Islam XV - Tradicions de l’Islam a Catalunya

A dins de l’Islam a Catalunya s’identifiquen diverses doctrines i diferents corrents. El culte musulmà a Catalunya s’estructura bàsicament entorn a la doctrina sunnita de l’Islam i, en menor quantitat de seguidors, a la corrent xiïta. A Catalunya també hi ha musulmans practicants del sufisme. L’Islam sunnita o sunnisme és la principal corrent religiosa de l’Islam, en ella es troba el 90% dels musulmans. El seu nom prové de la importància que donen a la Sunna, recull de dites i fets atribuïts al profeta Mahoma i transmesos de forma oral. Els seus seguidors s’anomenen sunnis o sunnites. El xiïtes representen el 10% de l’Islam i el seu nom prové de shiat Ali (partit d'Alí).

L’aparició de diferents tradicions dins de l’Islam es dona a partir dels conflictes polítics a l’entorn de la successió del profeta Mahoma i a l’elecció dels primers líders de la comunitat islàmica. Els xiïtes apareixen com una escissió del tronc bàsic de l’Islam a la mort del profeta Mahoma. Mahoma, que a més de profeta era un líder polític, no preveié com havia d’articular-se la seva successió. La comunitat musulmana aviat es dividí entre els que creien que el successor de Mahoma havia de sortir de la seva mateixa família, i els que consideraven que calia triar la persona més capacitada per assumir la direcció dels musulmans al marge de quina fos la seva vinculació al llinatge del profeta. Els partidaris de la vinculació al llinatge defensaven la figura d’Alí, cosí i gendre del profeta per matrimoni amb la seva filla Fàtima. Els partidaris d'aquesta opció defensaven que Alí havia estat investit per Mahoma, poc abans de la seva mort, com a guia de la comunitat musulmana. Però, en un primer moment, la comunitat musulmana escollí com a primer califa (successor del missatger d’Al·là), a Abu-Bakr i després a Umar i a continuació a Uthman. Però a l’any 656 Uthman fou assassinat, i Alí fou designat nou califa.

L’assassinat d’Uthman trencà la unitat de la comunitat islàmica, i una part qüestionà la legitimitat del poder d’Alí. Un dels principals opositors d’Alí fou Muawiya, governador omeia de Damasc. Després de moltes tensions i enfrontaments Alí fou assassinat i la majoria del món islàmic reconegué a Muawiya com a califa. Aquesta disputa succesòria originà la fractura i divisió de la comunitat islàmica. Muawiya, com a cap dels omeies, volia que a la seva mort el succeís el seu fill Yazid i fundar així una monarquia hereditària. Però els fills d’Alí - Hassan i Hussein – defensaven que tots els descendents de Mahoma havien heretat la puresa del profeta i que el critereri del llinatge era el que havia de considerar-se vàlid alhora d’escollir el màxim responsable de la comunitat musulmana. Això fou motiu de nous enfrontaments i guerres al final de les quals fou derrotat i assassinat Hussein, fill d’Alí. Llavors els partidaris de Hussein crearen la xia la qual donà origen al xiïsme, mentre que el bàndol encapçalat per Yazid donà lloc al sunnisme. Aquesta divisió ha arribat fins els nostres dies.

L’aportació política del fet religiós VII

Crear capital social

L’anàlisi de les diverses experiències mostra l’interès que tenen alguns governs amb el fet religiós per la seva positiva incidència en diversos fenòmens relacionats amb la cohesió social. El capital social està format pel conjunt de relacions que estableixen els membres d'una comunitat i la seva capacitat de fomentar els vincles socials, la participació i l’associacionisme. Les comunitats de fe són una font important de capital social perquè elles ofereixen moltes oportunitats per la participació social i el compromís pel canvi social.

És notòria la presència positiva de comunitats de fe en àmbits tan importants per a la cohesió social com són les escoles, l'assistència sanitària, els serveis de benestar, l'oci i la promoció cultural, etc., el conjunt d’elements que integren el sistema de benestar de la societat occidental. Una part del sistema de benestar s'articula a través de la cooperació activa amb entitats religioses a través de concerts o altres fórmules de col·laboració. En aquest sentit resulta il·lustratiu l’estudi fet per Joan Estruch sobre la incidència de les obres socials de les ordres religioses en la societat catalana. To i que l’estudi està centrat en les ordres religioses, les seves conclusions es poden podrien ampliar al conjunt de l’obra social de l’Església catòlica. Avui, moltes institucions i entitats religioses, cristianes o d'altres confessions, han teixit una xarxa social que resulta bàsica per a la cohesió social i el sosteniment de l’Estat del Benestar.

Caminant cap la unió de l'Islam català

Ahir, la comunitat musulmana catalana donà un pas important per avançar cap un islam arrelat a la realitat de Catalunya. Diversos representants de la plural comunitat musulmana catalana es trobaren el centre cívic de l’estació del Nord de Barcelona per obrir un procés constituent de la Comissió Islàmica de Catalunya. Després d’uns quants anys de fragmentació i dispersió d’aquesta comunitat, només salvada per la visibilitat del Consell Islàmic Cultural de Catalunya, ara s’ha començat a caminar vers la creació d’una representació unitària dels musulmans catalans.

El camí iniciat ahir és un primer pas. Ara caldrà seguir avançant trobant solució als nombrosos problemes de la comunitat musulmana catalana: fragmentació, precarietat, poca preparació dels dirigents religiosos, heterogeneïtat en l’ús del calendari islàmic, diversitat idiomàtica, pluralitat de lectures de l’Islam, desconfiances per actuacions del passat, etc... Però, cap d’aquests problemes, tots es poden arreglar a través del diàleg i el consens, han d’impedir la voluntat de tenir una sola veu que unifiqui els musulmans catalans, els aporti credibilitat social i permeti una interlocució eficaç amb les administracions. Si a l’horitzó d’aquest procés hi ha la Comissió Islàmica de Catalunya, ben vingut sigui.

El respecte als símbols religiosos té límits

Aquests dies a França s’ha creat una comissió parlamentària per regular l’ús del burka en els espais públics per considerar-lo una forma d’esclavitud i servitud de la dona musulmana. La realitat a casa nostre és diferent. Moltes de les dones musulmanes que porten vel han optat per unes formes més lleugeres i coherents amb la tradició musulmana sunnita, majoritàriament malequita. Es tracta d’un discret mocador, niyahb, que tapa lleugerament els cabells. La resta de la vestimenta acostuma a ser similar al que porten la resta de les dones. En aquest cas, el mocador esdevé un símbol religiós i una senya d’identitat.

Entorn al mocador de les dones musulmanes existeix una àmplia discussió. No és la meva voluntad reproduir-la ara aquí. Espero fer-ho més endavant. Però sí que voldria referir-me a tres anècdotes en relació al vel islàmic. Anècdotes que permeten establir criteris pràctics de com actuar en algunes situacions on l’ús del mocador genera un conflicte.

La primera anècdota es refereix a una perruqueria mixta, local on van homes i dones, d’un petit poble de la província de Lleida. El marit de la dona musulmana trucà a la perruqueria per saber si quan hi vagi la seva dona només es trobarà amb altres dones i no hi haurà perruquers homes. La resposta de la perruqueria es contundent, l’establiment està obert als dos sexes i no pensen impedir-hi l’entrada d’homes. La segona anècdota fa referència a un fet ocorregut en una Oficina d’Atenció al Ciutadà d’una administració pública. Una dona musulmana tapada amb un niqab (prende similar al burka, però sense finestra) havia de fer una gestió que calia la seva identificació, per la qual cosa havia de destapar-se la cara. Aquesta dona exigí anar a una habitació i destapar-se només davant d’una altra dona. La persona que l’atenia es negà a la seva exigència. La tercera anècdota és una escola pública. En aquest cas una dona vestida també amb un niqab anava a recollir a un nen. El mestre, cridà al director, perquè no era la persona que habitualment recollia el nen. El director demanà que es destapés per tal de que el nen podés identificar a aquella persona. La dona es negà a fer-ho i no s’emportà el nen.

Aquest tres casos permeten identificar una línia clara que no es pot traspassar en la gestió del pluralisme religiós. El profund respecte a l’exercici dels símbols i signes religiosos en l’espai públic està limitat. Així es diu en l'actual Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. Els límits apareixen quan aquest ús representa una dificultat per l’ordre públic, la convivència i les relacions entre les persones. Mantenir la fermesa davant de situacions com les descrites permet avançar cap un respecte raonable dels símbols i valors religiosos en els espais públics. Sense caure en més limitacions que les necessàries per assegurar la bona convivència.

Niqab

La caverna ataca a Teresa Forcades

La caverna catòlica integrista ataca de nou. Ara li ha tocat a Teresa Forcades. L’atac és per les respostes d’aquesta monja benedictina, teòloga i metgessa, del monestir de Sant Benet de Montserrat a l’entrevista del programa de TV3 “Singulars”. De nou, l’integrisme catòlic tradicionalista crida a files contra el que consideren un atac a la moral de l’Església. Sense atendre als arguments exposats per Teresa Forcades el front espanyol tradicionalista (FET) organitza una ofensiva en tota regla. L’objectiu és el mateix de sempre: condemnar i desestabilitzar a l’Església catalana. Novament es pot establir un eix que permet a les FET organitzar la seva jansenista ofensiva nacional salvadora (JONS) a través de l’eix Germinans Germinabit – Luis Fernando Pérez Bustamante – Francisco José Fernández de la Cigoña. Eix contrari a l’Església catalana conciliar i que, dia darrera dia, ataquen al cardenal Lluís Martínez Sistach, malfien dels altres bisbes catalans, fustiguen a l’Antoni Matabosch, escarnien a Josep Maria Turull i ara apunten a Teresa Foracades i, indirectament a la mare abadessa de Sant Benet de Montserrat. Són gent dolenta aquests de la FET amb les seves JONS.

Els cavernícoles de l’espanyolisme caspós i tradicionalista no responen a raons, només odien. Ataquen des de la seva ira a tot allò que es mou a Catalunya per tenir una Església catòlica romana oberta, dialogant amb la societat contemporània. Església que es mostra fidel al Concili Vaticà II i al Concili Provincial Tarraconense. Aquest eix de l’odi, maquinen tot el mal que poden fer i usen la maledicència i l’escarni per escampar dubtes i sembrar confusions. Ara, a través del seu atac a Teresa Forcades, volen implicar el bon bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés. Jo ho intentaren mesos enrere en ocasió d’un Power Point de la germana Regina Goberna, monja també del monestir de Sant Benet de Montserrat. Fracassaren en la seva estratègia. El bisbe Agustí Cortés estigué al costat en tot moment de l’abadessa de Sant Benet de Montserrat. Ara, la caverna, torna amb la mateixa estratègia. Tornaran a fracassar perquè el que pretenen està lluny del guiatge pastoral del bisbe Agustí.

Teresa Forcades no està sola. Les seves opinions són pròpies d’una persona lliure i coherent amb el pensament de molts catòlics. Per sort dels catòlics catalans la nostre església està oberta al diàleg de la fe amb la raó. Amb totes les ambivalències que a voltes porta aquest diàleg. Però es parla, s’escolta i s’estableixen els ponts de comprensió que calguin. Mai es condemna a ningú pel que pensa. Això, per sort de tots, fa molts anys que no es fa. Que ens duri molts anys.

Antoni Matabosch, quaranta anys d'ecumenisme

Recentment ha estat presentat el llibre “Cuarenta años de ecumenismo” de mossèn Antoni Matabosch. En aquest volem es recullen alguns dels més de dos-cents articles escrits al llarg de 40 anys a La Vanguardia. La presentació del llibre anà a càrrec de Mossèn Josep Rovira Belloso, mossèn Armand Puig i del crític d’art Daniel Giralt Miracle.

Josep Maria Rovira Belloso destacà la coherència del pensament d’Antoni Matabosch. La seva trajectòria eclesiàstica és un itinerari ecumènic que ha culminat amb la presidència de la Fundació Joan Maragall. Tot aquest trànsit està presidit per la trobada de la fe amb la cultura. Mossèn Rovira destacà la previsió d’alguns texts de l’Antoni Matabosch i la claredat d’idees al destacar la importància de l’ecumenisme espiritual en línia del que proposa el cardenal Kasper. Per això, Taizé, la petita primavera segons Joan XXIII, es prefigura com la metàfora del nou ecumenisme: el trobament des del cor.

Daniel Giralt Miracle, membre de l’església protestant catalana, destacà que a Espanya l’ecumenisme va lligat amb la lluita per la democràcia. Antoni Matabosch, digué, ha inventat una didàctica de l’ecumenisme gràcies a l’acolliment donat pel diari La Vanguardia. Aquesta pedagogia del diàleg ecumènic possibilità una comprensió mútua de les esglésies i ajudà a respirar. Perquè, com digué Daniel Giralt Miracle citant a Paniker “sense diàleg els humans ens asfixiem i l’esglésies s’encarcaren”. L’ecumenisme d’Antoni Matabosch, afirmà el crític d’art, es basa en la triple dimensió d’església, societat i cultura. Tres dimensions que donen al seu ecumenisme una visió de globalitat.

Finalment, el degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, mossèn Armand Puig, presentà l’Antoni Matabosch com un eclesiàstic del seu temps. Una persona que ha sabut adaptar-se a cada moment històric sense transigir o negar la identitat cristiana. Probablement, aquesta dimensió de l’Antoni Matabosch, és el que molesta aquells que d’una manera obstinada l’han fet objecte del seu escarni continu a través d’una anònima pàgina web. Per Armand Puig el mèrit de l’Antoni Matabosch és haver comprés la societat del seu temps com pas previ per poder-la transformar després. El seu pensament entronca amb la tradició paulina de l’Areòpag, de tal manera que el seu llibre és pot copnsiderar un paradigma del nou discurs cristià a la cultura contemporània.

Antoni Matabosch, en la cloenda de l’acte explicà l’anècdota de com arribà a l’ecumenisme a través del Concili Vaticà II quan se li demanà, juntament amb mossèn Joan Bada, revisar el que deien els llibres de text de l’època sobre la relació de l’Església catòlica amb les altres confessions cristians. Des de llavors, l’ecumenisme ha estat un pensament i un treball constant en l’activitat pastoral i intel·lectual d’Antoni Matabosch. L’ecumenisme, afirmà el doctor Matabosch, aporta uns principis generals aplicables a moltes situacions i àmbits: diàleg, obertura, escoltar als demés, situar-se a la frontera, renovació, transformació i anar a les arrels.

Enhorabona Antoni Matabosch pel llibre i gràcies pel teu treball en l’església catalana i en la arxidiòcesi de Barcelona.

Islam XIV - Les festes de l’Islam

Les dues festes més importants de la religió islàmica són:

1. La Gran Festa (Aid al Kabir ) coneguda també com Aid al Adha o festa del sacrifici. Es celebra a la fi del pelegrinatge a la Meca, (Hajj) i rememora el sacrific d’Ismael (Ismaïl) per Abraham (Ibrahim). Es celebra el desè dia del més àrab de Zu l-Hijja que és el mes destinat a peregrinar a la Meca.

2. La festa de ruptura del dejuni (Aid al Fitr) durant el mes sagrat del Ramadà. Es celebra el darrer dia del Ramadà i significa la fi del dejuni fet durant tot el mes. El dia concret de la celebració és el primer dia del mes lunar (chawwal) després del Ramadà.

Les altres festivitats celebrades segons les tradicions i escoles islàmiques són :

1. Al Hiyra. Primer dia del mes lunar de Muharram. És l’inici de l’any musulmà i commemora la fugida (Hégira) de Mahoma de la Meca a Medina.

2. Ashura . Es celebra el dia 10 del mes lunar de Muharram per recordar els profetes Noé (Nuh) i Moisés (Musa). Pels xiites en aquesta festa recorda només es commemora la mort de Hussein, el fill d’Alí.

3. Aïd al-Maulid Commemoració del neixament del profeta Mahoma, el dia 12 del mes lunar de Rabia al Awal.

4. Al Isra wa al-Mi'ray. Commemoració del viatge nocturn del profeta Mahoma de la Meca a Jerusalem i la seva ascensió al cel acompanyat de l'arcàngel Gabriel. Es celebra el dia 27 del mes lunar de Rajab.

Inauguració col·legi jueu Hatikva

Avui és un dia de festa per la comunitat catalana jueva: s’ha inaugurat el col·legi jueu Hatikva (esperança). En l’acte inaugural, Teodoro Burdman, en representació de la Comunitat Israelita de Barcelona i de les altres comunitats jueves de Catalunya, ha recordat el valor simbòlic d’aquest centre educatiu. El mateix nom del centre, Hatikva, exemplifica el mateix sentit d’esperança que guia la vida de la comunitat jueva al llarg de la història. El retorn a Sefarad és, per molts dels catalans jueus, una culminació de part d’aquesta esperança.

La mateixa paraula Torà (llei) té la seva arrel en el concepte ensenyament. Per això és molt important per la comunitat jueva de Catalunya tenir un col·legi on educar en llibertat, convivència, respecte mutu i amb excel·lència educativa. Esperança i educació són dues dimensions de la mateixa voluntat dels jueus catalans: sentir-se lliures, fidels a una identitat i arrelats a una terra que han escollit com a pròpia ver instal·lar les seves llars. Catalunya és, en aquest cas, part d’aquesta esperança. Aquesta esperança s'inscriu en un camí. L'educació, tal com s'ha dit en l'acte d'inauguració, dóna la llibertat per escollir el teu camí.

La vocació del col·legi Hatikva és servir a la comunitat jueva i a la societat catalana. És un col·legi obert, on la comunitat jueva volen que es trobin nens i nenes de diferents creences. Aquesta diversitat permet educar en el respecte i el reconeixement del valor de la diferència. Sense oblidar que els jueus tenen un identitat pròpia que cal transmetre per poder mantenir viu el sentiment de comunitat. La fidelitat a la tradició jueva es complementa, dins del projecte educatiu, amb l’educació al respecte a la diversitat i la integració a la societat catalana. Un signe d’aquest voluntat era la mateixa presència d’un pastor de la comunitat evangèlica local que sempre ha estat fet costat aquest projecte educatiu.

Moltes felicitats a la comunitat jueva catalana per aquesta escola. Ella culmina un llarg camí iniciat fa molts anys i que ara es fa realitat molt a prop del lloc on la família Stern, en els anys de la Shoa, acollien els jueus que podien fugir de la barbàrie nazi. L’escola Hatikva és una institució que vol fer dels nens i nenes, tal com es diu en un fulletó repartit a l’entrada, membres d’una ciutadania positiva, lleial a Catalunya i Espanya; guiats amb el compromís i la voluntat de col·laboració amb la societat i la comunitat. El projecte educatiu també té l’objectiu el desenvolupament autònom de les persones a través del pensament creatiu i crític. Tot un projecte d’educació humanística. Ben segur que aquesta escola facilitarà, tal com a dit Teodoro Burdman, que totes les persones es coneguin més, s’escoltin més i es coneguin millor per tal de créixer com a comunitat. Shalom, jazak u baruj (pau, fortalesa i múltiples benediccions).

L'Islam a Europa, quin model?

El Consell de la Comunitat Marroquina a l’Estranger (CCME), organisme governamental, ha organitzat a Casablanca,el passat cap de setmana, un col·loqui internacional sobre “L’Islam a Europa, quin model?”. El títol de la trobada era ja tota una declaració d’intencions. Aquesta trobada era la continuació d’un primer col·loqui fet pocs mesos abans a Fes. Durant dos dies, acadèmics, pensadors i dirigents de les comunitats musulmanes marroquines a l’estranger, han reflexionat sobre la possibilitat de tenir una via europea de l’Islam.

L’interès dels promotors d’aquest encontre, la CCME, era doble. En primer lloc, establir un lligam amb les noves generacions de pensadors i acadèmics marroquins disseminats per Europa i que reflexionen sobre l’Islam des d’un altre context molt diferent al viscut al Marroc. El segon objectiu és articular un nou discurs sobre l’Islam coherent amb les diferents realitats viscudes als països europeus. En el ben entès que qualsevol reflexió en aquesta direcció es projecte en la realitat interior del Marroc gràcies a la diàfana comunicació existent entre els marroquins de la immigració i els de l’interior.

En el col·loqui de Casablanca s’ha evidenciat la necessitat de promoure, des de la situació dels musulmans marroquins a Europa, una via europea a l’Islam. Un model religiós específic pels musulmans que són europeus. Aquests procés comportarà formular diverses preguntes sobre alguns aspectes bàsics de l’Islam, dels seus preceptes i ritus, així com de la forma com s’organitza el culte islàmica en les societats europees.

El repte llançat per la CCME és d’una profunda importància estratègica per les societats europees perquè convida a emprendre una reflexió que qüestiona un dels principis bàsics de l’Islam: la seva universalitat. Explorar nous camins, cercar noves vies o models adaptats a la realitat europea no deixaran indiferent als guardians de l’ortodòxia islàmica. Al propi col·loqui de Casablanca ja van aparèixer algunes veus dissonants, o incòmodes amb aquest plantejament. Alguns assistents, entre ells alguns ulemes membres del Consell Europeu d’Ulemes, varen qüestionar certes intervencions. Foren especialment crítics amb les dades i opinions aportades per un grup de sociòlogues musulmanes, professores de diferents universitats europees, que mostraven a partir d’estudis empírics l’emergència d’un nou Islam a Europa viscut entre el culte i la cultura.

L’Islam malaquita, l’Islam del Marroc, reivindica el seu espai en aquest context de globalització i de canvi, i de noves formulacions conceptuals. Els musulmans marroquins recorden que el ritus malaquita representa una interpretació flexible i adaptable de l’Islam. Virtuts que són avui necessàries en aquest procés de deconstruir l’Islam a Europa per tal de transitar cap un model propi. Espero poder aprofundir aquestes qüestions en uns nous posts. Avui he fet només una crònica d’urgència a la tornada de Casablanca.

L’aportació política del fet religiós VI

Relligar la convivència

La incorporació de persones a la societat espanyola amb altres valors, costums i hàbits ha representat un xoc cultural que ha estat, en més d'una ocasió, font de tensions. Un dels grans desafiaments plantejats per la globalització a les societats contemporànies és assolir que persones de distintes cultures i religions, visquin juntes com ciutadans amb drets i deures dintre d'una societat de persones lliures. No és una tasca fàcil, perquè existeixen, en cadascuna de les tradicions religioses, maneres de viure-les que plantegen dificultats per a aconseguir l'objectiu d'una bona convivència.

Cal construir el que proposà l’escriptor Goytisolo una aliança de valors comuns (Goytisolo, 2007). Es tracta de construir uns valors morals compartits, assumits lliurement. Aquests valors han de crear-se pas a pas a través del diàleg obert basat en la interacció, el respecte amb les diferents identitats i l'acceptació sincera d'una identitat compartida. Cal construir un model basat en la creació d'uns valors morals, ètics i cívics comuns, i la seva acceptació com identitat compartida tot respectant les identitats particulars. El camí per resoldre aquest repte és la interacció.

La democràcia urbana es basa en les interaccions a la plaça pública per afirmar els valors de convivència. En les ciutats, amb el seu caràcter plural i mestís, es destil·len els valors cívics universal a partir de la interacció d’una pluralitat de principis particulars provinents, entre altres fonts, de les religions. Les ciutats han de facilitar que les religions estiguin presents en el procés de definició dels valors de convivència identificats com a valors universal. Les religions han de contribuir activament a definir aquests valors, al costat d’altres tradicions del pensament; algunes de les quals, de manera concreta, poden tenir en els seus idearis la consideració que les religions han de desaparèixer. Gràcies al diàleg sobre els valors la societat s’humanitza. Aquest diàleg, especialment l’interreligiós, facilita que algunes religions, acostumades a expressar-se amb una altra matriu cultural, s’adeqüin al patró cultural de la nostre societat.

Els governs han de garantir que les religions puguin aportin els seus valors amb les mateixes condicions que altres formes del pensament contemporani. Aquesta trobada per construir civilitat és la millor estratègia per combatre el relativisme de valors propi del moment present. La incapacitat de discerniment moral no és una virtut que hagi de considerar-se principi universal. És un fracàs d’un determinada cultura o model de societat. Per això els poders públics, sense abandonar el seu caràcter laic, han de fomentar aquelles tradicions de pensament i religioses que volen compartir els seus valors.

Existeixen molts prejudicis en la societat al voltant d’algunes de les tradicions integrades dintre de l'actual panorama de diversitat cultural. La relació dels ciutadans amb moltes confessions religioses es basa en un cert desconeixement, estereotips i prejudicis, juntament amb una informació dels mitjans de comunicació no sempre verídica, imprecisa o desajustada a la proporcionalitat de la realitat.

Per avançar en aquesta direcció una bona iniciativa és, a més de defensar l'exercici del pluralisme religiós i promoure els valors bàsics de la convivència, facilitar l'aparició d'àmbits específics de diàleg interreligiós perquè aquests permeten avançar cap el compromís cívic de la comunitat religiosa. El diàleg interreligiós pot contribuir a trancar estereotips, primer, i després a descobrir quins són els valors comuns. La política d’afers religiosos ha d'ajudar a construir aquesta aliança de valors promovent la trobada plural de diferents tradicions religioses. Aquests valors han d’integrar-se amb els valors proposats des de visions no religioses. Avançar cap a la creació d'un univers de valors comuns no significa negar les diferències que justifiquen la diversitat. Al contrari, cal acceptar-les. Només es poden definir uns valors comuns si prèviament s'accepta el qual és diferent i es respecta la diferència. El repte per a la gobernança del fet religiós és avançar cap a un compromís cívic-moral compartit per tots i una identitat comuna sense negar els valors que aporten identitat a les diferències presents en la societat

Islam XIII - Calendari islàmic

El calendari islàmic, anomenat at-taqwim al-hijri s’inicia amb l’Hégira, l’emigració de Mahoma de La Meca a Medina. Aquest any equival al 622 del calendari gregorià. Els musulmans es regeixen pel calendari de lunar, els anys del calendari lunar poden tenir entre 354 o 355 dies. Per això, per calcular un any islàmic, no és suficient afegir 622 anys al calendari gregorià. Els dies festius islàmics, a l’estar calculats sobre la base del cicle lunar, en relació al calendari gregorià occidental, varien de data cada any. El mes musulmà comença uns dos dies després d’una lluna plena, just quan es comença a veure’s el quart creixent. Els 12 mesos del calendari musulmà són:

Muharram, 30 dies
Safar, 29 dies
Rabi `al-Aw wali, 30 dies
Rabi `ath-Thani, 29 dies
Jumada l-Üla, 30 dies
Jumada l-Akhira, 29 dies
Rajab, 30 dies
Sha `ban, 29 dies
Ramadhan, 30 dies
Sahwwal, 29 dies
Zu l-Qa`da, 30 dies
Zu l-Hijja, 29 o 30 dies

El día comença amb la caiguda del sol. Els dies de la setama són:

yaum al-ahad (el primer, equival al diumenge)
yaum al-izayn (el segon, equival al dilluns)
yaum al-zalaza (el tercer, equival al dimarts)
yaum al-arbaa (el cuart, equival al dimecres)
yaum al-jamis (el cinquè, equival al dijous)
yaum al yumua (el sisè, equival al viernes)
yaum al-sabat (el setè, equival al dissabte)

L'avortament i el partit de Déu

La Comissió Permanent de l’Episcopat espanyol ha tret un comunicat en relació a l’avantprojecte de Llei d’Avortament. Sobre aquesta tema ja he escrit diversos post en els quals explico la meva posició. Ara voldria referir-me a alguns aspectes d’aquesta nota i algunes de les reaccions que s’han donat en l’àmbit polític.

La nota és dura i dramàtica. Alguns dels adjectius emprats són contundents: immoral i injusta. L’Església catòlica té tot el dret d’opinar sobre la moralitat i, per això, a partir dels valors propis pot judicar la moralitat de determinats actes. Es més, s’espera que l’Església orienti sobre la moralitat. En aquest punt s’equivoquen aquells que, des de l’esfera política, neguen als bisbes, per exemple, la possibilitat d’emetre judicis morals. Ara bé, és pot qualificar a la llei d’avortament, l’actual o propera, d’injusta?. Aquí el terme esdevé imprecís segons quines siguin les fonts de la justícia que serveixin de referent. Si la justícia és allò que es fa segons dret i raó, no crec que els bisbes puguin qüestionar la llei. La llei d’avortament i la seva modificació seran obra del Parlament en exercici de la sobirania del poble. En el cas de que bisbes proposin una altra font de legitimitat de la justícia, és evident que es donaria un conflicte de visions que justificarien l’ús de l’adjectiu injust. Espero que el judici moral emès per la Permanent de l’episcopat sobre l’avant projecte de llei no qüestioni la legitimitat del Parlament per fer la seva feina segons el mandat constitucional. Sinó és així, és preocupant el punt de vista amagat en aquesta nota de l'episcopat.

Les notes a peu de pàgina del document aporten llum sobre el marc conceptual des del s’ha escrit aquest document. S’associa l’avortament a les polítiques d’extermini d’Hitler i es vincula aquesta pràctica al totalitarisme comunista soviètic. En una nota a peu de pàgina, carregada de referència a l’autoritat, es proposa l’objecció de consciència davant l’avortament. Entre cites i al·lusions els bisbes demanen als polítics catòlics a no votar, quan sigui el moment, a la llei d’avortament. El salt que fan el bisbes del pla moral al polític és sense xarxa. S’equivoquen. Perquè a la tan reivindicada autonomia del Cèsar i Déu; li correspon també el reconeixement dels plans diferents entre l’àmbit del discerniment moral de l’església i la lògica que regula els comportaments polítics. La relació entre els dos plans no és lineal, ni els polítics catòlics conformen un partit de Déu encobert. Els bisbes haurien de fornir elements perquè els polítics catòlics poguessin discernir alhora d’emetre el seu vot, entenent i respectant l’autonomia del pla polític de l’eclesial. A més, contrasta la proactivitat actual, fins i algun bisbe parla de mobilitzar a la societat contra el projecte de llei, tal com es va dir en la presentació del document, amb la passivitat manifestada quan aquesta llei va estar vigent durant les legislatures del Partit Popular.

Per la seva part, alguns polítics haurien de reconèixer que la Constitució no és el codi de la moral cívica, tot i que en ella es trobin valors bàsics per la convivència. La Constitució és un marc de garanties dels drets i deures. La moral cívica, en abstracta no existeix, com tampoc existeix una moral laica superior a una moral religiosa. La convivència i les seves pautes són el resultat d’un procés de trobada i diàleg dinàmic entre diferents visions i concepcions de l’existència humana. Dins d’aquest procés el pensament laic dialoga amb el religiós i aquest amb altres cosmovisions per tal d’identificar aquells valors que defineixen la civilitat. Per això, quan es donen aquests escarafalls entre l’àmbit polític i el eclesiàstic, millor seria pensar abans de parlar. Els eclesiàstics haurien de recuperar el seu mestratge social basat en el discerniment dels signes del temps i la classe política hauria d’assumir que fora de l’arena política hi ha una societat plural i diversa amb criteris morals propis.

L’aportació política del fet religiós V

Construir la moral cívica

Els analistes de les societats postseculars consideren que els valors anomenats postmaterialistes seran cada cop més rellevants pels individus alhora de prefigurar les seves opcions polítiques. Entre aquests valors destaquen: l’autonomia personal; les llibertats cíviques i personals; la participació directa en la presa de decisions que afecten la governabilitat; la diversitat cultural; les polítiques de gènere; la pau i la solidaritat; el respecte al medi ambient i l’univers ampli dels valors que donen sentit a la vida (García de Andoin, 2005).

La qüestió dels valors està situada al centre de la preocupació política. Per això, la qüestió dels valors està incorporada com un tema important en l’agenda política així com també aquelles qüestions morals entorn de les quals els valors i principis actuen de referents.

L’avenç en el coneixement científic ha plantejat nous interrogants entorn a qüestions relacionades amb la bioètica. Moltes d’aquestes qüestions afecten aspectes bàsics de la concepció de la vida humana. L’agenda d’aquest debat és molt delicada. Per això cal promoure un debat tranquil, informat i dialogant. Entorn aquests temes cal reflexionar i debatre respectant tots els punts de vista i sensibilitats conscients de que les propostes a fer a la societat han de sortir del consens entorn als valors que ens humanitzen. Cal escoltar molt, perquè els problemes plantejats són nous. No és una debat que pugui resoldre’s en guanyadors i perdedors. El que cal es generar un ampli consens que permeti avançar plegats cap una societat més humanitzada.

Davant d’aquesta situació L’Església Catòlica ha decidit intervenir davant d’aquesta nova situació del panorama polític. Bàsicament perquè l’Església Catòlica considera que sobre aquestes qüestions té principis i criteris morals a oferir a la societat. Moltes de les iniciatives legislatives del govern socialista han afectat qüestions relacionades amb el que poden considerar-se valors bàsics de la societat espanyola. L'Església Catòlica ha entrat en el debat polític com un actor més a través de la confrontació dels valors morals.

La intervenció pública de qualsevol confessió religiosa en l’arena política no ha d’interpretar-se com una ingerència que vulneri l’esperada separació d’àmbits d’actuació entre l’Estat i les religions. El que succeeix és que l’acció de govern ha situat en l’agenda de política temes en els quals les religions tenen criteris, valors i principis a proposar a la societat.

L’àmbit dels valors és una oportunitat per les religions i, de manera particular, per la tradició cristiana pel seu arrelament a la nostra societat a través del catolicisme difús . És una oportunitat perquè permet incorporar el fet religió al procés de construir una moral cívica a partir de diferents sensibilitats i lectures de la realitat.

Dins d’aquest procés, la tradició cristiana pot aportar tota la visió particular d’alguns valors bàsics per construir la civilitat. Es tracta, entre altres, del valor de llibertat religiosa com a un element irrenunciable de la llibertat política; del sentit que aporta la religió per vincular les persones a una comunitat i la força mobilitzadora de l’amor al proïsme com a base de la solidaritat i la fraternitat humana. Tampoc pot ignorar-se l’aportació d’esperança i espiritualitat que les religions poden fer a la societat contemporània. Les aportacions de les tradicions religioses, i entre elles les cristianes, són necessàries per humanitzar la societat actual.

Per tot això, és legítim i necessari que les institucions públiques, des del màxim respecte a la laïcitat constitucional, dialoguin amb les religions sobre els valors que han d’humanitzar la societat. Les religions, i de forma particular la tradició cristiana pel seu arrelament social, han de ser considerades com patrimoni irrenunciable del pensament contemporani. Sense el cristianisme i les altres religions no es pot humanitzar la societat. El diàleg entre fe i pensament sobre quins són els valors bàsics de la civilitat només serà possible si es vencen prejudicis, les institucions religioses confien de la sinceritat dels poders públics i aquests s’inscriuen en la perspectiva, com s’ha dit abans, de la laïcitat inclusiva i positiva. Una laïcitat oberta, que dialoga sobre els valors humans i busca sumar totes les tradicions del pensament capaces d’aportar esperança.

La responsabilitat dels governants és crear les condicions perquè passi això. Fora un error polític considerable apartar les religions del debat sobre la civilitat.

Islam XII - L’imam

En la tradició sunnita l’imam és la persona que dirigeix la pregària de la comunitat musulmana. Aquesta tria la persona més preparada en el coneixement de l’Alcorà, de sobrada maduresa i equilibri personal, i que domina els ritus islàmics. Pels xiïtes, els quals tenen una visió més clerical de l’Islam, l’imam és el guia espiritual i temporal de la comunitat musulmana. En els sunnites, com que l’Islam no està organitzat de forma jeràrquica, cada comunitat escull qui serà el seu imam. Atès que per la tradició sunnita l’imam no és cap intermediari entre el creient i Allà, sinó simplement una persona que facilita la pregària, si la comunitat no està d’acord amb el treball de l’imam l'acomiaden. Aquesta relació contractual entre l’imam i la comunitat és molt important perquè és l’imam qui té un lligam de pertinència amb la comunitat religiosa i no al revés. Les comunitats sunnites tenen els imams que volen i sinó els plauen els fan fora.

L’imam dirigeix les cinc oracions diàries i fa el sermó del divendres. Si en una mesquita en un moment determinat no hi ha un imam qualsevol persona, mínimament preparada, pot assumir aquest rol.

L'arrogància de Cristiano Ronaldo

He llegit amb preocupació en “El País digital” unes declaracions de Cristiano Ronaldo evocant una certa èpica de l’odi. “Es cert que molta gent m’odia, però hi ha més gent que em vol i em dóna suport. M’encanta quan m’escridassen, m’agrada veure l’odi en els seus ulls i escoltar els seus insults”, ha sentenciat un provocador Ronaldo. No crec que aquestes declaracions siguin edificants alhora de pensar en els valors que han de servir de referència per organitzar la convivència de les persones.

Si el preu pagat en el fixatge de Cristiano Ronaldo és una immoralitat i un ofensa per les persones que la crisi ens ha situat en la precarietat; les seves paraules remeten a una èpica de l’odi que no tenen sentit. Les paraules d’aquest bon esportista són una mostra d’irresponsabilitat perquè poden condicionar el comportament de molts joves que agafen als esportistes com a referents a imitar. Ocupar un espai en els medis de comunicació té un plus de responsabilitat social que no es pot menystenir. Els models segueixen essent l’únic camí plausible per educar en valors. ¿Quins són els valors que hi ha darrera de les paraules de Cristiano Ronaldo?, ¿quins són els valors que es proposen darrera d’alguns comportaments esportius, dels contractes d’imatge o els acords de retransmissions esportives?.

L’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, en la seva homilia en la festa del Corpus Christi, entre altres coses, ha demanat a tots “solidaritat i austeritat”, en sintonia amb els qui pateixen més fortament les conseqüències de l’actual crisi econòmica i també com a “ascètica que ajudi a trobar solucions a l’actual crisi econòmica. Resulta incomprensible que en l’actual situació del nostre país es facin dispendis descomunals, com en el cas de contractes esportius. Aquesta crisi econòmica, que és també crisi de valors”. Comparteixo el que ha dit i em complauen les paraules del meu bisbe. Les seves paraules em serveixen per discernir les preguntes que m’he fet abans entorn al tema Cristiano Ronaldo. Però, no tothom participa d’aquesta opinió.

El cardenal de Barcelona ha estat atacat novament pel senyor Francisco José Fernández de la Cigoña amb la virulència que el caracteritza quan algú no pensa com ell. El mateix titular del seu comentari a l’homilia del cardenal Martínez Sistach, “Un forofo del Barça critica los fichajes del Madrid” revela la parcialitat del seu enfoc. Sembla que la homilia de l’arquebisbe de Barcelona anés sobre el fixatge de Cristiano Ronaldo, quan el gruix de la seva reflexió pastoral girava entorn a un altre tema. A més, la referència als contractes esportius era prou genèrica com perquè fos aplicable a bastantes més situacions que a la que es refereix el senyor Francisco José Fernández de la Cigoña. Sincerament, cada cop trobo menys diferències amb entre la manera com presenta els temes Fernández de la Cigoña i les postures defensades pel president de l’Iran, Mahmud Ahmadineyad. Els dos es mouen encegats per un fanatisme que els porta a desfigurar la realitat. I això és el que ha fet el senyor Francisco José Fernández de la Cigoña en la seva crònica quan acusa al cardenal d’haver-se desplaçat a Roma a veure al Barcelona en la final de la Champions. Si no vaig errat, i ho puc dir-ho perquè ho sé per part de qui ho sap, el cardenal de Barcelona anà a Roma entre els dies 25 i 28 de maig per commemorar l’aniversari de la promoció (1955) dels maristes de Barcelona, a més de fer gestions pròpies de la seva responsabilitat curial. Per aquesta circumstància es trobava el dia de la final de la Champions a Roma, tot i que veié aquest partit, juntament amb altres persones, per televisió.

Fomentar l’odi i la rancúnia no és bo, ni moralment edificant ni cristianament acceptable. El senyor Francisco José Fernández de la Cigoña, que es considera bon home cristià hauria de tenir més misericòrdia i caritat alhora de judicar i, si ho vol fer, al menys fonamentar la seva opinió a partir de la certesa de la veritat. Les confusions interessades i la maledicència són calumnies.

Traducción

He leído con preocupación en “El País digital” unas declaraciones de Cristiano Ronaldo evocando una cierta épica del odio. “Se de cierto que mucha gente me odia, pero hay más gente que me quiere y me apoya. Me encanta cuando me chillan, me gusta ver el odio en sus ojos y escuchar sus insultos”, ha sentenciado un provocador Ronaldo. No creo que estas declaraciones sean edificantes pensando en los valores que deben servir de referencia para organizar la convivencia de las personas.

Si el precio pagado en el fichaje de Cristiano Ronaldo es una inmoralidad y un ofensa con las personas que la crisis las ha situado en la precariedad; sus palabras remiten a una épica del odio carentes de todo sentido. Las palabras de este buen deportista son una muestra de irresponsabilidad porque pueden condicionar el comportamiento de muchos jóvenes que toman a los deportistas como referentes a imitar. Ocupar un espacio en los medios de comunicación tiene un plus de responsabilidad social que no se puede infravalorar. Los modelos siguen siendo el único camino plausible para educar en valores. ¿Cuáles son los valores subyacentes en las palabras de Cristiano Ronaldo?, ¿cuáles los valores propuestos por algunos comportamientos deportivos?, ¿de los contratos de imagen o de los acuerdos de retransmisión deportiva?

El arzobispo de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, en su homilía en la fiesta del Corpus Christi, entre otras cosas, ha pedido a todos “solidaridad y austeridad”, en sintonía con quienes padecen más fuertemente las consecuencias de la actual crisis económica y también como "ascética que ayude a encontrar soluciones a la actual crisis económica. Resulta incomprensible que en la presente situación de nuestro país se hagan dispendios descomunales, como en el caso de contratos deportivos. Esta crisis económica, es también una crisis de valores”. Comparto lo dicho y me complacen las palabras de mi obispo. Sus palabras me sirven para discernir las preguntas anteriormente formuladas antes entorno al tema Cristiano Ronaldo. Pero, no todo el mundo comparte esta opinión.

El cardenal de Barcelona ha sido atacado nuevamente por el señor Francisco José Fernández de la Cigoña con la virulencia que lo caracteriza cuando alguien no piensa como él. El mismo titular de su comentario a la homilía del cardenal Martínez Sistach, “Un forofo del Barça critica los fichajes del Madrid” revela la parcialidad de su enfoque. Parece que la homilia del arzobispo de Barcelona fuera sobre el fichaje de Cristiano Ronaldo, cuando el grueso de su reflexión pastoral giraba entorno a otro tema. Además, la referencia a los contratos deportivos era basta genérica cómo para que fuera aplicable a bastantes más situaciones que a la referida por el señor Francisco José Fernández de la Cigoña. Sinceramente, cada vez encuentro menos diferencias entre la manera como presenta los temas Fernández de la Cigoña y las posturas defendidas por el presidente del Iran, Mahmud Ahmadineyad. Los dos se mueven iluminados por un fanatismo que los empuja a desfigurar la realidad. Y esto es lo que ha hecho el señor Francisco José Fernández de la Cigoña en su crónica cuando acusa al cardenal de haberse desplazado en Roma para ver al Barcelona en la final de la Champions. Si estoy equivocado, y creo que no porque lo sé por parte de quien lo sabe, el cardenal de Barcelona fue a Roma entre los días 25 y 28 de mayo para conmemorar el aniversario de la promoción (1955) de los maristas de Barcelona, además de hacer gestiones propias de su responsabilidad curial. Por esta circunstancia se encontraba el día de la final de la Champions en Roma, aunque vio este partido, junto con otras personas, por televisión.

Fomentar el odio y el rencor no es bueno; ni moralmente edificante ni cristianamente aceptable. El señor Francisco José Fernández de la Cigoña, que se tiene por buen hombre cristiano debería tener más misericordia y caridad cuando emite juicios y, si lo quiere hacer, al menos debe fundamentar su opinión a partir de la certeza de la verdad. Las confusiones interesadas y la maledicencia son calumnias.

Hostal Abat Cisneros de Montserrat

Avui s’ha commemorat a Montserrat una efemèride especial: els 50 anys de l’Hostal Abat Cisneros. L’origen d’aquest establiment es remunta a l’època de l’Abat Escarré quan, davant la demanda de tenir un espai hoteler a Montserrat i el risc de que es fes un Parador Nacional com algú havia proposat, es prengué la iniciativa de construir l’Hostal Abat Cisneros. L’encert de l’Abat Escarré fou avançar-se a aquesta iniciativa i encarregar a dos monjos joves, el pare Pere Busquets, arquitecte, i el pare Crisoleg Picas la realització d’aquesta obra. Fou un encert. L’obra de l’hostal Cisneros fou, ja en el seu temps, una proposta formalment atrevida i d’una estètica renovadora, tant en el concepte dels espais hotelers com en la idea d’un equipament d’aquest tipus dins d’un santuari. La romanitat de la seva façana evoca la vocació universal d'aquest santuari.

El nom de l’establiment és prou significatiu: Hostal Abat Cisneros. El nom sintetitza, com ha explicat en l’acte commemoratiu molt pedagògicament, l’Abat Josep Maria Soler, el sentit que la comunitat benedictina va voler donar a aquest establiment. No es volia fer un hotel més, sinó un establiment pels visitants i peregrins de Montserrat en el qual les persones fossin acollides segons l’esperit de la regla de Sant Benet: com a hostes. De tal manera que pugui realitzar-se allò que es diu en el capítol LIII de la Regla: “Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dirà “Era foraster i em vau acollir”. Per això resultava més apropiat, ha dit l'abat Soler, el nom hostal en lloc al d'hotel. L’altre part del nom, Abat Cisneros, evoca al gran abat reformador de Montserrat que fou García Jiménez de Cisneros (1499-1510). El seu esperit s'ha projectat des dels inicis en l’establiment que porta el seu nom.

Avui s’han celebrat 50 anys i queda un futur per seguir acollint els hostes a Montserrat. L’Hostal Abat Cisneros té per endavant una llarga vida i ha de seguir cercant nous camins com ho anat fent en els darrers anys per tal d’arribar a ser el referent que és actualment en l’àmbit hoteler i en la restauració. Per molts anys, tant a la comunitat de Montserrat com a tots els homes i dones que han treballat per poder celebrar amb goig aquests 50 anys de vida.

Pange lingua gloriosi

Al capvespre d’avui he sentit cantat en gregorià la pregària de Sant Tomàs d’Aquino “Pange lingua gloriósi”. És l’himne que es canta, entre altres moments, al començar les vespres d’aquest diumenge que es celebra el dia de Corpus. No estava sòl, però la intensitat de la melodia, m’ha ajudat a desconnectar i contemplar el sentit de la pregària.

En aquesta societat on tots estem connectats i hem fet de la xarxa un paradigma del nou temps, de tant en tant, cal retrobar el valor de la intimitat. De la callada i pregona soledat interior des d’on es poden valorar el significat de moltes coses. Crec que ho he assolit escoltant l’himne de les vespres d’avui. Gràcies al silenci personal he pogut descobrir el valor espiritual de la bellesa d’aquest cant. La lectura d’un text d’Helder Câmara ha trancat momentàniament la meditació. El text ha estat providencial per treure’m de l’abstracció sense arrels. L’arquebisbe de Recife m’ha recordat que la contemplació és una mirada a l’exterior des de l’interior per descobrir a l’altre, al germà. Llavors, he trobat tot el sentit a la pregària de Sant Tomàs d’Aquino.

Les entitats religioses s’hauran d’estructurar de forma federal

El panorama organitzatiu de les religions a Espanya està canviant. La Direcció General de Relacions amb les Confessions (antiga Direcció General d’Afers Religiosos) del Ministeri de Justícia de l’Estat té les coses clares. Sembla que molt aviat s’acabaran els temps en que algunes associacions religioses competien entre elles per aconseguir els recursos de la Fundació Pluralisme i Convivència o per seure a negociar amb l’Estat. Es comença a parlar amb insistència d’una nou model d’estructuració de la relació de les entitats religioses amb l’Administració de l’Estat. En lloc de fer-ho per realitats associatives vinculades a les confessions, prou representatives però mai amb la capacitat de representar a la totalitat dels fidels, s’anirà a una articulació territorial a partir de la qual es determinarà la representació a nivell de l’Estat. Aquest model, enfront de l’esquema vigent fins ara, reconeix el que la societat ha normalitzat: l’Estat de les Autonomies i el valor de la subsidiarietat.

Si els propòsits acaben a bon port, qüestió que desitjo, les religions hauran de construir estructures organitzatives representatives de tipus federatiu per cada autonomia. La legitimitat d’aquests ens representatius vindrà donat per la democràcia i transparència del seu procés constitutiu, i pel fet que cada ens territorial sigui capaç d’agrupar les realitats religioses, no a les possibles tendències, escoles, corrents o similars que actualment es mouen entre les confessions religioses. L’Administració ha de poder relacionar-se amb entitats representatives clares, identificables, democràtiques i al màxim d’inclusives de les confessions religioses. Sembla, pel que es diu, que el procés pot iniciar-se amb la reformulació de la Comissió Islàmica d’Espanya. La qual serà recomposta a partir de la creació de les respectives comissions islàmiques territorials. Això obre una perspectiva que refarà alguns dels paràmetres de la representació musulmana a Catalunya.

És d’esperar que aquesta bona iniciativa de la Direcció General de Relacions amb les Religions no s’aturi amb la religió musulmana. De tal manera que aquesta nova realitat animi a les altres confessions religioses, especialment aquelles que tenen una representació institucional feble i afeblida per les seves dinàmiques internes excloents, a emprendre el mateix camí que es vol assajar amb els musulmans. Ben vinguda sigui aquesta proposta.

El límits de la llibertat religiosa

He llegit que l’ajuntament de Newcastle (Anglaterra) no ha ates la demanda de un ciutadà hindú, Davender Ghai, a se incinerat en un espai a l’aire lliure per tal de morir amb dignitat. L’ajuntament ha motivat el seu refús dient que la incineració de els despulles fora dels crematoris estava prohibida per la llei, mentre que el senyor Ghai afirma que la cremació és essencial per l’alliberament de la seva ànima. Aquest cas, que inicialment pot semblar una anècdota, evidencia les contradiccions i límits de l’exercici de la llibertat religiosa. ¿On es situen les fronteres que limiten la llibertat religiosa?, ¿Quins són aquests límits?.

La revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa pot ser una bona ocasió per entrar en aquest tema. Cal reflexionar sobre els factors raonables que limiten l’exercici d’aquesta llibertat i a qui s’apliquen. Sembla lògic que la llibertat religiosa sigui emparada i promoguda des dels poders públics a aquelles religions que tenen un notori arrelament en la societat. Queda per definir amb precisió l’abast de l’arrelament, ja que avui encara és un concepte que arrossega una certa ambigüitat. Però sóc partidari d’aplicar aquesta tutela pública, a partir d’uns criteris pràctics i raonables, a aquelles expressions de fe que la societat percep com a religions socialment significatives. Aquesta salvaguarda, que es pot interpretar com discriminatòria, és una intervenció discrecional tendent a evitar equiparar tradicions religioses amb un reconegut i acceptat pes social amb les noves religions amb escassa presència en la societat.

Un cop delimitat el subjecte de la protecció de la pràctica religiosa, cal reflexionar sobre el seu objecte. Cal preguntar-se si és assumible la petició del senyor Davender Ghai. Aquí la qüestió es complica pels conflictes que es donen entre les expressions culturals d’unes religions i el que són els marcs culturals dominants en la societat, alguns dels quals estan protegits normativament. Aquesta qüestió es evident amb aquelles religions que s’han difós en la nostre societat i que s’identifiquen i s’expressen en una matriu cultural diferent a la socialment acceptada. Algunes d’aquests religions han de transitar per un procés d’aculturació que comportarà diferenciar les incrustacions culturals del que és el nucli de la fe. El pensament Il·lustrat, que en molts aspectes es presentà com oposat a la tradició religiosa cristiana, contribuí notablement a purificar aquesta fe de les adherències culturals que havien empresonat al nucli de veritat de la fe. Avui toca que altres religions tinguin també el seu procés de posta dia. Gràcies a ell el nucli de fe d’aquests religions podrà ser més comprensible per la nostre societat i, al mateix temps, guanyarà coherència amb els criteris ètics de convivència madurats a través del diàleg de moltes persones durant molts anys.

Probablement, ara que es revisa la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, és el moment de pensar en formular uns nous límits a la llibertat religiosa. Aquests haurien d’orientar-se a preservar la dignitat de les persones des de la perspectiva dels drets humans. El que no es pot admetre és, en nom del respecte a la llibertat religiosa, tolerar comportaments i pràctiques que denigren les persones. Ara toca entendre que la llibertat, fins i tot la religiosa, ha s’assumir uns límits.

L’aportació política del fet religiós IV

Revisitar la laicitat

La situació del fet religiós en la societat contemporània convida a pensar la laïcitat en claus diferents a com ho feu el pensament il·lustrat dels segles XVIII-XIX o el pensament polític del XX. En els temps revolucionaris de la Il·lustració no hi havia espai per a incorporar el cristianisme i les seves esglésies en el nou paradigma cultural. Existia massa distància entre els pensadores il·lustrats i els teòlegs. Els il·lustrats volien alliberar a les persones del pes de la tradició cristiana perquè negava la possibilitat de la raó. Però, dos-cents anys després, el panorama ha canviat profundament. La raó no ha transportat a la humanitat al paradís i les tradicions cristianes han utilitzat els principis il·lustrats per repensar la seva identitat i oferir explicacions plausibles de les seves creences.

Avui, la modernitat religiosa desafia el nucli dels principis del pensament laic tradicional. Les evidències qüestionen la idea de tancar les creences a l’àmbit privat. La fe és avui un assumpte personal que té una manifestació pública; i per això la presència pública del fet religiós interessa a l’àmbit polític. Els esdeveniments han transformat l'univers laic perquè les religions han emprès un camí distint al previst. No tan sols no han desaparegut, sinó que han definit de nou la seva identitat i han emergit de noves. Per moltes persones, la religió és el referent que els ha permès reafirmar la seva identitat i la dignitat que consideraven alterades pels valors socials dominants.

La transformació del fet religiós en les societats contemporànies i l’actitud d’alguns responsables de l’Església catòlica i la contemporització del govern amb aquesta ha reobert el debat sobre la laïcitat i les seves relacions amb el pensament modern. La confrontació d’un sector de l'Església Catòlica amb la política del govern socialista o el tracte curós d’aquest amb aquella han estimulat l’actualització del debat laïcista a Espanya i han provocat de nou la incorporació de la qüestió laica a l'agenda d'alguns partits polítics i la preocupació d’alguns sectors de la societat.

Les actituds i comportaments d’un sector del catolicisme espanyol han afavorit la comprensió tancada de la laïcitat. Es tracta d’una visió excloent de la laïcitat, la qual no contempla cap rellevància pública del fet religiós. El seu model és la constitució francesa del 1905 que donà peu al dit laïcisme de combat. Aquesta comprensió tancada es pot resumir en el següent principi: la consciència és l'únic espai possible per a la religió, per això no ha d’haver-hi un lloc públic per a la religió, ni les seves aportacions s’han de considerar rellevants en la definició de la moral cívica.

Hi ha un altre sector de la societat que creu que és possible una comprensió de la laïcitat. Es tracta d’una comprensió oberta del que significa la laïcitat avui. Es proposa un nou discurs sobre la laïcitat basat en una comprensió inclusiva i positiva. Es tracta, com s’ha definit, d’una laïcitat positiva. És una visió de la laïcitat no excloent del fet religiós de l’espai públic. Per als partidaris d’aquesta comprensió el fet religiós és un factor socialment positiu i enriquidor per qualsevol societat democràtica. Es considera que la religió és una qüestió personal amb projecció pública. De tal manera que les religions tenen un espai en la vida pública i cal escoltar l’opinió de les religions davant dels reptes que té plantejats la humanitat. Perquè la societat contemporània es troba davant d’una sèrie de qüestions que reclamen l’aportació de diferents comprensions ètiques entre les quals cal considerar l’aportació de les tradicions religioses. Fora una greu irresponsabilitat política prescindir de la mirada creient.

La laïcitat inclusiva o positiva ha estat un bé per l’Església com per la societat. Gràcies a aquesta independència el món secular ha pogut espolsar-se la tutela eclesiàstica, bàsicament sacerdotal. De la mateixa manera, l’Església ha esdevingut més lliure i resistent a les ingerències del món polític.

Islam XI - La mesquita

El terme mesquita prové de l’àrab masyid. En els països musulmans el culte islàmic es desenvolupa entorn a tres tipus de centres:

Aljama. És el centre principal de culte d’una ciutat

Masyid. És el centre de culta a nivell de barri. Es distingeix perquè té un minaret. Com a centre de culte es fa la pregària del divendres i la resta de pregàries prescrites per l’Islam.
Msid o musalla. Són petits oratoris, en locals de reduïdes dimensions. En aquests locals rarament es celebra la Salat al-yuma (pregària del divendres).

A Catalunya no existeix cap aljama, ni tampoc cap masyid amb minaret. Per això, d’acord amb els patrons cultuals musulmans, pot afirmar-se amb propietat que a Catalunya no hi ha cap mesquita. Els centres emprats pel culte islàmic són locals en baixos d'edificis, magatzems o naus en poligons industrials, i, en menor proporció, pisos. En aquest locals es fan totes les pregàries diàries i la del divendres. Donada les seves característiques d’aquests locals, i si es vol parlar amb propietat i no emprar el terme mesquita, poden denominar-se centres o llocs de culte islàmic.

A Catalunya, la comunitat musulmana es reuneix entorn al lloc de culte islàmic. El lloc de culte està gestionat per una en entitat que, generalment, és una associació de caràcter cultural. Algunes d’aquestes entitats han estat enregistrades com a entitats religioses en el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia del Govern de l’Estat. Cada centre de culte és una entitat independent, tot i que poden estar relacionats en una entitat associativa de nivell superior. Cada entitat pot emprar diversos noms segons les circumstàncies. Els membres de la comunitat solen emprar el nom de l’entitat en llengua pròpia, mentre que l’associació pot tenir una denominació en català o castellà amb la qual ha estat registrada com entitat.

Política i esperança

La important abstenció de les eleccions europees i l’anàlisi dels missatges electorals m’han fet pensar sobre les limitacions de l’acció política. El pes del present pesa. El tacticisme s’imposa a l’estratègia; el present nega el futur; i la necessitat de consolidar els espais de govern resta frescor a la proposta utòpica. Mentrestant, les persones segueixen buscant els sentits de la seva vida i els problemes socials reclamen veus portadores d’esperança. L’agitació política mobilització a una part de la ciutadania; mentre l’altra part en resta espectadora. A Europa, l’extrema dreta proposa velles solucions.

¿Cóm tornar el interès per la política?. Em permeto donar algunes idees deslligades. En primer lloc, els polítics haurien de donar confiança als ciutadans per derrotar la por a les incerteses del futur. Cal vèncer la por. El camí comporta assumir que els ciutadans són intel·ligents i poden construir un futur diferent si tenen els mitjans per fer-ho. Però cal una condició prèvia per encetar aquest camí. En la política s’ha de parlar també d'idees, valors, actituds, emocions i sentiments. En segon lloc, la política necessita recuperar una dimensió espiritual. La política ha d’aportar esperança als ciutadans. En aquest camp, les tradicions religioses poden aportar la seva mirada esperançada. La política laica ha de saber incorporar l’esperança creient.

La política ha de saber transcendir els límits del present i convocar a les persones a construir i compartir el somni d’un futur millor. No pot haver-hi l’acceptació resignada, o fatalista de la realitat. L’error dels missatges electoral que criden a la por, és que les persones ja estam prou espantades per la proximitat del present. La fi de la modernitat ha eliminat el mite del progrés, però les persones segueixen mirant l’horitzó en recerca de respostes. La recerca de respostes és un motor de canvi i de transformació. És un somni col·lectiu que no es pot construir a partir de l’ampliació sense fi de les llibertats individuals. Cal una aposta política per la joia de pensar que té sentit creure en el futur. Els polítics han de saber fonamentar les raons per tal que la ciutadania es sentir esperançada. L'acció política té també un component de transcendència de la realitat.

Els polítics, en definitiva, haurien de saber explicar a la societat amb un llenguatge comprensible que sempre hi ha una resurrecció després de la creu. Només des del convenciment que això ha de ser així, serà possible que la política torni a recuperar un espai en la vida de les persones.

L’aportació política del fet religiós III

Garantir, promoure i facilitar la llibertat religiosa

Els governants han garantir: “la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei”. Aquesta afirmació constitucional obliga, en primera instància, a defensar i promoure la llibertat religiosa i els drets associats; però, en un segon moment, com passa amb altres drets fonamentals, faculta als governs a remoure aquells obstacles que directament impedeixen el seu ple exercici. Altres preceptes constitucionals emparen l’ús de mesures discriminatòries positives per afavorir l’exercici dels drets fonamentals.

Un dels aspectes que condiciona l’exercici de la llibertat religiosa és, sense dubte, l’obertura de centres de culte per algunes confessions religioses. Cal evitar qualsevol planificació urbanística que pugui comportar, en relació a la ubicació dels centres de culte, una segregació en la trama urbana. Aquest problema és manifesta de forma dramàtica en la gestió dels espais dels centres de culte musulmà. Una part de la ciutadania s'oposa a la ubicació dels oratoris musulmans per desconfiança a uns comportaments percebuts com estranys o per temor que en aquests àmbits es fomenti l'integrisme i l'hostilitat cap a la societat d'acollida. Això impedeix resoldre el problema dels centres de culte musulmans. Però cal resoldre aviat aquesta qüestió perquè, en la pràctica s’està negant l’exercici d’un dret fonamental a uns ciutadans d’aquest país. La mala solució a aquesta demanda d’espais de culte pot provocar, a mig termini, l’aparició d’actituds de ressentiment en uns ciutadans que es consideren discriminats per raons religioses.

Efectivament, cal donar una ràpida resposta a aquesta situació de discriminació que pateixen algunes confessions alhora d’obrir els seus centres de culte. Això planteja alguns problemes que només els anunciaré. En primer lloc, la possibilitat de disposició de sòl i capacitat de construcció. No totes les comunitats de fe tenen els recursos econòmics per comprar sòl i edificar. Cal trobar una resposta pràctica a aquests problemes, perquè el no tenir sòl o lloc de culte representa una trava al mateix precepte constitucional de poder exercir el seu dret a expressar i celebrar la seva fe. Per això, des dels àmbits públics han d’articular-se polítiques públiques actives a fi d’eliminar les dificultats que impedeixen a algunes religions poder exercir el seu culte amb dignitat.

Barack Hussein Obama i el fet religiós

He llegit amb atenció el discurs de Bar Obama a la Universitat de El Cairo. És una peça molt pensada, tant pels seus continguts com pels seus aspectes formals. És innegable que Obama volia aconseguir l’acceptació d’un nou marc de relacions entre Amèrica del Nord i els països àrabs en general, i especialment amb els moderats. Per aconseguir-ho Barack Hussein Obama ha ofert un relat construït a partir d’un nucli inqüestionable: la seva pròpia biografia. Efectivament, la seva vida està estretament vinculada al fet religiós, musulmà i cristià: “sóc cristià però el meu pare provenia d’una família de Kènia amb generacions de musulmans”. Aquesta doble pertinença vital li permet dirigir-se als musulmans buscant vinculant-los, des del principi, a partir de la credibilitat de la seva experiència personal. Aquesta estratègia, molt útil en aquests tipus de relats, persegueix crear un lligam emocional que doni credibilitat al seu objectiu, que en aquest cas era fonamentar les relacions entre els nord-americans i el món musulmà sobre la base de la credibilitat i la confiança.

L’efectivitat del relat de Barack Hussein Obama rau en la seva capacitat d’anar establint vincles estrets entre els seu marc de referència que afirma no fonamentar-lo en estereotips o prejudicis. El marc que Obama proposa el món àrab l’articulat en set eixos: combatre l’extremisme violent, resoldre la convivència entre pobles (Palestina i Israel), desarmament nuclear, no imposar cap forma de govern, llibertat i tolerància religiosa, respecte als drets de les dones i harmonia entre desenvolupament i tradició. Tots els apartats del seu relat es basen en la negació de contradicció entre l’Islam i els valors defensats en els països occidentals. S’afirma la voluntat d’iniciar un nou temps per la humanitat basat en l’enteniment, la confiança, el respecte i les responsabilitats compartides. Quasi bé al final del seu relat Obama proposa, com una visió utòpica, un món nou basat en la convivència pacífica i l’enteniment. Al llarg de tot el seu relat Obama s’ha dirigit al nucli del pensament islàmic per evidenciar que no hi ha contradiccions ni diferències insuperables entre la cultura política occidental i la religió islàmica.

Les referències al fet religiós són una constant en tot el discurs. Al principi del seu relat Obama cita a l’Alcorà i, després de dues cites més, just al final, el torna a esmentar, junt al Talmud i la Bíblia. Obama acaba el seu discurs amb una referència explícita a Déu “A tots els pobles poden viure en pau. Sabem que aquesta és la visió de Déu. Ara, aquesta ha de ser la nostra tasca a la Terra. Moltes gràcies i que la pau de Déu sigui amb vosaltres”. Sincerament, ja que el nostre país, sembla ser, està a punt de participar en una conjunció planetària donada la presidència espanyola de la Unió Europea i la presidència de Barack Hussein Obama, m’agradaria que el republicanisme dominant en la mentalitat d’alguns dels nostres dirigents fos més sensible a reconèixer el paper positiu de la religió alhora d’estructurar la història i la societat.

Islam X – Conductes i comportaments

Pautes de conducte islàmiques

Els musulmans, a més d’acomplir els cinc pilars fonamentals de l’Islam, han de mantenir uns comportaments. Aquests es deriven dels preceptes religiosos, juntament amb costums pròpies de l’entorn àrab on es formà l'Islam i que després ha anat integrant-se dins la mateixa cultura musulmana. Les pautes de conducta de l’Islam han de ser visibles pel conjunt de la comunitat on viuen els musulmans. Les principals normes de conducte són: no menjar carn de porc i o d'animals que no hagin estat sacrificats d'una determinada manera (sacrific halal). El terme halal fa ferència al conjunt de pràctiques permeses per la religió musulmana regulades per la xària (llei islàmica). Tampoc poden consumir begudes alcohòliques. També hi ha una gran resistència a crear imatges de persones i éssers vius. Per això els musulmans habitualment utilitzen sures cal·ligrafiades para decorar les mesquites o les seves cases.

El jihad

El jihad és un dels conceptes més ambivalents de l’Islam. Sovint s’ha interpretat com una crida a la “guerra santa” contra els infidels, aquells que no són musulmans. Històricament, el terme de “guerra santa” ha estat una de les traduccions més usuals d’aquesta paraula. No obstant, el concepte realment significa “esforç personal especial a favor de l’Islam”. Aquest esforç és una lluita contra l’enemic que tota persona porta al seu interior i contra l’enemic exterior que apareix quan l’Islam és atacat. Per l’Islam, en contra del que l’imaginari creu o les postures adoptades per alguns grups islamistes radicals, només es justificable la guerra quan és d’autodefensa. En qualsevol cas, l'ús que l'islamisme polític ha fet d'aquest terme ha desvirtuat el seu sentit original.

L’aportació política del fet religiós II

Definir una agenda política

En una post anterior parlava del valor polític del fet religiós. Voldria desenvolupar aquesta idea en una sèrie de posts. En el primer farè esment a la necessitat de definir una agenda pública entorn al fet religiós. En el segon parlaré sobre la garantia de la llibertat religiosa i el seu exercici. En el següent abordaré el tema de la revisió del concepte de laïcitat. En el quart parlaré de la participació del fet religiós en la construcció de la moral cívica. El següent tema serà la relació entre el fet religiós i la convivència. Després parlaré sobre la relació entre el fet religiós i el capital social i, en el darrer post, em feriré a la importància política de les relacions del govern amb les confessions religioses. Una mirada a la realitat social posa de manifestat l’existència de canvis socials que evidencien noves qüestions entorn del fet religiós. Algunes d’aquests temes, per la seva notorietat i importància han d'incorporar-se a l'agenda política de la gobernabilidad. La dimensió social i comunitària del fet religiós, la crisi dels valors cívics, la intervenció del fet religiós en la cohesió social, el relativisme moral, la dissolució de referents, són aspectes que es projecten en l'acció de govern. Segons quina sigui la política vers els assumptes religiosos, el fet religiós podrà intervenir positivament en l'espai públic o, al contrari, ser font de conflictes, exclusió social i tensions. Seria una greu irresonsabilitat que els governants no incorporessin el fet religiós a la seva agenda política. Pocs governs tenen una política pública d'afers religiosos integrada en una agenda política. Aquesta situació és preocupant. Cal construir una política pública específica d'assumptes religiosos capaç d'aprofitar les potencialitats del fet religiós. ¿Quins són els objectius d’aquesta política?. L’objectiu genèric de tota política d’afers religiosos és garantir que els ciutadans puguin exercir plenament els drets associats a la llibertat religiosa. Perquè aquest dret està a la base de les llibertats de la societat. Des de les institucions públiques cal articular la manera com les confessions religioses contribueixen activament a la cohesió social i, de manera particular avui, com el fet religiós ajuda a la integració dels immigrants. A més, els governants han de prendre decisions a fi que fet religiós sigui un factor actiu en la construcció de la moral cívica i de les pautes comunes de convivència. Així mateix, des de la responsabilitat institucional, els governants haurien de preguntar-se què fer i cóm actuar per tal de minimitzar els efectes negatius derivats derivats de la feblesa organitzativa d’algunes religions o dels riscos de les visions religioses fonamentalistes i excloents. Els governants haurien de preguntar-se, dins de l'exercici de la seva responsabilitat institucional, què fer i com actuar davant algunes tradicions religioses que tenen poca organització institucional i amb una pluralitat d'actors que mostren interessos divergents, circumstàncies que dificulten la interlocució social. Davant de tots aquestes temes és evident que cal tenir una estratègia clara d'intervenció política entorn als afers religiosos.

Islam – Part IX

Estructura de xària

La xària està estructurada en dues parts.

Part I. Tot allò que està relacionat amb el culte i amb les normes de

Purificació ritual (wudhû)
La pregària (salat)
El dejuni (ṣawm et Ramadan)
L’almoina i la caritat (zakat)
El peregrinatge a la Meca (Hajj)

Part II. Centrada en al Mu'amalat tot allò que fa referència a les interaccions humaes. En aquesta part hi ha les normes relacionades amb:

Transaccions financeres
A les donacions
A les herències
Al matrimoni, al divorci i a la custodia dels fills
Al menjar i beure (les normes de sacrific ritual dels animals)
A la guerra i a la pau
A les infraccions penals
A les qüestions judicials

La xària divideix les accions humanes en cinc categories morals denominades al-akhām al-khamsa :

Allò que està prescrit fard (és un precepte obligatori wajib, muhattam; necessari lazim)
Allò que és recomanable mandub (preferible mustahabb; meritori fadila; o dessitjable marghub fih)
Allò que és indiferent mubâh
Allò que es reprobable makrûh
Allò que està prohibit haram

La xària regula la vida dels musulmans a partir de dos instruments precisos: el coneixement de la llei (al hukm) i de les fatues (fatwa). El primer està regulat per les normes i regles derivades directament de la xària; són prou clares i precises per ordenar el comportament de les persones. La fatua és un decret jurídic emés per una persona especialista en dret religiós, anomenada mufti, sobre una qüestió particular. Generalment, una fatua es fa per petició d’un individu particular o d’un jutge quan considera que la jurisprudència islàmica no és prou clara. La fatua està limitada a un període i a un espai geogràfic concret i és emesa per una escola jurídica. Això fa que altres escoles jurídiques puguin, si ho creuen convenient, ignorar la fatua o fer-ne una altre amb una interpretació diferent.

Com que l’Islam no té una estructura eclesial, com passa en la majoria de religions cristianes, cada musulmà ha d’interpretar individualment la norma islàmica. Per tal d’ajudar a interpretar aquesta norma sorgiren el que s’anomenen les escoles jurídiques interpretatives de l’Islam. Més endavant s’expliquen amb més detalla aquestes escoles.

Dins del món islàmic sunnita hi ha la figura de l’ulema que és una persona considerada sabia i experta en l’Alcorà i la Sunna. El terme ulema en àrab és plural i el seu singular és `alim, mentre el plural és `ulamā' que és el terme fet servir en la transcripció fonètica. Es considera que l’ulema és una persona profundament coneixedora de la tradició i per això és un referent per la comunitat islàmica. En la tradició xiïta la figura similar és el mulà, que forma del que es considera clero xiï, i del conjunt de mulàs els que són grans experts en l’interpretació de la xària reben el nom d’aiatolà.

Qual el silenci també parla

L’estratègia electoral de la campanya socialista accentua els elements de diferenciació amb els seus principals oponents, el Partit Popular. L’estratègia dels dos partits sembla que pretén convertir les eleccions del 7 de juny pel Parlament europeu en una mena de plebiscit o moció de censurà del govern. D’Europa se’n parla poc, mentre que la situació política interna esdevé l’eix de la campanya electoral. Suposo que els estrategues electorals socialistes confien que aquesta confrontació de tons amb els seus oponents els permetrà diferenciar-los i mobilitzar els electors que l’any passat donaren el triomf a Zapatero. Hi ha una reedició del “si tu no vas, ellos vuelven”de l’any 2008. Els anuncis d’iniciatives legislatives presentades durant la pre-campanya també pretenien accentuar aquesta diferenciació i provocar un posicionament en contra per part del Partit Popular. Curiosament, això no s’ha produït amb la intensitat que s’esperava. Ni el mateix candidat, el catòlic conservador Mayor Oreja, ha entrat en la confrontació sobre els temes morals. Només el cardenal Cañizares, des de la distància, ha opininat sobre el tema. En aquest sentit, l’estratègia inicial no ha donat els efectes previstos. Més aviat ho ha embolicat creant un espai indefinit entremig de les propostes obertes des socialistes i el conservadorisme contingut i dissimulat dels populars.

Per la seva part, els bisbes espanyols del sector conservador que en anterior ocasions han manifestat respostes dures i contundents enfront a iniciatives legislatives que tocaven la moral, ara estan relativament callats. El seu silenci, poc habitual en altres circumstàncies, em resulta sospitós. Sembla un silenci coincident amb l’estratègia electoral del Partit Popular. Sembla que el sector conservador estigui d’acord de no fer massa llenya ara amb els temes relacionats a la moral i les costums. Si ho fes, ben segur que es perdria la centralitat que estan buscant desesperadament els polítics de la dreta conservadora. Per la seva part, els bisbes conservadors es troben còmodament instal·lats en una aparent equidistància. Es falsa, és simplement la seva particular aportació a la campanya electoral de les europees. En aquest cas, el seu silenci parla.

Crec que els que han quedat lleugerament sobrepassats, en aquest situació, són els que creien poder mobilitzar l’electoral escalfant la campanya a través d’una confrontació de models i maneres d’entendre determinats aspectes de la vida. No ha estat així. No només perquè hi hagut un error d’estratègia en relació al Partit Popular, sinó també perquè una part de l’electoral socialista no ha comprés el sentit d’algunes de les iniciatives legislatives proposades durant la pre-campanya electoral.

Confiança en el control democràtic de la informació

És una pràctica habitual escoltar als presentadors de la televisió pública catalana dir, abans de començar el bloc de notícies electorals, que han decidit no signar les cròniques com a protesta d’assignació de blocs informatius feta per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Els periodistes de la Corporació tenen tot el dret a protestar; però, tenen legitimitat per fer-ho?. L’equació és fàcil: els organismes d’assessorament i control de la Corporació estan escollits pel Parlament de Catalunya, i si el Parlament representa la sobirania del poble català llavors les decisions de la Corporació estan legitimades en l’exercici d'aquesta sobirania. Qui escull els periodistes de la Corporació?; on fonamenten les seves decisions per contraposar-les a la legitimitat de la Corporació?.

Qualsevol decisió al marge de l’àmbit de legitimitat per fer-ho es pot interpretar com una voluntat de pervertir els mecanismes normals de control democràtic sobre l’activitat de l’ens públic de mitjans de comunicació. L’existència de grups gremials, en aquest cas de periodistes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, representa crear un lobby per alterar una decisió presa amb l’objectiu de servir al bé comú. Per mi no ho cal que facin. No necessito una salvaguarda específica del dret a la informació. Encara confio en el funcionament dels mecanismes de control parlamentari.

L’aportació política del fet religiós

El fet religiós s’ha tornat a colar en una campanya electoral. En aquesta ocasió, el Partit Socialista fa servir una imatge que evoca a un sacerdot de confessió indefinida. Això és el de menys, perquè el que és cert que la seva aparició evoca al fet religiós i, de totes les possibles confessions, la seva apariència recorda a la un capellà cristià. Aquest recurs comunicatiu el trobo desafortunat i improcedent. Penso que es una caricatura d’una situació més complexe que voldria referir-me ara en to positiu.

La religió té una aportació positiva a la política que l’anunci no esmenta. El fet religiós, enlloc de ser objecte d’escarni, pot ser subjecte actiu per la millora de la governabilitat de la societat. ¿Quines són les aportacions que les religions poden fer a la governabilitat de la societat?. Permetin enumerar-ne algunes. No hi són totes, però crec que hi ha les mes consistents.

1. Les dinàmiques obertes per la diversitat religiosa eduquen l’amistat entre les persones i el respecte a les pluralitat de les creences. Valors molt superiors a l’anomenada tolerància.

2. L’aportació d’una visió espiritual de la vida que ajuda a ampliar l’horitzó de la identitat de la societat. Aquesta dimensió espiritual es contraposa amb la idea de que només té rellevància social tot allò que està relacionat amb la raó.

3. Existència d’uns valors religiosos, comuns en totes les tradicions religioses, que poden intervenir en el procés de regeneració de l’acció política per tal de superar l’important fenomen de desafecció política. En el cas dels cristians, té sentit parlar de la caritat política.

4. Les religions ajuden a estructurar i vertebrar la societat.

5. Les diferents religions aporten identitat als individus dins d’un context de profund relativisme moral.

6. Les institucions religioses contribueixen a crear capital social a través de la creació de xarxes de relacions humanes.

7. La majoria de tradicions religioses ajuden a crear un acolliment càlid als immigrants.

8. La nova comprensió del fet religiós aporta prous elements per repensar com han de ser les relacions entre l’Estat i el fet religiós. Hi ha prous elements per considerar que es pot repensar el sentit del principi de laïcitat.

Davant d’aquesta possibilitat ¿quina ha de ser l’actitud dels estrategues electorals davant el fet religiós i les tradicions religioses?. Probablement, podríem arribar a la senzilla conclusió de que no tot és adequat (1) per guanyar unes eleccions.

(1). En el post original feia servir el terme lícit. Penso que el mot no és apropiat per qualificar el que volia dir, sobretot per la remissió a un aspecte jurídic que no era la meva intenció. Crec que és més coherent el mot adequat. Per la qual cosa he procedit, per evitar qualsevol interpretació errònia la seva substitució en el post original.