dissabte, 31 de març del 2012

Recull de pregàries personals XL

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

31 març
“Tu ets el meu Déu, Senyor; a l'alba et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua” (Sl 63,2)

1 abril “L'amor que em tens és millor que la vida; per això els meus llavis et lloaran. Que tota la vida et pugui beneir i alçar les mans lloant el teu nom”. (Sl 63,4-5)

2 abril “Quan des del llit et recordo, passo les nits pensant en tu, perquè tu m'has ajudat, i sóc feliç sota les teves ales” (Sl 63,7-8)

3 abril “La meva ànima s'ha enamorat de tu, em sosté la teva mà”. (Sl 63,9)

4 abril “Perquè el Senyor estima el seu poble i corona de triomf els humils”. (Sl 149,4)

5 abril “Tenen a les mans espases de dos talls, per fer justícia entre els pobles i castigar les nacions, per encadenar els seus reis i emmanillar els poderosos, per executar la sentència que està escrita”. (Sl 149,6b-9)

6 abril “No hi ha cap altre Déu fora de tu, Senyor” (Sir 36,5)

divendres, 30 de març del 2012

La saviesa cristiana

Moltes lectures de la Bíblia, sobre tot de l’Antic Testament parlen de la saviesa. Aquesta és una referència constant en moltes paratges bíblics, fins i tot hi ha un llibre dedicat a la Saviesa. La saviesa s’associa a un coneixement just de Déu. Així, Isaïes diu: “l'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor”. Es tracta d’un coneixement de Déu que va més enllà de la nostre limitada capacitat cognitiva.

¿Què és la saviesa?. En primer lloc, la saviesa no està en nosaltres, no depèn de les nostres capacitats d’enteniment. La saviesa és donada per Déu “¿qui hauria conegut mai els teus designis si tu mateix no li haguessis donat la Saviesa, si no li haguessis enviat des de dalt el teu Esperit Sant?” (Sv 9,17). La saviesa consisteix en un coneixement de Déu i un estar amb Déu. La saviesa és presentada com una condició necessària per tenir santedat, la qual és comprendre i administrar la justícia i actuar rectament. Gràcies a tenir aquesta saviesa la salvació és possible. Per això en el llibre de la Saviesa es diu “envia-la des de les altures santes del cel, fes-la baixar del teu tron gloriós, perquè treballi fent-me costat i jo conegui allò que et plau. Ella, que ho sap tot i ho comprèn tot, em guiarà assenyadament en les meves empreses i em guardarà amb la seva presència gloriosa” (Sv 9,10-11). Aquesta saviesa contrasta en la confiança arrogant sobre la suficiència del coneixement humà. Només es compren el sentit de la saviesa si s’accepta humilment que als pensaments humans són febles i incertes les previsions.

dijous, 29 de març del 2012

No és això






Els drets fonamentals són intocables, per això cal defensar el seu exercici sense més restriccions que les derivades del seu bon us per la convivència civilitzada. No es pot dubtar d’aquest afirmació perquè en ella està l’essència de la societat democràtica avançada. Però hi ha alguns cops que l’exercici d’aquests drets es pot veure alterat per l’aparició d’algunes circumstàncies estranyes al sentit del propi dret. Això és el que ha passat avui en relació al dret a la vaga. Ja comença ser costum que, l’exercici d’aquest dret es vegi alterat per l’actuació de grups extremadament violents que fan del carrer un vertader camp de batalla.

Davant del que he vist al centre de Barcelona avui la pregunta és simple ¿es pot evitar?, ¿tenim les forces de seguretat preparades per combatre aquestes noves estratègies radicals? Avui, en el carrer es sentien masses queixes sobre la impunitat inicial dels violents i la desproporció o desorientació en la seva repressió probablement motiu de la confussió que generen aquest aldurulls. És evident que l’àmbit urbà es transforma radicalment quan es ocupat per persones que, amb la cara tapada, això ja ho diu tot, provoquen l’enfrontament i tota mena de destrossa. Però, la pregunta torna a ser la mateixa: ¿no es podria fer més per controlar preventivament aquestes situacions? ¿ no es podria actuar amb més eficàcia quan el carrer està assetjat per aquests grups de brètols?

Aquestes preguntes en suggereixen unes altres: ¿per què hi ha tanta crispació en certs sectors de la societat? , ¿com gestiona la societat les tensions acumulades que no troben sortida en els canals habituals?, ¿no s’hauran esgotat els medis tradicionals de manifestació del malestar social?, ¿no caldria imaginar altres formes de expressió del descontentament quan alguns dels mecanismes habituals poden quedar contaminats per l’incivisme d’uns pocs?. Considero que la societat no pot habituar-se a donar per normal l’existència d’actuacions incontrolades, de gran violència, que alteren el civisme propi de qui usa els seus drets. No tinc respostes a totes les preguntes. Però és moment de començar-les a fer per tal de que recuperar la dignitat pròpia de qui fa una aturada o una manifestació pel que creu que són els seus drets i la seva justa defensa.

dimecres, 28 de març del 2012

Evangelització interior

En la conferència “La nova evangelització i Catalunya” l’abat de Santa maria de Montserrat, Josep Mª Soler, proposà varis elements per evangelitzar l’interior de les persones. Aquesta proposta resulta molt adient per meditar-les i practicar-les durant aquest temps de Quaresma.

En primer lloc, diu l’abat de Santa Maria de Montserrat, cal participar conscientment i activament en la vida litúrgica. Així, cal viure l’Eucaristia, els sagraments i la Litúrgia de les Hores. En segon lloc, cal interioritzar la Paraula de Déu. En tercer lloc, cal concrear pràctiques d’espiritualitat com podem ser l’adoració del Santíssim, la pregària silenciosa, la meditació, el rés del rosari, practicar el recés, etc.. En quart lloc, tenir un acompanyament espiritual.En cinquè lloc, cal oferir un testimoniatge coherent amb la vivència cristiana en tots els nivells.

En sisè lloc, viure la comunió eclesial. Cal saber compartir la vida cristiana en el si d’una comunitat i cal sentir-nos membres d’una comunitat cristiana per tal de viure la comunió fraterna. Així l’Església serà casa i escola de comunió. En setè lloc cal practicar la dimensió de caritat i de servei envers els que passen necessitat o experimenten marginació. Finalment, diu el pare abat Josep Mª Soler, els cristians han de mantenir un interès viu per una reflexió i un estudi sobre els continguts de la fe. Cal viure la fe amb raó. Aquests temes són alguns dels aspectes que es poden repensar durant aquesta setmana santa en el camí de l’evangelització interior.

dimarts, 27 de març del 2012

Josep Massot



Una de les noticies importants del dia ha estat la concessió del premi d?honor de les Lletres catalanes a Josep Massot, monjo de Santa Maria de Montserrat. El premi atorgat és una gran premi, que reconeix el treball de tota una vida afavor de la cultura catalana. És el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes instituït per una institució respectable, l’Òmnium Cultural. En Josep Massot s'ho mereix. Gràcies al seu treball lúcid, pacient i constant impulsant diferents iniciatives i causes culturals ha estat cabdal per consolidar la cultura catalana. Conec en Josep Massot des de la proximitat de la comunitat monàstica i en l'afabilitat del tracte. Es d'admirar el seu caràcter humil, la seva capacitat de treball i el caràcter enciclopèdic del seu coneixement.

Josep Massot, a més d’un home culte i de la cultura, és un home de fe. Ahir, a l'acabar una entrevista de ràdio, insistí que feia 50 anys que era monjo. Efectivament, en Josep Massot es monjo de Santa Maria de Montserrat. La comunitat monàstica benedictina de llarga tradició eclesial. La figura polifacètica de Josep Massot sintetitza l'esperit benedictí i enalteix el valor de la seva comunitat monàstica. Publicacions de l'Abadia de Montserrat es la visió moderna del tradicional scriptorium monàstic des d’on es forjà la cultura europea. Si en l'edat medieval els scriptoriums dels monestirs servien per difondre la cultura, avui el treball editorial del Pare Massot es el un focus cultural irradiat des del monestir de Santa Maria de Montserrat. Cal esmentar que la impremta monàstica de Santa Maria, avui transformada en editorial, és la impremta activa més antiga d’Europa.

La talla intel·lectual de Josep Massot no pot entendre's sense destacar que es monjo, home de fe en cerca de Déu, i que és membre d'una comunitat benedictina identificada amb la cultura i la realitat de Catalunya. Personalment estic satisfet pel reconeixement que Òmnium Cultural ha fet en la persona d'en Josep Massot atorgant-li el premi d'honor. També estic content perquè aquest premi honora el compromís d'una comunitat cristiana fidel a les seva vocació monàstica d’entendre la cultura com a lloança de Déu i de servei al poble.

dilluns, 26 de març del 2012





L’editorial Balmes, hereva de l’antic Foment de la Pietat Catalana, ha iniciat una nova col·lecció de llibres dedicada a la Nova Evangelització. L’objectiu d’aquests llibres és presentar els principals temes que integren l’agenda que ha d’afrontar l’Església catòlica en el tercer mil·lenni cristià. En cada un dels llibres s’abordaran les inquietuds i reptes que sorgeixen avui en l’anunci de l’Evangeli. Segons mossèn Ramon Corts, promotor d’aquesta iniciativa editorial, aquest material pretén ser un recurs formatiu orientat a sacerdots, laics, catequistes i moviments cristians. Ja que totes aquestes realitats eclesials estan compromeses en la missió d’anunciar l’Evangeli en tot lloc i sempre.

En el primer número de la col·lecció és Promoure una nova evangelització s’han reunit tres conferències pronunciades durant la Quaresma de 2011 a la parròquia de la Concepció de Barcelona. La primera conferència correspon al bisbe de Vic, Romà Casanova, i té per titol “Cridats a una nova evangelització”. La segona conferència és de monsenyor Rino Fisichella¸cap del Consell Pontifici de la Nova Evangelització, i està centrada en La nueva evangelización en Occidente. La darrera conferència reproduïda és la de l’abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Mª Soler, que parlà sobre La nova evangelització i Catalunya. La lectura d’aquestes tres conferències fa prendre consciència del sentit d’aquesta evangelització encomanada pel papa Benet XVI. Aquesta iniciativa de l’editorial Balmes, en la tradició del Foment de la Pietat Catalana, aporta al poble cristià de Catalunya un material que ajuda a la reflexió i la divulgació de l’Evangeli.

diumenge, 25 de març del 2012

Ser sal del món

Amic Vicenç Villatoro, tot i que som uns vells saludats, les nostres relacions han estat circumstancials i les converses tangencials. He escoltat amb interès el petit vídeo publicat per Catalunya Religió sobre XIV simposi organitzat per la Fundació Claret. sota el lema "La credibilitat: un repte decisiu per als cristians d'avui". M’han sorprès les teves paraules sobre el paper de les religions avui. Resulta significatiu el titular que el portal resumeix la teva intervenció “El discurs religiós serà creïble si se cenyeix al seu àmbit”. No comparteixo del tot les teves observacions ja que, estant d’acord amb moltes de les coses que dius, especialment sobre com ha de ser les relacions de les religions amb la política i la ciència, no coincideixo amb la teva recomanació de que les religions han de quedar-se on els hi pertoca. Les teves opinions ben fonamentades, molt en la línia d’un document teu anterior “La religió en la plaça pública” el qual he fet servir en moltes ocasions per parlar sobre la diversitat religiosa, m’han permès reflexionar sobre quin és el lloc de les religions el les societats occidentals. Per això estic agraït a la teva reflexió perquè ha estimulat les següents notes.

Considero que no hi ha un espai específic per les religions que limiti la seva actuació en l’espai públic. Les religions ni s’han de tancar a la intimitat personal o en el silenci de les sagristies o en l’espai confortable dels llocs sagrats. Les religions han d’estar en els temples i en els lloc de culte, i en l’espai públic, La religió cristiana catòlica, la meva, no té un àmbit específic fora del món. El catolicisme no es pot reduir només a la consolació de l’ànima personal o a resoldre les relacions dels individus amb la transcendència. És evident que la religió, per sort de tots, i de especialment per les mateixos religions, no són ja font de legitimitat de les lleis o els fonaments de les lleis científiques. Les lleis i les visions científiques són autònomes de les religions.

Però, un cop dit això, cal reconèixer que la religió pot emetre judicis, fins i tot morals, sobre les lleis i els progressos de la ciència. Res del que passa a la societat és indiferent a la reflexió de l’ètica que brolla de l’experiència creient. Pels cristians, l’evangelització de la societat significa ser “sal de la terra” (Mt 5,13) “llum del món” (Mt 5,14) Això comporta viure la fe a la llum de la realitat pública intentant ajudar, al costat d’altres visions i tradicions de pensament, aportar virtuts i principis per humanitzar la societat. Es tracta d’anunciar a la societat, de proposar, mai d’imposar, un determinada visió de l’existència humana. Aquesta és la doctrina cristiana bàsica sostinguda a partir del Concili Vaticà II per tal d’allunyar-se d’aquells temps en que religió i política eren un garbuix d’interessos i confusions.

Creure en l’espai públic significa viure la fe creient amb senzillesa i humilitat, i en diàleg amb moltes altres tradicions del pensament. Moltes d’aquestes tradicions tenen un història particular d’entendre la vida i, ben segur, que en alguns moments han hagut de patir la intransigència i la intolerància fonamentada en criteris religiosos. Però, tots ens hem de demanar perdó mútuament perquè, en algun moment hem estats intransigents i perseguidors del pensament dels altres. Els cristians ho hem fet, evidentment, en nom de la fe; però també els creients hem patit, fins a l’extrem de donar la vida, els efectes de les ideologies tancades i excloents. Ara, per sort del projecte humà, existeix una voluntat de conviure cívicament, en plena llum de la plaça públics, i de compartir diferents maneres de creure i de pensar. Això és el gran valor pel desenvolupament de la humanitat. Per això, els cristians no volem quedar-nos en el temple administrant consol o perdons; per això volem ser sal de la terra i llum per al món que cerca un sentit a la vida.

Aquestes són, apreciat Vicenç, les reflexions suscitades per les teves paraules. Per això, novament vull agrair-te la claredat de la teva exposició.

dissabte, 24 de març del 2012

Recull de pregàries personals XXXIX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

24 març “El Senyor s'ha enamorat de vosaltres i us ha escollit d'entre tots els pobles, no perquè fóssiu un poble més nombrós que els altres, quan de fet sou el més petit de tots, sinó perquè us estima i es manté fidel al jurament que havia fet als vostres pares. Per això, el Senyor, amb mà forta, us ha fet sortir d'Egipte, la terra on éreu esclaus, i us ha rescatat del poder del faraó, rei d'Egipte” (Dt 7,7-8)

25 març “Reconeix, doncs, que el Senyor, el teu Déu, és realment Déu. És el Déu fidel, que manté la seva aliança i el seu amor fins a un miler de generacions, per als qui l'estimen i guarden els seus preceptes” (Dt 7,9)

26 març “Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua, també em deleixo jo per tu, Déu meu” (Sl 42,2)

27 març “Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m'és vida; quan podré anar a veure Déu cara a cara? “ (Sl 42,3)

28 març “Les llàgrimes són el meu pa de nit i de dia, i a tota hora em diuen: «On és el teu Déu?»” (Sl 42,4)

29 març
“Quan em sento aclaparat, em recordo de vós” (Sl 42,7)

30 març “Per què aquesta tristor, ànima meva? Per què aquest torbament? Espera en Déu! Jo et tornaré a lloar, salvador meu i Déu meu” (Sl 42,12).

divendres, 23 de març del 2012

Les temptacions de Jesús

Reflexions sobre les temptacions de Jesús segons Mateu (Mt 4,1-11). “Aleshores l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés”. A l’Evangeli el desert apareix com a lloc on es dóna la maduració i l'aprenentatge. Això és el que ens mostra Jesús en la seva anada de quaranta dies al desert. Anar al desert és un aturar-se per reflexionar. Jesús es retira perquè ha de prendre una opció. Serà l’opció que el permetrà passar la Pasqua. És l'esperit es qui empeny a madurar la decisió.

Durant aquest temps Jesús fou temptat pel diable. Qualsevol decisió és dialèctica. Tota opció i decisió comporten diverses temptacions: seguir a Déu o el mal camí (el diable). En tota decisió es donen els elements antagònics. En tota reflexió de maduració per prendre qualsevol decisió es donen temptacions que ens poden apartar del seguiment de Jesús i del Pare. Qualsevol opció comporta en el seu interior l'existència de dos antagonismes.

El diable presenta a Jesús diverses temptacions. Hi ha la temptació de buscar la pròpia satisfacció. Cercar la materialitat en lloc de l'espiritualitat. També es dóna la temptació de l’autosuficiència, en creure que es possible confiar només en un mateix sense tenir present a Déu. Buscar fora de Déu una resposta que ajudi a prendre la decisió. Finalment hi ha la temptació de convertir el poder en un absolut negant la possibilitat que Déu pugui donar una paraula de llum als nostres problemes. Però Jesús respon a les temptacions dient “Vés-te'n, Satanàs! Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”. Malgrat la foscor, els dubte, es dóna un moment de lucidesa per adonar-nos quins són els camins de Déu i quines són les temptacions. Déu no ens abandona.

dijous, 22 de març del 2012

Teresa Losada



El títol ho explica tot: avui parlaré d’una persona exemplar, un testimoni de fe. Certament, això és el que és Teresa Losada l’amor de Jesús encarnat. Ahir, en el Palau de la Generalitat, la Vice-Presidenta del Govern, Joana Ortega, expressant els sentiments de moltes persones, lliurà el II premi del Memorial Cassià Mª Just a la germana Teresa Losada. Perquè Teresa Losada és monja, de la Congregació de les Franciscanes Missioneres de Maria. A més, també és consultora del Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós per a les relacions amb els musulmans La seva vida és la mostra d’una vocació religiosa viscuda al mig del món estimant al màxim als qui necessiten l’acolliment més extrem: els immigrants.

Gràcies a la seva empenta i entusiasme es fundà la institució Bayt Al-Thaqafa destinada a acollir i integrar els immigrants, bàsicament magrebís. Teresa Losada acollí als magrebís des dels inicis dels anys 70. Ella comprengué que el seu Jesús, exiliat i estranger en moltes ocasions, es feia viu en el rostre d’aquelles persones que, abandonant casa seva, vivien entre nosaltres com immigrants. Ells formaven part dels preferits de Déu perquè vivien en una terra estranya, eren pobres i se’ls havia d’acollir càlidament. El seu amor preferencial pels immigrants ha estat testimoni constant de l’amor cristià sense límits, l’amor gratuït que es donació desinteressada. Gràcies a persones con la Teresa Losada altres persones es pregunten ¿per què estima així la Teresa?, ¿en que creu?, ¿on són els fonaments del seu amor?. ¿quina fe la sosté?. Preguntes que donen peu a la gran resposta de l’Evangelització: Jesús i la seva Bona Nova.

Ara, que els cristians estem convocats a una Nova Evangelització, és el temps de trobar testimonis creients que estimulen la curiositat dels no creients. El testimoniatge és el millor anunci del Jesús ressuscitat perquè en Ell hi ha la vida que venç la mort o tota desesperació. Gràcies al testimoni de persones com la Teresa Losada els cristians poden explicar des del cor que hi ha un Crist que és font d’aigua viva que calma tota set. Com molt bé digué Teresa Losada en la seva intervenció la “distinció que ens concediu es basa, com ja he esmentat al principi, en aquests homes i aquestes dones que avui formen part de les nostres ciutats, dels nostres pobles. Ciutats i pobles de la sempre oberta, sempre càlida i sempre acollidora Catalunya. Tan de bo tothom se senti i es consideri arrelat, perquè puguin donar el millor d'ells mateixos. Perquè, en definitiva, "la justícia i la pau es besen!" (Salm 84, 11).

dimecres, 21 de març del 2012

La Setmana Santa dels catòlics orientals

Seguint el comentari d’ahir avui explico com viuen la Setmana Santa els catòlics de ritus oriental, els anomenats catòlics de ritus bizantí. Els catòlics occidentals, els anomenats de tradició llatina, de tota la Setmana Santa emfatitzem el que s’anomena Triduum Pasqual, mentre que els catòlics orientals tenen interès en destacar aquest temps com el de la Gran Setmana. El Dijous Sant hi ha una eucaristia matinal on es commemora la institució de l’eucaristia. A la tarda d’aquest dia es celebren les matines i els laudes del Divendres Sant i es llegeixen les 12 perícopes evangèliques de tota la passió del Crist.

D’aquesta setmana es destaca la festa del Divendres Sant. A la tarda del Divendres Sant s’adora un gran llençol amb la cara de Crist mort i la comunitat expressa el dolor de la humanitat per la mort de Crist i l’esperança de la resurrecció de qui serà enterrat. El Dissabte Sant al matí es celebra la primera missa pasqual, tal com es celebrava en tota l’església catòlica abans de la reforma litúrgica de Pius XII que traslladà aquesta missa a la nit del dissabte. Abans de l’evangeli el sacerdot escampa fulles de llorer per terra per tal que al trepitjar-les al final de la celebració s’ompli de perfum l’església com anticipació de la resurrecció, la vida que porta el Crist.

A mitja nit es comencen els matines de Pasqua amb l’església tota fosca. Es fa el ritus de la llum i es canta l’evangeli de la Resurrecció que es proclamat fora del temple amb les portes tancades. Un cop acabada la lectura el sacerdot s’acosta a la porta i amb una creu a la ma pica tres cops. Mentrestant, algú a encès tots els ciris de l’església de tal manera que quan s’obre la porta i entra la comunitat, l’església està tota il·luminada com a metàfora de la vida nova que comença. A continuació es segueix amb tota la litúrgia pasqual cantada amb reverència i parsimònia de tal manera que pot arribar a durar unes cinc hores.

dimarts, 20 de març del 2012

La Quaresma catòlica oriental

Per molts cristians hi ha un gran desconeixement de les esglésies catòliques orientals, les anomenades de ritus bizantí. Una recent entrevista al monjo de Montserrat, el pare Manel Nin, actual rector del Col·legi Pontifici Grec de Roma, ens apropa a com els catòlics de ritus orientals celebren la Quaresma, la Setmana Santa i la Pasqua. El pare Manel Nin explica que les esglésies catòliques de tradició bizantina viuen la Quaresma com un temps especial d’oració i dejuni. Durant la Quaresma aquestes esglésies només celebren l’eucaristia els dissabtes i diumenges, ja que tota la setmana és una preparació per la Pasqua setmanal, com tota la Quaresma és una preparació per la Pasqua anual.

Durant la Quaresma els catòlics de ritus bizantí practiquen l’abstinència de carn i de productes làctics en els monestirs, mentre que en la vida familiar hi ha una relaxació d’aquesta pràctica. També és propi d’aquests temps evitar l’ús de paraules vanes, no fer el mal, no criticar, no murmurar i ser sincer des del profund del cor. Una altra pràctica pròpia d’aquest temps és la correcció fraterna que porta a la reconciliació amb els germans. Al llarg de la Quaresma els superiors religiosos o els rectors de les parròquies al final de les completes diuen “sóc pecador, pregueu per mi” i la comunitat respon “el Senyor et perdoni”. I tothom li besa les mans com a signe de reconciliació.

El temps de Quaresma és també un moment de pregària intensa. S’augmenten, per exemple, el nombre de salms de les laudes i vespres, i es demana que les persones intensifiquen les pregàries personals. També és un període destinat a la caritat en record de la misericòrdia divina. Es tracta de donar a qui més ho necessita, perquè tots estem necessitats de moltes coses.

dilluns, 19 de març del 2012

La globalització de les religions

La globalització ha arribat també a les religions. Així ho explicava Stewart M. Hoover en la recent presentació de l’observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura. La facilitat de moure la informació per la xarxa d’Internet possibilita que les persones estableixin múltiples relacions d’afinitat i s’uneixin entorn a interessos compartits. És evident que les religions no estan al marge d’aquest fenomen. Algunes perquè des dels seus inicis han tingut una vocació universal i altres perquè els recents moviments migratoris les ha fet universals. Des de les religions les persones estableixen converses sobre els sentits de la vida i les seves paraules s’escampen més enllà de la simple realitat immediata.

Aquesta nova realitat obre les religions a noves experiències, per exemple, el significat del seu arrelament territorial, la ràpida difusió dels seus continguts o l’aparició de nodes de direcció al marge dels tradicionals. En una societat global les localitzacions són menys importants que en el passat. Les xarxes de relacions transformen ràpidament allò que és local en global. La immediata difusió del coneixement sobre les religions facilita que les persones puguin endinsar-se directament, sense intermediaris, en cadascuna de les experiències del Transcendent. Dependrà de la vivència personal que al darrera d’aquesta experiència s’alimenti un camí cap el sincretisme o un enriquiment dialogal de les religions. El ventall de possibilitats és gran. Cada un dels possibles escenaris transforma els camins tradicionals de transmissió de la fe.

Un altre aspecte a tenir en compte és com les xarxes socials han creat canals nous que contribueixen a difondre doctrines i a minimitzar o relativitzar els centres tradicionals de poder religiós. Alguns d’aquests nous mecanismes transmissors de doctrina poden esdevenir opacs als centres de guàrdia de l’ortodòxia de les creences religioses. De tal manera que, de forma discreta, les heterodòxies, radicalismes o fonamentalismes es poden alimentar-se aprofitant la facilitat per transmetre les opinions a través de la xarxa. Un dels fets notoris d’aquesta nova situació són l’ús de les xarxes socials que fan determinades corrents fonamentalistes islàmiques per penetrar en les societats occidentals o la ràpida difusió que tenen certs grups evangèlics que es consideren hereus dels telepredicadors d’anys enrere.

diumenge, 18 de març del 2012

El republicanisme religiós

Les campanyes electorals mobilitzen els sentiments i la raó dels votants. En la mesura que les eleccions es personalitzen, les emocions substitueixen als arguments. De tal manera que avui, més que un bon programa i discurs sembla tenir més pes un conjunt d’elements que cerquen estimular allò que s’anomena la ressonància emocional entre els candidats i els electors. La campanya electoral nord-americana per la nominació del candidat republicà és una bona mostra d’aquesta situació. Els aspirants a la nominació estan conduint part de la seva estratègia electoral en connectar amb els seus electors a partir de l’activació dels elements religiosos.

Romney i Santorum, bàsicament, però també Gingrich, empren la religió com un canal per mobilitzar els electors republicans per tal de guanyar les primàries. Una part de l’electorat republicà és molt religiós i, de manera particular, és majoritari en alguns estats decisius per guanyar la nominació republicana. Això ho saben els candidats i per això situen la religió o aspectes relacionats amb la religió al centre del debat polític. Els candidats republicans actuals són hereus, cadascun a la seva manera, de la majoria moral impulsada pel tele-predicador Jerry Falwell. El ressorgiment moral republicà defensa l’afirmació d’uns valors morals profundament tancats, els quals, a més de diferenciar-los nítidament dels demòcrates també els separa del pensament conservador liberal propi d’un sector de la societat nord-americana.

La visió religiosa republicana es mou en uns paràmetres allunyats del pensament social conservador present en moviments cristians europeus. Romney, mormó, o els catòlics Santorum i Gingrich, defensen una religió sense ànima social. Més aviat les propostes religioses d’aquests candidats són mers referents culturals sobre els quals es basa la visió més tancada de l’Amèrica profunda. Pels catòlics Santoruum i Gingrich la Doctrina Social de l’Església és una preocupació doctrinal sense cap interès alhora d’ordenar la política dels Estats Units. La construcció del Regne de Déu és només un camí devocional de perfecció personal basat en una interpretació literal de la Bíblia.

dissabte, 17 de març del 2012

Recull de pregàries personals XXXVIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

17 març
“ Escolta, Senyor, escolta el meu clam, compadeix-te de mi, respon-me. 8 Tu em parles dintre el cor: «Busqueu la meva presència!» Buscar-la és el que vull, Senyor!” (Sl 27, 7-8)

18 març “ Senyor, no us amagueu! No siguis sever fins a rebutjar el teu servent, tu que ets el meu ajut! No em deixis mai abandonat”. (Sl 27,9)

19 març “Ensenya'm, Senyor, la teva ruta, condueix-me per camins planers” (Sl 27,11)

20 març “ Espera en el Senyor; sigues valent, que el teu cor no defalleixi” (Sl 27, 14)

21 març “El teu amor, Senyor, s'eleva fins al cel, la teva fidelitat arriba fins als núvols. La teva justícia és com les muntanyes més altes, com l'oceà infinit són les teves decisions” (Sl 36,6-7)

22 març “ En tu hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la teva llum (Sl 36,10)

23 març “Que no se m'acosti el peu de l'orgullós, que no em faci fugir la mà del malvat! Allí mateix han caigut els qui van amb males arts; els han tirat per terra i no es poden aixecar” (Sl 36,12-13)

divendres, 16 de març del 2012

Fonaments de la vida cristiana

Viure cristianament comporta optar i fer. Això exigeix lucidesa i generositat personal. La vida és una constant tria d’opcions que poden contrastar-se amb la voluntat de Déu. Es pot viure en harmonia amb Déu o al marge seu. Els cristians, amb les opcions personals, esdevenim constructors reals del Regne de Déu. Però, aquest només progressa a través d’una coherència de la vida cristiana amb els objectius del Regne. Els mitjans, les obres, són tan necessàries com la pròpia fe. Però aquestes obres, els fets, han de ser coherents amb els objectius del Regne. Per això, la lògica del Regne i del Món no sempre són del tot coincidents. Així, alguns èxits segons les claus de judici del Món poden ser considerats cristianament com un fracàs; de la mateixa manera que alguns fracassos mundans poden ser un èxit des de la perspectiva del Regne.

La vida cristiana s’ha de fonamentar en Déu. Cal construir la vida sobre la solidesa i el convenciment de que Déu és “la roca que em salva”. Cada una de les opcions personals marca un itinerari que sempre es defineix sobre la base d’escollir entre el seguiment de la voluntat de Déu o en la seva ignorància. En aquest cas les obres de les persones s’orienten per patrons allunyats dels objectius del Regne. Això succeeix, per exemple, quan les persones s’instal·len en la cobdícia de la riquesa i de bens, la recerca de fama i honor no fonamentats en la veritat o en la supèrbia o l’autosuficiència. Per contrast, el camí cap a Déu són la pobresa evangèlica, la humilitat que refusa l’honor mundà i s’abandona a les mans de Déu. Fe i obres es complementen i s’articulen en la vida del cristià.

dijous, 15 de març del 2012

Etica i moral

Molt sovint tinc la lleugera percepció que es confon ètica i moral, que ambdós mots són emprats de forma sinònima. Però, si s’examina el context o la situació en la qual s’apliquen els conceptes es veu que no són tan sinònims com semblen. Això demostra l’existència d’un cert embolic entre els dos mots. En l’article de Joan Carles Melich Ser-hi. Vers una ètica de la compassió publicat en el darrer número de Qüestions de Vida Cristiana (nº 241) es dóna una adequada definició d’aquests conceptes que ajuda a entendre les seves significacions.

La moral, com a concepte, fa referència als principis, les normes, els valors, les costums i hàbits que defineixen un marc normatiu. Per això, la moral està associada a una cultura concreta. Hi ha alguns pensadors que han pretès elevar la moral a una categoria superior i treure-la de tota contingència històrica. Tota moral és pública, no existeix una moral privada, perquè opera en l’àmbit de les relacions entre les persones.

L’ètica no està vinculada a cap norma o a principis. L’ètica no respon a la pregunta ¿què he de fer?. No és cap resposta a una pregunta, sinó una apel·lació que empeny a actuar. Com senyala Joan Carles Melich “l’ètica és la resposta al prec d’algú que pateix”. Per això, mentre la moral ens diu què hem de respondre, l’ètica ens diu que hem de respondre sensa saber què hem de respondre. És, en definitiva, el que ens mou a donar resposta al sofriment del germà.

dimecres, 14 de març del 2012

La nova Evangelització

Aquesta expressió està de moda en l’Església catòlica. Amb ella es vol significar l’esperit missioner d’avui en dia: cal “tornar a evangelitzar” la societat. El terme no és nou, ja que tota la història de l’Església catòlica és un camí d’evangelització. No obstant, ara, amb l’expressió “nova evangelització” s’introdueix una perspectiva diferent: cal tornar a evangelitzar aquells països que ja havien rebut la Bona Notícia de Jesús. Es tracta de tornar a proposar la fe cristiana en societats que s’han tornat indiferents a l’Evangeli malgrat que, anys enrere haguessin estat societats cristianes.

Europa és, sens dubte, el gran destinatari de la nova evangelització. Això ja fou proposat pel beat Joan Pau II a l’adonar-se de la progressiva pèrdua de pes de l’anunci cristià en les societats europees secularitzades. Amb la consigna de tornar Europa cap a Déu, Joan Pau II confià la nova vida missionera a uns moviments que emprengueren amb entusiasme aquesta activitat. Els resultats han estat ben aviat minsos, molt per sota de l’esperat. Per això Benet XVI a rellançat aquesta iniciativa, en la mateixa direcció però amb uns nous protagonistes.

Ara, la “nova evangelització” és responsabilitat de les pròpies estructures eclesials sota el guiatge del Pontifici Consell per a la Nova Evangelització. També es dedicarà a aquest tema la propera XIII Assemblea General Ordinària del Sínode de Bisbes i s’ha decidit iniciar un any de la fe a partir del 11 d’octubre. Benet XVI vol que tota l’Església catòlica ajudi a la humanitat a girar la seva mirada cap a Déu i recuperar la seva amistat amb el Crist. ¿Com fer-ho?. Aquesta és la qüestió. Personalment, penso que cal descobrir eclesialment els destinataris preferents de la Bona Nova evangèlica i designar-los com els nous Benaurats del Regne de Déu. En aquest procés de designació i acompanyament, l’Església hauria de proclamar i testimoniar les noves Benaurances amb un llenguatge i un testimoniatge comprensible a la cultura contemporània. És una petita aportació que cal seguir desenvolupant.

dimarts, 13 de març del 2012

Síria, una societat martiritzada

Síria viu un drama. La dictadura d’El Asad no cedeix en la seva opressió i els enfrontaments són cada cop més dramàtics. A més, a mesura que passa el temps un conflicte que s’expressava en clau de dictadura-democràcia esdevé més complex. L’aparició de nombrosos grups opositors que tenen com a referència la identitat religiosa introdueix una dimensió larvada de guerra de religions. Si en un principi les forces opositores representaven els demòcrates i els partidaris d’El Asad eren els antidemocràtics, ara els matisos són més rellevants. Comença a donar-se la multipolaritat de conflictes entre tradicions islàmiques, bàsicament entre chiïtes alauites, religió del clan d’El Asad, enfront als sunnites, majoritaris, aliats temporalment amb l’islamisme polític representat per Hamàs, Hezbolà, Yihad Islàmica, etc..

Dins del panorama convuls de Síria destaca l’ambigüitat d’una part de l’església catòlica. El diari francès Le Figaro ha publicat una rellevadora entrevista a l'Arquebisbe d'Alep (Síria), Mons. Jeanbart, en la qual entre altres coses, el prelat defensa al règim d’El Asad pel seu temor a una possible arribada dels islamistes al poder a Síria perquè això podria desestabilitzar el país. Aquest arquebisbe insisteix que el règim sirià té amplis suports i que la urgència manifestada pels insurgents és per aconseguir el poder abans que es puguin implementar les reformes que vol implementar El Asad.

Monsenyor Jeanbart afirma que està molt preocupat per les conseqüències de la caiguda del règim, ja que això portaria a molts de fidels cristians a emigrar, tal com va ocórrer a l'Iraq després de la caiguda de Saddam Hussein. Segons aquest arquebisbe els cristians no confien en un poder sunnita extremista i temen la dominació dels dogmàtics Germans Musulmans. La resta de l’entrevista és un elogi al règim d’El Asad i una crítica a les postures crítiques d’occident. Les opinions de monsenyor Jeanbart coincideixen amb les expressades pel bisbe libanès Bechara Rai, recent escollit patriarca maronita (catòlic) amb important presència a Síria. Aquestes opinions emeses per jerarquies eclesiàstiques contrasta amb el que expressen altres cristians sirians que es troben avui lluitant contra la dictadura d’El Asad. Vull recordar, per acabar, el que digué Benet XVI en l’Angelus del dia 12 de febrer d’enguany referent al conflicte de Síria: “Convido a tots, i sobretot les autoritats polítiques de Síria, al fet que afavoreixin el camí del diàleg, la reconciliació i el compromís amb la pau. És urgent respondre a les legítimes aspiracions dels diversos components de la nació, així com als desitjos de la comunitat internacional, preocupada pel ben comú de la societat i de la regió”

dilluns, 12 de març del 2012

Elogi del silenci

El papa Benet XVI en una de les seves catequesis setmanals ha parlat sobre el silenci. De forma molt entenedora ha explicat que és el silenci de Jesús. Al llarg de la seva existència humana Jesús ha callat i a buscat el silenci en reiterades ocasions. És especialment rellevant el silenci de Jesús en la creu. Allí, el Fill de Déu, es fa silenci total, culminat amb la seva mort, perquè ja ho havia dit tot. Després d’aquest instants, els seus seguidors havien de testimoniar amb el seu silenci de mort el valor del seu amor redemptor. La vida emmudeix per donar pas a la mort. En la creu, indica el Papa, Déu parla a través del silenci. Sobretot per mitjà del gran improperi “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’has abandonat?”.

En la creu és revela el silenci de Déu. En la nostre vida hi ha moments en els quals es fa evident, de manera irritant i incomprensible, el silenci de Déu. És una experiència de soledat per sentir-nos abandonats per Déu. Però, al igual que Jesús experimentà el silenci de Déu abandonant-se a les seves mans, també l’experiència d’aquest silenci de Déu no comporta la pèrdua de confiança en el seu amor. L’oració confiada revela el sentit d’aquest silenci irritant de Déu.

La pregària fa adonar-nos del valor del silenci interior. Allí on es troba el sentit de l’amor gratuït de Déu. Per trobar a Déu cal aturar-se, callar i deixar les oïdes obertes per atendre la veu de l’esperit. En aquest esperit de pregària Déu es fa diàfan i la seva voluntat esdevé caritat per trobar el camí de salvació a través de l’amor al proïsme. Però per pregar cal callar, cal saber escoltar el silenci interior; allí on les persones ens retrobem amb el misteri transcendent. Aquest viatge interior està ple de dificultats perquè hi ha molt soroll exterior. Inclús, la mateixa litúrgia pot ofegar amb sons marginals el silenci necessari trobar la presència de Déu. Cal reeducar la vida interior per retrobar els camins del silenci.

També hem d’aprendre a callar per tal d’escoltar a les persones. Si només parlem no deixarem que els altres ens parlin. Gràcies a la comunicació les persones ens entenem i convivim. Però la comunicació comporta parlar i escolar. Massa sovint les persones tendim a imposar-nos al silenci, no escoltant sinó omplint-lo amb paraules i més paraules. Crec que la reflexió catequètica de Benet XVI sobre el silenci és també una invitació a descobrir que cal acollir a l’altre des del silenci personal.

diumenge, 11 de març del 2012

Joc brut als catalans musulmans

Aquests dies els medis de comunicació, sempre àvids de notícies impactants, han trobat en la història de les cintes que la policia tenia sobre un suposat sermó de l’imam Abessalam El Arrousi, dirigent espiritual del principal oratori de Terrassa, un filó per omplir pàgines. Conec aquest imam. He parlat amb ell vàries vegades i el tinc en bona consideració; puc dir que m’ha semblat una persona correcte, afable i dedicada bàsicament a la cura de les ànimes de la seva comunitat. A més de tot això, dedicava el seu temps a consolidar les estructures organitzatives dels catalans musulmans, a través del Consell Islàmic de Catalunya i, més endavant, complementant l’anterior, per mitjà de l’associació UCIDE-CAT, la principal associació representativa dels musulmans a Catalunya.

He quedat sorprès del que han dit els medis sobre el contingut d’un suposat sermó d’aquest imam. També m’ha sorprès la facilitat que han tingut els medis d’assabentar-se de coses que haurien d’estar subjectes d’una certa reserva per la custòdia policial. Ja que difondre greus acusacions sense estar provades i contrastades en seu judicial és una enorme frivolitat. De nou, la farsa frívola del judici mediàtic anul·la l’empara constitucional de presumpció d’innocència. Mentre no es demostri el contrari, i el jutge falli sentència ferma, aquest imam és innocent. I si el jutge el troba culpable, doncs, com no pot ser d’altra manera, s’haurà d’assumir que les valoracions positives sobre aquests imam estaven equivocades.

Mentrestant tinc la sospita que les comunitats musulmanes a Catalunya continuen agitades. La recent renovació de la direcció de la comunitat musulmana de Terrassa, amb la confirmació dels seus principals i la derrota dels aspirants va provocà alguna reacció airada del tipus: “això no quedarà així, no serà gratis”. Paraules enigmàtiques llavors, però que ara poden tenir una certa comprensió. Les tensions obertes per la creació, encara no produïda, d’un òrgan representatiu de tots els musulmans estan encara vives. Les amenaces verbals a alguns dirigents, les agressions i aldarulls, les manifestacions al carrer i altres tripijocs ben dirigits, probablement, per persones amb dependència funcional fora de les comunitats musulmanes, tot i que puguin aparèixer sota al nom d’alguna federació islàmica estan encara enrarint la vida dels catalans musulmans. ¿I si el que ha passat a Terrassa, a les vigílies del dia de la dona treballadora, fos un episodi més d’aquesta història de venjances i entorpiments.?. Mentrestant, els verdaders problemes dels catalans musulmans estan sense resoldre i els sectors islàmics contraris a la integració segueixen practicant la invisibles que els permet anar-se estén sens masses dificultats. Aquest sí que són, veritablement, preocupants. Davant d’aquest no es pot seguir mirant cap un altre costat.

dissabte, 10 de març del 2012

Recull de pregàries personals XXXVII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

10 març “Té comptat el nombre dels estels, els crida cada un pel seu nom” (Sl 147,4)

11 març “El Senyor sosté els desvalguts, però abat els injustos fins a terra” (Sl 147,6)

12 març “Ell dóna l'aliment al bestiar i a les cries dels corbs quan grallen. No es complau en la força dels cavalls ni en els peus lleugers del guerrer. El Senyor es complau en els qui el veneren, en els qui confien en el seu amor (Sl 147,9-11)

13 març “El Senyor es complau en els qui el veneren, en els qui confien en el seu amor.” (Sl 147,11)

14 març “El Senyor m'il·lumina i em salva: qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida: qui em pot esfereir? (Sl 27,1)

15 març
“Una cosa he demanat al Senyor i la desitjo amb tota l'ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida, per fruir-hi de l'encís del Senyor i vetllar pel seu temple (Sl 127,4)

16 març “Ell m'amaga al seu costat en dies de desgràcia; m'encobreix al recer de casa seva, em porta dalt la roca inaccessible” (Sl 127,5)

divendres, 9 de març del 2012

Vingueren uns savis d’Orient – III

Fa temps, vaig fer els exercicis de Sant Ignasi. Aquests varen ajudar-me a entendre i pregar amb el text del naixement de Jesús de Mateu 2, 2-12. Resumeixo algunes de les idees que em motivà alguns dels versets d’aquest fragment de l’Evangeli. Els mags, un cop arribats a Betlem “veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar”. El seu gest és una manifestació que descobriren la llum que dóna la vida. La contemplació de Jesús convida a l'adoració. Cal saber adorar-lo i amb humilitat prosternar-nos davant del seu misteri i oferim-li el millor que tinguem.

Després “advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí”. La noticia apareix de sobte dins de la dinàmica de la vida. Es inesperada i no revelada per els canals de la raó habituals. Hi ha una comunicació que entra pel cor i no per la deducció de la raó. Tot seguit “Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: Lleva't, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'infant per matar-lo”. L’actitud de Josep revela una gran confiança amb Déu. En Ell està la iniciativa que dóna la vida. La resposta d’Herodes és dura. Jesús, ja des de petit és motiu de confrontació. Pel seu nom ja es confronten les persones i la seva presència és perillosa. Finalment, el somni de Josep esdevé metàfora de que el coneixement de Déu no és només per la vida de la raó, sinó d’un altre nivell en el qual la seva Paraula també es fa present.

dijous, 8 de març del 2012

La sal de l’evangelització

L’Església catòlica ha endegat un ambiciós pla orientat a promoure la Nova Evangelització. Es tracta d’una iniciativa que deriva de la voluntat de Benet XVI de girar la mirada de les persones cap a Déu. En aquest sentit s’han articulat diverses actuacions que tenen com a eix tornar situar el missatge cristià al bell mig de la societat. Aquesta nova evangelització és, en definitiva, la continuació de l’evangelització que des de sempre ha fet l’Església catòlica. L’accent d’avui és emfatitzar el caràcter missioner de les esglésies locals i assumir que el destinatari d’aquesta evangelització no només són els no creients, sinó també els creients.

El gran repte dels cristians és proclamar la Bona Nova en una societat secularitzada que no deixarà d’estar-ho. Aquest és el context en el qual avui s’insereix la confessió de la fe. És cert que la secularització, com molt bé ha indicat Benet XVI, ha tret qualsevol referència al Transcendent; però no anul·la la llibertat individual i col·lectiva de situar-nos en recerca d’aquesta dimensió vertical de l’existència. La secularització no només afecta a la societat, sinó que també es projecte al propi interior de la realitat eclesial. Per la qual cosa la nova evangelització ha d’articular-se des de l’interior de l’Església catòlica per tal que els cristians, en l’estil de vida i el comportament diari, evidenciem a la societat la necessitat de Déu i, si és el cas, de retornar la mirada cap Déu.

dimecres, 7 de març del 2012

Identitat i diàleg

Avui, en el Parlament de Catalunya, ha tingut lloc un acte de singular rellevància: la Jornada sobre Identitat i Harmonia interconfessional i social organitzada pel GTER (Grup de Treball Estable de Relions). Aquest acte ha estat una mostra del que és el poble català: una societat lliure, oberta i respectuosa amb la diversitat. Virtuts que defineixen la societat catalana i, de manera particular, les seves ganes de ser un espai de convivència civilitzada sense exclusions. Gràcies a aquesta actitud els catalans, siguin quines siguin les seves creences, afirmen la seva identitat de manera dinàmica a partir de la interacció i el diàleg. Per això cal crear espais de trobada que permetin dialogar i compartir creences.


Viure la pluralitat religiosa és fomentar la convivència. Per això no cal amagar la dimensió espiritual de les persones, ans al contrari cal fomentar-la en benefici de la pròpia societat. Les religions han de tenir una presència normalitzada en les societats contemporànies. Una camí d’aquesta normalització és el diàleg de les religions. El primer àmbit de diàleg és el cultural. Fe i cultura estan relacionats. També hi un diàleg que s’expressa ecumènicament com a camí de trobada d’una unitat perduda entre els cristians. Un altre àmbit és el diàleg interreligiós per afavorir la trobada entre les diferents religions.

Hi ha un altre nivell de diàleg molt poc explicitat: el diàleg dins de les religions. Aquest àmbit molt sovint queda oblidat per les mateixes religions. Tant de bo, aquest esperit commemorat avui en el Parlament de Catalunya tingui la seva correspondència també a l’interior de les mateixes religions.

dimarts, 6 de març del 2012

Immigració i intel·ligència

Sobre la immigració s’han dit moltes coses i, ben segur, se’n diran moltes més. Tothom diu la seva perquè es una qüestió que segueix preocupant a una bona part de la societat. Però davant de les opinions expressades hom té la impressió que no sempre es donen els criteris adequats. Crec que, en determinades ocasions, predominen judicis excessivament ben intencionats i poc equànimes sobre el fet migratori. Algunes d’aquestes actituds han estat identificades amb el terme de bonisme. Es tracta de criteris mancats de rigor en l’anàlisi i força condicionats per trobar sempre els aspectes bons o comprensius de les situacions observades. Es com si després de reconèixer que en l’àmbit de la immigració s’han d’admetre drets i deures, l’accent es posés només en els drets oblidant-se dels deures; o menystenir la inestabilitat social que provoquen els processos immigratoris.

Cal un canvi de mentalitat i recuperar la capacitat d’intel·ligència en l’anàlisi dels fenòmens immigratoris i, de manera particular, el seu impacte en les societats d’acollida. Part dels problemes que avui es tenen en les polítiques d’acolliment de la immigració no és tant saber el que cal fer, sinó saber com parlar d’aquests temes per fer-los comprensibles. Molt probablement s’han donat per suposat qüestions que calien explicacions més raonables i raonables. En general les persones no tenen un comportament xenòfob conscient i premeditat; però sí que cal reconèixer que moltes persones normals, més enllà de la situació econòmica, tenen uns perjudicis o reserves culturals envers l’altre, els altres. Com que és normal que emergeixin actituds defensives i refractàries a la immigració cal desenvolupar noves polítiques intel·ligents i inclusives sobre la immigració que assumeixin el comportament cultural associat a l’acceptació que les societats globals són plurals i diverses.

dilluns, 5 de març del 2012

L’Islam de França segons Gilles Kepel

25 anys després del seu primer llibre sobre l'Islam a França el politòleg francès Gilles Kepel ha publicat un nou llibre, Quatre-vingt-treize, on analitza la presència musulmana en el departament de Seine-Saint-Denis. Les seves acurades reflexions, fonamentades en un treball d’investigació sobre les dificultats d'integració que s'enfronten els musulmans en els suburbis obrers de França, aporten uns criteris que poden ajudar a entendre el que està passant a Catalunya avui en relació a la comunitat musulmana. Gilles Kepel distingeix tres fases principals de la presència musulmana a França.

Una primera etapa és l'Islam dels pares. Aquesta fase dura fins a finals dels anys 80. Representa una vivència que es pot definir com de l’Islam a França. Aquesta fase es substituïda per unes altres, en els anys 90, que es dóna la transformació cap a l’Islam de França. La primera etapa, la dels pares, correspon a l’arribada massiva de treballadors immigrants que són musulmans. Aquestes persones tenen una vivència popular de l’Islam i representa una continuació senzilla de la religió viscuda en el país d’origen. La pràctica religiosa està en consonància en la visió tradicional de l’Islam i no aporta cap problema.

La segona fase és l’Islam dels Germans Musulmans. Després del primer període pot identificar-se una etapa definida per l’arribada de joves estudiants musulmans inspirats en l’Islam polític i, de manera particular, amb els Germans Musulmans. El seu objectiu era controlar i tutelar les organitzacions islàmiques que havien anat apareixent a França. En aquesta època es formen noves institucions representatives dels musulmans francesos clarament inspirades en els principis dels Germans Musulmans. La defensa del vel musulmà a les escoles serà la qüestió bàsica per aquestes noves associacions musulmanes. Durant aquest etapa hi ha un esforç per definir les senyes d’identitat d’un Islam de França al marge de els influències d’altres països. Per la seva part, l’Estat, al voler institucionalitzar la seva interlocució amb els musulmans francesos dóna carta de ciutadana a aquests corrents del nou Islam de França.

La tercera etapa es pot definir com l'Islam dels joves. Es tracta d’un Islam viscut per joves nascuts i criats a França que volen diferenciar-se dels seus pares. Aquesta generació de joves musulmans esdevenen militants actius a favor de l’Islam amb clara vocació política. Afirmen els valors centrals de l’Islam i són altament reivindicatius. La seva presència és molt visible a Internet i mostren un Islam descarat que no refusa abordar els debats complexos i, quan cal, confrontar les seves postures amb qui faci falta. La reivindicació d’identitat d’aquesta generació de musulmans són els aspectes relacionats amb el halal. Durant el pas de la segona a la tercera etapa va aparèixer a França una visió legalista i fonamentalisme de l’Islam, els Tabligh i el moviment tradicionalista salafí d'inspiració wahhabita d'Aràbia Saudí. Tot i que són encara una minoria aporten una forma de religiositat musulmana desconeguda a França fa 25 anys.

diumenge, 4 de març del 2012

El dia d'Andalusia

He tingut l’oportunitat d’assistir a diversos actes en ocasió del dia d’Andalusia. Primer, una ofrena floral al bust de Blas Infante al parc de la Guineueta de Barcelona i després a la troba d’entitats andaluses de Catalunya que es celebrava a Ca n’Oriol de Rubí. Per iniciativa de la FECAC varis centenars de persones, reunides sota diverses sigles de grups i entitats, s’han aplegat durant tot el diumenge al parc de Rubí per commemorar i conviure a partir d’uns referents comuns aportats pel fet de sentir-se hereus de la identitat andalusa. El menjar, els balls, la festa, la música i l’accent evocaven el referent andalús. Aquest fet, socialment era rellevant. Perquè en moments de fortes tendències d’elogi de la individualitat en la societat catalana encara existeixen moments en capacitat de convocar i aplegar milers de persones. Cal sentir-se orgullosos d’aquesta iniciativa.

Per la societat catalana el dia d’Andalusia commemora una evidència: Catalunya és el que és per la suma de comunitats que han fet d’aquesta terra un espai comú de convivència. Avui, els catalans i les catalanes compartim una identitat comuna que es forja dia a dia per la fusió d’identitats respectant la seva respectiva singularitat. La diversitat avui, com ho fou anys enrere, continua sent una oportunitat per Catalunya. Per això, cal seguir construint la societat catalana des d’aquesta diversitat recordant l’experiència positiva del passat quan Catalunya acollí milers de persones provinents d’altres pobles d’Espanya. Avui la realitat del món global fa que es torni a donar un procés similar en el qual els protagonistes són ciutadans de tot el món. Per tot això, la commemoració del dia d’Andalusia a Catalunya evoca el record de la història viva d’aquest país que va saber acollir i incorporar moltes persones respectant les seves identitats particulars. Gràcies a aquesta experiència la societat catalana és avui una societat on oberta on el respecte és la base de la convivència.

dissabte, 3 de març del 2012

Recull de pregàries personals XXXVI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

3 març “Senyor, escolta la meva pregària, estigues atent a la meva súplica, respon-me, tu que ets bo i Fidel” (Sl 143,1)

4 març “El meu esperit se sent rendit, està consternat el meu cor. Tot evocant el record dels temps antics, meditant les teves proeses, considerant les obres de les teves mans, estenc els braços cap a tu: em sento davant teu com una terra esgotada” (Sl 143,4-6).

5 març “De pressa, Senyor, respon-me, que ja em falta l'alè; no m'amaguis la teva mirada, que m’enfonsaria a la terra dels morts” (Sl 143,7)

6 març “Fes-me escoltar el teu amor a punta de dia, perquè jo confio en tu. Fes-me conèixer el camí que he de seguir, que a tu elevo la meva ànima” (Sl 143,8).

7 març “Ensenya'm a fer la teva voluntat, tu ets el meu Déu. El teu esperit és bo: que em condueixi per terra plana” (Sl 143,10).

8 març “Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l'herba els vostres ossos” (Is 66,13-14)

9 març “El Senyor reconstrueix Jerusalem, aplega els dispersats d'Israel. Ell guareix els cors desfets, els embena les ferides” (Sl 147, 2-3)

divendres, 2 de març del 2012

Vingueren uns savis d’Orient - II

Fa temps, els exercicis de Sant Ignasi, varen ajudar-me a entendre i pregar amb el text del naixement de Jesús de Mateu 2, 2-12. Resumeixo algunes de les idees que em motivà alguns dels versets d’aquest fragment de l’Evangeli. El naixement de Jesús ve anunciat per un estel. Aquest és un signe. ¿Quins són els signes avui de la presència de Jesús?. Els mags d’Orient es posaren en marxa per adorar-lo. Els mags són unes persones que venen de lluny. Des de fora venen a ensenyar-nos a on cal dirigir les nostres mirades per contemplar a Déu. Hem de mirar-nos en els altres, els de fora, per tal de descobrir-nos a nosaltres mateixos.

La ceguesa personal fa que les persones no reconeguem el missatge dels mags i ens tanquem en la nostra seguretat sense descobrir els signes de l’exterior. No ens situem en perspectiva d'obertura, de tal manera que busquem els sacerdots o els escribes per tal que confirmin el que creiem. El rei Herodes afirma que "també jo vaig a adorar-lo”. Aquesta afirmació del rei demostra la capacitat d'engany o de justificació que tot sovint emprem les persones. "L'estel anava al davant". El seguiment de Jesús, la recerca de Déu, no és un camí que es faci a cegues, Déu mateix ens guia.

dijous, 1 de març del 2012

El perdó està en el cor de les persones

M’han sorprès les reaccions d’alguns membres de l’esquerra abertzale davant la recent homilia conjunta dels bisbes del País Basc. Els tres bisbes bascos feren una crida directe a ETA perquè els seus membres mostressin un “penediment veritable”i fessin una “petició sincera de perdó”envers les víctimes del terrorisme. Fou una homilia a favor de la pau i la reconciliació. Virtuts importants en el temps de Quaresma. Per això els bisbes consideren que “particularment, el penediment i el perdó són necessaris allà on les agressions dels terrorisme i de tota mena de violència o injustícia han obert ferides profundes. Demanem a Déu que els qui han fet malbé i han ofès el proïsme sentin la crida al penediment veritable i a la petició sincera de perdó”.

Hem sento al costat i identificat amb el que han dit els bisbes bascos, més enllà d’altres consideracions sobre algunes decisions pastorals particulars. No hi haurà pau al País Basc sense una reconciliació i aquesta no serà possible sense el perdó sincer de tota ofensa. Això és el que els cristians diem en el Parenostre. El perdó està en el cor de les persones. És per això que he trobat ridícules les reaccions d’alguns dirigents de l’esquerra basca davant de la homilia dels bisbes bascos. Alguns, per caricaturitzar la homilia, han dit que el perdó és “un tema de confessionaris”. Només des de la barbàrie de la irracionalitat o estupidesa intel·lectual es pot sostenir aquesta afirmació. Quina barbaritat i ignorància !!!. On està el perdó?. El perdó brolla en els cors sincers, en un esperit que es penedeix per mal que ha fet. La reconciliació, neix d’un profund sentiment de sentir-se pecador davant de Déu per això cal demanar perdò si la persona és creient, o per un sentiment humà de reconciliar-se amb el germà.

Al marge de tota experiència creient, la humanitat reconciliada és la única garantia d’una convivència basada en l’existència d’una comunitat que vol i desitja viure en pau. La millor garantia per la pau és que no hi hagi ni vencedors ni vençuts. Això vol dir, que abans de qualsevol altre cosa, les persones es perdonen i manifesten respectar les diferencies en favor d’una convivència civilitzada. El perdó és una experiència profundament humana, pròpia de persones intel·ligents i de societats plurals i obertes. No voldria viure en una societat que desterrés el perdó als confessionaris.