Moments turbulents

Tinc la impressió que el món està profundament alterat i que la majoria de politics institucionals no se’n surten per trobar les millors solucions per assegurar la pau i el benestar de les poblacions. La complexitat de la societat moderna fa més difícil la seva governança i el mateix comportament d’alguns polítics afavoreix que la política, en lloc de ser part de la solució, sigui part del problema. Strobte Talbot, president del prestigiós laboratori d’idees nord-americà Brookins Institution descobreix alarmants paral·lelismes entre la situació actual, 2014, i el que succeïa l’any 1914. Afirma, sense embuts, que hi ha un perill real de conflicte entre potències mundials. Els conflictes locals poden esdevenir confrontacions a gran escala entre potencies. Aquest analista senyala com a preocupants: la desafecció política i la desconfiança en la capacitat dels polítics de resoldre els problemes; la dificultat dels Estats moderns per resoldre les tensions nacionalistes; i l’increment de conflictes regionals que, en lloc d’alleugerir-se, van  agreujant-se.

La situació a casa nostra, a menor escala, també participa d’algunes de les anteriors característiques. Al problema irresolt de la relació de Catalunya amb Espanya, el qual no es veu com pot acabar, ara si li afegeix l’enfonsament de la figura d’en Jordi Pujol qui semblava encarnar a Catalunya una visió de la política fonamentada en la honestedat i l’ètica. La seva confessió sobre el frau fiscal ha causat una gran commoció en moltes persones que havien mitificat i confiat durant anys les seves esperances al bon fer del President Pujol. Ara tot s’ha desfet i els dirigents de CDC ja parlen de la necessària nova fundació del partit. ¿S'arriba  a temps o caldrà fer foc nou?. No ho sé.

Tot s’ha alterat. La política es troba en les hores més baixes i es fa difícil intuir quins són els camins de superació d’aquest estat d’ineficàcia que té el sistema polític per resoldre la governança. Falten dirigents polítics amb capacitat d’esdevenir persones aptes de generar prou confiança per liderar a la societat en el camí de superació dels seus problemes. Les noves figures polítiques emergents es troben lluny de tenir l’alçada que hom desitjaria per aquest lideratge. He quedat estorat escoltant al nou secretari general dels PSOE, Pedro Sánchez, situant l’independentisme al mateix nivell de violència de gènere,  o llegint les declaracions d’Ada Colau afirmant que s’alegraria de la desaparició del PSC, de CiU i del PP; o comprovant com Podemos, que vol ser una alternativa al sistema polític antic, el que ells anomenen la casta, adopta comportaments idèntics als que critica. Aprofito l’avinentesa, a tall d’inventari, per informar als lectors que aquesta intel·ligent expressió, casta, fou inventada pels periodistes italians del Corriere della Sera Gian Antonio Stella y Sergio Rizzo, en el seu llibre “La casta. Così i politici italiani sono diventati intoccabili” escrit l’any 2007. Si la societat vol progressar en la resolució dels seus problemes, i vol fer-ho de forma creïble i convincent calen uns nous dirigents capaços d’assumir de nou el lideratge polític.

Com que els problemes anunciats són prou complexos i enrevessats, agafo uns dies de vacances per pensar-hi i aclarir les meves idees. Espero tornar a escriure aquest blog a finals del mes d’agost. Que passeu bones vacances.

Absència de Déu

Les societat postmoderna, o societats de la modernitat líquida, es caracteritzen per una reducció de la fe a l’àmbit privat i una total absència de notícies de Déu. Sembla que Déu s’ha quedat fora de la història. En moltes ocasions donava la impressió de que Déu no tenia lloc per habitar entre nosaltres. Els partidaris del domini de la raó, ho esgrimien com a èxit dels seus postulats. La raó de la Modernitat havia desterrat per fi a Déu de la consciència dels individus. Fins i tot, les poques referències que quedaven de Déu poc s’assemblaven al Déu que Jesús havia anomenat Pare i que evocava a un amor que alliberava de tot mal.

L’individu modern sembla apartar-se de les virtuts pròpies del cristianisme. El triomf de l’individualisme com a divisa de vida sembla haver expulsat tota referència a la composició necessària per entendre el Déu de Jesús. Aquest cor endurit davant del sofriment és incapaç d’entendre que Déu s’hagués encarnat per compassió davant del sofriment humà. Fruit d’això, les poques referències de Déu són abstractes i insensibles a la situació d’opressió i patiment. L’individu prototip de la Modernitat va a la seva i, a diferència del samarità del camí de Jericó, passa indiferent davant de les injustícies. Les poques referència a Déu proposen un concepte màgic de la divinitat i incapaç de comprendre el sentit de la causa de Jesús i el seu seguiment. La trobada personal amb Déu no transforma ni renova la vida, només es redueix a uns petites rituals buits de qualsevol significat i la vida religiosa no mostra cap interès per la justícia.

El Déu dels cristians

¿Què confessem els cristians quan diem creiem en Déu?, ¿és diferent aquest Déu dels altres déus? ¿ha canviat l’experiència de Déu al llarg de la història de la humanitat?, ¿com s’entén aquest concepte en relació a la història de la salvació?. Masses preguntes per ser respostes en un comentari breu. Deixo les preguntes obertes per reflexionar-hi pausadament al llarg de l’estiu. Però alguna cosa voldria avançar. La més clara per mi és que el Déu dels cristians és l’únic que s’ha encarnat. Des de la seva humanitat, aquest Déu patí i fou mort per redimir a la humanitat i, en tot aquest procés, mai deixà de perdre la seva condició divina. Aquesta visió mereix ser desenvolupada amb més deteniment.

Una altra idea que mereix dedicar-hi més atenció, i que està estretament lligada amb l’anterior, és l’herència que tenim els cristians d’un Déu alliberador. Jueus i cristians compartim l’experiència pasqual de Déu i, en el cas dels cristians, en l’encarnació que fa Jesús d’aquesta Pasqua. En les dues tradicions religioses, Déu intervé en la història de la humanitat per aportar-hi alliberament.  El mateix Déu es dirigeix als humans, no a l’inrevés, per aportar-hi una esperança històrica per mitjà d’una proposta concreta d’alliberament. Déu es fa història i la història ens parla de Déu.

Viure en la confiança de Déu

El salm 34 diu “sants del Senyor, venereu-lo; venereu-lo i no us mancarà res. Els més rics s'empobreixen, passen fam, però als qui cerquen el Senyor no els faltarà cap bé”  (Sl 34,10-11). Aquestes paraules són una crida a tenir esperança, malgrat totes les dificultats, i conviden a no defallir en la confiança en Déu. Sort tenim de la certesa d’aquesta confiança, perquè en un fragment de l’Evangeli de Mateu sembla indicar-nos que als pobres les coses els anirà sempre malament “al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda” (Mt 13,12). És el que es defineix com l’efecte Mateu. Les riqueses s’acumulen i la pobresa s’incrementa augmentant les diferències socials. Això és el que passa avui.

Però les paraules de la confiança en Déu són font d’esperança. Tinc la impressió que alguns cops podem adoptar les mateixes actituds adoptades pels israelites en temps de Moisés que no l’escoltaren quan anunciava la seva situació d’opressió: “Moisès va anunciar tot això als israelites, però ells no el van escoltar: estaven abatuts per la duresa del treball” (Ex 6,9). La duresa de la seva situació els impedia adonar-se de que estaven oprimits i que Déu sortia la seva salvació. Molts cops, penso que ens passa el mateix. La realitat ens empresona de tal forma que ens impedeix escoltar als profetes que ens conviden a sortir de nosaltres mateixos per anar a cercar la salvació proposada per Déu.

Sense ideals no hi ha progrés

Alguns pensadors afirmen que la societat actual ha perdut, en bona mesura, els ideals degut a una excessiu predomini de la visió pragmàtica de la vida i el nou valor donat que han adquirit els entorns immediats. La mateixa democratització cultural, que tan valors ha aportat, ha afavorit la igualació cultural invertida de les persones. Ara, els individus són culturalment més semblants; però no per haver-se igualat per la banda més alta de cultura, sinó per l’anivellament per la seva part baix. El resultat és un alarmant empobriment cultural que es manifesta en diverses esferes de la creativitat i és la causa que la producció cultural actual difícilment podrà tenir la consideració, en un futur no massa llunyà, de clàssica. Tot i tenir l’individu modern la capacitat per apreciar la bona cultura produïda pel que s’anomenen els clàssics, aquest mateix individu no té la capacitat de produir una cultura que pugui considerar-se clàssica.

La reflexió sobre aquestes qüestions convida a instal·lar-se en un pessimisme extrem. Si una societat no és capaç d’aixecar el seu nivell cultural i estimular el gust per la cultura elevada, és més que probable que la societat s’anirà progressivament empobrint. Per contrarestar aquest estat de coses, per evitar aquesta degradació cultural, cal recuperar el gust per la cultura considerada superior, sublim diuen alguns. Perquè el sublim neix de l’ideal que prefigura l’aspiració anhelada. La societat contemporània està orfe d’anhels i ideals superiors. Cada època històrica ha tingut els seus ideals, son prou coneguts, perquè han marcat profundament el substrat cultural. Però ara no és així. No hi ha cap ideal que il·lumini i si algú pretén proposar-lo és durament ridiculitzat. Necessitem tornar a vestir aquests ideals i entendre els exemples històrics d’aquelles persones que ajudaren a avançar la humanitat a través d’idees mobilitzadores.

Trobar-nos per avançar cap a una nova centralitat política

He llegit amb complaença l’article que has fet responent a un altre meu. En el teu article parles de compartir idees i valors. Penso que això és molt important. Cada una de les paraules donen molt de sentit a la política.

Compartir és un desig necessari per fer bona política. La governança exigeix acord i consens per resoldre els problemes dels ciutadans. Confiar l’estratègia política en la confrontació desencarnada i l’aniquilació dels adversaris sota una èpica que recorda a combats bèl·lics, no porta enlloc. Embruteix la política, la invalida com a eina de convivència civilitzada. Reivindico la creació de ponts de diàleg entre les forces polítiques per trobar acords compartits. Penso que la política ha de basar-se en la concòrdia, el diàleg i l’amabilitat. També reivindico els ideals en política com a guia, i criteri moral, per evitar caure en el pragmatisme i l’anomia que tot ho justifica i tot ho permet. No es pot construir la justícia social o enfortir la llibertat sense idees. Com tampoc es pot governar sense valors i virtuts. Necessitem un marc moral de referència clar que aporti a la nostra societat aquells valors i virtuts que aporten sentit de humanització i civilitat, i han estat elles les que permeten edificar la civilitat. Gràcies a les virtuts convivim amb respecte i educació cívica amb als que considerem iguals però són diferents.

La maduresa política dels ciutadans i la gravetat dels problemes que pateixen hauria de comportar repensar el sentit dels partits polítics catalans. A mesura que la societat canvia i es transforma, els partits estan obligats a repensar la seva identitat i situar-la en l’horitzó dels ciutadans. Els partits no són cap absolut immutable, sinó un instrument al servei dels ciutadans a fi d’ordenar millor la convivència cívica. Per això política i civisme estan profundament interrelacionades. Els temps estan canviant ràpidament. Tenim nous i greus problemes, però els instruments polítics han estat sobrepassats pels esdeveniments.

Avui, els partits polítics han d’interrogar-se sobre quin és el pes que les polítiques socials tenen en el seu univers de propostes polítiques. Mentre que algunes forces polítiques, aquesta preocupació pot ser menor, altres poden accentuar aquest dimensió com a resposta a la demanda social. Estic d’acord amb el dius respecte a Convergència Democràtica. Ara toca posar més l’accent en les polítiques socials perquè hi ha molts catalans que es troben en situacions precàries o en perill d’exclusió social, i alguns ja estan força en la perifèria de la societat. No es pot admetre de cap manera, sense avergonyir-se, la frivolitat que tenen alguns governants que justifiquen amb tota naturalitat el rescat dels bancs amb diner públic, mentre són poc sensibles a les creixents desigualats socials i la pèrdua d’esperança de moltes persones abocades a la marginació social.

No es pot construir Catalunya amb les actuals desigualtats. Adoptar polítiques de justícia social forma part de la coherència moral que abans reclamava per la política. Les persones que provenim d’ambients cristians cerquem la justícia social  perquè entenem la governança de la societat com una aplicació pràctica de la caritat política. Aquesta troba sentit en l’aplicació pràctica del principi cristià d’estimar a tothom, sense exclusió i a fons. La necessària reforma econòmica per sortir de la crisi no pot ser un extensió del liberalisme sens cor. M’inclino a treballar a favor d’una economia social de mercat, l’economia del bé comú. Com a cristià estic fermament convençut que la Doctrina Social de l’Església proporciona unes recomanacions per anar en aquest sentit.

Per promoure la justícia social des de l’acció de govern es requereixen uns grans acords polítics que situïn aquest objectiu per davant de les disputes partidistes més enllà dels càlculs electorals. M’ha deixat d’interessar la política com a lluita pel poder i m’interessa únicament l’acció política orientada a la justícia, la fraternitat i la libertat. Principis antics, però que encara són grans inspiracions capaces de moure passions i voluntats. Per avançar cap aquesta direcció cal sumar persones amb voluntat de recuperar la dignitat de política i oferir a la societat una proposta política atractiva capaç de generar confiança. Tu arreles la teva reflexió a Convergència Democràtica, penso que aquesta formació política hauria de recuperar la idea original de ser un moviment de trobada de voluntats polítiques que aspiren a que Catalunya sigui un país pròsper gràcies a l’esforç del treball ben fet, lliure nacionalment, però també que cada individu es senti una persona lliure, i solidària davant les dificultats que algunes persones puguin trobar per progressar humanament.

Considero que hem d’avançar per crear de nou una àmplia centralitat política presidida pel seny i la mesura, la justícia i l’equitat, que permetin assumir el lideratge necessari per canviar les regles econòmiques, socials i polítiques que ens han dut a l’atzucac que ens trobem. Catalunya necessita aquest centre polític, i social, representatiu del que som i volem ser. Aquest centre renovat s’ha de construir a partir del compromís, tu parles d’un contracte social, de moltes persones provinents de diferents sensibilitats i tradicions que volen seguir treballant, ara junts, per construir un país nacionalment fort, socialment cohesionat i just, i que confia amb la participació política com la millor via per resoldre els seus problemes. Penso que hi ha moltes persones que participen d’aquesta idea. Els que vivim en aquest país, estimem la justícia que ens iguala i defensem la llibertat de ser diferents. Durant anys hem estat exemple de civilitat i volem seguir-ho sent.

Per aconseguir tot això, Carles, cal convocar i sumar moltes voluntats més enllà de les disciplines dels partits, sempre més estretes del que un pot imaginar-se. Cal convergir i unir-se per afrontar, amb il·lusió i voluntat d’èxit, el progrés del nostre país i de tots els catalans i catalanes.

Valoraria encertat que la nova Convergència Democràtica, i la coalició política que anima amb Unió Democràtica, en el seu esforç de situar-se en el nou context polític i social i amb voluntat de superar els errors comesos per les seves febleses, recollís, com molt encertadament proposes, la centralitat política. Aquesta pot emergir de la trobada de persones que, tot i tenir sensibilitats diferents, han anat teixint un espai comú, perfectament identificable, des de la pràctica política feta a CDC, UDC i el PSC. La recomposició del panorama polític català exigeix clarificar de nou aquesta centralitat. Per fer-ho cal atraure i mobilitzar aquells catalans que sempre havien trobat assenyada la proposta de sociovergència. Pel fet que les circumstàncies polítiques haguessin impedit la concreció pràctica d’aquesta proposta, la nova realitat reclama la seva actualització i el seu oferiment com aposta seriosa per recuperar el seny en política i avançar, com molt bé dius, al final del teu article, vertebrar aquest ampli espai polític pot permetre a Catalunya reconstruir un ideari polític basat en el catalanisme obert, sensible al progrés i amb atent a la dimensió social, i amb vocació de centralitat política.

Perdona, l’extensió de la resposta. Però les nits d’estiu allarguen els pensaments quan la calor no deixa dormir.

Salutacions cordials.

Déu allibera de tota mort

El gran relat de l’alliberament dels israelites del jou d’Egipte a partir del qual arrenca l’establiment de l’Aliança de Déu amb aquest poble, s’inicia amb un fet sorprenent: el gran desconeixement que tenen els israelites de qui és Déu. Així queda de manifest a Éxode 3,13-15. En aquest text, Moisés, en el seu diàleg amb Déu en el moment que li es confiada la missió, afirma “quan aniré a trobar els israelites i els diré: «El Déu dels vostres pares m'envia a vosaltres", si ells em pregunten: «Quin és el seu nom?», què els he de respondre?”. Pels israelites Déu era un gran desconegut, l’havien abandonat i substituir per mundanitats. Bastant semblant del que succeeix avui. Els israelites, com moltes persones de la nostre societat, havien deixat el Déu dels seus pares i es movien còmodament per la idolatria i altres formes substitutòries.

Tot i aquesta indiferència vers Déu, és el propi Déu qui té la iniciativa d’adreçar-se als israelites, a través de Moisés, per prometre  “ja sé que el rei d'Egipte no us deixarà sortir si no és per la força; però jo intervindré amb el poder de la meva mà contra Egipte realitzant enmig d'ells tota mena de prodigis, i finalment us deixarà sortir”. (Ex 3,19-20). Déu es compromet en aquells alliberar els israelites de l’opressió que exerceix Egipte contra ells. Dit així, l’alliberament promès per Déu, té bastant de polític. Però no s’esgota en aquesta dimensió. Per Jesús sabem que aquest alliberament agafa tota la dimensió humana. Moisés treu els israelites de l’esclavatge, però Jesús, restablint una nova Aliança, ens allibera de la mort: “Jesús va compartir aquesta condició per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i per alliberar els qui, per por de la mort, estaven condemnats a ser esclaus tota la vida” (He, 2,14-15). Certament, si la mort es fruit del pecat “el fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei” (1 Co 15,56) Jesús, amb la seva proposta d’estimar-nos sense límits amplia l’horitzó de l’Alliberament de l’antiga Aliança.

Cercar la fe allí on es deixa trobar

En una reunió del capítol català de la fundació Centesimus Annus, institució pontifica dedicada a l’estudi i difusió de la Doctrina Social de l’Església, el consiliari del grup comentà que una persona li havia demanat tenir fe. ¿Què he de fer per tenir la fe que teniu els cristians? la busco i no la trobo, no sé per on començar. Aquestes foren, més o menys les paraules que havia pronunciat aquesta persona. A l’acabar el consiliari el seu comentari, un altre participant en el grup, capellà també, mostrà un missatge del seu mòbil que deia exactament el mateix. Aquestes dues anècdotes mostren el desig que algunes persones tenen per tenir un encontre amb la fe dels creients.

Sospito que la demanda d’aquestes persones apunta al moll de l’os de l’experiència vital. El que hi ha al darrera d’aquestes preguntes és trobar un sentit a l’existència. És evident que la societat del hiperconsum i de la hiperconnexió no aporta els referents vàlids per omplir de sentit la vida. ¿Què podem dir els cristians davant d’aquestes preguntes?. Davant d’una demanda vital, no podem proposar com a resposta els nostres dogma o doctrines. La salvació que els cristians proposem no es resumeix en cap manifest o proclama d’autoajuda, sinó en una opció de vida que es fonamenta en l’amor desinteressat.

És la vivència d’aquesta amor sens fre d’on emergeix l’experiència que salva, que treu al individu del seu egoisme que corrou i l’obre a la joia de la trobada de l’altre. El Déu de l’amor ple es manifesta en l’estimació. Això és el que proposa Mateu en el capítol 25 del seu Evangeli com a pràctiques salvadores de l’amor. En aquest camí és quan Déu es manifesta, però per trobar-lo cal fer-se senzills i abandonar els tancaments mentals que impedeixen descobrir-lo allí on es manifesta. Cal emprendre el camí de l’amor, sense por i sense restriccions. Sobretot sense cap apriorisme ni neguit per saber quin és el seu rostre. L’amor a l’altre i la comunitat creient són els llocs on Déu es fa present en la nostre realitat de vida.

El bon ofici polític

Amb gran satisfacció personal, torno a mirar la magnífica sèrie l’Ala Oest de la Casa Blanca. Cada capítol és una lliçó majúscula de com ha de ser la governança política i com el bon governant és aquell que pren decisions que pretenen tenir coherència moral. Res sembla fútil i totes les paraules i gestos en aquesta sèrie semblen estar ben pensats per suscitar una passió per la política amb majúscules.

Una de les constants que transmet la sèrie és que el bon govern ha de descansar en persones altament preparades en el seu ofici. Aquesta capacitat comporta, a més del domini d’un conjunt d’aptituds que permeten establir coalicions i generar consensos per resoldre des de l’acord els problemes comuns; també destaca que cal un alt coneixement en el conjunt de matèries que intervenen i influencien les decisions polítiques. Els diversos personatges de l’escena política estan preparats i saben de que parlen.

Què lluny està la realitat  política de casa nostre de tot això. Només cal veure els currículums reals d’alguns polítics. Alguns fan vertadera pena. No puc deixar de preocupar-me al descobrir com la mediocritat ha ocupat algunes esferes del poder polític amb total impunitat. Voler justificar aquesta situació en nom de la permeabilitat polític en l’accés al poder polític ,em sona a excuses de mal pagador. En moltes ocasions, un cop conegut les entranyes íntimes del món polític, tinc la sensació que alguns importants temes de la vida política del meu país estan en mans de persones totalment ineptes per exercir-lo i que són un perill públic seguir on són.

L’hermenéutica de l’alliberament

La Teologia de l’Alliberament, en el seu moment, plantejà una visió hermenèutica per comprendre el sentit i la centralitat de l’alliberament en l’experiència cristiana. Ara, forces anys, després, es pot recuperar la intuïció interpretativa d’aquells moments per veure com aquella hermenèutica original es manté encara viva. El nucli hermenèutic de la Teologia de l’Alliberament busca les seves claus d’interpretació en una lectura particular de l’Antic Testament. El relat de l’Èxode d’Israel es presentat com el paradigma de l’alliberament.

Aquest interpretació, si bé aporta una visió que resultà una important novetat en el seu moment, tenia el risc d’esbiaixar la lectura de l’Antic Testament i, de passada, oblidar altres comprensions que eren necessàries per entendre també alguns dels aspectes del Nou Testament. No tot era Èxode en la història d’Israel; també hi hagué un dur temps d’exili que marca profundament l’experiència de Déu en aquest poble. També hi hagueren moments d’idolatria i d’abandonament de Déu. Totes aquestes realitats havien de poder-se encaixar en la perspectiva de la nova hermenèutica proposada. Malgrat aquestes aparents contraposicions, els relats de l’Antic Testament presenten la intervenció de Déu en la història d’Israel com un aliança santa que transita permanentment entre llibertat-idolatria-judici-alliberament.

Al final, aquesta hermenèutica de l’alliberament ajudà, en un moment concret de la història de l’Església catòlica, a comprendre com actua Déu en la història de la humanitat a través de l’alliberament i d’una manera concretat d’alliberar. L’encert d’aquesta hermenèutica encetada pels teòlegs de l’alliberament fou aportar un visió de la fe que transformà algunes visions del cristianisme, especialment aquelles que s’havien desentès del patiment i el sofriment que pateix bona part de la humanitat. 

Dirigir per piulades

Els socialistes catalans, després d’una llarga travessa pel desert, de crisi en crisis i de tensió en tensió, estan en plena fase de renovació dels seus càrrecs directius després que fos escollit el seu nou primer secretari. De sobte, el procés de renovació s’ha accelerat en una velocitat vertiginosa. Cada dia les xarxes socials s’assabenten, a través d’una piulada de Twitter, el nom d’un nou responsable dins de la direcció dels socialistes catalans. Els noms coneguts fins ara, encara que en falten alguns prou rellevants, tenen tot el meu respecte per la seva vàlua política i trajectòria personal sobradament demostrada. Però no deixa de ser curiós el sistema escollit per renovar la cúpula dirigent del partit dels socialistes catalans. Entenent que, de forma general, un partit polític és un organisme associatiu, on l’afiliació es basa en la lliure decisió i hi ha responsabilitats compartides entre iguals.

El que em sorprèn és la manera com nou el primer secretari vehicula les seves propostes al marge dels òrgans regulars del partit i condiciona el futur debat en el proper congrés. Les piulades al Twitter del primer secretari deixen entreveure quines són les seves decisions, tot i que formalment són unes propostes a confirmar en l’immediat proper congrés. Estic sorprès per aquesta manera de fer, perquè de nou, els noms concrets, tots ells, insisteixo, molt vàlids, precedeixen el debat d’idees. Les quals, hom suposa, que han de presidir el debat congressual i els seus continguts creen els marcs que condicionen els perfils dels dirigents del partit. Però amb aquesta pràctica de les piulades s’inverteixen els termes: els noms primer i, si s’escau, les idees després. Aquesta inversió conceptual no es bona per recuperar la confiança amb el sistema polític ja que transmeten una concepció particular de la polític que no aporta confiança en la seva regeneració i el rigor de les propostes renovadores.

Obrir els temples als assedegats i afeixugats

No afirmo res de nou si dic que el futur de l’Església catòlica passa, en bona mesura, per trobar un millot encaix dels laics dins del complex sistema eclesial. És cert que en els darrers anys es normal trobar alguns laics ocupant llocs rellevants dins de l’estructura eclesial i cada cop més. Aquesta circumstància no evita considerar que l’Església catòlica es troba fortament clericalitzada. A més, tinc la sensació que això no es resoldrà significativament a curt termini. No obstant, es poden prendre algunes mesures que encaminades a crear importants masses crítiques que facin irreversible el canvi d’orientació a favor d’un major protagonisme dels laics.

Les parròquies és un bon àmbit on estimular iniciatives a favor d’una major presència i protagonisme dels laics en la vida de la comunitat eclesial. Sé que moltes comunitats parroquials estan donant passos ferms en aquesta direcció des de fa molts anys. L’Església catòlica catalana ha sabut ser capdavantera en els moments de renovació eclesial; per això cal seguir donant suport actiu al que moltes parròquies estan fent. Però també cal crear les condicions perquè pugui aparèixer noves iniciatives tendents a  donar un major pes als laics en la direcció de la comunitat parroquial. Assumint que, preveres i laics, formen una única comunitat que dóna testimoni de l’amor de Crist en un àmbit de referència concret.

Dins dels diversos carismes que els laics podrien assumir un d’ells fora el d’actuar de dinamitzadors dels espais de culte a fi de puguin estar oberts al màxim nombre d’hores per tal de poder ser vertaders espais d’acolliment als qui ho necessitin: “veniu a mi els assedegats”  o  "veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats" deia Jesús. Per fer-ho possible, segur que hi ha molts laics que podrien fer magníficament aquest primer acolliment espiritual en els temples que ara, per manca de preveres o altres circumstàncies, estan tancats. Calen noves dinàmiques, tan perquè són necessàries per la nova església que demana el papa Francesc, com perquè a la societat hi ha persones que s’acosten als temples cercant un espai d’acolliment i calidesa humana.

Malcorar en política

Malcorar és un verb transitiu de poc ús. Significa fer perdre el cor algú de fer alguna cosa. Dissuadir-l’en. ¿No és això el que sovint passa en la política de la quotidianitat?. Fa dies comentava que la publicitat negativa pot funcionar, en alguns moments, per mobilitzar els electors a través dels temors, però insistir en aquesta estratègia allunya els ciutadans de la política i, de manera particular, amb els polítics. Això situa als líders polítics en una posició difícil, tan complicada, que difícilment poden fer les seves funcions socials, tan útils en política, de convocar, aplegar, inspirar i motivar. Quan això passa els ciutadans s’allunyen de la política i experimenten l’efecte de malcorar la política.

Part del problema d’aquesta subversió de la funció política és que aquesta ha deixat de percebre’s com interessant per resoldre els problemes dels ciutadans, per una part, i pel fet de que els polítics han deixat d’emprar la persuasió com a eina per crear col·lacions àmplies, polítiques, per resoldre les preocupacions de la ciutadania. Persuadir és, d’alguna manera, l’antinòmia de malcorar. Persuadir, també és un verb transitiu, i significa induir a creure, a fer alguna cosa. La persuasió és necessària per fer una política decent, que és el mateix que dir política democràtica. Per persuadir, i no malcorar la política, cal entendre la política no com l’exercici absolut de la confrontació de tots entre tots per ocupar el major espai de poder possible, sinó com a servei a la comunitat per resoldre els problemes comuns. Lamentablement, la política moderna és cada cop menys sensible a persuadir i s’apropa més a malcorar. 

Les estratègies polítiques de les fulles de rave

Alguns assessors polítics acostumen a proposar campanyes electorals fortament negatives en relació als adversaris a batre. Poden ser despietadament cruels a partir de furgar en el passat dels candidats i trobar aquelles fulles de rave que pugin donar rèdit polític. Malgrat l’aparent utilitat d’aquestes estratègies, les darreres experiències mostren que els electors poden ser força refractaris a elles perquè es troben força distanciades de les pulsions polítiques. A més, hi ha candidats que no els hi agrada l’agressivitat que comporten aquestes estratègies perquè acostumen a falsejar la veritat o manipular la realitat per magnificar aspectes personals per damunt del necessari respecte.

Michael Ignatieff en el seu llibre “Fuego y cenizas” afirma que “la política negativa enverina el pou on tothom beu” i tot seguit diu “Cap de nosaltres (polítics) vol una democràcia en la que les eleccions es converteixin en un mer referèndum sobre el dret a ser escoltat i el resultat està determinat pel pitjor anunci negatiu”. Si aquesta és l’estratègia electoral significarà que les eleccions no serviran per resoldre cap problema real de la societat. Aquests només esdevindran referències secundàries al llarg de la campanya electoral. Les fulles de rave electorals pretenen que els electors, en lloc de mobilitzar-se i definir-se per les alternatives polítiques als problemes que hi ha a la societat, es moguin per resposta epidèrmica o per la por, en el cas que l’estratègia electoral pretenguin moure el seu electorat recorrent al temor que podria despertar algun candidat considerat competidor directe pels vots. En aquests casos, qui surt perdent és la democràcia.

La matraca informativa com instrument polític

La matraca és un instrument compost de dues o més fustes articulades que, posat en moviment, fa un soroll sec i repetit, emprat antigament per Setmana Santa en substitució de les campanes. A més d’un instrument, la matraca és una expressió col·loquial emprada per fer adonar la repetició pesada d’alguna argumentació. Així, "donar la matraca" és una expressió sinònim de donar la llauna o donar la tabarra i s'usa per indicar que algú es posa excessivament pesat, és importunat o insisteix amb impertinència en alguna cosa que ens fa enfadar.

Això és el que fan algunes persones amb el tema de la mesquita de la ciutat de Barcelona i, de manera específica, davant del rumor gratuït de construir-la en l’antiga plaça de braus Monumental. Malgrat els reiterats desmentits de la propietat i del mateix alcalde de la ciutat hi ha encara persones que han convertit aquest en una matraca informativa. És probable que l’ús de l’estratègia de la matraca informativa en mans d’algun polític és per treure’n algun rèdit electoral. Però fan el ridícul de forma persistent.

L’opinió pública pot tornar-se en contra amb els qui usen la matraca informativa perquè als ciutadans se’ls pot aclaparar amb informació, però no accepten que se’ls consideri estúpids. És poc probable que hi hagi algú que creure viable que a la plaça Monumental es pugui construir-hi una mesquita de grans proporcions. Ningú es pot creure creu un projecte d’aquesta magnitud. Per exemple, un minaret de 300 metres sabent que la Torre de Collcerola fa 288 m. i les torres de la Sagrada Família, quan s’acabin l’any 2026, tindran 172 m. o les actuals Torres Mapfre tenen 154. El pressupost dit del projecte és de  2, 2 mil milions d’euros quasi bé com tot el pressupost de l’ajuntament de Barcelona. Tot i aquesta fantasia, hi ha encara algun polític local que hi dóna crèdit i insisteix de que, no només està en contra d’això, sinó que pretén modificar les ordenances municipals per evitar que en la plaça es pugui fer una mesquita.

Aquesta forma d’entendre la política d’oposició mereix la meva indignació perquè el seu darrer objectiu és provocar associar en l’imaginari dels ciutadans que hi ha algunes opcions polítiques que estan en contra de l’Islam. Per això s’aprofiten de qualsevol excusa per fer forat amb el seu missatge. Aquesta actitud de recerca de rèdits polítics, per més civilitzada que sembli, és tan perillosa com tota xenofòbia, ja que a la fi no promou un model de societat oberta i respectuosa amb les llibertats personal. Tot al contrari, aquestes actituds insinuen comprensions totalitaris i excloents que malmeten la convivència social i divideixen la societat.

La mentida com estratègia política

Alguns polítics han convertit la política en un joc brut d’estratagemes per influir sobre l’opinió pública a fi de crear imatges distorsionades de la realitat per tal de fixar en l’imaginari dels ciutadans determinades visions. Ahir vaig sentir a una política de l’oposició catalana amenaçar, amb to displicent i antipàtic, al President de la Generalitat, de que el govern de Madrid portarà al Tribunal Constitucional la llei catalana de consultes quan l’aprovi el Parlament. Dit això, és quedà tan ampla. El seu objectiu era ben senzill, relacionar el President de Catalunya i al Parlament amb una decisió que ella considerava il·lícita i deduïa que, amb tota seguretat, així també seria considerada pels juristes del constitucional. Amb aquesta contundent afirmació, des de l’oposició no s’atacava les idees del President Mas, sinó que es volia fixar en l’opinió pública catalana que el President era una persona que propiciava decisions il·legals.

Determinada pràctica política de l’oposició està totalment instal·lada en una estratègia de no rebatre les idees dels seus adversaris, sinó de dirigir-se constantment a l’opinió pública per enviar missatges de desprestigi personal als contrincanst. Aquesta estratègia degrada la política perquè ataca de fons el seu propi sentit i valor social. Des d’aquesta lògica de la confrontació o de l’enemistat política desvirtua la comprensió de la política com art d’abordar, de forma conjunta i consensuada, els problemes que són comuns i d’aquesta manera conviure i construir projectes comuns per damunt de les lògiques diferencies.

No comparteixo aquesta visió estreta de la política; em cansa i estic convençut que incrementa la separació entre els polítics i els ciutadans en detriment de la seva comprensió humanista perquè la veritat queda anul·lada per la força de la mentida repetida de manera insistent. No estaria de més de recordar a aquesta diputada que si el Parlament de Catalunya aprova una llei de consultes populars no referendàries tal com està formulada el que fa és exercir la facultat atorgada per l’Estatut d’Autonomia per la qual cosa no està cometent cap inconstitucionalitat. Perquè tothom ho tingui clar reprodueixo el que diu l’Estatut en l’article 122 “correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l’àmbit de llurs competències, d’enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l’article 149.1.32 de la Constitució.” La realitat, com la veritat, no és poden alterar

Sant Benet

Avui és la festivitat de sant Benet. Benet de Núrsia tingué l’extraordinària originalitat de proposar un estil de vida cristià basat en la creació d’una comunitat estable on es comparteixen els bens i uns ideals de perfecció cristiana. Per organitzar aquesta vida Benet de Núrsia escriví unes normes, la Regla, que ha perdurat fins avui com a gran referent de la vida comunitària. Poc a poc, entorn de Benet, s’anà consolidant una comunitat de persones que cercaven Déu a través de la pregària i del treball, Ora et labora. Aquesta opció radical de vida originà l’ordre monàstica dels benedictins amb les seves branques masculines i femenines.

En el temps, del monaquisme benedictí aparegueren altres ordres monàstiques que, tot i la seva singularitat, també tenien com a norma de vida comuna les proposades en la Regle de sant Benet. Europa, com a realitat territorial que comparteix identitats culturals compartides es deutora del monaquisme inspirat, en el seus origen, per Benet de Núrsia. Dels scriptoriums monàstics de l’època medieval sorgiren els manuscrits, alguns vertaderes joies d’art, que anaren conformant la cultura del que avui coneixem com Europa. Ara, segles després, penso que les intuïcions de Benet de Núrsia són fortament vives encara. No només per seguir ordenant la vida de moltes comunitats monàstiques, sinó perquè elles originaren una experiència espiritual que pot ser viscuda amb naturalitat per qualsevol persona en la vida quotidiana.

És més, algunes de les propostes sobre com regular el funcionament d’una comunitat humana, el monestir, té les seves aplicacions pràctiques, després de les necessàries adaptacions, al món de les organitzacions modernes. Els principis bàsics de la Regle benedictina serveixen per convertir les institucions humanes en comunitats de treball, respectuoses per les persones i amb projecció social, a més de tenir una preocupació per l’obtenció de beneficis econòmics fruits del seu treball. La societat contemporània podria dirigir la seva mirada encuriosida a la vida dels monestirs benedictins i descobrir com aquestes comunitats monàstiques d’homes i dones ens aporten a tots uns referents útils per ordenar la vida i l’activitat humana.

Visió estratègica

La majoria de ciutadans de Barcelona i de la seva àrea territorial d’influència desconeixen que hi ha uns professionals que reflexionen i treballen en el denominat PDU, sigle que volen dir Pla Director d’Urbanisme metropolità. Bona part de la ciutadania treballa a curt termini, però hi ha decisions de planejament urbà que són estratègiques, és a dir, operen a molt llarg termini. Per les seves característiques, les visions d’estratègia urbana, són percebudes com a intangibles i, per aquesta condició tenen tendència a ser ignorades, en el millor dels casos, o considerades una pèrdua de temps, en el pitjor.

Ahir vaig escoltar a un interessant reflexió sobre quin a der ser el model urbà d’aeroport i port a 50 anys vista. És a dir, quines decisions estratègiques cal prendre ara, perquè passin coses a l’horitzó albirat a partir dels anys 2060. Les ciutats necessiten que hi hagi planificadors del desenvolupament urbà que tinguin aquesta capacitat visionària i els regidors de les metròpolis han d’acollir els seus suggeriments. Els edils municipals han de saber incorporar aquestes visions en les seves agendes polítiques i saber-les transmetre a la població. Perquè, només treballant el present serà possible el futur desitjat. 

Desmemoria

Tempus fugit és una locució llatina que significa el temps s'escapa. Aquesta sensació convida a viure la vida a l’instant, instal·lats en tant lloat carpe diem, perquè no és pot perdre el temps que s’escapa entre les mans com l’aigua. Aquesta expressió apareix per primer cop al llibre III de les Geòrgiques, poema escrit pel poeta llatí Virgili on es diu textualment “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus" (Però fuig entre tant, fuig irreparable el temps). No obstant, la rapidesa dels canvis en les societats modernes, aporten una altra dimensió a aquesta sensació de fugacitat: la pèrdua de memòria.

Tinc la sensació que els temps moderns transmuten una altra expressió llatina “ad memoriam rei perpetuam” (per perpetua memòria d’un assumpte). Més aviat sembla que la memòria, especialment la política o la mediàtica, per exemple, estan sotmeses a la pràctica anunciada per Ciceró en De senectute “memoria minuitur nisi eam exerceas” (la memòria disminueix sinó l’exercites). Hi ha un permanent exercici de desmemòria que al final porta l’amnèsia selectiva en relació a determinats temes. En aquests moments es produeix el lapsus memoriae, la falla de la memòria. Això es veu, per exemple, en determinats temes tractats pels mitjans de comunicació. Apareixen un bon dia, són actualitat durant un temps i després, quasi per encantament, desapareixen. Deia fa anys Josep Maria Espinàs que els diaris haurien de tenir una secció permanent dedicada afer el seguiment d’aquells temes que, des de la més rabiosa actualitat, han passat a ser oblidats de forma total i absoluta. Pot ser així, evitaríem la cruel pèrdua de memòria. 

Cristians pel dret a decidir

Ahir molts catalans cristians omplirem el saló d’actes amablement cedit per Caixa Fòrum per afirmar el suport a la iniciativa cívica pel dret a decidir. Seguint els suggeriments d’algun orador he fet una petita nota en castellà, que presento a continuació tal com ha estat publicada, com a notícia destacada a la revista d’àmplia difusió Religión Digital, als quals agraeixo la seva amabilitat d’editar l’article.

Hubo un gran abad de Santa María de Montserrat, García de Cisneros, quien en el siglo XV fue impuesto por los reyes de Castilla, primero como prior, para poner en orden a la poco observante comunidad monástica y, de paso, castellanizar sus usos y costumbres.

Ahora, nadie discute que García de Cisneros fue unos de los grandes abades de este monasterio benedictino. Sus méritos fueron varios. Quizás el más importante fue gobernar con visión cristiana y con mayor profundidad espiritual. Su libro sobre los ejercicios espirituales fue muy influyente en su tiempo y fue guía para muchos devotos. San Ignacio de Loyola fue deudor de la obra de este gran abad.

Otro de sus méritos, quizás menos conocido, fue comprender que, a pesar del encargo real recibido, el monasterio de Santa María aunque fuera adscrito por la fuerza a la congregación de Valladolid con el objetivo de someterlo a las costumbres castellanas, en el monasterio existía una realidad difícil de doblegar: la devoción a la Virgen surgía del corazón de los catalanes y se expresaba con una identidad propia y diferente a como se vivían estas cosas en el reino de Castilla. Santa María de Montserrat, aunque fuera dependiente de la congregación castellana, jamás renunció, y así lo ha mantenido hasta ahora, a estar al servicio del pueblo catalán.

Catalunya, en aquellos lejanos años, tenía una personalidad política y cultural propia. Se regía por unas leyes diferentes a las castellanas y sus condes, primero, y luego sus reyes dentro de la corona catalano-aragonesa habían conferido una singularidad jurídica única en relación a los diferentes reinos de aquellos años.

La Diputació del General, el precedente de la actual Generalitat, fue una institución democrática, gobernada en muchas ocasiones por eclesiásticos, entre los cuales hubo más de un abad de Santa Maria de Montserrat, que supo mantener la fisonomía política de Catalunya durante siglos. Pero la disputa sucesoria del siglo XVIII terminó radicalmente con este gobierno propio de Catalunya y la victoria armada de los borbones en 1714 terminó por suspender los derechos e instituciones políticas de los catalanes.

Las armas lograron imponer, al fin, aquello que varios reyes de Castilla habían pretendido años atrás, que España, con estado, fuero el resultado del domino del reino de Castilla sobre el resto de entidades políticas territoriales existentes en la península ibérica. La unión de Catalunya con España fue impuesta por una guerra de la cual ahora se conmemora el tricentenario.

Ahora, trescientos años después de la derrota armada de 1714, el Parlament de Catalunya, ha pedido al gobierno de España elevando la petición a la representación parlamentaria del pueblo español, poder decidir sobre cual es el futuro político de la relación Catalunya-España. La única respuesta política ha sido un no rotundo a celebrar un referéndum sobre este tema con el argumento de que la soberanía en España reside en todos los españoles.

Sin embargo, en Catalunya, no todo el mundo comparte esta visión. Se considera que hoy, como hace trescientos años y más, la soberanía sobre el futuro de Catalunya, recae única y exclusivamente en los catalanes. Una opción fundamental es que Catalunya como nación tienen el derecho a decidir su futuro. Cerrada hoy la puerta del referéndum, aduciendo que esto lo exige la Constitución, la alternativa propuesta por el Parlamento catalán es celebrar una consulta el próximo 9 de noviembre aplicando una ley que pronto será aprobada por el Parlament de Catalunya. Esta debería permitir conocer el estado de opinión de los catalanes sobre cual ha de ser la vinculación política de Catalunya con el resto de pueblos que conforman España.

Como el gobierno de España sigue cerrando puertas, tampoco parece probable que deje que se celebre esta consulta. Ante esta cerrazón política, algunas instituciones de la sociedad civil se están movilizando para pedir lo que parecer más que razonable: dejar expresarse con naturalidad a los catalanes sobre como quieren que sea su vinculación con España.

Dentro de esta campaña a favor del "derecho a decidir" el futuro político de Catalunya, ungrupo de cristianos ha creado una plataforma para argumentar, a partir de la propia Doctrina Social de la Iglesia, el derecho que tienen las personas a ser consultadas en relación a cuestiones tan esenciales como el futuro político de su país.

Ayer, este movimiento cívico, Cristians pel dret a decidir, organizó un acto de presentación en sociedad. La sala de actos del Caixa Fórum, quedó pequeña para reunir a cientos de cristianos catalanes que, desde diferentes sensibilidades políticas y sociales, están de acuerdo que es fundamental poder decidir cual es el futuro político de Catalunya.

Diferentes oradores dieron suficientes razones para argumentar que este derecho está ampliamente reconocido en la Doctrina Social de la Iglesia católica. Cada uno de ellos desgranó, algunos apelando a la reflexión doctrinal y otros a criterios más vivenciales, como explicar a la sociedad porqué hay cristianos que consideran hoy un deber moral poder votar sobre la decisiva pregunta sobre cual debe ser el encaje de Catalunya con España.

El hecho moral, se dijo, es poder votar, no el resultado de la votación. Porqué el valor moral es poder expresar la opinión sobre este tema que hoy condiciona la agenda política de Catalunya y de España. Se trata de saber explicar estas cuestiones con pedagogía y amabilidad a quien quiera oír y atender lo que piensan aquellos catalanes que quieren modificar las relaciones de Catalunya con España. Aunque, como dijo un orador, si "España tiene un problema con Catalunya, los catalanes no queremos ser un problema para España". El acto fue un gran éxito cívico y las razones allí expuestas son buenos argumentos para ayudar a comprender cuales son los motivos que animan a quienes piden algo que parece como muy normal en cualquier estado democrático: poder votar el próximo 9 de noviembre.

Missatge electoral

Tota campanya electoral ha de saber comunicar i transmet un missatge. Aquest  constitueix una part fonamental de la estratègia electoral, quasi bé és la part més important de tota campanya electoral. El missatge és l'essència de com arribar als votants i la manera de posicionar la candidatura respecte als altres contrincants de la contesa electoral.

No és possible parlar de política sense parlar del missatge electoral que hi ha al darrera, en algun moment, de tot candidat polític. Els anuncis o falques a la premsa, ràdio i televisió, o la publicitat de correu directe, d’un candidat han de comunicar el missatge. Els discursos, les intervencions i entrevistes a la premsa han reforçar-lo.

El missatge de la campanya comprèn les raons que motiva tot candidat a presentar-se a unes eleccions. Són les raons més imperioses per les quals qualsevol votant hauria votar al candidat i no a la seva oposició. Dit d'una manera senzilla: és el que el candidat comunica a l'electorat perquè aquest pugui posicionar-lo a ell i a la seva candidatura en relació a l'oposició. Així de simple.

Oportunisme polític

Diu Michael Ignatieff, en el seu llibre Fuego y Cenizas, que l’art de la política “consisteix essencialment en ser un mestre de l’oportunisme”. Reconec que aquesta sinceritat va sorprendre’m, doncs en la cultura política d’aquest país l’oportunisme és vist de manera despectiva, malgrat que després es practica de la manera més descarnada. Aprofundint el que diu Ignatieff es compren que l’oportunisme equival a tenir el do d’apreciar el moment exacte per saber actuar o de no fer-ho, tot esperant un moment millor.

La sort o la dissort política està associada a la capacitat de saber apreciar aquesta oportunitat. Així, ser oportunista equival a tenir sort, perquè s’actua quan cal; mentre que la dissort és l’error de fer una cosa quan no calia fer-la, o de no saber fer una cosa en el moment adequat. La política seria un constant dilema d’avaluacions de les millors oportunitats per actuar. L’art polític és el discerniment permanent per apreciar si és el temps per dur a la pràctica una determinada idea o alternativa o val més esperar.

És cert, l’experiència m’ha ensenyat que algunes bones idees s’han mort, no perquè fossin dolentes en si mateixes, sinó perquè no era el moment oportú per tirar-les endavant. Per això, la política pot considerar-se també, l’art del possible. És a dir, de fer ara i aquí amb èxit una determinada actuació. De tal manera, que un polític ha de ser una persona analítica i perspicaç per tal de comprendre amb encert l’oportunitat de les seves decisions. Un bon política és, en conseqüència, tal com proposa Ignatieff, un gran oportunista.

Els bancs de la Rambla Catalunya

La relació públic – privat no sempre es dóna de manera favorable als interessos públics. Els quals, per bona lògica, han de ser defensats de manera decidida pels governants, doncs ells són els que han d’ocupar-se eficientment de la cosa pública. El conflicte públic – privat es pot evidenciar de moltes maneres i expressar-se amb formes ben diferents. El cas més extrem és la privatització d’alguns serveis públics de tal manera que el bé públic deixa d’estar integrar en allò que és comú i passa en mans privades que, seguint una altra lògica pròpia dels seus interessos, intenta defensar els seus interessos al marge de la seva incidència en el valor pública.

Però hi ha algunes situacions en les quals, la coalició públic – privar es dóna de forma subtil. L’altra dia vaig viure una petita anècdota que demostra una expressió d’auqest conflicte. A primera hora de la tarda, anava baixant per la Rambla Catalunya, entre Aragó i Gran Via a Barcelona, estava cansat i feia molta calor, volia seure en un banc a la fresca per llegir el diari. No vaig poder. Tota la banda obaga de la Rambla de Catalunya entre aquests trams estava ocupada per terrasses de bars i els únics bancs disponibles estaven abatuts pel sol. Com a conseqüència d’aquesta ocupació, si volia ombra havia de pagar. Mala pràctica que les autoritats municipals haurien de procurar, des de l’exercici de les seves competències, trobar-hi solució de tal manera que els ciutadans i els restauradors poguéssim coexistir amablement. 

La resiliència dels europeus salva Europa

¿Quines són les respostes donades pels europeus a les tres crisis: econòmica, governança i de valors democràtics comentades ahir?. Un fet és evident, a Europa es detecta l’aparició i l’acceptació amb tota naturalitat de comportaments clarament no democràtics. Els europeus han acceptat, sense cap resistència la substitució dels primers ministres de Grècia i Itàlia, escollits democràticament; per uns tecnòcrates que no validats per les urnes. A un altre nivell, la crisi generada per comportaments immorals dels bancs s’ha resolt posant diners públics per rescatar els bancs en lloc de procurar alleugerir els problemes econòmics dels ciutadans afectats per aquests problemes.

Davant de la triple crisi europea s’han imposat unes respostes orientades en quatre direccions. La primera ha estat enfortir el fonamentalisme del mercat. Progressivament s’han anat perdent drets socials; s’han alterat les regles del mercat per la seva colonització d’un poder econòmic extractiu i els grans poders econòmics s’han apoderat dels mitjans de comunicació a fi de legitimar els seus comportament. Al final, el sector públic ha quedat captiu del sector privat. La segona resposta és l’aparició d’un nacional populisme xenòfob que estimula l’exaltació de la identitat, suposadament amenaçada.

La tercera resposta ha estat el reforçament dels mecanismes de control estatal contra les llibertats democràtiques. Aquesta actitud és molt evident en els països de l’est europeu. La quarta resposta és l’aparició d’una ofensiva fonamentalista transnacional aprofitant recursos aportats per les grans corrents neoconservadores mundials. Novament, l’est europeu és el banc de proves d’aquestes visions fonamentalistes. Alguns dels seus governs no s’amaguen de rebre suport i donar-ne als grups fonamentalistes ultraconservadors.

El camí per sortir d’aquesta situació és confiar en la resiliència psicològica de les societats europees. La història demostra prou la capacitat d’aquestes societats de superar, una i altra vegada,  agressions continuades. En aquest cas, l’autoestima dels europeus és encara superior als esforços d’aquesta maniobra global d’ocupació neoconservadora d’Europa. En les nostres mans està en aconseguir que els debats oberts per aquesta nova situació a Europa es resolguin a favor de la democràcia i la llibertat; en definitiva, d’una societat oberta i justa.

Les tres crisis d’Europa

Jordi Vaquer, director de l’Open Society Initiative for Europe (entitat integrada en la fundació Open Society Foundations promoguda pel financer i filantrop George Soros)  ha presentat una interessant reflexió sobre l’estat del projecte europeu en un debat organitzat per la fundació ACSAR. Segons Jordi Vaquer Europa està immersa en tres crisis que es desenvolupen en paral·lel, fortament interrelacionades però amb dinàmiques pròpies. L’existència d’aquestes tres crisis provoca un espai buit en el procés de construcció d’Europa que intenten ocupar-lo unes determinades forces que, seguint una agenda molt determinada i ben pensada, volen ocupar tot aquest espai promovent una determinada sortida. Alguns d’aquest fenòmens són molt evidents en certs països europeus, mentre que en altres no es donen, encara, en tota la seva extensió o intensitat.

Hi ha una crisi econòmica que ha alterat el somni europeu de progrés, justícia social, protecció de l’estat del benestar i estructures polítiques democràtiques. La crisi econòmica ha evidenciat la feblesa i decadència del model europeu i la seva dependència de les polítiques econòmiques asiàtiques i dels Estats Units. La crisi econòmica ha estat com a conseqüència de la ineficàcia dels sistemes de regulació estatals de l’economia i l’hegemonia del sistema financer. La dimensió econòmica de la crisi està condicionada per les altres dues crisis: la fallida del model de governança i la falla dels valors democràtics. Perquè, la crisi ha demostrat el descontrol de l’economia de la política.

Hi ha una crisi de la governança democràtica. Els ciutadans estan perdent la confiança amb les estructures polítiques i amb tot el que es pugui considerar una elit, sigui política, social, mediàtica, intel·lectual, moral etc...  Com a resposta es prefiguren alternatives extremistes, siguin de dretes o d’esquerres. La tercera crisi afecta al sistema de valors democràtics. De manera especial, s’enfonsen els valors liberals que havien sustentat les societats occidentals. En aquest cas, el concepte liberal compren la visió oberta i respectuosa de les llibertats democràtiques, no la visió del liberalisme econòmic. Precisament, aquesta devaluació dels valors democràtics es tradueix amb un domini dels valors proposats des del neoliberalisme econòmic. A Europa s’estén un nou consens social que veu amb simpatia la necessitat de restringir o reduir les llibertats imposant unes lectures neoconservadores dures del sistema de valors.

Barcelona permissiva

En un mateix dia, he tingut tres experiències del que s’està convertint la ciutat de Barcelona per efecte d’uns determinats comportaments incívics. Al sortir de casa i anar el metro, un noi estranger, amb bastants dificultats per estar dret, jeia al costat de la taquilla del cap d’estació. Un cop dins del metro, al voler seure, he hagut d’evitar un grup de seients profusament bruts de vòmits de la darrera farra, i el mateix ha hagut d’esquivar mentre pujava anant a la feina pel carrer Girona. Sospito que els tres successos poden relacionar-se amb aquesta imatge de Barcelona, ciutat mediterrània, alegre i festiva, de llargues hores de llum solar i de permissivitat amb la transgressió cívica.

Durant bastants anys el govern de la ciutat ha estat dèbil amb les actituds pocs cíviques. És una qüestió de ve de lluny, perquè aquesta imatge d’una Barcelona poc cívica no es projecte i es consolida com atractor de visitants en quatre dies. Per això el centre de la responsabilitat per aquests comportaments poc cívics recau en governs on participaven socialistes, eco-socialistes i esquerra republicana. Ara l’actual govern, que no són aquells, sí que ha d’incorporar en la seva política pública el modificar aquesta imatge de gran permissivitat incívica que té Barcelona. És evident que calen polítiques de seguretat més contundents, però també cal actuar en aquelles àrees de la restauració i oci que fomenten i estimulen comportaments atractius pel turisme de low-cost i molta gamberrada. La ciutat sortirà guanyant sí es repensa el model turístic en clau de qualitat i cultura.

Sínode de la família

Al mes d’octubre es celebra el sínode extraordinari sobre la família. Penso que serà un esdeveniment extraordinari en la vida de l’Església catòlica. S’ha preparat amb molta cura i el procés participatiu previ està aportant una informació molt interessant sobre el que pensen els catòlics de tot el món sobre diversos temes nuclears en les societats contemporànies. Tot el procés que condueix a aquest sínode recorda, a gran trets, al procés seguit per preparar el Concili Vaticà II.

¿Quins són els trets coincidents? El papa Francesc, com Joan XXIII, es considera, abans de tot, un pastor que és bisbe de Roma. Ambdós papes donen molta importància a les esglésies locals i generen una dinàmica que afavoreix la seva participació activa.  Els dos papes consideren que l’Església catòlica no entén massa que està passant en les societats dels seu temps i que les esglésies locals han de ser els protagonistes per entendre el món i tornar a connectar les estructures eclesials amb els problemes de les persones. Els dos papes han consultat molts fent servir un sistema d’enquestes per saber que esperen els pastors i, els cristians, de l’esdeveniment convocat, en un cas un Concili i, més properament, un Sínode. Els dos esdeveniments estaven oberts, es sabien els problemes però no quines eren les respostes que calia articular.

Avui, com en el temps del papa Joan XXIII, es superposen dues eclesiologies amb poques connexions. Mentre hi ha una part de l’església que accentua la centralitat de la tradició i el pes de les estructures; una altra, en la qual s’alinea el papa Francesc, proposa anar a la perifèria de la societat i allí trobar Déu entre els pobres, els marginats o els exclosos del sistema. El dos esdeveniments, Concili i Sínode, comparteixen la idea de que la fe, més que anunciar-la, que també, cal saber-la comunicar. Cal estar esperançat en que el proper sínode extraordinari de la família sigui un revulsiu per la vida eclesial i permeti a l’Església catòlica recuperar el seu paper com agent positiu de salvació.