Glosses per la vida quotidiana

Bon dia a tothom. ¿Qui és el meu germà? ¿qui és el meu proïsme? ¿quins són els altres que he d’estimar?. Aquestes preguntes, o similars, ens fem quan se’ns diu que a més d’estimar a Déu, cal estimar als altres com ens estimem a nosaltres mateixos. L’amor és donació total als altres, sense restriccions i límits. “Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. “Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més” (Lc 10,30-35)

Hi ha moments que estem tan atrafegats, que no ens adonem quan la vida se’ns escapa com aigua entre els dits. Poden estar tan capficats en les coses quotidianes i els seus neguits que no tenim capacitat per descobrir les mirades dels altres. Aquest camí no porta enlloc. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, 42 quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa” (Lc 10, 41-42)

La pregària és un exercí d’humilitat personal i d’abandonament interior al misteri del transcendent. Al pregar ens situem davant de nosaltres mateixos buscant la profunditat de cada instant de la vida. Per pregar no calen moltes paraules. Cal confiar amb la força de la sinceritat de cor. “Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. Ell els digué. Quan pregueu, digueu: “Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació”. (Lc 11,1-4)

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part II

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Em faig ben meva una reflexió, com un tercer harmònic, que em feia ahir mateix un de vosaltres. Em deia, en referencia a aquesta nit col·lectiva, que aquesta Vetlla posa a prova la nostra fe. Algú ha dit que en tot l’anomenat procés força ciutadans  de  Catalunya  que  s’havien  allunyat  del  cristianisme  de  la  seva infantesa  i  joventut  -   i   ai  las!   els  cristians  mateixos  no  n’estem  pas  sense  culpa - han  projectat  llur necessitat de sentit en la militància sociopolítica a favor de Catalunya. Algun sociòleg en diu  d’aquest fet i d’altres semblants religió substitutiva. No es tracta pas ara d’aprofundir aquest parer  però potser sí que com a seguidors de Jesucrist, cridats pel seu Evangeli a una actitud de conversió continua, no es gens sobrer que aquesta nit, interpel·lats i potser sotraguejats per les paraules de Jesús, examinem el nostre cor i demanem la llum de l’Esperit perquè ens ajudi a fer camí  per les paraules de Jesús i també per les que hem sentit de sant pau: ͞Que l’esperança us ompli d’alegria  Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració  Feu-vos solidaris de les necessitats dels vostres germans. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé. Com ens cal deixar-nos amarar per aquesta forca serena que nomes una pregaria assídua pot mantenir ben viva! I com cal que tots els empresonats, els exiliats, llurs familiars, els polítics en actiu, els líders socials, cada un de nosaltres que sempre, però especialment aquests temps vinents, estiguem imbuïts d’aquest tarannà  i que els cristians sapiguem aportar-hi, modestament, amb respecte i fermesa alhora  aquestes qualitats en les relacions humanes i socials: no cedir a cap mena d’odi ni de desig de venjança  no caure tampoc a l’amargor  ni tampoc al passotisme ni a aquella mena de neutralitat o de prudència que ens pot fer traïdors.

Un quart harmònic me’l suggereix Bonhoeffer  el teòleg protestant que va donar la vida per coherència amb la seva fe (i del qual aquesta nit hem tingut un sentit testimoni). No volem fer de la religió  un succedani d’aneu a saber què una simple consolació en el més enllà o en la nostra sola interioritat. Recordo l’inici del document conciliar del qual hem llegit un fragment: Les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes i de les dones d’avui,  dels obres sobretot i de tots els qui sofreixen  són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La preocupació pel bé comú  doncs, la defensa de les mal anomenades minories culturals i nacionals i de tots llurs drets, és un terreny on, respectant les diverses opcions sempre que s’expressin amb respecte s’hi ha d’encarnar la fe cristiana; no com un afegitó sinó per imperatiu evangèlic. No oblidant mai, tanmateix, que la ra6 ultima de la nostra esperança   per a qui vulgui i pugui creure-hi és la fe en Jesucrist Ressuscitat. Potser ara, quan més feixuc sigui i penso en mi i en tots però molt especialment en els nostres polítics i agents socials empresonats i exiliats   quan mes feixuga sigui la defensa pacífica de les conviccions que cadascú tingui estarem mes a prop d’experimentar fins a quin punt la fe en la victòria final del Crucificat Ressuscitat és el fonament més sòlid per a resistir les maltempsades socials i polítiques que ens poden sobrevenir. Així ho expressava el bisbe Casaldàliga en el seu bell i profund poema que hem escoltat: ͞Senyor Jesús  Tu ets la meva glòria  Tu ets la meva creu. Senyor Jesus, Tu ets la meva mort  la meva vida  

La Guàrdia Civil ho tornarà a fer

Com que les autoritats competents no deixen comptar, les xifres de l’1 d’octubre de 2017 són un referent vàlid per saber que a Catalunya hi ha dos milions de persones obstinadament alçats per defensar la independència. Aquests catalans estan decidits, amb diferents graus d’intensitat, a no renunciar a la seva dignitat ni els seus somnis. Per la seva part, l’Estat dóna cada dia molts raons per augmentar la indignació del sector independentista. El conflicte de Catalunya amb l’Estat ve de lluny. Per uns, pot ser la sentència del Constitucional de l’any 2010 contra l’Estatut i el menyspreu fiscal; per altres hi ha un contenciós obert que té els seus origen al difícil encaix de Catalunya amb Espanya després de 1714. I, si volguéssim, hi ha raons històriques més llunyanes que justificarien aquesta crisi.

Si es vol resoldre aquest contenciós, les dues parts han de procurar identificar i aïllar els elements de la crisi i, en la mesura que puguin, no atiar més el conflicte. Fora desitjable percebre que hi ha voluntat de recórrer ponts que permetin avançar en l’enteniment. L’acte d’avui en la caserna de la Guàrdia Civil de sant Andreu de la Barca és un exemple del que no cal fer si per part de l’Estat hi ha la voluntat de resoldre el conflicte és sincera. Algunes de les medalles atorgades són una simple provocació i un recordatori que la crisi està oberta i que només poden haver-hi vencedors i vençuts. La mateixa presència d’un fiscal del procés con ha convidat va en aquesta línia o les mateixes paraules del general recordant que “ho tornarem a fer”. Aquesta afirmació és un clara provocació ben allunyada de la intel·ligència que es necessita avui per resoldre el conflicte català. Més lluny queda tot el discurs del general de la necessària separació que els cossos policials han de tenir de les decisions polítiques o de la simple definició política.La presència de determinats convidats i l’elecció d’alguns dels condecorats en motiu de la festa patrona de la Guàrdia Civil són tota una declaració d’intencions de la benemèrita.

Les paraules del general, dites en català prou entenedor, evidencien que la Guardia Civil, al menys la que estava en la caserna de sant Andreu de la Barca, no està per trobar sortida política i dialogada per resoldre el conflicte català sinó en la força de les porres dels seus antidisturbis. Tot l’acte era una escenificació de la intolerància, la prepotència, l’anul·lació de l’adversari i la seva derrota. Aquest esperit, de crear vençuts com sigui impedeix avançar cap una solució democràtica i política del conflicte entre Catalunya i l’Estat. Hem de seguir intentant trobar els ponts per recuperar l’acció política, però, ara per ara, hi ha una part de l’Estat que ho està posant molt, però molt, difícil. Un apunt final. Fora bo que el govern de l’Estat, en nom de la no confessionalitat de les institucions estatals, decretés que la Mare de Déu del Pilar deixi de ser la patrona de la Guàrdia Civil.

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part I

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Amigues i amics,

Aquest santuari de Montserrat ha rebut al llarg dels segles   prou que ho sabeu   multitud de pelegrinatges, des del segle XI fins ahir i avui mateix, aquest matí, aquesta tarda i ara mateix aquesta nit. El monjo que, en nom de la comunitat, els rebia solia preguntar-los  quasi ritualment: qui sou i d’on veniu? M’ha vingut a la memòria aquest doble interrogant quan, situat amb el pensament ara i aquí, iniciava ahir a la nit aquestes ratlles. Qui som i d’on venim? Gent d’arreu del país  del nord i del sud  joves i grans  des del qui entre nosaltres pot passar mes desapercebut fins al nostre president. Tots ens agraïm mútuament ser-hi. Aquí no compta més un que un altre. 0 potser sí: els familiars dels empresonats i dels exiliats, els qui sou aquí i els qui sou a casa units a aquest aplec en Vetlla gràcies al nostre servei d’internet; us hi sentim ben a prop  i molt especialment els pares d’alguns d’ells. I  és clar, mes que ningú hi tenim ben presents els empresonats i els exiliats mateixos, alguns dels quals potser ara mateix ens veieu i ens sentiu; puc dir que vosaltres sou realment els convocants d’aquesta Vetlla a Montserrat? Sí  per més que quan ens reunim una colla de cristians, i sobretot quan es per pregar, qui ens convoca es Jesucrist mateix: Veniu  ens diu, veniu i us parlaré al cor; veniu els qui esteu cansats i afeixugats, que jo us alleujaré.

No m’equivoco si dic que en el cor de cada un de nosaltres segur que hi ressonen aquesta nit   i ara després d’escoltar textos  músiques i cants diversos   una colla de sentiments; com una caixa de ressonància que aplega harmònics i vibracions diverses.

Un primer harmònic es el patiment compartit amb els empresonats i els exiliats per l’1 d’octubre  data que a causa dels fets engrescadors i lamentables alhora, ha esdevingut referencial per molts. Com voldríem abraçar-los a tots, un per un, a ells i els seus familiars. I es que mes enllà de les diverses sensibilitats i opcions polítiques  i fins de la valoració personal d’aquells fets  és una percepció àmpliament compartida que la llarga presó preventiva és totalment injusta  inhumana  i que la forma com s’ha anat duent a terme el judici, que tots hem pogut veure, presenta com a mínim greus dèficits pel que fa a les característiques que hauria de tenir un judici. La tensa espera de la imminent sentencia ens encongeix el cor i per això ens aboca al record i a la pregaria mes genuïna.

Un segon harmònic es precisament el fet que, moguts per aquesta forta necessitat, hàgim pujat aquest vespre a la muntanya per reunir-nos als peus de la Mare de Deu a reflexionar i a pregar, una colla de cristians i amablement acompanyats per representants d’alguna altra tradició religiosa. I es que la pregaria cristiana es manifestació franca i confiada, com el nostre respir, del nostre neguit davant el Pare del cel, que, per mes que sàpiga millor que nosaltres mateixos allò que necessitem, es complau en la nostra confiança de fills. I es també, la pregaria cristiana, escolta de la seva Paraula. Amb quin so tan genuí hem rebut les paraules de Jesús la nit abans de morir: ͞Jo soc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.  Com ens cal precisament en aquests moments tornar a l’arrel més segura on ancorar-hi la nostra esperança  aquell vincle de confiança i d’amor amb el Fill de Deu encarnat, fet persona humana que, com ens recordava un text preci6s del concili Vaticà II, ha compartit en tot la nostra condici6 humana, que des de la creu ha assumit totes les nostres angoixes i desfetes i que  tot ressuscitant ens dona garantia anticipada del triomf final de la veritat  de l’amor i de la justícia universal. No, la pregaria cristiana, tampoc la de petici6, com tampoc no ho es la relaci6 entre dos estimats, no es mai coacci6, menys encara xantatge, sin6 mostra de confiança plena, i reciproca. I la confiança i l’amor en sortiran  de la pregària  enfortits més encara.

Apertura del Sínode de l’Amazonia

Ha començat el Sínode de l’Amazonia a Roma. Durant tres setmanes els convocats al sínode hauren de pronunciar-se sobre els diferents punts del document de treball. En una altra nota tindré l’oportunitat de comentar els eixos principals d’aquest sínode, però pel que s’ha vist per algunes reaccions prèvies, sembla que hi ha una sector de l’Església catòlica inquiet per les conclusions que puguin treure’s i els sectors poderosos del països de l’Amazónia hi estan totalment en contra. En aquesta nota voldria destacar algunes de les paraules del papa Francesc en la missa d’apertura del Sínode.

El papa ha senyalat als assistents al sínode que "hem rebut un do per ser dons", i ha recordat "el do que hem rebut és un foc, és un amor ardent a Déu i als germans". Així, el Papa ha recordat als pares sinodals, cardenals, sacerdots i representants del poble amazònic presents en l'Eucaristia, que el "foc de Déu és calor que atreu i reuneix en unitat", el foc de l'Evangeli no és el foc "aplicat pels interessos que destrueixen, com el que recentment ha devastat l'Amazònia ". Al·lusió clara als problemes dels incendis provocats que desforesten la selva amazònica. El misteri del do no és benefici propi sinó al servei dels altres: “un do no es compra, no es canvia i no es ven: es rep i es regala. Si ens aprofitem d'ell, si ens posem nosaltres al centre i no el do, deixem de ser pastors i ens convertim en funcionaris: fem del do una funció i desapareix la gratuïtat, així vam acabar servint-nos de l'Església per servir-nos a nosaltres mateixos. La nostra vida, però, pel do rebut, és per servir”

És evident que el Francesc espera d’aquest sínode propostes transformadores de l’Església catòlica. Així ho expesa: “El foc no s'alimenta per si mateix, mor si no es manté viu, s'apaga si les cendres el cobreixen. Si tot roman com està, si els nostres dies estan marcats pel "sempre s'ha fet així", el do desapareix, sufocat per les cendres dels temors i per la preocupació de defensar l'status quo. Però «l'Església no pot limitar de cap manera a una pastoral de" manteniment "per als que ja coneixen l'Evangeli de Crist”. Ha d’haver-hi. El Papa espera canvis i anima a ser valents. “Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó de fortalesa, d'amor i de prudència”. Però, la prudència no vol dir quietud: “algú pensa que la prudència és una virtut "duana", que deté tot per no equivocar-se”. Però la prudència pren sentit des de l'acció, “és la virtut que disposa la raó pràctica a discernir en tota circumstància el nostre veritable bé i a triar els mitjans rectes per realitzar-lo”.

Les paraules inicials del papa Francesc han fixat els trets essencials per el qual espera que avanci el Sínode. Els treballs sinodals sobre l’Amazònia han de representar nous camins per a l'Església i per a una ecologia integral assumida com objecte d’evangelització. Les doscissions començaran el dilluns 7 al matí a l'Aula Nova del Sínode, on 184 participants debatran i escoltaran els diferents testimonis, molts d'ells, de representants amazònics del 6 al 27 d'octubre de el 2019.

Reflexió dels Encausats per l’1 d’octubre

El monestir de Montserrat ha acollit aquest dissabte al vespre una vetlla pels dotze líders polítics encausats per l’1-O.  Aquest pregària comunitària s’ha fet a pocs diez la publicació de la sentència del Tribunal Suprem. Tot seguit publico el tex escrit per aquesta ocasió per tots els presos.

Vetlla a Montserrat / 5 d’octubre de 2019

Des d’aquest captiveri cruel que és a punt d’arribar als dos anys, us volem agrair les vostres mostres de suport, avui en forma d’unes pregàries que esdevenen un autèntic bàlsam espiritual per a nosaltres.

I heu decidit de fer-ho davant de la Mare de Déu de Montserrat.

A la majoria de les nostres cel·les, a les presons de Madrid i aquí a Catalunya, hi tenim una imatge de la Moreneta que ens dona escalf “dins del mantell blau”, manllevant els mots de mossèn Cinto Verdaguer. Ella ens transmet la força, la determinació, la fermesa per defensar la causa de la llibertat, que és la causa de Catalunya. Apassionadament, tenaçment, insubornablement.

Els dèbils es refugien en l’arrogància, la incomprensió i, massa sovint, la por per imposar llurs arguments. Defugen el diàleg. El temen i n’abjuren.

Preguem perquè a l’altra banda de la taula hi puguem tenir algú que defensi la seva causa amb prou fermesa per no témer l’escrutini de les urnes, de la democràcia.

Perquè els forts d’esperit tenen la generositat per pactar. Els dèbils, els temorencs, simplement imposen.

Nosaltres, malgrat aquesta infàmia que ens ha tocat de viure, ens mantenim ferms i serens. No ens faran callar. No ens vinclaran.

I malgrat el patiment que ens tenalla a nosaltres i, sobretot, a les nostres famílies no permetrem que ni la més petita espurna d’odi o de ressentiment o de rancúnia colonitzi els nostres cors i les nostres ànimes.

Donem gràcies als que hi van ser abans que nosaltres i que ens van transmetre uns valors i unes creences que ens mantenen dempeus i amb l’esguard espurnejant.

“Perquè van ser, som. Perquè som, seran.”

Com l’1 d’Octubre de 2017 en què ens vam sentir poble, com mai.

Pacíficament. Cívicament. Democràticament.

Per la pau. Per la llibertat.

Presons de Mas d’Enric, Puig de les Basses i Lledoners   

Glosses per la vida quotidiana

Les persones creients tenim un gran tresor en els principis i valors damunt dels quals descansa la nostra creença. Són senzills i fàcils d’entendre i explicar. Tot es pot resumir en el gran principi d’estimar als altres. Aquest amor es tradueix en buscar la justícia, la fraternitat i la igualtat per a tothom.

Venerar el Senyor és cosa santa,

es manté per sempre;

els determinis del Senyor són ben presos,

tots són justíssims.

Són més desitjables que l'or fi,

més que l'or a mans plenes;

són més dolços que la mel

regalimant de la bresca.

(Salm 19,10-11)

Sovint, pot ser massa, tenim el cor endurit i l’enteniment ofuscat. Tot i veure senyals, signes de presagi, dels problemes que ens venen al damunt actuem com si res passes. Fem oïdes sordes als avisos que cal canviar d’estil de vida, però no fem cas. Som egoistes i no pensem en nosaltres mateixos, sense voler admetre que les nostres actituds comprometen el futur de molts “Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit” (Lc 10,13)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones que fan el bé, siguin de la nostra colla o no, mereixen el màxim respecte. Elles són testimonis de vida que hem de valorar i agrair. Aquestes persones ensenyen quin és el camí a seguir. Només ens cal saber-les descobrir. “Els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important”. (Lc 9,46)

Sovint som massa intransigents amb aquells que no pensen com nosaltres. Volem envoltar-nos d’una uniformitat destructora de la diversitat. Hi ha moments que la societat, tot i ser molt plural, tendeix a afavorir el pensament únic i rebutjar el diàleg. Hem de ser dialogants i respectuosos amb les diferències. “Els deixebles Jaume i Joan van dir-li: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? Però Jesús es va girar i els renyà” (Lc 9, 54-55).

Hem de saber relativitzar les nostre seguretats i assumir que som febles i vulnerables a molts esdeveniments. Per més sòlids que ens sentim, en realitat necessitem l’acolliment i companyia dels altres. Hem de saber ser senzills i deixar de banda els càlculs interessats, i reconèixer que necessitem la misericòrdia de l’amor. “El qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m'acull a mi” (Mt 18,4-5).

Montserrat, llum i llibertat

La iniciativa “Montserrat, llum  i llibertat” ha estat motiu d’alguna polèmica en diversos fòrums socials. Hi ha hagut defensors de la iniciativa, persones crítiques per diversos motius, alguns força comprensibles, i detractors que han valorat aquesta acció com una manipulació. Algunes opinions han defensat que la situació d’excepcionalitat es prou greu per justificar aquest tipus d’iniciatives, especialment en un lloc amb tanta significació per Catalunya com Montserrat. En l’altre extrem, han situar-se els partidaris de treure Montserrat de la confrontació política evitar-hi fer actuacions partidistes.

El debat és interessant perquè obliga a reflexionar sobre la compatibilitat d’ús dels espais públics comuns, la muntanya, amb actuacions de part. També podria incorporar-se al debat la qüestió del paper que ha de jugar una comunitat religiosa, la comunitat benedictina amb vocació d’inclusiva, davant d’un conflicte que pot manifestar-se en un espai privat com és el recinte del santuari. Aquest debat no pot plantejar-se afirmant només principis universals, sempre vàlids en qualsevol situació, sinó que cal saber situar-lo en el context en que es dóna i la significació del lloc on es produeix. No és el mateix il·luminar la serra del Montsec, per exemple, que la muntanya de Montserrat.

En la iniciativa “Montserrat, llum i llibertat” la comunitat monàstica ha sabut evitar el  protagonisme. A més, tot passava a fora del recinte del santuari, únic espai en el qual el monestir té una responsabilitat directa. En aquest sentit, les següents paraules de Josep C. Laplana ajuden a valorar la sensibilitat que la comunitat monàstica mostra davant d’algunes iniciatives sorgides de l’àmbit polític. Diu el pare Laplana : "L’abat Aureli M. Escarré, que ha passat a la memòria històrica del nostre país com una figura eminent que es va distingir pel seu compromís polític, no parava de dir-nos i d’advertir-nos als monjos: «Res per a la política», a fi d’inculcar-nos que Montserrat i nosaltres els monjos havíem de mantenir-nos en qualsevol cas lliures i mai enfeudats ni hipotecats amb cap institució ni amb cap partit polític. «Montserrat és de tots»” (Propileu, octubre de 2010)

Aquesta reflexió del pare Laplana pot estendre’s també a l’ús de la muntanya. Certament, “Montserrat és de tots” i ningú pot pretendre monopolitzar els sentiments que cadascú podem sentir pel que és i representa aquesta muntanya i els significants que ha anat tenint al llarg del temps gràcies a les aportacions de la vida monàstica. Perquè el que és avui Montserrat és l’herència d’una història d’una fidelitat continuada dels monjos, primer, i després les monges, amb un país i la seva gent. Dit això, tothom és ben acollit en aquesta muntanya mentre sigui respectuós i amable amb les idees i sentiments dels altres. Perquè tots els seus visitants formen una comunitat d’esperit que estimen el que representa aquesta muntanya i aquesta comunitat d’homes i dones que sota la regla de sant Benet fan possible, dia darrera dia, allò que cantem amb el Virolai “Montserrat estel, il·lumineu la català terra”. Com he llegit en un comentari “quan anem per la muntanya i ens creuem amb d'altres excursionistes, què fem? Els preguntem si son catalans o espanyols? O senzillament els saludem amb cordialitat”. Aquest esperit hauria de propiciar l’acolliment respectuós i hauria d’ajudar-nos a entendre el valor de significant col·lectiu que pot tenir avui la muntanya de Montserrat dins del conflicte que tensiona la societat catalana.

El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació

Durant els propers post publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019.. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

En el nostre temps, amb la seva creixent tolerància zero cap al mal infligit, a l'abús de poder i la injustícia, el perdó i la reconciliació es tornen progressivament més importants. Alhora, no són ben entesos com a conceptes. Aquest article vol descriure què implica el perdó entre les persones i, especialment, com funciona. Per tant, vam començar traçant el que el perdó no és, és a dir, les coses de les que ha de ser distingit si es volen evitar malentesos i discussions fútils.

A continuació, desenvolupem les condicions essencials del camí cap a un genuí perdó interpersonal: reconèixer i compartir el mal infligit; jutjar i rectificar la injustícia infligida; aprendre a mirar de manera diferent el culpable; i finalment (però no per això de menor importància), descobrir el poder alliberador del perdó. Sense oblidar la 'condicionalitat' del perdó (és a dir, la confessió, restauració i purificació), també il·lustrem el seu caràcter incondicional. Això ens permet concloure amb una perspectiva del perdó de Déu i de la reconciliació religiosa.

(continua)

La por a la llibertat

Hi ha persones que, davant la reivindicació de més llibertat, afirmen que l'excés de llibertat porta al llibertinatge. Per això la deriva de la llibertat és perillosa. És evident que per algunes persones la por a la llibertat porta a negar-la. Per evitar el llibertinatge, o altres derives pernicioses, el que es fa, en moltes ocasions, es suprimir la llibertat. En altres casos, més temorosos a les reaccions, el lloc de suprimir la llibertat tutelen el seu exercici. Al final el resultat es el mateix, es mutila la llibertat. Les religions han tingut una relació incòmode i inconsistent amb la llibertat. Fins i tot, algunes religions han temut la llibertat. De tal manera que alguns creients han estat més submisos que lliures.

El pensament lliure dels creients era contingut o fiscalitzat per por a l’alteració de l’ortodoxia fixada pels guardians sempre a l’esguard d’aquells que tenien el poder. Aquesta actitud contrastava amb la sensibilitat que moltes religions afirmaven tenir per la llibertat. Però la llibertat ha estat conculcada per les religions de moltes maneres. El fonamentalisme religiós, les arrogàncies morals, els monopolis de fe, l’ocupació intolerant de l’espai públic són, entre altres, alguns dels múltiples rostres de la por a la llibertat que han manifestat alguns responsables religiosos. En nom de la religió, cal recuperar la llibertat i en nom de la llibertat cal respectar la religió, totes les religions

President, parli’ns

No fa masses anys, qui era dirigent de l’ANC, Carme Forcadell, avui presa política, implorà al president Mas que possés les urnes perquè els catalans expresséssim la nostra voluntat sobre la independència. Al final els catalans votarem. Avui, després d’un setmana força trasbalsada per les detencions de membres del CDR i un ple del Parlament on s’han dit coses molt gruixudes, considero que els catalans necessitem que Quim Torra, com a president de la Generalitat, ens parli institucionalment. Necessitem que el President expliqui als catalans el que està passant i respongui amb contundència les insídies que volen vincular les idees independentistes amb la violència.

Ens trobem davant d’una ofensiva dels poders de l’Estat per construir un relat que els permeti incrementar el grau de repressió contra les idees independentistes i, si s’escau il·legalitzar-les. La clau de volta que faltava per vestir aquest relat és la violència. I ara, amb la detenció dels CDR, tot l’esforç comunicador de l’Estat és associar l’independentisme amb la violència. El passat divendres el Govern de l’Estat ha exigit públicament al president de la Generalitat, Quim Torra, que "condemni qualsevol possible o potencial violència amb claredat". Davant d’aquesta inaudita demanda, té raó el President quan diu que no és pot condemnar allò que no existeix. Com es diria en castellà: “se niega la mayor”. La única violència que hem conegut els catalans fou l’exercida per les forces de seguretat de l’Estat l’1 d’octubre de 2017

M’agradaria que el president Torra ens parles als catalans, de forma institucional i solemne, millor en el palau de la Generalitat que en una compareixença parlamentària o en un acte de partit, per denunciar l’operació del relat de la violència, per reafirmar el caràcter totalment cívic i pacífic del moviment independentista i denunciar l’actitud menyspreable d’alguns partits i medis de comunicació quan vinculen la institució de la presidència de la Generalitat amb el terrorisme. Si es fes aquesta compareixença, ben segur que alguns d’aquests sectors bramaran contra el President per ser part en un conflicte oblidant que han estat ells els qui han blasmat contra la màxima institució de govern dels catalans. Contra el fariseisme i hipocresies practicat per algunes forces polítiques, tenim la força de la paraula que sempre ha de ser cívica, amable i clara. Hem de saber emprar els mots justos i contundents, evitar les provocacions sempre recordant la dita del saber popular “ladran, luego cabalgamos”. Que bordin, però no ens distreguin.

Glosses per la vida quotidiana

L’amor, tot ho pot. L’amor ho és tot. Gràcies a l’amor les persones ens relacionem amb respecte. Ningú és considerat ni millor ni pitjor, sinó iguals davant la mirada dels deus particulars. Gràcies a l’amor no hi diferències entre les persones. “Ningú no té un amor més gran que el que dona la vida pels seus amics” (Jn 15,13)

M’agradaria saber estimar més. M’agradaria saber tenir cura dels altres. M’agradaria que l’amor guies totes les meves passes en la via. M’agradaria que l’egoisme no anul·les la meva capacitat d’estimar. M’agradaria que tothom s’estimés. “Tothom coneixerà que sou deixebles mes – diu el Senyor – per l’estimació que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13,35)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de dir la veritat. No podem enganyar als altres dient mentides. Qui enreda exerceix el seu poder i aprofita la seva posició dominant per confondre  o sotmetre la voluntat de les altres persones. La veritat ens fa lliures, les mentides empresonen l’esperit i denigren qui les diu. “No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de saber i no s'hagi de conèixer” (Lc 8,17)

Les ciutats, viles o pobles on vivim han de ser llocs ben construïts perquè les persones hi visquem bé, ens relacionem i gaudim de la vida. Els llocs on vivim han facilitar la humanització de la societat, tenir cura de la salut i educació dels ciutadans i procurar-ne el seu benestar.

“Jerusalem, ciutat ben construïda,

conjunt harmoniós!

És allà que pugen les tribus,

les tribus del Senyor,

a complir l'aliança d'Israel,

a lloar el nom del Senyor.

Allí hi ha els tribunals de justícia,

els tribunals del palau de David”.

(Salm 122, 3-5)

No calen grans dispositius per l’anunci, proclamació o comunicació del que creiem. El testimoniatge dóna credibilitat al que sentim i vivim. Transmetem a partir del que som i fem. “No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits” (Lc 9,3)

La manipulació cognitiva de C’s

Operació Judas. Nom ben curiós donat per la Guardia Civil per detenir nou persones a Catalunya relacionades amb el moviment independentista. Desconec el perquè d’aquest nom, però ben segur que no es cap casualitat. Ben curiosa la celeritat i diligència preventiva de la benemèrita en aquest cas. Els comunicats oficials transmeten que la seva agudesa investigadora ha servit per evitar atemptats de conseqüències irreparables, però no deixa de ser paradoxal que els cossos policials espanyols fossin incapaços de detectar l’escamot gihadista de Ripoll, tot i tenir l’imam en nòmina, que atemptà l’any 2017 a la Rambla de Barcelona. No deixa de ser sorprenents aquestes contradiccions de tal manera que a partir d’elles poden sorgir tota mena d’especulacions.

Les especulacions i no certeses estan a la base de l’atestat de la Guardia Civil per justificar les detencions. Poques hores després, el que semblava una imminent acció violenta dels independentistes s’ha aigualit. No hi ha explosius, ni voluntat de  rebel·lió ni sedició. La gravetat s’ha anat diluint. Veurem en que queda tot després dels interrogatoris. Pot ser hi ha sorpreses. Però, és igual. El relat ja estava construït i els polítics piranyes s’hi han llançat ràpidament per amplificar-lo als quatre vents. C’s, amb Lorena Roldán al Parlament de Catalunya i, simultàniament, l’Albert Rivera i Inés Arrimades a Vic, han volgut treure rèdit d’aquest relat. Sense escrúpols, sense respectar el record de les víctimes de l’atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, han manipulat, tot i més, per associar l’independentisme amb l’horror de la violència d’ETA.

Les paraules, amb fotografia inclosa, de Lorena Roldán, al Parlament de Catalunya mereix la total reprovació moral, per descomptat, però també alguna actuació política i jurídica. El que ha fet avui Lorena Roldán hauria de ser suficient per reprovar-la com a diputada. Ha traspassat tots els límits de la decència. La seva intervenció parlamentària és pròpia d’una persona malèvola. Les seves afirmacions i insinuacions  només les pot dir una persona dolenta, insidiosa i maligna. Perquè només una persona que representa la maldat humana és capaç de manipular el dolor del terror d’ETA per treure rèdit polític per condemnar els independentistes. Lorena Roldán, igual que el seus correligionaris a Vic, han gestionat la seva comunicació per provocar una associació cognitiva desajustada de la realitat amb l’únic objectiu de generar odi contra l'independentisme en general. El que han dit i fet els diputats de C’s és atiar l'odi aprofitant les relacions cognitives que provoquen al veure les imatges de Vic o fer una roda de premsa en aquesta ciutat. La subtil estimulació cognitiva de l’odi hauria d’estar tan perseguit com els actes tangibles derivats del propi odi.

Identitats i valors compartits

En els convulsos temps actuals viscuts a Catalunya no estaria de més, per aclarir l’horitzó del debat polític, debatre també quins són els valors que volem per conviure (viure junts) en els propers anys i, que al mateix temps han de servir-nos per identificar la societat catalana com a societat oberta, plural i respectuosa amb les diferències. El debat polític sobre la independència no exclou la reflexió sobre els valors de la societat catalana del futur al marge de quina sigui la seva relació institucional amb la resta de l’Estat. Avui hi ha una important devaluació dels valors sòlids que, amb l’augment de la diversitat cultural dels darrers anys, per una banda, i la polarització del debat polític, ha afavorit una relativització dels valors estructuradors de la convivència i de la identitat. Ens cal obrir un debat profund per identificar de nou els valors sòlids dels quals refiar-nos.

Hem d’afirmar novament els valors que han d’estar per damunt de tota discussió perquè són valors relacionats amb la dignitat humana i per això són indiscutibles. Són valors sense adjectius. També hi ha uns altres valors que poden associar-se el perfil de la tradició cultural de la societat catalana i que per això resulten diferenciadors. Cal identificar-los de nou i defensar-los. Però també hi hauran nous valors que s’han incorporat a l’àgora pública a partir de la diversitat cultural actual. També cal ser sensible a aquesta nova situació i saber acollir, entre aquests valors, aquells que, en algun cas poden reforçar als valors tradicionals i, en altres circumstàncies poden acollir-se com aportació nova a l’univers dels valors comuns.

La crispació del debat polític, que en poques setmanes s’accelerà per les sentències del Tribunal Suprem, no ens ha de fer perdre de perspectiva que per construir la Catalunya del futur cal saber dialogar sobre quines són les identitats a preservar i els valors a defensar. Cal fugir de tot apriorisme, bé perquè algú pugui considerar que té el patrimoni dels valors, bé perquè els estereotips o desconeixements puguin condicionar negativament el debat. El diàleg serà profitós per vertebrar la societat catalana i demostrar que, en el segle XXI els catalans i les catalanes som capaços d’identificar una identitat assumida des de la pluralitat d’identitats particulars. Perquè això és el que avui som els catalans, homes i dones amb moltes identitats que tenim la voluntat de compartir uns valors que defineixin la identitat actual de Catalunya.

Ens volen atemorir

El clima polític empitjora. Els poders de l’Estat, davant proximitat de la sentencia del Suprem, impulsa una estratègia de por per atemorir els sectors més agitats de l’independentisme. Avui, 500 guàrdies civils s’han desplegat per detenir 9 suposats membres d’uns CDR escampats per la geografia de Catalunya. Els poders de l’Estat tornen a voler associar l’independentisme amb la violència. L’actuació d’avui, presentada com a preventiva, pretén dir a la societat, especialment a l’espanyola, que darrera l’independentisme hi ha violència.

Els redactors de la nota de la Guàrdia Civil només poden fer servir condicionals alhora de parlar dels detinguts. Tot són suposicions, res sembla més sòlid que els temps verbals que fan servir. No poden concretar res, però el to de la nota ha servit perquè els medis de comunicació i alguns polítics han creat el marc mental que ha de condicionar als ciutadans d’Espanya: la sentència del Suprem serà justa perquè ha Catalunya l’independentisme té un component violent. Així mateix s’ha expressat la Lorena Roldán, responsable de C’s a Catalunya, acusant al president de la Generalitat de prémer el botó de la violència a Catalunya. Declaracions impresentables. Espero que la justícia actuï contra ella per injúries i falsedat. Aquesta política de l’insult, la mentida i la baralla de pati d’escola mereix la total repulsió. L’actuació de la Guàrdia Civil per ordre de l’Audiència Nacional busca atemorir als independentistes i legitimar davant l’opinió pública la repressió com a únic camí per resoldre el problema català. Anem a pitjor.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. Donat que demà és sant Benet he trobat adient reproduir dues reflexions sobre la Regela que ordena la vida monàstica dels benedictins i benedictines.

“Deixem-nos sorprendre per la nova que només Crist pot donar. Que la seva tendresa i el seu amor moguin els nostres passo” Papa Francesc, Facebook 5 de maig de 2017

“El vostre pacte fa la meva delícia, aquests decrets són els meus consellers” (Salm 118:24)

“Per a molts cristians d’Orient, el diàleg i la construcció d’espais de convivència interreligiosa és una invitació a afrontar la passió de Jesucrist” (Antoni Puigverd, Diari Ara, 16 d’abril de 2017)

“Si la immensitat del cel sobrepassa la mesura de la intel·ligència humana ¿quina intel·ligència podrà descobrir la natura del que és etern? Si el sol moridor ja és tan bell, tan immens, tan àgil en la seva cursa ¿quina no serà la bellesa del Crist que l’Escriptura anomena el sol de justícia? I si per als cecs és una gran desgràcia de veure’s privats del sol ¿quina no serà la desgràcia nostra de veure’ns privats pels nostres pecats de la llum veritable i eterna?” (D’un Sermó de Sant Basili el Gran)

“Aquest germà teu era mort i ha tornat viu; s’havia perdut i l’hem retrobrat” Lc 15:32

Glosses per la vida quotidiana

Les persones que es consideren perfectes, justes davant la comprensió dels altres, no tenen consciència d’estar necessitats de perdó. Són tan orgulloses de si mateixes que no consideren que hagin de perdonar ni ser perdonades. Sense reconèixer que són pecadors, subjectes d’imperfecció, no poden començar a entendre el sentit dels propis límits personals. “Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc”.  (Lc 7,47)

La masculinització de l’església catòlica ha estat, i és, totalment contrària a l’esperit de les primeres comunitats de creients. La misogínia ha estat una llosa que ha contradit el missatge inclusiu del missatge d’estimació universal segons el qual s’havien identificar els cristians. “Jesús anava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns”. (Lc 8,1-3)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones som febles. Ben segur que tenim bons propòsits, però sovint defallim. Hem de reconèixer que necessitem d’ajuda espiritual per vèncer les debilitats interiors que ens fan vulnerables. Ens cal ser humils i acceptar humilment que necessitem aquest suport per no defallir.

“Escolteu la meva veu suplicant,

quan uns crido auxili

amb les mans alçades vers el santuari”

Salm 27

Hem de saber viure la vida, fer-ho amb alegria i responsabilitat. Hem d’estendre aquesta vivència a les persones que ens envolten i procurar que tothom ho pugui fer. No podem entristir-nos o estar malhumorats pels esdeveniments, hem de tenir la fortalesa interior per vèncer allò que es pugui fer afectar la joia de viure. “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir” (Jn 10,10)

Els poderosos de la societat procuren desacreditar, desprestigiar i denigrar, a les persones que qüestionen el seus privilegis i injustícies. El poder, sigui quin sigui el seu origen tendeix a perpetuar-se procurant neutralitzar amb violències, mentides o persecucions les veus crítiques. “Perquè ha vingut Joan Baptista, que no menja pa ni beu vi, i dieu: "Té el dimoni"; 34 ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i dieu: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors” (Lc 7,33-34)