dilluns, 6 d’abril del 2009

Protestantisme IV

En relació a l'organització eclesial en el protestantisme es consolidaren tres grans models bàsicament amb les seves variants. El primer és el model episcopalià. Són esglésies molt jerarquitzades amb una patró molt similar a l’església catòlica però sense la figura del papat. Aquestes esglésies tenen bisbes i un sínode nacional que pren decisions. Les esglésies anglicana i luterana segueixen el model episcopalià. Un segon model és el presbiterià. Aquest es distingeix perquè no hi ha bisbes. Els preveres són la figura entorn a la qual s’articula l’estructura eclesial. Entre tots els preveres s’escull el que presideix el sínode nacional. Aquest model eclesial es troba en les esglésies presbiterianes, les metodistes i un conjunt d’esglésies que s’identifiquen amb el nom de reformades. El darrer model és l’anomenat congregacionista. En aquestes esglésies l’eix de l’organització eclesial són les congregacions locals totalment autònomes i sense cap lligam entre elles, tot i que, en algunes ocasiones, poden existir uns febles lligams entre vàries congregacions. Aquest és el model que segueixen les esglésies anomenades congregacionals com són les baptistes, les Assemblees de Germans i moltes de les esglésies que s’anomenen independents.

Després de l’excomunió de Martin Luter (1520) es constituí el nucli del que fou posteriorment l’església luterana a Alemanya i als països nòrdics. Mentrestant, a Suïssa, Joan Calví emprengué també un procés de reforma similar a l'alemany que s’estengué ràpidament en aquest país, França i Holanda donant origen a les esglésies reformades i presbiterianes. Influït pel moviment calvinista, John Knox impulsa un altre procés de reforma del tipus presbiterià a Escòcia. A Anglaterra, per la mateixa època neix l’esgèsia anglicana situada a mig camí entre el catolicisme i la reforma. Per això a l’interior de l’anglicanisme existeixen esglésies més identificades amb el catolicisme, són les anomenades anglocatòliques, i altres més properes a la reforma i per això es denominen anglicans evangèlics. De les esglésies anglicanes sorgí una segona reforma als segles XVII i XVIII especialment a nord-americà. Aquesta segona reforma donà origen a les esglésies metodistes, baptistes i les congregacionistes. Durant el segle XIX sorgiren els primers moviments pentecostalistes que tingueren un gran desenvolupament el segle XX, primer als Estats Units i després a l’Amèrica Llatina.

L’aparició, consolidació i primer extensió de la tradició protestant és coetània amb l’emergència dels estats moderns. Aquest fet influí notablement amb la consolidació d’esglésies reformades de caràcter nacional.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada