dimarts, 28 d’abril del 2009

Protestantisme XII

Esglésies Pentecostals

Les modernes esglésies pentecostals foren impulsades pel pastor metodista Charles Fox Parham a partir de la glossolàlia que tingué Agnes Ozman, una deixeble de la seva escola bíblica a Topeka (Arizona, Estats Units), a l'any 1901. Des del punt de vista religiós es considera glossolàlia el do de parlar una llengua estrangera quan s'està en un estat d'èxtasi mística. Pocs anys després, Charles Fox Parham entre en contacte amb William J. Seymour el qual serà el gran impulsor de la renovació del pentecostalisme als Estats Units. Les arrels dels pentecostalistes es situen en alguns moviments espirituals protestants del segle XIX com els restauracionistes, el moviment de santedat i el baptisme de l’Esperit Sant. Posteriorment es produïren diversos avivaments com els que tingueren lloc al País de Gal·les entre 1904 i 1905 sota el ministeri de Evan Roberts. Però fou el pastor William J. Seymour qui donà l'impuls definitiu al pentecostalisme a partir del que es coneix com l’avivament del carrer Azusa de los Angeles. És a partir d’aquest moment que es pot parlar realment del sorgiment del modern moviment pentecostal. Es considera que gràcies als diferents avivaments, entesos com accions que actuen per donar més vida a la comunitat cristiana, el pentecostalisme esdevingué una proposta eclesial.

Els pentecostals parteixen dels principis doctrinals de les esglésies baptistes, tot insistint en la importància de la força de l’Esperit. El terme pentecostal prové del relat del Nou Testament de la Pentecosta Segons els Fets dels Apòstols per Pentecosta els apòstols quedaren posseïts per l'Esperit Sant. Per aquest fet els apòstols tingueren un profund desig de lloar a Déu i la força necessària per predicar l'Evangeli. Una altre característica d'aquesta vinguda de l'Esperit Sant fou que els apòstols tingueren el de llengües per predicar l'Evangeli a persones d'altres indrets i països.

Una de les característiques prominents de les esglésies pentecostals, a diferència de les altres denominacions protestants, és la creença en l'obra activa de l'Esperit Sant, en oposició a la creença que els miracles només es donaven al temps dels apòstols com a primers seguidors de Jesucrist. Aquestes esglésies creuen que Déu ha donat una sèrie de carismes o dons particulars a les persones que són potenciats per les comunitats. Aquestes dons poden ser el do de la sanació, el de llengües o el de la predicació, o altres que són útils per la comunitat de creients. Són unes esglésies molt poc organitzades o cada comunitat local és independent. En els actes de culte, tenen molta rellevància el testimoni de vida i les oracions dels fidels amb un predomini de l’exaltació i la mobilització dels sentiments que, segons com es gestioni poden donar casos d’èxtasi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada