Glosses per la vida quotidiana

Només es pot entendre Déu a partir de l'amor als altres. Gràcies a l'amor Déu es fa comprensible, perquè Déu és amor. La idolatria és adorar tot allò que ens priva d'aquesta comprensió de l'essència divina. Només podem veure el rostre de Déu mirant la cara de les persones. El camí a Déu es fa transitant cap l’amor al proïsme. “¿Quin és el primer de tots els manaments? Jesús va respondre: «El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests»”. (Mc 12,28-31)

Hem de procurar ser coherents i dir allò que pensem, i fer allò que creiem. No podem amagar les creences per vergonya. Hem de procurar testimoniar-les fins i tot en els moments més difícils i en els indrets més hostils. "Aneu per tot el món i anuncieu la Bona Nova de l'evangeli tota la humanitat” (Mc 16,15)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha molts cristians preocupats en determinar el que es pot fer i el que no. Actuen com a vigilants del dogma i de la moralitat, sempre entesa a través dels seu pensament. Però, ¿és aquesta la missió dels cristians en el món?. El que cal no és condemnar sinó estimar per alliberar a les persones de tot jou opressiu i treballar a favor de la justícia. “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell” (Jn 3, 17)

Vivim en una societat on hi ha molts ídols que ens distreuen i ens poden aparten dels aspectes importants de la vida. En les cultures religioses la idolatria és una falta greu perquè allunya a les persones d’allò que és important: Déu. Els diners, les riqueses, la notorietat excloent i altres lluentors socials són idolatries modernes que anul·len l’esperit, ens fan egoistes, ens tanquen i ens separen de l’amor als altres. “Porteu-me una moneda romana. Ells li portaren i Jesús els preguntà: “De qui és aquesta figura?” Li digueren: “Del Cèsar” Jesús els respongué: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu” (Mc 12, 15-17).

La nostra societat ha banalitzat la mort fins el punt que ja no infon respecte fins que es mor alguna persona propera. Llavors tot són preguntes que no troben respostes convincents. Quan passa això ens envaeix la tristor i ens sentim desvalguts. Només ens sosté el record viu d’una vida que ja no hi és. Cal trobar el sentit, més enllà de la circumstància concreta, d’un fet que aparentment que ens sembla totalment irreparable. “Jo soc la resurrecció i la vida, diu el Senyor, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els que creuen en mi, no moriran mai més” (Jn 11,25-26).