Els salms de súplica es complementen amb els salms de
lloança. De la súplica es passa a la lloança a partir d’experimentar que Déu és
bo i salva. L’actitud confiada amb Déu transita com a la manifestació del goig
de sentir-se acollit en el seu amor bondadós. La resposta de Déu porta a
lloar-lo perquè ha escoltat la súplica. La gràcia rebuda és motiu de lloança.
Però, l’experiència d’aquesta lloança esdevé un súplica que demana que l’amor
de Déu no ens deixi mai. Un cop experimentada la gràcia divina el salmista suplica
que l’amor de Déu no l’abandona mai. De la lloança es transita cap a una
súplica. Lloança i súplica esdevenen l’essència de l’actitud de qui prega.
El salmista, davant l’experiència de la misericòrdia de Déu entona un
cant d’agraïment. Darrera d’aquesta lloança es reconeix la petitesa de la
condició humana. Les persones reconeixem que sols no podem assolir la gràcia
que desitgem. Ens cal la intervenció de Déu que ens dóna el seu amor perquè
estimem i construïm la justícia que salva. Experimentar la gràcia de Déu que
estima ens mostra on hem de centrar la nostra confiança. No és en la nostra
dèbil força, sinó en la força misericordiosa de Déu. El Déu que ajuda i salva.
És en aquesta experiència confiada en la bondat de Déu quan les persones
creixen al descobrir la seva petitesa i la necessitat de trobar els camins de
salvació allí on surt la font d’aigua viva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada