diumenge, 30 de juny del 2019

El testimoni dels polítics


Quant es parla de crisi i els seus efectes sobre l’economia i el finançament públic, especialment el seu impacte en forma de retallades, i els especialistes debaten les possibles alternatives, trobo a faltar una reflexió sobre quins valors profunds que poden ajudar-nos a sortir de l’atzucac. En el magnífic llibre “El refugi de la memòria”, Tony Judt, extraordinari historiador i analista malauradament traspassat fa uns anys, ens parla del valor polític de l’austeritat. Judt comenta que el líder polític laborista anglès Clement Attlee, primer ministre entre els anys 1945 i 1951, fou un polític exemplar perquè visqué austerament lliurat al servei públic. Predicava l’austeritat i en donava testimoni. Era una persona seria i austera. ¿Quin líder polític actual s’atreveix a presentar-se amb aquestes credencials? És el testimoni personal una credencial de la política predicada.

¿Què vol dir la serietat moral en la vida política? Tony Judt explica que això és com la pornografia, és difícil de definir, però es sap el que és quan es veu. Aquesta serietat moral, que ell exemplifica amb Attlee, descriu una coherència entre les intencions i l’acció política. Es fonamenta en l’ètica de la responsabilitat política. El contrari d’austeritat no és prosperitat; sinó luxe i voluptuositat en la despesa. La confusió d’aquests conceptes estimula s’associï la utilitat pública amb els acords comercials. Així, les persones en lloc d’identificar-se en uns valors compartits, es poden agrupar per allò que consumeixen. Aspecte que empobreix la societat actual.

Els governants d’avui, justament molt preocupats en trobar la sortida a la crisi haurien de proposar a la societat viure més a fons el valor de l’austeritat i altres valors que situen l’alteritat en el centre de l’acció política. És evident que les persones que pateixen la crisi ja aporten el seu sofriment personal, especialment pel seu empobriment. Però l’austeritat hauria de ser una valor compartit i de solidaritat de tota la societat. Especialment des dels àmbits públics i d’aquelles institucions privades que semblen ser la grans beneficiades d’una crisi.

dissabte, 29 de juny del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha dos tipus de seguidors de la causa de Jesús. Uns són els que donen respostes pertinents en els moments que demana actuar coherentment sota el guiatge de l’amor pels altres. Uns altres seguidors són aquells que diuen però no fan, i si fan alguna cosa és en benefici dels seus propis interessos. Parlen molt i no fan res. “Tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa  (Mt 7, 24-27)

Hi ha situacions que les persones necessitem sentir-nos reconfortats. En aquests moments cal trobar acolliment, comprensió, paraules que ens animin i gestos plens de tendresa. Quan ens trobem en aquestes situacions hem de tenir força interior per sostenir-nos a fi de no defallir. El millor consol neix de dins nostre. “Diu el Senyor, si algú té set, que vingui a mi i que begui, i naixeran rius d’aigua de l’interior del qui creu en mi” (Jn 7,37-38)

divendres, 28 de juny del 2019

Glosses per la vida quotidiana

Cada persona hem de ser testimonis de les nostres creences. Hem de testimoniar allí on visquem, en el nostre treball i en les nostres relaciones amb les altres persones. Ho hem de fer-ho sempre, fins i tot quan tot sembla que estigui en contra i sigui hostil a les nostres creences. “Déu envià un home que es deia Joan. Vingué a donar testimoni de la Llum, i a preparar un poble per acollir el Senyor” (Jn 1,6-7, Lc 1,17)

Cada religió té una sentència que resumeix sintèticament com hauria de ser el comportament desitjable de les persones. En el cristianisme, l’amor als altres és la gran síntesi del seus principis fonamentals i ens orienta sobre com ens hem de comportar amb els altres ¿Què hem fer? La resposta és senzilla: no fer-los el que no volem que ens facin a nosaltres. “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes” (Mt 6, 12)


Les persones hem de ser coherents i dir el que pensem, així com el nostre pensament ha d’estar en consonància amb les nostres creences i els principis que ens sostenen. Les aparences enganyen, tot i que poden ajudar a entendre com són les persones, l’important és el que es fa i com s’actua. “Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d'ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu”. (Mt 7,15-16)

dijous, 27 de juny del 2019

Codi ètic polític


Els partits polítics, com moltes organitzacions, han de tenir un codi ètic que reguli el comportament dels seus membres, càrrecs polítics, càrrecs electes i altres persones relacionades amb l’activitat institucional del partit. Aquestes persones, a més d’actuar d’acord amb el que fixa l’ordenament jurídic i els valors democràtics, han de comportar-se de forma coherent amb uns principis ètics. Resumidament aquests  són:

Honradesa i integritat.
Diàleg.
Transparència.
Rendiment de comptes.
Corresponsabilitat.
Obertura.
Exemplaritat.
Igualtat i no discriminació.
Cultura de l’esforç i meritocràcia.
Imparcialitat i objectivitat.
Austeritat i eficiència.
Innovació i millora continua.
Compliment normatiu.
Regeneració democràtica.
Servir a la societat.
Servei públic i compromís social.

En els propers dies aniré comentant cada un d’aquests principis

dimecres, 26 de juny del 2019

La esferificació de la política


L’esferificació és una tècnica culinària de la gastronomia molecular, creada William Julius Syplie Peschardt l'any 1946 i popularitzada per Ferran Adrià. Aquesta tècnica tracta de presentar una preparació alimentària líquida en forma de petites boletes que es trenquen en mastegar-les, deixant sortir tot el líquid. Molts aliments poden sotmetre’s a aquesta tècnica de tal manera que al final, tot perdent la seva aparença inicial ja que ha esdevingut una boleta líquida,  segueix tenint el mateix saber. En els darrers temps, alguns partits estan assajant l’esferifcació permanent de la política. Podem veure alguns exemples.

El primer té a veure amb l’existència de pactes secrets dins d’un context de política democràtica que es pressuposa que hauria de ser transparent. Però no és així. VOX fa públic el seu pacte secret amb el PP. La segon consideració té a veure amb el no pacte, encara, entre PSOE i Podemos per la governabilitat. El primer necessita del segon per poder constituir govern, però dol i no vol. És difícil establir un govern de coalició, tot i que es camufli com a govern de cooperació, quan el partit dominant, PSOE, vol situar al secundari, Podemos, en una actitud subordinada. Així no pot funcionar mai una coalició. Enèsima picabaralla al Parlament entre JxCat i ERC per una proposta d’ILP al Parlament de Catalunya. On hi cabria esperar unitat estratègic hi ha desavinences i tensions continuades. Es fan eleccions i alguns dels càrrecs electes decideixen renunciar a recollir l’acte de diputat, eurodiputat en el cas de Borrell, o de regidor, Albert Civit a l’ajuntament de Barcelona, o dimiteix perquè no és escollida alcaldessa, Manuela Carmena. Tots ells fracturen la relació de confiança entre electors i elegits manifestada a través del vot. La política, certament, s’està esferificant per moments. Res és el que sembla.

dimarts, 25 de juny del 2019

Eixamplar la base independentista


L’independentisme està en un dilema des de fa bastant de temps. Té un sostre de vidre que va més enllà de les traves i continuades argúcies de l’Estat contra la possibilitat de fer una consulta pactada. Hi ha moltes limitacions internes dins de la pròpia societat catalana que dificulten el creixement de la massa crítica a favor de la independència. Si no som més, al menys dels que diuen les enquestes d’opinió, no podrem intentar que l’Estat accepti com inevitable la celebració d’un referèndum sobre la relació Catalunya-Espanya. Mentre no s’eixampli la base independentista, no s’avançarà en aquest sentit i, em dóna la impressió, que la societat catalana quedarà atrapada en les seves limitacions que, podrien paralitzar-la més del que ens pensem.

El camí per eixamplar la base independentista és senzill però requereix un treball pacient d’explicació de pluja fina. Per trencar aquest sostre de vidre cal aconseguir que cali en la societat les avantatges econòmiques i socials que comportaria que Catalunya fos una estat independent. Explicar-ho no és una fer una exaltació amarada d’esperit patriòtic, al contrari. Cal explicar a la ciutadania les dades, l’anàlisi social i els números econòmics a partir dels quals es justifica l’aspiració de la independència. Certament, la independència per moltes persones és aspiració no ideològica. Moltes persones pensen en la independència com una possibilitat per millorar i transformar una realitat que es considera adversa. S’ha d’associar més la independència al sosteniment de l’Estat del Benestar, al combat contra la precarització laboral, l’encariment del preu de l’habitatge i la gentrificació d’alguns barris de les grans ciutats, el sosteniment de les pensions i la millora de la qualitat de l’educació. El binomi benestar i independència hauria de ser indestriable en la voluntat de canviar la relació Catalunya-Espanya.

dilluns, 24 de juny del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“La Regla de sant Benet, en establir l’horari i les activitats dels monjos, no concreta res d’específic sobre el lleure. Es tracta, òbviament, d’un concepte aliè a l’univers mental de l’autor i dels destinataris de la Regla. Això no vol dir que sant Benet no tingués en compte el caràcter trencadís de la naturalesa humana.

En efecte, en molts llocs de la Regla es pot copsar la delicada atenció del legislador envers els monjos d’esperit feble, o de salut primparada, o envers aquells que, per raó del servei que els és encomanat, han de suportar càrregues més feixugues que la resta de germans. El lema «que ningú no es contristi a la casa de Déu» (RB 31, 19) presideix l’organització del monestir de Benet, un lema que respon a l’admirable discreció amb què el sant patriarca dels monjos estableix totes les coses, fins les més menudes, de la casa de Déu”. Fra Lluís Solà, monjo del Monestir de Poblet publicat el 24 juny 2019

“Aquest dinar a l'hora sisena s'haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l'estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l'abat. I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada”. Del Capítol quaranta-u de la «Regla de sant Benet», «A quines hores s'ha de menjar»

La vida fraterna té de per ella mateixa una forta dimensió evangelitzadora i, a més, constitueix un gran suport en els moments de feblesa. Però no és fàcil. Només la força
de l’Esperit ens pot atorgar de construir cada dia la vida fraternaP. Abat Josep Mª Soler, 7 setembre 2008

diumenge, 23 de juny del 2019

Revetlla de Sant Joan


Un dia com avui, la celebració festiva del dia és lluminosa i omple de foc i llum la nit que, lentament, comença a guanyar temps el dia. Les festes de la nit de sant Joan, molt pròpies de la tradició mediterrània, evoquen l’obstinació de les persones a no deixar-se arrabassar la llum vençuda per la foscor. La relació entre el solstici d’estiu i el foc és molt vella. Les civilitzacions mediterrànies més antigues ja celebraven la nit més curta de l’any encenent fogueres. Aquesta costum ha esdevingui tradició i ha pervingut fins el dia d´avui sobrevivint diversos contextos culturals: la cristianització, el domini àrab i el domini d’alguns patrons culturals poc amables a les tradicions populars. El fet és que la tradició dels focs es manté ben viva gràcies al contingut social, col·lectiu i cerimoniós que porta implícit.

El foc expulsa els mals esperits, purifica, protegeix i regenera. Durant la nit de Sant Joan, les fogueres s’encenen quan el sol es pon i s’alimenten fins ben entrada la nit, o la matinada, amb tota mena d’andròmines combustibles. De petit, anava de casa en casa demanant objectes vells de fusta per encendre la foguera de la cantonada dels carrers Entença amb Sepúlveda a Barcelona. El foc convoca i uneix, i les persones ens apleguem cantant o ballant al seu voltant. Fins i tot, el més atrevits gosen saltar-hi per sobre o trepitjar les brases. Cal ser molt valent i convençuts per fer-ho. Tot això s’està perdent. La revetlla ha tret protagonisme al foc purificador dels mals esperits i alguns dels pocs que quedaven s’estan prohibint pel risc real d’incendis. El gran foc perdura en el record, però ben segur que perviviu edulcorat pels coets que inunden de color el cel i els petards de tota mena que omplen de gatzara infantil les revetlles.

Crec que aquesta cançó poema de Joan Manual Serrat capta el sentit profund d’aquesta festa de la revetlla de sant Joan.

Un vespre quan l'estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera per Sant Joan.

Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.

Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire de les llàgrimes
que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son...

Els anys m'han allunyat del meu carrer
i s'han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s'hagués cremat al foc
de Sant Joan.

I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els 'nanos' collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.

Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra.
Jo he sigut com vosaltres.
No vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.

dissabte, 22 de juny del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Totes les persones formem part de la gran família de la humanitat. Fins el punt que la pregària més estesa, el Pare Nostre, identifica a Déu com el pare de tots. Aquest reconeixement afirma la nostra filiació i ens agermana amb totes les persones. La pregària del Pare Nostre resumeix tot el sentit de la causa de Jesús. “No heu rebut un esperit d'esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l'Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: « Abba, Pare!»” (Mt 8,15)

Cada dia està ple d’oportunitats per descobrir allò que és important en la vida. Segurament, no són coses valorades com importants als ulls de molta gent, però sí que ho són a la nostra mirada des del cor. En cada una d’aquestes oportunitats hi trobem motius per sentir la vida i experimentar l’admiració per la meravella de la creació o la força de l’amor. “No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor” (Mt 6,19-21).

divendres, 21 de juny del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Hem de viure orientats a la tendresa. Les relacions humanes han d’estar presidides per l’afabilitat i la cura pels altres, al marge de l’estatus social o les conviccions. No pot haver-hi discriminacions en la nostra preocupació per les altres persones. Tots som germans.“Senyor, no et molestis: jo no sóc digne que entris a casa meva, i per això ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo” (Lc 7,6-7)

Sé que és difícil, però cal estimar a qui ens vol mal, aquells que podem considerar els nostres enemics. Una manera de fer-ho és distingir entre el que fan i el que són. Cal combatre perquè deixin de fer allò que és considerat dolent i respectar-los com a persones. “Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen”. (Mt 5,43-44)

La pràctica de l’amor demana una certa intimitat. Hem d’estimar perquè considerem que això és bo, no per trobar l’aprovació de les altres persones. Estimem, des del silenci del cor i de forma gratuïta, perquè ens brolla del cor. “Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel” (Mt 6,1).

dijous, 20 de juny del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Beneeix el Senyor, ànima meva, del fons del cor beneeix el seu sant nom”. (Salm 102:1)

“Hem de fer que disminueixi el mal i que s’incrementi el bé i la bellesa” Josep Mª Esquirol, Professor de Filosofia a la Universitat de Barcelona, Avui, 6 de maig de 2018

“Canteu amb la veu i amb el cor, amb la boca i amb el vostre comportament” Sant Agustí, bisbe Sermó 34

“La fraternitat s’ha de bastir entorn del que diu el capítol 72 de la Regla, que molt realísticament, no ens presenta una comunitat de perfectes, sinó una comunitat d’uns homes que tenen les seves qualitats i els seus defectes i les seves febleses. Amb humilitat, amb reverència, amb compunció, amb puresa de cor”. P. Abat Josep M. Soler 7 setembre 2008

dimecres, 19 de juny del 2019

L’ofici periodístic


He escoltat amb molt interès i satisfacció l’entrevista que Mònica Terribas ha fet al periodista Ramon Besa en motiu del seu nomenament doctor honoris causa per la Universitat de Vic. He resumit algunes de les seves consideracions sobre l’ofici periodístic. Ramon Besa pensa que el periodista a d’ajudar a que els seus lectors siguin crítics, vagin amb la mirada llarga i eleven la seva capacitat reflexiva. Però no sempre és així. El treball periodístic està canviant ràpidament, de tal manera que els vells canons de l’ofici són eliminats per considerar-los antics. Hi ha una pugna entre el paper i el digital, que amaga la tensió entre el que es vell i el que es nou. Però, el que és nou té unes preocupacions i uns interessos que s’aparten del treball periodístic tal com s’ha entès fins ara.

Els editors dels mitjans digitals estan obsessionats per la immediatesa de la notícia i la seva capacitat de generar adhesions, links, a les xarxes socials. Quants més, millor. Importa poc que la notícia estigui contrastada poc o molt, el que importa és ser el primer en donar-la. Els nous periodistes s’afanyen en captar notícies recollides per ciutadans anònims pel carrer i, sense preguntar-se massa sobre la seva veracitat, publicar-la el més ràpidament possible. Quan aquesta sigui més espectacular, millor. El que es pretén és l’impacte emocional del lector. Molts dels nous periodistes, busquen captar les llàgrimes d’algun polític més que transmetre el que pensa. El perill de desinformació és molt gran, fins el punt que els lectors cerquen estimular emocionalment al públic més que informar-lo. L’opinió s’ha menjat la informació. Penso, que si cada cop hi ha més ciutadans receptors d’opinions i anàlisis fabricats per altres. Si això es així, difícilment aquests ciutadans podran formar la seva pròpia opinió per manca d’informacions pertinents. Sense una ciutadania informada, la democràcia es debilita.

dimarts, 18 de juny del 2019

Cal retornar a la política


Aquests dies es parla molt de política. Alguns dels comentaristes polítics habituals afirmen solemnement que la política ha tornat als ajuntaments perquè molts ajuntaments s’han constituït gràcies als pactes entre partits. Realment, ¿és això política o és un simple posar-se d’acord per repartir el poder? Més aviat penso que els segon. ¿On són els pactes per la governabilitat dels ajuntaments on s’han pactat les alcaldies?. No hi són. Molts d’aquests ajuntaments diuen que ja tindrien dies per posar-se d’acord sobre l’agenda de govern. Estranya manera de pactar. No fa masses anys, el moviment dels indignats reclamaren des dels carrers una nova manera de fer política; les enquestes del CIS avisen de manera reiterada l’elevada desconfiança ciutadana amb la política; s’han constituït els ajuntaments com expressió de la política local i els ciutadans reclamen que la política controli l’espai econòmic. En qualsevol cas, la política està dins de la saba de la societat. És l’acció política el que permet que les persones articulin la convivència de forma pacífica i dialogal. Fora de la política és difícil organitzar l’amistat cívica. Però, pel que sembla la política haurà d’esperar a temps millor. Ara, del que es parla és de poder.

En l’origen de la política hi ha la indignació. La política és una resposta moral a una situació que es vol modificar perquè es considera inacceptable. En això, l’actitud dels indignats és política perquè, en el seu origen, és la denuncia d’una situació que no s’accepta i es vol canviar. És a partir d’aquesta indignació quan es comença a articular l’espai polític a través de mediacions pròpies i particulars. Però això porta conflictes, perquè algunes d’aquestes mediacions es consideren imperfectes. És probable o cert perquè moltes d’aquestes mediacions foren pensades i articulades en un temps històric que ja no és. Ara és temps d’apel·lar a la creativitat i pensar noves formes i estils de fer política. Però sense oblidar mai que política és sempre una resposta moral.

dilluns, 17 de juny del 2019

Avançar en la convivència amable


En algunes ciutats o pobles de Catalunya, la constitució dels nous ajuntaments ha estat plena de crispacions profundes, desconegudes anys enrere quan els pactes pel poder produïen més d’una tensió. La societat catalana es troba condicionada pel debat del procés, però no només aquesta circumstància explica per si sola el que ha passat en alguns municipis. Es tracta d’un estat d’ànim, o més aviat de desànim, que afecta a la salut espiritual de la societat. Hi ha molta sensibilitat a flor de pell que irrita tot sovint a una part de la ciutadania. Tinc la impressió que els esdeveniments polítics, en lloc de temperar aquest fet, encara l’accentua. Cada cop són més evidents els mal humors, l’ajustament de comptes i la irascibilitat d’un part de la societat contra l’altra. Determinades actituds o esdeveniments, en lloc d’actuar de bàlsam reparador, encara accentuen les recances i els retrets.

No es bo instal·lar-se en aquesta dinàmica perquè ens empobreix, ens entristeix i ens amarga l’existència. És urgent prendre iniciatives que ajudin a refer vincles socials i amistats cíviques, més enllà de la forma concreta d’adhesió o separació de Catalunya respecte Espanya. Cal substituir les simpaties exclusives amb els meus per la trobada inclusiva amb els que pensen diferent a mi. Des del respecte a les diferències, que cal defensar amb honestedat, cal refer la troba dialogal en la discrepància amical. Si les diferències ens enriqueixen, les hostilitats ens empobreixen. La societat catalana hauria de fer un esforç per respecta les diferències sense fer de la discrepància una arma d’agressió permanent. Cal impulsar una revifalla moral a favor de l’enteniment.

Al mateix temps, els poder l’Estat i les seves institucions han d’assumir les seves responsabilitats a fi de que els individus assumeixin aquest canvi d’actitud. La via judicial mai resoldrà el problema polític. Cal situar la política en el centre de l’agenda de discussió per resoldre el problema català. Ara, mentre hi hagin presos polítics i exiliats, o no es vulgui obrir un debat polític sobre com el poble català pot expressar la seva voluntat política dels catalans, serà difícil d’articular cap encontre amable dels catalans independentistes amb l’Estat. De la mateixa manera, tampoc serà possible el diàleg tranquil amb els poders de l’Estat si l’independentisme s’instal·la en la unilateralitat i en l’enduriment de les seves postures. Les dues parts, sense renunciar a la fermesa de les seves conviccions, haurien d’acceptar la responsabilitat del diàleg a fi d’avançar en la responsabilitat de la resolució del conflicte català. Les dues, o més, parts implicades en aquest conflicte han de manifestar la seva irrenunciable voluntat d’entendre’s i, si per avançar cal renunciar a alguns aspectes per retrobar el diàleg amable, no cal dubtar en fer-ho.

diumenge, 16 de juny del 2019

La fragilitat dels pacte polítics


Els resultats electorals han tornat a situar a primer pla la duresa dels pactes polítics. En altres eleccions, aquesta situació ha estat motiu de moltes controvèrsies i confrontacions perquè, en més d’una ocasió, ha succeït que la força guanyadora no podia governar perquè els pactes postelectorals així ho impedien. Amb la peculiaritat de la conveniència de les motivacions dels pactes polítics: els arguments a favor d’un determinat sentit de pacte en un ajuntament, esdevé el contrari en l’ajuntament veí. Cada pacte és un món amb la seva lògica i sense coherència d’homologació.  La lluita pel poder ho justifica tot. A mesura que la societat ha anat madurant política i democràticament ha augmentat la contestació contra els pactes que pretenen que no governi el partit més votat. Els ciutadans mobilitzats demanen un renovellament ètic de la política. ¿Què es pot fer ara, en el moment dels pactes de govern?

Si els ciutadans tinguéssim més memòria cívica o, si de cas hi manca, reviséssim les hemeroteques, descobriríem la fragilitat evanescent de les afirmacions d’alguns dirigents polítics. La realitat, diuen, sempre supera la ficció i, en aquest cas, la realitat política esmicola la duresa de les grans afirmacions polítiques. Això és molt evident quan calen fer pactes postelectorals per la governabilitat dels municipis. Les afirmacions genèriques proposades com a principis generals no tenen res a veure després amb el que les realitats locals acorden sota el principi de les peculiaritats locals. Els dirigents polítics han de prendre iniciatives, gestos, que evidenciessin que s’escolta sincerament el que es demanen des de diverses plataformes de renovació de la democràcia.

Alguns pactes polítics municipals són desconcertants, no només perquè l’acord es dóna entre forces polítiques suposadament antagòniques, sinó també perquè alguns dels promotors dels pactes fan el contrari del que dient que no farien. Van bona la dita castellana de “donde dije digo, digo Diego" que té les variants catalanes de “quan són figues són raïms”, “ahir deia blanc i avui diu negre” o “ara diu blat, ara diu ordi”. Aquest inconsistència dels criteris polítics, a més de desconcert, genera desconfiança en relació a la pròpia estabilitat dels pactes polítics. Abans, quan unes forces polítiques establien pactes de govern i creaven una coalició per governar pactaven els acords, els desacords i també com actuar quan haguessin discrepàncies irresolubles. Però ara, es diu que s’ha pactat sense conèixer el contingut de l’acord. És més, en moltes ocasions s’anuncia que un cop assegurada l’alcaldia i després de fer els decrets de repartiment provisional del govern, es començarà a establir els continguts del pacte. Un cop a l’espatlla i quatre paraules grandiloqüents, buides de sentit, sembla suficient per anunciar que hi ha un pacte de govern. Al final, els ciutadans són els grans damnificats de tota aquesta evanescència dels pactes polítics. La raó és simple. El seu sentit de vot pot veure’s canviat segons com siguin els pactes. Alguns electors, fis i tot, podrien haver canviat el seu vot inicial segons quins siguin els pactes finals establerts per la governança de l’ajuntament. De tal manera que alguns electors, un cop coneguts el sentit dels pactes, igual podien canviar el seu vot inicial i, en algunes ocasions, aquesta decisió podria canviar les majories de govern. Això no pot seguir així. L’elector no pot sentir-se estafat i percebre que se li escapa el control del procés polític ja que aquesta ha passat en menys de les direccions dels partits o dels seus dirigents locals. çHi ha transparència, però els estils són els de sempre.

Cal transformar aquesta dinàmica dels pactes postelectorals. Alguns dirigents polítics han de tenir més sensibilitat democràtica i escolta atentament el que expressen els ciutadans en els seus vots. A més d’escoltar, haurien de promoure canvis legislatius en la normativa electoral per frenar el mercadeig postelectoral a l’hora de construir la governança de la ciutat. Penso que ara seria el moment de promoure les següents iniciatives. En primer lloc, explicitar una voluntat de canvi ètic en la configuració de la governança de les ciutats. És cert que la lògica imperant en les eleccions municipals és la de pactar amb qui sigui per tenir l’alcaldia; però, ¿és possible seguir una altra lògica? Potser ja és hora d’explicar als ciutadans que els pactes polítics de govern es faran des d’una perspectiva d’intentar respectar l’expressió de la voluntat popular. Que, tot i que la llei ho permet, ja no és temps per confeccionar aliances que sostreguin el sentit del vot popular. ¿Què vol dir això? Vol dir, en el cas de les eleccions municipals, procurar respectar la llista més votada i no entorpir que es pugui formar govern. Deixant per a després, en el joc “govern–oposició” les possibles correccions a l’acció de govern.

Però això no és suficient. Cal un suport normatiu que asseguri l’objectiu ètic. Per això cal una llei electoral que resolgui aquesta qüestió i d’altres, com per exemple, el desequilibri que hi ha per escollir un diputat segons sigui d’una zona rural o metropolitana. Com també cal apropar la circumscripció electoral als ciutadans. La governança de la llista més votada s’ha resolt a altres països de diferents maneres: elecció directa de l’alcalde o alcaldessa, doble volta, assignació directa de la majoria absoluta, etc. En tot cas, el que cal fer és un debat ciutadà i normatiu sobre com ha de prevaler la voluntat popular a l’hora de conformar la governabilitat de les institucions. Perquè, els acords postelectorals són també una qüestió que afecta la moral política.

El sistema d’elecció d’alcaldes/alcaldesses és pervers. No és veritat que els ciutadans escullin la persona que serà alcalde. No és així. L’alcalde l’escull el plenari de l’ajuntament constituït pels regidors que sí que han estat votats popularment. Són els regidors els que tenen l’oportunitat d’atorgar la condició d’alcalde/alcaldessa a la persona que recull la majoria absoluta de vots, en primera instància, o, si no és així, llavors sí que preval el candidat que ha reunit més vots dels ciutadans. Potser caldria revisar aquesta situació per tal que aquesta elecció representés millor la voluntat popular de manera directa.

Una iniciativa podria ser fer l’elecció directa de l’alcalde/alcaldessa de forma separada de la resta de regidors. Una altra possibilitat fora plantejar l’elecció a dues voltes per tal d’assegurar majories clares al capdavant de les alcaldies. És veritat que la majoria la tenen els que són capaços de formar una majoria de govern, però més d’un cop els pactes es fan per anar en contra d’algú. Alguns d’aquests pactes, si fossin explicats en el programa electoral, podrien provocar alguna modificació de la intenció de vot. Tal com està organitzat ara, la votació dóna els regidors una acumulació de poder que va més enllà del que expressen els ciutadans en l’acte democràtic de votar. Una altra possibilitat, menys recomanable, fora donar automàticament a la llista més vota la majoria per tal de governar sense pactar. Tot és possible, si la voluntat de canviar és per acostar més la representació política a la voluntat popular i no falsejar-la amb alguns pactes postelectorals.

dissabte, 15 de juny del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Estem cridats a ser testimonis del que creiem. Sense imposar res, hem d’estar a decidits a explicar quines són les raons de la nostra esperança. Hem d’actuar d’acord amb les nostres conviccions convençuts de que així testimoniem els nostres valors i principis. Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar. (Mt 5, 14)

En la vida, hem de ser íntegres. Una vida íntegra suposa concordança entre el que diem i fem. Aquesta exigència ens demana cercar en tot moment la coherència de les nostres maneres de fer amb les nostres creences i els principis que ens sostenen. “Aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix serà tingut pel més petit en el Regne del cel” (Mt 5, 19)


divendres, 14 de juny del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Cada persona està cridada a ser testimoni de la veritat que es coneix gràcies a l’amor que ens tenim. És l’amor la font que revela el sentit de la vida, ens sosté i ajuda a conviure. “Aquí hem teniu, com està escrit en el llibre, Déu meu, vull fer la vostra voluntat, guardo la vostra llei als fons del cor” (Salm 39)

Cada un de nosaltres podem ser models per altres persones. El que som, el que pensem i diem, així com el que fem poden ser referents per les persones que ens envolten. Aquesta és una responsabilitat que no podem defugir i ens exigeix preocupar-nos per ser testimonis dels valors i principis que ens sostenen. “Vosaltres que porteu la paraula de vida resplendiu com estrelles en un cel de nit” (Fl 2, 15d.16a).

dijous, 13 de juny del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, des de sempre i per sempre” Salm 105:48

Quan per carta ens acomiadem d’un amic acostumem a escriure: “ben cordialment”. L’amistat de Déu supera aquestes expressions. L’amistat de Déu ens dóna Crist crucificat. Un cor obert per la llança del soldat, font de gràcia i de santedat, font d’amistat incomparable, eterna font de resurrecció i de vida” D’una homilia del P. Oriol Diví, monjo de Montserrat

“Cantar és resar dues vegades”, Sant Agustí

Thomas Merton recomanava als joves monjos de la formació dels quals s’ocupava, que era bo, de tant en tant, fins i tot físicament, caminar una mica i contemplar el monestir de lluny estan.

“La Pentecosta no és una realitat passada. Avui el Senyor repeteix en els cors dels qui creuen allò que va obrar en la primera Pentecosta cristiana”. P. Abat Josep Mª Soler, Homilia 4 de juny de 2017

dimecres, 12 de juny del 2019

El sentit i el valor avui de la vida monàstica


El diumenge passat, Pau Valls signà el seu compromís definitiu amb la comunitat benedictina de Montserrat. En la missa conventual del dia de Pentacosta en Pau ha dit “Prometo davant Déu i els sants dels quals conservem aquí les relíquies, i en presència del Pare Abat d'aquest monestir i dels seus monjos, lligar-me a aquesta comunitat, viure com a un monjo i ser obedient segons la Regla de Sant Benet". La lectura d’aquest text s’ha fet davant l'abat i la resta de monjos i, posteriorment, ha signat la cèdula sobre l'altar de la basílica. Acabat, el nou monjo ha cantat tres cops el verset del salm 118: “Rebeu-me, Senyor, segons la Vostra Paraula, i viuré, que no em vegi confós en la meva esperança".

El compromís monàstic d’en Pau és una gran notícia, tant per la comunitat catòlica en general com, perquè no, per la societat catalana. La societat necessita opcions radicals com la feta per en Pau. Hi ha una radicalitat de fons: el deixar-ho tot per entregar-se a la recerca de Déu, al seguiment de Crist i a la donació als germans que transmet uns valors que esdevenen necessaris per humanitzar la societat i esperonen la consciència. La vida de les persones consagrades, homes o dones, aporten uns valors que són escàndol pel món d’avui. Però aquesta opció és necessària avui perquè tal com digué el pare Abat, Josep Maria Soler, en l’homilia de la professió: “la capacitat d’exercir el carisma de servei propi del monjo: lliurar-se al combat perseverant i transformador de la pregària a favor de tota la humanitat i a l’acolliment d’aquells que cerquen un espai de pau, que demanen de poder compartir els seus afanys, que busquen una paraula de guarició espiritual”.

Els valors essencials de la vida monàstica: la humilitat; la disponibilitat al servei als demés; el silenci per escolar a l’altre i escoltar-se; l’obediència que fa sol·lícits per la pregària i la vida en comunitat són signes de la possibilitat d’una nova relació entre les persones que pels creients és una anticipació del Regne. Ens calen monestirs on homes i dones ens parlin d’aquest possibilitat d’una vida diferent. Els monestirs no són llocs tancats, sinó espais oberts al diàleg fecund i enriquidor amb la societat. Són llocs, com escriví un altre monjo de Montserrat, en Josep Miquel Bausset, “llocs de llibertat total, un espai sense fronteres, on poder descobrir la presència de Déu en els altres, i on podem fer també l’experiència de la fraternitat en un clima lliure de prejudicis, de crítiques, de sospites i dels egoismes que ens esclavitzen”.

Els valors de la vida monàstica no poden ser rebutjats per una societat que no ha resolt encara aportar sentit a la vida de moltes persones. Hi ha molts homes i dones que estan cercant el sentit d’aquesta vida des del sentiment d’una profunda buidor. És un absurd pensar que el consumisme, l’individualisme i el desinterès de la vida contemporània puguin ser proposats com a paradigmes d’un projecte humanista. Necessitem l’exemple d’aquestes persones que, des de la plena llibertat han sentit la crida de Déu i han dit “aquí em teniu”.

dimarts, 11 de juny del 2019

Indignació i revolta


Els cristians creiem que malgrat les infidelitats en l'amor al germà Déu es lent en el càstig i ric en el seu amor. Perquè, sempre hi ha el seu generós perdó. Al llarg de la historia de la salvació s’observa com Déu a traves de profetes i els signes dels temps ha recordat a la humanitat quina ha de ser la seva fidelitat en el camí de la salvació. Sempre dóna una segona oportunitat per redreçar-se quan el pecat ens ha enemistat amb Ell. Quan l'Aliança semblava corrompuda Jesús, que experimenta el sentit de saber que Déu és Abbà, estableix una nova Aliança estable i ens indica quin és el seu camí. Aquest resum abreujat de la pròpia historia de la salvació em serveix per parlar de la salvació en la història. Perquè l’Aliança de Déu amb la humanitat es dóna en la història i en un temps històric que té passat, present i futur.

Avui vivim temps convulsos. Són moments de grans canvis socials, culturals i econòmics. També haurien de ser moments de canvis profunds en el sistema polític, però aquests no es donen amb la claredat que hom espera. La política ha perdut part de la seva capacitat per interpretar el que passa, proposar alternatives i controlar els diversos agents i actors que configuren el futur. Per això no es cap casualitat que hi hagi persones indignades que no accepten resignadament la realitat perquè se’ls nega la possibilitat d’un futur tranquil. Aquestes persones no es conformen amb una acceptació resignada de la realitat. Hi ha un descontent que ha d'interpretar-se pausadament. No es pot desqualificar a qualsevol indignat que protesta dient que són anti-sistemes. No, no és així. Per que, en tot cas, sí que són persones que s'han quedat fora o en la perifèria del sistema per culpa de la cobdícia i manca d'ètica d’aquells persones que controlen el sistema. Els vertaders anti-sistema són els personatges que Jeffrey D. Sachs identifcà com les persones que han provocat la fallida del sistema de benestar construït, amb molt esforç, pels nostres pares; són las mateixes persones que, en lloc d’estar afectades per la crisi encara se’n beneficien.

Per això no és estrany que el present sigui temps d’indignació. Però també hauria de ser temps de nous valors i de revolta. El magisteri de l’Església catòlica ha reiterat que calen nous valors en el sistema econòmic i social. Hem d'acollir la seva proposta de valors perquè ajuden a humanitzar la societat i a reconciliar-nos amb Déu. Però també ha de ser un temps per la revolta. Cal treure els nous mercaders que han ocupat el temple de la política. Persones corruptes o insensibles de cor que s’aprofiten del valor de la democràcia i de l’espai polític. Persones que han fet de la política una negoci a favor dels seus interessos i els interessos dels seus amics. Persones que legislen per afavorir els lobbys que els han promocionat a l’escó polític amb importants aportacions per la campanya electoral o pel seu lucre personal.

Cal un nou acord social per recuperar el sentit de la política. La indignació, junt amb la revolta i el renovellament ètic necessiten de l’espai polític. Ara per ara, no tenim altres canals. El que cal és millorar la qualitat de la democràcia i dignificar la política. Per això ens cal escoltar les veus que criden a la indignació i a la revolta des dels campaments de les places de les nostres ciutats Quan demanen una oportunitat per viure dignament ens estan parlant a les nostres consciències. Per això, en aquests moments de tribulació és important que aquestes persones sentin al seu costat la veu solidària de les persones que, com feu el Bon Samarità, no passen indiferent davant dels que pateixen. És un moment privilegiat per renovar la fidelitat misericordiosa de l’Església en el nostre temps històric. L’Església ha d’estar al costat dels indignats perquè Jesús també s’indignà amb els mercaders del Temple.

dilluns, 10 de juny del 2019

Governa el més votat


Els resultats electorals tornen a situar a primer pla el tema dels pactes polítics. En altres eleccions, aquesta situació ha estat motiu de moltes controvèrsies i confrontacions perquè, en més d’una ocasió, ha succeït que la força guanyadora no podia governar perquè els pactes post-electorals així ho impedien. A mesura que la societat ha anat madurant política i democràtica ha augmentat la contestació contra els pactes que pretenen que no governi el partit més votat. Els ciutadans mobilitzats demanen un renovellament ètic de la política. ¿Què es pot fer ara, en el moment dels pactes de govern?.

Fa anys, l’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, parlant amb un petit grup de polítics cristians de tots els partits demanà que els dirigents polítics prenguessin iniciatives, gestos, que evidenciessin que s’escolta sincerament el que es demana en el moviment “democràcia real”. En aquest sentit, passat els anys estem on estàvem quan el cardenal demana més sensibilitat democràtica. Penso que ara seria el moment de promoure les següents iniciatives.

En primer lloc, explicitar una voluntat de canvi ètic en la configuració de la governança de les ciutats. És cert que la lògica imperant en les eleccions municipals és la de pactar em qui sigui per tenir l’alcaldia; però, i si fos possible seguir una altra lògica? Pot ser ja és hora d’explicar als ciutadans que els pactes polítics de govern es faran des d’una perspectiva d’intentar respectar l’expressió de la voluntat popular. Que, tot i que la llei ho permet, ja no és temps per confeccionar aliances que sostreguin el sentit del vot popular. ¿Què vol dir això?. Vol dir, en el cas de les eleccions municipals, procurar respectar la llista més votada i no entorpir que es pugui formar govern. Deixant per desprès, en el joc “govern – oposició” les possibles correccions a l’acció de govern.
  
Però això no és suficient. Cal un suport normatiu que asseguri l’objectiu ètic. Per això cal una llei electoral que resolgui aquesta qüestió i d’altres, com per exemple, el desequilibri que hi ha per escollir un diputat segons sigui d’una zona rural o metropolitana. Com també cal apropar la circumscripció electoral als ciutadans. La governança de la llista més votada s’ha resolt a altres països de diferents maneres: elecció directe de l’alcalde o alcaldessa, doble volta, assignació directa de la majoria absoluta, etc... En tot cas, el que cal fer és un debat ciutadà i normatiu sobre com ha de prevaler la voluntat popular alhora de conformar la governabilitat de les institucions. Perquè, els acords post electorals són també una qüestió que afecta a la moral política.

diumenge, 9 de juny del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Tots hem vingut aquí per ser monjos i per ser-ho a l’escola de sant Benet, que en el seu conjunt no és un monaquisme individual, i menys encara idiorrítmic, sinó cenobític” P. Abat Josep Mª Soler 1 octubre 2010

“Defenseu-me, Senyor, Déu meu, salveu-me per l’amor que em teniu.” (Salm 108:26)

Contra el consum desaforat, contra la producció desaforada, contra la moral de l’exhibicionisme i la cultura del tenir, el papa Francesc reivindica la simplicitat en els estils i les formes de vida, de treballar i de desplaçar-se” Francesc Torralba, Avui, 19 de juliol de 2017

“Sigues sempre amb tothom el més dolç i suau que puguis” Santa Joaquima de Vedruna

dissabte, 8 de juny del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Als seus inicis, els cristians eren identificats com aquells que s’estimaven. L’amor presidia les seves relacions i com actuaven socialment. El seu exemple d’estimació portava a molta genet a interrogar-se sobre qui eren, en què creien. Però la temptació és tancar-nos coma grup i individualment oblidant-se que l’amor ha de ser el nostre signe distintiu. “Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb què m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui” (Jn 17,26)

La raó ens il·lumina per comprendre moltes coses, però no tot s’explica per la raó. Hi ha una part de la vida que l’experimentem interiorment, de de la profunditat del que som. Allí descobrim la importància de la vida interior que ens infon l’alè que ens sosté. És l’esperit el que ens reconforta i ens ajuda a comprendre el sentit de la vida.  “Quan vindrà l’Esperit de veritat, us guiarà cap el coneixement de la veritat sencera” (Jn 16,13)

divendres, 7 de juny del 2019

Glosses per la vida quotidiana

L’experiència vital de les persones necessita basar-se en la confiança. Sense ella, tot és molt incert i la seva absència dóna inestabilitat. Les persones hem d’aprendre a confiar i això ens ajuda a vèncer l’egoisme i ens aporta humilitat. Fiar-se dels altres és reconèixer que som limitats i que necessitem de l’estimació de les persones per seguir el nostre vital. “Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món” (Jn 16,33)


Ben segur que viurem moments de tribulacions i incerteses. En aquestes situacions pensarem que res té sentit i que les esperances se’ns fan fonedisses. Però no hem de defallir perquè no estem sols. És en aquests moments quan experimentarem la força de l’esperit que ens sostindrà i ens farà entendre el sentit de tot.

Senyor, vau fer caure una pluja abundant
per refer els vostres camps esgotats;
Vau allotjar-hi la vostra família.
Instal·làreu els pobres, Déu nostre
al país fèrtil del vostre patrimoni.

Salm 67

Els seguidors de la causa de Jesús han de ser fidels a la seva paraula, font de veritat. Estem en el món sense prioritzar la mundanitat en la nostra vida. Vivim en el món, som del món, però proposem uns nous valors que proposem una felicitat que dóna sentit a la vida. “Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat”. (Jn 17,16-18)

dijous, 6 de juny del 2019

Els evanescents pactes polítics

Si els ciutadans tinguéssim més memòria cívica o, en el seu defecte, reviséssim les hemeroteques, descobriríem la fragilitat evanescent de les afirmacions d’alguns dirigents polítics. La realitat, diuen, sempre supera la ficció i, en aquest cas, la realitat política esmicola la duresa de les grans afirmacions política. Això és molt evident quan calen fer pactes post-electorals per la governabilitat dels municipis. Les afirmacions genèriques proposades com a principis generals no tenen res a veure després amb el que les realitats locals acorden sota el principi de les peculiaritats locals.

El sistema d’elecció d’alcaldes / alcaldesses és pervers. No és veritat que els ciutadans escullin la persona que serà alcalde. No és així. L’alcalde l’escull el plenari de l’ajuntament constituït pels regidors que sí han estat votats popularment. Són els regidors els que tenen l’oportunitat d’atorgar la condició d’alcalde / alcaldessa a la persona que recull la majoria absoluta de vots, en primera instància, o, si no és així, llavors sí que preval el candidat que ha reunit més vots dels ciutadans. Pot ser caldria revisar aquesta situació per tal que aquesta elecció representés millor la voluntat popular de manera directa.

Una iniciativa podria ser fer l’elecció directa de l’alcalde / alcaldessa de forma separada de la resta de regidors. Una altra possibilitat fora plantejar l’elecció a dues voltes per tal d’assegurar majories clares al front de les alcaldies. És veritat que la majoria la tenen els que són capaços de formar una majoria de govern, però més d’un cop els pactes es fan per anar en contra d’algú. Alguns d’aquests pactes si fossin explicats en el programa electoral podria provocar alguna modificació de la intenció de vot. Tal com està organitzat ara, la votació dóna els regidors una acumulació de poder que va més enllà del que expressen els ciutadans en l’acte democràtic de votar. Una altra possibilitat, menys recomanable, fora donar automàticament a la llista més vota la majoria per tal de governar sense pactar. Tot és possible, si la voluntat de canviar és per acostar més la representació política a la voluntat popular i no falsejar-la amb alguns pactes post-electorals