diumenge, 31 de maig del 2009

Trobada de dones musulmanes

Avui s’ha celebrat la 3era trobada de dones musulmanes de Catalunya organitzades pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya. Cal reconèixer l’èxit de la convocatòria. Unes 250 persones, la majoria dones, s’han reunit al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per debatre la situació de la dóna dins l’Islam; les aportacions del nou codi de la família marroquí (la Mudawana); a més d’analitzar la situació sociològica de la dona musulmana a Catalunya. A part dels contingut, un dels fets rellevants d’aquesta trobada ha estat el perfil de les dones participants. La majoria d’elles, un 80%, anaven amb vels de diferents tipus. Sense ser un especialista crec haver distingit: hijab, jilbab, algún nikab i variants de chador. Vestimenta que lluïen també les dones musulmanes converses.

En relació als continguts ha estat rellevant, per la seva significació, la conferència de la professora Bassima Hakkaoui diputada al parlament marroquí pel Partit Justícia i Desenvolupament (PJD). Amb un llenguatge contundent la diputada del PJD ha revisat críticament el codi de la família marroquí (la Mudawana) després de sis anys de la seva aprovació. Bassima Hakkaoui ha deixat dit que es podia criticar a la Mudawana per la seva feblesa islàmica. Tot i que, segons ha dit, el poc referent islàmic de la Mudawana es deu a les pressions del PJD. Oportuna declaració política a les vigílies de les eleccions municipals al Marroc on el PJD aspira a ocupar el màxim nombre d’alcaldies. Segon Bassima Hakkaoui el govern marroquí canvià el codi familiar per pressions occidentals que consideraven que el vell codi de la família discriminava a la dona.

Les altres intervencions més centrades sobre la relació de la religió musulmana amb les dones han coincidit en destacar que l’Islam sempre ha estat defensor dels drets de les dones. Algunes dones musulmanes converses han destacat vehentment que han trobat en l’Islam, tant en els seus continguts com en els signes i símbols, el màxim respecte i reconeixement a la seva identitat femenina.

Per finalitzar aquest breu comentari d’urgència, voldria fer la següent consideració. El que s’ha dit, com s’ha dit i les manifestacions externes de la creença islàmica presents en la sala del CCCB han manifestat la pròpia realitat del Consell Islàmic Cultural de Catalunya. Un fet era evident en la sala, hi havien poques dones que entenguessin que podien manifestar la seva fe sense necessitat d’emparar-se en la vestimenta. Si aquestes dones no troben lloc o no el tenen en trobades com aquestes, o els seus organitzadors no facilitin que aquestes dones hi puguin participar-hi, penso que la societat catalana té un problema. Un greu problema.

La societat catalana no pot estar tranquil·la creient que les dinàmiques associatives dels musulmans catalans han aïllat els nuclis radicals sensibles a les propostes terroristes. No és suficient. Hi ha un islam amb lectures fonamentalistes, radicals latents o ultraconservadores que estan fent-se presents lenta i silenciosament en els nuclis durs de l’associacionisme musulmà català. Cal estar atent als moviments que s’estan produint avui en els espais participatius de la comunitat musulmana i les institucions que els representen. Es més que probable que s’estigui produint un recomposició dels òrgans de representació musulmana basculant entre les postures més religioses tradicionalistes i altres visions que, sense renunciar a la dimensió religiosa, són sensibles també als aspectes polítics de l'Islam de Catalunya . Es bo seguir atentament aquests canvis, escoltar el que es diu i observar els moviments de recomposició organitzativa perquè una cosa és defensar la llibertat religiosa i la seva pràctica, i l’altra és ignorar que existeix un islam polític atent d'utilitzar en benefici propi les creences i símbols islàmics. Tant de bo que tot això sigui només una falsa percepció meva. Tant de bó.

dissabte, 30 de maig del 2009

Islam - Part VIII

La xària
L'Islam no pot considerar-se només com una religió relaciona l'individu amb Déu. És una religió social que condiciona la persona d'una manera global, tant en les seves relacions amb Déu com amb tota la diversitat de relacions socials. Per això l’Islam regula totalment la vida dels musulmans a través de la xària. La xària (Šarī‘ah, via o senda) és el dret islàmic compilat entre els segles VIII i X a partir de l’Alcorà i de la Sunna. La paraula xària significa literalment "camí cap el manantial". En el context occidental la xària s’interpreta com la llei islàmica. En els països islàmics, com Aràbia Saudí, els Emirats Àrabs Units, Qatar, Oman, Iran, Pakistan, Afganistan, Algèria, Egipte, Sudan, Nigèria i Somàlia, la xària és la base del Dret Civil; en altres, és una font de referència important.

La xària ordena tots els aspectes de l’existència humana. Res s’escapa al control de xària perquè en ella hi ha resposta a totes les qüestions que una persona pugui formular-se al llarg de la seva vida. La xària és un codi religiós per viure. Es un codi detallat de la conducta on s’inclouen normes relacionades amb el culte, criteris morals i sobre la vida, allò que es pot fer o no, i el que es el bé i el mal. Els països islàmics la xària ordena la vida política, econòmica, cultural i social. La llei islàmic ofereix a les persones les pautes concretes per aconseguir la pròpia salvació. Pel caràcter generalista de la llei islàmica no hi ha distinció entre la vida religiosa, política i social.

divendres, 29 de maig del 2009

Aprendre valors

Ahir tarda, en una interessant conferència dins del seminari "Religions i espiritualitat en un món en crisi” organitzat per la fundació Jordi Pujol en Lluís Duch, monjo de Montserrat, parlà de la necessitat de recuperar els mestres espirituals. La societat contemporània està mancada de persones amb capacitat d’aportar confiança i referents de significació. Els mestres espirituals, en el seu moment, complien aquesta funció i eren models a imitar tant pel seu comportament com pels valors que defensaven. Arran de la victòria del Barça a la Lliga de Campions vaig escriure sobre els valors sòlids que transmetia Pep Guardiola. Voldria retornar sobre aquest tema a partir d’un comentari que he sentit aquest matí per la ràdio.

El bon periodista Jordi Basté ha dit per RAC1, més o menys, el següent: fora un error traspassar el que havia fet Pep Guardiola en el futbol al camp social, polític o empresarial. Proposava que tot es quedés on estava, és a dir, en l’àmbit esportiu. No comparteixo aquesta visió. M’explico. El comentari de Jordi Basté no té en compte com s’aprenen els valors i el paper que juguen els models en la transmissió de la seva significació. La gran oportunitat d’aquests dies és aprofitar la presència mediàtica d’en Pep Guardiola per parlar dels valors que ell practica i que ha sabut transmetre als jugadors. Els medis de comunicació són uns instruments per transmetre valors, a més d’informar per crear opinió i estats d’opinió. Des d’aquesta perspectiva resulta interessant reflexionar sobre la possibilitat de que en Pep Guardiola pugui esdevenir un referent en la transmissió de valors.

La societat contemporània necessita aprofitar aquests moments en que s’evidencien models a imitar perquè encarnen uns valor sòlids. ¿Per què no aprofitar les oportunitats per aprendre els valors que són perdurables?. Els valors no s’aprenen amb discursos o sermons morals, sinó per la seva difusió vivencial a través del testimoniatge exemplar. Si en Pep Guardiola és testimoni d’uns valors sòlids, cal aprofitar-ho. Els adults hem de saber desvetllar als nens i nenes que ahir miraven embadalits a Guardiola i els jugadors el sentit dels valors que han fet possible els èxits del Barça.

dijous, 28 de maig del 2009

Els valors d'en Pep Guardiola

Avui és un dia lluminós pel Barcelona. La victòria d’ahir ha transmès alegria i bon humor. Per això, molts nens i nenes han anat a l’escola lluint samarretes i bufandes del Barça. Els he vist. Anaven radiants i contents. La seva identificació amb el Barça és notable. El valor simbòlic del Barça ajuda a mantenir viva una identitat i omple de sentit alguns dels somnis juvenils. L’eufòria col·lectiva té una dimensió social que no s’ha de menysprear.

Però en la victòria del Barça hi ha una altra dimensió de la qual m’agradaria parlar en el post d’avui. En Ramon Basses ja començà a encetar aquesta qüestió en el seu bloc fent referència a un article de l’Antoni Puigverd. Es tracta de la figura d’en Pep Guardiola i els valors que està transmetent. No es tracta de crear cap ídol, no crec que aquesta sigui la voluntat d’en Pep Guardiola. Però sí que el seu comportament incorpora uns valors i actituds que poden servir de referent positiu pels joves, i no tan joves, que s’han quedat embadalits amb les victòries del Barça. Si els joves han interioritzat aquestes victòries, el que cal ara es saber situar als joves davant dels valors que l’han fet possible. Aquest ha estat un dels notables encerts d’aquest jove entrenador, transmetre uns valors. Les victòries del Barça, a més d’un èxit esportiu, representen el triomf d’un conjunt de valors que han fet d’un conjunt de persones un equip guanyador.

En primer lloc, cal destacar que en Pep Guardiola ha creat un equip a partir de les individualitats. Tots els jugadors treballen per l’equip i gràcies això el grup adquireix una rellevància que transcendeix els protagonismes individuals. Les persones formen part del grup, a ell hi aporten el seus talents, però treballen en benefici del grup més que pel lluïment personal. Davant les dificultats, els jugadors assumeixen el risc de superar-se i dirigir al grup, l’estiren per anar endavant. Ningú reivindica ser més que l’altre i el lideratge està compartit. Un dia és un i un altre dia és un altre jugador. A més, aquest lideratge és plural perquè es composa de joc i de sosteniment del grup. Les imatges dels jugadors en el camp, especialment quan celebren les victòries demostren l’existència de l’equip com a grup cohesionat. Cap victòria pot ser atribuïda a l’èxit d’una individualitat. És el resultat del treball esforçat de tot el grup. Ja no és l’heroi el que salva, sinó l’equip el que guanya.

El paper d’en Pep Guardiola sembla rellevant en tot aquest canvi de mentalitat en els jugadors del Barça. Jugadors ben pagats, aquest any com l’anterior. Però els diners no són la raó de la seva actitud. Ha calgut introduir uns valors associats al rol de Guardiola com entrenador. Aquest ha assumit el rol del líder del grup però amb un talant diferent. Ja no és el líder salvador, sinó la persona que crea les condicions perquè passin coses i les altres persones assumeixin les seves responsabilitats. La imatge de distància que estableix Guardiola en el moment dels triomfs, es veu clarament en el camp, es una mostra de com entén el seu rol en relació al grup. El lideratge que exemplifica Pep Guardiola està farcit de valors dels que podríem anomenar valors sòlits. Sense fer-ne una llista total voldria destacar-ne els següents: discreció, senzillesa i constància; treball exigent i esforç de superació davant de les dificultats; unitat i sentit de grup; capacitat comunicativa i assertivitat; proximitat, estudi i anàlisi; identificació amb la societat; generositat i humilitat; atenció a les persones i saber-les tractar de forma personalitzada; intel·ligència i cultura; gust estètic; confiança en si mateix i en les persones; i una important autoestima.

Constatar aquests valors és bo. No perquè en Pep Guardiola sigui únic. A la nostra societat avui hi moltes persones que tenen i practiquen aquesta valors. La diferència és que en Pep Guardiola pot actuar de model per la seva posició mediàtica. Cal aprofitar aquesta circumstància per parlar als nostres joves, aquest que s’emboliquen amb senyeres i samarretes blaugranes, que darrera el triomf del Barça, aquest cop, ha estat també el triomf d’uns valors que són sòlids per totes les persones. Per això, a més de dirigir-se de forma específica als joves també caldria proposar aquests valors als adults.

dimecres, 27 de maig del 2009

Islam – Part VII

Els pilars de l’Islam

El nucli de la fe musulmana s'expressa en cinc preceptes, els anomenats cinc pilars de l’Islam que tot bon musulmà ha de complir:

1. La professió de fe (la xahada). Davant de testimonis i en els principals moments de la vida tot musulmà ha de recitar la fórmula: “No hi ha cap Déu tret de Déu, i Muhàmmad n'és el profeta» (Lā 'ilāha 'illā llāhu Muhammadur rasūlu llāhi en text romanitzat). Per fer-se musulmà només cal recitar aquesta expressió.

2. La pregària ritual (la salat). Cinc cops al dia, a unes hores fixades i en direcció a la Meca, els musulmans han de dirigir-se a Déu amb la pregària. Només una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de fer-se comunitàriament i a la mesquita. En aquesta pregària es reciten sures de l'Alcorà i sovint es repeteix la invocació “Al·lah àkbar” (Déu és el més gran!).

3. L'almoina (la zakat). L'almoina té dues modalitats: l'exercida espontàniament i de manera lliure per agradar Déu i l’ obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.

4. El dejuni durant el mes el Ramadà (el sawm). El ramadà és el novè mes del calendari llunar. Aquest és el mes en que començà la revelació de l'Alcorà. Des de l'alba a la posta del sol, els fidels han d'abstenir-se de menjar i beure, de fumar i de mantenir relacions sexuals.

5. El pelegrinatge a la Meca (el hajj). El darrer pilar bàsic de la fe islàmica és el pelegrinatge als llocs sants de la Meca. Els musulmans han de fer aquest pelegrinatge almenys un cop a la vida. Però només és preceptiu per aquells fidels capacitats i que disposin de mitjans per a poder-lo dur a terme. El pelegrinatge a la Meca té com objectiu visitar la Kaaba, la casa de Déu, que, per als musulmans, representa el centre del món. La Kaaba és una construcció cúbica de granet i marbre situada al centre de la mesquita anomenada Masjid al Haram a la Meca (Aràbia Saudí). Els musulmans creuen que la Kaaba és el lloc on Abraham anava a culminar el seu sacrifici i l'indret on el mateix Abaham repudià a la seva dóna Hagar amb el seu fill Ismael. El pelegrinatge pot acomplir-se de dues maneres diferents: la visita estricta als llocs sants de la Meca, és el considerat pelegrinatge menor (Umra); o bé la visita combinada dels llocs sants de la Meca i del seu terme sagrat (Haram), durant el mes de Dhu al-Hijja, únic mes en el qual pot fer-se el que es considera el gran pelegrinatge (Hajj). Durant la visita a la Kaaba els peregrins han de donar set voltes al recinte i tocar un cop a una pedra negra situada en la seva cantonada surest.

dimarts, 26 de maig del 2009

Islam - Part VI

La Sunna i els hadiths

Si l'Alcorà és una de les dues bases fonamentals de l'Islam; l'altra és la Sunna (camí) on es recullen els hadith, narracions dels fets i dites donades per Mahoma durant la seva vida i que es consideren exemples a seguir pels musulmans. Si 'Alcorà és la paraula exacta de Déu, la Sunna només són les paraules i les accions de Mahoma, inspirades en la divinitat. Per això la Sunna integra el que es considera la tradició musulmana. En el segle IX es redactaren les sis grans compilacions dels hadiths acceptades pels sunnites. Els anomenats muhaddith són els transmissors dels hadiths; són persones considerades expertes en els estudis dels hadith.

dilluns, 25 de maig del 2009

Testimoniar els valors

El dissabte passat la revista Valors organitzà la II Jornada Valors i Compromís. El tema d’aquest any era "El nostre interior". Un compromís previ m’impedí participar en aquesta jornada. Però vaig sentir-me afectivament unit amb totes les persones que hi participaren. El record d’aquest convocatòria m’ha fet pensar en la importància que han de tenir els valors en el procés d’humanització de la nostre societat. Els valors i el compromís són dos dimensions essencials de les persones que, com molts altres components de l’ésser humà, necessiten un aprenentatge, i s’han de cultivar i transmetre.

El fet de creure, comporta acceptar i viure coherentment uns valors. No és pot creure una cosa i viure’n una altre; pensar una cosa i fer-ne una altra. Encara que mantenir la coherència és un objectiu no sempre o no del tot assolible. Existeixen contradiccions i febleses que dificulten aquesta coherència. Però, l’existència d’aquesta dificultats no ha d’impedir la recerca de la coherència entre la creença, els seus valors i la seva pràctica. Els contratemps no han de debilitar el pensament i abandonar la recerca de la coherència. La renuncia a la fidelitat dels valors associats al fet de creure convida a relativitzar el sentit dels propis valors. Si això es així els valors es difuminen i tots semblen intercanviables. La manca de referències, l’absència de criteris fan indiferents valors contradictoris. En aquests casos sembla que l´únic criteris vàlid és l’adaptabilitat, els valors seran bons en la mesura que siguin sempre útils en cada moment i no comportin cap renuncia o esforç personal.

Benet XVI insisteix en la centralitat dels valors essencials del cristianisme enfront del relativisme de l’època actual. La seva proposta és tornar a situar a Déu en el centre del projecte humà. Els catòlics hem de convertir aquest objectiu en una proposta de sentit a oferir a la cultura contemporània. Sense imposicions ni estridències; sense enyorar temps de cristiandat o efervescències confessionals. El millor camí, més que parlar de Déu, és testimoniar-lo allí on les evidències semblen negar-lo. La única manera de fer comprensible els valors associats a la confessió del crec en un Déu, és esdevenir testimoni d’aquests valors. Atenent que la naturalesa humana és limitada i sotmesa a les imperfeccions. Però, en qualsevol cas, la primera condició de la nostre credibilitat a la societat d’avui es viure els valors que proclamen. Benvinguda sigui aquesta virtut.


Laia de Ahumada a la Segona Jornada Valors i Compromís, "El nostre interior". from Clack Produccions - Clack.ws on Vimeo.

diumenge, 24 de maig del 2009

Les religions en temps de crisi

El sociòleg de les religions, José Casanova, professor a la universitat de Georgetown, pronuncià una interessant conferència dins del seminari “Religions i espiritualitat en un món en crisi” organitzat per la Fundació Jordi Pujol. Pel reconegut sociòleg de les religions, aquestes són avui un fet sociològicament rellevant en les societats globalitzades.

Els estats moderns i les societats són seculars, s’estructuren i funcionen com si Déu no existís; però les religions no estan fora de les societats tal com pretenien les idees secularitzadores. La pràctica social ha invalidat un dels pressupòsits dels pensadors moderns: si l’estat era secular llavors la societat es secularitzaria i la religió deixaria de socialment rellevant. La cultura política, i les pròpies religions, havien acceptat com a cert el paradigma de la secularització: quan més moderna és una societat, més secularitzada està i les religions s’afeblirien progressivament. Però els fets demostren que no ha estat així. Al contrari. Aquest canvi de perspectiva ha qüestionat la manera com la cultura política havia assumit la Modernitat. Aquest pensament és molt propi del context cultural europeu, però no té la seva equivalència en la societat nord-americana. Als Estats Units d’Amèrica la Modernitat no ha estat mai associada a la secularització. El progrés de la primera no comportava el desenvolupament de la segona. Aquesta experiència, junt a la situació europea actual, obliguen a cercar unes altres explicacions per entendre, comprendre i explicar avui els fenòmens de la secularització. Pot ser a Europa caldria parlar d’una pèrdua de pes de las institucions religioses i d’una individualització de l’experiència religiosa en lloc de parlar de secularització. Perquè l’existència d’aquests fenòmens no implica assumir que la societat és secularitzi tal com ho entenien els partidaris del secularisme.

A més, ara es dóna un fenomen nou: la globalització afavoreix l’augment de la pluralitat religiosa de les societats occidentals. La majoria de religions en expansió tenen alguns trets en comú: estan molt desinstitucionalitzades i els seus membres estableixen lligams transnacionals. Així, un treballador musulmà o hindú a casa nostra està més proper als musulmans o hindús d’altres països que als treballadors d’aquí. Es tracta d’una actualització del fenomen propi en les societats nord-americanes i identificat com denominacionisme

La revifalla de les religions comporta també una recuperació de l’espiritualitat que pot basar-se o no en elements religiosos. Aquests fenòmens trenquen l’aparent uniformitat de les societats europees entorn a una religió majoritària i dominant. Ara, les antigues tradicions dominants, ho segueixen essent però sense tenir el monopoli del fet religiós. Per això, un repte que tenen algunes religions es saber aprendre a viure junts. La conferència del professor José Casanova fou una invitació a continuar reflexionant sobre aquestes qüestions per tal de situar de nou els conceptes: secular, secularització en clau del nou context social. Cal aquesta reflexió per tal d’articular la política pública adequada que permeti gestionar el comportament social d’aquelles persones que poden emprar el fet religiós per cohesionar la seva identitat. De nou, una veu ben preparada recorda que la religió ha d’integrar-se en l’agenda política.

dissabte, 23 de maig del 2009

Islam - Part V

Alcorà

L’Alcorà (al-Qurān) és el llibre sagrat dels musulmans. Els musulmans defineixen l'Alcorà com el missatge d'Al·là a la Humanitat, transmès a través d’una cadena que comença en Al·là, que continua amb l'arcàngel Gabriel i s'acaba en el Profeta Mahoma. El contingut de l'Alcorà fou revelat a Mahoma durant un període de vint-i-tres anys, entre el 610 i el 623, el Profeta tenia quaranta anys quan rebé la primera revelació i seixanta-tres en la darrera. Els musulmans consideren que l’Alcorà no expressa paraules humanes sinó que el seu contingut, lletra per lletra, l'ha fixat Déu mateix. Com que el profeta Mahoma és el darrer missatger d’Al·là, l’Alcorà és el darrer missatge que Déu ha enviat a la humanitat.

L’Alcorà està dividit en 114 sures o capítols. A excepció de la primera sura, que és una breu pregària que fa d'obertura del llibre, totes les altres estan ordenades no segons el seu contingut sinó per la seva longitud, des de la més llarga a la més curta. Com que les sures més llargues fan referència a la part final del missatge de Mahoma, les sures més antigues són les que es troben al final de l’Alcorà i les més modernes, al principi. Cada sura té la mateixa estructura formal. Primer hi ha un encapçalament que és el títol, per lo general relacionat amb alguna paraula important de la sura. A continuació ve la basmala, que és una fórmula ritual que diu: “En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós;” (bismi l-lāhi r-rahmāni r-rahīm). La novena sura, At-Tawba (la Retractacció), és la única de tot l’Alcorà que no està encapçalada per una basmala. A continuació de la basmala hi ha una indicació si la sura fou revelada a Medina o a la Meca, i sobre el nombre dels seus versos, que pot anar des de tres fins a dos-cents vuitanta-sis. En alguns casos també s’assenyalen unes lletres, però no se’n sap quin és el significat. Les sures foren revelades en dos moments de la vida del profeta Mahoma, la Meca i Medina. Les revelades a la Meca corresponen al primer moment de l’Islam, mentre que les de Medina ho foren després de l’Hégira quan els primers musulmans hagueren de fugir de la Meca a causa de la persecució a que estan sotmesos.

Les sures estan formades per un numero variable d’aleies (ãiah singular, plural ãiãt) de longitud variable. La paraula aleia és d’origen hebreu i vol dir senyal o signes. Es considerea que les aleies són els versets de l’Alcorà. Totes les aleies estan numerades. La majoria de sures revelades a la Meca són mes curtes, els seus versets són també més curts i l’estil del text resulta molt proper al de la prosa rimada, comú entre els àrabs del segle VII. A mesura que els versos es fan més llargs i s’allarguen les sures, hi ha menys rimes. També s’observa un important canvi d'estil en el llenguatge. Les considerades cronològicament primeres sures estan escrites amb frases curtes, expressions vives i són molt poètiques; mentre que les darreres esdevenen cada vegada més detallistes, complexes i amb un llenguatge molt prosaic. Les cronològicament darreres sures corresponen al moment en que a Medina s’organitzà l’estat musulmà per això les sures són més llargues perquè tenen molt contingut normatiu. La forma en com es confeccionà l’Alcorà, en moments i circumstàncies diferents, fa que es donin algunes incongruències en el text. Per exemple, hi ha prescripcions religioses o legals que varien segons de quina sura es tracti.

divendres, 22 de maig del 2009

Islam - Part IV

Creences bàsiques

El concepte bàsic de l’Islam és la creença en un Déu únic i singular, Al·là. Aquest és el mateix Déu d’Abraham. Els musulmans no creuen en la teologia de la Trinitat cristiana perquè consideren que Al·là no pot compartir la seva naturalesa divina amb ningú més perquè això aniria en contra de la concepció d’unicitat divina del monoteisme. Per la seva pròpia naturalesa Déu no es pot representar amb imatges perquè això podria induir a la idolatria. Pels musulmans, el concepte trinitari i la veneració d’imatges propis del cristianisme romà i cristianisme ortodox són manifestacions més properes al politeisme que a unes religions que també es consideren monoteistes. Amb tot, per l’Islam el politeisme està reservat només perquè aquelles religions adoradores d’ídols. Mahoma considera que l’Islam ha d’oferir als creients un retorn al verdader monoteisme viscut per Abraham, Moisés, Jesús i altres profetes, i que el judaisme i el cristianisme havien distorsionat.

El nucli bàsic de les creences musulmanes es troben en l’Alcorà i la Sunna. L’Islam inclou nombroses pràctiques de les quals les principals són els anomenats “cinc pilars” i les exigències derivades de la xària. En els següents posts, es tractaran aquestes qüestions.

dijous, 21 de maig del 2009

Benet XVI i Obama, dues mirades i un mateix camí

El món segueix girant i la geopolítica evolucionant. La presidència de Barak Obama està introduint un gir notable amb el que havien estat els moviments nord-americans en el tauler mundial. Resulten rellevant els canvis en les tendències apuntades en les relacions entre els Estats Units i els països àrabs. Obama ja donà algunes pistes en el seu discurs de presa de possessió. Posteriorment, diverses decisions confirmen aquest gir en la política exterior nord-americà. Han estat rellevants les paraules d’Obama en el seu recent viatge a Turquia. Allí, en el nucli d’un país que aspira entrar a la Unió Europea sense deixar de recórrer un tímid camí de una nova islamització moderada malgrat la laïcitat vigilada pels militars, el president dels Estats Units recordà que el seu segon nom és Hussein i que ell coneix l’Islam per tradició familiar i per haver-hi viscut en països musulmans. La propera visita de Barak Obama a Egipte, on s’ha anunciat que pronunciarà un discurs dirigit al món islàmic, ha obert una gran expectació.

El gir de política exterior nord-americana és complementaria amb la política d’acostament al món àrab impulsada pel Vaticà. Benet XVI està preocupat, i així ho a ant manifestant en reiterades ocasions., per establir pont de diàleg estable entre el catolicisme i la fe i cultura islàmica. El recent peregrinatge a Terra Santa, amb l’especial atenció a l’acostament a la realitat cultural àrab i a la problemàtica palestina, evidencien una continuïtat amb altres iniciatives més discret propiciades des de la Santa Seu. Aquests gestos fan preveure que la línia traçada per Benet XVI tindrà continuïtat, malgrat les incomoditats que això pot provocat a l’interior de la cúria vaticana. El Papa de la raó ha comprés que el món continua girant i que ho fa amb una presència més rellevant i notòria de les religió islàmic que és global com el catolicisme és universal.

Per tal de seguir avançant esperançats en el camí traçat per Barak Obama i Benet XVI cal que tots dos s’entenguin. Els dos es necessiten perquè junts poden més que separats. Però els diplomàtics de la Santa Seu han de canviar les seva ambivalència respecte a Barak Obama. La tradicional finezza vaticana hauria de comprendre que les línies de futur estan traçades i requereixen la suma d’esforços, malgrat les divergències que poden existir perquè hi ha criteris no compartits en algunes qüestions morals. Obama i Benet XVI han d’entendre’s. Ara només falta trobar el líder del món àrab capaç d’integrar-se en aquesta visió trinitària de l’esperança política.

dimecres, 20 de maig del 2009

L'Islam - Part III

La primera comunitat musulmana

La primitiva comunitat de creients en l'Islam s'uneix, sense distincions entre els seus membres, per motius religiosos superant a les divisions en tribus i clans que dominava en la societat àrab d'aquells moments. Aquest fet insòlit esdevingué una verdadera revolució i transformà l'estructura social àrab. La conceptualització de l'Umma (comunitat de creients) trancà l'estratificació social d'aquella societat. A partir de l'Islam les persones constituïen una comunitat de creients guiada pels principis de justícia social i igualtat, sense estar condicionats per les divisions provocades pels lligams tribals o de clan.

Mahoma morí Medina a l'any 632. La seva mort obrí un convuls període successori. Durant trenta anys els musulmans estigueren discutint qui havia de ser el seu successor. Aquestes discussions provocaren profundes divisions en la primitiva comunitat musulmana. Els medinesos i els mequinesos es posaren d'acord en escollir com a califa, que vol dir successor, a d'Abu Bakr, un amic del profeta i un dels seus primers seguidors. Abu Bakr unificà políticament la península aràbiga. Durant el califat de Abu Bakr es començà a transcriure l'Alcorà. Fins aquell moment l'Alcorà es transmetia oralment o s'havia escrit parcialment en fulles de palmera, ossos d'animals, o fragments de cuir. El primer califa mor l'any 634 després d'haver designat a Omar ibn al-Khattab com el seu successor i el seu califat arribà fins l'any 644. Aquest segon califa tingué un paper molt important en la consolidació política de l'Islam i la seva extensió als països veïns a través de les conquestes militars. Omar ibn al-Khattab fou assassinat l'any 644; per la seva successió s'enfrontaren Uthman i Ali i guanyà el primer. Durant el califat d'Uthman es continuà l'expansió territorial de l'Islam i es fixà definitivament el text de l'Alcorà. Uthman fou assassinat l'any 656 i al mateix dia de la seva mort Alí, gendre de Mahoma per casament amb la seva filla Fatima, es elegit nou califa.

Muawiya, cap del clan dels omeies s'oposà vivament a l'elecció d'Alí al califat. Aquesta oposició comportà un enfrontament armat entre els seus partidaris i els d'Ali. La batalla de Siffin a l'any 657 és el punt més àlgid en aquesta guerra civil dins de l'Islam. Alí, a fi d'evitar perllongar l'enfrontament entre musulmans, accepta una treva i un arbitratge per resoldre el conflicte successori. Gràcies aquest acord Muawiya fou escollit califa a l'any 661. Poc temps després Alí fou assassinat per membres del grup kharidjites, amb els sunites i xiïtes, una de les tres branques en la que es dividirà inicialment l'Islam, per la seva disconformitat en l'acceptació de l'arbitratge. Durant el califat de Muawiya es posaren les bases del que pot considerar-se l’estat musulmà i es continuà l'expansió territorial de l'Islam. Poc abans de la seva mort a l'any 680 Muawiya havia proclamat el seu fill Yazid ben Muawiya com el seu successor transformant el concepte de califat com institució electiva a una institució hereditària.

L'Islam s'estengué ràpidament per la conca mediterrània a través de les successives conquestes que feren els àrabs primer al nord d'Àfrica habitat pels berebers, després per l'ocupació d'una part de la península Ibèrica, l'any 711, al mateix temps que s'expandiren en un altre moment cap a l'Asia occidental.

Amb la caiguda de la dinastia Omeia l'any 750, l'Islam polític es fragmentà en nombroses entitats polítiques (califats, emirats, sultanats). Al segle XI els Turcs, que provenien de l'Àsia central, transformaren el proper orient i part del Nord d'Àfrica per la instauració de l'imperi otomà que durà entre el 1299 i el 1922.

dimarts, 19 de maig del 2009

La reforma de la llei d’avortament no és la solució

Vull començar aquesta nota amb una confessió que pretenc que serveixi com a marc de referència clar de tot el que diré: sóc socialista, de cor i convicció, i cristià catòlic per fe i sentiment. Crec que aquesta petita confessió serveix de presentació, per evitar equívocs i alhora evitar males interpretacions.

L’avortament és un problema i un tragèdia. Té múltiples components de tragèdia perquè comporta prendre una decisió que necessita importants moments de discerniment per la gravetat de les seves conseqüències. No és una decisió que es pugui prendre sense dolor interior i profund neguit. No crec que la gent avorti a la lleugera. També és una tragèdia perquè, en determinades circumstàncies, s’arriba a prendre aquesta decisió perquè no es pot assumir l’embaràs: no és vol tenir el fill; hi ha riscos per la mare; hi ha greus condicionaments socials que impedeixen adquirir el compromís de la maternitat i altres raons que fan comprensible aquesta decisió. Que sigui comprensible, no vol dir compartir totes i cadascuna de les raons. Simplement significa entendre la raó que poden tenir les persones que prenen aquesta decisió i procurar saber acompanyar-les en aquesta situació. En algunes ocasions, aquesta tragèdia té un component de fracàs perquè significa que s’ha actuat, en el camp de les relacions sexuals, molt a la lleugera. De tal manera que, en aquestes circumstàncies, l’embaràs hauria estat, previsiblement, evitable amb uns altres comportaments sexuals.

Això és el que converteix la tragèdia en una problema polític que cal analitzar des de la perspectiva del disseny de polítiques públiques. Quin és el problema?: l’elevat nombre d’avortaments i el seu creixement continu. Davant d’aquesta situació els governants han de prendre mesures contundents. Quines?. Evidentment, totes aquelles que calguin per evitar aquelles circumstàncies que porten a prendre la decisió d’avortar. Bàsicament és tracta de polítiques de promoure una educació sexual real i efectiva, plena d’humanitat i donació a l’altre. A més de desenvolupar polítiques de protecció de la família en totes les seves possibles variants. Polítiques que evitin que les condiciones econòmiques no siguin mai cap raó per justificar l’avortament o que les dones hagin de renunciar a la maternitat en benefici del seu desenvolupament professional.

Un amic meu explica amb encert que el nostre país va prendre consciència de l’elevat nombre de persones que morien per accident de tràfic. Davant d’aquesta situació és decidí una política pública de prevenció dels accidents de tràfic a través d’una major consciència de les males pràctiques en la conducció, juntament amb una sèrie de mesures de prevenció. El mateix raonament s’ha aplicat per frenar l’alta sinistralitat laboral. No crec que el govern avui hagi fet el mateix amb el tema de l’avortament. No s’estan prenent les mesures necessàries per resoldre el problema. S’està actuant sobre els efectes, a través de la reforma de la llei d’avortament; o facilitant l’adquisició d’una hormona per evitar que, en el cas d’una distracció, pugui donar-se la fecundació de l’oòcit. Però, cap d’aquestes mesures estan orientades al que hauria de ser una política pública preocupada per resoldre el que em sembla que és l’enunciat real del problema: hi ha un creixement preocupant del nombre d’avortaments i sembla que una part de la societat banalitza aquesta qüestió.

Les mesures anunciades en les darreres setmanes pel govern no incideixen en l’arrel del problema. No són mesures radicals, és a dir, polítiques públiques que resolguin el problema des del seu origen. Més aviat sembla que són mesures pensades per acontentar als radicals. Em dóna la impressió que els promotors d’aquestes iniciatives anunciades darrerament no han contactat amb totes les sensibilitats que té el socialisme davant d’aquests temes. S’ha tingut l’orella massa orientada en una direcció i això ha impedit escoltar aquelles veus que proposaven altres solucions. No voldria creure que en el substrat d’aquestes iniciatives hi hagi un càlcul de tàctica electoral que pretén refer les aliances polítiques en uns moments de feblesa parlamentària. Com tampoc seria admissible pressionar la consciència dels diputats en el cas de tenir reserves en les iniciatives legislatives.

La responsabilitat de govern va més enllà de la gesticulació radical. És d’esperar que aviat algú ens presenti una política pública que permeti resoldre aquest problema. Per què sinó dóna la impressió que la reforma de la llei d’avortament, com molt bé ha dit l’alcalde de Lleida, Angel Ros, “es començar la casa per la teulada (...) la iniciativa legislativa és més barata, i més fàcil, perquè no va al fons de la qüestió”. Voldria acabar com he començat. Assumeixo totes les contradiccions que comporta la meva doble condició de persona vinculada i identificada al projecte socialista des de fa molt de temps i de cristià catòlic, crític quan cal i amb un profund sentit de pertinència eclesial. Per això penso que ara, des d’aquesta doble fidelitat cal expressar el convenciment de que no s’ha fet prou el que s’havia de fer.

dilluns, 18 de maig del 2009

L'Islam - Part II

Aparició i extensió de l’Islam

La religió musulmana apareix al segle VII de l'era cristiana. Mahoma neix a la Meca a l'any 570 en una societat on coexistien el cristianisme i el judaisme i al costat d’un ampli politeisme estructurat entorn de la Ka'ba. Mahoma, després d'un període de meditació, rep les primeres revelacions a l'any 610 per mitjà de l'arcàngel Gabriel. Durant els 22 anys següents Mahoma va anar rebent revelacions a partir de les quals s’originà al cos doctrinal de l'Alcorà.

La religió islàmica promoguda per Mahoma no tingué massa bona acollida entre el nucli dirigent de la Meca. Aquests tenien por que el seu monoteisme els fes perdre els importants beneficis econòmics que comportava el sistema religiós politeista organitzat entorn de la Ka'ba.

La doctrina islàmica s'estengué ràpidament per la Meca tant entre els sectors més populars com entre alguns dels governants. El nucli dels primers fidels foren Khadija, la dóna de Mahoma, el seu amic Abu Bakr, que diuen que fou la primera persona en convertir-se a l'Islam; Omar ibn al-Khattab; el seu oncle Hamza i el seu cosí Alí. Malgrat. Malgrat la progressiva acceptació popular de l'Islam, els sectors benestants i poderosos de la Meca organitzaren diverses persecucions contra els primers musulmans. Per això l'any 622 Mahoma hagué de fugir a l'oasis de Yathrib, nom que tenia aquella època la ciutat de Medina. Aquesta fugida es coneix amb el nom d'Hegira i senyala l'any primer de l'era islàmica.
L’Islam s’estructurà teològicament després de l'arribada de Mahoma a Medina. En aquesta ciutat Mahoma proposà uns pactes de convivència per regular les relacions entre les diferents tradicions religioses per tal de respectar la llibertat de consciència. A Medina Mahoma establí els grans principis de l'Islam: monoteisme, les cinc pregàries diàries, l'obligació de l'amoïna fixada en el 10% dels ingressos anuals destinada als pobres, el dejuni en el mes del Ramadà, peregrinar a la Meca un cop a la vida sempre que fos possible. Durant aquest període Mahoma esdevingué cap religiós i polític. Com a cap religiós Mahoma tenia cura dels seus deixebles que havien emigrat amb ell des de la Meca a Medina. A partir d'aquest primer nucli l'Islam es convertí en un element bàsic de la vida socioeconòmica de Medina i actua d'element de cohesió en una societat amb plural en relació als origen i tradicions culturals.

diumenge, 17 de maig del 2009

Jornades de portes obertes a les mesquites de Catalunya


Ahir tingué lloc a tot Catalunya la V Jornada de Portes Obertes de les mesquites de Catalunya. Es tracta d''una iniciativa del Consell Cultural Islàmic de Catalunya. El President de la Generalitat, José Montilla, assistí a l'acte organitzat per l’associació Camí de la Pau a la nova mesquita del carrer Erasme Janer de Barcelona. En l'espai de l'oratori habilitat com a lloc de trobada, el President de la Generalitat agraí a la comunitat musulmana catalana la invitació. Dirigint-se de forma expressa a una part dels assistents que, a més de musulmans també eren immigrants, el President digué: "Jo també vaig venir a Catalunya en el seu moment i Catalunya m'acollí, com ara ho està fent fa amb les persones que venen d'uns altres indrets. Això és bé per Catalunya perquè la diversitat és una oportunitat per fer-nos més savis”.

El President afegí que iniciatives com les jornades de portes obertes són ponts de diàleg que ajuden a vèncer els prejudicis que encara bloquegen la total acceptació dels demés com a altres persones que també tenen coses a aportar a l’espai comú de coexistència. El reconeixement d'aquesta diferencia i el seu respecte han d'ajudar, en aquesta moments econòmicament difícils, a enfortir la convivència cívica.

La intervenció del President fou ben acollida pels assistents, majoritàriament marroquins i pakistanesos. Desprès, les paraules de Mohammed Iqbal, com a representant de la comunitat musulmana pakistanesa que acollia aquesta activitat, tancà formalment l’acte que havia estat introduït per Mohammed Halhoul en nom del Consell Islàmic. Al començament de l’acte, com és habitual en aquestes ocasions, un nen recità en àrab uns verset de l’Alcorà i una nena els traduí al català. A l’acabar, el President José Montilla, acompanyat pels cònsols del Marroc i Pakistan, junt amb altres autoritats polítiques i institucionals, compartiren l’acte més festiu de prendre té amb dolços i departir durant bona estona amb els dirigents de les comunitats musulmanes.

Actes com aquests són una evidència clara que la comunitat musulmana catalana te vocació d'assentament, arrelament i permanència. Aquest es el camí a recórrer per tal de donar cos i visibilitat a l'islam de Catalunya. Aquest era l’esperit de la pancarta que presidia aquest acte. L’ús del català en totes les intervencions és una mostra de la voluntat de la comunitat musulmana de sentir-se uns ciutadans més de Catalunya.

dissabte, 16 de maig del 2009

Benet XVI, peregrí de la raó

Benet XVI ha finalitzat el seu peregrinatge a Terra Santa. Des del principi la Santa Seu ha remarcat que més que un viatger Benet XVI era una peregrí. Anava a un dels llocs on es destil·len bona part dels problemes actuals de la humanitat. Dos pobles enfrontats des de la intransigència i amb poques voluntats de reconciliació. Calia construir oportunitats per la pau. Prou que ho ha fet el Papa en les seves intervencions. Una derivada important d’aquest conflicte són les tensions associades al desenvolupament de les visions radicals de l’Islam. El propi Benet XVI assumí part d’aquest conflicte en el seu discurs de Ratisbona. Per això, el peregrinatge tenia un rellevant interès per veure com el Vaticà situava la seva relació particular amb l’Islam. Els precedents, diverses reunions i trobades prèvies, havien preparats les bases per l’èxit, però calia veure com era rebuda la presència de Benet XVI a Jordània.

El balanç de tot el peregrinatge és positiu. Benet XVI ha dit les coses pertinents en els moments oportuns. Els seus discursos han estat mesurats i plens de propostes reflexives. Hi hagut una aproximació valenta al tema de l’Islam; s’ha defensat el dret dels palestins a viure en pau dins d’un estat propi; s’ha reclamat el dret a la pau mútua; s’ha criticat el mur que separa i aïlla; i s’ha condemnat sense embuts el drama de la shoah. Ningú podrà acusar al Papa d’haver-se amagat davant d’aquestes qüestions. Les seves paraules han estat clares i contundents.

De totes aquestes qüestions voldria destacar la trobada de Benet XVI amb el príncep Ghazi Bin Muhammad Bin Talal, personalitat propera al rei de Jordània com a consellar privat i impulsor del diàleg del mon musulmà amb el cristianisme. D’això ja n’he parlat en un altre post. Els discursos pronunciats tant per Papa com pel príncep a la mesquita Al-Hussein Bin Talal demostren que la voluntat és d’explorar camins comuns per conviure de forma franca i sense tensions. Són paraules carregades d’esperança perquè senyalen les coincidències i subratllen la voluntat d’avançar junts. Un signe d’aquest entesa és l’afirmació feta pel Ghazi Bin Muhammad Bin Talal de que cal donar per tancades les tensions obertes pel discurs de Benet XVI a Ratisbona.

L’esperit d’Amman alinea els cristians i els musulmans en una mateixa direcció: combatre el fonamentalisme, superar el relativisme moral i proposar una alternativa a la secularització de la societat. Les dues tradicions religioses es necessiten per motius diferents. A Europa, l’Islam és una religió consolidada que necessita del cristianisme per reafirmar la seva identitat en un context cultural diferent al propi dels països musulmans. El cristianisme pot aportar a l’Islam el resultat de la seva renovació pel diàleg amb la Modernitat. L’Islam està convocat a la trobada amb la raó com feu, en el seu moment el cristianisme; qüestió sempre present en el pensament de Benet XVI. Per la seva part, el cristianisme creix en països de tradició musulmana i cal donar-li una visibilitat que ara li és, en molts llocs negada. Per això la Santa Seu necessita la complicitat dels països musulmans moderats per acompanyar el desenvolupament de l’Església catòlica en aquests països. La secularització i el relativisme convida a les dues tradicions a repensar la seva proposta religiosa a la llum de la cultura contemporània. No en forma de competència, sinó unint esforços per desvetllar la transcendència de l’interior de les persones. Tot un programa de treball pels propers anys.

divendres, 15 de maig del 2009

Els enemics del futur



Gràcies al blog de Miquel Iceta he tingut coneixement de la publicació del darrer llibre de Daniel Innerarity “El futuro y sus enemigos”. Tota una troballa agradable. El subtítol del llibre “una defensa de la esperanza política” es tota una declaració de la intenció i direcció d’aquesta obra. Segons diu Daniel Innerarity el llibre vol ser una contribució a la renovació de la manera d’entendre i realitzar la política. Per l’autor, l’actual sistema polític i cultural està totalment avocat al present immediat. Això fa que la relació amb el futur no es fonamenta en un projecte per la qual cosa no hi ha espai per l’esperança. Més aviat es té por al futur i s’improvisen les actuacions. La crisi de la Modernitat, o les seves limitacions, han deixat al pensament modern sense capacitat d’anticipar el futur.

Per sortir d’aquesta situació cal alliberar-se de la tirania del curt termini i obrir-se cap l’horitzó que remet cap a un futur raonable. La cultura política està instal·lada en el procés i no en el projecte. L’anticipació té mal predicament. S’actua sense massa sovint sense visió de prospectiva; més aviat es fan les coses com a reacció als estímuls. La manca de projecte lliga curt el present. Davant dels vertiginosos canvis, s’imposa la cultura de l’adaptació i la supervivència. L’esperança és la gran damnificada d’aquesta situació. Un cop enterrats els grans relats només queda possibilitat per la preocupació desmesurada de l’instant. Al faltar un projecte de futur, la política es limita a gestionar el present.

Cal canviar aquesta situació, diu Daniel Innerarity. Per fer-ho, defensa l’optimisme i l’esperança davant la feblesa del futur. L’acció política ha de parlar amb sinceritat del futur. Pensar sobre el futur és anticipar-lo. El futur es construeix des del present. Recomano amb insistència la lectura d’aquest llibre escrit amb passió i clarividència. Virtuts molt pròpies d’aquest pensador que creu fermament, com en el seu temps ho feu Ernst Bloch, que el futur és esperança.

dijous, 14 de maig del 2009

Execuator per les obres en litigi de la Franja de Ponet

El govern d’Aragó afirmà, al mes de febrer, que iniciava accions penals i obria una demanda en el Contencions Administratiu contra el Consorci del Museu Diocesà de Lleida per tal de forçar l’entrega de les obres del bisbat de Barbastre-Monsò. La via penal es justificava perquè algú havia fet apropiació indeguda, prevaricació i obstrucció a la justícia. La demanda es presentava i es presenta contra aquelles persones o institucions que estaven impedint acatar les ordres del Vaticà.

A més, si les anteriors vies s’encallaven, els serveis jurídics del govern aragonès proposaven l’execució de la sentència eclesiàstica per aplicació de l’execuator. Aquesta iniciava permetria a la justícia espanyola executar la resolució del tribunal de la Signatura Apostòlica (Tribunal Eclesiàstic del Vaticà). Mentre tant, hi ha una demanda civil, pendent de vista, presentada per l’associació Amics del Museu Diocesà per tal de demostrar la propietat de les obres.

Les darreres notícies semblen confirmar que es vol accelerar la via judicial. Per part dels demandants aragonesos, i del bisbat de Barbastre-Monsò es vol accelerar en concret la via de l’execuator. Aquesta possibilitat, també està en la ment d’altres persones interessades en la ràpida resolució del conflicte. Per mitjà de l’execuator es vol que, en virtut del que contempla aquesta formula de convalidació de sentències internacionals, la justícia civil espanyola executi el que és una sentència d’un tribunal eclesial. Quin embolic.

Anar per la via de l’execuator és obrir una caixa de trons d’efectes imprevistos per la pròpia església. L’apel·lació a l’execuator per resoldre el tema de les obres d’art de la Franja de Ponent afloraria un nou conflicte: la col·lisió de l’execució d’una resolució eclesial, amparada per uns acords Església-Estat subscrits al marge del Parlament espanyol atès el seu caràcter d’acords internacionals, enfront la decisió sobirana del Parlament de Catalunya. Dit d’una altra manera, resoldre el conflicte per la via judicial emparada per l’execuator donaria moltes municions als partidaris de revisar els acords Església-Estat des d’una perspectiva de la laïcitat de combat. Tot i que, pot ser més d’una persona, li resultaria difícil escollir entre passar comptes a Catalunya per la seva suposada insensibilitat a les demandes de Barbastre-Monsó o el denunciar l’ús de l’execuator contra la decisió sobirana d’un parlament.

Vistos els pros i contres del tema, crec que convé crear les condicions per avançar en direcció de trobar una solució que signifiqui reconèixer una realitat simple: les obres d’art són patrimoni d’un territori, més enllà de la seva posició geogràfica, i el que cal es facilitar als habitants d’aquest territori, estiguin a Catalunya o Aragó, el gaudi del patrimoni d’aquest territori.

Cal seguir treballant en aquest direcció. Crec que hi ha gent que ho està fent. L’altra dia, caminant a prop del Panteó romà, vaig trobar-me a una coneguda professora espanyola, sempre molt discreta però franca, que pels seus comentaris, entorn a un dels bons cafès de Sant’ Eustacchio, vaig deduir que actuava de mitjancera en aquest conflicte. Si és així, és una bona notícia. Ja que vol dir que, abans de empantanar-se el tema en els tribunals, hi ha persones que volen trobar solucions pactades. Pocs dies després, en un diari català, llegia unes declaracions d’un persona que amb autoritat confirmava la meva intuïció.

(traducción)

El gobierno de Aragón afirmó, al mes de febrero, que iniciaba acciones penales y abría una demanda en el Contencioso Administrativo contra el Consorcio del Museo Diocesano de Lleida a fin de forzar la entrega de las obras del obispado de Barbastro-Monzón. La vía penal se justificaba porque alguien había hecho apropiación indebida, prevaricación y obstrucción a la justicia. La demanda se presentaba y se presenta contra aquellas personas o instituciones que estaban impidiendo acatar las órdenes del Vaticano.

Además, si las anteriores vías se obstruían, los servicios jurídicos del gobierno aragonés proponían la ejecución de la sentencia eclesiástica por aplicación de un execuator. Esta iniciaba permitiría a la justicia española ejecutar la resolución del tribunal de la Firma Apostòlica (Tribunal Eclesiástico del Vaticano). Mientras tanto, hay una demanda civil, pendiente de vista, presentada por la asociación “Amigos del Museo Diocesano” a fin de demostrar la propiedad de las obras.

Las últimas noticias parecen confirmar que se quiere acelerar la vía judicial. Por parte de los demandantes aragoneses, y del obispado de Barbastro-Monzón se quiere acelerar en concreto la vía del execuator. Esta posibilidad, también está en la mente de otras personas interesadas en la rápida resolución del conflicto. Por medio del execuator se quiere que, en virtud de lo que contempla esta formula de convalidación de sentencias internacionales, la justicia civil española ejecute lo que es una sentencia de un tribunal eclesial. Qué lío.

Ir por la vía de un execuator es abrir una caja de Pandora con efectos imprevistos para la propia iglesia. La apelación a un execuator para resolver el tema de las obras de arte en litigio situaría sobre la mesa un nuevo conflicto: la colisión de la ejecución de una resolución eclesial, amparada por unos acuerdos Estado-Iglesia subscritos al margen del Parlamento español dado su carácter de acuerdos internacionales, frente la decisión soberana del Parlamento de Catalunya. Dicho de otra manera, resolver el conflicto por la vía judicial amparada por un execuator daría muchas municiones a los partidarios de revisar los acuerdos Iglesia-Estado des de una perspectiva de la laicidad de combate. Puede ser que a más de una persona le resultará difícil escoger entre dos opciones: pasar cuentas a Catalunya por su supuesta insensibilidad a las demandas de Barbastro-Monzón o denunciar el uso del execuator contra la decisión soberana de un parlamento.

Vistos los pros y contras del tema, creo que sería mejor crear las condiciones para avanzar en dirección de encontrar una solución que comporte reconocer una realidad simple: las obres de arte son patrimonio de un territorio, más allá de su posición geográfica, y lo que hace falta se facilitar a los habitantes de este territorio, estén en Catalunya o Aragón, disfrutar del patrimonio de este territorio.

Hace falta seguir trabajando en esta dirección. Creo que hay gente que lo está haciendo. Sin ir más lejos, el otra día, andando cerca del Panteón romano, encontré a una conocida profesora española, siempre muy discreta pero franca, que por sus comentarios, entorno a uno de los buenos cafés de Sant’ Eustacchio, deduje que actuaba de mediadora en este conflicto. Si es así, es una buena noticia. Ello puede significar que, antes de quedar el tema atrapado en los tribunales, hay personas que quieren encontrar soluciones pactadas. Pocos días después, en un diario catalán, leía unas declaraciones de una persona autorizada que autoridad confirmaba mi intuición.

dimecres, 13 de maig del 2009

Alerta, embolic i confusió: llibertat religiosa o de consciència?

En un recent post comentava que es començaven a moure papers entorn a la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. Els que sabien de que anava el tema indicaven que la nova llei podia englobar la llibertat de consciència i la religiosa. En aquell post criticava aquesta barreja i donava les meves raons. Però les senyals d’alarma varen disparar-se ahir en la intervenció del president Zapatero en el debat de l’estat de la nació.

Segons el diari El País en edició digital el president Zapatero a les 13:00 hores va anunciar diverses iniciatives legislatives com “reforma de la ley de interrupción del embarazo, ley de igualdad de trato, ley de libertad religiosa y una nueva ley de televisión pública que quedará exenta de publicidad". Però l’edició escrita diu una altra cosa. Sobre les diferents iniciatives legislatives cita, entre altres llei “la Ley Integral de Igualdad de Trato; la Ley de la Libertad de Conciencia; la Ley de Extranjería y la Ley del Aborto”. Llavors es disparen les alarmes. Llibertat de Consciència o Llibertat Religiosa. Per resoldre la discrepància millor anar a les fonts.

El discurs escrit del president del Govern lliurat als medis de comunicació deia, en aquest punt el següent: “el Gobierno remitirá a la Cámara en los próximos meses: la reforma de la regulación de la interrupción voluntaria del embarazo; la ley integral de igualdad de trato; el nuevo marco legal de la libertad de conciencia; o la culminación del modelo de nueva televisión pública”. Però, el que digué realment el president Zapatero en la seva intervenció, segons consta en el diari de sessions del Congres fou: “el Gobierno remitirá a la Cámara en los próximos meses. En primer lugar, la reforma de la regulación de la interrupción voluntaria del embarazo. (Aplausos.) En segundo lugar, la Ley Integral de Igualdad de Trato. En tercer lugar, el nuevo marco legal de la libertad de conciencia, de la libertad religiosa. Y en cuarto lugar, la culminación del modelo de una nueva televisión pública”. Com es pot comprovar no és el mateix.

Què passa?. Molt probablement el president Zapatero, amb finezza política modificà sobre la marxa el text que estava escrit pels redactors de discursos. Aquests, després de consultar i recollir els corresponents materials de treball, havien escrit el següent text “el nuevo marco legal de la libertad de conciencia”. Aquests termes reflecteixen fidelment el pensament laïcista proper a certes esferes del poder. Per aquests laïcistes la llibertat de consciència és el que és jurídicament substantiu, mentre que la llibertat religiosa és una derivada de l’anterior. Però els redactors de discursos, o els que tenen influència sobre ells, no contaven que el president del govern, dins de la dinàmica de la seva intervenció, va adonar-se que parlar només de la llibertat de consciència era obrir un conflicte total amb totes les tradicions religioses de proporcions incalculables i d’efectes electorals no desitjables.

No cal ser un gran consultor d’estratègia electoral per adonar-se que una part important de l’electorat socialista té un profund respecte per les qüestions religioses i li resulta més fàcil d’entendre que la llei defensi la llibertat religiosa, entesa com una pràctica d’una creença, que la llibertat de consciència molt més protegida per la Constitució i el seu desenvolupament. Sobre aquest tema particular es pot consultar un post meu anterior.

Cal ser prudents alhora d’escriure certes coses, perquè els discursos a vegades el diable els carga de paraules inoportunes. En aquest cas, la finezza política del president Zapatero va saber corregir a temps l’errada. Espero que aquest bon criteri perduri i tingui influència sobre aquells sectors del seu entorn partidaris de subsumir la llibertat religiosa a la llibertat de consciència. En aquest cas voldria recordar que molts socialistes ho som per un profund respecte a la llibertat i que, històrica i sociològicament, una de les grans defenses del pensament lliberal, en la qual molts socialistes ens hi podem sentir còmodes, a l’estil del “socialista a fuer de liberal” d’Indalecio Prieto, és situar la llibertat religiosa a la base del profund respecte de la llibertat. El tema, resta obert.

dimarts, 12 de maig del 2009

L'Islam - Part I

Presentació
L'islam (al-'islām, que significa submissió a Al·là, obediència i pau,és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle VII pel profeta Mahoma (Muhàmmad) (570-632). Els seguidors d’aquesta religió són anomenats musulmans. Els musulmans son monoteistes. Creuen que Al·là (Déu) va revelar l'Alcorà al profeta Mahoma mitjançant l'arcàngel Gabriel. Muhàmmad va recitar aquesta revelació als seus deixebles, que posteriorment escriviren el text sagrat en paper. L'Islam considera a Mahoma l'últim profeta que complementa els ensenyaments de Jesús i Moisès. L’Islam no és només una religió que s’ocupa de les relacions entre els homes i Déu, és un sistema social que condiciona la totalitat de l’existència humana, tant les relacions de les persones amb Déu como el conjunt de relacions socials.

L’Islam, segons quins sigui la font estadística empada, és la primer o segona religió amb més seguidors al món. Segons les projeccions de l'institut World Christian Database l’Islam tindria entorn a 1.322 milions de seguidors mentre que els cristians catòlics foren 1.115. Això representaria que l’Islam té el 20,7% de la població mundial i els catòlics foren el 17,5%. Totes les confessions cristianes es creu que són 2.153 milions de fidels. L’Islam és la religió que està augmentant més ràpidament degut al creixement demogràfic des països musulmans. Només el 18% dels musulmans són àrabs. El 20% viu a la part subsahariana d’África. El 30% en el subcontinent Indi, i és Indonèsia el país amb la població de musulmans més gran del món. També hi ha importants grups de musulmanes a Xina, Europa, Àsia Central i Rússia.

dilluns, 11 de maig del 2009

La política com a relat

He llegit en una crònica de Cristina Sent a La Vanguardia (dissabte 9 de maig 2009) que el President de la Generalitat, José Montilla, considera que ha arribat l’hora que els ciutadans percebin que existeix un projecte socialista que avança. Per això, afegeix, “ens falta un relat”. Crec que les paraules del president Montilla fan diana en un dels problemes greus de la política d’avui. L’excessiva orientació a mostrar resultats ràpids, l’acceleració que provoca la necessitat de resoldre els problemes urgents ha dificultat la construcció del relat polític. Amb l’absència de relat es corre el risc de ser com un gegant amb peus de fang.

Els guionistes de la reconeguda sèrie el Ala Oeste de la Casa Blanca associaren l’èxit del fictici president Josiah Bartlet amb la seva capacitat de construir un relat sòlid, entusiasmador, convincent i continuat. És cert, es tracta d’una sèrie. Però els guionistes són narradors d’històries que pretenen connectar amb allò que esperen les persones, conscients de que aquesta és la clau per assolir una bona quota de pantalla, Per això, no és cap anècdota la insistència dels guionistes en fer aparèixer el president Josiah Bartlet com un gran relator. Com anys després, a la realitat, va saber fer Barack Obama en la seva campanya electoral. Els seus llibres i molts dels seus discursos són relats que connecten amb les esperances de les persones o amb les seves pors.

No val qualsevol relat. Interessen aquells relats que combinen encertadament fets, sentiments, valors els quals mobilitzen les passions, les pors, les esperances i els desitjos de les persones, amb tot allò que conforma la intimitat més arcaica de les persones. El relat polític no és el només el discurs dels fets promoguts des de l’acció de govern. A això cal sumar-hi el relat polític del per què de les actuacions. Fent servir els mateixos recursos narratius dels contes populars, de les històries mítiques o de les històries bíbliques. Cada una d’aquestes narracions conté la llavor que connecta amb les persones. Al final, aquestes s’identifiquen amb el narrador, fan seu el sentit de la narració i no tenen recança de confiar-li les seves esperances. És llavors quan el relat esdevé element bàsic del nou concepte de lideratge. El líder emergeix de la confiança que neix de l’esperança amb el futur.

Cal entrar en el camp del relat amb decisió, però defugint qualsevol intent de convertir-lo en una manipulació de la realitat. No es tracta de substituir el relat bíblic, el conte o el mite per una “storytelling” escrit per un guionista en recerca de l’efecte consumista. El relat està lluny de la manipulació, perquè el seu objectiu és narrar una història basada en la transformació de la societat. És una història creïble perquè s’adreça al cor i al pensament de les persones. És una història que pretén atansar el futur al present, amb un horitzó d’esperança. Ens cal un relat capaç de mobilitzar voluntats, capaç de convocar-les a construir el futur amb el convenciment que, amb la participació de tots, serà millor que el present.

diumenge, 10 de maig del 2009

Què sabem de l’Islam?

Un cop acabada la sèrie dedicada a conèixer el protestantisme, tant en els seus aspectes generals com la seva implantació a Espanya inciaré un sèrie dedicada a conèxier a l’Islam. Sobre l’Islam hi ha molt desconeixement i una dificultat afegeixida per la seva comprensió: existeixen molts tòpics que actuen desinformant a les persones i, per altra part, és una religió associada a la recent immigració del tal manera que les prevèncions generades per aquesta es projecta també a l’Islam. Per altra part, els atentants de 11 S (2001), del 14 M (2004) i Londres (2005) han associat en l’imaginari col·lectiu l’Islam al terrorisme. Així, en el seu conjunt, la religió Islàmica és una gran desconeguda al nostre país malgrat practicar-la quasi un milio de persones. La majoria de les quals mostren una practicada convençuda i assumeixen que la religió fonamenta molts dels seus comportaments sociasl.

En l’imaginari col·lectiu del nostre país l’Islam ha estat associat a guerres de moros i cristians, on sempre guanyaven els darrers. Però, més enllà d’admirar la belllessa de l’Alhambra, de la mezquita de Córdoba, la torre de la Giralda de Sevilla o el seu Alcázar, el nostre país, crec que encara no ha sumit la impronte de la cultura àrab en la seva pròpia cultura. Part del que som és un llegat de la cultura àrab i en la seva base sempre està present el referent religiós. Entorn a l’Islam a Espanya i, perquè no, l’Islam d’Espanya, s’ha practicat una amnèsia selectiva. Sembla que només hi havia lloc per Don Pelayo i el Cid campeador. Fora d’ells, la religió i el llegat musulmà s’ha assimilat a un forat negra per bona part de la societat. Sort que alguns especialistes, erudits i sabis professors professores en han anat recordant que part del que som té les seves arrels en els llargs segles en que l’Islam es feu mestís amb els habitants de les nostres terres.

Ara cal fer un procés de recuperació del record i elaborar un coneixement objectiu del que és l’Islam. Només així es podrà comprendre i acceptar el sentit d’aquesta religió que segons les estadístiques mundials, sempre imprecisses i més properes a estimacions que valors estadístics, apunten que pot ser la primera religió mundial si les religiosn cristianes es conten per separat segons les diferents confessions. Gràcies a un millor coneixement de l’Islam la societat catalana es podrà implicar en un procés que té un valor estratègic de primera magnitud: construir l’Islam català. Perquè el repte real està en passar de “l’Islam a Catalunya “a “l’Islam de Catalunya”. Espero que els resum que aniré publicant ajudi en aquest procés de comprensió.

dissabte, 9 de maig del 2009

Page Range

L’algorisme de Page Rank és el recurs emprat per Google a fi de classificar les pàgines i fer que, en una recerca, unes apareguin en primer lloc. Aquest algorisme calcula la importància de les pàgines segons el nombre de visites i els enllaços en les quals es relaciona. Evaluan també la importància de la pàgina que cita a una altre pàgina. Aquest algorisme és, en certa manera, com una votació de les altres pàgines d’Internet sobre la importància d’una pàgina en concret. En resum, pot considerar-se que el Page Rang indica la rellevància d’una pàgina.

Doncs bé, com que tinc vàries pàgines que m’interessava avaluar he aplicat aquesta indicador. Per contextualitzar el Page Rang també l’he aplicat a alguna pàgina política o d’algun medi de comunicació que he considerat que podien ser uns bons referents. El valor per cada pàgina està calculat de 0 a 10. Essent 10 el màxim valor. Els resultats trobat ordenats de major a menor són:

Casa Blanca 9
La Moncloa 8
Generalitat de Catalunya 8
Vaticà 8
Zenit (agència de notícies religioses) 8
El País 8
Religión Digital 6
Abadia de Montserrat 6
Fernández de la Cigoña 5
Baron Rampante 5
Arquebisbat de Barcelona 5
Arquebisbat de Tarragona 5
Laeto Animo 4
Vita Moleskine 4
Germinans Germinabit 3


Es sorprenent que algunes pàgines que jo creia que eren molt visitades, o al menys així ho diuen, tenen un Rang Page relativament baix. Mentre que dues pàgines fetes en català, Laeto Animo i la meva, Vita Moleskine, tenen un Rang Page acceptable. Espero que puguin anar millorant la seva posició gràcies als seus lectors. Germinans Germinabit està al final de la llista. Ranking que probablement seria més baix si no tingués les reiterades visites d’alguns curiosos del morbo eclesial.

divendres, 8 de maig del 2009

L'índex de coexistència de Gallup

La institució Gallup, a través del Centre Gallup pels estudis sobre els musulmans, en associació amb la Coexist Foundation acaba de publicar el “The Gallup Coexist Index 2009: A Global Study of Interfaith Relations”. Es tracta del primer estudi mundial sobre com les persones es situen davant del fet religiós. L’estudi ha estat fet en 140 paisos. Una part important de l’estudi està centrat en com es posicionen el musulmans de França, Alemania i Regne Unit davant d’algunes qüestions que són nuclears en els valors morals de les societats d’aquests països. Em sorprén l’absència de dades d’Espanya en aquest estudi, tant en la part general com l’específica al món musulmà. És incomprensible aquesta absència.

L’index de coexistència el·laborat per Gallup permet analitzar la integració de la comunitat musulmana en les seves societats. Es rellevant l’elevat sentiment d’integració que mostren els musulmans, sempre per sobre del que perceben els no musulmans. També és notòria una dada de l’estudi. Els musulmans són profundament conservadors en relació el que podriem anomenar la política d’usos i costum o la moral social. En relació als valors que permeten identificar una política progresista o conservadora, els musulmans mostren actituds clarament conservadores.

No està de més que les forces progressites prenguin nota de les anàlisis d’aquesta enquesta Gallup. Els musulmans, un futur rebost de vots quan puguin adquirir plenament els drets de ciutadania, en relació a determinades propostes polítiques mostren actituds conservadores. Aquesta dada hauria de fer reflexionar a certes polítics progressistes que, primer, menysvaloren el pes del fet religiós en la societat i, segon, que estan obsesionats en articular bona part de la seva política en la defensa d’uns nous valors de ciutadania molt identitaris d’una política: avortament, matrimoni del mateix sexes, pornografia; en detriment o una relativa pèrdua de pes de les polítiques socials. Aquest posicionament conservador manifestat entre les comunitats musulmanes de França, Alemania i Regne Unitat hauria de servir per aportar elements de reflexió alhora de repensar la manera com s’integra el fet religiós musulmà a les agendes polítiques.

dijous, 7 de maig del 2009

Benet XVI peregrina a Terra Santa

Demà Benet XVI comença la seva peregrinació a Terra Santa. És un viatge complex per l’especial situació de l’indret i la seva significació política, cultural i religiosa. Del 8 al 15 de maig el Papa podrà comprovar les dificultats i tensions que es viuen en aquesta zona i les enormes dificultats de trobar camins de pau. La visita es presenta com una peregrinatge. És una bona actitud, perquè això comporta veure i escoltar la realitat d’aquests territoris. Durant una setmana Benet XVI transitarà de Jordània, Israel i el territori administrat per l’Autoritat Nacional Palestina. El dia 13, en la visita al camp de refugiats d’Aida a Betlem el Papa podrà conèixer en primera persona la duresa de la realitat de l’exili interior de molts dels habitants de la terra on va nàixer el cristianisme.

Durant aquesta setmana Benet XVI pronunciarà 29 homilies i discursos. S’espera que en algunes d’elles el Papa abordi els temes de la pau i, molt probablement, reprengui algunes de les qüestions relacionades amb el diàleg interreligiós, i molt especialment les relacions del cristianisme amb l’Islam. El rei de Jordània, Abdalà II bin al-Huessein està convençut que la manera de combatre la radicalització de l’Islam és obrir un diàleg interreligiós amb el cristianisme i el judaisme. La visita de Benet XVI pot aportar un preuat suport al procés obert pel rei de Jordània a través de les iniciatives Amman Message, aquesta dirigida al món musulmà, i l’Amman Interfaith Message, aquesta orientada al diàleg amb les altres religions del Llibre. La silenciosa diplomàcia vaticana ha anat preparant aquest encontre i no ha oblidat refermar les seves relacions amb països de fe islàmica estrícte com és el cas d’Iran. Tal com s’ha manifestat en el passat mes d’abril quan el president del “Islamic Culture and Relations Organization” de Teheran, Mahdi Mostafavi, descendent directe del profeta Mahoma i estart col·laborador del president Ahmadinejad, participà en una trobada al Vaticà per dialogar sobre les relacions entre el Islam i cristianisme. Al final d’aquest encontre el Sant Pare rebé a Mahdi Mostafavi.

La presència de Benet XVI a Jerusalem ha de servir tambè per refer les febles relacions del món catòlic amb el judaisme que quedaren afectades pel cas del bisbe lefebvrià Williamson. La trobada del Papa amb el rabinat de Jerusalem el dia 12 es situa en aquesta perspectiva. L’entorn de Jerusalem, ple de diferents tradicions cristianes, catòliques romanes de ritus occidental i oriental, com confessions cristianes ortodoxes, és un bon marc per abordar, per altra part, aspectes del diàleg ecumènic. La trobada ecumènica del dia 15 a la Seu de Patriarcat grec-ortodoxe de Jerusalem sembla anar encaminada per afavorir el diàleg ecumènic..

Aquest és el context d’un viatge especial. On hi ha temps per tot i per tothom. També es d’esperar que també hi hagi una oportunitat per la pau. La pau tan necessària i esperada per tots els habitants d’aquelles terres. Persones que moltes d’elles es consideren seguidores d’un Déu que consideren Pare de tots.

dimecres, 6 de maig del 2009

Protestantisme XVI

Expansió de les esglésies pentecostals


Les esglésies evangèliques pentecostals han tingut una notable expansió des dels anys vuitanta del segle passat. Fins i tot, pot considerar-se que aquestes esglésies són un contrapunt real a les famílies protestants tradicionals. A Catalunya les esglésies pentecostals han anat creixent en els darrers anys bàsicament per influència del fenomen immigratori. Per això, en els darrers, noves esglésies han vingut a sumar-se a la tradició pentecostal representada Catalunya inicialment per les Assemblees de Déu i l’església de Filadelfia.

Es probable que aquestes esglésies siguin avui el nucli més important de les esglésies evangèliques a Catalunya. Les diferents esglésies protestants han tingut amb les esglésies pentecostals els mateixos problemes que en altres països. L’expressió cúltica dels pentecostals amb el predomini de la música, els moviments de les persones, els desmais, els miracles, els dons de paraula, les gesticulacions entraven en conflicte amb els ritus de les esglésies protestants tradicionals. De tal manera que, en més d’una ocasió s’ha discutit si aquestes esglésies pentecostals podien ser considerades com esglésies protestants.

A continuació es descriuen algunes de les esglésies pentecostals més significatives avui a Catalunya (el nom entre parèntesi és el que consta en el registre de la FEREDE).

Església de Déu (Iglesia de Dios de España). Aquesta església neix als Estats Units a principis del segle XX i els seus plantejaments són molt similars a les Assemblees de Déu. És una església molt centralitzada. Cada comunitat té al davant un pastor que és anomenat bisbe.

Església de la Bíblia Oberta (Iglesias de la Biblia Abierta). Aquesta església inicia la seva activitat l’any 1970 amb l’obertura del primer local. Després, un grup d’esglésies evangèliques pentecostals independents s’han unit per formar una Federació anomenada “Esglésies Bíblia Oberta”.

Església de les Bones Notícies. (Iglesia Evangélica Buenas Noticias). Al 1978 diferents esglésies pentecostals independents de Catalunya es federen per constituir aquesta denominació eclesial.

Església d’Elim (Iglesia Evangélica Elim Pentecostal). Fundada a Anglaterra a l’any 1920 s’instal·la a Catalunya a l’any 1983. En els últims anys ha crescut per la incorporació d’equatorians i hondurenys.

Església pentecostal unida. (Iglesia Pentecostal Unida de España). Neix el 1945 als Estats Units. Neguen la doctrina clàssica de la Santíssima Trinitat. Els seus membres porten una vida molt asceta, no poden anar a cap espectacle, els homes han de dur el cavell molt curt i les dones no es poden maquillar. Tenen algunes esglésies en l’entorn de Barcelona.

Església cristiana evangèlica apostòlica. Creada al 1982 a Barcelona per una pastor pentecostalista nord-americà

Església Alcance Victoria. Aquesta església neix als Estats Units el 1977 amb la missió dur l’anunci pentecostal als drogadictes. Al 1988 es forma un petit nucli a Barcelona al barri del Raval.

Església Betània. Aquesta església es crea a l’any 1989. Aquesta església treballa activament per la regularització dels immigrants.

Església de la Vinya. (Comunidad Cristiana La Viña) Un pentecostalista nord-americà fundà aquesta església l’any 1993.

Església cristiana de la Palabra de Fe. (Iglesia Evangélica Cristiana Palabra de Fe) Aquesta església fou fundada per un pentecostalista català escindid de l’església de Filadelfia.

Centre Maranatha. (Comunidad Cristiana Maranatha). Es una església vinculada a una església pentecostalista de Chicago que treballa amb immigrants.

Església evangèlica de Canaan. Aquesta església pentecostalista és molt activa en cultes i està orientada a les activitats mediàtiques.

Església evangèlica de la Renovació. (Iglesia Cristiana Evangélica de la Renovación) Aquesta església fou fundada per tres pastors argentins en 1976 per escissió d’una església pentecostal de Badalona.

Església evangèlica Peniel (Iglesia Evangélica Peniel). Es tracta d’una delegació de l’església pentecostalista de Peniel

Església evangèlica de la Creu. Es d’origen venezolà i fou inmplantada a Catalunya a l’any 1996 per tres pastors d’aquest país.

Església del Deu viu. (Iglesia Cristiana Evangélica del Dios Vivo). Es tratca d’una particular església mexicana que tot i està relacionada amb el moviment pentecostalista té vocació de ser una refundació de l’església.

International Church. (International Church of Barcelona). Es una església pentecostalista creada a l’any 1993 per pentecostalistes anglesos sortits de l’església anglicana.

Holy Gost Global Harvest Church. És una església creada a l’any 2000 per pastors africans per atendre pentecostalistes de Nigèria, Serra Leona, Libèria, Togo i Ghana.

Pentecostal Ministry. Aquesta església surt d’un escissió de l’anterior.

Church of Pentecost. Aquesta església fou creada per una pastor de Ghana l’any 200

Holy Trinity Church. Es tracta d’una petita comunitat pentacostalista relacionada amb Ghana.

Centre Cristià Victorià. Es una església pentecostalista on participen persones nascudes a Ghana i Nigèria, junt amb catalans.

Assemblea de Déu de Corea. Església pentecostalista dirigida a coreans

Church of Christ. Comunitat pentecostalista instal·lada a Barcelona des de l’any 1992 integrada per filipins.

Charismatic Episcopal Church. Es tracta d’una església pentecostalista filipina on es barregen cultes pentecostals i rites catòlics.

The Great Commision Ministry. Aquesta església fou fundada a Londres per un grup de filipins l’any 1995. Arribà a Barcelona l’any 1996 i aplega a un petit grup de filipins.

Església Jesus is Lord (Jesus is Lord Church). Aquesta església, incialment constituïda per filipins, actualment ha incorporat a nigerians.

Jesus is Lord. No confondre amb l’anterior, malgrat la similitud del nom. Està formada per filipins i llatinoamericans.

Hi ha altres grups pentecostalistes sense cap denominació repartits per tot Catalunya. Diversos predicadors pentecostals crearen la Confederació de Ministres de l’Evangeli de Catalunya (COMEC) per tal de defensar la seva identitat com església protestant. La COMEC està integrada dins del Consell Evangèlic de Catalunya fet que ha facilitat el diàleg positiu i la comprensió mútua entre el protestantisme tradicional i el pentecostalisme a Catalunya.

dimarts, 5 de maig del 2009

La setmana tràgica

Avui ha tingut lloc a Barcelona la inauguració de les Jornades sobre la Setmana Tràgica organitzades amb entusiasme i rigor en commemoració del seu centenari per mossèn Ramon Corts, historiador director de la Biblioteca Balmes i rector de la Parròquia de la Concepció de Barcelona. Després de l’obertura acadèmica per part de l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martinez Sistach, el també historiador J.B.Culla ha fet una interessant reflexió sobre els diversos factors que portaren a la Setmana Tràgica de 1909. Per començar, J.B. Culla ha puntualitzat que l’adjectiu “tràgic” està ple de connotacions ideològiques. Fou tràgica pels partidaris de l’ordre establert (política i clerical); mentre que pels sectors populars fou la setmana roja, setmana revolucionària, setmana gloriosa o revolució de juliol. Al final quedà en l’imaginari la paraula tràgica.

De tot el que ha dit m’ha deixat impressionat el paper reaccionari jugat per bona part de l’església catalana d’aquella època. Aquesta no va saber interpretar els signes del temps: la desafecció de les classes populars catalanes contra un règim que obligava a la lleva els seus fills reservistes per anar a combatre al Marroc, mentre els rics se’n lliuraven previ pagament de 6 mil rals. La duresa de la guerra feia evident la dita d’aquells temps de “Hijo quinto sorteado, hijo muerto y no enterrado”. Ningú volia enviar els seus fills a la mort. Els rics ho podien evitar, els sectors populars no. La Setmana Tràgica fou, bàsicament, una revolta contra el tribut de sang.

La resposta popular a una situació considerada injusta fou la vaga general convocada pel 26 de juliol i la seva radicalització el dimarts 27 quan arribaren les primeres notícies de la mort de 1.200 espanyols al Barranco del Lobo, la majoria reservistes que havien sortit del port de Barcelona. El moviment popular no fou una revolució sinó una clam de justícia davant del desastre de la guerra. Però el que havia començat com una protesta contra la guerra considerada incomprensible, es convertí en una manifestació d’anticlericalisme. Perquè l’església havia anat combatent, dia darrera dia, el pensament d’aquells sectors populars que s’oposaven a les greus condicions socials del començament del segle XX.

L’estreta complicitat de bona part de l’Església catòlica amb els nuclis dirigents de la societat bloquejà que pogués interpretar la revolta popular com una manifestació contra la guerra. Dominada per la por l'Església catòlica catalana i cregué que l’esclat popular era una revolució contra ella. La jerarquia catalana i espanyola estaven espantats per les idees del radical Lerroux que poc abans havia escrit “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organizaciónsocial, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios, para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos”. Des de la defensiva els bisbes catalans, començant per Torres i Bages, denunciaren que la revolta del juliol era una conspiració contra el Crist. Que aquesta revolta havia estat preparada des de les escoles sota el guiatge del pensament laic. Deien que els llibres d’aquestes escoles fomentaven l’anarquia i l’odi. Per això, calia perseguir, tancar l’escoles i els diaris lliberals, reprimir i condemnar tot el moviment que propiciava l’escola laica d’aquella època, res de misericòrdia i pietat. Aquestes eren les paraules de molts eclesiàstics d’aquella època.

A partir de documents consultats J.B. Culla considera que l’Església catòlica catalana de 1909 creà les condiciones per la ferotge repressió endegada posteriorment pel govern d’Antonio Maura. Un dels damnificats fou Francesc Ferrer i Guardia que fou condemnat a mort, junt amb quatre persones més, per una revolució que li hauria agradat encapçalar, però que només va poder seguir-la a distància des d’El Masnou. La principal prova contra Francesc Ferrer i Guardia fou l’acusació dels bisbes catalans. A partir d’aquells moments bona part de l’Església catòlica catalana es refugià en plantejaments profundament conservadors, moguts per sentiments de venjança que buscava l’eliminació física dels seus adversaris, i reclamaven cada cop més privilegis i el monopoli de l’adoctrinament moral en les escoles.

En cap moment la jerarquia eclesiàstica catòlica s’interrogà si ella no havia estat també culpable parcial dels fets de la setmana tràgica. Poques veus catòliques assumiren aquesta visió autocrítica dels fets. De totes elles destaca la glossa de Joan Maragall en el seu article memorable article “L’església cremada”. El gran poeta escriví ”destruint l’església heu restaurat l’Església, perquè aquesta és la veritable, aquesta és la viva,aquesta és la que es fundà per vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els odiadors. I com que ara la veieu tancada, enriquida per dintre, emprada pels rics i els poderosos i els que hi venien a dormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres en la vostre pobresa i la vostre rebel·lió i la vostre desesperació i el vostre odi ... os la heu reconquistada”. Les paraules de Joan Maragall, digué en la seva cloenda J.B. Culla, no tingueren cap ressò en la jerarquia de l’Església catalana.

dilluns, 4 de maig del 2009

El cristianisme, una proposta de salvació

Els estudis sociològics demostren que les persones tenen creences però poques pràctiques religioses. Pot ser caldria matissar l’observació: hi ha menys pràctiques religioses de les considerades tradicionals. La fe segueix present en el cor de moltes persones i s’expressa per nous canals i amb nous signes; alguns propers al que podrien considerar simbologia religiosa però d’altres són propostes de noves significacions.

La nova religiositat explorar expressar-se a partir d’un univers de signes reformulats per ser comprensius a les persones d’avui. Junt amb el manteniment de la simbologia tradicional s’incorporen signes que donen una nova significació a l’experiència creient. És un procés de recerca i experimentació; d’obertura i de diàleg amb les noves realitats socials. Però no tothom ho entén així. Alguns sectors del catolicisme tancat no vol dialogar la seva creença amb la cultura del seu temps com feu en el seu moment Pau de Tars. Els incomoda dialogar amb les noves realitats socials i assumir noves formes d’expressar la creença avui.

En lloc de proposar caminar a les palpentes per cercar a Déu quan es deixa trobar, aquells sectors del catolicisme proposen una refundació del Levític. Es tractar de regular la vida cristiana sobre la base de prohibicions i reduir la llibertat responsable de la persona a la mínima expressió. El retorn del Levític és una visió mortificadora de la vida cristiana que s’afegeix al fet de viure amb totes les dificultats que això comporta. La fe no es proposada com un alliberament sinó com una carga feixuga. De tal manera que l’experiència creient es converteix en els seguiment de normes d’un comprensió moralitzadora de la fe. Aquest moviments eclesials són antropològicament pesimistes; com ho és també a la seva manera el papa Benet XVI.

Aquesta visió pessimista present en determinants sectors de l’Església catòlica impedeix atendre adequadament les demandes d’esperança que emergeixen en la societat. Les persones ara, com abans, necessiten respostes que donin sentit a la seva existència. Moltes persones reclamen anuncis clars de camins salvació teixits a partir de viure amb esperança. Aquests són els reptes d’avui: oferir a la humanitat en recerca un sentit i una simbologia capaç d’omplir de sentit la vida. La invitació del Ressuscitat és acompanyar a la humanitat en el seu caminar com ho feu amb els deixebles d’Emmaús. Es un caminar segur cap el Regne de Déu que es comença a construir cada dia amb el convenciment de que la resurrecció del Crist salva. Però cal explicar això de forma vivencial per no construir una nova retòrica de la salvació. Cal transmetre sentiments de salvació que siguin una invitació a seguir el camí de Jesús.

Per tot això, considero que no hi espai pel pessimisme antropològic que avui domina en molts indrets de l’Església catòlica. Tampoc hi ha espai pel bonisme infundat. Simplement, cal oferir relats d’experiències de salvació que alimentin l’esperança.

diumenge, 3 de maig del 2009

Protestantisme XV

Església de Filadelfia

L’església de Filadelfia neix a França a la dècada dels anys 50 dels segle passat, amb el nom de Missió Evangèlica Gitana dins de la denominació protestant de les Assemblees de Déu, de la qual s’independitzarà anys després. Als anys 60 aquest moviment arribà a Espanya i adoptà el nom d’Església de Filadelfia en referència a una de les esglésies citades al llibre de l’Apocalipsi.

Com església es consideren propers a les esglésies baptistes i a les Assemblees de Germans, i plenament identificada a les Assemblees de Déu. Com a cristians accepten el credo i celebren el baptisme i el Sopar del Senyor. La seva teologia i cultes són, per origen, similars a les Assemblees de Déu. Com església d’origen pentecostalista es defineixen com a carismàtics guiats per la inspiració de l’Esperit Sant. Creuen fermament en els dons de l’Esperit Sant, com són el do de llengües o el do de guariment. El fet més singular es que la majoria dels seus membres són gitanos, tot i que darrerament també s’incorporen persones que no són d’aquesta ètnia.

A Espanya, l'Església de Filadelfia està organitzada en diverses zones al davant de cada una d’elles hi ha un responsable i un secretari. Hi ha un president de tota l’església espanyola i la seu central està a Madrid. A cada zona hi ha pastors, obrers i ancians que constitueixen l’anomenat grup ministerial responsable de vetllar pel funcionament de l’església. Els aspirants de pastors tenen un llarg procés de formació, entorn als sis anys, durant els quals ajuden als pastors en la direcció de les esglésies locals. A Catalunya l’església de Filadelfia està estructurada en dues zones: la denominada zona catalana que inclou l’àrea barcelonesa i la costa septentrional; i la zona aragonesa on s’inclouen les esglésies d’Aragó, Lleida i Tarragona.

Cada dia, excepte dissabte, hi ha culte a les esglésies de Filadelfia. Els feligresos es troben per pregar, escoltar la predicació i lloar a Deu a través del cant. La celebració dura entre una hora o hora i mitja. La música és essencial en el culte de l’església de Filadelfia. Els diumenges hi ha una escola dominical per conèixer millor la Bíblia i un culte de més llarga durada dedicat a commemorar el Sant Sopar. En asquesta església el bateig és d’adults i per immersió, si és pot en un riu o el mar, o en una piscina.

Els pastors d’aquesta església, a més de dedicar-se a les activitats de cultes, desenvolupen una gran activitat social entre els membres del poble gitano a través de programes socials que tenen lloc en els seus locals. A Catalunya tenen a l’entorn de vuitanta llocs de culte, molts d’ells situats a la perifèria de les ciutats i pobles.