dimarts, 31 de maig del 2011

La mala política

El socialisme català esta immers en un procés de catarsi on es dóna la simultaneïtat de diversos esdeveniments. Un d’ells és la mala educació i grosseria mostrada per alguns responsables polítics; l’altre és la incapacitat intel·lectual d’alguns dirigents per interpretar la realitat o, i això és més greu, per connectar amb ella. Són com disfuncions psicològiques que troben la seva manifestació en la política. Hi ha una neurosis política que afavoreix la mala política.

Perquè es mala política rebatre el debat d'idees amb politiques de portes obertes. Portes obertes, no per incorporar noves idees sinó per empènyer a fora els que pensen diferent de la direcció. Aquesta primer qualifica al discrepant com a dissident i després el convida a marxar del partit. Aquest elogi a la ignorància i la resistència al debat d’idees camuflat sota la unitat política són exemples de la mala política. Qui ho practica té una concepció tancada, estreta i poc generosa de la política. Aquesta forma de pensament no ha aportat mai res de bo en la historia de la humanitat. Són interpretacions sectàries de política que, en lloc de buscar la cooperació i la col·labora, estimulen la competència i la confrontació de trinxera.

La nova política ha de basar-se en aliances socials àmplies i de mirada interclassista en els seus propòsits fundants. Ha de ser una política preocupada per la justícia social expressada a traves de moltes realitats i vivències; orientada a vindicar uns nous valors bàsics per humanitzar la societat i obrir-la a la pluralitat de sensibilitats que permetin conviure mes que coexistir. Aquests objectius requereixen organitzacions politiques en osmosis generativa amb la societat. Es tracta d'escoltar les necessitats i esperances de les persones expressades en la plaça publica. Cal ser sensibles allò que passa fora dels espais fins ara reservats a la política. Ara són temps turbulents, cert. Per això cal aprofitar-los per canviar en contra dels partidaris del príncep de Lampedusa

dilluns, 30 de maig del 2011

Benet XVI i els musulmans moderats

Per sort de tots, les autoritats del Vaticà i el gran imam Ahmad Al-Tayyib, màxima autoritat sunní han recuperat les relacions interrompudes a començaments d’any com a conseqüència dels atemptats als cristians coptes a Egipte. En aquells moments, Ahmad Al-Tayyib considerà una injerència les paraules de Benet XVI quan es mostrà “commocionat” per l'atemptat en què moriren 21 persones i al denunciar que hi havia una estratègia contra els cristians per part de l’Islam radical.

Les paraules del Papa provocaren la reacció airada i contundent de l'imam Ahmad Al-Tayyib qui acusà a Benet XVI d'ingerència en els assumptes interns d’Egipte. Posteriorment, la caiguda de la dictadura de Mubarak ha permés saber que l’atemptat havia estat induït des de l’entorn del propi ministre de l’interior. El coneixement d’aquesta informació sembla haver contribuït a reconduir les relacions entre els catòlics i els musulmans sunnites. És important el canvi d’actitud del gran imam Ahmad Al-Tayyib perquè és la màxima autoritat dels sunnites egipcis i la seva influència entre tots els musulmans és molt gran. A més, recentment aquest imam, des de la seva responsabilitat al front de la universitat islàmica d’Al-Azhar, ha estat la persona que, junt amb Mohamed Badei, han moderat el radicalisme polític dels Germans Musulmans, qüestió de gran importància en aquests moments de convulsió política a Egipte.

Un cop recuperades les relacions, cal prosseguir el treball d’acostament religiós iniciat a l’any 1998 a través del diàleg interreligiós. Això pot tenir notables efectes positius, especialment en dues direccions. Pels catòlics, pot servir per superar els estereotips i recels contra l’Islam que alimenten els sectors tradicionalistes catòlics. Visions que alimenten els moviments d’oposició als europeus musulmans i que, per la seva radicalitat excloent, dificulten l’entensa i la convivència. Per part dels musulmans, aquests ponts de diàleg han de facilitar avançar en el camí de consolidació de les comprensions moderades de l’Islam i que poden servir per reduir el radicalisme fundant d’algunes corrents, tal com ha estat el cas dels Germans Musulmans.

diumenge, 29 de maig del 2011

Només una hipòtesi

Vull formular una hipòtesi: el feixisme català és real i s’ha instal·lat en la societat catalana gràcies a unes grans complicitats ideològiques, entre les quals es troba el pensament religiós tradicionalista i integrista. És només una simple hipòtesi que voldria explicar.

En el temps i en l’espai, la ideologia feixista a Catalunya s’ha formulat sota els principis del rebuig als forasters, aprofitant les tensions per l’escassetat de recursos econòmics, i les aportacions d’uns referents ideològics que no deixen d’insistir amb les seves relacions amb un determinat pensament catòlic. El paradigma de tot això és Plataforma per Catalunya. És interessant veure les connexions que s’estableixen, des de fa un cert temps, entre PxC i el pensament ultraconservador que aglutina el grup d’Intereconomia y la Gaceta de los Negocios. Aquest medis de comunicació, propietat de l’empresari navarrès Julio Ariza Irigoyen, antic diputat popular a Catalunya durant deu anys, representen avui el pensament tradicionalista catòlic renovat. Des d’aquest medis, a través dels seus col·laboradors habituals, es transmet una visió reaccionària de la política i una comprensió integrista del catolicisme. PxC ha estat cuidat i protegit per Intereconomia en diverses ocasions. Alguns dels seguidors de PxC a la xarxes socials ho són també de les doctrines de l’integrista “padre Alba” (José María Alba Cereceda). Capellà franquista activista en els nuclis ultraconservadors afins de Fuerza Nueva en el seu temps i mort a l’any 2002. En alguns d’aquests nuclis es fàcil trobar alguns dels actuals col·laboradors d’Intereconomia i defensors dels postulats de PxC.

L’altre hipòtesi és que en l’àmbit polític PxC podria recollir el pensament polític del feixisme polític català vinculat a determinats sectors independentistes; alguns dels quals reivindiquen un pensament catalanista que es considera hereu del catalanistes extremistes dels anys 30. Es sorprenent veure com alguns grups ultraconservadors radicals acusen a PxC d’haver incorporat en les seves files a sectors catalanistes independentistes. PxC no amaga això. En un comunicat seu diu “cuanta más gente independentista venga mucho mejor, eso significa que cada vez serán menos independentistas que voten a partidos separatista”. Raonament curiós, però que mostra que PxC no amaga el seu interès de recollir, en la mesura que pugui, una herència latent lligada amb el feixisme genuïnament català.

Torno a insistir, que tot és una hipòtesi.

dissabte, 28 de maig del 2011

Petit recull de pregàries XIX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

29 maig 2011
“”El meu cor se sent segur, Déu meu, lloaré i cantaré, amb tota la força” (Sl 108,2)

30 maig 2011 “El teu amor és gran, més alt que el cel, arriba als núvols la teva lleialtat” (Sl 108,5)

31 maig 2011
“Tu, Senyor, Déu meu, tracta’m com escau al teu nom, allibera’m per la bonat del teu nom” (Sl 109,21)

1 juny 2011 “Oracle del Senyor al meu senyor: “Seu a la meva dreta” (Sl 110,1)

2 juny 2011 “De tot cor enalteixo el Senyor” (Sl 111,1)

3 juny 2011 “Feliç l’home que venera el Senyor i estima de cor els seus preceptes” (Sl 112,1)

4 juny 2011
“Qui és com el Senyor, el nostre Déu?” (Sl 113,5)

divendres, 27 de maig del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal XVII. El nou paper de l'Estat

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).



El liberalisme modern ha criticat durament els efectes socials negatius provocats per l'intervencionisme estatal. Aquest punt de vista no pot ser rebutjat de plànol. Si analitzem el fonament de l'actual intervencionisme de l'Estat descobrim que la seva necessitat "de perseguir moltes metes, sovint mitjançant estratègies conflictives, ha arribat a convertir-se avui en una donis les seves principals fonts de debilitat" (KEANE,J. en "Introducción" al libro de "Contradicciones en el Estado del Bienestar", Alianza Editorial pág.18). És evident que a mesura que s'incrementen els objectius assumits per l'Estat augmenta la seva intervenció i presència en territoris aparentment situats a extramurs dels seus àmbits d'actuació. És clar que aquesta qüestió és clau per al liberalisme, però en ella es dirimeix també un model d'Estat que resulta senyal d'identitat de bona part de l'esquerra moderna. Per evitar que ambdues postures s'escudin darrere d'estereotips prefixats per endavant, el possible diàleg sobre aquestes qüestions podria començar-se per aquells aspectes que, presumiblement, sigui més fàcil aproximar postures i crear consens. Per exemple, és innegable l'existència d'efectes indesitjats en la mediació econòmica i social de l'Estat, com a mostres d'aquests podem citar la creixent burocratització; l'absència de control i seguiment de les polítiques públiques; la gestió de la ineficàcia i ineficiència, etc... Tots aquests aspectes, efectivament, tenen una incidència negativa sobre el funcionament de l'Estat i en alguns dels camps on aquest intervé. Recordem, com a referència útil, les seves conseqüències negatives sobre les prestacions socials donades per l'Estat, tant per la seva baixa qualitat com a insuficiència. L'alternativa dialogal proposta no ha de ni negar aquestes evidències, ni advocar per una defensa acèrrima de l'intervencionisme estatal. Seria més encertat, i d'altra banda més coherent amb la pròpia evolució dels fets, ressituar la qualitat i extensió d'aquesta intervenció.

Avui existeixen nombroses evidències d'un altre model de Benestar, més difús i menys depenent de l'intervencionisme estatal. Poc a poc van prenent consistència les propostes que promouen un "pluralisme del benestar". Es tractaria d'impulsar un Sistema de Benestar amb una intervenció de l'Estat menor i diferent, així com amb un major protagonisme en aquest sistema per part d'elements de la societat civil i la iniciativa privada. Aquesta visió no advoca per un Estat mínim, doncs encara que "l'Estat perdrà en part en la seva qualitat de proveïdor de benestar, seguirà encara tenint un paper actiu que jugar" (Johnson, N. "El Estado del Bienestar en transición". Ministerio de Trabajo y Seguridad Social. Madrid 1990, pág.95). Per poder desenvolupar eficaçment aquest model de pluralisme del benestar ha de prestar-se major atenció a les experiències que busquen "fórmules de mobilització del potencial humà mitjançant l'estímul de petites iniciatives de l'anomenat sector informal que alimenta les estratègies de supervivència. Un Estat i un Mercat sense grups primaris es mostra inviable des d'aquell context soci-econòmic. Ens equivocaríem sinó fóssim capaços de veure en el descobriment dels Mons vitals una mica més que la solidaritat primària de caràcter orgànic; és una realitat que simbolitza tots els potencials d'autoorganització propis de l'existència humana" (García Roca, J. "Compasión, equidad y justicia". Iglesia Viva nº 156, 1991. pág. 576.)

dijous, 26 de maig del 2011

El meu germà “moro”

PxC va en sèrio. No és un foc d’encenalls. Les respostes que el seu líder dóna en l’entrevista que li fa avui el diari El Mundo demostra que cal combatre els seus plantejaments polítics i perseguir-los penalment si inciten l’odi i la xenofòbia. Perquè aquest és un dels límits de la llibertat d’expressió. Tot ciutadà és lliure de pensar i expressar el que vulgui. Però aquesta llibertat té un límit si incita l’odi i altera la convivència. Això és el que diu l’article 510 del codi plenal que reprodueixo a continuació.

“1. Los que provocaren a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos o asociaciones, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía, serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses.

2. Serán castigados con la misma pena los que, con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad, difundieren informaciones injuriosas sobre grupos o asociaciones en relación a su ideología, religión o creencias, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía.”


Com a ciutadà demano que el ministeri fiscal em protegeixi de la ideologia que desprenen persones com el dirigent de PxC. Demano al ministeri fiscal pertinent que analitzi i valori si les declaracions que fa el dirigent de PxC al diari El Mundo són constitutives de delicte i, si ho són, que s’obri amb rigor. No crec que la millor estratègia sigui no fer soroll esperant que el temporal escamparà. El temporal el tenim aquí, només cal veure els resultats electorals de PxC i la influència que aquests postulats han tingut en algun dirigent polític sensible en extrem d’endurir les polítiques sobre la immigració. Per això, cal actuar per combatre les mentides, les difamacions i els judicis pejoratius abans que l’odi s’instal·li definitivament en la societat. És evident que l’acció judicial no ha de ser l’únic camí a seguir per combatre la xenofòbia, però és un camí i un bon camí.

dimecres, 25 de maig del 2011

Globalitzar la justícia social

Recentment s’ha celebrat un congrés sobre les encícliques “Mater et Magistra” i “Caritas in veritate” organitzat a Roma pel Consell Pontifici de Justícia i Pau. La seva conclusió principal és que, en un món globalitzat, és necessari globalitzar la justícia social. Per aconseguir-ho calen noves regles que també han de ser globals: evitar la competències deslleial entre països i crear sistemes de seguretat social en els països acollidors dels processos de deslocalització. Els drets laborals no es poden separar dels drets civils i polítics. Per això cal exigir el respecte d’aquest drets laborals en tots els països de l’economia global.

Per atendre les noves demandes del mercat global cal impulsar polítiques unitàries que abastin àmbits com la política, l’economia, les polítiques socials i fiscals, el desenvolupament i la salvaguarda del medi. Cal millorar les coordinacions entre països perquè les seves polítiques siguin més unitàries. Per fer-ho possible s’ha de desenvolupar un pensament moral que afavoreixi aquesta visió unitària de les polítiques per tal que siguin realment globals i efectives. Aquest renovellament moral ha d’afavorir la globalització de l’economia social i la universalització d’una democràcia substancial, social i participativa. Aquesta nova moral per un món global ha de basar-se en un ethos obert a la transcendència, animat per la fraternitat i la lògica del do, sustentat en un quadre jurídic i ètic fonamentat en drets i deures referits a una llei moral universal.

En aquest context, la Doctrina Social de l’Església esdevé un referent útil per orientar les respostes socials dels cristians. És temps de problemes nous que reclamen respostes noves per tal d’estendre l’acció dels cristians a favor de la justícia i la seva participació activa en la transformació del món.

dimarts, 24 de maig del 2011

Encerts i límits del moviment “democràcia real”

El recent moviment “democràcia real” aporta algunes dades significatives per comprendre com es donen els nous fenòmens de lideratge polític i els seus límits. La congregació de persones a les places públiques convocades a traves de les xarxes socials són una bona mostra del que es coneix agregació social entorn a un atractor. Es tracta de un procés espontani que no obeeix cap regla predefinida i que produeix una estructura inexistent abans. En aquest cas, la concentració de persones en les places públiques. A continuació s’observa un fenomen també conegut en els estudis de biosociologia: la emergència d’un ordre i una autorganització. Certament, era suficient passejar per aquestes places per adonar-se que les persones s’havien organitzat en grups que complien diferents tasques: menjar, neteja, debats, entreteniment, avisos, etc... Tot estava ben organitzat i aquest ordre havia emergit de manera espontània, sense necessitat de cap organitzador.

Però el fenomen de la concentració també presentava importants limitacions. La més evident la manca de lideratge polític (o social). Durant els dies de la concentració les persones han expressat les seves inquietuds i han reclamat solucions polítiques. S’han fet moltes propostes de com millora el sistema democràtic. Però no ha emergit (no han emergit), fins ara, ningú amb capacitat de traduir aquest estat d’ànim amb una proposta política operativa capaç de ser creïble i possible. Perquè el repte és com transformar des del propi sistema el sistema que es critica. Més enllà d’algunes propostes que reclamaven la destrucció del sistema el clam popular exigia la millora del sistema democràtic. Aquesta és una de les altres limitacions. La manca d’alternatives factibles d’assolir per transformar el sistema criticat des de les pròpies contradiccions del sistema i a partir de la iniciativa dels actors polítics que són criticats. Qüestions bastant complexes de gestionar. Però, és evident que cal intentar-ho. Ara la pilota està en la teulada dels mateixos partits del sistema.

dilluns, 23 de maig del 2011

Governa el més votat

Els resultats electorals tornen a situar a primer pla el tema dels pactes polítics. En altres eleccions això ha estat profundament contestat perquè la força guanyadora no podia governar perquè els pactes post-electorals ho impedien. Ara hi ha un escenari polític modificat per una contestació ciutadana que des de la plaça pública demana major democràcia. Els ciutadans mobilitzats aquestes dies demanen un renovellament ètic de la política. ¿Què es pot fer ara, en el moment dels pactes de govern?.

Dissabte passat l’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, parlant amb un petit grup de polítics cristians de tots els partits demanà que els dirigents polítics prenguessin iniciatives, gestos, que evidenciessin que s’escolta sincerament el que es demana en el moviment “democràcia real”. En aquest sentit, penso que ara seria el moment de promoure les següents iniciatives.

En primer lloc, explicitar una voluntat de canvi ètic en la configuració de la governança de les ciutats. És cert que la lògica imperant en les eleccions municipals és la de pactar em qui sigui per tenir l’alcaldia; però, i si fos possible seguir una altra lògica? Pot ser ja és hora d’explicar als ciutadans que els pactes polítics de govern es faran des d’una perspectiva d’intentar respectar l’expressió de la voluntat popular. Que, tot i que la llei ho permet, ja no és temps per confeccionar aliances que sostreguin el sentit del vot popular. ¿Què vol dir això?. Vol dir, en el cas de les eleccions municipals, procurar respectar la llista més votada i no entorpir que es pugui formar govern. Deixant per desprès, en el joc “govern – oposició” les possibles correccions a l’acció de govern.




Però això no és suficient. Cal un suport normatiu que asseguri l’objectiu ètic. Per això cal una llei electoral catalana que resolgui aquesta qüestió i d’altres, com per exemple, el diferent nombre de vots que necessita una persona per sortir diputat segons sigui d’una zona rural o metropolitana. Com també cal apropar la circumscripció electoral als ciutadans. La governança de la llista més votada s’ha resolt a altres països de diferents maneres: doble volta, assignació directa de la majoria absoluta, etc... En tot cas, el que cal fer és un debat ciutadà i normatiu sobre com ha de prevaler la voluntat popular alhora de conformar la governabilitat de les institucions. Perquè, els acords post electorals són també una qüestió que afecta a la moral política.

diumenge, 22 de maig del 2011

La indignació, els cristians i els polítics cristians.

És evident que la mobilització ciutadana demanant “democràcia real” no ens pot deixar indiferents. ¿Què hem de dir els cristians davant el clams que provenen les places de les nostres ciutats i vil·les?, ¿quina actitud hem de prendre?, ¿què ha de fer els polítics que són cristians?. Són preguntes que tenen sentit, perquè la vida cristiana és una permanent interrogació sobre els fets de la realitat per tal de descobrir en ells las plurals manifestació de l’amor de Déu. Els signes del temps interpel·len les nostres consciències per tal de veure com Déu es deixa trobar a través d’ells.

Hauria esperat sentir més veus eclesials donant criteris clars per tal de poder discernir com a creient el sentit d’aquest esdeveniments. Per sort, avui he escoltat l’homilia del pare Antoni Pou en la missa conventual del monestir de Montserrat. Ha dit el que m’hauria agradat sentir per boca de més eclesiàstics. Ha parlat, enllaçant molt bé el comentari de l’Evangeli d’avui amb el valor del clam esperançat que sorgeix d’aquesta manifestació popular de les places de les nostres ciutats. Esperança que neix en comprovar com la joventut no està adormida sota el narcòtic del consumisme benestant; esperança que pren cos al veure com una part de la societat ha acollit amablement aquesta protesta i s’hi ha solidaritzat activament. És una esperança certa veure que les persones es mobilitzen per una democràcies més real. Aquesta protesta dóna sentit a una pregunta que semblava sense sentit: “per què cal lluitar?”

La lluita que neix de la indignació expressa la recerca d’una dignitat malmesa per uns comportaments polítics que han traspassat la càrrega de la crisi als qui no l’han provocat o que no han fet prou per preservar els drets dels ciutadans. Al darrera de la resposta hi ha un clam pels valors bàsics de la societat i que s’expressen com justícia, la dignitat de les persones i l’amor perquè són valors ne si mateixos. Aquestes protestes són una proposta de d’avançar cap a la possibilitat de renovació de les institucions polítiques i també eclesials. Però, com molt bé ha dit, el pare Antoni Pou, no es pot traspassar totes les responsabilitats als polítics. Aquests no són petits déus. Cal veure quins són els compromisos que prenen els ciutadans personalment per tal de transformar les realitats que no agraden. Cal implicar-se activament en el canvi de la societat. No és suficient dir el que no es vol, sinó afirmar el que es vol i comprometre’s activament per que sigui així, tal com ha dit recentment Stéphene Hessel.

El pare Antoni Pou a senyalat que és temps de gran renovació de la societat i de l’Església. Això exigeix esforç i sacrifici personal; això vol dir implicar-se per tal construir una Església més autèntica i una societat millor. En les mans dels ciutadans hi ha la llibertat de quedar-se en la simple indignació o transformar les estructures socials i polítiques injustes i orientar-les en favor d’una societat més humanitzada. És evident que els polítics actuals no són petits déus que tot ho poden. Però aquests polítiques haurien d’escoltar la sensibilitat ciutadana i transformar en propostes positives les crítiques que s’expressen aquestes dies. De manera particular, els polítics cristians que militen en diferents partits, haurien de ser més valents alhora de saber traduir en iniciativa política les inquietuds que els ciutadans expressen aquestes dius en les places. Per la seva part, els nostres pastors haurien de ser més decidits i saber il·luminar avui, amb paraules vives i actuals, la consciència social i política dels cristians.

dissabte, 21 de maig del 2011

Petit recull de pregàries XVIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

22 maig 2011 “”No m’amaguis la mirada en hores de perill; sempre que t’invoco, escolta atentament, no triguis en respondre’m” (Sl 102,3)

23 maig 2011 “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor” (Sl 103,8)

24 maig 2011 “Quan envies el teu alé, reneix la creació i renoves la vida sobre la terra” (Sl 104,30)

25 maig 2011 “Cantaré al Senyor tota la vida, cantaré al meu Déu mentre sigui al món” (Sl 104,33)

26 maig 2011 “Glorieu-vos del seu nom, que és sant, alegreu-vos de cor, els qui busqueu el Senyor” (Sl 105,3)

27 maig 2011 “Per l’amor que tens al teu poble, recorda’t de nosaltres, Senyor; visita’ns a salvar-nos” (Sl 106,4)

28 maig 2011 “Enaltiu el Senyor que n’és de bo! Perdura eternament el seu amor” (Sl 107,1)

divendres, 20 de maig del 2011

Preludi renaxeintista

La proposta de trobada dialogal entre ideologies ha de servir per potenciar un conjunt de valors morals al voltant dels quals recuperar el to moral de la societat civil i des d'ella la política. És necessari afavorir punts de trobada amb el pensament liberal modern per parlar i posar-nos d'acord sobre qüestions com són la creativitat, la responsabilitat, la solidaritat, l'esforç, la tenacitat, la tolerància, l'espiritualitat i altres valors que podrien resumir-se en el que molt encertadament Victoria Camps va denominar "Virtuts Públiques". Les quals, segons aquesta professora d'ètica, podrien sintetitzar-se en: solidaritat, tolerància, responsabilitat, professionalitat, bones maneres i transparència. El liberalisme pot ajudar a tornar a recompondre un projecte humanista que situï de nou als homes i dones emancipats, amos dels seus presents i actius constructors del futur, en el centre d'un nou paradigma cultural que pot tenir molts punts de contacte amb l'esperit renaixentista.

Les possibilitats d'aquesta trobada dialogal amb el pensament liberal no han d'esbiaixar l'existència d'algunes dificultats, importants, en aquesta recerca de raó entre diferents tradicions de pensament. Resulta discutible l'elogi encès que fa, en particular, el neoconservadurismo de tornada a àmbits privats i l'absència de diàleg sobre el sistema de valors. La valoració de l'individualisme proposada pels neoconservadurismo moderns estimula a les persones a ocupar-se només dels seus assumptes, dels seus negocis, mentre que es considera irrellevant discórrer sobre el per què de les coses i les seves raons. Aquesta incitació a l'individualisme estimula, indirectament, la insolidaritat com a únic referent vàlid.

Enfront d'això hem de recuperar el discurs, sempre incòmode, de la solidaritat. Però no des d'una discussió sobre els valors, doncs no crec que puguem trobar massa desacords sobre això amb els neoliberals, sinó a partir de compromisos fefaents a favor de la solidaritat. El desafiament real és com construir institucions solidàries, com impulsar i decidir alternatives solidàries i viure de forma solidària. Parafrasejant a Marx podríem dir que l'important ja no és interpretar la solidaritat, sinó construir un món solidari.

dijous, 19 de maig del 2011

Contra l'odi, tolerància zero

Cal dir prou. No es poden dir mentides sobre els immigrants o enemistar-nos amb ells. No es pot tolerar que hi hagi persones, com el líder de PxC que incitin l’odi contra els immigrants. Com tampoc es poden admetre alguns comentaris sobre els immigrants com els que repeteixen, un dia si i un altre també, alguns candidats populars. Alguns dels seus comentaris alimenten la xenofòbia.

La campanya electoral de les eleccions municipals ha provocat a alguns polítics a dir verdaderes calumnies, mentides i falsejar la realitat només amb la finalitat d’incitar la por als immigrants. Cal dir prou. Això no es pot admetre. Cal denúnciar aquestes opinions i s’han de perseguir amb contundència i sense contemplacions. Un amic meu, lamentablement mort, comentava que la por social s’instal·la quan els ciutadans són condescendents amb els violents, físics o verbals. Quan els ciutadans callen la por guanya terreny. Els que incitin l’odi han de ser perseguits judicialment. Per això els ciutadans hem d’estar defensats contra aquest l'odi practicat per alguns polítics. Els ciutadans ens hem de sentir protegits contra la maledicència practicada per alguns polítics. La millor defensa que tenim davant la seva aparent impunitat és confiar que la Fiscalia Provincial de Barcelona aquest cop trobi motius per actuar d’ofici a través del fiscal que s’ocupa del Servei Especial de Delictes d’Odi i Discriminació. Contra l’odi, tolerància zero.

dimecres, 18 de maig del 2011

Indignació i revolta

Els cristians creiem que malgrat les infidelitats en l'amor al germà Déu es lent en el càstig i ric en el seu amor. Perquè, sempre hi ha el seu generós perdó. Al llarg de la historia de la salvació s’observa com Déu a traves de profetes i els signes dels temps ha recordat a la humanitat quina ha de ser la seva fidelitat en el camí de la salvació. Sempre dóna una segona oportunitat per redreçar-se quan el pecat ens ha enemistat amb Ell. Quan l'Aliança semblava corrompuda Jesús, que experimenta el sentit de saber que Déu és Abbà, estableix una nova Aliança estable i ens indica quin és el seu camí. Aquest resum abreujat de la pròpia historia de la salvació em serveix per parlar de la salvació en la història. Perquè l’Aliança de Déu amb la humanitat es dóna en la història i en un temps històric que té passat, present i futur.


Avui vivim temps convulsos. Són moments de grans canvis socials, culturals i econòmics. També haurien de ser moments de canvis profunds en el sistema polític, però aquests no es donen amb la claredat que hom espera. La política ha perdut part de la seva capacitat per interpretar el que passa, proposar alternatives i controlar els diversos agents i actors que configuren el futur. Per això no es cap casualitat que hi hagi persones indignades que no accepten resignadament la realitat perquè se’ls nega la possibilitat d’un futur tranquil. Aquestes persones no es conformen amb una acceptació resignada de la realitat. Hi ha un descontent que ha d'interpretar-se pausadament. No es pot desqualificar als indignats dient que són els anti-sistema del moment. No, no és així. Per que, en tot cas, sí que són persones que s'han quedat fora o en la perifèria del sistema per culpa de la cobdícia i manca d'ètica d’aquells persones que controlen el sistema. Els vertaders anti-sistema són els personatges que Jeffrey D. Sachs identifca molt bé en un magnífic article Oleada de crímenes corporativos”. Són aquestes persones les que han provocat la fallida del sistema de benestar construït, amb molt esforç, pels nostres pares; són las mateixes persones que, en lloc d’estar afectades per la crisi encara se’n beneficien.


Per això no és estrany que el present sigui temps d’indignació. Però també hauria de ser temps de nous valors i de revolta. El papa Benet XVI insisteix que calen nous valors en el sistema econòmic i social. Hem d'acollir la seva proposta de valors perquè ajuden a humanitzar la societat i a reconciliar-nos amb Déu. Però també ha de ser un temps per la revolta. Cal treure els nous mercaders que han ocupat el temple de la política. Persones corruptes o insensibles de cor que s’aprofiten del valor de la democràcia i de l’espai polític. Persones que han fet de la política una negoci a favor dels seus interessos i els interessos dels seus amics. Persones que legislen per afavorir els lobbys que els han promocionat a l’escó polític amb importants aportacions per la campanya electoral o pel seu lucre personal.


Cal un nou acord social per recuperar el sentit de la política. La indignació, junt amb la revolta i el renovellament ètic necessiten de l’espai polític. Ara per ara, no tenim altres canals. El que cal és millorar la qualitat de la democràcia i dignificar la política. Per això ens cal escoltar les veus que criden a la indignació i a la revolta des dels campaments de les places de les nostres ciutats Quan demanen una oportunitat per viure dignament ens estan parlant a les nostres consciències. Per això, en aquests moments de tribulació és important que aquestes persones sentin al seu costat la veu solidària de les persones que, com feu el Bon Samarità, no passen indiferent davant dels que pateixen. És un moment privilegiat per renovar la fidelitat misericordiosa de l’Església en el nostre temps històric. L’Església ha d’estar al costat dels indignats perquè Jesús també s’indignà amb els mercaders del Temple.

dimarts, 17 de maig del 2011

(im)Prudència

En política, tot sovint, convindria exercitar la prudència. Aquesta, és la virtut d’actuar de forma justa, adequada i amb cautela. Els escolàstics ho definien com la recta ratio agibilium per diferenciar-ho del que era l’art identificat com recta ratio factibilium . Es considera que la prudència és comunicar-se amb els demés per mitjà d’un llenguatge clar, cautelós i adequat, i actuar respectant els sentiments, la vida i la llibertat dels altres. Es pot considerar que la prudència significa actuar amb precaució segons la situació i no fer-ho prenent riscos innecessaris. Pels catòlics és una virtut cardinal perquè guia les restants virtuts. La prudència ajuda a la raó a discernir, en cada moment i circumstància, el bé del mal i escollir els medis per realitzar-lo. La prudència ha estat elogiada en els tractats com la guia per l’acció política. Fa pocs anys es posà de moda el llibre “L’art de la prudència” del capellà del Segle d’Or Baltasar Gracián (1601 - 1658). Els seus aforismes eren presentats com oracles pel bon govern. Després, ningú els hi feia cas.



El vici o la disbauxa, entesos com els contrari de la prudència, poden ser l’actitud temerària o actuar de forma imprudent. Això és el que ha succeït no fa massa quan un mosso d’esquadra, representant el Sindicat de Policies de Catalunya, explicà explicà en un congrés fent servir un to alarmista, com els serveis d’espionatge americans i espanyols, juntament amb les forces de seguretat del país estan controlant exhaustivament el que fan i diuen els radicals musulmans a Catalunya. Aquest mosso d’esquadra explicà, sense estalviar-se detalls, com es vigilen els sospitosos de col·laborar amb la yihad. És evident que les seves opinions tranquil·litzen perquè donen seguretat, però no ajuden a resoldre la convivència quotidiana amb els musulmans catalans ja que de nou se’ls envia el missatge de que estan permanentment i rigorosament vigilats per precaució. Només cal anar a qualsevol acte important de les comunitats musulmanes catalanes per identificar els que estan allà per controlar el que passa. Alguns ho fan amb total discreció i altres se’ls identifica fàcilment. Ja està assumit que això sigui així i tothom actua amb normalitat. D’alguna manera, les forces de seguretat formen part del paisatge. Però tot queda en cercle restringit del qui ho ha de saber.

El problema està quan el comportament poc prudent, clarament imprudent, projecte cap la societat de que a Catalunya es viu en un estat de vigilància permanent. Probablement, motivats per les ganes de tranquil·litzar a la ciutadania. El que digué el representant del Sindicat de Policies de Catalunya no és gens diferent del que es podia llegir fa uns mesos en els informes de Wikileaks. El que no explicaven aquests informes, ni el mosso d’esquadra comentà, és el treball callat que moltes persones i entitats fan per assegurar la bona convivència de la societat catalana amb la comunitat musulmana, especialment amb aquelles persones que han vingut de països amb cultures diferents. Aquestes persones i entitats han treballat sota la perspectiva de que la interacció i la bona acollida siguin les bases de la convivència. De tal manera que, la prevenció contra la radicalitat d’alguns membres d’aquesta comunitat sigui ràpidament identificada i aïllada socialment des de dins de la pròpia comunitat. Això és una actitud prudent, mentre que l’alarmisme, per se imprudent, és un mal conseller per la integració i la convivència.

dilluns, 16 de maig del 2011

El talent polític

Es perd el talent?. És evident que sí. En general, l’edat no perdona. Algunes persones pateixen un notable deteriorament en el sistema neuronal que afecta a la seva capacitat cognitiva. Llavors, moltes coses s’enfosqueixen i la desorientació mental guanya terreny. Però, ¿passa el mateix en les organitzacions?. La resposta hauria de ser que no, però no n’estic tan segur. En el cicle de vida organitzatiu es dóna un fenomen ben curiós: el talent es deixa perdre de forma cíclica. Alguns amics meus estan constatant aquesta realitat en la seva pròpia experiència. Resulta amarg percebre que la perícia personal, en lloc de ser una ajuda, és un destorb. De cop, la persona dubta del seu talent perquè l’organització decideix prescindir d’ell. Ràpidament l’autoestima es fa fonedissa i sorgeix la pregunta: ¿és veritat que no puc aportar res a l’organització o a la societat?.

Fals. Les persones sempre poden aportar el seu talent en la mesura que les organitzacions o la societat el vulgui acollir. La qüestió és saber com aprofitar aquest talent quan els indicadors laborals semblen indicar que s’imposa el temps del retir. ¿Pot prescindir una societat madura del talent de les persones? ¿té sentit jubilar a una persona quan està intel•lectualment madura? Ara que estem en una economia de crisi, ¿té algun sentit oblidar la perícia que tant ha costat d’adquirir?, ¿no és un luxe prescindir de l’experiència?, ¿com es trasllada l’alt valor del coneixement contingut en la perícia a les persones que s’incorporen al mercat de treball?. Des del punt de vista d’aprenentatge el coneixement d’una persona de 60 anys no és la suma de dos de 30 anys, tot i que, guiat pel criteri de minimitzar costos, el responsable de Recursos Humans així ho consideri. Les persones de 60 anys, aquelles que tenen la jubilació a la cantonada, certament no hauran resolt el teorema de Fermat, però s’han cremat les pestanyes intentant resoldre'l o aprenent el que no cal fer per tal que les coses es facin bé. Socialment, ¿és considera que això té algun valor? ¿hi ha algú interessat en conèixer el saber del seu veí?

Ara que venen eleccions municipals algunes persones, després de molts anys de dedicació al servei a la comunitat local, han decidit deixar la política. ¿Com es recull la seva experiència?, ¿quins mecanismes té el sistema polític per aprofitar el seu talent polític?. Dóna la impressió que hi ha un pensament majoritari que considera que en política les persones es poden amortitzar com les inversions o que tenen data de caducitat com el iogurts. Quin error!. Estic envoltat de persones que volen retornar a la societat el talent que la vida política els ha aportat i no saben com fer-ho. No hi ha suficients canals socials per recollir eficaçment aquest talent polític. Les poques experiències existents són en el sector social i no són del tot conegudes. Desaprofitar aquesta aquest talent no és bo per la societat.

diumenge, 15 de maig del 2011

La veritat

Fa molts anys, l’Alfonso Carlos Comín va ajudar-me a entendre el sentit del silenci de Jesús quant, davant de Pilat, callà a la seva pregunta: ¿què és la veritat?. Des de llavors tinc prevenció als portadors de veritats absolutes, en qualsevol àmbit. Intento estar atent als camins que Déu obra per trobar la Veritat entre les moltes veritats que es teixeixen en la vida. Només l’Absolut és font de sentit per la veritat que explica moltes de les preguntes que ens fem les persones. Però avui, la veritat és objecte de transacció entre els nous mercaders del temple de la comunicació. Fins al punt que es difumina el mateix valor de la veritat i es torna a formular, en un altre sentit, la pregunta de Pilat.

Durant una campanya electoral hi ha qui diu algunes mentides o transmet informacions parcials que es presenten com a veritats. Un exemple, ¿és veritat que per culpa dels immigrants s’han introduït de nou certes malalties, tal com s’ha volgut fer creure?. Els periodistes recullen acríticament qualsevol informació i la donen per bona en la mesura que pot esdevenir notícia rellevant. ¿Què passaria si algun periodista tinguessin més sentit crític i anés a consultar realment les fonts de la informació?. Probablement es descobriria l’engany. Però en aquest casos la veritat ja no seria notícia, mentre que la mentida sí. En un proper documental que emetrà TV3 sobre l’obra d’un insigne i erudit sacerdot, mort no fa massa, el realitzador de la sèrie no li va agradar l’enquadrament que sortia de la tomba on està enterrat el sacerdot i decidí recrear-la traslladant la creu i l’estela funerària a un altre indret més fotogènic. Tornat a la campanya electoral, ¿què passa amb els cartells d’alguns candidats on el retoc fotogràfic ha treta arrugues, a allisat la pell fent-la com de porcellana o ha estilitzat la imatge?,¿són admissibles aquestes recreacions?, ¿quin sentit tenen aquests enganys?, ¿per què amagar la realitat?.

Cap d’aquestes preguntes són accessòries, ja que si donem per bones aquestes llicències, podríem sospitar que bona part del que es comunica pot estar manipulat per fer-nos creure allò que no és. Com la famosa tècnica cinematogràfica anomenada “nit americana” que permet filmar una escena simulant que és de nit quan en realitat és de dia. La fantasia creativa substitueix la realitat. Tot es confon i nosaltres també. Així la veritat esdevé un objecte d’intercanvi al servei d’unes finalitats que són elevades a la categoria d’absolutes. Cal tornar a la pregunta de Pilat i, enfront dels nous relativismes, tornar a escoltar la pregunta ¿què és la veritat?.

dissabte, 14 de maig del 2011

Petit recull de pregàries XVII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

15 maig 2011 “Anuncieu de dia en dia que el Senyor ens ha salvat” (Sl 96,2)

16 maig 2011 “La llum apunta per al just, i l’alegria per als rectes de cor” (sl 97,11)

17 maig 2011 “Tothom ha vist, d’un cap a l’altre de la terra, la salvació del nostre Déu” (Sl 98,3)

18 maig 2011 “Senyor, Déu nostre, tu els responies: eres per a ells Déu de perdó, tot i castigar les seves culpes” (Sl 99,8)

19 maig 2011 “Reconeixeu que el Senyor és Déu, que és el nostre creador i que som seus; som el seu poble i el ramat que ell pastura” (Sl 100,3)

20 maig 2011 “Que n’és de bo el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per segles i segles” (Sl 100,5)

21 maig 2011
“Vull celebrar la bondat i la justícia. A tu, Senyor, dedico el meu cant” (Sl 101,1).

divendres, 13 de maig del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal XV. Per una nova democràcia política

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

(Reflexió sobre un punt de trobada amb el pensament liberal moderna: la democràcia política)

En el camp de la democràcia política és on el neoliberalisme ha consolidat una cultura alternativa adequada per al nostre temps. Les seves crítiques a les limitacions del sistema democràtic occidental no han de refutarse per considerar-les com a simples intents deslegitimadoras del mateix. Més aviat tal deslegitimació pot produir-se si la cultura política existent potència i consolida, com a senyals d'identitat pròpies, alguns dels seus elements més perniciosos tals com: a) inclinació al pragmatisme; b) difuminación dels referents ideològics en les opcions polítiques; c) oblit dels conflictes socials; d) adelgazamiento de la participació democràtica; i) tecnificació de la política i encumbramiento del gestor públic com a substitut del polític.

El desafiament plantejat a la governació de la nostra societats prové de la seva creixent complexitat, les seves inevitables inestabilitats i constants desequilibris. Aquesta situació no pot conduir al desànim ni a l'atrincheramiento en posicions dogmàtiques. El diàleg de tradicions torna adquirir la seva justa dimensió: torna a ser necessari a fi de trobar una alternativa al que els membres del Club de Roma qualifiquen de "creixent obsolencia" dels sistemes de governabilitat, doncs "les seves estructures van ser dissenyades en l'essencial fa més d'un segle per satisfer les necessitats de societats molt més simples que la present" (King,A. i Scheinder,B. "La primera revolución mundial. Informe del Consejo al Club de Roma. Plaza Janés, Barcelona 1991 pág.182) . En aquesta recerca d'alternatives els punts de trobada poden ser molts i segur que ells faran possible que la "Humanitat i la compassió" (King,A. i Scheinder,B. "La primera revolución mundial. Informe del Consejo al Club de Roma. Plaza Janés, Barcelona 1991 pág.191) impregnin l'acció política .

dijous, 12 de maig del 2011

Sil·logismes polítics

És habitual escoltar l’expressió “negar la major”. Això vol dir que es nega la validés d’una opinió o el raonament d’una altra persona perquè es nega la validesa del fonament en el qual es basa el judici. Això és evident en els sil·logismes on es relacionen dues premisses de les quals es dedueix una conclusió. Sembla que en política hi ha persones capficades en afirmar la major sigui com sigui. L’ús dels sil·logismes és un recurs polític molt emprat. En campanya electoral abunden els exemples dels sil·logismes polítics. Un exemple seria: “els que pensen com jo són bons catalans, aquells no pensen com jo. Llavors, aquells no són bons catalans”. Aquest tipus de plantejament neguen el dubte. La hipòtesi major esdevé tesi irrefutable i inqüestionable. Aquesta tesi ho ha d’explicar tot i fora d’ella tot esdevé negació de la major.

Però, ¿que passaria si es qüestionés la tesi major?. ¿Què passa si es demostra que la major és una construcció per confondre el pensament?. Dit d’una altra manera: ¿i si la major fos una simple manipulació?. La raó pot ajudar-nos a desemmascarar la debilitat d’aquest tipus de raonament. Només cal demostrar que hi ha tanta certesa en la major com equívoc malèvol en la conclusió del sil·logisme. És a dir, un pot ser tan català pensant d’una manera com una altra. Ningú té la patent de donar certificats de catalanitat. Aquest és el treball que la raó crítica ha d’exercir per evidenciar les trampes dels sil·logismes polítiques. La millorar aportació que es pot fer a la llibertat crítica és sospitar sempre de la solidesa dels sil·logismes polítics.

dimecres, 11 de maig del 2011

Ramadà

Ahir, una persona va demanar-me que era el Ramadà i com ho vivien els musulmans. He escrit aquesta resposta que és útil per qui vulgui conèixer millor als nostres veïns musulmans. La paraula Ramadà és el nom del novè mes del calendari lunar seguit pels musulmans. Durant aquest mes els musulmans practiquen un dejuni (sawn) des de la sortida fins la posta del sol. El dejuni consisteix en abstenir-se menjar i beure, de fumar i de mantenir relacions sexuals. Cada nit, la família es reuneix per acabar el dejuni i llegir un fragment de l’Alcorà. A més, durant el Ramadà s’han de fer obres de caritat i estar atent amb les persones necessitades. A la fi d’aquest mes es celebra la festa de la ruptura del dejuni (Aid al Fitr).

El nom Ramadà prové de l’arrel rmd que significa sol abrasador o calor intensa i sequera. En les societats àrabs preislàmiques hi havia un mes que es considerava sagrat i era un temps de treva de tot conflicte. Algú ha volgut veure en aquest mes alguna similitud i adaptació de la Quaresma cristiana. Altres, atenent-se a l’etimologia de la paraula, afirmen que era un temps en el qual es paraven les activitats civils i militars degut a la calor. Tot i que, degut a la mobilitat del calendari musulmà, el Ramadà es pot celebrar a l’hivern. En la tradició musulmana sunnita, el dia 27 del mes de Ramadà es celebra la Nit del Destí (Laylat al-Qadr) que commemora l’aparició de l’arcàngel Gabriel a Mahoma per revelar-li l’Alcorà.

dimarts, 10 de maig del 2011

Monjos al segle XXI

Ahir, a TV3, s’estrenà la sèrie “Les Divines”; comèdia refrescant protagonitzada per les actrius Rosa Maria Sardà i Verònica Forqué. L’estil desenfrenat i accelerat del primer capítol evidencia que els seus productors volen apropar-se a l’èxit d’altres sèries populars com fou “Plats bruts”. A l’inici del primer capítol els guionistes presenten progressivament els diferents personatges. Un de ben curiós és Lolo el fill de la Mimí (Rosa Maria Sardà) i aspirant permanent a monjo de Montserrat. Els guionistes han dibuixat a Lolo como un personatge de pietat obsessiva i una caricatura del que és una persona religiosa. La raó per la qual no pot fer-se monjo és perquè “no té dot”. Al veure la frivolitat com els guionistes tractaven la vocació i el fet religiós, vaig recordar un magnífic article de Josep Miquel Bausset, aquest sí monjo de Montserrat, on explica el perquè de la seva vocació i el sentit de la seva vida monàstica.

L’article d’en Josep Miquel Bausset, “Monjos al segle XXI” és una presentació vivencial de l’experiència monàstica al commemorar el 25 aniversari de la seva professió monàstica. L’excel·lent article d’en Josep Miquel evoca que el monaquisme té un nou sentit avui perquè l’Església necessita el testimoniatge d’experiències singulars de l’Evangeli. A partir d’unes paraules del teòleg José Antonio Pagola, en Josep Miquel Bausset transmet el sentit de la vida monàstica perquè cal “creients de veritat, atents a la vida i sensibles als problemes de la gent, buscadors de Déu, capaços d’escoltar i d’acompanyar amb respecte als homes i les dones que pateixen i que busquen i no troben la manera de viure més humanament”. Excel·lents paraules que descriuen el valor de l’opció monàstica feta per tantes persones. La vida monàstica presentada per en Josep Miquel Bausset està molt allunyada de la frivolitat de la sèrie de TV3 que, en la recerca de l’acudit fàcil i de l’entreteniment simple, banalitza una opció que aporta valors a una humanitat en recerca de sentit.

dilluns, 9 de maig del 2011

Els coptes i l’Egipte post-Mubarak

He llegit avui una interessant reflexió sobre les tensions entre coptes i salafistes a Egipte feta per la periodista Amira Nowaira al diari The Guardian. Aquesta periodista afirma que els conflictes entre coptes i musulmans han estat sempre molt vius a Egipte en els darrers anys. El règim de Mubarak havia justificat una part de la seva política repressiva explicant que era per protegir la minoria copte davant de les pressions dels musulmans radicals. Però aquesta tesi es desmuntà ràpidament amb la caiguda del règim de Hosni Mubarak. Des del passat mes de gener fins aquest cap de setmana res havia alterat la convivència entre coptes i musulmans a Egipte.

Les revoltes populars de començament d’any s’iniciaren per l’impuls d’una població cansada d’una dictadura que es mobilitzà per la democràcia: La revolta popular no tenia cap justificació religiosa, era laica. Si al principi els cristians coptes s’ho miraven a una certa distància, poc a poc s’incorporaren a les protestes. Al final, els cristians coptes feien de servei d’ordre els divendres per tal que els musulmans poguessin pregar a la plaça de la llibertat. Quan tot semblava haver-se normalitzat apareix l’incident Kamilia Shehata, la suposada noia copte convertida a l’Islam i retinguda en una església i que un grup de salafistes radicals volien alliberar. El resultat de l’enfrontament ha estat dramàtic, 12 morts i més dos centenars de ferits.

De nou, el fanatisme religiós ha estat utilitzat per defensar uns interessos polítics que poc tenen a veure amb els valors religiosos. Els analistes diuen que darrera d’aquests incidents hi ha la llarga i obscura ma de l’antic aparell d’estat de Mubarak que ha volgut aprofitar aquest fet per desestabilitzar el tímid procés democratitzador d’Egipte. Hi ha que afirma que l’antic ministre de l’interior fou el que organitzà l’atac a l’església cristiana d’Alexandria que, a l’inici d’aquest any, també acabà amb morts. L’església copte no ha de deixar-se intimidar per aquests esdeveniments i ha de seguir alineada amb el procés de canvi democràtic emprés a Egipte. Les tensions i conflictes amb l’islamisme radical no els ha d’apartar del compromís per la llibertat i la possibilitat de sumar-se als esforços democràtics.


Els fanàtics islamistes voldrien uns cristians coptes tancats a les seves esglésies en lloc de veure’ls incorporats als moviments democràtics. Avui a Egipte el conflicte real no és entre religions, sinó entre la llibertat i la dictadura del passat.

diumenge, 8 de maig del 2011

Interacció i lideratge polític

L’altre dia, estant sopant a la caseta de la “Hermandad del Santo Angel” a la “Feria de Abril” vaig observar un fet que m’impactà. Al mig sopar entrà un conegut polític, ara en l’oposició, aspirant a l’elecció a alcalde en les properes eleccions municipals, i després, un parell més de polítics en actiu i col·legues de l’anterior. Em sorprengué com tots aquests polítics, a excepte d’anar a saludar al personal de cuina i al responsable de la caseta, no tingueren la iniciativa de saludar o parlar amb el nombrós públic que estava sopant. Passaren com una exhalació.

¿S’ha tornat estúpida la política?. La política sense interacció amb els ciutadans és molt nècia. La confiança ciutadana, base de tot lideratge polític, es construeix també a partir de la interacció dels polítics amb els ciutadans, els electors. Però sembla que les estratègies comunicatives d’alguns partits eviten que els polítics s’apropin als ciutadans. En els darrers anys s’han consolidat algunes pràctiques que esdevenen vertaderes barreres per apropar la política als ciutadans. Per exemple, els polítics fan rodes de premsa sense preguntes, els partits reparteixen talls d’imatge dels seus candidats o en les campanyes electorals s’eviten trobades reduïdes dels polítics amb els ciutadans.

Sense interacció dels ciutadans amb els polítics no hi lideratge polític. Sense relació directa dels ciutadans amb els polítics no hi espai plausible per la política. El perill d’avui és deixar la política en mans només dels dissenyadors de la mercadotècnia política. Els productes del marketing polític han esdevingut freds canals de comunicació, incapaços de transmetre la humanitat que sempre hi ha al darrera d’un polític. Cal salvar aquesta humanitat en benefici d’una política més humanitzada. Per sort, en algun dels primers anuncis electorals de la campanya municipal comença aparèixer algun polític mostrant-se distés i relaxat en entorns càlids, com la família o envoltat d’altres persones.

dissabte, 7 de maig del 2011

Petit recull de pregàries XVI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

8 maig 2011 “Ja que s’empare en mi, jo el salvaré, el protegiré perquè coneix el meu nom” (Sl 91,14))

9 maig 2011 “Sempre que m’invoqui, l’escoltaré, estaré vora d’ell en els perills, el salvaré i l’ompliré de glòria” (Sl 91,15)

10 maig 2011 “Saciaré el seu desig de llarga vida, li mostraré la meva salvació” (Sl 91,16)

11 maig 2011 “Senyor, que en són, de grans, les teves obres, els teus designis, que en són de profunds” (Sl 92,6).

12 maig 2011
“El teu pacte és irrevocable, Senyor. La santedat escau a casa teva al llarg de tots els segles” (Sl 93,5)

13 maig 2011 “Quan m’adono que estic a punt de caure, el teu amor em sosté, Senyor, quan creix el neguit dintre meu, el teu consol és la meva delícia” (Sl 94,18-19)

14 maig 2011 “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu!” (Sl 95.7).

divendres, 6 de maig del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal XIV. Revisió de la democràcia política

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

(Reflexió sobre un punt de trobada amb el pensament liberal moderna: la democràcia política)


La crisi econòmica iniciada als anys 70, a més de l'impacte sobre el sistema econòmic, va servir per reobrir el debat sobre les possibilitats de seguir desenvolupant la democràcia representativa a partir del marc establert per la democràcia liberal. Posteriorment aquest debat es va enriquir per les aportacions sorgides al voltant de les repercussions polítiques de la crisi de l'Estat del Benestar i els problemes derivats de la governació de les societats occidentals. L'enorme burocratització generada pel desenvolupament i extensió de l'Estat Social han difós la creença de que un dels actuals problemes greus de la democràcia moderna és la lentitud en la presa de decisions. És probable que al voltant d'aquestes crítiques i preocupacions sigui possible establir alguns punts de consens entre els diferents pensaments polítics que avui conformen les diverses alternatives polítiques.

En l'informe de 1991 del "Consell al Club de Roma" es preguntava i afirmava contundentment "¿és governable aquest nou món en què ens trobem? La resposta és: amb les estructures i actituds existents, probablement no” (King,A. i Scheinder,B. "La primera revolución mundial. Informe del Consejo al Club de Roma. Plaza Janés, Barcelona 1991 pág.118) . Les raons exposades pels analistes del Club de Roma eren persuasives: "existeix una contradicció creixentment evident entre la urgència de prendre certes decisions i el procediment democràtic, fundat en diàlegs diversos, tals com el debat parlamentari, el debat públic i les negociacions amb sindicats o organitzacions professionals. L'evident avantatge d'aquest procediment és la seva obtenció de consens. El seu inconvenient radica en el temps que porta, especialment a nivell internacional. Doncs, en efecte, la dificultat no es troba només en la presa de decisions, sinó també en la seva posada en pràctica i la seva avaluació" . Per a això el Club de Roma proposar buscar una nova "justificació moral i racional de la democràcia representativa" (King,A. i Scheinder,B. "La primera revolución mundial. Informe del Consejo al Club de Roma. Plaza Janés, Barcelona 1991 pág.118)

dijous, 5 de maig del 2011

Jaume Balmes, una figura a recuperar

El passat dimarts es celebrà a la Fundació Balmesiana una jornada de debat històric en ocasió del bicentenari del naixement de Jaume Balmes. Aquesta activitat, organitzada pel director de la biblioteca Balmes, mossèn Ramon Corts, serví per donar a conèixer la importància i el valor del pensament de Jaume Balmes. Aquest capellà pensador ha estat més oblidat que recordat, tot i el valor i vigència que tenen les seves propostes filosòfiques, culturals i polítiques. El seu pensament conservador era obert i dialèctic amb la realitat del seu temps. En cap moment, com molt bé defensa el pare Hilari Raguer, es pot considerar a Jaume Balmes com una persona de mirada tancada o reaccionària. Al contrari. Des de postures moderades, Jaume Balmes analitzà amb esperiti obert i dialogal les qüestions del seu temps.

El problema de Jaume Balmes ha estat la manipulació descarada del seu pensament per part dels ultra catòlics espanyols per tal de justificar el seu suport a tot el moviment d’oposició que provocà la caiguda de la República i el triomf franquisme. Efectivament, Jaume Balmes fou una icona de la dreta tancada sense que el seu pensament s’alineés en aquesta direcció. Per això he trobat interessant la reivindicació de l’originalitat del seu pensament feta en aquest acte d’homenatge i record celebrat dimarts passat.

Cal treure de l’oblit el pensament de Jaume Balmes. Cal reconèixer el valor de les seves idees i assumir-les com una patrimoni cultural dels catalans, de tots els catalans sense distincions. Gràcies a les aportacions de persones com Jaume Balmes els catòlics catalans podem sentir-nos membres d’una Església que viu i practica un catolicisme obert, dialogal, catalanista i sensible a les necessitats socials.

dimecres, 4 de maig del 2011

El particular mètode de discerniment d’e-cristians

Normalment, procuro evitar criticar directament a algú. Però, en aquesta ocasió, crec que ho he de fer en bé del sentit comú. Dissenteixo totalment de la declaració de la Comissió Executiva d’e-cristiansCriteris per ajudar a decidir el vot en les eleccions municipals”. Ho critico perquè els seus arguments no son equànimes i han estan construïts per justificar una conclusió presa abans de qualsevol debat. El grup e-cristians, des d'una enfurismada posició anti-socialista perjudiquen notablement a un dels pilars de la democràcia: el poder local. El sistema democràtic, com molt saben alguns dels dirigents d’e-cristians, ja que foren càrrecs públics en el seu moment, està format tant pels continguts dels acords dels governants i les seves polítiques, com també per les institucions que permeten articular el poder polític.

e-cristians per tal de desqualificar el govern de Rodríguez Zapatero desvirtua les eleccions locals i les manipula en benefici del seu enfrontament permanent amb la política del govern socialista. S’equivoquen, i molt, quan afirmen que les eleccions municipals són una ocasió per fer un plebiscit contra Zapatero: "són unes eleccions que tenen també un significat plebiscitari sobre les polítiques que ha vingut desenvolupant el president Rodríguez Zapatero". Les raons per tal consideració és que aquest govern, amb els diners de tots els ha “aplicat no a ajudar a les necessitats objectives, sinó a privilegiar als grups del laïcisme agressiu, la ideologia de gènere i l’homosexualisme polític" i a una "una política econòmica desastrosa que ens ha conduit a més del 21% d’aturats". En el supòsit que els raonaments d’e-cristians fossin raonables, no ho és la seva proposta. Mai unes eleccions locals han de servir per dirimir altres disputes fora de l’àmbit municipal. El dia 22 de maig els ciutadans escullen els representants polítics de la comunitat local. Es trien aquelles persones que han d’ajudar als ciutadans a construir el futur de les ciutats, vil·les i pobles. Res més. En els consistoris no es decideixen cap dels temes que tan preocupen a e-cristians. En els consistoris no es fa política general. Aquesta és la principal acusació que pot fer-se a la nota d’e-cristians. S’han equivocat d’eleccions motivats per la seva visió sectària de la política.

Per sort la doctrina social de l’església i el magisteri continuat dels bisbes catalans en aquests temes tenen una mirada més oberta i conciliar que el grup d’e-cristians. El pensament de constant confrontació esgrimit per e-cristians hauria d'incomodar als que, des d'alguns nivells de responsabilitat eclesial, han pensat que aquest grup podrien tenir un paper actiu i prevalent en el diàleg fe i societat. Hi ha molts cristians que poden tenir les mateixes preocupacions que les manifestades per e-cristians en el seu anàlisi, però no per això comparteixen la seva proposta de combat polític. La finesa d’anàlisi que sembla tenir e-cristians s’oblida per avaluar la política practicada altres forces polítiques amb les quals s’identifiquen alguns dels seus dirigents. Però, que en el cas de les eleccions locals, tampoc caldria tenir-ho en compta en la mesura que aquestes eleccions es situen en un altre nivell de govern.

Sorprèn aquesta anàlisi grollera d'e-cristians, tant més quan en a seva executiva hi ha alguna persona que ha estat regidor. El seu plantejament malmet el capital polític dels consistoris en beneficis d'unes obsessions particulars que converteix el seu suposat discerniment en consell sense bon judici i seny. El propi enunciat del comunicat, "criteris per ajudar a decidir", és un engany perquè el discerniment queda substituït per una recomanació: "que es votin les opcions que representin alternatives reals al partit socialista, a fi de garantir la seva exclusió democràtica del poder". ¿Com podem decidir lliurament les persones si ja es dóna la resposta al judici de valors?. e-cristians no proposen criteris per conformar els judici dels votants, sinó una indicació clara d'orientació del vot. Això és, ras i curt, un manipulació de la bona voluntat d'aquelles persones que confien en l'objectivitat i el bon judici d'e-cristians.

dimarts, 3 de maig del 2011

La mort de Bin Laden, una immoralitat política

Ahir, en la tertúlia de la nit a radio Estel, el conductor del programa, l'Emili Pacheco, plantejà comentar tres temes d'actualitat: la mort de Bin Laden, la prohibició de les llistes electorals de Bildu i la beatificació de Joan Pau II. En el meu torn d’intervenció vaig exposar que em semblava que els tres fets tenien un fil conductor molt rellevant pels cristians. En les tres situacions es pot parlar del perdó i la reconciliació. El beat Joan Pau II ens ensenyà la virtut del perdó quan estengué la seva ma reconciliadora a Ali Agca, la persona que pocs anys abans l’havia intentat assassinar. Moltes persones recorden encara avui la imatge del papa al costat d’Ali Agca a la presó. En relació de Bildu, ja vaig comentà en un altre post, la necessitat de perdó que cal administrar per tal de reconciliar i pacificar la societat basca. La mort de Bin Laden, que es pot qualificar d’assassinat, evidencia el risc de renunciar a la lògica del perdó en política.

L’assassinat de Bin Laden és un desastre per la moral política. En aquest cas, dóna la impressió que els nord-americans han actuat motivats per un desig de venjança. La llei del més fort, del sap desenfundar abans la pistola, ha prevalgut a tot ideal de justícia i de dret a la defensa que té tot individu. Les manifestacions d’alegria en els carrers dels Estats Units demostren que s’ha actuat buscant l’impacte emocional. La venjança ha guanyat la partida a la justícia. El mateix nom en clau donat a Bin Laden en aquesta operació que acabà amb la seva vida, Gerónimo, transmet la reedició de les batalles del far-west entre indis i americans que acabaren en l’extermini dels primers. La imatge dels responsables del govern dels Estats Units seguint en directe l’actuació de les forces especials, les quals tenien l’ordre de primer procurar garantir la seva integritat i després procurar agafar, si es podia, a Bin Laden, la percep com obscena.

La recerca i mort de Bin Laden, i la manera de comportar-se el govern nord-americà, qüestiona la confiança en les mateixes institucions democràtiques. Perquè la majoria dels altres governs occidentals han manifestat el seu acord amb l’eliminació de Bin Laden. Sense adonar-se que, en la base de tota societat democràtica i justa ha de prevaler el principi que tothom, fins i tot l’ésser més repugnant pel seu comportament, té dret a un judici just. Els cristians sovint preguem recordant com els salms evoquen el comportament del just i el valor que té la justícia perquè és agradable a Déu, el Senyor és just i benigne. L’amor de Jesucrist venç la llei del talió. No ha estat així amb Bin Laden. Situar-se en la lògica del perdó no significa defugir l’exigència de responsabilitats, però aquestes les han d’administrar els qui està facultats per fer-ho. Admetre que el perdó inspira el comportament polític vol dir reconèixer que és possible ser misericordiós i respectar la humanitat, encara que sigui un bri, que hi ha en la persona que s’ha de judicar. No fer-ho, és voler ocupar el lloc de Déu.

dilluns, 2 de maig del 2011

Imprinting polític

En els estudis sobre el comportament són molt conegudes les observacions de Konrad Lorenz sobre el condicionament que té l’impacte de la primera visió que tenen els animals al néixer. És l’anomenat fenomen d’imprinting. Els experiments de Konrad Lorenz amb ànecs demostraven que, si el primer que veien al sortir de l’ou era a ell, llavors el prenien com a mare i el seguien a tot arreu. El mateix passa en política. Són els famosos cent primers dies. Aquests no han d’entendre’s com uns dies de generosa gràcia concedits per l’oposició i els ciutadans als governants. Són els dies en els quals, les decisions que es prenen condicionen la resta del període de govern.

Si durant aquests primers dies el governant transmet una imatge de desordre i desori, difícilment podrà corregir la construcció mental que els ciutadans hauran fet dels seus governants. Per més que després l’ordre i el control presideixen l’acció de govern, la imatge que el ciutadà tindrà és d’un profund desgavell i desconfiarà de la capacitat i rigor dels governants. Els primers cent dies del govern marquen l’estereotip que presidirà tota l’acció de govern. Si el govern ha començat a governar advertint que farà retallades en tots els nivells de la inversió pública i aprimarà l’administració això és el que queda en l’imaginari dels ciutadans. Per més que després, en lloc de retallades es parli d’estalvi o s’expliqui que aquestes actuacions seran selectives, no es modifica la percepció ciutadana. Difícilment els ciutadans canviaran el seu judici. Per això, alhora de governar cal fer-ho havent previst que fer, que dir i com comunicar durant els primers cent dies. No fer-ho, té conseqüències irreparables. És una llufa que no es treu fàcilment i és una signe d’inexperiència.

diumenge, 1 de maig del 2011

Beat Joan Pau II

Sempre m’ha impressionat la figura del beat Joan Pau II. És innegable que el seu papat canvià profundament la vida de l’Església catòlica. El seu llarg pontificat no deixà indiferent a ningú. Algunes de les seves decisions foren controvertides i modificaren profundament l’organització eclesial. A partir d’una calculada política de nomenaments episcopals transformà el perfil de moltes esglésies locals. Durant el seu llarg pontificat l’Església catòlica patí una forta centralització doctrinal. La pastoral itinerant del beat Joan Pau II donà a la catolicitat el sentit propi del temps modern. El domini de l’espai mediàtic feren del beat Joan Pau II un líder eclesial acceptat política i socialment. La seva ocupació intel•ligent de l’espai comunicatiu li aportà el respecte mundial i augmentà considerable l’autoestima dels catòlics.

La fermesa de les seves conviccions el feu una figura indiscutible, però també controvertida. Les transformacions geopolítiques de finals del segle XX no es poden entendre sense el lideratge del beat Joan Pau II. La seva pastoral de multituds afavorí una església de grans moviments, més emotiva que reflexiva. Durant el seu pontificat s’enfortiren una sèrie de moviments eclesials en contraposició al treball pastoral fet fins aquells moments per algunes ordes religioses animades per l’esperit conciliar. Fou aquesta manera d’entendre la presència eclesial la que animà a proposar una nova missió de l’Església catòlica capaç de dialogar amb la cultura contemporània sense una posició d’inferioritat. L’actual papa, Benet XVI, ha recollit sàviament aquest llegat i ha sabut situar aquest diàleg en l’àmbit de la raó de la moderna per tal de resoldre el gran problema del relativisme moral. Ara tenim una església més reflexiva.

La revisió doctrinal impulsada del beat Joan Pau II ha estat plural i heterogènia. Si en el camp de la moral de les costums accentuà els aspectes més tradicionals i tancats, sabé obrir l’Església catòlica a una nova comprensió de la Doctrina Social més sensible als problemes de la societat. En aquest sentit, tothom pot identificar-se còmodament amb aquesta mirada plural del beat Joan Pau II tot i no compartir la totalitat de la seva rica i diverses reflexió doctrinal. Reconec que vaig viure amb estranyesa i desacord algunes de les seves postures en relació a alguns debats que afectaven a la comunitat eclesial. Era en aquestes ocasions quan experimentava la meva gran discrepància amb les opinions del beat Joan Pau II. Ho feia des de la més profunda comunió eclesial i amb dolor, tot i que el respecte per la seva figura quedava per damunt del propi desacord.

Més enllà dels aspectes doctrinals és innegable que el beat Joan Pau II humanitzà la figura del papat. Reconec que m’impressionà un petit detall dels primers moments de la seva elecció: descobrir que el beat Joan Pau II portava un rellotge digital. Pot semblar una tonteria, però per a mi, aquest petit detall, em comunicà la seva humanitat. Després, tot el seu pontificat estigué plegat de gestos plens d’humanitat: viatges, anar esquiar, nadar, sortir del Vaticà per passejar, anar a la presó per perdonar a qui el volgué matar. Tota aquesta dimensió d’humanitat culminà en la vivència pastoral de la seva infermetat i el procés de la seva mort. En aquests moments, en els quals la resposta espontània és amagar-se, el beat Joan Pau II es mostrà enormement humà i consolà a les persones que es trobaven en situacions similars. El seu papat fou un temps d’acostament i proximitat de la seva figura al poble. Això es manifestà de forma clara en la multitudinària cerimònia de l’enterrament i avui en el dia de la seva beatificació. Hi ha una corrent espontània d’adhesió a la seva figura perquè el beat Joan Pau II sabé connectar amb anímicament amb el que moltes persones necessitaven per sortir d’uns temps d’excessiva racionalitat i perfecció tècnica.

Avui, a Roma, l’Església catòlica ha beatificat una persona que, des de fermesa del seu convenciment sabé transmetre la força de la fe. Li demano la seva intercessió per saber testimoniar la meva fe.