Omar Noumri

Aquesta setmana Omar Noumri ha estat notícia per ser el primer àrab de religió musulmana escollit alcalde d’un poble de Catalunya, Castelló de Farfanya. Els ciutadans d’aquest poble lleidatà han decidit, per majoria absoluta, dipositar la seva confiança política en Omar i ha volgut que els representi en el consistori en els propers quatre anys per definir i construir el futur del poble. És una bona notícia perquè representa un pas positiu en els processos d’integració i compromís social del catalans d’origen estranger. L’elecció d’Omar és un signe de normalització cívica i una mostra del nivell democràtic d’una societat madura. Omar no ha amagat mai la seva condició de musulmà, persona que practica la seva fe. La seva pràctica religiosa ha fet que hagués de compaginar la campanya electoral amb la pràctica del dejuni del mes de Ramadà.

L’elecció d’Omar permet transmetre a la comunitat musulmana de Catalunya que el futur és una construcció política compartida i que tothom qui vulgui pot participar-hi, vingui d’on vingui. Això és molt positiu per consolidar el sentiment de pertinença a la nova societat escollida per molts musulmans que han fet del nostre país la seva nova llar. Però el cas de Castelló de Farfanya, lamentablement no es pot generalitzar a altres municipis. En altres llocs, en els quals el percentatge d’immigració àrab de religió musulmana és molt alt, resulta decebedor descobrir, si es repassen les llistes electorals municipals, comprovar l’absència de noms que evoquin un origen àrab o d’un altre país. En aquestes poblacions, ¿quin missatge transmeten els partits als seus conciutadans en relació a la integració política dels immigrants? Una conclusió sembla evident, hi ha persones que per raó d’origen d’ells o dels seus pares, no formen part del que es considera la corrent social majoritària. Quan succeeix això el missatge transmès als col·lectius de catalans d’origen immigrat és molt negatiu: hi ha catalans de primera i catalans de segona. Els partits polítics haurien de ser més sensibles a intentar representar, en el moment de fer les seves llistes electorals, a tota la diversitat del municipi i no només a una part d’ella. Ens hi juguen molt.

Un sol poble – II

Els estudiosos de Josep Benet, entre els quals està Jordi Amat, autor de la seva recent biografia ‘Com una pàtria’, comenten que el concepte “un sol poble” sorgí per frenar qualsevol intent de promoure un nou lerrouxisme per marginar els sectors populars de la represa del moviment catalanista durant la dictadura franquista.  Amb el concepte “un sol poble” el moviment polític catalanista i democràtic aconseguí reunir un ampli espectre de sensibilitats polítiques que anaren des de la dreta catalanista fins l’esquerra popular i que trobà en l’Assemblea de Catalunya la seva expressió política. En aquest procés, fou fonamental el compromís clar i decidit del PSUC i de CCOO a favor de la recuperació de la identitat nacional de Catalunya. La lluita per la democràcia obligà a tenir unes propostes polítiques simples i entenedores: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. “Més que mai un sol poble” fou el lema de la Diada de 1977

Els temps no permetien cometre errors estratègics que dividissin l’oposició al règim franquista. En aquells moments, la independència de Catalunya no era una aspiració majoritària entre els grups antifranquistes; però sí que tenien clar que separar les aspiracions nacionals de les reivindicacions socials podia crear un abisme entre el catalanisme i el moviment obrer i popular debilitant el camí cap la democràcia i les aspiracions nacionals de Catalunya. La idea política de ser “un sol poble” va permetre articular una potent reivindicació política canalitzada a través de l’Assemblea de Catalunya la qual fou capaç d’unir totes les forces polítiques entorn un programa polític compartit. Foren anys de difícil resistència construïda sobre l’acord i el convenciment que només es podia avançar cap la democràcia mantenint unides les aspiracions nacionals i els objectius de més justícia social. La solidesa d’aquest binomi garantí la cohesió social d’una societat catalana sostinguda per catalans de molts i diferents orígens. La voluntat de ser “un sol poble” continuà durant els primers anys del procés de represa democràtica de Catalunya.  

Progressivament, a mesura que l’arena política anava sent colonitzada pels interessos partidistes  les aspiracions nacionals s’escindiren de les reivindicacions més socials dels sectors obrers i populars. La idea de ser “un sol poble” prengué una altra significació, més conjuntural i poc relacionada amb la cohesió social. A la societat catalana començava a insinuar-se la complexitat que la caracteritzarà anys després i l'anàlisi política s'havia de formular en uns nous paràmetres. Amés, els importants errors estratègics comesos pels partits catalans majoritaris tornaren a crear les condicions perquè de nou el lerrouxisme anés trobant un espai polític en la societat catalana. La incapacitat de les elits polítiques catalanes, totes compromeses amb mantenir la seva hegemonia, unes a la Generalitat i les altres ocupant el poder local, deixaren sense significació vàlida la idea de Josep Benet de que a Catalunya som “un sol poble”. Cadascú comença a defensar el seus interessos partidistes i socials, i eren poques les persones conscients de que calia seguir harmonitzar la reivindicació nacional amb les necessitats socials dels catalans.

Multiculturalitat encoberta

Durant els darrers anys les polítiques públiques sobre la immigració han estat dominades per la voluntat de ser amables i acollidors amb els nou vinguts. Es considerava que l’immigrant havia de percebre la calidesa de la societat d’acollida durant la transició entre la fase d’arribada i la d’assentament de l’immigrant. D’acord amb aquesta visió s’admetia, i s’estimulava, que els nous vinguts fessin les seves associacions per preservar les seves tradicions i costums. Al mateix temps, l’amable i simpàtica societat acollidora oferia espais en els quals els immigrants mostraven la riquesa de la seva diversitat. Ara, quan es contemplen aquests processos amb una certa perspectiva, hom pot arribar a concloure que s’estava practicant, sense saber-ho, una versió tova del multiculturalisme.

Per no incomodar als nous vinguts es mirava cap un altre costat quan es constatava les seva poca presència en el teixit comunitari dels barris o quan defensaven, per una pràctica contrastada, uns valors i unes tradicions amb les que són pròpies de la nostra societat. Així, a mesura que passaven els anys, allò que podia semblar adequat per iniciar un procés d’integració ha esdevingut un mal crònic en alguns col·lectius d’immigrants. Per exemple, les dones són invisibles entre alguns col·lectius d’immigrants, i si apareixen tenen una posició subordinada als homes; forces entitats associatives dels immigrants es desenvolupen al marge de xarxes socials dels barris; alguns dels líders dels col·lectius d’immigrants mantenen comportaments poc favorables a la interacció social camuflat sota un rostre simpàtic quan es relaciones amb les autoritats del país; moltes entitats associatives dels immigrants són indiferents a la qüestió de com construir el sentiment de pertinença a partir d’una pluralitat d’identitats. La sobredosis d’empatia i amabilitat amb els nous vinguts ha desdibuixat la idea de que tota política immigratòria ha de saber combinar eficaçment actuacions d’acollida i integració amb una moral o ètica cívica que tingui present la dignitat de tot ésser humà.

El camí ha recórrer per assolir una societat integrada en la seva pluralitat i respectuosa amb la diversitat encara està plena de dificultats. Hi ha dificultats institucionals alhora de definir les polítiques públiques i també forces prejudicis i estereotips que condicionen la manera com s’aborden aquestes qüestions. Això limita tant les polítiques públiques com a les persones que hem d’acollir als immigrants. Ens cal abandonar aquelles iniciatives que, si bé foren útils anys enrere, ara resulten feixugues per aconseguir transformar els nous vinguts com a ciutadans catalans amb voluntat de ser-ho, amb sentit de pertinença a un país que té una tradició i cultura que es comuna i que ells poden contribuir a transformar.