Sis discursos del New Deal

La lectura del discurs de Barak Obama pronunciat ahir celebrant la seva victòria electoral va fer-me pensar en la força de les paraules i dels discursos ben estructurats. En definitiva, la força del relat quan té capacitat de mobilitzar els sentiments i els continguts no són superflus. Vaig experimentar un sensació similar al llegir el llibre Seis discursos del New Deal publicat per l’activa i interessant editorial Ediciones la Lluvia/Els Llums del combatiu Joan Ramon Riera. Aquest llibre recull sis discursos claus del president Franklin Delano Roosevelt en el moment de plantejar el seu gran pacte per treure als Estats Units de la crisi iniciada als any 20 del segle passat.

La crisi nord-americana d’aquell temps té grans similituds amb la situació actual. Però les analogies no són traslladables al cap de les polítiques adoptades per sortir-ne. Aquella crisi comportà un gran pacte social fonamentat en el convenciment de que calia establir uns compromisos forts per créixer i garantir el benestar de les persones. La sortida a la crisi econòmica s’havia de fer amb equitat i justícia, i només es podia fer si es respectava la llibertat i es cooperava per construir les alternatives polítiques i econòmiques que permetien assegurar el benestar social.

Roosevelt comprengué que aquest pacte havia de ser comprés i integrat pels nord-americans, per això dedicà molt de temps a comunicar-lo a la ciutadania. A través dels mitjans de comunicació de l’època, especialment la ràdio, explicava periòdicament el que volia fer, el que es feia i rendia comptes del fet. La seva política era transparent i escrutada per la ciutadania. És evident que aquesta no és la situació actual. La política ha perdut el seu tremp social i, en lloc de generar confiança, cada cop s’allunya més dels interessos dels ciutadans i esdevé incomprensible per moltes persones que cada dia es pregunten: ¿perquè no hi ha un gran acord polític per sortir de l’actual situació?.Recomano entusiàsticament la lectura d’aquest llibre.

L’èpica de l’adversitat

A falta de relats èpics conjugats en primera persona, la societat catalana se’n fia de les prediccions meteorològiques per construir l’èpica quotidiana. Des de fa dos dies, els medis de comunicació alerten reiteradament sobre els riscos de possibles nevades i onades siberianes de fred. A l’entorn d’aquestes adversitats es construeix un relat èpic que permet gestionar estratègies, amb un to d’aventura i curiositat, per saber com combatre una situació que se’ns presenta plena de riscos. Prevenir els esdeveniments, certament, és de savis, i una actitud recomanable; però no sé com es pot qualificar quan es té tendència ( tenim tendència ) de magnificar generosament les adversitats.

Les mesures preventives formen part del bon govern prudent. Ja que si no es fa bé la previsió el fet inesperat és converteix en una calamitat o una catàstrofe. Per això, hom espera dels bons governants saber prevenir més que curar. Ben fet. És el que cal fer. Però, sempre amb mesura ja que les prevencions tenen també els seus costos, materials i immaterials. Aquests darrers sempre semblen incalculables, però hi són. Davant d’una possible adversitat surt el repte èpic ja que s’espera que aquest dinamitzi i mobilitzi voluntats. I això ajuda a evitar problemes indesitjats.

Trobo a faltar l’apel·lació èpica a altres qüestions. Per exemple, com sortir de la crisi econòmica. En aquest àmbit sembla que la crida èpica ha estat substituïda per una acceptació resignada de la realitat que, en lloc de mobilitzar, més enllà de les protestes indignades, impedeix trobar camins per tirar endavant el país i els seus ciutadans. En aquest sentit, recomano pouar en la història per descobrir com, en situacions similars, els bons governants han construït relats que evocaven l’èpica que convida al compromís per una acció positiva per anar endavant. No està de més, descobrir els clàssics contemporanis per intuir els camins a seguir.

La política com a relat

He llegit en una crònica de Cristina Sent a La Vanguardia (dissabte 9 de maig 2009) que el President de la Generalitat, José Montilla, considera que ha arribat l’hora que els ciutadans percebin que existeix un projecte socialista que avança. Per això, afegeix, “ens falta un relat”. Crec que les paraules del president Montilla fan diana en un dels problemes greus de la política d’avui. L’excessiva orientació a mostrar resultats ràpids, l’acceleració que provoca la necessitat de resoldre els problemes urgents ha dificultat la construcció del relat polític. Amb l’absència de relat es corre el risc de ser com un gegant amb peus de fang.

Els guionistes de la reconeguda sèrie el Ala Oeste de la Casa Blanca associaren l’èxit del fictici president Josiah Bartlet amb la seva capacitat de construir un relat sòlid, entusiasmador, convincent i continuat. És cert, es tracta d’una sèrie. Però els guionistes són narradors d’històries que pretenen connectar amb allò que esperen les persones, conscients de que aquesta és la clau per assolir una bona quota de pantalla, Per això, no és cap anècdota la insistència dels guionistes en fer aparèixer el president Josiah Bartlet com un gran relator. Com anys després, a la realitat, va saber fer Barack Obama en la seva campanya electoral. Els seus llibres i molts dels seus discursos són relats que connecten amb les esperances de les persones o amb les seves pors.

No val qualsevol relat. Interessen aquells relats que combinen encertadament fets, sentiments, valors els quals mobilitzen les passions, les pors, les esperances i els desitjos de les persones, amb tot allò que conforma la intimitat més arcaica de les persones. El relat polític no és el només el discurs dels fets promoguts des de l’acció de govern. A això cal sumar-hi el relat polític del per què de les actuacions. Fent servir els mateixos recursos narratius dels contes populars, de les històries mítiques o de les històries bíbliques. Cada una d’aquestes narracions conté la llavor que connecta amb les persones. Al final, aquestes s’identifiquen amb el narrador, fan seu el sentit de la narració i no tenen recança de confiar-li les seves esperances. És llavors quan el relat esdevé element bàsic del nou concepte de lideratge. El líder emergeix de la confiança que neix de l’esperança amb el futur.

Cal entrar en el camp del relat amb decisió, però defugint qualsevol intent de convertir-lo en una manipulació de la realitat. No es tracta de substituir el relat bíblic, el conte o el mite per una “storytelling” escrit per un guionista en recerca de l’efecte consumista. El relat està lluny de la manipulació, perquè el seu objectiu és narrar una història basada en la transformació de la societat. És una història creïble perquè s’adreça al cor i al pensament de les persones. És una història que pretén atansar el futur al present, amb un horitzó d’esperança. Ens cal un relat capaç de mobilitzar voluntats, capaç de convocar-les a construir el futur amb el convenciment que, amb la participació de tots, serà millor que el present.