Les religions i la realitat nacional de Catalunya.

L’actual diversitat religiosa és un valor per Catalunya, però també comporta alguns riscos que no es poden menystenir. La tradició cristiana, tant la representada per l’Església catòlica com per les principals famílies protestants i l’Església ortodoxa del Patriarcat de Sèrbia, junt amb alguna tradició budista, han estat religions preocupades per arrelar la seva fe en la cultura catalana. Cada una d’aquestes religions, amb el grau d’intensitat i importància dona per la seva influència social, han procurat trobar el seu encaix dins de la societat i cultura catalana. Això ha estat fonamental alhora de conformar la identitat nacional. L’Església catòlica catalana mai ha negat mai aquesta vinculació entre església i pàtria; entre comunitat creient i nació. Altres tradicions religioses han procurat afirmar i defensar la seva identificació amb Catalunya i la seva realitat nacional.

Aquesta situació es pot alterar per les dificultats que tenen algunes religions per vincular-se i relacionar-se amb la cultura catalana. Aquestes religions, identificades com a tals amb les cultures dels seus països originals, sinó s’aculturen en el nou context de la societat on ara s’expressen es poden aïllar i tancar-se en un ghetto cultural estrany a la realitat social de Catalunya. Això és el que pot passar l’Islam a Catalunya; sinó compren que cal transformar-se amb l’Islam de Catalunya. Algunes noves famílies protestants, especialment les vinculades en origen amb esglésies pentecostals d’Amèrica Llatina, poden tenir un problema similar. El mateix pot passar amb altres religions més identificades a una nació i poble. En aquestes circumstàncies, la política d’afers religiosos ha de saber crear les condicions perquè aquestes religions puguin transitar amb tota naturalitat cap la seva aculturació a la realitat cultural de Catalunya. Cal promoure iniciatives que facilitin aquestes religions sortir, si ho estan, del possible aïllament cultural i que, en algunes circumstàncies, pot comportar una certa marginalitat cultural dels seus seguidors en l’àmbit religiós.

Aquesta situació pot contrastar amb el que viuen les persones religioses en el seu context educatiu i social des d’on es treballa activament perquè es sentin integrades en la realitat catalana. Difícilment una persona religiosa tindrà clarificat el seu sentiment de pertinència si a l’expressar la seva creença ho fa amb uns referents culturals refractaris o estranys al que són els valors culturals compartits per la societat catalana. Cal avançar cap a una progressiva integració, en diàleg i harmonia, dels valors culturals identificadors de la societat catalana i els referents culturals en el que s’expressa una religió. Cal fer-ho amb respecte, assumint que d’aquest diàleg sempre en surt una síntesi generativa de noves expressions culturals que coexisteixen amb noves i velles formes d’expressar les creences. Per la importància i complexitat d’aquestes qüestions, la política d’afers religiosa ha de situar el problema de l’aculturació d’algunes religions com una de les seves principals preocupacions.

Bisbes de Catalunya, no feu silenci de la Paraula.

Benvolguts germans en la fe, bisbes de l’Església catòlica catalana. Us escric com a membre d’aquesta església que tots sentim i estimem. Alguns em coneixeu prou i teniu present l’afecte que em mou a compartir amb vosaltres aquesta reflexió. Entenc les dificultats que trobeu per articular una paraula col·legial davant la situació política que es viu a Catalunya, m’imagino les pressions que rebeu aquests dies, però no comparteixo la idea que el silenci col·lectiu adoptat sigui una bona resposta per orientar pastoralment les consciències dels catòlics catalans. Els creients necessitem que els pastors en l’episcopat no renunciïn a ser novament un referent moral per la societat catalana. Aquesta societat es troba en una conjuntura política plena de tensions resultat de no resoldre políticament el que són les aspiracions d’una part dels catalans.

L’obstinació de l’Estat de desatendre políticament les aspiracions, expressades pacífica i democràticament, per una part de la societat i traslladar el conflicte polític a la via judicial ha provocat que hi hagi presos polítics i dirigents a l’exili. Aquest estratègia, en lloc de resoldre el problema, l’ha agreujat tant per les injustes acusacions per les quals són imputats els polítics catalans com per l’actuació inapropiada del Tribunal Constitucional que,  aplicant una argúcia procedimental, està negant-los els drets jurídics. Per aquesta raó, alguns d’aquest empresonats han iniciat una vaga de fam. L’extrema lentitud d’aquest tribunal en respondre, que contrasta amb la seva agilitat en altres ocasions, ha creat una situació de total indefensió d’aquests presos. Hi ha catòlics que no entenem com els bisbes de l’Església catòlica catalana no expressen una veu col·lectiva davant d’aquesta situació qualificada per molts experts com injusta.

Estimats germans en la fe bisbes de l’Església catalana, vull expressar-vos la meva inquietud  pel vostre silenci col·lectiu. Sabeu prou que no sóc un catòlic que visqui obsessionat pel que diuen els bisbes i en faci un contrapunt constant. Procuro entendre i comprendre la difícil tasca de la col·legialitat episcopal i sóc partidari que la caritat política sigui un exercici de les consciències de cadascun dels catòlics, al marge de quina sigui la seva responsabilitat eclesial, del seu carisma personal i de les seves possibilitats. Sé que alguns de vosaltres, tal com ho han fet altres membres de l’Església, heu trobat la manera més idònia per acompanyar els presos polítics i compartir amb ells la preocupació per la seva situació de presó preventiva. Preocupats, com heu dit en alguns del vostres comunicats, perquè aquesta circumstància no propicia el clima necessari de diàleg per trobar una solució justa al conflicte català.

Però ara, la decisió d’alguns presos de fer vaga de fam davant el silenci judicial del Tribunal Constitucional ens planteja noves demandes i exigeix trobar la millor manera d’expressar l’acolliment i comprensió d’aquest gest i, si s’escau, ser solidaris amb la seva situació. Davant d’aquesta nova situació, greu per les conseqüències que pot tenir per la salut i la vida dels presos en vaga de fam, trobo a faltar la veu col·lectiva dels bisbes de l’Església catòlica catalana discernint el gest dels presos polítics a la llum de la fe  de Jesús. Els cristians sabem que Déu opera activament en la història de la humanitat i, la responsabilitat que ell ens ha donat, és saber-lo trobar en cada un dels moments d’aquesta història. Necessitem que els pastors, en exercici de la seva feina episcopal, orientin a la comunitat cristiana a discernir avui on s’expressa la misericòrdia de Déu i on s’encarna la seva caritat. Si els cristians catòlics mantenim viva l’esperança és perquè ens sentim estimats per Déu i sabem que sempre ha estat al costat dels perseguits per les injustícies del món. M’agradaria sentir la veu col·lectiva de l’episcopat il·luminar els judicis de la comunitat creient a fi de trobar Déu allí on les injustícies d’avui semblen negar-lo. Aquesta és la nostra vocació com a cristians. Volem ser testimonis de la veritat per anunciar la joia de la salvació que cantarem en les properes festes del Nadal.

La veu col·lectiva dels bisbes de l’Església catòlica catalana dóna rostre institucional a la misericòrdia de Déu. Els catòlics, a nivell individual, com també els bisbes, podem fer el que creiem just en consciència, però hi ha moments que cal situar-se al mig de la plaça pública i, en nom d’aquesta misericòrdia, recordar que els cristians, com Església dels seguidors de Jesús, denunciem totes les injustícies que neguen la dignitat de les persones. En aquest camí, no sempre fàcil, coincidim amb homes i dones que, des de altres creences, també estan compromesos en la construcció d’un món més just, fraternal i humà. Estimats bisbes, molts catòlics necessitem sentir-nos acompanyats per vosaltres en aquests moments.

Sóc conscient que l’exercici de la responsabilitat episcopal exigeix molts equilibris, ponderacions i discrecions. Però, davant de determinades situacions no  hi ha lloc a la neutralitat o a l’equidistància. Entenc la prudència i prevenció que els bisbes pugueu tenir alhora de pronunciar-vos públicament sobre aquests fets. Però el silenci no és comprensible ni coherent amb la fe en Jesús.  Aquest, que patí en la seva carn una condemna injusta per sedició i rebel·lió al poder, va advertir-nos que l’anunci de la veritat crearà divisions i enfrontament, inclús en el si de les famílies. Cal assumir aquest risc. Avui els presos de Lledoners en vaga de fam situen la comunitat cristiana catòlica davant la seva pròpia consciència i demanen, des de la força de la seva convicció i la força del seu gest, una resposta cristiana. Cal fer-ho sense por, amb coratge i amb la joia de saber que la causa de Jesús ens situa sempre al costat dels injustament perseguits.  En cada un d’ells hi veiem el rostre de Déu. Si no volem que la societat torni a tancar la nostra fe en les sagristies, l’Església ha de tornar a estar present en la societat, com a comunitat de fe i institució, donant testimoni de la veritat, encara que aquesta sigui incòmode pels poders del món.

Catalunya, Espanya i les arrels del mal

He llegit una interessant reflexió política, Las raíces del mal, feta per Alfons Duran Pich, sociòleg i psicòleg, sobre el procés polític de Catalunya explicada a través del concepte del mal. Voldria retenir algunes idees exposades en aquest article perquè aporten claus per entendre alguns des fenòmens polítics dels darrers temps. Alfons Duran esmenta a John Kékes, professor emèrit de filosofia de la universitat de Albany, autor del llibre "The Roots of Evil", Les arrels del mal, (2007). Assaig ampli de les circumstàncies socials que al llarg de la història han afavorit l’aparició d’un fenomen que es pot descriure com un "mal endèmic, un mal extensible al gruix d'una població". Per John Kékes, "la maldat és el més seriós dels nostres problemes morals. Tota la crueltat del món, la cobdícia, els prejudicis i el fanatisme arruïnen la vida d'incomptables víctimes. L'atrocitat provoca atrocitat. S'alimenta un odi furiós cap a l'enemic real o imaginari, que rebel·la unes tendències salvatges i destructives en la naturalesa humana. Comprendre això qüestiona les nostres il·lusions optimistes sobre el pes de la raó i la moral en la millora de la vida humana. Rebutjar-les és d'importància vital, perquè són els obstacles per poder contrarestar l'amenaça del mal".

Segons Duran en les ciències socials hi ha un debat permanent per diferenciar entre la psicopatia i la sociopatia. Però sí que hi ha acord respecte al comportament associat a aquestes disfuncions: el psicòpata hi ha un major en el propi subjecte (per raons genètiques, hormonals o químiques) i en el sociòpata el protagonisme el té l'entorn. A partir d’aquesta distinció Alfons Duran afirma “que alguns personatges expressin de manera continuada un odi i un acarnissament maligne contra Catalunya i els catalans, podria ser classificat com a conducta psicopàtica. Però quan es detecta una extensió de la conducta a una pluralitat d'actors i institucions, el fenomen cobra un altre sentit. És quan la sociopatia es fa endèmica. En el contenciós català hi ha signes evidents de maldat”. Tot seguit esmenta situacions en les quals poden qualificar-se com exemples d’aquesta maldat. Fins el punt que la relació l’Estat i algunes institucions i persones amb Catalunya són un clar exemple de la hipòtesis d’Hanna Arendt sobre el significat de la banalització del mal: si et distàncies de la realitat i no fas cap esforç per comprendre-la, acabes normalitzant la maldat. La conclusió d’Alfons Duran és contundent: “el comportament de l'Estat espanyol, en la seva dimensió total (persones i institucions), sembla confirmar el pitjor dels dictàmens. Només la banalització del mal explica el que està passant”. Recomano la lectura d’aquest article consultable a http://www.alfdurancorner.com/

No ens aturarem

El dia d’avui sempre serà recordat com el dia en que unes persones justes, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, foren empresonades per l’escàndol d’una justícia que allargassava, vagis a saber si per encàrrec o per iniciativa pròpia, la ignomínia i la impotència de la classe política espanyola per resoldre el problema platejat per l’independentisme català. Allà on l’elit polític de l’Estat havia renunciat a respondre a les demandes legítimes i pacífiques dels catalans, el poder judicial prenia el relleu assumit un protagonisme mai vist i, des de llavors, segueix marcant l’agenda política. Fins a l’extrem, de veure com el sistema judicial acusa als Jordis d’uns delictes de rebel·lió i sedició que no han comés. Al contrari, la seva actitud ha estat sempre a favor del diàleg i l’ús de mètodes pacífics. Però a per l’elit política, judicial, periodística espanyola la única realitat que val és la que ells diuen que és. Sense escrúpol intel·lectual es situen en una realitat inventada. Aquesta és la seva indignitat i baixesa moral, acusar a uns innocents negant unes evidències que tothom veu menys el jutge instructor.

 Avui hem estat commemorant un fet trist des de tots els punts de vista. Ara fa un any, unes persones innocents foren empresonades preventivament. Situació processal que molta gent ha criticat, el mateix papa Francesc ha condemnat la presó preventiva per injusta. El manteniment d’aquesta presó és una simple venjança contra els dirigents del procés independentista, els seus promotors esperaven que, estant aquests a la presó l’alenar independentista decauria. Res ha sortit com ells volien. La fortalesa dels empresonats és digne de tot elogi i la ciutadania fa pinya entorn a un objectiu que és irrenunciable. Som molts més dels que ells volen i pensen. La causa de la independència no ha mort durant aquests mesos, s’ha enfortit i perviu. No ens aturarem, no ens aturaran.

El temps passa, i mentre els empresonats i exiliats ens donen mostres de fermesa, sí que és cert que una determinada classe política catalana s’ha encallat en disputes de pati d’escola. Lamentablement, alguns dirigents polítics no estan a l’alçada de les circumstàncies. No tenen la capacitat per liderar el país en uns moments decisius. Mentrestant, la ciutadania obstinadament segueix reivindicant la necessitat de resoldre políticament la qüestió catalana. Una i altra vegada es demana al govern de l’Estat el coratge d’atendre la demanda d’una àmplia part de la societat catalana de ser escoltada democràticament. Hi ha molts catalans que no hem renunciat a considerar-nos subjectes polítics, senyors del nostre destí i no súbdits d’un Estat reculat en la imposició dels seus punts de vista. L’Estat no ha comprés que la dignitat dels catalans no es compra amb filigranes estatutàries o amb més diners als pressupostos per Catalunya. El que volem els catalans és el reconeixement de la nostra dignitat política: el dret a decidir quin és el nostre futur perquè som un poble sobirà.

L’únic camí que podem transitar ara, des del convenciment que és una exigència moral i política, és la celebració d’un referèndum pactat i vinculant. És l’Estat el que ha de dir sí o no. No hi ha terceres vies, reformes de l’estatut o pressupostos benefactors. Tot el que sigui allunyar-nos del nucli del problema, el referèndum, és empantanar la situació. Són moments d’elaborar estratègies, teixir complicitats, refermar aliances i, si cal, reconstruir les representacions polítiques perquè, davant de les noves circumstàncies, calen nous plantejaments, nous actors i uns instruments polítics renovats. No ens aturarem, res frenarà la nostra voluntat de donar una resposta a tanta injustícia.

La ginesta, flor nacional de Catalunya

Avui en Ramon Felipó, prohom de Berga i activista independentista des de fa molts anys, ha presentat el seu llibre “La ginesta. Flor nacional de Catalunya i d’altres símbols catalanes”. Més que un llibre és un pamflet, com tu mateix has qualificat el llibre. La tesi d’en Ramon és ben simple: necessitem tenir símbols identitaris. Aquest llibre parla d’això i repassa com la ginesta ha estat en la història de Catalunya una flor ben representativa de les aspiracions nacionals dels catalans. El groc fort de la ginesta fou ben present el 1640 en els fets del Corpus de Sang i des de llavors, és una flor ben notòria en el món dels significats i símbols del catalanisme. Ni ahir, ni ara ni en el futur es podrà avançar en la plena recuperació de la identitat nacional sense elements referencials que donin sentit i unitat als catalans. En aquest sentit la ginesta no és una flor: es tot un símbol que hem rebut en herència de les generacions precedents.

En el context històric actual, quan els símbols i els referents estan més difuminats, és tot un encert que en Ramon Felipó recopili i ens recordi el valor significatiu que aquesta popular flor ha tingut en les lluites catalanistes. Josep Maria de Sagarra ho sintetitzà perfectament en aquestes paraules: “Joia que inflamat el cel / falç i ginesta ! / Voli sobre el front l’estel / de la senyera”. El catalanisme va trobar en el groc fort de la ginesta el color que millor expressava la profunditat dels seus valors polítics. Aquest referent simbòlic, d’ampli recorregut en el món polític, anava lligat des de sempre a la manifestació d’uns valors religiosos vinculats a la festivitat del Corpus. Moment intens on les processons d’aquest dia s’omplien del groc de la ginesta i la seva olor fresca acompanyava les devocions populars.

L’ús polític del color groc de la ginesta tingué el seu protagonisme especial en les disputes successòries del 1714. Els partidaris de l’arxiduc d’Àustria s’identificaven per l’ús discret del groc.  Fins el punt que el rei Felip IV, un cop vencedor de la guerra i destruïts els drets polítics dels catalans, prohibí sota pena de mort l’ús públic de la ginesta. Vàries persones foren ajusticiades per lluir damunt la roba o en el barret un petit ram de ginesta. Ramon Felipó reivindica, amb total encert, un nou ús de la ginesta, i el seu color groc fort, com a símbols de la identitat nacional catalana i no renunciar al seu ús per vindicar les llibertats nacional de Catalunya. Aquesta flor i el seu color ens recorden que som “un poble que lluita per servar la seva pròpia identitat i la lluita permanent i constant per assolir la plena sobirania nacional”. El color dels llaços que avui es llueixen per reclamar la llibertat dels presos polítics deuen tenir el seu origen en el groc fort de la ginesta. Gràcies Ramon Felipó per aquest pamflet farà un gran servei a l’agitació política i cultural.

La radicalització de l’islam a Catalunya

A Catalunya, existeix una preocupació notòria per prevenir la radicalització del terrorisme islamista. Els atemptats del 17 d’agost passat a Barcelona i Cambrils provocaren diverses reflexions sobre la idoneïtat de les mesures empreses a l’àmbit escolar, en els serveis socials municipals, les presons, etc... i si s’havien fet bé les mesures impulsades per prevenir la radicalització dels musulmans. Les recents notícies sobre la vinculació de l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, amb els serveis secrets del CNI han atiat de nou la sospita de males pràctiques per part d’algunes administracions públiques. 

Les relacions fosques dels aparells de l’Estat amb l’imam de Ripoll han alimentat sospites de tota mena. S’han especulat diverses hipòtesis, algunes forces fantasioses i altres bastant preocupants sobre la possible manipulació de l’imam de Ripoll en benefici dels interessos de l’Estat. Es d’esperar que la futura compareixença del director del CNI a una comissió del Congrés de Diputats, encara sense data en agenda, serveixi per aclarir aquests punts foscos en relació als vincles dels aparells de l’Estat amb la radicalització islamista. 

Al marge de les consideracions anteriors, el cert és que els poders públics haurien de revisar les seves polítiques d’integració. Es tenen forces evidències que hi ha una part de joves de segona o tercera generació de fills d’immigrants sense massa sentit de pertinença en la societat que acollí als seus pares o avis. Per les dades que es disposen, la crisi d’identitat d’aquests joves porta a alguns d’ells a cercar identitats substitutes o compensatòries. Lamentablement alguns d’aquests joves troben aquestes identitats en el fonamentalisme religiós, fins i tot sense necessitat de provenir d’ambients religiosos. A partir d’aquí és fàcil iniciar el procés de radicalització.

Audaços per guanyar

En Miqel Martí Pol, en el seu magnífic poema Ara mateix en recordava que tot està per fer i tot és possible. Sabies paraules i molt adients avui en dia per invitar-nos a seguir treballant, i sense defallir, en la construcció del projecte nacional català. És evident que tot és possible, fins i tot guanyar sobradament les eleccions del 21D, però fer fer-ho tot està per fer. Cal transmetre al poble català que hi ha una voluntat política de no aturar-nos fins la independència de Catalunya. Els líders del procés no poden dilapidar la il·lusió dels més de milions de catalans que votarem en el referèndum del 1 d’Octubre. Aquest líders han de consolidar aquesta adhesió a l’independentisme i han d’eixamplar el vot. Calen molts més de dos milions de persones.

L’horitzó electoral del 21D és una importunitat pels independentistes. Cal sortir a guanyar unes eleccions que seran el plebiscit que les elits de l’Estat no han deixar fer. Les forces polítiques contraris a la independència lluitaran per barrar el pas a l’independentisme. Però, cal ser astuts i audaços per mantenir viva la il·lusió que ens ha dut on hem arribat. La gran força de l’independentisme és la gent. La gran capacitat de mobilització de molta gent que tenaçment ha lluitat per defensar la llibertat i la sobirania dels catalans. Ara, les forces independentistes han de ser responsables del moment polític que ens ha tocat viure i reforçar la seva unitat per aprofitar al màxim aquesta oportunitat de les eleccions del 21D. La unitat ens farà vencedors.

República catalana, el dia després

Avui ha estat el dia: a les 15:27 hores s’ha proclamat la república catalana per 70 vots a favor, 10 vots en contra i 2 en blanc. Semblava que no veuria arribar mai aquest dia. Però sí, avui ha estat el dia somiat per molta gent. Pares, també va per vosaltres. L’espera ha valgut la pena. S’hi ha arribat d’una manera no massa elegant, però al tancar-se totes les portes del diàleg no quedava altra camí. És molt cinisme polític exigir exquisidesa i rigor polític quan els qui ho demanen han posat totes les traves possibles per acomplir els procediments democràtics. Las úniques alternatives possibles eren tirar pel dret, tal com s’ha fet, o renunciar a la independència i admetre la derrota. Ara venen moments difícils, molt difícils. Inaguantables en certs aspectes. L’aprovació, quasi simultàniament, de l’article 155 al Senat en plena efervescència d’un preocupant sentiment de revenja del senadors del PP obre moltes incògnites. Les plagues d’Egipte seran poques per entendre el que pot passar a la societat catalana.

La intervenció de les institucions catalanes escollides democràticament pels catalans és totalment inacceptable. El cessament del govern de la Generalitat i de tota una sèrie de càrrecs polítics de la Generalitat són unes mesures extremes que anul·len de facto la democràcia a Catalunya. La ràpida convocatòria pel president Rajoy d’eleccions el 21 de desembre és una evidència de l’enorme fragilitat del govern de Madrid davant d’una situació que no saben com gestionar. Sembla que el temor de la reacció a popular a Catalunya i la majoritària resistència dels funcionaris de la Generalitat davant l’aplicació de l’article 155 han fet limitar, en un primer moment, l’aplicació més dura d’aquest article. Dóna la impressió que el PP fa una aplicació extrema però limitada de les mesures polítiques i administratives que permet l’article 155 i trasllada a la via judicial l’aplicació més dures de les mesures repressives.

Ara cal mantenir actiu el compromís per la independència i hem de tenir astúcia per transitar en el nostre camí cap aquest futur de llibertat. Hem de posar-nos a treballar, des d’avui mateix, per situar-nos per consolidar la república. Ho de fer amb generositat i comprensió amb aquells que no ho veuen clar o n’estan en contra. La societat civil i política ha de construir els instruments per afrontar aquesta nova etapa i defensar, malgrat la ignomínia de l’article 155, la legitimitat dels governants catalans per dirigí la república catalana. En un primer moment, pot ser estarem més sols del que ens pensaven perquè les adhesions estrangeres de fora no arribaran tal com ens havien dit. ¿Haurem d’esperar molt? Viurem moments difícils i complexes, però no podem fer cap marxa enrere claudicant perquè l’objectiu de la independència segueix en peu i és irrenunciable. La solidesa d’aquest horitzó exigeix combinar tàctica política i visió estratègica per tal d’eixamplar la base social de l’independentisme, per una banda, i consolidar un gran acord polític solidari amb aquells sectors socials que, sense estar per la independència, eren partidaris del referèndum pactat. Tots, independentistes i partidaris del referèndum hurien de fer un bloc polític sòlid capaç d’afrontar els reptes futurs que hagi d’afrontar d’immediat Catalunya. Pot ser que aquesta reivindicació, ara aparcada per l’exaltació del moment, s’haurà de recuperar si el camí de la República catalana queda encallat per l’ofec institucional internacional o perquè la situació política esdevé insuportable per la seva duresa. Si calgués donar un pas enrere per agafar embranzida, per tal de saltar i anar encara més lluny , pot ser caldrà fer-hi una pensada. Aquest nou escenari requereix una nova reflexió.

Ara és hora segadors d’estar alerta

Vagi per endavant l’afirmació de dos objectius irrenunciables: proclamar la independència de Catalunya i consolidar-la internacionalment. Aquest dos objectius són innegociables. Per aconseguir el primer cal molta èpica, pel segon cal ser astuts. El dilema és ¿com ho fem?. Per fer-ho calen instruments polítics i tenir institucions d’estat. Nosaltres sols, amb molta exageració i pocs instruments ho tenim costa amunt. La DUI pot tranquil·litzar-nos l’esperit, però ¿servirà per consolidar la República?. Els riscos són elevats. Les solidaritats internacionals són febles. Els càlculs especulatius poden ser només foc d’encenalls. És un risc tirar pel camí del mig. Si surt malament, ho perdem tot. Alguns, per edat, podem perdre per partida doble. Podem perdre els importants nivells d’autogovern que tenim, amb això perdem com a tos, però també podem malbaratar els temps de lluita constant per aconseguir-ho. Perdent totes les institucions que ens han permès arribar fins on hem arribat seríem doblement perdedors. Sense aquests instruments la derrota és més gran i dolorosa. Ens quedaríem en un terreny erm des d’on la represa seria molt més difícil. L’horitzó és negre perquè tot el PP vol una rendició total i humiliant dels catalans independentistes.

Fora de l’èpica hi ha espai per la política. L’articulació del 155 està obrint esquerdes en el bloc constitucionalista. Els indicis apunten que el propi TC té dubtes sobre  el contingut que el govern vol donar a aquest article. Hi ha confusió en el quadre de comandament. ¿Ho podem aprofitar a favor dels nostres objectius?. Probablement sí, si tenim uns objectius graduals. Si sabem aturar-nos per agafar aire i empenta per seguir avançant sense recular. Hem de saber llegir la realitat i adonar-nos que la maquinaria destructiva del govern espanyol està enfollida i no hi ha masses indicis dels ajuts solidaris d’Europa. No intueixo que la ruptura unilateral de Catalunya obligui al govern espanyol a negociar de manera immediata. Hem arribat on estem amb les forces justes, som els que som i tenim una majoria social independentista al límit del seu sostre. Mentre es percep que ha crescut el suport per celebrar un referèndum negociat el sobiranisme radical està sense saber quina és la seva força real. ¿Què podem fer?

Primer, construir un ampli front polític per la celebració d’un referèndum pactat amb reconeixement internacional             que permeti, i segons quin sigui el seu resultat, i aquest és el segon pas, proclamar la independència. Primer un i després l’altre. No hi ha prou força social per saltar-se etapes. El primer objectiu necessita un nou escenari polític a Espanya. Cal aprofundir l’esquerda en el bloc constitucionalista aïllant les forces polítiques que no volen cap referèndum i només entenen la seva relació amb Catalunya sobre la base de la violenta repressió i l’anul·lació de la identitat política dels catalans. Enfront d’aquest bloc cal construir-ne un altre amb les forces polítiques que estiguin a favor del diàleg i accepten un referèndum pactat. Cal intentar portar als socialistes a aquest bloc. Hi ha sectors de l’independentisme que considera es necessita temps per consolidar aquesta articulació política. En l’agenda d’aquest bloc els primers punts han de ser: el retorn del poders retallats a Catalunya; la llibertat dels Jordis; i la marxa de les forces policials de l’estat. Ens toca decidir quin camí agafar ¿La DUI, i Déu dirà, o eleccions a Catalunya per crear un nou escenari polític que permeti el referèndum negociat i homologat internacionalment?.

 Les dues alternatives són possibles i legítimes. No admeto que davant aquests dilema es qualifiqui de patriotes valents els que volen la DUI i catalans porucs els qui volen les eleccions. Em sembla legítim que hi hagi catalans que no vulguin perdre el que s’ha aconseguit com a país. Mal favor que faríem a Catalunya si en aquests moments decisius ens dividim. El gran mal dels catalans, les divisions caïnites inoportunes en els moments decisius pel país. Hi ha molta gent que porta molts anys lluitant per la independència de Catalunya i ara es que es veia a tocar, algunes d’aquestes persones tenen dubtes més que raonables sobre la idoneïtat de la DUI pel gran objectiu que ens aplega: un Catalunya lliure i forta amb un estat sobirà. No podem dubtar cap moment de la sinceritat i honestedat d’aquestes persones. Com tampoc són admissibles els retrets dels qui pensen que ara, tal com estan les coses, la DUI és la millor defensa contra els atacs de l’Estat espanyol i que ens en sortirem perquè no estem sols. Hem de resoldre aquestes diferències dialogant, decidint i respectant quina sigui la decisió presa. Ara és hora segadors d’estar altera, no tant per esmolar les eines sinó per encertar en les decisions polítiques.

Hipòcrites governants de l’Estat, ¿per què mentiu tant?

No tenen solució, miris com es miri, hi ha persones al govern de Madrid que no són bona gent. No tenen misericòrdia pels catalans, només entenen de revenja. Per ells, Catalunya no és Espanya, Catalunya és d’Espanya. Matís important. Per més que l’abat de Santa Maria de Montserrat hagi demanat que hi hagi un diàleg i es busqui una sortida a la situació actual "sense que ningú surti humiliat" al govern de l’Estat hi ha persones que volen humiliar als catalans. Són persones dolentes incapaces d’abordar políticament el problema plantejat per una part de la societat catalana. Porres contra urnes, aquest és el seu llenguatge. Són governants de cor de pedra, burletes en les seves declaracions, superbs en els seus judicis falsaris. Mentiders sense aturador. Durant temps han sostingut que el president Puigdemont havia d’afirmar simplement que no s’havia proclamat la independència. La vice-presidenta, amb to insolent, el que habitualment gasta, afirmà que “no era muy difícil decir si había declarado o no la independencia".

Doncs bé, el darrer paràgraf de la darrera carta del president Puigdemont al president del govern de Madrid deixà ben clar que no s’havia aprovat la independència en el Parlament de Catalunya. Si és així, perquè, no només es nega que ho digués, sinó que ara es demanen més condicions per no aplicar l’article 155. Com manipuladors subtils de consciències perverteixen el llenguatge. Com ja han repetit diferents càrrecs del PP, entre els quals hi ha el ministre de Cultura que ha explicat que amb l'article 155 no "se suspèn l'autonomia", sinó que "el que fem és restaurar-la". Nou eufemisme que amaga la versió més cínica de la política.

Governen com els hipòcrites, diuen una cosa i en fan una altra. Encegats per l’odi han dictat sentència: “a por ellos”. Aquesta és la seva lògica. Sinó no és per això, com poden justificar la seva actitud davant d’un fiscal de l’Estat que està disposat a empresonar al president Puigdemont tant bon punt proclami la independència. En què quedem, ¿l’ha proclamat o no?. Com que està en llibertat, això vol dir que no l’ha proclamat. Algú menteix i molt. Pobre Espanya està en mans dels hereus polítics de la llarga ombra franquista. Són els fills de los “novios de la muerte” i dels patriotes de camisa blava exultants  cantants del “Cara al sol”. Mentrestant, molts catalans ens preparem a celebrar la joia de la independència i ens preparem per resistir pacíficament la folia repressiva de l’estat. 

El poble català, un poble digne, un poble cívic

Els catalans som un poble meravellós. Tot i les continuades agressions rebudes per l’Estat sabem respondre amb civisme. Poden empresonar als dirigents dels moviments populars per la independència, però mai podran emmudir la dignitat del poble. Aquest civisme contrasta amb el desaforament verbal del dirigent del PP català, Xavier García Albiol. Ahir, aquest personatge celebrà l’empresonament de Jordi Sànchez  i Jordi Cuixart dient: "El estado de derecho pone a cada uno en su sitio". Té raó aquest mentider, cínic i burleta dirigent polític del PP. La justicia posa Jordi Sánchez i Jordi Cuixart a la presó i la infanta Cristina i Iñaki Undargarin a Suïssa, segueixo?. La justícia és la que és. No és cap secret que no es pot ometre una opinió sincera sobre la justícia perquè un pot acabar malament. Encara recordo les diligències a l’alcalde de Jerez, l’andalusista Pedro Pacheco, l’any 1985 per haver dit “la justícia es un cachondeo”.

De nou, trobo consol espiritual llegint els poetes clàssics catalans. Avui es Salvador Espriu. Trobo adient per la situació actual el poema XLVI de la Pell de Brau.

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

Sento que aquest poema pot complementar-se amb els versos finals d’un altre poema de Salvador Espriu, en aquest cas Inici de càntic en el temple.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues".

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble".

Apunts a la nota de la l’Episcopat espanyol. Catalunya no és el problema, el problema és Espanya

Han trigat, però al final l’episcopat espanyol, a través de la Permanent de la Conferencia Episcopal, s’han pronunciat sobre la situació a Catalunya. La nota dels bisbes, plena d’equilibris i d’ambigüitats calculades per evitar que ningú se’n pugui apropiar a favor de les seves tesis, te un to i un enfoc molt diferent als antics discursos patriòtics que ens tenien acostumats. Això és positiu. Suposo que el govern d’Espanya hauria esperat un condemna en tota regla del procés català, però no ha estat així. Els bisbes han moderat el to i han procurat rebaixar la tensió.

Els bisbes demanen diàleg i entesa per salvaguardar la convivència, el respecte els drets i les institucions. La intenció és lloable, però per avançar en aquest sentit cal entendre que el problema que s’ha de resoldre no és la qüestió catalana, com suposen els bisbes, sinó la mateixa naturalesa de l’Estat. El problema no és Catalunya, sinó Espanya. El que ha posat a primer pla la crisi catalana és l’esgotament d’un model d’Estat i la necessitat de redefinir la seva identitat.

L’apel·lació al diàleg, i la defensa dels drets i les institucions que fan els bisbes és important avui perquè aquests dies l’Estat està vulnerant de forma continuada alguns dels drets fonamentals: el dret de reunió, la llibertat d’expressió i el dret a ser consultats. La nota dels bisbes espanyols recorda que la verdadera solució del conflicte passa pel diàleg. Això vol dir, tornar a situar el conflicte en l’àmbit de la política i no de la incomprensió, menyspreu o repressió com fa l’Estat. Amplis sectors de la societat catalana han reiterat la petició de diàleg sense cap resposta política. M’hauria agradat que els bisbes espanyols haguessin acabat la seva nota apel·lant, no només a la serenitat i a l’entesa, sinó també demanant a l’Estat diàleg polític per pactar les condiciones que facin possible allò que diuen els bisbes catalans: que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català.

Amb un somriure cap a la independència

Bastants comentaris de les xarxes socials en relació a l’entrevista de Jordi Évole al president Puigdemont confirmen la meva idea de que hi ha gent de fora de Catalunya que no ha entès de res el que està passant aquí. Alguns d’aquests comentaris planyen als catalans pel que consideren lideratge tou de Carles Puigdemont. Aquestes persones, com els governants de Madrid, no han entès que la mobilització catalana és bàsicament social. Som els catalans, els anomenats catalans emprenyats, que han prenent consciència del seu paper històric i han decidit canviar les relacions entre Catalunya i Espanya. La política ha vingut després. Ha estat la ciutadania qui ha promogut les campanyes continuades any darrera any al carrer. Des de 2010, la ciutadania ha ocupat els carrers amb imaginació, alegria i amabilitat per dir prou a l’estat espanyol i avisar al món que els catalans som el subjecte polític de la nostra història.

Els catalans i les catalanes han establert el calendari cap a la independència i durant aquest procés s'han fet més independentistes. Al començament la independència era un desig d'uns pocs, ara és un sentiment de molts. Es pot veure aquestes dies. Davant la repressió de l’estat s’han alçat veus per tot arreu: eclesiàstics, monges, instituts, universitats, artistes de tota mena, bombers i metges, gent gran i joves, impressors i comerciants, existeix un sentiment difós que no es pot seguir com ara. Per sort, també hi ha moltes persones, que no necessàriament són independentistes, que des dels pobles d’Espanya consideren que els catalans i les catalanes, i només nosaltres, tenim tot el dret a ser consultats amb un referèndum quin ha de ser el futur polític de Catalunya.  Lamentablement el poder polític de Madrid, el conjunt de forces que sostenen el règim constitucional, en lloc de comprendre que el problema de Catalunya ha de tenir un tractament polític han optat per posar en marxa l'aparell repressiu del poder: policia, fiscals, jutges i el control d'alguns medis de comunicació per ofegar les aspiracions dels catalans. Són aquests els que, en lloc de resoldre el problema de Catalunya estan enfonsant Espanya cap una deriva anti-democràtica i autoritària. 

L'Església catalana camina en mig del poble

Avui s’han conegut diversos manifestos i declaracions d’eclesiàstics i d’institucions eclesials catòliques que tenen com a rerefons el proper referèndum. Per la complexitat d’elaboració d’aquests escrits els seus redactors no han pogut valorar els gravíssims fet d’ahir. Desconec si hi hauran notes posteriors. Però ben segur que pel to dels escrits. Els bisbes de Catalunya, prenent distància dels esdeveniments polítics, feren una nota el passat mes de maig que ara es repeteix com a mostra de la seva orientació pastoral respecte la situació política de Catalunya. En el seu moment vaig escriure que els bisbes de Catalunya s’havien alineat en la tradició de l’episcopat catalana manifestada en el magnífic document “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) renovada, 25 anys després, amb un nou text “Al servei de nostre poble” (2011). Ara, quan el moment polític posa en pràctica algunes de les idees presents en aquests documents, els bisbes de Catalunya havien recordat que “per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional” (nota dels Bisbes de Catalunya 11 de maig 2017).

Seguint aquesta tradició de compromís amb les aspiracions del poble català hi hagut un comunicat conjunt dels abats de Sant Maria de Montserrat i de Poblet, Josep Maria Soler i Octavi Vilà respectivament, que afirmen amb contundència que els polítics "aquells als quals correspon la responsabilitat de govern, que tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país escoltant la veu de la majoria i respectant alhora la dels qui es troben en minoria.. És una nota de paraules mesurades al mil·límetre, on la brevetat del text impedeix aplicar la mirada cristiana, especialment a la llum de la Doctrina Social de l’Església, a la gènesi del conflicte polític que es viu avui a Catalunya.

Finalment, avui també s’han conegut varis posicionaments prou rellevants. Un manifest de 300 capellans i diaques, prou representatius de les diòcesis catalanes i de les ordres religioses de Catalunya. Per evitar equívocs, defugint de l’ambigüitat que solen emprar altres eclesiàstics, aquests mossens afirmen amb contundència “valorant totes les circumstàncies que han portat a la convocatòria per part del Govern de la Generalitat d’un referèndum d’autodeterminació el proper 1 d’octubre i davant la impossibilitat de pactar les condicions per a dur-lo a terme de forma acordada, considerem legítima i necessària la realització d’aquest referèndum” i conviden a votar en consciència “en exercici del dret fonamental que té qualsevol persona a expressar lliurement les seves posicions”. Cristianisme i Justícia, el centre de reflexió social i teològica de la Companyia de Jesús, que te la seu a Barcelona però d’abast a tot Espanya ha publicat una reflexió sobre el moment polític que es viu a Catalunya, amb una atenció especial a l’escalada de tensions dels darrers dies. Per aquesta institució “l'exercici del poder sense política és autoritarisme. S'ha volgut traslladar als tribunals una feina que no els correspon. Apostem per la resolució política i negociada, i no judicial ni policial, del conflicte entre els governs català i espanyol”.

Justícia i Pau, una altra institució de llarga trajectòria en l’església i societat catalana, en un comunicat ha declarat “la nostra extrema preocupació, rebuig i consternació per les diferents actuacions administratives, policials i penals que està duent a terme el Govern i altres institucions de l’Estat espanyol, que suposen una gravíssima ingerència en el dret a l’autogovern i en el funcionament de les institucions catalanes i que suposen un atemptat contra garanties democràtiques i drets i llibertats bàsics, com ara la llibertat ideològica, d’expressió i de participació política i secret de les comunicacions”. Aquesta institució afirma “ens reafirmem en la Declaració de Justícia i Pau en favor de la legitimitat i conveniència d'un referèndum d'autodeterminació”. Una part important de l’Església catòlica catalana, en aquests moments, ha sabut interpretar la gravetat del moment i s’ha situat al costat del poble català seguint l’orientació donada pel papa Francesc, “ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”.

10''

Aquest són el segons que dura l’anunci de la Generalitat que diu “Vas néixer amb la capacitat de decidir. Hi renunciaràs?. L’anunci és impecable perquè, tot i que a ningú se li pot escapar que té el 1-O com a taló de fons, el seu contingut formal és inqüestionable. Ni hi ha ningú que pugui negar el dret de les persones a decidir. Tot i aquesta neutralitat del eslògan aquesta frase ha provocat reaccions airades, fins i tot sembla que la fiscalia estudia actuar contra la Generalitat per aquesta anunci. Un dels cops que una institució pública decideix promoure un valor, el de la participació, la fiscalia s’activa i dóna la impressió  que pot actuar, penso motivada per allò del vagi a saber que faran amb el dret a decidir. És la mateixa lògica que impera en alguns polítics que manifesten que estan a favor del dret a la consulta, però no accepten consultar als catalans sobre la vinculació de Catalunya amb Espanya.

Les raons de marxar d’Espanya augmenten. Avui sentia al conseller Rull comparar les aportacions dels aeroports de Barcelona i Madrid als ingressos d’AENA, desproporcionadament més gran a favor de Barcelona  i les desigualtats de les inversions del govern als aeroports: Madrid un 20% i Barcelona 7%. Una altra raó. He sentit la intervenció del Fiscal General del Estado en la inauguració de l’any judicial, m’ha impressionat el seu menyspreu als catalans quan ha esmentat en el seu discurs les províncies catalanes, allò que ara en diuen demarcacions, com Barcelona, Tarragona, Gerona i Lérida. Aquest senyor, de nom José Manuel Maza, per càrrec institucional hauria d’estar al cas que el Senat d’Espanya aprovà en sessió del 26 de febrer de 1992 canviar la denominació de dues províncies catalanes que des d’aquells moments passarien a denominar-se Giron i Lleida. No hi ha masses interpretacions per explicar l’equivocació del Fiscal General del Estado. Estic convençut que no és un error. Amb llenguatge també s’expressen formes de denominació cultural i seguir parlant de Gerona y Lérida és un d’aquests casos. Vaja, que quan abans marxem millor. 

Els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.

Rellegint un text escrit fa uns quants anys he vist que encara té prou vigència per tornar-lo a publicar. En aquest text reflexionava sobre el fet de que els catòlics catalans som diferents de la resta de catòlics del nostre entorn, però aquesta diferència no significava no debilitat no afebliment. L’escrit deia:

La recent inauguració de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona a estat una excel·lent ocasió per comprovar que, a Catalunya, la relació entre l’àmbit polític i social, i l’Església catòlica es normal. En l’acte inaugural coincidiren el President de la Generalitat, el cardenal arquebisbe de Barcelona, l’alcalde de la ciutat i la consellera de Sanitat. Cada una de les institucions implicades en l’Hospital de Sant Pau explicà el sentit que tenia aquest hospital en l’espai de la ciutat, en el treball assistencial i en l’àmbit de la política sanitària; així com el sentit de les futures activitats que es desenvoluparan en els antics pavellons modernistes de l’hospital. Fou un acte joiós: era la inauguració d’un nou equipament i un acte de normalitat democràtica i maduresa social.

A Catalunya, les relacions entre les institucions públiques i l’Església catòlica es basen en el respecte mutu i el reconeixement dels valors que la religió aporta avui a la societat. Dins de l’Església catòlica espanyola no tothom considera que l’Església catalana sigui una església vigorosa. Quan es pregunta que vol dir ser una Església vigorosa, la resposta és ben curiosa: hi ha poc seminaristes i els laics no estan presents en els moviments de l’església. Aquesta visió contrasta, curiosament, amb l’opinió del que fins fa poc era el nunci de la Santa Seu a Espanya. Aquest, en ocasió de l’acte de la Facultat de Teologia de Catalunya en motiu del seu 40 aniversari, diuen que a l’acabar la cerimònia institucional demanà la traducció a l’italià de les paraules del president de la Generalitat per enviar-les a Roma com a evidència de la bona relació, i del reconeixement del paper social de l’Església que tenia el govern de la Generalitat. També es comenta la bona impressió que se’n portà aquest nunci en la missa de la Festa de la Mercè, amb l’assistència del president de la Generalitat i de l’Alcalde de Barcelona, i com després de la cerimònia, les institucions eclesial i política anaren caminant pel carrer en comitiva des de l’església de la Mercè fins a l’ajuntament de la ciutat sense cap problema. El nunci pogué comprovar, en viu i en directe, que a Catalunya el diagnosi catastrofista de l’Església catalana és molt interessat i tergiversat. Es comenta que aquest, i altres qüestions, impressionaren positivament al nunci Manuel Monteiro de Castro. Suposa que aquest canvi de criteris de l’antic nunci fou, entre altres fets, el detonant de la furibunda campanya contra seu iniciada per la caverna del catolicisme espanyol.

Per més que es critiqui, i mai s’ha deixat de fer-ho, a l’Església catalana cal afirmar el camí de presència eclesial promogut per la comunitat catòlica catalana. Cal seguir per senda marcada pel Concili Provincial Tarraconense sense dubtar de la se va bondat. A Catalunya els catòlics vivim una experiència eclesial diferent, amb unes expressions de fe pròpies d’una cultura particular i hereus d’una tradició que sempre s’ha afirmat universal. Però cap d’aquestes realitats ens debilita com a cristians i afebleix a l’Església. Més aviat enforteix el testimoniatge cristià i ens apropa a la renovació paulina d’explicar la fe a través de la cultura del nostre temps. És aquesta dinàmica eclesial la que fa possible evitar els conflictes que solquen a l’Església espanyola. És aquesta voluntat d’entesa, per exemple, la que ha fet possible el consens que la recent aprovada Lleis d’Educació ha trobat en l’escola cristiana. Les discrepàncies que es poden donar, com és lògic, entre el poder polític i l’Església, s’estan resolent pel diàleg i no per l’enfrontament moralment desqualificatiu. De tot això es pot concloure afirmant que els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.

La nota dels bisbes de Catalunya

Els bisbes de Catalunya han tret un petit comunicat on parlen amb autoritat sobre la realitat del país. Els bisbes han donat un pas important per sortir d’un llarg silenci mantingut en els darrers temps sobre el moment polític de Catalunya. És evident que davant dels dilemes de la societat catalana l’Església catòlica no pot estar en  silenci o amagar-se en la indiferència de la neutralitat. En aquest sentit, recordo la lucidesa d’un article de l’enyorat bisbe Joan Carrera “Notes sobre pastoral i immigració”, escrit l’any 1966, que acabava dient: “com que no hi ha neutralitat possible –perquè hom no deixa de parlar català per parlar esperanto, precisament–, l’Església, si deixava d’actuar d’acord amb el País, col·laboraria amb els qui impedeixen aquella lliure realització i esdevindria –volent-ho o no– instrument de colonització”. Els bisbes de Catalunya han opinat i s’han alineat en la tradició de l’episcopat catalana manifestada en el magnífic document “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) renovada, 25 anys després, amb un nou text “Al servei de nostre poble” (2011). Ara, quan el moment polític posa en pràctica algunes de les idees presents en aquests documents, els bisbes de Catalunya han recordat que “per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional” (nota dels Bisbes de Catalunya 11 de maig 2017).

Entenc que algun catòlic impacient li hauria agradat que els bisbes de Catalunya haguessin estat més concrets i, per exemple, s’haguessin adherit ja al Pacte Nacional pel Referèndum. Però, com que també cal tenir present que alguns catòlics deuen trobar excessiu el que es diu en aquesta nota, els bisbes de la Tarraconense han optat per fer públic aquest aquesta text i prou. Als possibles catòlics molestos pel pronunciament dels bisbes caldria recordar-los que la Doctrina Social de l’Església catòlica empara el que diuen els bisbes i també, si haguessin estat més explícits. Es oportú evocar l’article 413 del Compendi de la Doctrina Social: “el referèndum és també un instrument de participació política, en el qual s’acompleix una forma directa d’accés a les opcions polítiques. La institució de la representació no exclou, de fet, que els ciutadans puguin ser interpel·lats directament amb vista a les opcions de més gran rellevància de la vida social”. D’acord amb el que diu aquest article, no s’haurien equivocat els bisbes si haguessin estat més concrets en la seva nota. Probablement, no és encara el moment de fer-ho. Ben segur que properament ja tindran ocasió de recordar a la societat en general, i a la política en concret, el dret dels ciutadans al referèndum tal com senyala la Doctrina Social de l’Església catòlica.

Mentrestant, els catòlics alineats amb el procés cap a la independència, hem de seguir treballant per ampliar la base social que demana celebrar un referèndum a Catalunya.  Ho fem perquè, tal com diu l’article 565 del Compendi de la Doctrina Social “per als fidels laics el compromís polític és una expressió qualificada i exigent del compromís cristià al servei dels altres”. Per coherència amb aquest servei seguirem lluitant per aconseguir celebrar el referèndum, perquè creiem que és un dret de totes les nacions i els seus ciutadans. En el cas que la complexitat del moment polític ho aconselli, també reclamarem als bisbes de Catalunya que de nou es pronuncien per ajudar a discernir quin ha de ser el comportament cívic dels catòlics. Estic convençut que, quan sigui el moment, els pastors de l’Església Catalunya sabran assumir la seva responsabilitat seguint la tradició dels seus predecessors. Perquè, com molt bé diuen en la seva nota, recollint una cita del papa Francesc, “ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”.

El fet religiós en la Catalunya del futur

Avui s’ha celebrat un acte en el Parlament de Catalunya on es presentava el document “El fet religiós en la Catalunya del futur”. L’acte s’inscriu en la perspectiva de la configuració d’un possible Estat català i analitza el tractament legal i polític que el fet religiós ha de tenir en aquest nou marc polític de Catalunya. Els promotors d’aquest document, un conjunt d’entitats religioses representatives de la diversitat religiosa existent a Catalunya ha promogut aquesta document per afirmar que, en el cas que Catalunya esdevingui un Estat, la seva legislació hauria de reconèixer i protegir el dret humà fonamental de la llibertat religiosa. 

En aquest futur Estat la seva relació amb les confessions religioses ha de basar-se en el model aconfessional o de laïcitat oberta. És propi d’aquest estat aconfessional cooperar amb les entitats religioses de forma equitativa de tal manera que es preservi la història, la implantació i l’arrelament social de les diferents confessions. Ha estat un acte afirmatiu del valor social de les religions en la futura Catalunya independent i la voluntat d’avançar, des de la particularitat de cada una d’aquestes confessions, en aquest sentit.

Goodbye PSC

He sentit les declaracions del portaveu de la gestora del PSOE exigint el sotmetiment del PSC al dictat dels òrgans de decisió dels socialistes espanyols. El seu argument ha estat molt simple, si el PSC és la marca del PSOE a Catalunya, llavors no pot decidir res de forma autònoma i tot ha de passar pels òrgans federals. En un plis-plas aquest senyor a equiparat el PSC, per exemple, a la federació del PSOE de Castilla la Mancha o Extremadura. No ha donat cap possibilitat d’autonomia al PSC per decidir les seves polítiques de pactes o coses similars, tot ha d’estar centralitat i controlat pels òrgans federals del PSOE. Amb aquesta decisió, si és que realment s’acaba imposant, tots els catalans haurem perdut definitivament el darrer referent d’un socialisme que volia afirmar-se autònom i amb veu pròpia, pensat en clau catalana i servidor dels interessos de Catalunya. 

Els temps actuals evidencien que el PSC s’ha acabat definidament i en lloc seu neix la federació catalana del PSOE. Val més que tothom ho reconegui d’aquesta manera i els dirigents actuals del PSC ni s’enganyin, ni enganyin més als catalans. Catalunya ha perdut un partit que, en un moment de la seva història, va aspirar a recollir la sensibilitat de molts catalanes que es sentien simultàniament nacionalistes i socialistes. Durant uns anys vaig lluitar perquè això fos així i el PSC estigués al costat del procés d’afirmació de la sobirania política dels catalans. Quan vaig adonar-me que això no era possible i que el PSC entrava en una deriva contrària a la independència, vaig tornar el meu carnet i me’n vaig anar. Em dol profundament el sotmetiment i setge que es volen fer al PSC, però no crec que hi hagi cap possibilitat de retornar a la il•lusió fundacional del partit dels socialistes catalans. No és possible anar enrere. Com que això és així cal seguir lluitant per la independència de Catalunya, i la vegada seguir treballant per constituir un espai polític on puguin retrobar-se els catalans que es sentin socialistes i s’afirmin independentistes.

Ser políticament raonables

Avui he participat, com ho faig habitualment, en la tertúlia vespertina de Ràdio Estel. Al ser la primera de l’any ha estat un monogràfic sobre quina seria l’evolució del procés català. Era evident que com que cap dels quatre tertulians teníem una bola de vidre per predir el futur les valoracions no anaven més enllà de proclamar desitjos, més que fer pronòstics fiables. Dols dels tertulians defensàvem la independència quan abans millor i en tot moment repetíem, amb alguna variant de collita pròpia, el que és el guió del full de ruta. Els altres dos tertulians, un estirava cap l’anomenada tercera via patrocinada pels demòcrata cristians catalans i l’altra tertulià era clarament contrari, i de forma molt vehement, a la independència de Catalunya. Amb aquests plantejament la tertúlia ha estat animada, ens hem dit el que pensàvem i tots hem acabat tal com havíem entrat. No sé si els oïdors de la ràdio, després d’algun moment de llargs discursos, s’han pogut formar la seva opinió política. 

Al final de la meva intervenció, que ha estat una mica conclusiva del debat, he dit que m’agradaria que l’any 2017 fóssim capaços de parlar sobre el procés independentista català guiant-nos, no només pels sentiments i emocions, sinó també per la raó, la raó política que permet la convivència democràtica i cívica. Això darrer ho escric ara, però no ho he dit. Reafirmo el que he dit i que ha comptat amb l’acord de tothom. Si ens deixem endur pels sentiments i emocions, serà difícil l’enteniment i seran molt més fàcils els enfrontaments i els desacords. Si passes això, el meu temor és que en qualsevol bàndol en disputa s’alimentessin els populismes que fan néixer els salva pàtries de qualsevol mena. La única garantia que això no passi és l’ús de la raó i la seva aplicació a l’anàlisi política. Això és el que desitjo pel nou curs polític: que siguem raonables.