En política, no és bo anar per lliure

Demà serà un dia de molta tensió al Parlament de Catalunya. La presència del president Torra pot provocar una situació plena d’incertesa per la seva situació jurídica d’acord amb la resolució de la Junta Electoral Central i la sentència del Tribunal Suprem decisió del Tribunal Suprem de donar suport a la Junta Electoral Central perquè retiri l’acta de diputat al president de la Generalitat. Ben segur que l’oposició del PP i C’S, i en menor intensitat, el PSC, acusaran a Torra d’usurpació del càrrec i d’il·legítim president de la Generalitat. El conflicte està servit i no se sap com pot acabar en relació a la presidència de la Generalitat, la presidència del Parlament i les impugnacions que poden donar-se en el cas que el President Torra exercici el seu vot. Ens trobem a les portes d’un gravíssim conflicte institucional que ningú sap cop pot acabar.

Tota aquesta situació s’origina en la decisió presidencial, animada per alguns diputats de JxCat de mantenir una pancarta que s’havia de treure per resolució de la Junta Electoral Provincial. Aquesta actitud, qualificada des d’alguns sectors de l’independentisme com agosarada, avui posa en perill l’estabilitat del Parlament i el seu president. La gravetat del conflicte que s’apropa deixa al descobert un situació que em resulta sorprenent: la radicalitat del President troba el suport en un grup de diputats de JxCat que, per la seva condició d’independents, no han de rendir comptes a ningú més enllà del parlamentari. En política la rendició de comptes, especialment quan el polític està enquadrat dins d’una estructura política, és un bon mecanisme de contrapès per evitar equivocacions, fugides endavant, errors de càlcul estratègic, etc... que poden torpedinar l’acció política i de govern. Però quan això no es dóna, el risc d’anar per lliure té uns costos massa elevats.

Comença la negociació política

La situació política a Catalunya s’està posant interessant. Més que mai, la política torna a ser imprescindible. Els partits independentistes tenen davant una oportunitat inesperada: contribuir a crear les condiciones per situar les seves reivindicacions en l’agenda política de l’Estat. Aquesta circumstància convida a negociar discretament uns acords possibles que facin viable el pre-acord de governabilitat entre PSOE-Podemos. Les cartes estan tirades i cadascú ha de jugar la seva partida, sense fer trampes, sabent que el que està en joc és molt important. Cap dels jugadors s’ha de sentir mes pressionat del que li pertoca. De tots els jugadors, els que més tenen a perdre són els socialistes. Si s’equivoquen es poden trobar fora de les estructures de l’Estat, amb els greus problemes interns que això comporta, o governar en minoria tutelats per un PP preparat per assaltar el poder. Els independentistes tenen menys ha perdre perquè, ara per ara, ja han perdut bastant. 

El punt de trobada per l’acord està a les mans de PSOE i Podemos, per una part, i en les voluntats dels grups independentistes, per l’altra. Tots els interessats han d’assumir que, com qualsevol pacte, sempre serà imperfecte, que tothom haurà de renunciar en allò que pugui renunciar i que totes les parts hauran de ser flexibles i generoses. Els negociadors han d’assumir que, per avançar en aquesta direcció, hi haurà moments de pressió i altres de negociació. Ambdues dimensions van combinades, sempre hi quan, la pressió no enterboleixi els objectius de la negociació. Ara hi ha una gran oportunitat per fer valdre la força de l’independentisme al Congrés dels diputats. La responsabilitat d’ERC i JxCat és sumar els seus vots per situar la negociació amb PSOE i Podemos en un escenari que no sigui desfavorable a les aspiracions independentistes. (No tinc present a la CUP perquè, ja han dit que en la seva estratègia política no hi entra la negociació). En el cas que el PSOE i Podemos dificultin els bons acords, qui haurà d’explicar el fracàs dels acords, són ells i no ERC o JxCat. Ara, els vots no poden donar-se a canvi de res. Vivim en un moment excepcional, amb polítics a la presó i a l’exili, i un Estat que, encara avui, segueix confiant només en la repressió per resoldre la qüestió catalana.

Comunitats de sentit

Aquest és el títol d’un interessant article de Jordi Amat. Amb el rigor que li és propi, l’escriptor i periodista ha situat el conflicte que es viu a Catalunya en clau de confrontació de grups identificats en diferents “comunitats de sentit”. Parteix de la definició de “comunitat de sentit” donada per Seymour Saranson l’any 1974  que aquests grups es conformen amb “la percepció de similitud amb els altres, una interdependència reconeguda amb els altres, la voluntat de mantenir aquesta interdependència donant als altres o fent el mateix que s'espera d'ells, i al mateix temps el sentiment de pertinença a una estructura social més gran, fiable i estable”.  Amplia el concepte afegint que aquests comunitats funcionen en la mesura que aporten a les persones els sentiments de pertinència, influència, satisfacció de necessitats a través del grup i connexió emocional compartida. Finalment, senyala que fora desitjable que aquestes comunitats es basin en la fe, l'esperança i la tolerància i no en la por, l'odi i la inflexibilitat.

Jordi Amat, aplicant aquest esquema a Catalunya, constata que hi ha dos importants comunitats de sentit que condicionen el debat polític. Identifica, amb encert, que les dues comunitats s’expressen amb una forta emocionalitat i que, ni una ni l’altra ni las suma de les dues, representen tota la societat catalana. Aquestes dues comunitats es manifestaren aquest dissabte i diumenge per Barcelona. També afirma que una de les dificultats per poder operar des dels marcs cognitius de cada una d’aquestes comunitats és que cada una d’elles no reconeix la part de veritat que hi ha en l’altra. És cert, això és una dificultat. L’altra dia, jo mateix en una nota anterior parlava de la ira i de la por que dominen els processos cognitius dins de cada una d’aquestes comunitats. Per seguir en el fil d’esbrinar si la gestió de les comunitats de sentit pot servir per desescalar les tensions polítiques de Catalunya, s’hauria de veure com el conflicte social i polític s’ha incorporat dins del complexa procés de construcció d’aquestes comunitats.

Les comunitats de sentit no existeixen al marge dels conflictes socials i polítics. Perquè aquests conflictes són percebuts de manera diferent segons el marc cognitiu present en cada una de les persones que conformen la mateixa comunitat de sentit. Davant d’afirmacions, per exemple, “Catalunya es de España” o “la autodeterminación es impossible” cada comunitat de sentit ho viu d’una manera diferent, i aquesta vivència probablement tensiona i allunya més els posicionaments. Treure el conflicte social i polític fora del procés cognitiu és un error. Estem on estem perquè, en un moment determinat, a una comunitat de sentit se li negà la possibilitat de viure plenament tots els significants que la sostenien. Al cap i a la fi la cruïlla per l’enteniment parlant des de marcs cognitius diferents és discernir a quin tipus de comunitat de sentit els vol pertànyer: una comunitat basada en el respecte de la dignitat humana,  l'esperança i la convivència dialogal o una comunitat que explota les pors ancestrals, atia l’odi i és inflexible en el pensament.

Síndrome de Sherwood i els protocols policials

Diuen que els cossos policials han aplicat l’estratègia de la síndrome de Sherwood per reprimir les manifestacions de protesta per la sentència del Tribunal Suprem. Aquesta estratègia policial la dissenyà el que fou el número dos del cos de Mossos d'Esquadra David Piqué pel seu treball final de Màster de Seguretat que feu l'any 2009. Desconec la qualificació que rebé aquest treball. Aquest alt comandament del Mossos morí sobtàdament l’any 2016. El comissari Piqué, per tal de construir el seu model repressiu dels moviments de protesta anti-sistema, analitzà el comportament en les manifestacions i les protestes dels okupes dels anys 2000 a Barcelona. L’estratègia dissenyada pel comissari Piqué  a fi de neutralitzar les protestes era provocar al màxim als manifestants perquè cometessin excessos i augmentessin la intensitat de la seva violència en la protesta i així poder-los reprimir obertament, durament i definitivament amb tots els seus recursos esperant la total erradicació, per por, de les protestes. Es tractava, sense dubte, d’instal·lar el terror entre els manifestants.

Per tal d’exaltar els manifestants proposà fer detencions poc justificades i batudes preventives abans de les protestes per violentar més el seu estat d'ànim i aconseguir provocar una batalla campal que justifiqués la intervenció més violenta de les forces policials. Aquesta batuda, escriví, ha d’estar intencionalment mal feta i amb tracte humiliant per encendre més els ànims, si cal. En el seu treball, el comissari Piqué afirmà  que la policia, en una manifestació, no ha d’actuar en un primer moment per tal que els danys produïts pels manifestants siguin socialment inacceptables i, després d’un temps d’innacció, l'actuació policial es fes directament contra els manifestants sense donar temps a la fugida i provocar l'enfrontament físic. Aquesta estratègia assumeix que poden donar-se "víctimes innocents" i organitzar la policia perquè quan la resta de manifestants que hagin defugit l'enfrontament acabin, tard o d’hora, trobant-se amb els agents els dispersin violentament i practiquin detencions massives. Actuacions que s’esperava que generessin més por entre els manifestants.

La repressió policial, segons digué David Piqué en el seu treball, té dos moments. Un primer és quan els manifestants, prèviament incitats per ser violents, ataquen a la policia amb tot el que tenen i que els ha deixat tenir, realment s'estan defensant, però no ho sembla. Han estat acorralats. La violència entre agents i manifestants es desferma, es personalitza i es descontrola. El segon moment és quan els que han defugit l'enfrontament, es troben amb la resta d'unitats policials que els barren el pas, però no fan detinguts, la dispersió no és voluntària, és a cop de defensa (porra) i qualsevol indici de resistència és contestada amb contundència exagerada i detencions massives. Realment, aquests dies a diverses ciutats de Catalunya, i molt especialment, hem viscut l’aplicació per part de la policia de l’estratègia de la síndrome de Sherwood.

És evident que el conflicte al carrer, l’anomenada per alguns guerrila urbana, s’ha desescalat quan la policia ha deixat d’aplicar aquesta estratègia i ha adoptat un altre mètode de control dels manifestants. L’actuació del col·lectiu #EnPeuDePau pot haver ajudat puntualment, però ha estat la pròpia policia qui ha decidit canviar de protocols d’actuació. En definitiva, hem vist una actuació lamentable de la policia perquè, en un primer moment, en lloc de controlar de forma democràtica i cívica la seguretat ciutadana, ha aplicats uns protocols d’actuació que encaminats a generar por. Està clar que algú haurà de donar explicacions polítiques d’aquesta estratègia i els protocols  seguits per la policia durant aquests dies d’octubre. Tinc els meus dubtes que alguns d’aquests protocols puguin ser moralment inaceptables

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer – Part III

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019. 

Hi ha, en el cor de cadascú, mes harmònics; segur. I tantes reflexions que compartírem. Permeteu que molt breument n’exposi algunes:

•                  Tant de bo les nostres parròquies, comunitats, moviments siguin sempre llocs, com ens ha recordat el papa Francesc de  misericòrdia gratuïta on tot el món pugui sentir-se acollit, estimat  perdonat i encoratjat a viure segons la vida bona de l’Evangeli    Assumim aquest repte

•                  Centrats com estem  lògicament  en els que gosem dir nostres empresonats i exiliats no podem oblidar-nos de tants homes i dones que són a les presons, que conviuen amb els nostres polítics, i molts dels quals lamentablement, a diferencia dels nostres polítics i líders socials, no en sortiran enfortits sinó sovint sols i abatuts.

•                  Que la preocupaci6 i la lluita política no ens faci oblidar de tantes bosses de pobresa que tenim ben a prop nostre.

•                  No hi ha sofriment que a l’hora no pugui ser fecund  però ens cal ser solidaris  ajudar-nos a portar les carregues de tots.

Continuem la nostra Vetlla, oberts encara a la sorpresa de Deu, que ens parla a traves de la seva Paraula, de les reflexions que hi anem fent des de vessants religioses diferents, a traves dels gestos, de la musica, del cant  de l’art  del so i de la llum  De tot  però sobretot de la fraternitat, de la companyia, de la solidaritat. En una paraula: de l’amor que Ell vessa en els nostres cors

Fi del document

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part II

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Em faig ben meva una reflexió, com un tercer harmònic, que em feia ahir mateix un de vosaltres. Em deia, en referencia a aquesta nit col·lectiva, que aquesta Vetlla posa a prova la nostra fe. Algú ha dit que en tot l’anomenat procés força ciutadans  de  Catalunya  que  s’havien  allunyat  del  cristianisme  de  la  seva infantesa  i  joventut  -   i   ai  las!   els  cristians  mateixos  no  n’estem  pas  sense  culpa - han  projectat  llur necessitat de sentit en la militància sociopolítica a favor de Catalunya. Algun sociòleg en diu  d’aquest fet i d’altres semblants religió substitutiva. No es tracta pas ara d’aprofundir aquest parer  però potser sí que com a seguidors de Jesucrist, cridats pel seu Evangeli a una actitud de conversió continua, no es gens sobrer que aquesta nit, interpel·lats i potser sotraguejats per les paraules de Jesús, examinem el nostre cor i demanem la llum de l’Esperit perquè ens ajudi a fer camí  per les paraules de Jesús i també per les que hem sentit de sant pau: ͞Que l’esperança us ompli d’alegria  Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració  Feu-vos solidaris de les necessitats dels vostres germans. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé. Com ens cal deixar-nos amarar per aquesta forca serena que nomes una pregaria assídua pot mantenir ben viva! I com cal que tots els empresonats, els exiliats, llurs familiars, els polítics en actiu, els líders socials, cada un de nosaltres que sempre, però especialment aquests temps vinents, estiguem imbuïts d’aquest tarannà  i que els cristians sapiguem aportar-hi, modestament, amb respecte i fermesa alhora  aquestes qualitats en les relacions humanes i socials: no cedir a cap mena d’odi ni de desig de venjança  no caure tampoc a l’amargor  ni tampoc al passotisme ni a aquella mena de neutralitat o de prudència que ens pot fer traïdors.

Un quart harmònic me’l suggereix Bonhoeffer  el teòleg protestant que va donar la vida per coherència amb la seva fe (i del qual aquesta nit hem tingut un sentit testimoni). No volem fer de la religió  un succedani d’aneu a saber què una simple consolació en el més enllà o en la nostra sola interioritat. Recordo l’inici del document conciliar del qual hem llegit un fragment: Les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes i de les dones d’avui,  dels obres sobretot i de tots els qui sofreixen  són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La preocupació pel bé comú  doncs, la defensa de les mal anomenades minories culturals i nacionals i de tots llurs drets, és un terreny on, respectant les diverses opcions sempre que s’expressin amb respecte s’hi ha d’encarnar la fe cristiana; no com un afegitó sinó per imperatiu evangèlic. No oblidant mai, tanmateix, que la ra6 ultima de la nostra esperança   per a qui vulgui i pugui creure-hi és la fe en Jesucrist Ressuscitat. Potser ara, quan més feixuc sigui i penso en mi i en tots però molt especialment en els nostres polítics i agents socials empresonats i exiliats   quan mes feixuga sigui la defensa pacífica de les conviccions que cadascú tingui estarem mes a prop d’experimentar fins a quin punt la fe en la victòria final del Crucificat Ressuscitat és el fonament més sòlid per a resistir les maltempsades socials i polítiques que ens poden sobrevenir. Així ho expressava el bisbe Casaldàliga en el seu bell i profund poema que hem escoltat: ͞Senyor Jesús  Tu ets la meva glòria  Tu ets la meva creu. Senyor Jesus, Tu ets la meva mort  la meva vida  

La Guàrdia Civil ho tornarà a fer

Com que les autoritats competents no deixen comptar, les xifres de l’1 d’octubre de 2017 són un referent vàlid per saber que a Catalunya hi ha dos milions de persones obstinadament alçats per defensar la independència. Aquests catalans estan decidits, amb diferents graus d’intensitat, a no renunciar a la seva dignitat ni els seus somnis. Per la seva part, l’Estat dóna cada dia molts raons per augmentar la indignació del sector independentista. El conflicte de Catalunya amb l’Estat ve de lluny. Per uns, pot ser la sentència del Constitucional de l’any 2010 contra l’Estatut i el menyspreu fiscal; per altres hi ha un contenciós obert que té els seus origen al difícil encaix de Catalunya amb Espanya després de 1714. I, si volguéssim, hi ha raons històriques més llunyanes que justificarien aquesta crisi.

Si es vol resoldre aquest contenciós, les dues parts han de procurar identificar i aïllar els elements de la crisi i, en la mesura que puguin, no atiar més el conflicte. Fora desitjable percebre que hi ha voluntat de recórrer ponts que permetin avançar en l’enteniment. L’acte d’avui en la caserna de la Guàrdia Civil de sant Andreu de la Barca és un exemple del que no cal fer si per part de l’Estat hi ha la voluntat de resoldre el conflicte és sincera. Algunes de les medalles atorgades són una simple provocació i un recordatori que la crisi està oberta i que només poden haver-hi vencedors i vençuts. La mateixa presència d’un fiscal del procés con ha convidat va en aquesta línia o les mateixes paraules del general recordant que “ho tornarem a fer”. Aquesta afirmació és un clara provocació ben allunyada de la intel·ligència que es necessita avui per resoldre el conflicte català. Més lluny queda tot el discurs del general de la necessària separació que els cossos policials han de tenir de les decisions polítiques o de la simple definició política.La presència de determinats convidats i l’elecció d’alguns dels condecorats en motiu de la festa patrona de la Guàrdia Civil són tota una declaració d’intencions de la benemèrita.

Les paraules del general, dites en català prou entenedor, evidencien que la Guardia Civil, al menys la que estava en la caserna de sant Andreu de la Barca, no està per trobar sortida política i dialogada per resoldre el conflicte català sinó en la força de les porres dels seus antidisturbis. Tot l’acte era una escenificació de la intolerància, la prepotència, l’anul·lació de l’adversari i la seva derrota. Aquest esperit, de crear vençuts com sigui impedeix avançar cap una solució democràtica i política del conflicte entre Catalunya i l’Estat. Hem de seguir intentant trobar els ponts per recuperar l’acció política, però, ara per ara, hi ha una part de l’Estat que ho està posant molt, però molt, difícil. Un apunt final. Fora bo que el govern de l’Estat, en nom de la no confessionalitat de les institucions estatals, decretés que la Mare de Déu del Pilar deixi de ser la patrona de la Guàrdia Civil.

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part I

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Amigues i amics,

Aquest santuari de Montserrat ha rebut al llarg dels segles   prou que ho sabeu   multitud de pelegrinatges, des del segle XI fins ahir i avui mateix, aquest matí, aquesta tarda i ara mateix aquesta nit. El monjo que, en nom de la comunitat, els rebia solia preguntar-los  quasi ritualment: qui sou i d’on veniu? M’ha vingut a la memòria aquest doble interrogant quan, situat amb el pensament ara i aquí, iniciava ahir a la nit aquestes ratlles. Qui som i d’on venim? Gent d’arreu del país  del nord i del sud  joves i grans  des del qui entre nosaltres pot passar mes desapercebut fins al nostre president. Tots ens agraïm mútuament ser-hi. Aquí no compta més un que un altre. 0 potser sí: els familiars dels empresonats i dels exiliats, els qui sou aquí i els qui sou a casa units a aquest aplec en Vetlla gràcies al nostre servei d’internet; us hi sentim ben a prop  i molt especialment els pares d’alguns d’ells. I  és clar, mes que ningú hi tenim ben presents els empresonats i els exiliats mateixos, alguns dels quals potser ara mateix ens veieu i ens sentiu; puc dir que vosaltres sou realment els convocants d’aquesta Vetlla a Montserrat? Sí  per més que quan ens reunim una colla de cristians, i sobretot quan es per pregar, qui ens convoca es Jesucrist mateix: Veniu  ens diu, veniu i us parlaré al cor; veniu els qui esteu cansats i afeixugats, que jo us alleujaré.

No m’equivoco si dic que en el cor de cada un de nosaltres segur que hi ressonen aquesta nit   i ara després d’escoltar textos  músiques i cants diversos   una colla de sentiments; com una caixa de ressonància que aplega harmònics i vibracions diverses.

Un primer harmònic es el patiment compartit amb els empresonats i els exiliats per l’1 d’octubre  data que a causa dels fets engrescadors i lamentables alhora, ha esdevingut referencial per molts. Com voldríem abraçar-los a tots, un per un, a ells i els seus familiars. I es que mes enllà de les diverses sensibilitats i opcions polítiques  i fins de la valoració personal d’aquells fets  és una percepció àmpliament compartida que la llarga presó preventiva és totalment injusta  inhumana  i que la forma com s’ha anat duent a terme el judici, que tots hem pogut veure, presenta com a mínim greus dèficits pel que fa a les característiques que hauria de tenir un judici. La tensa espera de la imminent sentencia ens encongeix el cor i per això ens aboca al record i a la pregaria mes genuïna.

Un segon harmònic es precisament el fet que, moguts per aquesta forta necessitat, hàgim pujat aquest vespre a la muntanya per reunir-nos als peus de la Mare de Deu a reflexionar i a pregar, una colla de cristians i amablement acompanyats per representants d’alguna altra tradició religiosa. I es que la pregaria cristiana es manifestació franca i confiada, com el nostre respir, del nostre neguit davant el Pare del cel, que, per mes que sàpiga millor que nosaltres mateixos allò que necessitem, es complau en la nostra confiança de fills. I es també, la pregaria cristiana, escolta de la seva Paraula. Amb quin so tan genuí hem rebut les paraules de Jesús la nit abans de morir: ͞Jo soc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.  Com ens cal precisament en aquests moments tornar a l’arrel més segura on ancorar-hi la nostra esperança  aquell vincle de confiança i d’amor amb el Fill de Deu encarnat, fet persona humana que, com ens recordava un text preci6s del concili Vaticà II, ha compartit en tot la nostra condici6 humana, que des de la creu ha assumit totes les nostres angoixes i desfetes i que  tot ressuscitant ens dona garantia anticipada del triomf final de la veritat  de l’amor i de la justícia universal. No, la pregaria cristiana, tampoc la de petici6, com tampoc no ho es la relaci6 entre dos estimats, no es mai coacci6, menys encara xantatge, sin6 mostra de confiança plena, i reciproca. I la confiança i l’amor en sortiran  de la pregària  enfortits més encara.

Reflexió dels Encausats per l’1 d’octubre

El monestir de Montserrat ha acollit aquest dissabte al vespre una vetlla pels dotze líders polítics encausats per l’1-O.  Aquest pregària comunitària s’ha fet a pocs diez la publicació de la sentència del Tribunal Suprem. Tot seguit publico el tex escrit per aquesta ocasió per tots els presos.

Vetlla a Montserrat / 5 d’octubre de 2019

Des d’aquest captiveri cruel que és a punt d’arribar als dos anys, us volem agrair les vostres mostres de suport, avui en forma d’unes pregàries que esdevenen un autèntic bàlsam espiritual per a nosaltres.

I heu decidit de fer-ho davant de la Mare de Déu de Montserrat.

A la majoria de les nostres cel·les, a les presons de Madrid i aquí a Catalunya, hi tenim una imatge de la Moreneta que ens dona escalf “dins del mantell blau”, manllevant els mots de mossèn Cinto Verdaguer. Ella ens transmet la força, la determinació, la fermesa per defensar la causa de la llibertat, que és la causa de Catalunya. Apassionadament, tenaçment, insubornablement.

Els dèbils es refugien en l’arrogància, la incomprensió i, massa sovint, la por per imposar llurs arguments. Defugen el diàleg. El temen i n’abjuren.

Preguem perquè a l’altra banda de la taula hi puguem tenir algú que defensi la seva causa amb prou fermesa per no témer l’escrutini de les urnes, de la democràcia.

Perquè els forts d’esperit tenen la generositat per pactar. Els dèbils, els temorencs, simplement imposen.

Nosaltres, malgrat aquesta infàmia que ens ha tocat de viure, ens mantenim ferms i serens. No ens faran callar. No ens vinclaran.

I malgrat el patiment que ens tenalla a nosaltres i, sobretot, a les nostres famílies no permetrem que ni la més petita espurna d’odi o de ressentiment o de rancúnia colonitzi els nostres cors i les nostres ànimes.

Donem gràcies als que hi van ser abans que nosaltres i que ens van transmetre uns valors i unes creences que ens mantenen dempeus i amb l’esguard espurnejant.

“Perquè van ser, som. Perquè som, seran.”

Com l’1 d’Octubre de 2017 en què ens vam sentir poble, com mai.

Pacíficament. Cívicament. Democràticament.

Per la pau. Per la llibertat.

Presons de Mas d’Enric, Puig de les Basses i Lledoners   

President, parli’ns

No fa masses anys, qui era dirigent de l’ANC, Carme Forcadell, avui presa política, implorà al president Mas que possés les urnes perquè els catalans expresséssim la nostra voluntat sobre la independència. Al final els catalans votarem. Avui, després d’un setmana força trasbalsada per les detencions de membres del CDR i un ple del Parlament on s’han dit coses molt gruixudes, considero que els catalans necessitem que Quim Torra, com a president de la Generalitat, ens parli institucionalment. Necessitem que el President expliqui als catalans el que està passant i respongui amb contundència les insídies que volen vincular les idees independentistes amb la violència.

Ens trobem davant d’una ofensiva dels poders de l’Estat per construir un relat que els permeti incrementar el grau de repressió contra les idees independentistes i, si s’escau il·legalitzar-les. La clau de volta que faltava per vestir aquest relat és la violència. I ara, amb la detenció dels CDR, tot l’esforç comunicador de l’Estat és associar l’independentisme amb la violència. El passat divendres el Govern de l’Estat ha exigit públicament al president de la Generalitat, Quim Torra, que "condemni qualsevol possible o potencial violència amb claredat". Davant d’aquesta inaudita demanda, té raó el President quan diu que no és pot condemnar allò que no existeix. Com es diria en castellà: “se niega la mayor”. La única violència que hem conegut els catalans fou l’exercida per les forces de seguretat de l’Estat l’1 d’octubre de 2017

M’agradaria que el president Torra ens parles als catalans, de forma institucional i solemne, millor en el palau de la Generalitat que en una compareixença parlamentària o en un acte de partit, per denunciar l’operació del relat de la violència, per reafirmar el caràcter totalment cívic i pacífic del moviment independentista i denunciar l’actitud menyspreable d’alguns partits i medis de comunicació quan vinculen la institució de la presidència de la Generalitat amb el terrorisme. Si es fes aquesta compareixença, ben segur que alguns d’aquests sectors bramaran contra el President per ser part en un conflicte oblidant que han estat ells els qui han blasmat contra la màxima institució de govern dels catalans. Contra el fariseisme i hipocresies practicat per algunes forces polítiques, tenim la força de la paraula que sempre ha de ser cívica, amable i clara. Hem de saber emprar els mots justos i contundents, evitar les provocacions sempre recordant la dita del saber popular “ladran, luego cabalgamos”. Que bordin, però no ens distreguin.

La manipulació cognitiva de C’s

Operació Judas. Nom ben curiós donat per la Guardia Civil per detenir nou persones a Catalunya relacionades amb el moviment independentista. Desconec el perquè d’aquest nom, però ben segur que no es cap casualitat. Ben curiosa la celeritat i diligència preventiva de la benemèrita en aquest cas. Els comunicats oficials transmeten que la seva agudesa investigadora ha servit per evitar atemptats de conseqüències irreparables, però no deixa de ser paradoxal que els cossos policials espanyols fossin incapaços de detectar l’escamot gihadista de Ripoll, tot i tenir l’imam en nòmina, que atemptà l’any 2017 a la Rambla de Barcelona. No deixa de ser sorprenents aquestes contradiccions de tal manera que a partir d’elles poden sorgir tota mena d’especulacions.

Les especulacions i no certeses estan a la base de l’atestat de la Guardia Civil per justificar les detencions. Poques hores després, el que semblava una imminent acció violenta dels independentistes s’ha aigualit. No hi ha explosius, ni voluntat de  rebel·lió ni sedició. La gravetat s’ha anat diluint. Veurem en que queda tot després dels interrogatoris. Pot ser hi ha sorpreses. Però, és igual. El relat ja estava construït i els polítics piranyes s’hi han llançat ràpidament per amplificar-lo als quatre vents. C’s, amb Lorena Roldán al Parlament de Catalunya i, simultàniament, l’Albert Rivera i Inés Arrimades a Vic, han volgut treure rèdit d’aquest relat. Sense escrúpols, sense respectar el record de les víctimes de l’atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, han manipulat, tot i més, per associar l’independentisme amb l’horror de la violència d’ETA.

Les paraules, amb fotografia inclosa, de Lorena Roldán, al Parlament de Catalunya mereix la total reprovació moral, per descomptat, però també alguna actuació política i jurídica. El que ha fet avui Lorena Roldán hauria de ser suficient per reprovar-la com a diputada. Ha traspassat tots els límits de la decència. La seva intervenció parlamentària és pròpia d’una persona malèvola. Les seves afirmacions i insinuacions  només les pot dir una persona dolenta, insidiosa i maligna. Perquè només una persona que representa la maldat humana és capaç de manipular el dolor del terror d’ETA per treure rèdit polític per condemnar els independentistes. Lorena Roldán, igual que el seus correligionaris a Vic, han gestionat la seva comunicació per provocar una associació cognitiva desajustada de la realitat amb l’únic objectiu de generar odi contra l'independentisme en general. El que han dit i fet els diputats de C’s és atiar l'odi aprofitant les relacions cognitives que provoquen al veure les imatges de Vic o fer una roda de premsa en aquesta ciutat. La subtil estimulació cognitiva de l’odi hauria d’estar tan perseguit com els actes tangibles derivats del propi odi.

Identitats i valors compartits

En els convulsos temps actuals viscuts a Catalunya no estaria de més, per aclarir l’horitzó del debat polític, debatre també quins són els valors que volem per conviure (viure junts) en els propers anys i, que al mateix temps han de servir-nos per identificar la societat catalana com a societat oberta, plural i respectuosa amb les diferències. El debat polític sobre la independència no exclou la reflexió sobre els valors de la societat catalana del futur al marge de quina sigui la seva relació institucional amb la resta de l’Estat. Avui hi ha una important devaluació dels valors sòlids que, amb l’augment de la diversitat cultural dels darrers anys, per una banda, i la polarització del debat polític, ha afavorit una relativització dels valors estructuradors de la convivència i de la identitat. Ens cal obrir un debat profund per identificar de nou els valors sòlids dels quals refiar-nos.

Hem d’afirmar novament els valors que han d’estar per damunt de tota discussió perquè són valors relacionats amb la dignitat humana i per això són indiscutibles. Són valors sense adjectius. També hi ha uns altres valors que poden associar-se el perfil de la tradició cultural de la societat catalana i que per això resulten diferenciadors. Cal identificar-los de nou i defensar-los. Però també hi hauran nous valors que s’han incorporat a l’àgora pública a partir de la diversitat cultural actual. També cal ser sensible a aquesta nova situació i saber acollir, entre aquests valors, aquells que, en algun cas poden reforçar als valors tradicionals i, en altres circumstàncies poden acollir-se com aportació nova a l’univers dels valors comuns.

La crispació del debat polític, que en poques setmanes s’accelerà per les sentències del Tribunal Suprem, no ens ha de fer perdre de perspectiva que per construir la Catalunya del futur cal saber dialogar sobre quines són les identitats a preservar i els valors a defensar. Cal fugir de tot apriorisme, bé perquè algú pugui considerar que té el patrimoni dels valors, bé perquè els estereotips o desconeixements puguin condicionar negativament el debat. El diàleg serà profitós per vertebrar la societat catalana i demostrar que, en el segle XXI els catalans i les catalanes som capaços d’identificar una identitat assumida des de la pluralitat d’identitats particulars. Perquè això és el que avui som els catalans, homes i dones amb moltes identitats que tenim la voluntat de compartir uns valors que defineixin la identitat actual de Catalunya.

Tot comença des dels carrers

Com els anys anteriors, la Roser i jo, hem estat al carrer celebrant la Diada i reivindicant la independència per Catalunya. És un ritual que parteix del convenciment que tot comença si s’empeny des dels carrers. Una bona amiga nostre, companya de moltes manifestacions reivindicatives a més d’altres activitats, insistia en la importància de la pressió popular sobre els polítics. Aquest sentiment ha estat molt present en la Diada d’aquest any. Els propis convocants de la manifestació han demanat als polítics no defraudar les esperances de la gent. Milers de persones hem sortit als carrers per demanar, de manera obstinada i insistents, la llibertat dels presos polítics, la unitat estratègica i d’acció dels partits polítics independentistes, i el compromís sostingut a favor de les aspiracions nacionals de Catalunya. Venen temps difícils. La propera sentència del Tribunal Suprem exigirà mantenir dempeus aquesta fidelitat i pensar una proposta serena i ferma en el cas d’una sentència que no sigui l’absolució dels presos polítics.

La diversitat de l’independentisme és gran i aquesta pluralitat és la seva riquesa. Per això cal saber cosir amb cura les estratègies de futur. No podem dispersar-nos i perdre la unitat d’acció. Per avançar en el camí de la independència cal unitat  sòlida per saber sumar més gent al procés. No som prou. Avui per avui, el nombre de persones favorables a la independència no ens permet tenir la força suficient per obligar a l’Estat a modificar la seva política. Mentre això no passi, l’Estat seguirà menyspreant les reivindacions independentistes i, molt menys, patrocinarà un diàleg per trobar-ne la solució política. Per sumar més adhesions cal saber explicar millor la utilitat de la independència. Cada persona hauria de poder entendre en què milloraria ell, i també com ho feríem col·lectivament, en el cas que Catalunya fos independent. Els drets històrics, els menyspreus del passat poden ser importants, però també cal entendre el valor de la independència en les biografies de futur de les persones. Cal estalviar-nos dreceres, gesticulacions estèrils o alternatives només viables en somnis, així com algunes propostes que poden fer-nos aparèixer antipàtics als catalans als ulls dels altres ciutadans de l’Estat. Ni hem de perdre el somriure, ni hem de promoure iniciatives excloents que facin del tot incomprensible la nostra reivindicació a la majoria de la ciutadania espanyola o aquells catalans que no són independentistes.

Un important missatge d’aquesta Diada ha estat la voluntat del poble català mobilitzat per la independència de seguir tossudament alçat i de continuar afirmant la voluntat de seguir lluitant. Si hem arribat fins on hem arribat és gràcies la permanent mobilització ciutadana a favor de la independència. La gent són els protagonistes, però les mobilitzacions han de complementar-se amb acció política. Necessitem que els polítics independentistes sumin esforços perquè tot allò que s’ha començat en els carrers dels pobles i ciutats de Catalunya tingui continuïtat en el Parlament i el Govern. Els partits independentistes han de situar la unitat estratègica en l’horitzó de l’agenda política, com els dirigents polítics han d’assumir la responsabilitat de liderar aquest procés i deixar d’estar preocupats pels resultats de les enquestes demoscòpiques i l’estat de salut dels seus partits. Sinó ho fen, posarem en perill tot el procés. Fora una llàstima, perquè mai ho havíem tingut tant a prop.

Una pas enrere i dos endavant

Aquest és el títol de l'obra de V. I. Lenin, escrita de febrer a maig de 1904 i publicada al maig del mateix any. En aquesta obra estan elaborats els principis organitzatius d'un partit marxista de tipus nou, principis que es van convertir en les bases d'organització del Partit Comunista de la Unió Soviètica i de tots els partits comunistes del món. Més o menys aquesta és el presentació de l’obra feta en el diccionari filosòfic-marxista publicat el 1946. El que m’interessa és, precisament la literalitat del títol perquè pot ser una metàfora del que l’independentisme cal fer avui a Catalunya. El país ha entrat en una situació de paràlisi. No hi ha un lideratge polític clar. El govern està sense pressupost i no sembla que n’hagi de tenir. L’acció de govern és polifònica, des de dins de les presons, de l’exili, del Govern de la Generalitat i des de les entitats de la societat civil.

Tothom mana, tothom diu la seva i la desunió va fent forat. No hi ha una estratègia compartida, ni hi ha una estratègia per compartir. Sembla que tothom va a la seva. Això sí, les paraules grandiloqüents dominen l’escenari polític, mentre no es prenen decisions importants per corregir el rumb d’un vaixell que sembla a la deriva. Això no pot durar massa, perquè l’Estat espanyol segueix combatent l’independentisme a tots els fronts possibles. Mentrestant, ens estem entretinguts discutint si són “panellets o panellons” i tot segueix aturat. ¿Hi ha algú que vulgui liderar el procés¿ ?Hi ha algú que pugui liderar el procés? Pot ser per respondre aquestes preguntes ens hauríem d’aturar, donar un pas enrere segons com, i intentar trobar entre tots les respostes més pertinents.

Eixamplar la base independentista

L’independentisme està en un dilema des de fa bastant de temps. Té un sostre de vidre que va més enllà de les traves i continuades argúcies de l’Estat contra la possibilitat de fer una consulta pactada. Hi ha moltes limitacions internes dins de la pròpia societat catalana que dificulten el creixement de la massa crítica a favor de la independència. Si no som més, al menys dels que diuen les enquestes d’opinió, no podrem intentar que l’Estat accepti com inevitable la celebració d’un referèndum sobre la relació Catalunya-Espanya. Mentre no s’eixampli la base independentista, no s’avançarà en aquest sentit i, em dóna la impressió, que la societat catalana quedarà atrapada en les seves limitacions que, podrien paralitzar-la més del que ens pensem.

El camí per eixamplar la base independentista és senzill però requereix un treball pacient d’explicació de pluja fina. Per trencar aquest sostre de vidre cal aconseguir que cali en la societat les avantatges econòmiques i socials que comportaria que Catalunya fos una estat independent. Explicar-ho no és una fer una exaltació amarada d’esperit patriòtic, al contrari. Cal explicar a la ciutadania les dades, l’anàlisi social i els números econòmics a partir dels quals es justifica l’aspiració de la independència. Certament, la independència per moltes persones és aspiració no ideològica. Moltes persones pensen en la independència com una possibilitat per millorar i transformar una realitat que es considera adversa. S’ha d’associar més la independència al sosteniment de l’Estat del Benestar, al combat contra la precarització laboral, l’encariment del preu de l’habitatge i la gentrificació d’alguns barris de les grans ciutats, el sosteniment de les pensions i la millora de la qualitat de l’educació. El binomi benestar i independència hauria de ser indestriable en la voluntat de canviar la relació Catalunya-Espanya.

Temps per la raó política

Hem passat una setmana força moguda des de la perspectiva política. La negativa dels partits i coalicions independentistes de facilitar l’elecció de Miquel Iceta com a senador ha agitat les vives aigües de la política catalana. Pedro Sánchez, persona que sempre sap sortir-se guanyador ha proposat, com alternativa, a Meritxell Batet i a Manuel Cruz per presidir el Congrés i el Senat. La jugada li ha sortit rodona. La negativa de donar suport a Miquel Iceta ha estat venuda a Espanya com la gran garantia del PSOE de que no depèn dels independentistes alhora de fer la gran política d’Estat. La negativa dels independentistes a la designació de Miquel Iceta com a senador ha estat un gran favor al PSOE. Aquesta experiència hauria de servir als independentistes per estar atents a la propera jugada: la confirmació de Pedro Sánchez a la presidència del Govern de l’Estat.

En aquesta nou moviment de peces, els independentistes haurien de saber jugar el seu moviment amb el cap i no amb l’estómac. És evident que des de la indignació més absoluta, el vot hauria de ser totalment negatiu a la investidura de Pedro Sánchez. Votar a favor pot semblar oferir un txec en blanc a un dels valedors del 155 sense rebre res a canvi. A més, en el cas de que Junqueras, Rull, Turull i Sánchez fossin inhabilitats de forma immediata, i com que llavors es modificaria, a la baixa, el nombre de diputats per la majoria absoluta de diputats per l’elecció del nou president del Govern, això faria irrellevants els vots independentistes. Però, l’escenari polític obert per l’entesa PSOE i Podemos s’albira nou amb unes possibilitats, i contradiccions, que cal saber explorar per trobar-ne el seu aprofitament polític. Si resulta que són inhabilitats els diputats processats, la primera decisió a prendre, és que els diputats inhabilitats haurien de renunciar ràpidament al seu ascó per tornar a situar el llindar de la majoria absoluta en un valor incòmode pel PSOE. En aquesta situació, el PSOE hauria de buscar els pocs diputats que li falten per arribar a la majoria absoluta i en aquest context és on el vots dels independentistes tornen a poder jugar un paper.

En aquest punt és quan l’independentisme hauria d’actuar amb visió més estratègica i, sens dubtar, afirmar que votaran a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Si això fos així els estrategues de Ferraz es trobarien davant del pitjor escenari que voldrien tenir, perquè, en aquesta tessitura, es tornaria activar el discurs de l’oposició de la dreta extrema i extrema dreta anunciant que els socialistes estan presoners dels independentistes. Pot ser en aquesta situació els socialistes, serien més sensibles a negociar amb els independentistes un gest polític que els allunyés d’aparèixer davant l’opinió pública com a deutors del seus vots. En aquestes condicions, la negociació podria anar cap un canvi d’orientació del vot dels independentistes. El preu de la negociació és ben fàcil d’intuir: resoldre la situació dels presos i exiliats després de la sentència, i crear les condicions per parlar sobre una consulta al poble català. De nou, la política ha de prevaldre a l’exaltació o agitació sense perspectiva de futur. No aniria gens malament, tornar a recuperar la iniciativa política. Sinó es fa, el risc que té una part de l’independentisme és recluir-se en una estratègia que recordaria, encara que fos lleugerament, a l’emprada pel grup catalanista radical dels Nosaltres sols! De d’inicis del segle XX.

Cadascú al seu lloc

La peculiar situació política de Catalunya està produint més d’una distorsió en el tradicional espai polític. Voldria comentar un exemple d’això com és la recent assemblea de l’ANC celebrada a Tarragona aquest cap de setmana. Aquesta entitat, exemple clar del dinamisme de la societat civil catalana, ha estat cabdal per la consistència del moviment independentista. Gràcies al treball difusor de l’ANC moltes persones han pres consciència de la necessitat d’avançar cap a la independència de Catalunya; el treball d’aquesta entitat ha estat fonamental en totes les mobilitzacions populars a favor de la identitat nacional i sense el seu dinamisme no s’entendrien algunes de les decisions polítiques dels últims temps.

Darrerament s’ha produit un canvi en l’autocomprensió que té l’ANC del seu paper en l’actual panorama polític. Tinc la impressió que està assumint un paper més proper a l’espai que ocupen els partits polítics i està abandonant el propi d’una entitat de la societat civil. Mentre l’ANC es limitava a indicar els grans objectius de país, en feia difusió i animava als ciutadans a mobilitzar-se defensar-los, les seves activitats no generaven cap dubte respecte la seva funció social. Però, quan aquesta entitat situa en la seva agenda una proposta concreta de DUI, acotada en el temps i en la forma, abandona clarament l’àmbit de la societat civil i entre de ple en el camp de les polítiques o mediacions instrumentals que cal prendre per assolir la independència. És en aquest punt quan l’ANC confronta la seva proposta amb altres que fan els partits polítics i que algunes d’elles són discrepants respecte a les vies concretes que cal seguir per avançar cap a la independència.

Si l’actual directiva de l’ANC creu que aquests és el seu paper històric avui hauria de deixar l’àmbit de la societat civil i presentar-se com una força política més disputant a les altres la confiança dels electors dins de l’espai independentista. Si creu que la seva proposta de DUI és la correcte simplement ha de concórrer a les properes eleccions al Parlament de Catalunya i proposar-ho com alternativa als electors. Sinó ho fa, llavors està assumint, des de la societat civil, un paper que no li pertoca i mai sabrem el gran d’acceptació que les seves alternatives tenen en la societat catalana.

Moment extraordinari

Un amic comenta que comença les seves xerrades sobre el procés amb la següent cita de l'Albert Einstein "Si volem que tot segueixi igual, hem de fer de la mateixa manera, però si volem obtenir resultats extraordinaris i diferents hem de fer coses diferents". Ben cert. Pot ser estem on estàvem fa temps perquè no fem coses diferents. No som conscients de que en moments excepcionals cal fer coses extraordinàries. Pot ser hem de ser més agosarats amb els plantejaments i no anar repetint errors del passat. La manera com els partits independentistes han abordat les darreres eleccions, allò que han dit, el que no han dit i el que no han fet, poden explicar l’especial tessitura en que s’han situat els partits independentistes en el futur Congrés de Diputats.

Els resultats a Catalunya serveixen per desmitificar alguns estereotips. Per exemple, la suma de la confiança electoral dels partits no independentistes. Aquests, PSC + Cs + PP +VOX  tenen 43,21 % dels vots mentre que ERC + JxCAT + Front el 39,38%. Dona  més informació l’anàlisi del nombre de votants. La suma de PSC + Cs + PP +VOX són 1.784.129 persones, mentre que la suma de ERC + JxCAT + Front són 1.626.001 Una primera constatació és que els no votants independentistes superen als independentistes. Si l’anàlisi no és pel tall de la independència sinó per la defensa del dret a una consulta, en aquest cas caldria sumar Comú en Podem al grup de ERC, JxCAT i Front, llavors el percentatge és de 54,27% y són 2.240.739 votants. No està malament. Si imaginem un front dels partits que estan per un sortida negociada al conflicte català enfront els que només volen aplicar els 155 com a solució les dades diuen que el 77,46% dels electors volen negociar. És cert que el vot independentista entre 2016 i 2019 ha passat del 32,36% al 39,60%., però si es comparen les dades de les dades de 2019 amb les autonòmiques del 2017 hi ha una dada sorprenent. És cert que no és recomanable comparar les eleccions de naturalesa diferent, però en es darrers anys l’independentisme ha aprofitat qualsevol elecció per mobilitzar els seus fidels votants per demostrar la seva força i enviar una senyal del grau de cohesió. Aquesta circumstància permet fer alguna comparació de la fidelitat de vot entre les darreres eleccions. El 21 de desembre de 2017 resulta que els partits independentistes obtingueren la confiança de 2.079.340 electors que contrasta amb els 1.626.001 de l’any 2019. Això vol dir que l’independentisme ha perdut 453.339 vots. Això és greu. Poden donar-se moltes interpretacions. Les que es vulguin. Però el cert és que un nombre importants d’electors no han estat fidels amb l’independentisme en aquesta ocasió. Dada rellevant que tal tenir en compte.

Ara és realment el vertader temps de reflexió. Totes hem de reflexionar per entendre els resultats, interpretar-los i fer d’ells guia per l’acció política. Curiosament, algunes anàlisis d’aquesta situació s’entretenen en les dinàmiques dels partits i s’ocupen poc d’interpretar el sentit del comportament dels electors. El moviment dels electors dóna pista per on han d’anar les agendes polítiques dels propers mesos. Crec que es electors donen demanen claredat en els objectius i transparència en el procés d’elaboració de les polítiques independentistes. Els electors s’allunyen de preses i volen vies reposades i segures. Penso que la idea de que la política es decideix en xarxa a partir de diferents centres de poder, més que ajudar a clarificar s’interpreta com un desgavell. Si la percepció es de lideratges febles, quan no confusos, el vot es refugia en partits segurs. Per això aquesta sensació que el vot sociològic de l’antic espai convergent s’ha anat a ERC. S’ha produït un moviment d’hegemonia dins de l’espai independentista a favor d’ERC confirmant que un bon gruix de l’electorat independentista és radical en els seus objectius però pragmàtic en les formes. Les dificultats de l’espai post-convergent és que el seu electorat no ha entès la constant transmutació de l’antiga Convergència en formacions polítiques de noms diferents i artefactes polítiques que, en lloc d’ajudar, estan augmentant la confusió. A més, sense expressar-ho, els àmbits de decisió i d’aquests artefactes són opacs, i els seus lideratges són massa corals. Les llistes i els continguts programàtics els defineixen uns quants, sense cap mena de suport més enllà dels seus coneguts. S’ha transmès la la impressió que tot plegat són eines al servei del manteniment dels poders de persones o grups d’interessos. La presència de l’independentisme al Congrés dels Diputats és important però l’aritmètica electoral la fa força irrellevant. Caldria tenir intel·ligència i imaginació política per treure el màxim partit dels escons independentistes per obligar a l’Estat a seure i parlar. El camí de la unitat continua sent tant necessari com ho era abans, de la mateixa que cal no perdre l’horitzó del combat polític que continua sent la independència de Catalunya sabent que l’electorat ha optat per introduir realisme al procés polític sense renunciar el mandat i l’esperit de l’1 d’octubre.

La volatilitat socialista

Miquel Iceta és mòbil, com una ploma agitada pel vent. El seu comportament és erràtic. Pedro Sánchez li passa el mateix. Ambdós es desdiuen del que han dit sobre Catalunya amb una velocitat de centella. Les necessitats electorals obliguen. Ara fa un any Pedro Sánchez es feia l’interessat parlant de l’Espanya plurinacional, ara se’n desdiu i recupera l’Espanya de les autonomies. El gir és notable. És cert que la proposta de l’Espanya plurinacional no era gran cosa per resoldre el conflicte de Catalunya amb Espanya, però modificava l’escenari polític fixat pel pacte constitucional del 78. Però, tot fou en emmirallament. La convocatòria electoral ha modificar el discurs i el reton dels socialistes a la deriva autonòmica.

Per la seva part, Miquel Iceta, el primer secretari del PSC, ha passat de dir en una entrevista que si havia un 65% de catalans a favor de la independència calia trobar una resposta democràtica, a cridar de manera histriònica que "no hi haurà independència, ni referèndum, ni autodeterminació". Més clar, l’aigua. Per Iceta, i els socialistes catalans, per més que una àmplia majoria de catalans demanessin la independència, cal fer oïdes sordes a les seves reivindicacions. Amb el millor estil autocràtic Miquel Iceta ha contraposat la raó de la força a la força de la voluntat democràtic. Els socialistes haurien de deixar de donar lliçons a la resta de forces polítiques. L’acció política per resoldre el conflicte de Catalunya amb Espanya exigeix diàleg democràtic. Fora d’aquest espai hi ha un immens buit apte pels depredadors de la democràcia. Els socialistes haurien no haurien de fer tan el burro perquè la palla va cara i els vots per governar, ara encara més.

Pedro Sánchez, Espanya pot ser molt més democràtica

La concentració independentista a Madrid a esperonat a Pedro Sánchez a treure pit i començar a practicar l’estratègia que tants bons resultats donà a la dreta extrema i l’extrema dreta a Andalusia: anar contra els independentistes dóna vots. El següent diumenge al dissabte groc de Madrid, el dirigent del PSOE ha dit que Catalunya mai serà independent i que Espanya és una de les democràcies més avançades del món. Doncs miri, ves per on, hi ha altres països més avançats que Espanya en relació al respecte del sentiment nacional, per exemple, Canadà i el Regne Unit. Aquest dos països facilitaren que Quebec i Escòcia fessin sengles referèndums per decidir quina era la seva relació amb Canadà i el Regne Unit. ¿Per què ho feren? Per què en aquests països tenien uns pobles, Quebec i Escòcia que reiteradament expressaven la demanda subjectiva clara d’una comunitat política que no volia formar part dels respectius estats. Però a Espanya això no sembla possible perquè cap dels partits polítics anomenats constitucionalistes volen atendre aquesta demanda subjectiva i propiciar una consulta perquè els catalans decideixin sobre el seu futur.

Els arguments que els constitucionalistes addueixen per negar-s’hi és la prohibició implícita que estableix l’article 2 de la Constitució del 1978 a l’afirmar “la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, que la unitat d’Espanya és indissoluble”. Aquesta afirmació, útil en el moment de redactar la Constitució a fi d’assegurar la convivència davant les exigències, diuen, de les forces més reaccionàries de l’Estat, ara és un mur aparentment insalvable. Però tot és relatiu, Pedro Sánchez. Per més el que digui l’article 2 de la Constitució si el poble espanyol decideix una altra cosa aquest article és modificable. Perquè aquesta unió indissoluble no és un destí immodificable sinó el resultat d’un pacte i ara, si es volgués, es podria pactar el contrari. La modificació de l’article 2 de la Constitució és una decisió política, no el resultat d’una fatalitat irremeiable. Ni molt menys, com diuen alguns, la unitat és sagrada. Pensar això, certament, és blasfemar.

L’Estat no pot apel·lar a l’argument de la integritat territorial per refusar el dret del poble català a optar per l’estatus d’Estat independent i sobirà en aplicació del dret a l’autodeterminació. Aquest és el camí seguit a Canadà per decisió del seu òrgan jurídic constitucional. El Dictamen relatiu a la secessió del Quebec fet per la Cort Suprema del Canadà el 20 d’agost de 1998 establí l’obligació que té el l’estat de Canadà de negociar les modificacions constitucionals necessàries que permetin al Quebec realitzar la seva secessió. Em dóna la impressió que aquesta actitud és molt més democràtica que l’obstinació de l’Estat, i Pedro Sánchez en particular, en negar reiteradament la possibilitat de revisar la unitat indissoluble d’Espanya. No són massa democràtics els governants que neguen, una i altra vegada, la possibilitat de consultar als catalans sobre com volen relacionar-se amb Espanya.