Promoure la laïcitat positiva

La laïcitat positiva ha de desenvolupar-se a partir de la plena cooperació de les institucions públiques amb les religions. La laïcitat inclusiva defensa la total separació de l'esfera pública i la religiosa. Però el reconeixement de la neutralitat de l'Estat i de les seves institucions el fet religiós no significa que els poders públics siguin indiferents a les aportacions que puguin fer les confessions religioses. Per això la gestió política de la diversitat religiosa ha de proposar a les diferents confessions religioses estratègies de cooperació en benefici del desenvolupament social i la humanització de la societat. La laïcitat positiva no pot ser indiferent al fet religiós si aquest contribueix a la creació de l'espai de convivència cívica. La política pública d’afers religiosos ha de saber concretar la col·laboració entre les institucions públiques i les confessions religioses.

L’acció de govern ha d’identificar els diversos àmbits en els quals els poders públics han d'actuar a fi de garantir el compliment dels principis constitucionals relacionats amb la laïcitat positiva. Cal assegurar tant la laïcitat de les institucions públiques, com el crear les condicions adequades per afavorir la comprensió inclusiva i oberta de la laïcitat, enfront les visions tancades i antireligioses o anticlerical. Cal fer pedagogia política per explicar el sentit democràtic de la visió oberta del laïcisme i el valor polític de la diversitat religiosa. El respecte al principi de la laïcitat és una bona referència per contrastar les iniciatives dels poders públics alhora de promoure la llibertat religiosa. Com que encara hi ha en l'espai públic reminiscències de l'antiga cal ser sensibles amb aquestes qüestions.

L’acció de govern ha de vetllar pel caràcter aconfessional de les institucions públiques i el respecte a la diversitat religiosa en els espais públics. Tota política pública aplicada des de les estructures de govern han de facilitar l'exercici del pluralisme religiós en els diversos àmbits públics, especialment aquells on tenen incidència els ritus i les pràctiques religioses. Els poders públics han de garantir la laïcitat de l'espai públic a fi que les diverses confessions religioses puguin expressar-se sense dificultats i en igualtat de condicions.

Estimo i defenso l’abadia de Santa Maria de Montserrat

Plouen crítiques, notícies, acudits, insinuacions, piulades i altres artefactes comunicatius que tenen en comú l’abadia de Santa Maria de Montserrat. A partir d’unes informacions, situades avui en el terreny de les simples conjectures, i que avui es troben subjectes de contrast per una comissió creada ad hoc, s’ha organitzat un estat d’opinió mediàtica que ha culminat amb un acudit inapropiat i injust. Cal criticar i condemnar el populisme d’agitació d’estereotips que tan abunda en la nostra societat. És impropi i manipulador, per més veritat que fos el que ara s’està investigant, escampar el dubte sobre l’honestedat de la comunitat monàstica de Santa Maria de Montserrat.

Per entendre el perquè de tot plegat sempre ens hem de fer la tan coneguda pregunta de: ¿qui surt guanyat escampant dubtes sobre la rectitud de tres abats de Santa Maria de Montserrat?. Es bo intentar trobar respostes a aquesta pregunta que és més complexa del que pot semblar a primera vista. Intentaré donar algunes respostes. Una primera reacció és pensar que els mitjans de comunicació persegueixen dir la veritat per contribuir a la lucidesa dels ciutadans. Mentida. Pot ser sí que alguns medis cerquen el camí de la veritat, però l’interès de la majoria de medis no és tan altruista. Recordo un comentari del gran periodista Llorenç Gomis en una conferència: “l’interés dels editors dels diaris no és la veritat, sinó vendre més diaris”. Gran màxima que pot ajudar a entendre algun dels aspectes de la qüestió que ens preocupa. La majoria de diaris és un negoci i les seves mesures sempre seran mercantils.

Aconseguir bones quotes de mercat és una preocupació interessada dels editors dels medis de comunicació. Es legítim, estan al davant d’un negoci i han de donar comptes al consell d’administració. Poden tenir bons resultats si saben aprofitar  despreocupadament la llibertat d’expressió. Un bon escàndol ben administrat  dóna molt a parlar, sempre més que els progressos científics en recerca mèdica. Per això, alguns medis són àvids a mantenir viva la flama de l’anticlericalisme latent a la societat perquè això ajuda a vendre més o a mantenir altes quotes d’audiència. A més, el segment anticlerical és actiu i amb forta implementació social. Constitueix un públic diana interessant alhora de repensar el posicionament ideològic d’algun medi de comunicació, especialment aquells que ara es troben repensant la seva identitat o reflotant la seva economia.

Una altra lectura d’aquesta darrera efervescència mediàtica amb Santa Maria de Montserrat està relacionada amb la filtració gradual de notícies relacionades amb uns suposats casos d’abusos sexuals. ¿A qui pot interessar anar informant a compta gotes? ¿per què aquesta estratègia de dosificació creadora d’expectativa? Aquesta estratègia ha servit de bon pòrtic propagandístic a una sèrie de reportatges emesos per la cadena Netxflix. El seu realitzador ja anunciava que tenien força informació que aniria sortint. Per la seva part, alguns diaris han actuat d’un bon amplificador del contingut temàtic que la poderosa cadena comunicativa estava a punt d’emetre i que encara té en programació. L’abadia de Santa Maria ha estat utilitzada en la campanya de màrqueting del documental de Netflix. Documental produït per l’empresa Zeta audiovisual que forma part del conglomerat comunicatiu del Grup Zeta, al qual també forma part el Periòdico diari que començà amb la primera informació relacionant l’abadia amb un cas d’abús sexual. En aquest cas, la màxima de l’enyorat Llorenç Gomis, pot ajudar a resoldre una part de l’equació d’interessos que s’amaga al darrera del tema dels suposats abusos en el monestir de Santa Maria de Montserrat.

¿Podrien haver-hi més interessos que no fossin els purament econòmics? Penso que sí. ¿Per què ara, anys després que algun dels denunciants comencés una campanya per retardar la prescripció dels delictes d’abusos sexuals, surt el nom d’un monjo i es focalitza la qüestió a Santa Maria de Montserrat? En l’actual context polític que viu Catalunya hi ha sectors interessats en fer trontollar la solidesa de l’abadia benedictina en l’imaginari col·lectiu de molts catalans. La filtració de la informació ha tingut l’habilitat de construir un relat que afecta a tres abats del monestir. Sembla que volen transmetre que des de la màxima responsabilitat del monestir es volia tapar el fet. Se’ls presenta com a còmplices d’una situació que, alguns medis s’han esforçat en presentar, com comprovada i sentenciada. Això es suma amb altres campanyes destinades a fer dubtar de la solidesa dels món simbòlic del catalanisme on l’abadia de Santa Maria de Montserrat hi ocupa un lloc destacat. Com tot pedra fa paret, tota insinuació o sospita insistentment repetida esdevé, a la llum de l’opinió pública, falsa veritat. Quan passa això, hom pot sospitar que les casualitats són més que improbables. Hi ha masses interessos polítics en joc com no intentar jugar la carta de desprestigiar el monestir de Santa Maria de Montserrat.

Finalment, no fora aventurat pensar que l’abadia de Santa Maria de Montserrat algú l’hagi col·locat al mig del foc amic generat per la recomposició de l’espai polític de l’extrema dreta europea sota l’impuls dels moviments catòlics integristes. L’ombra de Steve Banon a Europa és  molt allargada, especialment combativa del catolicisme conciliar. Els seus associats sempre han procurat alterar els punts claus de la governabilitat democràtica d’alguns països i no han tingut cap recança d’intentar desestabilitzar al mateix papa Francesc i sectors oberts del catolicisme. L’abadia de Santa Maria podria ser un d’aquests objectius. En l’era dels fake news i les big data gestionades per mentalitats poc escrupoloses no ens ha d’estranyar que, un intel·ligent aprofitament de situacions  compromeses per la credibilitat moral de l’Església, serveixin per sumar en els intents de desestabilització dels pilars democràtics de la nostra societat.

Cada una d’aquestes raons, i altres que poden suggerir-se, tenen la seva pròpia dinàmica però poden estar perfectament interrelacionades o, simplement retroalimentades per uns mecanismes totalment desconeguts per mi però que, intueixo, deuen existir.

Davant tot el soroll mediàtic d’aquests dies, em ve de gust agrair a la comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat tot el bé que m’ha fet. Res del que es pugui dir minva el meu afecte vers un homes de fe que testimonien, dia rere dia, el compromís amb l’esperit de la Regla de sant Benet. L’abadia de Santa Maria de Montserrat són mil anys d’acompanyament espiritual. Per més que escolti històries que m’han agafat desprevingut, res farà trontollar el sentiment benefactor que sempre genera Montserrat. Per més que la realitat sigui tossuda, per més que les portades dels diaris o els informatius dels medis parlin insistentment d’uns suposats abusos, ni en el cas que això fos així, res del que s’ha proclamat ha esquerdat la meva confiança amb aquesta comunitat monàstica. Defenso la comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat.

La seva vida monàstica presenta continuadament a la societat catalana la possibilitat de viure en una comunitat guiada pel desig de ser bones persones, plenes de saviesa i amb una vida interior que sigui font de pau i felicitat. No està malament, especialment per un temps de recerca permanent de propostes que portin sentit. Aquesta dimensió de comunitat monàstica com exemple de virtut cívica ens és molt útil per endreçar l’ànima de la nostra societat. La meva defensa de la comunitat de Santa Maria de Montserrat no impedeix reconèixer les circumstàncies que poden alterar la vida comunitària perquè una comunitat monàstica és un grup que on passen coses i es comporta amb les mateixes virtuts i misèries presents en altres col·lectius de la societat. L’existència de singularitat no desmereix el valor del conjunt. No pot haver-hi cap ombra de dubta sobre l’honestedat de la comunitat de monjos per més que l’evidència contrastada ens que, en algun moment, no s’ha fet el bé i el mal fet ha estat motiu de patiment. La mateix comunitat ha manifestat ja la seva solidaritat amb qui hagi sofert patiment en aquest procés. Segueixo confiant amb la comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat perquè sé que en ella hi trobo consol i quan hi truco la porta sempre s’obre per acollir-me.

Les religions i la realitat nacional de Catalunya.

L’actual diversitat religiosa és un valor per Catalunya, però també comporta alguns riscos que no es poden menystenir. La tradició cristiana, tant la representada per l’Església catòlica com per les principals famílies protestants i l’Església ortodoxa del Patriarcat de Sèrbia, junt amb alguna tradició budista, han estat religions preocupades per arrelar la seva fe en la cultura catalana. Cada una d’aquestes religions, amb el grau d’intensitat i importància dona per la seva influència social, han procurat trobar el seu encaix dins de la societat i cultura catalana. Això ha estat fonamental alhora de conformar la identitat nacional. L’Església catòlica catalana mai ha negat mai aquesta vinculació entre església i pàtria; entre comunitat creient i nació. Altres tradicions religioses han procurat afirmar i defensar la seva identificació amb Catalunya i la seva realitat nacional.

Aquesta situació es pot alterar per les dificultats que tenen algunes religions per vincular-se i relacionar-se amb la cultura catalana. Aquestes religions, identificades com a tals amb les cultures dels seus països originals, sinó s’aculturen en el nou context de la societat on ara s’expressen es poden aïllar i tancar-se en un ghetto cultural estrany a la realitat social de Catalunya. Això és el que pot passar l’Islam a Catalunya; sinó compren que cal transformar-se amb l’Islam de Catalunya. Algunes noves famílies protestants, especialment les vinculades en origen amb esglésies pentecostals d’Amèrica Llatina, poden tenir un problema similar. El mateix pot passar amb altres religions més identificades a una nació i poble. En aquestes circumstàncies, la política d’afers religiosos ha de saber crear les condicions perquè aquestes religions puguin transitar amb tota naturalitat cap la seva aculturació a la realitat cultural de Catalunya. Cal promoure iniciatives que facilitin aquestes religions sortir, si ho estan, del possible aïllament cultural i que, en algunes circumstàncies, pot comportar una certa marginalitat cultural dels seus seguidors en l’àmbit religiós.

Aquesta situació pot contrastar amb el que viuen les persones religioses en el seu context educatiu i social des d’on es treballa activament perquè es sentin integrades en la realitat catalana. Difícilment una persona religiosa tindrà clarificat el seu sentiment de pertinència si a l’expressar la seva creença ho fa amb uns referents culturals refractaris o estranys al que són els valors culturals compartits per la societat catalana. Cal avançar cap a una progressiva integració, en diàleg i harmonia, dels valors culturals identificadors de la societat catalana i els referents culturals en el que s’expressa una religió. Cal fer-ho amb respecte, assumint que d’aquest diàleg sempre en surt una síntesi generativa de noves expressions culturals que coexisteixen amb noves i velles formes d’expressar les creences. Per la importància i complexitat d’aquestes qüestions, la política d’afers religiosa ha de situar el problema de l’aculturació d’algunes religions com una de les seves principals preocupacions.

La Crida i els cridats

Dissabte passat va néixer formalment la Crida per la República, la Crida en forma abreujada, i fou escollit el seu òrgan de direcció. Vaig participar-hi i, deixant a banda les intervencions polítiques finals, vaig trobaril·lustratiu l’èmfasi, manifestat en forma d’aplaudiments per part dels assistents, a determinades intervencions dels aspirants a ser votats pels òrgans de direcció. Cada cop que algun d’ells criticava al partidisme, al sectarisme dels partits o la necessitat d’unitat per avançar cap la República, el públic arrencava a aplaudir amb ganes. També passà el mateix cada cop que algú esmentava la importància de les persones davant de les direccions partidistes o aquells rèmores del pensament que fan interpretar el present amb criteris del passat. Ensumava una revolta de unes bases que prenia distància de l’arrogància dels partits i de les seves direccions. Per això la insistència d’alguns oradors en la bondat de que la Crida fos un moviment i no un partit.

El valor de la Crida és que els seus membres volen eixamplar sempre els seus braços per aplegar a més persones, no per complexes elucubracions ideològiques sinó per la voluntat de ser més a fi de poder assolir uns objectius fixats. Algú va dir encertadament que Catalunya no és un país que crida, però els catalans estem cridats a ser tossudament obstinats per assolir la República i restituir el President injustament deposat. El camí de la unitat planà al llarg de moltes intervencions i en els comentaris que vaig poder escoltar entre els assistents. La gent de la Crida no entén la desunió dels independentistes en unes eleccions tan fonamentals com seran les properes municipals. La gent vol nous lideratges i pressiona perquè les tàctiques partidistes no ens distreguin dels objectius estratègics. Algun intervinent esmentà a Martí Pol per dir-nos que “no tot és desar somnis pels calaixos”, el mateix poem ens diu que “serem allò que vulguem ser”. La Crida, i els cridats a sostenir-la, hem de posar-nos a caminar conscients que cal fer molta feina per vèncer les resistències i inèrcies d’uns partits independentistes massa preocupats en mirar-se uns els altres o especular en veure qui proclamarà la República. Cal passar per damunt d’aquestes miopies polítiques i construir un nou espai polític hegemònic en el món de les idees, aprofitar l’energia creativa de les persones per construir la millor estratègia per caminar cap la República. La Crida, per ser una suma de persones i no de sigles, és lliure i gràcies això convida als seus cridats a dibuixar el millor camí per assolir els objectius proposats.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Si un reialme està dividit contra si mateix, no es pot sostenir, aquest reialme”. Mc 3:24

“Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, perquè ell mateix digué: Estava malalt i em vau visitar”. Del capítol trenta-sis de la «Regla de Sant Benet», «Els germans malalts».

  

“Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se'n corregeix i en dóna satisfacció”. Del capítol cinquè de la Regla de Sant Benet, «L'obediència»

Glosses per la vida quotidiana

En la meva joventut va ajudar-me a entendre el sentit de la meva fe la lectura del llibre “Creer es comprometerse” del canonge de Málaga José Mª González Ruiz. La fe és compromís amb la causa de Jesús. Encara hi ha moltes persones refractaries a dedicar una part del seu temps a alguna causa social o política. Perquè canviï la societat, necessitem persones activament compromeses.

“Per això us dic «Aquí em teniu:

com està escrit en llibre,

Déu meu, vull fer la vostra voluntat,

guardo la vostra llei al fons del cor»”

Salm 39

Tenir fe és testimoniar sincerament i sense enganys el que es creu. Fins i tot en els moments més difícils i en les situacions més compromeses. No podem amagar el que som i gràcies a ser testimonis de les creences podem ajudar a altres persones a seguir el camí que hem optat lliurament. “Soc jo qui us he escollit del món per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà” (Jn 15,16).

Glosses per la vida quotidiana

Vivim en el món i no renunciem a fer-ho amb totes les seves conseqüències, però no per això hem de compartir els valors que són presentats com els majoritaris o dominants. En lloc d’aquests, podem proposar-ne  i viure’n  uns altres d’alternatius que considerem més plens d’humanitat i útils per millorar la societat. “Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula.” (Jn 17,14-17)

Les persones hem de ser més flexibles en els nostres judicis i entendre, com a criteri general de valoració, que, per sobre de qualsevol llei o norma, sempre hi ha les persones, la seva dignitat i consideració. Aquesta hauria de ser la guia que orientés la nostra consciència, en lloc del compliment rígid de les normes. “El repòs del dissabte ha estat fet per a l’home, no l’home per al repòs del dissabte” (Mc 2, 27)

Per sort de tots, a la societat hi ha persones justes, bones de cor i que fan el bé. Hem de agrair-los el que són i fan. Gràcies a ells o elles seguim confiant en que el món pot ser més just i les persones poden viure-hi dignament i en pau.“Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduit el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”. (Dn 12,3).

La qualitat democràtica trontolla

Hi ha una creixent preocupació entre els politòlegs i pensadors sobre la necessitat de repensar la democràcia liberal per evitar la seva progressiva perduda de qualitat. Voldria reflexionar sobre alguns esdeveniments recents que penso que són una mostra d’aquesta debilitat democràtica de les societats contemporànies.

Primer esdeveniment. El president del Parlament de Veneçuela es proclama president legítim del país i tot seguit Estats Units, i després altres països, li donen el seu reconeixement. Pocs dies abans, el Vice-president nord americà havia demanat canvis polítics en aquest país. Aquest maniobra, un vertader cop d’estat, es fa contra el que havia votat democràticament el poble veneçolà que havien escollit a Nicolàs Maduro com a president. Tot i no ser sant de la meva devoció, el cert és que la legitimitat democràtica la tenia ell i ara, com si fos episodi de Homeland, els nord-americans decideixen canviar de president.

Segon esdeveniment. Aquest és més proper. El conseller Quim Forn, avui empressonat injustament i a qui tinc en alta consideració personal i política,  decideix, en una llarga carta, proposar-se com a candidat a l’alcaldia de Barcelona. Ràpidament els tertulians ja especulen amb qui formarà cartell electoral. De tots els noms suggerits l’únic que ha estat escollit a través d’un procés de primàries per ser candidata és la Neus Munté. ¿Qui ha decidit la nominació de Quim Forn? ¿Qui decideix el seu cartell electoral? Els esforços per renovar els processos de nominació queden emmascarats per maniobres de despatxos. Flac favor també als esforços de millora de la qualitat democràtica.

Tenim sèries dificultats per regenerar la democràcia liberal. Hi ha masses situacions que demostren la feblesa dels esforços i la necessitar de prendre’s més seriosament la crisi de la democràcia, ja que es corre el risc de banalitzar més la mateixa democràcia.

Els municipis i la gestió de la diversitat religiosa a Catalunya

Bona part de la política pública de la gestió de la diversitat religiosa ha de fer-se a través dels municipis. Els ajuntaments, a través de la planificació urbanística, ordenen la situació territorial dels centres de culte. La gestió urbanística és cabdal per garantir que la situació dels llocs de culte no dificulta la pràctica del dret fonamental de la llibertat religiosa. És en l’àmbit municipal on les religions poden aportar els seus valors i principis, i les seves sensibilitats per construir la convivència. El diàleg interreligiós pren cos i s’articula també en cada un dels municipis del nostre país. A més, els conflictes entorn al tema religiós, generalment, sempre s’han expressat en relació a problemes de convivència expressats en clau local. Les ordenances locals comencen a regular determinats aspectes cívics que afecten a l’ús de vestimentes i símbols religiosos. En la mesura que les religions estan presents en l’espai públic és una qüestió que entre a formar part de les agendes locals.

La convivència cívica i el respecte a la diversitat religiosa s’expressa, a través de moltes maneres en els municipis. Han estat les corporacions locals puntals bàsics alhora de celebrar jornades de portes obertes de les diferents religions o per fomentar trobades de diàleg entre les religions. Tota política pública impulsada des d’altres àmbits de govern ha de partir de la realitat del govern local i la seva implicació en el seu desenvolupament. Moltes de les polítiques públiques sobre la diversitat religiosa necessiten aplicar-se a partir del principi de la subsidiarietat. Això vol dir que, els altres nivells de govern, han de facilitar les orientacions i els recursos adequats perquè els ajuntaments, a través de les seves actuacions, esdevinguin actors en l’aplicació d’aquestes polítiques.

Cal endegar un treball de conscienciació als poders locals perquè assumeixin amb naturalitat la política de la diversitat religiosa com una preocupació més de les que conformen la seva agenda de govern. Entenent que, després d’un primer moment, aquesta política no ha d’estar relacionada al fenomen migratori sinó a l’exercici dels drets de ciutadania. Aquest canvi de perspectiva és molt important, ja que ell condiciona les actituds i les iniciatives que es poden promoure des dels municipis vers les religions. Les autoritats locals han de sentir-se acompanyades pels altres nivells de govern alhora d’endegar polítiques concretes en àmbits com l’urbanisme, els drets civils, etc... per tal de respectar el valor de la diversitat religiosa

Escriure un blog - II

El bon amic Jesus Martínez Marín, gran expert en la innovació de les estratègies formatives, ha escrit en el seu blog una nota sobre com escriure un bon post. A continuació faig un resum del seu escrit i el text sencer pot consultar-se a https://jesusmartinezmarin.org/2019/01/18/un-buen-post-en-cuatro-pasos/.

(continuació)

1.     Dues eines principals: Feedly i Evernote. Utilitzo dos tipus d'eines que les complement. Feedly. Em serveix com a antena de recepció de les temàtiques que segueixo en blocs i altres fonts als que estic subscrit. Em obliga a una revisió, quasi diària, de més d'una trentena d'entrades. L'esforç que suposa, ho considero una inversió i és la garantia que (gairebé) tot allò que es publica m'arriba. Evernote. Donada la versatilitat i flexibilitat d'aquesta eina, em permet arxivar i recuperar després, per temàtiques concretes, moltes de les anotacions i registres que he anat afegint a través de les lectures de les fonts de Feedly (i moltes altres). Per a una determinada entrada, en la qual necessito més perspectiva, el que he anat guardant el recupero -per etiquetes o per paraules escogidas-, i ja tinc disponible una selecció d'opinions que em són molt útils.

2.     El procés d'escriptura. Combino una metodologia analògic / digital. Un post acabat em suposa un procés que contempla aquests passos: a) Agrupació de les idees principals. Com s'aprecia en la imatge, un cop escollida la temàtica del post, durant uns dies vaig anotant idees que estan relacionades. Utilitzo un panell visual en què vaig modelant l'estructura que tindrà l'entrada. b) Escriptura a mà en una primera versió a força de titulars. No desenvolupament fins i tot les idees. c) Dictat del contingut directament a l'ordinador / tablet. M’he anat acostumant a dictar les entrades. És una tècnica amb un punt d'improvisació però, en general, serveix per millorar idees (i trobar altres connectades), com es fa en la conversa. d) Procés de depuració. És la contrapartida a l'instant anterior. Si s'escriu directament t'estalvies un procés de revisió exhaustiu, que en la transcripció oral has de fer. e) Revisió final. Inclou una lectura en profunditat de tota l'entrada i, també, l'elecció de les imatges i comentaris que il·lustraran el post.

I, tots aquests passos, comporten de 4 a 6 hores de dedicació. No es tracta d'un temps perdut. Ho considero una inversió en aprenentatge, que és realment el que importa. I és una via, com faig ara, que no deixo de recomanar a tothom. Sigui per un bloc, o sigui per a ús personal.

Escriure un blog

El bon amic Jesus Martínez Marín, gran expert en la innovació de les estratègies formatives, ha escrit en el seu blog una nota sobre com escriure un bon post. A continuació faig un resum del seu escrit i el text sencer pot consultar-se a https://jesusmartinezmarin.org/2019/01/18/un-buen-post-en-cuatro-pasos/.

Per Jesús Martínez les entrades en el blog no poden escriure’s en calent, cal deixar-les reposar i publicar-les una vegada que estàs segur d'elles. A partir de la seva experiència considera que quan escriu el blog reprodueix un patró de quatre pases.

1.     L'impuls neix d'escriure allò que hagi de ser explicat. Per escriure l'important és tenir un focus definit i intentar modular una veu pròpia. En general, busco que qualsevol entrada tingui una temàtica molt definida i, després, li vaig afegint capes successives: una anècdota situada a l'inici o al final, una lectura que l'acompanyi, una reflexió que el amplifiqui, etc. Però el que compta de veritat és l'impuls d'explicar una cosa que (crea) hagi de ser explicat. Una cosa que m'arribi i que em impulsi a no deixar-lo fins que estigui escrit i publicat. I això explica que doni per ben emprades les, de vegades, moltes hores que s'empren en l'escriptura de qualsevol entrada. ¿

2.     ¿D'on vénen les idees? En el meu cas sorgeixen de frec, contradicció, reflexió, xoc, etc., entre la pràctica real (meva o d'altres) i el pensat, o l'ideal. Aquest gap, a efectes d'escriptura i de reflexió, és molt productiu. Davant disjuntives, paradoxes, avenços, retrocessos, troballes, problemes, etc., el procés reflexiu i d'escriptura posterior es dispara. També utilitzo altres fonts d'inspiració. La més important són les converses productives amb altres col·legues i experts externs, l'observació d'aportacions i novetats fetes per altres professionals i, com no, de la lectura de múltiples fonts.

(continua)

El meu germà Andreu

He quedat sorprès per les acusacions fetes contra el germà Andreu Soler, monjo benedictí de Santa Maria de Montserrat i mort fa uns quants anys. Algunes cròniques periodístiques han presentat a l’Andreu Soler com una persona depravada atenent a les acusacions d’abús efectuades per Miguel Angel Hurtado quan era un jove que participava en el grup d’escoltes del monestir. Aquestes acusacions, no són cap novetat, feia uns quants anys el mateix Hurtado havia iniciat una campanya, a partir de la seva experiència, per modificar la prescripció dels delictes d’abús sexual a infants. La novetat de la notícia d’ara és que, després de molts anys de denunciar en medis de comunicació aquest fet sense dir noms, Miguel Angel Hurtado ha posat rostre a la seva acusació i ha situat els fets en el monestir de Santa Maria de Montserrat. Amb el conseqüent impacte mediàtic que ha tingut la qüestió, i l’aprofitament d’alguns comentaris fan per acarnissar-se contra el monestir de Santa Maria de Montserrat i els seu compromís amb Catalunya. Quan passa això, hom pot sospitar que les casualitats són més que improbables.

Voldria parlar bé del germà Andreu i del monestir de Santa Maria de Montserrat. És de justícia fer-ho. Ho vull fer perquè vaig tenir l’oportunitat de tenir força relació amb l’Andreu Soler sempre a fi de bé.  El germà Andreu era un monjo molt conegut, especialment per l’acolliment que feia als peregrins a l’hostatgeria, la seva direcció des de l’any 1959 dels anomenats Nois de Servei d’Ordre-Escoltes de Montserrat o per algunes de les diverses iniciatives socials que impulsà, entre elles la Penya Barcelonista de Montserrat-Monistrol o la seva participació activa en l’Hospitalitat de Nostra Senyora de Lourdes de Barcelona. El germà Andreu era un belluguet simpàtic. Tenia una curiositat inquieta i inabastable, la qual sabia gestionar hàbilment. Sempre estava assabentat de ot i, amb to confidencial, ho explicava a qui el volgués escoltar. Dic tot això per presentar la persona, però el retrat fora incomplert sinó destaqués la seva dimensió monàstica, era un monjo de pedra picada amb una fidelitat eclesial ben contrastada.

La meva relació amb el germà Andreu fou sempre en la vessant religiosa. Diria que, després del germà Carles Solà, el germà Andreu fou el següent monjo que vaig conèixer quan jo era un nen i passava els llargs estius entre les cel·les, la sagristia fent d’escolanet i jugant per les places o la muntanya. Des de llavors vaig mantenir viva una relació amb el germà Andreu fins la seva mort. El seu guiatge espiritual fou clau per no perdre’m en els difícils anys d’una joventut plena de molts interrogants i desitjos. Les xerrades a la porteria o caminant pel jardí m’ajudaren a ressituar un vida de fe en alguns moments més confosa del que jo hagués volgut. Reconec que els seus consells, mai donats com a imposició, sinó com a acompanyament em foren útils per saber quin era el meu camí interior. A través del germà Andreu vaig descobrir que la fe podia viure’s amb alegria, donació als demés i joia interior.

Foren anys de repensar el cristianisme a la llum de l’impuls conciliar. Els consells del germà Andreu em permeteren situar el meu seguiment de Jesús en clau de fe dialogant amb el món i gens acomplexada en una societat que estava canviant de paradigmes. El propi germà Andreu fou un lluitador constant en la defensa dels religiosos que no eren sacerdots i volien viure en igualtat dins d’una comunitat religiosa. El seus estudis a la facultat de Teologia li permeteren entendre millor el que per ell era una intuïció de fe renovada a la llum dels signes dels temps. Fou una persona que m’aportà valors i asserenar el meu esperit. Cada persona pot haver tingut una experiència personal i irrepetible de la seva relació amb el germà Andreu. Aquests dies s’ha conegut una versió dissonant amb el que és la meva experiència. Les relacions entre persones són complexes i polièdriques, per això he volgut exposar la meva percepció extreta de la meva relació personal amb el germà Andreu sempre correcte, afable i compartida amb altres persones que li confiàvem les nostres inquietuds i esperances.

Glosses per la via quotidiana

Tinc la sensació que el temps actual ens aboca sovint massa a l’acció contínua que no ens deixa moments per trobar-nos a nosaltres mateixos. Cal asserenar-nos i trobar moments per la pregària, per exemple, o altres experiències de vida interior. Gràcies a aquestes estones les persones gaudim d’espais d’intimitat per discernir el què cal fer. “De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant” (Mt 1,35)

Les riqueses no ajuden al creixement de l’esperit. L’afany per acumular bens és un destorb per aconseguir la pau interior i inquieta als cors. Atresorar diners tendeix a fer-nos insolidàries amb les persones que pateixen necessitats o necessiten ser acollides en la seva dissort. “Si vols ser perfecte, ves a vendre tot el que tens, dóna-ho als pobres i vine amb mi” (Mt 19,21).

La família és lloc on han de transmetre’s els principis i els valors que fonamenten sòlidament la vida. Per més que l’escola pugui ajudar, són els pares, en primera consideració i l’entorn familiar després, els vertaders responsables de l’educació dels seus fills. “El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ells ho contin als qui vindran” (Salm 77)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones podem diferenciar-nos, a més de les creences, pel bé que fem. Les creences formen part de la intimitat silenciosa del cor, però les obres es veuen, són evidents. Fer el bé a través de les nostres obres, aquest és l’objectiu que ens hem de plantejar al començament de cada dia i a l’acabar-lo hem de revisar si hem estat capaços d’haver-hp aconseguit. “Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui”. (Ac 10,34-35).

Sovint ens trobem amb persones que ens proposen idees per fer-nos canviar el que pensem. Però, com que trobem massa sabudes les seves propostes no els hi fem massa cas. Només ens aturem i fixem la nostra atenció quan trobem algú que parla amb autoritat i les seves propostes ens arriben al cor. Hem de saber distingir entre els venedors de fum i els vertaders mestres. “Després van anar a Cafarnaüm. El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.” (Mc 1,21-22)

Petit recull de pregàries I

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

17 Gener. A tu s’abandona l’indefens, tu ets l’ajuda dels orfes (Sl 10,14)

18 Gener. Acull, Senyor, el desig dels desvalguts; enforteix el seu cor, escolta’ls (Sl 10,17)

19 Gener. Estic en mans dels Senyor (Sl 11,1)

20 Gener. El Senyor, que és just, estima la justícia; els homes bons el veuran cara a cara (Sl 11,7)

21 Gener. La promesa del Senyor és de bona llei; és plata sense escòries, refinada set vegades (Sl 12,7)

22 Gener. Mira i respon-me, Déu meu!, Omple’m els ulls de claror, que el son de la mort no me’ls acluqui (Sl 13,4)

23 Gener. Jo confio en el teu amor, el meu cor s’alegra perquè em salves. Canto al Senyor pels seus favor (Sl 13,6).

La mort no és el final, és un final.

He llegit un text del bon amic Gabriel Jaraba escrit vigílies d’una operació. La seva reflexió transmet una profunda vida interior a partir de la qual afronta aquest moment amb una extraordinària serenor. Atès que el seu text és públic el reprodueixo sencer perquè crec que pot ser de gran ajut per persones que es trobin en situacions similars.

Estic responent un a un els magnífics missatges d'ànim que m'esteu enviant. No passa res. Em trobo perfectament. Els metges saben què han de fer. M'intervindran i em trauran el que sobra; no hi ha metàstasi. Però tot plegat és una magnífica lliçó de vida:

 La vida no ens pertany, no la controlem en absolut, és fugissera, tot és impermanent i tots els nostres mals venen de no ser conscients d'això.

La mort és el que ens fa humans. Només amb la plena consciència de la mort podem ser compassius amb els altres i amb nosaltres mateixos, i disfrutar de la vida, aquest regal immerescut.

Aquesta consciència de la mort no ens dóna una actitud pessimista o ombrívola, sinó tot el contrari: l'alegria de l'esperança i l'alliberament de qualsevol servitud.

Fem mal i ens fem mal perquè ens creiem una mena de déus invulnerables. Quan ens adonem de la poqueta cosa que som és quan descobrim que en realitat som gegants. 

La vida té sentit, i cadascú ha de descobrir què significa això per ell. Els altres han de fer el seu propi camí i respectar el sentit que els altres descobreixen.

Un servidor és creient, una paraula que per a molts no vol dir res. Per a mi tampoc: no és creença sino fe. Fe en que, com deia Juliana de Norwich, l'eremita anglesa del segle XIII que és la meva santa patrona, "I tot està bé, i tot estarà bé, i tota mena de coses estarà bé". Conec les grans tradicions espirituals del món i he aprés de totes elles, des del budisme fins l'hinduisme, des de l'islam a les tradicions xamàniques (els meus estimats amics de la Buriatia siberiana, budistes que practiquen el xamanisme i molts d'ells continuen sent soviètics. Personalment un servidor és cristià, una mena de catòlic postconciliar que espera i confia en la bondat de les persones i en la salvació universal de tot el gènere humà. Crec en la "vida eterna", per a dir-ho de manera més entenedora, en la continuïtat de la consciència: quan el nostre cos "mor" la nostra ment, o més aviat el nucli essencial d'ella, continua viva. La meva responsabilitat és que quan aquesta ment ja no disposi d'un cos serà dir "vinga, doneu-me més feina, que hi ha més gent que pateix, que ignora, i als quals cal alliberar". 

La mort no és el final, és un final. La mort dóna sentit a la vida, ens il·lumina i ens fa veritablement humans. La malaltia i el risc de la desaparició física és una escola de vida que ens recorda aquesta lliçó fonamental. Si creiem que això és tenebrós o depressiu és que encara no hem entès res. La fe es adonar-se d'això mateix: "fe no es creer sin haber visto sino creer después de todo lo que hemos visto". Si demà o d'aquí a uns dies, o mesos, ja no hi sóc no passa res; continuaré fent feina segons el compromís indestructible d'alliberar i ensenyar tothom fins que aquest temps passi. L'experiència de la possibilitat de la mort i la fe en la vida indestructible fan una persona tan enormement poderosa, confereixen un poder personal tan enorme que un s'allibera de qualsevol por i servitud. I adquireix un compromís que implica una gran responsabilitat. Això són notes que vaig escrivint aquests dies i que faran un llibre.

 Gràcies Gabriel pels teus pensaments.

La llibertat segons Rosa Luxemburg

Avui fa 100 anys, el 15 de gener de 1919, en plena revolució espartaquista a Alemanya, Rosa Luxemburg, dirigent socialista alemanya, va ser detinguda i assassinada per ordre del president socialdemòcrata alemany. L’activista i revolucionària havia nascut el 1871 a Polònia. En homenatge a aquesta figura, força influent en el moviment socialista i comunista de començaments del segle XX, reprodueixo algunes de les seves cites que, malgrat el temps que foren pronunciades, són de plena vigència.

“Per un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures”

“Qui no es mou, no sent les cadenes”

“La llibertat és sempre i exclusivament llibertat per a aquell qui pensa diferent”

“No hem d'oblidar que no es fa la història sense grandesa d'esperit, sense una elevada moral, sense gestos nobles”

“La llibertat, només per als membres de govern, només per als membres del Partit, encara que molt abundant, no és llibertat del tot. La llibertat és sempre la llibertat dels dissidents. L'essència de la llibertat política depèn no dels fanàtics de la justícia, sinó dels efectes vigoritzants i benèfics dels dissidents. Si "llibertat" es converteix en "privilegi", l'essència de la llibertat política s'haurà trencat”.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“A mida que la Paraula ens va fent penetrar el Misteri de Jesucrist, va evangelitzant de mica en mica la nostra personalitat i creant-hi una llibertat interior cada vegada més gran”. (P. Abat Josep Mª Soler, 28 de juny de 2013).

“Una ètica de vertader progrés vetlla pel benestar de tota vida humana, especialment per la dels més fràgils, la d’aquelles persones que, per si soles, no poden subsistir”. (Francesc Torralba, Avui, 26 d’abril de 2014).

“Disposem-nos, doncs, d’una vegada, a seguir el Verb, cerquem aquest repòs, refusem la riquesa i l’abundància en la vida pressent” (Dels sermons de sant Gregori de Nazianz, bisbe).

“Algunes  actituds que ens ensenyen els Mags:

1) Cercar permanentment: és possible trobar el signe indicador del que he de fer. Els mags van veure l'estrella.

2) Seguir la Llum: la moció interior, el que eixampla l'ànima, allò en el que se sent força i pau suficients. Els Mags van seguir la llum que els va conduir fins a Betlem.

3) Tenir en compte les mediacions, fins i tot aquelles que semblen estranyes i paradoxals, però que es poden convertir en indicadores del camí a seguir. Herodes es va convertir en mediació paradoxal que va orientar als Mags.

4) Adorar: com a gest amorós, filial, amical, possibilitat d'expressar la vocació essencial de l'ésser humà. Els Mags prostrats van adorar Jesús en braços de Maria.

5) Compartir: la generositat, el regal, la sensibilitat, donen possibilitat de fer créixer la fe, que es manifesta en donació. Els Mags van oferir els seus dons al Nen.

6) Augmentar la bellesa: or, encens i mirra, símbol de lloança, esplendor, harmonia, gratuïtat que fan de l'existència grata i entranyable. "La riquesa que s'ha regalat a l'Infant de Betlem s'adequa a tothom i tots la necessitem com el pa. El que treu la bellesa a un nen, per convertir-lo en alguna cosa útil, no l'ajuda, sinó que li causa dany: li treu la llum sense la qual tots els càlculs són freds i es converteixen en res "(Benet XVI).

7) Obeir: encara que costi despulla del camí conegut, de la seguretat acostumada, de la convivència amb les persones estimades. Els Mags es van tornar a la seva terra per un altre camí” (anònim, 7 de gener).

L’extrema dreta i el feixisme contraris a la causa de Jesús

Avui, a la missa de la meva parròquia, mossèn Francesc Romeu, ha avisat als feligresos dels riscos latents en els postulats de l’extrema dreta i del feixisme que semblen revifar-se en la nostra societat. Ens ha advertit dels perills associats a les seves propostes polítiques perquè la majoria d’elles no són democràtiques i atempten a la dignitat de les persones. La majoria d’aquestes propostes, ha dit, no s’ajusten als principis i valors de l’Evangeli. De manera molt pedagògica, el rector de la parròquia, ha fet uns contrapunts entre el que diuen aquestes formacions, especialment el que s’ha pogut conèixer darrerament, i els referents evangèlics que han de guiar les actuacions dels cristians. He trobat aquestes reflexions molt necessàries, encertades i oportunes.

L’Església catòlica espanyola, en general, està força passiva davant la irrupció de l’extrema dreta i el feixisme en el panorama polític d’aquest país. Trobo a faltar veus qualificades de les institucions catòliques dient el que ha dit avui el rector de la meva parròquia. Cal argumentar més i denunciar des de la fe que les propostes de l’extrema dreta i dels feixistes són incompatibles amb la causa de Jesús. Les autoritats eclesials haurien de neutralitzar l’apropiació que l’extrema dreta i els feixistes fan de l’Evangeli de Jesús i de l’imaginari col·lectiu dels catolicisme. La causa de Jesús està ben allunyada dels postulats de les forces polítiques que postulen desigualtats socials, autoritarisme, odi als forasters i són insensibles a les demandes dels més febles. El judici cristià no pot ser neutral amb aquestes formacions polítiques i per això resulta reconfortant trobar veus, dins de la pròpia Església catòlica, que recorden als seus feligresos que l’extrema dreta i el feixisme són incompatibles amb l’amor, la misericòrdia i la compassió de Jesús.

Glosses per la vida quotidiana

El seguiment de la causa de Jesús ens convida a l’anunci joiós de la seva Bona Nova. És un missatge clar i senzill: estimar i alliberar a les persones de qualsevol sofriment, injustícia i opressió com expressió de l’amor sense límits. “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (Lc 4, 18-19).

L’Evangeli és una crida oberta a totes les persones, però hi ha una opció preferencial pels pobres, pels marginats, per les persones que pateixen qualsevol mena d’injustícia o necessiten algun tipus de consol. Tots ells són els destinataris de la Bona Nova. “Una altra vegada, Jesús es trobava en un poble on hi havia un home ple de lepra. Aquest home, en veure Jesús, es prosternà amb el front a terra i el pregà dient: «Senyor, si vols, em pots purificar» Jesús va estendre la mà i el tocà dient: «Ho vull, queda pur» A l'instant li desaparegué la lepra”. (Lc 5,12-13)

Glosses per la vida quotidiana

L’amor als altres és la clau de volta que dóna sentit a la vida dels cristians. Gràcies a l’estimació, vivim. No podem estar en pau amb nosaltres mateixos si consentim que hi hagi persones que pateixin qualsevol tipus de necessitat. "Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida; ho sabem perquè estimem als germans. Qui no estima continua mort" (1Jn 3,14)

L’amor és font de vida, qui no estima està com mort. L’estimació proporciona l’experiència de la transcendència i alimenta la vida interior de les persones. L’amor ens agermana. Les persones hem de donar comptes no del que creiem, sinó de l’amor que tenim. “Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’ell i el coneix. Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor” (1Jn 4,7-8)

L’amor ens defineix com a cristians. La fe cristiana no són només un conjunt de dogmes i normes, més aviat aquests aspectes són accessoris, el que és important és la pràctica de l’amor als altres. La vivència interior de l’amor ens apropa a l’experiència íntima de Déu.

“Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres. 12 A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud”. (1Jn 4,11-12)

Crear un bloc democràtic contra el feixisme

Un nou fantasma recorre Europa: el feixisme. Tot i que aquest nom pot semblar lleugerament imprecís, serveix per englobar aquelles opcions polítiques que neguen la llibertat, exalten la tradició i el retorn als referents judeocristians, combaten l'estranger, son masclistes, neguen els crims de les dictadures feixistes i tendeixen a resoldre autoritàriament els conflictes. Espanya no es una excepció. La irrupció de VOX ho confirma. La lectura de les seves condicions per pactar amb el PP per la presidència d’Andalusia es una bona evidència que VOX es una formació política homologable amb el feixisme. Aquesta circumstància canvia el panorama polític espanyol i condiciona les estratègies polítiques i, de manera especial, el procés independentista.  Aquest, si actua hàbilment pot  veure's beneficiat d’aquesta situació.

A Europa s’estan consolidant dos blocs. Per una banda, s’alineen els països que la seva governança es basa en pactes de forces de dretes amb partits d'extrema dreta; i, per altra banda, hi ha països on les forces democràtiques han pactat aïllar seriosament l'extrema dreta. Aquestes dues estratègies ben segur prefiguraran l'esdevenir europeu immediat. L'independentisme, mancat d’amplis suports institucionals internacionals, ha d’interrogar-se si ha de ser neutral en aquesta disjuntiva estratègica. Per la seva naturalesa original, l'independentisme ha d’alinear-se sens dubte en el bloc democràtic i combatre el bloc de l’extrema dreta. Aquesta opció, en l'actual panorama polític espanyol, vol dir frenar la solidesa de l'aliança PP-C's-VOX enfortida pels pactes andalusos. L'únic camí per evitar la consolidació de l'extrema dreta en l'escenari polític espanyol es consolidar un bloc democràtic. Les forces independentistes podrien tenir la iniciativa política de crear aquest bloc democràtic i establir una agenda política que permeti salvaguardar la democràcia. És evident que, dins d’aquesta agenda, a curt termini hi ha l’aprovació dels pressupostos de l’Estat, per una banda, i els de la Generalitat, per una altra. A més, d’altres iniciatives. Aquest horitzó hauria de condicionar l’estratègia de l'independentisme i fer d’això la seva millor carta de presentació a Europa.

Pecat i perdó

El pecat està present en el món. Per això Déu ens demana tenir la voluntat de sotmetre el pecat. Quan Déu dialoga amb Caín li diu: “si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres bé, el pecat aguaita a la porta: ell et desitja, però tu l'has de dominar” (Gn 4,7). Malgrat l’existència del pecat, que està present com a mal que espera temptar, Déu sempre salva tot i que també castiga. Dins del mal i de les situacions adverses; dins dels moments difícils Déu sempre perdona "Noé obtingué el favor de Déu" (Gn 6,8), "Déu salva per una aliança" (Gn 6,18). Però aquest Déu d'amor també castiga, per això castigà amb el diluvi; però dins d'aquest càstig (adversitat) Déu decidí salvar a Noé i perdonà "no tornaré mai més a maleir la terra" (Gn 8,21).

El pecat més gran és no estimar als germans. El gran pecat contra el germà és fer-li ma, emprar la violència contra ell. Després que Caín matés al seu germà Abel, Déu li pregunta "¿On és el teu germà?" (Gn 4,9). Aquesta pregunta ressona sempre en la consciència dels creients. La vida humana esdevé sagrada "demanaré compte de la vida de l'home a qualsevol germà seu" (Gn 9,5), "qui vessi la sang de l'home, per l'home serà vessada la seva sang; ja que a imatge de Déu ha fet Déu l'home" (Gn 9,5-6). La contundència de les paraules de Déu esdevenen un imperatiu impossible d’oblidar.

Els valors dels polítics

La política és necessària per organitzar la societat. L’espai públic ha de ser un espai ordenat i això ho garanteix la política. Gràcies a la política les persones poden expressar les seves necessitats i, a través del diàleg i el consens, trobar aqueles alternatives que contribueixen a resoldre-les. La política necessita dels polítics. Persones compromeses en la construcció d’aquest ordre i aquestes respostes. L’acció política s’ha de fonamentar en uns valors sòlids, capaços d’aportar confiança i credibilitat. Els valors que cal desitjar i esperar en els polítics són:

a) Honestedat, que es pot expressar com la coherència entre allò que es diu i allò que es fa.

b) Servei, que significa assumir que la responsabilitat d'exercir un poder polític és per fer el bé general, fins hi tot per sobre els interessos de partit.

c) Llibertat, la persona ha de mantenir-se en tot moment lliure, tant davant de les circumstàncies relacionades amb la seva responsabilitat com del propi partit. Una bona educació d'aquesta llibertat és practicar la dinàmica del provisional.

d) Austeritat, l'acció política comporta una litúrgia externa que cal assumir, però s’ha d’ evitar quedar-se presoner d'ella i no fer de la litúrgia una afirmació de l'autoritat.

e) Compassió, significa estar atent i compromès per aquells que menys tenen o els que no tenen veu. La persona política ha de saber compartir i fer que la llei estigui al servei de les persones i no al inrevés.

f) Humilitat, si el polític és un servidor ha saber que el seu estatuts no és perquè el serveixin sinó per servir. Tot això es veu en els petits detalls de la vida quotidiana.

g) Confiança, és norma que un polític tingui dubtes, especialment en el moment de prendre decisions, en aquests moments cal que aquesta persona tingui confiança en ell mateix. En aquests moments hi juga un paper important el grup humà que acompanya el polític, especialment perquè ell pot aportar referents per consolidar aquesta confiança

No eren reis, sinó uns mags

Ha passat la festa de l’Epifania, popularment coneguda com el dia de Reis. En l’imaginari tradicional aquesta festivitat commemora l’adoració de Jesús per tres reis, Melcior, Gaspar i Baltasar. Però la narració evangèlica d’aquest fet és més continguda i el relat és més simple del que després dels anys, la tradició cristiana ha consolidat com una aparent història real. L’Evangeli de Mateu (Mt 2,1-12) explica l’escena d’uns personatges vinguts d’orient, “vingueren d’Orient uns mags i en arribar a Jerusalem, preguntaven «¿On és el rei dels jueus que acaba de néixer»”.

Les primeres comunitats cristianes interpretaren el naixement de Jesús a la llum del que es diu en el salm 72 “Les tribus del desert s'agenollaran davant d'ell, els enemics s'abaixaran fins a la pols. Els reis de Tarsis i de les illes li portaran obsequis; els reis d'Aràbia i de Sebà li oferiran presents. Li faran homenatge tots els reis, se li sotmetran tots els pobles. Salvarà els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor. S'apiadarà dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort” (72,9-13). Així, el nen que havia de ser el Messies esperat havia de ser adorat per un reis que vindrien de l’Orient. Aquests personatges, que en el relat de Mateu no es precisa el seu nombre, representen els gentils, aquells que no són jueus. La seva adoració pretenia tenir una dimensió d’ensenyament per aquells jueus que negaven la divinitat de Jesús.

Per que més que l’evangelista Mateu parli d’uns mags en diversos moments, la tradició considerà que eren uns reis. En el segle III, es fixà el bomber de tres, un per cada present: or, encens i mirra. Segles després, el segle VI, aquesta mateixa tradició amplià el relat anomenant els reis com Melcior, provinent del llinatge de Sem, Gaspar, del llinatge de Cam, i Baltasar del llinatge de Jafet. El segle XVI es fixà que Baltasar era negre.