El viatge de Nisha

He vist una bona pel·lícula que, per una decisió en la relat construït per la directora, podria ser magnífica, però que val la pena. Es tracta d’El viatge de Nisha” de la directora noruega, d’origen familiar pakistanès,  Iram Haq. Segons he llegit, es tracta d’una obra construïda sobre la pròpia experiència de la directora. Nisha és una noia de setze anys que té una doble vida. A casa és una perfecta jove pakistanesa, però amb els seus amics es transforma en una adolescent noruega com les altres. Quan el seu pare la troba festejant amb el seu xicot, els dos mons de Nisha xoquen brutalment. Així, el seu pare decideix aïllar-la de la societat europea que coneix i l’envia al Pakistan amb els seus parents. Nisha haurà de trobar-se a si mateixa a través del viatge cap a les seves arrels. Però es un viatge que acaba amb una ruptura amb el món dels parents i de la família dels qual Nisha ha d’escapar-se a fi de poder ser ella.

La pel·lícula relata amb agudesa el camí que fan moltes noies paquistaneses de casa nostra quan són obligades pels seus pares a deixar l’escola, i les influències culturals d’aquí, i anar a viure un temps a Pakistan, on sota la tutela dels seus parents, seran sotmeses a una desprogramació cultural. Aquesta és la realitat que encara passa a casa nostra i que Iram Haq ha sabut  perfectament. La directora retrata bé el comportament de cadascú dels elements repressors de la família: els pares, el germà i els parents del Pakistan. Cada un desenvolupa un rol diferent, però tots estan orientats a empresonar a Nisha en una cultura que no és la seva. Nisha no troba cap complicitat, ni el seu germà poc més gran que ella. Només al final, el pare compren que la seva filla necessita sortir del cercla opressor familiar per poder ser ella. El defecte de la pel·lícula, i no menor, és que Iram Haq situa tot el relat en l’àmbit cultural i obvia, en tot moment, la complicitat de la religió islàmica per fer possible aquest sotmetiment. Malgrat aquest oblit, totalment volgut, val la pena veure la pel·lícula i prendre partit a favor de Nisha.

Els màrtirs de Lahore

No ha estat una bona Pasqua pels cristians de Lahore. Un suïcida, folrat d’explosius, segà la vida de més de 70 persones en un parc públic la ciutat pakistanesa de Lahore. L’objectiu d’aquest atemptat eren els cristians pakistanesos que es trobaven per celebrar modestament la joia pasqual. Un fanàtic del grup Jamaatul Ahrar, una escissió del moviment talibà, es suïcidà sabent que els cristians es congregaven en el parc després de celebrar la festa pasqual. En el seu atac foll matà a molts paquistanesos, uns musulmans i altres cristians. Tots víctimes innocents d’aquesta xacra moderna que és el terror islamista. El terrorisme ha unit tràgicament Brusel·les i Lahore.

Diverses entitats i col·lectius han condemnat aquest atemptat. La mateixa Generalitat de Catalunya ha tret un comunicat solidaritzant-se amb el dolor del poble paquistanès. Algunes associacions i federacions d’entitats musulmanes han fet el mateix. En tots els comunicats que he pogut llegir obliden de destacar que l’objectiu del suïcida era matar a paquistanesos cristians. Perquè Jamaatul Ahrar té a la minoria cristiana del Pakistan en el seu punt de mira. Des de fa temps els cristians a Pakistan són sistemàticament perseguits i assassinats per fanàtics islamistes, i les seves esglésies assaltades i cremades amb certa impunitat. Està bé que, en una situació com aquesta, les autoritats i entitats cíviques o religioses d’aquí mostrin la seva solidaritat amb el poble paquistanès i s’expressi, de forma concreta, amb els paquistanesos residents a Catalunya. Perquè ells són també víctimes d’aquest horror del terror islamista, però no hauria estat de més haver estès aquesta solidaritat institucional a la comunitat cristiana perquè és, en definitiva, l’objectiu constant dels terroristes de Jamaatul Ahrar.

Pakistan: l’eucaristia amb suc de raïm

Són força conegudes les dificultats que es troben els creients no musulmans a Pakistan per practicar la seva fe. No es pot amagar aquest fet. En moltes esglésies, les celebracions es fan amb guàrdies a les portes per evitar els atacs de grups fonamentalistes. En un altre extrem, menys agressiu però significatiu de la situació, hi ha el fet de que els celebrants de les eucaristies catòliques fan servir vi sense alcohol o suc de raïm en la missa atesa la prohibició islàmic de consum d’alcohol. Els analistes internacionals consideren que el Pakistan és una de les nacions més hostils a les minories religioses. Existeix tota una normativa que limita les activitats de les confessions no musulmanes. La llei contra la blasfèmia és un exemple de tot això.

Els practicants de les religions minoritàries tenen moltes dificultats per progressar socialment. El fanatisme religiós està molt present en els diferents estaments de la societat pakistanesa. Pakistan és un país que ha conegut des de 1978 una progressiva islamització iniciada durant la dictadura militar de Zia-ul-Haq. Aquesta situació contrastava amb la tolerància religiosa existent en el Pakistan dels primers moments de la seva independència l’any1947. Tot i que la constitució pakistanesa garanteix la llibertat religiosa hi ha tota una sèrie de pràctiques que ho neguen: conversions forçades a l’Islam, atacs a religions no islàmiques; tensió amb els xiïtes, discriminacions laborals pels no musulmans, detencions per blasfèmia, etc... 34 persones foren condemnades per blasfèmia durant l’any 2013 i 16 estan condemnades a mort pel mateix motiu i 20 compleixen cadena perpètua també per blasfèmia.

A nivell personal, em sap greu constatar aquesta situació perquè tinc bastants amics catalans d’origen pakistanesos que són grans defensors de la llibertat religiosa i són respectuosos amb les religions dels. La seva actitud hauria de servir com a referent perquè les autoritats del seu país respectessin les minories religioses tal com és fa a Catalunya. Aquestes autoritats haurien de ser sensibles també al sentiment, cada cop més estès, que cal canviar la política religiosa de l’estat. A Pakistan, el 57% dels pakistanesos són conscients de que els conflictes religiosos són un problema pel seu país i que cal trobar-hi una solució. Alguns analistes consideren que les tensions al Pakistan amb les minories religioses és el resultat de projectar a elles els nombrosos conflictes que enfronten els països musulmans amb Occident. Aquesta situació pot canviar perquè molts pakistanesos estan mobilitzant-se activament en defensa de les minories religioses. Cada cop més hi ha més moviments cívics d’inspiració musulmana que protegeixen la pràctica de la llibertat religiosa a Pakistan; és habitual veure com persones musulmanes encerclen les esglésies cristianes per defensar el seu culte dominical. Són petits signes esperançats que indiquen que a Pakistan s’està consolidant un estat d’opinió que demana avançar en la defensa de la llibertat religiosa per totes les creences. 

Nadal pakistanès

Com és ja una petita tradició, la comunitat pakistanesa de Barcelona ha unit en una mateixa celebració la commemoració del naixement del fundador del Pakistan, Mohammad  Alí Jinnah, i la festa del Nadal on es recorda el naixement de Jesús, el Messies. Aquest gest té una profunda significació en el procés d’incorporar a l’Islam elements de la tradició cultural catalana. Aquest petit gest demostra com una comunitat musulmana pot integrar sense dificultats un tret singular de la cultura occidental com és la festa del Nadal la qual, tot i tenir un origen relacionat amb el cristianisme, aporta uns trets culturals que poden ser compartits per molta més gent. Però el que m’ha sobtat de la comunitat pakistanesa és la seva afirmació del reconeixement del valor que té per ells Jesús com el Messies, profeta reconegut com a tal en l’Islam.

Aquesta iniciativa convida a tots nosaltres abandonar definitivament la confortabilitat de la tolerància i endinsar-nos en el camp de la convivència amb uns ciutadans que professen una religió minoritària en el nostre país i uns patrons culturals diferents als majoritaris. Cal donar aquest pas per afirmar el respecte de la diversitat com a virtut cívica, reconeixent que ella consolida el caràcter cívic de la societat. Conviure vol dir treball junts per projectes compartits i assumits des del valor de la diferència. Per fer-ho possible cal crear espais comuns de trobada i d’interacció continuada en els quals l’altre perd la condició d’estrany i passa a ser el conciutadà. Així neix la confiança i s’avança cap el coneixement i el reconeixement que els diferents no són uns estranys sinó uns ciutadans que viuen en harmonia dins la diversitat de la ciutat. 

Rimsha Masih

La nena Rimsha Masih ha estat absolta del delicte de blasfèmia i això l’ha lliurat de la possible pena de mort que podia haver estat condemnada. El Tribunal Suprem de Justícia d’Islamabad desestimà per falta de proves la seva acusació de blasfèmia per haver cremat suposadament unes pàgines de l’Alcorà. La denúncia l’havia presentat Hafiz Mohammed Khalid Chishti un imam del barri on vivia. Rimsha Masih té 14 anys, és cristiana, analfabeta i discapacitada. Aquesta nena fou acusada sense cap prova per un imam fanàtic i assetjada pels fonamentalistes islàmics que li donaven suport. La seva absolució és una victòria dels moviments de defensa dels drets humans, però la pressió dels integristes continua viva contra ella i la seva familia.  

El que no aconsegueix la sentència del Tribunal Suprem és eradicar l’hostilitat que els islamistes tenen contra els cristians a Pakistan. Ser cristià en aquest país és un risc real. Existeix un fonamentalisme actiu i difús que persegueix qualsevol religió que no sigui la islàmica. Això fa molt de mal al propi Islam. Les escoles coràniques, les madrasses, alimenten aquesta visió tancada de l’Islam i, els seus alumnes, el talibans, esdevenen actius combatents a favor de la intransigència. Vista la situació dels cristians en aquest país cal lluitar per una visió dialogal de l’Islam. En aquest sentit, un primer pas fora, per exemple, modificar el cos legislatiu que impedeix el lliure exercici la llibertat religiosa. Complementàriament, una iniciativa a endegar fora que els catalans d’origen pakistanès reflexionessis com ajudar al seu país d’origen a respectar la llibertat religiosa. De tal manera que Rimsha Masih i la seva família puguin viure en llibertat sense sentir-se perseguides.

Els musulmans pakistanesos mouen fitxa

Ahir vaig viure un experiència singular i preocupant. Assistí de convidat per l’Assosiació Desi Cultural Art Promoció, entitat pakistanesa,  a una taula rodona sobre la diversitat religiosa a Catalunya. Vaig compartir aquest esdeveniment amb el bon amic Ignasi García Clavel, un imam de Sabadell i altres persones, i un nombrós grup d’homes que omplia la sala de la Casa del Mar. Tinc la impressió que la iniciativa era una excusa amable per sentir  al president del Consell d’ulemes del Pakistan, tal com s’indicava en la invitació. Tot i que va quedar-me el dubte si és l’únic consell o n’hi varis. Aquest ulema fou el vertader protagonista de la vetllada. Al menys de la primera part en la qual jo assistí. La segona era molt més política i vaig marxar.

No  m’agradà gens el que digué el president dels ulemes i vaig quedar sorprès de la vehemència que feia servir al parlar. Durant un quart d’hora llarg aquest ulema captà progressivament l’atenció de l’auditori, amb esmerat domini de la retòrica, i bona part dels assistents quedaren identificats amb el que deia. Del poc que es traduí vaig entendre que la seva intervenció anava bàsicament en relació a la pel·lícula satírica de l’Islam i que demanava als governs occidentals lleis contra la blasfèmia i per combatre l’escarni o burla de les religions. Per això, el poc que vaig entendre no m’agradà, doncs el respecte vers les religions no significa negar les llibertats expressió i opinió.

No sé si era o no casualitat, però ahir era dijous, vigília del gran dia de pregària en les mesquites i vigília d’un dia on al Pakistan estaven convocades vàries manifestacions contra occident, en general. Reconec que va preocupar-me la identificació de bona part de l’auditori amb les engrescades paraules de l’ulema. Crec que la comunitat pakistanesa és força sensible a aquests temes. No és cap casualitat que dins d’aquesta comunitat una determinada corrent de l’Islam volgués fer a Barcelona una manifestació contra la pel·lícula que per sort les autoritats no autoritzaren. Voldria recordar que aquest grup és el mateix que, en ocasió de les declaracions de Benet XVI a Ratisbona, també volia sortir al carrer. Sincerament, estaria més atent i crític amb el que es fa dins de la comunitat pakistanesa simplement per evitar-nos més que alguna sorpresa.