dilluns, 31 de maig del 2010

L’evanescència de les responsabilitats polítiques

L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha reconegut que s’havien comés alguns errors en la proposta de remodelació de la Diagonal de Barcelona. El més greu dels identificats fou la desconnexió de l’Ajuntament amb les expectatives dels ciutadans. Jordi Hereu considerà greu aquest error i, actuant en conseqüència, demanà la dimissió del primer tinent d’alcalde del consistori. S’havia produït un problema de calat polític i s’havien de prendre mesures coherents i proporcionades a l’error comés. Atès que la consulta popular demostrà importants deficiències tècniques també decidí que s’havia de rellevar al responsable tècnic de la consulta i demanar responsabilitats a l’empresa contractada per fer-la. En aquest cas, els errors entorn a una actuació municipal han portat a una depuració de responsabilitats. Aquest comportament exemplar no es dóna en altres nivells polítics. És més, sembla que la dimissió, en una mesura, o l’assumpció de responsabilitats en una altre, no formen part de la cultura política del nostre país.

És evident que en relació als casos de corrupció, algunes persones han dimitit, però altres, que també ho haurien de fer, encara segueixen en les seves responsabilitats i se’n vanaglorien. Però no és d’aquesta responsabilitat el que m’interessa parlar. Vull referir-me a la que està associada a errors en la presa de decisió. L’acció de governar és una presa continuada de decisions. Es evident que aquestes no sempre són encertades. Però la magnitud de l’error serveix per calibrar la conseqüència de la decisió i, per tant, del grau de responsabilitat que cal assumir. Governar és, en bona mesura, equivocar-se i aprendre dels errors. Això és cert. Però alguns cops la magnitud de l’error i les seves conseqüències fa que sigui necessària una exemplar depuració de responsabilitats. Penso que això és el que s’hauria de fer en relació a l’actual crisi econòmica. Hi ha masses preguntes associades a la feblesa econòmica d’Espanya: ¿s’ha explicat clarament el problema o s’ha intentat dissimular-lo?; ¿era quelcom previsible?; ¿ s’han pres les mesures oportunes en el moment oportú?; ¿s’han fet coses errònies, quines i amb quines conseqüències?; ¿era possible fer altres coses?; ¿es podien obtenir amplis acords polítics, tant des del govern com des de l’oposició, per tal de resoldre la crisi?. La resposta a aquestes preguntes porta associada, en diferents graus, l’assumpció de responsabilitats, d’alguna mena de responsabilitat. Ara per ara no s’ha fet. Mai és tard per fer gestos que permetin recuperar la confiança dels ciutadans.

diumenge, 30 de maig del 2010

Cristianisme i Justícia, la missió dels jesuïtes



Ahir, com cada any, l’equip ampli de Cristianisme i Justícia ens reunírem per avaluar l’any i planificar el treball. Ben mirat, ja són quasi una trentena d’anys els que fa que formo part d’aquesta institució de la Companyia de Jesús. En aquesta ocasió el pare provincial, Lluís Magriñà, emmarcar el treball de Cristianisme i Justícia en l’horitzó de la creació de la nova província espanyola que substituirà en un futur immediat l’actual estructura provincial. Tot i que, segons sembla, es respectaran les singularitats de Catalunya i el País Basc.

La missió de la Companyia de Jesús a Espanya es formula com anunciar i donar testimoni de Jesucrist i el Regne de Déu, personal i comunitàriament, des de l’Església i en col·laboració amb altres. Aquesta perspectiva dóna una àmplia possibilitat de participar en aquesta missió a persones no estrictament jesuïtes. Aquesta missió ha de desenvolupar-se en una societat secularitzada en la qual, la Companyia de Jesús, es sent cridada a promoure la justícia que brolla de la fe per contribuir a la construcció d’una societat més justa, fraterna i oberta a Déu. Acompanyar a persones i grups, des de l’espiritualitat ignasiana, en la recerca de sentit i interiorització, així com en el seu creixement humà i cristià. Anunciar, animar i celebrar la fe dels creients mitjançant els misteris de la paraula i els sagraments. Estar en les fronteres tendint ponts de diàleg i reconciliació.

Tota aquesta missió, explicà Lluís Magriñà, caldrà fer-ho amb un actitud continua de conversió i amb un estil d’evangelització marcat per la proximitat als pobres, el rigor intel·lectual, la recerca de nous llenguatges i el discerniment. Mentre escoltava totes aquestes explicacions, vaig adonar-me que aquesta missió descriu perfectament el que és, ja des dels seus inicis, Cristianisme i Justícia. Per això, aquesta nova missió de la Companyia de Jesús a Espanya reforça el paper institucional de CiJ i l’atorga un paper clau en el futur que es fonamenta en la responsabilitat, serietat i confiança guanyada al llarg d’aquests anys.

dissabte, 29 de maig del 2010

Reinventar la utopia III - Participació i solidaritat

La política, com a expressió de la utopia social, és un àmbit humà on s’entrellacen, de manera natural i espontània, les utopies possibles i els horitzons utòpics. La política sorgeix com a espai on reconstruir les utopies possibles i aproximar-nos més cap als horitzons de futurs inèdits. Gràcies a això la política ha estat para moltes persones un compromís ètic i moral. Però ara la política ha perdut aquesta dimensió. Conscient d'això Juan N. García Nieto en el seu manifest "Projecte de societat en clau d'utopia" convidava al lector a vèncer inèrcies, superar passivitats i pensar l'acció política en clau de participació i solidaritat. Les seves paraules no eren excessivament optimistes en aquest sentit, doncs creia que els partits i les institucions polítiques estaven molt ancorades en uns valors propis d'una societat que ja no són viables ni ho seran en el futur immediat. Ell ens animava a descobrir els nous desafiaments i imaginar noves possibilitats per tornar i reprendre, en els partits i en els moviments socials, noves responsabilitats davant la societat i recuperar la solidaritat en clau de projecte emancipador. I per això aconsellava, més que entotsolar-se en els seus problemes buscar, investigar, escodrinyar en la societat els nous camins de progrés.

Per recuperar la dignitat de la política en clau d'inèdit possible cal entendre el que està succeint ara. Per imaginar el futur, per fer viable aquest inèdit mostrat en clau d'esperança utòpica, era necessari analitzar i comprendre el moment present. Cal passejar-se pel món de la política per descobrir aquests intersticis en els quals la política ha naufragat, mentre procurem trobar llavors d'esperança que permetin seguir afirmant el nostre interès per la política, no com a il•lusió màgica, sinó com a il•lusió esperançada repleta d'amor, emotivitat i passió.

divendres, 28 de maig del 2010

Reinventar la utopia II - Atac a la utopia

L'atac a la utopia sorgeix des de diversos fronts. Succeeix quelcom del que ja ens havia advertit Juan N. García Nieto: "invocar a la utopia com un elment inspirador per a un projecte social no és alguna cosa que estigui molt de moda. Vivim dominats, almenys aparentment, per la cultura de l'eficaç, del pragmàtic, del verificable. En nom d'aquestes cultures s'ha proclamat el requiem per les utopies" (García Nieto, J.N. "Un projecte de societat en clau d'utopia". Quaderns Cristianisme i Justícia nº 27, Barcelona, 1989 p.5). Davant tants envits la utopia sembla retrocedir i amagar-se entre les bambolines de la història. Per què?. No haurem sabut defensar, amb convicció i insistència, que la utopia segueix sent necessària com a alè de la humanitat?. Em fa l'efecte que, en massa ocasions, molts de nosaltres hem parlat i teoritzat molt bé sobre la utopia, però hem fallat estrepitosament en pretendre fer de la utopia una experiència vital. Hem viscut de la utopia, però no hem viscut en la utopia.

Els camins per aconseguir els inèdits viables són múltiples. Cap a ells apunten diverses experiències humanes que busquen, entre els esdeveniments del món, llavors d'esperances que confirmin la validesa del projecte utòpic. Els camins són múltiples i cap d'ells resulta més privilegiat que l'altre, si tots apunten cap a l'horitzó utòpic comú. De tots els àmbits on és possible contemplar la utopia cara a cara, m'interessa parlar d'un de manera especial: la política.

La política és un espai on fer possible una projecció viable de les utopies. Gràcies al seu lliurament desinteressat molts de nosaltres vàrem comprendre i comprenem àdhuc, quan necessàries són les fidelitats i les conviccions en l'activitat política. La política ha de remetre'ns a la utopia.

dijous, 27 de maig del 2010

Presentació del llibre

Tal com vaig comentar en un altre post, ahir vaig presentar el meu llibre Asuntos Religiosos a Madrid. Vaig tenir la sort d’estar acompanyat per unes persones que, a més d’amics, tenen unes responsabilitats institucionals i unes inquietuds personals que justificava la seva presència per comentar el que explico en el llibre. A tots ells els vull agrair la seva amabilitat de participar en la presentació. El llibre, que ja tindré ocasió d’explicar-lo amb més deteniment, és una reflexió de com l’esfera política ha de situar-se davant del fet religiós i quina política pública com adoptar davant d’una religió que es viu i celebra també en la plaça pública. A més, en el llibre és proposa una revisió de la manera d’entendre de la laïcitat i de les relacions entre la religió i la societat a fi de reconèixer els valors que poden aportar les religions a la convivència i a la cohesió social.

El president del Congrés de Diputats, José Bono, a més de prologar-me el llibre, va expressar la seva total identificació amb el seu contingut. Va ser molt expressiu en els seus comentaris. De tots, els periodistes han destacat l’afirmació de que ell s’ha dedicat a la política per la religió. Jo voldria destacar-ne un altre, és una anècdota extreta de l’entrevista que el mateix José Bono tingué amb Joaquin Ruiz Jiménez. En un moment donat José Bono li preguntà al professor en que creia. Ruiz Jiménez contestà “en que el mundo tiene arreglo” i, després d’un silenci provocat per la perplexitat de Bono, el professor completà la frase dient “el mundo tiene arreglo en el amor”. Es tracta, afrimà Bono, de l'amor que es troba en l'Evangeli. Brillant declaració de principis. Jorge Fernández Díaz, del Partit Popular, amb el seu rigor i vehemència destacà els diversos aspectes del llibre que l’ havien agradat, segons ell molts, a més de ser amè i ben estructurat, i comentà el seu punt de vista sobre l’oportunitat de la revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. José Maria Contreras Director General de relaciones con las confesiones en el Ministeri de Justícia comentà que el llibre li havia agradat perquè estava ple de qüestions que feien pensar. Destacà l’oportunitat de la seva publicació perquè sobre aquesta problemàtica hi ha encara poca reflexió. El director general manifestà que compartia moltes de les propostes que es feien en el llibre i comentà que algunes ja han estat assumies des del govern. Finalment, Luís Aranguren, com editor de PPC, explicà l’interès que ha tingut de publicar aquest llibre perquè el troba coherent amb l’orientació de fons d’aquesta editorial.

dimecres, 26 de maig del 2010

Asuntos religiosos


Avui aquest blog i el seu autor estan de festa. A la mateixa hora en que es publica aquesta nota estaré a Madrid presentant el darrer llibre que he escrit Asuntos religiosos (editorial PPC). En aquest acte estaré amablement acompanyat per José Maria Contreras (Director General de Relaciones con las Confesiones, Ministeri de Justícia); de Jorge Fernández Díaz (Vice-president tercer del Congrés i diputat del Partit Popular), de Luís Aranguren (director de l’editorial PPC) i clourà la presentació José Bono (President del Congrés de Diputats) com a prologuista del llibre.

El llibre és una proposta de política pública sobre el fet religiós atès el paper rellevant que té la religió actualment en l’espai públic. La bona governaça ha d’afrontar aquesta qüestió i deixar de considerar que la religió és un fet privat. En la mesura que els assumptes religiosos es manifesten, de forma individual o col·lectiva, en l’àmbit públic s’ha d’incorporar en l’agenda política. De tot això i d’algunes coses més, per exemple, com cal entendre avui la laïcitat, és el nucli d’aquest llibre. Vull compartir aquesta moment feliç amb els lectors del blog. Espero poder fer la presentació ben aviat a Catalunya.

dimarts, 25 de maig del 2010

Maledicències i benvolences informatives

La maledicència és l’acció de maldir. Aquest verb intransitiu significa dir mal dels altres. La benvolença és mostrar bona voluntat envers els altres. Penso que això és el que fa, des de fa uns dies, un conegut i prestigiós diari barceloní en relació als temes del cas Pretòria i el cas Millet. Mentre el primer cas es motiu de portada i tres pàgines interiors de la secció política; el segon cas apareix esporàdicament al final de les pàgines d’economia que es troben al final del diari. És més, mentre algun altre medi treia una informació que podia fer sospitar l’existència de lligams polítics en el cas Millet, el conegut i prestigiós diari va retenir uns dies aquesta informació.

Opino que aquesta conducta fuig dels canons de l’objectivitat informativa i converteix aquest diari a un succedani dels butlletins de qualsevol institució de pensament. Amb la diferència que, mentre el lector d’un diari cerca en el medi informació i opinió, la lectura d’un opuscle ideològic el que transmet són continguts per influir i conformar l’opinió del lector. L’ambigüitat entre informació i opinió, confon al lector si aquest només llegeix aquest diari. Ja que la mirada al món i els esdeveniments està mediatitzada pel que publica. En aquest casos, la manera d’obrar d’aquest diari és una simple manipulació de l’opinió pública ja que escriu i ordena les cròniques amb subrepticis per tal d’oferir al lector una visió parcial i interessada de la realitat. Aquesta situació demostra, un cop més, com algunes empreses periodístiques no han oblidat mai que, primer de tot, abans de la informació, hi ha la defensa d’uns interessos.

dilluns, 24 de maig del 2010

Ser com Déu, una fantasia

Fa pocs dies, tots els diaris anaven plens de la notícia de la fabricació d’una suposada cèl·lula artificial. Quina barbaritat ¡. Res d’això. El que ha fet el senyor Creig Venter, autèntic geni de la enginyeria genètica i dels negocis, a més d’un gran comunicador, és substituir el codi genètic d’un bacteri per un altre construït artificialment a partir de seqüències genètiques. Res més. La cèl·lula, per més senzilla que sigui, necessita d’altres components que no han estat fabricats artificialment. Per això, en propietat, no és pot titular, com han fet molts medis de comunicació, que Creig Venter havia fabricat artificialment una cèl·lula nova.

Els diaris haurien de tenir periodistes més ben preparats en el camp de la ciència. No es pot escampar a tort i a dret el que no és. Perquè Craig Venter no ha fet el que ell diu o els medis interpreten malament el que ha fet. La falta de rigor porta a confusió i a encetar debats que són enormement estèrils i que el seu valor és distreure i ajudar ajuden a omplir minuts en els medis audiovisual o en les pàgines dels diaris.

El pas donat per Creig Venter obra grans perspectives a la ciència, però és un petit primer pas. Fa temps que molts equips d’investigador en biologia mol·lecular, genètica i biologia cel·lular estan tocant i manipulant cèl·lules genèticament per fins terapèutics o industrials. No s’havia arribat a fer el que s’ha fet Creig Venter, però poc en faltava. Tan és manipular milers de parells de bases de nucleòtids, que fer la substitució sencera de tota la seqüència genètica. En ambdós situacions, es dóna la transformació de la singularitat genètica. El mèrit que cal reconèixer a Creig Venter és que sembla que ha culminat amb èxit el que fins ara era difícil. És un pas a partir del qual es poden obtenir resultats útils en la recerca biomèdica i la producció industrial de determinats components biològics. Fins aquí la realitat. La resta és, en part prospectiva i, en una altra, ciència ficció mediàtica. Per sort, la humanitat encara no pot crear vida. L’alè vital no està a les nostres mans. Ser com Déu, és una fantasia.

diumenge, 23 de maig del 2010

Reinventar la política I – Les utopies possibles

Un grup de membres de Cristianisme i Justícia, amics de Joan García Nieto, escrivírem a l’any 1996 el llibre De la fe a la utopia social en record de la figura d’aquest jesuïta, cristià comprés en la lluita social. Rellegint el capítol que vaig escriure, Reiventar un nuevo estilo de política veig que els anys, exceptuant les referències que responien a lectures d’aquella època, no han tret actualitat a les idees allí expressades. Donada la vigència d’aquest escrit vull compartir amb els lectors d’aquest blog el conjunt de reflexions articulades entorn a la política, l’acció política i els polítics. A tal fi, aniré publicant aquest article en petits fragments que desitjo que siguin de l’interès dels lectors.

Cada temps té les seves utopies possibles i els seus horitzons utòpics propis. Sempre ha estat així. Es pot afirmar, utilitzant per a això unes paraules del propi Juan García Nieto, que seria un error considerar que cada horitzó utòpic és una quimera, un mite o un somni de ciència ficció; més aviat es tracta de "alguna cosa que no existeix, aquí i ara, però està en l'horitzó com a objectiu, com a inspiració d'alguna cosa nou que pot existir. Alguna cosa «inèdit però viable» en frase de Paulo Freire" (García Nieto, J.N. "Un proyecto de sociedad en clave de utopía". Quadernos Cristianismo y Justicia nº 27, Barcelona, 1989 p.5,) . Però també existeixen les utopies possibles. Aquestes es construeixen amb referències temporals més properes a la nostra experiència, al nostre temps i a la nostra perspectiva biològica. Són utopies molt a la vora que, potser per semblar-nos possibles, els donem menys importància. En tot cas la utopia es viu amb desassossec, doncs en ella es fonen el passat amb el present i el futur, i la naturalesa humana, en aquests tràngols, acostuma a pensar en allò que ja no és. Una mica d'això va haver de creure el profeta Isaïes en advertir-nos "no recordeu més els temps passats...sóc a punt de fer una cosa nova que comença a existir" (Is 43, 16-21) .

Situant-nos en la perspectiva històrica que ens ha tocat viure, caracteritzada per l'abundància de projectes i certeses de curt abast i àdhuc de més curt vol, fa l'efecte que el somni utòpic del possible no és gens aconsellable. Ningú reflexiona sobre la capacitat mobilitzadora de passions i voluntats que han desenvolupat les utopies socials i com avui, aquest valor simbòlic, està sent substituït per fonamentalismes de tot signe. ¿Qui són els qui ens aconsellen renunciar a les utopies possibles i impossibles?: aquells que, davant la caiguda del mur de Berlín, van erigir un nou vedell d'or fonamentat en l'efímer i en la irrellevància de la materialitat buidada d'alè espiritual.

dissabte, 22 de maig del 2010

Hinduisme XIX - Moviment Osho


Rajneesh Chandra Mohan Jain (1931-1990), congut també amb el nom de Acharya Rajneesh durant els anys 60 del segle passat o Bhagwan Shree Rajneesh durant les dàcades dels 70 i 80, i finalment com Osho (terme japonés que en zen vol dir monjo budista) fou, abans d’esdevenir guru, professor de filosofia en la Universitat de Jabalpur. Osho criticà totes les tradicions religioses, socials i polítiques del seu temps. Aquest pensador hindú insistí que tot individu ha d’experimentar la veritat per si mateix en lloc de tenir creences dites per altres persones. El seu pensament i les seves propostes espirituals incorporen elements de Buda, Krishna, del guru Nanak, Jesucrist, Sòcrates, mestres de Zen, del místic Gurdjieff, del Sufisme, dels Hassidisme, del Tantra i molts altres.

A l’any 1970 creà la seva escola de Meditació Dinàmica on es practicava la tècnica d’alliberar la ment de les seves opressions i traumes a partir de les catarsis i de tècniques pròpies de teràpies psicològiques. Més endavant incorporà a aquestes tècniques les meditacions amb música i dansa. L’any 1974 fundà l’ashram de Poona centre on es combinen tècniques de meditació hindú amb psicoteràpia occidental. Els seguidors d’Osho el consideraven el profeta dels darrers temps. Osho era molest i controvertit per les autoritats polítiques i religioses per la seva crida a destruir l’ordre establert i les seves propostes entorn al sexe.

Osho no escriví mai res, com molts altres gurus, i l'únic que es té de les seves predicacions són les gravacions dels seus ensenyaments. Per Osho els grans valors de la vida són: la consciencia, l'amor, la meditació, la celebració, la creativitat i la rialla. Considera que la il·luminació de les persones és l’estat natural però que l’activitat distreu a les persones així com les seves pors i inhibicions.

El pensament d’Osho es basa en tradicions hindus i budistes sobre la presència de Déu com energia que està circulant en totes les coses. A l’any 1968 Osho escandalitzà a la majoria d’escoles hindús pels seus plantejaments sobre la sexualitat. Osho afirmà que l’energia sexual era la base fonamental de l’energia humana i la seva repressió era la font de la majoria dels problemes de les persones. També creia que totes les religions eren una de sola i que les diferencies es devien als aspectes culturals i del lloc on apareixien. Per Osho el missatge central de totes les religions és el mateix: el regne celestial està en l’interior de les persones. Per això les persones han de practicar exercicis d’autoconeixement a fin de construir un “home nou”. Considerava l’ascetisme com una forma de masoquisme i com alternativa proposava el benestar i la riquesa.

Per problemes de salut, tenia asma, diabetis i problemes a l’esquena, Osho abandoná l’Índia i s’establí als Estats Units a l’any 1981 on gracies als seus seguidors nord-americans fundà Rajneeshpuram, una petita ciutat on es celebren trobades anuals internacionals. Durant la seva als Estats Units Osho tingué varis problemes amb el govern de tal manera que, després d’un període a la presó, fou deportat. A l’any 1987 Osha tornó a Poona on creà una nota tècnica de meditació anomenada Teràpies Meditatives..

divendres, 21 de maig del 2010

Hinduisme XVIII - Centres vèdics Maharishi

Els centres vèdics Maharishi foren fundats per Maharishi Mahesh Yogi, nascut com Mahesh Prasad Varma a l'any 1917. Aquest guru creà una tècnica de meditació transcendental que es presenta com una tècnica de relaxació i repòs profund que serveix per millorar la qualitat de vida de les persones i de la societat. Aquesta tècnica consisteix en recitar un mantra durant vint minuts al matí i a la tarda. Maharishi afirma que la seva filosofia hinduista es basa en l'ensenyament d'Adi Shankara (788-820 després de Crist) i del seu propi mestre Swami Brahmananda Saraswati. Els medis de comunicació se'l considera introductor de les meditació transcendental a Occident i les seves tècniques les han fet servir milions de persones.

A l'any 1960 Maharishi Mahesh Yogi s'instal·la als Estats Units on comença a ensenyar la seva tècnica de meditació presentant-la com a "Ciència de la Intel·ligència Creativa" i com pensament és considera un moviment de regeneració espiritual. Aquest yogi adquirí fama mundial per la seva relació amb la contracultura dels anys 60 i la seva influència sobre The Beatles. Aquests músics, durant l'assistència a un curs de meditació transcendental a Rishikesh, India, escriviren la major part de les cançons del White Album (1968). La relació de Maharishi Mahesh Yogi amb els Beatles li donà molta projecció entre la joventut d'aquell temps.

A inicis dels anys 2000, Maharishi Mahesh Yogi difon la idea de l'arquitectura vèdica en armonia amb la salut i consonància amb la natura.

dijous, 20 de maig del 2010

Lideratge i desconnexio emocional davant la crisi

Crec que la situació de crisi extrema del nostre país justifica prendre mesures dures i impopulars. No es d’esperar que aquestes siguin compreses i compartides pels afectats. Però, la bona governança aporta algunes idees que permeten gestionar millor aquestes crisis. Són recomanacions bastant elementals per entendre com es pot liderar un situació crítica.

La primera és que algú lideri la situació. Contra la imatge habitual del lideratge entés com a capdavanter, ara cal un lideratge amb capacitat de situar a les persones davant dels seus problemes. Per això, no perd tota la confiança com a líder qui ha estat amagant, ocultant o negant l’existència d’una crisi. L’optimisme il·limitat és una manipulació de realitat.

La segona condició establir una connexió emocional entre qui ha de liderar l’aplicació de les mesures i els afectats. La posta en pràctica no es pot percebre com una imposició sense cap mena de negociació.

La tercera condició és la participació. Les millors solucions per resoldre la situació de crisi han d’emergir de les complicitats socials. No poden ser el resultat d’un disseny abstracte mancat de consens social. La dimensió participativa és molt necessària en una situació en la qual, per les característiques de l’Estat espanyol, les dinàmiques autonòmiques per resoldre els problemes no han de ser necessàriament coincidents amb les visions emanades des de Madrid. Aquesta participació, que en cap cas s’ha de confondre en consultes directes o coses per l’estil, ha de pensar-se en clau de creació de consens alhora de construir les alternatives. La consulta als agents socials, per exemple, ha de ser sempre pre i no post.

La quarta condició és la percepció d’equitat. Les persones afectades per una crisi han de percebre que les solucions proposades són, no només justes, sinó equitatives. De tal manera que els sacrificis es reparteixen amb equitat.

La quinta consideració afecta a la pertinència i consistència de les solucions. Aquestes han de generar consens sobre la seva idoneïtat per resoldre el problema i no ser una simple mesura desconnectada d’altres que s’intueixen més necessàries.

La sexta consideració està relacionada amb el punt d’honor (verguenza torera) que han de tenir les persones que tenen responsabilitats econòmiques alhora de demanar als altres sacrificis. Per evitar-me comentaris i estimular la implicació del lector a continuació reprodueixo el quadre de sous en milers d’euros que perceben els directius de les impreses que cotitzen al IBEX 35. La notícia fou publicada pel diari El Pais del diumenge 16 de maig del 2010.

La setena condició és que els líders han de tenir la virtut de saber proposar, a més de solucions tècniques, propostes de valors que donin consistència a les mesures adoptades. Sobretot sabent parlar d’aquells valors sòlits que permeten construir una nova ètica per l’activitat econòmica.

La vuitena condició és transmetre que es lidera al front d’un equip on cadascú té un paper i assumeix un protagonisme. No és pertinent comunica la sensació de que l’equip és feble i la informació no corra fluïda en el seu interior perquè els que decideixen estan en un altre lloc.

La novena condició està relacionada amb la capacitat preventiva i holística de l’acció de govern. Això comporta explicar, no només quin és l’horitzó que es vol assolir sinó també el conjunt de mesures que permeten anar-hi. Però el que no és pot fer és anar decidint a midaque els vents dels esdeveniments es manifesten. La sortida de la crisi no és una novel·la per entregues.

Finalment, la desena condició té a veure amb la capacitat de crear aliances i liderar més enllà d’un espai polític. Les xarxes, no només són socials, sinó també territorials i entre països. Deixar l’oportunitat d’assumir aquest lideratge o no evitar que altres països, teòricament compromesos en polítiques compartides, prenguin mesures unilaterals és un fracàs en el lideratge.





dimecres, 19 de maig del 2010

Europa, ara més que mai

Vaig assistir a la seu del PSC, en un acte organitzat pel seu Club de Conferències, a una interessant conferència de Diego López Garrido, Secretari d’Estat per la Unió Europea. Es tractava de fer un balanç sobre els primers mesos de la presidència espanyola i els resultats de la implementació del nou tractat. Per López Garrido la Unió es troba en un moment crític pel seu futur. Segons el seu parer, Europa ha crescut sempre després de moments de crisi. Europa ha crescut i s’ha enfortit a través de cicles de crisis. La primera guerra mundial donà origen al tractat de Roma; la crisi monetària dels inicis dels anys 90 donà origen al tractat de Maastricht i la moneda única. Ara, ens trobem en un nou cicle emmarcat per una crisi econòmica descomunal. El tracta de Lisboa és un bon instrument per superar aquesta situació. La sortida a l'actual crisi només és possible per una aplicació decidida del tractat de Lisboa. Precisament aquests són els deures europeus que ha de fer la presidència espanyola de la Unió. Aquesta ha de ser recordada com la presidència que ha deixat assentades les bases del desplegament d'aquest tractat. Espanya ha d’establir un nou rumb per Europa.

Lopez Garrido no amaga la gravetat del moment. La pressió dels head funds erosionen les finances i l'economia de molts països. L’actual crisi ha agafat desprevinguts als governs europeus. No hi ha una política econòmica comuna. Els països motors de la Unió europea han trigat massa en comprendre que la crisi grega era un crisi de la mateixa Europa. L’economia europea està atacada per uns especuladors que són com manades de llops que fereixen als mes febles en el moment menys esperat, i després se'n van. Existeix unanimitat de criteris que cal frenar aquesta forma d’especulació. Però, les politiques nacionals no són suficients per combatre’ls. Calen politiques transnacionals, europees, de control i regulació financera amb taxes especials per certes transaccions financeres, per una part, i de reactivació econòmica per una altra. Només des d’una política europea forta i decidida es podran afrontar les reformes necessàries per resistir, en primer moment, i desprès créixer. No fer-ho pot significar la fi del projecte europeu. Europa ha de tenir, a més d’una unió monetària una unió econòmica. Cal globalitzar la política per tal d’afrontar reptes que són globals. Cal vèncer les resistències de molts països que encara tenen una cultura política molt en clau nacional.

La intervenció de López Garrido se’n va quedar curta. Vaig quedar-me amb ganes d'escoltar els raonaments López Garrido. Les seves explicacions eren clares i ben construïdes. Ara, després d’entendre una mica més les tensions econòmiques del moment, és d’esperar que des d'Espanya el govern actuï amb coherència i sàpiga combinar adequadament les mesures de contenció, que ja coneixem, amb les mesures de reactivació, que encara no coneixem combinades, sense oblidar que cal articular unes nova fiscalitat més progressiva. Només així, sembla ser, es podrà sortir bé de l’actual crisi.

dimarts, 18 de maig del 2010

Ni la burka és el problema, ni una ordenanca la solucio

He de tornar a escriure sobre el vel islàmic, sense tenir massa clar si el meu argumentari pot servir per rebatre o aturar unes decisions que, crec, obeeixen a uns imperatius de racionalitat electoral . L’obstinació d’alguns per portar aquest tema a l’agenda política ara sorprèn, a no ser que tot segueixi un guió que té com a fi enrarir el clima polític a les vigílies d’un temps electoral. No crec que la burka i qüestions afins, hagi de ser ara motiu d’acció política ni, en to menor, de debat polític.

Un dels objectius de l’acció política és establir una agenda amb els principals problemes que la societat ha d'afrontar, prioritzar-los i, trobar el màxim consens per identificar solucions i actuar per resoldre'ls. Els problemes poden ser presents o tractar-se de situacions que, sinó s’orienten correctament, podran esdevenir un problema en el futur. No crec que la burka pertanyi ara al primer cas, el seu us es anecdòtic, ni te perspectives d'esdevenir, en un futur immediat, una qüestió que reclami un interès especial. Personalment he pogut comprovar com algunes de les persones que usen aquesta vestimenta són converses a l’Islam. La introducció del problema en l'agenda pot tenir uns altres orígens, mes propis de les estratègies electorals, que una necessitat social reactiva o preventiva. Si es així, ens trobem davant d'un fals problema.

En el supòsit que el raonament anterior sigui erroni, la reflexió s'hauria de situar en l’àmbit de l’anàlisi de la pertinència de l'alternativa per resoldre el problema. Perquè alhora d’establir l'agenda política cal identificar i delimitar correctament el problema per tal que l’estratègia per resoldre sigui absolutament pertinent. Ja que sinó ho és, es poden obtenir uns resultats indesitjats i malgastar els recursos públics. En aquest punt el decisor polític ha d'analitzar, entre altres variables, el seu entorn. Estudiar el que diu l’actual marc jurídic; que s'ha fet en altres països; les seves competències per articular les solucions; que en pensa l’opinió publica; escrutar la feblesa o solidesa de l’argumentari (en alguns casos es pot practicar el cinisme polític d’afirmar i negar dues coses al mateix temps); l'oportunitat; els efectes futurs; la incidència de les propostes en els votants del seu partit; els valors que com a polític creu i defensa, etc... Amb tot això el decisor polític construeix un marc per motivar la seva decisió. En el cas de la burka algunes d'aquestes variables delimiten l’àmbit i la racionalitat de la decisió. Per exemple, la normativa actual sobre la llibertat religiosa permet gestionar adequadament els possibles conflictes en aquests temes sense necessitat de recórrer a mesures especials. Per altre part, cal mesurar com les decisions preses avui poden alterar la cohesió social, tan el present com en el futur; o provocar l’aparició de respostes radicalitzades expressades en la longitud d’un tros de roba. Les respostes a cada una d'aquestes preguntes recomanen abordar amb serenor i amb un altre esperit i tempo el debat sobra la burka. En qualsevol cas, sembla evident que no és una qüestió a resoldre a través de mocions en els ajuntaments. Aquest tema requereix un altre marc de debat i d’acció política.

Cal obrir el debat, si, però des d'uns altres paràmetres i amb uns altres protagonistes. Cal situar part del debat en la pròpia comunitat a fi d'identificar allò que es precepte religiós i aquells aspectes que són una aculturació de l'Islam i, en bona mesura, prescindibles o readaptables en nous contextos culturals. Una altra part del debat esta en les pròpies forces politiques. En aquest sentit cal demanar lleialtat i responsabilitat a les forces politiques per treure el debat de la confrontació partidista electoral. També cal exigir a aquestes forces politiques que, en el cas que tinguin algun problema sobre aquesta vestimenta, tinguin el coratge d’aplicar allò que la llei ja prescriu sense necessitat d'establir mesures coercitives específiques. A més, després d’escoltar alguns arguments, fa impressió veure com algunes persones defensen la prohibició de la burka en nom de la dignitat de la dóna i després, en altres ocasions, no tenen tan rigor en defensar els drets de les dones. Més que està preocupats per la burka, cal estar més atents als vels que tapen l’enteniment.

dilluns, 17 de maig del 2010

Els polítics catòlics

Benet XVI, en el discurs davant dels bisbes de Portugal, ha recordat que la missió dels cristians es fer possible que “Déu estigui present en el món”. Són temps, ha dit el Papa, de “nova força missionera” que ha de descansar en un “laïcat madur” identificat amb l’Església i amb les “complexes transformacions del món”. El Papa demana testimoniar la fe allí “on el silenci de la fe és més ampli i profund”. Per Benet XVI aquests llocs són: “els polític, intel·lectuals, professionals del medis de comunicació, que professen i promouen una proposta monocultural, ignorant la dimensió religiosa i contemplativa de la vida”. Des de fa temps, he pensat que el repte de creure es testimoniar la fe allí on la realitat sembla negar-la; allí on creure és més difícil perquè les persones tenen els seus cors endurits com a Meribà.

En aquests àmbits passa, segons Benet XVI, que “molts creients s’avergonyeixen i donen la ma al secularisme, que aixeca barreres a la inspiració cristiana”. El Papa diu que cal donar suport a que els cristians laics siguin fidels al testimoni de la fe i puguin viure “en l’escenari del món d’avui la dimensió profètica” i invoquin la “Bona Nova de Jesucrist, que dóna sentit a les seves vides i salvaguarda la seva dignitat”. Certament, els polítics catòlics han de tenir més coratge d’explicitar, en tot moment, quines són les raons de la seva esperança i orientar el seu comportament polític sota la perspectiva de la utopia profètica. Les dues coses són necessàries. Els polítics catòlics presents en la diversa pluralitat política no han de dissimular el sentit moral que té el seu compromís polític i la coherència amb la seva confessió de fe. Però tampoc han d’abandonar, en aquesta perspectiva de ser laics testimonis d’una fe madura, la irrenunciable incomoditat profètica. Els polítics catòlics han de contrastar el seu compromís amb l’anunci profètic de la Bona Nova proclamada als pobres, als desvalguts, i tots aquells que pateixen des de l’altra part de la història.

Aquest testimoni sincer dels polítics cristià catòlics és un instrument per recuperar la credibilitat del missatge cristià. Tal com ha dit Benet XVI “serà molt difícil que la fe arribi als cors mitjançant simples disquisicions o moralismes, i menys encara a través de genèriques referències als valors cristians”. Presentar els principis cristians és necessari, però no és suficient per arribar al cor de les persones i transformar la seva vida. Avui, per recuperar un espai cristià en la societat secularitzada, cal que les persones que en cerca de sentits “trobin persones creients que, per la seva fe, atraguin cap la gràcia de Crist, donant testimoni d’Ell”. Aquesta és, sens dubte, una gran responsabilitat encomanada als laics que són polítics catòlics.

diumenge, 16 de maig del 2010

Els ciutadans catalans musulmans


Ahir tarda vaig anar a l’oratori musulmà de Trinitat Vella on el Consell Islàmic Cultural de Catalunya feu el seu acte central de la Jornada de Portes Obertes de les mesquites a Catalunya. Diverses autoritats, de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, polítics, periodistes, religiosos, líders veïnals i persones amigues mostraren, amb la seva presència, la consideració i el respecte que la societat catalana té pels catalans musulmans. Després d’uns primers anys turbulents, la comunitat musulmana a Catalunya, fortament incrementada per la recent immigració, s’ha anat consolidant dins de l’espai social d’aquest país. Tot i que, de tan en tan, en alguna localitat es donen alguns conflictes de convivència, aquests són menors i ràpidament resolts. Gràcies a l’actitud acollidora de la majoria dels catalans i la responsabilitat dels dirigents i de la comunitat musulmana, avui a Catalunya, la diversitat religiosa s’ha vist ampliada per un important nombre de catalans que professen las religió de l’Islam.

La perspectiva aportada pel temps permet fer una anàlisi d’aquest tipus d’iniciatives com són les anomenades portes obertes de les mesquites. Pot ser és el moment de començar a reflexionar si, un cop consolidada la normalitat de la presència dels oratoris en els entorns urbans (n’hi ha uns 200 en tot Catalunya), tot i que poden haver-hi alguns conflictes puntuals cal avançar i donar alguns passos més. Per exemple, resoldre les condicions en que es troben la majoria d’aquests oratoris. No és el cas del que vaig anar ahir, però hi ha d’altres que sí que necessiten una atenció especial. També caldria atendre la demanda de la comunitat musulmana per disposar d’una mesquita construïda de nou segons els principis de l’Islam allí on pugui donar més servei al conjunt de musulmans. En una altra dimensió, la comunitat musulmana hauria de progressar en la idea de que, juntament amb la seva dimensió religiosa els musulmans, ells són també ciutadans i com a tals han de participar i comprometre’s amb les diferents iniciatives socials dels barris, pobles i ciutats. Els catalans musulmans han de fer-se presents, com a ciutadans, allí on es construeix el teixit social de Catalunya. Aquest compromís cívic ha d’expressar que aquestes persones són, a més de musulmans, ciutadans de Catalunya i com a tals s’impliquen en aquest país; tot i que en algun moment, al igual que ho fan altres confessions, puguin prendre iniciatives concretes relacionades amb la seva confessió religiosa. L’espai públic, precisament perquè volem que sigui respectuós amb totes les creences religioses, necessita de la presència activa de ciutadans que tenen com identitat particular la fe islàmica. Això fora un signe clar de la presència normalitzada dels musulmans en la societat catalana.

dissabte, 15 de maig del 2010

Hinduisme XVII - Vishwa Nirmala Dharma


Sahaja Yoga International o Vishwa Nirmala Dharma és una escola de ioga que busca despertar, conèixer i desenvolupar la consciència de les persones a partir de l’exerci de l’auto-realització (Kundalini). Aquesta escola fou fundada per Nirmala Srivastava (1923), coneguda como Shri Mataji Nirmala Devi o Shri Mataji Nirmala Srivastava o Mare com l’anomenen alguns seguidors, a l’any 1970 per combatre les falses espiritualitats proclamades per alguns gurus. Com moltes persones del seu temps Shri Mataji s’implicà en els moviments independentistes de l’Índia.

Aquesta escola de ioga ha tingut molta projecció internacional per la forta personalitat de la seva fundadora. Shri Mataji ha estat declarada personalitat de l’any pel govern italià i missatgera de la pau per l’Assemblea de les Nacions Unides. El govern xinés convidà a Shri Mataji ha pronunciar la conferència inaugural de la Conferència Internacional de la dona celebrada a Beijing

El shaja ioga preten elevar la persona a un estatus diví en el qual els sentits es dissolen per assolir una estat d’expressió divina. La realització de l’ésser es dóna quan es desperta l’anomenada Kundalini, que és una energia interior latent. Aquesta energia equilibra els aspectes físics, mentals, emocionals i espirituals de les persones donant pau i goig. Shri Mataji incorpora en les seves tècniques de ioga la meditació sahaja, de llarga tradició a la Índia, per tal d’assolir i mantenir aquest estat de pau i joia en la vida quotidiana i transmetre aquesta experiència a altres persones.

A la base d’aquesta escola hi ha la consideració de que en cada ésser humà hi ha una xarxa de nervis i òrgans sensors que interpreten el món exterior. Al mateix temps, dins de cada persona hi ha un sistema subtil de canals (nadis) i set centres d’energia (xacres) que cuiden la dimensió física, intel·lectual, emocional i esperitual de l’individu. Quan l’energia Kundalini, que es troba adormida en la base de l’espina dorsal, es desperta, puja per la columna eliminants les ressitències que puguin haver-hi en cada un dels xacres. Aquest fet allibera a la persona dels seus problemes físics, emocionals i mentals, i li proporciona un equilibri interior i exterior. Un dels signes definidors de Shri Mataji era la seva capacitat de fer cerimònies massives de meditació i alliberament del Kundalini.

divendres, 14 de maig del 2010

L’Islam català es consolida

El dissabte 15 de maig, el Consell Islàmic Cultural de Catalunya ha convocat a totes les comunitats islàmiques de Catalunya a obrir les portes dels llocs de culte a tota la societat catalana. Novament, els oratoris musulmans, es faran més transparents a la societat catalana per ensenyar com es viu i celebra la fe islàmica. En alguns llocs, la jornada comporta també una festa d’intercanvi de propostes culturals i d’acolliment amb té i menjar relacionat amb la cultura musulmana. És una bona ocasió per compartir sensacions i manifestar la convivència cívica que els catalans tenim, així com la consideració a l’Islam. Gràcies a l’esperit de respecte, Catalunya és un país de rebuda generosa d’immigrants que han vingut, amb les seves cultures i religions d’origen a fer d’aquesta terra la seva nova llar. Per això, la jornada de portes obertes permet, un any més, renovar aquesta voluntat de viure junts, de conviure. És d’esperar que arribarà un dia, i desitjo que no sigui massa llunyà, en que aquest tipus d’iniciatives hauran d’expressar una altre intenció. En aquest moment, la societat catalana haurà donat un pes sòlid a favor del projecte comú de convivència.

També aquest dia, algunes associacions musulmanes, entre elles la Federació Espanyola d’Entitats Religioses Islàmiques i la Unió de Centres Culturals de Catalunya conjuntament amb l’Institut Europeu de la Mediterrània i el Consolat General Nord-americà de Barcelona han organitzat la primera jornada internacional sobre Legislació i certificació halal en Estats Units i Europa. Aquest iniciativa és molt oportuna perquè el tema del halal, en la mesura que a Catalunya hi ha una important comunitat musulmana, exigeix prendre una sèries de mesures per afavorir l’acompliment d’aquest precepte religiós. L’Estatut dóna a la Generalitat de Catalunya un conjunt de competències que permeten garantir alguns aspectes essencials per l’acompliment d’aquest precepte religiós. Al mateix temps, el halal com a precepte religiós exigeix a la societat catalana una millor comprensió de la seva importància i la significació que té aquesta qüestió per la comunitat musulmana. Per això és molt important l’acte de demà sobre el tema del halal.

Aquests iniciatives evidencien que la comunitat catalana musulmana és diversa i plena de dinamisme. Això hauria de complementar-se amb una millor voluntat d’enteniment i de treballar junts per consolidar la seva presència social. En aquest sentit, no trobo adequat ventilar mediàticament les discrepàncies i diferències. Els conflictes i tensions han d’abordar-se amb serietat i amb voluntat de superar-los en benefici de la pròpia comunitat. La comunitat catalana musulmana ha de saber sumar més que restar les seves potencialitats. La necessitat d’articular una representació sòlida i estable de l’Islam català reclama un major enteniment, diàleg i integració de les diferents sensibilitats. En aquest cas, sumant tothom guanyarà.

dijous, 13 de maig del 2010

Hinduisme XVI - Sathya Sai Baba


Sathya Sai Baba, de nom real Sathyanarayana Raju (1926) es un guru que viu al su de l’India on es considerat un lider religiós, una persona que és bona i fa miracles. La seva doctrina religiosa es basa en l’anunci de la regeneració espiritual de la humanitat a través de la pràctica de la veritat, la rectitud, la pau, al no violència i l’amor diví. L’any 1950 inaugurà el ashram anomenat Prashanti Nilayam (la morada de la pau suprema) que els seus seguidors construïren a prop del seu poble natal. Aquest centre s’ha convertit en un lloc de culte i peregrinació dels seguidors de Sai Baba. Els diveros ashram que aquesta escola té repartits per tot el món són llocs de meditació per tal d’aprofundir la fe de les persones independentment de quina tradició religiosa sigui.

Els seguidors de Sai Baba consideren que ell es un vertader Avatar, expressió india que significa manifestació directa de la Gràcia Divina o encarnació terrestre de Visnú. Els seguidors de Sathya Sai Baba donen una gran importància a l'educació dels joves.

dimecres, 12 de maig del 2010

Confio en Benet XVI

En diverses ocasions, he escrit sobre el pontificat de Benet XVI. Sempre he expressat la meva consideració i respecte per Joseph Ratzinger. Fins i tot, algunes persones, aquelles que critiquen quasi tot des de l’anonimat, han dubtat de la meva sinceritat en defensar el Papa. Sóc franc, confio en Benet XVI. Les seves declaracions d’ahir en el vol cap a Lisboa confirmen la meva confiança. Les paraules del Papa són admirables. Ahir, Joseph Ratzinger defensà, en contra dels que pensen el contrari, que l’Església Catòlica és una societat imperfecta, plena de pecats i pecadors. Per això, diu el Papa, cal implorar perdó i oferir justícia. Reconeixent que el perdó no substitueix la justícia.


Sembla que Benet XVI impulsa decididament el procés de purificació interna de l’Església Catòlica. Després de molts anys de domini curial, basat en l’ocultació, opacitat i engany, Joseph Ratzinger ha enviat prous senyals de que cal fer net d’aquesta situació. Com ja vaig escriure en una altra ocasió, Josep Ratzinger quan assumeix el papat té clar que l’Església es troba plena de corrupcions i escàndols. Així ho explicita en les seves meditacions dels viacrucis de la Setmana Santa romana quan substitueix a un Joan Pau II moribund. Un dels eixos centrals del pontificat de Benet XVI ha estat recuperar la centralitat evangèlica de l’Església catòlica basada en la Paraula. Però el camí estava ple d’obstacles. Perquè, tal com ha dit a Lisboa, el que més li remou la consciència és que l’Església té l’enemic a dins “la persecució no ve de fora”. Això, per Benet XVI, és “aterrador”.


Per entendre la complexa situació en que es troba Benet XVI recomano la lectura de l’article “El gladiador solitario” de Miguel Mora publicat avui a El País. Confio en Benet XVI per renovar l’Església, perquè cal expulsar de nou els mercaders que han convertit en temple en un centre d’influències, corrupcions, vicis i desatenció als pobres, les vídues i als orfes. Per avançar en aquest camí cal confiar en el guiatge de Papa Benet XVI. Els paranys de la nomenklatura eclesial són immensos, són molts anys d’experiència per mantenir-se en el poder. Cal seguir confiant en l’autoritat de Benet XVI convençut de que la força l’esperança i de la raó permetran vèncer tots els obstacles.

dimarts, 11 de maig del 2010

Fer política

Ahir, en una tertúlia a Ràdio Estel, tots els participants coincidiren en que ara és moment de fer política. La situació econòmica exigeix prendre grans decisions polítiques a fi de controlar els moviments financers especulatius i garantir que la globalització de l’economia no comportarà la pèrdua dels beneficis socials de l’Estat del Benestar. La paradoxa és que, ara que toca fer política per tal de crear un gran consens polític sobre el que cal fer, la darrera enquesta del CIS evidencia la poca consideració que la societat espanyola té dels polítics.

El moment de la política necessita polítics a l’alçada de les circumstàncies. Polítics amb conviccions i creences sòlides, amb capacitat de crear consens i transmetre confiança en que l’esforç i el treball seriós i adequat donen resultats positius. Aquests són els polítics que poden ajudar a les persones a situar-se davants dels problemes de la societat, prioritzar-los i demanar la seva implicació per resoldre’ls.

La política és crear establir prioritats i construir consens a partir de la complicitat. L’acció política necessitat tenir horitzons clars que ajudin a establir el que cal fer ja des del present. Per això, és molt propi de l’acció de govern destinar recursos específics perquè passin aquelles coses que permeten construir aquest futur. No és suficient per la bona governança administrar correctament les subvencions. Cal fer més, cal crear oportunitats a partir d’una intervenció pensada i mesurada en coherència amb uns objectius polítics. Tot és susceptible de ser objecte de la política pública. Fins i tot les qüestions relacionades amb els afers religiosos.

dilluns, 10 de maig del 2010

Desvelar la raó, respectar les creences

El mocador i la burka segueixen acaparant l’atenció mediàtica. La seva actualitat en els medis ha afavorit que es consideri normal el debat en relació al mocador islàmic. Per altre part, alguns conflictes de l’entorn escolar han situat el debat del mocador en el centre de l’atenció pública. Però molts dels debats es plantegen en termes erronis. Perquè, en aquests casos, s’obvien vàries qüestions. En primer lloc, el dret de les noies a ser escolaritzades. Aquest dret ha de tenir més rellevància que els reglaments de convivència escolar. Alguns d’ells, dóna la impressió, de que han estat escrits amb intenció de discriminar i rebutjar la manifestació externa d’alguns símbols religiosos. Perquè, cap reglament intern d’una escola pot negar l’exercici d’un dret bàsic com és la manifestació externa d’un símbol religiós sempre i quan això es faci dins del marc del que preveu la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. És evident que el mocador islàmic no vulnera aquesta llei. Per la qual cosa el debat s’ha situar en aquest terreny.

Si el mocador és resultat d’una imposició, llavors cal denunciar-lo com una coacció intolerable a la dona musulmana, com s’ha de denunciar qualsevol altre coacció. Però no sempre és així. Hi ha dones que lliurament accepten portar-lo i ho fan amb molta dignitat. En aquests casos, la reflexió hauria d’incorporar altres consideracions: unes més vinculades al valor religiós del símbol i el seu significat; i d’altres en relació als elements que poden condicionar l’elecció de les dones en adoptar aquesta peça de roba.

Però hi ha algunes persones que volen aprofitar els sentiments d’ambivalència entorn a la qüestió del mocador per obrir el debat entorn al burka o el niqab. Fins i tot es reclama que les ordenances municipals prohibeixin aquesta vestimenta que porten algunes dones musulmanes. Sense entrar en considerar que si o no és un vestit de significació religiosa, això és una qüestió que han de decidir amb propietat els propis musulmans, el que és evident que aquesta vestimenta, per les seves característiques, en el cas que es consideri religiosa, pot dificultar el respecte de l’ordre públic en determinades circumstàncies. En aquest cas, és obvi que no es pot permetre l’ús de la burka o del niqab. Però, sembla raonable i és de sentit comú, que no cal aprovar cap específica contra aquesta vestimenta en la mesura que la normativa actual ja es prou restrictiva en el seu ús; com tampoc sembla que les autoritats locals hagin de regular-ho via ordenances. Bàsicament perquè afecta l’exercici d’un dret fonamental regulat en l’àmbit de l’Estat. Val més dedicar els esforços perquè les persones puguin tenir la capacitat de manifestar les seves creences, primer amb llibertat interior i després amb llibertat exterior.

diumenge, 9 de maig del 2010

L’ànima d’Europa

He llegit amb atenció l’informe sobre el futur d’Europa fet per un grup de dotze experts presidits per Felipe González. El Consell d’Europa encarregà aquest informe a l’any 2007 per tal “identificar els principals desafiaments que, previsiblement, haurà d'enfrontar la Unió Europea en els propers vint anys i analitzar les respostes més adequades als mateixos.” Els experts afirmen “el que veiem no és tranquil•litzador per a la Unió i els seus ciutadans: crisi econòmica global; Estats al rescat de banquers; envelliment demogràfic que afecta a la competitivitat i a l'estat del benestar; competència a la baixa en costos i salaris; amenaça de canvi climàtic; dependència d'unes importacions d'energia cada vegada més cara i escassa; o desplaçament cap a Àsia de la producció i l'estalvi. I tot això sense comptar amb l'amenaça del terrorisme, del crim organitzat o de la proliferació d'armes de destrucció massiva.”.

Davant d’aquesta qüestió la pregunta pertinent és: “¿podrà la UE preservar i augmentar els seus nivells de prosperitat en aquest món que es perfila? ¿Serà rellevant per mantenir els seus valors i els seus interessos?". Els experts creuen que sí, que hi ha elements per l’esperança. Però per sortir positivament d’aquesta situació cal treballar junts i des d’ara perquè consideren que els europeus ens trobem en “un punt crític de la nostra història. Que per superar-ho hem de mobilitzar les energies de tots, en cada nivell de la societat - responsables polítics i ciutadans, empresaris i treballadors- en un renovat projecte comú.”

¿Què cal fer?. En primer lloc els expert proposen que, per sortir de la crisi econòmica, cal avançar en una governança econòmica. “per evitar els xocs asimètrics derivats de la coexistència d'una moneda única i un mercat interior amb diferents polítiques econòmiques”. També cal, en l’horitzó 2020-2030, “una economia social de mercat altament competitiva i sostenible, si volem mantenir la cohesió social i lluitar contra el canvi climàtic.”.Per això cal millor la capacitació de les persones i la recerca, tenir una política energètica comuna i tenir una política més clara sobre com combatre el canvi climàtic. També cal canviar el mercat de treball i modernitzar el funcionament de les empreses. aplicant amb intel·ligència mesures de flexiseguretat. Totes aquestes mesures han de complementar-se amb una nova governança política europea. El Consell europeu i l'Eurogrup “han de reforçar el seu paper de lideratge per aconseguir les metes proposades, en coordinació amb la Comissió i en sintonia amb el Parlament Europeu.” Cal fer una política de major proximitat als ciutadans perquè el “projecte europeu ha de ser sobretot el projecte dels ciutadans”. Aquests han de visualitzar que Europa actua unida per defensar els seus interessos. “Els ciutadans volen que la Unió Europea estigui al seu servei i per això esperen que els seus drets com a tals els acompanyin en tot l'espai de la Unió (portabilitat), en la seva dimensió social, civil, familiar o laboral. Solament així sentiran properes a les Institucions i se sentiran representats”. Per això “fa falta, sobretot, un lideratge clar i resolt, amb una sostinguda capacitat de diàleg amb la ciutadania.”

En tot aquest anàlisi he trobat a faltar una referència més profunda als valors que ens defineixen com a ciutadans d’Europa. En l’informe hi ha una breu referència genèrica. S’afirma que “la UE és més que un mercat comú. És també una unió de valors, encarnats en un compromís amb els drets humans, la pau, la llibertat i la solidaritat. Aquests valors posseeixen un sentit universal”. Res més. L’any 1990 Jacques Delors llançava la idea de “un cor i d'un ànima per a Europa que servís com a punt de suport per a la construcció i integració europees”. Jacques Delors ha criticat que el projecte europeu lo falta ànima. És evident. Aquest informe no ha tingut en comte aquesta advertència. Ha estat una oportunitat perduda. Crec que aquest informe hauria d’haver parlat més sobre quins són els valors i principis que identifiquen aquest projecte comú.¿Pot fer-se Europa sense aquesta ànima comuna?. Temo que sense aquests valors Europa serà un gegant amb peus de fang.

dissabte, 8 de maig del 2010

Hinduisme XV - Radha Soami Satsang Beas






Aquesta escola de ioga fou fundada per Baba Jaimal Singh Ji l’any1891 al costat del riu Beas. Jaimal Singh (1839 - 1903), conegut també com Babaji Maharaj fou el primer Satgur (verdader mestre) de Radha Soami Satsang Beas fins la seva mort. El seu successor fou Baba Sawan Singh.

Jaimal Singh durant la seva etapa militar participà en la guerra Anglo-Afgana del 1879 i, fou en aquest període quan començà a experimentar la meditació. L’any 1889 es retira de l’exèrcit i es retira a Bal Saran al costat del riu Beas al Punjab.

divendres, 7 de maig del 2010

Hinduisme XIV - Sri Aurobindo



Sri Aurobindo (1872 - 1950), de nom real Aurobindo Akroyd Ghose, va neixer a Calcuta però des dels set anys visqué a Anglaterra i es formà intel·lectualment a la universitat de Cambridge. Fou una figura polifacètica dins l’hinduisme com a filòsof, poeta i erudit, geògraf amb una visió particular, integrador de la cultura occidental i oriental, mestre de ioga, i activista polític compromès a favor de la independència de la Índia. Dominava diverses llengües, entre elles el sànscrit. Desprès de la seva formació tornà a l’Índia l’any 1893 i comença a moure’s per entorns polítics independentistes. Fou detingut el 1908 i empresonat durant un any per la seva activitat política. L’estada a la presó afavorí que cultivés la meditació i elaborà un pensament religiós orientat a desenvolupar una nova espiritualitat i a l’aparició d’una nova raça humana. A l’any 1910 abandonà l’activisme polític i canvià radicalment de vida.

Durant quatre anys practicà el ioga en silenci i l’any 1914 fundà una revista de pensament titulada Arya on, entre altres qüestions, es volia recuperar el sentit original dels llibres sagrats hindus, els Vedas, els Upanishad y la Bhagavad-gita i de la cultura india. De la seva reflexió i pràctica emergí una escola de ioga que es presenta com a integral.

En l’aspecte doctrinal, Sri Aurobindo creu que la divinitat no és una realitat llunyana o inaccessible, la divinitat està per tot arreu començant per l’interior de la persona. Tota la proposta religiosa de Sri Auobindo gira en com descobrir la divinitat interior i fer que es projecti cap l’exterior. Des del punt de vista còsmic, Sri Aurobindo considera que existeix una superment que, com si fos una consciència espiritual de nivell superior, controla i condiciona el desenvolupament de la humanitat.

A partir de la seva experiència en el ioga, Sri Aurobindo escriví el llibre La Mare, que es publicà l’any 1928. Aquest llibre és un manual pràctic del que Sri Aurobindo anomenà “ioga intergal” i explica el sentit de la Mare Divina. Una estreta col·laboradora de Sri Aurobindo fou Mirra Alfassa (1878-1973). Aquesta dona nasqué a París de pare turc i mare egípcia. Mirra Alfassa es coneguda pel nom La Mare. L’any 1914 La Mare coneix a Sri Aurobindo i a l’any 1920 s’instal·la a la India. La Mare dirigí el creixement i l’expansió de l’Ashram de Sri Aurobindo a Pondicherry i fundà el Centre Internacional d’Educació per preparar les futures generacions a la vida integral proposa per Sri Aurobindo.

dijous, 6 de maig del 2010

Emprenyat, però no desafectat


L’entrevista del president del Govern amb el president del principal de l’oposició acabà malament. Hem sento decebut. En l’encontre d’ahir, la gesticulació superà al relat. Què queda d’ahir?. Molt poc. La crònica d’un gran desacord i d’una profunda decepció. Sorprenentment, quan més política cal, els líders polítics es mostren amb grans dosis de tacticismes. Dóna la impressió que els estrategues electorals de l'opisició han recomanat tensar la situació confiant que la política del no insistent i perseverant portarà importants rèdits electorals. Per la seva part, el govern sembla estendre continues cortines de fum per amagar un problema que sol no pot resoldre. L’atzucac del Tribunal Constitucional distreu massa o evita centrar l’atenció i els esforços en el que ara importa: sortir ràpid i bé de la crisi econòmica. Mentre tant, el país, que necessita un profund pacte polític per resoldre la greu crisi econòmica, es queda atònit veient com les persones que l’haurien de construir-lo no es posen d’acord.

L’agenda política no es resol de forma sensata i amb sentit comú. Es parla del mercat com una entelèquia inabastable. Els mercats són elevats a la categoria de bé moral. Però s’amaga que en els mercats hi ha molta indecència i obscenitat. Els mercats no són bens morals, ni ho podran ser-ho mentre els especuladors campin com vulguin i facin trontollar l’economia de països; o els directius de les grans corporacions tinguin uns incentius fabulosos, tot i que alguns hagin enfonsat l’economia mundial o les pensions d’alguns d’ells siguin d’escàndol. Un mercat així és immoral. Perquè és immoral pretendre responsabilitzar de la sortida de la crisi a tots els ciutadans, mentre els culpables segueixen acumulant beneficis o el sistema financer, gran receptor d’ajudes públiques, no els presten als emprenedors perquè creïn de nou riquesa. La lògic del màxim guany predomina sobre l’ètica de la responsabilitat i l’esforç.

En aquest moments, trobo a faltar una veu col·lectiva de l’Església catòlica espanyola. Església tant ràpida en opinar sobre altres, es mostra lenta per recordar al sistema econòmic que hi ha una ètica social que cal afavorir i respectar. Alguns pastors, a tall individual, han recordat el guiatge de la recent Doctrina Social de l’Església en l’anàlisi de l’economia global. En aquest sentit, el pensament de Benet XVI resulta clau. Però això no és suficient. Com tampoc ho és refugiar-se en la vigència de declaracions anteriors. La societat espera veus clares i decidides. Avui cal que els pastors de l’Església encapçalin el to profètic de la denúncia cristiana i aportin esperança allí on la crisi crea abismes d’exclusió. La societat espanyola necessita que les principals institucions del país, a més del rei Joan Carles I, reclamin que cal un gran acord polític per sortir de la crisi. Ara més que mai es temps per la política. La gran política construïda sobre una anàlisi encertada, unes alternatives consensuades i gran dosis de lleialtat institucional. Puc estar emprenyat, però no estic desafectat. Segueixo creient en els grans valors socials que han motivat a moltes persones a lluitar a favor de la justícia i l’equitat. Per això, reclamo més convenciment en aquestes creences bàsiques i més compromisos concrets per recuperar l’economia d’aquest país. Estic perplex, però segueixo confiant en la política.

dimecres, 5 de maig del 2010

Laïcitat made in USA

L’anunci de la retirada per jubilació, té quasi 90 anys, del jutge del Tribunal Suprem John Paul Stevens ha obert un interessant debat sobre la laïcitat de les institucions nord-americanes. El Tribunal Suprem nord-americà (Supreme Court of the United States) és l’equivalent al nostre Tribunal Constitucional. Està format per 1 president i 8 magistrats nomenats tots directament pel President dels Estats Unitst i referendats pel Senat. Són càrrecs vitalicis. Només la mort, la renúnica voluntària, la jubilació o un procés de impeachment els pot remoure del càrrec. Arran de la retirada de John Paul Stevens han sorgit vàries veus als Estats Units que demanen al President Obama que anomeni a un magistrat sense conviccions religioses. Aquestes corrents consideren que el Tribunal Suprem està massa condicionat per les idees religioses conservadores fonamentalistes dels seus components. Per això demanen que, per compensar el pes que les idees religioses tenen en aquesta tribunal, actualment els seus magistrats són de notòries creences cristianes o jueves, s’esculli a un magistrat ateu.

Els promotors d’aquesta campanya creuen que el mateix Thomas Jefferson ho hauria fet per tal d’equilibrar la influència religiosa en el Tribunal Suprem. És bastant sorprenent considerar que, després de dos segles que la Constitució dels Estats Units afirmés l'absoluta separació entre Església i Estat, mai hi hagut un sol jutge ateu en el Tribunal Suprem. A Estats Units d’Amèrica, tenen un model de laïcitat particular que no se sembla, ni és homologable, als patrons de les democràcies europees. La majoria de càrrecs electes acaben les seves intervencions amb la frase “Déu beneeixi els Estats Units”. La cerimònia de presa de possessió de Barack Obama fou una mostra clara de la peculiar comprensió de la laïcitat nord-americana.

Al darrera d’aquesta campanya hi ha la denúncia de l’excessiu pes que les visions cristianes fonamentalistes tenen en la vida política nord-americana. Mentre la policia federal persegueix els fonamentalistes islàmics acusant-los de terroristes; els fonamentalistes cristians condicionen els tribunals de justícia i les institucions públiques perquè neguin l’evolució i defensin els punts de vista creacionistes o per exigir l’oració al inici de la jornada escolar. La religió segueix jugant una notable influència política i social a la societat nord-americana. Per això, han començat a aparèixer grups que demanen avançar cap la laïcitat constitucional. Camí que cal transitar amb urgència perquè, tot i que el Tribunal Suprem dictaminés a l’any 1961, que qualsevol persona, al marge de les seves creences, pot escollida com a representant del poble, encara hi ha set estats, entre ells Pennsilvània, Texes i Tennesses, que tenen lleis que impedeix als infidels estar en el govern. Increïble, però aquesta és la laïcitat made in USA.

dimarts, 4 de maig del 2010

Els musulmans i la por de l’altre

Els recents esdeveniments de Vic, El Vendrell o Pozuelo de Alarcón tenen alguns elements en comú. Un tret compartit és la por de l’altre, en aquest cas l’estranger i, de forma particular en alguns d’aquests municipis, els musulmans. En el darrer número de la revista VIA (12/abril 2010), publicació del Centre d’Estudis Jordi Pujol, hi ha un bon article "La por de l'altre" de Joan Carrera, professor d’Ètica a la Facultat de Teologia de Catalunya, que descriu el que és la por de les altres persones.

Segons el professor Carrera la por a l’altre neix perquè es considera que l’altre ha vingut a qüestionar la cultura compartida que les persones han construït al llarg del temps i que defineix una identitat comuna. La considerada pròpia del país d’acollida. Com que això és una qüestió subjectiva, resulta fàcilment modificable per la valoració que l’ambient fa de les virtuts de l’altre. Especialment, si aquestes són considerades com una amenaça o no. És evident que a Catalunya, no tots els nou vinguts són valorats de la mateixa manera. Així, hi ha col•lectius percebuts com més amenaçadors al considerar que la seva presència provoca més pors perquè, entre altres valoracions, es creu que interpel•len la identitat col•lectiva. Així, la dinàmica es situa en el camp del “nosaltres” i “els altres”, els d’aquí i les nostres costums i els altres amb les seves pràctiques tan diferents. Això és més notori quan les tensions es donen en torn a l’expressió pública de la religió com era el cas de Pozuelo de Alarcón. En aquest cas, es refusa l’ús del mocador per considerar-lo una expressió religiosa diferent a les socialment acceptades.

L’article del professor Carrera mostra com la cultura del nou vingut ens interpel•la, bàsicament, perquè ens sentim amenaçats al descobrir que la societat i la cultura compartida, aquella que considerem que defineix el que és percebut com a propi, estan menys cohesionades del que pensàvem. La percepció subjectiva de l’altre com amenaça està afavorida per diverses raons socials: l’acumulació de nus vinguts en determinats barris, la pobresa d’alguns d’aquests col•lectius que els fa mereixedors d’una atenció social preferent, els estereotips emprats pels medis de comunicació, etc...

Sobre les possibles alternatives per vèncer aquesta por, el professor Carrera, després de criticar els models basats en la simple assimilació, proposa un via basada en el respecte multicultural construït sobre el coneixement i el diàleg. El frec és important en els nous processos de cohesió social. Es tracta d’un model amb profunda intercomunicació intercultural, on la pertinença a una comunitat no comporta necessàriament exclusivitat ja que aquesta pertinença pot ser múltiple. Tothom tindria una identitat primària, però aquesta no exclou sentir d’altres identitats com a complementàries. Una persona pot sentir-se catalana i de religió musulmana. En aquest diàleg cal assumir que hi haurà uns elements comuns i unes diferències que s’hauran d’acceptar. La qüestió a resoldre és ¿quines diferencies no es poden acceptar?. El sentit comú porta a definir el respecte dels Drets Humans, per exemple, com un llindar irrenunciable. Així mateix, la societat d’acollida ha d’assumir que la presència d’aquests nous col•lectius també interpel•la i transforma la seva identitat. Recomano la lectura meditada d’aquest article.

dilluns, 3 de maig del 2010

Es la política i l`ètica, estúpids.

En la campanya presidencial de Bill Clinton de 1992 es feu famós l’eslògan electoral “¡es l’economia, estúpids!. Amb aquesta exclamació s’emfatitzava que, en aquells moments el que era important era l’economia i no política. Molts anys després, la crisi econòmica actual evidencia que l’economia ha esdevingut estúpida. L’expressió “és (...) estúpid” s’ha convertit en un paradigma de l’obstinació a no voler veure el que sembla evident. Aquest cap de setmana els suplements econòmics dels diaris insistien que la crisi econòmica està atrapada en ella mateixa. La remuntada del capitalisme a partir de la seva refundació, és una mite i una enganyifa. Després de dos anys de l’anunci dels líders mundials que per sortir de la crisi calia repensar el capitalisme, no s’ha fet res. Tot segueix igual o pitjor. Fins i tot, alguns dels causants de la crisi han pretès a tornar a fer les mateixes operacions fraudulentes. La feina encara està per fer i la crisi deixa sentir les seves profundes conseqüències.

Els esdeveniments dels darrers mesos evidencia que la solució real a la crisi no passa per l’economia, sinó per la política i l’ètica. Per la política, perquè els Estats han tornat a assumir un paper regulador del mercat del qual havia estat expulsat per les polítiques neolliberals. Ara, quan la crisi ha demostrat la seva duresa només la política pot frenar la perversió de l’actual sistema econòmica: socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. Cal tornar a la política per recuperar el sentit regulador del poder de l’Estat per neutralitzar les disfuncions del mercat.

Però també és temps de l’ètica. Perquè aquesta crisi econòmica ha demostrat que a la base de la distorsió del mercat hi ha una profunda manca de valors morals. La recerca del màxim benefici al marge del bé comú ha fet saltar la confiança en el mercat com a instrument d’assignació eficient de recursos. Benet XVI, en el seu discurs als membres de la Pontifica Academia de Ciències Socials, ha senyalat aquesta qüestió. A insistit que el sistema econòmic ha d’estar al servei de la dignitat de la persona i la recerca del bé comú. El Papa ha recordat que calen noves regles per regular l’economia global per tal que aquesta s’orienti a afavorir el desenvolupament integral de les persones. Cosa que ara no fa. Per això, la crisi econòmica s’ha convertit en una qüestió moral. De tal manera que les seves alternatives han de partir d’una important responsabilitat social en lloc d’abandonar-se als interessos privats i las lògiques privatives dels jocs de poder. Tot un programa d’actuació que troba la seva definició en l’encíclica “Caritas in veritas”

diumenge, 2 de maig del 2010

Anuari estadístic de l’Església Catòlica 2000-2010

Recentment ha estat publicat l’anuari estadístic mundial de l’Església catòlica corresponent el període 2000-2010 . A continuació es resumeixen els prinicipals dades d’aquests anys.

Al llarg d'aquests nou anys, la presència de catòlics al món ha passat de 1.045.056 en 2000 a 1.166 milions en 2008, amb una variació relativa del +11,54%. No obstant això, llegint les dades de forma diferenciada s'observa que a Àfrica es registra un increment del 33%, mentre a Europa la situació es manté substancialment estable (+ 1,17%); a Àsia l'increment és de +15,61%, a Oceania +11,39) i a Amèrica + 10,93. No obstant això, els catòlics europeus han passat del 26,81% del 2000 al 24,31%, de 2008. A Amèrica i Oceania es mantenen estables i a Àsia augmenten lleugerament.

Pel que fa al nombre de bisbes al món, s'ha passat de 4.541 en 2000 a 5.002 en 2008, amb un augment del 10,15%. La població sacerdotal, tant diocesana com a religiosa, mostra un lleuger creixement al llarg d'aquests nou anys (amb un augment del 0,98% a nivell mundial), passant de 405.178 en 2000 a 409.166 en 2008. Si a Àfrica i Àsia augmenten (respectivament un 33,1% i un 23,8,%), Amèrica es manté estable, mentre Europa i Oceania disminueixen un 7% i un 4%.

Els sacerdots diocesans augmenten un 3,10%, passant de 265.781 en 2000 a 274.007 en 2008. Per contrast, els sacerdots religiosos es troben en constant disminució (-3,04%), arribant a ser 135.159 en 2008. Els sacerdots disminueixen clarament solament a Europa: si en 2000 representaven més del 51% del total mundial, en 2008 decreixen al 47%. No obstant això, si a Àsia i Àfrica juntes suposaven en 2000 el 17,5% del total, en 2008 el percentatge era del 21,9%. Amèrica ha augmentat lleugerament el seu percentatge que ronda el 30%.

Quant als religiosos no sacerdots, si en 2000 eren 55.057, en 2008 han baixat a 54.641. Comparant les dades per continents, a Europa es percep una neta disminució (-16,57%) i a Oceania (-22,06%), mantenint-se establement a Amèrica i augmentant a Àsia (+32,00%) i a Àfrica (+10,47%). Les religioses són gairebé el doble que els sacerdots i 14 vegades els religiosos, però actualment estan disminuint. Han passat de 800.000 en 2000 a 740.000 en 2008. Quant a la seva distribució geogràfica, el 41% resideix a Europa mentre a Amèrica viu el 27, 47% , a Àsia el 21,77% i a Oceania l'1,28% . En termes generals, les religioses han augmentat en els continents més dinàmics, Àfrica (+21 %) i Àsia (+16%).

L'Anuari Estadístic de l'Església també recull l'evolució del nombre d'estudiants de filosofia i de teologia en els seminaris diocesans i religiosos. A nivell global han augmentat, passant de 110.583 en 2000 a més de 117.024 en 2008. Mentre a Àfrica i a Àsia els candidats al sacerdoci augmenten, a Europa disminueixen.

dissabte, 1 de maig del 2010

Hinduisme XIII - Divine Life Society



El ioga Swami Sivananda Saraswati (1887-1963), fundà la Divine Life Society al 1936. Sivananda era una monjo hinduista amb una important formació mèdica. Deixà escrits molts llibres sobre ioga i el pensament vedante. A partir de la seva experiència mèdica va entendre que l’enfermetat era un problema per l’esperit i proposà que la millor manera per guarir-se era la pràctica del ioga. Fou un gran divulgador de la pràctica del ioga per tot el món. Un dels seus deixeble fou Swami Satchidananda el qual extengué aquesta corrent hinduista pels Estats Units d’Amèrica. Un altre deixeble fou and Swami Satyananda Saraswati fundador de l’escola de ioga Satyananda. La tècnica de ioga proposada per aquesta escola s’anomena ioga de síntesi.

Aquesta escola de ioga està en sintonia amb la filosofia vedanta advaita. L’adjectiu advaita és per remarcar que aquesta escola vedanta no contempla el dualisme. Els seguidors d’aquesta escola creuen que l’única manera de sortir del cicle de reencarnacions és assolir la unitat personal amb l’absolut (Brahma). El camí per arribar a aquesta unió és augmentar el karma positiu de les persones. Per adquirir aquesta karma les persones han de tenir les següents qualitats: serenitat, regularitat, absència de vanitat, sinceritat, simplicitat, veracitat, equanimitat, no ser irritables, adaptabilitat, humilitat, tenacitat, integritat, nobles i magnamitat. Dintre de la seva doctrina recomanen el seguiment dels dos grans principis vedas el yama i el niyama. Sivananda recomanà als seus seguidors abstenir-se de menjar carn i alguns altres productes.




A Catalunya hi ha alguns centres de ioga que diuen seguir les orientacions de Sivananda.