dissabte, 30 de novembre del 2013

L’Islam en l’exhortació Evangelii Gaudium


El papa Francesc en la seva exhortació apostòlica Evangelii Gaudium comenta que en aquesta època és molt importància la relació dels creients amb l'Islam, especialment en aquells països de tradició cristiana. En aquests llocs és clar que els musulmans poden celebrar  lliurement el seu culte i, amb sense masses dificultats, poden viure integrats en la societat. El papa recorda que els musulmans , «confessant adherir-se a la fe d'Abraham, adoren amb nosaltres un Déu únic, misericordiós, que jutjarà els homes el dia final». Per Francesc “els escrits sagrats de l'Islam conserven part dels ensenyaments cristians; Jesucrist i Maria són objecte de profunda veneració”.   És admirable, diu el papa,  “veure com joves i ancians, dones i homes de l'Islam són capaços de dedicar temps diàriament a l'oració i de participar fidelment dels seus ritus religiosos. Al mateix temps, molts d'ells tenen una profunda convicció que la pròpia vida, en la seva totalitat, és de Déu i per a Ell. També reconeixen la necessitat de respondre-li amb un compromís ètic i amb la misericòrdia cap als més pobres

Aquesta admiració cap la religiositat dels musulmans s’ha de traduir en voluntat de diàleg i col·laboració per part dels cristians. Però, per fer-ho, afirma Francesc, “és indispensable l'adequada formació dels interlocutors, no sols perquè estiguin sòlidament i joiosament arrelats en la seva pròpia identitat, sinó perquè siguin capaços de reconèixer els valors dels altres, de comprendre les inquietuds que hi ha a l’arrel dels seus reclams i de treure a llum les conviccions comunes. . Per això els cristians hauríem d’acollir amb “afecte i respecte els immigrants de l'Islam que arriben als nostres països, de la mateixa manera que esperem i preguem ser acollits i respectats en els països de tradició islàmica”. Per aquest motiu el papa Francesc implora “humilment a aquests països que donin llibertat als cristians per poder celebrar el seu culte i viure la seva fe, tenint en compte la llibertat que els creients de l'Islam gaudeixen en els països occidentals! Enfront d'episodis de fonamentalisme violent que ens inquieten, l'afecte envers els veritables creients de l'Islam ha de portar-nos a evitar odioses generalitzacions, perquè el veritable Islam i una adequada interpretació de l'Alcorà s'oposen a tota violència”.

divendres, 29 de novembre del 2013

Diàleg interreligiós



Per poder dialogar cal entendre l’altra persona. La receptivitat vers l’altra és fonamental. Aquesta actitud és resumeix en una paraula: empatia. Cal saber-se situar en la situació de l’altra per entendre les seves raons. Des d’aquesta comprensió el diàleg es fa fluid i és molt més fàcil trobar punts de trobada que ajudin a progressar. En tot diàleg, les persones canviem. No restem indiferent als arguments dels altres i les seves raons són incorporades com a referències que ajuden a madurar el propi pensament. Així, el pensament és una procés obert a la seva transformació per la trobada dialogal amb l’altre.

Aquesta és la idea que el papa Francesc ha transmès als participants de la Plenària del Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós . En el seu discurs , Francesc ha recordat que
aquest diàleg avui és més necessari que mai perquè el món, gràcies a la globalització, s’ha fet més petit i les trobades entre persones que tenen diferents religions és constant. Però, cal estar preparats per saber dialogar. Aquesta realitat és un desafiament per a la compressió de la fe i per a la vida concreta de les Esglésies locals, de les parròquies, de moltíssims creients. Per fer que el diàleg sigui fructífer cal, fent referència a la seva recent publicada exhortació apostòlica Evangelii gaudium, tenir  "una actitud d'obertura en la veritat i en l'amor ha de caracteritzar el diàleg amb els creients de les religions no cristianes, malgrat els diversos obstacles i dificultats, particularment els fonamentalismes d'ambdues parts".

Dialogar, ha dit el papa, "no significa renunciar a la pròpia identitat quan es va a la trobada amb l'altre , i tampoc cedir a compromisos sobre la fe i la moral cristiana". Al contrari, citant de nou l'exhortació apostòlica , Francisco ha assenyalat que "la veritable obertura implica mantenir-se ferm en les pròpies conviccions més profundes, amb una identitat clara i joiosa ". I és per això que aquesta obertura està "oberta a comprendre les raons de l'altre, capaç de relacions humanes respectuoses , convençuda que la trobada amb qui és diferent que nosaltres pot ser una ocasió de creixement en la fraternitat, d'enriquiment i de testimoniatge ". Sobre el diàleg interreligiós el papa Francesc ha dit que els catòlics “no imposem res, no fem servir cap estratègia enganyosa per atreure fidels, però sí testifiquem amb alegria, amb senzillesa, allò en el que creiem i el que som". El diàleg ha de servir per superar la por  “cap a les diferents tradicions religioses i cap a la dimensió religiosa com a tal" . Sobre el diàleg el papa ha afirmat que "el futur està en la convivència respectuosa de la diversitat , no en l'aprovació d'un pensament únic teòricament neutral . Per això, es fa imprescindible el reconeixement del dret fonamental a la llibertat religiosa , en totes les seves dimensions"

dijous, 28 de novembre del 2013

¿Quin Islam per quina Catalunya?


Aquesta suggerent pregunta fou feta per l'islamòleg català Jordi Moreres en una taula rodona que era pòrtic al congrés sobre Viure l’islam al sud d’Europa. La construcció de la trasnacionalitat des d’una perspectiva religiosa  organitzada pel Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials de la Universitat de Barcelona i Autònoma de Barcelona. La pregunta obliga a repensar alguns de les premisses presents en el tímid debat sobre el model d’Islam que cal assumir com a propi a Catalunya. La mateixa pregunta se la feu també Tawfiq Cheddadi i tot seguit proposà algunes respostes interessants sempre molt ben fonamentades en la teologia islàmica. Per aquest sociòleg i teòleg islàmic, imam de la gran mesquita de Terrassa i actual president del comitè consultiu de l’associació Ucide-Cat, l'Islam no només es adaptable a les diferents realitats dels països on viuen els musulmans, sinó que ho ha de fer perquè això forma part de la seva essència i tradició. Per Tawfiq Cheddadi existeix un nucli de creences inscrites en l’Alcorà i la Sunna, i altres fonaments doctrinals,  que defineixen el que és l’Islam. Però existeixen altres creences i comportaments, que també es creuen fonamentals pels musulmans, que són només el resultat de les anomenades escoles jurídiques i interpretatives que nodreixen la Sharia, llei musulmana, i que són perfectament emmotllables als contexts culturals on viuen els musulmans.

A Catalunya té sentit parlar d'un Islam català, afirmà Tawfiq Cheddadi. La mateixa singularitat catalana porta a cercar aquest model propi de l’Islam. L'obvietat d’aquesta afirmació, junt amb la naturalitat i fonamentació teològica que l’imam de Terrassa basà el seu raonament, sorprené a més d’uns participants en el col·loqui. Alguns dels assistents defensaren la unicitat universal de l’Islam. Els arguments de Tawfiq Cheddadi causaren una perplexitat amable entre els assistents no catalans que constataren que fora de Catalunya ningú es proposa un plantejament similar. Deien, resulta inimaginable un Islam madrileny, mentre que a Catalunya això és natural.


Tawf iq Cheddadi afirmà que els makasids (maqasids) de l’Islam, els grans objectius o propòsits de la fe vinculats a la Sharia: assegurar la religió, protegir la vida (no matar), protegir la llibertat de pensament, protegir la propietat i els bens i protegir la família com institució poden ampliar-se a partir dels contextos culturals en els quals es viu l’Islam. Ell proposà incorporar qüestions com la justícia, la llibertat, el valor de l’individu, etc... Aquí, penso, és on es podrien afegir els aspectes relacionats amb el respecte i igualtat de les dones, tema molt sensible en la nostre societat. Aquest és el camí a explorar i recórrer per definir quin és el camí que han de fer els musulmans catalans per definir el que pot ser el model de l’Islam català.

dimecres, 27 de novembre del 2013

Escatologia, mal gust i ofensa d’una figureta

La polèmica està servida. Una empresa de Torroella de Montgrí ha posat a la venda figura de la Marededéu de Montserrat caganera. Els catalans som tenim una compressió popular de l’escatologia.  La particular visió de l’escatològica que hem fet els catalans també està incorporada amb naturalitat al cicle festiu nadalenc. Els dies abans de Nadal s’alimenta un tronc tapat amb una manta perquè a cops de bastó cagui el dia de Nadal, o a la vigília, provocant  la joia de la mainada. Tampoc es concep el pessebre català sense la figura del caganer. L’escatologia catalana ha fet del caganer del pessebre una mena d’heroi nacional. Aquesta figura simpàtica ha anat evolucionant en el temps i del pagès amb barretina s’ha transformat amb un estol de figures públiques que han passat a tenir la consideració de caganers. He de reconèixer que mai m’ha agradat del tot aquesta llicència creativa. És cert que les tradicions evolucionen, però no sempre en la línia encertada. En aquest cas, la proliferació escatològica de figures entra en terrenys ridículs i que, en determinats casos, ratlla el mal gust i fereix sensibilitats.

El pessebre és una representació religiosa que evoca el sentit íntim d’una creença que expressa així l’expectativa i joia del naixement del Salvador, Jesús. El que era una manifestació artística de la fe ha esdevingut una icona de la cultura popular i s’ha integrat amb normalitat en les manifestacions de les festes nadalenques. Exceptuant els laïcistes radicals, que sempre estan a la que salta, la majoria de persones accepten que el Pessebre és un signe de la tradició popular catalana assumida per amplis sectors de la ciutadania. Aquesta s’ha anat transformant-se en el temps i, a banda de la rica tradició pessebrista catalana, amb les seves elaborades figures i altres additaments, en moltes cases els pessebres són petites obres d’art que sempre tenen en la fires de Santa Llúcia un bon recurs per expressar la creativitat amb gran goig de la mainada.

En els darrers anys s’ha produït l’evolució creativa de la figura del caganer; figura incorporada al pessebre a finals del segle XVII quan començà a ser representada per un pagès amb barretina, fumant en pipa i amb camisa blanca. La seva incorporació en el pessebre anava associada a bones ventures i auguris pel proper anys.  Però la seva simbologia ha sucumbit arrossegada per l’afany de vendre. En aquest sentit els personatges públics eren un bon recurs per assegurar els  ser introduïts i per això han estat introduït amb tots els honors como a caganers. Confesso que no m’agrada la banalització de la figura pública en la seva categoria de caganer. Es pot comprendre que amb això es vulgui expressar la crítica o el desacord amb la seva actuació i com que els personatges públics estan a l’aguait de totes les mirades tenen forces números d’entrar a formar part de la categoria de caganers. Però, tot i així, no m’agrada introduir aquesta interpretació creativa en el pessebre. Perquè desvirtua el propi valor simbòlic de les figures tradicionals d’aquesta manera popular de representar el que és, en origen, una manifestació religiosa i per la consideració que tinc encara per certes persones.

La novetat d’aquest any és la incorporació de la Marededéu de Montserrat com a caganera. A més de trobar-ho de molt mal gust i d’una concepció estètica vulgar i xavacana, em rebel•lo perquè representa la banalització d’un símbol que em mereix el màxim respecte, a més d’unir i definir alguns dels referents de la nostra identitat com a catalans. Alhora de ser iconoclasta, que alguns cops cal ser-ho, no s’hi val tot perquè l’erosió dels símbols que uneixen i donen sentit ens empobreix.Si no hi ha límits alhora de banalitzar allò que té valor col•lectiu ens trobarem amb les mans buides alhora de dir qui som, d’on venim i on volem anar. M’indigno també perquè és la Moreneta, però aquesta indignació va més enllà d’un símbol que aprecio, estimo i que forma part de la meva íntima identitat persona. La meva indignació és un crit d’alerta per la frivolitat que hi ha al darrera d’aquest gest. Sembla que els criteris de mercadotècnia s’imposen sobre altres valors alhora de decidir introduir la Moreneta en el món dels caganers.


Finalment, no puc deixar de comentar el que em sembla paradoxal per part dels creadors d’aquests caganers d’il•limitada imaginació ¿per què es respecten alguns personatges simbòlics?. La seva desbordant imaginació creativa es frena alhora de representar algunes figures que, per experiències d’altres llocs, fan intuir que els podrien portar problemes si fossin elevades a la categoria escatològica. Malament. La seva covardia els salva, però això evidencia que existeix una asimetria alhora de tractar aquestes qüestions. Tampoc vull que, per compensar, comencin a fer caganers d’aquests símbols o personatges. Però sí que meditem que alhora de fer pim-pam-pum resulta gratis fer-ho amb determinades creences mentre que és perillós endinsar-se en altres. En qualsevol cas, i sobre tota altra consideració, cal afirmar que la llibertat d’una societat democràtica consisteix en poder fer caganers sobre qui es vulgui. En qualsevol cas, aquesta llibertat exigeix maduresa per valorar si el seu exercici pot ofendre la sensibilitat d’algunes persones, pot lesionar referències col•lectives o debilitar la seva significació. Sempre, tota llibertat comporta l’exercici de l’autocontrol i assumir que existeixen uns límits que, preferiblement, és recomanable no sobrepassar-los.

dimarts, 26 de novembre del 2013

Memorial Cassià Maria Just


Avui ha estat lliurat el III Memorial Cassià Just de la Generalitat de Catalunya a través de la Direcció General d’Afers Religiosos a la Comunitat Filipense de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes de Barcelona pel seu servei al país, a la pedagogia i a l’espiritualitat. El nom del guardó evoca el record de Cassià Maria Just qui fou abat del monestir de Santa Maria de Montserrat des de l’any 1966 fins 1989 i referent en el diàleg, l’humanisme, l’acolliment, la solidaritat, la llibertat d'esperit i la defensa de Catalunya. El memorial vol reconèixer les aportacions a la construcció d’un espai comú basat en la laïcitat com a respecte a la diversitat, en el marc d’una societat moderna, justa i democràtica. 


El jurat ha concedit el III Memorial a la Comunitat Filipense de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes de Barcelona pel seu servei al país, a la pedagogia i a l’espiritualitat. Aquest centre educatiu que ha estat pioner en la renovació pedagògica i ha obert nous camins en l’educació espiritual. El veredicte del jurat també afirma que “el guardó a la Comunitat Filipense també és un reconeixement de la important tasca que duen a terme moltes institucions educatives en la formació integral dels alumnes com a persones lliures, responsables i conscients de la dimensió espiritual”. El jurat ha valorat especialment “la pràctica diària dels exercicis d’interiorització amb l’alumnat com a entrada en aquell àmbit del misteri que ajudarà els nois i noies en les seves opcions espirituals”. També han considerat de forma positiva “l’ensenyament de la cultura religiosa a tot l’alumnat, des de l’especificitat pròpia d’una escola cristiana, com a base del respecte entre les persones i el reconeixement de totes les religions com a fons de saviesa”. A més, s’ha valorat, de manera especial, “l’arrelament de les germanes filipenses, la majoria de les quals provenen de fora de Catalunya, per tal de fer-se seus la llengua, la història i els anhels del nostre país, i l’obertura a l’entorn, tot posant casa seva a disposició d’iniciatives diverses en l’àmbit cívic, pedagògic i cultural”.

L’Escola Nostra Senyora de Lurdes va ser creada el 1880 per Gertrudis Castanyer, fundadora de la Congregació de Germanes de Sant Felip Neri, conegudes com les Filipenses. Un orde religiós fundat a Catalunya que avui és present a diversos països del continent americà. Els anteriors premiats foren, el cardenal Martini, en la primera edició, i la monja Teresa Losada en la segona edició. Moltes felicitats a aquesta comunitat educativa pel III Memorial Cassià Maria Just.

dilluns, 25 de novembre del 2013

La centralitat de Crist


El papa Francesc tancà ahir l’any de la fe. En la seva homilia, comentant l’Evangeli del diumenge, insistí en la centralitat de Crist en l’experiència cristiana. Crist és centre de tot el poble de Déu. L’individu, en la seva recerca del seu sentit, s’apropa a l’experiència de Déu. Però aquest esdevé comprensible a través de l’encontre de Jesús. És ell qui fa possible entendre qui és Déu i com actua a favor de la humanitat. Jesucrist ens mostra un Déu que es fa proper i que accepta  acompanyar les persones en el seu caminar per la vida. Amb l’encarnació, Déu es fa amor per l’individu i Crist és el seu germà. La reflexió feta pel papa Francesc enllaça amb els comentaris que vaig escoltar ahir a mossèn Francesc Romeu a la parròquia de Santa Maria del Taulat.

A partir de la centralitat de Jesús trobem la identitat com a poble més enllà de les expectatives individuals. Perquè la fraternitat proposada pel Crist ens uneix als individus en una sola comunitat que transcendeix les individualitats. Aquell, amb la seva vida, mort i resurrecció, es situa en el centre de la història de la humanitat , i també el centre de la història de tota persona. El papa Francesc diu que “a ell podem referir les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes que entreteixeixen la nostra vida. Quan Jesús és el centre , fins i tot els moments més foscos de la nostra existència s'il·luminen, i ens dóna esperança, com li va passar al bon lladre en l'Evangeli”. Aquell que es trobava clavat en creu al costat de Jesús.

Davant la provocació del poble, de les autoritats i dels soldats que increpen a Jesús clavat en creu incitant-lo a salvar-se, “si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix” (Lc 23,36). Però Jesús assumeix la seva mort perquè la salvació no és una resposta individual sinó una invitació a viure-la de forma col·lectiva. Per això, Jesús l’estén, en un últim diàleg al lladre que mostra penediment i demana Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne” (Lc 23,42). La resposta de Jesús és “t'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradí” (Lc 23,43). La promesa de Jesús al bon lladre ens dóna una gran esperança perquè eixampla l’abast de la salvació a una proposta universal. Tothom n’és beneficiari i qualsevol persona s’apropa a la salvació a partir del descobriment de la centralitat de Jesús en tots els aspectes de la vida. Qualsevol persona pot fer el mateix reconeixement del bon lladre si descobreix el paper que Jesús pot jugar en el discerniment personal del camí de la salvació.

diumenge, 24 de novembre del 2013

Cultura de l'encontre

El president del Pontifici Consell per les Comunicacions Socials, Mons. Claudio Maria Celli, ha assegurat que davant la crisi calen “gestos concrets d' amor solidari” amb els que més la pateixen. Monsenyor Celli ha presidit la trobada del capítol espanyol de la Fundació Centesimus Annus Pro Pontifice que s’ha celebrat aquest cap de setmana a València sota el lema “Per sortir de la crisi : Idees i Inspiració en la Doctrinal Social de l'Església”. L’arquebisbe Celli ha afirmat que “el problema no és només fer gestos d'amor solidari, sinó mirar cap les estructures que creen situacions d'aquest tipus, cosa que de vegades oblidem”. Afegint que “sovint expressem la nostra solidaritat en gestos concrets però senzills i, en canvi, cal mirar no només a la microeconomia, sinó també a la macroeconomia i preguntar-nos sobre el que està causant una situació de crisi”.

No és un camí fàcil trobar les solucions als problemes estructurals. Però cal recorre’l ja que “no hi ha solucions fàcils, cal estudiar i aprofundir, però l'important és el compromís concret, els gestos concrets, encara que ens equivoquem de vegades”. En aquest sentit, monsenyor Celli ha esmentat que el papa Francesc, tot sovint, “recorda quina Església hem de ser:Església compromesa, encara que de vegades sigui accidentada” on “l'atenció, proximitat, obertura, disponibilitat, i l'escolta als pobres no ha de ser només una cosa romàntic, sinó quelcom concret”.

Aquest compromís per les persones que pateixen, ha dit monsenyor Celli, neix de l’experiència religiosa de saber que “tenim un Pare i que tots som fills eternament estimats per aquest Pare, dóna a cada ésser humà una dimensió infinita i exigeix ​​una actitud d'amor compartit, amb una atenció especial pels pobres”. Aquest amor compartit “no és una dimensió ideològica que afirma principis sinó que s'ha de traduir en gestos concrets”. “Si creiem de veritat que el Fill de Déu s'ha fet home, compartint concretament tot el camí de l'home, aquest amor cal expressar també concretament”  ha recordat l’arquebisbe Celli. Per això és molt important el testimoniatge de la fe. El papa Francesc a Assís convidà als cristians  a “anunciar sempre l'Evangeli, si cal també amb paraules”, perquè “és indubtable que el primer anunci es dóna amb el testimoni personal, compromès”.


Finalment, el president del Pontifici Consell per les Comunicacions Socials ha convidat a practicar la “cultura de l’encontre” en lloc de “la cultura del descart, en la qual els cristians estem acostumant a avaluar a una persona i el seu èxit en funció del poder que aconsegueix, del que té”. Aquesta cultura de l’encontre “obliga a l'Església a unes actituds, a preses de posicions concretes, i a l'exigència d'una encarnació en la vida concreta de cada dia de principis com el respecte de tota persona humana”

dissabte, 23 de novembre del 2013

Virtuts cristianes i virtuts públiques. 5 – Compromís

Recordo que fa uns quants anys, quant el passotisme s’havia elevat quasi bé a la categoria de virtut pública, una campanya de l’Església catòlica que deia que si es volia passar, al menys calia haver passat per alguna cosa. Avui no és que haguem avançat massa en relació aquest signe dels temps moderns: el poc compromís. La majoria de persones tenen aversió a adoptar compromisos que els vinculin. Com a molt, se’n poden adoptar de forma momentàniament per defensar grans causes  però, a la primera de canvi, es retorna a les manses aigües de la plàcida vida absenta de compromís.

La fe és compromís. La fe es viu i celebra en la història de la humanitat. El cristià no hauria de ser indiferent amb el que passa a la societat i, de forma especial, ha de prendre partit actiu per vèncer el sofriment de les persones. Això només es resol comprometent-se amb la causa de Jesús que és la causa dels pobres. Jesús, a l’inici de la seva prèdica s’aixecà a la sinagoga, obrí un rotlle de la Bíblia i llegí el següent fragment del llibre d’Isaïes: “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu  perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres,a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (Lc 4,18-19)”.

Fent això el cristià esdevé seguidor de la causa de Jesús. De tal manera que al final, en el moment en que Déu ens ajudi a mirar el que hem fet en la vida ens preguntarà exactament que hem fet a favor dels pobres i febles. En la paràbola del judici final “Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.» Llavors els justos li respondran: «Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure?  ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir?¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't? » El rei els respondrà: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu».” (Mt 25,34-40).


L’acció política forma part del compromís moral de les persones amb la causa de Jesús. La política és moral i pràctica per ordenar la convivència i orientar-la cap el bé general i les virtuts que humanitzen la societat. En el Compendi de la Doctrina Social de l’Església catòlica es diu “la comunitat política tendeix  al bé comú quan actua a favor de la creació d’un ambient humà en què s’ofereix als ciutadans la possibilitat de l’exercici real dels drets humans i del compliment ple dels respectius deures” (Compendi article 388). L’àmbit polític és el lloc on les persones pretenen resoldre els problemes que els preocupen a través de solucions tècniques acordades i consensuades. La política és un compromís pel bé general i per això no és aliena a l’experiència cristiana. La política no és aliena a l’experiència de fe, però la fe es relaciona amb la política, no per discutir les decisions tècniques, sinó per reforçar l’elecció moral que està a la base de tota política

divendres, 22 de novembre del 2013

Les burrades polítiques proliferen

Penso que alguns dels problemes incorporats com a prioritaris en l’agenda política del moment provenen d’un important incultura que tenen determinats dels polítics que es tan en la primera línia mediàtica. M’agradaria trobar en política més exemples de la finor erasmista de l’anàlisi concret, argumentat i fonamentat. Per exemple, en el debat sobre el reconeixement del poble català  com a subjecte polític domina molt més la visceralitat passional que el coneixement travat. Aquesta actitud, que combina la superficialitat i la vehemència del xoc, que tant horroritzava a Erasme de Rotterdam, sembla estar molt estesa entre determinats dirigents polítics.

Em sorprèn la facilitat que mostren alguns d’aquests polítics en les faules o manipular la història per emmotllar-la als interessos particulars. He sentit, amb estupor, a un polític aragonès afirmar, sense immutar-se, que la parla de la Franja de Ponent és probablement més antiga que el català. El seu argument de pes es que el català fou normalitzada cap els anys 80 del segle passat. El mateix problema mostren els qui parlen sobre la qüestió nacional catalana. Més d’un cop he escoltat que el reconeixement de la identitat nacional de Catalunya  es deu gràcies a la generositat de la Constitució espanyola. Així, amb total impunitat, aquest argumentació vincula l’origen nacional de Catalunya a l’any 1978. Increïble. En aquests moments, les tonteries i burrades es succeeixen sense parar.


La política necessita de polítics més il·lustrats i més llegits, o amb intel·ligència natural i pràctica, perquè la seva funció és contribuir o facilitar la humanització de la societat i això no es pot fer sense cultura. No cal fer cap examen d’idoneïtat cultural per ser polític, però sí que s’agrairia més nivell d’intel·ligència innata, poc refinada però pràctica, aquella que es té, no per haver llegit o estudiat molt, sinó per la capacitat de discernir si es diu una tonteria o no. Estaria conten si alguns del salvapàtries moderns fossin, de forma natural, espavilats i, en cas d’ignorància, com diu molt bé el llibre dels Proverbis: callessin. 

dijous, 21 de novembre del 2013

El cardenal Rouco i la unitat d’Espanya


La Conferència Episcopal Espanyola es troba immersa en importants  mudances amb més efectes col·laterals dels esperats. Un dels seus principals damnificats és l’actual, i encara, President cardenal Rouco Valera. Les seves càbales per controlar l’elecció del secretari i portaveu de l’episcopat no han reeixit tal com s’esperava. Un grup important de bisbes han escollit, contra tota inicial previsió, pel càrrec de Secretari General al capellà José Antonio Gil Tamayo. Excel·lent professional i gran persona, que aportarà al front d’aquesta secretaria diàleg i amabilitat que, ben segur, contrastarà amb el caràcter rom del seu predecessor, el bisbe Juan Antonio Martínez Camino. La seva marxa és un pas més per desfer la triple A que presidí, ans enrere les principals decisions de l’episcopat espanyol: Antonio Cañizares, Juan Antonio Martínez Camino i Antonio Maria Rouco Valera. El següent a plegar és aquest al capdavant de la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola.

Sembla que el cardenal president vol que se’l recordi com un paladí de la unitat d’Espanya. En la seva intervenció en la inauguració de la Permanent de l’episcopat afirmà, amb tota naturalitat, “la unitat de la nació espanyola és una part principal del bé comú de la nostra societat que ha de ser tractada amb responsabilitat moral”. Fa uns quants anys, aquest fou també l’eix argumental del cardenal Cañizares al parlar del futur d’Espanya. El cardenal Rouco ha tornat a insistir en el mateix argumentari: la solució política en relació a l’Estat, la unitat, té una consideració moral. La seva argumentació, intuïda per les seves paraules, és una clara presa de posició per unes de les opcions que estan en el debat polític a Catalunya. Opino que podria haver defensat, amb la mateixa vehemència moral, que també és un bé moral que els catalans són un subjecte polític que poden decidir quin futur volen en la seva relació amb Espanya. És més, em sembla que és més bé moral poder fer aquest exercici de democràcia que la solució política que es doni a la relació Catalunya- Espanya, doncs tan moral serà la unitat com la separació.

Cal escoltar més veus eclesials catalanes parlant sobre els valors morals que es troben al darrera dels temes que integren l’agenda política actual. Els catòlics necessitem escoltar veus preparades que orientin les actuals actituds i decisions polítiques. El silenci d’algunes veus pot interpretar-se de moltes maneres, des de l’ambigu calculada fins l’opció tàcita tàctica per evitar prendre partit per alguna de les alternatives confrontades. Em dona la impressió que hi ha encara molta timidesa o tebiesa, o una simple contenció interior, alhora d’ajudar a la comunitat catòlica a conformar el seu criteri moral l’actual moment i en el futur quan hagi d’enfrontar-se com a ciutadans a la necessitat de prendre una decisió a favor d’una alternativa o una altra. En tot cas, el que em sembla clar que el bé moral és que la ciutadania pugui escollir lliurament quin és el camí a seguir en la relació de Catalunya amb Espanya. 

dimecres, 20 de novembre del 2013

Intel·ligència del cor


S’acaba d’inaugurar el Fòrum Global del KAICIID organisme creat per Aràbia Saudita , Espanya i Àustria on la Santa Seu hi participa com entitat observadora. Aquesta tronada del Fòrum està centrada en la idea de valorar i entendre “La mirada de l’altre”. En la sessió inaugural el cardenal Jean Louis Tauran, president del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, afirmà que el “diàleg interreligiós ensenya a prestar atenció a no donar de les altres religions una imatge negativa especialment en llocs com les escoles, les universitats, en el mitjans de comunicació o en els propis discursos religiosos. Aquest diàleg ajuda a no menystenir les conviccions religioses dels altres, especialment quan no hi son. També ensenya a valorar la diversitat en tots seus aspectes  - ètnic, cultural, visió del Món - com una riquesa i no de com una amenaça"

Així mateix, el cardenal Tauran explicà que ara, quan en aquest món canviant on tot s’està tornant més provisional les religions poden fer unes aportacions específiques orientades a proporcionar raons per viure. Però les religions “han de proposar no imposar”. L’objectiu de l’encontre d’aquest any, amb els títol ben clar “La imatge de l’altre” es trobar l’estratègia per sensibilitzar els joves d’avui per tal que tinguin una imatge objectiva, honesta i correcta dels altres.

Durant la seva intervenció el cardenal Tauran destacà que "al centre de les nostres preocupacions hi ha la persona humana, homes i dones. Són ells l'objecte d'atenció dels líders polítics i religiosos. Cada un de nosaltres és un ciutadà i un creient i no un ciutadà o un creient. Tots pertanyem a la mateixa família humana. I això vol dir que compartim la mateixa dignitat, afrontem els mateixos problemes, gaudim dels mateixos drets i som cridats a complir el mateix deure". El cardenal afirmà que una de les tasques del KAICIID ha de ser la promoció de "la intel·ligència del cor, és a dir, la que ens inspira a respectar tot el que Déu compleix en cada ésser humà i, al mateix temps, el misteri que cada ésser humà representa. Hem d'evitar, absolutament, que les religions engendrin pors i actituds de superioritat o exclusió". Per això es valoren molt positivament aquests trobades perquè representen "un lloc on conèixer-se millor i compartir capacitats per poder construir un món més segur i il·luminat, en el qual tots els seus habitants visquin en esperit de fraternitat ". La trobada de 2014 estarà dedicada als Mitjans de Comunicació i l'última, el 2015, el tema central serà Internet.

dimarts, 19 de novembre del 2013

Pregar llegint els diaris


Fa molts anys vaig llegir un llibre que va impressionar-me molt i que m’ajudà a madurar la meva fe. Es tractava de Sincers envers Déu (Honest to god) del bisbe anglicà John A. T. Robinson. En aquest obra serena i ben pensada Robinson proposava que el diari era un bon recurs per orientar la pregària. Ahir, veient el programa el Convidat, Arcadi Oliveres explicava a Albert Om, en l’excel·lent programa El Convidat, que “cada dia obro el diari i em trobo amb les injustícies que no es poden acceptar”. Aquesta manera de llegir els diaris ajuda a fer d’ells una ajuda útil per pregar. Doncs la revolta davant la justícia porta a descobrir l’amor que te Déu davant del sofriment dels altres i que es torna en la pregunta que ens fa a nosaltres sobre “¿on és el teu germà?.


És evident que un diari no esgota totes les modalitats i formes de pregària, però no és menys cert que ajuda a entendre per quins viaranys camina el proïsme i quins rostres prenen les injustícies del món. Al darrera de les lletres impreses de la premsa Déu escriu també la història de la salvació. Tenia raó Santa Teresa de Jesús quan afirmava “Dios escribe derecho, pero con renglones torcidos” perquè al darrera de tota aquesta informació sobre el patiment humà que reclama la nostra atenció Déu es fa present per recordar-nos que la història s’escriu de forma decidida, amb lletra clara i entenedora. Per això la pregària que brolla de la lectura del diari porta a l’acció perquè la injustícia clama al cel i es una ofensa a Déu. Del diari cal passar a l’acció, a un compromís actiu personal a favor de la justícia. La lectura del diari pot ser un estímul per contemplar la realitat i preguntar-se que cal fer per transformar-la. En aquest sentit, la informació és un camí per descobrir àmbits en els quals les persones podem implicar-nos per transformar aquesta realitat que acostuma a torçar masses vides. 

dilluns, 18 de novembre del 2013

Virtuts cristianes i virtuts públiques. 4 – Estimar

La resposta a l’alteritat és l’amor al proïsme. Es tracta d’un amor infinit, sens límits. Joan ens introdueix la centralitat de l’amor al germà, el proïsme, com a via per conèixer a Déu. Així, “ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà” (1Jn 4,19-21).

El comportament dels cristians en política ha de ser una resposta concreta a la pregunta de Jesús en la paràbola del bon samarità: “quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué: --El qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: --Vés, i tu fes igual” (Lc 10,36-37).  Però aquest amor no és una recepta genèrica, necessita concreció en la biografia personal i en la història.

Pels polítics cristians la pràctica d’aquest amor és una experiència de profunda intimitat amb Déu perquè estimar es testimoniar-lo:  “a Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre,  el seu amor ha arribat a la plenitud” (1 Jn 4.12). Tenir fe és participar en l’amor de Déu a través de l’amor al germà. El proïsme esdevé el camí per arribar a Déu. Aquest situar-nos davant del germà per poder veure el rostre de Déu prohibit a través del rostre del germà esdevé central en l’experiència del creient. “A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat” (Jn 1,18) i “a Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud” (1Jn 4,12)


diumenge, 17 de novembre del 2013

Virtuts cristianes i virtuts públiques. 3 – Obertura a l’alteritat

L’acció política ha d’estar presidida per una actitud d’obertura als demés. Res d’allò que passi als humans ha de ser insensibles als polítics, especialment el seu sofriment. Tota la tradició bíblica és un relat de la sensibilitat que té Déu al patiment de les persones. En la narració de la trobada de Moisés amb Déu després de sentir la seva crida s’explica que el Senyor li digué “He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis i fer-lo pujar des d'Egipte cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel: el país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els perizites, els hivites i els jebuseus. El clam dels israelites ha arribat fins a mi i he vist com els egipcis els oprimeixen. Ara, doncs, jo t'envio al faraó; vés-hi i fes sortir d'Egipte els israelites, el meu poble (Ex 3,7-8).

Els cristians hem de transformar l’Aliança que Déu feu amb el seu poble a totes les persones que conformen la humanitat. La fidelitat dels jueus a aquest compromís diví es traduí en el seu compromís a que el seu patiment com esclau no es tornés a repetir amb altres persones. Aquest compromís segueix encara vigent amb nosaltres. Nosaltres em de renovar-lo i fer que els cristians tractem a les altres persones com Déu tractà als jueus alliberant-los de tot esclavatge. L’actitud amor als demés és un fil vermell que travessa tot el relat bíblic. Per això l’alteritat, expressada com l’estimació al proïsme és el gran missatge que esdevé nuclear a la confessió cristiana: “Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà” (1Jn 4,20-21).


L’alteritat motivà al bon samarità a no ser indiferent al sofriment de ferit del camí de Jerusalem a Jericó: “ S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar” (Lc 10,34). Per això Jesús, en el moment del seu comiat als seus deixebles deixa ben clar que l’amor als demés és el seu gran llegat: “Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jo 15,12). Així, les cristians en política han de ser transmissors d’aquest amor concretat en l’estimació al proïsme i viscut com a donació desinteressada i servei als demés. 

dissabte, 16 de novembre del 2013

Ortodòxia i autoritat

La por de viure en el buit porta algunes propostes del pensament actual pot empeny a alguns sectors eclesials a refugiar-se en les seves seguretats i a buscar, desesperadament, la protecció de l’ortodòxia i de l'autoritat.  Davant dels canvis del temps moderns i la ruptura de l'univers moral fins ara unificador de les societats occidentals, es torna a mirar a les comprensions tancades de la religió i a una ètica estricta com a resposta defensiva davant el nou ordre social i cultural.


Davant la incertesa i inquietuds abunden les fugides cap a les seguretats del passat. Es proposen models de restauració d’èpoques en les quals el cristianisme era culturalment dominant. Aquestes mirades restauracionistes voldrien tornar a unir la sort del món al destí de l'església, recuperant la idea de que només hi ha salvació si el món està sacralitzat. Es una actitud defensiva davant l’actual secularització de la societat i el desconcert que això causa. En el fons, aquest sector eclesial està presoner dels seus temors, neguits que, combinats amb la desil·lusió i la nostàlgia, i un cert sentiment d’impotència, defineixen el seu estat d’ànim. 

divendres, 15 de novembre del 2013

L’abat Escarré i les declaracions a Le Monde

Ahir, 14 de novembre, feu 50 anys de les declaracions de la publicació de les declaracions de l’abat Escarré al diari Le Monde. Per commemorar aquest esdeveniment, l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya organitzà un acte públic on es glosà la figura d’Aureli M. Escarré, s’estrenà un documental i s’inaugurà una exposició sobre aquest fet. L’entrevista de José Antonio Novais tingué un ampli ressò internacional perquè, per primera vegada un representat qualificat de l’Església catòlica deslegitimava contundentment i públicament el franquisme. En les seves declaracions, l’abat Escarré afirmava rotundament que el règim del general Franco pogués dir-se catòlic perquè negava la llibertat, la democràcia i els drets nacionals de Catalunya. L’afirmació “si no canvia de principis polítics, no pot dir-se catòlic” qüestionava d’arrel els fonaments d’un sistema polític imposat per una guerra civil i sostingut per una dictadura que es presentava defensora del cristianisme i de l’Església catòlica.

Les declaracions de l’abat Escarré a J.A. Novais, estructurades com una entrevista per Josep Benet, Albert Manent i el pare Marc Taxonera, foren acollides positivament per l’oposició al franquisme i, especialment, pels sectors catalanistes que des de la clandestinitat lluitaven activament per la defensa dels drets polítics dels catalans i de Catalunya. Aquestes declaracions, assumides amb valentia per l’abat Escarré, s’inscrivien en l’acció continuada del monestir de Santa Maria de Montserrat en la defensa de la democràcia i dels ideals nacionalistes. És bo recordar que fou la comunitat montserratina qui assumí, en els primers anys de la dictadura franquista, la primera gran manifestació de reconciliació nacional després de la cruenta guerra. Les festes d’entronització de la Mare de Déu de 1947 aplegaren sota una mateixa iniciativa persones que s’havien situat en bàndols oposats durant la confrontació bèl·lica.


Les declaracions de l’abat Aureli M. Escarré culminaven un procés continuat de compromís personal i comunitari dels monjos de Montserrat en defensa de la justícia, la llibertat i el reconeixement nacional de Catalunya. Des de feia uns quants anys l’abat anava manifestant clarament aquest compromís a través de declaracions públiques i homilies: “on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia; això és el que passa aquí” o les seves contundents paraules desqualificant el franquisme al commemorar els vint-i-cinc anys de l’acabament de la guerra perquè la seva suposada pau era un quart de segle de victòria dels vencedors sobre els vençuts. La iniciativa de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya ha estat tot un encert per recuperar de la memòria històrica un fet que serví per avançar en el procés de recuperació de la democràcia i les llibertats a Catalunya. I per evocar la dimensió cívica de l’abat Aureli M. Escarré que, amb aquest gest, contribuí a afermar els vincles de pertinença a la lluita antifranquista al nostre país.

dijous, 14 de novembre del 2013

Oració contemplativa

La fe necessita viure amb contemplació. Aquesta neix de la concreta del seguiment del Crist i en l'estil d'existència cristiana. Aquesta vivència espiritual és un estil particular del seguiment de Crist que, un cop meditada interiorment i assumida, es converteix en una proposta de vida pels altres. Unir la contemplació a l'acció significa eixamplar la dimensió de l'oració. Pregar no és un acte callat viscut en el fons de la intimitat i deslligat de la història de la humanitat. 


L'oració que neix de la contemplació de la bondat de Déu, de l'amor del Pare esdevé presència i acció de Déu en la història. És així com l’oració testimonia l’aliança de l'amor de Déu amb els pobres i el humils. L'amor gratuït de Déu es revela als senzills i és opac a d’intel·ligència dels savis.

dimecres, 13 de novembre del 2013

Jo tampoc ho entenc

No crec que les sàvies paraules del poeta Salvador Espriu “Direm la veritat, sense repòs, / per l’honor de servir, sota els peus de tots” presideixin algunes de les decisions polítiques del nostre temps. No he entès perquè el grup parlamentari socialista català no ha donat suport a la decisió de dur al Congrés de Diputats la petició de poder fer un referèndum a Catalunya. No comparteixo les raons donades per motivar la seva negativa, perquè no les trobo sinceres tan més quan  aquest grup no s’ha oposat a la consulta sempre i quan aquesta fos legal. La decisió del Parlament català de dur la petició al Parlament espanyol de poder fer la consulta des de la legalitat era coherent amb el que els socialistes catalans han demanat en les darreres setmanes.

El joc de miralls ha traït als socialistes catalans i, preocupats com estan en mantenir-se alineats amb els socialistes espanyols, han situat la seva fidelitat en primer pla enlloc de defensar el que avui és un desig de molts catalans: poder expressar-se sobre el futur de Catalunya. El socialisme català queda de desdibuixat en relació al que vol una part de la societat catalana. Aquestes decisions, que els omplen d’ambigüitats i desconcerts, l’espai del socialisme català s’interpreta orfe d’un referent política que reculli les expectatives nacionalistes i socialistes presents en els anhels d’un sector de la societat catalana. Es oportú insistir en que no hi ha contradicció entre la tradició ètica i política del socialisme i el nacionalisme; com tampoc entre socialisme i fer un consulta per saber que volen els catalans. Afirmar l’existència de contradiccions i antagonismes és no adonar-se que els plantejaments dels socialistes espanyols estan fets des d’una altra lectura nacionalista: l’espanyola. 

dimarts, 12 de novembre del 2013

Virtuts cristianes i virtuts públiques. 2 – Resposta a una crida

Ser cristià és una resposta a una crida. Això comporta l’exercici de la virtut de saber escoltar.  La fe neix a partir de la iniciativa que pren Déu per fer-se present als individus. Per això cal saber-lo buscar, “cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar” (Is 55,6), però també cal estar atent a la seva crida com estigué Samuel per indicació del profeta Elí “parla, Senyor, que el teu servent escolta” (1Sa 3,9).


Un cop trobat Déu l’escola ajuda a entendre el que vol. Creure és la resposta a aquesta crida que neix de la iniciativa de Déu. És Déu que s’adreça als individus i li demana respostes a preguntes concretes. Totes elles es poden resumir en una sola “¿Caïm, on és e teu germà?” (Gn 4,9). Aquesta dinàmica viscuda a l’inici de l’experiència dels creients pot tenir una fàcil projecció a l’àmbit de les virtuts polítics. La política ha de ser entesa com una resposta a la pregunta ¿on són els meus germans?, ¿qui són els meus germans?. La política és la resposta específica que es dona després d’escoltar aquells que prenen el rostre de germans.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Virtuts cristianes i virtuts públiques. 1 – Donar raó de l’esperança

L’experiència creient aporta alguns referents que poden ser útils per construir aquelles  virtuts públiques sense les quals la política s’erosiona. Aquestes virtuts ajuden a evitar que la política sigui un simple joc de poders on el seus actors persegueixen únicament bescanviar interessos al marge de la construcció del bé comú i de l’enfortiment de l’amistat civil.

En una sèrie de comentaris diaris aniré exposant breument quines virtuts cristianes considero que poden ser aportades a l’espai públic per regenerar l’acció política. Es tracta d’una reflexió feta a partir de la meva experiència personal. Porto fent política activa des de la meva joventut amb diferents graus de responsabilitat i intensitat. Durant aquests anys he viscut la política en una destacada primera línia. En cap moment he amagat que el meu compromís era una resposta concreta a una crida ètica emergent de la meva confessió de fe. Per això era qualificat pels meus companys de militància política com “el cristià” la qual cosa en feia sentir perdut en un oceà immens d’aparent descreguts. Aquesta actitud d’afirmació cristiana no era compartida del tot per altres cristians també presents en política, els quals vivien separadament, aparentment sense problema, el seu compromís de la seva fe. Hi havia vergonya de proclamar sense embuts les creences religioses personals en uns llocs on la fe no era del tot ben rebuda.


¿Què vol dir confessar la fe dins de l’acció política? En el meu cas, era simplement procurar donar raó de la meva esperança i explicar les motivacions últimes de les meves opcions. Ara, amb la perspectiva que em dóna el temps crec que puc donar un pas més i, a més de poder explicar millor aquestes motivacions, crec que puc relatar les virtuts polítiques, els fonaments morals i principis que els cristians podem sembrar en l’acció política. Això és el que vull fer en una sèrie de comentaris que aniré publicant. Com podrà comprovar el lector que tingui la paciència d’anar-los llegint podrà comprovar que les seves arrels es troben en la lectura creient de relats com Benaurances, les paràboles del Bon Samarità i del Judici Final, i la passió de Sant Joan.

diumenge, 10 de novembre del 2013

Virtuts polítiques i l’amistat cívica

En motiu de participar en una taula rodona dins la jornada “Valors i política, la perspectiva humanista del compromís cristià avui” organitzada per l’Institut d'Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (INEHCA), en col·laboració amb Unió Democràtica de Catalunya, i amb el suport del Center For European Studies i la Fundació Konrad Adenauer, he tingut l’oportunitat de reflexionar sobre quines poden ser les virtuts que els cristians podem aportar al concepte general de virtuts polítiques. Aquestes virtuts són aquelles que, practicades adequadament permeten orientar l’espai de l’acció política vers el bé comú i construir l’amistat cívica.

Adela Cortina esmenta sovint, recollint la proposta d’Aristòtil, que les societats per avançar necessiten construir un espai públic on hi hagin lleis i institucions justes, governants preparats i prudents, i on s’apliqui la justícia amb honestedat. Junt amb tot això també cal conrear el que s’anomena l’amistat cívica. Aquesta facilitat que els ciutadans, pel fet de pertànyer a la mateixa societat, tenen unes metes comunes que han d’assolir. Assolir aquest objectiu uneix i vincula; però això requereix que es respectin les diferencies legítimes i no es donin greuges comparatives. Fer política comportaria ocupar-se d’aquesta amistat cívica i no fer-ho, d’acord amb el pensament aristotèlic, és adoptar actituds apolítiques. Es per això, tal com esmentà Josep Miró i Ardèvol en la taula rodona, els bons governants han de preocupar-se de construir l’amistat cívica.


Les virtuts polítiques són els fonaments prepolítics sense els quals, com diu Francesc Torralba, “la política s’erosiona”. Aquestes virtuts no són més que aquells principis generals que si no es donen l’acció política queda malmesa, erosionada en la seva finalitat última. Estic convençut que l’experiència creient aporta alguns d’aquests referents que poden ser útils per fer de la política una activitat humanitzadora. Els cristians hem de saber contemplar la nostra experiència i descobrir la vivència d’aquests referents necessaris per la bona política.

dissabte, 9 de novembre del 2013

Sunnites i xiïtes. Coincidències i divergències II

Dins de cada país, l'enquesta sobre la fe i pràctica islàmica de sunnites i xiïtes també troba percentatges similars entre xiïtes i sunnites respecte la pregària i l’assistència a la mesquita. Només hi ha una diferència important de comportament a Afganistan: els xiïtes afganesos són 15 punts menys observants en les pràctiques islàmiques que els sunnites dia (77% vs 92%) per cent. En altres llocs, els xiïtes i sunnites de tots els països estudiats s'assemblen entre si en la freqüència de l'oració i l'assistència a la mesquita.

Tot i compartir moltes creences i pràctiques bàsiques, els xiïtes i sunnites difereixen bàsicament sobre l’acceptació de certes pràctiques associada amb el mes Muhàrram. Aquest més, el primer del calendari musulmà, sagrat per a tots els musulmans, ho és especialment pels xiïtes. Aquest celebren el dia 10 d’aquest més l’Ashura on es commemora la mort del nét del profeta Mahoma, Hussein. Per celebrar-ho es fan peregrinacions a la tomba de Hussein o les tombes d'altres sants musulmans. Precisament, la veneració dels sants és una pràctica que difereix entre xiïtes i sunnites. A l'Iran, per exemple, aproximadament nou de cada deu xiïtes (89%) diuen que és acceptable a l'Islam visitar els santuaris dels sants musulmans mentre que només un 28% dels sunnites valora positivament aquesta pràctica.


En els cinc països musulmans estudiats menys de la meitat de xiïtes i sunnites consideren que a l'Islam es permet demanar ajusta als parents o avantpassats morts. Tot i que els xiïtes són significativament més propensos que els sunnites a acceptar aquesta pràctica. Les diferències són majors en Iraq (36) i Afganistan (34), mentre que també es troben diferències significatives en Azerbaidjan (15) i el Líban (12). Només a l'Iran no hi ha pràcticament diferències entre xiïtes i sunnites sobre l’apel3lació als familiars morts o avantpassats

divendres, 8 de novembre del 2013

Sunnites i xiïtes. Coincidències i divergències I

A l’Islam hi ha dues corrents interpretatives majoritàries: sunnites i xiïtes. Una enquesta mundial feta pel centre Pew sobre els musulmans aporta interessants dades per conèixer l’estat d’aquestes tradicions. Les dues tenen punts en comú, però també algunes diferències interpretatives i de pràctiques. Sunnites i xiïtes estan units pels principis fonamentals de la fe islàmica: comparteixen la fe en Alà i en el seu profeta Mahoma. En la majoria de països musulmans sunnites i xiïtes tenen en comú que creuen que hi ha vida desprès de la mort i en un cel o un infern. Curiosament  a l’Iraq els xiïtes creuen una mica menys en l’infern que els sunnites (89% vs 98%, respectivament). Les dues tradicions també creuen en els àngels i la predestinació. Tampoc hi ha diferències bàsiques envers els principis bàsics de l'Islam.

On es comencen a trobar diferències és en el compromís religiós personal. Aquestes variacions es donen comparant països, però no comparant les tradicions dins de cada país doncs en cada país, els xiïtes i sunnites tendeixen a presentar nivells similars de compromís religiós. A l'Afganistan, l'Iraq i l'Iran, per exemple, almenys tres quartes parts dels xiïtes i dels sunnites diuen que la religió és molt important per a ells. A l'Azerbaidjan, xiïtes i sunnites comparteixen una visió similar de la religió, amb poc menys de la meitat en cada grup (47% i 43%, respectivament) diuen que la religió és molt important en les seves vides. Només al Líban s’observen diferències importants entre sunnites i xiïtes en relació a la importància de la religió: el 66% dels sunnites libanesos diuen que la religió és molt important mentre que aquesta ho és només pel 51% dels xiïtes libanesos.


Hi ha poques diferències en les pràctiques religioses. Per exemple, tant sunnites com xiïtes tenen els mateixos percentatges de pràctiques sobre el Ramadà si es mira país a país. Però sí que hi ha diferències si les comparacions són entre països. A l'Iraq, Afganistan, Líban i l'Iran més de vuit de cada deu membres de les dues tradicions diuen que dejunar durant el Ramadà. Però a Azerbaidjan, per contra, menys de la meitat de qualsevol tradició, xiïtes (48%) o sunnites (42%), diuen que observen el dejuni tradicional durant les hores del dia durant tot el mes. 

dijous, 7 de novembre del 2013

Veritat oculta

La decisió de tancar el canal9 valencià ha servit perquè alguns dels seus periodistes expliquin, amb pels i senyals, les ordres donades per la direcció per manipular la informació en benefici dels interessos del partit en el poder. Aquesta circumstància m’ha fet reflexionar sobre la relació entre medis públics de comunicació i l’ofici periodístic. En una societat fortament depenen de la informació i de la comunicació els ciutadans necessitem una televisió i una ràdio pública lliures, no domesticada als interessos de qualsevol govern que ocupi el poder. El domini de la informació és una gran temptació per aquells que arriben el poder polític o tenen el poder econòmic i social de la societat. La diferència entre aquesta caterva d’interessos és que els primers, els polítics, estan sotmesos a l’escrutini públic i al control democràtic del parlament, i els altres no. Pocs governants escapen a aquest abelliment.


El poder polític ha de ser respectuós amb la veracitat de la informació. La millor garantia que tenim els ciutadans per preservar la llibertat individual i la col·lectiva és confiar en la imparcialitat dels mitjans de comunicació i confiar en que s’ocupen i es preocupen per la veracitat informativa. Això significa que, al costat de l’excel·lència professional, cal demanar als periodistes una honestedat alhora d’editar la seva comunicació. És tan fàcil manipular, distorsionar, amagar, treure el matís o caure en el maniqueisme, que cal vetllar escrupolosament perquè això no sigui així. No sobrarà cap esforç de vigilància cívica en aquest sentit. En aquest cas, el control democràtic és la millor garantia que tenim els ciutadans per defensar-nos que els mitjans públics de comunicació no siguin un instrument més al servei del poder polític.

dimecres, 6 de novembre del 2013

Unitat cívica

En aquests moments de progrés cap un procés de transició nacional és important preservar l’amistat civil per aconseguir la màxima unitat per avançar amb èxit en aquesta direcció. La unitat cívica requereix una àmplia base social. Quant més gran millor. Les victòries democràtiques, per més legítimes que siguin per l’aritmètica, s’ha de recolzar en una base social sòlida i estable. Això pot donar-se ara o després d’haver consultat al poble català quin ha de ser el seu futur. Però cal treballar en aquesta direcció.


Ens cal consolidar l’amistat civil per construir aquesta base. La convivència a Catalunya no sorgirà només pel reconeixement dels drets o deures cívics; sinó també de la voluntat de formar part d’un país que decideix cap on vol anar i que es respecten els diferents criteris  i punts de vista. Aquesta amistat cívica neix del desinterès, del respecte vers el que la gent creu, pensa i expressa. Aquestes actituds es complementen amb la renúncia a defensar els convenciments propis com un tot inqüestionable i la disponibilitat a entendre el que pensen els demés per assumir-ne allò que permet establir unes premises de trobada i convivència. El numantinisme allunya, no redimeix dels errors passats. Només dialogant pausadament es poden establir els grans acords i consensos que permeten conviure cívicament en aquests moments de necessària turbulència.

dimarts, 5 de novembre del 2013

República de la saviesa

Manllevo el títol de la proposta humanista d’Erasme de Roterdam. El seu elogi de la saviesa i dels savis esdevé un magnífic anunci profètic del que ens manca avui a moltes persones i, de forma específica, a molts polítics. La política de la saviesa ha quedat substituïda per l’emoció epidèrmica després de transitar per la política de les emocions. Ara, un cop establert el marc en el qual es situa l’acció política del present, tot es converteix en uns màxims innegociables i que cal acomplir sí o sí  i uns mínims que resulten irrenunciables, però sobretot ignorats. L’enteniment, el consens i el pacte han estat substituïts per la imposició i l’oblit que la política és també unir i sumar. La política sàvia no existeix i el seu lloc l’ocupa un enterbolinat estira i arronsa de declaracions i proclames. Tinc la impressió que l’arenga substitueix molts cops a la reflexió.

¿Per què ens passa això?. Penso, que un dels problemes de l’actual sistema polític és la seva dificultat per encaixar les noves i diverses formes de la política que han emergit en els darrers temps. Recordo les enormes dificultats dels partits polítics tradicionals d’integrar el que, en el seu temps, es denominaven els nous moviments socials. Ara, tots els partits, tenen organitzacions sectorials treballant sobre els continguts d’aquests moviments. Avui ens trobem en una situació similar. Hi ha unes noves formes de política i unes noves regles però els partits són conservadors en les seves formes i mentalitats. Pot passar allò que és tan evangèlic de la impossibilitat de posar vi nou en bots vells. Si es fa això, els bots no aguanten; com ara s’estan esberlant alguns partits polítics majoritaris. Com a conseqüència de tot això s’albira un nou espai polític fragmentat, amb majories dèbils i inestables, on la governabilitat serà molt difícil.

Torno a l’inici de la nota: l’elogi de la saviesa en política. Potser ara el que tindria sentit és adonar-se que els marcs polítics de l’actual governabilitat s’han transformat fortament i reconèixer que les actuals formes de govern, les de sempre, s’han envellit i caducat. ¿Què fer davant aquesta situació que afecta profundament la governabilitat?. Sembla que els dos reptes més urgents de l’agenda política són: saber governar el procés de transició nacional cap a la independència i dirigir el procés de reactivació econòmica per tal de reconstruir el malmès sistema de benestar social. ¿Com es fa tot això?. És evident que existeix una premissa bàsica: cal tenir experiència de govern demostrada i contrastada més que capacitat de gesticulació o de pressió. La direcció política del moment present no pot fer-se prescindint del capital polític de dues formacions que avui semblen a la baixa: CiU i PSC. És un error ignorar-los per afany de notorietat o per millorar una futurible quota de poder. La societat catalana ha de ser sàvia i saber sumar les aportacions dels homes i dones convergents i socialistes. Cal recosir la unitat civil catalana que tants bons resultats havia donat per la solidesa i estabilitat d’aquest país en el passat. El camí a recórrer compota un nou marc polític fonamentat en nous paràmetres de governabilitat.

El camí a transitar és llarg i per avançar calen àmplies majories socials i grans acords polítics. No es pot anar lleuger d’equipatge i amb majories debilitades. Cal aconseguir una gran corrent del catalanisme polític convençuda de que cal anar en aquesta direcció. Però per assolir aquests objectius calen, entre altres coses, que els socialistes catalans assumeixin, amb contundència i claredat, que són un partit nacionalista català sense dependències foranies i els convergents han de recuperar i accentuar la seva ànima social present en els seus orígens. 

dilluns, 4 de novembre del 2013

Zelotisme de la fe

L’expressió és una mica forçada, però vol expressar el perill de la reducció política de la fe que ha contaminat a algunes realitats eclesials. La historicitat de la fe ha estat una de les màximes preocupacions de molts moviments cristians en els darrers anys, especialment aquells que s’identificaven com a progressistes.  En l'itinerari personal i col·lectiu de molts cristians l’esforç per superar el dualisme lliberal comportà la inclinació de la fe cap el pol polític. Sense adonar-se de la cara amagada d'aquesta procés, fet sempre amb el desig d'ésser fidel a la causa de Jesús, ha estat la viure la fe de forma unidimensional a partir de donar sobre dimensionar l'opció social i política.


S'ha produït un cert grau de "zelotisme de la fe cristiana" pel freqüent oblit de l'experiència espiritual que sorgeix de la trobada personal amb Déu. Per sort, la mateixa crítica postmoderna al fenomen religiós ha ajudat a redescobrir aquest reduccionisme i rescatar la vivència personal com un lloc privilegiat on també situar la trobada amb el misteri de Déu a partir del seguiment de Jesús. Gràcies a les múltiples crítiques del postmodernisme s’ha afavorit un retorn cap a la recerca d'una experiència intensa del jo i de lo sagrat; de tal manera que la fe confessada passa també pel cor la sensibilitat. Com digué acertadament José Maria Mardones “No hi ha salvació pel cap sense el cor". La mística i la lluita, l'oració i l'acció no es poden viure com dues experiències contraposades o sense cap lligam i interrelació.

diumenge, 3 de novembre del 2013

Iniciativa insòlita, magnífica oportunitat

El papa Francesc ha tornat a sorprendre. La seva proposta de fer una enquesta mundial per preparar el proper sínode extraordinari de l’octubre del 2014 sobre la Família ha creat una gran expectativa. Si bé el mètode no és nou, ja que els documents preparatoris dels sínodes es basen en àmplies consultes, la  novetat es troba en els continguts de les preguntes i en la forma de fer-la. Per primer cop s’aborden de forma decidida temes que estaven marginats en les agendes dels debats sinodals i els destinataris de la consulta són tots els cristians. El Poble de Déu és consultat alhora de preparar els treballs sinodals.

Interpreto la iniciativa del papa fruit del seu convenciment del paper que els cristians de base hem de tenir en la governança eclesials. El papa amb el seu gest ha enviat un senyal inequívoc: vol escoltar. Més que parlar ell, el seu magisteri es construeix a partir del que senten i viuen les persones. Aquesta iniciativa, també es pot interpretar en un doble sentit. És un prova de la transparència amb la que el papa Francesc vol governar l’Església catòlica. I, al mateix temps, és una estratègia, que considero molt encertada, per vèncer les resistències que els sectors més tancats de la cúria vaticana poden mostrar alhora de parlar sobre temes actuals considerats inèdits i problemàtics per la pastoral com són la situació cristians divorciats, les unions de parelles del mateix sexe i l’adopció de fills, els matrimonis interreligiosos, les famílies monoparentals; en definitiva, qüestions que modifiquen el concepte tradicional de la família cristiana. El papa Francesc ja ha pogut experimentar que quan ha parlat de forma oberta i misericordiosa sobre aquestes qüestions, els sectors més tancats de la cúria s’ha manifestat obertament en contra de les seves opinions. La prova més evident fou l’article de l’arquebisbe alemany Gerhard Ludwing Müller, prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, responent negativament al suggeriment fet pel propi papa Francesc que aquests temes cal tractar-los amb una mirada nova fonamentada en el misericòrdia.

Cal donar suport a aquesta iniciativa de fer una consulta al Poble de Déu i encoratjar als bisbes a aprofitar aquest fet per mobilitzar les comunitats cristianes. Cal escoltar la veu dels cristians. Però aquesta veu no pot ser mediatitzada, filtrada o manipulada des de les Conferències Episcopals o dels despatxos curials. Cal gestionar l’enquesta amb transparència, tal com vol el papa, i encertar amb les formes que permeten afavorir la màxima participació. És per això que trobo encertat el que han fet alguns episcopats d’altres països de penjar l’enquesta a Internet per tal ser coneguda i contestada directament pels cristians. També cal aprofitar aquesta circumstància per dinamitzar àmpliament les comunitats cristianes  i aconseguir que les seves aportacions arribin sense reinterpretacions o lectures interessades en els treballs sinodals.

dissabte, 2 de novembre del 2013

No és això monsenyor Camino

El bisbe Martínez Camino ha confós el seu pensament i desitjos polítics, amb la fe i la Doctrina Social de l’Església. Recentment ha afirmat que acatar la Constitució és un bé moral, o dit en negatiu, és una immoralitat no fer-ho. Aquesta interpretació aporta una curiosa lectura del pensament social dels catòlics recollit en el magisteri. És evident que tota Constitució té un valor moral en la mesura que representa un acord vàlid per ordenar la convivència; però és una llei humana i com a tal es troba sotmesa a les contingències dels individus i per això pot ser relativitzada quan es contrasta amb les virtuts i els drets que formen part de la matriu indiscutible de tota civilització.


Des d’aquesta perspectiva abans de la formalitat, sempre respectable, de qualsevol constitució, es troben aquests drets que sostenen els pilars de la societat. Aquest matís no el té en compte el bisbe Camino quan clarament omet que hi ha el dret bàsic a la consulta. Un dret bàsic de les persones i dels pobles es ser consultats per decidir lliurament el camí a seguir. Un d’aquests camins, naturalment, és redactar i i acceptar les normes constitucionals. Però per arribar a aquest punt hi ha hagut un pas necessari i previ: reconèixer a les persones que poden fer una constitució i que, un cop feta, se’ls pregunta el seu grau de conformitat. El mateix es podria dir en altres qüestions on s’evidencia que, abans de la formalització normativa hi ha el reconeixement d’uns drets bàsics inqüestionables. Per això, vull recordar a monsenyor Martínez Camino que molts catalans, entre els quals hi ha moltes entitats catòliques, tal com ho han manifestat recentment entregant una declaració al Parlament de Catalunya, volem que se’ns reconegui el dret a ser preguntats sobre quin futur aspirem pel nostre país. El que és immoral és negar l’exercici d’aquest dret.

divendres, 1 de novembre del 2013

Tots Sants, estar obert als altres

Avui és la festivitat de Tots Sants, gran festa en la litúrgia cristiana. És el dia de la comunió dels sants. Com diu el Catecisme de l'Església Catòlica aquest terme fa referència a dues realitats : la comunió en les coses santes  i la comunió entre les persones santes. El papa Francesc en la seva catequesi setmanal ha reflexionat sobre aquest darrer aspecte. Segons el papa aquesta festivitat ens recorda “que no estem sols sinó que hi ha una comunió de vida entre tots els que pertanyen a Crist”. Així, el que som, el que sóc, és una cadena de continuïtat i d’universalitat. La meva fe no és una anècdota, sinó que forma part d’un projecte que té història i comunió eclesial.

La festa de Tots Sants accentua el caràcter de comunió eclesial que té la fe: “l'Església , en la seva veritat més profunda , és comunió amb Déu , familiaritat amb Déu , una comunió d'amor amb Crist i amb el Pare en l'Esperit Sant, que es perllonga en una comunió fraterna . La relació entre Jesús i el Pare és la "matriu " de la unió que hem de tenir els cristians per arribar a ser realment un sol cor i una sola ànima entre nosaltres. “Estar units entre nosaltres ens porta a estar units a Déu, ens porta a aquesta relació amb Déu que és el nostre Pare”. Per això, diu el papa la comunió dels sants ens ajuda en la nostra vida cristiana perquè “la nostra fe necessita del suport dels altres, especialment en temps difícils. Si estem units la fe es torna més fort”. La privacitat no ajuda a madurar la fe perquè impedeix l’enriquiment espiritual a partir de la fe dels demés.

Aquesta comunió dels sants és necessària per enfortir la fe. Tal com diu el papa Francesc la fe té moments d’incertesa “tots les hem experimentat, jo també, forma part del camí de la fe, del camí de la nostra vida. Qui de nosaltres no ha experimentat inseguretat, desconcert i fins i tot dubtes en el camí de la fe ? (...) Tot això no ens ha de sorprendre, perquè som éssers humans, marcats per la fragilitat i les limitacions  tots som fràgils, tots tenim límits. No obstant això, en aquests temps difícils cal confiar en l'ajuda de Déu, a través de l'oració filial, i al mateix temps, és important trobar el coratge i la humilitat per estar obert als altres, per demanar ajuda, per demanar que ens donin una mà. Quantes vegades hem fet això , i després hem estat capaços de sortir del problema i trobar Déu una altra vegada! En aquesta comunió - comunió vol dir comú - unió - , som una gran família , on tots els components s'ajuden i es recolzen mútuament.


Finalment el papa Francesc ha plantejat que la comunió dels sants va més enllà de la vida terrenal , “va més enllà de la mort i dura per sempre. Aquesta unió entre nosaltres, va més enllà i continua en l'altra vida, és una unió espiritual que neix del baptisme i no es trenca amb la mort, sinó que, gràcies al Crist ressuscitat, està destinat a trobar la seva plenitud en la vida eterna” . Això introdueix la perspectiva de que tots nosaltres, el presents ara i aquí, formen una sola la gran família amb els que han precedit. Tots plegats integrem una experiència única de fe.