Entendre la ira i la por

El despropòsit polític continuat en la resolució del conflicte català em porta a pensar que potser, per tal que la solució política sigui possible, els diferents actors implicats han d’explicitar la seva voluntat d’entendre les raons dels altres i prendre les decisions a partir del diàleg que pugui sorgir d’aquesta compressió mútua. L’expressió del conflicte entre una part dels ciutadans de Catalunya i l’Estat espanyol és de tal magnitud que urgeix fer un seriós esforç per entendre i comprendre quines són les raons que han conduit a l’esclat de violència dels darrers. Violència que ha estat exercida al carrer de forma volguda per policia i manifestants al carrer, mentre els polítics explicitaven el seu desacord. Tot i que el conflicte d’aquesta setmana és per la incomprensible sentència del Tribunal Suprem, el que ha succeït com a resposta popular juvenil és també la manifestació d’un conflicte d’arrels més profundes.  

Les evidencies dels fets no es poden negar i han d’interpretar-se correctament a fi de contribuir a situar bé els termes del conflicte que avui s’expressa en els carrers. Escoltant les opinions dels joves hi ha un clam unànime contra la violència exercida per la policia. Violència sistemàtica, estudiada i dissenyada per atemorir, i exercida indiscriminadament, tant per efectius de la Policia Nacional com per agents de la Brimo. Enfront d’aquesta situació la resposta, fonamentalment juvenil, ha estat també ben organitzada i dirigida per un ús intel·ligent de les xarxes socials. La retransmissió en directe del conflicte ha mostrat, en algunes ocasiones, actuacions inexplicables per part dels policies, més pròpies de persones enfollides per la ràbia que per un ús proporcionat de la seva força. El comportament dur de la policia ha generat molt ira i ràbia. Un sector de la joventut, a assumit que l’independentisme amb rostre amable no havia servit de res, perquè l’Estat ha condemnat a quasi 100 anys de presó els líders del moviment independentisme. Sarcàsticament, han condemnat a deu anys de presó per sedició a les persones que pacificaren el que els jutges han valorat de “tumulto”. La resposta entre ràbia i ira, a més, està forjada per factors de caire social que es projecte dramàticament sobre el seu horitzó d’esperança. Espero abordar aquesta qüestió en una altra nota.

Enfront del clam independentista d’una part de la ciutadania de Catalunya l’Estat es revolta i defensa durament. Els poders de l’Estat tenen por de la descomposició del que diuen “Nación espanyola” refeta i reformulada durant la transició negant la diversitat i pluralitat d’Espanya. Aquest nacionalisme espanyol, incrustat en les estructures de l’Estat, té por perquè entreveu que, com diu García Margallo “lo que se está dilucidando en Cataluña es la pervivencia de España como Nación”. Aquesta por atàvica del nacionalisme espanyol de perdre el sistema que els ha sostingut durant anys els impulsa a defensar-se aplicant la violència repressiva enlloc d’afrontar la discussió política. No en saben més, perquè sempre han fet servir el cap per envestir i no per pensar. Sempre han confiat més en la raó de la força que la força de la raó.

Però no podem instal·lar-nos en la por d’uns i la ira dels altres. Per situar la resolució del conflicte en l’àmbit polític el sector nacionalista espanyol, important sociològicament a Espanya, ha d’entendre que necessiten repensar i formular el seu nacionalisme en clau de modernitat, pluralitat i democràcia. Per entendre el sentit de les reivindicacions independentistes ha d’abandonar la seva por i no ha de provocar més dolor i ira. Per la seva part, els independentistes han de transformar la seva ira en un pont de diàleg per entendre i gestionar la por dels seus adversaris. Sinó no avancem en aquesta direcció, l’escalada de la repressió s’incrementarà, i això farà augmentar la ràbia, la ira i el dolor. I molt probablement si fins ara els grans protagonistes d’aquesta ira eren els joves, els seus pares i mares, avis i àvies podran integrar-se un moviment d’indignats que assumiran la violència com un instrument de defensa davant d’uns poders de l’Estat cada cop més fora de control democràtic i refractari a la negociació política. Enquistar-se en la ira i la por fa de mal resoldre aquest conflicte.

La por a la llibertat

Hi ha persones que, davant la reivindicació de més llibertat, afirmen que l'excés de llibertat porta al llibertinatge. Per això la deriva de la llibertat és perillosa. És evident que per algunes persones la por a la llibertat porta a negar-la. Per evitar el llibertinatge, o altres derives pernicioses, el que es fa, en moltes ocasions, es suprimir la llibertat. En altres casos, més temorosos a les reaccions, el lloc de suprimir la llibertat tutelen el seu exercici. Al final el resultat es el mateix, es mutila la llibertat. Les religions han tingut una relació incòmode i inconsistent amb la llibertat. Fins i tot, algunes religions han temut la llibertat. De tal manera que alguns creients han estat més submisos que lliures.

El pensament lliure dels creients era contingut o fiscalitzat per por a l’alteració de l’ortodoxia fixada pels guardians sempre a l’esguard d’aquells que tenien el poder. Aquesta actitud contrastava amb la sensibilitat que moltes religions afirmaven tenir per la llibertat. Però la llibertat ha estat conculcada per les religions de moltes maneres. El fonamentalisme religiós, les arrogàncies morals, els monopolis de fe, l’ocupació intolerant de l’espai públic són, entre altres, alguns dels múltiples rostres de la por a la llibertat que han manifestat alguns responsables religiosos. En nom de la religió, cal recuperar la llibertat i en nom de la llibertat cal respectar la religió, totes les religions

L’immoral negoci de la por

El negoci de la guerra és moralment abominable. Però, hi ha empreses que sense cap referent ètic s’enriqueixen amb els conflictes armats. En més d’una ocasió es pot sospitar que aquestes empreses mouen hàbilment influències i manipulen voluntats per estimular els enfrontaments armats. No tenen res a perdre, al contrari. La seva compta de resultats està directament relacionada a la magnitud dels enfrontaments. El magnífic estudi Guerres de frontera promogut per la Campanya pel Control d’Armes dels Països Baixos, el Transnational Institute i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau,  demostra que aquestes empreses comencen a fer també importants negocis relacionats amb les mesures de seguretat que els països europeus han posat en marxa per “assegurar” les seves fronteres dels possible efectes derivats dels conflictes internacionals com poden ser, per exemple, els moviments de refugiats que emigren a Europa en demanda d’asil. Les empreses dominants d’aquest mercat de la mort són Airbus, Finmecannica, Thales, Indra, Safran i un conjunt d’empreses israelianes,

Les mateixes empreses de defensa i seguretat implicades en diversos conflictes mundials, proporcionen l’equip als guàrdies de fronterers, la tecnologia de vigilància per controlar les fronteres i la infraestructura tecnològica per a realitzar el seguiment dels moviments de població. El més pervers de tot és que alguns dels beneficiaris dels contractes de seguretat a les fronteres són alguns dels majors venedors d’armes a la regió d’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, alimentant el conflicte que és la causa de la emigració dels refugiats. La gran depravació és que aquestes companyies és actuar com a lobbys per treure’n profit dels conflictes, i després beneficiar-se també d’aquestes tensions. Donada la seva manca general d’escrúpols hom podria sospitar que algunes d’aquests empreses manipulen la opinió pública a fi de fer créixer un sentiment d’inseguretat davant d’uns conflictes que, a través de moltes formes, entre elles també el terrorisme, es projecte en els països occidentals. Perquè, un cop alimentada la por als desconeguts, el temor als refugiats o al pànic al terrorisme difús és més rendible vendre les mesures protectores. Negoci rodó.

Augment de les preocupacions per l’odi religiós i ètnica

L’estudi del Centre d’Investigacions Pew sobre els principals problemes percebuts com a perills en 28 països del món mostra una variació d’aquesta percepció al llarg dels anys. Agafant els valors mitjos de cada país i estudiant la seva evolució entre  2007 i 2014 s’observa que hi ha hagut un canvi important en la identificació de la qüestió de l’odi ètnic i religiós com un dels problemes més rellevants de la humanitat., especialment en els països de l’Orient Mig. Mentrestant, en el mateix interval de temps, a Europa la preocupació ha evolucionat cap a les desigualtats.

El resum dels països enquestats i comparats evolutivament mostra que els dos grans temes en tots els països són l’odi religiós i ètnic, i les desigualtats, encara que varien lleugerament d’intensitat segons quina regió del món es tracti. A Espanya el 27 % de la població expressava que la desigualtat era un gran problema per la humanitat, però ara, 2014, afecta al 54%. A Itàlia el canvi és del 16% al 32% i a la Gran Bretanya del 14% al 25%. A l’Orient Mig el tema preocupant i en augment és l’odi religiós i ètnic. Al Líban aquest problema inquietava al 39% de la població, mentre que ara afecta al 58%; a Egipte s’ha passat del 16% al 34%. 

Els majors temors del món

El Centre d’Estudis Pew ha publicat un interessant estudi fet en diferents països sobre quins són avui els cinc temors considerats com les amenaces més importants per la humanitat. Les opinions varien força segons quin sigui el país enquestat. Al Mig Orient, lloc d’importants conflictes, la gent creu que l’odi religiós i ètnic són, de molt, la major amenaça per al món. En aquest cas, segons els resultats globals, es veu que l'amenaça de la violència religiosa i ètnica és  considerada una creixent amenaça per al futur del món. A Europa, la principal preocupació és per la desigualtat i la bretxa entre els rics i els pobres, i es considera que aquest problema anirà adquirint la condició de qüestió més important del món per part de les persones que viuen a les economies avançades, incloent-hi els Estats Units.

Si l’anàlisi es centra dins de cada país els resultats varien força. Els europeus en general estan d'acord que la desigualtat és la màxima amenaça per al món. Una mitjana de 32% de persones que viuen en set països de la UE diuen que la creixent bretxa entre els rics i els pobres és l'amenaça superior i la desigualtat és el primer perill en cinc països d’Europa. La desigualtat és citada com el problema més rellevant per un 54% de persones a Espanya i el 43% a Grècia, països en els quals les conseqüències de l’eurocrisi està sent especialment severa. La creixent bretxa entre rics i pobres preocupa a Alemanya (34%), Itàlia (32%), Polònia (32%) i França (32%). Al Regne Unit, l'odi ètnic i religiós (39%) es considera la major amenaça, seguida per la desigualtat (25%). La situació a Espanya és que el 54% consideren la desigualtat com el perill més rellevant, després les guerres nuclears (17%), els conflictes religiosos i ètnics (14%), els problemes del medi ambient (9%) i la SIDA i altres malalties (5%).

Cinc dels set països de l'Orient Mitjà identifiquen l'odi religiós i ètnic com la màxima amenaça per al món, amb un 34% de mitjana en aquests set països que diuen això. Cal advertir que aquesta enquesta es feu abans de l’aparició de l'Estat Islàmic. Al Líban, el 58% identifica l'odi religiós i ètnic com l'amenaça més alt, el més alt nivell de preocupació en tots els països enquestats. L'odi religiós és la principal preocupació entre els cristians libanesos (56%), musulmans xiïtes (62%) i els musulmans sunnites (58%) per igual. Però la preocupació per aquesta amenaça és també freqüent en els territoris palestins, Tunísia, Egipte i Israel.

Les opinions sobre més variades a Àsia. Tres de cada deu o més tailandesos (36%), els filipins (34%), la Xina (33%) i vietnamita (32%) consideren com a perill els problemes ambientals. Les divisions religioses i ètniques són molt valorades com a perill a Malàisia, Bangla Desh, Indonèsia i l'Índia. A Malàisia, els musulmans (35%) estan més preocupats que els budistes (22%) sobre l'odi religiós i ètnic. A Amèrica Llatina valoren quasi per igual, 26% i 25%, el perill nuclear i els problemes mediambientals. Tres de cada deu a Xile (30%), Veneçuela (29%) i el Brasil (28% ) identificar la propagació de les armes nuclears com el perill més important del món. Colombians, peruans i nicaragüencs avaluen els problemes ambientals com el major perill. A l'Argentina la major preocupació és per la desigualtat (32%).

Els africans coincideixen forà en que el SIDA i altres malalties infeccioses són la principal amenaça per al món. Àfrica té les taxes més altes de VIH / SIDA i el recent brot de Ébola s’ha estès a l'oest del continent  Ugandesos són els més preocupats per la sida (44%), seguit dels tanzans (41%), els africans del sud (35%), els kenyans (29%) i Senegal (29%). A Nigèria, on Boko Haram terroristes al nord conflictiva del país estan creant estralls, el 38% diu que l'odi religiós i ètnic és el major problema per al món. Als Estats Units el 27% de nord-americans situen el major perill en la desigualtat, un 24% en les tensions religioses i ètniques, un 23% en les armes nuclears, un 15% en els problemes mediambientals i només un 7% en la SIDA i altres malalties infeccioses.

Ser valents des de la feblesa

El papa Francesc ha demanat als cristians ser valents en les pròpies debilitats. De nou, la catequesi diari en la missa a la casa Santa Marta aporta llums per repensar la fe. El papa afirmà que hi ha quatre "possibles actituds en situacions de conflicte, en situacions difícils". La primera actitud és la de la "lentitud" com la que adoptà Lot. És cert que va abandonar la ciutat abans que fos destruïda, però ho feu lentament. “L'àngel li diu que corri, però no està en ell la capacitat de separar-se del mal i del pecat". En Lot, com en moltes persones, “hi ha alguna cosa que ens tira cap a enrere", i per això Lot comença a negociar fins i tot amb l'àngel. Però la proposta de Déu és “escapa”. No hi ha res que justifiqui estar presoner d’aquesta situació o enfrontar-s’hi. No és pot fer res. Per això el que cal “és escapar i no tenir verguenza d'escapar; reconèixer que som febles i que hem d'escapar”

Quan s’escapa, afegí el papa, cal atendre el que l’àngel digué a Lot, "no miris enrere". Quan s’escapa cal mirar cap a endavant. Això significa vèncer la nostàlgia del pecat. Durant l’Èxode els jueus, que vivien de la promesa d’un alliberament proper, tenien "la nostàlgia de les cebes d'Egipte" i aquesta "nostàlgia els va fer oblidar que aquelles cebes les menjaven en la taula de l'esclavitud". És la “nostàlgia de tornar, tornar". Per això el consell de l’àngel a Lot és valent i savi: “no miris cap a enrere! Ves endavant!” . No cal fer com la dona de Lot, cal "tallar cada nostàlgia, perquè també existeix la temptació de la curiositat". "Davant el pecat, fugir sense nostàlgia. La curiositat no ajuda, sinó que danya”.

La tercera situació és la mostren els deixebles davant una tempesta: la por. “Quan hi ha una gran agitació en el mar, el vaixell quedava cobert per les ones. “Salva'ns, Senyor, que estem perduts!” digueren” Això és por. El papa comentà que hi ha una temptació que diu que és "millor quedar-se aquí", on s’està segur. "Però això --va advertir-- és l'Egipte de l'esclavitud!". Hi ha “por de seguir endavant, tinc por de cap a on em portarà el Senyor". El temor, no obstant això, "no és un bon conseller". Jesús repetí moles vegades “No tingueu por”. La por no ens ajuda". La quarta actitud, va dir, és acollir “la gràcia de l'Esperit Sant." Quan Jesús porta la calma a l'agitat mar, els deixebles en la barca es van omplir de temor. Per això, afirmà el papa, "sempre, davant el pecat, davant de la nostàlgia, davant el temor", hem de tornar al Senyor.

Per arribar a la gràcia cal reconèixer la pròpia debilitat. I des d’ella demanar la vinguda del Senyor. Vol dir confessar “Senyor, tinc aquesta temptació: vull quedar-me en aquesta situació de pecat; Senyor, tinc la curiositat de saber com són aquestes coses; Senyor, tinc por”. És dir com els deixeble “salva'ns, Senyor, estem perduts”. Des d’aquesta actitud de feblesa es produeix la joia del la nova trobada amb Jesús. No som ingenus ni cristians tebis, som valents, valerosos. “Som febles, però cal ser valents en la nostra debilitat. I el nostre valor moltes vegades ha d'expressar-se en una fugida i no mirar cap a enrere, per no caure en la mala nostàlgia. No tenir por i mirar sempre al Senyor!"

La por a la llibertat

En el passat congrés d'imams de Catalunya una assistent després d'escoltar la interessant intervenció del professor Torralba afirmà que l'excés de llibertat porta al llibertinatge. Per això la deriva de la llibertat és perillosa. Vull suposar que la bona educació dels participants, i el poc temps que hi havia pel debat, impediren desmuntar la falacia de la pregunta. És evident que per algunes persones la por a la llibertat porta a negar-la. Per evitar el llibertinatge, o altres derives pernicioses, el que es fa, en moltes ocasions, es suprimir la llibertat. En altres casos, més temorosos a les reaccions, el lloc de suprimir la llibertat tutelen el seu exercici. Al final el resultat es el mateix, es mutila la llibertat.

Les religions han tingut una relació incòmode i inconsistent amb la llibertat. Fins i tot, algunes religions han temut la llibertat. De tal manera que alguns creients han estat més submisos que lliures. El pensament lliure dels creients era contingut o fiscalitzat per por a l’alteració de l’ortodoxia fixada pels guardians sempre a l’esguard d’aquells que tenien el poder. Aquesta actitud contrastava amb la sensibilitat que moltes religions afirmaven tenir per la llibertat. Però la llibertat ha estat conculcada per les religions de moltes maneres. El fonamentalisme religiós, les arrogàncies morals, els monopolis de fe, l’ocupació intolerant de l’espai públic són, entre altres, alguns dels múltiples rostres de la por a la llibertat que han manifestat alguns responsables religiosos. En nom de la religió, cal recuperar la llibertat i en nom de la llibertat cal respectar la religió, totes les religions.