dijous, 30 d’abril del 2009

Delictes i pecats. En el debat públic tothom hi té un lloc

Darrerament, diverses personalitats han parlat sobre la notícia de la modificació de la llei d’avortament. Han estat importants per la seva significació els comentaris del cardenal Rouco i la contundent resposta de la ministra Bibiana Aido. Com era d’esperar, cadascú anava en direcció oposades i confrontades, i el seu pobre argumentari es basava en tòpics que permeten titulars impactants. Però tots dos, penso, es troben units per una incomprensió preocupant de com han de ser les relacions entre moral i ètica cívica. Ambdós tenen en comú un visió excloent de com el fet religiós ha d’incorporar-se en el debat públic.

En una societat oberta els criteris fonamentadors de l’ètica cívica, a partir dels quals els legisladors han d’ordenar les seves propostes normatives, són el resultat de les aportacions fetes des de diferents sensibilitats antropològiques. Les religions, i entre elles la catòlica, junt amb altres sensibilitats, aporten una comprensió de la persona que han de tenir-se en compte alhora d’intentar respondre a les grans preguntes que es fa avui la humanitat. Especialment davant de les qüestions plantejades pels progressos de la ciència de la vida.

La no confessionalitat establerta per la Constitució permet a les tradicions religioses fer les seves aportacions amb molta més llibertat. De la mateixa manera, la separació entre poder polític i institucions religioses dóna supremacia legislativa a la sobirana dels ciutadans. L’horitzó de la laïcitat crea les condicions perquè totes les tradicions de pensament i religioses es trobin per dialogar i edificar l’ètica cívica necessària per ordenar la convivència. I això és signe de la maduresa democràtica de la societat.

S’equivoquen aquells sectors eclesiàstics que volen imposar el seu punt de vista com una possibilitat de moral única. Els catòlics, com les altres confessions i tradicions de pensament, han de proposar els seus punts de vista sense pretendre fer de la seva moral particular la moral de l’Estat. Però també s’equivoquen aquells que, per criticar les temptacions neoconfessionals, volen negar a les confessions religioses intervenir en el debat polític proposant la seva visió antropològica per por a fer que vulguin fer del pecat delicte.

Cal anar en una altra direcció. La construcció d’una ètica cívica ha de partir de les aportacions fetes per totes aquelles antropologies preocupades per la humanització de la societat. La dita moral laica no ha d’entendre’s en contraposició a la moral religiosa: sinó com a síntesi del ric debat entre les tradicions amb capacitat de parlar sobre significats morals. La moral laica no pot ser un instrument de combat antireligiós, sinó un marc de creativitat cívica. El debat han de fer-se a la llum de la plaça pública amb garanties de que tothom pugui participar-hi amb garanties d’igualtat. Els legisladors han de contemplar aquests debats con els referents a partir dels quals es poden definir aquells valors que han d’integrar-se com a referent compartit. Sense preocupar-se, ni fer-ho servir de desqualificació, si en determinades ocasions alguns d’aquests valors morals poden coincidir amb les morals particulars; perquè hi haurà altres ocasions, la majoritària, que no serà així. En tot cas, aquests valor compartits són el referent que cal respectar i els principis que cal practicar en benefici de la convivència i la civilitat.

dimecres, 29 d’abril del 2009

L’art de manipular la informació sobre l'església catòlica de Barcelona

Ahir, diversos medis escrits i digitals es feien ressò de la informació presentada per l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona adscrita a la regidoria de Drets Civils. L’anàlisi de les dades feta per alguns medis és que hi ha un retrocés del catolicisme enfront a altres confessions religioses. Fet que ha estat aprofitat per alguns medis digitals, sempre proclius a criticar i difamar a l’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, per manipular del tot la informació per acusar-lo directament de ser el responsable d’aquesta situació.

Penso que cal puntualitzar les dades. Fer un judici sobre les confessions religioses o l’estat religiós d’una ciutat a partir del cens dels llocs de culte és una enorme frivolitat. Utilitzar les dades per disparar des de la pròpia església catòlica contra el cardenal és de mala fe perquè els qui ho fan saben que les dades són esbiaixades. M’explico. És evident que la immigració ha fet augmentar el nombre de llocs de cultes de la confessió cristiana evangèlica. Aquesta confessió ha tingut un notable creixement en els darrers 15 anys. La qual cosa ha justificat l’augment dels llocs de culte, molts d’ells en petits locals en els barris de Barcelona. Però, el que no diu l’estadística són el nombre d’assistents en aquests llocs de culte. Mentre una part important dels llocs de culte evangèlics només es fa un ofici al cap de setmana, les parròquies catòliques fan vàries misses al llarg del cap de setmana i durant els dies feiners. Aquest fou, precisament, la puntualització que feu el pastor metodista Guillem Correa, responsable del Consell Evangèlic de Catalunya, en un programa de ràdio ahir mateix quan li demanaren comentar aquestes dades. El fet que unes esglésies catòliques tinguin més activitat no és en demèrit dels evangèlics, és simplement el reconeixement d’una realitat.

L’altra imprecisió de la informació és que l’anàlisi només té en compte els llocs de culte catòlics que tenen la consideració de parròquies. A algú si li ha oblidat de comptabilitzar les esglésies no parroquials amb culte els caps de setmana, i algunes d’elles entre setmana. Aquest fet es dóna, per exemple, en les esglésies de moltes ordres religioses, les quals tenen força activitat de culte i resulta que no estan incorporades en les estadístiques de dóna la premsa. Alguns titulars com “el catolicisme recula a Bercelona. Els centres d’altres confessions cristianes supera als de l’església romana”. Les sumes donades per alguns medis evidencien la feblesa i un cert desconeixement o confusió de la realitat religiosa al no contrastar les dades estadístiques amb el que el sentit comú mostra: el culte catòlic es fa en temples parroquials i en esglésies d’ordres religioses que no són parròquies.

Segons l’estadística, a Barcelona ciutat hi ha 141 parròquies. ¿Quins són els llocs de cultes cristians no catòlics? Aquí ve el dubte alhora de sumar: què es considera cristià no catòlic. La suma d’evangèlics i ortodoxes dona 132 llocs de culte. Xifra inferior a la dels temples parroquials catòlics. Per què sumar només evangèlics i ortodoxes, i no incorporar-hi als Testimonis de Jehovà a l’Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (mormons), doncs perquè les tradicions cristianes majoritàries no consideren a aquests confessions com a pròpiament confessions cristianes. Però bé, si ens estalviem la polèmica teològica, i es sumen tots els cristians no catòlics llavors la suma dóna 152 que és superior a les 141 parròquies. Però, segons la pàgina Web de l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona a la ciutat hi ha 102 esglésies no parroquials en les quals hi ha activitat de culte. Per la qual cosa si a 141 es sumen 102 la xifra final dóna 243, xifra superior a la suma dels altres llocs de culte.

Les estadístiques totes són interpretables segons la finalitat buscada. Les evidències, generalment associades a les dades costen més de manipular. En aquest cas crec que hi hagut un lectura parcial de les dades estadístiques tant en el que fa referència al nombre de participants en els llocs de culte, simplement s’ha obviat aquesta valor, com pel nombre de llocs de culte de cada confessió a la ciutat de Barcelona. Les meves conclusions són senzilles: el catolicisme està present amb vigor a la ciutat de Barcelona; cal deixar de difamar al cardenal Lluís Martínez Sistach; i és innegable que estan creixent les altres tradicions cristianes, especialment les evangèliques i lleugerament les ortodoxes. Això és una bé pel cristianisme i per la pròpia ciutat de Barcelona. Que per molts anys tot sigui així perquè l’augment de les confessions religioses és un bé per la ciutat i per cada una de les pròpies tradicions de fe.


(Un cop escrit el post l'Arquiebisbat de Barcelona ha publicat la següent nota)


A la ciutat de Barcelona hi ha 845 centres de culte

Rectificació de l’Arquebisbat de Barcelona en relació a la nota feta publica per l’OAR, titulada "El Catolicisme retrocedeix a Barcelona"

Davant la nota feta pública per l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) de l’Ajuntament de Barcelona, titulada "El Catolicisme retrocedeix a Barcelona", que diu que a la ciutat de Barcelona els únics centres de culte catòlics que existeixen són només 141 parròquies, aquest Arquebisbat vol rectificar el següent: a la ciutat de Barcelona, no hi ha només les parròquies que l’anomenada nota cita, sinó que el nombre total dels centres de culte catòlics, només a la ciutat, és de 845. Aquesta xifra inclou 139 parròquies, 121 centres de culte, 421 comunitats religioses amb oratori, 23 centres culturals catòlics i 141 escoles i col·legis catòlics amb centre de culte.


Traducción al castellano


Ayer, varios medios escritos y digitales se hacían eco de la información presentada por la Oficina de Asuntos Religiosos del Ayuntamiento de Barcelona adscrita a la concejalía de Derechos Civiles. El análisis de los datos hecha por algunos medios es que hay un retroceso del catolicismo frente a otras confesiones religiosas. Hecho que ha sido aprovechado por algunos medios digitales, siempre proclives a criticar y difamar al arzobispo de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, para manipular del todo la información a fin de acusarlo directamente de ser el responsable de esta situación. Pienso que hace falta puntualizar los datos. Hacer un juicio sobre las confesiones religiosas o el estado religioso de una ciudad a partir del censo de los lugares de culto es una enorme frivolidad. Utilizar los datos para disparar desde la propia iglesia católica contra el cardenal es de mala fe porque quienes lo hacen saben que los datos están sesgados. Me explico. Es evidente que la inmigración ha hecho aumentar el número de lugares de cultos de la confesión cristiana evangélica. Esta confesión ha tenido un notable crecimiento en los últimos 15 años. Lo cual ha justificado el aumento de los lugares de culto, muchos de ellos en pequeños locales en los barrios de Barcelona. Pero, lo que no dice la estadística son el número de participantes en estos lugares de culto. Mientras una parte importante de los lugares de culto evangélicos sólo se hace un oficio durante el fin de semana, las parroquias católicas hacen varias misas a lo largo del fin de semana y durante los días laborales. Este fue, precisamente, la puntualización que hizo el pastor metodista Guillem Correa, responsable del Consejo Evangèlic de Catalunya, en un programa de radio ayer mismo cuando le pidieron comentar estos datos. El hecho que unas iglesias católicas tengan más actividad no es en demérito de los evangélicos, es simplemente el reconocimiento de una realidad.

La otra imprecisión de la información es que el análisis sólo tiene en cuenta los lugares de culto católicos que tienen la consideración de parroquias. A alguien si le ha olvidado de contabilizar las iglesias no parroquiales con culto los fines de semana, y algunas de ellas entre semana. Este hecho se da, por ejemplo, en las iglesias de muchas órdenes religiosas, las cuales tienen bastante actividad de culto y resulta que no están incorporadas en las estadísticas de da la prensa. Algunos titulares cómo “el catolicismo retrocede en Barcelona. Los centros de otras confesiones cristianas supera a los de la iglesia romana”. Las sumas dadas por algunos medios evidencian la debilidad y un cierto desconocimiento o confusión de la realidad religiosa al no contrastar los datos estadísticos con el que el sentido común muestra: el culto católico se hace en templos parroquiales y en iglesias de órdenes religiosas que no son parroquias.

Según a estadística, en Barcelona ciudad hay 141 parroquias. ¿Quienes tienen la consideración de lugares de culto cristianos no católicos? Aquí viene la duda en el momento de sumar: qué se considera cristiano no católico. La suma de evangélicos y ortodoxos da 132 lugares de culto. Cifra inferior a la de los templos parroquiales católicos. ¿Por qué sumar sólo evangélicos y ortodoxos, y no incorporar a los Testigos de Jehová i a la Iglesia de Jesucristo de los Santos de los Últimos Días (mormones), pues porqué las tradiciones cristianas mayoritarias no consideran a estos confesiones como propiamente confesiones cristianas. Pero bien, si nos ahorramos la polémica teológica, y se suman todos los cristianos no católicos entonces la suma da 152 que es superior a las 141 parroquias. Pero, según la página Web de la Oficina de Asuntos Religiosos del Ayuntamiento de Barcelona en la ciudad hay 102 iglesias no parroquiales en las cuales hay actividad de culto. Por lo cual si a 141 se suman 102 la cifra final da 243, cifra superior a la suma de los otros lugares de culto.

Las estadísticas todas son interpretables según la finalidad buscada. Las evidencias, generalmente asociadas a los datos cuestan más de manipular. En este caso creo que habido uno lectura parcial de los datos estadísticos tanto en el que hace referencia al número de participantes en los lugares de culto, simplemente se ha obviado este valor, como por el número de lugares de culto de cada confesión a la ciudad de Barcelona. Mis conclusiones son sencillas: el catolicismo está presente con vigor en la ciudad de Barcelona; hay que dejar de difamar al cardenal Lluís Martínez Sistach; y es innegable que están creciendo las otras tradiciones cristianas, especialmente las evangélicas y ligeramente las ortodoxas. Esto es una bien por el cristianismo y para la propia ciudad de Barcelona. Que por muchos años todo sea así porque el aumento de las confesiones religiosas es un bien para la ciudad y para cada una de las propias tradiciones de fe.


(Una vez escrito el post el Arzobispado de Barcelona ha publicado la siguiente nota)


En la ciudad de Barcelona hay 845 centros de culto

Rectificación del Arzobispado de Barcelona en relación a la nota hecha publica por la OAR, titulada "El Catolicismo retrocede en Barcelona"

Ante la nota hecha pública por l'Oficina de Asuntos Religiosos (OAR) del Ayuntamiento de Barcelona, titulada "El Catolicismo retrocede en Barcelona", que dice que a la ciudad de Barcelona los únicos centros de culto católicos que existen son sólo 141 parroquias, este Arzobispado quiere rectificar lo siguiente: en la ciudad de Barcelona, no hay sólo las parroquias tal como cita la denominada nota, sino que el número total de los centros de culto católicos, sólo en la ciudad, es de 845. Esta cifra incluye 139 parroquias, 121 centros de culto, 421 comunidades religiosas con oratorio, 23 centros culturales católicos y 141 escuelas y colegios católicos con centro de culto.

dimarts, 28 d’abril del 2009

Protestantisme XII

Esglésies Pentecostals

Les modernes esglésies pentecostals foren impulsades pel pastor metodista Charles Fox Parham a partir de la glossolàlia que tingué Agnes Ozman, una deixeble de la seva escola bíblica a Topeka (Arizona, Estats Units), a l'any 1901. Des del punt de vista religiós es considera glossolàlia el do de parlar una llengua estrangera quan s'està en un estat d'èxtasi mística. Pocs anys després, Charles Fox Parham entre en contacte amb William J. Seymour el qual serà el gran impulsor de la renovació del pentecostalisme als Estats Units. Les arrels dels pentecostalistes es situen en alguns moviments espirituals protestants del segle XIX com els restauracionistes, el moviment de santedat i el baptisme de l’Esperit Sant. Posteriorment es produïren diversos avivaments com els que tingueren lloc al País de Gal·les entre 1904 i 1905 sota el ministeri de Evan Roberts. Però fou el pastor William J. Seymour qui donà l'impuls definitiu al pentecostalisme a partir del que es coneix com l’avivament del carrer Azusa de los Angeles. És a partir d’aquest moment que es pot parlar realment del sorgiment del modern moviment pentecostal. Es considera que gràcies als diferents avivaments, entesos com accions que actuen per donar més vida a la comunitat cristiana, el pentecostalisme esdevingué una proposta eclesial.

Els pentecostals parteixen dels principis doctrinals de les esglésies baptistes, tot insistint en la importància de la força de l’Esperit. El terme pentecostal prové del relat del Nou Testament de la Pentecosta Segons els Fets dels Apòstols per Pentecosta els apòstols quedaren posseïts per l'Esperit Sant. Per aquest fet els apòstols tingueren un profund desig de lloar a Déu i la força necessària per predicar l'Evangeli. Una altre característica d'aquesta vinguda de l'Esperit Sant fou que els apòstols tingueren el de llengües per predicar l'Evangeli a persones d'altres indrets i països.

Una de les característiques prominents de les esglésies pentecostals, a diferència de les altres denominacions protestants, és la creença en l'obra activa de l'Esperit Sant, en oposició a la creença que els miracles només es donaven al temps dels apòstols com a primers seguidors de Jesucrist. Aquestes esglésies creuen que Déu ha donat una sèrie de carismes o dons particulars a les persones que són potenciats per les comunitats. Aquestes dons poden ser el do de la sanació, el de llengües o el de la predicació, o altres que són útils per la comunitat de creients. Són unes esglésies molt poc organitzades o cada comunitat local és independent. En els actes de culte, tenen molta rellevància el testimoni de vida i les oracions dels fidels amb un predomini de l’exaltació i la mobilització dels sentiments que, segons com es gestioni poden donar casos d’èxtasi.

dilluns, 27 d’abril del 2009

Montserrat, sentiments i emocions

Avui és la Mare de Déu de Montserrat. Festa gran al Monestir de Montserrat. Després d’un temps de greus problemes per el despreniment de començaments d’any, la normalitat ha tornat a la muntanya i al santuari. Els peregrins tornen a omplir les places i la basílica; els excursionistes caminen pels senders i els escaladors grimpen per les parets de les agulles. Montserrat pedres vives és una bona metàfora per expressar el que és aquesta muntanya: natura, cultura i espiritualitat. Aquesta realitat complexa, mantinguda i potenciada durant anys gràcies a l’esforç continuat de la comunitat benedictina, amb els suport institucional de la Generalitat de Catalunya a través del Patronat de la Muntanya, ha fet de Montserrat un símbol que evoca sentiments i un espai natural que genera emocions.

Montserrat és un àmbit natural que conrea la dimensió espiritual de les persones. La comunitat benedictina ofereix la serenor del cor monàstic; a través de la seva pregària i de l’acompanyament ajuden a les persones a descobrir la dimensió transcendent. El caràcter obert i dialogal de la comunitat possibilita que tothom trobi el seu lloc a Montserrat, al marge de les seves creences particulars. Tothom es acollit i estimat pels monjos de Montserrat. Per la seva part, tota la muntanya és una invitació a contemplar la majestuositat del misteri de la natura. Cada mirada a les agulles, al paisatge montserratí per excel·lència, és una proposta a la contemplació. El plaer de la contemplació d’aquesta estètica emociona i ajuda també a alimentar els sentiments interiors de les persones. Gràcies al compromís de la comunitat monàstica d’estar al servei de Catalunya, Montserrat ha esdevingut un referent que unifica sentiments de pertinença al poble català. El Virolai, cant de lloança a la Mare de Déu, és cantat pels catalans al marge de les seves creences personals. A través del Virolai els catalans expressem el sentiment de sentir-nos membres d’un poble amb els seus valors, tradicions i identitats nacionals.

Moltes felicitats a totes aquelles realitats que fan el Tot Montserrat . Per molts anys puguin oferir aquest servei al país. Avui, de manera particular, cal felicitar a la comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat perquè han estat fidels a una tradició monàstica, han mantingut viu el diàleg creient amb la realitat de Catalunya i han sabut proposar camins de fe que ajuden a humanitzar la societat.

diumenge, 26 d’abril del 2009

Fe amb obres, paraules amb fets

Aquest matí dominical he assistit al míting del PSC. M’han interessat molt les diferents intervencions. Cadascuna feta des de la particularitat sensibilitat que tenen Jordi Hereu, Carme Chacón, Maria Badia i el President José Montilla. No comentaré els continguts polítics de les intervencions, això ja ho faran ben segur els diferents medis. Voldria centrar-me en analitzar els valors i virtuts que ha sabut identificar en les diferents intervencions.

Els diversos entrevinents han insistit en que com a socialistes “tenim uns valors” i que la força del socialisme neix de la “força dels seus valors”. Aquest valors són una guia que presideix l’actuació política i orienta l’acció de govern. Els valors donen sentit als fets, a l’obra de govern. La solidaritat, la justícia, la llibertat, la igualtat d’oportunitats són els motors que mouen el treball polític. En definitiva, es tracta de que les persones no es troben abandonades en el seu sofriment. Els polítics, en aquests moments que les coses van malament han de saber acompanyar les persones. Amb tot, governar és demanar i aportar confiança a les persones.

Governar és presentar fets, no paraules buides o retòriques. Són fets que permeten garantir el present, millorar-lo i avançar cap el futur. L’horitzó són també les futures generacions. Es reivindica el sentit de l’inconformisme perquè no agrada el present. Davant de les dificultats del present es proposa perseverança i treball per construir un futur diferent. Malgrat la duresa de la realitat, no hi ha espai per la resignació. Per això calen fets que demostrin el compromís amb la justícia social; la plena igualtat en drets i deures. Cal saber arriscar per guanyar el futur. Qui no somnia no pot liderar la construcció del futur.

Els fets són el resultat d’un treball esforçat, fet amb tenacitat i mirant amb esperança el futur. Cal tenir ambició que neix del convenciment de que res està fora de l’abast de l’acció de govern si aquest és responsable. Per avançar cap el futur cal diàleg i saber escoltar a la societat. Perquè, davant la duresa de la realitat no és el moment d’amagar-se sinó de treballar plegats. No hi ha espai pels pessimistes, sinó pels treballadors esperançats. Cal assumir l’esperit dels emprenedors i construir futur amb vocació de convocar a tothom a una causa comuna. Sabent que hi ha moltes reptes que cal assumir i donar-hi resposta però sense por perquè es sap on es vol anar. Això dóna fermesa i decisió per dir no quan cal dir no, i dir sí quan cal dir sí.

El míting estava presidit per un immens cartell que dei fets. En algunes intervencions s’ha remarcat que el mot fets es contraposava a la paraula retòrica. D’acord amb les intervencions s’entenia que el concepte paraula es referia a la paraula buida, a la retòrica sense acció. D’alguna manera em recordava la cita evangèlica de que no hi ha fe sense obres. Així, podríem afirmar que la paraula existeix si es fonamenta en fets i s’accepta que aquests donen sentit i transformen a la paraula. De la mateixa manera que la paraula sense fets, és mera gesticulació retòrica. Fe amb obres, paraules amb fets. Vet aquí que avui a Montjuïc el que era inicialment un míting polític, ha estat també una proposta sobre els valors que cal reivindicar per humanitzar la societat.

dissabte, 25 d’abril del 2009

Protestantisme XI

Església Mennonita


L’església Mennonita té els seus origen en els moviments anabaptistes del segle XVI contemporanis a la reforma protestant. L’any 1523 a Suïssa un grup de joves, entre els quals estaven Fèlix Manz y Conrad Grebel, crearen un petit moviment anomenat “Germans en Crist” amb la voluntat de fer una església nova allunyada dels poders temporals, pacifista i contrària al bateig dels infants ja que creien que només podien batejar-se les persones adultes que afirmaven creure. Per aquest motiu els partidaris del bateig d’adults foren anomenats anabaptistes. La qüestió de la negació del bateig d’infants esdevingué un motiu de controvèrsia a Suïssa, fins el punt que els seus defensors foren perseguits per les autoritats i condemnats a mort. Alguns membres del moviment “Germans en Crist” fugiren a Àustria i Alemanya, i uns pocs es quedaren a Suïssa.

L’any 1536 el sacerdot catòlic holandès Menno Simons, que poc anys abans havia combatut els moviments dels anabaptistes, impressionat per la repressió que patien decidií fer-se anabaptista i predicar aquesta doctrina a Holanda i al nord de Alemanya i Polònia. Menno Simons insistí en els eixos bàsics del pensament anabaptista: separació església i estat; la no violència i l’objecció de consciència en cas de guerra; el bateig només per les persones creients; i una església basada en la comunió de persones que tenen un estil de vida comú. Gràcies al treball propagandista de Menno Simons les idees anabaptistes s’estengueren per aquests països malgrat la forta persecució a que estaven sotmesos els seus partidaris. La influència de Menno Simons en aquest moviment anabaptista fou tan gran que els seus detractors, per desprestigiar-los, els anomenaven mennonites. Com que la persecució era molt gran algunes comunitats mennonites emigraren, primer, a Amèrica del Nord, a l’any 1683, i un altre grup anys després, el 1788, anaren a Rússia. Alguns del mennonites russos, davant les dificultats que trobaren durant l’època de Stalin, també emigraren als Estats Units.

A l’any 1693, un grup de mennonites que s'havien quedat a Suïssa, liderats per Jacob Amman, surten d’aquesta església per discrepàncies i funden un moviment que donarà origen a l’església Amish. Per la naturalesa de les critiques fetes per Jacob Amman pot considerar-se als Amish un versió conservadora dels menonites. Els Amish tingueren una expansió notable a Suïssa i a l’Alsàcia. Algunes comunitats amish emigraren als Estats Units (Pennsilvanià) i al Canadà al segle XVIII. Una de les característiques notable d’algunes comunitats amish emigrades a Amèrica és que han conservat fins avui l'idioma alemany com a llengua vehicular i han mantingut vives tradicions centenàries rebutjant l’ús de les tecnologies modernes. Algunes d’aquestes comunitats viuen en colònies agrícoles. Es calcula que avui hi ha uns 198.200 amish als Estats Units i al Canadà. Algunes comunitats mennonites també han adoptat com a model de vida les colònies agrícoles.

Els membres de l’església mennonita han estat sempre actius pacifistes. Aquesta actitud els ha portat molts problemes al negar-se a servir en l’exèrcit. L’any 1920 diferents grups d’origen mennonita, bàsicament els que es consideraven hereus dels “Germans en Crist” i el Amish, fundaren el denominat “Comitè Central Mennonita” amb la finalitat d’ajudar a aquelles esglésies que havien quedat en territori rus i tenien dificultats per desenvolupar la seva activitat.

Segons les estadístiques aportades per la pròpia església Mennonita tenen 1.480.000 membres repartits en 82 països. L’església mennonita s’establí a Catalunya l’any 1985 creant una església local a Barcelona amb dos centres de treball social: un per persones grans, ara en fase de remodelació, i un centre d’atenció a discapacitats psíquics. En tot Espanya, hi ha sis comunitats locals mennonites. Per més informació pot consultar-se la pàgina

divendres, 24 d’abril del 2009

El bisbe Martínez Camino torna a agafar un camí equivocat

Veient com s’ha desenvolupat la darrera Assemblea Plenària de l’episcopat espanyol, entenc que alguns dels bisbes identificats amb el pensament del cardenal Rouco, puguin sentir-se corpresos i desorientats. Han estat masses emocions negatives en poc temps. Però, la capacitat regenerativa d’incomodar que té el bisbe Antonio Martínez Camino supera qualsevol previsió de descoratjament .

Les paraules del bisbe Martínez Camino, com a portantveu de la Conferència Episcopal espanyola, afirmant que la reforma de la Llei orgànica de Llibertat Religiosa no afectarà a l’Església Catòlica són sorprenents i simptomàtiques d’una situació que cal resoldre. La base argumental de Martínez Camino és que “la llibertat religiosa del catòlics està regulada a través dels acords internacionals bilaterals Església-Estat de 1979”. Aquesta asseveració demostra l’important desajust existent en les relacions entre l’Estat i les confessions religioses a Espanya: són discriminatòries per les confessions minoritàries i avantatjosos per l’Església catòlica; especialment perquè, per la seva naturalesa, estan al marge del control parlamentari. Situació que no es dóna en les altres confessions religioses ja que els seus acords amb l’Estat de 1992 tenen rang normatiu de llei.

L’Esglesía catòlica hauria de ser la primera en demanar, després de 30 anys de vigència, na revisió dels acords particulars que regulen la seva relació amb l’Estat. Hi ha prou gruix en la jurisprudència constitucional per incorporar, en una actualització d’aquests relacions, totes les cauteles que calgui per evitar, si això és el que preocupa, interpretar malament el que diu l’article 16 de la Constitució i diluir el pes específic que té la tradició catòlica en la configuració de la societat espanyola. Existeix una igualtat asimètrica en el desenvolupament de l’article 16 de la Constitució que no considero que estigui en perill. Tampoc les altres tradicions religioses són partidàries de diluir el fet religiós i desvertiuar la rellevància del catolicisme en la identitat referent de la nostre societat.

L’Església catòlica hauria de ser plenament solidària amb les altres confessions i no reivindicar per ella, com ho fa Martínez Camino, una via de relació a banda de les que regulen les altres creences. És un exercici d’egoisme que és coherent amb la caritat pròpia de la fe cristiana. A més, pretendre mantenir-se al marge de la regulació de l’exercici d’un dret fonamental, com és la llibertat religiosa, no deixa de ser grotesc i molt perillós. Perquè qualsevol pretensió de mantenir una situació de privilegi més enllà de la legitimitat social, pot conduir a un progressiu aïllament de l’Església catòlica en relació a les altres confessions i alimentar el pensament laïcista, especialment aquell que considera que laïcitat i anticlericalisme formen una unitat.

dijous, 23 d’abril del 2009

Sant Jordi, Juan Marsé, José Agustín Goytisolo i Isona Passola

Avui és el meu sant. Moltes facilitats a tots els jordis. Una felicitació particular i ben merescuda a Juan Marsé que avui ha rebut el premi Cervantes. Escric des del seu barri, allí on el pijoaparte n’era l’amo i senyor. Des d’una solidaritat veïnal, els meus honors per aquest gran escriptor català.

Aprofito la Diada per evocar un altre gran escriptor mort ara fa deu anys, en José Agustín Goytisolo. Recomano anar a veure l’exposició que amb el títol “Més a prop” es fa a la Fundació del Círculo de Lectores (Consell de Cent 323, Barcelona). És una mirada àmplia a la vida d’aquest gran poeta. A continuació reprodueixo sencer el seu poema “Palabras para Júlia”. Tot una declaració d’amor d’un pare a la seva filla i un llegat dels valors que cal tenir per anar per la vida. Aquest poema sempre m’ha emocionat.

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía, es mejor vivir
con la alegría de los hombres,
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada,
te sentirás perdida o sola,
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto,
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno,
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti,
cuando te escribo estas palabras,
pienso también en otros hombres.

Tu destino está en los demás,
tu futuro es tu propia vida,
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas,
que les ayude tu alegría,
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname, no sé decirte
nada más, pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Finalment una recomanació. Avui s’estrena la pel·lícula Catalunya – Espanya dirigida per Isona Passola. És una bona notícia. Després de la “Pelota Basca” calia una pel·lícula feta des de la nostra realitat i parlant dels temes que es preocupen. Moltes felicitats Isona i, ben segur, que el teu pare farà un ample somriure, des d’on estigui, quan s’apaguin els llums de sala i comenci la pel·lícula.

Caritat política per Sant Jordi

Avui, dia de Sant Jordi al Palau de la Generalitat ha tingut lloc la missa en honor al Patró de Catalunya amb l’assistència del Molt Honorable President de la Generallitat, José Montilla, i els consellers Joaquim Nadal, Antoni Castells, Josep Huget i la consellera Marina Geli. També hi havia representants de la majoria de partits polítics catalans i de les màximes institucions civils i militars.

L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martinez Sistach, ha recordat que ara fa 553 anys s’instituí a Catalunya el patronatge de Sant Jordi. Des de llavors Catalunya ha estat un país de marca i de pas. Llavors, com avui, Catalunya ha integrat persones que provenen d’altres cultures i tradicions. La comunitat catalana té la seva cultura i tradició construïda sempre com a suma d’aportacions.

És temps d’integració i diàleg per construir un país que sap acollir i incorporar dins de la seva cultura particular les aportacions fetes des de la diversitat cultural present a la societat. Cal dialogar i parlar molt des del reconeixement de la identitat pròpia amatents de sumar les noves visions. Sense perdre, digué el cardenal, els elements que donen sentit a la pertinència a la societat catalana. Perquè dialogar no és diluir, sinó afirmar una pertinència comuna des de diferents identitats.

El cardenal a demanat respecte i dignificació de l’activitat política. Ha recordat la necessitat del bon govern de la societat i que aquest paper correspon als polítics. Ja que, de la mateixa manera que hi ha una caritat que s’exerceix des de l’àmbit eclesial i pastoral, la caritat té també una projecció en el camp de la política. Els polítics, des de l’autonomia que li és pròpia, són els executors de la caritat política. La qual ha de perseguir, bàsicament, fer justícia i crear condicions per que tothom visqui amb llibertat i igualtat. Tal com recorda la doctrina social de l’Església. És així com la política ajuda a humanitzar la societat.

Al final de la missa el Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla a acompanyat a l’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, ha la tradicional benedicció de les roses del patí d’armes del Palau de la Generalitat. Ha estat un acte sobri i propi de com a Catalunya es donen les relaciones normalitzades entre l’àmbit polític i eclesial. Després, en el Palau de Pedralbes, on es feia la recepció institucional, el President Montilla ha coincidit amb els diferents representants de les altres confessions religioses.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Cal fomentar les religions?

El passat diumenge la periodista Soledad Gallego a El País escriví l’article Difamar las religiones. Era un bon article. En ell es criticava el peculiar punt de vista d’un relator de Nacions Unides en la conferècia de Ginebra sobre el racisme, xenofòbia i intolerància. Soledad Gallego defensava, en contra de l’opinió del relator, que cal tenir llibertat de creença i llibertat per criticar, fins i tot combatre qualsevol creença. Que això és l’essència de la llibertat. Res a dir. Perquè protegir el dret a creure comporta també assumir el dret a criticar les creences.

L’impacable article acaba afirmant contundent que és indefensable proposar que les autoritats públiques participin en la promoció o el foment de les religions. Tinc reserves en aquest punt final. Penso que cal donar-hi més voltes i tenir una comprensió oberta de la qüestió. La paraula promoció i foment són molt àmplies, especialment la darrera, com per incloure-hi moltes consideracions. Per exemple, la cooperació constitucional (article 16.3) es pot considerar una forma de foment. Ja que, si s’admet la cooperació es reconeix tàcitament la bondat de les religions. Perquè sinó ho fossin, seria absurd col·laborar-hi.

Però penso que avui cal defensar, des dels poders públics, també una visió més positiva i decidida sobre les religions i les seves creences. Els governants poden decidir, en el seu bon criteri, que el fet que les persones tinguin unes creences religioses és un fet positiu per la societat. Això no vol dir la identificació de l’Estat amb les creences o un nou confessionalisme encobert. El foment de la religiositat de les persones es reconèixer simplement que la visió transcendent de les persones no ha de quedar al marge de la humanització de la societat. Es demana que les persones intervinguin activament en la construcció d’una societat més humanitzada i els creients ho facin aportant els seus valors i identitats particulars. Per això el foment de la religió es pot veure com una aportació al bé comú emparat per la necessària cooperació de l’Estat amb les confessions religioses

dimarts, 21 d’abril del 2009

Jaume Plensa en el seminari de Barcelona

Un primer aclariment, no és que el magnífic escultor Jaume Plensa hagi decidit entrar en el seminari. Però sí que, gràcies a l’acollida del rector del seminari conciliar de Barcelona, mossèn Josep Maria Turull, l’escultor Jaume Plensa ha situat una de les seves descomunals arquitectures de reïna als jardins del seminari. A la cantonada de Balmes amb Consell de Cent hi ha una escultura que representa a un home que té la propietat de estar il·luminat per dins durant la nit, mentre de dia és blanc. Aquesta escultura és un complement a l’exposició de l’artista a la galeria Toni Tàpies del Carrer Consell de Cent.

Cal felicitar al rector del seminari per aquesta iniciativa. Mossèn Turull, objecte continuat de les crítiques de la caverna eclesial barcelonina, especialment a través de la pàgina Germinans Germinabit, ens mostra un seminari obert i compromés amb la societat que l’envolta. L’escultura de Jaume Plensa és una bona metàfora del que ha de ser el seminari: una realitat en diàleg amb el seu entorn i amb prou força interior per transmetre lluminositat a qui el mira.

La proposta artística de Jaume Plensa, persona que conceptualitza l’escultura des de la monumentalitat i el diàleg de la seva obre amb l’espai i el volum, és adient pel caràcter que ha de tenir el seminari de Barcelona. El caràcter eclesial d’aquest edifici, en el qual coexisteixen vàries institucions vinculades a la diòcesi de Barcelona i a l’església catalana, és el marc idoni on exposar aquesta obra de Jaume Plensa. I això dóna al seminari una dimensió universal que permet reafirmar el seu caràcter de centre eclesial sense necessitat de caure amb propostes formals més nyonyes. Bravo per mossèn Josep Maria Turull i en Jaume Plensa.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Protestantisme X

Assemblees de Germans

Les Assemblees de Germans apareixen al segle XIX com un moviment de renovació de les denominacions protestants tradicionals. Es difícil establir on va iniciar-se el moviment de les Assemblees de Germans ja que en diversos països sorgiren iniciatives renovadores similars: Irlanda, Anglaterra, la Suïssa francesa i Itàlia. Ràpidament va estendre's a Amèrica del Nord, Austràlia, Nova Zelanda. Les Assemblees de Germans a la Suïssa francesa sorgiren a principis del segle XIX i foren el resultat directe de l'avivament produït en la ciutat de Ginebra. El terme avivament expressa la idea de fer més viu o donar més vida alguna cosa. La primera Església independent a Ginebra fou fundada a l'any 1817 i va prendre com a nom el "d'Església segons la Paraula de Déu". A la Gran Bretanya el moviment s’inicia entre els 1825 i 1828, encara que es troben clars indicis de la seva gestació en diferents llocs en dates anteriors. Entorn l'any 1832 apareix el moviment a Irlanda sota el lideratge de John Nelson Darby. A Itàlia el moviment sorgeix a partir d’un grup de valdenses del Piemont i té una notable expansió a partir de l’any 1851 pel lideratge del compte Guicciardini.

En el seus inicis, aquest moviment proposà la recerca de la comunió entre les diverses confessions cristianes. Els fundadors de les Assemblees de Germans consideraven que les grans denominacions protestants, Anglicans, Luterans, Presbiterians, Baptistes, Metodistes i altres estaven establertes i organitzades formant compartiments estancs, amb poca comunió entre elles. Per aquest motiu vàries persones de diferents denominacions protestants impulsaren un moviment orientat a tornar a la senzillesa del Nou Testament, pregar, llegir la Bíblia i compartir la celebració del Sant Sopar. El moviment de les Assemblees de Germans sorgeix amb un gran esperit de comunió i fraternitat. L'aspecte més definidor de la seva identitat és la igualtat entre els membres de la comunitat i el rebuig a la jerarquia. Des del primer moment s’orienten a destacar que, per sobre de tot el que humanament pot separar, el que preval es la unitat en Crist. Per això la seva proposta és que tot els "nascuts de nou" són germans en Crist. Aquesta església recupera les profecies de la segona vinguda de Crist.

Els diumenges es reuneix l’església per celebrar el culte integrat per la pregària, la lloança, el Partiment del Pa, que no té la consideració de sagrament, en el qual pot participar-hi qualsevol persona que es consideri germà, la lectura de la Bíblia i l'exposició bíblica. Un dels fets destacats d’aquesta família protestant és el que s’anomena "culte lliure": temps en el que els membres de l'assemblea participen espontàniament en la lloança a Déu. Aquestes esglésies practiquen el bateig d’adults per immersió, excepte algunes petites comunitats hereves de les primitives comunitats fundades per John Nelson Darby que practiquen el bateig per aspersió.

Fou John Nelson Darby qui promogué una escissió important dins del moviment al crear dins de l’Assemblea de Germans els anomenats de “germans tancats” o “exclusivistes”. John Nelson Darby considerava que tots els creients havien de reunir-se al marge de tota institució o estructura, i que tot membre d'una altra església que no formés part del seu grup quedava exclòs de la Taula del Senyor. Aquesta visió tancada de la comunió va estendre’s per Anglaterra, a la Suïssa francesa i una part d’Alemanya. La resta d’Assemblees de Germans, en contraposició a l’anterior, foren anomenades “germans oberts” o “Germans de Plymouth", tot i que aquesta denominació ara està en desús.

L’Assemblea de Germans creuen que les reunions eclesials han de ser per llegir la Bíblia i pregar sense necessitat d’estar presidides per un pastor ordenat i amb determinats estudis. El sacerdoci és universal i el pot exercir qualsevol persona que hagi nascut de nou. La seva organització varia d’una església a l’altre. Es pot adoptar diverses estructures i funcionaments amb la presència, o no, d'ancians, pastor/s i consell d'església. S'anomena ancià a aquella persona que ha estat reconeguda com a dirigent dins la seva pròpia comunitat. L'ancià és responsable del lideratge espiritual de l'església a la qual pertany i exerceix un ministeri pastoral en la comunitat, però no té la consideració de pastor, tot i que en algunes esglésies sí que s’ha introduït la figura del pastor. El consell d'església, el denominat Consell d’Ancians, és el grup de persones designades per la comunitat com a responsables de portar endavant el dia a dia de l'església. Els ancians/pastors formen part d’aquest consell. L'assemblea general (formada pels membres de l'església) és qui la dirigeix realment. La seva missió es garantir el bon funcionament de la comunitat. El model d’aquesta església es un clar exemple de la forma congregacional. Cada església local té molta autonomia. Algunes esglésies poden coordinar-se, com és el cas de Catalunya, encara que per fer-ho adopten la mínima estructura.

A Catalunya les Assemblees de Germans comencen per l'activitat missionera de George Lawrence cinc anys abans de la Revolució de 1868. George Lawrence era un home de gran iniciativa alhora de predicar el protestantisme. Un exemple del seu enginy fou un originalíssim carro pensat per la venda ambulant de la Bíblia. L'any 1870 va llogar un saló a Gràcia i començà a organitzar les primeres reunions i conferències per constituir la família de les “Assemblees de Germans”.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Richard Rogers: de la casa a la ciutat

A Caixa Fòrum de Barcelona hi ha una interessant exposició sobre l’obra de l’arquitecte britànic Richard Rogers. Es considera que aquest arquitecte és un humanista. Així ho demostra la seva voluntat de crear espais integradors de la diversitat i la complexitat de les societats modernes, a més del seu interès permanent de promoure noves formes de vida col·lectiva.

L’ús d’espais transparents i diàfans permet, per exemple, acostar l’activitat parlamentària dels diputats de l’Assemblea Nacional de Gal·les als visitants d’aquest parlament. Aquesta obra és una bona prova de l’esperit que anima a Richard Rogers.

Es pot llegir en el Manifest que emmarca l’obra de l’estudi de Rogers: “l’exercici de l’arquitectura és inseparable dels valors socioeconòmics dels individus que la realitzen i de la societat que la sosté. Com individus, tenim la responsabilitat de contribuir al benestar de la humanitat, de la societat a la qual pertanyem”. Segons diu el Manifest el seu objectiu és crear una obra beneficiosa per la societat.

El Manifest de l’estudi de Richard Rogers evidencia que encara són possibles uns projectes urbanístics i arquitectònics coherents, humanitzadors, estètics i amb capacitat d’aportar ordre, escala i bellesa a l’espai. Val la pena contemplar amb tranquil·litat aquesta exposició per tal de descobrir aquesta visió particular que demostra com es poden crear ciutats compactes basades en un disseny de qualitat, la inclusió social i la responsabilitat ambiental.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Protestantisme IX

Esglésies baptistes / Federació d’esglésies independents d’Espanya-Catalunya

Les esglésies baptistes sorgeixen a Anglaterra però on tenen una expansió notable fou als Estats Units entre els segles XVIII i XIX. El nom de baptista fou adoptat a l’Anglaterra al segle XVII perquè practicaven el baptisme per immersió completa seguint les primitives esglésies anabaptistes del segle XVI que sostenien que el baptisme només podia ser per immersió i en persones adultes. El bateig d’adults i per immersió és un dels trets més característics d’aquesta església. Aquestes esglésies accentuen el compromís personal dels seus membres i per això només es bategen el adults que han fet professió de fe personal en el Crist com el seu salvador. Els baptistes es consideren successors històrics de les esglésies cristianes que, des dels temps apostòlics, havien defensant l'ús de les Sagrades Escriptures com l'única regla de fe i pràctica en la vida cristiana.

Els baptistes reconeixen l’absoluta sobirania de Jesucrist com a referent per tot cristià. La Bíblia és la única regla per la fe i la pràctica cristiana. L’individu es relaciona directament amb Déu a través de Jesucrist sense cap mediació institucional. Les esglésies han d’entendre’s com una congregació on tothom té els mateixos drets i obligacions. Des de la total separació entre l’església i l’estat, els baptistes fomenten el respecte a l’autoritat civil i fomenten la llibertat religiosa. Els fidels han de mantenir les esglésies i esdevenir evangelitzadors actius del món. Les esglésies baptistes son autònomes i s’uneixen fraternalment per cooperar en aquesta evangelització. El culte baptista és senzill, té lloc els diumenges i està basat en pregàries, cants, la lectura bíblica i predicació. A més, també tenen l’escola dominical per aprofundir l’estudi de la Bíblia. Entre setmana tenen culte i, un cop al mes, celebren el Sant Sopar. S’organitzen en congregacions basades en unes comunitats locals molt autònomes.

Els baptistes s'introduïren a Catalunya a través de Ricard Cifré, un català que havia estudiat teologia protestant a Amèrica del Nord i que, al tornar amb la seva família, fundà la primera església baptista a l’any 1877 a l'Hospitalet de Llobregat i una segona a Cornellà. Un altre introductor fou el suec Erik Lund que fundà una església a Figueres l’any 1881. Després Erik Lund anà a Barcelona a l'any 1833 per crear la primera església a la capital catalana.

Una part de les esglésies baptistes catalanes estan associades a la Federació d'Esglésies Evangèliques Independents d'Espanya-Catalunya (FIEIDE). Aquesta entitat es creà a l’any 1957 a partir de la coordinació d'algunes esglésies baptistes d'Espanya. Els membres d’aquesta federació són esglésies independents identificades amb la tradició baptista. Avui són 62 esglésies amb 89 llocs de cultes en tot Espanya.

divendres, 17 d’abril del 2009

Llibertat religiosa i llibertat de consciència, sumar pomes amb peres

El soroll indica que s’està treballant seriosament amb papers relacionats amb l’esborrany del Projecte de reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. El propòsit és actualitzar l’actual llei de l’any 1980, la primera llei orgànica de la democràcia. Des de llavors, la societat espanyola ha canviat i les confessions religioses són una realitat molt diferent (per pluralitat i penetració social) i tenen noves necessitats que cal contemplar i regular des de les institucions de l’Estat. Es de suposar que els esborranys de l’avantprojecte recullen aquesta situació i les propostes de modificació de la llei van en aquesta direcció. Si és així és una bona notícia.

Tot i que el programa electoral del partit de govern no contemplés de forma explícita aquesta revisió, és parlava de crear una comissió per estudiar si era convenient revisar la llei, la decisió presa per la vicepresidenta del govern era totalment necessària. Tant perquè l’actual llei té unes deficiències que els especialistes consideren tècniques, com perquè des de llavors les comunitats autònomes han configurat la realitat de l’Estat, i això reclama una revisió de la llei en clau de sensibilitat autonomista; com perquè les confessions religioses ocupen un espai social nou i tenen entre elles unes relacions diferents a les pròpies dels anys vuitanta. Com també, perquè la societat espanyola i les seves institucions polítiques ham madurat i han repensat l’encaix del fet religiós.

Això comporta, entre altres aspectes, resoldre adequadament la naturalesa de les relacions de les institucions públiques amb les confessions religioses, el que es podria considerar millorar els punts dèbils i residuals d’alguns signes de confessionalitat; i assumir amb naturalitat la necessària cooperació de les institucions públiques amb les confessions per les seves aportacions positives a la convivència i cohesió social. De forma específica, això comporta reconèixer el sentit positiu que tenen determinats valors religiosos i la notorietat que té el pluralisme religiós dins d’una societat culturalment diversa.

Aquestes són, penso, les raons que haurien de motivar la necessitat d’una revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. Em costa més d’entendre aquelles explicacions que justifiquen aquesta revisió només per la necessitat d’equiparar els drets de les confessions religioses minoritàries als que tenen l’Església Catòlica. Per assolir aquest objectiu, no cal modificar aquesta llei. Només cal donar acompliment els respectius acords-llei de cooperació. Des de l’any 1992, data en que es signen els diversos acords entre l’Estat i les confessions protestant, jueva i musulmana, hi hagut temps més que suficient per desenvolupar els continguts d’aquests acords. Sinó s’ha fet, cal cercar les raons polítiques que ho ha impedit. En tot cas, els impediments no eren les deficiències legislatives. Sinó s’ha avançat suficient cal buscar, altres raons més properes a les dificultats de comprensió que alguns sectors del govern han tingut vers el fet religiós i la seva propensió a alimentar algunes visions laiques molt identificades amb el laïcisme de combat francès.

L’herència d’aquesta deriva, que surt periòdicament cada cop que alguna decisió del govern s’aproxima amb visió més oberta al fet religiós, es pot col·lar en alguns dels esborranys del projecte de llei. Un exemple d’això fora proposar fer una Llei Orgànica que aplegui la llibertat religiosa amb la llibertat de consciència. No són conceptes equiparables o situats en un mateix pla conceptual. El segon és una llibertat que no crea comportaments que hagin de ser protegits normativament; mentre que la llibertat de practicar una religió, com a conseqüència d’una creença de fe, sí que necessita una protecció jurídica perquè afecta a pràctiques i comportaments de persones i col·lectius. Aquesta diferència, que penso que no es baladí, té més pes alhora de dissenyar una llei que les pressions que puguin fer determinats sectors que encara pensen que el fet religiós és un artefacte del pensament premodern.

dijous, 16 d’abril del 2009

Protestantisme VIII

Metodistes-presbiterians/Església Evangèlica Espanyola (IEE) / Església Evangèlica de Catalunya

El metodisme apareix a Anglaterra a mitjans del segle XVIII. El seu fundador fou el pastor anglicà John Wesley i el seu germà Charles. La idea inicial dels germans Wesley era fomentar una renovació de la pietat i la vida cristiana, la pràctica de la retroinspecció i la lectura personal de la Bíblia com a mètode de perfeccionament moral. El metodisme, en els seus inicis, era un moviment de renovació religiosa de l'Església Anglicana i es caracteritzava pel seu marcat caràcter espiritual i per la preocupació social. Els metodistes insisteixen en l’actitud de servei dels cristians, ja que la salvació i la santedat comporten la missió i el servei. L’amor a Déu està relacionat amb l’amor al proïsme; la lluita per la justícia i la renovació de la vida. Aquesta església està relacionada amb la tradició reformada europea i les idees calvinistes.

Els metodistes iniciaren la seva església predicant un nou naixement davant l’apatia de l’església d’Anglaterra. Insistien en la importància de la justificació per la fe i la importància de l’Esperit Sant. La voluntat del bisbe John Wesley era mantenir-se en comunió amb l’Església d’Anglaterra, tot i que criticava amb duresa la seva acomodació. Però diversos fets precipitaren la seva marxa i la creació de l’església metodista. Varis membres del moviment metodista, encara adscrits a l’església d’Anglaterra, havien anat a Amèrica del Nord quan encara era colònia anglesa. La seva predicació havia aconseguit que moltes persones s’identifiquessin amb la corrent metodista tot i que, formalment, aquestes persones constaven inscrites a l’Església d’Anglaterra. El conflicte aparegué quan, després de la independència dels Estats Units, els metodistes nord-americans es constituïren com església independent i trencaren definitivament amb la comunió de l’església d’Anglaterra. Des de llavors els Estats Units ha estat el país on el metodisme s’ha desenvolupat amb força.

El culte metodista està centrat en la lectura i la predicació de la paraula, acompanyat amb cants i pregàries. Es practica el bateig de nens per aspersió, no per immersió com en moltes altres esglésies protestants. Tant el bateig com el Sant Sopar són considerats sagraments.

La revolució del 1868 i la Constitució del 1869, la qual establí a Espanya la llibertat de cultes, afavorien l’aparició del metodisme a Espanya i a Catalunya. El missioner William Thomas Brown arribà a Barcelona el 1869 i fundà, d’acord amb la tradició metodista, un col·legi davant la gran mancança d'escoles que tenia la societat catalana. Traduí al català a l'any 1869 el catecisme metodista destinat als infants. L’actual Església Evangèlica de Barcelona-Centre és la continuació de la primera Missió Metodista. Els metodistes han estat activament presents en la societat catalana.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Respectar les tradicions, sí. Però, quines?

Avui a la portada del diari El País hi ha una foto de Hawa Meint Cheik desmaiada al saber que el fiscal demanava el seu empresonament per haver forçat el matrimoni de la seva filla de 14 anys amb un parent. Hawa Meint Cheik i altres familiars exigeixen “respecte per les seves tradicions”. D’acord, cal respectar les seves tradicions. Però, la pregunta pertinent és: quines?.

El que pretenia fer la parella Mohamed Ould i Hawa Meint Cheik era una barbaritat: aquí i al seu país d’origen, Mauritània. Les tradicions són uns artefactes culturals creats a partir de la suma d’usos i costums, en constant evolució a mida que les persones transformen el seu pensament. Una determinada tradició reflexa el marc cultural d’un moment i, si es manté, vol dir que generacions posteriors l’han assumit com a pròpia. Per sort de tots, el procés d’humanització de les societats ha anat depurant les tradicions. Algunes s’han mantingut i altres han estat foragitades del patrimoni cultural per ignominioses, cruels, vexatòries i discriminatòries. Cada època depura les seves tradicions i introdueix uns criteris de discerniment cada cop més refinats. La cultura ajuda a fer comprensible aquest procés de maduració de les tradicions a favor d’una convivència més humanitzada.

Per això l’afirmació d’Hawa Meint Cheik i els seus amics és totalment inacceptable. La nostra societat no pot admetre incorporar comportaments que són vexatoris per les persones. La societat moderna té prous recursos per comprendre que el matrimoni forçat i, en el cas d’una menor encara més, és un acte que cal evitar en defensa de la dignitat de les persones. La interacció cultural necessària en tot procés d’integració no justifica la permissió davant d’aquestes tradicions culturals. Ni cal caure en el parany d’associar una determinada religió amb una cultura. Les religions necessiten de la cultura del seu entorn per expressar-se i, en fer-ho, esdevenen també font de cultura. Però en cap cas els recursos culturals de les religions són els elements bàsics de les creences.

La societat ha de dialogar profundament amb aquelles persones que volen integrar-se en la societat d’acollida per tal que comprenguin i assumeixen els límits que imposa el marc de convivència. Però, en cap cas, cal confondre el respecte vers les diversitat cultural amb la intolerància davant tradicions culturals deshumanitzadores.

dimarts, 14 d’abril del 2009

Protestantisme VII

Anglicanisme o esglésies episcopalianes/Església Espanyola Reformada Episcopal (IERE)

L'anglicanisme o l'Església Anglicana, denominada també episcopaliana, és una denominació cristiana protestant que segueix les doctrines establertes per l'Església d'Anglaterra. L’Església Anglicana es constitueix a Anglaterra al segle XVI, al 1534, quan un grup de cristians es separaren oficialment de Roma durant el regnat de Enric VIII. La ruptura es produir per la negativa del papa Clement VIII a l'any 1527 d'anular el matrimoni d'Enric VIII amb Catalina d'Aragó, tia del rei Carles V, emperador del Sacre Imperi Romà. Dos anys després, el 1529, el rei Enric VIII redactà un escrit on demostrava la il·legalitat de l'autoritat papal. L'església d'Anglaterra va reconèixer a Enric VIII com autoritat suprema el 1531. Un any després, el 1532, l'Església d’Anglaterra començà trencar els vincles amb l'Església Catòlica. Finalment, el 1534 va proclamar-se l'Acte de Submissió del Clergat (Acte de Supremacia), amb el qual es donava fi a la dependència de l’església anglesa amb el papa i re reconeixia a la corona anglesa com el cap suprem de l'Església d'Anglaterra.

Per definir la identitat d’aquesta nova església s’agafen elements del luteranisme i del presbiterisme. El resultat final és una església que està a mig camí entre el catolicisme i el protestantisme. L'Església d'Anglaterra es considera una església reformada i protestant i alhora en comunió amb la tradició catòlica. Es considera reformada perquè està influïda per la doctrina protestant i no accepta l'autoritat del papa; i es considera catòlica perquè es declara està en continuïtat amb l'església apostòlica i universal. L'Església d'Anglaterra no es considera una nova església perquè conserva l'estil litúrgic de la missa i altres referents catòlics. Els anglicans consideren que la seva església és bíblica perquè en la Bíblia hi ha tot el que cal per salvar-se. Els seus sagraments bàsics són el bateig i el sant sopar. També tenen cinc ritus sacramentals: confirmació, matrimoni, reconciliació del penitent, ordre i unció dels malalts; però es consideren que són de menys rang que els anomenats sagraments bàsics. Una altra característica de l’anglicanisme és la importància de la litúrgia. El Llibre de Pregària Comú és un de les senyals d’identitat de les esglésies anglicanes.

Els anglicans s’identifiquen en una concepció eclesial que s’anomena episcopal perquè es basa en el triple ordre del ministeri: bisbes, preveres i diaques. Aquests tres ordres constitueixen l’anomenada “succeció apostòlica” que és la comunió amb l’Església de tots els temps. El govern de l’església anglicana és sinodal. Els sínodes es celebren cada dos anys i estan constituïts, a parts iguals, pels ministres i els membres de les esglésies locals escollits per les seves congregacions. Qualsevol membre d'una congregació local, home o dona, pot participar en el sínode amb veu i vot. Tant els bisbes com els preveres i diaques poden estar casats.

No existeix una única Església Anglicana, ja que l’església de cada país té total autonomia. L’Església Anglicana Anglesa és l’església oficial de l’estat anglès amb la primacia del monarca sobre l’església. Malgrat el pes de l’autonomia eclesial, existeix la Comunió Anglicana que agrupa totes les esglésies anglicanes locals sota la direcció espiritual, no formal, de l’Església Anglicana Anglesa a través del seu primat, l’Arquebisbe de Canterbury. En l’actualitat la Comunitat Anglicana té uns setanta milions de fidels. La fe s’expressa a través de l’adoració, per això els episcopalians consideren molt important tenir bons llibres d’oració i de litúrgia. Un tret recent de les esglésies anglicanes és l'admissió dels sacerdoci de les dones en algunes de les esglésies episcopalianes, fet que ha comportat certa tensió interna.

dilluns, 13 d’abril del 2009

La laïcitat com oportunitat per humanitzar

Sobre la laïcitat s’ha escrit molt i, ben segur es seguirà donant-t’hi voltes. És un tema recorrent. Alguns cops dóna la impressió que darrera del debat s’amaga un altre interès que resta amagat. Per alguns, combaten aquella versió de la laïcitat que deriva en laïcisme. D’altres, s’apunten precisament a la laïcitat si ella porta al laïcisme. Pels primers, el laïcisme és perillós perquè anul·la la religió. Pels segons el laïcisme és necessari perquè així la societat s’espolsa la tutela religiosa i les persones són més lliures. Pels primers, el laïcisme es viu com por a perdre una posició preeminent en la societat gràcies a la qual es podien imposar, no proposar, una visió particular de la moral. Pels segons, el laïcisme permet satisfer els desitjos anticlericals acumulats davant les successives manipulacions polítiques i socials fetes per les tradicions religioses. Crec que ambdues visions representen una lectura excloent de la laïcitat.

És possible una altre visió totalment oberta i inclusiva. La laïcitat és una oportunitat perquè diferents sensibilitats, unes religioses i altres fonamentades en l’exercici de la llibertat de consciència, es trobin i dialoguin sobre els problemes que preocupen a les persones. Davant dels importants i nous problemes que els homes i dones d’avui han de donar-hi resposta és necessari que les diferents tradicions de pensament capaces d’aportar sentit es trobin a la plaça pública. Aquest és l’espai que obre una comprensió no excloent de la laïcitat. Pot ser ens haurien d’acostumar a no fer servir cap adjectiu per definir aquesta laïcitat. Cal reservar els adjectius per aquelles comprensions que es situen en una idea de la laïcitat com a combat contra les religions. Ja que, des dels seus origen, la laïcitat no s’ha fonamentat en cap visió excloent de les tradicions de pensament orientades a humanitzar la societat.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Bona Pasqua

Bona PASQUA: la llum del Crist ressuscitat il·lumina tota la història humana.







dissabte, 11 d’abril del 2009

Stabat Mater

Contemplació de la mort de Jesús

divendres, 10 d’abril del 2009

Hi eres tu?

El Divendres Sant es poden meditar aquests textos:

Les meves mans i els meus peus han foradat/puc comptar tots els meus ossos

Déu meu, Déu meu / per què m'he abandonat?

Hi eres tu quan el duien a la creu?
Oh, sovint quan penso això tremolo, tremolo.
Hi eres tu quan el duien a la creu?

dijous, 9 d’abril del 2009

Confiança en Déu

En el post d’ahir comentava que cal saber deixar-se en mans de Déu. Cal fer-ho més sovint, enfront l’arrogància de creure que sols ho poden aconseguir-ho tot. És bo tenir autoestima i autoconfiança, però mai com un valor absolut. Ha d’haver-hi un espai per deixar que Déu entre a la vida personal. Està bé que s’insisteixi sobre el valor de la confiança personal, però això no negant l’existència d’un altre nivell de confiança en la qual hi ha l’espai per Déu.

Isaïes 12,2 ens parlar d’això quan diu “Ell és el Déu que em salva. Confio, no m’espanto. D’Ell em ve la fortalesa i el triomf. És Ell qui m’ha salvat”. La vivència d’aquesta confiança permet dir, com l’autor del Salm 79: “Feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats”. El salmista més endavant comenta el camí cap aquesta confiança “no ens apartarem mai més de vos, guardeu-nos la vida”.

En el següent salm, el 80, el clam de Déu alerta dels perills d’anar per uns altres camins que signifiquen la pèrdua d’aquesta confiança: “No tingueu deus estrangers, no adoris els deus dels pagans (...) Però el meu poble no escolta la meva veu / Israel no vol fer cas de mi / i els abandono al seu cor obstinat(...)/ Tant de bo que el meu poble d’Israel m’escoltés i seguís els meus camins”.

La confiança és un camí, com tot en la vida. Cal caminar evitant caure en els perills de les noves idolatries. La idolatria és, junt amb la indiferència al proïsme una de les principals temptacions pels cristians.

dimecres, 8 d’abril del 2009

El Senyor m’ajuda, no em dono per vençut

La pregària dels laudes d’avui m’han fet adonar de la fragilitat dels guanys considerats com a mer resultat del triomf personal. La debilitat de l’arrogància derivada de creure que puc manipular la voluntat de Déu a favor meu o que puc prescindir d’Ell. La providència opera, simplement cal estar atent a destriar la seva intervenció.

L’autor del salm 76 es queixa davant l’aparent oblit de Déu: “penso en les èpoques llunyanes, recordo els temps antics, de nit rumio dintre meu u en pregunto a mi mateix: ¿és que el Senyor ens ha abandonat per sempre?, ¿ha deixat per sempre d’estimar-nos?, ¿és que Déu s’ha oblidat de compadir i la seva severitat li endureix el cor?. L’individu perplex retreu a Déu el seu silenci davant dels mals. La persona es rebel·la davant el silenci de Déu. ¿On està Déu?. Quants cops ens hem formulat la mateixa pregunta. Aquesta pregunta té el seu zenit en l’exclamació de Jesus “¿per què m’has abandonat?”. Pregunta que no obté resposta i que ressonarà en el nostre interior durant la passió de la Setmana Santa.

Però Déu no abandona. Déu no està en el mal. M’equivocaré si cerco Déu allà on no es troba. No és en la força del mal on Déu es manifesta. Déu no envia el mal per temperar els esperits. Ell està al costat dels que pateixen. Com es diu a 1S 2,1-10: “es el Senyor que dóna pobresa o riquesa, que abaixa o maleeix. Aixeca de la pols al desvalgut, treu al pobre de la cendra, per asseure’l entre els poderosos i donar-li possessió d’un soli gloriós (...) Ell guarda els passos dels qui l’estimen, mentre els injustos queden immòbils a les tenebres, ningú no triomfa per la pròpia força”.

Certament, tal com diu Isaïs (Is 50,7) “El Senyor m’ajuda i per això no hem dono per vençut”

dimarts, 7 d’abril del 2009

La religió font de resiliència i de sentit

És evident que el fet religiós no s’ha diluït. L’espai públic, el lloc comú per la convivència, està ocupat per múltiples expressions religioses. No obstant, algunes persones, encara manifesten un cert rubor per expressar la rellevància que té la religió en la seva vida privada. Per alguns, el fet religiós es troba a l’arrel de la seva actitud davant de la vida. D’altres, la religió aporta un sentit difús de pertinença que ajuda a passar el tràngol de la quotidianitat. Moltes persones troben en el fet religiós motius sòlids per suportar la inclemència dels esdeveniments. En definitiva, la religió continua actuant com a motor de resistència per trobar un sentit a la vida.

Probablement han canviat, i molt, les pràctiques religioses. Les persones són menys proclius a participar activament en les propostes litúrgiques d’algunes confessions. A casa nostra això és evident en relació a l’església catòlica. En altres països passa el mateix amb altres confessions religioses. Però hi ha altres països que es notòria la recuperació de les pràctiques religioses. Mentre en uns llocs es constata la minva de la pràctica religiosa tal com era coneguda fins ara, en altres, la religió es coneix una notable efervescència social. En qualsevol cas, els fets no qüestionen que la religió continua essent una font de resiliència. Gràcies a la religió les persones resisteixen i troben el sentit de la vida.

Hom podria pensar que la religió té un paper funcional. Tal com en el seu moment descriví Durkheim. És cert, però no és la única possibilitat. La religió va més enllà de la seva utilitat social. Gràcies a la religió moltes persones troben un sentit a la vida enfront al que consideren un absurd. Les tradicions religioses, amb les seves interpretacions, valors i principis actuen com a “comunitats d’intepretació” (Habermas) o aporten “horitzons de sentit”. Gràcies als quals les persones reintrepreten els esdeveniments i defineixen una visió que transcendeix la realitat. Les religions permeten anar més enllà de la realitat present. Les religions són font de resiliència i esperança

dilluns, 6 d’abril del 2009

Protestantisme IV

En relació a l'organització eclesial en el protestantisme es consolidaren tres grans models bàsicament amb les seves variants. El primer és el model episcopalià. Són esglésies molt jerarquitzades amb una patró molt similar a l’església catòlica però sense la figura del papat. Aquestes esglésies tenen bisbes i un sínode nacional que pren decisions. Les esglésies anglicana i luterana segueixen el model episcopalià. Un segon model és el presbiterià. Aquest es distingeix perquè no hi ha bisbes. Els preveres són la figura entorn a la qual s’articula l’estructura eclesial. Entre tots els preveres s’escull el que presideix el sínode nacional. Aquest model eclesial es troba en les esglésies presbiterianes, les metodistes i un conjunt d’esglésies que s’identifiquen amb el nom de reformades. El darrer model és l’anomenat congregacionista. En aquestes esglésies l’eix de l’organització eclesial són les congregacions locals totalment autònomes i sense cap lligam entre elles, tot i que, en algunes ocasiones, poden existir uns febles lligams entre vàries congregacions. Aquest és el model que segueixen les esglésies anomenades congregacionals com són les baptistes, les Assemblees de Germans i moltes de les esglésies que s’anomenen independents.

Després de l’excomunió de Martin Luter (1520) es constituí el nucli del que fou posteriorment l’església luterana a Alemanya i als països nòrdics. Mentrestant, a Suïssa, Joan Calví emprengué també un procés de reforma similar a l'alemany que s’estengué ràpidament en aquest país, França i Holanda donant origen a les esglésies reformades i presbiterianes. Influït pel moviment calvinista, John Knox impulsa un altre procés de reforma del tipus presbiterià a Escòcia. A Anglaterra, per la mateixa època neix l’esgèsia anglicana situada a mig camí entre el catolicisme i la reforma. Per això a l’interior de l’anglicanisme existeixen esglésies més identificades amb el catolicisme, són les anomenades anglocatòliques, i altres més properes a la reforma i per això es denominen anglicans evangèlics. De les esglésies anglicanes sorgí una segona reforma als segles XVII i XVIII especialment a nord-americà. Aquesta segona reforma donà origen a les esglésies metodistes, baptistes i les congregacionistes. Durant el segle XIX sorgiren els primers moviments pentecostalistes que tingueren un gran desenvolupament el segle XX, primer als Estats Units i després a l’Amèrica Llatina.

L’aparició, consolidació i primer extensió de la tradició protestant és coetània amb l’emergència dels estats moderns. Aquest fet influí notablement amb la consolidació d’esglésies reformades de caràcter nacional.

diumenge, 5 d’abril del 2009

Setmana Santa

Avui, Diumenge de Rams, comença la Setmana Santa. Per moltes persones, és una temps de descans; per altres és també un moment per viure en profunditat el misteri de la creença cristiana. Durant una setmana és viu el misteri de la creu, amb la visió de l’abandonament i mort de Jesús en creu i la seva posterior resurrecció. Element central en la confessió de la fe cristiana.

L’experiència d’aquest fets ha inspirat a molts músics a escriure brillants composicions que ajuden a percebre la mística d’aquesta setmana. Recomano escoltar la Passió segons Sant Mateu de Bach. És la música que m’acompanya des del Diumenge de Rams fins el Dijous Sant. Els cants de setmana santa dels monjos de Montserrat són una bona companyia per comprendre la celebració de l’amor del dijous sant. La seva bellesa permet assumir el sentit de l’amor sense mesura.

Durant el tríduum pasqual escolto l’Ofici de Setmana Santa de Tomàs Luis de Victòria. M’agrada la mística que desprèn aquesta composició. Resulta reconfortant per l’esperit contemplar el sentit dels textos que composen les lamentacions de Jeremies i els responsoris dels nocturns de cada dia. No cal ser cristià per captar l’experiència espiritual que transmet aquest autor.

Divendres Sant és un bon dia per escoltar els improperis de Palestrina i després extasiar-se amb l’Stabat Mater de Pergolesi. Dues peces memorables en les quals es transmet la perplexitat davant de la mort en creu de Jesús, primer, i després el dolor de la seva mare al peu del patíbul. Són dos moments on la música convida a contemplar el misteri de la mort de Jesús i compartir la desolació i desconcert que comporta la contemplació del seu cadàver en la creu. Moments de silenci i de meditació.

Finalment, el Messies d’Haendel és una bona companyia per celebrar la joia de la resurrecció. Aquesta obra, que representa una mirada a tot el misteri de Jesús, té els seus moments intensos quan expressen la joia de la resurrecció. Per això la seva música vigorosa i alegra manifesten l’estat exultant del creient al veure que la resurrecció del Crist ha vençut l’anorreament de la seva mort.

dissabte, 4 d’abril del 2009

Protestantisme VI

Esglésies Reformades o presbiterianes

Els reformats, junts amb els luterans, són l’eix del protestantisme històric perquè neixen de la reforma del segle XVI. Les esglésies reformades s’inscriuen en la tradició del reformador Joan Calví. Aquest, francès exiliat a Suïssa, tot i participar en el moviment reformador de Martí Luter, exercí la seva influència en la reforma de l’església suïssa. La reforma de Calví no fou de matriu luterana. Els reformadors suïssos seguiren els ensenyament d'Hudrlich Zwingly. Calví establí una línea de reforma en paral·lel a la de Martí Luter. El sistema teològic de Joan Calví es troba formulat en la seva obra La Institució de la Religió Cristiana publicada a l’any 1536.

El calvinisme afirma que els credos fonamentals dels primers segles del cristianisme són els principis bàsics del moviment reformador. Des dels seus inicis el pensament calvinista ha exercit una gran influència en la resta del moviment protestant. L’element central del pensament calvinista és la sobirania de Déu per sobre tot judici humà. El calvinisme emfatitza que les persones no aporten res a la seva salvació; només Déu és l’iniciador de tota salvació. Aquesta no és el resultat de la cooperació entre Déu i la persona, sinó que depèn exclusivament de la iniciativa de Déu. Les persones bones ho són perquè Déu ho vol. Déu ha triat quines són les persones que han de salvar-se. La doctrina calvinista té molt de predestinació. Els calvinistes accentuen el testimoniatge i el compromís de les persones amb la societat.

Doctrinalment els presbiterians són similars als luterans, tot i que accentuen la sobirania de Déu seguint les doctrines de Joan Calví. En l’església presbiteriana es bategen els nens en oposició al bateig d’adults dels anabaptistes. Les litúrgies presbiterianes es caracteritzen per estar centrades en el cant dels salms sense cap acompanyament d’instruments musicals. El govern de les esglésies descansa en la figura del presbíter (persona anciana) escollit democràticament per l’assemblea local de cristians. D’aquí li ve el nom d’església presbiteriana en contraposició l'altre model de la reforma l'episcopalià. Les comunitats són governades per un consistori de presbíters. A un altre nivell, l’església presbiteriana, té un conjunt de concilis de presbiters, de sínodes i l’Assembla General o Concili Suprem per això el seu model organitzatiu s’anomena presbiteriana-sinodal. L'organització d'aquesta església està a mig camí entre el episcopal dels anglicans i el congregacionista. Els presbiterians ordenen homes i dones com a pastors, ancians o diaques.

divendres, 3 d’abril del 2009

La politització del fet religiós

El fet religiós ha tingut sempre una important notorietat política i, per tant, ha suscitat un elevat interès polític. Al voltant del fet religiós, de les tradicions i confessions religioses, s'articulen visions de la societat, es construeixen relats que ajuden a la cohesió social, s'aporten criteris morals per a millorar la convivència i els individus poden trobar respostes a les seves inquietuds vitals. La diversitat cultural i el pluralisme religiós tenen una incidència notable en els patrons de convivència fet que justifica l'interès polític d'aquestes qüestions. Perquè totes aquestes qüestions es projecten al camp de l'acció política.

La tornada de la religió a l'espai públic ha contribuït a recuperar l'interès polític pel fet religiós. Es suficient contemplar la quantitat d'espai que aquesta qüestió ocupa en els mitjans de comunicació. En algunes ocasions, l'interès sorgeix per la rellevància de les qüestions a tractar, encara que en alguns casos dóna la impressió de que el fet religiós, o l'interès per la laïcitat, són el resultat d'estratègies de mobilització de l'estat d'opinió de la ciutadania.

La progressiva rellevància adquirida pels temes relacionats amb el sistema de valors en les societats avançades ha provocat també l’entrada de les tradicions religioses en l'agenda política. Per això les esglésies, i de forma rellevant l'Església Catòlica, s'han considerat legitimades a intervenir en l’arena política per considerar que s'aborden temes en els quals tenen criteris morals. Per altre part, la política de confrontació utilitzada per una part dels bisbes catòlics ha fet que la qüestió catòlica torni a ser un tema present en l'agenda política. En la mesura que alguns eclesiàstics han optat per irrompre en l'escena política, amb instruments d’acció més polítics que pastorals, és normal que els responsables de l'acció de govern prenguin nota d'aquesta realitat i la incorporin en la seva agenda de decisions polítiques.

Per altre part, alguns moviments cristians s'han sentit cridats a combatre també política i culturalment la desfeta del pensament modern. Per la qual cosa s’han proposat evangelitzar de nou Europa contra la presència d’altres confessions religioses o tipus de pensament. Una part de la jerarquia eclesiàstica catòlica es troba còmoda amb aquests moviments i no dubte a emprar la seva més que contrastada capacitat de mobilització. Algunes responsables eclesials catòlics encara consideren que el poder polític ha d'estar al servei de les visions religioses. Aquests sectors pretenen, per més que la societat s'hagi secularitzat, utilitzar el poder polític per a establir aliances per beneficiar els seus interessos particulars camuflats sota la pretesa defensa d’un Dret Natural. Per totes aquestes raons, és normal que els poders públics comprenguin el fet religiós com una qüestió política i com tal ha de ser assumida i integrada en les agendes polítiques.

dijous, 2 d’abril del 2009

Protestantisme V

Luterans

L’església luterana té al seu origen a la Reforma del segle XVI i es considera l'hereva del pensament central de Martí Luter. Si bé les esglésies luteranes provenen de l’esperit de la Reforma, i participen plenament dels seus trets doctrinals bàsics, tenen algunes característiques que les diferencien d’altres esglésies evangèliques. Creuen que el perdó de les persones arriba a través de la Paraula de Déu, del bateig i de la commemoració del Sant Sopar. Són partidaris del bateig d’infants i creuen que els pecats personals són perdonats en el Sant Sopar per la comunió amb el pa i el vi que representen el cos i la sang de Jesús. Els luterans creuen en la confessió dels pecats.

No són partidaris de practicar una religió sense masses prohibicions. Confien que les persones, sota el guiatge de la Paraula bíblica i de l’Esperit Sant, saben emprar les coses adequadament sense caure en l’abús o el pecat. La Bíblia és la base del culte luterà. No obstant, en els seus oficis religiosos la litúrgia té una gran pes. En les seves celebracions dominicals es canten himnes, es proclama la paraula de Déu i un cop al mes es commemora el Sant Sopar. Tenen també una escola dominical d'aprofundiment de la lectura bíblica. Donen molta importància a la formació religiosa dels adolescents per rebre el sagrament de la confirmació. El calendari litúrgic luterà segueix les estacions del calendari cristià: Advent, Epifania, Quaresma, etc...

Les esglésies luteranes adopten diferents formes organitzatives. El luteranisme a Catalunya es consolidà a Barcelona entorn de la colònia alemanya. És una església que fa tot el culte en alemany. Els pastors poden ser tant homes com dones.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Els deús de la ciutat




Demà a les 19,30 a la Sala Ciutat de la planta baixa de l’Ajuntament de Barcelona es presenta el quadern central del nº 74 de la revista Barcelona METRÒPOLIS. Aquest quadern està dedicat a “Els déus de la ciutat”. Vaig tenir l’oportunitat, gràcies a la confiança del director de la revista, el filòsof Manuel Cruz, de dissenyar el seu contingut i escollir els diversos autors.

El quadern comença amb un article meu, "Campanars, xemeneies i cels", on s’explica com la societat madura amb el diàleg entre religions. I aquestes canvien quan dialoguen entre elles i amb totes les tradicions de pensament. L’espai urbà contribueix a descobrir la riquesa de l’intercanvi per construir els valors compartits des de la necessària diferència. El següent article, La religió, sempre al mig de la ciutat”, és del capellà i periodista Francesc Romeu. És una reflexió sobre la importància de la ciutat en la consolidació de les religions. La ciutat, que és un dels llocs de màxima concentració de població, és un dels emplaçaments privilegiats per a les comunitats religioses. La religió neix, creix i s’expandeix a partir de la ciutat, i des d’aquesta arriba després a les zones rurals i a cada casa. A continuació, el periodista i escriptor Alex Masllorens, en el seu article “Ús i abús de la religió davant un Estat indecís comenta que el retorn a la catacumba és l’única estratègia clara de la cúpula catòlica enfront de l’escepticisme modern. Mentrestant, l’arribada de milers de fidels d’altres religions amb fermes creences desconcerta per igual la jerarquia, la ciutadania i els poders públics.

El també periodista Jordi Llisterri, director de la revista catòlica Foc Nou, en el seu article Quan el que és del Cèsar també és de Déu comenta diverses qüestions relacionades amb el finançament de l’Església catòlica. Comenta que quan es pronuncien juntes les paraules “Església” i “diners”, és més que probable que ens vingui al cap la idea que l’Església és rica i que viu dels nostres impostos. Però els números actuals de l’economia eclesial desmenteixen aquest lloc comú. El següent article “La diversitat de creences reclama el seu espai és de Cristina Monteys, Coordinadora de l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona. Parla de com gestionar la diversitat religiosa en una ciutat. A Barcelona hi ha unes 800 entitats i equipaments religiosos de gairebé vint tradicions diferents. L’evidència de la diversitat planteja interrogants sobre la seva inclusió en les xarxes socials i en les polítiques municipals. Maria Sancho i Eulàlia Tort, també de l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona, expliquen com la “La ciutat fa el Ramadà”. Uns 300.000 residents a Catalunya s’uneixen anualment a la comunitat musulmana mundial per celebrar el Ramadà. Durant aquest mes commemoren la revelació de l’Alcorà dejunant, pregant i meditant.

En l’article següent, “Els nous protestants de Barcelona el sociòleg Jordi Puig explica com els nous missioners protestants s’han instal·lat en tots els barris, en petits baixos, botigues i fins i tot algunes naus industrials. Rètols de nom sorprenent i expressiu, que són testimonis d’una religiositat diferent, han substituït els vells cartells comercials. Leon A. Sorensen, membre de la comunitat jeuva ATID de Barcelona, en l’article “Els jueus: una comunitat petita però molt activa” explica la vida de la jueva a la ciutat.La població jueva de Barcelona està formada per uns quatre mil adscrits a comunitats i uns dos o tres mil no afiliats, la major part de classe mitjana. La seva activitat és notable i demostra que és possible una integració enriquidora sense forçar l’assimilació. Miquel Calsina, professor de Ciència Política a la UAB, en l’article “Noves formes de vida religiosa al cor de la ciutat comenta un cas de nova forma de vida religiosa a la ciutat. La Fraternitat de Sant Pau de Marsella intenta inserir els ideals del monaquisme original en un context actual de frontera, en zones de la ciutat on hi ha problemes d’exclusió social, una forta presència estrangera i diverses cultures i religions en convivència.

Òscar Bardají, periodista i Director de Comunicació del monestir de Montserrat, en l’article “Vendre religió” afirma que l’Església catòlica, i més en general les religions, no haurien de tenir por de “vendre’s” per mostrar els testimonis de la seva actuació dins de la societat, sobretot la que fan en favor dels més necessitats. Seguidament, Antoni Matabosch, sacerdot catòlic i membre del Grup de Treball Estable de Religions (GTER), a l’article “L’esperança que sorgeix del pluralisme” comenta com la creixent diversitat religiosa ofereix oportunitats i empeny al diàleg entre les diferents creences, i de retruc acostuma tota la societat a entrar en el camí del diàleg. Finalment, Dani de Torres, Comissionat per a la Immigració. Ajuntament de Barcelona, en l’article “Una oportunitat per a la convivència” comenta que l’augment de la visibilitat i la pluralitat del fet religiós, en uns moments d’assentament de la nova immigració, planteja reptes que obliguen a definir criteris d’actuació imaginatius.