L’engany cognitiu

La política s’ha convertit en una agitació permanent de sentiments i sensacions. Cada cop hi ha menys reflexió, debat d’idees, coneixement de la realitat i proposta d’alternatives. La realitat esdevé una referència virtual i el que és real sembla imaginari i l’imaginari esdevé real. La veritat es difumina sota les mentides dites ràpidament i amb insistència. La reiteració de la mentida genera veritats. La veritat real ens és desconeguda. Aquesta situació permet dir al president del Govern espanyol coses del tipus “Un señor fugado de la justicia no puede ser presidente de nada”. Argument, paraula més o menys, idèntica a la que fa servir Inés Arrimadas. La nova estratègia comunicativa és confondre  manipular cognitivament els ciutadans.

La manipulació cognitiva és fer creure que Carles Puigdemont és un fugat de la justícia. Però la realitat no és aquesta. Carles Puigdemont amb alguns consellers se’n van de Catalunya cap a Catalunya, mentre que altres decideixen quedar-se. Això és el 30 d’octubre. Pocs dies després, la jutgessa Lamela comença a cridar els consellers i els empresona. No pot fer el mateix amb els que es troben a Brussel·les. Tot seguit la jutgessa decreta una ordre europea de recerca i captura i el President i els consellers decideixen presentar-se davant la justícia belga. Declaren i els deixen en llibertat. ¿Això és fugir de la justícia?. Mentrestant el govern espanyol decideix retirar l’ordre europea. I aquí s’acaba la història. El que no és mentida és la següent afirmació: “Un senyor president d’un partit condemnat per corrupció no pot ser president de govern”.

Més informats que savis

Ara que les tecnologies de la comunicació faciliten la ràpida difusió del coneixement correm el risc d’esdevenir menys savis que en èpoques anteriors. La facilitat en consumir grans quantitats de informació afavoreix la seva acumulació, però no tant la seva assimilació perquè no es converteix en coneixement. Les enciclopèdies digitals posen a l’abast de tothom gran quantitat de informació, però no faciliten la capacitat de transformar aquesta informació en coneixement. Els experts en aprenentatges senyalen que hi ha un procés lògic que fa que les dades es converteixin en informació i, si aquesta es tracta adequadament, produeix coneixement. Però aquest procés requereix desenvolupar capacitat cognitiva, no només actuar com un consumidor d’informació.

La fractura entre la informació i el coneixement no ajuda a fer-nos més savis. L’acumulació de dades no aporta saviesa vital. Aquesta apareix quan la capacitat cognitiva de les persones processa la informació i la converteix en saber que, amb el temps, s’integra dins de la cultura personal. Calen nous mestres i persones sàvies que ajudin a comprendre el valor de la informació que està al nostre abast i ens ajudin a processar-la en forma de saviesa vital. Ben segur que això no ho fan els tertulians i els opinadors mediàtics. Aquest excés d’informació desorienta als individus. Moltes persones pensen que acumulant informació la tindran més èxits en la vida, però no és així. Quan la realitat evidencia que el que cal és tenir una saviesa que no es té, això provoca tot sovint profundes desorientacions i frustracions perquè l’èxit pretès no arriba com es desitjava. 

El coneixement de les organitzacions

L’entrada a la Societat del Coneixement promoguda per les possibilitats d’aprenentatge  associades a les tecnologies de la informació i de les comunicacions esperonà a considerar que les organitzacions podien ser intel·ligents. Bàsicament, es tractava d’aprofitar aquestes tecnologies per gestionar els coneixements dels seus membres. Aquest coneixement, la majoria de vegades tàcit i no explicitat, es podia expressar i compartir xarxa en benefici de tots i així enriquir l’organització. Així, s’instaurà la idea de que les organitzacions podien ser intel·ligents. La qual cosa, a més de repercutir en els seus objectius ajudaria a millorar el la motivació del seus empleats al sentir-se partícips de les finalitats organitzatives.

Perquè aquesta premissa funcionés calien bàsicament complir el següents requisits. El primer, disposar dels instruments que facilitessin compartir els coneixements individuals. A més, i això, era molt important, assegurar que les persones volen compartir el que saben, especialment els seus coneixements informals. Finalment, tenir una política de recursos humans capaç d’entendre que això és un actiu per qualsevol organització. Després de molts anys de veure organitzacions he arribat a la conclusió que, tot i les possibilitats tècniques, moltes organitzacions encara no estan madures per entendre que el seu actiu principal és el coneixement dels seus empleats.

Coneixement i saber

Els entesos diuen que, malgrat la gran informació que qualsevol persona pot trobar per la xarxa, hi ha menys coneixement global. S’incrementa l’especialització, però és perd el saber ampli. Cada vegada se sap més sobre menys coses. La gran cultura del Renaixement o al saber de l’Enciclopèdia ha estat substituït per l’erudit sectorial o l’expert monotemàtic. Aquesta situació empobreix el coneixement, ja que impedeix la visió interdisciplinària tan necessària per la innovació i el progrés del saber. Un dels grans canals de transmissió global d’informació, Google, el seu objectiu no és crear saber a partir del coneixement, sinó fer negoci que es cotitzi en borsa. Un altre referent, Wikipedia, la informació que aporta no és del tot fiable.

Tom Ford, el gran dissenyador de moda, explicava que el seu centre de creació és un gran espai on els dissenyadors de diferents àmbits s’intercanvien les idees. De tal manera que solucions útils per fer sabates, per exemple, poden aprofitar-se, fins i tot sinó serveixen per la idea original, el disseny de vestits o altres complements. Aquesta fecunditat és possible perquè es treballa a partir de visions globals, en diàleg i en voluntat d’aprendre dels altres. La innovació sorgeix de la barreja, del mestissatge. El punt de vista Tom Ford es contraposa amb el coneixement especialitzat que sembla imposar-se en moltes empreses. Aquesta situació porta a preguntar-me si el model d’aprenentatge que acostumen a fer servir moltes organitzacions promou la innovació o simplement és una transmissió de coneixements.