Marroc vol formar als imams de Múrcia

La intensitat i extensió del salafisme gihadista preocupa al Regne del Marroc. Preocupa molt. Per evitar la proliferació d’aquest salafisme les autoritats marroquines han pres la iniciativa de lligar en curt els seus imams marroquins. Al Marroc, el govern ho té fàcil per controlar els imams però, pel que ha transcendit, res vol estendrà aquest seguiment fora de les seves fronteres. Segons explica el diari murcià La Verdad el cònsol del Marroc a València ha explicat que el seu govern vol obrir un consolat en aquesta comunitat autònoma i formar als imams d’aquesta regió. A més, el cònsol demanà l’assignatura d’àrab en els centres educatius perquè els “nens marroquins han de saber d’on venen i conèixer la seva cultura i el seu verdader idioma” i garantir que l’aprenentatge de la llengua “no es faci de forma clandestina”. 

Les paraules del cònsol són força clarificadores. El govern del Marroc no vol perdre el control ideològic de les persones que tenen relació amb aquest país, encara que, per ciutadania no en siguin ja ciutadans. Per fer-ho els imams són una peça estratègica i de primera magnitud a la regió de Múrcia, on bon part de comunitats musulmanes estan en l’òrbita de Justícia i Caritat, també coneguda com Justícia i Espiritualitat, moviment islamista radical marroquí enfrontat amb la barreja polític religiosa que sosté la casa reial marroquina. Insistir en la formació dels imams o treure les classes d’àrab dels oratoris i mesquites és una bona estratègia per esquivar el control ideològic a través de l’aprenentatge de la llengua. 

És evident que cal formar els imams, aquesta és una assignatura pendent que tenen molts països europeus, però també és evident que les comunitats musulmanes d’aquí han de tenir prou autonomia per dissenyar aquesta formació evitant les ingerències i supervisions dels governs estrangers. Si bé l’islam del Marroc està força lluny de les derives fonamentalistes d’altres països, i això és una garantia que els formadors enviats pel govern marroquí presentaran un islam conciliador i tolerant, això no justifica admetre com a normal el que és una clara ingerència que, per fer-ho més excels, es fa en un altre país. Per acabar, voldria destacar que tenir autonomia en la gestió d’aquesta formació crearia les condicions per que sorgir una reflexió pròpia i renovada de l’islam europeu.

Yennayer amazic

La comunitat amaziga catalana celebrà ahir l’inici d’any. Segons el seu calendari es començava l’any 2964. Els amazics són un ampli grup humà que agrupa a 25 milions de persones que viuen en 10 Estats africans diferents. Un 50% dels amazics viuen al Marroc i els 70% de la immigració marroquina a Catalunya és d’origen amazic. En els darrers anys hi hagut una recuperació acurada de la seva identitat que passa per l’afirmació de la seva llengua i escriptura, totalment diferenciada de l’àrab, de les seves festes i tradicions. Aquest sentiment nacionalista ha aportat un reconeixement del fet diferencial amazic al Marroc des de l’any 2011.

Els amazics, coneguts altrament com a berebers, situen l’any zero del calendari 950 anys abans del naixement de Crist. Originalment el primer dia de l’any, yennayer, era el 14 de gener però en els darrers anys, al recuperar la tradició amazic s’ha establert que fos el dia 12 en commemoració de l'ascens al poder del primer faraó líbic a Egipte. Es tracta d’un calendari agrari tradicional referenciat als cicles de la terra. S’empra per regular els treballs del camp adequant-los al ritme de les estacions. Aquest calendari és forà útil en les feines agrícoles ja que el calendari àrab islàmic, al seguir el ritme de la lluna, i per tant no tenir en compte el cicle de les estacions de l’any, és poc útil per estructurar les tasques agrícoles.

Es considera que el particular calendari agrícola amazic deriva del calendari julià  introduït a l'Àfrica durant la dominació de Roma. Així ho demostren les següents coincidències: els noms dels mesos d'aquest calendari deriven dels corresponents noms llatins; la longitud de l'any i de cada mes és la mateixa del calendari julià amb tres anys de 365 dies seguits per un any de traspàs de 366 amb mesos de 30 i 31 dies, amb el segon de 28 quan es de traspàs. El primer dia de l'any se celebra de maneres diverses a les diferents regions amazic. És costum prendre menjar amb aliments particulars que varien segons el lloc. En la part mediterrània del Magreb es prenen dàtils i més al sud, fins les zones properes al Sahel, cuscús amb verdures. En aquests llocs s’acostuma amagar un pinyol entre el menjar i a qui li toca es diu que tindrà un any molt afortunat i mereix el respecte de tothom. En algunes regions es sacrifica 'un animal, normalment un pollastre.

El mocador islàmic, la Comissió Islàmica i l’escola pública

El debat sobre vel islàmic ha vingut en mal moment. M’explico. Pel que tinc entès, quan semblava que s’haurien superat els darrers esculls per iniciar el procés de renovació la Comissió Islàmica d’Espanya, el debat sobre el yihab ha creat un soroll que ha modificat l’escenari de treball. Ara ningú vol negociar amb l’agenda contaminada pel problema obert a Pozuelo de Alarcón. Cal tornar a pacificar l’ambient. Es necessari que els agents implicats aparquin les banderes d’identitat i així l’agenda de la negociació es guiï pel pragmatisme de la convivència. Cal centrar de nou els temes i evitar que, per enèsima vegada, es torni a aturar la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya.

Tampoc ajuda a avançar en aquest sentit el tractament que alguns diaris del Marroc han donat a aquesta qüestió. A continuació reprodueixo l’editorial d’ Al Masaa un dels principals diaris del Marroc.

La dreta espanyola hostil al Marroc està usant aquests dies la qüestió del vel en les institucions educatives per influir en el tema de l'islam marroquí al país i en el fenomen de l'extremisme religiós. Estan aprofitant que aquesta qüestió coincideix amb el tema dels evangelistes al Marroc després que les autoritats marroquines decidissin expulsar a diversos proselitistes religiosos estrangers que van usar a nens innocents per anestesiar-los i omplir-los el cap d'idees que no tenen relació amb el dogma marroquí. No passa un sol dia sense que llegim en la premsa espanyola articles o informes que arremeten contra el Marroc.

Crida l'atenció que no s'alci cap veu marroquina a Espanya per aclarir aquesta visió i combatre la imatge distorsionada que estan fabricant els mitjans de comunicació espanyols, que intenten enviar missatges xifrats a Unió Europea perquè dubti de les reformes polítiques i econòmiques del Marroc.

En aquest punt tenim dret a preguntar-nos sobre el paper del Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger que va arribar per completar el bastió religiós del regne del Marroc en el marc d'un pla de reestructuració de l'àmbit religiós. En el debat que està vivint Espanya avui dia sobre el vel i l'islam, el Marroc és un dels objectius per no dir el principal objectiu.

L'islam marroquí a Espanya està vivint unes circumstàncies difícils aquests dies i davant la indiferència dels responsables d'aquest àmbit moltes associacions islàmiques s'estan movent sobre el terreny encara que les veus marroquines se senten poc a causa de l'absència d'un pla d'organització en la comunitat marroquina resident allí, la qual cosa deixa el camp obert als corrents radicals i hostils al Marroc i als seus principis religiosos.

Fins aquí l’editorial del diari més venut al Marro. Per sort, la Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger ha actuat com s’esperava que ho fes. No ha fet res, perquè Najwa Malha és ciutadana espanyola i el problema que planteja el conflicte de Pozuelo de Alarcón és l’exercici d’un dret fonamental emparat per la Constitució espanyola. Així, el problema de Najwa Malha és una qüestió aliena a les actuacions de la Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger. El seu paper ha de ser un altre. Crec que això ho han comprés bé els seus dirigents, i molt especialment els que viuen a Espanya. No obstant, no semblen entendre-ho així algunes persones del Marroc. La Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger és una institució prestigiosa i molt necessària, però que en cap cas ha d’actuar en un conflicte religiós que afecta als ciutadans espanyols.

El tema de l’ús del yihab en l’àmbit de l’escola pública ha de tenir una resposta clara per part de les autoritats competents en els temes de les religions i en el sistema educatiu. Per resoldre aquest problema, no cal promoure una llei específica. La mateixa constitució i l’actual Llei Orgànica de Llibertat Religiosa ja regulen prou l’exercici del dret d’emprar símbols religiosos. El que cal és acordar unes directrius clares i homogènies que permetin regular l’ús d’aquests símbols en institucions públiques com són les escoles.

En aquest sentit proposo alguns criteris pràctics. En primer lloc, no parlar més de vel sinó de mocador. En segon lloc entendre que no cal polititzar aquesta qüestió en recerca de rèdits electorals. Es tracta d’un tema que afecten a drets bàsics i això requereix fer política amb majúscules. A més, cal delimitar en quin àmbit es situa la regulació. Aquesta ha de circumscriure als edificis de titularitat pública i, en cap cas, pretendre regular l’ús en els espais públics. També caldrà aclarir quins són els símbols religiosos regulats. Sembla que té sentit diferenciar entre els símbols estàtics: ornamentacions, decoracions, signes fixes, etc.. que associen una religió a un espai, dels símbols dinàmics que són els que porten les persones. Mentre que els primers no tenen sentit en els edificis de titularitat pública; l’ús dels segons ha d’estar emparat perquè forma part de l’exercici de la llibertat religiosa. Queda per resoldre un tema, no menor en el cas de les escoles o centres formatius, és si els mestres i professors poden portar símbols religiosos. Aquí s’imposa el sentit comú. La resposta és no, quan els mestres es relacionin amb nens que no tenen prou capacitat per discernir el símbol particular, associat amb un ús personal, de tal manera que el símbol pot dificultar comprendre el valor de la neutralitat de les institucions públiques en relació a les creences. Ara bé, en el cas de que els alumnes siguin persones capaces de fer aquest discerniment, no hi ha cap raó que impedeixi portar aquests símbols sempre i quan aquests formin part dels símbols definits com a tals per les religions admeses com a tals.

El Marroc, l'Islam i nosaltres

La fe islàmica està en augment al Marroc. El fenomen és constatable a simple vista, observant com vesteixen les dones o la pràctica massiva del Ramadà però també ho il·lustren les estadístiques del culte islàmic. El Centre Marroquí d'Estudis i Investigació Contemporanis acaba de publicar un informe on es destaca un increment de la pràctica religiosa islàmica. Cal a dir que aquest treball ha estat promogut i realitzat per militants o persones properes al partit islamista de Justícia i Desenvolupament (PJD), l'única formació islamista legal amb representació parlamentària.

Segons aquest estudi al Marroc hi ha 47.967 mesquites, la majoria de les quals (34.784) es troben en zones rurals. Tenint present que la població del Marroc (31 milions) equival als dos terços de la d'Espanya (46 milions), aquell país posseeix el doble de temples dedicats a la religió majoritària. Segons aquest estudi hi ha uns 42.000 imants, amb la consideració de funcionaris de l'Estat i controlats per un ministeri de culte. El nombre de sacerdots catòlics a Espanya és de 19.500. Aquest estudi també detecta que s’ha incrementat, i molt, el nombre de persones que anualment peregrinen a la Meca. Durant l’any 2008 170.000 musulmans marroquins hi peregrinaren, un 55% més que en 2007. També va augmentar el nombre d'alumnes de les madrasses (escoles alcoràniques), que imparteixen una formació religiosa, dels 300.000 de 2007 s’incrementa a 500.000 durant l’any 2008.

Mustafà el Khalfi, director del Centre Marroquí d'Estudis i Investigació Contemporanis afirma que aquestes dades demostren la reactivació de l'Islam al Marroc. Que, segons el Khalfi, és molt apreciable entre els joves, ja que es detecta una major participació en les activitats de les mesquites, en l’ús que fan dels canals televisius religiosos via satèl·lit, l’observança de les pràctiques religioses islàmiques o perquè cada s’observa que hi ha més noies joves circumspectes alhora de vestir-se i perquè es tapen el cap amb l'hiyab (mocador).

El govern del Marroc ha de fer front al progressiu ascens de l’islamisme rigorós que contrasta amb la benvolença com la tradició malikí intrepreta i aplica l’Islam. Al Marroc es dóna un lent moviment d’algunes peces del sistema religiós que obliguen a efectuar uns altres moviments també allí on la comunitat marroquina està present fora del país. És més que probable que el que està passant a la comunitat musulmana a casa nostre en els darrers mesos reflexi, d’alguna manera, aquests discrets moviments. Mentre una part de la comunitat musulmana marroquina emprèn un camí en recerca de la seva identitat religiosa, al marge de tot altre consideració - trànsit que comporta recuperar persones, signes i discursos fins ara bastant difuminats o diluïts– una altra part pren distància amb els primers i explora una altra visibilitat de l’Islam de Catalunya. Si els primers no tenen problemes de convidar a dirigents de Justícia i Desenvolupament en els seus actes, els segons els esquiven com els gats escaldats fugen de l’aigua tèbia. En aquest cas, sembla que preval les ganes de viure un Islam en unes claus diferents, sense abandonar la identificació i solidaritat amb les preocupacions del sunnisme malikí institucional que es practica al Marroc amb el suport del seu govern. Caldrà estar atent a l’evolució dels esdeveniments. Crec que en poques setmanes hi hauran més notícies entorn a aquestes qüestions.