diumenge, 31 de juliol del 2011

Ara fa 25 anys, Montserrat cremava



Aquest mes d’agost farà 25 anys del gran incendi de la muntanya de Montserrat. L’any 1986 un gran foc assolà bona part de la muntanya de Montserrat. Els boscos de la muntanya, els matolls s’incendiaren ràpidament com rostolls. En pocs moments el foc encerclà el monestir i el santuari. La flora i la fauna desapareixien consumides per unes flames que no es podien aturar. Una gran solidaritat humana es desplegà per combatre el foc. Però aquest no es podia aturar. Foren uns dies tristos. Montserrat cremava. Un gran desastre natural i sentimental s’apoderà del cor de molts catalans. La muntanya de Montserrat, símbol de la pàtria catalana, quedava consumida per un foc devastador. Però, a mesura que el foc avançava creixia el sentiment de col•laboració i donació per salvar Montserrat. I així fou. Ara Montserrat, anys després, 25 anys després en el moment d’escriure aquesta nota, emergeix en el centre de Catalunya per recordar-nos el valor de la lluita per defensar els nostres valors i símbols. Montserrat vencé al foc, de la mateixa manera com els catalans hem sabut vèncer els contratemps.

Les cròniques d’aquells dies d’agost de 1986 expliquen com molts catalans ploraren per Montserrat. Perquè el plor era l’única manera d’expressar el dolor que moltes persones sentien en veure que es cremava allò que tant s’estimava. Plor amarg d’impotència al veure que el foc avançava sense control. Durant uns dies els pocs monjos que quedaren en el monestir, els treballadors del Santuari, els bombers, voluntaris i els veïns dels pobles de l’entorn lluitaren per evitar aquesta aquest infern que s’havia convertit la muntanya. Foren uns dies de combat sense treva per salvar Montserrat.

Malgrat l’angoixa d’aquells moments, també es visqueren moments d’esperança. Jordi Molas i Rifà, monjo de Montserrat, escriví que “mentre Montserrat cremava ja neixien i brotaven arreu signes de vida. D’arreu arribaven cartes, telegrames ... com volent fer pinya, fer front contra una adversitat comuna”(Mentre Montserrat cremava. Butlletí del Santuari nº 17 gener 1987).. Gràcies a aquesta àmplia solidaritat Montserrat: els monestirs de Santa Maria i Sant Benet, referen ràpidament la seva vida de pregària i acolliment de peregrins, i la natura torna a omplir-se de vida nova i creixent. Durant uns dies, l’incendi de Montserrat desconcertà a l’opinió pública per la polèmica entorn a la seva intencionalitat o sobre la idoneitat de les mesures preventives a Catalunya. El que interessà llavors, i en aquests moments, és que, com escriví Jordi Moles i Rifà, “tant de bo que algú, d'aquí a uns anys, gràcies a aquest butlletí i per mitjà d'altres documents, sàpiga descobrir i llegir i transmetre els sentiments i les actituds i els valors que va viure un poble mentre un tros ben simbòlic de la seva terra cremava per un foc vingut qui sap d'on” (ibid).

Aprofito aquesta nota d’avui per acomiadar-me dels meus lectors fins el proper mes de setembre. Bon mes d’agost per a tothom.

dissabte, 30 de juliol del 2011

¿A quin costat està Déu?

La crisi del sostre de despesa del govern de Barak Obama ha tornat a posar d’actualitat el Tea Party. Un grup de 30 congressistes d’aquesta formació tenen aturada tota l’administració nord-americana i afecta les finances mundials. L’entesa bipartidisme nord-americà, sempre emergent en moments de crisi, ha quedat bloquejat per la continuada obstinació del sector ultraconservador dels republicans. Aquest grup polític, ultraconservador en política i fonamentalista en l’àmbit de la religió motiven les seves actuacions polítiques sobre la base religiosa.

El Tea Party es comporta sempre com un partit bàsicament antisistema. Estan contra l’actual sistema polític nord-americà perquè el consideren massa sensible i assertiu a les demandes socials la qual cosa resta recursos que la iniciativa privada podria emprar per dinamitzar, amb més eficiència, la societat. La política del Tea Party està en contra de qualsevol iniciativa orientada a ampliar els drets cívics. Considera que s’ha anat massa lluny en el reconeixement dels drets socials i polítics. Políticament estan en contra del sistema polític de nord-americà perquè consideren que ha portat a la decadència de la societat. Com a grup polític adopten comportaments messiànics; creuen que la seva missió es demostrar les contradiccions polítiques i socials de Nord-Amèrica i proposar-se com a salvadors - redemptors de la situació.

La majoria dels membres del Tea Party provenen del fonamentalisme cristià. Les seves líders visibles, Michele Bachmann, que aspira a la nominació com a candidata del Partit Republicà, i l’antiga candidata Sarah Palin, esmenten sovint que fan el que fan perquè Déu els hi ha manat. Afirmen constantment que Déu està al seu costat i inspira la seva política. El fonamentalisme cristià ha trobat en el Tea Party l’instrument polític per articular la seva visió ultraconservadora del món. Com molt bé recordava avui el periodista Juan M. Hernández Puértola a La Vanguardia davant la insistència del Tea Party de que Déu està al seu costat, és bo recordar el que digué el republicà Abraham Lincoln la qüestió “no és a quin costat està Déu, sinó que nosaltres estiguem al seu costat”.

divendres, 29 de juliol del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal XXIV. Pensar el futur

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col•lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

¿Quins són els límits del desenvolupament del benestar?. Ara, quan molts dels èxits assolits per les polítiques socials modernes han estat assumits com a propis pels diferents liberalismes, hem de reconduir part del debat cap als propis límits del model. ¿Té límits el benestar?, ¿podem seguir desenvolupant-ho de manera il•limitada?. La resposta té aspectes de dilema. D'acord amb la proposta de redistribució equitativa plena, hauríem d'advocar per un creixement controlat fins a aconseguir uns nivells acceptables d'igualtat. Però, si també ens preocupem per la producció de riquesa, la qüestió es torna més complexa. Avui ens enfrontem amb el fet que un progrés cap a una major equitat als països del Nord pot ser font d'insolidaritat entre països, especialment amb els de el Sud, i una permanent agressió del medi natural. Els senyals ecològics ens adverteixen sobre la necessitat de procedir a un canvi en el model de desenvolupament.

El creixement econòmic dels propers anys ha de "superar la concepció quantitativa del progrés i substituir-la per una concepció qualitativa" a fi de promoure l'equitat i la solidaritat, i ha de ser respectuós amb el medi ambient. No és menys cert que es tracta d'un acord complex, on s'entremesclen molts interessos, no sempre coincidents, però, tal com assenyala l'últim informe del Club de Roma, sinó arribem a uns acords sobre aquests aspectes ens encaminem al desastre. El diàleg obert ha de permetre'ns aconseguir el desitjat i necessari consens per equilibrar el desenvolupament econòmic amb l'ecologia.

En les línies anteriors (els anteriors post en aquesta ocasió) han anat desgranant-se algunes de les idees inventariades que constitueixen l'índex d'aquest diàleg obert amb les diferents aparences que adopta el liberalisme en el nostre temps. Si amb el progrés del diàleg aconseguim aconseguir alguns acords al voltant d'aquests valors, molt probablement podrem donar passos decisius cap a una societat del futur en el qual tan important seran els drets socials com les oportunitats d'elecció. Però a més haurem buidat de l'horitzó velles disputes que, si persisteixen massa sense resoldre's, impediran veure els nous problemes que avui reclamen idees noves. Les forces emancipadores han de tractar d'influir sobre els mecanismes que produeixen les igualtats i impedeixen la felicitat de les persones. La urgència del moment és actuar sobre les causes i no sobre els símptomes. El repte important de la nostra època és planificar la igualtat, no intervenir sobre la desigualtat. Atès que el Mercat és el model acceptat per tots com a mecanisme fonamental de distribució el desenvolupament econòmic del futur ha de permetre intervenir en una triple direcció: a) aconseguir una major productivitat i eficiència; b) aconseguir el major grau d'equitat possible (dimensió serveixen com a molt per entendre el present, però poc ens aporten per a social); c) preservar el medi ambient (dimensió ecològica); d) potenciar un nou ordre econòmic mundial (dimensió internacional). Hem d'imaginar un nou paradigma. Avui estem vivint de prestat d'antics pensadors del passat, ara ens toca construir el futur.

(Amb aquest post s’acaba tota aquesta sèrie dedicada al diàleg amb el pensament liberal modern)

dijous, 28 de juliol del 2011

Saber consolar

He vist avui en el metro a una noia plorar profundament desconsolada. Un noi que l'acompanyava l'intentava consolar. Li oferia la seva espatlla on descansar i apaivagar el seu desconsol. El gest era bonic, el noi acollia el sofriment intens d'aquella noia. La noia tenia sort. Al veure-ho m’he preguntat: sé consolar? ens sabem consolar?

En Siddhartha Gautama, conegut també com a Buda, proposà un camí per estalviar el dolor. Volia evitar el sofriment de les persones. La seva proposta era un camí. El budisme ha anat proposant diverses estratègies per ser feliços. Són propostes suggestives, tot i que es formulen en uns paràmetres culturals molt diferents dels nostres. Per això cal escoltar-les i acollir-les amb atenció i interès.

Els cristians tenim també els nostres camins per consolar, alguns potser més decantats a accentuar els aspectes escatològics. Això els fa menys preocupats en remarcar que també són camins vàlids per transmetre la pau interior ara i aquí. Pregar amb els salms és la descoberta de la felicitat que brolla del fet de creure. Sovint es parla de festa, dansa i musica associats a la confiança en l'amor protector de Deu. El camí de la felicitat que prediquem els cristians es l'amor els demés. En el lliurament sense límits als demés els humans descobrim el sentit de Deu i el nostre propi sentit. Per això el cristianisme ens ensenya a acollir el sofriment dels altres. Som cristians en la mida que sabem ser compassius. Compartir la passió que esta passant qualsevol persona per tal de poder-li oferir l'ajut humà.

Però, a l'actitud d'acolliment li segueix una resposta eficaç: donar consol. Però em dóna la impressió que moltes persones no estem massa preparades per fer-ho. Improvisem i fem allò que la intuïció ens guia. Per què no se’ns ensenya a viure en totes les seves dimensions? Hi ha persones que afirmen que a les escoles s'ensenya i a casa s'educa. Tant de bo. Però massa sovint ens trobem desarmats davant del sofriment. On hem d'aprendre a consolar?

dimecres, 27 de juliol del 2011

La mesquita de Barcelona

La gran notícia barcelonina d’aquests dies és la renovació de la celebració del congrés mundial de telefonia mòbil, el Mobile World Congress, fins l’any 2018. És una bona notícia i una prova de que quan la ciutat e Barcelona suma esforços, s’assoleixen els objectius proposats. Les gestions iniciades per l’anterior equip de govern s’han concretat amb la renovació de la confiança dels organitzadors d’aquest congrés. És esdeveniment de primer ordre. Situa Barcelona al capdavant de les iniciatives tecnològiques i aporta un benefici d’uns 220 milions d’euros. Un dels futurs atractius d’aquest esdeveniment és que pretén mobilitzar a una part de barcelonins i convertir Barcelona en la capital de la telefonia mòbil. Gràcies a la implicació dels ciutadans es busca que la ciutat sigui més amable i faciliti l’estada dels congressistes.

Però, aquesta amabilitat té encara alguns punts dèbils. Per exemple, ¿quins són els centres de culte musulmà que s’ofereixen als congressistes?, ¿Barcelona pot oferir uns llocs de culte musulmà dignes?. No crec. Més aviat no. ¿Si el congrès es fa en divendres, on aniran a pregar els congressistes musulmans?. O, tot i que no és encara el cas, però si Barcelona aspira a ser la seu estable d’aquest congrés ¿on aniran els congressistes musulmans a celebrar el ramadà de l’any 2026 o 2027 quan coincidirà amb els dies del congrés mundial?. La ciutat de Barcelona no té encara una mesquita que pugui ser el centre de referència del culte musulmà, tant pels barcelonins com pels seus visitants. La majoria de locals de culte musulmà són espais precaris. Ara és el moment, a l’inici del mandat municipal per abordar aquest tema.

Les autoritats municipals barcelonines tenen un llarga tasca per endavant i l’haurien d’aprofitar el temps. Aquest no juga a favor seu. Haurien de continuar les converses i gestions discretament iniciades fa temps per tal de concretar la construcció de la gran mesquita de Barcelona. Hi ha un camí recorregut que no es pot desaprofitar. Ara és el moment de donar els passos que porten a començar a resoldre el tema del culte musulmà a la ciutat de Barcelona. Cal donar els passos en la direcció adequada i en el ritme apropiat a fi de que les solucions proposades s’acabin per concretar. De tal manera que en breu termini sigui possible tenir la mesquita que necessiten els musulmans barcelonins i que la ciutat es mereix.

dimarts, 26 de juliol del 2011

L’extrema dreta ¿atractiva?


El recent doble atemptat d’Oslo ha generat debats i reflexions. Un qüestió que ha sortit repetidament és el retret, o la interrogació, si els governs europeus han sabut gestionar adequadament el tema de la immigració. La mirada al mapa del creixement de les forces de dreta extrema amb representació parlamentària pot fer suposar que alguna cosa s’ha fet malament. Ja que tots aquests partits, tant els que tenen representació parlamentària com els que no, tenen en comú que es presenten com una resposta d’ordre davant de l’impacte de la immigració en els seus respectius països. Tot i que es pot pensar que és un discurs xenòfob genèric, el que tenen en comú aquests discursos és que són, més que una hostilitat vers tots els immigrants, un refús als musulmans. Alguns dels continguts del manifestat d’Anders Behring Breivik no està massa allunyat del que pensen i diuen alguns dels dirigents dels partits parlamentaris d’extrema dreta o del que ha repetit PxC en la darrera campanya electoral. És qüestió de mirar les hemeroteques o de tornar a veure alguns dels vídeos dels actes electorals.

Però no cal caure en el parany de pensar que Anders Behring Breivik era un boig solitari. No és així. Poden haver-hi altres individus psicològicament alterats com Anders Behring Breivik que es sentin atrets a emular el seu comportament. No és cap consol auto-enganyar-se sota la improbabilitat de nous atacs de l’extrema dreta. El que és preocupant és constatar que a Europa hi ha una àmplia base social per acollir els conceptes que sostenen els discurs dels diversos partits d’extrema dreta parlamentària. Les motivacions de cada país varien. Això explicaria els diferents graus d’arrelament parlamentari. La proximitat de la dictadura franquista, per exemple, podrà explicar l’escàs grau d’acceptació electoral que tenen aquests partits. Però, no es pot oblidar que, cada cop són més el nombre de persones que han viscut l’experiència vital de la dictadura i que es troben ofegats per una crisi que els hi nega el futur.

Hi ha una realitat social que, insatisfeta davant del comportament dels polítics en resoldre la crisi econòmica i afectada per aquesta, ha trobat en els musulmans, i una pretesa islamització d’Europa, el boc expiatori per projectar el seu malestar. Aquestes ciutadans, davant d’un crisi que no controlen i un fet immigratori que no saben com gestionar, han optat per recórrer a solucions tradicionals. Sacrificar la democràcia en benefici de la seguretat davant del risc. El que cal, no és negar aquesta evidència, sinó adonar-nos, analitzar i identificar aquells elements que, de forma objectiva, alimenten aquests sentiments o percepcions que es tradueixen en vots als partits d’extrema dreta.

dilluns, 25 de juliol del 2011

La corbata

Es divertida, per qualificar-ho de manera amable, la reiterada polèmica entre el President de les Corts i el Ministre d'Indústria per l’ús de la corbata. No crec que sigui un tema d’educació en urbanitat, ni de cortesia parlamentària; sinó de sentit pragmàtic. També hom podria sospitar que, darrera de l’ús d’aquest complement, hi ha una projecció d'unes costums pròpies d'una part de la societat. Sector social que ha fet de les seves normes particulars la norma general. A més, es podria interpretar que és també un signe de virilitat, ja que els debats sobre l’ús de la corbata en seu parlamentària no comporta debatre la vestimenta de les diputades. Les quals, per alguna raó que se m’escapa, se’ls permet mes informalitat a la vestimenta.

El vestit afirma uns valors. Es una manera de fer-los públics i notoris en un context on la imatge també comunica. La vestimenta és un acte d’afirmació d'uns valors personals Recordo que, en una època que anava molt per Madrid, una persona va dir-me: es nota que ets català. Per què?, vaig preguntar. Per les teves corbates, va respondre'm aquesta persona. A continuació, afegí, a més les meves camises i americanes contrastaven amb la vestimenta de la Villa de la Corte i el Reino. Era cert, jo mateix notava que anava diferent dels que m’envoltaven. Tant es val que fossin de dretes o d’esquerres, del centre que mira a l’esquerra o de la dreta centrada, tots anaven igual. Tots transmetien un avorriment estètic impressionat. Em comunicaven un sentit de la vida que no era el meu i una formalitat imposada. Capaç de se abandonada ràpidament els caps de setmana quan es deixava l'uniforme de treball i tothom es vestia d’esport però, sense deixar els mateixos patrons. Mai m’hauria vestit com ells, ni els dissabtes ni els diumenges.

diumenge, 24 de juliol del 2011

Indefensos davant del nou terrorisme personal

L’horror s’ha manifestat a Noruega amb tota la cruesa. El fanatisme d’Anders Behring Breivik ha sembrat el terror a la ciutat d’Oslo i a la illa d’Utoya. Només una persona ha estat capaç d’assassinar obsessivament a quasi bé un centenar de persones. ¿Per què?. Anders Behring Breivik ha explicat els motius. Es considerava un nou cavaller del Temple que havia de salvar a Europa de la seva decadència davant del progrés islamista com a conseqüència d’unes polítiques tolerants amb el multiculturalisme. L’acció d’Anders Behring Breivik és un atac al sistema polític noruec i als que el defensen. No en tenia prou amb contrastar la seves idees i defensar amb la paraula les seves creences: havia d’haver una acció de salvació. Pels seus esquemes, el martiri buscat a través de la immolació era necessari. Fa por la monstruositat en la qual pot degenerar la combinació d’un pensament obcecat i un entorn que pressiona i condiciona.

L’acció d’Anders Behring Breivik és un terrorisme nou. Terrorisme exercit individualment, fonamentat en una vivència radical i extrema d’unes idees i que es signifiquen com antimusulmanes. Per primera vegada, la virulència dels discursos contra l’Islam es manifesta a través d’una acció violència extrema. El terrorisme global actua en aquesta polarització i en aquests paràmetres. Uns paràmetres similars actuen amb els atacs suïcides dels islamistes. L’aparent novetat dels atemptats d’Oslo i Utoya és el perfil del terrorista i les seves motivacions, però tampoc és tant allunyada del perfil de Timothy McVeigh autor de l’atemptat d’Oklahoma City (Estats Units) on moriren 168 persones per explosió d’un camió bomba. Les pautes, ¿les mateixes?, el patró ¿el mateix?. La societat viu en la falsa creença de que el terrorisme només pot ser islamista. Per això, el mateix dia de l’atemptat de Noruega, es sospitava de Al Qaeda o de la implicació de l’islamista radical turc Mulà Krekar fundador del grup islamista radical Ansar al-Islam jutjat actualment a Oslo per terrorisme. Res d’això. Anders Behring Breivik és noruec amb fenotip nòrdic. Un dels seus, ros amb ulls blaus i afable, per això lliure de tota sospita.

La nova realitat és l’enorme inseguretat i risc que vivim. Qualsevol, amb prou capacitat i habilitat, pot embogir i pensar que el terrorisme, fins i tot a partir de la seva immolació, pot contribuir a resoldre el que són els grans problemes de la humanitat segons la seva percepció de la realitat. Hi ha una gran indefensió davant d’aquest terrorisme que es mou fora dels circuits habituals on abunden espies i agents dels serveis d’intel·ligència. Institucions que se’ls va passar per alt la gran compra de tones de nitrat que durant mesos feu Anders Behring Breivik o la seva acumulació diverses i sofisticades armes. Cal repensar la seguretat de tots els punts de vista davant la possibilitat real de que la polarització creixent de la societat, el radicalisme virulent que s’ha apoderat d’una part de la societat, que es projecte en l’efervescència electoral dels partits d’extrema dreta populista a Europa, pugui derivar en sortides terroristes personals com la protagonitzada per Anders Behring Breivik.

dissabte, 23 de juliol del 2011

Recull de pregàries personals IV

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

24 juliol 2011 “Els meus llavis compten d'una a una totes les sentències que has donat. Sóc més feliç guardant el teu pacte que fruint de grans riqueses. Vull considerar els teus preceptes i fixar-me en els teus camins. Els teus decrets són la meva delícia, no oblidaré mai el que has promès.” (Sl 119,13-16)

25 juliol 2011 “Obre'm els ulls i podré contemplar les meravelles de la teva Llei. (Sl 119,18)

26 juliol 2011 “Ni que els poderosos deliberin contra mi, jo faré l'elogi dels teus decrets. (Sl 119,23)

27 juliol 2011 “Mostra'm el camí dels teus decrets, Senyor, que el vull seguir fins al final. Fes-me entendre la teva Llei, que la vull guardar amb tot el cor. Guia'm pel camí dels manaments, que jo me l'estimo de debò. Inclina el meu cor al teu pacte, fes que no em deixi subornar. (Sl 119,33-36)

28 juliol 2011 “Com estimo la teva Llei! Tot el dia la porto al pensament. Pels teus manaments, tinc més seny que l'enemic, perquè me'ls he fet meus per sempre. (Sl 119,97-98)

29 juliol 2011 “La teva paraula fa llum als meus passos, és la claror que m'il•lumina el camí. Ho he jurat i ho mantinc: guardaré els teus justos decrets” (Sl 119,105-106)

30 juliol 2011 “Tu ets l'escut que em protegeix, la teva promesa és la meva esperança” (Sl119,114).

31 juliol 2011 “Mostra l'amor que tens al teu servent, fes que aprengui els teus decrets. Sóc el teu servent, dóna'm seny i coneixeré el teu pacte” (Sl 119,124).

divendres, 22 de juliol del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal XXIII. Justícia i equitat

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col•lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

L'equitat també es projecta sobre la justícia, doncs el dilema no se situa tant entre igualtat i justícia, sinó entre justícia i equitat. L'exercici de la justícia apareix estretament vinculat amb l'equitat. Crec sincerament que el concepte de justícia distributiva s'aproxima més al concepte d'equitat, segons la qual una assignació seria equitativa "si en ella cada individu considera que el vector de consum que li ha correspost és superior (li produeix major utilitat) que qualsevol dels quals han rebut, en la mateixa assignació, els altres consumidors" (En "Justicia, equidad y eficiencia". Hacienda Pública Española nº 51, 1978 pàg.213. La moderna concepció de justícia va estretament unida al principi de justícia social. Aquesta "és un tipus relativament nou de justícia, la qual cosa reivindica, per sobre de tot, una més justa distribució. Aquesta és la raó per la qual podem parlar d'ella dins del marc (més ampli) de la justícia distributiva" (Heller,A. "Los movimientos socialistas y la justicia social", en El Socialismo del Futuro nº 4, 1991 pág. 39.

Al voltant de la justícia distributiva s'han desenvolupat dues actituds durant molt de temps enfrontades i abismalment distanciades. Per les corrents més propers al liberalisme la justícia distributiva consisteix a donar a cadascun d'acord amb els seus mèrits; en l'altre extrem se situarien els partidaris d'una justícia redistributiva segons la qual: a cadascú segons les seves necessitats. Ara, després d'haver comprovat els fracassos causats pel darwinisme social, aplicació extrema de la primera actitud, i la incapacitat dels diversos models del socialisme real, pretesa realització històrica de la segona actitud, seria aconsellable progressar cap a un intent de síntesi que permetés conjuminar el mèrit (construït sobre la competitivitat, l'esforç personal, l'ambició) amb l'atenció a les necessitats personals a través de la solidaritat i una orientació preferent cap a la igualtat.

L'extensió equitativa de la llibertat i la justícia comporta que els sistemes jurídics i culturals estiguin presidits pel sentit de la justícia distributiva. Un tema recurrent en aquesta trobada dialogant amb els liberalismes ha estat el paper de l'Estat. En apartats anteriors ja s'ha parlat de la necessitat que aquell, mitjançant una pràctica redistributiva, procuri que els béns socials no quedin a mercè exclusiva de la lògica del mercat. Aquesta apreciació considera les estructures estatals com a operants a favor de la justícia, de tal manera que "una política solidària no pot existir sense el compromís de l'Estat" García Roca ,J. "Compasión, equidad y justicia". Iglesia Viva nº 156. València 1991. página 58. Però ara comencem a descobrir que això, encara que sigui necessari no és suficient per atendre la complexitat de les societats modernes. Doncs en aquestes han aparegut nombrosos conflictes que no són explicables ni es poden solucionar per una millora continuada dels mecanismes distributius de la riquesa. Aquests problemes nous, inèdits en els debats vells amb el liberalisme, exigeixen nous escenaris per prosseguir el diàleg ajusto del mercat i els seus aspectes col·laterals.

dijous, 21 de juliol del 2011

Creure, no és una ganga en alguns països

Preocupat per les restriccions a la llibertat religiosa en el món i cercant si existia algun estudi sobre aquesta he trobat un interessant informe del Pew Research Center’s forum on Religion & Public Life que estudià la situació de la llibertat religiosa en 198 països que agrupen el 99,5% de la població mundial. Segons aquest estudi 64 països, un terç dels països del món, exerceixen unes altes o molt altes restriccions sobre les religions. En aquests països viu el 70% de la població mundial.

Les restriccions sobre les religioses poden ser de dos tipus: les exercides per les lleis i les polítiques governamentals; i les practicades per la societat, institucions, grups o entitats. En algunes casos sobre totes les religions, els pocs, i en altres sobre les religions que són minoritàries. Arabia Saudí, Pakistani, Iran i Egipte són els països on es donen les més altes restriccions, tant per l’existència d’una legislació que no respecte la llibertat religiosa com per la pressió de la societat. No sempre lleis i societat tenen el mateix grau d’incidència. A Xina i Vietnam les lleis són molt restrictives de la llibertat religiosa però hi ha una gran respecte social, mentre que a Nigèria i Bangladesh, passa al contrari, hi ha una gran pressió social sobre les minories religioses amb unes lleis i una acció de govern permissiva. Un 48% dels països del món són poc restrictius sobre les religions, tot i que, per poques restriccions que hi hagin no existeix el zero absolut. Espanya presenta, en una escala de 0 (cap) a 10 (el màxim de restricció), un índex de 1,9 de restriccions per raons legals i un 1,8 de restriccions associades a hostilitats socials.

En 75 països, un 38%, les lleis i els governs limiten al dret de les persones de canviar de religió. En 178 països, un 90%, els grups religiosos s’han de registrar per poder practicar socialment la religió. En 117 països, un 59%, el fet d’haver-se de registrar provoca algunes dificultats a les minories religioses o s’adopten mesures clarament discriminatòries contra elles. En el 87% dels països s’han identificat tensions entre confessions religioses. En 126 països, un 64%, aquestes tensions acabaren en l’ús de la violència física. En 49 països, un 25%, hi han grups particulars que pressionen directament contra les minories religioses. La religió associada a fenòmens de terrorisme s’ha manifestat en 17 països. Les dades d’aquest estudio mostren que la llibertat religiosa, com a dret fonamental de les persones, és encara una irrealitat en molts països.

dimecres, 20 de juliol del 2011

La diversitat cultural i religiosa, un valor democràtic

La diversitat cultural i el pluralisme religiós són incontestables en el món d'avui. És una situació nova, per la seva intensitat en els països occidentals; però també és cada cop més real en molts països de l’orient. La mateixa realitat, la diversitat, es viu en diferents contextos polítics, socials i culturals. La manera com s’aborda aquesta qüestió defineix la qualitat de la democràcia d’un país i és signe de la maduresa de la societat. La correcta gestió de la diversitat cultural i religiosa és important per les següents raons:

Primera, la bona gestió de la diversitat religiosa i cultural afecta la convivència ciutadana. El que és rellevant ara, no és quina creença té més part de la veritat o la raó, sinó de quina manera les religions contribueixen a que les persones puguin viure juntes, conviure, en pau i harmonia respectant aquesta diversitat.

La segona consideració està relacionada amb la defensa dels drets democràtics bàsics i els drets humans fonamentals. La forta irrupció de la diversitat culturals i religiosa en les societats contemporànies ha servit per situar la defensa de la llibertat religiosa en el centre del debat polític. Situació de la qual havia estat marginat durant els passats anys sota la força d’un laïcisme estatista. A més, la diversitat o les diferències són també uns valors que enriqueixen la societat.

Hi ha una tercer factor relacionat amb el reconeixement de la diversitat cultural i religiosa: el valor de la llibertat individual. Les societats modernes han atorgat a les persones la condició de ciutadans lliures amb els drets i deures. Això vol dir que, per damunt de les pressions col·lectives originades per la ètnia, tribu o situació social, hi ha l’individu lliure que, en exercici d’aquesta llibertat, escull quina religió té al marge de les imposicions col·lectives. Per això és important que la normativa constitucional reconegui el dret fonamental de les persones a la llibertat religiosa.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Els banys musulmans

El bany és molt notori en la cultura àrab i el mateix passa entre els musulmans. Algunes ciutats i pobles de Catalunya tenen vestigis d’importants banys àrabs del passat. Els musulmans, abans de pregar, efectuen unes preceptives ablucions purificadores. Actualment, en moltes ciutats àrabs hi ha espais específics destinats al bany social, són els anomenats hammams. Són indrets en els quals les persones es relacionen, conversen i escolten històries o fan negocis. El bany en la cultura àrab és cultural, cultual i relacional.

Aquesta importància que donen els àrabs, i per extensió els musulmans, a la dimensió ritual i social del bany contrasta amb la manera com alguns musulmans usen l’espai públic on les persones es banyen, les platges. Els musulmans fonamentalistes entenen que es pot anar a la platja a prendre les aigües, però no tothom de la mateixa manera. Els homes, com vulguin; però les dones han d’anar tapades i banyar-se vestides. En els països de tradició islàmica moderada es freqüent ja, però no és estadísticament rellevant, veure senyores que es banyen totalment tapades i després es queden així per la sorra mentre els homes es refresquen sense cap problema el seu cos en banyador. A Catalunya, es comencen a donar-se aquesta situació. Algunes persones m’han comentat la incomoditat i, indignació, que han sentit en trobar-se alguns d’aquestes casos.

No és una situació normal. Més aviat és un comportament estrany en el nostre marc cultural i social. Però, més enllà d’altres consideracions, la mateixa argumentació a favor de la dignitat de la dona feta servir per motivar les ordenances municipals contra la burca, caldria fer-les servir en aquesta situació. Els propis membres de la comunitat dels catalans musulmans haurien d’assumir que cal aïllar socialment aquests comportaments perquè perjudiquen a la pròpia normalització de l’Islam a Catalunya. En aquest cas, la força del convenciment ha de substituir el pes de la normativa, com és el cas del burca. Però no es pot deixar passar l’oportunitat d’obrir, si cal, el debat per defensar el respecte de les normes de convivència no escrites, fins i tot a la platja.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Els fanatisme islàmic al Pakistan

Ahir vaig veure un magnífic reportatge a TV3 en relació a la situació dels cristians al Pakistan. La situació de la dona cristiana Asia Bibi condemnada a mort per un suposada blasfèmia n’era el fil conductor. Vaig sentir por, un immens temor per els mirades enceses d’odi d’alguns entrevistats. Por del fanatisme religiós dut a l’extrem de percebre odi i brutalitat a través del que deien alguns mulàs. Tot i que els partits polítics islàmics pakistanesos, especialment Jamaat-e-Islami, no són majoritaris des de fa temps estan marcant l’agenda política. L’exemple és la llei contra la blasfèmia que permet acusar a les persones sense proves. Fruit d’aquesta llei, a part de la condemna d’Asia Bibi, ha estat l’empresonament de l’estudiant de 17 anys Muhammad Samiullah per uns suposats comentaris crítics al profeta Mahomma. El fanatisme islamista ha matat en poc temps al ministre per les Minoríes, el cristià Shahbaz Bhatti, y el gobernador de Punjab Salman Taseer per criticar la llei de la blasfèmia. La pressió del radicalisme islàmic no cedeix, augmenta. Mentrestant les potencies occidentals, mogudes pels càlculs pragmàtics donen suport als successius governs pakistanesos islàmics per por dels talibans que han fet de Pakistan el seu centre d’expansió.

¿Què passa al Pakistan?. És cert que el Pakistan, on el 96% de la població es musulmana, hi ha importants nuclis de fonamentalistes islamistes. Però al Pakistan també passa que el 85% dels 188 milions d’habitants sobreviuen amb més de 2 dòlars al dia; tenen 40 milions de nens sense escolaritzar i la meitat dels joves de menys de 16 anys són incapaços de llegir un sola frase. Aquest és part del problema del Pakistan i la seva gran paradoxa. Perquè al costat d’aquesta brutal realitat, Pakistan és un país que ha tingut la capacitat i el recursos per produir la bomba atòmica.

La comunitat pakistanesa a l’exterior, i molt especialment els que són persones religioses, han de trobar els mecanismes adients per incidir de forma més eficaç en la vida política i religiosa del seu país d’origen. No poden desentendre’s d’aquesta dura realitat. Han de denunciar que a Pakistan s’estan vulnerant els Drets Humans. Aquesta comunitat ha de combatre, aquí i en el seu país d’origen aquelles fanàtics que creuen fermament que per servir al Profeta qualsevol mort és acceptable. Per la seva part, els estats occidentals han de revisar la seva política exterior en relació al Pakistan. El silenci o la complicitat són tan responsables com aquells que dia darrera dia inciten l’odi en nom de l’Islam.

diumenge, 17 de juliol del 2011

Virtuts polítiques

Per governar la societat, deia Aristòtil en un diàleg suposat amb Alcibíades, cal saber governar-se a un mateix. Aquesta breu reflexió és aplicable a qualsevol persona que es dediqui a una activitat amb projecció pública, especialment els polítics. La moral política té una projecció cap a l’interior de les persones que no es pot ignorar. És freqüent associar la rectitud en la governança al bon govern i al respecte a l’ètica pública. Però sovint s’oblida que aquesta ètica té també un component personal que fa que les actituds del governant estiguin també sota el judici dels principis morals. És el domini de les virtuts polítiques.

Quan un polític es comporta malament amb els seus col•laboradors o manifesta actituds poc cíviques, per exemple, a part de generar desconfiança mostra un comportament allunyat de les virtuts polítiques. La confiança política es construeix, entre altres referents, a partir de l’anàlisi del comportament dels polítics. El lideratge polític es fonamenta també en la transmissió d’uns valors que han de ser referents alhora de construir la convivència cívica. La política és pedagogia i educació en valors. No es pot reduir la política a la simple bona gestió. L’acció política transcendeix l’àmbit de la gestió i es projecte en el camp dels valors morals. Valors que ens identifiquen com a civilitat i per això ni són discutits ni qüestionats.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Recull de pregàries personals III

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

17 juliol 2011 “Des del lloc on resideix es fixa en els qui poblen la terra; ell, que ha modelat tots els seus cors, penetra totes les seves accions” (Sl 33,14-15).

18 juliol 2011 “No és un gran exèrcit el que salva els reis, ni tenir molta força allibera el valent; els cavalls no valen res per a guanyar una victòria, la seva envestida no salva ningú” (Sl 33,16-17)

19 juliol 2011 “Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l'amor que els té; ell rescata de la mort la seva vida, els retorna en temps de fam” (Sl 33,18.-19)

20 juliol 2011 “Tenim posada l'esperança en el Senyor, auxili nostre i escut que ens protegeix. És l'alegria del nostre cor i confiem en el seu sant nom. Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l'esperança que posem en tu! “ (Sl 33,20-22)

21 juliol 2011 “Feliços els homes de conducta irreprensible, que segueixen la Llei del Senyor! Feliços els homes que guarden el seu pacte i cerquen el Senyor amb tot el cor, no cometen mai cap mal, segueixen els seus camins! (Sl 119,1-3)

22 juliol 2011 “Tant de bo que els meus camins no es desviïn de guardar els teus decrets; mai no em veuré decebut si tinc al davant tots els teus manaments. (Sl 119,5-6)

23 juliol 2011 “Vull guardar els teus decrets; no m'abandonis, no em deixis sol.” (Sl 119,8)

divendres, 15 de juliol del 2011

Consens moral en política

Sense consens moral no es pot governar. Els governants han de tenir clar quins són els referents ètics per la seva acció de govern i la ciutadania ha de tenir clars els límits que estableixen la convivència cívica. Encara que sigui una ètica de mínims, han d’haver-hi unes pautes de comportament acceptades per tothom i considerades moralment vàlides. El relativisme moral no és una virtut, sinó una situació que empobreix la societat. La manca de referents morals crea inseguretat perquè situa a les persones davant la desconcertant tessitura on tot va i res pot ser criticat.

Quan el consens moral es debilita, les estructures bàsiques per la convivència queden afectades. Així és possible confondre el respecte amb la permissivitat o el desinterès pels valors que estan en joc en l’espai públic. Fins ara, l’acció de govern semblava allunyada de la gestió del valors cívics, ja que semblava que aquest era un camp que quedava al marge de l’agenda política. Però cada cop és més evident que cal governar amb valors i pels valors.

dijous, 14 de juliol del 2011

La gestió municipal de la diversitat religiosa

Els consistoris sorgits de les darreres eleccions municipals han de gestionar nous problemes que no tenien la mateixa intensitat en els anteriors mandats, per exemple, la crisi econòmica. Però també existeixen altres problemes que han anat emergent en els darrers anys i ara s’expressen en tota la seva importància. Una d’aquestes qüestions és la gestió política de la diversitat religiosa. La llibertat religiosa avui ja no és una vivència privada, sinó una fe personal que s’expressa públicament i entra en el debat públic. Aquesta doble realitat, presència en la plaça pública i actor polític modifica la forma com la governança tradicional es relacionava amb les religions en els darrers anys. La religió, les religions, han entrat en l’esfera pública i tenen unes responsabilitat que abans no tenien. ¿Què cal fer des de l’àmbit de la governança?.

Una primera preocupació és que les religions no siguin conflictives per la convivència i aquesta permeti a aquelles participar activament en la construcció dels valors cívics. Això comporta que les religions han de saber argumentar les seves raons de manera comprensible a la societat contemporània i les institucions públics han de saber respectar les creences de els persones. En segon lloc, el debat públic ha d’articular la participació de tots els agents implicats, entre els quals es troben les religions; però aquest debat, un cop clos, els seus acords han de ser assumits com a propis per a totes les parts, sense més límits que, si hi ha un desacord, caldrà introduir-lo de nou quan es tornin a debatre aquestes qüestions quan les condicions ho permetin.

En tercer lloc assumir que en el paisatge polític ha canviat perquè en l’escena pública ha aparegut, de sobte i amb força, un pluralisme cultural, ètic que, en algunes circumstàncies, s’expressa com a religiós. I això es dóna en un context cultural influït per una petjada cultural catòlica que ha conformat l’horitzó d’identitat de la nostre societat. Però ara, en la societat hi ha unes religions que tenen un altre horitzó d’identitat que, en alguns aspectes, es confronten amb el propi de la societat actual. Aquesta realitat és desconcertant perquè és nova. No estem acostumats a situar-nos en una societat on una identitat majoritària, en la qual la religió catòlica ha tingut un paper determinat, ha d’articular altres identitats amb diferents horitzons culturals. En relació a aquesta qüestió, encara hi ha mes preguntes que respostes. Les institucions públiques tenen un important paper per trobar les respostes.

En quart lloc hi ha tots els aspectes relacionats amb els llocs de culte. Cal resoldre de forma estable i digne la llibertat de practicar el culte. Això comporta tenir llocs de culte en condicions. Si les comunitats locals no són capaces de protegir la construcció d’una mesquita, s’està vulnerant un dels drets fonamentals que ens diferencia com a societat democràtica. Vulnerar aquest dret, a més d’atemptar a la llibertat religiosa, és una alteració de la pau pública com també ho seria limitar la llibertat d’expressió per por a ferir alguna sensibilitat religiosa.

dimecres, 13 de juliol del 2011

Josep Maria Cardona, amor a mans plenes








Recomano amb entusiasme el darrer llibre escrit pel pare Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, "Josep Maria Cardona o l'amor sense mesura". És un retrat espiritual del pare Josep Maria Cardona, monjo també de Montserrat, mort el setembre de l’any passat, després de quatre anys de malaltia. En Josep Maria fou un monjo excepcional i el llibre del pare Dalmau té l’encert de transmetre la profunditat de la seva vida interior. Gràcies a ella pogué afrontar, amb una gran serenor interior, l’evolució d’una dura malaltia que l’abocava irremeiablement a la mort. Aquesta vivència espiritual, amarada durant els anys, i és el que Sant Pau anomena “l’home interior”, li permeté afrontar amb goig la seva darrera etapa de vida.

L’encert del llibre del pare Dalmau es revelar la sol·licitud i el lliurament del pare Cardona vers els demés i relatar com la vida monàstica anava alimentant la seva fe. Els seus sermons i les seves circulars escrites en ple combat contra la malaltia transmeten la riquesa de la serenor de la seva ànima fàcilment identificable en el somriure que l’acompanyà fins els darrer moment. El lector d’aquest llibre trobarà ben perfilat el retrat d’un monjo que cercà contínuament a Déu a partir de la pregària, de la vida comunitària i l’amor als demés. En Josep Maria Cardona és un bon exemple del que expressà Sant Agustí “la mesura de l’amor és estimar sense mesura”. Això és el que saber fer el pare Cardona al convertir l’amor en una virtut practicada perquè l’encaminava constantment cap a Déu. “Hem d’anar aprenent a estimar sense mesura”, això que en Josep Maria Cardona escriví, ho feu al llarg de tota la seva vida. Una vida sense mesura.

dimarts, 12 de juliol del 2011

L’espai públic, casa comuna

La gran transformació de la societat catalana en els darrers anys com a conseqüència dels importants canvis en la seva composició social, especialment motivats pel fenomen de la immigració, ha comportat la modificació d’una realitat simbòlica molt important: la plaça pública. Aquesta és el lloc on s’exemplifiquen per excel·lència les virtuts de l’espai públic, i també els seus problemes. La plaça públic és l’espai real on els persones viuen i aprenen a conviure, i manifesten el sentiment (i les ganes) d’integrar una comunitat àmplia de convivència basada en el diàleg i el respecte. Tot sota el dibuix d’un projecta de civilitat que defineix el perfil de la societat i afirma la identitat de poble.

La plaça pública és l’espai del comú on les particularitats es viuen des de la diferència i la diversitat. Aquest espai es defineix a partir dels drets ciutadans, individuals i comunitaris; la preservació de les identitats particulars junt amb el signes col·lectius rebuts com herència de la tradició exemplificada per una història cultural i política compartides; i uns valors assumits com a comuns perquè la majoria s’hi identifica i els vol defensar com a propis. Valors, per altra banda, que són admesos com a part de la identitat comuna i que no poden ser discutits. Viure i fruir aquests valors ens permet conviure en pau i harmonia en la plaça pública on tothom és diferent.

Per formar part, o estar, a la plaça pública cal afirmar les ganes de ser membre de la seva comunitat amb la voluntat de pertinença i defensa dels valors que són definits com a compartits. Tothom que vulgui pot participar en la construcció d’aquest àmbit comú, sempre i quan s’accepti que el sentiment de pertinença arrela tant a un passat, la tradició, i aboca a un futur que ha de ser construït entre tots. Però si algú, des de la seva llibertat, opta per estar fora de la plaça pública sap que llavors les regles de convivència son unes altres. La solidaritat es viu i construeix des dins de la plaça, ja que fora d’ella la realitat és només una referència difusa. Situar-se fora de l’espai públic és donar un pas en direcció a la marginació i defensar una opció poc solidària amb la història comuna elaborada dia a dia des de l’interior de l’espai públic on les persones es vinculen per una dinàmica de drets i deures impossibles d’estendre’s plenament més enllà dels marges de la plaça.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Benet de Núrsia

Avui és Sant Benet, Benet de Núrsia, pare fundador de l’ordre dels Benedictins. Benet nasqué vora Núrsia, a la Umbria, capa a l’any 480. Educat a Roma, s’inicià a la vida eremítica en la regió de Subiaco, on reuní a un grup de deixebles. Després es traslladà a Cassino. Allí fundà un monestir i escriví la Regla que ha servit per organitzar la vida de moltes comunitats monàstiques d’arreu del món. Els monestirs benedictins durant més de 1500 anys han estat un exemple de com organitzar una comunitat humana centrada en la pregària i el treball. Comunitat d’amor i de fraternitat basada en la vivència d’uns valors forts i orientada a ser llum de Crist en la societat.

Gràcies a la xarxa de monestirs benedictins estesos per tot Europa es recopilàren i escamparen els principals elements culturals constituents de la identitat europea. Dels scriptoriums monàstics sortiren els escrits on es condensava el saber i el pensament que anaren destil•lant les arrels de la cultura europea. Europa no es pot entendre sense la genuïna aportació dels benedictins. Els seus monestirs, des de sempre, són escoles de vida orientada a conrear la dimensió interior, créixer en la confiança en Déu com a font de vida i lliurament d’amor als demés. Sant Benet segueix sent una bona lectura espiritual, perquè els seus ensenyaments estan arrelats al sentit íntim de l’experiència humana. Per això, avui, dia que commemorem Sant Benet es una bona ocasió per llegir algun fragment de la seva Regla i deixar-se captivar per l’actualitat dels seus judicis.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Gregorio Morán, en castellà, si us plau

Al comprar La Vanguardia ahir dissabte una senyora es queixava de les traduccions dels articles de Gregorio Morán al català. Estava enfadada. Era lectora habitual de La Vanguardia en català, però ha decidit els dissabtes comprar-lo en castellà per no perdre el bon castellà d’en Gregorio. Penso el mateix. He vist que el català, per més acurada que sigui la traducció espatlla el subtil domini de la llengua que té aquest extraordinari periodista. La lectura dels seus articles, Crónicas sabatinas, és tot un plaer. Tant pel que diu com per la manera com ho diu. Fins i tot, en el cas de no estar d’acord amb el que diu, és un plaer intel•lectual l’estructura del seu discurs i l’ús del castellà.

¿Cal traduir al català certs articles quan la traducció pot desvirtuar la creativitat literària del seu autor? ¿Té sentit fer-ho si el lector pot comprendre l’article en el seu idioma original?. Bona i llarga pregunta. És un encert, i una victòria, que La Vanguardia (antigament dita española), després de tants, i tants anys, es publiqui ara en català. Els articulistes que tenen el català el seu idioma de creació literària han sortit guanyant. També el catalanisme cultural. Però hi ha uns quants articulistes que pensen i escriuen en castellà, ¿té sentit traduir-los si els entenem?, ¿no seria un signe de normalitat respectar l’idioma en el qual l’articulista ha escrit el seu article si aquest així ho vol? Parlo dels articulistes i no dels periodistes de redacció, i parlo d’aquelles que volguessin mantenir l’idioma original mentre sigui comprensible pels lectors. El debat és força interessant, perquè, un cop normalitzat l’ús de la nostre llengua pot ser caldria plantejar-nos noves preguntes.

dissabte, 9 de juliol del 2011

Recull de pregàries personals II

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

10 juliol 2011 “ Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria!” (Sl 24,7)



11 juliol 2011 “Que sigui beneït Déu, que viu eternament, que sigui beneït el seu regne. Ell castiga i es compadeix: fa baixar al país dels morts, al fons de la terra, i fa sortir d'aquella gran perdició. “ (Tb 13,2)



12 juliol 2011 “Si retorneu a ell de tot cor i amb tota l'ànima i obreu davant seu amb sinceritat,
ell tornarà a vosaltres i mai més no us amagarà la mirada” (Tb 13,6)



13 juliol 2011 “Convertiu-vos, pecadors, feu el bé, que és agradable als seus ulls: qui sap si us tractarà amb benevolència i es compadirà de vosaltres” (Tb 13,8b)



14 juliol 2011 “Perquè la paraula del Senyor és sincera, es manté fidel en tot el que fa. Estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor.” (Sl 33,4-5)



15 juliol 2011 “El Senyor desfà els plans de les nacions, tira a terra els propòsits dels pobles;
però els plans del Senyor persisteixen, manté per sempre els propòsits del seu cor” (Sl 33,10-11)


16 juliol 2011 “Feliç la nació que té el Senyor per Déu, feliç el poble que ell ha escollit per heretat! El Senyor guaita des del cel observant un per un tots els homes” (Sl 33,12-13)

divendres, 8 de juliol del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal XXII. Llibertat i equitat

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

Una de les idees motores del liberalisme és l'estreta unitat existent entre el desenvolupament del mercat i el progrés de la llibertat. El gran principi liberal identifica la igualtat, primer, amb la llibertat de la ciutadania, de tal manera que tothom ha de tenir les seves llibertats bàsiques assegurades, i, després, amb el desig d'una assignació igualitària inicial perquè cada persona rebi la mateixa quantitat de béns que tots els altres. Per això el liberalisme insisteix vehementment que la justícia social consisteix a crear i garantir la igualtat d'oportunitats, "però no creuen que la igualtat hagi de significar un mateix punt d'arribada...i no ho creuen perquè aquesta forma d'igualitarisme significa sempre una forma més profunda d'injustícia i només s'aconsegueix amb el sacrifici de la llibertat" (Vargas Llosa, M. "La libertad y la igualdad".El País 20 octubre 1991 pág.13). No crec que el nostre diàleg hagi de retreure's davant la contundència de les anteriors paraules. La persuasió liberal sobre la igualtat o la justícia potser es puguin reformular a partir de les matisacions introduïdes al llarg d'aquesta trobada dialogal en recerca d'un mutu enriquiment.

En primer lloc hauríem de reconèixer que la llibertat proclamada pels liberalismes no pot ser "només la llibertat dels socialment o naturalment privilegiats" (Guisán, E. "De rodillas liberales !" El País 16 gener 1992 pág.10). El valor llibertat no pot ser comprés de forma absoluta sinó està tamisat pel valor de l'equitat. En un altre comentari, en parlar del tema de la dimensió econòmica s'ha esmentat la necessitat d'un desenvolupament no distorsionat de la competència, ara podem estendre aquest judici al tema de la llibertat. Es tracta d'evitar una extensió parcel•lada i fragmentada de la llibertat, especialment si ella es dissocia de l'equitat. Hem de garantir que totes les persones tinguin les mateixes possibilitats de viure i exercitar la llibertat. Avui estem més mancats d'equitat que de llibertat. Doncs aquesta sense equitat està injustament repartida i esdevé desigualtat.

No tothom és igualment lliure, no tant perquè no poden exercir la llibertat de forma positiva, sinó perquè no totes les persones tenen la mateixa possibilitat d'elecció. L'exercici de la llibertat va estretament unit a les condicions econòmiques i, molt especialment, als efectes marginals del poder econòmic. Davant tal evidencia resulta aconsellable fondre la defensa vehement de la llibertat efectuada pel liberalisme amb l'alliberament proposat per els qui continuen advocant la validesa dels projectes emancipadores.

dijous, 7 de juliol del 2011

Déu surt a l'encontre

He trobat molt estimulant la reflexió que Benet XVI fa, quasi bé al final del seu segon llibre sobre Jesús de Natzarè, sobre el relat del Nou Testament sobre el caminar de Jesús sobre les aigües., per exemple Mc 6,45-52. L’evangelista presenta un Jesús que es mostra, que es deixa trobar malgrat que semblava passar de llarg , però també es fa absent o està allunyat. És una actitud que permet deixar a les persones al front de les responsabilitats. La seva aparició és per intervenir a favor dels seus deixebles perquè necessiten ajuda: “veient que patien remant, perquè el vent els era contrari (...) van anar cap a ells”. És una imatge magnifica de com actua el Déu cristià: és Déu qui s’acosta els homes. Aquesta iniciativa, que és constant en el Déu cristià, és també única en relació als altres deus. En aquest casos, sempre són les persones les que s’adrecen a Déu a demanar la intercessió de Déu. En el cas narrat per l’Evangeli és Jesús qui va a l’encontre i quan puja a la barca para el vent.

Aquesta imatge suggereix com pot comportar-se l’Església en la societat. En lloc d’una presència imposada per el domini de les institucions, l’Església ha d’anar a l’encontre de la societat per acompanyar-la en el seu navegar, especialment quan els vents bufen en contra. A d’ajudar a que les persones no tinguin por. Perquè la iniciativa de Déu opera en la història a través de l’Església i de les mediacions en les quals està present la comunitat creient. La barca navega pel llac en la confiança de que Déu pren sempre la iniciativa respectant l’autonomia humana de navegar.

dimecres, 6 de juliol del 2011

S&P i Moody’s, bucaners financers

Els coneixedors de les històries de pirates expliquen quines són les diferències entre pirates, corsos, bucaners i filibusteros. De totes elles, penso que els bucaners són els qui més defineixen el comportament de les denominades agències de qualificació. Els moviments de S&P i Moody’s tornen a posar en dificultats l'economia d'alguns països. La S&P amenaça a boicotejar l'acord de la Unió Europea per salvar l'economia grega i Moody’s torna a carregar contra l'euro dubtant de la solvència de l'economia portuguesa.

Aquestes agències encarnen el pitjor del sistema capitalista avui. Aquest és una caricatura de la idea original basada en la creació de valor per part dels qui emprenen una iniciativa empresarial i assumeixen un risc. Les agències de qualificació són un poder al marge dels poders democràtics de la societat. La democràcia, tal com l'hem conegut s'ha transformat i sofreix una important crisi de legitimitat. Perquè, si bé serveix per organitzar el sistema polític, aquest presenta importants limitacions per poder controlar noves fonts de poder, entre les quals es troba el poder econòmic i financer global. Mentre els emprenedors, base de la legitimitat capitalista, estan paralitzats per falta de crèdits; existeix un poder financer especulador que ofega a les empreses i a la sobirania dels països. Avui, gràcies al comportament de les agències, la ciutadania ha descobert la debilitat de la política. És urgent tornar a situar a la política en el centre de les relacions humanes. En cas contrari, els bucaners seguiran fen a plaer i obriran el camí perquè els corsaris facin l'agost.

dimarts, 5 de juliol del 2011

El lideratge de Barak Obama

Una crònica periodística sobre Barak Obama transmetia una visió particular del concepte de lideratge polític relacionat amb la mateixa figura del president. El periodista posava en qüestió aquest lideratge al considerar que Obama dedica massa temps en pactar i consensuar. En contraposició, argumentava la necessitat del lideratge fort adduint que aquest era propi dels polítics. És evident, que el cronista projectava la seva particular visió del lideratge.

La idea d’un lideratge fort ha estat present des d’antic en els discursos generalistes sobre el lideratge. ¿És aquest model de lideratge el que ha de dominar en l’àmbit polític? L’Emiliano Zapata deia que “un líder fort fa dèbil als pobles”. S’insisteix massa en la idea que un important atribut del lideratge és la fortalesa. Pot ser que sí, en determinades circumstàncies. Però no sempre serà útil el lideratge fort. De tal manera que, en determinades circumstàncies, en lloc d’un lideratge fort cal un lideratge amb molta capacitat relacional de crear equips i generar consens.

Cada època identifica un model de lideratge polític propi. Per això, a Nord Amèrica, després de molts anys d’un lideratge fort i una política exterior unilateral, s’ha adoptat un model de lideratge diferent. Barak Obama ha estat elevat a la presidència del país per la seva capacitat de practicar un lideratge relacional i crear un nou relat sobre la política interior basat en la participació social i les xarxes socials, junt a una política exterior multilateral. Per això Barak Obama és un hàbil negociador i gestor de consens. Aquest és l’encert del seu lideratge.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Negar l'auxili

He escoltat, amb enorme estupefacció, unes declaracions del vicepresident del Govern, Alfredo Pérez Rubalcaba. Segons va dir Pérez Rubalcaba aquest cap de setmana a Galícia ell sap com crear ocupació. Aquestes paraules no tenen sentit. No s'entenen. Si sap crear ocupació, ¿perquè no ho ha fet ja?. És membre del govern d'aquest país i durant tot aquest temps l'atur ha estat, i és, el problema més greu de la societat espanyola. ¿A qué venen les seves paraules?.

Dubto del veritable sentit de les seves afirmacions. Sonen a una edició del vell messianisme tan utilitzat en política. Les paraules de Pérez Rubalcaba podrien interpretar-se com: “si em voten, ja veuran com sortirem d'aquesta situació; però sinó, allà vostès”. Per més que volgués salvar al vicepresident del Govern, les seves declaracions resulten insuportables o, com a molt, tan desconcertantes que semblen impossible que les hagi fet ell. Segueixo instal•lat en la confusió, si bé semblava propi d'aquest govern la negació de l'evidència, ara sembla ser que algun dels seus membres es dedica a la negació de l’auxili.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Perdura eternament

El divendres 1 de juliol tingué lloc el funeral per el pare jesuïta Ignasi Salvat. A l’església dels jesuïtes de Casp no s’hi cabia. Era emocionant experimentar el sentit de comunitats tramés per la munió de persones que volgueren acompanyar en la pregària el record del recent traspàs de l’Ignasi. Amor, amor, amor i més amor. Així resumí el pare Josep Rambla el to vital de la vida del seu company Ignasi Salvat. Les paraules d’en Josep foren una perfecta síntesi de l’àmplia vida del que fou amic de totes les persones que ens aplegarem a l’església de Casp.

L’eucaristia fou intensa. Hi havia una gran identificació amb el testimoni de vida de l’Ignasi Salvat. Una gran diversitat de persones, pels seus orígens, condicions i pensament s’aplegaren per participar íntimament en l’evocació del record de l’amic mort. Hi havia gent important al costat d’altres menys importants i molta gent anònima. Però tots units per les ganes d’evocar i afirmar l’amor que Ignasi Salvat tingué per tots nosaltres. El seu amor a mans plenes presidí l’eucaristia i per això ell perdura eternament.

A l’acabar, es produí el càlid fenomen del retrobament humà que tant estimulava l’Ignasi Salvat. Els assistents allargaren la cerimònia religiosa al carrer en un llarg acomiadament. La gent parlava i es saludava amb els comentaris distesos i divertits que l’Ignasi alegre solia fer o amb to de gran finezza que l’Ignasi murri també sabia administrar. La comunió d’amor i amistat, la convicció de que a l’església de Casp hi havia part de la comunitat viva i activa de l’església catalana. Hem de continuar treballant pel llegat que ens ha deixat l’Ignasi Salvat ja que així serà com farem que el seu amor perduri eternament.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Recull de pregàries personals I

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix.

3 juliol 2011 “Escolta, Senyor, les meves paraules, acull el meu anhel. Estigues atent al meu crit d'auxili, rei meu i Déu meu, perquè és a tu que jo imploro.” (Sl 5,2-3)

4 juliol 2011 “ Senyor, escolta el meu clam a trenc d'alba: t'exposo el meu plet de bon matí i em quedo esperant” (Sl 5,4)

5 juliol 2011 “ Tu no ets pas un Déu que es complagui en la maldat, no admets el dolent a casa teva; 6 els homes obcecats no resisteixen la teva mirada. Detestes els amics de males arts, fas desaparèixer els mentiders; l'home fals i sanguinari, tu l'abomines, Senyor” (Sl 5,-7)

6 juliol 2011 “Guia'm, Senyor, tu que ets just, perquè hi ha qui em vol mal; aplana davant meu el teu camí. En els seus llavis no hi ha sinceritat, tenen el cor ple d'intriga; sota una llengua que afalaga hi ha un sepulcre obert” (Sl 5,9-10)

7 juliol 2011 “Però que s'alegrin els qui es refugien en tu, que ho celebrin per sempre. Als qui estimen el teu nom, empara'ls i que exultin. Tu, Senyor, beneeixes el just, el teu favor el protegeix com un escut.” (Sl 5,12-13)

8 juliol 2011 “Tu dónes la riquesa i la glòria, tu domines sobre tot el món; està a les teves mans de donar força i valentia, fer créixer tota cosa i refermar-la. Per això, Déu nostre, t'enaltim i lloem el teu nom gloriós.” (1Cr 29,12-13)

9 juliol 2011 “Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se en el seu temple sant? El qui té el cor sincer i les mans sense culpa, que no confia en els déus falsos ni jura per ganes d'enganyar. Rebrà benediccions del Senyor, rebrà els favors del Déu que salva” (Sl 24,3-5)

divendres, 1 de juliol del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal XXI. La competència

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

En la recerca de punts de trobada amb el pensament liberal hem de prestar major atenció al paper que la llibertat ha d'exercir en el desenvolupament de les societats occidentals. És necessari seguir insistint en la irrenunciable defensa de la llibertat, tant personal com a col·lectiva, davant els riscos de limitació que puguin exercir l'Estat i el Mercat. Únicament si som conscients d'aquests perills podrem preveure, potser amb major fortuna, una nova idolatrització del Mercat. Assumir la conveniència de la lògica del Mercat comporta, també, exigir la total reciprocitat de l'exercici de la llibertat a fi de poder desenvolupar, amb plenitud, els efectes positius de la competència. De no ser així, només es coneixeria la llibertat per uns quants i la riquesa per a uns pocs. Es tractaria, després d'un llarg tros recorregut, reprendre l'ideal de competència utòpica present en els clàssics liberals, per els qui "la competència, a fi de resultar una energia ordenadora dels intercanvis econòmics, havia d'inscriure's en un ordenament jurídic que limités els drets de cadascun amb els iguals drets dels altres, i havia de practicar-se des d'una actitud ètica que tingués en compte les conseqüències, sobre els altres membres de la societat, de les pròpies accions en recerca del ben particular. Amb això la competència no entrava en contradicció amb la democràcia, ni amb la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, ni amb la llibertat de tots al mercat" (Sebastian, L. "La gran contradicció del neo-liberalisme modern" Quaderns Cristianisme i Justícia,nº 29. Barcelona 1989 pág.15.)

En aquest recuperació del sentit darrer del concepte de la competència també podem establir una aproximació amb alguns liberalismes, especialment amb aquells que s'han manifestat en contra del poder il·limitat dels monopolis o amb altres formes de poder que atempten contra aquesta reciprocitat de la llibertat i amb "la concepció ètica subjacent en la noció clàssica de la competència" (ibi). Si donem per admesa la importància que té la competència per estimular el desenvolupament, hem de buscar un acord per revisar el paper a exercir pels monopolis en aquest context i, molt especialment, reconsiderar les polítiques proteccionistes perquè no segueixin entorpint els processos econòmics del Sud.

Els fets demostren que la tensió proteccionisme/lliurecanvisme, ja anunciada en els seus orígens pel liberalisme, ha anat en augment afavorint, de forma desigual, als països rics i perjudicant, majorment, als països pobres. Aquesta situació reclama una reordenació de les relacions comercials internacionals, sent especialment aconsellable, atès que existeixen enormes coincidències a respectar el lliure funcionament de l'oferta i la demanda, trobar una autoritat mundial capaç d'evitar que els poders de les transnacionals ofeguin els avantatges competitius dels països del Tercer Món. El rebuig del creixent poder dels monopolis crea consens tant pels seus efectes distorsionadors de la competència, i amb això de les pròpies lleis del mercat, com per comportar una important concentració de poder econòmic el qual s'associa un imparable domini polític, freturós de tota legitimitat democràtica, que altera els paràmetres del sistema democràtic. Crec que podem coincidir amb amplis sectors liberals per conjugar aquest perill i donar un nou impuls al desenvolupament de la democràcia.