Ètica civil i moral religiosa - III

La construcció de l'ètica civil és un deure i una responsabilitat de la societat civil. L’elecció del que s’ha de considerar com més positiu per a la realització del ben comú ha de ser generat per la societat. No és competència de l’Estat. L’ètica civil no es pot deduir, com pretén el positivisme jurídic, del procés formal de la creació de les lleis. Les lleis, per més democràtiques que siguin, tenen necessitat d’un fonament ètic més enllà dels seus procediments formals. No és suficient la idea de legitimitat ètica proposada per Thomas Hobbes en la seva obra Leviatán de que és l'autoritat i no la veritat qui fa la llei, “auctoritas, non veritas, facit legem”.

On resideix el fonament moral de les decisions preses en seu parlamentària? L'alternativa a la visió del positivisme jurídic no és el Dret Natural tal com insisteix bona part de la Doctrina Social de l'Església. El camí plausible és la denominada ètica civil que emergeix del sistema d'ètiques particulars pròpies del pluralisme social. L'ètica civil o l'ètica de mínims és el patrimoni ètic que han de compartir tots els membres de la societat. Acceptant que cap tradició de pensament o religiosa considera que els seus adeptes o fidels s’han de regir només per això, sinó per l'ètica de màxims pròpia del grup al fet que pertanyen.

L’Estat, guiat pel seu desig de construir el ben comú, ha d'integrar en l'ordenament jurídic, la síntesi consensuada dels valors i comportaments aportats per la societat civil. Dintre d'aquest marc de diàleg la tradició religiosa cristiana, al costat d'altres religions, han de fer presents amb decisió i claredat els seus valors i principis. En aquest esforç de construir l'ètica civil integrada com part del ben comú, les formes són importants. Qui participi en aquest diàleg sobre valors i principis han de comprendre que les seves aportacions són sempre propostes sotmeses a un escrutini compartit amb altres punts de vista.

Etica civil i moral religiosa I

En l’agenda política dels propers mesos apareixen diversos temes que tornaran a obrir el debat sobre l’ètica civil. És evident que l'Estat ha d'actuar segons uns principis ètics que serveixen de fonamentació a les normes jurídiques a l’hora d’ordenar la convivència cívica. Aquests valors ètics provenen del respecte de la dignitat humana i als seus drets. Tots els ciutadans han de compartir aquesta sensibilitat. Aquests valors són irrenunciables i inqüestionables, i formen part del patrimoni cultural comú. La base d'aquesta ètica civil està formada pel conjunt d'elements que, per acord comú, defineixen la dignitat humana. No obstant, aquesta ètica civil, malgrat sorgeixi del diàleg entre les diferents sensibilitats presents en la societat davant els aspectes rellevants de l'existència humana, no implica que, com diu el bisbe José María Setién en el seu llibre “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC, l’existència d’un acord total en la manera d'entendre el que defineix la persona i en què ha de consistir la seva plena realització. 

Per això, entorn a l’ètica civil poden aparèixer en determinats moments alguns conflictes amb algunes tradicions religioses. En algunes ocasions, l'ètica civil i tots els seus desenvolupaments normatius posteriors no coincideix amb les ètiques religioses. Un primer nivell de problema apareix perquè el caràcter imperatiu de les normes ètiques, siguin les pròpies de l'ètica civil de l'Estat o les relacionades amb les religions, no s'expressen de la mateixa manera. Mentre l'ètica filosòfica o religiosa afecta a la consciència de les persones; l'ètica subjacent en l'ordenament jurídic és autònoma a aquesta consciència, ja que la seva font de legitimitat està en l'autoritat i les normes jurídiques són vinculants per sobre del pensament particular. L’autoritat s’ha secularitzat i les confessions religiosos han renunciat a la confessionalitat de les institucions públiques. 

El conflicte entre les disposicions legislatives i els principis religiosos es dóna amb la seva màxima expressió quan les dues ètiques, la civil i la religiosa, aborden aspectes relacionats amb aspectes que afecten als valors bàsics del sentit de la vida. En aquest punt, les institucions religioses, que la seva missió és ajudar a formar la consciència individual dels creients, es poden confrontar amb certes decisions preses legítimament en l'àmbit autònom i secular de la política. La solució d'aquest conflicte no passa ni per la volta al convencionalisme polític o l'adopció d'un laïcisme excloent. Cal assumir el conflicte i, a continuació, explorar les seves solucions des d’un marc més proper a la realitat de la societat civil.

El dret natural no està de moda

És evident que el dret natural no està de moda. Alguns professors d’ètica comenten sentir-se un cos estrany entre els seus col·legues si reivindiquen un espai pel dret natural. Entre els acadèmics, i tot seguit els polítics, sembla que només existeixi el dret positiu i abominen  de que pugui existir un conjunt de normes i principis superiors que regeixen el comportament humà més enllà de les normes acordades i consensuades. Al concepte de dret natural s'oposa al dret positiu, que són el conjunt de normes legalment vigents aprovades por processos de deliberació i acord. L’obsolescència induïda del dret natural dificulta el poder resoldre la construcció d’una ètica civil bàsica per la convivència.

No està de més fer-se una pregunta molt simple: ¿ quin és el fonament moral de les decisions polítiques o de les decisions preses en seu parlamentària? Davant aquestes preguntes hi ha hagut diverses respostes, no sempre del tot coincidents i del grat de tothom. El positivisme jurídic parteix del principi que les lleis, si són democràtiques en el seu procediment d’elaboració, no necessiten cap fonament ètic. La seva fonamentació es basa en el procediment de la seva promulgació. Si aquest és adequat i coherent amb el marc jurídic d'un país, la llei està legitimada èticament. Aquesta idea parteix de la idea exposada per Thomas Hobbes, en la seva obra Leviatan, que és l'autoritat i no la veritat la que fa la llei, auctoritas, non veritas, facit legem. El mateix judici és extensible a les decisions preses des de la responsabilitat de govern.

En el pol oposat es troben pensadors que consideren que la llei positiva, en si, no és legítima, ni en el cas de néixer d'un ordenament democràtic o del sentiment i de la voluntat d'una majoria- si conculca una moral comuna que es troba per sobra de l’àmbit legislatiu. Davant del positivisme jurídic n'hi ha que pensen que les lleis s'han d'inspirar en uns principis ètics previs al raonament polític. Les lleis no defineixen l'ètica. Al contrari, l'ètica és anterior al dret o, com a mínim, és una de les seves fonts d'inspiració. En tot cas, les lleis no neutralitzen l'ètica. Les lleis de l'Estat no poden anar en contra del que es consideren les "lleis no escrites dels déus", els principis morals absoluts no negociables. L'existència d’aquesta moral no escrita convida a descobrir un principis absoluts que no poden ser violats a cap preu, per més democràtic que sigui el procediment emprat. No hi ha una altra sortida.

L'ètica de l'amor

Sobre l’amor se’n parla molt i s’han fet moltes teories i manuals d’autoajuda. L’amor és objecte de prèdica i de campanyes comunicatives. Molta gent parla de l’amor i en canta les excel·lències, però ¿què en sabem?; pot ser menys del que es diu. El cert és que hi ha moments en la vida on les persones han de demostrar que entenen el que és l’amor i l’han de practicar. Són moments disruptors de la placidesa vital perquè exigeixen posar a prova la solidesa de les conviccions i adoptar actituds que situen a les persones davant la disjuntiva entre l’egoisme i generositat. És en aquestes circumstàncies quan l’amor pot mostrar el seu rostre o queda amagat sota excuses i subterfugis. Les persones poden arribar a dominar l’art de l’autojustificació a l’infinit.

Sobre la pràctica de l’amor he viscut una història personal que considero que és model de com les persones poden arribar a estimar sense condicions. Conec una persona que té un germà que necessita amb certa urgència un transplantament de ronyó. El problema s’ha plantejat a primera hora d’un dia qualsevol d’aquesta tardor, la resposta havia de ser ràpida i no permetia ambigüitats. Així ha estat. Sense marge de temps per pensar, aquesta persona donà el pas endavant, és el fiat evangèlic desinteressat d’aquí em teniu, i ha ofert el ronyó al seu germà. Tot seguit ha anat a una farmàcia per saber si el seu grup sanguini era compatible com a donant. Encara no ho sap. Però l’acte d’amor ja estava fet.

Aquest gest, situat en el pla domèstic em serveix per adonar-me que l’ètic de l’amor és aquest pas generós i desinteressat fet per aquesta persona. Estimar sense esperar res a canvi, estimar com a donació desinteressada. Les persones fem masses càlculs alhora d’estimar, de tal manera que la generositat de l’amor queda emmascarada per un joc d’interessos personals, inconscients però efectius alhora de matissar el valor de l’amor. Deia Sant Ignasi de Loiola que cal estimar, però si fent-ho es percep algun tipus de plaer o de recompensa significa que l’amor no és tan després. Aquesta gets comentat mostra el rostre sense restriccions de l’amor i es una proposta de que com es pot estimar. 

Es la política i l`ètica, estúpids.

En la campanya presidencial de Bill Clinton de 1992 es feu famós l’eslògan electoral “¡es l’economia, estúpids!. Amb aquesta exclamació s’emfatitzava que, en aquells moments el que era important era l’economia i no política. Molts anys després, la crisi econòmica actual evidencia que l’economia ha esdevingut estúpida. L’expressió “és (...) estúpid” s’ha convertit en un paradigma de l’obstinació a no voler veure el que sembla evident. Aquest cap de setmana els suplements econòmics dels diaris insistien que la crisi econòmica està atrapada en ella mateixa. La remuntada del capitalisme a partir de la seva refundació, és una mite i una enganyifa. Després de dos anys de l’anunci dels líders mundials que per sortir de la crisi calia repensar el capitalisme, no s’ha fet res. Tot segueix igual o pitjor. Fins i tot, alguns dels causants de la crisi han pretès a tornar a fer les mateixes operacions fraudulentes. La feina encara està per fer i la crisi deixa sentir les seves profundes conseqüències.

Els esdeveniments dels darrers mesos evidencia que la solució real a la crisi no passa per l’economia, sinó per la política i l’ètica. Per la política, perquè els Estats han tornat a assumir un paper regulador del mercat del qual havia estat expulsat per les polítiques neolliberals. Ara, quan la crisi ha demostrat la seva duresa només la política pot frenar la perversió de l’actual sistema econòmica: socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. Cal tornar a la política per recuperar el sentit regulador del poder de l’Estat per neutralitzar les disfuncions del mercat.

Però també és temps de l’ètica. Perquè aquesta crisi econòmica ha demostrat que a la base de la distorsió del mercat hi ha una profunda manca de valors morals. La recerca del màxim benefici al marge del bé comú ha fet saltar la confiança en el mercat com a instrument d’assignació eficient de recursos. Benet XVI, en el seu discurs als membres de la Pontifica Academia de Ciències Socials, ha senyalat aquesta qüestió. A insistit que el sistema econòmic ha d’estar al servei de la dignitat de la persona i la recerca del bé comú. El Papa ha recordat que calen noves regles per regular l’economia global per tal que aquesta s’orienti a afavorir el desenvolupament integral de les persones. Cosa que ara no fa. Per això, la crisi econòmica s’ha convertit en una qüestió moral. De tal manera que les seves alternatives han de partir d’una important responsabilitat social en lloc d’abandonar-se als interessos privats i las lògiques privatives dels jocs de poder. Tot un programa d’actuació que troba la seva definició en l’encíclica “Caritas in veritas”

L'ètica del governant

Aquest dies, moltes persones evoquen el pensament de Max Weber per explicar el que hauria De dominar en l’àmbit polític. De manera especial s’esmenta la seva visió de l’ètica pública. Max Weber afirmava que tot governant es mou en la tensió permanent entre una ètica de les conviccions i una ètica de la responsabilitat. La governabilitat expressa aquesta tensió, ja que uns cops dominen les conviccions i altres la responsabilitat. Felipe González li agradava esmentar tot sovint aquest conflicte; així explicava, per exemple, el seu canvi d’actitud en relació al tema de l’OTAN. Tot governant es mou dins d’aquest dilema.

Dissabte passat a les pàgines de El País hi havia un bon article de José Manuel Urquiza Morales sobre La imprescindible ética del gobernante. Aquest article fa reflexionar. Una de les coses que m’ha suggerit és com harmonitzar la gestió política de la quotidianitat amb els valors i les virtuts pròpies del servei públic. Un cop assumit que existeix un codi ètic que no es pot traspassar, els conflictes ètics es donen quan s’han de compatibilitzar virtuts tan poc dialogants entre sí com són l’eficàcia i la eficiència amb la discrecionalitat en la presa de decisions o les altres expectatives constitucionals del servei públic. No és fàcil.

Governar vol dir decidir i fer-ho prenen riscos i assumint que, en moltes ocasions, la definició del bé comú queda matisada pels diferents interessos en joc. El combat contra la corrupció no passa per un increment de controls, els que hi ha són suficients, sinó per tenir bons gestors públics. Persones amb fornides en una clara vocació de servei públic, professionalment preparades i que es senten dipositaris de la confiança dels ciutadans. Dirigir el sector públic sota la sospita porta augmentar la seva burocràcia, fer-la més ineficient i renunciar a prendre decisions arriscades, aquelles que cal prendre per avançar en una societat complexa plena d’incerteses.

Legalitat i ètica

Diverses esdeveniments de l'agenda política m'han fet reflexionar sobre les relacions entre ètica i legalitat. Són fets, inicialment inconnexes, que per les seves repercussions incideixen clarament en l’àmbit de l’ètica cívica i en les morals particulars. Un és el cas del finançament a la Fundació Trias Fargas per part de Fèlix Millet a través la Fundació de l’Orfeó Català; l’altre és el projecte de llei d'avortament. Ambdós són dos esdeveniments que conviden a reflexionar sobre les relacions que s'estableixen entre l'àmbit de la decisió legislativa i política, i l’ètica cívica i la moral personal. Queden a fora d’aquesta consideració els casos que afecten al PP, perquè en aquests el punt de partida no és la legalitat de les actuacions, sinó la seva il·legalitat. Per això els escàndols dels populars es poden desqualificar directament com a reprovables, èticament condemnables i penalment punibles.

Els dos fets que vull comentar em són més propers. En els dos casos esmentats hi ha un discurs que sembla el fil conductor: la visió del positivisme jurídic. Aquest i la filosofia política associada consideren que si les decisions i politiques estan ben legitimades i el procés esta ben fet tenen tota la validesa ètica i són moralment acceptables. És a dir, si el procediment és legal no hi ha cap qüestionament ètic i moral. Aquesta idea parteix del pensament de Thomas Hobbes en la seva obra Leviatán que és l'autoritat i no la veritat qui fa la llei, “auctoritas, non veritas, facit legem”. No tothom comparteix aquest punt de vista. Legitimitat i ètica no van sempre de la ma. Claudio Magris ha tractat aquesta qüestió en diversos articles al llarg dels últims anys. En una ocasió va escriure “la llei positiva, en si, no és legítima - ni tan sol quan neix d'un ordenament democràtic o del sentiment i de la voluntat d'una majoria - si conculca la moral; per exemple, una llei racial, que sanciona la persecució o l'extermini d'una categoria de persones, no es converteix en justa encara que la votin democràticament una majoria en un parlament democràticament escollit”

Enfront del positivisme jurídic hi ha la consideració de que les lleis han d'inspirar-se en uns principis ètics previs al raonament polític o la legalitat establerta. Les lleis no defineixen l'ètica. Al contrari, l'ètica és anterior al dret o, com a mínim, és una de les seves fonts d'inspiració. En tot cas, les lleis no neutralitzen l'ètica. Aquesta està sempre activa per criticar, quan així sigui necessari, les fallades i les limitacions del dret, tant en l'elaboració dels criteris jurídics com en la seva aplicació. Entre ètica i dret ha d'existir un diàleg fluid i ric en matisos. Tant de bo la situació que afecta avui a l'agenda política serveixi per debatre quin es l'espai de l’ètica en l’àmbit de l’acció política i de govern.