Elogi a la madurés

Hi ha un cultura força estesa, que té el seu origen en els manuals de gestió empresarial, que ho maximitza tot i cerca amortitzar ràpidament qualsevol inversió, àdhuc les persones. Aquesta obsessió s’ha projectat també en altres àmbits de l’activitat humana. Per exemple, sembla que la renovació política; els canvis institucionals o organitzatius; o de qualsevol altra mena de canvi hagin d’estar associats a l’edat i no a la saviesa o experiència. Hi ha pressa per renovar a partir de substituir les persones grans per les joves.

He trobat genial la reflexió que ha fet l’escriptor basc Bernardo Atxaga. Reflexionant sobre la seva edat afirma que, trobant-se en una edat en que ja poca gent el tuteja, descobreix la importància de l’experiència. Per il·lustrar-ho posa un exemple molt propi del seu ofici. “Quan vaig començà a escriure no sabia de moltes coses ... per exemple, mai havia estat en un hospital, no tenia ni idea del que suposa criar un nen. Àdhuc quan vaig escriure Ababakoak notava que em faltaven recursos, que donava salts retòrics.”. Tot seguit afirma que “ara sé que només a partir d’una certa edat s’arriba a la veritat poètica que permet entendre les coses concretes. M’agrada aquesta sensació”. Magnífic elogi de la madurés personal donada per l’edat.

Poder absoluto

“Poder absoluto” és una obra trista. Aquest és el comentari expressat per qui m’acompanyava al teatre Villarroel a l’estrena de l’obra de Roger Peña Carulla posada en escena pels solvents Eduard Farelo i Emilio Gutiérrez Caba. Certament, l’adjectiu trist és el que millor descriu la sensació que queda després de veure aquesta obra. El text dramàtic descriu amb cruesa i enginy els efectes contaminants de la supèrbia i de l’avarícia, i probablement algun pecat capital més, en la política. També es descriuen altres actituds molt descriptives de les misèries humanes: el cinisme, la deslleialtat, la maquinació, la conxorxa, entre altres.

El text situa l’espectador davant d’una situació que descriu un particular sistema moral present en la política. El que succeeix, i això no ho diu l’obra, és que aquest particular sistema moral, es troba també en la societat actual. La condició humana es projecta en la política i la pot deixar sense referents morals. També per això l’obra provoca tristor. El buit moral no és un distintiu únic del món polític, sinó que es troba present al bell mig de la societat. La decoració de l’escenari podria referir-se a qualsevol àmbit de les relacions humanes. No obstant, l’encert del text és presentar-nos un món polític contaminat per la immoralitat, quan hom esperaria que fos la política qui contribuís, com creien els clàssics, a moralitzar la societat. 

La duresa de l’obra s’estén a la desesperança. Sembla que no sigui possible una altra manera d’entendre les relacions humanes. Entre el positivisme de Rousseau i l’hostilitat de l’home llop d’Hobbes ha d’haver-hi un espai per la decència i l’amabilitat entre les persones. No té sentit creure que no hi ha espais per les virtuts. Instal·lar-nos en aquest convenciment ens porta a institucionalitzar la desesperança. “Poder absoluto” porta la la buidor moral passa a l’escenari. Però per sort, en la societat, es troben molts motius d’esperança per creure en la moralitat cívica. Cal afirmar i enfortir el sistema de virtuts públiques, perquè és l’únic que permet combatre la desintegració moral representada magistralment en l’obra “Poder absoluto” i que provocà l’encertat comentari de la meva acompanyant.