La plaça pública és diversa i plural

La campanya institucional de la Generalitat de que som 7,5 milions de futurs d’insistir més aquests ciutadania de Catalunya és plural i diversa. La societat catalana s’ha transformat molt en els darrers anys en la seva composició social, especialment motivats pel fenomen de la immigració. Aquesta circumstància és apreciable en una realitat simbòlica molt important per les ciutats i pobles: la plaça pública. Aquesta és el lloc on s’exemplifiquen per excel·lència les virtuts de l’espai públic, i també els seus problemes. La plaça públic és l’espai real on els persones viuen i aprenen a conviure, i manifesten el sentiment (i les ganes) d’integrar una comunitat àmplia de convivència basada en el diàleg i el respecte. Tot sota el dibuix d’un projecta de civilitat que defineix el perfil de la societat i afirma la identitat de poble.

La plaça pública és l’espai del comú on les particularitats es viuen des de la diferència i la diversitat. Aquest espai es defineix a partir dels drets ciutadans, individuals i comunitaris; la preservació de les identitats particulars junt amb el signes col·lectius rebuts com herència de la tradició exemplificada per una història cultural i política compartides; i uns valors assumits com a comuns perquè la majoria s’hi identifica i els vol defensar com a propis. Valors, per altra banda, que són admesos com a part de la identitat comuna i que no poden ser discutits. Viure i fruir aquests valors ens permet conviure en pau i harmonia en la plaça pública on tothom és diferent.

Per formar part, o estar, a la plaça pública cal afirmar les ganes de ser membre de la seva comunitat amb la voluntat de pertinença i defensa dels valors que són definits com a compartits. Tothom que vulgui pot participar en la construcció d’aquest àmbit comú, sempre i quan s’accepti que el sentiment de pertinença arrela tant a un passat, la tradició, i aboca a un futur que ha de ser construït entre tots. Però si algú, des de la seva llibertat, opta per estar fora de la plaça pública sap que llavors les regles de convivència son unes altres. La solidaritat es viu i construeix des dins de la plaça, ja que fora d’ella la realitat és només una referència difusa. Situar-se fora de l’espai públic és donar un pas en direcció a la marginació i defensar una opció poc solidària amb la història comuna elaborada dia a dia des de l’interior de l’espai públic on les persones es vinculen per una dinàmica de drets i deures impossibles d’estendre’s plenament més enllà dels marges de la plaça

La convivència entre ciclistes i vianants

Visc en un barri ple de carrils bici. Reconec que és molt agradable anar en bicicleta perquè tots els carrers planegen i els verticals acaben a mar. Fins i tot, la meva dona i jo, tenim dues fantàstiques bicicletes en el garatge que no fem servir. Deu ser, per si de cas un dia ens dóna el rampell de sumar-nos a la corrua de ciclistes que cada dia ens alegren el dia. Bé, això darrer és un eufemisme, perquè, alguns d’aquests ciclistes més que alegria aporten preocupació i temor. No tinc cap interès de ser atropellat per un ciclista i patir les greus lesions, fins i tot mortals, que acostumen a causar. 

És evident que una part de de ciclistes són persones civilitzades. Però hi ha alguns que deuen trobar més emocionant anar directament per l’acera sense i veure si poden desplaçar-se sense fer servir el carril bici. D’altres, deuen trobar una al·licient suplementari passar el semàfors quan estan verds pels vianants. També se’n poden trobar que deuen assajar com anar el més ràpid possible, bé per l’acera o quan el semàfor dóna prioritat als vianants. Com que som un ciutat molt imaginativa, en el meu barri els cotxes estan aparcats, en alguns carrers, creant un espai de doble carril per les bicicletes entre els cotxes i les aceres. Sempre ho he interpretat com una barrera de protecció. Res a dir, excepte que filustrar els ciclistes esverats en els passos de vianants és tan arriscat com córrer en els sant Fermins a Pamplona. 

Algú hauria de pensar-hi una mica per tal de poder afinar més la convivència entre vianants i ciclistes. L’ajuntament hauria de revisar la seva política de dobles carrils bici en carrers on la unidireccionalitat de la circulació viari fa que, de forma natural, el vianant tendeixi a mirar si pot ser atropellat per algun conductor distret, sense adonar-se que, en direcció contrària, baixa algun ciclista enfurismat. També podria ser feina de les autoritats municipals estimular que la policia local donés més voltes pels carrers del meu barri que, de forma general, no els veig massa, per tal de controlar el campi qui pugui dels ciclistes. No sé si ajudaria a millorar la convivència fer que les bicicletes portin alguna matrícula per tal d’identificar-les. Alguns ciclistes haurien de ser més conscients de que els carrers no són només per ells. Finalment, no sé que podem fer els vianants, a part de sortir al carrer amb molta més precaució de l’habitual.

A la taula s’entén tot

El papa Francesc ha parlat de la convivència familiar en la seva catequesi setmanal. Ha destacat el valor de la convivència en la vida quotidiana emfatitzant que cal entendra aquesta com l'actitud de compartir els béns de la vida i estar feliços de poder-ho fer. Pel papa el símbol màxim de la convivència és la unitat familiar expressada en la seva capacitat d’agregar els seus membres i vincular-los a una realitat comuna. El papa ha dit que els moments més idonis per conviure són els àpats familiars. Però, sinó es vigila, ha remarcat el papa, hi ha moltes amenaces que poden desvirtuar aquests moments de màxima relació familiar. La televisió, els telèfons mòbils, entre altres modernitats tecnològiques, ha senyalat el papa Francesc, són elements pertorbadors que alteren les interrelacions en els moments de la reunió familiar entorn la taula. Si en aquests moments estem distrets atenent les informacions que ens arriben a través dels aparells comunicatius, no podrem acollir a l’altra perquè estem darrera un mur que dificulta la seva comprensió.

Les paraules del papa m’han suscitat diverses idees. Una d’elles és que seure a taula, a més de menjar i gaudir d’aquest moment, és un estímul per la conversa i una educació de la capacitat d’escoltar. Aspectes que ajuden a travar millor les relacions humanes, enfortir les relacions personals i vincular les persones a relats compartits. De nou, sembla que l’espai quotidià dels àpats és el moment idoni per poder reforçar i expressar els vincles familiars. És evident que els dies de festa i celebració són moments excepcionals per enfortir aquestes relacions, però cal saber també fer-ho en el dia a dia. Són aquests moments en els quals les persones podem compartir les vivències de la jornada, projectar els temors i manifestar seves alegries. Certament, tal com a dit el papa, a la taula s’entén tot i, afegeixo, tot esdevé més transparent i comprensible. 

Confiança per conviure

¿Quins són els valors comuns que ens permeten viure uns amb els altres? ¿Com es construeix el consens cívic? ¿Hi ha alguns valors superiors més enllà del consens circumstancial? ¿Quin és el paper de les religions en tot això?. La major diversitat religiosa i cultural de les societats modernes ha obligat a revisar el sistema de valors i principis que articulaven la convivència cívica. Bàsicament perquè aquest diversitat ha incorporat en l’esfera pública visions no sempre coincidents amb els principis generals que havien ordenat la convivència.

Per poder definir aquests valors cívics ha d’existir un clima de confiança que permeti establir un diàleg entre creences i cosmovisions diferents. El diàleg és l’única camí que pot recórrer la humanitat a fi de conviure civilitzadament. Aquest diàleg sincer comporta acceptar que tothom té unes conviccions i ètiques particulars però que hi ha la voluntat de construir uns principis compartits útils per la convivència. El diàleg és l’única camí possible a recórrer per conviure amablement amb els demés. Aquest diàleg no pot ser una cosa d’uns pocs, sinó un procés obert al qual han d’incorporar-se el màxim nombre de persones. Només així es podrà construir el gran acord de convivència necessari avui. 

Viure uns amb els altres.

Avui existeix un acord ampli que el civisme forma part de l’agenda política. Poques persones qüestionen que hagin d’existir unes virtuts cíviques que la seva finalitat és ordenar la convivència. La diversitat religiosa ajuda a desenvolupar el sistema de valors i principis compartits que regulen la convivència. La moral comuna, o l’ètica de mínims, es defineixen a partir del consens sorgit de la trobada dialogal entre persones que són diverses perquè s’identifiquen amb uns valors que són diferents. Per construir aquest consens cal situar tots aquests valors en mig de la plaça pública i trobar aquells que defineixen la societat com a madura, decent, civilitzada i humanitzada.

La convivència de les societats està estructurades entorn de l’esfera pública. En aquest espai es construeix la civilitat que identifica una societat i en ell s’articula la convivència a partir d’uns valors morals compartits. Aquests es defineixen a partir del diàleg i l’acord entre aquells que, des de les seves pròpies conviccions, intervenen en l’espai públic per dibuixar aquells valors considerats cívics perquè aglutinen la societat. Gràcies a aquests valors les persones aprenen, no només a viure juntes, sinó a conviure. A viure unes amb les altres.

Memòrial Alex Seglers

L’ajuntament de Sabadell dins de la seva iniciativa de Ciutat de Valors ha convocat el 1er Memorial Àlex Seglers. L’objectiu d’aquesta convocatòria és evocar el compromís cívic del professor Àlex Seglers i la millor manera de fer-ho és convocar aquest memorial per recordar la seva actitud permanent a favor del diàleg intercultural. L’ajuntament de Sabadell considera que cal seguir treballant, com ho fer Àlex Seglers, contra les desigualtats i lluitar per la llibertat, l’estima, l’austeritat, la responsabilitat i per la diversitat com una oportunitat que cal aprofitar.

Aquest memorial vol ser un reconeixement de les persones i les entitats que en l’àmbit de tot Catalunya defensen el respecte a la diversitat de cultures i les seves expressions religioses, el diàleg i els valors que fonamenten la convivència cívica. La millor manera de mantenir viu el llegat intel•lectual de l’Àlex Seglers és reconèixer els valors de convivència que ell defensa en el respecte a les creences i en el respecte dels valors democràtics. Cal felicitar a l’ajuntament per aquesta iniciativa i desitjar un bon futur per aquest Memorial.

L’espai públic, casa comuna

La gran transformació de la societat catalana en els darrers anys com a conseqüència dels importants canvis en la seva composició social, especialment motivats pel fenomen de la immigració, ha comportat la modificació d’una realitat simbòlica molt important: la plaça pública. Aquesta és el lloc on s’exemplifiquen per excel·lència les virtuts de l’espai públic, i també els seus problemes. La plaça públic és l’espai real on els persones viuen i aprenen a conviure, i manifesten el sentiment (i les ganes) d’integrar una comunitat àmplia de convivència basada en el diàleg i el respecte. Tot sota el dibuix d’un projecta de civilitat que defineix el perfil de la societat i afirma la identitat de poble.

La plaça pública és l’espai del comú on les particularitats es viuen des de la diferència i la diversitat. Aquest espai es defineix a partir dels drets ciutadans, individuals i comunitaris; la preservació de les identitats particulars junt amb el signes col·lectius rebuts com herència de la tradició exemplificada per una història cultural i política compartides; i uns valors assumits com a comuns perquè la majoria s’hi identifica i els vol defensar com a propis. Valors, per altra banda, que són admesos com a part de la identitat comuna i que no poden ser discutits. Viure i fruir aquests valors ens permet conviure en pau i harmonia en la plaça pública on tothom és diferent.

Per formar part, o estar, a la plaça pública cal afirmar les ganes de ser membre de la seva comunitat amb la voluntat de pertinença i defensa dels valors que són definits com a compartits. Tothom que vulgui pot participar en la construcció d’aquest àmbit comú, sempre i quan s’accepti que el sentiment de pertinença arrela tant a un passat, la tradició, i aboca a un futur que ha de ser construït entre tots. Però si algú, des de la seva llibertat, opta per estar fora de la plaça pública sap que llavors les regles de convivència son unes altres. La solidaritat es viu i construeix des dins de la plaça, ja que fora d’ella la realitat és només una referència difusa. Situar-se fora de l’espai públic és donar un pas en direcció a la marginació i defensar una opció poc solidària amb la història comuna elaborada dia a dia des de l’interior de l’espai públic on les persones es vinculen per una dinàmica de drets i deures impossibles d’estendre’s plenament més enllà dels marges de la plaça.

El meu germà “moro”

PxC va en sèrio. No és un foc d’encenalls. Les respostes que el seu líder dóna en l’entrevista que li fa avui el diari El Mundo demostra que cal combatre els seus plantejaments polítics i perseguir-los penalment si inciten l’odi i la xenofòbia. Perquè aquest és un dels límits de la llibertat d’expressió. Tot ciutadà és lliure de pensar i expressar el que vulgui. Però aquesta llibertat té un límit si incita l’odi i altera la convivència. Això és el que diu l’article 510 del codi plenal que reprodueixo a continuació.

“1. Los que provocaren a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos o asociaciones, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía, serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses.

2. Serán castigados con la misma pena los que, con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad, difundieren informaciones injuriosas sobre grupos o asociaciones en relación a su ideología, religión o creencias, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía.”

Com a ciutadà demano que el ministeri fiscal em protegeixi de la ideologia que desprenen persones com el dirigent de PxC. Demano al ministeri fiscal pertinent que analitzi i valori si les declaracions que fa el dirigent de PxC al diari El Mundo són constitutives de delicte i, si ho són, que s’obri amb rigor. No crec que la millor estratègia sigui no fer soroll esperant que el temporal escamparà. El temporal el tenim aquí, només cal veure els resultats electorals de PxC i la influència que aquests postulats han tingut en algun dirigent polític sensible en extrem d’endurir les polítiques sobre la immigració. Per això, cal actuar per combatre les mentides, les difamacions i els judicis pejoratius abans que l’odi s’instal·li definitivament en la societat. És evident que l’acció judicial no ha de ser l’únic camí a seguir per combatre la xenofòbia, però és un camí i un bon camí.

Conviure en la diversitat

En la introducció del "Pla Barcelona interculturalitat" hi ha una interessant anàlisi de la situació de la immigració a la ciutat. A continuació resumeixo els aspectes més essencials d’aquest text.

La Barcelona actual és el resultat de les migracions d’ahir. La ciutat inicia el segle XX amb més de mig milió d’habitants dels quals el 21% havia nascut fora de Catalunya. Entre el 1920 i el 1930 la població augmentà en una 40% i va arribar al milió d’habitants, dels quals el 37% havia nascut fora de Catalunya i el 2,7% (27.000 persones) tenien nacionalitat estrangera. Finalment, de les 1.755.000 persones que el 1975 vivien a Barcelona, el 44% eren nascudes fora de Catalunya. El gener de l’any 2000 els estrangers que residien a Barcelona suposaven el 3,5% del total de la població, mentre que a principis del 2010 aquest percentatge es trobava al voltant del 17% (gairabé 300.000 persones).

Una part important d’aquests nous residents han vingut per motius econòmics, amb l’objectiu de millorar les seves expectatives vitals i trobar les oportunitats que no tenien als seus països d’origen. També ha augmentat el nombre de persones atretes per altres motius vinculats a l’ambient d’una ciutat més cosmopolita i oberta al món que mai. La majoria dels nous barcelonins provenen de països llatinoamericans, però també hi ha una presència important de ciutadans procedents de països del continent asiàtic com el Pakistan i la Xina o del nord d’Àfrica com el Marroc. És destacable l’augment del nombre de residents que venen de diversos països europeus, com Itàlia o França, també d’alguns països de l’Est.

La primera dècada del segle XXI és una etapa d’acollida. Actualment, la intensitat d’aquest flux s’ha frenat notablement. Barcelona ha demostrat, una vegada més, la seva capacitat d’acollida i d’adaptació. Tot això ha passat sense episodis conflictius de convivència. Aquesta realitat ha representat un augment notable de la diversitat sociocultural. La diversitat d’orígens, de llengües, costums, valors i creences i, en definitiva, de cosmovisions del món, planteja noves complexitats per a la convivència i la cohesió social, però també noves oportunitats que cal tenir presents. El debat actual es centra en com volem conviure en la diversitat.

Respectar les tradicions, sí. Però, quines?

Avui a la portada del diari El País hi ha una foto de Hawa Meint Cheik desmaiada al saber que el fiscal demanava el seu empresonament per haver forçat el matrimoni de la seva filla de 14 anys amb un parent. Hawa Meint Cheik i altres familiars exigeixen “respecte per les seves tradicions”. D’acord, cal respectar les seves tradicions. Però, la pregunta pertinent és: quines?.

El que pretenia fer la parella Mohamed Ould i Hawa Meint Cheik era una barbaritat: aquí i al seu país d’origen, Mauritània. Les tradicions són uns artefactes culturals creats a partir de la suma d’usos i costums, en constant evolució a mida que les persones transformen el seu pensament. Una determinada tradició reflexa el marc cultural d’un moment i, si es manté, vol dir que generacions posteriors l’han assumit com a pròpia. Per sort de tots, el procés d’humanització de les societats ha anat depurant les tradicions. Algunes s’han mantingut i altres han estat foragitades del patrimoni cultural per ignominioses, cruels, vexatòries i discriminatòries. Cada època depura les seves tradicions i introdueix uns criteris de discerniment cada cop més refinats. La cultura ajuda a fer comprensible aquest procés de maduració de les tradicions a favor d’una convivència més humanitzada.

Per això l’afirmació d’Hawa Meint Cheik i els seus amics és totalment inacceptable. La nostra societat no pot admetre incorporar comportaments que són vexatoris per les persones. La societat moderna té prous recursos per comprendre que el matrimoni forçat i, en el cas d’una menor encara més, és un acte que cal evitar en defensa de la dignitat de les persones. La interacció cultural necessària en tot procés d’integració no justifica la permissió davant d’aquestes tradicions culturals. Ni cal caure en el parany d’associar una determinada religió amb una cultura. Les religions necessiten de la cultura del seu entorn per expressar-se i, en fer-ho, esdevenen també font de cultura. Però en cap cas els recursos culturals de les religions són els elements bàsics de les creences.

La societat ha de dialogar profundament amb aquelles persones que volen integrar-se en la societat d’acollida per tal que comprenguin i assumeixen els límits que imposa el marc de convivència. Però, en cap cas, cal confondre el respecte vers les diversitat cultural amb la intolerància davant tradicions culturals deshumanitzadores.

No a la xenofòbia i la intolerància

A Itàlia un noi que s’avorria intentà cremar a un immigrant. Creia que això el distrauria. Volia entretenir-se comprovant quan temps trigaria en morir-se. Aquesta absurditat congela l’ànima. El gest d’aquest noi evidència la banalització de la vida humana. La notícia d’Itàlia no és una anècdota. Hi ha masses signes de que reneix la intolerància i l’odi a l’estranger. En ell es concentren pors, ires i descontents. A Anglaterra han estat els italians els que han patit la xenofòbia dels treballadors de les centrals nuclears; a Veneçuela han estat els jueus i a casa nostre hi ha hagut també incidents a l’entorn d’algunes sinagogues. No són successos aïllats.

Cal fer els esforços que calgui per combatre tota manifestació de racisme i xenofòbia. No cal esperar a que els esdeveniments vagin a més. Cal fer-ho quan encara és possible aturar la barbàrie de l’odi al diferent, de l’estranger o del que forma part d’una minoria. Sobre ells no es poden projectar les pors que es poden tenir per un futur incert i ple de riscos. Per construir el camí que ens ha de portar al futur que desitgem necessitem l'aportació de totes les persones que viuen a Catalunya. No podem haver-hi exclusions alhora de construir l’esperança.

El president de la Generalitat, José Montilla, ha parlat d'aquests temes amb motiu de la seva trobada al Palau de la Generalitat amb el diplomàtic francès i únic membre encara viu del comitè redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, Stéphane Hessel. Amb aquest encontre a volgut reconèixer la seva “admirable trajectòria, forjada en la lucidesa davant els horrors de la guerra i el nazisme”. Stéphan Hessel, nascut fa 91 anys a Berlín, d’origen jueu, durant la Segona Guerra Mundial Hessel va formar part de la resistència francesa i va ser deportat als camps de concentració de Buchenwald i Dora. “D’aquella experiència en va saber extraure l’afany de treballar perquè aquella època tràgica no es tornés a repetir”, ha recalcat el President. Al complir els 60 anys de la Declaració, el president Montilla ha remarcat que els “drets humans constitueixen el referent ètic i moral del nostre temps i un imperatiu universal, més enllà de fronteres, ideologies o creences”. En aquest sentit, el cap del Govern ha advertit que “cal mantenir-nos alerta davant qualsevol vulneració dels drets humans o davant d’actes de xenofòbia, també a Catalunya”. “La societat catalana no es pot permetre cap vacil·lació quan es produeix una agressió als drets fonamentals o davant la intolerància d’alguns. En això serem rigorosos i exigents”, ha reblat. Per això el president ha assegurat que el Govern català “farà tot el necessari per protegir les persones, comunitats i col·lectius presents a Catalunya, amb els instruments que l’ordenament jurídic disposa i amb tota la força dels recursos i valors democràtics".

Fidel a la seva tradició, Catalunya ha de continuar sent un país de pau i concòrdia. En nosaltres està la possibilitat de seguir aquesta tradició.