Antecedents de l’Islam 21. L’emigració a Yathrib

Un nou fet històric torna a donar un impuls al projecte messiànic del grup dels natzarens i àrabs. Durant la llarga guerra que enfrontava a l’emperador romà d’Orient, Heracli, amb els perses, l’any 620 es produí una important contraofensiva de l’exèrcit romà. En poc temps aquests ocuparen els territoris del nord de Síria. Aquesta circumstància fou percebuda com un perill per aquelles natzarens i àrabs quraixites que aliats amb els perses havien intentat conquerir Jerusalem sota el comandament del general persa Romizanés. La por a una possible represàlia dels romans contra els natzarens i els àrabs en general fou origen d’una important tensió entre els que havien anat a conquerir Jerusalem i els que s’havien quedat a Síria sense aliar-se amb les tropes perses. Per evitar represàlies i conflictes que poguessin afectar afectessin al comerç de les caravanes, aquests últims convencen als primers a deixar Síria, a fugir a un altre indret ben lluny de les tropes bizantines.

El lloc destí fou Yathrib, una ciutat oasis del desert d’Aràbia on s’havien establert, des de feia força temps una important comunitat natzarena. Els membres d’aquest grup de la umma natzarena-àrab foren denominats emigrants, muhajirun en àrab. L’indret de Yathrib fou rebatejat com a Môdin, que en llegua àrab és Medina, el mateix nom que la ciutat on hi hagué la insurrecció jueva dels Macabeus en el segle II abans de Crist, “Tot just acabava de pronunciar aquestes paraules, quan un jueu, complint les ordres del rei, es va acostar davant de tothom a oferir un sacrifici sobre l'altar de Modín” (1er Macabeus 2,23). 

Antecedents de l’Islam 20. Un líder àrab jove anomenat Muhàmmad

Dins de la nova aliança entre els natzarens i els àrabs a Síria sobresurt un líder àrab que es conegut amb el nom (sobrenom) de Muhàmmad. Un dels significats d’aquest nom és el de beneit. Aquest nom, sense vocals, es troba molts cops en la Bíblia. Per exemple, surt en el salm 118 verset 26 “Beneït el qui ve en nom del Senyor” que traduït a l’àrab és Muhàmmad rasul allah. Una altra interpretació del nom la dóna  l’arabista E.M. Gallez que considera que el sentit del nom és “l’home de les predileccions (de Déu)” o “l’home que vol complaure a Déu”. Significats que provindrien del sobrenom donat al profeta Daniel: “quan començaves les teves súpliques, Déu ha donat una resposta, i jo he vingut per anunciar-te-la, perquè tu ets el seu preferit. Estigues atent al que et diré i entendràs la visió:“Han de passar setanta setmanes d’anys en la vida del teu poble i de la teva ciutat santa per a posar fi a la infidelitat, cancel·lar el pecat i expiar la culpa; llavors arribarà la bondat eterna, es compliran la visió i la profecia i serà ungit el Sant dels sants” (Dn 9,23-24). La tradició àrab considera que Daniel seria el darrer profeta jueu i el que anuncià l’adveniment del messies. La identificació de Muhàmmed amb Daniel era perfecta: el gran guerrer que farà possible el retorn del Messies alliberador.

¿Qui era aquest líder àrab identificat com Muhàmmad? La història no aporta cap dada certa sobre ell ni sobre quin era el seu nom real. Tot el que se sap sobre ell és el que la pròpia tradició àrab, escrita una segle o més enllà dels fets que vol comentar, diu sobre ell. No se sap exactament quin any va néixer. Aquest líder àrab conegut amb el nom de Muhàmmad deuria néixer a la fi del segle VI dins de la tribu dels Quraixites localitzats a l’entorn de la ciutat siriana de Latakia. Podria haver estat un àrab convertit al cristianisme o pertànyer a una família àrab molt relacionada amb els natzarens. Fidel al que senyalava la tradició quraixita aquest líder, de jove, deuria ser un mercader, com un de tants àrabs d’aquells moments, i entrà al servei d’una rica vídua Khadija convertida a la doctrina dels natzarens o d’origen natzerià. Aquesta vídua era cosina d’un capellà natzarè anomenat Waraqa, Aquest capellà natzarè, oficià el casament de Khadija amb el jove Muhàmmad. No es té cap referència si Waraqa era d’origen jueu o àrab.  

Antecedents de l’Islam 19. Els natzarens i els àrabs enfrontats als jueus

Un cop els perses acompanyats dels jueus, els natzarens i els seus aliats àrabs quraixites conqueriren i s’instal·laren a Jerusalem organitzaren el seu govern. Aquesta aliança religiosa estigué durant tres anys al front del govern de la ciutat. Al llarg d’aquests anys intentaren tornar a reprendre el culte religiós a Jerusalem i tornar a fer sacrificis en les ruïnes del Temple. L’aliança era feble, de seguida es donaren tensions entre els jueus retornats i el grup de natzarens i àrabs que havien anat a Jerusalem per fer realitat el seu projecte messiànic de reconstrucció del Temple per tal de preparar el retorn del messies. Les diferencies entre uns i altres provocà l’enuig dels jueus rabínics. Les tensions amb els jueus rabínics era per l’ampliació que havien fet de la Torà amb el Talmud. Davant la magnitud del conflicte el general persa Romizané intervingué prenent partit a favor dels jueus rabínics. Els natzarens i els seus aliats àrabs foren expulsats de Jerusalem, primer, i després de tot Palestina. 

El retorn dels natzarens i àrabs a Síria no fou fàcil per les tropes d’àrabs quraixites i els seus líders religiosos natzarens. Era molt complex reintegrar aquestes persones a la vida dels pobles i dels caravanserrall; a la vida de la tribu o a les caravanes monòtones quan pocs anys enrere havien estar engrescades pel fervor religiós i s’havien exaltat incorporant-se a l’expedició promoguda pels perses. El retorn de Jerusalem es vivia com una fracàs perquè no havia vingut el messies esperat. Els experts consideren que bàsicament foren els àrabs quraixites, persones de mentalitat simple i senzilla, haurien tingut problemes per integrar aquesta experiència de fracàs.

És en aquest context quan probablement s’enforteix el paper d’un dirigent àrab quraixita, anomenat Muhàmmad, que havia actuat de líder polític i religiós dels àrabs que s’havien unit a l’aventura de conquesta de Jerusalem promoguda pels natzarens. Es probable que aquests, a la llum del seu fracàs i la consciència de la seva poca força, decidiren reforçar l’adoctrinament d’altres tribus àrabs a fi d’ampliar les seves aliances Aquest treball cohesió el grup àrab organitzat entorn a un líder anomenat Muhàmmad. De l’experiència de Jerusalem els natzarens conclourien que, malgrat el fracàs, la conquesta de la ciutat fou possible gràcies al coratge dels guerrers àrabs. De tal manera que, tot i el desastre, l’objectiu dels natzarens pot ser encara assolible si aconseguien tenir un grup àrab més convençut i més nombrós.

Antecedents de l’Islam 19. Els natzarens i els àrabs retornen fracassats a Síria

Un cop fracassada la reconquesta de Jerusalem, el natzarens i els seus aliats àrabs retornen a Síria. La tornada a Síria no fou fàcil. ¿Com reintegrar aquestes persones a la vida sedentària, o als caravanserrall, o la vida de la tribu, o a les caravanes monòtones quan fervor religiós quan poc anys enrere havien estat enfervorides i exaltades per participar a l’expedició promoguda pels perses contra els romans? La tornada de Jerusalem fou considerada una fracàs perquè no havia vingut el messies esperat no havia arribat. Els experts suggereixen que els quraixites, persones de mentalitat simple i senzilla, haurien tingut greus problemes per integrar aquesta experiència de fracàs.

És en aquest context quan probablement s’enforteix el paper dels principals dirigents del quaraixites, entre els quals deuria sobresortir una persona anomenada Muhàmmad. Aquest era un líder polític i religiós àrab participant en l’aliança del natzarens. Poc a poc aconsegueix, el grup inicial dels quraixites que havien pretès conquerir Jerusalem, es deuria anar ampliant  amb altres tribus àrabs veïnes. És probable que durant aquest període els natzarens es dedicaren a ampliar el seu adoctrinament religiós dels àrabs. Aquest treball cohesionà el grup d’àrabs aglutinats sota el lideratge d’una persona anomenada Muhàmmad. Per la seva part, els natzarens, del fracàs de l’experiència de Jerusalem, conclouen que, malgrat el fracàs, la conquesta de la ciutat fou possible gràcies al coratge dels guerrers àrabs. Per això, els natzarens s’esforçaren en reforçar la seva aliança amb els àrabs i ampliar-la a més tribus, ja que no volien renunciar a la conquesta de Jerusalem.

Antecedents de l’Islam 17. Els natzarens i els àrabs conquesten Jerusalem

Un fet històric afavorí els plans dels natzarens i els seus aliats Quraxites. Des de feia temps l'imperi persa sassànida i l'Imperi Bizantí estaven en constant lluita per la dominació de l'Orient Mitjà. En els darrers anys els perses estaven guanyant els enfrontament militars i conquerien territori als bizantins. Davant la debilitat del poder bizantí i esperonats per alguns dels jueus perses, motivats per una revifalla del somni nacionalista, aquests jueus iniciaren una ofensiva sobre Palestina. A tal fi reclutaren algunes tribus àrabs virtuoses en la tècnica de les ràtzies i jueus desitjosos de recuperar les seves terres. Aquestes tropes avançaren cap a Síria. Damasc, Homs i Apamea van ser conquerides l’any 613. Es donaven les condicions perquè el projecte somniat per l’umma natzerina i àrab tingués l’oportunitat d’avançar cap a Jerusalem. Un contingent de natzarens i quraixites sota el comandament del general persa Romizanés avançaren cap a la conquesta de Palestina. Aquest territori estava bàsicament habitada per cristians, la majoria eren jueus cristianitzats, tot i que hi havia una petita minoria de jueus rabínics. Els ciutadans de Jerusalem eren bàsicament cristians.

Davant el progrés dels jueus perses, els habitants de Palestina es revoltaren contra l’imperi bizantí. L’any 614 Jerusalem cau. Llavors es produeix una gran matança de cristians en mans dels jeus retornats a la ciutat santa. Molts cristians moren  o son deportats o venuts com esclaus. Les conseqüències d'aquesta invasió foren: la destrucció de moltes esglésies de Jerusalem; la matança i l'exili de milers de cristians; i un canvi en l’administració de la ciutat que passà a estar, entre 614 i 617, en mans dels jueus. L’any 617 una revolta acaba amb la vida Nehemies ben ben Ḥushiel Efraïm ben Joseph governador de Jerusalem. A partir d’aquells moments s’inicia una persecució dels jueus que s’estén per tot l’Imperi d’Orient. Finalment l’any 629 Jerusalem serà reconquerida per Heracli emperador romà de l’Orient.

Antecedents de l’Islam 15. Els natzarens de Latakia

Els natzarens, després de la seva aliança fracassada amb la reina de Palmira, es refugien a la zona de Síria. En el segle VI es troben indicis de la presència dels natzarens a Síria. Les troballes arqueològiques i els estudis històrics permeten identificar les seves cases i els estudis dels noms sirians permeten descobrir la petjada de la memòria dels antics habitants natzarens. Encara avui perviuen noms que tenen el seu origen en els natzaren. A Síria hi ha els noms com Nasiriyé,  Ansariye, Wadi an Nasara , que pot traduir-se com “la rambla (riuet) dels Nasara” , el rieut dels natzarens, o les muntanyes Nosairis que vol dir les muntanyes dels Natzarens. Tota aquesta toponímia revela la important presència ancestral dels natzarens en el territori sirià. Les excavacions arqueològiques fetes a Farj, vila del Golan, demostren que en aquest indret cohabitaren grups natzarens amb grups nòmades àrabs.

Aquesta coexistència, a més d’afavorir els interessos mutus en el camp comercial,  tenia pels natzarens un interès polític-religiós afegit. Els natzarens estaven interessats en convèncer a les tribus àrabs nòmades veïnes d’establir aliances per defensar el seu projecte messiànic de reconquesta de Jerusalem entesa com la terra promesa. Era evident que aquestes aliances eren factibles en aquells moments perquè el poder de l’imperi romà, ara totalment bizantí era més feble que mai. Les tribus àrabs escollides com aliades havien estat cristianitzades recentment, entre els segles V i VI, sense tenir unes creences religioses sòlides, es trobaven còmodes amb els natzarens. A més, aquestes tribus havien acabat amb les seves costums ancestrals, de les ràtzies.

Dins d’aquests grups de natzarens i àrabs, hi havia un que vivia a 30 km al nord-est de Latakia (l’anomenada al Ladiquiyah d’avui a Síria). A inicis del segle XX, l’any 1920, es trobà al voltant d’aquesta ciutat una posada en ruïnes que en el seu temps fou la base d'una tribu dels comerciants de les caravanes nòmades. Latakia era una ciutat de Síria, l’antiga Laodicea llatina. Aquesta ciutat estava edificada al damunt d’un lloc prèviament ocupat, prop de l'antiga Ugarit. Curiosament és el lloc de naixement de l’antic president de Síria Hafez al Assad i del seu fill Bashar. La ciutat era un indret rellevant i important perquè tenia un port ben protegit a la costa siriana i d'altra banda, la proximitat de la fèrtil vall de l'Orontes, li permetia gaudir de bons conreus i afavorir la indústria tèxtil.