La volatilitat socialista

Miquel Iceta és mòbil, com una ploma agitada pel vent. El seu comportament és erràtic. Pedro Sánchez li passa el mateix. Ambdós es desdiuen del que han dit sobre Catalunya amb una velocitat de centella. Les necessitats electorals obliguen. Ara fa un any Pedro Sánchez es feia l’interessat parlant de l’Espanya plurinacional, ara se’n desdiu i recupera l’Espanya de les autonomies. El gir és notable. És cert que la proposta de l’Espanya plurinacional no era gran cosa per resoldre el conflicte de Catalunya amb Espanya, però modificava l’escenari polític fixat pel pacte constitucional del 78. Però, tot fou en emmirallament. La convocatòria electoral ha modificar el discurs i el reton dels socialistes a la deriva autonòmica.

Per la seva part, Miquel Iceta, el primer secretari del PSC, ha passat de dir en una entrevista que si havia un 65% de catalans a favor de la independència calia trobar una resposta democràtica, a cridar de manera histriònica que "no hi haurà independència, ni referèndum, ni autodeterminació". Més clar, l’aigua. Per Iceta, i els socialistes catalans, per més que una àmplia majoria de catalans demanessin la independència, cal fer oïdes sordes a les seves reivindicacions. Amb el millor estil autocràtic Miquel Iceta ha contraposat la raó de la força a la força de la voluntat democràtic. Els socialistes haurien de deixar de donar lliçons a la resta de forces polítiques. L’acció política per resoldre el conflicte de Catalunya amb Espanya exigeix diàleg democràtic. Fora d’aquest espai hi ha un immens buit apte pels depredadors de la democràcia. Els socialistes haurien no haurien de fer tan el burro perquè la palla va cara i els vots per governar, ara encara més.

Goodbye PSC

He sentit les declaracions del portaveu de la gestora del PSOE exigint el sotmetiment del PSC al dictat dels òrgans de decisió dels socialistes espanyols. El seu argument ha estat molt simple, si el PSC és la marca del PSOE a Catalunya, llavors no pot decidir res de forma autònoma i tot ha de passar pels òrgans federals. En un plis-plas aquest senyor a equiparat el PSC, per exemple, a la federació del PSOE de Castilla la Mancha o Extremadura. No ha donat cap possibilitat d’autonomia al PSC per decidir les seves polítiques de pactes o coses similars, tot ha d’estar centralitat i controlat pels òrgans federals del PSOE. Amb aquesta decisió, si és que realment s’acaba imposant, tots els catalans haurem perdut definitivament el darrer referent d’un socialisme que volia afirmar-se autònom i amb veu pròpia, pensat en clau catalana i servidor dels interessos de Catalunya. 

Els temps actuals evidencien que el PSC s’ha acabat definidament i en lloc seu neix la federació catalana del PSOE. Val més que tothom ho reconegui d’aquesta manera i els dirigents actuals del PSC ni s’enganyin, ni enganyin més als catalans. Catalunya ha perdut un partit que, en un moment de la seva història, va aspirar a recollir la sensibilitat de molts catalanes que es sentien simultàniament nacionalistes i socialistes. Durant uns anys vaig lluitar perquè això fos així i el PSC estigués al costat del procés d’afirmació de la sobirania política dels catalans. Quan vaig adonar-me que això no era possible i que el PSC entrava en una deriva contrària a la independència, vaig tornar el meu carnet i me’n vaig anar. Em dol profundament el sotmetiment i setge que es volen fer al PSC, però no crec que hi hagi cap possibilitat de retornar a la il•lusió fundacional del partit dels socialistes catalans. No és possible anar enrere. Com que això és així cal seguir lluitant per la independència de Catalunya, i la vegada seguir treballant per constituir un espai polític on puguin retrobar-se els catalans que es sentin socialistes i s’afirmin independentistes.

Els socialistes i els morts de Suruç

He quedat estupefacte per un missatge que he rebut dels socialistes de Barcelona, signa pel seu primer secretari, convocant-me a anar a protestar, davant el consulta de Turquia, per la mort en atemptat d’Estat Islàmic d’una trentena de joves, la majoria militants socialistes. El missatge justificava la concentració per manifestar la “repulsa davant l’atemptat atroç perpetrat a la ciutat de Suruç i que ha acabat amb la vida de més de 30 persones,  la majoria joves socialistes de Turquia”. Entenc la ràbia i indignació que poden sentir els socialistes barcelonins davant d’aquestes morts, i comprenc que vulguin manifestar la seva solidaritat en forma de protesta, però em sorprèn aquesta expressió restringida de la solidaritat.

La folia de l’Estat Islàmic porta mesos assassinant selectivament a cristians, iazidites i xiïtes a Síria i Iraq, a Egipte o qualsevol territori sota el seu domini. La fi del Ramadà estigué plena d’atemptats cruels contra els xiïtes. La més cruel fou l’atemptat en cotxe bomba a la localitat iraquiana de Jan Bani Saad on moriren més de cent xiïtes que estaven en el mercat comprant productes per celebrar la fi del Ramadà. On han estat les protestes dels socialistes barcelonins per aquestes morts i tantes altres morts anteriors moltes de les quals els motius era la fe dels morts? No puc sentir-me còmode ni participar en aquesta manera sectària d’entendre la solidaritat. Aquesta no distingeix ni famílies, ni religions, ni afiliacions, ni pàtries, ni res que la converteixi amb un ús interessat de dolor davant la tragèdia aliena.

Les morts continuades de l’Estat Islàmic formen part de les informacions dels telenotícies i sembla que les societats occidentals només reaccionen quan els morts són propers d’alguna manera a elles. Quant els mort són, d’alguna manera, dels nostres. Això fou evident davant dels atemptats de París i després els turistes de Tunísia, quan aquests generaren forces protestes i moviments de solidaritat. Però aquestes societats estan desmemoriades, quietes i passives davant les continuades morts de cristians, iazidites i xiïtes que diàriament són aniquilats a Síria, Iraq, Egipte, Líbia o en qualsevol altre territori del Magreb sota el domini del terrorisme boig de l’Estat Islàmic. Per aquests morts, la solidaritat no existeix i el record són uns pocs segons els butlletins del telenotícies o unes breus línies en els diaris. 

Un error,un immens error

Quina llàstima de primàries del PSC. El que havia de ser un procés innovador per ajudar a regenerar la vida política, ha quedat sota sospita de difícil qualificació. Algunes persones pensen que és una tupinada per la possible manipulació d’alguns vots. No ho crec. Més aviat penso, sincerament, que és un error de càlcul d’alguna dirigent que ha estimulat la mobilització massiva d’una part de la comunitat catalana d’origen pakistanès. És necessari esvair els dubtes sorgits per aquests vots. Hi ha masses testimonis contrastats que indiquen que s’han repartit vots en benefici d’un dels candidats, sense que els votants fossin conscients del que estaven fent. Són il·lustratius d’aquesta situació els propis comentaris que alguns d’aquests votants feien o les declaracions atropellades d’algun dirigent de la mateixa comunitat. Tot pot quedar reduït a l’eufemisme d’una pràctica incorrecta.

Aquest error és un vertader desastre i un petit fracàs. Perquè el camí que havia encetat el PSC de Barcelona era positiu. Es tractava d’una bona iniciativa per començar a recuperar la confiança en la regeneració de política. L’exemple del PSC semblava que començava a fer forat en alguns partits catalans. En els darrers dies es començaven a sentir veus, en altres partits, proposant primàries per escollir els seus càrrecs. És evident que les primàries és un dels passos que cal donar perquè la ciutadania torni a mirar amb simpatia la política i els polítics. Però les temptacions de corrupció moral són encara una terrible llastra que hipoteca la política. És una llàstima que algunes persones hagin caigut en aquesta temptació i que els protagonistes siguin un col·lectiu de catalans d’origen pakistanès perquè són més vulnerables alhora de conformar una opinió política o d’orientar els seus comportaments.

El vot dels pakistanesos ha centrat l’atenció mediàtica tapant altres aspectes que mereixen ser comentats. Un d’ells és la poca participació ciutadana en les votacions i el poc interès que ha despertat entre la militància socialista. Una ocasió com aquesta, inèdita en el nostre país, l’electorat socialista havia d’aprofitar-la per decidir directament quin era el seu aspirant a l’alcaldia. Era una oportunitat d’influir directament en el perfil de la persona candidata. No s’ha aprofitat. Si bé el PSC havia obert un procediment valuós per atorgar credibilitat a la seva política, la ciutadania ha estat poc motivada per fer sentir la seva veu de forma responsable. És una llàstima que pels errors d’uns i la poca predisposició d’altres les primàries del PSC no hagin estat del tot reeixides.

Anar o no anar a missa, aquesta no és la qüestió

Avui és primer de maig, per això m’hauria agradat parlar del treball i de les esperances de la gent treballadora; però no, he escollit un altre tema. Vull reflexionar sobre la iniciativa legislativa del PSC, proposició de llei, per eliminar tot tret característic de la religió en els actes institucionals que organitzin el Parlament i la Generalitat de Catalunya. Vaig ser director general d'afers religiosos durant l'etapa final del primer tripartit i, en el següent, assessor del President Montilla en temes religiosos. Això vol dir que, durant el govern socialista de la Generalitat vaig poder influir, sempre dins dels meus modestos límits, en la política religiosa de la institució de govern dels catalans. Algunes coses bones es feren en aquest sentit. El govern de Catalunya va estar present en molts actes de caire religiós. Durant aquell període vaig acompanyar al president de la Generalitat a totes les misses de sant Jordi que es feren al Palau de la Generalitat amb la corresponent oposició mediàtica dels sectors laïcistes que no ho veien bé. Ara, quan el PSC no és partit de govern s’ha pres la iniciativa de presentar una proposta de llei per impedir que des de les institucions polítiques catalanes es promoguin actes que donin un tracte preeminent a les religions. L'argument justificatiu, segons he pogut llegir, és “practicar un nacionalcatolicisme vergonyant superat per la història”. Davant de la solidesa d’aquest argument es veu que no en calen més, segons es desprèn del que ha dit qui ha presentat aquesta proposta.

En altres temps, alguns cristians situats en l'univers dels socialistes catalans, hauríem estat consultats sobre què fer davant aquesta situació. La qual pot semblar incoherent amb el mandat constitucional d’independència política respecte les confessions religioses i que, per la tradició del nostre país, afecte de ple a l’Església catòlica. El debat real sobre aquest tema està obert perquè el Tribunal Constitucional ha procurat no orientar el mandat constitucional vers el model de laïcitat excloent sinó que ha introduït la idea de laïcitat positiva. Principi que deixa que els poders polítics vagin més enllà de les paraules i l’omplin de contingut. La reflexió sobre la missa de sant Jordi al Palau de la Generalitat era una bona ocasió per aportar continguts al concepte proposat pel Tribunal Constitucional. ¿Què cal fer en una situació com aquesta? ¿Cóm han d’integrar-se tradicions i costums, algunes d'origen religiós, dins del comportament institucional? ¿Han de participar les altres religions? ¿Qui convoca i convida a l'esdeveniment en el qual hi ha un acte religiós? ¿En l'espai públic han de fer-se actes religiosos? ¿S’han de regular per llei aquests comportaments o existeixen altres mecanismes més desitjables?. Són preguntes que cal fer-se més enllà de l’ocurrència del nacionalcatolicisme.

Considero que la iniciativa dels socialistes catalans és un error. En primer lloc, perquè obvia l’anàlisi seriosa sobre com omplir de contingut real el mandat constitucional a partir de propostes pràctiques. El procés de consolidació de la laïcitat positiva ha de fer-se de forma comprensible per la ciutadania normal i de forma coherent amb el que és la pràctica social habitual. Però també és una errada política per vàries raons. La primera està relacionada amb la congruència de la proposta. Tot i que la iniciativa legislativa proposada pel PSC es limita a les institucions de la Generalitat, per coherència el legislador hauria de procurar que la normativa s’estengués a tot l’àmbit públic. Si és així, ¿com s’aplicaria en els ajuntaments on es donen la majoria de relacions entre l'espai públic i religiós?. Sinó es vol això i l’únic objectiu pretès és treure la missa de Sant Jordi dels programes institucionals de la Generalitat hi ha altres mesures pràctiques no legislatives per aconseguir-ho. Però, portant a l’extrem aquesta lògica d’evitar confusions entre l’espai polític i el religiós, ¿quina festa haurà de celebrar la Generalitat el dia 23 d’abril?, ja que aquest dia es commemora una festa religiosa amb el caràcter de patronatge, també religiós, de Catalunya. Un embolic.

La no confessionalitat de l'estat preservada constitucionalment no pressuposa impedir o prohibir la manifestació natural del caràcter religiós de moltes de les tradicions de la nostra història, així com noves manifestacions culturals que estan influïdes per algun element religiós. Tradicions que, per si fos el cas, estiguessin amenaçades la seva protecció fora responsabilitat pública. La reserva argumental del laïcisme excloent d’algunes persones sobre la presència del fet religiós en l’espai públic, resultat d’una lectura particular de la Il·lustració, contrasta amb la naturalitat com el fet religiós és viu en la cultura política nord-americana hereva també del mateix pensament il·lustrat.

L’altre error polític és obrir un front de perplexitat i d’incomoditat amb l’Església catòlica catalana, principal destinatària de la iniciativa legislativa. Fins ara les relacions entre els socialistes catalans i els catòlics catalans era cordial, d’entesa i cooperació. Hi havia diàleg i coincidència en molts aspectes. Les autoritats eclesiàstiques catalanes s’havien mostrat respectuoses amb les obres de govern dels socialistes catalans, i aquests havien estat sensibles a les necessitats de l’Església catòlica. Això era un fet substantiu que marcava una diferència entre el que passava a Catalunya i, principalment a Madrid, on les tensions eren notòries i evidents. L’anticlericalisme que es respira allí, en part comprensible per l’hostilitat de determinades jerarquies eclesiàstiques, jo mai l’he trobat actiu a Catalunya. Per això la postura presa pel PSC, de la qual en discrepo de dalt a baix, en sorprèn perquè coincideix amb les reflexions que es fan avui des del PSOE sobre aquest tema en relació a la seva comprensió de la laïcitat. La deriva radical impulsada pel PSOE pot perjudicar el pensament del socialisme català en relació al fet religiós. Interpreto aquesta proposta de llei com la renúncia del PSC al que era el seu patrimoni polític respectat i creïble sobre el fet religiós, i un retrocés en el respecte que els socialistes tenien entre el cristians catalans.

Si la deriva laïcista acaba imposant-se en el PSC, sota la iniciativa del seus promotors en l'actual direcció, tinc la impressió que es perdrà la credibilitat aconseguida per aquell entre determinats ambients cristians i alguns d’aquests deixaran d'estar interessats en les propostes del socialisme català. Voldria acabar amb la mateixa pregunta que ha fet un bon amic cristià i vell militant socialista en el seu blog: ¿qui assessora al PSC en aquests temes? Abans sabia quines persones ajudaven a definir la politica d’aquest partit sobre el fet religiós, però ara no sé qui ho fa. En qualsevol cas, no trobo que en aquest tema sigui encertada.

Pare Llimona, coherència, compromís i fidelitat

Ahir, la seu del PSC, a la mateixa sala on es reuneix el seu Consell Nacional, nombrosos militants socialistes i amics rendiren un homenatge al caputxí i militant socialista Jordi Llimona en el desè aniversari de la seva mort. Els socialistes Anna Ylla-Català, Jordi Font, Carles Martí conjuntament amb Enric Castells (superior del convent dels caputxins de Sarrià) recordaren els trets més característics de Jordi Llimona.

En Jordi Llimona era, per aquest ordre, un frare caputxí, un socialista i un catalanista. La mort, ara fa deu any un 11 de setembre, data simbòlica en les seves conviccions, se l’en portà massa jova. “Tinc encara moltes coses per fer”, deia. En les seves inquietuds hi havien encara moltes il•lusions i projectes. Hi ha tres adjectius que defineixen la personalitat múrria i cordial de Jordi Llimona: la coherència, el compromís i la fidelitat. Era un home d’iniciativa, caràcter i empenta, profundament respectuós amb els altres. Vivia i practicava l’esperança. Sovint deia “construeix el futur i, sinó arriba com esperes, continua”.

Jordi Llimona estimava la llibertat, la seva i la dels demés. Era geniüt i tendre. Va viure situacions difícils, però mai es trancà interiorment. La seva vida interior el feia escoltar molt i parlar poc. Estimava als demés i era servicial. No li pesaven les feines comunitàries feixugues. Li agradava seguir aprenent i aprofundir tots els temes. Es tancava a la seva habitació per estudiar i pregar. Afrontà, encara que considerava que era massa d’hora, la seva mort. Les seves reflexions sobre la mort aporten horitzons per qualsevol persona al marge de les creences. Reconforta llegir el seu darrer llibre “Les propostes de l’ençà”

Era un socialista d’àmplies fronteres. Fresc i directe. Compromès en el treball diari de la política. No li molestava fer les feines més senzilles i desagraïdes. Sempre a punt. Sempre sol•lícit a les peticions del seus companys. La seva militància era de pedra picada. Rebutjava els fonamentalismes, politics i eclesiàstics. Vivia amb gran radicalitat les seves conviccions sense allunyar-se de la realitat. Justificava el seu compromís polític perquè volia canviar radicalment la vida. La política era un instrument per anar al fons de les persones. Estimava la política perquè en ella eixamplava la família humana.

Jordi Llimona, el pare Llimona, era una home de parla breu, clara i sintètica. Deia el mot escaient, directe i punyent. Tenia les idees clares i les conviccions fortes.