dijous, 30 de juny del 2011

La dignitat de la política

Aquests dies es parla molt de política. Els indignats reclamen una nova política; les enquestes del CIS tornen a evidenciar l’elevada desconfiança ciutadana amb la política; en el Parlament d’Espanya es parla de política i en el català també; s’han constituït els ajuntaments com expressió de la política local i els ciutadans reclamen que la política controli l’espai econòmic. En qualsevol cas, la política està dins de la saba de la societat. És l’acció política el que permet que les persones articulin la convivència de forma pacífica i dialogal. Fora de la política és difícil organitzar l’amistat cívica.

En l’origen de la política hi ha la indignació. La política és una resposta moral a una situació que es vol modificar perquè es considera inacceptable. En això, l’actitud dels indignats és política perquè, en el seu origen, és la denuncia d’una situació que no s’accepta i es vol canviar. És a partir d’aquesta indignació quan es comença a articular l’espai polític a través de mediacions pròpies i particulars. Però això porta conflictes, perquè algunes d’aquestes mediacions es consideren imperfectes. És probable o cert perquè moltes d’aquestes mediacions foren pensades i articulades en un temps històric que ja no és. Ara és temps d’apel·lar a la creativitat i pensar noves formes i estils de fer política. Però sense oblidar mai que política és sempre una resposta moral.

dimecres, 29 de juny del 2011

Els valors morals dels polítics catòlics

Ahir, en el debat parlamentari espanyol sobre l’Estat de la Nació, el líder polític d’Unió Democràtica de Catalunya, actuant de portaveu del grup de CiU, va proposar prestar més atenció a la Doctrina Social de l’Església (catòlica). Per avalar la solidesa de la seva proposta esmentà que el Partit Comunista d’Itàlia, ja fa anys, proposà una cosa similar. La cita del PCI fou molt oportuna perquè els dirigents polítics d’aquella època, sota el guiatge de l’anomenada política del compromís històric, formularen unes propostes polítiques que volien ser inclusives d’un ample espectre polític. Fins i tot, estenien la ma, als sectors més socials de la Democràcia Cristiana italiana per tal d’incorporar-la en aquesta política i així aïllar els sectors corruptes d’aquest partit, tant compromès i implicat en la governabilitat de la Itàlia de la postguerra mundial.

La cita de Josep Antoni Duran Lleida la vaig trobar oportuna i encertada. Perquè és bo que hi hagi polítics que no amaguin la seva condició cristiana i aportin, com una proposta més, aspectes relacionats amb la Doctrina Social de l’Església (catòlica). Perquè a la pregunta ¿què podem fer davant de la present crisi econòmica? res impedeix als cristians proposar unes alternatives que, més enllà de la tècnica econòmica concreta, es situïn en el camp dels valors. Ja que el governant polític, alhora de prendre les seves decisions, haurà d’avaluar les alternatives econòmiques; però també hauria d’avaluar el valor moral de les seves decisions. Cada polític tindrà el seu sistema personal de valors de referència. Els ha de fer servir. En aquest sentit l’Església catòlica té un conjunt de valors morals que en aquests moments poden ser força útils alhora d’articular una proposta política, econòmica i social de sortida de la crisi. Per això, els polítics catòlics han de fer política sense oblidar des de quins valors de referència parlen.

dimarts, 28 de juny del 2011

El President Mas te raó, jo potser també

Ahir a les tertúlies de ràdio Estel, exercici pràctic de saber parlar i escolar, es comentà la situació econòmica, com no podia ser d’altre manera, i de manera especial les paraules del President Mas demanant als empresaris el seu compromís per tirar endavant el país. Les seves paraules eren sinceres, el Govern sòl no pot; necessita la cooperació activa de les persones que tenen capacitat d’iniciativa empresarial. Res a objectar. Perquè això és una estratègia de futur. Però,.... falta un tercer actor en el discurs del President: els bancs i aquelles persones que tenen els diners necessaris per invertir en els negocis productius. La sortida de la crisi és un tamboret de tres potes, però hi ha una molt coixa. Els que tenen els diners no els donen els empresaris perquè puguin crear riquesa. El diner està quiet, no circula.

Pot ser caldria incorporar en el debat polític algunes idees noves o insistir en algunes ja conegudes. Per exemple, si els que tenen els diners no es alliberen i això desestabilitza el país i ens empobreix, pot ser caldria pensar en algunes mesures reguladores del capital finançar més dures. No cal arribar a la nacionalització del sistema financer, però si resulta que algun banc o caixa necessiten tanta regulació de control i d’incentivació per invertir, pot ser si tindria sentit explorar la línia de la nacionalització. Una altra via creativa a explorar és estimular la inversió directa dels estalviadors als emprenedors a través del suport d’entitats públiques. Pot ser aquestes entitats haurien de ser capaces de propiciar l’encontra dels estalviadors amb els que tenen idees de negoci. Caldria educar a l’estalviador que, enlloc de buscar un rendiment segur en guardar els diners en el sistema financer podria buscar una seguretat similar, perquè està avalada per algun nivell de govern, amb els emprenedors dinàmics. Tot és possible, però cal tenir el coratge d’avançar per camins poc convencionals.

dilluns, 27 de juny del 2011

Austeritat, una valor polític




Aquests dies que es parla molt de la crisi i els seus efectes sobre l’economia i el finançament públic i de les possibles alternatives, trobo a faltar una reflexió sobre quins valors poden ajudar-nos a sortir de l’atzucac. En el magnífic llibre “El refugi de la memòria”, Tony Judt, ’extraordinari historiador i analista malauradament traspassat no fa massa, ens parla del valor polític de l’austeritat. Judt comenta que el líder polític laborista anglès Clement Attlee, primer ministre entre els anys 1945 i 1951, fou un polític exemplar perquè visqué austerament lliurat al servei públic. Predicava l’austeritat i en donava testimoni. Era una persona seria i austera. ¿Quin líder polític actual s’atreveix a presentar-se amb aquestes credencials?

¿Què vol dir la serietat moral en la vida política? Tony Judt explica que això és com la pornografia, és difícil de definir, però es sap el que és quan es veu. Aquesta serietat moral, que ell exemplifica amb Attlee, descriu una coherència entre les intencions i l’acció política. Es fonamenta en l’ètica de la responsabilitat política. El contrari d’austeritat no és prosperitat; sinó luxe i voluptuositat en la despesa. La confusió d’aquests conceptes estimula s’associï la utilitat pública amb els acords comercials. Així, les persones en lloc d’identificar-se en uns valors compartits, es poden agrupar per allò que consumeixen. Aspecte que empobreix la societat actual.

Els governants d’avui, justament molt preocupats en trobar la sortida a la crisi haurien de proposar a la societat viure més a fons el valor de l’austeritat. És evident que les persones que pateixen la crisi ja aporten el seu sofriment personal, especialment pel seu empobriment. Però l’austeritat hauria de ser una valor compartit i de solidaritat de tota la societat. Especialment des dels àmbits públics i d’aquelles institucions privades que semblen ser la grans beneficiades d’una crisi.

diumenge, 26 de juny del 2011

Holanda, barra lluiré per l’odi islamòfob

La sentencia absolutòria de l’islamòfob holandés Geert Wilders és preocupant. És cert que cal acatar la independència dels tribunals, però això no impedeix discrepar i debatre les motivacions dels jutges. El tribunal holandès, entre el dilema de preservar la llibertat d’expressió o condemnar el seu ús perquè ha incitat l’odi, ha escollit la primera opció. Aquí està el seu error d’apreciació. És evident que cal defensar la llibertat d’expressió i que cal ser molt rigorós en la seva protecció;però hi ha situacions en les quals aquesta llibertat està limitada per la defensa d’un bé major. Aquest dret podria ser el de la convivència, respectant les creences dels demés i evitar criminalitzar a un col·lectiu de persones. Això comporta tipificar com a delicte qualsevol actitud que alteri aquest bé, per exemple, la incitació a l’odi contra altres persones per raó de les seves creences, raça, sexe o altre qualitat que identifiqui el grup.

La llibertat d’expressió empara la crítica a les creences d’una persona. En això es basa la democràcia. Però aquesta crítica, a més de situar-se en el respecte al dret que té l’altra persona a criticar, mai ha d’associar-se a la incitació de l’odi contra el que creu una persona, ni contra a un col·lectiu perquè pensa o creu d’una manera. La llibertat d’expressió individual s’ha d’exercir amb responsabilitat. Especialment vigilant que les opinions dites no puguin fer-se servir per fer mal. I això és el que ha passat amb les afirmacions continuades de Geert Wilders. Les seves crítiques reiterades a l’Islam eleven a la categoria de sospitosos criminals a totes aquelles persones que professen aquesta religió. Aquí està la diferència que permet substanciar el límit a la llibertat d’expressió en temes de creences. Això és el que no ha previst el tribunal holandès. El qual, per cert, té una peculiar comprensió del que és l’odi. Així, en la sentència afirma referint-se el que diu Geert Wilders “cert passatges poden inclòs incitar l’odi contra els musulmans, però no rebassen els límits del que és acceptable”. Segons els jutges holandesos l’odi es pot acceptar si és raonable. Inaudit.

dissabte, 25 de juny del 2011

Petit recull de pregàries XXIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

26 juny 2011 “Beneïu el Senyor, vosaltres, servents del Senyor, que us quedeu de nit a casa seva” (Sl 134,1)

27 juny 2011 “Lloeu el Senyor, que n’és de bo! Canteu el seu nom, que n’és, d’amable” (Sl 135,3)

28 juny 2011 “Lloeu el Senyor, que n’és de bo! Perdura eternament el seu amor” (Sl 136,1)

29 juny 2011 “Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Sió” (Sl 137,1)

30 juny 2011 “Quan jo t’invocava, m’ha escoltat, has enfortit la meva ànima” (Sl 138,3)

1 juliol 2011 “Senyor, has penetrar els meus secrets i em coneixes” (Sl 139,1)

2 juliol 2011
“ Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, ni s’asseu en companyia dels descreguts” (Sl 1,1)

divendres, 24 de juny del 2011

Ignasi Salvat, in memoriam



Avui ha mort el jesuïta pare Ignasi Salvat. Feia dies que s’esperava aquesta notícia, però no per això s’apaivaga el dolor. Fa molts anys que ens coneixíem. Havia de ser a finals dels anys 70. L’Alfons Comín, en Joan García Nieto (Nepo) y jo anàrem a una reunió, crec recordar a la cúria dels escolapis, del que llavors es deia la “Reunió d’Abats i Provincials”. Penso que era per exposar els criteris del PSUC sobre algunes iniciatives legislatives que afectaven a l’Església catòlica. Eren els anys fantàstics de la transició que tots apreníem de tots i de tot. En aquell reunió hi era el pare Ignasi Salvat escollit no feia massa provincial del jesuïtes catalans. Des d’aquell dia, he coincidit molts cops amb el pare Ignasi Salvat. I sempre era un motiu d’alegria el retrobament.

L’època de col·laboració més intensa fou els inicis de Cristianisme i Justícia. En Nepo, un altre sant jesuïta, que estimaves i defensaves, m’havia incorporat al grup promotor i allí estava l’Ignasi com a provincial de la Companyia de Jesús. Foren anys de creativitat, il·lusió, treball i més treball a Llúria 7. Però quin goig fa ara Cristianisme i Justícia. Allí vaig aprendre a entendre que la Companyia volia dir companyia humana i respecte per damunt de la diversitat.

En els darrers anys algun cop havíem coincidit prenen cafè a mig matí al carrer Santa Anna quan sorties a mig matí del seu despatx del Tribunal Eclesiàstic. On aplicaves amb seny i justícia els teus coneixements de Dret Canònic. Llavors, ni parlàvem d’Església ni de tribunals. Parlàvem de cinema, la teva gran passió de l’Ignasi importada de la teva etapa romana. Parlàvem de tot, perquè l’Ignasi era una persona de cultura ample, de frontera i diàleg amb el món. Em preguntaves pels meus fills, amics i coneguts comuns.

Recordo un dia, al poc de ser nomenat director general d’Afers Religiosos de la Generalitat havia d’anar a Roma i t’ho vaig comentar. Ràpidament em digueres, convençut i amb el teu especial català que no sabria definir, que no deixes d’anar a pregar en la tomba del pare Arrupe a l’església romana de Gesú. Ho vaig fer i des de llavors, cada cop que vaig a Roma, ho faig. Entrant a la dreta, en un racó de paret i poc il·luminat hi ha la tomba del que fou gran prepòsit general de la Companyia de Jesús. Ara quan torni al Gesú també pregaré per tu. El pare Ignasi Salvat era un defensor profund i convençut de les intuïcions i actuacions del pare Arrupe. Sempre que podia afirmava l’impacte que el pare Arrupe havia tingut en la seva vida. Gràcies a això fou possible la gran renovació dels jesuïtes catalans.

El pare Ignasi Salvat estigué al davant de la transformació de la Companyia de Jesús a Catalunya. Aquest servei li comportà greus problemes i algunes tensions importants. No era fàcil, perquè l’inici de la seva responsabilitat al capdavant de la Companyia coincidí en un moment on tot estava pe fer. Teníem un país per fer i els jesuïtes es comprometeren en la història d’aquest país. I tu Ignasi, hi estaves al davant. Hem d’estar orgullosos de que la Companyia de Jesús va saber estar en la primera línia de construcció d’aquest país. En primera línea de combat, dèiem en aquells anys. En bona mesura, l’Ignasi Salvat, fou el pilot d’aquest procés.

Al cel siguis Ignasi i prega per nosaltres. Agreixo a Déu la gràcia d’haver-te conegut i haver aprés de tu la senzillesa de la fe i l’experiència espiritual del sentit de creure en la justícia. He aprés de la teva generositat, mai tenies un no, ni la teva veu s’aixecava per damunt de les altres. Escoltaves i escoltaves, per això t’estimava tanta gent.


Que els àngels et portin al Paradís,
que a la teva arribada et rebin els màrtirs
i et condueixin a la ciutat santa de Jerusalem.
El cor del àngels et rebi i amb Llàtzer, ell que fou pobre,
tinguis el repós etern

dijous, 23 de juny del 2011

Sacerdots com Melquisedec



Avui, a Montserrat, l’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, ha ordenat quatre monjos, dos preveres i dos diaques. Ha estat una cerimònia emotiva i joiosa. Amb la incorporació d’aquestes persones al ministeri la comunitat monàstica de Montserrat ofereix a tota l’Església unes persones preparades pel guiatge pastoral. A mesura que avançava la cerimònia he pensat que amb el gest de l’ordenació la comunitat creient, representada pel seu bisbe, va a l’encontre dels nous sacerdots i diaques com en el seu temps ho feu Melquisedec, rei de Salem amb Jesús. Els nom i la significació del gest són una bona metàfora del treball sacerdotal avui.

El salm 110 evoca “El Senyor no es desdiu del que jurà, ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec” i el capítol de l’epístola dels Hebreus reinterpreta aquest text a la llum de l’experiència pasqual del Crist. Ara, tant anys després, aquestes paraules prenen sentit i l’ordenació d’aquests preveres i diaques esdevenen signe del valor del gest sacerdotal de Melquisedec. Ell, anticipant-se al sentit sagramental actual, oferí pa i vi a Abram i aquest el recompensà de forma generosa. En aquest diàleg, ara sagramental troba sentit el ministeri que avui han rebut aquests amics de la comunitat de Montserrat.

La comunitat cristiana necessitem que en Josep Miquel, en Manel, en Carles Xavier i en Sergi d’Assís siguin i facin de nou el gest de Melquisedec, rei de Salem. Transmetre els signes sagramentals i siguin constructors de la justícia i de la pau que és, com molt bé recorda l’autor de la carta dels Hebreus, volen dir Melquisedec i Salem. La joia de la comunitat cristiana aplegada avui a Montserrat s’ha convertit en pregària per demanar a Déu que aquests nous ministres siguin fidels per sempre a la seva vocació humana i espiritual d’estar al servei de les persones. S’ha pregat perquè la seva vida sigui de donació i de servei a Déu i als homes. Perquè els sacerdots i els diaques han de ser realment “homes pels altres”; persones que “viuen pels altres”. Així serà quan podrem entonar amb alegria “ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec” segurs que aquest llinatge sacerdotal troba la seva identitat en l’amor de Déu a la humanitat i en el camí que feu Jesús.

Els nous preveres i diaques són, com ha dit l’arquebisbe Joan Enric, do de la caritat del per proclamar la civilització de l’amor. Són espurnes de la veritat, mans caritatives que sostenen i ajuden a mirar cap a Déu. El seu testimoniatge, ha recordat l’arquebisbe, ha d’aportar alegria al món. Han de procurar viure alegres en el Senyor per tal d’engendrar i transmetre alegria a la humanitat. Avui a Montserrat ha estat, certament, un dia alegre.


dimecres, 22 de juny del 2011

Governança relacional, una necessitat

Les Administracions Públiques, tal com es deia en el post d’ahir, estan col·lapsades per una crisi financera sense precedents. La situació actual contribuirà a una transformació de la manera d’entendre el sector públic i de gestionar-lo. Si en una primer moment l’organització de l’Estat estava orientada a garantir la igualtat dels ciutadans davant de la llei i després, un cop cobert aquest aspecte, es transità cap un model proveïdor i prestador de serveis, molts d’ells destinats al benestar de les persones ara cal incorporar un nou model que complementa i amplia els anteriors.

Cal garantir la governança de la societat en un context de greu crisi econòmica i financera procurant no afectar la qualitat de l’Estat del Benestar. Per això cal impulsar un model d’organització del govern que permeti, a través de la interacció de relacions entre d’actors públics i privats, amb interessos i funcions diferents, garantir els serveis públics que precisa la societat. Cada un d’aquests actors han de saber quin valor aporten i els valor que aporten els demés perquè, gràcies a les sinèrgies entre ell és produirà el valor públic que es traduirà en una millora en la provisió dels serveis als ciutadans. És el moment de l’Estat relacional. El qual té la responsabilitat de crear les condicions perquè els actors públics i privats estableixin acords duradors que permetin oferir productes i/o serveis als ciutadans, compartint riscos, costos i beneficis. Convençuts que aquest model serveix per assegurar la qualitat del benestar de la ciutadania.

dimarts, 21 de juny del 2011

La crisi de la despesa pública

La situació greu de crisi en les finances públiques ha evidenciat un cert grau de descontrol en la depesa pública i un cert cinisme alhora de proposar alternatives de millora. Per alguns, la situació actual és la coartada idònia per aplicar sospirades polítiques de retallament de l’Estat del Benestar. Ho fan, simplement, perquè no hi creuen. Ideològicament hi estan en contra. Per altres, la crisi és l’ocasió per treure del sector públic mecanismes de control per tal de tenir més agilitat (impunitat) alhora de gestionar. Tant en un cas com en l’altre l’objectiu pot semblar lloable, però no les motivacions.


És evident que el sistema públic està en fallida. Durant molts anys s’ha aplicat la política dels nous rics. En els anys passats la despesa pública s’ha gastat de manera generosa i no s’avaluaven els seus resultats. En bastants casos, els diners públics es gastaven sense saber massa el sentit de la despesa. Alguns decisors públics semblaven nous keynesians sense escrúpols contables ni atenció per l’interès públic. Per alguns polítics l’art de la política s’ha reduït a l’exercici de dir sí a tot i, en cas de dubte, dir sí també ja que la factura la pagarà, probablement, un altre. La baixa qualitat en el domini de l’ofici polític, la debilitat humana són, en alguns casos, algunes de les raons que expliquen el descontrol de la despesa pública. Però això no ho és tot. La poca durada del cicle polític ha estimulat, en més d’un cas, importants inversions a curt termini i la ignorància dels mecanismes de control de la despesa.


La cultura política imperant és refractària al control i l’avaluació. Tothom ho defensa, però alhora de la veritat se’n fa poc cas. Els controls són febles i l’avaluació de la política pública és una anècdota. Pocs polítics es pregunten pel perquè de les seves actuacions i analitzen el valor públic de les seves decisions. Les preguntes avaluatives resulten incòmodes i qui les fa se’l considera un impertinent. La duresa de l’actual crisi econòmica posa en evidència la fragilitat del propi sistema de les decisions polítiques. Perquè, a la cap i a la fi, és el decisor polític el que té la darrera responsabilitat en el control i avaluació de la despesa pública. És ell, i no cap altre persona, qui ha d’explicar als ciutadans la gestió dels diners públics. Tampoc el sistema de control està orientat a la mesura de l’eficiència, o dels outcoms de la gestió pública. Pot ser ja és hora que es faci.

dilluns, 20 de juny del 2011

El camí de la dignitat

Les manifestacions d'ahir han aportat prous arguments per reconciliar el moviment dels “indignats” amb la simpatia de moltes persones. Ahir s’evidencià que els “indigents” són molts, responsables i són persones plenes de dignitat que evitaren, amb intel·ligència, confondre’s amb provocadors o amb els alternatius sempre sol·lícits d’ocupar un espai, sigui públic o privat. La dignitat dels “indignats” és el seu clam contra la injustícia. Ells representen un sentiment. Es poden debatre les idees, però és difícil combatre els sentiments. Sembla que, a partir d’aquests dies, serà difícil mantenir per més temps la indiferència del sistema polític. Tot i que la gent es queixa de la gran distància que hi separa els polítics de la gent.

Però encara queda molt camí per recórrer per refer els ponts entre allò que proposen i el mon de la política real. No és fàcil. El moviment és una proposta alternativa de fons i de formes polítiques. Aquesta és la seva novetat, però també la seva principal font de dificultats alhora de ser assumida i compresa. Per això costa articular ponts de diàleg. Les relacions entre els dos móns estan dominades per recels. Bona mostra d’això són les sospites escampades entorn d'una persona mereixedora de tot respecte cívic, com és l'Arcadi Oliveres o les sospites paper sobre el paper d'alguns policies en el transcurs de les manifestacions. La veu crítica de l'Arcadi Oliveres no pot ser callada, ni difamada; ni es pot bandejar com a provocació la necessària funció informadora i protectora que ha de fer la policia. Però també s’ha de respectar que tot es criticable des del respecte.

Recórrer el camí de la dignitat no es senzill perquè cal anar en els dos sentits i comprendre que ambdues parts implicades han de fer gestos comprensibles de voler entendre’s. Des de l’àmbit polític cal donar senyals de que s'escolta als "indignats" i que s'atenen, en la mesura del possible, les seves propostes. Han de prendre’s mesures de control polític de l’economia i d’acostar la política als ciutadans. Cal estar atent a ser sensibles tant a les propostes de fons com de forma. Per part dels indignats han de mantenir vives les seves propostes, tant de continguts com de manera de relacionar-se ja que en aquestes maneres es prefigura el futur. Però cal ser conscient de que algunes propostes no es poden plantejar en forma de confrontació irreductible amb el sistema polític. En bona mesura, tots sabem el que cal fer; també sabem el que cal fer per no canviar allò que no agrada: però el repte, que ens afecta a tots és trobar la manera de com fer-ho; què fer per canviar allò que no agrada.

diumenge, 19 de juny del 2011

Radiografia de PxC

¿Què és Plataforma per Catalunya?, ¿és suficient dir que és un partit xenòfob per abastar la seva significació? ¿què aporta de nou PxC en relació els altres partits?, ¿és una aportació nova o vella?. Fa poc vaig assistir a interessant seminari que feu Aitor Hernández al Institut de Ciències Polítiques. Resumeixo algunes de les idees aportades per aquest professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Algunes de les quals amplien i modifiquen un post meu anterior.

El PxC és una formació representativa de la nova dreta radical populista que existeix a Europa. Si bé és una formació política que està en continuïtat amb l’extrema dreta, no pot qualificar-se d’extrema dreta segons els esquemes polítics tradicionals. Ni molt menys té a veure amb la dreta feixista dels anys 30 del segle passat. PxC ni és ni vol ser un partit. És un moviment difós que té un lideratge fort inqüestionable. És un fenomen polític que altera la cultura política tradicional. Aquest moviment s’articula sobre la base del nacionalisme, el populisme i l’autoritarisme. Practiquen el que s’ha anomenat liberalisme etnocéntric. Es basa en una defensa del nativisme en relació al que és de fora.

Els seus electors són de classe mitja i baixa radicalitzats per la immigració i la inseguretat. El seu votants tenen a l’entorn dels 40 anys i joves despolititzats. La majoria dels votants estan desencantats amb la classe política i el mateix sistema. Són representants de la desafecció. No qüestionen el sistema democràtic, però sí a com es fa la política. Critiquen a com els partits polítics tradicionals tracten el tema de la immigració i els temes de l’ordre públic. Aquests són els temes de la seva agenda política.

Una qüestió destacada del seu programa és la seva visió particular de la xenofòbia. No poden qualificar-se de xenòfobs segons els patrons tradicionals. Són bàsicament antimagrebís (els moros). PxC ha passat d’una racisme biològic al diferencialisme cultural. Estan en contra dels altres en la mesura que no accepten la cultura d’aquí o poden modificar els privilegis de la gent d’aquí. S’oposen als magrebís perquè creuen que poden alterar la cultura pròpia, poden fer retrocedir l’Estat del Benestar perquè se’n porten la majoria de prestacions socials, competeixen en el mercat laboral i creen problemes d’ordre públic. No diuen res dels altres immigrants. No busquen la confrontació al carrer i no entren en el debat Espanya – Catalunya. En lloc dels tradicionals eixos de confrontació política han creat un nou eix: els autòctons i els de fora (els magrebís).

Espero en un proper post ampliar aquesta anàlisi per tal de comprendre millor el que és i significa PxC.

dissabte, 18 de juny del 2011

Petit recull de pregàries XXII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

19 juny 2011 “Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors (Sl 127,1)

20 juny 2011 “Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins (Sl 128,1)

21 juny 2011 “La justícia del Senyor ha trencat les sogues dels injustos (Sl 129,4)

22 juny 2011 “Des de l’abisme us crido, Senyor. Escolteu el meu clam (Sl 130,1-2)

23 juny 2011 “Em mantic en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, esperant els vostre dons (Sl 131,1-2)

24 juny 2011 “Senyor, recorda’t de David i de tot el seu zel! (Sl 132,1)

25 juny 2011 “Que n’és de bo i agradable, viure tots junts com a germans (Sl 133,1)

divendres, 17 de juny del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal XX. Socialisme de mercat

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

(El recuperat interès pels assumptes del mercat) han estimulat que alguns sectors de les societats occidentals, fins ara refractàries o indiferents amb els plantejaments liberals sobre el mercat, hagin emprès inèdites reflexions sobre quin és el seu paper en les societats occidentals, més enllà dels interessos purament econòmics. "Ens equivocaríem si reduíssim el significat del mercat a la seva dimensió econòmica; en ell es reconeix l'emblema de la llibertat individual i de les institucions de lliure adhesió; és el símbol de les virtualitats democràtiques" (Garcia Roca, J. " Compasión, equidad y justicia". Iglesia Viva nº 156. València 1991. pàgina 575.) Plantejades aquestes qüestions el tema central d'aquest debat actualitzat sobre el Mercat és com resoldre el tema de l'eficiència, tant en els aspectes d'assignació de recursos com en la seva redistribució. El propi Julio Segura dóna un enfocament que pot ser útil per als nostres propòsits. Segons ell el "nucli central del problema de l'eficiència: l'essencial és la competència i no la titularitat privada o pública o el mercat lliure o intervingut" (Segura,J. "Competencia, mercado y eficiencia” Claves nº 9,1991 .26). Aquest hipòtesi obre una camí en qual el debat dialogal pot progressar a fi de superar els errors d'eficiència provocats per un desenvolupament autònom del Mercat i les insuficiències manifestades per les vies clàssiques de correcció de les fallades del mercat.

Potser resulti fructífer explorar alguna possibilitat de síntesi en el fet de reconèixer que la propietat privada genera incentius necessaris per fer funcionar la competència, encara que això no sigui suficient per aconseguir assignacions eficients el que, juntament amb la presència de comportaments no competitius orientats a satisfer el propi interès, justificarien una intervenció o una regulació encaminada a aconseguir un funcionament eficaç de la competència i així pal•liar els seus efectes marginals no desitjats. Per això la “lluita per restablir la competència...és un desafiament fonamental" (Guerra, A. "Socialismo y economia” en "El socialismo del futuro" nº 3, 1991, p.8). Algunes d'aquestes reflexions estan a la base del que avui es denomina "socialisme de mercat", el qual "conjuga la funció instrumental eficaç del mercat amb el paper equilibrador, redistribuidor i compensador de l'Estat" (Guerra, A. ibíd. Pág).

Actualment, el socialisme no pot circumscriure's a la regulació del mercat a través d'una actuació selectiva i corregir-la, quan sigui necessari, per mitjà d'una redistribució social dels ingressos. Avui el socialisme ha de comprendre i manejar la lògica de la competència; i dotar als poders públics dels mateixos mitjans per actuar que disposen les empreses privades. Es tracta de promoure un nou model de socialisme capaç de promoure un desenvolupament econòmic, compatible amb el progrés del mercat, però que sigui alternatiu al model de creixement seguit fins ara, el qual, en encertades paraules de R. Dahrendorf, es tracta d'un "capitalisme pesat (on) els diners va ser generats pels propis diners...La cobdícia, el frau i el pensament a curt termini han reemplaçat amb freqüència a la parquedat, als negocis honests i a les perspectives a llarg termini, sense esmentar ja la solidaritat amb el proïsme" (Dahrendorf,,R. "Reflexiones sobre la revolución a Europa" EMECE, Barcelona 1991, pàg.30). Si aquest és l'horitzó obert al socialisme dels propers anys és innegable que aquest haurà d'assumir com a propis una sèrie de valors fins ara exclusius del món liberal. Es tracta de situar en una altre marc valors tan necessaris, com a escassos, tals com són la iniciativa emprenedora i l'esperit d'innovació.

dijous, 16 de juny del 2011

Ara o mai

A l’any 1919, any de numero curiós, especialment pels amants dels enigmes numèrics, un gran líder sindical, en Salvador Segui, conegut com el Noi del Sucre, va dirigir-se a 20.000 treballadors en vaga per proposar acabar-la. En un vibrant i històric discurs a la plaça de braus de les Arenes, en Salvador Segui, conscient de que la vaga de la Canadenca havia d'acabar-se perquè el seu allargament debilitaria la força que havia adquirit el moviment obrer, va demanar tornar a treballar. Uns petits acords negociats els dies anteriors foren suficients per oferir un guany atractiu als obrers en vaga per tal que continuessin la seva lluita en uns altres escenaris. En Salvador Segui es dirigí als obrers i amb valor demà acabar la vaga i tornar a treballar. Se'n va sortir. Els treballadors varen decidir tornar a treballar. En Salvador Seguí era conscient de que l’allargada de les protestes genera la seva debilitat i estimula la seva radicalització. De tal manera que, en lloc de guanyar, es pot perdre tot.

Avui algú hauria de fer al mateix gest amb el moviment dels "indignats". La manca d’un lideratge estable propicia el "lideratge difós" que és inconcret i que, mes enllà de servir d'estudi pels experts de les xarxes socials o dels processos de lideratge, no permet aportar orientacions de direcció que és el que s'espera de tot lideratge. Aquest moviment, a diferencia del que passà a l’any1919, no té cap persona capaç de dirigir-lo o aportar-li un sentit mes enllà de l'explotació emocional de la indignació. Ara és el moment de tenir el cap fred per adonar-se que cal parar. Que sense pau social, no hi ha justícia política ni renovació del sistema polític. El moviment del 15-M hauria d’interpretar aquesta situació com un dilema: fer de la plaça Catalunya una Arcadia feliç dels impossible i una invitació a la congregació dels antisistema o recrear-se en un moviment de sensibilització política limitat a ocupar l'espai immaterial de les consciències.

Per bé de les idees defensades, penso que cal aturar el moviment i acabar amb la caricatura que en que s'ha convertit o l’han convertit. Els valors inicials de la protesta han de transformar-se en propostes operativa de canvi del sistema polític. Des de dins i amb les regles del propi sistema. No en tenim unes altres. No hi ha una altre espai possible. Però cal fer gestos d'enteniment per les dues parts. Uns per demostrar que el moviment 15-M és responsable i controla els seus actes i els polítics del sistema haurien d’enviar senyals de que és possible transformar-lo a partir dels valors que inspiraren el moviment 15-M. Fora de tot això, la indignació serà total; però uns contra els altres i la ciutat es convertirà en un camp d’experimentació d’una nova guerrilla urbana aprofitant els nous instruments de convocatòria com son les xarxes socials.

dimecres, 15 de juny del 2011

D’indignats a indignes

Impedir el treball parlamentari només ho fan els feixistes perquè no creuen en l’exercici de la democràcia. El moviment “democràcia real” s’ha transformat en “democràcia no” o com diu un amic meu: els “indignats” avui s’ha convertit en “dignes antisistema”. El que era una iniciativa plena de vigor i agitadora de les consciències s’ha convertit en una caricatura d’ell mateix. Les propostes dels indignats han quedat deslluïdes pel que ha passat avui en el parlament. Que caigui damunt d’ells tota la justícia democràtica.

No es pot consentir, per més indignació continguda, impedir el treball parlamentari. He dedicat una part de la meva vida a que això fos possible. És cert que havia dipositat les meves esperances per una democràcia de més intensitat. Però, per més imperfecte que sigui la nostra democràcia, és molt millor que la dictadura en la qual vaig néixer i créixer. Per això, cal defensar aquesta democràcia, si voleu plena d’imperfeccions, fins a l’extenuació. És una vergonya com han entrat avui els diputats al Parlament de Catalunya. No és poden repetir actes com els d’avui. Son indecents i immorals. No es poden repetir aquests fets perquè desvirtuen la justícia i legitimitat de la seva indignació inicial. Els quals, malgrat el que ha passat avui, no es poden perdre.

Avui, la resta del moviment dels “indignats” ha escrit la seva defunció. Fora bo abandonar-los a la seva sort sense donar-hi més coartades intel·lectuals i recuperar, des de la raonabilitat democràtica, la millora del sistema polític. El que queda dels indignats no mereixen cap respecte ni simpatia. Des de fora, els moviments profètics tenen sentit quan hi ha profetes honrats. Sinó les turbes, quan poden escullen sempre el Barrabàs de cada moment.

dimarts, 14 de juny del 2011

31%

Aquest percentatge és el nombre de diputats i diputades del Parlament de Catalunya que, a més de parlamentaris i parlamentàries, són regidors d’algun ajuntament i alguns, alcaldes o alcaldesses. A mi no m’agrada aquesta situació. És una vergonya. Alguns d’aquests, m’han comentat que s’identificaven amb els “indignats” de la Plaça de Catalunya. Quina barra. Perquè els “indignats”, permanents o esporàdics, també es manifestaven contra l’acumulació de càrrecs. Hi ha unes persones que la seva vida política és anar sumant càrrecs en lloc de responsabilitats. Perquè acumular càrrecs no vol dir viure’ls amb responsabilitat. "No és pot estar a missa i repicar”, diu la dita. No es pot exercir responsablement aquesta doble, o més, responsabilitat. Les persones som limitades.

Estic en contra d’aquesta acumulació de càrrecs. Quan ensopegues amb d’aquests “catch all” , en molts casos, perceps que no donen l’abast. Que tot és superficial. Que no tenen temps per copsar els matisos de realitat, ni per llegir els papers; molts parlen d’oïdes i, ni molt menys dediquen temps a formar-se humanament per copsar la complexitat de les coses d’avui. Per això, un signe de qualitat democràtica fora eliminar de soca-rel aquesta acumulació de càrrecs. Per sentit comú i per respecte als electors que volen uns representats polítics assabentats, preparats i entregats. Aquesta mesura és simple i no costa diners. Zero euros. Per cert, aquest mateix raonament també val per l’empresa privada. Perquè els mateixos raonaments de l’ètica de la responsabilitat també pot aplicar-se als acumuladors de representació als consells d’administració. Alguns dels quals, les seves múltiples ocupacions els impedeixen veure la feblesa de les seves decisions.

dilluns, 13 de juny del 2011

El valor de la vida monàstica

Ahir diumenge un amic feu, en Bernat Juliol, ha fet la professió solemne com a monjo de Montserrat. En la missa conventual del dia de Pentacosta en Bernat ha dit “Prometo davant Déu i els sants dels quals conservem aquí les relíquies, i en presència del Pare Abat d'aquest monestir i dels seus monjos, lligar-me a aquesta comunitat, viure com a un monjo i ser obedient segons la Regla de Sant Benet". La lectura d’aquest text s’ha fet davant l'abat i la resta de monjos i, posteriorment, ha signat la cèdula sobre l'altar de la basílica. Acabat, el nou monjo ha cantat tres cops el verset del salm 118: “Rebeu-me, Senyor, segons la Vostra Paraula, i viuré, que no em vegi confós en la meva esperança".

El compromís monàstic d’en Bernat és una gran notícia, tant per la comunitat catòlica en general com, perquè no, per la societat catalana. La societat necessita opcions radicals com la feta per en Bernat. Hi ha una radicalitat de fons: el deixar-ho tot per entregar-se a la recerca de Déu, al seguiment de Crist i a la donació als germans que transmet uns valors que esdevenen necessaris per humanitzar la societat i esperonen la consciència. La vida de les persones consagrades, homes o dones, aporten uns valors que són escàndol pel món d’avui. Però aquesta opció és necessària avui perquè tal com digué el pare Abat, Josep Maria Soler, en l’homilia de la professió: “la capacitat d’exercir el carisma de servei propi del monjo: lliurar-se al combat perseverant i transformador de la pregària a favor de tota la humanitat i a l’acolliment d’aquells que cerquen un espai de pau, que demanen de poder compartir els seus afanys, que busquen una paraula de guarició espiritual”.

Els valors essencials de la vida monàstica: la humilitat; la disponibilitat al servei als demés; el silenci per escolar a l’altre i escoltar-se; l’obediència que fa sol·lícits per la pregària i la vida en comunitat són signes de la possibilitat d’una nova relació entre les persones que pels creients és una anticipació del Regne. Ens calen monestirs on homes i dones ens parlin d’aquest possibilitat d’una vida diferent. Els monestirs no són llocs tancats, sinó espais oberts al diàleg fecund i enriquidor amb la societat. Són llocs, com diu un altre amic monjo de Montserrat, en Josep Miquel Bausset, “llocs de llibertat total, un espai sense fronteres, on poder descobrir la presència de Déu en els altres, i on podem fer també l’experiència de la fraternitat en un clima lliure de prejudicis, de crítiques, de sospites i dels egoismes que ens esclavitzen”.

Els valors de la vida monàstica no poden ser rebutjats per una societat que no ha resolt encara aportar sentit a la vida de moltes persones. Hi ha molts homes i dones que estan cercant el sentit d’aquesta vida des del sentiment d’una profunda buidor. És un absurd pensar que el consumisme, l’individualisme i el desinterès de la vida contemporània puguin ser proposats com a paradigmes d’un projecte humanista. Necessitem l’exemple d’aquestes persones que, des de la plena llibertat han sentit la crida de Déu i han dit “aquí em teniu”.

diumenge, 12 de juny del 2011

No sóc tonto





“No sóc tonto” és el curiós slogan que fa servir ua famosa cadena de productes d’electrònica de consum. És un encert de lema si l’apliquem a altres esferes de la vida, com per exemple, la lectura dels diaris. Des de que fa molts anys vaig sentir al bon i anyorat periodista Llorenç Gomis explicar que l’objectiu dels diaris no és la veritat, sinó el negoci; el vendre més diaris el dia següent, tinc moltes prevencions quan llegeixo o miro els periòdics. Perquè l’engany o la manipulació pot sortir en qualsevol notícia o anunci.

Voldria comentar un anunci que el diari El País porta publicant a pàgina sencera tota la setmana. És un anunci de les cadenes de les emissores del grup Prisa a Catalunya per destacar el seu lideratge. Els números que presenten són ben eloqüents i no enganyen. El que sí es trampós és la manera de presentar-los. L’alçada de la torra de telecomunicacions Collserola, que representa al grup Prisa, i els edificis que representen les altres emissores no estan proporcionats. A simple vista es veu que la torre de telecomunicacions és més que el doble d’alta que l’edifici següent que representa l’emissora que té, aproximadament la meitat d’oients que les ràdios del grup Prisa. Si algú vol entretenir-se només cal mesurar i fer una simple regla de tres per adonar-se exactament quines haurien de ser les mesures correctes.

No val que els publicistes creatius es justifiquin afirmant que es tracta d’una llicència artística per evidenciar el que és veritat. No sóc tonto. Perquè la visió fixa més ràpidament la proporció de diferència que hi ha entre les emissores i en treu conclusions, abans de fer el càlcul per saber que és la diferència exacte que hi ha entre el nombre d’oients a partir de la interpretació dels números. Una lleugera manipulació en el dibuix és suficient per transmetre allò una comprensió esbiaixada de la realitat. Convido als lectors d’anuncis de practicar aquest exercici quan es trobin algunes comparatives gràfiques. S’adonaran que, tot sovint, hi ha una desproporció a favor del que està més ben posicionat i com que les primeres impressions són les que valen el lector s’emporta una apreciació que no és real.

dissabte, 11 de juny del 2011

Petit recull de pregàries XXI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

12 juny 2011 “Clamo al Senyor en la meva desgràcia, i ell em respon” (Sl 120.1)

13 juny 2011 “El Senyor em guarda, el Senyor m’empara al seu costat mateix” (Sl 121,5)

14 juny 2011 “Quina alegria quan em va dir: “Anem a la casa del Senyor” (Sl 122,1)

15 juny 2011 “Com l’esclau té els ulls posats en les mans dels seu amo, com l’esclava té els seus ulls en les mans de la mestressa, tenim els ulls en el Senyor, el nostre Déu, fins que s’apiadi de nosaltres” (Sl 123,2)

16 juny 2011 “El nostre auxili és el nom del Senyor, del Senyor que ha fet cel i terra” (Sl 124,8)

17 juny 2011 “El qui confia en el Senyor és com Sió, incommovible, ferm per sempre” (Sl 125,1)

18 juny 2011 “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem” (Sl 126,3)

divendres, 10 de juny del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal XIX. El paper del Mercat I

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

Un altre element central en aquest debat (d'enteniment amb el meu amic neoliberal) és el paper del Mercat i els seus aspectes col·laterals. Sembla existir un ampli consens a respectar les lleis de l'economia del mercat, encara que per molt diverses raons. Per a uns, es defensa el Mercat perquè " és només un instrument que permet que l'eficàcia i la moral no entrin en contradicció" (Touraine, A. "Ni con el pueblo ni con el príncipe" El País 15.IX.90, pág.32) para uns altres "les economies regulades fonamentalment pel mercat no només són les més eficaces sinó que, bé gestionades, poden ser també les més justes" (Aranzadi, C. " Igualitarismo, eficiencia económica y justicia", El País 27 septiembre 1990. pág.58).

Potser el nostre diàleg podria encaminar-se cap a la construcció d'una nova visió del Mercat que no partís de la seva actual idolatria ni del seu unidimensionalització al voltant de les qüestions econòmiques. El Mercat només té una funció instrumental i, davant l'aparició d'una reivindicació socialista del mateix, hauríem d'admetre que ell no és un instrument exclusivament al servei del capitalisme. Podríem, per exemple, apropar posicions reconeixent que "el mercat avui dia pot ser considerat com un mecanisme de distribució que ha demostrat una raonable funcionalitat instrumental en condicions de veritable competitivitat" (Tezanos, J.F. "La crítica de la razón económica y la razón de la crítica social", en “El socialismo del futuro”. nº3 1991 pág. 69). Encara que aquesta raonable funcionalitat és, evidentment, incompatible amb una dinàmica lliure, incontrolada, dels mecanismes interns del mercat, doncs ja hem esmentat les nombroses disfuncions associades a un mercat deixat al desenvolupament independent de les seves forces interiors.

L'economista Julio Segura considera que és un error l'afirmació que el mercat és eficient en l'assignació de recursos, perquè no existeix cap fonament empíric que l'avali i perquè més aviat "el mecanisme competitiu genera incentius al comportament no competitiu" (Segura, J. Competencia, mercado y eficiencia" Claves nº 9,1991. pág.23). Hi ha nombrosos casos on posicions de poder violenten les lleis del mercat; es fomenta el proteccionisme i el lliurecanvisme o s'estableixen unes relacions desiguals entre el Nord i el Sud; o s'estimula la tendència a l'oligopoli i al monopoli, etc... Per tot això "identificar la seqüència capitalisme-propietat privada amb el tàndem competitivitat-eficiència és una afirmació ideològica" (Segura, J. o.c. pàg.23).

dijous, 9 de juny del 2011

Qui representa l’Islam?

Sembla, si res no es torça a última hora, que a finals d’aquest mes s’hauran aprovat les condicions que permetran renovar la representació dels musulmans a Espanya. ¿Sota quina formula?. Això és encara un misteri. Pot ser sota el nom de la Comisión Islámica de España o amb el nou nom del Consejo islámico español. Tot està obert, o així ho sembla. Aquest procés de renovació ha durat massa. S’han perdut molts mesos, quasi més de dos anys. Durant aquest temps s’haurien pogut endegar i dur terme algunes iniciatives per endreçar la situació de l’Islam a Catalunya i que, per prudència i responsabilitat institucional, s’aturaren. Ni s’ha fet la gran mesquita de Barcelona, tot i haver-hi condicions favorables per fer-ho, ni s’ordenà la formació dels imams. Com tampoc fou possible dur a terme una iniciativa innovadora per aportar transparència i eficiència a la construcció de mesquites en altres ciutats de Catalunya. Tot això, i altres coses, quedaren aturades per no entorpir el que havia de ser la renovació de l’òrgan representatiu dels musulmans. Ben vingut sigui aquest moment.

Quan això sigui així, s’haurà de revisar el que s’ha fet bé i quines són les dificultats que han dilatat tant aquest procés. El govern de l’Estat haurà d’examinar si s’han pres les decisions correctes en els moments oportuns; el govern marroquí haurà de revisar la idoneïtat de la seva política en relació a la comunitat marroquina a l’estranger i si això pot haver afectar a la consolidació de l’Islam a Espanya. Les organitzacions federatives dels musulmans espanyols, la FEERI i la UCIDE hauran de valorar si el seu sentit patrimonialista de la representació dels musulmans ha pogut dificultar el funcionament de la Comisión Islámica de España. Les altres associacions i federacions sorgides per la inacció de les anteriors hauran d’analitzar si han sabut administrar el tempo de tot aquest procés. Hi ha moltes preguntes que tots ens haurem de fer per tal de poder donar una explicació al perquè s’ha arribat a aquesta situació.

Ara cal posar-se a treballar activament per tal d’assolir una bona representació dels musulmans. Són temps nous en un escenari polític general que, a curt termini pot canviar profundament. A nivell local, els nous consistoris han de tenir interlocutors clars i enfortits de la comunitat musulmana que permetin substituir la pràctica viciada de pensar que l’imam és el representant dels musulmans. Per la seva part, els catalans musulmans han d’aconseguir tenir el pes que els hi correspon per nombre i diversitat en el nou òrgan col·legiat de representació. En aquest sentit, cal preveure totes les aliances que es vulguin, però en cap cas això s’ha de fer en detriment de la qualitat de la representació i, molt menys, sacrificar els interessos de la comunitat musulmana de Catalunya per afavorir algun interès particular.

dimecres, 8 de juny del 2011

Els evanescents pactes polítics

Si els ciutadans tinguessin més memòria cívica o, en el seu defecte, revisessin les hemeroteques, descobririen la fragilitat evanescent de les afirmacions d’alguns dirigents polítics. La realitat, diuen, sempre supera la ficció i, en aquest cas, la realitat política esmicola la duresa de les grans afirmacions política. Això és molt evident quan calen fer pactes post-electorals per la governabilitat dels municipis. Les afirmacions genèriques proposades com a principis generals no tenen res a veure després amb el que les realitats locals acorden sota el principi (???) de les peculiaritats locals.

El sistema d’elecció d’alcaldes / alcaldesses és pervers. No és veritat que els ciutadans escullin la persona que serà alcalde. No és així. L’alcalde l’escull el plenari de l’ajuntament constituït pels regidors que sí han estat votats popularment. Són els regidors els que tenen l’oportunitat d’atorgar la condició d’alcalde / alcaldessa. Pot ser caldria revisar aquesta situació per tal que aquesta elecció representés millor la voluntat popular de manera directa.

Una iniciativa podria ser fer l’elecció directa de l’alcalde / alcaldessa de forma separada de la resta de regidors. Una altra possibilitat fora plantejar l’elecció a dues voltes per tal d’assegurar majories clares al front de les alcaldies. És veritat que la majoria la tenen els que són capaços de formar una majoria de govern, però més d’un cop els pactes es fan per anar en contra d’algú. Alguns d’aquests pactes si fossin explicats en el programa electoral podria provocar alguna modificació de la intenció de vot. Tal com està organitzat ara, la votació dóna els regidors una acumulació de poder que va més enllà del que expressen els ciutadans en l’acte democràtic de votar. Una altra possibilitat, menys recomanable, fora donar automàticament a la llista més vota la majoria per tal de governar sense pactar. Tot és possible, si la voluntat de canviar és per acostar més la representació política a la voluntat popular i no falsejar-la amb alguns pactes post-electorals.

dimarts, 7 de juny del 2011

La grandesa de la petitesa





Una ciutat està plena de petits racons complaents a la mirada de l’esperit. Són espais on la mirada és perd sota l’evocació de sensacions totes satisfactòries per les vivències interiors. La contemplació del brollador d’un jardí públic pot ser suficient per adonar-nos de la bellesa espontània i gratuïta. El brollador pot aturar el temps tot i el curs continuat de l’aigua. Un cop el temps a les nostres mans es poden visitar els plecs de l’ànima. Són aquests instants quan la capacitat de meravella humana descobreix la grandesa dels petits detalls.

L’urbanisme de les ciutats han d’oferir aquests detalls inesperats de pau i bellesa. La vida accelerada de l’urbs ha de compensar-se amb la possibilitat d’aturar-se i poder contemplar la bellesa del disseny o el treball ben fet de l’artista. Totes aquestes sensacions les he tingut avui contemplant uns petits racons que l’amabilitat del gestor públic ha sabut crear en el passeig de Sant Joan de Barcelona. Moltes gràcies.

dilluns, 6 de juny del 2011

Cristianisme social

¿Què fer per sortir de la crisi, de les múltiples crisis que ens envolten? Moltes persones es fan aquesta pregunta. Hi ha tantes respostes com analistes i experts que opinen. Unes respostes proposen camins molt tècnics, únicament compresos pels especialistes. Però hi ha altres respostes que, sense negar la necessitat de la reflexió tècnica, senyalen altres direccions. En aquest sentit són interessants les reflexions que reiteradament a fet enet XVI i que estan ben sintetitzades en l’encíclica “Caritas in veritate”

Els cristians catòlics hauríem de proposar amb convenciment que en la Doctrina Social de l’Església hi han algunes pistes per sortir de la crisi. Hi han indicacions i suggeriments que permeten analitzar la crisi des d’una perspectiva integral (holística). Ja que la crisi és avui un sotrac profund de tot un sistema que ens creiem immutable. El sistema està en crisi perquè s’ha col·lapsat l’economia, hi ha desconfiança política i els valors forts s’han tornat líquids. .Per això ara es el moment perquè els cristians defensem el sentit del cristianisme social. Aquell cristianisme que va tenir el valor de proposar, després de la II Guerra Mundial, un camí per enfortir l’Estat el Benestar i encetar el camí de la construcció de la unitat europea.

Ara és el moment perquè l’Església catòlica torni a parlar, amb convenciment i entusiasme, a la societat contemporània del missatge social del cristianisme. Missatge que neix de la contemplació i compassió davant del sofriment del germà, que troba el seu sentit en el Sermó de la Muntanya i que s’exemplifica en les paràboles del judici final i del Bon Samarità.

diumenge, 5 de juny del 2011

El discerniment polític

¿Què fer ara ? Aquest es la pregunta que es fan moltes persones al llarg de la vida. En aquestes circumstancies, l’espiritualitat cristiana, la vida cristiana en general, recoma emprar el discerniment. Aquest mètode es el proposat, per exemple, per Sant Ignasi en els seus exercicis espiritual. És situar-se davant de Déu i, a través d’una pregària i una pràctica intentar esbrinar quina és la voluntat de Déu. No aniria malament que alguns decisors politics empressin, el sentit d’aquest mètode per albirar el que cal fer ara en el moment de determinar els pactes politics pels propers quatre anys o mes.

Seria bo que els negociadors de pactes es deixessin guiar per la idea de buscar el recte camí cap el be comú en lloc dels seus interessos particulars. La gran temptació es deixar-se emportar per això darrer. No sempre aquests interessos són personals, també poden ser de partit o similars. Una variant restrictiva d'això és reduir l'horitzó de la decisió a la immediatesa del curt termini i no veure amb mes perspectiva. Un possible càlcul de rèdit ràpid pot enfosquir l’horitzó estratègic. A voltes, el tacticisme pot estar condicionat per la posició política o l’estatus de qui fa l’anàlisi. Es molt humà procurar conservar la posició adquirida, però això pot estimular la visió conservadora de la realitat. El discerniment ha d’ajudar a diferenciar el risc del manteniment de la posició social. A voltes, la política significa renunciar en uns aspectes, per créixer en uns altres.

Unes altres dimensions del discerniment polític són la responsabilitat, la comoditat i l'equilibri emocional. La rancúnia i el ressentiment només poden estimular actituds agressives on la intel·ligència emocional pot induir falses apreciacions. De tal manera que la responsabilitat política es pot anul·lar mogut per uns sentiments d’enuig. Els sentiments que genera la dissort d’un mal resultat pot empènyer a la marginalitat política sense adonar-se que la raó pot aconsellar altres vies més eficaces per modificar el panorama política. Barricada o influència, aquest és un dels altres dilemes pel discerniment polític. La responsabilitat també és amb les persones properes. Alguns cops la temeritat política pot fer oblidar que, més enllà dels beneficis personals, hi ha uns compromisos adquirits amb altres persones. Recordo un cop el dilema moral d’un alcalde que explicava que en la seva decisió de pactar o no hi anava implícit el futur professional d’unes persones.

El discerniment també ha d'estar atent al que opina la societat. No es tracta de governar a partir de la demoscòpia, però si escoltant i tenint present els desitjos esperançats de la societat. Ja que la veritat s’il·lumina amb el diàleg, és bo parlar i escoltar el que demanen les persones. En aquest sentit, en la societat s'escolten veus que demanen una nova manera d'entendre i fer política bastant diferent a la que impera en les direccions dels partits. Les persones esperen voluntats d’entesa i de cooperació per tal de sortir de la crisi. Des de la societat es demana un esforç d’enteniment per trobar camins concrets que sumin en lloc de restar o dividir. Aquests criteris, com d’altres, poden ajudar a construir un senzill mètode pel procedir en el discerniment polític.

dissabte, 4 de juny del 2011

Petit recull de pregàries XX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

5 juny 2011 “Estremeix-te terra, davant del Senyor” (Sl 114,7)

6 juny 2011 “No ens donis a nosaltres la glòria, no ens la donis Senyor; dóna la glòria al teu nom, perquè tu ets fidel en l’amor” (Sl 115,1)

7 juny 2011 “El Senyor és just i bengine, el nostre Déu sap compadir (116,5)

8 juny 2011 “L’Amor del Senyor per nosaltres és immens, la seva fidelitat durarà per sempre” (Sl 117,2)

9 juny 2011 “Enaltiu el Senyor, que n’és de bo! Perdura eternament el seu amor” (Sl 118,1)

10 juny 2011 “Recordeu la promesa que em vau fer, i que manté la meva esperança” (Sl 119,49)

11 juny 2011 “Això és el que em conforta les penes, la vostra paraula que em promet la vida” (Sl 119,50)

divendres, 3 de juny del 2011

Diàlegs per un amic neoliberal XVIII. Un intervencionismo del Estado diferente

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

És innegable que el nou model de Sistema de Benestar contempla un cert grau d'intervenció estatal i això pot ser motiu perquè molts neoliberals segueixin criticant-ho pels seus efectes socials no desitjats. No obstant això aquesta actitud hipercrítica contrasta amb el pragmatisme practicat per alguns corrents liberals, les quals, després d'una revisió dels seus postulats, admeten i justifiquen la necessitat d’uns graus d'intervencionisme. K. Popper, per exemple, sosté la impossibilitat de renunciar a un certa ampliació del grau d'intervencionisme estatal més enllà del que haguessin imaginat els liberals primitius. Doncs de no ser així no hi hauria coexistència, ni la redistribució de la riquesa asseguraria la justícia (K. Popper. Discurs pronunciat en la clausura del simposi internacional ""Mutación de valores en las sociedades europeas y magrebíes". Barcelona 1991)

La pròpia complexitat de la societat moderna ha contribuït a ressituar els criteris liberals referents a l'intervencionisme estatal. Hi ha una sèrie de dades que demostren que, malgrat la reculada política soferta per els qui advoquen per un model intervencionista clàssic, "l'Estat del Benestar no ha retrocedit, sinó que intervé de manera diferent" (Rodriguez Cabero, G. " Estado de Bienestar y Sociedad de Bienestar. Realidad e ideología", en Estado, privatización y bienestar, Icària, Barcelona 1991. pàg. 17). La nova realitat social ha imposat una aproximació pragmàtica al tema, de tal manera que les distàncies entre determinades posicionaments anti o pro intervencionistes semblen haver-se reduït. De tal manera que "han emergit noves orientacions teòriques i pràctiques que invaliden el discurs de més societat i menys Estat i, per contra, plantegen la possibilitat de diferent Estat i diferent societat que facin avançar la reforma social, com a ciutadania social, en forma de gestió pluralista del benestar" (Rodríguez Cabero, G. ibíd. pàg.40).

Malgrat aquestes noves orientacions que pren en una part del liberalisme persisteixen importants prevencions, encara que alguna d'elles alerten de perills que són certs i que s’han d'evitar. Com és el cas, per exemple, el que cita M. Vargas Llosa quan reconeix que la intervenció de l'Estat és necessària però no deixa de ser "un mal perquè la seva existència representa en tots els casos, àdhuc en els de les democràcies més lliures, una retallada important de la sobirania individual i un risc permanent que creixi" Vargas Llosa, M. “Karl Popper y su tiempo", Claves nº 10, Marzo 1991,. pág 10.

dijous, 2 de juny del 2011

Partits polítics d’inspiració islàmica

Els diaris comenten que Josep Antoni Duran Lleida, en qualitat de president de la Comissió d’Afers Exteriors el Congrés de Diputats, i altres diputats s’han entrevistat amb Mohammed Saad al-Katatni secretari general del partit Llibertat i Justícia promogut pel moviment Germans Musulmans. El gest polític és d’enorme transcendència i és positiu. L’experiència dels demòcrata cristians catalans pot ser molt útil pels procés de moderació emprès pels Germans Musulmans. Aquests sempre havien estat perseguits i controlats pel govern Mubarak. L’hostilitat continuada contra ells els havia radicalitzat i era fàcil intuir que alguns dels seus membres es trobaven a un pas de l’islamisme radical. No obstant, el seu comportament responsable en la revolta de començaments d’any ha fet entreveure que els Germans Musulmans han obert una nova etapa.

Les revoltes al nord d’Àfrica ha creat un altre escenari polític que ha afavoritat la moderació d’aquest tipus de moviments situats entre la política i la religió. Això és especialment evident en aquells països on els governs han deixat poc espai a la llibertat i la democràcia. En aquestes condicions, junt amb la fallida de les institucions de l’Estat, moviments del tipus Germans Musulmans, o algunes de les seves variants resultaven atractius per aquells sectors de la població que integren fàcilment la religió i la política. Situació que es dóna tant als països àrabs com entre alguns sectors de la immigració en els països occidentals. La democràcia cristiana catalana podria assumir la responsabilitat d’explicar a aquests partits o altres, com pot ser el partit marroquí Justícia i Caritat, el sentit de treballar en política des de una perspectiva secular sense renunciar a la inspiració religiosa dels seus valors i principis bàsics.

dimecres, 1 de juny del 2011

Per què em pegues?





La càrrega de la policia del passat divendres a la plaça Catalunya ha provocat moltes respostes d’indignació. Hi ha ciutadans que han mostrat de moltes maneres el seu rebuig a l’actuació desproporcionada dels mossos d’esquadra. Alguns d’aquests ciutadans han esdevingut “nous indignats” al copsar la ira mostrada per algunes autoritats públiques contra els joves que, de forma pacífica pretenen agitar les consciències instal·lades en la benestant societat catalana. L’exercici de realisme que comporta tota acció política no hauria de fer oblidar la necessitat de rebre l’alè utòpic d’aquelles persones que tenen encara capacitat de somiar noves possibilitats.

Per tot això, l’experiència quotidiana de la plaça de Catalunya i la repressió exercida per la policia ha sacsejat algunes consciències cristianes. De lluny estant, el bisbe de Lleida, s’ha sentit interpel·lat per unes imatges que parlen per sí soles. D’altres, més propers a la plaça pública que és la de tots, callen. També hi ha altres cristians que han participat activament en la protesta de la plaça de Catalunya de Barcelona i, com a conseqüència d’això, patiren en el seu cos les conseqüències d’una mala decisió política. Entre els indignats de la plaça Catalunya hi ha vàries persones vinculades a “Cristianisme i Justícia”. El passat dissabte es feu la trobada anual del nucli directiu d’aquesta fundació dels jesuïtes de Catalunya. A l’inici de la reunió, en el moment de la pregària inicial, s’escolta, en actitud orant, el següent text escrit per Tere Iribarren que ara voldria compartir amb tots els lectors d’aquest blog.

Per què em pegues? Per què no vas a cara descoberta? Per què no em mires als ulls?
Només sóc un ciutadà com tu, que somnia amb un món més just.
No tinc cap més lloc que la meva ciutat per ajuntar-me amb altres i de manera cívica dir als que passen que esperem fer un món millor.
No esperava aquesta càrrega policial i aquesta actuació difícil d’entendre des del nostre eslògan de pacifisme i serenitat.
No m’he cansat, no ens hem cansat, hem sofert una agressió totalment injusta.
Per què em pegues? Qui t’ha manat entrar en un espai comú i prendre’l així, amb violència, ferint-nos.
No heu fet sinó augmentar la nostra indignació, encara és més urgent una acció conjunta, esperançada i resistent.
Per què em pegues?

Us demano, en la mesura que pugueu difongueu aquest text. De manera especial feu-lo arribar als que tenen possibilitats d’evitar que es tornin a repetir fets com el del passat divendres 29 de maig.