La metamorfosi i la religió

Per casualitat he rellegit un comentar que vaig escriure fa uns quants anys sobre un excel·lent article, “Elogio de la metamorfosis”, del sociòleg i filòsof francès Edgard Morin. Per la seva vigència penso que val la pena reproduir-lo. Aquest pensador utilitza la metàfora del fenomen biològic de la metamorfosi per explicar com les societats contemporànies poden escapar-se del col·lapse que semblen avocades. Les societats modernes són i es comporten com sistemes complexos. Aquest model explica el sentit dels canvis de les societats actuals. Els esdeveniments ja no s'entenen per la relació de causalitat, sinó per les interaccions de diverses variables moltes d'elles totalment no predictibles. La vulnerabilitat és mes gran i això fa augmentar els riscos i les pors. L’individu percep major inestabilitat, intempèrie i desemparament. En aquest context, la humanitat descobreix la feblesa de la raó moderna per respondre plenament la profunditat de les preguntes existencials. Tota aquesta situació convida a mirar de nou el fet religiós per trobar algunes de les respostes que la raó moderna no ha pogut satisfer del tot. No es tracta de renunciar a la raó per confiar en el transcendent com a única explicació. S’albira un nou camí. Es tracta de complementar les dues esferes per tal que els individus puguin situar els seus referents. Les persones tornen a cercar valors sòlids compatibles en amb els valors aportats pel pensament il·lustrat.

Edgar Morin troba que la metàfora de la metamorfosis serveix per explicar el que cal fer per superar les limitacions de les societat moderna. Quan un sistema és incapaç de resoldre els seus problemes vitals o es desintegra o crea un nou sistema, sense renunciar a la seva singularitat, amb prou capacitat per resoldre’ls. Això és la metamorfosi. La metamorfosis es un canvi que respecta la identitat. Perquè la metamorfosi és un canvi sense destruir aspectes del passat que es consideren substancials d’aquesta identitat. La papallona i l’oruga són la mateixa espècie, però tenen formes diferents. El canvi proposat per la metamorfosi és adquirir noves qualitats conservant elements rellevants del passat. Les societats poden progressar sense necessitat de renunciar als signes d’identitat cultural, per exemple. Morin proposa conservar virtuts com la comprensió de l’altre, l’amor i l’amistat i abandonar criteris d’èxit basats en els bens materials, l’eficàcia, al rendibilitat o el càlcul d’eficiència. Per Morin els camins de la metamorfosis són limitats, però hi ha un objectiu contundent: salvar la humanitat. Aquest sociòleg creu que cal recórrer aquest camí i proposar a les noves generacions la possibilitat de lluitar per un causa comuna. Es tracta de saber proposar una esperança fonamentada en el convenciment de que és possible un món millor.

La llarga reflexió d’Edgar Morin sobre la metamorfosis m’ha recordat la proposta de Sant Pau de “despullem-nos, doncs, de les obres de la fosca i revestim-nos de l'armadura de la llum” (Rm 13,12a). De nou, els pensadors contemporanis retornen les seves mirades i les seves propostes, unes més explícites i altres menys, en els temes nuclears de l’experiència religiosa.

La bondat de limitar els mandats dels càrrecs electes

Les democràcia tenen els seus costos. És ben sabut que malgrat les seves imperfeccions és el millor de tots els sistemes polítics. Cert, però de tant repetir-ho ens podem oblidar de que es un sistema francament millorable. ¿Com¿?  a partir del desenvolupament de normes que corregeixin les seves limitacions. Una d'elles és, per exemple, la durada dels càrrecs electes. He escoltat moltes opinions, generalment molt encertades, que donen les raons per les quals es sa limitar els mandats: perill de pèrdua de creativitat, pervivència de càrrecs per tal d’afavorir interessos particulars, existència de clans que dominen i controlen el poder, pèrdua de contacte amb la ciutadania, et...

Hi ha raó que no acostuma sortir massa: el clientelisme. Aquest comportament, que té una connotació específica en el cas dels càrrecs polítics, també es presenta en el cas de càrrecs electes en algunes institucions privades o socials. En aquests casos he observat que poden crear-se importants unes dependències entre l’electe i els seus electors basades en el tràfec de favors que, a mig termini afavoreix els comportaments clientelars. Així, la persona que depèn d’un cos electoral i vol perpetuar-se en el càrrec procurà afavorir els seus electors per tenir assegurada la seva elecció. Per resoldre aquest fenomen seria una bona pensada aplicar a tot càrrec electe la limitació de mandats desitjada pels càrrecs polítics. 

Com estranger a casa meva

Aquest cap de setmana lluminós de sol he anat de compres pel centre de Barcelona i el diumenge he tafanejat un hotel recentment obert al costat de casa meva. Un hotel més en un barri que comença estar saturat d’hotels, tot i que encara se’n construeixen més just al costat de la famosa gran illa pacificada de trànsit que tants problemes ha creat. No sóc massa comprador, més aviat entro a moltes botigues, miro, pregunto i com que tot ho trobo car, me’n vaig sense comprar res o, amb una vaga intenció de tornar-hi més endavant, cosa que no acostumo fer. Bé, el que volia comentar és que vaig tenir la desagradable sorpresa de descobrir les dificultats que té una persona catalanoparlant de que l’entenguin en les botigues del centre de Barcelona. En cap de les botigues que vaig entrar, en foren unes quantes, com tampoc l’hotel que vaig visitar el diumenge, se’m dirigiren en català de forma espontània. Tot seguit, quan intentava comunicar-me amb ells, naturalment en català, la majoria em respongueren que no m’entenien. Després de remugar un petit instant vaig decidir parlar en castellà, alguns venedors em digueren que no m’entenien. Només parlaven en francès, anglès o portuguès. La situació fou insòlita.

¿Què està passant a la Barcelona ciutat de miracles i prodigis? ¿És normal tot això? ¿com pot ser que en la capital dels catalans el català sigui una llengua en desús relacional? Resultà una anècdota poder parlar en català amb algun venedor. Això sí, tots molt amables i educats, però lingüísticament una nul·litat. Els actors implicats en fer de Barcelona una ciutat cosmopolita, amb personalitat i singularitat, pots ser haurien de reflexionar sobre què fer davant d’aquesta situació. En primer lloc, els ciutadans no hem de renunciar a parlar en català com a primera llengua relacional quan anem a les botigues. I, si és el cas, explicar que volem ser atesos en català. Sempre amb tota la cortesia del món. Per la seva banda, els gerents de les botigues haurien d’esmerçar més esforços per garantir l’atenció en català dels seus venedors i, sobretot, l’ús del català com a llengua de primera relació. Les autoritats corresponents, sempre és enrevessat dir quina és aquesta autoritat, hauria d’implicar-se més per tal que aquestes situacions no siguin normals. No pot ser que els catalans siguem uns estranys lingüísticament a casa nostra.

Pantalles i escenaris

No hi ha tertúlia, tan se val el medi, on sempre hi ha algú que parla de passar pantalla o que tal cosa és més pròpia de la pantalla anterior. Opino que aquestes expressions empobreixen el món conceptual que sosté el llenguatge. Entenc que aquesta manera de parlar prové d’unes persones on la seva percepció del món es dóna majoritàriament a través de pantalles: de la televisió, de l’ordinador, del telèfon mòbil amb totes les seves variants, del cinema, de les consoles de joc, del monitors que controlen qualsevol activitat, etc... És un món plasmàtic, bidimensional i matisats per una gestió de colors que intenta, sense acabar-ho d’aconseguir, reproduir fidelment la realitat. En aquest context, l’expressió referent a la pantalla té sentit perquè aporta uns codis que donen comprensió i fàcil entesa al que es vol dir. Res a objectar, però aquest no és el meu codi.

Prefereixo parlar d’escenaris. Aquest terme humanitza l’expressió anterior, ja que l’escenari evoca al teatre amb els seus actors, arguments, diàlegs i silencis, profunditat de la boca escènica, llum o foscor, plans d’actuació, interpretació, papers diferents, gèneres teatrals, decorats, espectadors, música si s’escau, amabilitat, màgia i il·lusió. La teoria dels escenaris ha conformat, en bona mesura la manera de pensar de moltes persones. No és casualitat que es parli d’actors polítics o socials. Pensar en escenaris permet jugar a la composició de la complexitat, sempre millor representada en tres dimensions que en dos per més es pugui similar. La complexitat de la societat no es pot reduir a pantalles. Com si fos tan fàcil canviar la realitat com el que canvia de canal de ràdio o televisió. Si ho fem, probablement reduïm també la nostra capacitat de pensament, malgrat el que demana l’actual complexitat de la societat és precisament més capacitat analítica i de formular idees que representin la realitat.

Organitzacions obertes o tancades

Les religions, com tota estructura social humana, necessita promoure la seva cohesió interna a fi d’assegurar la seva supervivència i perdurabilitat. Per fer-ho, les organitzacions socials s’esforcen per enfortir la seva coherència interna i la seva disciplina. Però, a la vegada, per tal de resultar atractives als membres i captar-ne de nous es troben sotmeses a dinàmiques exògenes d’obertura al seu entorn. Apertura i coherència són dos actituds generen un equilibri inestable en el qual es mouen la majoria d’institucions, entre les quals es troben també les religions.

Aquest equilibri pot decantar-se fàcilment cap a qualsevol dels extrems provocant reaccions oposades per contrarestar els efectes no desitjats. Així, un excés d’apertura a l’entorn, a les altres persones, al desconegut en definitiva, genera temor que es manifesta, a modus de defensa, un tancament de la institució, un increment de la preocupació per la coherència interna. També es manifesta un fenomen a l’inrevés. L’excessiva preocupació per la coherència interna, la disciplina i la homogeneïtat tanca les organitzacions i les allunya de tot el que és extern, tant altres persones com idees i visions diferents. El resultat és l’aparició d’organitzacions tancades i insensibles al diàleg amb el seu entorn. Aquest comportament organitzatiu té correspondència amb el caràcter de persones. De tal manera, que els individus d’amplitud de mires i de pensament creatiu es troben còmodes en organitzacions obertes, mentre que les persones timorates i pusil·lànimes, rígides i obcecades es troben còmodes amb institucions rígides i tancades.

Veritats indiscutibles

De nou, tal com ens té acostumats, Salvador Cardús, ha escrit un bon article (Els informes, la nova propaganda, diari Ara del 9 de febrer) sobre el papanatisme, a voltes manipulació, d’algunes dades sociològiques. Ell, que és de l’ofici, alerta sobre la seducció de veritat que s’envolten en alguns estudis farcits d’indicadors, d’índex de tota mena, sovint pronosticadors de calamitats o tènues adversitats. Sembla que quan més alarmants siguin, més ressò obtenen en els medis. La crítica de Salvador Cardús és sobre la banalitat d’alguns d’aquests estudis. Són febles i insostenibles des de l’anàlisi crítica.

Si aquestes dades tenen predicament, és perquè es fonamenten en el que s’anomena el poder dels experts. Les persones atorguem poder, o confiança, a altres persones (institucions) segons diversos factors. Un d’ells és el grau de fiabilitat de les dades que ens aporten. És evident que si aquestes estan vestides d’una suposada base científica, qui som nosaltres per qüestionar-les? Aquest és l’engany. Des d’aquest supòsit, és fàcil donar gat per llebre. És evident, que hem de ser més crítics alhora d’analitzar certes dades que diàriament se’ns presenten com veritats indiscutibles.

Identitats reparadores

Els canvis accelerats del món, a voltes incompresos i desconcertants, moltes persones perceben que els fonaments existencials trontollen. Sembla que aquests canvis qüestionen aquests principis o, simplement, els declaren obsolets. A més, moltes institucions que havien exercit la funció d’ordenar i aglutinar les persones establin vincles socials també es troben en el centre de les crítiques i desconsideració. L’enfonsament d’aquestes institucions crea una profunda confusió i és causa d’un cert desordre emocional.

Davant d’aquesta situació, han aparegut diverses propostes amb pretensió d’aportar una identitat salvadora i reparadora davant del desconsol que provoquen aquestes  situacions. Aquestes propostes identitàries poden sorgir des de diversos llocs: la política, la cultura, els moviments socials, la natura i els àmbits religiosos. Algunes d’aquests propostes resulten atractives i, fins i tot, poden resultar atractives i ser motius d’importants mobilitzacions amb notable transcendència política.

Mereix una atenció especial, les propostes d’identitat proposades per corrents fonamentalistes o tradicionalistes d’inspiració religiosa. La majoria d’aquestes propostes, no només representen una exaltació de la dimensió religiosa, sinó que també són propostes d’organitzar la societat exclusivament a partir dels principis religiosos al marge de la lògica política democràtica. Per algunes persones, aquestes propostes resulten atractives i provoquen importants adhesions perquè s’interpreten com respostes globals davant dels mateixos fenòmens de globalització. El risc de tot això es convertir el que és, en principi, la recerca d’una identitat perduda en una cosmovisió que anul·la i s’enfronta, alguns cops violentament, amb altres comprensions de la vida.

Bisbes, capelles i diaques

Segons l’anuari estadístic de l’Església catòlica el nombre dels bisbes al món ha augmentat en 40 prelats, arribant a ser 5.173 en total. Al contrari de la tendència dels últims anys, que era augmentar el nombre de bisbes diocesans i disminuir el de religiosos, darrerament han augment tots dos. Els bisbes diocesans són 3.945 (28 més), mentre els bisbes religiosos són 1.228 (12 més). L'augment dels bisbes diocesans afecten a tots els continents excepció d'Oceania (-5): Amèrica (+16), Àsia (+8), Àfrica (+3) i Europa (+6). Els bisbes religiosos augmenten a tot arreu: Àfrica (+2), Amèrica (+1), Àsia (+ 6), Europa (+3), i es mantenen sense variació a Oceania. 

 El nombre total de sacerdots al món ha augmentat en 1.035 respecte a l'any anterior, arribant a ser 415.348 en tot el món. Malgrat aquest augment, a Europa hi ha un descens en el nombre de sacerdots - 2.283 i molt poc a Oceania -3. Mentre que els augments en sacerdocis es donen a l'Àfrica (1693), Amèrica (188) i Àsia (1440 ). Els sacerdots diocesans al món han augmentat globalment en 971 persones, arribant a ser 280.532, amb augments significatius a a Àfrica (+1.1.86), Amèrica (+539), Àsia (+900), Oceania (+19). Europa destaca també en la disminució de capellans diocesans, han disminuït en 1673persones. Els sacerdots religiosos han augmentat en el seu conjunt de 64 persones i arriben a ser 134.816 en total. Es consolida la tendència observada en els últims anys, increment significatiu a Àfrica (+507) i a Àsia (+540), mentre les disminucions afecten Amèrica (-351), Europa (-610) i Oceania (-22). 

 Els diaques permanents al món han augmentats en 1.091 persones fins arriba a ser 43.195 en total. L'augment més consistent es confirma una vegada més a Amèrica (+684) i a Europa (+373), i relativament menor a Àfrica (+8), Àsia (+8) i Oceania (+18). Els diaques permanents diocesans al món són 42.650, amb un augment total de 1.084 persones. Creixen a tot arreu: a Àfrica (+5), Amèrica (+660), Àsia (+23), Europa (+381), Oceania (+15). Els diaques permanents religiosos són 545, augmentant de 7 persones respecte al any anterior, amb augments a Àfrica (+3), Amèrica (+24) i Oceania (+3), i disminucions a Àsia (-15) i Europa (-8).

Les desigualtats generen violència

Göran Therbon és un sociòleg suec prou conegut com a representant de la generació de marxistes analítics sota el mestratge de Jon Elster. En la seva recent obra La desigualdad mata ofereix unes claus força interpretatives de la situació actual. Des de 1945 fins a 1975 les desigualtats internacionals havien anat creixent degut al desenvolupament econòmic d’Occident, mentre que dins de cada país les polítiques keynesianes de la despesa social les apaivagaven.

Però a partir de 1980, les noves polítiques neoliberals ha provocat l’efecte invers. Les desigualtats internacionals s’estan reduint, especialment gràcies al creixement econòmic de potències com Xina i Índia, mentre que les internes de cada país s’aguditzaven per efecte de la devaluació dels salaris i les retallades de la despesa social.

Therbon augura un futur incert perquè aquesta situació, que ara per ara, sembla que anirà a més, en lloc de cohesionar les societats les desfà. Aquesta situació és, segons aquest autor, signe d’una violència estructural.

Respectar el dret al dolor

Algunes de les imatges entorn a l’accident de l’avió de Germanwings m’han fet reflexionar sobre els límits que han de tenir tota cobertura informativa. No s’hi val tot per tenir per audiència i quota de pantalla. Hi ha un dret a la intimitat que els periodistes no poden traspassar. M’ha incomodat enormement l’agressivitat mostrada per alguns periodistes per tal de tenir imatges colpidores del dolor dels familiars de les víctimes de l’accident. Ho trobo una obscenitat. Considero que en aquests moments cal respectar al màxim el dolor de les famílies i perquè aquest no és notícia. El sofriment per la pèrdua d’una persona estimada no mereix la cobertura informativa donada per alguns medis. Aquests, en aquests moments, el record o  l’evocació de la persona perduda l’han mostrat com una narrativa que persegueix tenir notorietat. El bon periodisme és una altra cosa, ha de saber transmetre amb cura i atenció els sentiments dels afectats i generar comunió en el dolor. En cap cas té sentit banalitzar aquests sentiments amb preguntes fútils i vanes. Això no és ni periodisme ni informació.

És bo recordar el que diu el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Els periodistes catalans aprovaren l’any 1992 aquest codi com a instrument per a la defensa d'uns mitjans de comunicació lliures i responsables, en el marc d'una societat plural i democràtica. En el seu punt novè “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d'aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin”. Ahir, tinc la impressió que alguns informadors, no segueixen aquest codi. Com tampoc respecten els principis constitucionals. Dins dels drets fonamentals la Constitució preveu, en el seu article 18.1 “es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge”. Aquest dret està ordenat abans de del dret a la llibertat d’informació que està regulada en l’article 20, la qual cosa senyala una certa rellevància de pes d’aquests drets.

Aquesta situació és greu i preocupant. Dóna la impressió que existeixen uns determinats mitjans de comunicació que sacrifiquen el dret a la intimitat per tenir més audiència. Sembla que tot  valgui per una quota de pantalla. Com en altres situacions, malgrat el que diguin les normes bàsiques de convivència, han de ser els propis periodistes com els seus editors els que regulin els seus comportaments. Per més que hi hagi una protecció normativa ha de ser l’ètica personal la que actuï a favor del respecte de la intimitat. Veient les imatges d’ahir, hom suggeriria a la policia que adoptessin unes mesures més efectiva de protecció a la intimitat que evitessin als informadors abraonar-se immisericordiosament sobre els familiars perseguint-los a la carrera pels passadissos de l’aeroport o pressionant-los per declarar en uns moments que sobren les paraules. He trobat exemplar el comportament de la gendarmeria francesa i els policies alemanys impedint l’accés dels periodistes als familiars de les víctimes. En aquests moments, s’agreixen aquestes actituds.

L’aïllament dels individus

La crisi de l’Estat del Benestar és més profunda que una simple fallida o desajust de les institucions socials sorgides a la fi de la II Guerra Mundial. Més aviat el col·lapse institucional són els efectes visibles d’una problema més profund, a l’ensems esdevé origen de nous problemes que incideixen en les persones. Davant l’enfonsament dels serveis bàsics oferts per l’Estat del Benestar les persones es senten insegures. Si abans es vivia confiadament amb percebre uns serveis públics bàsics de qualitat en l’àmbit sanitari, educatiu, social, cultural, habitatge i ocupació, ara no és així. La universalitat i qualitat en la prestació dels serveis públics són molt més vulnerables a les crisis econòmiques.

A l’anterior inseguretat cal sumar-li la incertesa davant dels canvis continus i ràpids d’un món global profundament agitat. Immers en aquesta situació l’individu modern té por fins ara desconeguda. La por no és bona consellera, sobretot si aquest individu es esquívol als referents morals i espirituals que en altres èpoques aportaven tranquil·litat interior i solidesa existencial. L’absència de referents contribueix a l’aïllament dels individus i la pèrdua de molts dels vincles que cohesionaven de la societat. L’individu modern assumeix aquesta nova situació admetent la seva desorientació i la necessitat de defensar-se del que li és estrany. El proïsme queda diluït en la desconfiança i la pèrdua de l’alteritat. En aquesta nova realitat hi ha poc espai per la misericòrdia. 

Augment de les preocupacions per l’odi religiós i ètnica

L’estudi del Centre d’Investigacions Pew sobre els principals problemes percebuts com a perills en 28 països del món mostra una variació d’aquesta percepció al llarg dels anys. Agafant els valors mitjos de cada país i estudiant la seva evolució entre  2007 i 2014 s’observa que hi ha hagut un canvi important en la identificació de la qüestió de l’odi ètnic i religiós com un dels problemes més rellevants de la humanitat., especialment en els països de l’Orient Mig. Mentrestant, en el mateix interval de temps, a Europa la preocupació ha evolucionat cap a les desigualtats.

El resum dels països enquestats i comparats evolutivament mostra que els dos grans temes en tots els països són l’odi religiós i ètnic, i les desigualtats, encara que varien lleugerament d’intensitat segons quina regió del món es tracti. A Espanya el 27 % de la població expressava que la desigualtat era un gran problema per la humanitat, però ara, 2014, afecta al 54%. A Itàlia el canvi és del 16% al 32% i a la Gran Bretanya del 14% al 25%. A l’Orient Mig el tema preocupant i en augment és l’odi religiós i ètnic. Al Líban aquest problema inquietava al 39% de la població, mentre que ara afecta al 58%; a Egipte s’ha passat del 16% al 34%. 

Els majors temors del món

El Centre d’Estudis Pew ha publicat un interessant estudi fet en diferents països sobre quins són avui els cinc temors considerats com les amenaces més importants per la humanitat. Les opinions varien força segons quin sigui el país enquestat. Al Mig Orient, lloc d’importants conflictes, la gent creu que l’odi religiós i ètnic són, de molt, la major amenaça per al món. En aquest cas, segons els resultats globals, es veu que l'amenaça de la violència religiosa i ètnica és  considerada una creixent amenaça per al futur del món. A Europa, la principal preocupació és per la desigualtat i la bretxa entre els rics i els pobres, i es considera que aquest problema anirà adquirint la condició de qüestió més important del món per part de les persones que viuen a les economies avançades, incloent-hi els Estats Units.

Si l’anàlisi es centra dins de cada país els resultats varien força. Els europeus en general estan d'acord que la desigualtat és la màxima amenaça per al món. Una mitjana de 32% de persones que viuen en set països de la UE diuen que la creixent bretxa entre els rics i els pobres és l'amenaça superior i la desigualtat és el primer perill en cinc països d’Europa. La desigualtat és citada com el problema més rellevant per un 54% de persones a Espanya i el 43% a Grècia, països en els quals les conseqüències de l’eurocrisi està sent especialment severa. La creixent bretxa entre rics i pobres preocupa a Alemanya (34%), Itàlia (32%), Polònia (32%) i França (32%). Al Regne Unit, l'odi ètnic i religiós (39%) es considera la major amenaça, seguida per la desigualtat (25%). La situació a Espanya és que el 54% consideren la desigualtat com el perill més rellevant, després les guerres nuclears (17%), els conflictes religiosos i ètnics (14%), els problemes del medi ambient (9%) i la SIDA i altres malalties (5%).

Cinc dels set països de l'Orient Mitjà identifiquen l'odi religiós i ètnic com la màxima amenaça per al món, amb un 34% de mitjana en aquests set països que diuen això. Cal advertir que aquesta enquesta es feu abans de l’aparició de l'Estat Islàmic. Al Líban, el 58% identifica l'odi religiós i ètnic com l'amenaça més alt, el més alt nivell de preocupació en tots els països enquestats. L'odi religiós és la principal preocupació entre els cristians libanesos (56%), musulmans xiïtes (62%) i els musulmans sunnites (58%) per igual. Però la preocupació per aquesta amenaça és també freqüent en els territoris palestins, Tunísia, Egipte i Israel.

Les opinions sobre més variades a Àsia. Tres de cada deu o més tailandesos (36%), els filipins (34%), la Xina (33%) i vietnamita (32%) consideren com a perill els problemes ambientals. Les divisions religioses i ètniques són molt valorades com a perill a Malàisia, Bangla Desh, Indonèsia i l'Índia. A Malàisia, els musulmans (35%) estan més preocupats que els budistes (22%) sobre l'odi religiós i ètnic. A Amèrica Llatina valoren quasi per igual, 26% i 25%, el perill nuclear i els problemes mediambientals. Tres de cada deu a Xile (30%), Veneçuela (29%) i el Brasil (28% ) identificar la propagació de les armes nuclears com el perill més important del món. Colombians, peruans i nicaragüencs avaluen els problemes ambientals com el major perill. A l'Argentina la major preocupació és per la desigualtat (32%).

Els africans coincideixen forà en que el SIDA i altres malalties infeccioses són la principal amenaça per al món. Àfrica té les taxes més altes de VIH / SIDA i el recent brot de Ébola s’ha estès a l'oest del continent  Ugandesos són els més preocupats per la sida (44%), seguit dels tanzans (41%), els africans del sud (35%), els kenyans (29%) i Senegal (29%). A Nigèria, on Boko Haram terroristes al nord conflictiva del país estan creant estralls, el 38% diu que l'odi religiós i ètnic és el major problema per al món. Als Estats Units el 27% de nord-americans situen el major perill en la desigualtat, un 24% en les tensions religioses i ètniques, un 23% en les armes nuclears, un 15% en els problemes mediambientals i només un 7% en la SIDA i altres malalties infeccioses.

Desmemoria

Tempus fugit és una locució llatina que significa el temps s'escapa. Aquesta sensació convida a viure la vida a l’instant, instal·lats en tant lloat carpe diem, perquè no és pot perdre el temps que s’escapa entre les mans com l’aigua. Aquesta expressió apareix per primer cop al llibre III de les Geòrgiques, poema escrit pel poeta llatí Virgili on es diu textualment “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus" (Però fuig entre tant, fuig irreparable el temps). No obstant, la rapidesa dels canvis en les societats modernes, aporten una altra dimensió a aquesta sensació de fugacitat: la pèrdua de memòria.

Tinc la sensació que els temps moderns transmuten una altra expressió llatina “ad memoriam rei perpetuam” (per perpetua memòria d’un assumpte). Més aviat sembla que la memòria, especialment la política o la mediàtica, per exemple, estan sotmeses a la pràctica anunciada per Ciceró en De senectute “memoria minuitur nisi eam exerceas” (la memòria disminueix sinó l’exercites). Hi ha un permanent exercici de desmemòria que al final porta l’amnèsia selectiva en relació a determinats temes. En aquests moments es produeix el lapsus memoriae, la falla de la memòria. Això es veu, per exemple, en determinats temes tractats pels mitjans de comunicació. Apareixen un bon dia, són actualitat durant un temps i després, quasi per encantament, desapareixen. Deia fa anys Josep Maria Espinàs que els diaris haurien de tenir una secció permanent dedicada afer el seguiment d’aquells temes que, des de la més rabiosa actualitat, han passat a ser oblidats de forma total i absoluta. Pot ser així, evitaríem la cruel pèrdua de memòria. 

Reivindicació del passat

Vivim en un món accelerat. Els esdeveniments van tan ràpids que el present és fugisser. Tot sembla  abocat al futur que arriba a una velocitat vertiginosa, però quan ja ha arribat s’esvaeix, no per ser un passat recordat sinó un tènue record abocat a l’oblit. El present està atrapat per la immediatesa. Les noves tecnologies han permès estar unitats en la xarxa comunicativa que exigeix respostes ràpides sense masses matisos. Tot s’accelera per les possibilitats de contestar missatges de correus al mateix moment que arriben o participar de la difusió de comentaris a través de les xarxes socials. La hiperconnexió anul·la la possibilitat de viure pausadament el present perquè estem massa atrapats per atendre el darrers missatge o avís de qualsevol aparell mòbil. Les comunicacions van allà on van es persones.

Aquesta pressió per la immediatesa ens impedeix d’adonar-nos que la història i la petita vida personal és un trànsit entre el present i un passat que ens ha permès arribar on som i un futur que es construeix, en bona mesura per les decisions presses en els temps anteriors, sempre passats pel futur que s’imposa. La reivindicació del carpe diem, sempre necessària per evitar quedar-nos atrapats per un futur que encara no és, el momento mori,  no ha de fer-nos perdre la perspectiva que existeix un temps pretèrit teixit de molts camins d’humanitat que han conreat el present que es margina. El carpe diem pot trobar raó en l’expressió evangèlica de no preocupar-se pel demà, que aquesta ja vindrà amb els seus problemes “no us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps” (Mt 6,34). Però la tirania del present no ens ha de fer oblidar que és el passat no és un referent aïllat del present, sinó que forma part del mateix present. El present no té sentit sense han passat que l’ha fet possible i l’explica.

Recomanacions pels majors de 60 anys. IV

Un bon amic m’ha fet arribar 20 consells per la gent que passa dels 60. Com que em trobo en aquesta situació i bastant gent del meu entorn també i els que no hi estan en camí. Trobo adient reproduir, en diversos dies, aquests consells. Continuo amb les cinc darreres recomanacions.

Setzena recomanació. Parleu poc i escolteu més doncs la teva vida i el teu passat només us interessen a vosaltres mateixos. Si algú us pregunta sobre aquests assumptes, sigueu breus i procureu parlar de coses bones i agradables. Mai us lamenteu d'alguna cosa. Parleu en to baix i amb cortesia. No critiqueu res, accepteu les situacions tal com són. Tot és passatger. Recordeu que aviat tornarà a casa la vostre rutina. Següent recomanació. Els dolors i les molèsties estaran sempre presents, no les torneu més problemàtiques del que són parlant sobre elles. Intenteu minimitzar-les. Al final, elles us afecten només a vosaltres i són problemes vostres i dels vostres metges.

Divuitena recomanació. No viviu la religió com un fanàtic. El millor és que en breu, podreu fer les vostres comandes personalment. Tingueu una ment oberta a dialogar amb totes les tradicions de pensament i religions per conrear l’esperit. La següent recomanació és rieu, rieu molt, rieu de tot, vosaltres sou afortunats, vosaltres heu tingut una vida, una llarga vida, i la mort serà només una nova etapa incerta, així com va ser incerta tota la vida. La darrera recomanació és si algú us diu que ara no feu res d'importància, no us preocupi. El més important ja va ser fet: vosaltres i la vostre història, bona o dolenta, ja va succeir!

Recomanacions pels majors de 60 anys. III

Un bon amic m’ha fet arribar 20 consells per la gent que passa dels 60. Com que em trobo en aquesta situació i bastanta gent del meu entorn també i els que no hi estan en camí. Trobo adient reproduir, en diversos dies, aquests consells. Continuo amb cinc recomanacions més.

Onzè consell.  Mai useu l'expressió "en els meus temps", ja que el vostre temps és avui. Dotzè consell. No caigueu en la temptació de viure amb els fills o néts encara que de tant en tant aneu uns dies com a convidat. Aconseguiu millor una persona que col·labori amb les tasques de la llar i només prengueu aquesta decisió quan la fi estigui ben proper.

Següent consell. Pot ser molt divertit conviure amb gent de la vostre generació i el més important, no doneu feina a ningú. Catorzena recomanació. Cultiveu una afició com viatjar, caminar, cuinar, llegir, ballar, criar un gat, un cadell, tenir cura de plantes, jugar cartes, golf, ingressar a Internet, pintar, ser voluntari o col·leccionar alguna cosa. Feu el que us agrada i el que els vostres recursos us permetin. Quinzena recomanació. Accepteu totes les invitacions com festes familiars, aniversaris, casaments, anar a conferències. Visiteu museus, aneu al camp .... l'important és sortir de casa per una estona. Però no es disgusteu si no et conviden perquè de vegades no es pot. Segurament quan vosaltres éreu joves tampoc convidàveu als vostres pares a tot.

Recomanacions pels majors de 60 anys. II

Un bon amic m’ha fet arribar 20 consells per la gent que passa dels 60. Com que em trobo en aquesta situació i bastanta gent del meu entorn també i els que no hi estan en camí. Trobo adient reproduir, en diversos dies, aquests consells. Continuo amb cinc recomanacions més.

La sisena recomanació és que independent de l'edat, mantingui viu l'amor sempre. La següent és estigueu en tot moment net, gaudiu d’un bany diari, sigueu vanitosos, freqüenteu al perruquer, Arregleu-vos les ungles, aneu al dermatòleg, al dentista, i utilitzeu perfums i cremes amb moderació. Ja que encara que no sigueu guapíssims, estigueu almenys ben cuidats. La vuitena és res de ser molt moderns, intenteu ser clàssics. És trist veure gent gran amb pentinats i vestits fets per jovenets.

La novena recomanació e llegiu llibres i diaris, escolteu la ràdio, mireu bons programes a la TV, entreu a internet, envieu i respongueu e-mails, truqueu als amics. Manteniu-vos sempre actualitzats. El desè consell és respecteu l'opinió dels joves tot i que, de vegades poden estar equivocats.

Recomanacions per majors de 60 anys. I

Un bon amic m’ha fet arribar 20 consells per la gent que passa dels 60. Com que em trobo en aquesta situació i bastanta gent del meu entorn també i els que no hi estan en camí. Trobo adient reproduir, en diversos dies, aquests consells. Començo amb els cinc primers.

Primera recomanació. És hora d'usar els diners que s’havien estalviat durant tota vida. Usar-los per vosaltres, no per a guardar perquè en gaudeixin els que no coneixen el sacrifici d'haver-ho aconseguit, generalment persones que ni tan sols són de la família. Compte: No és època d'inversions per meravelloses que semblin, aquestes només li portaran angoixes i aquesta època és per tenir molta pau i tranquil·litat.

Segona. Deixeu de preocupar-vos de la situació financera dels fills i néts, no us sentiu culpables de gastar els vostres diners en vosaltres mateixos. Probablement, vosaltres ja els veu oferir el que va ser possible en la infància i joventut com una bona educació. Ara per tant, la responsabilitat és d'ells. Tercer. Ja no és època de sostenir a ningú de la vostre família; sigueu una mica egoistes, però no usurers. Tingueu una vida saludable, sense grans esforços físics. Feu gimnàstica moderada i alimenteu-vos bé.

Quart consell. Compreu sempre el millor i mes fi, al cap i a la fi és per a vosaltres. Recordeu que en aquesta època, un objectiu clau és gastar els vostres diners, en els vostres gustos i capritxos. Després de mort els diners només generen odis i rancors. Cinquena recomanació. Res d'angoixar-se per poca cosa. A la vida tot passa, siguin els bons moments que han de ser recordats, siguin els dolents que han de ser ràpidament oblidats.

La societat desvinculada

Dues cites ben diferents em serveixen per presentar el darrer llibre de Josep Miró “La societat desvinculada”. La primera referència són unes declaracions de l’actor italià Toni Servillo “ Ja no es creu en res ni en ningú. Vivim en la societat de la incertesa” La segona cita és una doble del filòsof francès André Comte-Sponville “necessitem una Europa que no sigui només un gran mercat, sinó també una civilització” i “cap ciència ens diu cóm hem de viure. Som nosaltres els que hem de respondre a aquesta pregunta. Podem fer-ho sense reflexionar, seguint les costums o els perjudicis de la nostra època. ¡Més val que reflexionem”

El llibre de Josep Miró és una resposta valenta al pensament que hi ha al darrera d’aquestes dues citacions. L’autor afirma que vivim en un temps de crisi, la qüestió de fons és “quina és la causa moral d’aquesta crisi”. Aquesta és la qüestió. Tot són símptomes d’una realitat més profundes, les arrels de l’arbre en el qual les fulles i les branques són manifestacions del problema de fons: “la ruptura dels vincles humans”.

Tot el llibre és una proposta sòlida i consistent per establir una diagnosi de la realitat actual. La teoria del vincle és la millor explicació integral del que passa a la nostra societat. La naturalesa del vincle humà és el fruït de la relació personal, les costums, l’ideal moral compartit, la història, les creences religioses. És impossible, diu en Josep Miró, que una societat assoleixi el benestar si està guiada per la primacia absoluta de l’individu. Si les persones es desvinculen es produeix una gran crisi moral. Que afecta el sentit dels referents transcendents i provoca una greu ruptura antropològica. En La societat desvinculada l’autor proposa primer un model per entendre la societat contemporània i, en segona instància, suggereix un camí a explorar per començar un nou començament social. Recomano la lectura del llibre tant per la seva diagnosi social com per les seves propostes i per les reflexions que provoca.