divendres, 31 de gener del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Un dels problemes dels cristians és la dificultat de transmissió de la fe. Els tradicionals mecanismes per transmetre la fe no són convincents. L’individu modern necessita un discurs sobre la fe comprensible i uns testimoniatges que fonamentin la raó de l’esperança cristiana. Cada cristià ha d’assumir que pot evangelitzar a partir del que és i fa. “Crist no em va enviar a batejar, sinó a anunciar l'evangeli, però sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi la seva força” (1 Co, 17).

En aquests moments de grans canvis necessitem escoltar persones sàvies i entenimentades. Els seus judicis seran justos i les seves paraules ens donen llum per seguir el nostre camí cap una societat fonamentada en la justícia, la fraternitat i la pau.

“Qui venera el Senyor es comporta així
i qui es fa seva la Llei obté la saviesa.
La Saviesa surt a trobar-lo com una mare,
l'acull com una esposa encara verge.
L'alimenta amb el pa de la intel·ligència
i li dóna a beure la seva mateixa aigua.
Si es recolza en ella no trontollarà,
si s'hi agafa fort no quedarà defraudat”.
(Sir 1-4)

La majoria de persones sabem quin és el camí que cal seguir per trobar sentit a la vida, la felicitat i la pau interior. Però no sempre hi fem cas. Estem massa sovint atrapats per les seduccions del món, les preocupacions materials o les cobejances que ens distreuen. Cal preparar el cor per acollir i atendre les paraules que són font de vida. “Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; aquests són els qui escolten la paraula, però les preocupacions d'aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances els envaeixen i arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit”. (Mc 4,18-19)


dijous, 30 de gener del 2020

Protecció internacional pel refugi


El capítol català de la Fundació pontifícia Centessimus Annus ha fet una reflexió sobre la situació de la immigració en els darrers anys. Pel seu interès publico en vàries notes les dades més rellevants fetes servir per fer aquesta anàlisi.

A la Convenció de Ginebra, signada per 145 estats, l'article 1.A.2 defineix Com a refugiada a: "(. . .)Tota persona que per fonamentats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques, es trobi fora del país de la seva nacionalitat i no pugui o, com a conseqüència d'aquests temors, no vulgui acollir-se a la protecció d'aquest país; o que no tenint nacionalitat i trobant-se, a conseqüència d'aquests esdeveniments fora del país on a bans tingués la seva residencia habitual, no pugui o, a causa d'aquests temors, no vulgui tornar-hi (: .. )".

Un dels principis més importants de la Convenció és l'establert a l'article 33.1 consolidat pel dret internacional consuetudinari, segons el qual: "Cap estat contractant podrà, per expulsió o devolució, posar un refugiat a· les fronteres de territoris on la seva vida o llibertat perilli per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o per les seves opinions polítiques".

Tot i. que les migracions provocades per raons de persecució i violència han estat constants en el decurs de la: historia de la humanitat, la protecció 

a) D'una banda el fenomen de la ·globalització facilita la mobilitat de les · persones que fugen d'un conflicte bèl·lic o d'un entorn en que la vida i  les llibertats bàsiques són amenaçades: 

b) De l'altra, aquestes situacions persisteixen malgrat l’increment dels estats formalment democràtics arreu del món. 

c) També els desastres naturals i mediambientals han contribuït a  que el nombre de desplaçats i de refugiats no hagi parat de créixer .  .

Actualment, segons dades d' ACNUR, hi ha més de 71 milions de persones al · món desplaçades forçadament. D'aquestes, 41,3 milions són desplaçades internes,· és a dir, dins les fronteres deis seus estats. 

Espanya va, resoldre favorablement una de cada quatre sol- licituds d'asil durant l'any 2018 i té encara pendents de resoldre unes 100.000 peticions.

La previsió que va fer el Ministeri pera. l'any 2019 era de 78.500 sol·licituds, tot i que aquestes previsions s'han ultrapassat amb escreix atès que el nombre de sol·licituds presentades ha estat de 115.000 .. Aquestes. persones procedeixen per aquest ordre de Veneçuela, Colombià, Hondures, Nicaragua i El Salvador.

dimecres, 29 de gener del 2020

Immigració econòmica


El capítol català de la Fundació pontifícia Centesimus Annus ha fet una reflexió sobre la situació de la immigració en els darrers anys. Pel seu interès publico en vàries notes les dades més rellevants fetes servir per fer aquesta anàlisi.

Prop de 258 milions de persones durant el 2017 s'han vist obligades a  abandonar el propi país en recerca d'un futur millor: un augment del 49% respecte a l'any 2000.  Les dades facilitades per les Nacions Unides dibuixen un quadre complex i diversificat. Més, del 60% de tots els migrants viu a Àsia (80 milions) i Europa (78 milions). A Amèrica del Nord n'hi. ha 58 milions, a l'Àfrica 25.  És significatiu que dos terços d'aquests immigrants visqui tot just en vint països:  el nombre més elevat (50 milions) es troba als Estats Units; vénen després Aràbia Saudita, Alemanya i Rússia, ·que acullen cada un entorn de dotze  milions. Segueix la Gran ,Bretanya amb nou milions.  

Pel que fa a Espanya el nombre d'estrangers era de 4. 734.691 sobre una població total de 46.722.980.  L'any 2018 la població catalana era de 7.600.065 persones (INE.), dels quals un 35,3% havien nascut fora de Catalunya: 1.082.099 persones (23% del total de l'estat).  Els principals països de procedència de la immigració estrangera a Catalunya l'any 2018 eren per aquest ordre: Marroc, Romania, Xina, Itàlia i Pakistan.  Pel que fa als cònjuges, un 21,9% dels matrimonis tenen com a mínim un dels dos cònjuges és estranger. Una dada especialment significativa és la relativa a la nacionalitat dels progenitors dels infants nascuts a Catalunya l'any 2017 (IDESCAT): un 36,1% d'aquests infants tenien com a mínim un dels dos progenitors estrangers.  A Catalunya la taxa d'atur dels estrangers és del 20,45% i la dels que tenen nacionalitat espanyola és del 9,92%.  La taxa de pobresa en el treball manifesta que el 39,7% dels treballadors de països extracomunitaris són  pobres malgrat tenir feina, davant del 9,7% de les persanes nascudes a l'estat espanyol, i 1'11,5% de les procedents d'altres països de la UE.  

El salari brut és substantivament menor en el cas del estrangers. Així el salari per treballador home espanyol és de 29.841 € mentre que el dels estrangers és de 20.140 €.  La taxa de risc de pobresa o exclusió de les persones immigrades procedents de països extracomunitaris és del 54,2% davant del 18,1 % de la població nascuda a l'estat espanyol, i el 19,5% .de la nascuda en altres països de la Unió Europea (ECAS).. I això malgrat la major disponibilitat laboral (la taxa d'activitat de la població amb nacionalitat estrangera és del 72%, davant del 59,7% de l'espanyola).

dimarts, 28 de gener del 2020

Per què el vel i el turbant són sagrats a l’islam – III


Durant uns dies publicaré la traducció al català d’un interessant article de Nabil Mouline sobre l’ús del vel i el turbant a l’islam. L’article ha estat publicat a l’edició digital de Le Monde des religions (24 desembre 2019). Historiadora i politòloga, Nabil Mouline és investigadora del CNRS. Ha publicat recentment el llibre:  “El califat: història política de l'Islam”

Les grans conquestes dels segles VII i VIII provocaren canvis notables. La societat musulmana fou cada vegada més cosmopolita i s’obrí a noves cultures, especialment hel·lèniques, perses i índies, durant l'època dels omeies (661-750) i els abbàssides (750-1258). Això afectà innegablement al sistema de roba.

 Malgrat l'existència d'una gran quantitat de barrets i capells masculins els noms, la forma, el color i la qualitat varien d'una regió a una altra, el turbant segueix sent el més important d'ells. Els califes, els dignataris religiosos, els emirs i els notables el porten en diverses ocasions, incloses les més solemnes. Aquesta pràctica s’estengué progressivament a gran part de la població.

Per consagrar aquesta preeminència, els ulemes (teòlegs) posaren en circulació tradicions atribuïdes al profeta que afirmaven que el turbant és, entre altres coses, l'emblema de l'Islam (sima al-islam), la corona del musulmà (taj al-musulmà) i la frontera intransitable entre la impietat i la fe (hajiza bayna al-kufr wa al-iman). S’afegí que el creient rebrà un xàfec de llum per cada gir del turbant embolicat al voltant del cap. Aquest objecte és doncs sagrat sense convertir-se en una obligació religiosa.

La consolidació d’una civilització imperial a la terra de l’islam conduí generalment a l’enduriment de la condició de la dona per raons polítiques, religioses i socials, particularment a les zones urbanes. Les dones lliures de les classes altes foren generalment condemnades a la reclusió. I quan podien sortir al carrer, tenien l’obligació (religiosa) de tapar-se totalment o parcialment per tal de preservar l’honor (‘imd, sharaf’) dels seus tutors masculins. El mi'jar, una espècie de turbant femení, és un dels barrets més de moda de l'època daurada abbàssida. Sempre anava acompanyat d’una màscara (miqna).

dilluns, 27 de gener del 2020

Mètode d’oració

Regirant papers vaig trobar unes notes de quan vaig fer els exercicis de Sant Ignasi sobre l’oració. He trobat interessant l’enfocament que em donaren sobre l’oració. Per aquest motiu reprodueixo quasi bé textualment aquestes notes perquè aporten un mètode que serveix per articular la senzilla pregària personal més enllà dels exercicis espirituals de Sant Ignasi. 

Tota oració té una entrada. En aquesta primera part de l'oració cal sentir-se en el Senyor. Per fer-ho cal ajudar-se amb el que Sant Ignasi proposa com a oració preparatòria. A continuació ve el cos de l’oració. En primer lloc es fa una lectura vivida del text (assimilació contemplativa del text) bíblic, procurant arrelar-lo a l'experiència personal. Cal sentir primer les paraules (que elles vagin penetrant en un mateix, sense reflexionar-les, només deixant-se portar pels sentits). Després cal situar aquestes sensacions generades pel text en la vida quotidiana. Tot seguit es procedeix a la petició de gràcia que consisteix en un coneixement intern del text. 

S’acaba l’oració acaba amb un col·loqui final. Cal resumir en el cor els sentiments més dominants sorgits durant la pregària. S’acaba amb el Pare Nostre. Aquesta pregària ha de complementar-se diàriament amb la Pregària de la Vida que és una revisió i il·luminació del que s'ha fet durant el dia a la llum de la paraula de Déu.

diumenge, 26 de gener del 2020

En política, no és bo anar per lliure


Demà serà un dia de molta tensió al Parlament de Catalunya. La presència del president Torra pot provocar una situació plena d’incertesa per la seva situació jurídica d’acord amb la resolució de la Junta Electoral Central i la sentència del Tribunal Suprem decisió del Tribunal Suprem de donar suport a la Junta Electoral Central perquè retiri l’acta de diputat al president de la Generalitat. Ben segur que l’oposició del PP i C’S, i en menor intensitat, el PSC, acusaran a Torra d’usurpació del càrrec i d’il·legítim president de la Generalitat. El conflicte està servit i no se sap com pot acabar en relació a la presidència de la Generalitat, la presidència del Parlament i les impugnacions que poden donar-se en el cas que el President Torra exercici el seu vot. Ens trobem a les portes d’un gravíssim conflicte institucional que ningú sap cop pot acabar.

Tota aquesta situació s’origina en la decisió presidencial, animada per alguns diputats de JxCat de mantenir una pancarta que s’havia de treure per resolució de la Junta Electoral Provincial. Aquesta actitud, qualificada des d’alguns sectors de l’independentisme com agosarada, avui posa en perill l’estabilitat del Parlament i el seu president. La gravetat del conflicte que s’apropa deixa al descobert un situació que em resulta sorprenent: la radicalitat del President troba el suport en un grup de diputats de JxCat que, per la seva condició d’independents, no han de rendir comptes a ningú més enllà del parlamentari. En política la rendició de comptes, especialment quan el polític està enquadrat dins d’una estructura política, és un bon mecanisme de contrapès per evitar equivocacions, fugides endavant, errors de càlcul estratègic, etc... que poden torpedinar l’acció política i de govern. Però quan això no es dóna, el risc d’anar per lliure té uns costos massa elevats.

dissabte, 25 de gener del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Hem d’orientar la nostra vida a estimar a les persones i tenir-ne cura per alliberar-los de qualsevol patiment. En primer lloc, estan les persones i el seu benestar, material i espiritual, i després les lleis i les normes que ordenen les relacions humanes. “En una altra ocasió Jesús va entrar a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada: «Aixeca't i posa't aquí al mig». Llavors els pregunta: «Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?» Però ells callaven. Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor” (Mc 3,1-5)

El missatge cristià és universal, va dirigit a tothom i tothom està convocat a participar en la transformació de la societat i rebre els seus beneficis. Cal estimar sense exclusions perquè l’amor és inclusiu. “També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d'Idumea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia” (Mc 3,7-8).


divendres, 24 de gener del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Vivim temps de grans canvis. Són moments de profundes transformacions que reclamen solucions noves a problemes nous. Moltes de les respostes que tenim no serveixen per resoldre els reptes d’avui. La majoria de solucions als problemes socials del nostre temps han de ser imaginades de nou. “Ningú no cus a un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: la roba nova estiraria la vella i es faria un esquinç més gros” (Mc 2,21)

La fe cristiana comporta viure encarnats en el món. Compartir les seves esperances, els seus llenguatges, les seves contradiccions i clars-obscurs. Però aquesta encarnació no vol dir renuncia dels ideals i principis que ens sostenen. Som del món sense abandonar a la nostra identitat. “Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. (Jn 17,14-17)

Les persones justes estimen als altres, procuren per la justícia, diuen la veritat, tenen l’esperit en pau i els seus judicis es fonamenten en el seny. Són respectuosos amb el pensament d’altres persones i respecten les diferències i la diversitat. “El just té sempre als llavis la saviesa i diu la veritat, té gravada al cor la lleu del seu Déu” (Sl 35, 30-31)

dijous, 23 de gener del 2020

Polítiques preventives


La gestió de la crisi provocada per la borrasca Glòria ha estat un èxit, o al menys aquesta és la percepció que transmeten molt mitjans de comunicació. Davant dels riscos d’inundacions per les grans precipitacions i la necessitat de buidar uns pantans al límit de les seves capacitats, han justificat la decisió de confinar a una part de les poblacions afectades per les inundacions i la prohibició de transitar per determinats indrets. Les màximes autoritats polítiques han donat la cara i han transmès a la població la sensació que s’estaven preocupant per la seguretat de les persones. Aquestes autoritats han comunicat al minut que tot estava sota control.

¿Podem dir el mateix respecte a les mesures preventives que s’havien d’haver pres per evitar o apaivagar aquests episodis de risc?. Si els serveis meteorològics havien pronosticat importants pluges, ¿per què no s’havia disminuït la carga d’aigua d’alguns pantans?. La mesura era senzilla. Preveient que, tard o d’hora això es faria, ¿per què no avançar-se i fer-ho abans de manera controlada?. És una pregunta que mereix una resposta per part de les autoritats competents. Una reflexió similar pot fer-se en relació a les inundacions del Delta de l’Ebre. ¿Per què no està protegit el Delta dels envits de la mar? Els Països Baixos, són uns mestres en protegir les seves terres guanyades al mar de possibles inundacions marines, ¿per què a Catalunya no s’ha fet? Ara, correm-hi tots quan el mal està fet. Un cop passat l’episodi de crisi, és el moment de revisar el que ha passat, identificar els errors i aprendre d’ells per, si és possible, no tornar-los a repetir i millor les polítiques preventives.

dimecres, 22 de gener del 2020

La centralitat d’Abraham a l’islam


La figura bíblica d'Abraham va jugar un paper molt important en l'experiència espiritual monoteista de Muhammad i el posterior desenvolupament de l'islam com a religió. Per Mohammad l'islam era una religió idèntica, i en continuïtat, amb el monoteisme d'Abraham qui considerava el fundador o reformador del monoteisme del culte de la Kaba. A l'Alcorà, hi ha 25 sures on es fa referència a Abraham. Quan diversos erudits van arribar a la conclusió que algunes d'aquestes sures no foren revelades a Medina, sinó que ho foren a la Meca, hi va haver un canvi radical de perspectiva en els estudis islàmics. Al considerar que algunes sures on s'esmenta a Abraham foren transmeses a Muhammad a La Meca es va introduir una nova perspectiva per entendre el sentit del seu missatge religiós. Des del primer moment, Muhammad va apel·lar als coraixís perquè tornessin urgentment al monoteisme el qual havien abandonat, no feia gaire, en favor del politeisme. Per influir sobre els seus conciutadans Muhammad va vincular el seu missatge a la figura del patriarca Abraham, com apel·lació  a la memòria d'un monoteisme perdut i en defensa de l'adoració a un únic Déu. ¿Per què Muhammad va utilitzar aquest recurs? ¿Per què va escollir a Abraham com a referència del seu missatge? ¿Per quin motiu Abraham podia commoure els coraixís?

Hi ha diverses respostes a aquestes preguntes. La més simple és considerar que Muhammad, a l'associar la seva predicació amb el monoteisme de l'Antic Testament probablement buscava despertar l'interès dels coraixís, o al menys una part d'ells, a l'esmentar un personatge amb el qual havien d'estar familiaritzats per tradició cultural i religiosa. L'objectiu d'aquest relat, probablement, no era altre que activar la comprensió cognitiva dels coraixís per assumir més fàcilment la seva predicació. Però, segurament va haver-hi raons religioses de més calat perquè Muhammad vinculés la seva predicació amb la figura d'Abraham. Potser va estar influït pels punts de vista expressats per alguns dels hanifa presents en aquells moments a la Meca, els quals es presentaven a si mateixos com a seguidors de la dīn Ibrāhīm, la religió d’Abraham. Alguns erudits suggereixen que algunes persones van poder influir en Muhammad per fer-li descobrir, durant el període de la Meca, la rellevància d'Abraham i el seu monoteisme.

dimarts, 21 de gener del 2020

Per què el vel i el turbant són sagrats a l’islam – II


Durant uns dies publicaré la traducció al català d’un interessant article de Nabil Mouline sobre l’ús del vel i el turbant a l’islam. L’article ha estat publicat a l’edició digital de Le Monde des religions (24 desembre 2019). Historiadora i politòloga, Nabil Mouline és investigadora del CNRS. Ha publicat recentment el llibre:  “El califat: història política de l'Islam”

Per a les dones, les coses són molt més complexes, el seu vestit depèn en gran mesura de la seva condició social. Cap al final de la seva vida, Mahoma va imposar una mena de confinament a les seves dones (Alcorà 33, 30-3, 55, 59). Només poden interactuar amb desconeguts mitjançant una mena de cortina (hijab) per evitar qualsevol temptació. En públic, les dones del Profeta, les seves filles i les esposes dels primers creients han d’aconseguir, d’acord amb la prescripció alcorànica (33, 59), d’embolicar-se de cap a peus en un drap gran (jilbab) que només es mostra a través d'un ull per donar-se a conèixer i evitar així qualsevol forma d’ofensa. En un altre passatge, el text sagrat (24, 31) els uneix per tenir una marxa de casta i per amagar el pit per un mocador o un mocador (khimar).Algunes tradicions ens informen que existeixen altres formes de vel durant aquest període. Algunes dones es posen al cap un simple drap (mentil) i amaguen la cara completament gràcies a un burqu '/ niqab, o parcialment gràcies a un litam que emmascara la boca i el nas.

Alguns indicis, però, suggereixen que aquestes pràctiques no eren universals en temps del Profeta i dels primers califes. Mentre que diverses dones lliures, sobretot dones d’alt rang, surten amb la cara descoberta, reben desconeguts i parlen a la mesquita, els esclaus i els llibertaris no tenen dret a tapar-se el cap.

dilluns, 20 de gener del 2020

Per què el vel i el turbant són sagrats a l’islam – I


Durant uns dies publicaré la traducció al català d’un interessant article de Nabil Mouline sobre l’ús del vel i el turbant a l’islam. L’article ha estat publicat a l’edició digital de Le Monde des religions (24 desembre 2019). Historiadora i politòloga, Nabil Mouline és investigadora del CNRS. Ha publicat recentment el llibre:  “El califat: història política de l'Islam”

El sistema de roba a l'islam ha estat molt lligat des de l’edat mitjana a qüestions d’identitat i estatus. En aquest àmbit cultural i més enllà dels seus aspectes funcionals, la manera de vestir, com a llenguatge no verbal, té l’objectiu no només d’embolicar el cos dels creients, sinó també de donar forma a la comunitat arreglant jerarquies i delimitant. afiliacions. En definitiva, es tracta de situar un equilibri de poder. En el repertori de l’indumentària islàmica, hi ha dos objectes d’importància especial: el turbant i el vel. Al marge de la distinció social, les insígnies religioses i els emblemes polítics, aquests símbols de vestir ens parlen de l'evolució de les societats musulmanes a llarg termini.

Malgrat la feblesa de les fonts, sembla que el profeta Mahoma només va fer canvis menors a les pràctiques de roba, inclòs el barret. En la continuïtat de les antigues tradicions del Pròxim Orient, les dones i els homes es cobreixen el cap per protegir-se del sol, la pols i les mirades, però també de la humilitat davant del Cel.Els homes porten diferents tipus de gorres, gorres, toques, caputxes i teixits (taqiyya, qalansouwa, bournous, tourtour, taylasan, qina ', etc.). Però el gorro més popular és sens dubte el turbant (al-'amama). En aquell moment, molt probablement era una simple tira de tela embolicada al voltant del cap. No era infreqüent que algunes persones es cobrissin la cara amb un tros de tela (litham, izar, milhafa, rida ', etc.) per protegir-se de la calor i de diferents partícules, per ocultar-ne identitat o protecció contra el mal d'ull. Tot i això, no hi hauria d’haver cap error. El barret no és una moda rígida ni una obligació religiosa. A més, l’Alcorà no en diu ni una paraula.

diumenge, 19 de gener del 2020

Sant Antoni gloriós


Fa dos dies fou la festivitat de sant Antoni Abat. De petit tenia festa a l’escola. Era el sant patró del col·legi: els escolapis de Sant Antoni a Barcelona. Es beneïen animals domèstics, cavalls i burros, i els Tres Tombs abans de desfilar. Per això recordo amb molta simpatia aquest dia. Vull evocar la figura d’aquest sant que forma part del meu imaginari personal a través de la seva estàtua vestit d’anacoreta amb un porquet als seus peus que hi havia a l’escola. San Antoni fou el precursor de la vida anacoreta i cenobítica. La seva vida de sant exemplifica uns valors que haurien de ser comuns en la vida dels cristians, tot i que siguin viscuts en diferent intensitat.

En la vida de Sant Antoni hi ha una resposta radical a la crida de Déu. Sabé deixar allò que era accessori per anar a buscar la radicalitat de l’amor de Déu. He recordat el gest de Sant Antoni de vendre’s el que tenia i quedar-se sense res material mentre cercava Déu. A continuació Sant Antoni s’anà al desert on passà vint anys vivint com anacoreta en la seva recerca de l’experiència de Déu. El desert és el lloc idoni, segons el profetisme jueu, per conrear l’espiritualitat. Per això, després de desprendre’s dels bens Sant Antoni poua en la seva espiritualitat. Gràcies a aquest coneixement interior, construït a base de la pregària i el treball, pogué transmetre pau i serenor. Irradiava la bondat de Déu.

Un cop acabada l’experiència de retrobament interior, el temps del desert interior, Sant Antoni comparteix amb altres deixebles una vida en comú. Es comencen a crear petites comunitats que seran les precursores de la vida monacal. És el temps del Sant Antoni abat. En aquesta fase el sant ens ensenyà a compartir la riquesa interior amb altres persones. La joia de viure és un valor a compartir amb els demés. Finalment, m’agradaria destacar el valor de la tradició d’associar Sant Antoni amb els animals. Aquesta reconciliació de l’individuo amb la natura aporta la comunió amb la creació de la qual en som tots membres per amor de Déu. Per tot això, tenen sentit els cants s’entonen el dia de la festivitat del sant en  molts pobles de Catalunya, València i Balears lloant a “Sant Antoni gloriós”.

dissabte, 18 de gener del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha moments que als creients ens costa parlar de l’existència de Déu. Hi ha massa sofriment en el món que fa difícil pensar que pugui haver-hi un Déu bo, ric en l’amor i misericòrdia. És en aquests moments quan s’experimenten els moments foscos de la creença vençuts des del silenci i la meditació.

Desperta't, Senyor! Per què dorms?
Desvetlla't, no ens rebutgis per sempre.
Per què ens amagues la mirada
i oblides el dolor que ens oprimeix?
Salm 43

Podem trobar-nos, sense adonar-nos, molt dependents de les riqueses, dels bens o tenir un gran sentit de propietat de les coses. Aquesta actitud ens fa esclaus i anul·la la nostra llibertat. Millor ser despresos i prendre distància de tot allò que pot empresonar el nostre esperit. “Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me” (Mt 19,21)

divendres, 17 de gener del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Al llarg de la vida ens hem sentit cridats en més d’una ocasió. Hi ha moments que ens sentim convocats a participar en unes idees, uns projectes o uns moviments als quals ens inviten a donar-los confiança. Hem d’estar atents per discernir a què ens adherim. “Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué:  «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes»”. (Mc 1,16-17)

Les persones ens fiem dels individus que tenen autoritat. Normalment, la confiança neix perquè veiem solidesa en els seus coneixements i coherència entre el que diuen i fam. L’autoritat reconeguda no l’atorga la llei sinó el seu testimoniatge de vida. “Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!” (Mc 1,27)

Sovint vivim massa accelerats, sembla que el món s’hagi d’acabar en el següent instant. Aquest ritme ens impedeix gaudir de qualsevol moment. Necessitem asserenar l’esperit i, des del silenci íntim, descobrir la profunditat de la vida, els colors dels seus matisos i adonar-nos que en cada instant es condensa el misteri de l’existència. “De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant” (Mc 1,35)

dijous, 16 de gener del 2020

Aprendre a escoltar Déu


He trobat un comentari que vaig escriure fa anys a propòsit d’una homilia del pare Joan Carles Elvira, antic prior montserratí i malauradament mort fa uns anys. Vull recuperar aquells text perquè vaig trobar molt suggerent el punt de vista del pare Elvira en relació a les dificultats que tenim els cristians per escoltar Déu. A molts cristians ens passa el mateix que a Samuel quan “encara no sabia reconèixer el Senyor, la paraula del Senyor encara no se li havia revelat” (1Sm 3,7)-No l’entenem perquè no preservarem en la seva escolta. Déu ens parla a través de les Sagrades Escriptures i Jesucrist estableix la comunicació definitiva i última perquè comunica i fa entenedora tota la paraula de Déu. La gran força de Jesús, Déu encarnat, és que ens revela el misteri de la persona humana i per això el podem entendre. Per això és important l’actitud de Samuel que diu “parla Senyor, el teu servent t’escolta”(1 Sm,3.10).

¿Què hem de fer els cristians per iniciar-nos en l’escolta de Déu?. El pare Joan Carles Elvira suggerí les següents propostes. En primer lloc, estimar el silenci. Les persones hem d’aïllar-nos a fi de sortir del soroll ambiental i situar-nos en la condició d’intentar escoltar. Es tracta d’alimentar la interioritat. La segona proposta és perdre la por a endinsar-nos en la lectura de la Bíblia. Ens cal educar-nos en la pràctica de lectura bíblica per descobrir la riquesa dels textos. Les lectures bíbliques de la litúrgia ajuden a escoltar e interpretar el sentit de la paraula de Déu. El mètode de la Lectio Divina és també un bon recurs per adquirir el mètode i hàbit de la lectura bíblica.

Finalment, cal cultivar el trobament amb Jesús, la Paraula feta carn. La descoberta de Jesús és una descoberta de la Paraula en la història de la humanitat. Per això, la litúrgia de l’Església catòlica situa al començament de l’any els textos que mostren la descoberta de Jesús i el seu seguiment per part dels primers deixebles. En aquest procés destaca l’actitud de sant Joan Baptista, el Precursor, que sap obrir el camí cap a Jesús. No busca protagonisme, sinó obrir el seu camí i convida al seguiment de Jesús. Ell mateix testimonia quin és el aquest camí i en ensenya que quan troba a Jesús sap apartar-se discretament. El pare Joan Carles Elvira senyalà que avui potser a la nostra església li manquen aquests profetes que obren camins i que saben apartar-se perquè els cristians seguim a Jesús. Sant Joan Baptista fou el gran evangelitzador fidel i un gran exemple que ens estimula per irradiar al nostre voltant l’alegria de ser cristians.

dimecres, 15 de gener del 2020

Saviesa, enteniment i clarividència


Fa temps que vaig aprendre que el discerniment és una eina per interpretar els sentiments que de forma espontània apareixen en les actuacions de les persones. Quan les persones fem alguna cosa, el nostre comportament no es només una acció sinó també generem sentiments que ens impliquen emocionalment amb allò que hem fet o allò que volem fer estimula l’aparició d’aquests sentiments. Per això el discerniment és un saber pràctic que parteix d'una nova sensibilitat i s’orienta a la presa de decisions.

L’experiència interior és un bressol per aprendre a discernir totes les situacions que van donant-se al llarg de la vida. Sant Pau vincula el discerniment amb el coneixement i amb l'estètica. A Filipencs ens diu "el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s'ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència” (Fl 1,9). Abans el profeta Daniel deia una cosa similar “He sentit a dir de tu que tens l'esperit dels déus i estàs dotat més que ningú de clarividència, enteniment i saviesa” (Dn 5,14).

Per discernir ens cal saviesa, enteniment i clarividència. Així, quan les persones ens plantegem alguna mena de decisió cal saber discernir a través d’un ús adequat del coneixement junt amb els sabers pràctics provenen de l’enteniment i la clarividència per tal descobrir com aquestes decisions ens permeten acostar-nos també a la voluntat de Déu. La intel·ligència, educada a partir del coneixement proporcionat per la fe alimenta l’enteniment. Per la seva part, la clarividència, apunta més a la intuïció i la capacitat de veure més enllà de la raó. de la Gràcies al discerniment les persones descobrim que quan actuem conjuminem unes forces horitzontals que ens apropen a les altres persones i unes altres, de naturalesa ascendent, que ens acosten a Déu.

dimarts, 14 de gener del 2020

Qui és català?


Vivim en un món global i la societat està globalitzat. La nostra societat és plural, barreja d’identitats petites, personals i íntimes, tot i que maldem per preservar la identitat que ens defineix com a singulars com a poble, on la cultura és un fet diferencial des d’antic. Aquesta nova realitat plural de mestissatge alguns cops ens desorienta i confon. Tota aquesta introducció és per comentar que l’altra dia, una popular  presentadora matinal de ràdio va dir que al govern d’Espanya només hi ha una català: el ministre de Sanitat. La meva sorpresa fou majúscula, s’havia oblidat d’en Manuel Castells. ¿Per quina raó quedava fora del còmput de catalans ministres? ¿quina particularitat té Manuel Castells per no comptabilitzar-lo com a català?.

Hi un sentit comú que fa dir que la identitat no la donen ni els cognoms, ni els ancestres, ni el pedigrí de catalanitat. Ser català és una decisió complexa, que en alguns casos és sobrevinguda al naixement i exigeix una decisió personal de voler-ho ser. Quan més complexes són les societats més enrevessada és la qüestió de la identitat.  Crec que Manuel Castells és una persona integrada i partícip de la història dels catalans. Com a molts catalans, els seus orígens estan a fora de Catalunya, però ha participat activament en la vertebració de la societat catalana des de diverses responsabilitats socials, culturals, polítiques i acadèmiques. Si és així, ¿per què negar-li la seva condició de català?. No m’agrada aquesta mirada estreta sobre el meu país. No m’agrada que, per no sé quina raó, hi hagi persones que reparteixin certificats de catalanitat. No m’agrada haver de fer aquesta reflexió per defensar una identitat oberta del ser català.

dilluns, 13 de gener del 2020

El Nadal ens obre a la humanitat


Ara que s’ha acabat el cicle litúrgic del Nadal, els cristians ens posem en camí per transmetre al món la llum rebuda en la nit de l’encarnació de Déu en Jesús. La proximitat de Déu als individus, manifestat en el cristianisme a través de la seva encarnació en la condició humana, va dirigit a tota la humanitat, tal com anuncià a Abraham “En tu seran beneïts tots els pobles (Ga 3,8). El Nadal dels cristians és universal, per això hem d’anunciar-lo a tothom, al marge de quines siguin les seves creences. El Nadal va més enllà dels temples cristians on la tradició l’ha reclòs embolcallat per una litúrgia solemne.

El misteri de la Nit de Nadal és l’encarnació, però la certesa és que aquell infant és la veritat i la vida. En aquest nit la llum venç a la foscor, com el dia comença a allargar-se a la nit. Podem compartir aquesta vivència amb altres persones, sense necessitat que elles renunciïn als seus ideals i principis. Però, intueixo que la vivència d’un Déu encarnat és incomprensible per les altres religions, on els seus deus acostumem actuar des de fora la història humana a través dels seus profetes. Malgrat aquesta dificultat, el resultat final, sigui la presència de Déu en la història o el profetisme del seus missatgers, acosta a les persones de bona voluntat a la comprensió de l’essència de l’amor del propi Déu.

Les religions monoteistes tenen en comú la promesa  que Déu feu a Abraham. Si una part dels humans, siguin uns descendents d’Isaac i altres d’Ismael, tenen a Abraham com a referent comú, és lícit confiar en la possibilitat d’una unió, en un futur  desitjable, convocats pel record d’aquesta promesa. Aquesta perspectiva convida a crida modificar l’actitud de reconeixement mutu entre jueus, cristians i musulmans a partir del record de la promesa abrahàmica. El Nadal cristià és un pas en aquesta direcció perquè el Déu proper ens transmet la seva misericòrdia que no s’esgota amb els cristians. L’amor de Déu ens convoca a tots més enllà de les nostres creences particulars. Perquè en això és compleix l’aliança feta amb Noé i la seva descendència reunida en pobles “dispersats per les regions marítimes, cada un amb territoris i llengües pròpies, amb els seus diversos llinatges i nacions” (Gn10,5). Si estem convocats a esdevenir una nació no hi ha espai a la discriminació i a l’enfrontament religiós.

diumenge, 12 de gener del 2020

De la confessió a la reconciliació


Durant vàries setmanes he anat publicant un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. Amb la nota d’avui s’acaba la publicació d’aquesta interessant reflexió.

Mentre que "confessió" posa èmfasi en la tasca humana de la confessió dels pecats, "reconciliació" posa en primer pla l'oferiment de la misericòrdia de Déu. Ens confiem a Déu perquè Ell és la promesa i la benedicció de la misericòrdia sense límits. Així de extravagant és el seu amor incondicional.

El perdó diví, però, no és trivial, ja que requereix el reconeixement de el mal comès, de la culpa, i de pecat. Això es porta a terme mitjançant una confessió articulada que no té res de trivial. Més aviat a contra, la confessió es fonamenta en la humil consciència del "prega per nosaltres pecadors" expressat en l'Ave Maria.

A més, hem de reparar el dany a les víctimes per aquells mals que podem restituir. La conversió s'ha d'expressar en actes, i això és el que anomenem "acte de contrició". Finalment, en el perdó sacramental hi ha un mediador: el sacerdot. En base a la seva ordenació, el sacerdot dóna lloc al perdó de Déu a través del gest de perdonar (això és, d'absoldre) al pecador en aquest mateix moment. El signe de sacerdot -en gest i paraula- és "efectiu", i ho és en el poder de l'Església com a cos de Crist en aquest món, a través de la qual Déu intercedeix de manera única amb la seva misericòrdia.

dissabte, 11 de gener del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha molts moments en la vida que les persones hem de  saber estar sols, sense cap protecció que substitueixi les nostres responsabilitats. Hem de saber exercir la nostra autonomia i escollir i prendre decisions sense cap tutela. Aquesta és la nostra llibertat. Després de la multiplicació dels pans, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se cap a l'altra riba, en direcció a Betsaida, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los, se n'anà a la muntanya a pregar. (Mc 6,45-46).

La fe cristiana omple de sentit l’esperança dels desvalguts, dels exclosos socialment o dels marginats de la història. És un anunci joiós a no sentir-se defraudats i un compromís actiu a favor de la justícia i l’alliberament dels pobres.

“L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,
perquè ell m'ha ungit.
M'ha enviat
a portar la bona nova als pobres,
a proclamar als captius la llibertat
i als cecs el retorn de la llum,
a posar en llibertat els oprimits,
a proclamar
l'any de gràcia del Senyor”
(Lc 4,18-19)

divendres, 10 de gener del 2020

Glosses per la vida quotidiana

El dia de Reis és el dia de les il·lusions infantils que els gran hauríem de saber mantenir en la nostra vida quotidiana. Necessitem d’aquests moments màgics per seguir caminant per la vida, masses penes ens aporta la quotidianitat com per abandonar les nostres il·lusions d’infants. Hem de procurar que res faci perdre aquestes il·lusions als nens i nenes. “Llavors s'adonaren que l'estrella que havien vist aixecar-se anava davant d'ells fins que s'aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l'estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra” (Mt 2,9-12)

Un del signes del nostre temps és la gran quantitat d’informació que ens envolta on es barregen predicadors de tota mena. Hem de saber destriar els venedors de falses il·lusions d’aquelles persones són testimonis d’un missatge que reconforta l’esperit i transforma les nostres vides. “Estimats, no us refieu de qualsevol que sembli inspirat; més aviat poseu-lo a prova per veure si és de Déu, perquè corren pel món molts falsos profetes. Reconeixereu l'Esperit de Déu d'aquesta manera: els qui confessen que Jesucrist s'ha fet realment home, són de Déu” (1Jn 4,1-2) 

L’amor dona sentit a la vida. Gràcies a l’amor les persones vivim en plenitud l’existència. Les relacions humanes han de fonamentar-se en l’amor i cadascú cada dia tenim moltes oportunitats per estimar. No les podem desaprofitar. “Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. 8 El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1Jn 4,7-78)

dijous, 9 de gener del 2020

Les formes de la misericòrdia


Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

 Déu només pot ser misericordiós quan jutja i és just. La misericòrdia sense jutjar les accions no requereix res de la persona i, per tant, a el cap de el temps, despulla a la persona de la seva dignitat com a ésser lliure i responsable.

Ara bé, el judici sense misericòrdia és igualment inhumà, doncs encadena a la persona a un únic moment de la seva existència. En aquest sentit, diem que l'ètica, que en si mateixa és necessàriament ferma i exigent, requereix la gràcia. A la Bíblia veiem que el judici mai és definitiu: Déu ofereix noves oportunitats mitjançant la promesa d'un nou futur, una nova aliança. Sovint s'indigna per la injustícia i la infidelitat comesa pels humans. I això és també justament així quan veiem ara que els humans produeixen incessant violència. Però Déu mai queda fixat en l'amenaça de càstig i rebuig. Una i altra vegada crea un nou començament que possibilita la conversió. Dit de manera contundent: la misericòrdia de Déu mai és en proporció a la condemna i a el mal comès. Sobrepassa en abundància l'abast de la seva ira i judici. Només un agraïment silent és apropiat davant l'extravagància de l'amor diví. El reconeixement d'aquest amor es tradueix en intentar ser misericordiós com Déu mateix, en la serena consciència que no es podrà arribar a aquest estàndard.

En la tradició catòlica, la misericòrdia de Déu ha pres moltes formes, també en les diverses expressions sacramentals, com el baptisme, l'eucaristia i la unció dels malalts. Encara que, primordialment, la misericòrdia pren forma en la confessió: el sagrament de la reconciliació.

dimecres, 8 de gener del 2020

La mentida, eina de confrontació política


El Congrés dels diputats comença a viure, en primera persona, l’ús de la mentida com eina de confrontació política. El Parlament català, Ciutadans, principalment, i algun cop el PP, han fet servir dades falses o s’han inventat fets per tal de desacreditar als seus adversaris. Moltes bronques parlamentàries han estat originades per l’ús de falsedats a fi de desacreditar el govern català. Ara, aquesta estratègia s’ha traslladat al parlament espanyol. En la sessió d’investidura els partits de la dreta extrema i de l’extrema dreta han buscat desgastar el pacte PSOE-Unidas Podemos amb el suport d’altres forces polítiques amb gestos grandiloqüents de desaprovació i intervencions pujades de to, generalment fonamentades en dades falses o afirmacions gratuïtes amb l’objectiu de mobilitzar els sentiments dels seus partidaris.

Un exemple d’aquesta situació ha estat l’afirmació de VOX que el 69% dels agressors imputats en violacions siguin estrangers. Aquesta rotunda afirmació de Santiago Abascal és totalment falsa. Les estadístiques oficials sobre el conjunt d'agressions sexuals aporten unes dades que van en sentit contrari. La majoria d’agressors sexuals són de nacionalitat espanyola. Segons dades de el Consell General de Poder Judicial (CGPJ), del total de 2.917 adults condemnats el 2018 per delictes contra la llibertat i indemnitat sexuals, 2.184 eren espanyols i la resta estrangers (un 25,1%). En el cas dels menors, el percentatge era del 23,5%, només 96 estrangers d'un total de 408 condemnats. A més, d'acord amb l'Informe sobre delictes contra la llibertat i identitat sexual a Espanya de 2017 (Ministeri de l'Interior), un 70,1% dels detinguts o investigats per aquests delictes eren espanyols, enfront d'un 29,9% d'estrangers. Abascal mentí i sabia que mentia. La llàstima és que el ministeri fiscal no actuï contra aquestes afirmacions, perquè la protecció parlamentària no ha de prevaldre sobre l’ús d’unes mentides que, al final del seu recorregut, són font d’intolerància i odi.

dimarts, 7 de gener del 2020

Aprofitar les oportunitat


Mirant el debat d’investidura d’avui, el decisiu debat per Pedro Sánchez, s’ha fet palès la baixa qualitat democràtica d’un part de la dreta espanyola. Obvio referir-me al nul respecte que en tenen els representants de l’extrema dreta. Hi ha una dreta casposa que entén la confrontació política com un combat rabiós per destruir, aniquilar, l’adversari polític perquè és considerat el seu enemic. Per guanyar aquest combat aquesta dreta recalcitrant fa servir, tal com s’ha vist en aquests dies del debat d’investidura, totes les estratagemes possibles, quan més repulsives millor. Menteixen quan cal, tergiversen les dades, s’inventen les coses, interrumpeixen als oradors, gesticulen i remuguen tot el que poden i més, somriuen cínicament per mostrar el desacord, són profundament mal educats. El problema que té aquesta dreta recalcitrant espanyola és que són els hereus directes, sense cap filtre, del pensament franquista. Mentre a Europa la dreta que ha governat aquests anys s’educà en la resistència al nazisme o feixisme, la dreta recalcitrant és hereva dels pressupòsits autoritaris del franquisme.

Avui, en el Congrés dels Diputats, una majoria suficient de diputats han donat suport a un govern de coalició que s’afirma de progrés. La seva existència suscita expectatives i alimenta esperances. Gràcies a aquesta nova majoria de govern s’ha barrat el pas a l’aliança negra de la dreta neo-franquista amb l’extrema dreta. Així ho han entès aquelles forces polítiques que amb els seus vots han afavorit fer majoria de govern els diputats del PSOE i Unidas Podemos. L’abstenció d’alguns i els vots afirmatius d’altres han facilitat que es pogués formar govern i frenar el retorn polític a les cavernes. No hi havia cap alternativa. Ara a Espanya s’ha creat un nou escenari polític amb una coalició de govern que genera expectatives. Aquesta nova realitat pot ser una oportunitat per l’esperança si cadascú sap jugar amb responsabilitat les cartes que la política li ha donat. La nostra societat té molts problemes, des de la relació Catalunya-Espanya fins la millora de la justícia social, tots són molt importants i necessiten grans acords polítics per trobar les millor polítiques. Cal saber fer política amb intel·ligència. La política és això, saber aprofitar les oportunitats i, a partir de la defensa d’uns ideals, modificar la realitat i crear les condicions perquè la societat pugui canviar per anar a millor socialment i les persones ser més lliures.

dilluns, 6 de gener del 2020

Desajustos en els calendaris cristians


L'Església catòlica commemora el naixement de Jesucrist el 25 de desembre i avui,6 de gener Epifania. Però milions de cristians ortodoxos de tot el món celebren el Nadal el 6 i 7 de gener, gairebé tres setmanes després que a Occident hagin fet i quasi una setmana després d’inici de l'Any Nou. A Rússia, Geòrgia, Armènia, Bielorússia, Sèrbia, Egipte, Etiòpia i Kazakhstan, el 6 de gener és la nit de Nadal. El 7, el dia de Nadal. La diferència es deu a l'ús de calendaris diferents entre els cristians catòlics i ortodoxos.

El papa Gregori XIII el 1582, introduí el calendari gregorià, el qual és el calendari civil més utilitzat al món. En aquest calendari s’indica que el 25 de desembre es el dia de Nadal. El calendari gregorià fou introduït per fer que la data de la Pasqua fos sempre propera a l’equinocci de primavera. Fins en aquells moments la data s'anava desplaçant de tal manera que podia donar-se el cas que algun any la Pasqua es celebrés a l’estiu i això és el que el Papa volia evitar.

 Però els cristians ortodoxos - excloent l'Església Ortodoxa grega - utilitzen el calendari julià, implementat l'any 46 A.C. per Juli César, que té 13 dies de «retard» perquè, en el seu moment,  el papa Gregori decidí esborrar del calendari els dies entre el 4 i el 15 d'octubre de 1582 per realitzar l'ajust. Com que hi havia una diferència entre els calendaris entre l’església cristiana catòlica i ortodoxa, algunes esglésies ortodoxes, com l'església Ortodoxa Grega a Grècia, Xipre i Bulgària va adoptar el calendari gregorià l'any 1923. Els ortodoxos de Jerusalem també celebren el Nadal segons el calendari gregorià. Tècnicament parlant, el Nadal en el calendari julià encara cau el 25 de desembre, però com que els calendaris estan desajustats, aquest dia equival al 7 de gener segons el calendari gregorià. Dia que pels cristians que segueixen el calendari gregorià, el 6 de gener marca el dia de l'Epifania. Molts països cristians ortodoxos, com Rússia, utilitzen el calendari gregorià en les seves vides quotidianes, però sovint tornen al calendari julià per les seves festes religioses.

diumenge, 5 de gener del 2020

Un nou escenari per l’independentisme


Vivim en un moment excepcional. Sembla que, després de molts anys d’una actitud repressiva contra les reivindicacions independentistes del catalanisme, el govern de l’Estat situa la solució al problema català en l’àmbit de la política i no en el de la repressió o l’atac judicial. Aquesta realitat ha estat possible per un canvi d’actitud del PSOE degut a la seva necessitat de trobar aliats perquè el seu candidat sigui president del Govern espanyol. La creació d’una coalició de govern amb Podemos ha facilitat aquest canvi d’actitud dels socialistes espanyols. Però també ha estat bàsica l’actitud cooperadora d’ERC i no menys imprescindible han estat els compromisos de governabilitat del PNB i Bildu per facilitar l’accés de Pedro Sánchez a la presidència del Govern espanyol.

És evident que aquest gran pacte per la governabilitat pot despertar molts recels. Encara són vives les malfiances per la feblesa dels pactes anteriors que el catalanisme havia establert amb els socialistes o l’evanescència d’alguna de les seves promeses. Però la política no pot estar lligada a retrets que només miren al passat. Si fos així, la majoria dels partits que han pactat ara a favor de Pedro Sánchez no passarien amb bona nota l’examen. La política ha de situar-se en una altra dinàmica, més propositiva i pragmàtica en quan a fer possible que es puguin crear condicions perquè siguin realitat els canvis que ajuden a transformar la societat. Avui ens trobem en una situació que requereix saber aprofitar les oportunitats. Sinó ho fem, el que tenim per davant espanta.

dissabte, 4 de gener del 2020

Glosses per la vida quotidiana


La dita popular diu: tota pedra fa paret. Això vol dir, per exemple, que qualsevol persona és important alhora d’intervenir en la realització d’un projecte social, polític o cultural. Cadascú de la seva identitat i la seva capacitat suma alhora de complementar-se amb altres aportacions. Tots estem convocats a construir el futur esperança. “Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix? Ell va declarar: Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes”. (Jn 1,22-23)

Les bones persones són testimonis de l’amor de Déu. Donar testimoni de la causa de Jesús no és només parlar sobre ell o el que feu, sinó obrar com ell actuà. Les obres que fem donen testimoni de la nostra esperança. “Tothom que obra el bé és fill de Déu” (1Jn 2,29)


divendres, 3 de gener del 2020

Glosses per la vida quotidiana


La vida mundana ens tempta constantment amb els seus enganys de felicitat. Promet vies ràpides i fàcils a la felicitat associades a les riqueses, al consum, a l’egoisme i a la indiferència davant el sofriment dels altres o l’esgotament dels recursos de la natura. Enfront d’aquest camí, la causa de Jesús proposa un treball pacient a favor de la veritat i la justícia, i la construcció d’una esperança comuna respectuosa amb es bens naturals. “No estimeu el món ni res del que hi pertany. Si algú estimava el món, no tindria l'amor del Pare. Perquè allò que pertany al món són els desigs carnals, l'afany de posseir, les ostentacions. Tot això no ve del Pare, sinó del món. El món i els seus desigs passen, però els qui fan la voluntat de Déu viuen per sempre”. (1Jn 2,15-17)

Vivim en el món de les imatges i de la instantaneïtat que ha amagat el la profunditat contemplativa del sentit de les paraules. Es llegeix menys i es mira més. Però les paraules meditades ajuden a trobar el gruix de l’existència.

“En ell hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes.
La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la”.
(Jn 1,4-5)

Tenim per endavant tot un any nou. Segurament hem expressat bons desitjos i hem demanat que felicitat ompli la terra. Tot serà possible perquè encara hi ha moltes coses que estan per fer. Nosaltres hem de meditar per descobrir el què podem fer perquè el món sigui millor, les relacions humanes més amables, fonamentades en el respecte i la justícia. Cada dia podem fer possible que el món sigui diferent. “Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava” (Lc 2,9)

dijous, 2 de gener del 2020

Conclusió. L’extravagància de la misericòrdia de Déu I


Per acabar el resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019 publico les seves conclusions en dos notes. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. Primera nota de les conclusions.

El fet que el perdó i la reconciliació s'hagin identificat mútuament, especialment en el context cristià, no és estrany quan considerem que, en Déu, el perdó i la reconciliació van units. L'extravagant misericòrdia de Déu mai no ofereix només el perdó, sinó també la reconciliació a el mateix temps. Des de la perspectiva de Déu, la misericòrdia mai no acaba en el perdó, perquè precisament mitjançant el perdó, Déu desitja efectuar la reconciliació. Per tant, hem de recordar que la reconciliació de Déu sempre va primer i precedeix tota reconciliació humana cap a Déu. Aquesta és precisament la seva perfecció, literalment l'expressió 'extra-ordinària' de la seva misericòrdia que vol establir un vincle amorós amb totes les seves criatures. Per això diem que la seva disposició a perdonar és a el mateix temps la disposició a reconciliar, mitjançant la qual ens habilita per unir-nos i reconciliar-nos amb Ell una vegada més. Podem referir-nos a això com la "misericòrdia integral" de Déu.

El judici també és part essencial de la misericòrdia integral. Des d'una oposició equivocada entre Antic i Nou Testament, el judici i la misericòrdia s'han contraposat amb freqüència. És com el Déu amorós de el Nou Testament conquistés el Déu venjatiu de l'Antic Testament, relegant així l'Antic Testament com a document 'vell' i superflu. No obstant això, en l'Antic Testament Déu és tant el Just com el Misericordiós, pel que la seva justícia i la seva misericòrdia estan unides inextricablement: no hi ha misericòrdia sense justícia i viceversa.

La misericòrdia de Déu, com tota misericòrdia, implica i transcendeix el judici. Pressuposa el judici en tant que pren seriosament les accions i la responsabilitat de la persona humana davant el proïsme (els seus co-criatures). La fe dominada per la indulgència, en què el perdó de Déu s'aplica immediatament sense cap tipus de judici ni expiació, corre el risc de convertir-se en una fe inhumana. El que un fa deixaria d'importar, simplement rebria el perdó de Déu sense cap dificultat. La misericòrdia de Déu transcendeix el judici, però sense reduir-lo a la futilitat. Això és aparent en el fet que la misericòrdia pressuposa la confessió, com hem esbossat més amunt a l'tractar el perdó en el pla inter-humà: el culpable ha de atrevir-se a reconèixer la seva responsabilitat i mala voluntat.

dimecres, 1 de gener del 2020

Necessitats d’una mirada contemplativa


El darrer dia de l’any el papa Francesc presidí a la Basílica Vaticana les primeres Vespres de la Solemnitat de Maria Santíssima Mare de Déu. Durant la celebració d’aquesta litúrgia el papa pronuncià una homilia de la qual reprodueixo uns petits fragments.

«A l'arribar la plenitud dels temps, Déu envià el seu Fill" (Ga 4, 4). El Fill enviat pel Pare va acampar a Betlem d'Efrata, «tan petit per estar entre els llogarets de Judà» (Mi 5: 1); va viure a Natzaret, una ciutat mai esmentada en les Escriptures llevat que per dir: «¿Pot alguna cosa bona sortir de Natzaret?» (Jn 1, 46), i va morir descartat de la gran ciutat, de Jerusalem, crucificat fora dels seus murs. La decisió de Déu és clara: per revelar el seu amor Ell escull la petita ciutat i la ciutat menyspreada, i quan llegua a Jerusalem s'uneix a el poble dels pecadors i dels descartats. Cap dels habitants de la ciutat s'adona que el Fill de Déu fet home està caminant pels seus propis carrers, probablement ni tan sols els seus deixebles, el qual només comprendran plenament amb la Resurrecció el Misteri present en Jesús.

Les paraules i els signes de salvació que realitza a la ciutat desperten sorpresa i entusiasme. momentanis, però no són rebuts en el seu ple significat: aviat ja no seran recordats, quan el governador romà preguntarà: «¿Volen Jesús o Barrabàs lliure?» Fora de la ciutat Jesús serà crucificat, a la part alta del Gòlgota, per ser condemnat per la mirada de tots els habitants i burlat pels seus comentaris sarcàstics. Però des d'allà, des de la creu, el nou arbre de la vida, el poder de Déu atraurà a tots cap a ell. (...) Déu va aixecar la seva tenda a la ciutat, i mai es va apartar d'ella. La seva presència a la ciutat fins i tot en aquesta nostra ciutat de Roma, «no ha de ser fabricada, sinó descoberta, desvetllada» (Esort. Ap. Evangelii gaudium, 71). Som nosaltres els que hem de demanar a Déu la gràcia d'uns ulls nous, capaços d '«una mirada contemplativa, una mirada de fe que descobreix a Déu habitant a casa seva, als seus carrers, en les seves places» (ibíd., 71). Els profetes, en l'Escriptura, adverteixen contra la temptació de lligar-la presència de Déu només al temple (Jer 7:4).

Ell habita enmig del seu poble, camina amb ell i viu la seva vida. La seva fidelitat és concreta, és la proximitat a l'existència quotidiana ... dels seus fills. De fet, quan Déu vol fer noves totes les coses a través del seu Fill, Ell no comença des del temple, sinó del ventre d'una petita i pobra dona del seu poble. És extraordinària aquesta elecció de Déu! No canvia la història a través dels poderosos homes de les institucions civils i religioses, sinó de les dones de la perifèria de l'imperi, com Maria, i dels seus ventres estèrils, com el d'Isabel. (...) Déu mai ha deixat de canviar la història i la cara de la nostra ciutat a través de la gent dels petits i els pobres que l'habiten: Ell els tria, els inspira, els motiva a l'acció, els fa solidaris, els anima a activar xarxes, a crear vincles virtuosos, a construir ponts i no murs.

Som cridats a trobar-nos amb els altres i a escoltar la seva existència, de la seva crit d'ajuda. ¡Escoltar ja és un acte d'amor! Tenir temps per als altres, per dialogar, per reconèixer amb una mirada contemplativa la presència i l'acció de Déu en les seves vides, donar testimoni de la nova vida de l'Evangeli amb fets més que amb paraules és realment un servei d'amor que canvia la realitat. A el fer-ho, de fet, a la ciutat i també a l'Església circula un aire nou, el desig per tornar a posar-se en camí, per superar la vella lògica de l'oposició i les tanques, per a col·laborar junts, construint una ciutat més justa i fraterna.