dimarts, 31 de març del 2009

La moudawana i les religioses evangèliques

Els països musulmans no són monolítics. No existeix una cultura política única deduïble directament de l’Alcorà. Existeixen diferents interpretacions que es projecten en l’àmbit del marc polític de cada país de tradició musulmana. És evident que poden existir alguns trets compartits, però la realitat evidencia que s’estan prefigurant diversos sistemes polítics singulars i perfectament diferenciables. Marroc és una mostra positiva d’aquesta situació.

La monarquia alauita ha emprés en procés continuat de reforma del sistema polític marroquí. Gràcies a diverses iniciatives legislatives Marroc està abandonant algunes adherències polítiques molt lligades a determinades interpretacions culturals de l’Islam. El nou codi de família (moudawana) resultant de la revisió de l’antic, és una d’aquestes iniciatives modernitzadores. La seva aprovació, a inicis del 2004, junt amb el debat polític originat i la seva progressiva aplicació en els darrers anys, és una mostra positiva del camí de canvi emprés al Marroc en relació a l’equiparació dels drets de l’home i la dona en la societat marroquina. La lentitud d’algunes reformes associades a la concreció de la moudawana no resta mèrits a l’encert d’aquesta nou codi de la família. El qual ha estat presentat com a símbol dels canvis necessaris a introduir al Marroc per eradicar les velles costums que discriminaven negativament a la dona marroquina. La recent presentació de la moudawana feta per la magistrada marroquina Rachida Ahfoud en la jornada organitzada pel professor Alex Seglers a la Facultat de Dret de l’Autònoma de Barcelona permeté descobrir la potencialitat transformadora del nou codi de família marroquí.

Però encara cal recórrer un llarg camí per tal de construir tot un sistema polític lliure dels condicionants derivats de de certes comprensions de l’Islam. La recent expulsió del Marroc d’un grup de monges evangèliques per fer proselitisme de la seva fe mostra la transcendència d’alguns d’aquests condicionants. Prohibir el proselitisme a partir de la consideració de que els musulmans no poden abandonar la seva fe és limitar l’exercici de la llibertat religiosa i, en conseqüència, es un fre a un dret bàsic en tota societat democràtic: el de la lliure creença. Per això, cal confiar que l’esperit renovador emprés en els darrers anys al Marroc permeti avançar i superar els factors que encaren representen algunes limitacions reals a la modernització del seu sistema polític.

dilluns, 30 de març del 2009

Debora Serracchiani, el naixament d'una líder

No sé si Debora Serracchiani arribarà assumint el lideratge del Partit Demòcrata italià, però a obert un camí en aquest sentit. La seva intervenció en l’Assemblea Nacional dels Cercles del PD italià ha servit perquè els participants s’identifiquessin amb les seves paraules. Així comença el lideratge. La intervenció de Debora Serracchiani, secretària política del PD a Udine, generà confiança en el assistents en aquesta convenció. Les seves paraules han estat molt comentades en blogs italians perquè ha dit el que la gent tenia ganes d’escoltar. A més, ho dit amb un llenguatge clar, emotiu, directe i dient les veritats. Es comenta que les seves paraules han estat colpidores i incisives. Ha parlat de pertinença i a insistit en la identitat del que vol dir formar part del PD italià. Les seves paraules sonen noves perquè combinen la passió i la innocència. Valors absents avui amb la calculada política italiana portada a terme per la maquinària política tradicional.

No sé si Debora Serracchiani podrà anar més enllà. Això ja no depèn d’ella. El seu camí passa perquè les bases del PD confirmen aquesta confiança generada per la seva intervenció. Però ja se sap que, de la mateixa manera que les idees noves generen il·lusió també provoquen anticossos en aquells que temen perdre les seves posicions en el complex món del poder polític.

Caldrà seguir amb atenció el que diu i fa Debora Serracchiani, Potser ens trobem davant del naixement de la nova líder del Partit Demòcrata italià. El temps ho dirà.

Intervenció de Debora Serracchiani. Primer part



Intervenció de Debora Serracchiani. Segona part

diumenge, 29 de març del 2009

Protestantisme III

El nucli central del pensament de Martí Luter era el concepte de la justificació per la fe en contra de la teoria de l’Església Catòlica d'aquell temps sobre els mèrits que calia fer per obtenir la salvació; la mediació dels sants i el culte de les imatges. Martí Luter denuncià la venda d’indulgències i l’obtenció del perdó a canvi de bens o el tràfic de càrrecs eclesiàstics. Per la Reforma les persones no es salven pels seus mèrits, sinó per la gràcia de Déu. Només salva la fe.

El núcli doctrinal de la identitat protestant es basa en els següents principis:

1. Només la gràcia (sola gratia). El valor d'una persona davant Déu no depèn ni de les seves qualitats, ni dels seus mèrits, sinó de l'amor de Déu.
2. Només la fe en Déu (sola fide). La persona està cridada a confiar en Déu i en el seu perdó. La salvació ve de la fe en Jesucrist ,no per una doctrina o una obra humana.
3. Només la Bíblia com a referent (sola scriptura). La Bíblia és la principal referència, única i suficient. La Bíblia és la única autoritat i guia per la fe i la vida de les persones, els pastors ajuden a les persones a interpretar la Bíblia
4. Només Jesucrist (solus Christus). Amb la seva mort a la creu, Jesucrist ha realitzat un acte de perdó i salvació per a tot aquella persona qui hi posa la seva confiança i fidelitat.

El protestants consideren que l’església ha de reformar-se contínuament perquè és una realitat humana i creuen que el sacerdoci és universal, cada persona batejada és un profeta i un sacerdot, per això dins les esglésies reformades les seves jerarquies són dèbils. Totes aquestes raons expliquen l'enorme diversitat d’esglésies protestants amb tanta pluralitat doctrinal i organitzativa. Un altre signe de la identitat protestant és la negació de la primacia i autoritat de la figura del Papa.

En el protestantisme, a diferència d’altres religions abrahàmiques: judaisme, cristianisme catòlic i islam, no és nuclear la idea d’elecció d’un poble, una comunitat eclesial o d’una comunitat de creients per part de Déu. El moviment protestant creu que l’elecció salvífica de Déu es dirigeix directament a les persones com individus no com a membres d’un grup. Aquesta visió obrí la via per considerar la religió com un fenomen estrictament privat i accentuà el caràcter madur i responsable del fet de creure. Aquest èmfasi en el individualisme justificà, per exemple, la importància donada per la Reforma al bateig d’adults i no de nens; o que per les persones per relacionar-se amb Déu no necessiten intermediaris. Els protestants eviten identificar les seves creences amb un concepció doctrinal del cristianisme. En lloc de posar l’accent en la doctrina els protestants parlen de conviccions, compromisos i valors.

dissabte, 28 de març del 2009

Protestantisme II

Una altra font de discrepància amb els catòlics fou la comprensió de la successió apostòlica. Els catòlics afirmen que el Papa representa la successió real de l’apòstol Pere; mentre que els protestants consideren que la successió autèntica estava relacionada a l’ensenyament transmès per Jesucrist als apòstols. D’aquestes diferents visions es desprenien dues concepcions eclesials oposades. Pels catòlics l’església era única sota l’autoritat del Papa; pels protestants l’autoritat està en la Bíblia de la qual es desprèn la única norma per la fe i la conducta sense necessitat d’estaments intermediaris. Aquesta comprensió de l’autoritat comporta que pels protestants la unitat de no sigui una qüestió rellevant, per això existeixen avui tantes esglésies protestants.

La qüestió eucarística també fou un tema de separació entre protestants i catòlics. Pels reformadors Jesús instituí el culte del sant sopar anomenat també sopar del Senyor o eucaristia com diu l’església catòlica. La desavinença sorgí per la consideració del pa i del vi que són els símbols centrals d’aquest culte. Per l’església catòlica el pa i el vi, per mitjà de la transsubstanciació, es transformen en el cos i la sang del Crist; mentre que alguns cristians de la reforma consideren que el pa i el viu continuen essent pa i vi. Altres reformadors parlen d’una consubstanciació i els calvinistes creuen en una presència dinàmica de Jesús

El terme protestant es feu servir al segle XVI per designar als prínceps de les ciutats imperials alemanyes que protestaren contra l’edicte de 1529 que prohibia els ensenyaments luterans al si del Sacre Imperi Romà. El nom protestant quedà consolidat per definir aquells cristians que volien separar-se de l’Església Catòlica a partir del moviment iniciat per Martí Luter. El terme protestant sempre ha estat emprat des de fora d'aquestes esglésies per identificar-les. A Alemanya les esglésies sorgides de la Reforma s’anomenaren “esglésies evangèliques”; a França i Holanda es coneixeran com “esglésies reformades”, als països nòrdics com a “esglésies luteranes” i a Anglaterra es denominen església anglicana. Les esglésies protestants tradicionalment també han estat denominades con esglésies evangèliques. No obstant, en els darrers anys, els medis de comunicació han reservat el mot evangèlic per identificar unes determinades esglésies protestants caracteritzades pel seu fonamentalisme bíblic i conservadorisme social.

L'església catòlica va voler contrarrestar la Reforma amb l’anomenada Contrareforma que impulsà el Concili de Trento.

divendres, 27 de març del 2009

Laïcitat positiva

La situació del fet religiós en la societat contemporània convida a pensar la laïcitat en claus diferents a com ho feu el pensament il·lustrat dels segles XVIII-XIX o el pensament polític del XX. En els temps revolucionaris de la Il·lustració no hi havia espai per a incorporar el cristianisme i les seves esglésies en el nou paradigma cultural. Existia massa distància entre els pensadores il·lustrats i els teòlegs. Els il·lustrats volien alliberar a les persones del pes de la tradició cristiana perquè negava la possibilitat de la raó. Però, dos-cents anys després, el panorama ha canviat profundament. La raó no ha transportat a la humanitat al paradís i les tradicions cristianes han utilitzat els principis il·lustrats per repensar la seva identitat i oferir explicacions plausibles de les seves creences.

La modernitat religiosa desafia el nucli dels principis del pensament laic tradicional. Les evidències qüestionen la idea de tancar les creences a l’àmbit privat. La fe és avui un assumpte personal que té una manifestació pública; i per això la presència pública del fet religiós interessa a l’àmbit polític. Els esdeveniments han transformat l'univers laic perquè les religions han emprès un camí distint al previst. No tan sols no han desaparegut, sinó que han definit de nou la seva identitat i han emergit de noves. Per moltes persones, la religió és el referent que els ha permès reafirmar la seva identitat i la dignitat que consideraven alterades pels valors socials dominants.

Avui existeix una comprensió oberta la laïcitat. Es proposa un nou discurs sobre la laïcitat basat en una comprensió inclusiva. Es tracta, com s’ha definit, d’una laïcitat positiva. És una visió de la laïcitat no excloent del fet religiós de l’espai públic. Per als partidaris d’aquesta comprensió el fet religiós és un factor socialment positiu i enriquidor per qualsevol societat democràtica. Es considera que la religió és una qüestió personal amb projecció pública. De tal manera que les religions tenen un espai en la vida pública i cal escoltar l’opinió de les religions davant dels reptes que té plantejats la humanitat. Perquè la societat contemporània es troba davant d’una sèrie de qüestions que reclamen l’aportació de diferents comprensions ètiques entre les quals cal considerar l’aportació de les tradicions religioses. Fora una greu irresponsabilitat política prescindir de la mirada creient.

La laïcitat positiva ha estat un bé per l’Església com per la societat. Gràcies a aquesta independència el món secular ha pogut espolsar-se la tutela eclesiàstica, bàsicament sacerdotal. De la mateixa manera, l’Església ha esdevingut més lliure i resistent a les ingerències del món polític.

dijous, 26 de març del 2009

Josep Obiols, pintor de Montserrat

Fresc de Josep Obiols a la sagristia de Montserrat

El passat 25 de març s’ha inaugurat al museu de Montserrat l’exposició “Josep Obiols, pintor de Montserrat”. La mostra inclou un centenar d'obres entre dibuixos originals, esbossos, carbons i maquetes, com la del cambril de la Mare de Déu de la basílica de Montserrat. Gràcies a les fotografies dels frescos originals del monestir es pot apreciar de prop la bellesa del treball colorista de Josep Obiols.

L’Abadia de Montserrat ha volgut recordar l'empremta deixada per Josep Obiols. El Pare Abat ha destacat que Obiols va saber comprendre i interpretar la dimensió espiritual i la renovació litúrgica del Montserrat del seu temps. L’Abat Escarré i al tres monjos tingueren la visió, dins de la seva voluntat de renovació monàstica, d’unir la transformació litúrgica amb un art nou que donava suport decidit a aquest procés de canvi. Gràcies a l’obra d’Obiols el monestir de Montserrat té avui unes pintures que transmeten serenitat i bellesa. Un privilegi visual que té cada dia la comunitat monàstica.

L'eurodiputat Raimon Obiols, fill del pintor, ha senyalat que el seu pare va poder traslladar a Montserrat la seva admiració per la pintura mural del Renaixement. El mural és una puntura de risc perquè no admet els pentimenti, les correccions. Josep Obiols, segons el seu fill, posà el seu art al servei d’un país i es comprometé a pintar i dibuixar l’imaginari que el manté viu com a poble. Per això, Obiols és un pintor amb una important obra cívica. Josep Obiols transmetia sempre un missatge amb la seva pintura.

El pare Josep C. Laplana, director del Museu de Montserrat, senyalà que el pintor Josep Obiols, junt amb altres artistes, gaudiren de l’oasis que fou Montserrat durant els anys 40 i 50. Foren anys en el quals la sensibilitat monàstica i artística s’uniren per fer de Montserrat un focus de fe i civisme. Clarà, Rebull, Monjo i Obiols, juntament amb l’arquitecte Folguera dirigiren aquest compromís de Montserrat amb la transformació del país. Gràcies a aquesta herència Montserrat pot seguir decididament avançant cap al futur defensant la seva identitat.

Us recomano aquesta exposició. És una plaer estètic i un goig viure la transcendència que tenen aquestes pintures. Una nova felicitació pel Museu de Montserrat.

dimecres, 25 de març del 2009

El cas de Múrcia es complica

El salm 100, dedicat al bon comportament d’un monarca honrat, que es resa a la pregària de laudes dels dimarts de la IV setmana, té un fragment que diu: “ no tindran lloc al meu palau els homes fraudulents, no es mantindran en la meva presència ningú que menteixi“. Això m’ha fet recordar un bon article que vaig llegir el dissabte i una notícia que he anat seguint des de fa varis mesos: la trifulga entre el president de la UCAM, José Luis Mendoza, i el bisbe Juan Antonio Reig Pla, abans bisbe de Cartagena i ara traslladat recentment a Alcalà d’Henares. Diuen que en el seu cas, en lloc del tradicional “promoveatur ut removeatur” s’ha aplicat directament el “removeatur” o, dit més directament, la puntada de peu cap avall.

L’article era “Transparencia frente a la corrupción” de Jorge M. Reverte i Agapito Ramos Aquest text m’ha servit de lligam entre el salm 100 i el conflicte de la UCAM. M’explico. El conflicte de la UCAM és el contenciós obert entre Mendoza y Pla per la propietat de la Universitat “Católica San Antonio de Murcia”.

¿Què ha passat?; ¿Quin problema hi ha que tot un bisbe desobeís amb una decisió de la Secretaria d’Estat i presentà un plet a la Nunciatura Apostòlica en contra del criteri del propi Vaticà?, ¿Quina força tenen cadascun dels implicats?.

L’origen de l’enfrontament esclata quan el bisbe Reig, davant les successives informacions de l’estat financer de la universitat canònica UCAM, vol tenir-ne el control i reclama la seva propietat d’acord als estatuts fundacionals. Aquí es produeix la topada de trens. Mendoza s’hi oposa perquè el seu projecte vital és aquesta universitat. Per justificar que ell és el propietari es remet a una modificació dels estatuts de la universitat que li dóna la titularitat. El conflicte està servit. Tot seguit es produeixen litigis judicials, uns eclesiàstics i després de civils. Finalment, la Secretaria d’Estat dictamina que la propietat la té José Luis Mendoza. El bisbe Reig no ho accepta i, desobeint el que se li havia indicat, presenta un recurs a la Signatura Apostòlica. El conflicte continua i augmenta.

Mentrestant es donen moviments interessants en les aliances dels protagonistes. Dins de la universitat José Luis Mendoza s’enfronta amb un important grup de professors de l’Opus Dei que queden marginats. A la diòcesi la majoria de capellans, tot i haver estat afavorits durant anys per la generositat de José Luis Mendoza, donen suport al seu bisbe.

La gravetat de la situació i l’especial vehemència del bisbe Reig fa pensar que hi ha un greu problema en la gestió de la UCA i que la diòcesi no vol trobar-se atrapada. Si cal assumir responsabilitats el bisbe vol tenir el control. Alguns ciutadans presenten una denúncia a la fiscalia anticorrupció per la compra d’uns terrenys de l’exèrcit a Cartagena i que Federico Trillo, en aquell moment ministre de Defensa, havia venut a bon preu i que ara la UCAM vol requalificar en part. La por al que encara no se sabia de la UCAM hauria justificat la duresa emprada pel bisbe Reig, persona propera al Camí Neocatecumenal, contra un membre destacat del mateix moviment com és el president de la UCAM. L’església de Múrcia recorda avui encara com José Luis Mendoza deia que ell havia portat a Juan Antonio Reig Pla com a bisbe.

A mesura que passen els dies, especialment després del trasllat del bisbe Reig a Alcalà d’Henares, es comencen a conèixer alguns detalls de la truculenta història . Algú està passant informació. Des de llavors la premsa de Múrcia i Granada treuen informació de les generoses donacions que Mendoza ha fet a algunes institucions i persones de l’església. En els últims 12 anys l’UCAM ha lliurat 22,7 milions d’euros a diverses activitats de l’església entre les quals hi ha nombroses obres de caritat i de suport a l’activitat pastoral.

Però, també hi ha diners que tenen uns destinataris més nominals. Tots ells són importants homes d’església. Tots tenen relació en els àmbits en els quals Mendoza volia tenir una rellevant presència eclesial o podia tenir problemes relacionats amb la gestió de la UCAM. Per exemple, el bisbat de Granada, durant l’etapa que el cardenal Cañizares n’era bisbe i feia administrador apostòlic de Cartagena (gener- octubre de 1998) rebé varis donatius Un d’ells, de 26.000 euros, era per comprar un cotxe. La diòcesi de Cartagena, quan Manuel Ureña n’era el bisbe residencial rebé 10.588.424 euros. Durant aquest època la diòcesi de Madrid del cardenal Rouco rebé 54.000 euros. Algunes persones diuen que el cardenal Rouco fou decisiu per la constitució canònica de la UCAM i que podia haver influït en la decisió de la Santa Seu sobre la propietat. Una part de les ajudes anaren també a Roma, en concret a la Comissió de Medis de Comunicació i de la Família (el papa Joan Pau II havia anomenat a Mendoza consultor per la família) a més de tres aportacions de 72.000, 18.000 i 60.000 euros entregats directament a la Santa Seu en concepte de l’òbol de Sant Pere (aportació dels laics als sosteniment del Vaticà).

¿Per què s’han enfrontat Mendoza i Reig?. Una primera raó es troba en la gestió de la UCAM i la necessitat de situar el seu control sota la diòcesis i no en mans d’un promotor privat catòlic. L’economia de la UCAM ha crescut molt i el bisbe Reig en volia tenir el control. Una altra causa es troba en les continuades ingerències de José Luis Mendoza en la vida eclesial a través de la seva política d’atorgament de subvencions. La vida eclesial de Múrcia depenia, en bona mesura de les aportacions econòmiques de la UCAM. De tal manera que es deia que la diòcesis de Múrcia hi havia dos bisbes: un que era sacerdot i un que era laic. Al final el conflicte ha esclatat i el bisbe Juan Antonio Reig ha perdut i amb ell, diuen, la diòcesis de Múrcia.

Però no sembla que tot s’hagi acabat. La filtració d’informació continua. Algú convindria que aclarís què a la UCAM i si les aportacions de Mendoza han servit per influir en algunes decisions que han facilitat les sentències eclesials ha favor de la seva universitat en contra del bisbe Reig. Algunes de les persones receptores dels regals econòmics han participat activament en la resolució del conflicte. L’Església catòlica espanyola s’hauria d’esmerçar en aclarir aquest tema. Podria prendre nota de com el jutge Garzón ha estirat de la manta en el cas Correa. L’església catòlica, per sort de tots, ja no és una societat perfecte. Per la qual cosa és més necessari que mai actualitzar el sentit del salm 100. Tampoc resulten estranyes les següents paraules de Reverte i Ramos: “no significa en absolut que es pugui admetre l’arbitrarietat quan falta el corresponent control sobre les estructures partidista, que poden actuar en molts casos com agrupacions d’interessos oligàrquics. Àdhuc amb matisos corporatius, que condueixen a corrupcions, a aprofitaments i a una acumulació de poder que pot posar en joc la pròpia salut de la democràcia”. Davant d’aquest text, les analogies aporten llum sobre el cas comentat.

dimarts, 24 de març del 2009

Protestantisme I

El pluralisme religiós és un bé per l'interès general públic. Gràcies a ell s'educa el respecte i el diàleg interreligiós enforteix els valors compartits. Però encara hi ha un gran desconeixement en relació a algunes religions i la mirada creient pot trobar-se condicionada per alguns estereotips. Per això cal promoure un coneixement de les religions. Per aquest motiu aniré publicant alguns comentaris divulgatius sobre les principals religions presentes a Catalunya. Els diferents comentaris s'identificaran pel títol i un número d'ordre. La sèrie comença amb els protestants.

El protestantisme és la segona religió cristiana amb nombre de seguidors. Sota el concepte de protestants o evangèlics s'agrupen el conjunt d'esglésies cristianes que defensen i proclamen les doctrines de l'anomenada “Reforma Protestant” del segle XVI, impulsada pel monjo agustí i teòleg Martí Luter(1483-1546), i d'altres que se'n derivaren amb posterioritat. Al començament del segle XVI l’Església Catòlica promogué una sèrie d’indulgències a fi de sufragar les costoses obres del Vaticà. Una indulgència és una remissió total o parcial de la penitència per haver pecat un cop la culpa ha estat elimininada per l’absolució. En aquella època qualsevol persona podia comprar les indulgències, sobretot per ajudar a finançar l’edificació de la basílica de Sant Pere de Roma. Martí Luter s’indigna davant les indulgències perquè considerà que el seu ús confonia a les persones induint-los a considerar que la confessió i el penediment no eren ja importants. Durant un temps, entre els anys 1516 i 1517, Luter predicà contra les indulgències i el dia 31 d’octubre de 1517 clavà a la porta de l’església de Wittenberg (Saxonia) un escrit amb les seves 95 tesis condemnant-les. Martí Luter amb aquest escrit condemnava l’actitud de l’església i demanava obrir un debat teològic sobre el valor de les indulgències. Aquest gest s’interpreta com el punt de partida de la Reforma protestant. Les 95 tesis foren traduïdes a l’alemany i àmpliament difoses per tot Europa gràcies a la impremta.

Martí Luter fou excomunicat l’any 1520. En resposta, cremà públicament a Wittenberg el text d’excomunicació i acusà al Papa d’anticrist. A l’abril de 1521 Martí Luter convocà la dieta de Worms, que era una reunió dels diferents prínceps alemanys. L’emperador Carles V demana a Martí Luter que es retractés, però no ho fe. Des d’aquell moment els prínceps alemanys donaren protecció a Martí Luter a fi de desenvolupar i difondre el seu pensament. La impremta ajudà a la ràpida propagació dels escrits de Martí Luter i del conjunt de les idees protestants que havien anat prenent cos a partir de les reflexions de Martí Luter. Durant els primers anys Martí Luter es dedicà a la traducció de la Bíblia a l’alemany i a la seva difusió mercès a la impremta.

Martí Luter reflexionà sobre el tema de la justificació (com una persona pot ser considerada justa) i arribà a la conclusió que les persones són justificades per la seva fe independentment de quines siguin les seves obres. És Déu qui, per la seva gràcia, lliure el pecat del pecador. Davant de Déu, ni les bones obres ni els esforços personals són suficients per aconseguir la salvació. Només la fe justifica al creient. Confiant plenament en l’amor gratuït de Déu manifestat en la creu de Crist el creient rep la seguretat del perdó i la Salvació. Aquest fou el nucli essencial de la discrepància de Martí Luter, l’anomenada justificació per la fe (sola gratia, sola fide) es la raó teològica bàsica que provocà la seva ruptura amb l’església catòlica i el que aquesta l’excomuniqués.

dilluns, 23 de març del 2009

Cóm sabem els musulmans que hi ha

En un post anterior comentava la necessitat de revisar els mecanismes de representació dels musulmans espanyols. La Comissió Islàmica d’Espanya és una institució paralitzada que necessita una profunda remodelació. És urgent resoldre aquesta qüestió per vàries raons. En primer lloc, cal seguir desenvolupant els acords de cooperació de 1992 de l’Estat espanyol amb la comunitat islàmica. Hi ha masses actuacions a mig gas per la paràlisi de la CIE: certificació halal, ensenyament de l’Islam en el sistema públic, millora de l’atenció religiosa en els ritus funeraris i cementiris, etc.. Per altre part la CEI es la interlocutora privilegiada en la concessió dels fons públics de suport a les comunitats musulmanes. Finalment, algunes comunitats qüestionen la representativitat de la CIE en relació als col·lectius musulmans. Moltes comunitats musulmanes, especialment les constituïdes més recentment, no es senten representades per les dues institucions que es reparteixen el poder de la CIE: la FEERI i la UCIDE. És evident que cal repensar la CIE de dalt a baix. ¿Cóm fer-ho?

Aquí sorgeixen els problemes. En primer lloc, és evident que cal repensar la CIE en clau autonòmica i avançar cap una configuració confederal d’aquesta institució. Fins aquí no hi ha masses problemes. És un tema de disseny organitzatiu. La dificultat està en determinar quines són les persones implicades. És a dir, quines són les persones que poden votar per escollir el sistema representatiu de la comunitat musulmana: ¿tota la comunitat musulmana d’un territori?, ¿les entitats que agrupen als musulmans en una comunitat autònoma?, ¿les federacions o institucions que reuneixen a entitats musulmanes en un territori?, ¿una persona un vot en cada territori?, ¿un vot ponderat per cada comunitat segons els seus membres en una comunitat autònoma?, ¿un vot ponderat per cada entitat musulmana territorial i ponderat alhora d’escollir el president de tots el musulmans de l’Estat?.

Masses preguntes per un col·lectiu poc estructurat com a comunitat religiosa. Però cal fer-se aquestes preguntes, i els poders públics no les poden eludir, per tal de poder resoldre el problema de la representativitat d’un col·lectiu que no està unificat per cap institució. Un col·lectiu que és impossible censar per la prohibició constitucional. De tal manera que caldrà fer aproximacions per saber els afiliats en cada comunitat o institució. Cal saber gestionar totes aquestes imprecisions per tal que el procés de renovació de la CIE sigui transparent i la resta de ciutadans puguin confiar en que les coses s’han fet bé.

diumenge, 22 de març del 2009

L’Alcorà, la Sunna, els ulemes i la Xaria

El passat divendres a la Facultat de Dret de l’Autònoma de Barcelona el professor Alex Seglers organitzà un interessant jornada en relació a “La integració del Dret de Família islàmic en l’ordenament jurídic estatal” dins del seminari sobre “Llibertat religiosa i laïcitat”. En un altre post parlaré de la intervenció de la magistrada marroquina Rachida Ahfoud que comentà el Dret de Família marroquí. Ara vull recollir, i ampliar, algunes de les idees exposades en la interessant i amena conferència de la professora Dolors Bramon. Aquesta professora, especialista en temes islàmics, exposà sintèticament el sistema jurídic que condiciona el comportament dels musulmans. La seva vehement i enginyosa intervenció enquadrà perfectament el referent legislatiu islàmic.

El comportament dels musulmans està regulat, com a primera font, pel que diu l’Alcorà. Aquest, regula i estableix el que es pot fer i el que no. És profundament normatiu. Al ser paraula d’Alà dictada, no és discutible i interpretable. La segona normativa és l’anomenada Sunna. La ràpida expansió de l’Islam feu que entrés en contacte amb uns referents culturals diferents als propis de la cultura semítica original. Això provocà que sorgeixin aspectes a regular que no estaven contemplats en l’Alcorà. Per això es creà l’anomenada segona font: la Sunna. Aquesta recull fets i dites del profeta Mahoma i el que feia la primitiva comunitat musulmana. La Sunna s’escriu uns 300 anys després de la mort del profeta. La sunna està formada per petits relats, els anomenats hadisos.

Com que aquesta segon font presentava algunes contradiccions, hi ha uns 600.000 hadisos, a més d’aparèixer noves problemàtiques no previstes per aquests sorgí la tercera font del dret islàmic: les interpretacions dels ulemes. Els ulemes són savis mestres de la llei islàmica. El seu coneixement de l’Alcorà i la sunna els permet legislar per donar respostes a les noves preguntes que es fa la comunitat musulmana.

La quarta font del dret musulmà són les anomenades escoles jurídiques. A partir del segle VIII en el sunnisme es consoliden diverses escoles jurídiques clàssiques (madhhab) les quals recopilen les seves referències teològiques i des de llavors han esdevingut els referents interpretatius bàsics pels musulmans sunnites. El concepte madhhab remet a una interpretació de les fonts tradicionals de la religió musulmana, l’Alcorà i els hadisos. Aquesta interpretació constitueix l’anomenada fiqh (jurisprudència musulmana). La fiqh és la fixació jurídica dels preceptes i principis teològics corànics. Aquestes escoles han perdurat fins avui i els seus principis són immutables. De tal manera que es considera des de la fiqh ja no es pot interpretar la teologia corànica

Una de les principals diferències entre els sunnites i els xiïtes està en la importància donada a la Sunna com a font de dret. En el cas dels sunnites, l’Alcorà i la Sunna són les dues fonts de les quals emana la llei islàmica. El nom sunnita ve d’aquesta adhesió total a la Sunna. Els xiïtes, en canvi, tot i reconeixent la importància de la Sunna, no accepten el seu caràcter sagrat. Com alternativa, els xiïtes donen molta importància al coneixement transmès oralment entre els descendents d’Alí i la comunitat xiïta n'és dipositària.

La Xaria és la llei canònica de l’Islam. És la suma de totes les fonts del dret islàmic completades per les analogies o interpretacions fetes pels ulemes comunament acceptades per la comunitat. La xaria regula el conjunt d’activitats públiques i privades de tot fidel musulmà. Únicament s’aplica en els països islàmics. El debat que s’ha començat a obrir a Europa és si ha d’haver-hi o no permeabilitat del dret a les normes de la xaria. No està de més recordar que Rowan Williams, l’arquebisbe de Canterbury, fou un dels primers en demanar que els musulmans britànics estiguessin regulats, en alguns aspectes, a més de les lleis britàniques, per la xaria. El debat està servit.

dissabte, 21 de març del 2009

Vosaltres sou els meus amics

“Vosaltres sou els meus amics” (Jn 15,14). Aquest breu fragment de l’evangeli de sant Joan és el lema episcopal del nou bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Sebastià Taltavull. Aquest matí, a la catedral de Barcelona, en una magnífica cerimònia com ha remarcat el nunci Mons. Manuel Monteiro de Castro, ha estat ordenat bisbe auxiliar Mons. Sebastià Taltavull. En les seves primeres paraules de salutació a la diòcesi el nou bisbe ha donat prous pistes per entendre el sentit del seu lema episcopal.

El bisbe Sebastià ha accentuat la seva vocació pastoral. Ha vingut a servir, no a ser servit. Per això ha escollit un fragment de l’evangeli de sant Joan. Tot el tros de l’evangeli on hi ha el lema episcopal del nou bisbe és un elogi de l’amor sense límits. És un motiu d’esperança que el bisbe Sebastià hagi triat aquest fragment com a lema episcopal. Perquè accentua que el seu ministeri està orientat a fer operatiu l’amor a través de la seva activitat com a pastor, ple d’il·lusió i confiança, ha afegit el nou bisbe. Il·lusió per evangelitzar la societat i confiança perquè es troba en mans de Déu per dur el seu ministeri.

El nou bisbe sap molt bé quin és el seu lloc dins de l’espai eclesial. Ho ha manifestat públicament. Com a bisbe, ha proclamat la seva total comunió amb el cardenal Lluís Martínez Sistach per servir a l’església de Barcelona. Sempre amb afecte i respecta pel Sant Pare, com a germà de la resta de bisbes catalans i dins de l’església espanyola, àmpliament representada en la seva cerimònia d’ordinació. El bisbe Sebastià ha manifestat que vol que l’amistat, el treball i l’oració presideixin el seu compromís episcopal que vol exercir-lo amb humiliat. Per fer-ho ha demanat que Déu li doni la saviesa, aquella que permet entendre el verdader significat del lavatori de peus de Jesús.

Avui ha estat un gran dia per la diòcesi de Barcelona. L’àmplia representació de la realitat social i política de la societat barcelonina i catalana, donen fe de l’esperança i il·lusió compartida que aporta el nou bisbe Sebastià Taltavull.

divendres, 20 de març del 2009

Qui representa els musulmans d'Espanya?

Comença a ser necessari saber contestar a la pregunta: ¿qui representa als musulmans espanyols?. La situació espanyola és ben curiosa. La necessitat de signar els acords de 1992 entre l’Estat i les comunitats religioses obligà a inventar-se corre cuita una representació oficial dels musulmans espanyols l’anomenada Comissió Islàmica d’Espanya (CIE) . Aquesta institució era la suma circumstancial de dues institucions que pretenien representar els musulmans espanyols: la Federació Espanyola d’Entitats Religioses Islàmiques (FEERI) i la Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya (UCIDE). La CIE és un peça clau en les relacions de l’Estat amb la comunitat musulmana perquè ella intervé en l’atorgament de subvencions, la formació d’imams, el nomenament de professors i el desenvolupament i seguiment dels acords de cooperació.

Per resoldre els problemes d’equilibris en la direcció de la CIE s’anomenaren dos secretaris generals: un que representava els associats de la FEERI i els altres els membres de la UCIDE. Aquest bipartit la musulmana ha estat una fracàs per partida doble. En primer lloc, la representativitat bicèfala ha neutralitzat l’operativitat de la CIE. Una de les institucions representades ha patit diverses escissions i tensions per assumir-ne la direcció; mentre que l’altre es desentenia del rumb de la CIE i només procurava per mantenir activa la seva part de representativitat. A més, les dues entitats fundadores de la CIE cada cop es trobaven més distanciades pel model d’Islam que consideren que ha de dominar el món musulmà espanyol.

La paràlisi evident de la Comissió Islàmica d’Espanya ha dificultat que els seus dirigent s’adonessin que la immigració dels darrers anys havia canviat l’origen dels musulmans espanyols, la seva distribució territorial i que, a més, l’Estat havia consolidat una vertebració autonòmica que topava amb els disseny de la representació de la pròpia CIE. La realitat havia fet més fluïda la representació dels musulmans i havia descentrat la identitat geopolítica dels seus líders. Poc a poc, els musulmans de les perifèries es trobaven més organitzats i no entenien la seva marginació o exclusió de la CIE. Per altra part, costava que la CIE entengués la necessitat d’obrir-se a altres formes organitzatives més coherents amb el pes d’unes noves realitats autonòmiques i a una nova composició social de l’Islam espanyol.

Aquesta és la situació. Poc s’ha avançat en els darrers anys. La CIE continua poc permeable a les demandes de l’associacionisme real musulmà. Per això comença a ésser necessari al inici d’un procés de profunda transformació de la CIE. De la mateixa manera, les associacions musulmanes més dinàmiques han d’assumir la seva responsabilitat. Han de propiciar aquesta transformació i elles mateixes han de ser exemple pràctic d’aquesta nova imatge que ha de tenir el moviment associatiu musulmà d’Espanya.

dijous, 19 de març del 2009

Gran Torino


Viure el cristianisme en la quotidianitat és una experiència inesgotable. El fet de vida entre pels porus i acompanya l’existència. La vida proporciona molts motius per confessar la fe i identificar la presència salvífica de Déu. Ahir vaig viure una d’aquestes experiències que confirmen l’existència de moments intensos per confirmar la fe en llocs insospitats. Va ésser en el cinema amb la pel·lícula “Gran Torino” de Clint Eastwood. És una magnifica i excel·lent pel·lícula sobre una senzilla història plena d’humanitat que Eastwood presenta carregada de reflexió i simbologia cristiana. Per fer una pel·lícula cristiana no cal fer pel·lícules carrinclones o necessàriament militants. Hi ha moltes històries banals que es poden narrar amb una mirada cristiana. “Gran Torino” és un d’aquests casos.

Clint Eastwood ens parla de l’amor i la generositat poden canviar l’agror del remordiment d’una situació terrible que turmenta la consciència. La seva pel·lícula, a través de la mirada del seu protagonista - la llarga, lenta i penetrant mirada d’Eastwood - és una descoberta de la capacitat transformadora que tenen les relacions profundes entre les persones. La lentitud dels seus gestos li donen capacitat d’observació de la realitat. La pel·lícula és també una meditació sobre la fe catòlica i la seva capacitat d’encarnació en la vida humana. Vida plena de contrastos i de pluralitat d’històries i d’orígens racials i ètnics. Pràcticament cada personatge de la pel·lícula té un origen diferent, però tots estan compromesos en una història de barri comuna.

En una de les darrers escenes de la pel·lícula la força simbòlica del gest inerme de Clint Eastwood sintetitza el valor de la seva callada donació als demés. Abans però, ha explicat que la violència no té cap sentit. En la seva consciència hi ha morts que no poden esborrar-se ni pel perdó de la confessió. Però el gest final de Eastwood és la donació generosa per fer possible la redempció del seus amics. Quin final. La gent es comença a aixecar de la butaca quan s’encenen els llums de la sala. Bravo Clint Eastwood.

dimecres, 18 de març del 2009

La nova ciutadania

La immigració ha canviat el perfil de moltes ciutats. Els nous vinguts han sabut crear àmplies xarxes associatives gràcies a les quals s’integren i mantenen vives les seves referències als països d’origen. A la ciutat de Barcelona es publiquen 50 diaris destinats només a immigrants. El teixit associatiu dels immigrants és viu, actiu i en expansió. Els promotors d’aquesta xarxa social són conscients dels riscos que tenen. No volen ser un espai d’acollida càlida tancada a recordar la identitat del país d’origen. El valor de l’associacionisme dels immigrants és la seva obertura a la societat, la seva capacitat d’estar connectat amb altres xarxes socials i amb l’activitat cultural i política de les ciutats.

Tot això és veritat sempre i quan sigui un procés equilibrat. A l’exposició “Barcelona connectada, ciutadans transnacionals” es dona un toc d’alerta: no poden haver-hi asimetries. Fins quan una persona és considerada immigrant?. Com integren el fet de que encara conserven els drets polítics del país d’origen però no el país d’acollida. La falta de drets polítics dels immigrants pot contribuir a perdre el valor transformador d’aquestes xarxes socials. La manca de drets polítics no ajuda a l’efectiva integració dels immigrants: desmotiva i desresponsabilització. A més de provocar una dissociació en l’experiència dels immigrants. Per un costat es considera que són persones capacitades per incorporar-se al procés productiu, però no se’ls reconeix els drets que els permet la total integració a la societat. Sobre quines bases es fonamenta el contracte social, cultural i polític que cal construir per consolidar el procés d’integració?.m Per poder compartir una llengua comuna i un futur desitjable no poden haver-hi asimetries en els drets polítics.

dimarts, 17 de març del 2009

En defensa del dret d'opinió de l'Església Catòlica

Es veia a venir. La Conferència Episcopal s’ha oposat frontalment a la proposta de modificar la llei d’avortament. Està en el seu dret. Per això cal defensar que el bisbe Martínez Camino, encara que no comparteixo tot el que diu, pugui dir el que ha dit i que la Conferència Episcopal espanyola faci una campanya explicant els seus criteris. Defensar aquest dret no comporta la meva total identificació amb les seves tesis. La Conferència Episcopal és lliure d’adreçar-se, als catòlics i a la societat en general, explicant els seus punts de vista en relació a una iniciativa legislativa. És la seva obligació. La fe és anunci i proclamació.

Certament, no m’identifico amb el que digué ahir el bisbe Martínez Camino. Ni crec encertada l’estratègia comunicativa i tinc dubtes que sigui coherent amb els principis explicats pel pare Federico Lombardi sobre com ha de ser la comunicació catòlica. Com a catòlic no comparteixo el fons de les paraules del bisbe Martínez Camino. Els seus criteris representen una opinió que s’imposa com opinió catòlica, però que no és compartida per totes els membres de l’Església catòlica. Es tracta d’una qüestió interna que els catòlics que hem de resoldre amb reflexió i diàleg a dins de la nostre església. L’estratègia comunicativa és desencertada pel fons i la forma. No crec que sigui encertada la contraposició sobre la qual gira la campanya comunicativa, ni el fet d’insinuar de nou la penalització de l’avortament. Circumstància que comportaria relacionar novament el pecat amb el codi penal. Tampoc és veraç la imatge emprada en l’estratègia comunicativa. El cartell manipula l’inconscient dels espectadors, ja que la confrontació proposada és falsa. Ho és perquè l’oposició no es dóna entre un linx i un infant d’alguns mesos, sinó entre un animal adult desenvolupat hi un embrió (un no nascut). El cartell convida a construir una imatge mental de que els partidaris de l’avortament són uns Herodes moderns. La manipulació comunicativa està allunyada del que ha de ser la comunicació cristiana.

Si la Conferència Episcopal espanyola fa servir en la seva oposició a la llei d’avortament estratègies pròpies de l’arena política, campanyes comunicatives ara i després crida a mobilitzacions al carrer, és normal que els partits polítics entrin al debat amb els mateixos instruments. Ja que aquests són propis del camp polític i no de la vida eclesial.

Malgrat totes aquestes consideracions, defenso el dret del bisbe Martínez Camino ha poder expressar-se i la Conferència Episcopal espanyola a de poder promoure una campanya comunicativa. És inacceptable el que alguns medis de comunicació han dit contra el portantveu de la Conferència Episcopal. Com tampoc és inadmissible, tal com s’ha proposat, denunciar els acords Estat espanyol- Santa Seu com a resposta a aquesta campanya o pretendre recloure l’opinió eclesial a l’àmbit dels temples. L’Església està perfectament legitimada a ocupar l’espai públic i orientar als catòlics i a la societat en general en els criteris morals que consideri pertinents.

Voler tancar a l’Església en els temples és propi d’una visió laïcista derivada de la laïcitat de combat. Aquesta comprensió de la laïcitat no és coherent amb l’evolució del fet religiós en la societat contemporània. Pretendre situar les opinions religioses a l’àmbit dels temples és tornar a la comprensió del fet religiós com una qüestió privada. Però les coses ja no són així. El fet religiós està al mig de la plaça pública amb tota naturalitat, i en ella les religions s’expressen i transmeten els seus valors a la societat. Per això és normal que, davant d’una iniciativa legislativa que afecta a una qüestió que les església tenen criteris és normal que elles els proposin a la societat. És normal, i desitjable, que ho facin així i que la societat ho accepti amb naturalitat. Perquè el debat democràtic exigeix transparència, participació i responsabilitat. Malament aniríem si aquest debat es limités a una guerra de trinxeres entre els medis de comunicació i els sermons de les misses.

dilluns, 16 de març del 2009

L'Islam europeu una mica més a prop

Durant els dies 14 i 15 s’ha celebrat a Fès (Marroc) un col·loqui internacional sobre la integració de l’Islam en l’entorn europeu. S’han abordat diverses qüestions relacionades a l’encaix dels principis islàmics a l’ordenament jurídic dels països europeus o com abordar la presència i visibilitat de la religió musulmana en les societat europees.

Aquests han estat els temes bàsics de l’agenda de discussió d’aquest col·loqui organitzat per el Consell de la Comunitat Marroquina a l’Estranger. Diversos dirigents d’aquestes comunitats, polítics, juristes i experts han coincidit en assenyalar que la presència de l’Islam a Europa és una realitat inqüestionable. Es calcula que a Europa deu haver-hi entorn de 10 milions de persones que es consideren musulmans. L’Islam, junt amb altres religions i creences, està contribuint a definir un nou perfil de la realitat europea. Tothom a coincidit a indicar que aquesta situació és un enriquiment per la mateixa cultura europea i pel propi Islam. L’alcalde de Strasbourg, per exemple, ha proposat dialogar amb una actitud oberta per tal que cada una de les creences puguin incorporar aspectes de les altres. De manera particular, els participants han manifestat que l’Islam a Europa ha de saber incorporar aquells aspectes de la cultura europea que permetin evolucionar cap el que es denomina l’Islam europeu, que no és el mateix que l’Islam a Europa. L’Islam europeu serà, ben segur, diferent al viscut en els països anomenats islàmics. En part, perquè els musulmans europeus han de repensar la seva experiència creient en un context d’uns estats laics, amb una societat fortament secularitzada i amb una important pluralitat religiosa.

La majoria d’intervencions dels assistents al col·loqui constataren que per avançar en la direcció anterior cal promoure l’aparició de líders capaços d’assumir aquesta responsabilitat de transformació de la comunitat musulmana. Calen persones preparades en els principis de l’Islam i, al mateix temps, amb capacitat de dialogar amb els valors bàsics de la societat europea. Els poders públics han de contribuir a crear les condicions perquè sorgeixen aquests líders i desenvolupin el seu paper. Una de les condicions exigides pel bon èxit d’aquest procés és que es faci amb transparència, amb democràcia i participació de la comunitats musulmana, i amb el seu compromís..

Aquest post és una petita crònica d'urgència a la tornada d'aquest col·loqui. A Fès s’ha continuat avançant cap a la consolidació del projecte de l’Islam europeu. Per la rellevància d’aquesta qüestió, en propers post, procuraré resumir alguns dels aspectes més rellavants d’aquest col·loqui.

diumenge, 15 de març del 2009

El que l’arquebisbe Ravasi afirma, el cardenal Cañizares ho contradiu

L’entrevista de l’arquebisbe Gianfranco Ravasi, president del Pontifici Consell per la Cultura, a Vida Nueva és molt recomanable. Entre altres coses, lloa la iniciativa de l’editorial SM (catòlica) d’editar un llibre de text de religió islàmica. Diu que és una “iniciativa noble, que es pot fer sense cap problema. Com a persona que té una visió àmplia de la cultura considera que cal estimular a la cultura islàmica a ser responsable d’ella mateixa i autosuficient per tal de construir la seva pròpia presència en la nostra societat. L’arquebisbe Ravisa creu que els cristians ens hem de preparar per acollir als musulmans i comprendre’ls. En aquest sentit, valora positiu el diàleg intercultural i anima a prendre iniciatives en aquest sentit. Admetent que això és un repte pels cristians, perquè la cultura cristiana es difusa i d’un to gris.

Com a contrapunt de les paraules de l’arquebisbe Ravasi es troben les declaracions del cardenal Cañizares a la revista “30 Giorni”, revista dirigida per Il Divo (Giulio Andreotti). El cardenal Cañizares es mostra preocupat perquè considera que hi ha persones que volen reconquerir Espanya per l’Islam. Per evitar aquesta nova reconquesta el cardenal Cañizares torna a repetir la seva coneguda proposta: no renunciar a les arrels cristianes d’Espanya perquè són la base de la història comuna i de la unitat del país. Pel cardenal prefecte de la Congregació per el Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments el moment és crític per Espanya perquè, a més del perill anterior, l’onada laïcista i el relativisme moral segueixen atacant els valors fonamentals damunt dels quals s’ha construït la nació espanyola: la fe catòlica, la vida, la família i l’educació.

Dos homes d’església amb dues mirades i percepcions de la realitat. Enfront de les pors que alimenten respostes defensives, l’arquebisbe Ravasi afirma el diàleg. Conscient de que a Europa el diàleg intercultural no és una opció, és una realitat.

dissabte, 14 de març del 2009

La nova immigració i la transformació urbana

L’exposició “Barcelona connectada, ciutadans transnacionals”aporta unes dades bens eloqüents sobre l’impacte urbà de la nova immigració. L’any 1975 l’àrea metropolitana de Barcelona tenia 2.984.000 habitants en 27 municipis. D’aquests 1.755.000 vivien a la ciutat de Barcelona. Un 48% dels habitants metropolitans havien nascut fora de la província (44% fora de Catalunya). A Barcelona, Ciutat Vella fou sempre la porta d’entrada d’alguns immigrants i d’altres anaven a les zones de barraquisme de la perifèria fins que foren substituïdes pels barris residencials a l’entorn de la ciutat o en els nuclis urbans veïns. Les successives onades migratòries des de l’any 1900 del segle passat transformaren el perfil de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta immigració augmentà la mobilitat dins d’aquesta àrea i augmentà les seves connexions amb l’exterior. Molts d’aquests immigrants retornaven periòdicament al seu lloc d’origen.

L’any 2007 la ciutat metropolitana té 3.150.000 habitants en 36 municipis, dels quals a Barcelona en viuen 1.595.000. La gran novetat de la composició social és l’increment de persones que han nascut fora d’Espanya: el 16%. La immigració dels últims anys ha vingut de tot el món. És una immigració diversa amb una formació i composició social amb molta més diversitat de les grans immigracions del segle passat. Molts dels actuals immigrants tenen una qualificació superior a la requerida per la feina que desenvolupen.

Si Ciutat Vella de Barcelona ha estat de nou una porta d’entrada de la nova immigració, no l’assumeix tota. Amb els anys, una part d’aquesta immigració, a mesura que es consolida el reagrupament familiar (entre 2005 i 2007 hi ha hagut 15.000 reagrupaments), s’escampa per altres barris i en la pròpia àrea metropolitana. Gràcies a l’ocupació disseminada pel territori la nova immigració no ha afavorit l’existència de concentracions massives d’immigrants dins de la trama urbana.

divendres, 13 de març del 2009

Les cèl·lules mare i l’Església catòlica romana

La decisió del president Obama d’alliberar fons públics per la recerca sobre les cèl·lules mare embrionàries humanes ha topat amb l’oposició frontal de l’episcopat nord-americà i del Vaticà. Tant la conferència episcopal nord-americana com veus autoritza de l’entorn de la Santa Seu han criticat amb contundència aquesta decisió.

El que ha fet el president Obama ha estat retornar a la situació anterior a Bush ha disparat moltes alarmes. Bush, per convenciment i per pressió del sector teocon nord-americà a aquest tipus de recerca biomèdica, prohibí destinar fons públics en aquesta recerca. Però Obama, persona de profundes creences religioses, com es pot seguir en els seus llibres de memòries, dins del seu propòsit d’esmenar algunes decisions de Bush, ha sabut diferenciar entre els valors morals personals i els valors que han de presidir l’espai públic. Aquesta diferència de plans no significa diluir els valors morals, o promoure relativisme moral. Res d’això. El que comporta la decisió del president Obama és l’afirmació que una determinada visió moral particular no pot condicionar l’ètica col·lectiva. Especialment, en aquells àmbits de l’ètica cívica que resten oberts a l’enriquiment a partir del diàleg entre diferents punts de vista.

Això és el que succeeix en el camp de la recerca biomèdica sobre embrions humans en les primeres fases de desenvolupament. Moments en els quals l’embrió, pròpiament anomenat blastòcit (1- 2 setmanes de desenvolupament), es troba en una fase inicial de diferenciació. Per la qual cosa les cèl·lules embrionàries, malgrat ser plenament potencials i aptes pel desenvolupament, la seva singularitat no genera cap empatia en relació al que es pot considerar un ésser humà. És en aquest moment quan les diverses ideologies supleixen el que les emocions són incapaces de posar-se d’acord en definir com individu.

És en aquest punt on cal situar la decisió del president Obama i la resolució del dilema moral que planteja aquest fet. El dilema és dilucidar si atorgar el plus d’humanitat a les cèl·lules embrionàries que es troben a l’inici d’un procés de diferenciació o s’atén les esperances de moltes persones que confien que aquests estudis poden alleugerir els seus sofriments o el patiment de familiars i amics.

És cert que l’església catòlica ha matisat la seva inicial oposició a la recerca sobre cèl·lules mare. El temps ha flexibilitzat els seus criteris i ha introduït punts d’humanitat. Però no ha avançat prou. Cal continuar ajudant a alguns responsables eclesials ha entendre que les cèl·lules mare embrionàries humanes aïllades de l’embrió (blastòcit) perden la seva potencialitat d’evolucionar en un individuo singular. Cal ajudar a aquests responsables eclesials a tenir misericòrdia amb el sofriment de persones que esperen els progressos científics per curar vàries malalties. Compassió o ideologia, aquest és el dilema.

dijous, 12 de març del 2009

Crida de la Comunitat de Fe Bahà'í

La Comunitat Internacional Bahà’í ha facilitat una informació preocupant sobre el desenvolupament dels esdeveniments relacionats amb set (cinc homes i dues dones) dels creients de la Fe Bahà’í, la religió no islàmica més nombrosa a l’Iran, empresonats pel govern iranià. Aquestes persones han estat acusats "d’espionatge a favor de l’estat d’Israel, insult a les sagrades autoritats religioses i propaganda contra la República Islàmica" així com que "el cas s’enviaria properament amb una petició processal a la Cort de Justícia Revolucionària". Es considera que aquesta informació és fiable perque ha estat publicada per una agència de notícies de solvència contrastada i que cita a un representant governamental oficial.

L’advocada Shirin Ebadi, Premi Nobel de la Pau, juntament amb el seu gabinet, s'ha fet càrrec de la defensa dels set empresonats, però el govern li ha denegat l’accés als dossiers del cas i ella ha estat assetjada, intimidada i amenaçada des que es va fer càrrec d’aquest cas. Donades les condicions actuals i la falta de garanties processals, la Comunitat Internacional Bahà’í ha demanat l’àmplia difusió de l’estat de la qüestió i presència durant el judici, en condició d’observadors, de representants d’organitzacions internacionals.

Des del moment del seu empresonament se’ls ha denegat l’assistència d’advocats i només han mantingut contactes breus amb els seus familiars. La Comunitat Internacional Bahà’í desmenteix categòricament les acusacions contra els bahà’ís detinguts arbitràriament i, clarifica que els càrrecs formulats contra els bahà’ís empresonats són falsos. Totes les associacions de la minoria bahà’í han estat prohibides des de fa 30 anys, des de la instauració de la revolució islàmica. Els bahaà’í demanen la solidaritat internacional. En aquest sentit és important la declaració 6567/09, en nom de la Presidència del Consell de la Unió Europea. Tot i aquesta situació, els bahà'í reafirmen l'ideari pacifista i universalista, i renuncien a qualsevol forma de violència. i, tot i aquesta situació, reafirmen l'ideari pacifista i universalista, i renuncien a qualsevol forma de violència.

dimecres, 11 de març del 2009

La immigració aporta nous emprenedors

A l’exposició “Barcelona connectada, ciutadans transnacionals” s’exposa com la recent immigració ha aportat nous emprenedors. Les iniciatives comercials de molts immigrants ha canviat la fisonomia de molts carrers de Barcelona i de la seva àrea metropolitana. Això ha estat possible pel treball dur i constant de molts immigrants. Ells han esdevingut nous emprenedors d’activitats comercials que han revitalitzar el comerç de molts barris o han aportat nous negocis. El dinamisme d’aquestes iniciatives ha afavorit l’aparició de noves àrees i eixos de nova centralitat comercial.

El 7% dels empresaris individuals de l’any 2008 són immigrants. Són persones que han promogut microempreses o treballen com autònoms. Tiren endavant els seus projectes perquè combinen un gran esforç i el domini de les xarxes d’intercanvi internacionals.n Moltes de les activitats comercials o industrials impulsades pels immigrants es basen en canals d’intercanvi transnacional aprofitant les seves pròpies de distribució. La immigració ha consolidat un perfil d’emprenedor cosmopolita i connectat amb la globalització..

Per les característiques pròpies d’aquestes empreses són flexibles i fàcilment adaptables als canvis dels mercats. Això els permet estar en bones condicions per convertir amenaces en oportunitats. Aquests nous emprenedors són una part dels nous agents econòmics de Barcelona i els municipis del seu entorn. No són pocs els immigrants que pel seu esforç en l’activitat mercantil s’han convertit en nous agents econòmics de les ciutats.

dimarts, 10 de març del 2009

Estadística catòlica

Segons l’Anuari Pontifici 2009 hi ha més catòlics en el món (es dades estadístiques estan fetes a partir d’estimacions corresponents a l’any 2007). Mentre la població mundial creixia un 1,1%, els catòlics ho feien un 1,4%.. D’acord amb les dades estadístiques a l’any 2007 hi havia 1.141 milions de catòlics, enfront dels 1.131 milions del 2006 . Aquest valor representa un 17,3% de la població mundial.

Després de vint anys d’estancament es detecta un increment de vocacions sacerdotals en els seminaris, encara que el seu creixement és petit (un 0,4%). La majoria de vocacions provenen d’Africa i Asia. Europa té un decreixement en les vocacions (-2,1%). Dels 407.262 capellans a l’any 2006 s’ha passat a 408.024 a l’any 2007. El major nombre de vocacions està a Africa i Asia (el nombre de capellans a augmentat un 27,6% i un 21,2% respectivament). El descens de sacerdots és notable a Europa i Oceania (baixen un 6,8% i un 5,5% respectivament). El nombre de bisbes ha passat de 4.898 el 2006 a 4.946 l’any 2007.

dilluns, 9 de març del 2009

La llar, espai domèstic intercultural

L’exposició “Barcelona connectada, ciutadans transnacionals”, que ja he comentat, aporta una interessant reflexió sobre com la interacció cultural està present en molts llars de l’entorn metropolità barceloní. Una part important dels immigrants treballen en feines de la llar cuidant gent gran, malalts, nens o ajudant a les feines domèstiques. El treball domèstic és, com ho fou abans, una forma d’integració a la xarxa social. Bàsicament són activitats desenvolupades per dones. Per fer-ho, han sortit del seu país d’origen i han deixat part de la seva família a cura d’altres persones o membres de les seves pròpies famílies.
Les feines de la llar són, malgrat les precàries condicions laborals d’aquest tipus d’activitat, són un espai d’integració. La diversitat cultural està present en la intimitat de les llars. El pluralisme es fa realitat a les cuines i als menjadors de moltes llars de les grans ciutats. En l’interior de la casa, es creen vincles i s’estableixen relacions que connecten persones de cultures diferents. És així com la interacció esdevé una pràctica quotidiana que apropa persones i comparteix projectes.

diumenge, 8 de març del 2009

La sharia i els mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació han de tenir una funció pedagògica si volen tenir la consideració d’interès públic. Aquesta condició no la tenen tots els mitjans, sinó aquells que ajuden a que els ciutadans esdevinguin persones madures, actives i amb criteri. Aquesta setmana un mateix diari ha publicat dues notícies que apunten en dues direccions oposades en relació a aquests criteris. Les dues notícies tenen un comú denominador: la sharia.

El dijous 5 de març el diari El País publicava de forma destacada les declaracions de la dona iraniana Ameneh Bahrami. Un antic pretendent d’aquesta dona li tirà àcid a la cara i la deixà cega. Ara, després d’un cert temps, vol tornar a l’Iran per acomplir la llei del talió. Vol deixar cec a l’home que l’agredí. No és una bona notícia, ni és una notícia edificant. Més aviat sembla una justificació encoberta de l’odi i la venjança. És cert que, gràcies a la notícia el lector pot assabentar-se del concepte de justícia iraniana basada en la interpretació de la sharia que s’aplica a l’Iran. Però també és veritat que la pràctica de la llei del talió és incomprensible amb el concepte de justícia en la nostre societat. La nostre societat ha aprés, com molt bé diu Pilar Rahola, que no són les víctimes les que apliquen les justícia sinó els tribunals.

Una altra notícia d’ahir dissabte en el mateix diari parla de Selemha Mint Mohamed. Una noia mauritana que ha tingut el valor de denunciar als seus pares que l’obligaren a casar-se als 14 anys amb un home de 40 i mantenir-hi relacions sexuals. Gràcies a la seva denúncia, la justícia del nostre país ha sabut que el pare de Selemha l’amenaçà de lapidar-la per no voler complir l’acord matrimonial. Selemha va tenir el coratge de denunciar el que és una pràctica habitual: els pares acorden matrimonis de les filles amb cosins més grans. En aquest cas, la claredat de la notícia en el diari pot ajudar a que altres dones, en situacions similars, puguin actuar de la mateixa manera. Denunciar davant la justícia unes pràctiques que, si bé en els països d’origen poden ser costums culturals, al nostre país són delictes. Dóna de pensar que encara avui perdurin comportaments d’aquests tipus i que, per tota justificació, s’esmenta la prevalença de la sharia sobre els Drets Humans. No és, com sostenen alguns mauritans, un atac a les creences islàmiques. Res d’això, els agressors no poden convertir-se en víctimes. Els que defensen aquests principis proposen una lectura tancada i arcaica de l’Islam que és inacceptable tant a Europa com a Mauritània.

dissabte, 7 de març del 2009

Mitjans de comunicació i pluralisme religiós

El passat dijous i divendres el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i els Departaments de Dret Públic i Ciències HistoricoJurídiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció i impuls del Dr. Alex Seglers, organitzaren un seminari sobre Mitjans de comunicació i pluralisme religiós. L’objectiu d’aquest encontre era reflexionar sobre les tensions entre l’exercici de la llibertat d’expressió en els medis de comunicació i els respecte a la llibertat de creences dels ciutadans. Els diversos ponents coincidiren en senyalar que els mitjans de comunicació han de tenir un tractament rigorós i respectuós envers el creixent pluralisme religiós de la societat.

De les coses que vaig sentir voldria destacar algunes idees. No tot val en nom de la llibertat d’expressió. Cal defensar la llibertat d’expressió en un sentit amplia. Fins i tot, en la seva capacitat d’expressar idees irracionals o poc respectuoses amb les religions. I aquestes han d’admetre que l’ocupació de l’espai públic comporta rebre crítiques. Però, el que no es pot fer, en nom de la llibertat d’expressió és promoure actituds que incitin l’odi, el menyspreu, la violència o l’hostilitat al fet religiós. El propi codi penal ho condemna. En el seu article 525.1 es diu que s’incorrerà en pena de multa de vuit a dotze mesos els que, per ofendre, els sentiments dels membres d’una confessió religiosa, facin públicament, de paraula, escrit o per medi de qualsevol tipus de document, escarni dels seus dogmes, creences, ritus o cerimònies, o vexin, també públicament, els qui la professin o practiquin.

La frontera entre el poc respecte, l’ofensa o les actituds d’hostilitat és fina. Cal assumir que sempre es donarà una tensió entre la llibertat d’expressió i la llibertat religiosa. Simplement, el que cal és estar atent perquè els mitjans de comunicació no traspassin els límits d’aquesta tensió. En cap cas es pot pretendre eliminar aquesta tensió perquè el resultat és previsible: s’aprimen les llibertats. Els ponents insistiren que l’equilibri és difícil. Però cal seguir treballant en aquests temes perquè el respecte a les creences religioses i al pluralisme religiós no està, segons l’opinió dels participants, prou assumit com un bé a protegir en els mitjans de comunicació.

En un altre post continuaré amb les reflexions d’aquest interessant seminari promogut pel professor Seglers.

divendres, 6 de març del 2009

Els immigrants, ciutadans interconnectats

El flux migratori entre 1998 i 2007 ha canviat notablement Barcelona i la seva àrea metropolitana. La globalització ha comportat la vinguda de noves persones que han transformat la fisonomia de les ciutats. El teixit urbà ha evolucionat en profunditat. La presència de persones de molts llocs del món ha fet de Barcelona i el seu entorn una realitat cosmopolita. Ara, la trama urbana metropolitana és global. Els seus habitants estan profundament interconnectats.

Els nous habitants de les ciutats metropolitanes segueixen units als seus països d’origen per les múltiples xarxes de comunicació. Internet, telèfons mòbils i els satèl·lits serveixen per mantenir-los units a les seves identitats originals. Els locutoris es converteixen en punts de connexió i de trobada social. Tres quartes parts dels immigrants mantenen contacte setmanal amb les seves famílies. El 80% ho fan via Internet i el 60% tenen correu electrònic. El 70% segueixen regularment les notícies dels seus països d’origen. Són ciutadans interconnectats.

dijous, 5 de març del 2009

Les emocions i l’espai públic

He llegit un excel·lent article de Daniel Innerarity sobre “El govern emocional”. Segons aquest professor de filosofia, habitual articulista sobre temes de frontera, un dels grans reptes actuals és reflexionar como les emocions configuren l’espai públic i quines funcions hi poden exercir. Només així, diu Daniel Innerarity, es podrà establir cóm i quan els sentiments debiliten la democràcia o, al contrari, serveixen per enfortir-la i esdevenen recursos emancipadors.

Els sentiments són i formen part de l’experiència política i del saber social. Les emocions es troben presents en molts àmbits de la vida i en la majoria de les accions. Els sentiments i la racionalitat, afirma Innerarity, no són qualitats excloents. Sentiments i racionalitat formen part del coneixement humà. Els sentiments no són reaccions atribuïbles a la part irracional de les persones, ni els sentiments es poden recluir a l’esfera privada. L’àmbit públic és també un lloc on expressar les emocions.

Si en l’article de Daniel Innerarity es substitueix la paraula emoció per religió no canvia per res la lògica del seu discurs.
http://www.elpais.com/articulo/opinion/gobierno/emocional/elpepiopi/20090304elpepiopi_4/Tes

dimecres, 4 de març del 2009

Sóc creient, i tú?

La meva confessió de fe és una afirmació que vol tenir un lloc en l’espai públic. Quin sentit té amagar-ho? Cal fer aquesta proclamació amb naturalitat quan es pugui i on convingui. No cal privatitzar la fe, com tampoc pensar que la creença limita la condició humana. El fet de creure, com el de no creure, estan en la pròpia naturalesa de les persones. No cal justificar la creença.. De la mateixa manera que tampoc cal fer-ho en sentit contrari. Creure o no creure forma part de l’existència humana.
El fet de que en la societat hi hagi persones creients no fa que aquella hagi de ser considerada poc avançada. La creença no qualifica el nivell de maduresa de la societat. Gràcies a la coexistència de la creença com la no creença fan madures les societats perquè és signe de llibertat i democràcia. Aquesta coexistència ha de manifestar-se en l’espai públic. Per això, és necessari la confessió pública de la fe. Fins i tot en aquells àmbits on la realitat sembla negar-la o combatre-la. De manera particular, cal explicitar la creença davant d’aquelles situacions en les quals els valors cristians poden entrar en contradicció amb allò que es pot considerar políticament acceptat

dimarts, 3 de març del 2009

Oriolt de Germinans pateix catatímia

La darrera crònica de Oriolt a Germinans sobre l’Oriol Domingo és propi d’una persona afectada d’un greu episodi de catatímia. Tot el seu escrit falta a la veritat. He tornat a rellegir l’article del periodista Oriol Domingo a La Vanguardia i diu el que diu. Però no diu el que Oriolt pretén que ha dit, malgrat que ho escrigui entre cometes. En la seva crònica, Oriol Domingo no diu mai que la Fundació Maragall hagi demanat que els bisbes catalans es pronunciïn sobre Germinans Germinabit. Com ja vaig escriure, això ho digué el mateix Oriol Domingo que era la persona que feia la xerrada a la Fundació Maragall. Per això, si ja resultava falsa el primer comentari d’Oriolt que afirmava que l’Antoni Matabosch censurava Germinans, torna a resultar improcedent insinuar que fou la Fundació qui demanà el pronunciament dels bisbes. La insistència d’Oriolt és un signe prou clar de catatímia. Ningú ha demanat, contrariament al que afirma Oriolt, que es condemni a Germinans.

El que Oriol Domingo va fer en la seva intervenció, que fou pública, fou demanar que els bisbes catalans es pronunciessin sobre Germinans Germinabit. Els assistents a la conferència pogueren escoltar el que l’Oriol Domingo demanava. Per cert, l’entrada a la conferència era lliure, fins i tot per l’Oriolt. Que, per cert, no hi era. Malgrat la comoditat que representava per ell fer la conferència en un local tan ben situat. Tots els cristians tenim el dret de demanar una orientació als nostres pastors sobre els fets que ens preocupen. L’orientació pastoral és necessària per entendre i interpretar els signes dels temps. La referència que l’Oriol Domingo fa al pare Federico Lombardi és del tot pertinent. Perquè aplicant els criteris que exposà el director de la Sala de Premsa de la Santa Seu, de la Ràdio Vaticana i del Centre Televisiu Vaticà en una ponència a l’Assemblea de Delegats Diocesans de Mitjans de Comunicació Social, Germinas Germinabit no passa cap dels seus criteris sobre quins són els criteris fonamentals de la visió cristiana de la informació.

Seguint la lògica d’Oriolt, que busca rastres per la xarxa, per confirmar les seves sospites, arribo a la conclusió que és ell el que capgira els seus propis arguments. Primer acusa a que l’Antoni Matabosch vol censurar a Germinans i després, en la següent crònica se’n desdiu per carregar les tintes contra l’Oriol Domingo. La catatímia és novament l’única causa que explicaria aquest comportament. Decididament, no crec que sigui prudent dedicar més temps a confrontar les idees amb una persona afectada de catatímia. L’ajuda que necessita pertany a una especialitat científica que no domino. Per això penso que per una temporada és millor deixar que altres puguin ajudar a Oriolt a resoldre les raons de la seva catatímia.
------
Oriolt de Germinans padece catatimia

La última crónica de Oriolt a Germinans sobre Oriol Domingo es propio de una persona afectada de un grave episodio de catatimia. Todo su escrito falta a la verdad. He vuelto a releer el artículo del periodista Oriol Domingo en La Vanguardia y dice el que dice. Pero no dice lo que Oriolt pretende que ha dicho, a pesar de que lo escriba entre comillas. En su crónica, Oriol Domingo no dice nunca que la Fundación Maragall haya pedido que los obispos catalanes se pronuncien sobre Germinans Germinabit. Cómo ya escribí, esto lo dijo el mismo Oriol Domingo que fue quine hizo la charla en la Fundación Maragall. Por esto, si ya resultaba falso el primer comentario de Oriolt al afirmar que Antoni Matabosch censuraba Germinans, vuelve a ser improcedente insinuar que fue la Fundación quien pidió el pronunciamiento de los obispos. La insistencia de Oriolt es un signo bastante claro de catatimia. Nadie ha pedido, contrariamente a lo que afirma Oriolt, que se condene a Germinans.

Lo que Oriol Domingo dijo en su intervención, que fue pública, fue pedir que los obispos catalanes se pronunciaran sobre Germinans Germinabit. Los asistentes a la conferencia pudieron escuchar lo que Oriol Domingo pidió. Por cierto, la entrada a la conferencia era libre, incluso para Oriolt. Que, por cierto, no acudió. A pesar de la comodidad que representaba para él desarrollar la conferencia en un local tan céntrico. Todos los cristianos tenemos el derecho de pedir una orientación a nuestros pastores sobre los hechos que nos preocupan. La orientación pastoral es necesaria para entender e interpretar los signos de los tiempos. La referencia que Oriol Domingo hace al padre Federico Lombardi es del todo pertinente. Porque aplicando los criterios que expuso el director de la Sala de Prensa de la Santa Suyo, de la Radio Vaticana y del Centro Televisivo Vaticano en una ponencia en la Asamblea de Delegados Diocesanos de Medios de Comunicación Social, Germinas Germinabit no pasa el filtro de sus criterios sobre cuáles son los criterios fundamentales de la visión cristiana de la información.

Siguiendo la lógica de Oriolt, que busca rastros por la red para confirmar sus sospechas, llego a la conclusión que es él quien cambia sus propios argumentos. Primero acusa que Antoni Matabosch quiere censurar a Germinans y después, en la siguiente crónica se desdice para cargar las tintas contra Oriol Domingo. La catatimia es nuevamente la única causa que explicaría este comportamiento. Decididamente, no creo que sea prudente dedicar más tiempo a confrontar las ideas con una persona afectada de catatimia. La ayuda que necesita pertenece a una especialidad científica que no domino. Por esto pienso que es mejor dejar por un tiempo que otras puedan ayudar a Oriolt a resolver las razones de su catatimia.

dilluns, 2 de març del 2009

Barcelona connectada, ciutadans transnacionals


Recomano veure l’exposició “Barcelona connectada, ciutadans transnacionals” que està al Palau del Tinell, Barcelona fins el 31 de març. Val molt la pena. De forma molt clara explica com en 10 anys s’ha transforma t l’àrea metropolitana de Barcelona per la immigració. Transcric literalment algunes de les explicacions que introdueixen l’exposició.

Si l’objectiu del projecte olímpic era situar Barcelona en el mapa. El procés ha tingut èxit, però d’una manera imprevista: la internacionalització no s’ha generat tan sols per les elits i les activitats de tecnologia avançada o per part de les grans empreses, sinó que ha afectat tota la població i el conjunt de l’economia. Barcelona s’ha convertit en una ciutat global.

En la dècada de 1998 a 2007, els ciutadans de la metròpoli augmenten i es diversifiquen. Com en anteriors episodis de creixement migratori, els acabats d’arribar s’han ocupat de les feines més mal pagades i dures, però la seva condició ha estat més variada que mai. El flux migratori ha implicat la ciutat sencera, de la construcció, la indústria i els comerços a la cura domèstica, els despatxos professionals i les universitats.

Immigrants o cosmopolites? Els qualificatius es difuminen quan molts dels nous ciutadans, independentment de la seva situació, condició i origen estableixen, gràcies als avenços en les comunicacions en temps real, connexions freqüents per damunt de les fronteres: vincles transnacionals propis d’una gran metròpoli dins la xarxa urbana mundial. Marcarà la crisi l’entrada en un altre període diferent?.

L’exposició aporta respostes a aquestes preguntes. Ho fa de manera clara i amb dades que van pensar. A través de diversos àmbits (imaginaris, connexions, intimitats, negocis, trajectòries i asimetries) s’expliquen algunes de les innovacions en la vida urbana associades a aquest canvi humà, sobre els canvis associats a les relacions pràctiques entre uns i altres. Al final del recorregut s’explica el paper dels nouvinguts en la conformació de la metròpoli contemporània.

En una altra ocasió comentaré més aspectes d’aquest exposició que és altament recomanable.

diumenge, 1 de març del 2009

Diàleg dels governants amb l’Església Catòlica. IX part

Que poden fer avui els catòlics en la vida política?. A més de cercar la realització dels grans valors com són la justícia social, la llibertat i la igualtat com expressions de la fraternitat i l’amor; el compromís política dels catòlics ha d’orientar-se al desenvolupament de valors més suaus i càlids. Valors que permetin articular les virtuts i ordenar la convivència.

Els polítics catòlics, des de les diverses responsabilitats de govern, han de parlar de valors i promoure un debat polític que no comporta l’exclusió de l’adversari. Es tracta de potenciar discursos integradors orientats a fer possible una altra forma de fer política. On sigui possible viure amb naturalitat la identitat cristiana del polític sense d’haver-la d’amagar a l’àmbit privat. La missió dels polítics catòlics és evidenciar que més enllà de les justes confrontacions polítiques és possible trobar elements que són positius per desenvolupar el bé comú de la societat.

També es responsabilitat dels polítics catòlics reivindicar dins de l’Església la naturalitat del pluralisme polític. Aquests polítics han de combatre que la institució s’identifiqui amb cap opció política o s’alineï específicament en contra d’una. El pluralisme polític dels catòlics és una garantía que la institució eclesial sigui realment un element d’unitat per la societat.