Indignats, un any desprès

Un any després, els indignats han demostrat que mantenen vives les seves reivindicacions. Però el temps transcorregut des de les primeres mobilitzacions serveix per reflexionar sobre el sentit d’aquestes propostes. Els diaris d’avui diumenge són una crònica de les mobilitzacions d’aquestes dies per commemorar el moviment dels indignats i aporten interessants opinions i reflexions de diversos analistes. Però també recullen diverses notícies que, per la seva naturalesa, semblen donar la raó a les persones que, tant ara fa un any com ahir s’han tornat a mobilitzar per evidenciar la seva indignació.

¿Per què la gent està indignada?. Hi ha vàries opinions que coincideixen: la indignació és per les dificultats de governança d’una societat que està controlada i condicionada per uns poders no democràtics: els mercats. La indignació és un estat d’ànim que ha servit per introduir en l’agenda política unes qüestions que no hi formaven part. Però a més, i de forma directa, a evidenciat els límits del sistema polític per garantir la governabilitat de les societats modernes. Aquests límits evidencien la incapacitat de l’arquitectura política representativa per atendre les aspiracions de la ciutadania i construir les adequades alternatives polítiques. Però el moviment dels indignats també té les seves pròpies limitacions sorgides per la seva incapacitat de construir una alternativa viable al sistema de partits i els seus interessos. Tot sembla portar a una carreró sense sortida.

¿Què fer?. És difícil trobar-hi una resposta. Cada cop hi ha més indignació i ràbia per una crisis que sembla el resultat d’un joc de Monopoly davant del qual els poders polítics legítims no tenen les millors fitxes. Hi ha massa gent que està pagant les conseqüències del daltabaix del sistema financer i veu com s’està empobrint progressivament mentre altres, uns privilegiats, sobresurten de la crisi o no assumeixen la seva responsabilitat. Les manca d’alternatives fora del sistema polític pot portar a la gent a una desesperació des de la qual és perd tota perspectiva de interès general o és busquen sortides fàcilment salvadores. La ràbia descontrolada no és la millor consellera per tornar a recuperar la necessària confiança en el sistema polític i fer que aquest assumeixi la capacitat de lideratge i confiança que sembla haver perdut.

La dignitat de la política

Aquests dies es parla molt de política. Els indignats reclamen una nova política; les enquestes del CIS tornen a evidenciar l’elevada desconfiança ciutadana amb la política; en el Parlament d’Espanya es parla de política i en el català també; s’han constituït els ajuntaments com expressió de la política local i els ciutadans reclamen que la política controli l’espai econòmic. En qualsevol cas, la política està dins de la saba de la societat. És l’acció política el que permet que les persones articulin la convivència de forma pacífica i dialogal. Fora de la política és difícil organitzar l’amistat cívica.

En l’origen de la política hi ha la indignació. La política és una resposta moral a una situació que es vol modificar perquè es considera inacceptable. En això, l’actitud dels indignats és política perquè, en el seu origen, és la denuncia d’una situació que no s’accepta i es vol canviar. És a partir d’aquesta indignació quan es comença a articular l’espai polític a través de mediacions pròpies i particulars. Però això porta conflictes, perquè algunes d’aquestes mediacions es consideren imperfectes. És probable o cert perquè moltes d’aquestes mediacions foren pensades i articulades en un temps històric que ja no és. Ara és temps d’apel·lar a la creativitat i pensar noves formes i estils de fer política. Però sense oblidar mai que política és sempre una resposta moral.

El camí de la dignitat

Les manifestacions d'ahir han aportat prous arguments per reconciliar el moviment dels “indignats” amb la simpatia de moltes persones. Ahir s’evidencià que els “indigents” són molts, responsables i són persones plenes de dignitat que evitaren, amb intel·ligència, confondre’s amb provocadors o amb els alternatius sempre sol·lícits d’ocupar un espai, sigui públic o privat. La dignitat dels “indignats” és el seu clam contra la injustícia. Ells representen un sentiment. Es poden debatre les idees, però és difícil combatre els sentiments. Sembla que, a partir d’aquests dies, serà difícil mantenir per més temps la indiferència del sistema polític. Tot i que la gent es queixa de la gran distància que hi separa els polítics de la gent.

Però encara queda molt camí per recórrer per refer els ponts entre allò que proposen i el mon de la política real. No és fàcil. El moviment és una proposta alternativa de fons i de formes polítiques. Aquesta és la seva novetat, però també la seva principal font de dificultats alhora de ser assumida i compresa. Per això costa articular ponts de diàleg. Les relacions entre els dos móns estan dominades per recels. Bona mostra d’això són les sospites escampades entorn d'una persona mereixedora de tot respecte cívic, com és l'Arcadi Oliveres o les sospites paper sobre el paper d'alguns policies en el transcurs de les manifestacions. La veu crítica de l'Arcadi Oliveres no pot ser callada, ni difamada; ni es pot bandejar com a provocació la necessària funció informadora i protectora que ha de fer la policia. Però també s’ha de respectar que tot es criticable des del respecte.

Recórrer el camí de la dignitat no es senzill perquè cal anar en els dos sentits i comprendre que ambdues parts implicades han de fer gestos comprensibles de voler entendre’s. Des de l’àmbit polític cal donar senyals de que s'escolta als "indignats" i que s'atenen, en la mesura del possible, les seves propostes. Han de prendre’s mesures de control polític de l’economia i d’acostar la política als ciutadans. Cal estar atent a ser sensibles tant a les propostes de fons com de forma. Per part dels indignats han de mantenir vives les seves propostes, tant de continguts com de manera de relacionar-se ja que en aquestes maneres es prefigura el futur. Però cal ser conscient de que algunes propostes no es poden plantejar en forma de confrontació irreductible amb el sistema polític. En bona mesura, tots sabem el que cal fer; també sabem el que cal fer per no canviar allò que no agrada: però el repte, que ens afecta a tots és trobar la manera de com fer-ho; què fer per canviar allò que no agrada.

Ara o mai

A l’any 1919, any de numero curiós, especialment pels amants dels enigmes numèrics, un gran líder sindical, en Salvador Segui, conegut com el Noi del Sucre, va dirigir-se a 20.000 treballadors en vaga per proposar acabar-la. En un vibrant i històric discurs a la plaça de braus de les Arenes, en Salvador Segui, conscient de que la vaga de la Canadenca havia d'acabar-se perquè el seu allargament debilitaria la força que havia adquirit el moviment obrer, va demanar tornar a treballar. Uns petits acords negociats els dies anteriors foren suficients per oferir un guany atractiu als obrers en vaga per tal que continuessin la seva lluita en uns altres escenaris. En Salvador Segui es dirigí als obrers i amb valor demà acabar la vaga i tornar a treballar. Se'n va sortir. Els treballadors varen decidir tornar a treballar. En Salvador Seguí era conscient de que l’allargada de les protestes genera la seva debilitat i estimula la seva radicalització. De tal manera que, en lloc de guanyar, es pot perdre tot.

Avui algú hauria de fer al mateix gest amb el moviment dels "indignats". La manca d’un lideratge estable propicia el "lideratge difós" que és inconcret i que, mes enllà de servir d'estudi pels experts de les xarxes socials o dels processos de lideratge, no permet aportar orientacions de direcció que és el que s'espera de tot lideratge. Aquest moviment, a diferencia del que passà a l’any1919, no té cap persona capaç de dirigir-lo o aportar-li un sentit mes enllà de l'explotació emocional de la indignació. Ara és el moment de tenir el cap fred per adonar-se que cal parar. Que sense pau social, no hi ha justícia política ni renovació del sistema polític. El moviment del 15-M hauria d’interpretar aquesta situació com un dilema: fer de la plaça Catalunya una Arcadia feliç dels impossible i una invitació a la congregació dels antisistema o recrear-se en un moviment de sensibilització política limitat a ocupar l'espai immaterial de les consciències.

Per bé de les idees defensades, penso que cal aturar el moviment i acabar amb la caricatura que en que s'ha convertit o l’han convertit. Els valors inicials de la protesta han de transformar-se en propostes operativa de canvi del sistema polític. Des de dins i amb les regles del propi sistema. No en tenim unes altres. No hi ha una altre espai possible. Però cal fer gestos d'enteniment per les dues parts. Uns per demostrar que el moviment 15-M és responsable i controla els seus actes i els polítics del sistema haurien d’enviar senyals de que és possible transformar-lo a partir dels valors que inspiraren el moviment 15-M. Fora de tot això, la indignació serà total; però uns contra els altres i la ciutat es convertirà en un camp d’experimentació d’una nova guerrilla urbana aprofitant els nous instruments de convocatòria com son les xarxes socials.