dimarts, 28 de febrer del 2017

Decàleg de l’abat Cassià Just que ajuda a viure

L’abat de santa Maria de Montserrat, Cassià Just, quan tenia setanta-i-cinc anys va impartir una conferència titulada ¿Pot tornar a néixer una persona gran?. Inspirant-se en el Decàleg de la serenitat de Joan XXIII proposà un decàleg per viure, que no és només un bon full de ruta per la gent gran, sinó que serveix per a moltes persones. Són unes petites recomanacions que ens ajuden a ser més bones persones i que, en el temps de Quaresma, són una bona guia per donar sentit a la vida de cada dia. 

1.No dimitir de viure ni de lluitar 
2.Assumir l'ancianitat com una etapa de maduració vers l'encontre definitiu, mai com un procés de liquidació o de “suspensió de pagaments”. 
3.Continuar oberts a l'evolució de la societat i del món. 
4.No esperar que ens ho donin tot fet. 
5.Defugir l'amargar-nos com si fos la pesta. 
6.La creu es fa present en totes les etapes de la vida humana, per això no ens hem d'estranyar que també se'ns presenti quan som grans. 
7.Viure amb plenitud l'instant present. 
8.Viure en comunió i en sintonia amb els altres; amb aquells amb qui convivim i amb l'altra gent. 
9.No deixar-se anar, en la cura del propi cos, en el vestir, en el menjar, sense exageracions però també sense deixadesa. 
10.Mantenir i augmentar, si és possible, l'hàbit de llegir, d'estar al corrent dels temes que més ens interessen, és a dir, fet tot el que estigui a la nostra mà per mantenir-nos desvetllats intel·lectualment, espiritual-ment; i en un clima de bon humor.

dilluns, 27 de febrer del 2017

Decàleg de la serenitat

La proximitat del temps quaresmal convida a tenir uns moments de meditació per conrear la dimensió espiritual. És bo fer servir alguns materials que ajuden a fer aquesta visita interior. Sant Joan XXIII, proposà un petit text, el "Decàleg de la serenitat", que es pot adaptar a les situacions de cada persona.. És un text que ajuda a pregar i recuperar la serenor de l’ànima. És un petit gran text que ajuda a viure el sentit del temps quaresmal. Cada persona el pot adaptar a la seva situació vital. 

1. Només avui tractaré de viure exclusivament aquest dia, sense voler resoldre el problema de la meva vida, tot de cop. 

2. Només avui posaré tota l’atenció en el meu aspecte cortès pel que fa al meu capteniment; no criticaré ningú, i no voldré millorar o disciplinar ningú, sinó sols a mi mateix. 

3. Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l’altre món sinó també en aquest. 

4. Només avui m’adaptaré a les circumstàncies, i no voldré que les circumstàncies s’adaptin a tots els meus desigs. 

5. Només avui dedicaré deu minuts del meu temps a una bona lectura; recordant que, així com l’aliment és necessari per a la vida del cos, així també la bona lectura és necessària per a la vida de l’ànima. 

6. Només avui faré una bona obra, i no ho diré a ningú. 

7. Només avui faré una cosa que no m’agradi de fer; i si em sentia ofès en els meus sentiments, miraré que ningú no se n’adoni. 

8. Només avui em faré un programa detallat; potser no el compliré tot; tanmateix el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió. 

9. Només avui creuré fermament -encara que les circumstàncies demostrin el contrari- que la Providència de Déu s’ocupa de mi com si al món no hi hagués ningú més. 

10. Només avui no tindré por. Sobretot no tindré por de fruir de tot allò que és bonic i de creure en la bondat. 

És evident que si durant el temps de Quaresma cada un de nosaltres poden complir uns quants d'aquests manaments, i l’endemà s’intenta fer amb alguns altres i en successius dies els següents potser no acabarem tenint la serenitat de sant Joan XXIII, però si la suficient serenitat per a ser feliç.

diumenge, 26 de febrer del 2017

El salafisme no pot guanyar el debat cultural

Arran dels diferents atemptats a França en els darrers anys s’encetà un interessant debat per analitzar les causes d’aquest terrorisme i el grau d’incidència en la societat francesa. Tot i que el temps transcorregut, el debat s’inicià a finals de l’any 2015, encara és viu i les seves aportacions serveixen per entendre alguns dels nous fenòmens que es donen a les societats occidentals. Dos prestigiosos intel·lectuals francesos, Olivier Roy i Gilles Kepel, encapçalen les dues visions que resumeixen l’estat del debat. Els seus punts de vista pretenen aportar criteris per entendre el sentit del terrorisme gihadista aparegut a la societat francesa i comprendre les mesures que cal adoptar per combatre’l. 

Olivier Roy sosté que el terrorisme gihadista europeu és una revolta nihilista contra tot l’ordre establert. Per aquest coneixedor dels processos àrabs el gihadisme “no es tracta de la radicalització de l’islam, sinó de la islamització de la radicalitat”. Gilles Kepler, pensa el sentit contrari. Considera que hi ha una radicalització de l’islam, bàsicament alimentada pels postulats salafistes, que alimenta les opcions terroristes. Dues visions sobre el mateix problema. La primera situa l’accent en causes socials, les quals troben la seva expressió política i ideològica en l’islam, mentre que el segon punt de vista insisteix en el fet religiós vinculat a lectures intransigents de l’islam que troben la seva significació en el terror de la gihad. 

Hi ha altres lectures d’aquests fenòmens, però més aviat són interpretacions derivades de les anteriors. Pot ser el que cal, més que instal·lar-se en un debat acadèmic entorn a aquests fenòmens, cal assumir per part de tots els actors implicats, però molt de manera molt especial les corrents islàmiques moderades, que l’islam té un problema d’interpretació que permet l’aparició de les lectures salafistes. El salafisme és un problema de tots que els musulmans no poden ignorar. Cal saber combatre ideològica i culturalment el salafisme perquè no guanya la batalla de les consciències musulmanes a Occident.

dissabte, 25 de febrer del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Si la nostra vida s’acomoda i perdem la capacitat crítica o de lluitar per la justícia deixem de ser testimonis d’esperança. No podem deixar de ser coherents en el compromís per una terra nova i un món millor. Fer-nos grans no ha de significar acceptar la manera de fer i de pensar del món. Hem de seguir formant part de la massa crítica que anuncia la força de l’amor. “Cadascú haurà de passar la prova de ser salat amb foc. La sal és bona, però si perdés la salabror, ¿amb què la tornaríem salada? No perdeu la sal i viviu en pau entre nosaltres” (Mc 9, 50) 

L’amistat és un tresor. Les relacions humanes porten a conèixer a molts persones que simplement, com deia Josep Pla, esdevenen saludats o coneguts, però no sempre sorgeix una real amistat. No és fàcil l’amistat. Aquesta es posa prova en els moments difícils, en els dies d’infortuni. El sentiment d’estimació i benvolença a una altra persona, un cop percebut, cal treballar-lo per mantenir-lo. “Aparta’t dels teus enemics i sigues prudent amb els amics, qui el troba ha trobat un tresor. Un amic fidel no té preu, és d’un valor inestimable. Un amic fidel és remei que retorna la vida”. (Sir 6,13-15)

divendres, 24 de febrer del 2017

Glosses per la vida quotidiana

La justícia, la bondat i la pau formen part de la saviesa humana transmesa de generació en generació. No és una saviesa basada en els coneixements o en el raonaments que donen fonaments, sinó en la comprensió de que la vida és amor i acolliment als altres. Aquesta experiència dóna un do que ajuda a entendre que per viure cal tenir la saviesa que dóna l’estimació. “Tota saviesa ve de Déu, el Sentor, i és amb ell des de sempre. ¿Qui pot comptar els grans de sorra de les platges, les gotes de la pluja, els dies de l’eternitat?”.(Sir 1,1-2)

La vanaglòria mundana és innecessària. És ben inútil tenir una glòria més aparent que real, glòria que hom s’atribueix per mèrits que no s’ho valen. No serveix per res neguitejar-se per lluir. Es fatu donar cops de colze per estar al davant de tot. Tot això és banal i superflu. Cal estimar als altres i apropar-s’hi amb actitud de servei. Només així la vida té sentit ple i podem estar en pau amb nosaltres mateixos.“Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots” (Mc 9,35)

La confiança suavitzen i fan planeres les relacions humanes. Confiar és obrir-se a l’altra pel que l’altra és i ens pot ajudar a créixer personalment. La confiança en Déu dóna seguretat, tranquil·litat i calma l’esperit. “Ni quan passo per barrancs tenebrosos / no tinc por de res / perquè us tinc vora meu, / la vostra vara de pastor / m’asserena i em conforta” (Sl 22)

dijous, 23 de febrer del 2017

Caritat política: discerniment i tensions

Des de la diversitat d’opcions obertes a la consciència cristiana, el catòlic troba l’existència d’una caritat política comuna en la majoria de forces polítiques. Hi ha una transversalitat de la presència dels valors cristians en l’acció política. Els cristians tenen la llibertat d’optar, dins d’aquesta pluralitat d’opcions, aquella que, en consciència, creuen més coherent amb els seus valors i que aporta les solucions polítiques jutjades com les més adients. Aquests solucions han d’orientar-se a portar al màxim de bé a la societat. Es en aquest judici quan poden sorgir dificultats alhora d’interpretar quin el sentit i la profunditat d’aquest bé. 

La pregunta també es planteja a nivell de la consciència dels cristians. En tot moment els cristians han de procurar seguir el resultat del seu discerniment i expressar el seu pensament. Alguns cops l’opinió dels cristians no coincideix amb la dels seus pastors. En cap cas, això ha d’interpretar-se com un trencament de comunió eclesial. Certament, entre les orientacions pastorals i les consciències personals poden sorgir tensions. Però aquestes han d’expressar-se en el si de l’Església en tota naturalitat i, en el cas de la consciència personal, trobant les vies oportunes de discerniment. Sabedors de que, malgrat les aparents dificultats que poden donar-se entre les opcions personals i les orientacions pastorals existeixen llocs comuns de trobada entorn als valors bàsics que fonamenten la societat: la promoció de la justícia, el servei als pobres, l’equitat, la reconciliació i el perdó. 

La presència política dels cristians, sigui quina sigui la seva adscripció, ha de servir per facilitar l’enteniment i el diàleg polític. Pastoralment es necessari que els polítics cristians abandonin les desqualificacions, les crispacions i els odis.

dimecres, 22 de febrer del 2017

Muhajiruns i ansars, cadascun al seu aire

La mort de Mahoma plantejà un seriós desafiament a la primitiva comunitat de creients en l’islam. Fins i tot, alguns no creien que hagués mort el màxim líder dels musulmans. Un d’ells, Umar al Jattab, que fou escollit dos anys després, líder dels musulmans, amenaçà en matar a qui digués que Muhàmmad estava mort. La seva desaparició evidencià que el seu lideratge no podia ser heretat ni estava calculat que fer després de la seva mort. No estava prevista  una cadena de comandament que permetés clarificar qui havia de ser el successor de Muhàmmad. No hi ha indicis en la tradició musulmana que Muhàmmad hagués insinuat qui podia ser el seu successor, ni cap suggeriment de quin mecanisme s’havia d’articular per designar-lo, ni l’Alcorà donava cap posta de com fer-ho. Si bé en vida de Muhàmmad la comunitat creient estava unida entorn del lideratge fort, després de la seva mort afloraren les diverses tensions fins aquells moments ben contingudes.


Una d’elles fou la tensió existent entre les tribus mequesos dels Aws i els Khàzraj; l’altra era la rivalitat, no sempre dissimulada i no pacífica, entre els muhajirun, els immigrants, i els ansar, els medinesos que els acolliren a Yatrib; i els ressentiments i retrets entre els primers conversos a l’islam i els coraixís conversos de darrera hora, quan veieren que els musulmans conqueriren La Meca. A més, la desaparició de Muhàmmad feu evidents la inestabilitat dels acords establerts amb algunes tribus de la Península Aràbiga que, davant la desaparició del líder, ara es sentien descompromeses, especialment en sostenir econòmicament, mitjançant taxes, a la comunitat musulmana. Aquesta situació conflictiva desestabilitzà profundament la comunitat musulmana i la situà enfront d’una divisió, tan profunda que els coraixís de Medina estigueren a punt d’escollir, per la seva part, un líder propi i els ansar un altre. 

dimarts, 21 de febrer del 2017

El fet religiós en la Catalunya del futur

Avui s’ha celebrat un acte en el Parlament de Catalunya on es presentava el document “El fet religiós en la Catalunya del futur”. L’acte s’inscriu en la perspectiva de la configuració d’un possible Estat català i analitza el tractament legal i polític que el fet religiós ha de tenir en aquest nou marc polític de Catalunya. Els promotors d’aquest document, un conjunt d’entitats religioses representatives de la diversitat religiosa existent a Catalunya ha promogut aquesta document per afirmar que, en el cas que Catalunya esdevingui un Estat, la seva legislació hauria de reconèixer i protegir el dret humà fonamental de la llibertat religiosa. 

En aquest futur Estat la seva relació amb les confessions religioses ha de basar-se en el model aconfessional o de laïcitat oberta. És propi d’aquest estat aconfessional cooperar amb les entitats religioses de forma equitativa de tal manera que es preservi la història, la implantació i l’arrelament social de les diferents confessions. Ha estat un acte afirmatiu del valor social de les religions en la futura Catalunya independent i la voluntat d’avançar, des de la particularitat de cada una d’aquestes confessions, en aquest sentit.

dilluns, 20 de febrer del 2017

Identitat, presència i catalanisme

Cóm es pot enfortir el catolicisme a Catalunya?. Quasi bé hi ha tantes respostes com persones que es formulen aquesta pregunta. Voldria donar la meva visió de la qüestió. En primer lloc, cal afirmar la identitat cristiana catòlica avui. Això porta a repensar aspectes importants de la fe a llum de les noves realitats de la societat. Fa anys un grup de monjos joves de Montserrat escriviren “Repensar la nostre fe”. Crec que ara cal seguir el mateix camí. 

Cal donar testimoni de l’esperança cristiana en una societat secularitzada. Això és així i no és possible un retorn a temps passats. Cal proposar els nostres valors i principis a les persones que avui poden estar cercant Déu. Creure és donar testimoni de la fe de creure allí on la realitat sembla negar-li tota possibilitat. Allí on es nega la justícia i la fraternitat, la solidaritat i l’amor. 

Finalment, la fe és una experiència personal i comunitària que és viu i s’expressa a través d’uns patrons culturals. Per això l’experiència creient es troba arrelada en els amplis sentits de la realitat catalana. Catalunya avui és el nostre espai de significació de la missió. En sentim catòlics des de la realitat de Catalunya i des d’ella ens obrim a l’experiència creient al costat d’homes i dones d’altres confessions i creences.

diumenge, 19 de febrer del 2017

La nova esquerra s'entrebanca

En aquests temps de postveritat, moments on les mentides i invencions s’imposen a la certesa dels fets, es nega el passat o es interpreta de nou segons les necessitats del present. Les urgències del peremptori s’imposen al rigor de l’anàlisi històrica, de tal manera que el passat pot torçar-se a voluntat o els fets històrics esdevenir un simple caricatura del que foren. Avui, en determinats ambients polítics, pot ser per justificar-se davant la manca d’idees atractives, s’està estenen la idea de molts dels mals del present es deuen a que la transició política fou un aiguabarreig i que el sistema constitucional fou dissenyat per instaurar un sistema polític corrupte, manipulable i defensor dels privilegis d’unes classes dominants. 

Com alternativa es proposa una nova esquerra que es presenta immaculada de tota culpa amb el passat i redemptora de les seves misèries. Aquesta nova esquerra vol ser alternativa a tot allò que el passat representa. No es pot negar que aquesta nova té capacitat d’engrescar l’electorat. La duresa de la crisi econòmica, la corrupció política i altres mals de la democràcia ha creat un profund malestar que aquesta nova esquerra ha estat capaç d’identificat i mobilitzar. Però no ha passat d’aquí perquè ha estat incapaç de traduir les protestes en propostes polítiques sòlides capaces de girar la correlació de forces dominant. Els mateixos de sempre segueixen dominant el poder i quan la nova esquerra ha tingut prou poder fàctic s’han començat a barallar entre ells reproduint els mals que deien criticar a la vella política que volien superar. Res de nou a l’horitzó de la utopia política.

dissabte, 18 de febrer del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Els individus som lliures. Una expressió de la llibertat, pot ser la més noble, és la llibertat de consciència i religiosa. La llibertat sense restriccions, per exemple, s’exerceix quan un individu escull entre fer el bé o el mal. Només necessitem tenir el discerniment adequat per fer aquesta tria moral. La consciència és la guia per l’acció. No ens podem amagar a la vigilància de l’examen de la nostra consciència. “La saviesa del Senyor és gran; el Senyor és molt poderós i tot ho veu. Els ulls de Déu veuen el que ell ha creat; ell coneix tot el que fa cadascú”. (Sir 15,18-19) 

No poden estar indiferent al que succeeixi a una persona, per més insignificant que aquesta sigui. Totes les persones formen part de la gran família de la humanitat. La misericòrdia ens empeny a acollir als altres com als nostres germans. El seu sofriment, és el nostre sofriment. Les seves alegries, són les nostres joies. “A cadascun dels homes, li demanaré comptes de la vida dels seus germans. El qui vessi sang humana ho pagarà amb la seva sang, perquè Déu ha fet l’home a la seva imatge”. (Gn 9,5-6).

La vida és un do. Viure té el seu afany i comporta saber discernir allò què és important de totes les coses supèrflues. De res serveix estar preocupat per aquestes darrers coses, sinó com capaços de viure la vida en profunditat estimant als demés. “?Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida? (Mc 8,36)

divendres, 17 de febrer del 2017

Glosses per la vida quotidiana

El següent fragment de l’Antic Testament és fonamental en la compressió humana de la fe. És una pregunta directa que ningú pot eludir. En aquesta pregunta es condensa part del sentit de la pròpia experiència creient. La resposta a la pregunta no pot ser el desinterès o la impassibilitat. “Després el Senyor digué a Caín : ¿On és el teu germà? Ell respongué “No ho sé, no sóc el seu guardià” (Gn 4,9) 

Cal posar-se en marxa per anunciar que és possible un món diferent i que les esperances poden esdevenir realitat. Podem apropar el Regne de justícia i amor si decididament sortim al carrer i treballem per fer-lo realitat. Ho hem de fer amb el que som i tenim, sense masses estridències, només ens cal o just i, sobretot, ens cal saber escoltar i compartir. “Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar a ningú pel camí. Quan entreu a una casa digueu primer: “Pau en aquesta casa” (Lc 10,3-5)

dijous, 16 de febrer del 2017

La successió de Muhammad – V

L’elecció de Abu Bakr significà la consolidació del domini de la tribu dels Coraix per damunt de les restes de tribus de la Península Aràbiga i l’intent de l’aristocràcia mequí per dominar l’islam. Però els esdeveniments no es desenvoluparen com l’aristocràcia mequí esperava. El curt temps que durà el lideratge de la comunitat musulmana per Abu Bakr no permeté consolidar el domini del poder per part d’aquest grup de mequins. 

Durant aquests primers anys l’islam instituí una meritocràcia alhora de participar en els beneficis del poder. En un lloc destacat, es trobaven els musulmans de primera fornada. Aquells que havien emigrat amb Muhammad de La Meca a Medina, els anomenats muhajirun. No era masses, i dins d’aquest tenien un lloc destacat els anomenats companys de Muhammad. Tot aquest grup de musulmans pertanyien a la tribu dels Coraix. No era un grup totalment homogeni. Sobretot perquè el clan dels Hasim, en el qual havia nascut Muhammad, però també el del seu gendre Alí ibn Abi Talib, volia dominar el poder dels musulmans. Davant d’aquesta situació, els altres clans de la tribu s’hi oposaren, doncs consideraven que el clan Hasim ja havia tingut un paper rellevant en la història de l’islam amb Muhammad. 

El següent grup en importància dins del primer islam eren els ansar, els medinesos que havien acollit als emigrants de La Meca i després s’havien convertit a l’islam. Els ansar junt amb els muhajirun, els emigrants, formaven el nucli essencial de l’islam de la primera època. Després de la conquesta de La Meca, 630, aquest nucli s’amplià, però amb una posició perifèrica o subordinada, amb els mequinesos benestants convertits a darrera hora. Aquest sempre foren considerats uns sobrevinguts i no foren tinguts massa en compte pels musulmans del primer moment. Aquestes gradacions dins de l’islam permeté estructurar el poder, i el repartiment dels beneficis per de les conquestes, segons el temps d’antiguitat de pertinença a l’islam. Certament, a la vista dels esdeveniments d’aquest anys es pot afirmar sens cap mena de dubte que, en els primers moments, el poder de la comunitat estigué sempre sota el control de la tribu Coraix i aquesta s’esforçà per fer no deixar-lo en cap moment.

dimecres, 15 de febrer del 2017

La successió de Muhammad – IV

És evident que la mort de Muhammad alterà els difícils equilibris de la comunitat musulmana de la ciutat de Medina i les seves relacions amb els musulmans de La Meca. Al desaparèixer el líder religiós i polític que havia aglutinat fins ara els musulmans el sistema de poder quedà vulnerable a les lluites obertes entre clans i tribus que estructurava el incipient estat islàmic. La primera qüestió que es posà damunt de la taula de negociacions per escollir en nou líder fou la naturalesa del lideratges: ¿polític i religiós?, ¿religiós o polític?. Darrera del dilema es barrejaven interessos que anaven més enllà del camp estrictament religiós. El que estava en discussió era l’assalt al poder d’una tribu o d’un clan, sol o amb aliances de govern per intentar dominar en benefici propi l’incipient estat islàmic. 

Els diferents clans i grups de pressió articularen un sistema polític per liderar la comunitat. Aquest sistema, amb el temps, fou denominat califat en el ben entès que el terme designa el "domini del califa", el domini del successor de Muhàmmad. En els primers moments aquest sistema polític no va ser identificat com califat, ni califa el líder màxim del mateix. Amb el temps, associada a la consolidació del lideratge polític de la comunitat musulmana, el terme califa va ser aplicat als que exercien de líders i es va projectar cap al passat anomenant també califes als primers successors de Muhammad. 

 Inicialment el sistema del califat fou liderat pels deixebles directes de Muhammad com una continuació del sistema religiós i polític establert per ell. No obstant pels resultats pràctics, aquesta qüestió s'ha de matisar perquè el criteri que s’imposà en el debat successori considerava el califa no havia de donar continuïtat a la dimensió espiritual de Muhammad, ja que aquesta havia finalitzat amb la seva mort. Defensaven la idea que el califa fos més un successor del lideratge polític ja que el profetisme era una qualitat no hereditària. En sentit contrari, es situava una part menor del grup dirigent, especialment els familiars més propers a Muhammad, que pensava que el califa havia de tenir la direcció política i la guia espiritual de la comunitat. Aquesta dicotomia ocasionà tensions, conflictes i enfrontaments militars i condicionà l’elecció i el govern dels primers successors de Muhammad en el lideratge de la comunitat musulmana. Part d'aquesta tensió entorn a la naturalesa del califat ha perviscut des de llavors fins als dies d'avui i està en base dels enfrontaments entre sunnites i xiïtes.

dimarts, 14 de febrer del 2017

La successió de Muhammad – III

Al final, un cop superat el tràngol d’una intent d’escissió dins de la comunitat musulmana, part dels creients medinesos i els mequinesos, es posaren d’acord en escollir a Abu Bakr al Siddiq (573-634) com el nou líder de la comunitat musulmana. Abu Bakr era amic de Muhammad i fou un dels seus primers seguidors; a més era el seu sogre per ser pare d'Aixa la seva esposa favorita. El sobrenom al Siddiq significa el sincer, el verídic. Sembla ser, segons explica la tradició musulmana, que Abu Bakr al Siddiq havia estat un mercader amic de Muhammad molt abans que aquest rebés les primeres revelacions. La tradició musulmana diu, com a prova de la confiança que Muhammad tenia amb aquell, la circumstància que Abu Bakr fou la persona encarregada de dirigir les pregàries quan Muhammad estava greument malalt o que fos el líder de la primera peregrinació dels musulmans a la Meca. 

L'elecció d'Abu Bakr com a successor de Muhammad provocà l'enuig d'alguns musulmans que consideraven que Alí ibn Talib, cosí i gendre de Muhammad, era l'única persona legitimada per succeir per ser la persona més propera a aquell. Alguns autors suggereixen que la trobada de Saqifah fou un veritable cop d'estat d'Umar ibn al Jattab i Abu Bakr, entre d'altres, per fer-se amb el control del poder sobre els musulmans. Com que Alí ibn Abi Talib no fou escollit com a líder dels musulmans els seus partidaris van crear una facció activa entre els musulmans, els anomenats Shi'ah Ali o "seguidors d'Ali" els quals, des d’aquell moment anaren oposant-se a la successives eleccions de notables musulmans com a líders dela comunitat argumentant que no eren familiars de Muhammad. Aquest tema no es va apaivagar, en part, fins a l'elecció d'Alí com a califa després de la mort de Uthman qui va ser el tercer líder de la comunitat. Tot i això, l’elecció del successor de Muhammad va deixar unes ferides tan grans dins la comunitat musulmana que han perdurat fins el dia d’avui en forma d’enfrontament entre sunnites i xiïtes.

dilluns, 13 de febrer del 2017

La successió de Muhammad - II

La tradició musulmana explica que els ansar de Medina, (els ansar son els habitants de Medina que s’havien convertit a l’islam) volien escollir per la seva part el successor de Muhammad. Amb aquesta finalitat, el mateix dia de la mort d'aquest es reuniren per separat de la resta de musulmans, els muhajirun (els muhajirun son els musulmans que emigraren de La Meca a Medina acompanyant  a Muhammad), per discutir a qui havien de donar suport com a nou líder de la comunitat. La reunió va tenir lloc en un edifici de Medina conegut pel nom de Saqifah. Es tractava d'una construcció amb sostre usada per el clan jueu Banu Sa'idah, una facció dels Banu Khazraj, important tribu de Medina conjuntament amb el Banu al Aws. Totes dues tribus integraven el grup més important dels ansar.

Quan els muhajirun es van assabentar que els ansar volien fer-se amb el control del poder musulmà es varen presentar a la reunió de al Saqifah. Allà anaren, en nom dels muhajirun, Umar ibn al Jattab acompanyat d'Abu Bakr, i Abu Ubayda ibn al Jarrah, tots ells considerats companys de Muhammad. Umar ibn al Jattab va advertir als ansar que s'estaven precipitant, que el moment era crític i havien de negociar amb ells el lideratge de la comunitat. Umar ibn al Jattab defensava que només un membre de la tribu dels Coraix podia garantir la unitat dels musulmans en aquells moments crítics. Però, advertí que en cap cas aquest líder podia ser Alí ibn Abi Talib, el gendre de Muhàmmad.

Per fer-se amb el control de l'assemblea reunida a Saqifah Umar ibn al Jattab actuà amb astúcia i trencà la unitat del ansar aprofitant les divisions tribals existents entre ells. Al final la tribu dels Banu al Aws es va passar al bàndol dels muhajirun mentre que els Ban Khazaj es van quedar aïllats defensant les seves propostes. Un cop dividit el grup dels ansar Umar ibn al Jattab feu un gest insòlit, agafà de la ma Abu Bakr i li jurà lleialtat com a successor de Muhammad. Al final la nova coalició de muhajirun i els ansar de la tribu dels Awas juraren lleialtat a Abu Bakr com a successor de Muhammad. La tradició musulmana sunnita explica que en aquell moment es decidí que rebés el títol de Khalifat Rasul Allāh (el successor del missatger d'Al·là). 

diumenge, 12 de febrer del 2017

La successió de Muhammad - I

Després de la mort de Muhàmmad, any 632, la inestabilitat es va apoderar de la primitiva comunitat musulmana. La tradició musulmana compte que en aquest moment la preocupació dels dirigents musulmans era assegurar el relleu polític al capdavant de la comunitat quedant el fet religiós a segon pla. ¿Qui havia de ser el nou líder dels musulmans? S'havia de prendre una ràpida decisió per què en alguns llocs ja havien aparegut suposat profetes que reclamen la direcció espiritual i política de la incipient comunitat musulmana. La proliferació d'aquest nou profetisme descontrolat amenaçava seriosament en dividir la precària unitat dels musulmans.

Els musulmans d’aquell temps no tenien clar com escollir el que havia de dirigir la comunitat. Es ben curiós que Muhàmmad deixés sense concretar la manera d'escollir el seu successor, especialment quan l'Alcorà posa de manifest la seva meticulositat per regular molts aspectes del culte o de l'organització dels musulmans. Potser, i no deixa de ser una mera suposició, que alguns dels aspectes més normatius de la vida dels musulmans en els textos corànics, s'hagin d'atribuir a simples interpolacions del text fetes temps després de la mort de Muhàmmad.

dissabte, 11 de febrer del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Al llarg del dia les persones ens trobem davant de situacions que demanen l’exercici del discerniment per saber com actuar. En aquests casos hem de confiar en les nostres capacitats per distingir el bé del mal. Són situacions que exigeixen emprar els criteris morals que tenim en el cor i els comprenem per la raó. “Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal” (Gn 2,9)

La pràctica de l’amor és font de pau interior. Fer el bé, treballar a favor de la felicitat dels altres dóna també la felicitat personal. L’amor és font de plenitud, transforma i canvia la vida. Estimant ens omplim de joia perquè el cor s’obra a l’esperança d’una vida nova. “Si no intentes de fer caure els altres, ni els assenyales amb el dit pronunciant un malefici, si dónes el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia”. (Is 58, 9-10)

Per més que el pecat provoca refús i té ha mala premsa en la societat actual, hauríem de tenir més consciència d’haver malmès la vinculació personal amb Déu. Cal repensar avui el sentit del pecat i de la culpa, sense perdre de vista que en tot moment ens calen referents morals per contrastar el que fem. “M’he decidit a reconèixer la falta, / no us he amagat més el meu pecat. / Tan bon punt m’ho he proposat, Senyor, m’heu perdonat la culpa comesa”. (Sl 31)

divendres, 10 de febrer del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Es diu que el cristians som la sal i la llum del món. La paràbola és una bona evocació del que hem de ser els cristians. Les imatges que evoquen la sal i llum permeten explicar el sentit pràctic d’una fe que sosté l’experiència creient. Ser sal i llum és estar en el món estimant als altres. La vocació dels creients és transformar el món per tal que la pau i la justícia es donin la ma. No podem defugir aquestes responsabilitats. “Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis que són germans teus. Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor.” (Is 58, 7-8)

La fe no pot reduir-se al compliment d’uns preceptes que regulen, i a voltes ofeguen, la llibertat humana. La relació de les persones amb Déu no és l’acompliment d’uns rituals o uns preceptes reguladores del comportament. La fe és amor als altres, és compartir la taula amb qui té fam i vestir al despullat. Perquè en cada un d’aquests actes es fa evident i s’experimenta la presència del Déu que és amor. “Així, amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu. I de coses com aquesta, en feu moltes” (Mt 7,13)

dijous, 9 de febrer del 2017

El pecat i la confessió avui

El pecat provoca refús i de la confessió ja no se’n parla. Hi ha mala premsa sobre el pecat en la societat actual. El relativisme s’ha imposat i ha arraconat el sentit del pecat en una societat on els referents morals estan desdibuixats. Tradicionalment s’entenia el pecat com una ofensa a Déu o un trencament de la vinculació de l’individu amb Déu. La tradició judeocristiana presenta el pecat, en termes generals, com l'allunyament de l'home de la voluntat de Déu. Sense noció de pecat, el sentit de la confessió es desdibuixa. Sense pecat la confessió perd sentit.


Molts catòlics no es confessen individualment. Alguns participen en actes penitencials, altres consideren que la confessió de cor forma part del sagrament de l’eucaristia. Considero que cal preguntar-se si és convenient renunciar a la confessió personal on el confessor ajuda a un individu a discernir si ha seguit la voluntat de Déu. De la mateixa manera que cal repensar avui el sentit del pecat, caldria trobar un model de confessió que ajudi a l’individu a ser comprés, perdonat i alliberat del pecat. La recuperació de la confessió personal permet revestir la misèria del pecat amb la misericòrdia de Déu.

dimecres, 8 de febrer del 2017

Les guerres de la Ridda

L'any 632 morí Muhàmmad. A partir de la seva mort moltes de les tribus que li havien jurat obediència abjuraren de la seva conversió a l'islam i es negaren a pagar els corresponents impostos. Durant aquests dies aparegueren diversos persones que es reivindicaven com a profetes i es revoltaren contra els musulmans reivindicant la seva condició d'enviats de Déu. La mort de Muhammad havia fet emergir les tensions que existien dins de les tribus de la Península Aràbiga, tant des del punt de vist polític com religiós. Davant d'aquests conflictes, Abu Bakr, el líder de la comunitat de creients, va emprendre diverses campanyes militars, de molt curta durada, per aixafar aquestes rebel·lions. La primera batalla va ser la de Dhu-l-Qassa i la més cruel de totes elles va ser la batalla de Aqraba, plana pròxima de la regió de Yamama (Najd) contra Musàylima, que fou derrotat i mort al desembre de 632 pel prestigiós general Jalid ibn al Walid.

La fi de les guerres de la Ridda permeté al califa Abu Bakr emprendre la conquesta dels territoris veïns. Un dels artífexs importants d'aquesta expansió va ser el general Jalid ibn al Walid, heroi de la repressió de les rebel·lions de la Ridda. Aquest militar, notable pel seu domini de l'art de la guerra, se li coneixia amb el sobrenom de Sayf Allah a Maslul, l'espasa a la mà de Déu. Els dots de comandament i d'estratega d’aquest militar foren decisius per mantenir la unitat política de l'islam en els primers compassos del califat. Gràcies a l'habilitat guerrera de Jalid ibn al-Walid es va poder forjar la unió política de les diferents tribus beduïnes de la Península Aràbiga durant el primer califat. Aquesta unió, més enllà notable valor polític en clau de construir un estat pels àrabs, va modificar profundament els paradigmes socials imperants entre les tribus d’aquell temps.


dimarts, 7 de febrer del 2017

Les hores baixes de les esquerres

L’esquerra política a Espanya està en franques hores baixes. Hi ha molt de soroll entorn als partits d’esquerra, però no tenen bones perspectives electorals. És més, enfront una dreta que està presonera d’innumerables casos de corrupció, incapaç d’abaixar les altes taxes d’atur o afrontar positivament els grans problemes socials provocats per la crisi i que no sap resoldre políticament el debat territorial obert per Catalunya, l’esquerra espanyola, incomprensiblement, no només no treu un bon rèdit electoral, sinó que s’instal·la en greus crisis internes que debilita la seva confiança davant l’electorat.

Alguns analistes afirmen que l’esquerra espanyola es procliu al suïcidi polític. Reiteradament cau en els mateixos paranys. En uns moments que podrien ser propicis per una alternança real en la governança a Espanya, els dos grans partits de l’esquerra, PSOE i Podemos estan instal·lats en unes batalles internes que els porten a la irrellevància política i el ris de ser marginals. Altres partits, d’inqüestionable  solidesa política en el seu moment, els han precedit en aquesta mena d’autodestrucció política. El cas més significatiu fou el PCE i les seves continuades batalles internes.


Podemos es veu sobrepassat per un gran èxit electoral que ha obligat als seus dirigents a passar de l’activisme social a l’acció i a les propostes polítiques. I en aquest terreny naufraguen. Per la seva part, el PSOE està paralitzat per les lluites internes pel poder del partit i les ambicions personals il·limitades d’alguns dels seus barons territorials. Com Saturn devorava els seus fills, el PSOE fagocita els seus dirigents. En la centralitat política, el PSOE no es beneficia del desgast del PP en el govern i els seus casos de corrupció. Tot i que alguna enquesta d’intenció de vot detecta un lleuger repunt a l’alça el PSOE està molt lluny de representar una possibilitat real d’alternativa. És evident que les crisis de Podemos i PSOE no són homologables, però ambdues es donen en el mateix moment i totes actuen en una mateixa direcció: l’esquerra s’està debilitant. 

dilluns, 6 de febrer del 2017

Reviure més enllà de la mort

Els dissabte passat en el suplement literari del diari El Pais, Babelia, el científic i pensador Jorge Wagensberg publicà una sèrie d’aforismes sobre la mort. El que feia el número set deia: “Un s’acaba de morir del tot quan es mor la darrera persona que l’ha conegut viu”. Reconec que vaig estar una estona pensant en el sentit últim d’aquesta frase. En una primera lectura sembla ben evident quin és el seu sentit. La vida d’un individu es perllonga en el record d’aquells que el conegueren, però quan es mor al darrer d’aquests es pot considerar que s’ha acabat definitivament la vida del primer perquè no hi ha record viu.


Aquest aforisme es pot complementar amb un altre que opera en sentit contrari: “Sempre que algú rememora a una persona desapareguda aquesta es fa present de nou i reviu en el record ”. L’experiència humana fa evident que l’evocació de la memòria dels difunts, a més d’un acte de respecte, és una manera de compartir en vida el seu record. Fent-ho es crea una evocació que revivifica els absents apropant-los a la vida quotidiana. Sempre m’ha impressionat l’evocació que les comunitats monàstiques fan, en els seus actes religiosos, de les persones que els han precedit en la vida. He trobat aquest gest com un manera de sentir-se en comunió espiritual més enllà de la pròpia materialitat de la vida.

diumenge, 5 de febrer del 2017

Islam, la primitiva comunitat de creients

Fred M. Donner, un estudiós del món islàmic, analitzant el comportament dels primers seguidors de Muhammad després de la seva mort, 632, considera que tots ells integraven una àmplia y heterogènia comunitat de creients. Aquesta comunitat estava formada per membres de diverses tribus àrabs, cristians i jueus, i tots participaven de la idea expressada per Muhammad de reivindicar un Déu únic enfront del politeisme practicat per la majoria de la resta d’àrabs d’aquells temps. Muhammad havia tingut l’encert d’aplegar sota el seu lideratge un conjunt plurals y divers de creients monoteistes e integrar-los en un grup que era conegut com la comunitat de creients.

La mort del líder natural d’aquest grup, Muhammad, alterà la composició d’aquest grup i introduí algunes tensions relacionades amb la configuració d’un nou lideratge de la comunitat. Durant els anys posteriors a la mort de Muhammad es succeïren diversos líders que foren identificats com amîr al Mu’minîm que pot traduir-se com a “comandant dels creients”. Aquests líders durant aquests anys foren els responsables de l’expansió d’aquest grup plural de creients per tota la Península Aràbiga i consolidaren les bases de l’aparició, més endavant, de l’imperi islàmic. A mesura que s’anà consolidant aquest procés d’assentament territorial d’aquest grup, trigà poc menys d’un segle, es produí el fenomen d’evolució de la naturalesa del primitiu grup de creients. Durant aquest temps, els especialistes consideren que progressivament la primitiva comunitat oberta de creients  es transformà en un grup religiós en el qual els seus membres s’identificaven simplement com a creients i que tenien com a única referència un llibre que es deia l’Alcorà.

dissabte, 4 de febrer del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Cal tenir l’audàcia de confessar-se cristià en una societat poc oberta al reconeixement dels significats de fe. Els cristians hem de ser més audaços alhora de donar raó de les nostres esperances. Ho hem de fer des del convenciment de que allò que creiem dóna sentit i omple de llum les foscors de la vida. “Deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles, llum que es reveli a les nacions”. (Lc 2,29-32)

Les persones tenim més contradiccions de les que ens pensem. Per més que es negui o es pretengui aparentar el contrari, tot individu té desacords interiors que ens fan tenir, en més d’una ocasió, comportaments paradoxals . Cal assumir-ho i procurar esmenar tot allò que pugui dificultar les relacions amb els demés.  “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”.(Mt 16,24)

divendres, 3 de febrer del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Els governants de la societat han de tenir un comportament moralment acceptable. Es podrà discutir l’encert de les seves propostes, la idoneïtat de les solucions proposades, però tot el que facin ha de guiar-se sempre per uns principis moralment acceptats per la ciutadania. Si donem aquest criteris com a bons, és evident avui que alguns governants no són un bon exemple de virtuts cíviques. “No faran injustícies ni mentiran, no tindran una llengua enganyadora”(So 2)

Hem de ser més audaços i dir el que pensem i actuar d’acord amb el creiem. No hem de tenir por d’actuar d’aquesta manera. Només amb el testimoniatge sincer podrem anunciar que darrera la mort hi ha vida, que darrera tot sofriment pot haver-hi esperança. Hem de ser valents i no tenir por o vergonya de sortir al carrer amb amabilitat i dir, a qui vulgui escoltar, el que som i que esperem. “Tingues fe i no tinguis por” (Mc 5,36)

Les persones ens comuniquem i expressem el que sentim i el que pensem. Hem de  procurar fer-ho amb la màxima claredat perquè els demés entenguin les paraules que diem i els gestos que fem.  Si exercim la correcció fraterna ho hem de fer de manera entenedora, cercant sempre el be de l’altre i la seva comprensió del nostre gest.” El dissabte, començà a ensenyar en la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: “¿D’on li ve tot això ¿Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans?” (Mc 6, 2)

dijous, 2 de febrer del 2017

Ni som il·lusos, ni som manipulables

“Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu”. Avui, dia de la Candelera a Barcelona, a plogut tant poc que és difícil saber si el continuarà o s’anirà el fred. El cert, al marge de qualsevol dubte metòdic, és que el Govern espanyol, màxima autoritat del ministeri fiscal de l’Estat està decidit a tensar la situació a Catalunya. Ho porta fent des de tanca qualsevol via de negociació política del referèndum. Curt i ras, el referèndum no es farà i alguns dels seus promotors acabaran estigmatitzats com a corruptes per una part de la mateixa societat catalana. 

Un cop definida l’estratègia calia posar-la en marxa d’acord amb una temporalitat controlada totalment des de les institucions de l’estat. Només cal revisar les hemeroteques per adonar-se que cada cop que l’agenda política catalana s’activa des de l’estat s’activa alguns dels molts processos que estan en marxa per vincular la corrupció política amb l’independentisme. Per evitar confusions d’idees: a la corrupció, ni aigua. La corrupció és una xacra que afebleix la democràcia i que mereix ser perseguida i empresonar els corruptes.

Dit això, no està demés fer-se algunes preguntes: ¿hi ha algú tant estúpid, després de saber des de fa mesos que hi ha sospites, de guardar a casa seva o en el despatx professional documents compromesos que permetin relacionar la manipulació d’una contractació pública i les donacions als partits polítics?, ¿no seria propi d’il·lusos no sospitar que la voluntat dels aparells de l’estat és transmetre la idea de que els polítics independentistes són corruptes?. ¿Què es pretén amb aquestes actuacions, justícia o humiliar? El perquè de tot plegat és el mateix: aconseguir augmentar la bretxa entre la societat catalana i els polítics que estan per la independència.

dimecres, 1 de febrer del 2017

L’audàcia cristiana

Tinc la impressió de que molts cristians tenen la recança d’aparèixer públicament com a tals. En general, la fe es viu en l’esfera privada sense masses manifestacions exteriors més enllà de les que són purament culturals. La societat contemporània ha afavorit la privatització de la fe. Anys enrere, descriuríem aquesta situació com la reclusió de la fe en les sagristies.

Però la fe, sense testimoniatge s’empobreix. Un cop assumit que la fe sense obres, és morta, el pas següent es reconèixer que la fe ha d’afirmar-se en la plaça pública. No cal confondre aquesta afirmació amb la imposició, sinó en el testimoniatge sincer de les creences de forma natural. Cal tenir l’audàcia de confessar-se cristià en una societat poc oberta al reconeixement del significats de fe. Els cristians hem de ser més audaços alhora de donar raó de les nostres esperances. L’audàcia de l’esperança és ser valents per proclamar-nos sense por seguidors de la causa de Jesús.