dijous, 31 de desembre del 2009

És avui fi d'any?

Com m'he proposat ser educat i correcte m'he fet la següent pregunta: és avui l'últim dia de l'any? i de quin any?. He mirat el meu calendari, és el Serra d'Or de 2009 dedicat a la Secció Phos Hilaron del Museu de Montserrat, i efectivament l'any s'acaba avui. No hi ha cap full més darrere el mes de desembre. Tot l'enrenou que tinc, gairebé petita commoció, prové d'un paper que tinc sobre la taula on estan anotades algunes de les idees genials del 2009 entre les quals hi ha la d'un membre del Consell Escolar de Catalunya que, per respecte a totes les religions i creences, proposà treure el nom de Setmana Santa i Nadal a les vacances escolars o la iniciativa d'un altre directiu escolar de no fer el pessebre per respecte als nens d'altres religions. Si portem aquest absurd al límit avui no podríem celebrar el cap d'any. I si ho fem segur que ofendríem els musulmans, els jueus, els hindús, els budistes, els xinesos en general, els bahaís i altres. Tots ells tenen un altre calendari i l'inici d'any es situa en un altre temps. Ara em dono compte que els cristians hem imposat el nostre calendari a les altres confessions. Estaran ofesos?. O, per el contrari , es senten priviligiats perquè celebren dues vegades l'entrada d'any, mentre que els cristians només una.

Els puristes, que tant es troben a les files dels laïcistes radicals com entre els cristians arreplega tot, pot ser si que en algun moment s'han pogut fer la mateixa pregunta: és avui cap d'any?, cal celebrar-ho? si ho fem, ofenem les altres persones?. Però el sentit comú no convida a anar més enllà del petit divertiment cultural que comporta descobrir que la pluralitat religiosa també afecta el calendari religiós. El calendari civil occidental prové de la tradició cristiana i com a tal està assumit com a distintiu de la nostra societat. Aquesta és l'herència que cal preservar i respectar. A més, la globalització actual fa necessari tenir un codis de relació comuns a l'hora de gestionar el temps. Ja que, alhora de fer qualsevol transacció que implica una data cal que hi hagi una data comunament acceptada.

Pel que fa al respecte l'altre dia vaig sentir unes declaracions molt encertades del portaveu del Consell Islàmic Cultural de Catalunya, Mohammed Halhoul. A la pregunta de si ell celebrava el Nadal va respondre que respectava aquesta festa perquè era pròpia del patrimoni cultural de la terra que l'ha acollit i que els seus fills, tots ells musulmans, participen sense cap problema a les festes nadalenques de l'escola. Molt bé per aquestes declaracions. Els laïcistes recalcitrants haurien de copiar 100 vegades les paraules de Mohammed Halhoul. Que tingueu un bon començament d'any i que la felicitat duri tots els dies del 2010

dimecres, 30 de desembre del 2009

L'Islam, l'individu i la comunitat

L’Islam és una religió on la comunitat té un gran pes. Ho és tot. Fins i tot, dóna la impressió que l’individu està supeditat a la comunitat, i a voltes anul•lat pel que aquesta decideix. Això explicaria situacions en les quals la voluntat de la persona queda condicionada per les decisions que prenen els que, com en moltes les religions, es presenten com interpretadors de la comunitat. Són aquests intermediaris els que expliquen l’Alcorà i obliguen els individus a actuar, en certs moments, de manera dramàtica sota la promesa de futures recompenses en l’altra vida. La comunitat apareix dirigida i mediatitzada per nous profetes intel·lectuals.

Malgrat l’accentuació de l’individualisme associada a la mundialització de la cultura contemporània la comunitat mediatitzada segueix substituint la lliure interpretació i la decisió dels individus. La societat en xarxa ha reforçat aquesta dimensió de l’Islam i permet resoldre, encara que malament, les tensions entre la comunitat i l’individu. Aquest assumeix un nou protagonisme, enfront la comunitat. Per exemple, pot decidir vincular-se menys a la mesquita del seu barri i participar en una mena d’Umma virtual gràcies a la xarxa. La nova mesquita virtual aprofita les connexions per seguir anul•lant l’individu a partir de la manipulació de la seva voluntat. Tot resta fora de control. Així el musulmà pot radicalitzar-se a través dels predicadors islàmics, rebre consignes i començar a practicar la islamització de la societat al seu gust i quan li plagui.

És evident que cal combatre i defensar-nos d’aquesta radicalitat incontrolada. Hi ha institucions que tenen prous mecanismes per saber el què circula pel ciberespai. Però, la millor mesura preventiva és actuar sobre les bases que contribueixen a fomentar aquests comportaments radicals. En primer lloc, cal promoure un Islam obert, il•lustrat, amb una teologia sensible al pensament contemporani i preocupat per l’individu més que la comunitat. En segon lloc, no s’ha de demonitzar l’Islam per més notícies alarmants que ens envoltin. Cal respectar l’Islam perquè és una religió portadora de valors universals que cal conèixer i promoure. Finalment, cal acollir els musulmans en els països occidentals no amb recels i prohibicions. Les societats occidentals han d’entendre i assumir el canvi del perfil religiós de les seves societats i, sense renunciar a cap dels seus signes propis d’identitat basats en la tradició cristiana, comprendre que l’Islam és una religió practicada, en moltes ocasions en condicions de penúria, per un important nombre dels seus conciutadans. Només així, els musulmans occidentals es sentiran membres d’una societat, que també és la seva, que també els considera ciutadans

dimarts, 29 de desembre del 2009

Catòlics, a treure pit i tossir

Ahir l’Antoni Puigverd, en un excel·lent article a La Vanguardia, parlava de que hi ha pocs cristians que s’atreveixen a tossir en públic als laïcismes imperants. És a dir, l’eufemisme servia per criticar els cristianisme camuflat que practiquen moltes persones i la por al debat amb els que, en nom de la seva veritat laïcista, releguen el fet religiós als espais marginals de la societat. L’afirmació de l’Antoni Puigverd, sent molt certa, és massa general. És cert que calen més testimonis de persones creients que donin públicament les raons de les seves esperances. Matiso. M’agradaria que hi haguessin més testimonis amb els quals jo em pugés identificar. Perquè trobo que hi ha masses manifestacions cristianes que, a la meva sensibilitat em resulten incòmodes, perquè encarnen uns valors amb els quals no m’identifico. És més, manlleven alguns valors per mi bàsics, com és per exemple la família, i li donen una càrrega ideològica no deduïble de la confessió cristiana. La meva Església és més plural que les veus que dia darrera dia ocupen carrers i clamen contra el Diluvi Universal que sembla acostar-se per culpa del divorci, dels matrimonis d’homosexuals i lesbianes, la llei de l’avortament i de l’assignatura “Educación para la Ciudadania”.

Cal que la intel·ligència catòlica sigui més activa i present. Cal ocupar més espai públic amb normalitat i valentia. Cal explicar en la plaça pública les raons de les nostres esperances com a catòlics. Calen més persones agosarades que treguin pit i proclamen el perquè creuen. Els que no tenen les nostres creences ja ho fan. Fins i tot, quan cal, paguen tanques publicitàries. Ara ens toca a nosaltres. Cal proclamar les raons de la nostre fe allí on els catòlics estem, en els moments que siguin oportuns i amb la sinceritat de creure’ns en comunió amb aquells que no comparteixen els nostres principis. Això és el que han sabut fer avui els catòlics que han impulsat iniciatives com la pàgina web Catalunya Religió o que, de manera pacient i constant, escriuen cada dia blogs o fan servir les xarxes socials per testimoniar la seva fe. Crec que això és una presència reparadora d’altres silencis.

És cert que falten més veus que siguin atractors dels medis de comunicació. Veus que per la seva categoria aquests medis les amplifiquen. Un exemple d’això són les magnífiques respostes del pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, a l'entrevista de l'Enric Juliana recentment a La Vanguardia. Però, al costat d’aquests veus hi ha un grup humà que, sense sortir en els medis convencionals, cada dia ocupa el nou espai comunicatiu de la xarxa d’Internet explicant el perquè de moltes coses des d’un lectura cristiana dels signes dels temps. Aquestes persones són les que permeten confiar que raó i fe segueixen dialogant tal como reclama l’Antoni Puigverd.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Budisme II - Origens



La religió budista, a diferència de moltes altres religions, no té un cos doctrinal de creences establertes com a tals, ni un conjunt de pràctiques compartides entre les diferents tradicions budistes, ni uns texts canònicament fixats. A més, l’aproximació al budisme feta per una persona occidental pot ser limitada per les possibles dificultats de comprendre la riquesa de matissos que tenen les religions orientals..

El príncep Siddhārtha Gautama conegut com Buda Sakayamuni nasqué, segons la tradició religiosa, al 566 abans de Crist a la localitat de Lumbini i es formà a Kapilavastu, Nepal molt a prop de la frontera amb India. El seu pensament fou fruit d’una llarga experiència personal que sorgí de la recerca de la comprensió del sofriment humà. Va trobar les respostes que buscava a partir d’un procés de meditació que el portà a descobrir l’estat del nirvana on una persona pot lliurar-se definitivament del sofriment. Des d’aquell moment el príncep Siddharta Gautama fou conegut com a Buda (Buddha) que vol dir il•luminat o despert. Aquesta experiència l’explicà a cinc deixebles en un discurs que es conegut com el sermó del Benarés. A continuació dedicà la seva vida a predicar el dharma veritat budista) pel nord-est de la India. Buda morí l’any 486 abans de Crist. Avui en dia, els estudiosos creuen que cal modificar les dates del neixament i mort de Buda. Es creu que Siddhārtha Gautama nasqué entre els anys 490 y 480 abans de Crist, i morí entre el 410 abans de Crist i el 400 abans de Crist.

El terme budisme es feu servir per primer cop al segle XVII a fi de designar un conjunt dispers i heterogeni d’idees presents en el continent asiàtic i que tenien en comú d'estar atribuïdes a un personatge anomenat Buda. No es descarta que, a més del Buda identificat com a príncep Siddharta Gautama haguessin existit varies persones que rebessin també aquest nom.

diumenge, 27 de desembre del 2009

La Razón, el diari del Papa


Sempre s’ha comentat que l’Osservatore Romano era el diari del Papa. Des d’avui, la Razón també es pot considerar el diari del Papa. Perquè a partir d’aquest diumenge 27 de desembre del 2009 el diari del grup Planeta publica l’edició espanyola de l’Osservatore Romano. He buscat la Razón en alguns quioscs del meu barri i no l’he trobat. Pensava que s’havia acabat, però m’han comentat que avui no s’havia repartit. Mal començament pel diari del Papa: el dia de l’estrena no es troba.

L’aliança de La Razón amb l’Osservatore és un éxit empresarial de José Manuel Lara i un bon acord comercial per Giovanni María Vian. Però, més enllà de la coincidència d’interessos hi ha unes dades a no menys tenir. La dreta catòlica conservadora però no exacerbada assoleix un bon triomf: fa de La Razón el seu diari de capçalera i el presenta totalment identificat amb l’ortodòxia vaticana. És una bona operació política de definició de l’espectre informatiu espanyol i de confusió de l’opinió pública. L’espai catòlic conservador s’organitza entorn a un mitjà de comunicació que s’autopresenta com a portantveu del pensament del Papa. El missatge darrer és clar: els catòlics han de comprar La Razón.

La data de presentació d’aquesta aliança és també prou significativa: el dia 27 de desembre. El diumenge que la litúrgia catòlica dedica a la Sagrada Familia i el cardenal Rouco i els moviments catòlics conservadors, animats pel Moviment Neocatecumenal, tornen a ocupar els carrers de Madrid. L’operació Osservatore Romano enforteix l’estratègia personal del cardenal Rouco de mantenir el to agitat de l’Església catòlica espanyola contra la política del govern socialista que consideren l’instigador de l’anomenada ofensiva laïcista. Aquest és el combat que el propi Benet XVI ha demanat amb insistència: lluitar contra el laïcisme allí on es manifesti. Crec que La Razón s’està convertint en l’instrument eficaç d’aquesta estratègia. La qual, a uns dos anys d’unes eleccions generals, podria resultar atractiva i útil al Partit Popular. L’edició castellana de l’Osservatore Romano forma part també d’una estratègia més àmplia de presència en els medis de comunicació de les societats d’Amèrica Llatina.

Tot això em fa pensar que la distància que separa el Vaticà d’Espanya impedeix a la cúria romana discernir i equilibrar adequadament algunes de les seves decisions. Si no hi ha massa encert alhora d’anomenar bisbes, tampoc se’n té alhora d’establir les seves estratègies comunicatives. La política comunicativa del Vaticà podia haver promogut altres alternatives. Aquesta aliança només beneficia a La Razón i ben poc al bon diari que és l’Osservatore Romano ben dirigit per una persona respectable com és Giovanni María Vian. Un cop més, el interessos polítics de la dreta conservadora han manipulat i sacrificat el treball pastoral de l’Església catòlica en benefici de la seva estratègia política.

dissabte, 26 de desembre del 2009

El matí de Sant Esteve

El matí de Sant Esteve (Pau Riba)

els galls ja no cantaran
i amb el fred i la vila desertal
a tristor serà molt gran.
Quan de gris desperti l’albai s’aixequi
el sol brillant
sense els galls cantar-li l’arribada
la gent no es despertarà.
Dormiran com soques d’arbre
i el Nadal se n’haurà anat
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.
Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
correrem pels carrers de la vila
despertant a la gent gran.
Prendrem pals i pot i olles
farem gran terrabastall;
diran: “Ai! a que ve tanta gresca?”
direm: “Es que volem gall!”
No volem, no, no, senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin tot cantant!
No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè aha, aha, aha,….

divendres, 25 de desembre del 2009

El Nadal de tots - El meu Nadal

El meu Nadal són records càlids. El primer pessebre omplia quasi tota una habitació. No tenia arbre. Només unes figures de fang i uns reis que cada dia es movien cap a la cova de suro. Nadal és record de trobada i reunió familiar. Cada any era diferent perquè Nadal té molts rostres. Nadal són ganes de compartir la joia amb els més propers i aquells que no tenen més companyia que la soledat. Nadal és la imatge de la il·lusió dels meus fills fent el caga tió. En la seva mirada hi havia la meva esperança. Nadal també és el record intens dels absents. Cada anys masses. És aquest punt de melancolia que la Nadal porta, mentre ens crida a seguir endavant.

Nadal és contemplació del misteri de la salvació. La vinguda de Déu encarnat en Jesús. Gest d’amor i de compromís amb la sort de la humanitat. Ningú en queda exclòs. Nadal és un gran temps litúrgic viscut amb intensitat per una Advent que poc a poc introdueix en el misteri de la festa. I després, la missa del Gall. Moment emotiu per celebrar la Paraula de forma pausada i sua. El dia de Nadal és llum radiant que il·lumina tota foscor. També és el dia en que l’olor de la sopa i el flaire del pollastre rostit es barregen amb les nadales que acompanyen el matí. És el dia de les neules, els torrons i el cava. Dia de festa i joia a desdir. Nadal es esperança de retrobar-nos i de creure que cadascú pot fer que cada dia sigui una mica Nadal.

Ara, sentiment i raó s’abracen. Enyoro el Nadal de la infantessa, el Nadal d’abans, però cal viure el Nadal d’avui. Quan el temps corre com les llebres la mirada al passat pot ser complaent però també paralitzadora. Cal seguir mirant al camí que queda per recórrer. Per això estimo el temps de Nadal perquè permet conjugar passat, present i futur. És a dir, memòria i esperança. Per això no m’agrada el Nadal descafeïnat del temps d’hivern. No m’agrada el Nadal del consum i de la banalitat. No m’agrada el Nadal dels laïcistes i sí el Nadal dels laics. M’’agrada el Nadal que permet compartir els valors dels creients amb la humanitat que té ganes de viure valors humanitzadors. Crec que la humanitat pot viure el Nadal dels creients amb respecte i amb reconeixement de la vigència dels valors humans del Nadal cristià.

Reivindico el Nadal cristià. El Nadal celebrat amb humilitat i amb l’esperança dels que tot ho esperen. És el Nadal del silenci de Betlem. El Nadal té rostre de compassió. És un acte generós d’amor i d’assumir la sort dels demés. Déu esdevé humà i habita entre nosaltres. El Nadal es viu en el silenci de la contemplació i amb l’escalf de la proximitat. El meu Nadal és el Nadal de sentir-me en comunió amb la tradició cristiana i humana que fa lliures a les persones. Es el Nadal del silenci trancat pel cant dels àngels. És el Nadal que recrea de nou que avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies el Senyor. Bon Nadal

FUM, FUM, FUM !

A vint-i-cinc de desembre
Fum, fum, fum
Ha nascut un minyonet
Ros i blanquet
Ros i blanquet
Fill de la Verge Maria
N'és nat en una establia
Fum, fum, fum.

Allà dalt de la muntanya
Si n'hi ha dos pastorets
Abrigadets, abrigadets
Amb la pell i la samarra
Menjant ous i botifarra.

- Qui en dirà més gran mentida ?
Ja en respon el majoral,
El gran tabal, el gran tabal:
- Jo en faré deu mil camades
Amb un salt totes plegades-

A vint-i-cinc de desembre
N'és el dia de Nadal
Molt principal, molt principal
Quan n'eixirem de matines
Farem bones escudines.

Deu vos do unes santes festes
Amb temps de fred i calor,
I molt millor, i molt millor
Fent-ne de Jesús memòria
Perquè ens vulgui dalt la glòria.

BON NADAL A TOTHOM

dijous, 24 de desembre del 2009

El Nadal de tots - El Nadal de Josep Pou i Pagès

Fragment del Parlament de bones festes llegit per Josep Pous i Pagès en la festa del Nadal català celebrada París publicat a El Poble Català, el 2 de febrer de 1940
Certament els plaers de la festa de Nadal no es redueixen pas als de menjar i beure. Hi ha aquella alegria de sentir-se junts i units en bon amor tota la família que el món no coneix cosa més solca. I aquella inefable veu, vinguda dels fons de les centúries, que invita als homes de bona voluntat a oblidar tot el que pot dividir-los i contraposar-los en un mateix ardent desig de pau i de concòrdia. I l’alegre misteri de la missa del gall, consol i esperança del creient, amb els estels que tremolen de fred en la volta de la nit, mai tan alta i tan pura. I en qui sap els indrets del camp i de les ciutats, les màgiques fantasies del pessebre, finestra oberta en ple país del somni.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Nadal de tots - El Nadal de Xavier Benguerel



Fragment de “Nadal a l’exili. Carta oberta a la meva mare” de Xavier Benguerel escrit a Santiago de Xile el 15 de setembre de 1940 i publicat a la revista Germanor.

Penso en la campana petita i vulgar de l’església del nostre barri. Et cridarà enguany a la missa del gall? Sí, tu hi aniràs amb un fervor que envejo, i ja sé com serà la teva pregària. Gairebé sento el xiuxiueig tremolós dels teus llavis i el teu bes en els peus de l’Infant i veig la llàgrima ardent que et mulla la galta una mica pansida i molt pàl·lida.

Tu ens voldries tots junts aquest any i tots els anys, però jo no sabria enganyar-te, mare. Jo no el voldria passar amb tu, aquest Nadal. No el voldria passar amb tu perquè a la teva petita església del raval el clergue predicarà en una llengua que no és la nostra i a mi em faria riure el pobre mossèn Pere embarbussant-se entre zetes i ces. Em faria riure i em faria tremolar de ràbia. No. No el voldria passar amb tu perquè, digues-me, quina joia podria resplendir en la nostra taula si dintre les presons hi ha tot de germans nostres que fa tant de temps que s’hi estan consumint, que s’hi moren de tristesa, martiritzats sovint, escarnits en llur amor i en llur coratge?. No el voldria passar amb tu perquè hi ha massa gent que mor de fam i de vergonya (...)Però no temis. Les nostres cançons no han mort; jo encara les sento i les cantes tu. Tot és trist, ara, tot està revolt i tempestejat, però no temis: per als homes de bona voluntat s’inicia un Nadal d’amor i deslliurança.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Europa i l'Islam

Un recent informe basat en una enquesta de la Fundació Soros sobre la integració dels musulmans a la societat europea, "Muslims in Europe" aporta dades força interessants per comprendre com es dóna la integració dels musulmans en les societats europees. Tècnicament, l’enquesta combina el treball quantitatiu amb el qualitatiu. Parteix de 2000 entrevistes en profunditat i 60 grups focals. La mostra de països europeus és àmplia i la base de l’anàlisi són els musulmans residents en les principals ciutats europees. La única crítica a fer és l’absència de ciutats espanyoles. Circumstància que pot esbiaixar la representació de l’Islam en relació als països d’origen.

La principal conclusió de l’estudi és que Europa ha de revisar la seva relació amb l’Islam a fi d’avançar cap un model de societat oberta i inclusiva. Hi ha masses indicadors que apunten en direcció contrària. Un exemple recent: el referèndum suís sobre els minarets. Aquesta consulta indica les dificultats reals existents en torn a aquestes qüestions. Molts europeus creuen que la religió és un barrera per la integració. Els musulmans europeus es mostren profundament identificats en la ciutat on viuen i treballen, molt més que el fet del nacional del país que els acull. Això afecta al sentiment de pertinença. Només el 22% dels musulmans d’Alemanya es senten alemanys i només un 11% perceben que els seus veïns alemanys els tracten com a compatriotes. L’enquesta identifica que aquest problema és bidireccional. A Anglaterra la situació és molt millor. Globalment, el 75% de musulmans creuen que els ciutadans no musulmans els consideren sempre estrangers malgrat haver nascut a Europa. Les polítiques d’integració tenen un profunda caràcter local. Tot passa pel municipi. La majoria dels 20 milions de musulmans europeus viuen en grans ciutats.

La majoria dels europeus musulmans es senten discriminats i sota sospita. Un 68% dels enquestats troben que estan més discriminats ara que anys enrere. El 97,6% creuen que la societat europea té prejudicis contra la seva religió. L’enquesta conclou que a Europa hi ha un important recel vers l’Islam. L’enquesta recomana atendre aquesta qüestió que considera cabdal per tal d’avançar cap la plena integració dels musulmans. Això és un repte. ¿Què cal fer per progressar en la correcta direcció?, ¿quines iniciatives cal prendre per tal d’assolir una major igualtat de drets i un major grau de cohesió social en una situació d’important recessió econòmica i de ràpida extensió de la diversitat?.

L’anàlisi de l’enquesta serveix per trencar molts mites. No és veritat que els musulmans no estiguin integrats. La majoria de musulmans s’identifiquen molt amb la ciutat on viuen i treballen. Les necessitats i demandes dels musulmans són les mateixes que les que tenen els no musulmans. No és cert que els musulmans vulguin viure segregats. Els musulmans volen barris mixtes que afavoreixin la interacció. No és veritat que els musulmans no s’impliquen políticament. Els musulmans amb dret a vot participen en les eleccions locals i en la vida política en general. El 70% dels musulmans voten. El 47% dels musulmans entrevistats tenen algun tipus de compromís social actiu. Els musulmans recelen dels partits polítics basats en la religió o les adscripcions ètniques.

L’estudi recomana treballar per tal d’afavorir la interacció en l’àmbit local. La societat europea oberta i integradora es fa des dels municipis a partir de la barreja i la interacció social. Quan succeeix això baixa la percepció de discriminació. Les ciutats ofereixen l’oportunitat de construir identitats inclusives. A nivell de l’Estat es recomana agilitar els processos de nacionalització per evitar la dialització dels drets polítics dels ciutadans. Un primer pas, diu l’informe final, és facilitar les votacions en l’àmbit local.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Nadal de tots - El Nadal de l'exili d'Eugeni Xammar


El periodista Eugeni Xammar al final de l'article "Nadal a Barcelona" escrit a l'exili de Buenos Aires a l'any 1939 recorda el Nadal que vivia amb els seus a Barcelona abans de la Guerra Civil. Al final de l'article escriu:

"Abans de sortir a fer un volt per esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis Màgics han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia dels Reis els trobarem agrenollats davant de l'estable. El Noi de la Mare rep l'homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d'Orient no els han oblidat.

Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel."

diumenge, 20 de desembre del 2009

L'Alcorà i el futur de l'Islam



L’Islam és encara una religió força desconeguda tot i l’important nombre de catalans que són musulmans. En torn a aquesta religió hi ha molts prejudicis i estereotips. La societat catalana és oberta i integradora, per això, des de sempre, ha comprés i respectat els pensaments i les creences de les persones. La maduresa de la societat es manifesta precisament pel vigor de la seva diversitat religiosa i el coneixement que es té sobre els principis i costums de cadascuna d’aquestes religions. Per això, són necessàries les iniciatives que ajuden a millorar la comprensió i la interacció entre els ciutadans i les religions, perquè ajuden a consolidar la convivència i millorar la cohesió social.

En aquest sentit, cal felicitar la iniciativa de l’editorial Herder d’editar varis llibres que ajuden a divulgar la religió islàmica. Recentment he tingut la oportunitat de llegir el llibre El Corán y el futuro del Islam escrit pel teòleg reformista Nasr Hamid Abu Zayd y el periodista Hilal Sezgin. Gràcies a un to amè i clar el lector s’endinsa en els elements claus per entendre l’Islam. El caràcter divulgatiu de l’obra no desmereix la seva profunditat. Es tracta d’una reflexió per acostar l’Alcorà i el pensament islàmic a la cultura contemporània i comprendre, a la llum de les aportacions de la interpretació dels textes, alguns dels seus punts de més difícil comprensió. La religió islàmica, tal com han fet altres religions, necessita dialogar sincerament amb la raó moderna. Les religions són el resultat de la interrelació constant entre els creients i els seus textes sagrats. En el cas de l’Islam, comprendre aquesta dinàmica pot ajudar a mantenir viva la força espiritual de l’Islam. Això és el que han pretés fer Nasr Hamid Abu Zayd y Hilal Sezgin. Penso que amb aquest llibre el lector tindrà l’oportunitat de comprendre quina ha estat l’evolució de l’Islam al llarg dels anys fins a esdevenir la religió practicada avui per milions de persones.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Budisme I - Introducció


El budisme és el terme que descriu el concepte oriental de buddha-dharma o buddha-dhamma que signifiquen "ensenyaments del Despert sobre la lleia natural". El pensament budista fou difós pel nord-est de la India per Siddhārtha Gautama entorn al segle V abans de la nostre era. Buda (Buddha, "el que ha despertat") no és un déu com el de les altres religions, ni un ésser sobrenatural, ni un profeta o un principi creador de l'univers. Buda és el títol que els antics idiomes pāli i sànscrit aplicaven per designar aquelles persones que hagin fet algun tipus de descobriment personal. Per això, els ensenyaments budistes no es consideren revelacions divines, sinó el resultat d'un procés d'interiorització. De tal manera que els principis budistes són perfeccionables perquè no tenen la consideració de creences immutables o dogmes de fe.

La fi del budisme és eliminar qualsevol sentiment d'insatisfacció vital. Segons el budisme la causa de tota insatisfacció o frustració fruits d'una percepció errònia de la naturalesa de la vida i l'atracció del jo personal. Per vèncer aquests sentiments interiors cal despertar. Per fer-ho, el budisme recomana una sèrie de pràctiques que permeten desenvolupar la consciència, l'ètica i la saviesa.

El budisme és avui una de les grans religions del planeta per nombre d'adherents. Es calcula que el nombre de budistes és de 376 milions. De totes les religions conegudes, probablement és la que té més varietat d'escoles i tendències.

Budisme II – Orígens La religió budista, a diferència de moltes altres religions, no té un cos doctrinal de creences establertes com a tals, ni un conjunt de pràctiques compartides entre les diferents tradicions budistes, ni uns texts canònicament fixats. A més, l’aproximació al budisme feta per una persona occidental pot ser limitada per les possibles dificultats de comprendre la riquesa de matissos que tenen les religions orientals..

El príncep Siddhārtha Gautama conegut com Buda Sakayamuni nasqué, segons la tradició religiosa, al 566 abans de Crist a la localitat de Lumbini i es formà a Kapilavastu, Nepal molt a prop de la frontera amb India. El seu pensament fou fruit d’una llarga experiència personal que sorgí de la recerca de la comprensió del sofriment humà. Va trobar les respostes que buscava a partir d’un procés de meditació que el portà a descobrir l’estat del nirvana on una persona pot lliurar-se definitivament del sofriment. Des d’aquell moment el príncep Siddharta Gautama fou conegut com a Buda (Buddha) que vol dir il•luminat o despert. Aquesta experiència l’explicà a cinc deixebles en un discurs que es conegut com el sermó del Benarés. A continuació dedicà la seva vida a predicar el dharma veritat budista) pel nord-est de la India. Buda morí l’any 486 abans de Crist. Avui en dia, els estudiosos creuen que cal modificar les dates del neixament i mort de Buda. Es creu que Siddhārtha Gautama nasqué entre els anys 490 y 480 abans de Crist, i morí entre el 410 abans de Crist i el 400 abans de Crist.

El terme budisme es feu servir per primer cop al segle XVII a fi de designar un conjunt dispers i heterogeni d’idees presents en el continent asiàtic i que tenien en comú d'estar atribuïdes a un personatge anomenat Buda. No es descarta que, a més del Buda identificat com a príncep Siddharta Gautama haguessin existit varies persones que rebessin també aquest nom.

divendres, 18 de desembre del 2009

Confiar junts - II



Per això el principal problema d'ara és la regeneració de la confiança. Això és cosa de tots perquè confiar és creure junts. Cadascú amb el grau de responsabilitat i esperança que li és pròpia. Per això és urgent tornar a parlar i reforçar els valors sòlids enfront de l'aparent volatilitat d'alguns valors. Des de l'àmbit polític cal endegar una crida moral als ciutadans de Catalunya per tornar a confiar en les possibilitats de tirar endavant. Ens trobem en una situació que reclama consens per resoldre un greu problema de confiança. Si algú en vol treure profit partidista s'equivoca. Ara és temps de diàleg i acords. Com els acords que feren possible desencallar el tema del finançament, el consens que permeté el pacte educatiu o l'acord sobre el pla d'infraestructures. Cal reprendre aquest esperit per convocar a la societat política, empresarial, social, cultural, comunicativa, cultural i religiosa per identificar i reafirmar els valors cívics de convivència. El futur només es construeix des de el creure junts que aquest futur és possible.

Tota reflexió sobre la confiança comporta preguntar sobre el qui, com i des d'on es genera aquesta confiança. L'actual crisi de confiança no és una abstracció. És una crisi que afecta a les institucions a les quals fins ara la societat contemporània havia confiat la transmissió de valors. Algunes d'aquests institucions estan fortament qüestionades. El magistrat italià Giancarlo de Cataldo, conegut tant per la seva activitat judicial com a escriptor de novel•les negres, opina que bona part de la crisi de la societat es deu a "una barreja de la televisió i cocaïna, drogues de masses que han substituït als valors que un dia ensenyaven el Partit Comunista i les parròquies". Les paraules d'aquest magistrat, amb un punt d'exageració, estan carregades de raó. Els instruments bàsics de transmissió dels valors sòlids s'han difuminat. Només es podrà a tornar a confiar si des de diversos àmbits de la vida política, econòmica, social, religiosa i cultural hi ha persones que parlen i viuen de nou, de forma pública i clara, els valors que desitgem que perdurin per humanitzar la societat.

En aquest sentit, cal estimular la recuperació del sentit bàsic de la política. Però cal recórrer aquest camí des de el testimoni dels valors que donen sentit a l'acció política. És la política del dia a dia que molts homes i dones fan als ajuntaments, als parlaments i a les institucions de govern. És la política que escolta, parla i treballa per resoldre els problemes dels ciutadans. És la política que imagina el futur i s'arrisca amb valentia. És la política que tanca els ulls per pensar que el futur serà millor que el present. És la política que no s'enriu de l'adversari. És la política que respecta els altres, fins i tot els que políticament estan més allunyats. És la política que respecta les idees contràries però és impecable amb els immorals. És la política que lluita perquè tothom pugui dir el que pensa. És la política educada i amable. És la política que no adula, ni és falsa. És la política que estima la veritat i la justícia, la bondat i la pau. És la política que cerca i mira de construir consens i acords. És la política de peus sòlids i mirada a l'horitzó. És la política de l'esperança i política esperançada. És la política que ens permet viure i conviure. És la política que humanitza la societat i ens fa sentir-nos tots més propers a les persones. És la política que esdevé pedagogia i transmissió de valors. És la política que vol humanitzar la societat. És la política que forjaren molts homes i dones que ens han precedit. És la política que recorda els que pateixen i sofreixen. És la política que és memòria de llibertat. És, en definitiva, la política que necessitem per caminar confiadament tots plegats cap el futur.
L'article es troba a la revista Valors

dijous, 17 de desembre del 2009

Confiar junts - I


A començament de novembre vaig publicar un post sobre la confiança en l’àmbit públic. La revista Valors va demanar-me ampliar les idees força d’aquesta nota. El resultat és un article que reprodueixo en el post d’avui i de demà.

Alguns fets aparentment inconnexes -els casos Gürtel, Millet i Pretòria- així com la crisi econòmica han fet trontollar la confiança ciutadana en la naturalesa moral de l'espai públic. Una enquesta del CIS revela com s'ha augmentat la desconfiança en els polítics. Probablement perquè els ciutadans consideren que és l'estament social que hauria d'estar més protegit davant les temptacions de la corrupció. Els valors morals exigits als polítics són molt superiors als demanats als empresaris, directius de societats, esportistes, artistes i cantants. Existeix un grau diferent de tolerància perfectament integrat en el propi imaginari social.

Però la gravetat dels fets esmentats conviden a que algunes persones s'interroguin si els agents econòmics, polítics i socials treballen prou pel Bé comú. Per alguns ciutadans el comportament d'alguns aprofitats que utilitzen l'interès públic en benefici propi, es qüestiona l'honestedat d'aquells que tenen alguna responsabilitat en l'espai públic. Els especuladors financers, empresaris de negocis fàcils i de guanys ràpids, industrials que deslocalitzen el negoci a la primera de canvi, politics seduïts per beneficiar-se, comunicadors que remenen alegrament l'escudella i espavilats de tota mena que roben tot el que poden conformen una fauna que denigren el sentit de l'actuació en l'espai públic com a servei a la comunitat. El resultat és ben lamentable, s'estén la sospita de què la pròpia societat, davant d'aquest panorama, cada cop es despreocupa més pel Bé comú i es refugia en la defensa dels interessos personals i dels seus.

La societat responsable no pot estar massa temps abstreta en la seva sospita crítica de què tots són iguals. No és veritat. Ni tots els empresaris són un sàtrapes, ni tots els financers són uns entabanadors, ni tots els polítics tenen conductes reprovables, ni tots els comunicadors falten a la veritat, ni la societat és un desert de compromisos públics. L'espai públic segueix ple moltes de persones honestes. La majoria ho són. Feu números. Però, i aquesta és la crisi alarmant, la ciutadania sembla que no ho percep així. Sembla que els ciutadans tenen el convenciment de que la moralitat només té lloc en la vida privada; mentre la moralitat públic es debilita per moments. Es dubta de la sinceritat de la moralitat pública practicada per banquers, empresaris, polítics, artistes, comunicadors, i dels homes i dones de fe.

Una societat no es pot instal•lar permanentment en aquest desencís. Cal donar un pas endavant i assumir que és necessari entomar aquesta situació com una oportunitat per repensar els valors i principis de l'espai públic. Es tracta, bàsicament, d'emprendre el camí d'una comprensió de la política que aporti aquests valors i principis a tots els racons de l'activitat política, econòmica, social i cultural. Penso que és una qüestió política, perquè és l'àmbit polític l'eina que la civilització s'ha donat per ordenar la convivència. És el moment de què la política assumeixi que la societat del Tercer Mil•lenni les persones som també, com diuen els sociòlegs, animals spirits. De tal manera que els elements psicològics, fins i tot els més irracionals, condicionen els comportaments humans. El professor d'economia política a la Universitat de Harvard Benjamin Friedman, en el seu article El fracàs de l'economia i dels economistes esmenta la importància dels aspectes psicològics en l'actual crisi econòmica. Friedman cita una referència dels economistes George Akerlog i Robert Shiller per argumentar que el que falta "en la visió del món dels economistes d'avui és una atenció suficients als animals spirits, entenent per animal spirits els elements psicològics i, fins i tot, irracionals que figuren d'una manera important en molts altres aspectes coneguts de les eleccions i els comportaments personal, i que, segons opinen, també impregnen el comportament econòmic".

dimecres, 16 de desembre del 2009

El Nadal de totds - Contemplar el Nadal



El temps d’Advent convida a contemplar i amarar-nos poc a poc de la festa del Nadal. Del seu misteri, de la seva significació i de la joia de l’esdeveniment. És un temps que crida a la contemplació. Reivindico la vigència d’aquesta virtut. Estem tan atrafegats que només veiem. Quan interessa mirem i molt menys contemplem. La següent crònica de Juan José Millás apareguda al El País Semanal del passat 13 de desembre és una bona mostra del risc que tenim de passar sobre els esdeveniments sense contemplar-los. La fotografia és del gran fotoperiodista Gervasio Sánchez que rebé el premi Nacional de Fotografia d’aquest any.
Si leyéramos esta fotografía de izquierda a derecha y de arriba abajo, como un texto, los dos primeros tercios del relato nos parecerían amables, casi de postal. He ahí una mujer africana descansando plácidamente junto a su hija. Sin duda, nos detendríamos en la nuca de la joven y después en sus hombros desnudos. Tal vez siguiéramos por un momento la trayectoria de los brazos para regresar luego, también a través de ellos, a su espalda y alcanzar, tras la lectura del corpiño, la cintura, donde el relato se ensancha, y no sólo por las caderas. De súbito, hemos descubierto a la niña, que duerme con un abandono semejante al de la madre, completando un cuadro que podríamos calificar de delicioso (de ameno, si ustedes lo prefieren)

Y ya estamos a punto de abandonar la lectura de la imagen, porque lo hacemos todo a la carrera, y porque apenas quedan unas líneas que presumiblemente no aportarán nada nuevo a la postal, cuando una incongruencia rompe el idilio que veníamos manteniendo con el texto. Volvemos a mirar, a leer con más detenimiento y, efectivamente, esos artefactos que asoman por debajo del vuelo de la falda no son dos piernas, sino un par de prótesis brutales. O sea, que la historia termina mal, lo que nos obliga a releerla de nuevo, desde el principio, en una clave diferente. ¿Por qué lo que había comenzado casi como una novela rosa termina como un cuento de terror? Porque la imagen pertenece a una serie que trata de gente rota por las minas antipersonas. La mujer se llama Sofía y la niña, entera de momento, Alía.

La força de les imatges amplia el sentit de les paraules. La contemplació ajuda rumiar el misteri de les coses. Per això, la mirada contemplativa al pessebre de l’ajuntament de Terrassa ens ajuda a comprendre la vigència del misteri del Nadal.





dimarts, 15 de desembre del 2009

El Nadal de tots - El Nadal de Miquel Martí i Pol

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorirem la guerra?

dilluns, 14 de desembre del 2009

L'Islam, el Marroc i nosaltres

És curiós observar com els observadors estrangers analitzen la situació de l’Islam al nostre país. Tot sovint apareixen estudis i anàlisi que pretenen descriure les diferents corrents que defineixen l’Islam a Espanya. L’agència de notícies Marruecos Digital ha publicat recentment un d’aquests informes. A continuació reprodueixo alguns dels paràgrafs més rellevants d’aquesta anàlisi.

“Dins de la població resident a Espanya que professa la religió islàmica, hi ha més de 710.000 persones d'origen marroquí, són juntament amb el col•lectiu romanès la comunitat immigrant més important al país (...) El principal organisme o institució que intenta englobar a tot el col•lectiu musulmà d'Espanya és Comissió Islàmica d'Espanya (CIE) (...) aquesta Comissió és una organització bicèfala. (Està integrada per) dues grans federacions que la integren des de 1992, les rivalitats de les quals són conegudes per tot el col•lectiu musulmà. Es tracta de la Feeri (Federació Espanyola d'Entitats Religioses Islàmiques) creada en 1989 de la qual es va escindir diverses associacions que donarien lloc en 1991 a l'altra federació, la Ucide (Unió de Comunitats Islàmiques d'Espanya)”.

“La Feeri, és la minoritària i representa sobretot al col•lectiu marroquí i a conversos espanyols; encara que també se li retreu estar massa propera a les idees del govern del Marroc (...) sobretot des que té a Mohammed Ali, com a nou president des de 2007. La Ucide, considerada majoritària, està liderada per Riay Tatary, d'origen sirià, i els seus integrants són sobretot immigrants musulmans no marroquins. El principal problema que té aquesta Comissió Islàmica espanyola (...) és el conflicte de representativitat intern, el xoc d'interessos, i una falta posta al dia amb la realitat de la immigració musulmana actual que es viu a Espanya. (...) Aquests òrgans de representació han de comptar amb la immigració que suposa la immensa majoria dels musulmans que resideixen a Espanya. Una immigració musulmana que té rostre marroquí.

“A part, al fet d'una immigració que avui dia és majoritàriament marroquí s'uneix la proliferació de petites associacions i iniciatives islàmiques que no s'han integrat en la Comissió Islàmica d'Espanya, perquè no se senten representades. Un mosaic que es divideix encara més, i que evidencia que l'Islam no serveix com a nexe d'unió que aglutini al col•lectiu musulmà, perquè dins es juguen molts interessos. Els més de 700.000 marroquins musulmans que resideixen a Espanya basculen entre la Feeri i altres associacions més petites. Però és evident que el seu pes és cada vegada major a Espanya”.

“En aquest context s'ha de tenir en compte l'interès del Marroc en el col•lectiu islàmic espanyol. El Marroc busca que l'Islam que es practica a Espanya i a la resta d'Europa sigui un islam moderat, d'origen malekita, en comptes d'un islam de cort radical wahabita, que sigui caldo de cultiu d'accions de caràcter terrorista que cali entre la població immigrant d'origen marroquí”.

“Un altre aspecte molt recent és la creixent presència a Espanya del moviment islamista apolític “Justícia i Espiritualitat”. Encara que tolerat com a moviment és censurat com a partit polític al Marroc per no reconèixer la legitimitat religiosa del monarca marroquí, Mohammed VI, (és a dir, ser el seu cap espiritual) i que propugna una acció pacífica política decidida a canviar la naturalesa de l'Estat. (...) els islamistes de Justícia i Espiritualitat intenten formar part de la Feeri per entrar en la CIE (Comunitat Islàmica Espanyola), però encara no troben el suport necessari. No obstant això, sí que s'han apropat a una nova plataforma anomenada la Federació d'Entitats Musulmanes d'Espanya (FEME), el secretari general del qual és Mohammed Amin (Felix Herrero), el que va anar fins fa poc president de la Feeri (...)”

“En aquest context, acaba de néixer a l'estiu passat un partit polític de formació islàmica anomenat Prune (Partit Renaixement i Unió d'Espanya), liderat per Mustafá Bakkach, periodista de professió que a més forma part de la Feeri. (...)
El fet que Bakkach sigui integrant de la Feeri porta a molts a pensar que el seu nou partit estigui vinculat a aquesta federació. No obstant això, ell desmenteix la connexió del Prune amb la Feeri o amb el govern marroquí”

Fins aquí el resum de l’extens anàlisi de Marruecos Digital. L’informe, que detalla els òrgans de representació dels musulmans marroquís a Espanya no esmenta, per exemple, el Consell Islàmic de Catalunya o, que dins del col•lectiu musulmà també hi ha els pakistanesos i els subsaharians. Dos col•lectius, no tan nombrosos com els marroquís, però importants en alguns indrets.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Nadal laïc?, no gràcies.

Des de fa uns pocs anys, quan s’acosten les festes de Nadal hi ha persones que proposen fer una lectura laica d’aquestes festes. Es quan, algú suggereix celebrar la Festa d’Hivern o en alguna escola envia una nota als pares dient que en lloc d’un pessebre faran un Poble d’Hivern. Aquests persones es justifiquen adduint la diversitat religiosa de la societat i perquè la “laïcitat de la societat” reclama treure el caràcter religiós de les festes. Ni la societat és laica, ni les altres religions es demanen no celebrar el Nadal. Ben aviat publicaré un escrit d’un amic meu musulmà explicant perquè celebra el Nadal catòlic. Caldria fer un cartell d’aquest escrit i enviar-lo a totes les lligues laïcistes que es fan i es desfan per aquestes festes.

Avui és Sant Llúcia. Cal parlar del pessebre. La tradició catòlica establia que el cicle del pessebre començava el 13 de desembre, Santa Llúcia. En aquests dies en moltes llars es feia el pessebre, tot i que en alguns casos es comença abans, per la Puríssima, encara que no es considerava acabat fins que es col•locava el nen Jesús el dia de Nadal. El pessebre es treia per la Candelera, el dia 2 de febrer. Per Santa Llúcia, tradicionalment començava la tradicional Fira de Sant Llúcia, davant de la catedral de Barcelona. La primera festa del pessebre de Santa Llúcia de la qual es té constància és de l’any 1786. Però ara la fira comença molt abans i els pessebres es van fent. Les raons comercials totalment seculars han fet avançar aquesta festa. En la ciutat secular, tot ha canviat. El Corte Inglés decideix quan comença el Nadal, de la mateixa manera que marca l’inici de la primavera. El marketing modern empra el Nadal com un reclam més.

Per aquestes festes, els interessos secularitzats dels comerciants amb col·laboració dels ajuntaments alegren les festes amb garlandes lluminoses. Fa anys, que s’observa una progressiva secularització dels motius lluminosos. Al costat de motius al·legorics del Nadal, pessebres de neó o angelets penjats dels fanals, dominen les il·luminacions de geometria variable. Des de començament de desembre els comerciants aprofiten el to de la festa per obsequiar-nos amb reclams sonors de nadales d’importació. De manera persistent els altaveus dels centres comercials ens inunden de soroll nadalenc i es recorden que tot es globalitza. És a dir, es canten nadales dels Hit parades.

Conclusió. El Nadal cristià era un festa continguda i íntima, reduïda a l’entorn familiar. Amb uns signes que procuraven evocar un record i unes celebracions que convocaven i aplegaven a les persones. Eren festes destinades a commemorar un fet de fe i mantenir vius els lligams socials familiars. Els no cristians també participaven d’aquests valors sense la seva càrrega religiosa. Ningú volia renunciar al Nadal. Ara, la ciutat secularitzada ignora aquests valors i incita a consumir tot el que es pugui i una mica més. El Nadal secularitzat comença molt abans que el temps de Nadal de la tradició cristiana incorporada com a tradició cultural del poble català. L’activitat consumista és bona per reactivar l’activitat econòmica. Però cal conèixer quins són els seus límits. L’actual crisi econòmica ens ha mostrat el riscos d’instal·lar-nos en un consum a base de targetes de crèdit. No estaria de més, aprofitant aquestes festes per reflexionar tots si els valors cristians del Nadal poden ajudar a recuperar una dimensió més humanitzada d’aquestes festes. Per això quan sento les propostes de la celebració laica del Nadal dic: no gràcies.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Testimonis cristians de Jehovà II - Culte

Aquesta església participa de les doctrines inspirades per la creença en la proximitat de la fi del Món. Abans del fi del Món tindrà lloc la batalla d’Harmaguedó, que serà la última guerra després de la qual començarà el Mil•lenni o Regne de Crist. Aquest serà el temps dels testimonis de Jehovà i d’altres ressuscitats per contrastar la seva fidelitat a Déu. Després d’aquest temps hi haurà el judici definitiu i el començament del Regne de Déu pels justos, els quals viuran a la terra transformada en un paradís excepte 144.000 justos escollits, els ungits, que viuran governaran des del cel amb el Crist. Els qui no accepten la llei de Déu moriran definitivament.

La creença en la proximitat de la fi del món fa que els testimoni relativitzin moltes de les coses terrenals les quals són tingudes per supèrflues i innecessàries. La doctrina dels testimonis no prohibeix cap comportament o hàbit personal, per exemple prendre alcohol, fumar o anar als espectacles, però no es fan perquè aquestes activitats es valoren com a supèrflues o que poden distreure de la predicació. Els testimonis de Jehovà són coneguts pel seu rebuig de les transfusions, fer el servei militar, votar, entrar en la política o assumir responsabilitats públiques, etc... Per aquestes actituds els testimonis han tingut problemes amb molts països. El testimonis de Jehovà, després dels jueus, fou el col•lectiu que més patí la repressió del règim nazi.

divendres, 11 de desembre del 2009

Montserrat és



Avui al Palau Moja (Portafarrissa 1, Barcelona) El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, ha inaugurat avui la mostra, acompanyat de l’Abat de Montserrat, Josep Mª Soler; de l’Abadessa del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Montserrat Viñas; de l’alcalde de Marganell, Ramon Bisbal; i de l’alcaldessa de Collbató, Josefina Martínez.
És una exposició que trenca tòpics sobre la muntanya de Montserrat mostrant la seva vessant més cultural, natural i espiritual. Aquesta exposició ha estat organitzada pel Patronat de la Muntanya de Montserrat (Presidència de la Generalitat de Catalunya) coincidint amb el centenari del primer mapa publicat sobre Montserrat, delineat per Joan Cabeza i els 60 anys de la publicació del primer mapa que identifica i enumera les agulles de la muntanya, del topògraf Ramon de Semir i d’Arqué. Gràcies a aquest treball els escaladors i excursionistes passen de numerar les muntanyes a posar-hi un nom.

En l’exposició es poden veure una reproducció d’aquests primers mapes de Montserrat; una maqueta de 4 metres quadrats amb els relleus de la muntanya i la ubicació de les ermites, així com un plafó que recull els més de 900 noms que reben les agulles de la muntanya. Un vídeo recrea un passeig per l’interior de la muntanya i una visió aèria del monestir i de les agulles, juntament amb un audiovisual inèdit mostra la cria dels polls dels falcons.

L’exposició dóna a conèixer les diferents visions, veus i relats sobre la muntanya en set àmbits:

1. Forma. En aquest àmbit es mostra una reproducció del primer mapa de Montserrat, que data del 1909 i enguany compleix el seu centenari. Es tracta del “Mapa topografich de la montanya de Montserrat i de ses vessants”, delineat a mà per Joan Cabeza que es va adjuntar a la Guía histórico-descriptiva del peregrino en Montserrat de Fausto Curiel. En aquesta secció també es pot veure la reproducció del primer mapa que identifica i enumera les agulles de la muntanya del topògraf Ramon de Semir i d’Arqué. També s’explica l’evolució de la representació de la muntanya, des dels seus orígens fins a Google Earth.

2. Relleu: Un audiovisual explica la formació de la muntanya amb una barra de pa. Un altre clip animat explica perquè Montserrat té aquest relleu tan particular.

3. Natura: S’hi pot veure un vídeo inèdit sobre la cria d’ous de falcons i un plec d’herbari original del segle XIX. A més, diferents fòssils, roques i conglomerats mostren la composició de la muntanya.

4. Història: Una maqueta de la muntanya de Montserrat d’uns 4m2 feta a partir d’una fotografia aèria a escala 1:2.000 mostra el relleu de la zona, així com la ubicació de les ermites. En aquesta secció també s’hi pot veure l’evolució de la muntanya al llarg de la història.

5. De tots: Què representa Montserrat per a un escolà? I per a un escalador i un excursionista? I per a una parella de nuvis? Tots ells, a més d’un agent forestal, uns residents estrangers, un monjo i uns habitants de l’Anoia, expliquen en vuit audiovisuals quina és la seva experiència amb Montserrat.

6. Evocació: “La Panxa del bisbe”, “el cavall Bernat”, “el LLoro” o “els Flautats” són alguns dels noms que reben les més de 900 agulles amb què compta Montserrat. Un plafó recull tota aquesta nomenclatura formant la silueta de la muntanya.
.
7. Santuari: Es mostra la importància de la muntanya com a centre de pelegrinatge i d’atracció de persones d’importància mundial, que al llarg de la història han visitat Montserrat per copsar el seu valor espiritual i cultural. També es pot veure el valor de la muntanya com a centre d’espiritualitat al voltant del Santuari de la Mare de Déu i les comunitats monàstiques de Santa Maria i de Sant Benet.

Al llarg de l’exposició es pot veure la importància que ha tingut Montserrat com a símbol d’identitat pel poble català i com a factor d’unió, de retrobament i de reconciliació.
L’exposició està oberta del dia 11 de desembre fins el 28 de gener (de 11 a 20 hores de dimarts a dissabte, i de 11 a 14 hores el diumenge).

dijous, 10 de desembre del 2009

Respectar als que arriben, respectar als qui acullen

A continuació reprodueixo l'article Respectar als que arriben, respectar als qui acullen
escrit per Nicolàs Sarkozy i publicat a Le Monde el 09.12.09 . (Es tracta d'una primera i ràpida traducció)
Per referèndum, el poble suís ha votat en contra de la construcció de nous minarets al seu territori. Aquesta decisió legítima pot plantejar moltes preguntes. El referèndum demana respondre a la pregunta de si o no. Pot contestar sí o no a un problema complex que afecta a coses tan profundes? Estic convençut que podem generar malentesos dolorosos, sentiments d'injustícia, ferir les ànimes si responem dèbilment a un problema que ha de resoldre's cas per cas en matèria de conviccions i creences cadascú.

Però, com no podem deixar de sorprendre’ns per la reacció que aquesta decisió ha generat en alguns mitjans de comunicació i en cercles polítics del nostre propi país? Reacció exagerada, de vegades grotesca, contra el poble suís, on la democràcia, més antiga que el nostre, té les seves regles i tradicions, com són la democràcia directa, on la gent l’utilitza per parlar i decidir per si mateixa?

Darrere de la violència d'aquestes posicions en realitat amaga una desconfiança visceral per tot el que ve del poble. La referència al poble és ja, per a alguns, el començament del populisme. Però esdevenint sords als crits de la gent, indiferent als seus problemes, els seus sentiments, les seves aspiracions, s'alimenta el populisme. Aquest menyspreu pel poble, és una forma de menyspreu, que sempre acaba malament. Per què sorprendre’ns de l’èxit dels extrems quan no es tenen en compte el sofriment dels votants?

El que ha succeït em recorda el que ha permès el rebuig de la Constitució Europea en 2005. Sovint recordo les paraules feridores que es van pronunciar en contra de la majoria dels francesos que havien optat pel no. Produí una irreconciliable oposició de la França del sí a la del no produint una fractura oberta, que si s’hagués aprofundit, no hauria permès a França de reprendre el seu lloc a Europa.

Per conciliar la França del sí i la del no és, primer de tot cal d'entendre quina era la intenció que manifestaren els francesos. S’havia d'admetre que la majoria no estava extraviada, però ella, com la majoria dels irlandesos o la majoria de holandesos, expressava el que rebutjava i refusava amb coneixement de causa una Europa que no volia perquè donava la sensació de ser cada cop més indiferent a les aspiracions dels pobles.

No es pot canviar a la gent, s'ha de canviar a Europa. La França del no va començà a reconciliar-se amb la del si a partir del moment en lloc de jutjar, hem tractat d'entendre’s. Llavors, més enllà del que la divisió, França va ser capaç de dirigir la lluita per canviar Europa.

No hi ha res pitjor que la negació

Així, en lloc de calumniar als suïssos, perquè la seva resposta no ens agrada, millor preguntar-nos a nosaltres mateixos el que revela. Per què Suïssa, que té una llarga tradició d'obertura, d'hospitalitat, de tolerància, com un rebuig pot ser expressar-se amb tanta força? I que respondrien els francesos a la mateixa pregunta?

En lloc de condemnar rotundament el poble de Suïssa, intentem també de comprendre el que han volgut expressar i que senten moltes persones a Europa, incloent als francesos. No hi ha res pitjor que la negació. Gens seria pitjor que no afrontar la realitat dels sentiments, preocupacions i aspiracions de molts europeus.

En primer lloc cal entendre que el que va passar no té res a veure amb la llibertat religiosa o la llibertat de consciència. No, ni a Suïssa ni a altres llocs, ningú qüestiona aquestes llibertats fonamentals.

Els pobles d'Europa són acollidors, són tolerants, és la seva naturalesa i la seva cultura. Però ells no volen que es distorsioni el seu estil de vida, la seva forma de pensar i les relacions socials. I la sensació de perdre la seva identitat pot ser un motiu de profund patiment. La globalització contribueix a augmentar aquest sentiment.

La globalització fa problemàtica la identitat perquè hi ha vàries coses que contribueixen a somoure-la, i al mateix temps reforça la seva necessitat perquè el món és més obert, hi ha més circulació i l'elaboració d’idees, persones, capitals, béns, i necessitem més anclatges i punts de referència, més necessitat de sentir que no estem sols al món. Aquesta necessitat de pertinença, que pot ser contestada per la tribu o nació, pel comunitarisme o de la República.

La identitat nacional és l'antídot contra el tribalisme i el sectarisme. Es per això que voldria obrir un gran debat sobre la identitat nacional. Hem de parlar d’aquest sorda amenaça, amb raó o sense ella, que tantes persones se senten en les nostres velles nacions europees y de la seva influència en la identitat, hem de parlar junts pel temor que a força reprimit aquest sentiment acabi alimentant un ressentiment terrible .

Els suïssos, com els francesos saben que el canvi és una necessitat. La seva llarga història ha ensenyat que per continuar sent nosaltres mateixos hem d'acceptar el canvi. Com les generacions que els van precedir, ells saben que l'obertura als altres és un enriquiment. Cap civilització europea ha practicat més, al llarg de la seva història, el messtissatge de cultures que és el contrari del comunitarisme.

El mestissatge és la voluntat de viure junts. El comunitarisme és l'elecció de viure separats. Però la barreja no és la negació de la identitat, és per a tots, vis-à-vis l'altre, el reconeixement, la comprensió i el respecte.

És, per part del que acull, el reconeixement del que l’altre pot aportar. És, per part del que arriba, el respectar el que estava allí abans que ell. És, per part del que acull, l'oferiment de compartir el seu patrimoni, la seva història, la seva civilització, el seu art de viure. És, per part del que arriba, la voluntat d’inscriure’s sense brutalitat, com és natural, en aquesta societat que contribuirà a transformar, en aquesta història que ara ajudarà a escriure. La clau d'aquest enriquiment mutu és la barreja d'idees, pensaments, cultures, és una assimilació reeixida.


Evitar tota ostentació

Respectar als que venen, vol dir permetre que preguin en llocs de culte dignes. No respectar –los és quan es veuen obligats a practicar la seva religió en soterranis o naus. No respectem els nostres propis valors acceptant aquesta situació. Perquè, una vegada més, el laïcisme no és el rebuig de totes les religions, sinó el respecte de totes les religions. Es tracta d'un principi de neutralitat, no d'un principi d'indiferència. Quan jo era ministre de l'Interior, es va crear el Consell Francès del culte musulmà (CFCM), amb l’objectiu de situar l'Islam en peus d'igualtat amb les principals religions.

Respectar als que acullen, és esforçar-se per no ofendre’ls, de no col•lisionar, de respectar els valors, les creences, lleis, tradicions, i fer-se-les seves, almenys en part. És fer-se seves la igualtat dels homes i dones, la laïcitat, la separació entre la realitat temporal i l’espiritual.

M’adreço als meus compatriotes musulmans per dir-los que faré tot el possible perquè es senten com a ciutadans com els altres, que gaudeix dels mateixos drets que tenen els altres a viure la seva fe, a practicar la seva religió amb la mateixa llibertat i dignitat. Combatré totes les formes de discriminació.

Però també ells vull dir que al nostre país, on la civilització cristiana ha deixat una profunda petjada també, on els valors de la República són part integrant de la nostra identitat nacional, tot el que podria ser vist com un desafiament a aquest patrimoni i aquests valors podria portar al fracàs al necessari establiment d'un Islam de França que, sense negar a res del que li és fonamental, haurà de trobar en si mateix les vies per les quals pugui incorporar-se sense problemes en el nostre pacte social i el nostre pacte cívic.

Cristià, jueu o musulmà, un home de fe, sigui la que sigui la seva fe, creient, sigui quin sigui el credo, tothom ha de procurar evitar qualsevol ostentació i provocació i, conscient de la sort que és viure en una terra de llibertat, ha de practicar el seu culte amb la discreció humil que testimonia no la feblesa de les seves conviccions, sinó de la relació fraternal que sent en relació amb aquells que no pensen com ell, amb els quals vol viure.

dimecres, 9 de desembre del 2009

El Nadal de tots - El Nadal de Josep Maria de Sagarra

Quasi bé al final del magnífic Poema de Nadal, el seu autor, Josep Maria de Sagarra, relata la densitat humana d’aquestes festes.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle,
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben apretats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l’alè de la mula i el bou!

dimarts, 8 de desembre del 2009

Les festes també defineixen la identitat

Tot i que pot semblar una obvietat, cal repetir quants cops calgui que Catalunya no és laica. Per mes que ho reiterin algunes persones, la societat catalana, en termes de creences, és plural. La diversitat de creences comporta una pluralitat religiosa que enriqueix i contribueix a vertebrar la identitat de Catalunya. Aquesta identitat ve de lluny i es projecte cap el futur. La identitat nacional és el resultat d'un teixit d'associacions de factors que ens fan diferents, ni millors ni pitjors que els nostres veïns; simplement diferents. Un d'aquests factors és el fet religiós. La societat catalana ha incorporat progressivament en la seva matriu d’identitat moltes coses que tenen el seu origen en l’assumpció cultural d'elements de la tradició cristiana.

És cert que la tradició religiosa cristiana no és la única font de referents de la identitat catalana, però és innegable que el cristianisme ha deixat una notable petjada, totalment identificable en la cultura catalana. Sense anar més lluny, la festa d’avui, la Immaculada Concepció, forma part de la imaginari cultural català com ho poden ser les festes religioses tan pròpies com el Nadal, Sant Esteve, Reis, Divendres Sant, Dilluns de Pasqua, Sant Joan, l’Assumpció (la Mare de Déu d’Agost), les festes patronals de les ciutats i pobles o Sant Jordi. Totes, excepte la darrera són festives i ningú ho qüestiona. Bé, la majoria de gent. Com, tampoc poca gent dubte que la força màgica de la festivitat de Sant Jordi és que sigui un dia feiner.

La discussió sobre quins haurien de ser els dies festius a incloure en el calendari laboral incideix sobre aquests temes. És cert que algunes festivitats, segons el dia en que caiguin, poden interrompre la cadena productiva afectant l’activitat econòmica. Però la discussió sobre els dies festius no hauria de circumscriure únicament als aspectes econòmics; també hauria de valorar en quina manera el calendari laboral incideix sobre elements d'identitat: els orígens i les arrels de sentir-nos pertànyer al poble català. Per això, cal anar amb molta cautela sobre aquests temes i no perdre en les discussions bous i esquelles. Perdre les arrel i no adonar-nos que els dies festius també generar una altre activitat econòmica i comercial. Desitjo que el seny mostrat davant la proposta de modificar el nom d’algunes vacances escolars, s’imposi també ara que algú ha suggerit moure de nou alguns dels dies festius que es diferencien com a societat.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Musulmans catalanas, no espereu. Condemneu l'Islam radical

El salafisme a Catalunya no és cap qüestió menor. És una realitat viva, en expansió, ben estructurada i amb profundes connexions internacionals. La seva implantació territorial, a la província de Tarragona bàsicament, junt any petites comunitats a Barcelona, Lleida i Girona, li donen una rellevància important. Perquè el salafisme és considerat com un preludi de radicalitats més fonamentalistes. Fins i tot, en els congressos internacionals sobre terrorisme i islamisme radical comencen a dedicar un atenció especial pel salafisme català.

El salafisme català es plural, com ho es l'islam, i com les altres religions. Els medis de comunicació no afinen tant. Són cròniques pel broc gros, sense cap matís o subtilesa. La societat catalana no pot estar massa temps instal•lada en el bonisme d'uns (callar per no denunciar als germans), ni confiar en les generalitzacions d'altres (creure que tots són iguals). Els catalans musulmans, siguin moderats o un pel més rigoristes i tradicionalistes han de denunciar a aquelles comunitats que han radicalitzat tan el seu discurs que no dubten en fer judicis islàmics o s'aventuren en proposar fer patrulles islàmiques per controlar la moral dels catalans musulmans. La pressió de la comunitat musulmana ha de ser constant i impecable contra aquesta gent. El germans musulmans, de creença i adscripció, han de denunciar aquestes aberracions. La sharia aquí no funciona. La Constitució marca quines són les regles de convivència. Les morals religioses no són lleis civils i, en cap cas, es pot pretendre que aquesta moral tingui capacitat legislativa. Aquí no hi ha espai per la sharia.

Cal que prendre consciència de que ens trobem en un punt important d‘inflexió de moltes coses i una d’elles és que alguns errors comesos en la relació amb la comunitat musulmana estan afavorint la radicalització d’algunes de les famílies més fonamentalistes. Fins i tot, comença a prendre cos la possibilitat de crear un partit islamista per captar els votants dels musulmans amb dret a vot. El Partido Renacimiento y Unión de España (PRUNE) ja no és un comentari en veu baixa en certs nuclis. Ara ja és un fet social i polític. Alerta amb el PRUNE. A començat a caminar amb més velocitat del que es pensava.

Per tot això, sembla bastant raonable que els òrgans representatius de l’Islam condemnin sense embuts aquests sectors radicals i afavoreixin que la comunitats musulmana de Catalunya aïllí aquest radicals. I també és important que els salafistes moderats, més religiosos que polítics, condemnin amb decisió també aquests comportaments.

diumenge, 6 de desembre del 2009

El Nadal de tots. El Nadal de Salvat-Papasseit

Nadal s’apropa. És temps de convocatòria i unitat. En moltes llars, el Nadal és el moment quan els familiars es retroben en una festa que té ha tingut sempre una clara significació cristiana. Els cristians celebren també el Nadal de la mateixa manera i amb el plus que ens dóna la nostra fe. La proximitat d’aquesta festa m’ha fet recordar la manera com moltes persones, de diferents tradicions religioses o sense cap fe religiosa, s’han acostat al Nadal i han sabut copsar la seva significació. La qual transcendeix les fes particulars i esdevé font de valors compartits. Avui, temps de grans incerteses i de dubtes, penso que és bo afirmar el valor del Nadal per a tothom. A més, considero que fer-ho amb contundència davant d’alguns intents, una mica anecdòtics, però presents en alguns sectors de la societat, de negar el valor d’aquells signes i símbols religiosos catòlics que han esdevingut factors claus per definir la identitat cultural del nostre poble.

Per tal de recuperar aquesta dimensió més popular del Nadal aniré publicant, en la mesura que trobi les oportunes fonts, algunes cites de les vivències del Nadal en persones que tenen un profunda calidesa humana. Aquestes persones tenen en comú la sensibilitat mostrada vers aquestes festes. Començo amb el poema Nadal de Joan Salvat-Papasseit.

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som -.
Jesús serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

(nota - per raó de l'edició del blog no s'han pogut respectar els espais en blanc introduïts pel poeta en el seu original)

dissabte, 5 de desembre del 2009

Testimonis cristians de Jehovà I. Creences

Els Testimonis cristians de Jehovà és un moviment que s’afirma cristià que neix al segle XIX als Estats Units dins de les corrents mil·lerites i de la revifalla religiosa que predicava la restauració del primitiu cristianisme. Fou fundat a l'any 1870 pel pastor presbiterià Charles Taze Russell influït per l’esperit adventista de l’època amb la creació d’un petit cercle d’estudi bíblic anomenat “Estudiants de la Bíblia”. Charles Taze Russell estava convençut, després d’un profund estudi sistemàtic de la Bíblia, que les tradicions religioses tradicionals no tenien fonament i que la fi del món era imminent. Pocs anys després, el 1879, el petit nucli fundacional edità la revista “Zion’s Watch Tower and Herald of Christ’s Presence” (La torre del vigia de Sió i l’herald de la presència de Crist) que serà l’embrió de la publicació La Atalaia. A l’any 1881 es creà la societat “Zion’s Watch Tower Tract Society” (Societat de Tractats La Torre de Sió) que pocs anys després, 1884, canvià el seu nom per “Watch Tower Bible and Tract Society, Inc.” (Societat de Bíblies i Tractats La Torre) amb la missió d’editar diverses publicacions. El segon president de la societat, Joseph Rutherford, va canviar a l’any 1931 el nom per “Testimonis de Jehovà” per diferenciar-se definitivament d’un grup que es seguia denominant “Estudiants de la Bíblia” perquè es consideraven els verdaders seguidors de Russell. A la mort de Rutherford (1942) Nathan Knorr assumí la direcció de l’església. Durant la seva presidència l’església dels testimonis de Jehovà es consolidà als Estats Units i emprengué la seva difusió per tot el món.

Els Testimonis cristians de Jehovà creuen en un Déu únic que anomenen Jehovà i la seva doctrina es deriva d’un estudi aprofundit de la Bíblia a partir d’una traducció pròpia coneguda com “Traducció del Nou Món de les Sagrades Escriptures”. Posteriorment, davant l’extensió dels testimonis per tot el món, en molts països, es fan servir les traduccions de la Bíblia en les llengües d’aquests països. A Catalunya és habitual que els testimonis facin servir alguns de les diferents bíblies traduïdes al català. Des del punt de vista doctrinal, refusen els principis establerts en el Concili de Nicea, bàsicament la Trinitat i la divinitat de Jesús. Pels testimonis Jesús és la primera criatura angèlica creada per Déu i superior a tota altra criatura. Es precisament per aquesta raó doctrinal que catòlics, protestants i ortodoxes neguen el caràcter cristià dels Testimonis de Jehovà. Els membres d'aquests església creuen que Satanàs actua activament contra els creients a través entitats terrenals, entre les quals inclouen institucions polítiques i les confessions cristianes tradicionals. Degut les resistències de les denominacions religioses tradicionals, els Testimonis de Jehovà, incorporaren el terme cristià en la seva denominació passant a dir-se “Testimonis cristians de Jehovà”. Aquest canvi de denominació ajudà a millorar les seves relacions amb les confessions cristianes que havien quedat afectades durant la presidència de Rutherford per les acusacions de religions posseïdes per l’esperit satànic. Avui, els Testimonis cristians de Jehovà han modificat els seus postulats inicials d’enfrontament amb les confessions cristianes i reconeixen el valor positiu del pluralisme religiós.

divendres, 4 de desembre del 2009

Jordi Solé Tura, una persona de confiança


Avui ha mort un amic, en Jordi Solé Tura. Poques coses més podré afegir del que probablement es dirà durant aquestes dies sobre la figura d’en Jordi. Voldria fer esment alguns aspectes que formen part del meu record, mentre sigui memòria viva meva la puc compartir amb altres persones. Són records intensos como intensa fou la vida d’en Jordi Solé. Vaig tenir la sort de conèixer en Jordi quan tots dos militaven en aquella aventura col•lectiva i creativa de pensament que fou Bandera Roja. En aquells moments jo era estudiant i vaig tenir la sort de militar en la mateixa “banyera” (cèl•lula) on en Jordi i altres persones treballàvem pel canvi polític del nostre país. No érem masses en aquesta “banyera”, tots plegats, no arribàvem a deu. Reconec que vaig a prendre molt d’en Martí (crec que aquest era un dels seus noms de “guerra”), el motiu d’aquest tipus de nom era la seva afició al futbol. Virtut que mai va amagar, com la seva passió per l’esquí de fons. Recordo amb molt afecte que un estiu, quan discutíem a fons, i també amb passió política, la integració dels banderes roja al PSUC, després d’una llarga discussió ideològica, pararem una llarga estona per poder veure un dels partits del mundial perquè jugava Espanya. A l’acabar el partit, continuàrem discutint molta estona més. Tot això passava en un ampli pis del carrer del Duc, a Barcelona.

D’en Jordi vaig aprendre el rigor de la política, la profunditat de la reflexió política, el gust per la serietat i el compromís, la serenitat alhora de debatre i, per sobre de tot, la calidesa humana. Un cop a Madrid, quan era ministre de cultura, em comentà que procurava que cada dia la Teresa Eulàlia, la seva gran companya, sabés l’estimava. Per això s’havia inventat una relació especial via fax. Aquest era en Jordi Solé Tura. Persona afable, propera i entranyable. Un humanista apassionat per la política

Des de Bandera Roja, primer, i després en al PSUC en Jordi Solé Tura donà suport als esforços que fèiem un petit grup de cristians, sota el guiatge de l’Alfonso Carlos Comín, d’afirmar la nostra militància política sense renunciar a la nostre identitat cristiana. En Jordi sempre va estar al nostre costat i ens encoratjava a afirmar aquesta condició de militants cristians i comunistes. Gràcies als seus ànims varem reeixir en aquest combat. La proximitat d’en Jordi li donava la categoria de mestre. Per això era per mi un referent alhora de prendre les decisions polítiques importants. Era una persona en qui hi confiava. Quant s’incorporà a la convenció “Homes i Dones d’Esquerra” vaig entendre que havia de seguir les seves petjades perquè confiava en la seva claredat i lucidesa. Poc temps després de la seva entrada en el PSC vaig fer el mateix camí. Fou una decisió meditada i refiada perquè en Jordi havia donat el pas.

Amic, recordo el darrer cop que ens trobaren. Anaves, com tantes vegades, agafat carinyosament amb la Teresa Eulàlia. No vas reconeixe’m. Que importa, tu, la Teresa i jo sabíem que seguíem en el mateix combat que ens havia unit des de sempre. En aquell dia, malgrat no sabessis qui era no vares deixar de somriure. Aquell somriure franc i obert que, juntament amb els tics particulars, alegraven la sinceritat del teu rostre. Adéu Jordi. La teva memòria un dia es va perdre, però el teu exemple perdura.

dijous, 3 de desembre del 2009

Calendari d'Advent



Estic gratament sorprès. L’ajuntament de la meva ciutat, Barcelona, donant proves de seny i sentit comú, ha decidit alegrar-nos el temps d’Advent amb més llums; amb uns galets il•luminats; un magnífic pessebre que, com des de fa uns quants anys, s’entén; i una façana del consistori que recorda el calendari del Nadal. El govern d’esquerres no ha tingut cap problema ideològic de recordar a la ciutadania que estem en temps d’Advent. És a dir que, com comentava ahir, no és un temps qualsevol, és el temps d’espera d’un esdeveniment que té un profund sentit cristià. El temps de Nadal pels cristians està ple de valor de fe, i així el vivim. Però per altres persones aquestes festes són moments de trobada i de vida familiar intensa. El Nadal convoca, aplega i uneix.

El temps d’Advent i de Nadal són festes que, al marge dels seus valors religiosos, són moments en que la tradició popular els hi donat una profunda càrrega d’humanitat. La pròpia secularització de la societat no ha desvirtuar el sentit d’aquestes festes. La preocupació per la laïcitat de les institucions públiques que tenen algunes persones no ha de comportar abandonar el sentit comú. Una cosa és preocupar-se per evitar la confusió que pot generar l’existència d’uns símbols religiosos estàtics en edificis públics, i l’altre cosa és pretendre, per exemple, substituir els pessebres dels centres educatius per respecte a les tradicions religioses no catòliques o als ateus confessos. No és el mateix. L’arrelament de costums religioses en la cultural popular identifica un poble i li dóna el tremp que el diferencia d’altres que tenen altres tradicions. El pessebre és d’un d’aquests signes. Fora un signe de mala educació pretendre, en nom d’una determinada interpretació de la laïcitat negar fer pessebres en les escoles públiques.

És un error pensar que les iniciatives contra la costum de fer pessebres és donar un pas a favor de la laïcitat, el que és realment és un pas més a favor d'un model laïcista de la societat. Els que promouen aquestes iniciatives ho fan des d’una lectura excloent i restrictiva de la laïcitat; ja que hi ha altres comprensions que entenen la laïcitat com un projecte incloent de convivència. Mentre la primera és coherent amb una visió tancada i controladora de la societat, l’altra creu en el valor de la societat oberta i respectuosa amb les creences de les persones. A més, desdibuixar el sentit tradicional d’aquestes festes és difuminar els símbols socials que s’han anat definint al llarg del temps i que, al final, són valors permanents que li donen identitat. És preocupant que alguns sectors del sistema educatiu públic justifiquin, si és el cas, aquest tipus de decisions a partir del reconeixement de l’autonomia dels centres. No crec que la qüestió del pessebre, amb tota la càrrega de valors que té per la formació dels nenes i nenes, pugui deixar-se en les mans d’unes persones que han decidit practicar el laïcisme de combat des de les escoles públiques.



La imatge del pessebre és del blog http://www.matxambrat.com

dimecres, 2 de desembre del 2009

Benet XVI, temps d’Advent. Viure el present esperant el futur


He llegit amb interès les paraules pronunciades per Benet XVI durant les primeres Vespres del I diumenge d’Advent a la Basílica de Sant Pere en ocasió a la inauguració del nou litúrgic. He fet el següent resum, escrit de forma continuada.

L’Advent és el temps d’espera de la presència i de l’espera de l’etern, és un temps ple de sentit. L’Advent és un temps litúrgic fort que ens convida a detenir-nos en silenci per captar una presència. El terme llatí adventus indicava al món antic la visita d'un rei o funcionari d'alt rang a una província, però també la manifestació de la divinitat oculta. Pels cristians, adventus significava “Déu està aquí, no s'ha retirat del món, no ens ha deixat sols”. Encara que no ho podem veure i tocar com succeeix amb les realitats sensibles, Ell està aquí i ve a visitar-nos de múltiples maneres. L'Advent cristià es converteix d'aquesta forma en ocasió per tornar a despertar en nosaltres el veritable sentit de l'espera, tornant al cor de la nostra fe el misteri de Crist, el Messies esperat des de segles i nat en la pobresa de Betlem. Aquest temps convida i estimula a contemplar al Senyor present. La certesa de la seva presència, ¿no hauria d'ajudar-nos a veure el món amb uns altres ulls?.

Tots tenim l’experiència, en la vida quotidiana, de tenir poc temps per al Senyor i poc temps també per a nosaltres mateixos. L'Advent és una invitació a comprendre que cada esdeveniment de la jornada és un gest que Déu ens dirigeix, i que reclama la nostre atenció. A més de la presència aquest temps parla també de l’espera que és al mateix temps esperança. L'Advent ens empeny a entendre el sentit del temps i de la història com "kairós", com a ocasió favorable per a la nostra salvació. L'home, en la seva vida, està en constant espera: quan és nen vol créixer, d'adult tendeix a la realització i a l'èxit, avançant en l'edat, aspira al merescut descans. Però arriba el temps en el qual descobreix que ha esperat massa poc si, més enllà de la professió o de la posició social, no li queda gens més que esperar.

L'esperança marca el camí de la humanitat, però pels cristians està animada per una certesa: el Senyor està present en el transcurs de la nostra vida, ens acompanya i un dia assecarà també les nostres llàgrimes. Un dia no llunyà, tot trobarà el seu compliment en el Regne de Déu, Regne de justícia i de pau. Però aquesta espera ha d'omplir-se d’un present dotat de sentit, en cas contrari corre el risc de convertir-se en insuportable. Si Jesús està present, no existeix cap temps privat de sentit i buit. Podem dirigir-li la paraula, presentar-li els sofriments que ens afligeixen, la impaciència, les preguntes que ens brollen del cor. Estem segurs que ens escolta sempre.

Quan el temps està dotat de sentit i percebem en cada instant alguna cosa específic i valuosa, llavors l'alegria de l'espera fa el present més preciós. Visquem intensament el present on ja ens aconsegueixen els dons del Senyor, visquem-lo projectats cap al futur, un futur ple d'esperança.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Minarets i campanars. Identitat i metàfora

Si no em traeix la memòria, el record que tinc del perfil de la ciutat de Tànger a l’arribar amb vaixell són la torre de la catedral catòlica i el minaret d’una mesquita. Vaig trobar aquesta imatge com una bona expressió del que han de ser les ciutats: llocs de convivència. Les ciutats són espais de civilitat on les persones aprenen a conviure i respectar. Els suïssos, certament no pensen així. Les identitats d’uns, els considerats els de sempre, s’han d’imposar sobre les identitats dels nous vinguts. I, com deia un cartell electoral, són les ovelles negres que cal expulsar.

Els campanars i els minarets, a més de ser unes bones metàfores dels valors que m’agradarien que presidissin la convivència, representen una forma peculiar de viure el temps en les ciutats. Ambdues construccions, d’evident simbologia religiosa, tenen també una funció social en relació al temps. Gràcies a les campanes o les crides del muetzí des dels minarets les persones poden gestionar el seu temps. D’aquesta manera el temps es personalitza i marca una cadència que ordena i estructura les persones. L’absència de campanes i les crides dels muetzí aplana el temps i desvirtua el pas de les hores. Aquests es succeeixen sense densitat i només es diferencien pels àpats que cal prendre. El temps es foragitat com a temps personal i esdevé un valor social anònim.

De lluny, els campanars i els minarets indiquen on hi ha civilització. Serveixen per senyalar direcció a seguir. L’orientació visual ha quedat substituïda per les modernes tecnologies de navegació, tot i que aquestes no proporcionen cap orientació més enllà de la purament geogràfica. No podem perdre la densitat d’aquestes identitats religioses ni el seu valor simbòlic, perquè al darrera de cadascun d’ells es destil•la humanitat. Les religions és evident que aporten direccions que donen sentit a l ‘èxistència.