diumenge, 31 de gener del 2010

Cunit, el rerefons del conflicte

Durant aquests dies s’ha escrit bastant sobre els fets de Cunit. Des d’aquest mateix blog, encara que fos d’esquitllada en vaig parlar. Ara, quan es tenen més informacions, algunes més contrastades que les cròniques dels diaris, es poden fer algunes consideracions sobre el que ha passat a Cunit.

El rerefons d’aquest conflicte és el lideratge de la comunitat musulmana de Cunit. En aquest objectiu s’enfronten dues visions diferents. Una, molt vinculada a l’observança religiosa i l’altre, més distanciada de la religió. El lideratge del col·lectiu musulmà no és una tasca fàcil. La imbricació de religió, política i cultura fa difícil separar aquests mons. La secularització no ha arribat ni a la comunitat musulmana de Cunit ni al món islàmic en general. Mentre segueixi aquesta estreta relació entre fe i política serà difícil situar adequadament cada protagonista al seu lloc. Hi ha una enorme confusió entre l’esfera religiosa i social - política. De tal manera que es dilueixen els rols entre el president de la entitat associativa cultural islàmica i l’imam de l’oratori i això genera un conflicte permanent amb qualsevol altre persona que vulgui liderar el col·lectiu. Perquè el problema real està es voler donar a l’associació religiosa dels musulmans la representació política i social del col·lectiu representat. Sovint les administracions contribueixen a aquesta confusió al voler negociar política i socialment qüestions no religioses amb una comunitat religiosa. Musalmania no és cap país o realitat política. És necessari sortir d’aquesta confusió i situar cadascú al seu lloc. Mentre regni aquesta indefinició i haurà qui l’aprofitarà en benefici propi. Com diu un amic meu: “a rio revuelto ganancia dels salafistes”.

Cal facilitar que les persones agrupades entorn a les associacions culturals que emparen als oratoris musulmans entenguin que cal separar el camp polític i social. En un àmbit quedaran els temes relacionats amb la pràctica del culte musulmà i el seu respecte, com no pot ser d’altre manera, i un altre tot allò relacionat amb els drets i deures que tenen aquestes persones com ciutadans d’aquest país, al marge de quina sigui la seva religió. Els dirigents religiosos, en la mesura que lideren aquestes comunitats, quan no les manipulen, haurien de ser els primers en propiciar el camí de la separació. Però crec que tenen verdaderes dificultats per fer-ho. Uns perquè no volen i altres perquè el seu model mental no entén que sigui possible aquesta separació. Per això cal ajudar-los amb lleialtat i respectant les seves idiosincràsies. Per això són tan condemnables les corrents fonamentalistes que s’aprofiten d’aquesta confusió per radicalitzar els seus punts de vista; com aquells persones, molt més preparades que les anteriors, que aborden aquestes obviant els matisos que ajuden a fer més comprensibles aquestes qüestions.

dissabte, 30 de gener del 2010

La llengua de l'Islam

Una de les peculiaritats de l’Islam és que el creient musulmà s’apropa i es fa seu la paraula revelada a l’Alcorà de forma individual. És l’individu, sense cap altre mediació, qui assumeix la responsabilitat de parlar a Déu cara a cara. El creient musulmà dialoga amb Alà directament. Aquest identifica l’Islam. Per això es considera un tret diferencial que cal defensar. Especialment quan s’estenen algunes interpretacions de l’Islam que dilueixen aquesta responsabilitat individual en benefici del grup.

El diàleg personal del musulmà amb Déu no sempre és fàcil. Hi ha alguns factors que el poden dificultar bastant. La llengua és un d’ells. És comú en tota la comunitat musulmana recitar l’Alcorà en llengua àrab. Però no tots els musulmans l’entenen. Aquesta dificultat idiomàtica impedeix una relació diàfana amb el misteri de la divinitat. Per més que algunes musulmans ho afirmin, l’àrab no estat des de sempre la llengua de l’Islam. En els seus orígens els primers creients s’expressaven en la seva llengua materna. Fou uns quants anys després quan es produïren les primeres discussions en torn a quina era la llengua del culte musulmà. Després de moltes controvèrsies s’imposà l’opinió dels partidaris de vincular el culte a l’ús de l’àrab. Es sobreentenia que Alà, a través de l’arcàngel Gabriel, parlà a Mahoma en àrab.

L’acord arribat en aquell moment fou que les oracions particulars o intercisions es podien fer en la llengua vernacle, mentre que l’oració ritualitzada en el culte musulmà, el conegut com a salāt, només podia fer en àrab. Aquest fet fa que avui encara alguns musulmans es preguntin “com pot una persona pot comunicar-se amb a la divinitat en una llengua que no coneix?”. Perquè és molt probable que els musulmans no àrabs coneguin el significat de les aleies, però és més que possible que no comprenguin el seu significat.

No és fàcil resoldre aquesta qüestió. Hi ha una forta associació entre el culte musulmà i la llengua àrab, entre l’Islam i la cultura àrab. A més, el caràcter textual que s’atribueix a l’Alcorà; la seva comprensió de darrera revelació, fa que costi revisar la qüestió de la llengua sense crear fortes tensions. Hi ha musulmans que consideren que Alà, a través de l’arcàngel Gabriel, va dictar el text de l’Alcorà directament a Mahoma. De tal manera que ho deuria fer en àrab perquè era la única llengua que entenia el Profeta. Molt probablement no fou ben bé així ja que es dóna per admès que Mahoma no escoltà un dictat textual sinó que li fou revelat a través d’una inspiració. Posteriorment, a través de la seva vivència interior, Mahoma començà a donar forma oral a les diferents alies de les sures de l’Alcorà. Aquesta circumstància dóna una especial característica a la revelació de l’Alcorà. En primer lloc, Alà no parlà cap idioma, parlà a l’enteniment interior de Mahoma. En segon lloc, com proposen algunes especialistes de l’Islam, aquest fet permet abordar, sense provocar cap pertorbació en el nucli bàsic de la Revelació, considerar que l’Alcorà és el resultat d’una inspiració divina i, atès que no és cap text literal, pot ser considerat a la llum de la lectura històrica. Finalment, com es desprèn de tot l’anterior, no existeix cap impediment de fe en admetre un culte musulmà en una altre llengua diferent a l’àrab.

divendres, 29 de gener del 2010

Els salafistes van en serio

Catalunya, especialment les províncies de Tarragona i en menor mesura Lleida, és considerada pels especialistes en fonamentalisme islàmic un territori on els salafistes europeus estan expandint-se. Es calcula que ha Catalunya el 15% dels oratoris musulmans estan en òrbita d’algun grup salafista. Aquesta xifra és estimativa i no té en compte els predicadors ambulants adscrits a aquesta corrent. Fins ara, el salafisme mantenia una presència moderada. Era visible en determinats llocs i en determinades circumstàncies. És públic el congrés que aquesta corrent fa anualment a Torredembarra. Fins ara, els seus seguidors es manifestaven esporàdicament com a tals i, de forma discreta. Tot i que mai han deixat de practicar una pressió constant sobre la comunitat musulmana. A efectes pràctics, els especialistes consideren que el salafisme representa un obstacle a la integració. La seva visió tancada de l’Islam dificulta la interacció social i el diàleg franc amb altres formes de pensament.

D’uns temps ençà la pressió dels salafistes ha augmentat i és més visible. La recent iniciativa del parlament francès de proposar una política de restricció de la burka és , en part, resposta a la radicalitat dels francesos musulmans salafistes. A Catalunya, en els darrers mesos algunes comunitats salafistes estan adoptant uns comportaments i unes actituds que no es poden ignorar. No és bo contemporitzar amb aquests comportaments perquè a la llarga entorpeixen el procés normal d’integració de la resta de la comunitat musulmana. Els comportaments dels salafistes fàcilment provoquen un rebuig que es pot irradiar en l’imaginari col·lectiu en forma de negació de tot el que sigui musulmà.

Els fets de Cunit, com altres que no han tingut tanta repercussió mediàtica, demostren el rebrot de l’activisme salafista. No són cap anècdota. La societat catalana ha de prevenir la deriva del fonamentalisme islàmic. Cal aplicar mesures preventives eficaces i no dubtar en emprar accions correctives quan es traspassi el llindar del tolerable. No és higiènic practicar el bonisme des dels àmbits públics. Conscients de que, a més de ser actuacions de protecció de la convivència democràtica són també mesures a favor de l’Islam moderat que practiquen la majoria de catalans musulmans. És evident que cal estar atent. El bon govern de la societat catalana necessita prestar una atenció especial al fenomen del salafisme. No ens podem distreure. A veure si un dia obrirem el diari i descobrirem que un conciutadà o una conciutadana han estat condemnats per un tribunal islàmic reunit secretament en un poble de Catalunya.

dijous, 28 de gener del 2010

Budisme IX - Tradició Terra Pura


La segona tradició present a Catalunya es l’anomenada Terra Pura que té els seus origen el mestre xines Hui Yuan. Aquesta tradició segueix els ensenyaments de Amithaba denominat també Buda de la Llum. Aquest monjo, considerat com un dels budes, formulà la doctrina de la Terra Pura com a nou paradís on anirien aquelles persones que assolissin adquirir la capacitat d’invocar al seu nom amb devoció i hagin fet els mèrits suficients. Aquesta tradició s’allunya de la tradició zen en la mesura que no proposa un domini de l’estat de consciència sinó la salvació de les persones a través d’una pràctica religiosa. Aquesta consisteix en una invocació continuada del nom de Amithaba. Aquesta tradició es troba Xina, Taiwan, Japó on adopta el nom de Jodo i a Vietnam. La tradició de la Terra Pura té una potent organització mundial anomenada Buddha’s Light Internartional Association la qual té la vocació d’integrar a diverses tradicions del budisme mahayana. A Barcelona hi ha un petit nucli d’immigrants xinesos que són d’aquesta tradició

dimecres, 27 de gener del 2010

La Shoa, record de la barbàrie

Avui es un dia molt commemorat en les comunitats jueves de tot el món. També entre nosaltres. Avui es recorda la Shoah. L'Holocaust es el símbol màxim de la barbàrie humana. L'aniquilació sistemàtica de jueus, juntament amb altres col•lectius com gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà; evidencia fins a quins extrems l’ésser humà pot odiar i provocar el sofriment. Els plans d'extermini nazis només foren possible perquè crearen unes condicions mentals que permetien explicar tal barbaritat criminal. L’estratègia de l'odi s'articulà sobre la base de la negació de la condició humana dels homes i dones deportats als camps d'extermini. L’odi als jueus, com a persones i poble, es convertí en negació de la seva condició humana.

La visió de les imatges dels empresonats en els camps d'extermini que es poden veure en els memorials i museus de la Shoah mostren la capacitat destructiva dels nazis. Les mirades de persones reduïdes a la negació de la condició humana no provocaven cap compassió dels seus botxins. Aquest no podien compartir la passió dels empresonats. No hi havia cap oportunitat a compartir el seu dolor. El seu sofriment era negada sistemàticament negat. Aquesta negació de la humanitat de l'altre fou el recurs mental emprat pels nazis per tranquil•litzar la seva consciencia davant la mirada del sofrent.

Avui tenim la responsabilitat de no oblidar la Shoah ni el sentit profund de l'holocaust. Res ha de propiciar perdre la compassió al sofriment d’un poble i d’unes persones. El dolor del passat és memòria viva per no perdre la sensibilitat al sofriment del present. Commemorant la Shoah en sentim solidaris actius amb la construcció de la pau. No podem oblidar la Shoah.

dimarts, 26 de gener del 2010

França prohibeix la burka i niqab en els serveis públics

Després de sis mesos de treball i 200 audiències la comissió del Parlament francès creada per decidir sobre l’ús del vel integral per les dones musulmanes ha presentat les seves conclusions avui dimarts. Es tracta d’un document que conté una sèrie de propostes no legislatives. La discussió ha estat complexa i l’acord no ha estat satisfactori. Alguns diputats critiquen la vinculació del debat amb les iniciatives governamentals d’enfortir la identitat nacional francesa.

N’ s’ha acceptat la proposta inicial de prohibir l’ús del vel en qualsevol espai públic. Com alternativa es proposa prohibir el seu l’ús en els serveis públics. Durant aquest temps de debat parlamentari alguns membres de la comunitat musulmana, entre els quals hi ha alguns importants imams, s’han pronunciat públicament contra l’ús la burka i el niqab. Els parlamentaris francesos reconeixen que han hagut d’entomar aquesta qüestió per l’augment de les pressions salafistes sobre la comunitat musulmana.

Les principals propostes d’aquest document són:

1. Adoptar una resolució de condemna contra el vel integral per considerar-lo contrari als valors de la República.

2. Proposar una llei que prohibeixi utilitzar els serveis (govern, hospitals, escoles, transports públics ...) amb la cara tapada. En concret, s'obligarà a les persones afectades mostrar la cara tant a l’entrada dels serveis públics com durant el temps que estiguin a l’interior de les dependències públiques. De no fer-ho, es proposa que no puguin percebre cap prestació del servei públic. En l’informe es refusa fer una llei que prohibeixi l’ús del vel integral en els espais públics.

3. Es proposa una llei per garantir la protecció de les dones víctimes de la coacció i preparar als funcionaris públics perquè puguin afrontar aquestes situacions

4. Es proposen una sèrie d’actuacions de mediació vers les dones que porten vel i el seu entorn a fi de comprendre millor el valor de la laïcitat.

5. Es proposa reactivar l'Observatori de la Laïcitat creat el 2007 per Jacques Chirac.

6. Sol·licitar al Grup Interministerial de vigilància i lluita contra el sectarisme que identifiquin els eventuals comportaments sectaris en els entorns de les dones que porten el vel integral.

7. Modificar la norma del Codi d'Entrada i d’Estrangeria i Asil (CESEDA), per tal de poder negar el permís de residència a les persones que usin el vel integral.

8. Es podrà negar la ciutadania francesa a les dones que portin el vel integral i als seus cònjuges.

Es bo saber com ha evolucionat el debat a França perquè estar preparats. Ara, que ningú s’animi aquí a introduir un debat que encara no tenim. La situació de la comunitat musulmana al nostre país no és la de França, ni la societat està immersa en un debat identitari com els nostres veïns. Que la proximitat electoral no enterboleixi la ment d’alguns experts en estratègies.

dilluns, 25 de gener del 2010

La renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya està al ralentí

Passa el temps i els musulmans a Espanya continuen sense estar organitzats a nivell de l’Estat. La Comissió Islàmica d’Espanya, com ja s’ha comentat, demana una transformació urgentíssima. Hi ha masses qüestions aturades que no avancen per la indefinició en la representativitat de la comunitat musulmana espanyola. Les dues associacions religioses majoritàries, la UCIDE y la FEERI, estan presoneres d’un mal tacticisme. L’Estat ha senyalat la direcció a seguir, però els dirigents d’aquestes associacions es miren massa l’un a l’altre. Amb el risc que no vegin que on ara són dos poden ser tres o més. A la FEERI li ha sortit una important contestació interna, potent i ben organitzada després d’uns primers errors de manual. A l’actual direcció de la FEERI el temps juga contra seu. Quan més temps triguin en resoldre els seus dilemes, més possible és que unes altres persones, amb una visió més islamitzada, facin els acords importants en nom seu. Per la seva part, la UCIDE no para d’especular i de pensar que ho té tot al sac i ben lligat. Res d’això. Si no té visió més estratègica, pot trobar-se que algunes de les seves comunitats facin saltar la banca. Perquè les antigues fidelitats es poden tornar en crítiques i fomentar la recerca de noves formes actualitzades de l’associacionisme musulmà.

Com pot veure’s en la Comissió Islàmica d’Espanya, avui encara sota la tutela d’uns dirigents històrics i sense que ho puguin impedir, es poden formar unes coalicions circumstancials capaces de tenir la majoria. Només és una hipòtesi de treball, però que es possible si algú fa quatre números i es llegeix bé els estatuts. No queda massa temps per resoldre aquest atzucac. És apressant resoldre’l per tal de poder abordar després l’organització de l’Islam a nivell territorial. Especialment en aquells llocs on, per dinàmiques locals, es reprodueixen a escala més petita les tensions paralitzants entre les comunitats musulmanes. Les quals impedeixen atendre els molts temes pendents que tenen els musulmans al nostre país.

diumenge, 24 de gener del 2010

Beat Josep Samsó, testimoni de fe i exemple de reconciliació


L’Església catòlica compte amb un nou beat, el català Josep Samsó i Elies, proclamat com a tal el dissabte 23 de gener del 2009. Josep Samsó, rector de Santa Maria de Mataró, fou assassinat el 1 de setembre de 1936 per un escamot anarquista. L’acte de proclamació, celebrat en l’església mataronina on fou rector, tenia el valor de ser la primera beatificació feta a Catalunya després del canvi de ritus proposat per Benet XVI. La cerimònia fou intensa, emotiva i ritmada. La nodrida representació de l’església catalana mostrà el seu vigor al representant papal Angelo Amato, prefecte per a les Causes dels Sants, i al nunci Renzo Fratini en un dels seus primers actes a Catalunya.

La classe política catalana, encapçala pel President José Montilla testimonià el grau de consideració i respecte que mereix l’Església catòlica al govern de Catalunya. Al costat del president Montilla hi havia l’ex-president Jordi Pujol; el vice-president de les Corts espanyoles, Jorge Fernández Díaz destacat militant del Partit Popular; la Directora General d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll; l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Barón; i la delegada del Govern de la Generalitat a Barcelona, Carme Sanmiguel. Alguns partits catalans volgueren tenir un representació d’alt nivell. El PSC estava representat per la seva vice-presidenta, Manuela de Madre, i el Partit Popular per la seva presidenta Alícia Sánchez Camacho i altres dirigents. La coalició CiU, amés de l’ex-president Pujol, estava representada per la diputada Glòria Renom, militant de Convergència Democràtica. I aquí acaba la meva identificació de la representació política de primer nivell. Personalment, m’han sorprès algunes absències en aquest acte tant coherent amb les iniciatives de recuperació de la memòria històrica.

La cerimònia tingué dos moments d’emoció continguda. Un fou quan els assistents esclataren un prolongat aplaudiment es desvelà tapís amb la imatge del nou beat. El segon, fou el llarg aplaudiment després de la intervenció final del delegat del Papa, Angelo Amato. El seu discurs, quasi bé tot en català, rebé un sonor i prolongat aplaudiment. Quan semblava minvar, augmentava la seva intensitat. L’ocasió s’ho valia. Perquè amb aquest acte de beatificació, íntim i proper, es reconeixia la dimensió humana d’un sacerdot que, a més del seu martiri, hi havien prous raons per haver-lo proclamat beat. L’encert del cardenal Lluís Martínez Sistach ha estat presentar aquesta beatificació com un moment propici per la reconciliació i el perdó. Ara que és temps de recuperar la memòria històrica. El gest cardenal de Barcelona d’anar a visitar a la filla del dirigent anarquista mataroní Joan Peiró, aquell qui a l’any 1936 condemnà durament l’assassinat del beat Josep Samsó, fou tot un encert. Gràcies a la visió dels promotors d’aquesta iniciativa, la cerimònia de beatificació ha estat un acte eclesial i cívic. Acte eclesial per la seva significació de reconeixement de les virtuts cristianes de Josep Samsó; acte cívic perquè el món eclesial i polític català han donat una nova mostra de com les institucions religioses i polítiques conviuen, es comprenen i es respecten a Catalunya.

Les anècdotes de la jornada foren la manifestació de Falange Espanyola a les portes de la basílica de Santa Maria. Així com diverses crítiques que corren per la xarxa, algunes de les quals m’ha sorprès per la significació de qui les feia, qualificant de feixista l’acte de beatificació. El beat Josep Samsó fou testimoni fe i un benefactor de caritat. El seu exemple és avui viu per aquells que volen construir una societat més solidària, fraterna, espiritual i pacificada. EL record del seu testimoniatge de vida ens il·lumina. Tal com escriu encertadament en Ramon Corts, mataroní rector avui de la parròquia de la Concepció de Barcelona, en un magnífic llibre el missatge de Josep Samsó: “a la veritat, no se li ha de tenir por i a l’autocrítica, tampoc. Que ni les pressions del moment ni els complexos esterilitzadors no ens facin traïdors a la memòria dels nostres màrtirs ni oblidar tampoc la causa del seu martiri. I per damunt de tot, els màrtirs han de ser per els cristians i per als homes i dones de bona voluntat signes d’amor, de perdí i de reconciliació. La beatificació de Josep Samsó, és ben segur, una gran oportunitat per fer sentir aquest missatge”. Que el beat Josep Samsó, ens il·lumini.

dissabte, 23 de gener del 2010

Budisme VIII - Budisme mahayama tradició Zen

Dins d’aquesta corrent hi ha diverses tradicions. A Catalunya es troben representants de la tradició zen, de la Terra Pura i de la Soka Gakkai. Cada una d’elles ofereix una lectura diferent sobre el tema de la mort. Mentre la tradició zen no es planteja res sobre la mort, les altres tradicions afirmen que, atès que es difícil arribar al nirvana a través de la pràctica quotidiana, aquesta pràctica serveix per preparar a les persones a una vida posterior en el paradís celestial. La tradició zen té molt poca base doctrinal i més aviat és una pràctica de meditació que no dóna cap orientació sobre divinitats o la mort. Més aviat és una proposta per aquí i ara. Hi ha dos pràctiques bàsiques de meditació zen: la zazen que consisteix en adoptar una posició determinada, concentrar-se en la respiració per tal de no escoltar els pensaments; i la koan que es basa en treure l'entrellat d’unes endevinalles que semblen impossibles de resoldre. Totes aquestes pràctiques es fan sota el guiatge d’un mestre zen, figura bàsica en aquesta tradició budista. Aquesta tradició s’ha difós per molts països, Xina, Japó, Vietnam i Corea a través de monjos i ha donat origen a diferents pràctiques sense que cap hi hagués cap autoritat que les unifiqués. Avui en dia hi ha una gran fragmentació del budisme zen associat a cada un dels mestres que desenvolupa una pràctica de meditació. Cada mestre ha donat origen el que s’anomenen escoles o llinatges. A Catalunya es troben avui representants de les escoles o llinatges:

1. Llinatge del mestre Taisen Deshimaru de l’escola japonesa Soto a través del Dojo Zen Nalanda; el Centre Zen de Barcelona; el Centre Dojo Zen Budista; el Dojo Zen Budista de Girona i de Zen Deshimaru;

2. Escola coreana Kwam Um representada pel Barcelona Zen Center

3. Escola vietnamita Thich Nath Han amb un centre a Barcelona el Present Moment Ecumenical Sangha

divendres, 22 de gener del 2010

Monsenyor Ravasi , tot un plaer.

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de conèixer l'arquebisbe Ravasi i escoltar la seva conferencia a la fundació Maragall. Vaig quedar gratament sorprès de la seva capacitat comunicativa. El que diu es interessant i la manera com s'expressa fa atractiva la seva intervenció. Vaig saber que el ministre de cultura de la Santa Seu està interessat en dialogar amb la cultura catalana perquè coneix el seu actiu i potencial. Davant d'un grup de periodistes manifestà que aquest diàleg podria articular-se en torn de la trobada de la fe amb la cultura catalana i, de manera especial, en els àmbits de la creativitat artística contemporània. Catalunya és rica amb artistes que, des de posicions no creients, tenen capacitat de captar el transcendent. Pot ser no fora desencertat apropar i divulgar de nou amb esperit obert i integrador, especialment a Roma, la manera com el catolicisme català ha sabut dialogar i expressar-se a través d’una cultura específica i singular, com és la cultura catalana, sense que això minvés la seva universalitat.

L’arquebisbe Ravisa segur que fora receptiu a una iniciativa d’aquest tipus perquè és una persona interessada en que la cultura i l’art catòlic no quedin presoners de l'art religiós o d’aquelles concepcions pietoses de l’art. Per això considera important que el pensament catòlic i les expressions artístiques siguin dialogants en totes les tendències de la cultura contemporània. Creu que molts creadors contemporanis saben representar l’aspecte invisible de lo visible.
La conferència de monsenyor Ravasi fou un plaer intel·lectual. Escoltant-lo vaig experimentar el sentiment de trobar-me davant d’una persona que integra l’erudició i la divulgació sense tensions. La seva gran capacitat comunicativa no banalitza la profunditat del seu missatge. La seva empatia el fa ser entenedor i proper. No és cap casualitat que l’auditori de la Pedrera estigués ple de gom a gom. Hi havia molta expectativa en conèixer a monsenyor Ravasi, de qui es sabia que era una personatge extraordinari. Penso que poques persones es poden incomodar amb el discurs teològic i cultural de l'arquebisbe Ravasi. Parla per aquelles persones que tenen fe i per aquelles altres que, sense tenir fe, estan preocupats per l’esdevenidor de la humanitat. Espero que monsenyor Ravasi torni aviat.

dijous, 21 de gener del 2010

La metamorfosi i la religió

En un excel·lent article, “Elogio de la metamorfosis”, el sociòleg i filòsof francès Edgard Morin utilitza la metàfora del fenomen biològic de la metamorfosi per explicar com les societats contemporànies poden escapar-se del col·lapse que semblen avocades. Les societats modernes són i es comporten com sistemes complexos. Aquest model explica el sentit dels canvis de les societats actuals. Els esdeveniments ja no s'entenen per la relació de causalitat, sinó per les interaccions de diverses variables moltes d'elles totalment no predictibles. La vulnerabilitat és mes gran i això fa augmentar els riscos i les pors. L’individu percep major inestabilitat, intempèrie i desemparament. En aquest context, la humanitat descobreix la feblesa de la raó moderna per respondre plenament la profunditat de les preguntes existencials. Tota aquesta situació convida a mirar de nou el fet religiós per trobar algunes de les respostes que la raó moderna no ha pogut satisfer del tot. No es tracta de renunciar a la raó per confiar en el transcendent com a única explicació. S’albira un nou camí. Es tracta de complementar les dues esferes per tal que els individus puguin situar els seus referents. Les persones tornen a cercar valors sòlids compatibles en amb els valors aportats pel pensament il·lustrat.
Edgar Morin troba que la metàfora de la metamorfosis serveix per explicar el que cal fer per superar les limitacions de les societat moderna. Quan un sistema és incapaç de resoldre els seus problemes vitals o es desintegra o crea un nou sistema, sense renunciar a la seva singularitat, amb prou capacitat per resoldre’ls. Això és la metamorfosi. La metamorfosis es un canvi que respecta la identitat. Perquè la metamorfosi és un canvi sense destruir aspectes del passat que es consideren substancials d’aquesta identitat. La papallona i l’oruga són la mateixa espècie, però tenen formes diferents. El canvi proposat per la metamorfosi és adquirir noves qualitats conservant elements rellevants del passat. Les societats poden progressar sense necessitat de renunciar als signes d’identitat cultural, per exemple. Morin proposa conservar virtuts com la comprensió de l’altre, l’amor i l’amistat i abandonar criteris d’èxit basats en els bens materials, l’eficàcia, al rendibilitat o el càlcul d’eficiència. Per Morin els camins de la metamorfosis són limitats, però hi ha un objectiu contundent: salvar la humanitat. Aquest sociòleg creu que cal recórrer aquest camí i proposar a les noves generacions la possibilitat de lluitar per un causa comuna. Es tracta de saber proposar una esperança fonamentada en el convenciment de que és possible un món millor.

La llarga reflexió d’Edgar Morin sobre la metamorfosis m’ha recordat la proposta de Sant Pau de “despullem-nos, doncs, de les obres de la fosca i revestim-nos de l'armadura de la llum” (Rm 13,12a). De nou, els pensadors contemporanis retornen les seves mirades i les seves propostes, unes més explícites i altres menys, en els temes nuclears de l’experiència religiosa.

dimecres, 20 de gener del 2010

Déu no juga a la Play Station

El bon periodista Oriol Domingo es pregunta en el seu blog: A Haití, on estava Déu?. Ell respon amb finor aquesta pregunta tan vella com la pròpia història de la humanitat. Voldria ampliar les seves respostes amb un petit comentari.

Déu està al costat dels que patien el dolor, la desesperació, l’abandonament, .... Déu està al costat dels qui pateixen i necessiten compassió. Aquesta experiència de Déu està molt allunyada de tota consideració d’aquella altra que els considera un operador ex machina. Déu no intervé des de fora de la història per enviar calamitats o enviar dons abundosos. Déu no juga el destí de la humanitat a la Play Station. La responsabilitat de la història és dels homes i dones. És la nostra responsabilitat. La sortida del Paradís comportà la pèrdua de la saviesa de Déu, la qual cosa es dificulta, en un primer moment, poder discernir el camí just i la sort del just

En la historia de la humanitat no hi espai per un “Deus ex machina” a imatge dels deus de les tragèdies gregues i romanes que apareixien en escena transportats per una grua per resoldre una situació compromesa. El que ha passat a Haití no és obra de la ira de Déu. Els efectes devastadors del terratrèmol sobre una població empobrida és responsabilitat humana. L’amor de Déu es fa present en mig del dolor per recordar el sofriment del pobre i evidenciar la falta de justícia social. L’únic camí possible per evitar l’empobriment estructural de les persones i dels països. No hi espai per cap altre teologia que aquella que descobreix Déu en la mirada de dolor del sofrent. Aquesta és la resposta que em surt alhora d’interrogar-me on estava Déu a Haití.

dimarts, 19 de gener del 2010

Vic i la política especulativa

La política ha d'estar al servei de la justícia. L’acció política ha de permetre avançar cap una societat mes fraterna, igualitària i assentada sobre uns valors sòlids. Aquests, es converteixen en les virtuts que defineixen la humanització de la societat i identifiquen la civilitat. Quan la política perd aquest horitzó és pura especulació tacticista orientada a conquerir el poder per defensar altres interessos. Vic és avui un exemple pràctic d’aquesta situació. La decisió de l'alcalde de CiU, amb el suport dels regidors del PSC i ERC, és una simple especulació a favor d'esgarrapar vots contra Plataforma per Catalunya. La por a la intempèrie política ha fet de mala consellera alhora de trobar la decisió encertada. Des fa mesos l’ajuntament enviava senyals de que volia marcar distàncies del bon model d’integració practicat per l’anterior alcalde, també de CiU i militant d’Unió. La maniobra s’orientava a enviar missatges a un electorat que no trobava desencertades algunes de les propostes de Plataforma per Catalunya.

L’especulació política a Vic ha estat una jugada d’escacs. S’ha proposat una decisió tot sabent que no podia prosperar mai perquè el marc normatiu no ho permetia. Però així es guanyava temps i, sobretot, l’alcalde podia apropiar-se d’alguns dels arguments blandats per Plataforma per Catalunya. Si al final del procés, una autoritat superior negava a l’alcalde tirar endavant la seva proposta, això no impedia recollir els rèdits que la controvèrsia havia provocat. L’autoritat local sempre podria justificar-se, davant l’electoral, dient que ho havia intentat i que altres, l’Estat, ho havia impedit. Sense explicitar-ho, feia l’ullet als electors de Vic seduïts per les propostes xenòfobes de Plataforma per Catalunya.

Però governar és molt més que la tàctica del curt termini. No es pot governar només a partir de l’especulació política. Calen propostes amb visió de futur i carregades de valors. Perquè la política és també, d’alguna manera, fer realitat el que diu el Salm 42 "Feu-me justícia, defenseu la meva causa contra la gent que no estima”. Negar-se a ser compassius i benignes amb els immigrants il•legals que aporten el seu treball perquè Catalunya prosperi és practicar el cinisme polític. Per això el salm 42 ens recorda també “allibereu-me Déu meu, d'aquests homes perversos i traïdors".

dilluns, 18 de gener del 2010

Budisme VII – Budisme mahayama

Amb el terme mahayana es designa la corrent budista que el segle I després de Crist es separa del budisme primitiu. Aquesta corrent planteja un camí vers la il·luminació menys estricte que la corrent hinayana. Com l’anterior escola tenen com a text de referència el cànon Pali Tripitaka i més de mil sis-centes obres. Nagarjuna és un dels pensadors d’aquesta escola i és considerat també un dels savis més importants del budisme. L’eix central del pensament de Nagarjuna és la idea de vacuïtat. Segons ell, per entendre la verdadera essència del món cal adonar-se que res existeix per sí sol, sinó que tot el que es percep és producte de la ment. Per això l’objectiu final del pensament budista és entendre aquest buit a partir del qual serà possible dissoldre la pròpia idea del jo. Per poder arribar al nirvana cal desenvolupar la compassió que vol dir comprendre el sofriment de l’altre. Aquesta orientació condiciona el propi camí del nirvana. Nagarjuna proposa renunciar a la possibilitat del nirvana personal si amb això pot ajudar-se a una altre persona a tenir la il·luminació.

Aquesta corrent proposa que cada persona pot aplicar els principis del budisme sense necessitat d’aillar-se del món ni optar per la vida monàstica. Pels partidaris del budisme mahayana Buda fou més que un mestre de l’asceticisme: el consideren un salvador.

La corrent mahayana fa súpliques,precs i invocacions a divinitats a través de sutras i mantres. Dins del budisme mahayana hi han dos pràctiques bàsiques. Una es la denominada camí dels deixebles. Aquest és el camí que segueixen la majoria de persones d’aquesta corrent. L’altra camí és el camí del bodhisatvas que segueixen aquells que volen procurar la il·luminació d’altres persones i aspiren amb això convertir-se en un Buda. Els que opten per aquest camí han de practicar: la caritat, la rectitud moral, la paciència i la capacitat d’esforç, la meditació i la saviesa.

Les festes principals d’aquesta corrent són: la festa del naixement de Buda que diferencien de la data de la il·luminació i de la mort; la festa Bodhi que commemora la il·luminació de Buda i la festa Paranirvana amb la qual es celebra la mort de Buda.

diumenge, 17 de gener del 2010

La xenofòbia i la percepció ciutadana

La decisió de l’ajuntament de Vic ha estat el centre de moltes reflexions, debats i discussions en els darrers dies. Algunes opinions destaquen els elements latents de xenofòbia que pot haver-hi al darrera de decisions com aquesta. És cert. Per analogia, en altres casos similars, existeix un factor comú en tots aquests casos que són les percepcions que una part de la ciutadania té vers l’estranger immigrant. En temps de crisis econòmica, la competències per l’escassetat de recursos general recels vers els immigrants. Se’ls considera uns competidors innecessaris. Quan la situació és socialment més plàcida aquestes percepcions d’hostilitat es descentren a altres àmbits. Per exemple, es considera que les administracions donen masses recursos assistencials als immigrants. És el síndrome del xandalls. Es critica, sobre la base de rumors, que els ajuntaments donen més prestacions econòmiques, vestits o avantatges fiscals als immigrants contra els que no en són. Les enraonies i les anècdotes interessades s’eleven a la categoria de generalitzacions.

Es difícil modificar les percepcions. Però si a més, aquestes es fonamenten en estereotips i fets reals la qüestió es torna complexa. Perquè al darrera d’aquestes percepcions, poden haver-hi algunes evidències que no poden negar-se. És necessari, i això és una gran responsabilitat dels poders públics i dels generadors d’opinió, combatre els estereotips, corregir fets que poden entorpir la integració dels immigrants i explicar millor la relació positiva que hi ha entre el sosteniment de l’Estat del Benestar i la immigració. El primer és insostenible sense el segon. Però també hi ha unes responsabilitats en els col·lectius dels immigrants que no es poden oblidar. Tota integració dels immigrants comporta uns drets i uns deures. Cal tenir la mateixa fermesa en defensar els seus drets com per reafirmar els deures i exigir-ne el seu acompliment. No pot escampar-se cap dubte sobre aquesta qüestió. Perquè serà el primer que els xenòfobs manipularan amb encert en les percepcions de la ciutadania. Claredat i responsabilitat compartida.

dissabte, 16 de gener del 2010

Budisme VI - Budismes hinayana

Al segle I després de Crist quan dins del budisme es creen dues grans corrents els partidaris del budisme tradicional se’ls designa amb el nom d’hinayana. Representen una corrent molt estricte del budisme on és més difícil trobar el camí de la il·luminació. El text bàsic d’aquesta corrent és el cànon Pali Tripitaka. El camí budista proposat per aquesta corrent comporta fer-se monjo. No creuen que cap déu pugui ajudar als homes a lliurar-se del sofriment i neguen a especular que passa després de la mort. Consideren que Buda, més que un profeta, és una persona sàvia que ha deixat una disciplina ascètica, més que una religió.

La meditació és la pràctica bàsica d’aquesta corrent budista. La meditació vipassana és una autotransformació basada en l’observació del propi cos. Es comença amb la respiració i es progressa cap la contemplació de les sensacions del cos. A partir d’aquesta tècnica la persona penetra en el seu interior i arriba a eliminar les raons que el fan sofrir.

Aquesta corrent té vàries festes principals. Una d’elles és el Visakha o dia de Buda que commemora el seu naixement, la seva il·luminació i la seva mort perquè consideren que tot va passar al mateix dia. Una altra festa és l’asala que commemora el primer sermó de Buda. L’altra és la Kathina que marca la fi dels tres mesos de recés dels monjos.

divendres, 15 de gener del 2010

Vic i l’Estat absent

Hi ha tendències socials que es repeteixen cíclicament. Per exemple, alguns països o ciutats han conegut moments de gran projecció cultural i després han caigut en una gran decadència política. Itàlia és un exemple d’això, tal com descrivia magistralment el periodista Lluís Bassets en l’article “La Europa suicida” publicat ahir a El País. Itàlia ha estat tant el bressol del Renaixement com del feixisme. La lectura d’aquest article m’ha fet pensar amb el que succeeix a Vic. Una ciutat, plena d’història i valors propis de la tradició política; ciutat que ha estat en el passat model d’integració dels immigrants, catalana, ha pres una decisió lamentable.

La xenofòbia avança a Catalunya. La decisió del plenari de l'ajuntament no és una anècdota. És un reflex del que sent i pensa una part de la ciutadania. També expressa el tacticisme com algunes persones entenen l’acció política. L’ombra del partit Plataforma per Catalunya es projecta sobre l’actuació dels partits polítics de Vic. No obstant, els partits politics catalans majoritaris s'han distanciat de la decisió dels seus correligionaris a l’ajuntament de Vic. La única excepció ha estat Unió Democràtica que ha defensat l'alcalde, persona que, a més de militant d’aquest partit, pertany a una nissaga molt identificada en la historia d'Unió. Les paraules de l'alcalde per justificar la seva proposta "salvar la ciutat" recorda massa a les proclames dels salva pàtries. Em sap greu que l’alcalde manifesti poca sensibilitat a la compassió i misericòrdia que, com a valors suposo integrats, tot i que poden estar formulats en altres termes, en un partit que es diu d’inspiració cristiana.

En una societat democràtica la ciutadania té prous garanties per combatre els abusos que puguin fer els ciutadans sense necessitat d’apel•lar a l’èpica de la salvació. Per la seva part, el ciutadans han de tenen prous garanties per evitar els riscos de l’exclusió i prou seguretat per combatre les incerteses socials. Cap de les dues premisses anteriors semblen preocupar als regidors de l'equip de govern de Vic. Un problema que incideix al 2 % dels empadronaments ha provocat una resposta totalment desproporcionada per la seva incidència real. La desproporció és un malbaratament de recursos morals. La tensió, així com la justificada preocupació que aquesta qüestió ha generat, haurien de capgirar els propòsits dels governants de Vic. Aquests tenen una doble responsabilitat. Primer davant dels seus electors. L’acció política és pedagogia. Els valors subjacents a la decisió de l’equip de govern de Vic són estranys a la tradició del catalanisme polític. És cert que cal racionalitzar i ordenar la immigració, però no amb actuacions com les proposades per l’ajuntament de Vic.

L’altre responsabilitat neix per l’efecte taca d’oli que pot tenir aquesta decisió. Tant perquè la seva il•legalitat pot diluir-se sota una suposada aquiescència social com per la seva rèplica en altres municipis que, moguts pel joc del tacticisme, s’apressin a fer el mateix. Tot és començar. La xenofòbia és transversal, ni és patrimoni de cap força política, especialment quan penetra en el malestar social resultant de la crisi econòmica. Per això cal que les institucions de l’Estat actuïn ràpidament establint quins són els límits que qualsevol poder democràtic no pot traspassar. L’Estat no pot estar absent quan, es qüestionen els valors que defineixen la humanitat del sistema social i la identitat de la tradició moderna occidental.

dijous, 14 de gener del 2010

Veus de la mística

La meva darrera nadalenca, ja en temps d’octava, ha estat el llibre de Xavier Melloni “Voces de la mística” publicat per Herder. Es tracta d’una recopilació de fragments de textos d’autors místics que s’ha anat publicant al llarg de 10 anys a la revista El Ciervo. Els autors seleccionats representen diferents tradicions i mirades a l’experiència contemplativa que s’ha donat des del segle VI abans de Crist fins avui. La tria dels autors ha aconseguit presentar una bona mostra de la capacitat humana de descobrir el fons ocult present en l’interior de les persones que il·lumina el sentit de la vida.

Els místics són individus que han copsat el Fons que sosté totes les coses i que aporta un horitzó que amplia el seu sentit. L’experiència mística ajuda a millorar la qualitat de l’existència. Els místics aporten paraules bàsiques que ajuden a canviar la percepció de la realitat. L’experiència mística es una intensificació de la vida que aporta transparència a l’existència. Després d’una experiència mística res torna a ser el mateix. Tot es transforma. Es canvia la percepció sensorial, es manifesta l’amor en la seva plenitud o s’adquireix un grau de consciència que transcendeix els límits ordinaris del jo, del tu i de les coses.

Xavier Melloni senyala que els textos proposats en el llibre poden llegir-se a partir de practica la lectio, la meditatio i la contemplatio. Aquests tres nivells de lectura estan relacionats en moments diferents de l’estat de l’ànima. El primer nivell permet percebre el text en tota la seva plenitud. El segon, està relacionat amb com els textos desperten i mobilitzen l’interior del lector. El darrer nivel, la contemplació, és la mirada des de l’interior al silenci transcendent. Cada una de les diferents tradicions espirituals qualifica aquest procés d’ascensió transcendent amb noms diferents. Però existeix una experiència comuna que convida a descobrir un Fons comú compartit. Els textos proposats per Xavier Melloni són una bona mostra d’aquest procés místic.

dimecres, 13 de gener del 2010

Fonamentalistes islàmics contra cristians

Crec que les polítiques públiques en relació a l’Islam no es poden formular en clau de reciprocitat. Amb això vull combatre la idea, relativament estesa entre algunes corrents fonamentalistes cristianes i en determinats sectors de l’opinió, que els governs occidentals haurien de tractar amb consideració als musulmans dels seus països quan, per exemple, a l’Aràbia Saudí, es pugui celebrar missa sense cap problema o que es pugui fer proselitisme de les altres religions en qualsevol país àrab sense cap problema. La relació d'un govern amb qualsevol religió no es pot basar en la reciprocitat, sinó en el respecte, que no tenen molts països islàmics, amb la llibertat de creença i la llibertat religiosa.

Recentment s'han viscut alguns episodis que demostren el poc respecte que certs alguns països islàmics o amb forta presencia musulmana tenen vers altres religions. A Egipte han matat a cristians coptes pel fet de celebrar la missa de Nadal i a Malàisia s’han atacat esglésies cristianes perquè els seus membres per dirigir-se a Déu fan servir el terme Alà. Ahir ja vaig explicar en un post la coherència en l'ús d'aquest terme per part dels cristians i jueus àrabs o d’entorns musulmans. Cal condemnar amb fermesa i contundència aquestes actituds intransigents del fonamentalistes islàmics. Els governs d’aquests països han de ser eficaços alhora de perseguir aquests actes criminals i en la defensa de la llibertat religiosa. Aquests comportaments vulneren els drets bàsics de les persones i fan mal al propi Islam. Les comunitats musulmanes del nostre país haurien d’explicar al seus germans de fe com les religions poden viure en pau i respecte. Aquest, és el gran valor que occident pot aportar per combatre els fonamentalismes religiosos, de qualsevol signe, que proliferen i s’estenen. Els països musulmans tenen una responsabilitat, respectar la llibertat religiosa, nosaltres en tenim una altra: defensar el dret de tota persona a viure i expressar la seva fe amb dignitat.

dimarts, 12 de gener del 2010

Al–ilāh

L’Islam, com a religió, no és monolític; ni tampoc ho són els islamistes. De la mateixa manera que Alà es pot descriure amb múltiples noms, l’Islam és una religió polifònica. Alà, nom àrab emprat per designar a la divinitat, etimològicament és un terme molt significatiu: prové del mot “al–ilāh” que vol dir l’únic Déu. El valor semàntic del terme apropa els àrabs, siguin musulmans, cristians o jueus. Tots anomenen el seu Déu com Alà. L’experiència creient dels primers musulmans, davant del politeisme del seu temps, fou reconèixer que l’Alà primitiu identificat com Déu suprem d’altres déus, a l’estil del Zeus grec o del Júpiter romà, era l’únic Déu. Només existia un Déu i era únic “al–ilāh”.

Per parlar de Déu la teologia islàmica ha fet servir múltiples expressions. Segons el codi Al-Bujārī, hi han 99 noms que descriuen les qualitats d’Alà. Aquests atributs de Déu només són aproximacions humanes i com a tals són limitades alhora de descriure la seva incommensurabilitat. El llenguatge humà és limitat quan vol qualificar a Déu. El que importa no és la qualificació del Déu abstracte, sinó l’experiència vital del creient davant de l’absolut de Déu.

L’experiència personal de Mahoma sobre el sentit de la divinitat tingué una gran repercussió en l’estructura política i social de la península aràbiga. L’orientació monoteista de l’Islam introduïda per Mahoma ajudà a unificar políticament les tribus àrabs. El procés d’unificació d’aquestes tribus havia estat aturat per les enormes resistències d’alguns clans tribals. Ni el cristianisme, ni el judaisme presents en aquells moments entre alguns àrabs aportaven prous fonaments ideològics per desencallar el procés d’unificació. Fou Mahoma qui, amb la seva reformulació del monoteisme dins de la cultura àrab, aportà els continguts ideològics per vertebrar, en torn al fet religiós, el procés d’unitat de les tribus àrabs. El monoteisme proposat per Mahoma apropava les persones i superava les divisions tribals. Per això, des de el seu començament, Mahoma fou tingut com un profeta religiós i un dirigent polític. Funcions que exercí fins a la seva mort.

dilluns, 11 de gener del 2010

Budisme IV – Preceptes


No hi ha cap cerimònia per entrar a formar part d’una comunitat budista. Per que una persona pugui ser considerada budista només cal que manifesti la voluntat de cercar refugi en Buda, accepti els seus ensenyaments i s'incorpori a una comunitat budista. Entrar a formar part del budisme s'anomena "prendre refugi ". Això significa que la persona que vol se budista a comprés el sentit d'alliberament que hi ha darrera del budisme i que assumeix per tot la seva vida les anomenades "tres joies del budisme" (Tiritana). Aquestes joies són:

1 .El Buda: el ser il·luminat- el despertar o la il·luminació.
2. El Dharma: l'ensenyament del Buda – l'enteniment correcte.
3. La Sangha: la comunitat des budistes – la puresa fonamental.

Per ser bon budista cal obeir els considerats cinc preceptes bàsics del budisme que són:

abstenir-se de privar de la vida a altres éssers;
abstenir-se de prendre coses que són impròpies;
abstenir-se de qualsevol activitat sexual incorrecta;
no dir mentides
no prendre drogues o qualsevol producte que pugui intoxicar el propi cos.

Buda no deixà establert cap ritual de tipus religiós, llevat de la pràctica de la meditació. Posteriorment, les diferents escoles budistes han anat introduint rituals propis.

Buda morí sense designar cap successor, però sí que havia creat una comunitat monàstica (sangha) integrada pels seus seguidors més fidels a la qual havia deixat escrit una normativa de convivència. Inicialment Buda havia previst que els monjos fessin tres vots: pobresa, celibat i no violència. Amb el temps, les diferents comunitats budistes han anat adaptant i ampliant aquest vots.

diumenge, 10 de gener del 2010

El lideratge polític al segle XXI

Algunes notícies i articles recents m’han fet pensar sobre el lideratge polític. Avui, el lideratge polític que necessita la societat té uns significats molts diferents als que tenia anys enrere. L’interès ja no està tant en la persona, el líder, sinó en la funció: el lideratge. A més, el lideratge no és resultat d’un procés individual; és una acció col·lectiva. Més que un líder, hi ha diversos líders. Alguns dels quals són circumstancials. Per altre part, les persones que assumeixen momentàniament el lideratge no són el resultat d’una inspiració personal, sinó el resultat d’un procés d’emergència social. Perquè aquests nous líders no són cap elaboració dels medis de comunicació o el resultat d’autoproclamació del tipus: “sóc el líder que la societat necessita”. Els lideratges es defineixen progressivament dins de les xarxes socials fins que emergeixen en la mesura que els seus protagonistes aporten confiança a la resta de la societat.

El nou lideratge es defineix en torn a la confiança. Aquelles persones que, gràcies a dominar una sèrie de competències, generen confiança social són, sens dubte, els que poden ser considerats líders. El nou lideratge neix per la capacitat d’aprofitar les xarxes relacions i articular un discurs, uns valors i unes actituds de les quals la gent se’n fia. De tal manera que quan el líder exerceix el seu lideratge i convoca a la societat, a través de les seves institucions i/o persones, aquestes responen perquè hi con - fien, es fien. Crec que aquest és l’estil actual del lideratge. Són persones que tenen la capacitat d’unificar la societat quan hi ha algun problema; que parlen de valors sòlids quan se n’ha de parlar; que saben construir i mantenir aliances; que aporten estabilitat per afrontar nous reptes; que creen les condicions perquè els actors socials assumeixin les seves responsabilitats;que governen per donar respostes a les preocupacions dels ciutadans; que són sincers, diuen la veritat i assumeixen les responsabilitats.

El model de lideratge de la societat del segle XXI és molt diferent al practicat en anys anteriors per alguns persones representatives de la classe política catalana. És normal. Cada època té els seus estils de lideratge. No es pot pretendre editar models passats pels temps presents. Les ombres d’antics lideratges ja no són llargades. Simplement, no són vàlides actualment. Tot i que en els imaginaris col·lectius puguin persistir encara estereotips del lideratge practicats pels grans líders del període de la transició. Avui, el lideratge efectiu es mostra més adaptat a cada una de les circumstàncies del moment històric. No hi ha un model universal que es pugui considerar arquetípic. Hi han trets comuns en els lideratges practicats en diferents llocs: països, institucions, organitzacions, barris o activitats socials. Però, cada circumstància requereix el seu model particular. Encertar-lo és aportar confiança als ciutadans.

dissabte, 9 de gener del 2010

Budisme V- Corrents, tradicions i escoles del budisme


El budisme després de Buda emprengué un camí molt divers. Poc a poc anaren apareixent diverses escoles que acabaren dividint-se en noves branques budistes. Per això actualment existeixen moltes escoles budistes, algunes d’elles amb pocs punts en comú. La inexistència d’uns textos canònics que recollissin el pensament de Buda afavorí aquesta diversitat doctrinal. L’any 250 abans de Crist s’escriví el cànon Pāli o Tripitaka a fi de substituir la primitiva transmissió oral del pensament de Buda. Per altra part, Buda deixà molts aspectes de la vida sense abordar, per això han estat els deixebles posteriors els que han anat interpretant com havien de comportar-se els budistes. Aquesta feblesa doctrinal del budisme, junt amb la seva expansió en altres contexts culturals diferents als de la India, provocà l’aparició d’algunes síntesis entre els principis budistes i les creences d’algunes de les religions dels països on el budisme s’expandia.

A partir de l’any 200 abans de Crist es es consoliden dues grans corrents budistes: el Budisme del Sur o budisme hinayana i el Budisme de l'Est o budisme mahāyāna. En el segle III després de Crist dins de la corrent mahayana, per influència del tantrisme hindú, apareix una nova corrent anomenada Budisme del Nord o Tàntric anomenat budisme vajrayā coneguda també com budisme tibetà. Aquestes són les grans corrents entorn de les quals s’estructurà posteriorment el budisme. Cada una d’aquests corrents dóna origen a diferents tradicions i de cada una d’aquests tradicions sorgeixen escoles o llinatges.
A Catalunya es troben les següents corrensts , tradicions i llinatges:

La corrent Hinayana té la tradició Vipassana.
La corrent Mahayana té la tradició Zen dins la qual hi ha el llinatge del Zen jalonés escola Taisen Deshimaru, el llinatge Zen coreà escola Kwam Um i el llinatge Zen vietnamita escola Thich Nhat Hanh. També hi ha la tradició Terra Pura amb l’escola Buddha’s Light International Association i la tradició Soka Gakkai amb els llinatges dels Centres Soka Gakkai.
La corrent Vajrayana té la tradició Nyingma amb el Llinatge Ripa i el llinatge Dujom Tersar; la la tradició Sakya amb l’escola del Monestir de Sakya Tashi Ling; té la tradició Kagyu amb el llinatge de la Fundació Rokpa; la tradició Gelugpa amb el llinatge del Centre Budista Nagarjuna; la tradició Nova Tradició amb el llinatge del Centre Mahakaruna i la té la tradició Kadampa

divendres, 8 de gener del 2010

La millor religió

Transcric el text d’una petita presentació que m’ha arribat per correu electrònic. Es tracta d’un diàleg entre el Dali Lama i Leonardo Boff. Crec que el seu contingut reflexa l’actitud a adoptar davant la diversitat religiosa i en la recerca de la renovació de l’experiència espiritual.

Leonardo Boff pregunta al Dalai Lama “Santedat quina és la millor religió?”.

Boff diu que ell esperava que el Dalai Lama respongués dient “El budisme tibetà” o “les religions orientals, molt més antigues que el cristianisme”. Però no fou així.

El Dalai Lama, explica Boff, després d’una petita pausa, somrigué, em mirà fixament als ulls i afirmà: “la millor religió es aquella que t’aproxima a Déu, a l’Infinit. És aquella que et fa millor”.

Leonardo Boff, desconcertat per la resposta preguntà de nou: “Què és el que em fa millor?”.

La resposta del Dalai Lama fou: “allò que et fa més compassiu, més sensible, més desprès, més amorós, més humanitari, més responsable, més ètic ... La religió que assoleixi fer això en tu és la millor religió”.

dijous, 7 de gener del 2010

On viuen els monstres


Aneu a veure aquesta pel·lícula si encara sou nens. És un elogi de la fantasia que recupera els monstres infantils que tots portem a dins i ajuden a viure en el món d’adults a voltes incomprensible. El món de les fantasies pertanyen als nens i el nen que encara som. Imaginar és crear, crear és ajuda a viure els petits recons de la memòria. Els llocs on es guarden els records de tot el que hem vist, hem fet i hem estimat. La imaginació dels nostres records ens pot ajudar a no caure ni en la desesperació ni en una estèril melangia.

La pel·lícula de Spike Jonze és una invitació a les sensacions i als sentiments espontanis viscuts pels infants explicats a adults. Gràcies a aquesta peculiar mirada al món dels nens, els adults podem comprendre millor els impulsos creatius, les frustracions i les emocions que poden entrar en conflicte en la ment d’un nen i d’una nena que intenten adaptar-se a un món que no entenen. Davant de les dificultats de trobar el seu lloc l’infant es crea un món de fantasia on ell té tot el control.

El món de fantasia creat per Max, aquest és el nom del nen protagonista, vist amb ulls d’adult, adquireixen un valor dens d’humanitat. Maz, que s’autoproclama rei amb poder de resoldre-ho tot, no sap com vèncer la soledat o guanyar la felicitat. Les seves fantasies i somnis no permeten donar respostes a aquestes preguntes. Els diàlegs de Max amb cadascun dels monstres fa adonar-nos que tots nosaltres portem part d’aquests monstres en el nostre interior. La gestió dels monstres interiors pot ajudar-nos a saber construir l’esperança i a no perdre el gust pel risc i l’aventura. On viuen els monstres no es una pel·lícula per veure-la instal·lats en una anàlisi discursiva. Cal deixar-se endur-se per les seves emocions. Després, quan s’encenguin les llums de la sala, ja serà el moment de la reflexió.

A més de veure la pel·lícula us recomano escoltar la banda sonora. És un plaer.

dimecres, 6 de gener del 2010

El Nadal de Tots - Els Reis de Joan Maragall

Els Reis (Joan Maragall)

Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons...
Els somnis dels infantons
han granat.

Cap a Orient se'n van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.

Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d'or,
mirra, encens?

dimarts, 5 de gener del 2010

Dionís Areopagita


Recomano la lectura del llibre “Dionisio Areopagita. La tiniebla es luz” escrit per Maria Toscano i German Ancochea i publicat per Herder. És una lectura que ajuda a comprendre l’abast d’aquest autor que ha tingut tanta influència en la mística cristiana. L’obra de Dionís, autor del qual es sap molt poc sobre la seva identitat, és molt vigent en l’actualitat. Les seves preocupacions estan properes a l’experiència de molts cristians sorpresos per una aparent absència de Déu dins d’un món en constant canvi i diàleg cultural.

Dionís escriu en el context cultural del mediterrani del segle VI. Eren temps que gran interacció cultural entre el pensament cristià i la cultura hel·lenística neoplatònica; i la trobada d’aquest pensament amb les corrents gnòstiques, l’hinduisme i budisme. També eren moments de grans debats teològics i d’aclariment dels principìs d’un cristianisme que buscava les millores expressions culturals per fer-se més comprensible. Aquest mestissatge cultural està present en l’obra de Dionís.

L’obra de Dionís és una invitació a construir una pensament ordenat sobre les coses de Déu i de l’Església. Per Dionís Déu és més una absència que una presència. La seva proposta és entendre que la Llum està en la foscor. Perquè tota recerca de Déu ens porta a penetrar en l’interior d’una tenebra lluminosa, on tot es clarifica i esdevé comprensible. La paradoxa és que quan més tenebrós esdevé aquesta recerca més lluminosa apareix; quan més incomprensible, més propera; quan més es creu tenir la possessió de Déu, Ell apareix com el buit. La foscor per Dionís és l’exclusió dels medis ordinaris de la visió i de la intel·ligibilitat.

Un bon complement per entendre la influència que ha tingut Dionís en la tradició cultura és el llibre de Cebrià Pifarrer “Literatura cristiana antiga”.

dilluns, 4 de gener del 2010

La revelació de la fe islàmica

La fe musulmana fou revelada a través de l’Alcorà, aquest i les dites hadiths del profeta Mahoma recollides en la Sunna (camí) integren els valors i els principis que tot musulmà ha de seguir. Els continguts de l’Alcorà i de la Sunna tenen dues entitats ben diferents. Nasr Hamid Abu Zayd, en el sei llibre “El Corán y el futuro del Islam”, afirma que els hadiths tenen una clara estructura narrativa. Aquesta circumstància li atorga una entitat específica. Bàsicament les dites són explicacions reconstruïdes d’uns fets viscuts o escoltats pel narrador. Això vol dir que, al tractar-se d’uns elements narratius, són susceptibles de ser analitzats i interpretats.

L’Alcorà presenta una altra complexitat. És un text revelat directament per Alà al Profeta a través d’un transmissor que, en un moment, és identificat com l’arcàngel Gabriel. El contingut del text sagrat no fou lliurat a Mahoma en forma de llibre acabat. La revelació de l’Alcorà durà 23 anys, fins a la pròpia mort del Profeta. La seva estructura és una barreja de diàlegs, discursos i argumentacions. No es coneix massa bé l’ordre de les seves sures (capítols). Sembla que al principi de la revelació Mahoma no era conscient de que estava cridat per Alà per transmetre un missatge a la humanitat. Per la composició desordenada, des del punt de vista cronològic, l’Alcorà no reprodueix el desenvolupament de la Revelació. Per això Nasr Hamid Abu Zayd suggereix que caldria aproximar-se de nou al text sagrat a fi de mostrar el procés de gestació i comunicació de la Revelació. Intentant identificar la riquesa inicial dels primers moments de formulació de l’Islam abans que en l’època del tercer califat, el califa Utman, decidí abandonar la transmissió de la Revelació i fixar el primer cànon escrit de l’Alcorà.

diumenge, 3 de gener del 2010

Umar Farouk Abdulmutallab

Aquest és el nom del nigerià que volia fer volar un avió a Detroit el passat Nadal. L’anàlisi del perquè aquesta persona va embarcar-se demostra la ineficàcia del sistema públic que gestiona la seguretat nord-americà. Les informacions d’aquestes dies apunten que un manca de comunicació transversal entre diversos departaments va impedir “controlar” aquesta persona. Aquesta situació demostra la necessitat de modificar l’estructura i l’organització administrativa dels governs occidentals. El cas d’ Umar Farouk Abdulmutallab posa en evidència que avui cal un model administratiu integrador i transversal, capaç de gestionar la complexitat. Però això és impossible amb l’actual model administratiu de la majoria de països de l’OCDE. L’Administració dels governs del nostre entorn fou dissenyada en un moment històric que es governava a partir de la burocràcia (la lògica de Max Weber) i el l’acció política estava especialitzada en compartiments estancs. Divisió que es reproduïa en el disseny de la funció pública, vigent encara, en cossos i escales. Això no funciona avui. La societat és complexa i els problemes necessiten solucions globals (holístiques).

Quan la societat es queixa de la desafecció política sempre apunta a les persones. Però, el que està realment en crisi és el model, entès com a sistema, en torn del qual s’articula l’acció política de govern i l’administració dels afers públics. Les persones també hi tenen a veure, però no són els únics protagonistes. De totes les reformes pendents al nostre país, la més aplaçada és la reforma de l’Administració Pública. Sincerament, ningú ho ha intentat. Ningú.S’han fet alguns llibres blancs que s’han engroguit en l’oblit. I ara, quan la pressió social reclama actuar sobre aquest sistema no s’avança en la correcta direcció. Per respondre als problemes d’avui, entre els quals hi la desafecció, es tornen a crear, o se’n volen crear de nou, més estructures administratives, que a com cop a capes de les cebes es superposen a les existents. Tot incrementa la ineficiència pública. Oficines de control que es creen per controlar als que per llei ja controlen la funció pública; noves divisions territorials que es superposen elàsticament a les existents sense suprimir cap de les vigents i que són manifestament obsoletes des del punt de l’eficiència de la governança. Tot està per fer, res està guanyat.

dissabte, 2 de gener del 2010

Budisme III – Principis

La diversitat i heterogeneïtat de les idees budistes fa que alguns experts considerin que no formen un sistema religiós únic sinó que existeixen diferents tradicions amb prou identitat per constituir cada una un sistema religiós propi. La tradició explica que Buda promulgà més de 84.000 ensenyaments i no deixà res escrit. Caldria esperar uns quants segles després per trobar les primeres recopilacions dels seus ensenyaments. Amb tot, es considera que el pensament central de Buda està en el sermó de Benarés. Aquest pensament es troba resumit en les següents idees conegudes com Quatre Nobles Veritats.

1. La vida és essencialment sofriment, de frustració davant la caducitat d'un món en constant canvi. Tot passa ràpidament.
2. El sofriment prové del desig de viure, en l'afany d'actuar, de recerca del plaer i de possessió.
3. Una persona pot deslliurar-se del sofriment suprimint l'afany de viure i de gaudir. La supressió radical dels desigs i de les passions port a la serenitat i tranquil•litat absolutes. És el nirvana.
4. Per lliurar-se del sofriment cal seguir el camí dels vuit passes. Seguir-los és acostar-se a la il·luminació.

El camí dels vuit passes consisteix en les següents pràctiques

1. Coneixement recte de les Quatre Veritats (Samyak drsti). El coneixement correcte que significa abandonar el caràcter efímer de tot el que envolta a una persona
2. Actitud recta (Samyak sankapa): allunyar-se d'odis, enveges. No actuar per motivacions egoistes
3. Paraula recta (Samyak vaci) :no mentir ni parlar inútilment. Parlar reflexivament i evitar les mentides
4. Acció recta (Samyak karmanta): bona conducta moral. Actuar correctament que vol dir no fer mal a altres essers, guanyar-se la vida sense mal, no apropiar-se del que és d’una altra persona o controlar la conducta sexual.
5. Ocupació recta (Samyak ajiva): Guanyar-se la vida no fent res que vagi en contra dels principis morals.
6. Esforç recte: fomentar tendències bones (Samyak vayama). Esforçar-se de manera intel·ligent per assolir els objectius previstos.
7. Pensament recte (Samyak sati): no cedir als desigs. Atenció al cos, les sensacions, la ment i els objectes mentals.
8. Concentració recta (Samyak Samadhi): meditació. Controlar la pròpia ment per estar sempre vigilant i concentració/meditació correcta

La singularitat de les idees de Buda és que no parla mai de cap divinitat ni es pronuncia sobre la possibilitat d'una transcendència a la mort. S’ha dit que el budisme és una religió sense Déu, una religió atea. Si bé és certa l’absència de referències a una divinitat, el pensament de Buda aporta prous elements per descobrir quins són els grans poders universals que ordenen l’existència humana i com poden ser dominats.

divendres, 1 de gener del 2010

Bon any


Us desitjo a tots un molt bon any 2010. Voldria que fos un any d'esperança per tots aquells que tenen els ulls plens de neguit. Any ple d'amor, de pau i bé. Nosaltre podem fer-ho realitat. Siguem solidaris, treballem per la justícia.