Adeste, fideles

Un dels cants tradicionals al final de la missa del Gall és l’himne Adeste, fideles. És una de les cançons nadalenques més coneguda internacionalment. S’atribueix la seva creació, lletra i música,  a John Francis Wade (1711-1786), un anglès exiliat, professor de llatí i d’anglès al Centre Catòlic de Douay, a França. Sembla que Wade va escriure les quatre primeres estrofes i d’altres en van afegir fins arribar a vuit estrofes. La tornada del cant és “veniu i adorem-lo, veniu i adorem-lo, veniu i adorem tots el Crist Salvador”. Un fet extraordinari ha passat a Betlem i els creients som convocats a anar-hi “veniu-hi, veniu-hi, anem a Betlem:  allà podreu veure nat el Rei dels àngels”. Cada any celebrem amb joia aquesta crida d’anar a l’encontre de Jesús.

La nostra anada a Betlem és possible perquè abans Déu ha sortit al nostre encontre. S’ha fet pròxim a nosaltres per la seva encarnació en el seu fill. La particularitat de l’encarnació és que Déu s’ha fet persona com nosaltres per compartir la nostra vida. Déu encarnat és fa intel·ligible a la nostra raó. En l’adoració del nen Jesús confessem el misteri únic de Nadal: Déu habita enmig de nosaltres. Déu és solidari amb les nostres alegries i les nostres dissorts. El nostre Déu no és un ídol fet per humans, sinó un ésser capaç de tenir misericòrdia i compadir-se de cadascú tal com som. El Senyor de vida s’ha encarnat perquè l’hem cridat. En la nostra història particular es resumeix la pròpia història de la humanitat que adolorida demana la misericòrdia de Déu davant de tanta dissort i desconcert. Cada un de nosaltres, en més d’una ocasió, podríem haver implorat des de la sensació d’abandonament: “vine a salvar-nos” (Sl 80/79 3). Déu ha escoltat aquest clam.

Espero Nadal; espero celebrar la trobada amb Déu que ve a compartir la meva vida i espero la meva anada al seu encontre en aquest temps d’espera. Temps d’esperança i vigília. Tinc motius per esperar la vinguda de Jesús. En més d’una ocasió he descobert les meves limitacions i la necessitat de ser salvat d’un egoisme que empresona la meva capacitat d’estimar a qui m’és proper o que impedeix fer-me proper als que necessiten ser estimats. En altres moments, el pecat estructural, màxima expressió de l’egoisme polític i social,  anul·la l’esperança en el Regne de Déu. Vull celebrar de nou Nadal. Vull afirmar comunitàriament el sentir-me estimat per un Déu que ve a salvar-me i fer-me partícip de l’esperança en la parusia anunciada com a temps de plena joia per a tothom. El Nadal de cadascú hauria de ser una resposta a la invitació d’anar a l’encontra de Jesús on trobarem a Déu que ha sortir al nostre encontre.

No em toqueu l’Advent

Estem en temps d’Advent. Temps que la litúrgia catòlica convida als creients a meditar el sentit de l’espera de la vinguda de Jesús. El Nadal culmina l’Advent. El temps d’Advent ens porta, dia darrera dia, cap a la gran festa de Nadal. Els cristians esperem i anunciem l’adveniment del Crist. Esperem el temps en el qual la pau i la justícia del Crist faran realitat el Regne de Déu. Durant la celebració de la missa del Gall direm amb alegria que ens ha nascut el salvador del món. Déu s’encarna, es fa persona, per alliberar la humanitat dels jous de l’opressió del mal, de la injustícia i del sofriment. L’Advent es una preparació oberta a alimentar l’esperança de la Bona Nova que ha de venir. Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra als homes de bona voluntat, amb aquestes paraules sintetitzem el misteri de la nit santa de Nadal.

De la mateixa manera que durant el temps d’Advent els nens obren cada dia una finestra del calendari d’Advent per treure’n un present o cada diumenge s’encén una llàntia per recordar-nos que s’acosta la gran festa, cadascú pot obrir cada dia el seu cor per il·luminar-lo per captar la llum del que s’acosta. La simbologia ajuda a viure aquesta preparació de l’Advent. Al voltant de la corona d’Advent que guarneix la casa els cristians podem escoltar, contemplar i rumiar la Paraula de Déu que la litúrgia d’aquests dies ens condueix per acollir el misteri de Nadal.

Els símbols o els gestos aporten una valor significant que ens ajuden a vincular-nos i sentir-nos membres d’una comunitat d’esperança. Cada símbol està associat a una comunitat perquè li dóna un sentit concret i específic. Per això m’ha sorprès veure, en una cadena d’alimentació, un calendari d’Advent desnaturalitzat, sense cap símbol religiós. Els promotors d’aquesta iniciativa, motivats purament per interessos econòmics, no s’adonen que darrera de determinats tradicions hi ha significants d’identitat estimats i volgudament preservats. Perquè sense ells perdem alguns dels referents que ens sostenen. L’ajuntament de Barcelona promou una iniciativa similar, ha creat de “un calendari d’advent virtual, en el qual trobareu llibres i pel·lícules infantils i per a tota la família recomanats per la Biblioteca. Les caselles s’activaran i es podran obrir el dia corresponent entre l’1 al 24 de desembre”.  Una proposta semblant l’han fet també l’Auditori de Barcelona a través de les xarxes socials; Betevé, la televisió de Barcelona; i alguns ajuntaments han repartit calendaris d’Advent sense connotacions religioses entre els nens del municipi.

No em sembla malament aquest tipus d’iniciatives si ajuden a preparar-nos per celebrar les festes de Nadal i que, al marge de la seva significació religiosa, són útils per humanitzar les relacions humanes, tot i les dificultats particulars que tindrem aquest any causades per la pandèmia. El que em molesta és l’ús manllevadís del concepte Advent i i treure’l del seu significat litúrgic. L’Advent, com a temps litúrgic, ajuda als creients a preparar-se per acollir al misteri de Nadal quan es revelarà “l'amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist” (Tt 2,11-13). Si les autoritats públiques o els responsables de màrqueting de les cadenes d’alimentació volen ajudar a preparar la societat per celebrar aquests dies de festa seria lloable l’ús creatiu de la imaginació per trobar unes expressions no vinculades al sentit litúrgic cristià. Necessitem que la societat participi dels valors de la festa de Nadal. La cultura popular ha fet seva aquesta festa d’origen cristià. Els catòlics podem oferir a la societat la vigència dels valors de la festa de Nadal com a contribució a la humanització de la societat. Però, de la mateixa manera que cal respectar els símbols populars incorporats a la celebració de Nadal també m’agradaria que no es banalitzessin els signes religiosos, encara que siguin simples i senzills, que ens ajuden als cristians a preparar-nos per viure aquesta festa.

Déu consola i allibera

En el temps d’Advent, preparant-nos per la celebració del Nadal, hi ha un text del profeta Isaïes útil per il·luminar el sentit d’aquesta festa. El text descriu la desesperació provocada a un rei per una situació política adversa. En època d’Isaïes la situació del regne de Judà era crítica. Una coalició entre el regne dels Arameus i el regne d’Israel assetjà la ciutat de Jerusalem a fi de deposar el seu rei Acaz, dotzè rei de Judà segons la Bíblia,. i posar-ne un favorable als interessos de l’aliança estrangera. Els jueus estaven desmoralitzats perquè temien que aquesta situació fos la fi del tro de David.

Quan tothom semblava donar per perdut el reialme de David, Déu promogué la intervenció d’Isaïes per anunciar que no passaria el que semblava que havia succeir. Els fets no serien com imaginaven els jueus perquè Déu havia consciència dels riscos del moment i prenia partit a costat del seu poble. Mogut per la seva misericòrdia, Déu envia Isaïes a Acaz per dir-li: “No perdis la calma, no tinguis por, no et deixis intimidar per la fúria (dels reis de la coalició)” (Is 7,4). Dites aquestes per tranquil·litzar el profeta anuncia solemnement al rei:  “Déu et fa saber que aquests plans no es compliran ni ara ni mai” (Is 7,7). L’anunci profètic és radicalment diferent als temors que tenien els jueus davant la crisi político-militar.

L’esperança de triomf està en la promesa que Déu fa al rei Acaz per mitjà d’Isaïes. Davant del perill de pèrdua del tro de David, Deú, a més de prometre que els enemics no triomfaran anuncia que el rei tindrà un descendent que assegura el seu llinatge: “ (Is 7,14-17). El consol diví és una promesa en forma d’un nen que ha de venir a restaurar la glòria d’Israel. Aquest nen serà signe del compromís de presència de Déu amb el seu poble. És un nen que naixerà d’una dona jova i la seva vinguda canviarà radicalment el sentit de la història dels jueus. El naixement de Jesús recorda la promesa profètica d’Isaïes a Azac i el nen promès, que també ha nascut d’una dona jove, retornarà la pau i acomplirà les esperances.

Profetisme, llegir el present i entendre el passat

Els profetes no són endevinadors del futur ni predictors de catàstrofes. No són visionaris. Són persones que saben llegir el present des d’un profunda comprensió de la naturalesa humana i el sentit de la pròpia història. Acostumem a tenir un paper discret en la mundanitat. Més aviat estan en els marges de la història, tot i que la seva paraula serveix per entendre-la i transformar-la. Els profeta acostuma a recordar-nos les grans sentits de l’existència humana i a convidar-nos a no conformar-nos amb la complaença del present. Els anuncis profètics acostumen a incomodar-nos perquè sacsegen la consciència. Això els fa sovint incòmodes perquè ens sentim qüestionats en les  nostres comoditats o seguretats.

Si algú ens incomoda és perquè estem probablement instal·lats en una zona de confort que no volem renunciar o que no som prou lliures per trencar amb les pors que ens empresonen l’esperit. Els profetes acostumem a llegir i interpretar el present. Utilitzen signes, símbols, metàfores i de paraules entenedores per ajudar-nos a obrir la nostra ment i el cor a aquestes les noves realitat que no escoltem. Acostumen a ser persones molt lliures perquè la seva missió, no és acontentar les consciències del poderosos, sinó aplanar els camins de Déu. Les paraules profètiques poden adreçar-se a persones, col·lectius o institucions, sempre amb l’ànim de cercar-ne la seva purificació.

Els profetes no se’n proclamen ells mateixos, són les altres persones que hi veuen en ells el do del profetisme. Són aquestes persones que identifiquen els profetes perquè veuen en el que diuen o fan una evocació d’uns significats que ajuden a entendre la realitat. Aquests significats actualitzen les aportacions dels profetes del passat i ens fan entenedors els profetes del present. L’esperit s’enriqueix d’aquesta relació dinàmica. 

El camí de la veritat

La mirada al passat ens permet descobrir les veus profètiques que ens ajuden a interpretar situacions viscudes o expressar, de forma comprensible, les nostre esperances. Els profetes no anticipen el futur, no són endevinadors d’auguris, ni res que se sembli, som nosaltres els que, des del present donem sentit al profetisme perquè el projectem del passat al futur des del present. Gràcies als profetes mantenim viva la nostra esperança i la realitat esdevé una mica més entenedora. Les promeses de Déu als profetes podem ser per nosaltres part de la nostra realitat o també prometences renovades abocades al  futur.

Tenim la societat plena de moltes persones que profetitzen, ¿a qui hem d’escoltar? ¿els que fan prospectiva són profetes o predictors? ¿on estan els profetes que Déu aixeca entre nosaltres?¿qui és profeta? ¿de qui ens hem de fiar? Els profetes no són els qui cremen “en sacrifici, com ells, un dels seus fills o filles, ni practiqui les arts d'endevinar o d'interpretar presagis, la màgia, les bruixeries, els encanteris, les consultes d'esperits, els auguris o les evocacions de morts. El Senyor detesta els qui practiquen aquestes arts.” (Gn 18,10-12). El veritable profeta és aquell que ens crida l’atenció, es fa escoltar i desvetlla la veritat en el nostre interior.  Perquè, front als falsos profetes “el Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s'aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo” (Gn 18,15).

La nostra situació és similar a la viscuda per Moisés. Quan la fe s’encarna en la història de la humanitat hi ha més dubtes que certeses. Es viu a les palpentes cercant el camí de la veritat. En aquesta cerca els pocs profetes que Déu situa davant nostre ens ajuden a trobar la seva ruta cap la veritat. Tot allò que ens aparti d’aquests nobles ideals que sostenen la fe sincera són falsos profetismes por boca de falsos profetes. La fidelitat a aquesta veritat és patiment, intranquil·litat, dubtes en definitiva. Sempre necessitarem el discerniment per evitar caure en la complaença de creure’ns en el camí just. La veritat, aquella veritat que Jesús callà davant de Pilat, és ell mateix: Jesús. Per això el Nadal és lluminós perquè ens apropa aquesta veritat que ens salva. Sabem que ell és “el camí, la veritat i la vida” (Jn 14,6)

Escoltar Déu

L’Advent ens convida a vetllar per acollir la paraula de Déu que ve a trobar-nos en la història de tots i en la història personal. Hem d’estar atents per rebre aquesta presència de Déu, entendre-la i acceptar-la. Una de les noves temptacions que ens trobem els cristians avui és la de fer un cristianisme a la carta. D’agafar allò que ens agrada, o no ens incomoda, de la doctrina cristiana. Fins i tot, podem estendre la tria a altres religions a fi d’acomodar els seus valors o principis a les necessitats personals. Al final, poden existir tantes comprensions i vivències de la religió cristiana com tantes persones es confessen cristians.

Aquesta actitud em recorda al comportament polític de Joseph Fouché que transità per tot el ventall ideològic sense cap escrúpol si això li permetia sobreviure. La fragilitat de les adhesions ideològiques o la volatilitat dels valors morals propicia el risc d’un relativisme que justifica aquest cristianisme a la carta. Des d’aquesta perspectiva, es perd el sentit del pecat. De tal manera que sembla que no tingui cap sentit seguir la voluntat de Déu. Ni hi ha espai per discernir quin és aquesta voluntat.

El pecat més autèntic és no saber “escoltar la veu del Senyor, Déu nostre, per caminar pels seus decrets" (Ba 1,18) de tal manera que "cada u va anar darrera el pensament del seu cor malvat, seguint altres deus i fent el mal" (Ba 1,22). Aquesta desobediència ens separa de Déu i ens fa el nostre cor més insensible a escoltar la seva voluntat. De tal manera que “si no escolteu la meva veu, aquesta multitud tan immensa es convertirà en una petita cosa enmig de les nacions on els dispersaré. Ja sé que no m'escoltaran, perquè són un poble que va a la seva. Però en el país on viuran deportats, acabaran reflexionant. Llavors comprendran que jo sóc el Senyor, el seu Déu. Allà els donaré un cor ben disposat i unes orelles que hi sentin” (Ba 2,29-31). Des de l’actitud sincera d’acolliment de la paraula de Déu en el cor serà possible entendre quina és la seva voluntat. L’Advent ens convida a vetllar per acollir aquesta paraula que, encarnada, serà font de vida i esperança.

Advent

Avui és el primer diumenge d’Advent. Continuem vivint en temps d’espera. En el món continuen vius molts conflictes i en surten de nous. Les injustícies, les desigualtats, les exclusions no minven. Estem necessitats d’amor i de pau. Hem de convertir-nos en portadors d’esperança per il·luminar la foscor de moltes vides. Necessitem testimoniar en cada plec de la vida quotidiana que és possible viure d’una altra manera. Per celebrar l’inici de l’Advent permeteu-me transcriure la primera estrofa de l’himne d’Advent del pare Hildebrand Miret que, amb música del pare Ireneu Segarra, tots dos monjo de Santa Maria de Montserrat, clou totes les celebracions de la missa conventual al monestir de Santa Maria de Montserrat.

Veniu, veniu, oh Emmanuel, sou l’esperança d’Israel, que en trist exili

ací tothora redempció de vós implora. Exulta! Exulta! Israel, a tu vindrà

l’Emmanuel

Veniu, esclat del nostre hivern, oh saviesa de l’Etern! De vostra llum el

món fretura per retrobar-vos dalt l’altura. Exulta! Exulta! Israel, a tu vindrà

l’Emmanuel.

Pregària d'Advent

Pregària per iniciar l'Advent, Origen desconegut. 

Veniu Senyor Jesús !

Faig aquesta pregària amb tota l’Església.

Diuen que els cristians la fem des dels inicis ...

I tu, Senyor Jesús, arribes?

Miro el meu entorn, el meu barri,

la colla, els veïns,

la tele, les portades de les revistes al quiosc.

Arribes, Jesús?

Sento necessitat de Tu.

De tot allò que vol dir que Tu hi ets:

Llibertat, solidaritat, bon rotllo amb tothom,

justícia ...

No sé ben bé quina és la teva justícia,

perquè la nostra justícia,

sovint no té ressò d’amor i de perdó,

ni d’esperança, ni de confiança,

o creixement humà ...

I la teva justícia va per aquí, oi?

Vine, Jesús ! Vine ...

Ensenya’m a trobar-te a l’Evangeli.

Engresca’ns a viure’t cada dia!

Ajuda’ns a compartir-te amb els altres,

amb tots, no pas amb alguns i prou ...

Vine, Jesús ! Senyor i Amic, vine !

I et sabré descobrir en la colla, en els veïns,

la tele i les portades de les revistes ...

perquè ho miraré tot amb la teva mirada. Amén.

Meditació d’Advent. Esperem la llum

Estem en temps d’Advent. És un gran moment en el calendari litúrgic cristià. L’Advent marca l’inici del nou any litúrgic i ens obre un període d’espera al gran esdeveniment del Nadal, el dia que la comunitat creient celebra l’Encarnació de Déu. Aquesta opció divina de viure entre nosaltres ens diferencia de les altres religions. El Déu que habita entre la humanitat és la gran novetat del cristianisme. Gràcies a aquesta encarnació Jesús serà el Crist que ens mostrarà el camí per vèncer la mort, ser llum del món i proposar-nos un camí de salvació.

Però, perquè tot això sigui així, aquest petit infant, que al néixer jeu en una menjadora de fusta, tornarà a la fusta del patíbul per morir i després ressuscitar per vèncer els pecats que anul·len la nostre capacitat d’estimar. Aquest ritual que comença litúrgicament el Nadal i culmina en la festa Pasqual omple de sentit la vida de la comunitat cristiana. La significació de la nostra fe transita entre des d’aquest temps de Nadal fins la Pasqua. Ara ens preparem espiritualment per entendre el valor del Nadal i explicar-ho a qui ens vulgui escoltar. Les festes nadalenques, a més de la dimensió popular entorn al retrobament familiar, han de ser viscudes amb joia i esperança per què sabem que aquell infant ha nascut per anunciar-nos una bona notícia.

Ens hem de preparar per celebrar el Nadal obrint el nostre cor a la contemplació del sentit d’aquesta festa. Podem endinsar-nos en aquest temps d’espera mediant el que profetitzà Isaies “El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país tenebrós. Tu, Senyor, els has multiplicat, els has omplert d'una alegria immensa. S'alegren davant teu com la gent a la sega, com els vencedors que es reparteixen el botí. El jou que els afeixugava, la barra que duien a l'espatlla, el garrot del seu opressor, tot ho has trossejat com el dia de Madian. Les botes dels soldats que sotraguejaven la terra i els mantells rebolcats en la sang, tot crema alhora, el foc ho devora. Perquè ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill que porta a l'espatlla la insígnia de sobirà. Aquest és el seu nom: «Conseller prodigiós», «Déu heroi», «Pare per sempre», «Príncep de pau»” (Is 9,1-5)

Temps d’Advent. Viure el present esperant el futur

Reprodueixo un resum de les paraules pronunciades per Benet XVI durant les primeres Vespres del I diumenge d’Advent a la Basílica de Sant Pere en ocasió a la inauguració del nou litúrgic de 2009.

L’Advent és el temps d’espera de la presència i de l’espera de l’etern, és un temps ple de sentit. L’Advent és un temps litúrgic fort que ens convida a detenir-nos en silenci per captar una presència. El terme llatí adventus indicava al món antic la visita d'un rei o funcionari d'alt rang a una província, però també la manifestació de la divinitat oculta. Pels cristians, adventus significava “Déu està aquí, no s'ha retirat del món, no ens ha deixat sols”. Encara que no ho podem veure i tocar com succeeix amb les realitats sensibles, Ell està aquí i ve a visitar-nos de múltiples maneres. L'Advent cristià es converteix d'aquesta forma en ocasió per tornar a despertar en nosaltres el veritable sentit de l'espera, tornant al cor de la nostra fe el misteri de Crist, el Messies esperat des de segles i nat en la pobresa de Betlem. Aquest temps convida i estimula a contemplar al Senyor present. La certesa de la seva presència, ¿no hauria d'ajudar-nos a veure el món amb uns altres ulls?.

Tots tenim l’experiència, en la vida quotidiana, de tenir poc temps per al Senyor i poc temps també per a nosaltres mateixos. L'Advent és una invitació a comprendre que cada esdeveniment de la jornada és un gest que Déu ens dirigeix, i que reclama la nostre atenció. A més de la presència aquest temps parla també de l’espera que és al mateix temps esperança. L'Advent ens empeny a entendre el sentit del temps i de la història com "kairós", com a ocasió favorable per a la nostra salvació. L'home, en la seva vida, està en constant espera: quan és nen vol créixer, d'adult tendeix a la realització i a l'èxit, avançant en l'edat, aspira al merescut descans. Però arriba el temps en el qual descobreix que ha esperat massa poc si, més enllà de la professió o de la posició social, no li queda gens més que esperar.

L'esperança marca el camí de la humanitat, però pels cristians està animada per una certesa: el Senyor està present en el transcurs de la nostra vida, ens acompanya i un dia assecarà també les nostres llàgrimes. Un dia no llunyà, tot trobarà el seu compliment en el Regne de Déu, Regne de justícia i de pau. Però aquesta espera ha d'omplir-se d’un present dotat de sentit, en cas contrari corre el risc de convertir-se en insuportable. Si Jesús està present, no existeix cap temps privat de sentit i buit. Podem dirigir-li la paraula, presentar-li els sofriments que ens afligeixen, la impaciència, les preguntes que ens brollen del cor. Estem segurs que ens escolta sempre.

Quan el temps està dotat de sentit i percebem en cada instant alguna cosa específic i valuosa, llavors l'alegria de l'espera fa el present més preciós. Visquem intensament el present on ja ens aconsegueixen els dons del Senyor, visquem-lo projectats cap al futur, un futur ple d'esperança

Paraula viva

Sant Carles Borromeo demana en un text per viure l’Advent preparar el cor per acollir el Nadal. Per fer-ho, convida a meditar i aprendre del que diuen les escriptures santes. La Paraula de Déu és paraula viva perquè s’adreça al cor de cada persona. És viva perquè sap incardinar-se a l’experiència vital de cada persona i dóna la impressió de qui li parla personalment. Penso que avui, els lectors del blog podem fer l’exercici de meditar un magnífic text del profeta Isaïes que pren tot el seu sentit si sabem apropar-lo a la nostra realitat. És un bon exercici de pietat i recolliment.

“Ah, com s'ha prostituït la ciutat fidel! Hi habitava el dret, s'hi allotjava gent honrada; però ara és plena d'assassins. Jerusalem: eres argent de bona llei; ara brilles i no vals. Eres un vi selecte, que ara han aigualit. Els teus governants són uns bandolers, companys de lladres. Tots busquen els suborns,  van darrere els obsequis. No defensen els orfes, no admeten el plany que els adrecen les viudes. Per això el Senyor, el sobirà de l'univers, el Poderós d'Israel, afirma: «No em retindré davant els adversaris; els meus enemics ho pagaran. Descarregaré la mà contra tu, Jerusalem; eliminaré les teves escòries, com fonen la plata per refinar-la. Faré que els teus jutges i consellers siguin rectes com en temps passats; t'anomenaran altra vegada "Ciutat justa", "Ciutat fidel". Sió serà rescatada gràcies al dret, els seus habitants es convertiran en virtut de la justícia. Rebels i pecadors seran desfets tots junts, desapareixeran els qui abandonen el Senyor” (Is 1,21-28).

La corona d'Advent

Avui ha començat l’Advent. Temps que la litúrgia catòlica convida als creients a meditar el sentit de l’espera de la vinguda de Jesús. El Nadal culmina l’Advent, l’Advent ens porta, dia darrera dia, cap a la gran festa del Nadal. Els cristians esperem i anunciem l’adveniment del Crist. Esperem el temps en el qual la pau i la justícia del Crist faran realitat el Regne de Déu. Durant la festa del Nadal direm amb alegria que ens ha nascut el salvador del món. Déu s’encarna, es fa persona, per alliberar la humanitat dels jous de l’opressió del mal, de la injustícia i del sofriment. L’Advent es una preparació oberta a alimentar l’esperança de la Bona Nova que ha de venir. Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra als homes de bona voluntat, amb aquestes paraules sintetitzem el misteri de la nit santa del Nadal.

Com els nen obren cada dia la finestra del calendari d’advent per treure’n la xocolata o als altars cada diumenge s’encén un llàntia per recordar-nos que s’acosta la gran festa, cadascú pot obrir cada dia el seu cor per il·luminar-lo per captar la llum que s’acosta. Algunes famílies fan una corona d’Advent amb espelmes que presideix la taula durant aquestes festes. La simbologia també ajuda a viure aquesta preparació de l’advent. Al voltant de la corona d’advent els cristians podem escoltar, contemplar i rumiar la Paraula de Déu que la litúrgia d’aquests dies ens condueix per acollir el misteri del Nadal.

Amb aquest exercici el nostre cor s’obrirà al misteri del Nadal que es revelarà “l'amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist” (Tt 2,11-13)

L'alegria de l'Advent

Advent, temps d’espera. Espera joiosa perquè ens apropa al Nadal de Jesús. Ell és qui ens porta l’acompliment de les nostres esperances. Per això és temps d’alegria. Ens ho diu sant Pau “viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte” (Fl 4,4.5) El papa Francesc ha demanat varis cops que els cristians no estiguem amargats, que no fem cara agra. Tenir aquesta esperança ens dóna l’alegria de saber que existeixen forces motius per viure malgrat les desesperances que puguem tenir.

Els cristians hem de ser persones amables, de bon tracte. Hem de fer la vida més agradable als demés. El temps d’Advent ajuda a preparar-nos per viure la festa de la Nadal, però també ens permet adonar-nos en quines coses hem de transformar la nostra vida per facilitar que el Nadal sigui una realitat viva per a tots durant tot el temps de l’any.

Advent de l'esperança

Avui és el primer diumenge d’Advent. Aquest anys he volgut viure aquest fet acompanyat de la Roser compartint la festa a la parròquia de Santa Maria del Taulat al Poble Nou de Barcelona on és rector el bon amic Francesc Romeu. La seva homilia ha estat un alè d’esperança. L’Advent és el gran temps d’espera de l’adveniment de Jesús. En Francesc Romeu ha recordat que els cristians durant aquests dies anem progressant cap la vivència del trobament amb l’experiència de Jesús portador d’esperança.

El Nadal, la gran festa a la qual ens condueix l’Advent, és el moment de la gran alegria perquè en ella es commemora un fet que aparentment sembla incomprensible: Déu s’encarna i es fa home entre els homes. L’encarnació és una blasfèmia per les altres religions perquè els seus déus resten allunyats de la història humana. Més aviat són els homes qui s’adrecen als deus. Però el déu cristià fa tot el contrari. Pren la condició humana, neix d’una dona i viu entre els homes.

En el fet de l’encarnació Déu assumeix com a pròpies les esperances de les persones i anuncia que hi ha una salvació que allibera. Per això, ha recordat Francesc Romeu, davant les dificultats del moments els cristians no podem instal·lar-nos amb la idea de que el temps passat fou el millor, sinó que el millor està per venir. Jesús, el nen que naixerà al Nadal, és l’esperança que ens permet anar caminat amb confiança cap el futur.

Preparem el temps per l’Emmanuel

He trobat interessant per la seva idoneitat la intervenció del papa aquest passat diumenge abans de l’inici del res de l’Angelus. Benet XVI ha destacat que en aquesta segona etapa de l’Advent la litúrgia proposa reflexionar sobre dues figures que han tingut un paper preeminent en la preparació de la vinguda de Jesús: la Mare de Déu i sant Joan Baptista. L’evangeli del diumenge passat descrivia la personalitat i la missió de Joan Baptista (Mc 1,2-8). Sant Joan Baptista es mostrat com una figura molt ascètica: vestit amb una pell de camell, s'alimentava de llagostes i mel boscana. El mateix Jesús va confrontar aquest estil amb a aquells que “els qui porten vestits refinats viuen als palaus dels reis” (Mt 11,8). Sant Joan Baptista no era un home que vestís refinadament.

Com afirmà Benet XVI l'estil de vida de Joan Baptista ens hauria de cridar a tots els cristians a escollir la sobrietat com a estil de vida, especialment en preparació a la festa del Nadal, en la qual Déu, com digué sant Pau “ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa" (2 Cor 8,9). La pobresa de Jesús, la mateixa pobresa d’opció de Déu és una crida a la conversió d’aquells que són rics. El mateix Joan Baptista ens crida a una conversió profunda. El seu baptisme és una “una ardent invitació a una nova manera de pensar i d'actuar, està lligat sobretot a l'anunci del judici de Déu” (Jesús de Natzaret, I, 2007, p. 34) i a la imminent aparició del Mesías, definit com aquell “us batejarà amb l'Esperit Sant“ Mc 1,8).

La crida de Joan Baptista no és superficial: és una proposta de canvi interior, a partir del reconeixement i de la confessió del propi pecat. Benet XVI ens proposa que, “mentre ens preparem al Nadal, és important que tornem a entrar en nosaltres mateixos i que fem una constatació sincera sobre la nostra vida. Deixem-nos il·luminar per un raig de la llum que prové de Belén, la llum d'Aquell que és “el més Gran” s'ha fet petit, “el més Fort” s'ha "fet feble”. Les paraules del papa ens ajuden a una profunda conversió de cor que passa necessariament per una etapa de desert, com Joan Baptista, on descobrir els camins que porten a la salvació de Déu. Joan Baptista ensenya que fer fer-se ric interiorment cal fer-se pobre. Aquesta pobresa és la renuncia de tota riquesa supèrflua, innecessària; de tot allò que ens aparta del que és important: l’amor als germans i la donació generosa a estimar. Preparem els nostres cors per la vinguda de Jesús, l’Emmanuel, Déu és amb nosaltres.

Repensant la meva fe 17. Sant Beda el venerable i el Magnificat

En l’ofici de lectura d’avui és llegeix un text de sant Beda el venerable que m’ha suscitat la següent reflexió.

“La meva ànima magnifica el Senyor, i el meu esperit celebra Déu que em salva”. Maria rep un do molt gran i inaudit que és difícil d’explicar i que costa entendre. Per això la primera resposta és donar gràcies. Així, el primer que fa Maria és consagrar la seva resposta com un a agraïment de tot el que viu, sent i compren per contemplar Déu. El mateix puc fer jo.

“Perquè el Totpoderós obre en mi meravelles: el seu nom és sant.” Cant que surt de l’ànima perquè Déu estima. Només els destinats a rebre les grans obres poden magnificar el Senyor. El fet de conèixer a Déu porta a magnificar-lo i lloar-lo. És sant perquè el seu poder singular superar al de tota criatura.

“Ha protegit Israel el seu servent; s’ha recordat del seu amor”. Maria recorda que Israel és el servent de Déu. Déu se’n recorda dels qui s’humilien. El que es fa petit com un nen és agradable a Déu.

“Com ho havia promès als nostres pares, a Abraham i a la seva descendència per sempre”. Els que creuen són descendents d’Abraham, per això nosaltres som també hereus de la promesa que Déu li feu. Hi ha una promesa, esperem la promesa. El Nadal encarna la promesa. La llum guanya a la fosca. El benestar i la felicitat venen amb l’aurora que guanya la foscor de la nit.

Per Nadal un pas de pardal

Molts dels filòsofs de la postmodernitat estaven convençuts que la raó moderna havia desplaçat definitivament les religions a l’àmbit privat i que eren socialment irrellevants. Durant un temps els fets semblaven donar la raó al vaticini lliberal sobre la religió: s’havia tornat en un assumpte particular dels individus. No obstant, les dades sociològiques actuals aporten evidències que contradiuen els postulats de la fi de les religions. Ni s’ha donat la pretesa fi de la Modernitat, ni han desaparegut el fet religiós i les seves manifestacions. Tot el contrari: hi ha un ressorgiment del fet religiós, les seves expressions tornen a estar presents en mig de l’espai públic.

Aquests dies preparatoris del Nadal les referències religioses estan en l’espai públic. La religió segueix viva i continua essent un potent element dinamitzador dels sentiments de les persones. En aquests dies les persones obre el cor per percebre uns referents carregats de simbologia religiosa. Cal aprofitar aquests moments per parlar del sentit de la festa i el valor que té aquest temps d’espera per preparar el Nadal. Tenim unes dites que ens ajuden a explicar aquesta simbologia: “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal. Per Sant Esteve, un pas de llebre". La llum comença a guanyar la nit. Nadal ha de ser la llum que ens permeti guanyar la fosca.

Repensant la meva fe 14. Tot esperant el Nadal.

L’hivern és un temps on tot sembla aturat. Les dites populars, els contes i faules, parlen de que és un moment de viure de l'estalvi de la resta de l'any. La imatge que m'evoca aquest temps es la pintura els patinadors Hendrick Avercamp o Pieter Brueghel i la musica són les Nadales. Aquest temps, fosc i fred, la litúrgia cristiana l'ha anticipat amb un temps litúrgic especial: l'Advent. Temps d'espera esperançada per una llum que ha de venir per il•luminar els que viuen a la fosca. Això es motiu d’alegria. Aquesta esperança s'ha traslladat joiosament a la tradició cultural del nostre país. L'Advent està ple de rituals festius preparatoris de la gran festa del Nadal. Moment en el qual les famílies, s'apleguen com una nova Pasqua, per fer del retrobament familiar l'eix de la festa presidida per un pessebre que recorda que aquell infant és la llum del mon.

La transformació de les famílies dificulta alguns cops viure aquesta festa. La societat ha associat el temps de Nadal al concepte de vacances. Així, hi ha persones que es dilueixen en l’anònima concurrència a hotels, estacions d’esquí i segones residencies. Poc a poc, la idea del Nadal com aplec festiu, íntim, familiar i d’interacció humana ha quedat substituït per un moment de vacances i de compres frenètiques. Quan he comentat aquesta situació, mes d'una persona m'ha contestat que això són els signes dels temps, que la societat va en aquesta direcció i no es pot fer res. No m'agrada aquesta direcció i no em vull resignar en acceptar-la sense més. No crec que aquesta despersonalització del Nadal en detriment de la seva dimensió social arrelada en els paràmetres culturals ajudi a humanitzar la societat. Aquesta banalització de la festa en benefici d’un consum festiu amaga el sentit humà de les festes. Probablement les persones gastaran més, es viatjarà més, hi haurà més xerinola mes, però estarà tothom més satisfet? Estarem en pau amb nosaltres mateixos? Ens haurem adonat que mes enllà de la festa particular hi ha gent que espera un gest d'esperança? Sabrem veure el sentit de l’infant del pessebre?.

Repensant la meva fe 13. El que crec III

10. Crec en la Comunió dels Sants, la remissió dels pecats, la resurrecció de la carn. Crec en la comunió dels sants. Sants catòlics, apostòlics i romans, així com sants laics i anònims. La seva santedat és haver viscut esperançats i haver lluitat perquè nosaltres estiguéssim millor que ells. “Aquests són els descendents de Noè amb els seus llinatges, nacions i llistes genealògiques. D'ells vénen les nacions que es van dispersar per la terra després del diluvi” (Gn 10,32). Els avantpassats viuen en nosaltres i els fems presents en la comunitat humana.

11. Crec en la vida perdurable. Crec que l’amor venç tota mort. L’amor dóna possibilitats a que la vida surti de la realitat empresonada. Cal anar més lluny de la finitud i esperar en la plenitud del Regne que ha de venir convençuts “que n'és, de bo, el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per segles i segles” (Sl 100,6). I també crec en el Magnificat; en la felicitat que tots tenim dret ara i aquí mentre esperem esperançats. I també crec en el diàleg, el respecte i el pluralisme; i en la pau i la pacificació en la vida quotidiana; i amb l’amabilitat, que sovint ens falta; i en el perdó. Crec que val la pena creure.

Repensant la meva fe 8. Pregar al capvespre

L’Advent és un temps per la vivència íntima de Déu. El temps d’espera apropa Déu com aquell que deixa d’estar lluny i esdevé present. Aquesta espera demana fer un forat en la vida quotidiana per descobrir el sentit de l’esdeveniment. L’hora foscant, és un bon moment per aturar-se i sentir com Déu s’apropa al cor. Al capvespre, quan el dia comença a prendre una dimensió silenciosa, es pot trobar una estona per pregar, per sentir com és possible trobar a Déu. Aquesta hora convida a mirar a l’interior. Déu “il•lumina als que viuen a la fosca” (Lc 1,79), la foscor de l’exterior és metàfora de les ombres interiors. La vida porta neguits, moments de desencís, llavors es quan Déu es fa accessible per la revelació del seu amor just.

Per viure l’Advent cal reconèixer que cal ser il•luminats per l’amor de Déu. Les persones tenim moltes situacions en les quals la vida esdevé una espera i una recerca de sentit. La vida està plena de moments espessos. El temps d’esperar, és un temps de crida a l’esperança de que és possible la salvació en tota la seva plenitud. Durant l’Advent els cristians ens orientem a aquesta esperança. Això és el que hem de procurar transmetre al nostre entorn. Hem de dir-ho en mig de la plaça pública perquè se’ns entengui i respecti. Cerquem l’esperança amb alegria, això és el que hem de proclamar. Hem d’explicar que tothom pot viure l’Advent perquè tothom necessita, en algun moment, estar en pau amb ell mateix i amb els demés. La preparació del Nadal ajuda a construir el camí de la pau interior si hom es deixa penetrar pel misteri de Déu.