Escarafalls en contra de la paraula

En la sessió constitutiva del Parlament espanyol en la nova legislatura alguns diputats es comportaren com energúmens. Amb cops als escons, crits i exabruptes intentaren sufocar la formalitat de l’acatament a la Constitució per part dels diputats independentistes. Aquests, amb el domini de les paraules calculades per l’ocasió, intentaren comunicar els seus sentiments en aquells moments. Feren ús de la seva llibertat d’expressió per transmetre el que sentien en aquells moments, sense renunciar al tràmit formal d’acatar la Constitució. Mentre la majoria de diputats respectaren aquesta actitud, els diputats de C’S, PP i VOX ensordiren la càmera amb un comportament impropi d’uns diputats als qual se’ls suposa educats i respectuosos de les opinions dels altres. Com ha dit la directora del diari ARA es evident que al kit de benvinguda al qual tenen accés els parlamentaris, a més d’un telèfon i una tauleta per facilitar la seva feina, s’hi hauria d’afegir un manual de bones maneres de nivell elemental.

La cridòria de la dreta extrema i l’extrema dreta demostrà que venen temps difícils pel parlamentarisme perquè una part dels diputats no comparteixen la idea de que la paraula és el gran do del parlamentarisme. Aquests diputats abjuren del domini del verb, dels discursos i l’art del convenciment per abraonar-se a la confrontació directe del cos a cos retòric cercant en tot moment l’efectisme gestual. Escarafalls on abans hi havia paraules. Fou significativa la intervenció, fora de tot guió, d’Albert Rivera a la fi de la sessió d’investidura per deixar constància que està patriòticament ofès. La política s’està degradant per moments i, el més preocupant és que els que més s’omplen la boca de regeneració democràtica són els primers en dinamitar el valor del debat polític. L’extrema dreta està intentant marcar el guió i per això buscarà, cada cop que pugui, omplir l’escena política amb la seva altisonància. Lamentablement, els partits conservadores semblen seguir aquesta deriva i s’han convertit en uns perillosos aprenents de bruixots fatxes. Les forces democràtiques han d’estar més atents i actuar estratègicament per frenar el més que probable deteriorament institucional provocat per la irrupció de l’extrema dreta.

L’extrema dreta i el feixisme contraris a la causa de Jesús

Avui, a la missa de la meva parròquia, mossèn Francesc Romeu, ha avisat als feligresos dels riscos latents en els postulats de l’extrema dreta i del feixisme que semblen revifar-se en la nostra societat. Ens ha advertit dels perills associats a les seves propostes polítiques perquè la majoria d’elles no són democràtiques i atempten a la dignitat de les persones. La majoria d’aquestes propostes, ha dit, no s’ajusten als principis i valors de l’Evangeli. De manera molt pedagògica, el rector de la parròquia, ha fet uns contrapunts entre el que diuen aquestes formacions, especialment el que s’ha pogut conèixer darrerament, i els referents evangèlics que han de guiar les actuacions dels cristians. He trobat aquestes reflexions molt necessàries, encertades i oportunes.

L’Església catòlica espanyola, en general, està força passiva davant la irrupció de l’extrema dreta i el feixisme en el panorama polític d’aquest país. Trobo a faltar veus qualificades de les institucions catòliques dient el que ha dit avui el rector de la meva parròquia. Cal argumentar més i denunciar des de la fe que les propostes de l’extrema dreta i dels feixistes són incompatibles amb la causa de Jesús. Les autoritats eclesials haurien de neutralitzar l’apropiació que l’extrema dreta i els feixistes fan de l’Evangeli de Jesús i de l’imaginari col·lectiu dels catolicisme. La causa de Jesús està ben allunyada dels postulats de les forces polítiques que postulen desigualtats socials, autoritarisme, odi als forasters i són insensibles a les demandes dels més febles. El judici cristià no pot ser neutral amb aquestes formacions polítiques i per això resulta reconfortant trobar veus, dins de la pròpia Església catòlica, que recorden als seus feligresos que l’extrema dreta i el feixisme són incompatibles amb l’amor, la misericòrdia i la compassió de Jesús.

L’extrema dreta ¿atractiva?

El recent doble atemptat d’Oslo ha generat debats i reflexions. Un qüestió que ha sortit repetidament és el retret, o la interrogació, si els governs europeus han sabut gestionar adequadament el tema de la immigració. La mirada al mapa del creixement de les forces de dreta extrema amb representació parlamentària pot fer suposar que alguna cosa s’ha fet malament. Ja que tots aquests partits, tant els que tenen representació parlamentària com els que no, tenen en comú que es presenten com una resposta d’ordre davant de l’impacte de la immigració en els seus respectius països. Tot i que es pot pensar que és un discurs xenòfob genèric, el que tenen en comú aquests discursos és que són, més que una hostilitat vers tots els immigrants, un refús als musulmans. Alguns dels continguts del manifestat d’Anders Behring Breivik no està massa allunyat del que pensen i diuen alguns dels dirigents dels partits parlamentaris d’extrema dreta o del que ha repetit PxC en la darrera campanya electoral. És qüestió de mirar les hemeroteques o de tornar a veure alguns dels vídeos dels actes electorals.

Però no cal caure en el parany de pensar que Anders Behring Breivik era un boig solitari. No és així. Poden haver-hi altres individus psicològicament alterats com Anders Behring Breivik que es sentin atrets a emular el seu comportament. No és cap consol auto-enganyar-se sota la improbabilitat de nous atacs de l’extrema dreta. El que és preocupant és constatar que a Europa hi ha una àmplia base social per acollir els conceptes que sostenen els discurs dels diversos partits d’extrema dreta parlamentària. Les motivacions de cada país varien. Això explicaria els diferents graus d’arrelament parlamentari. La proximitat de la dictadura franquista, per exemple, podrà explicar l’escàs grau d’acceptació electoral que tenen aquests partits. Però, no es pot oblidar que, cada cop són més el nombre de persones que han viscut l’experiència vital de la dictadura i que es troben ofegats per una crisi que els hi nega el futur.

Hi ha una realitat social que, insatisfeta davant del comportament dels polítics en resoldre la crisi econòmica i afectada per aquesta, ha trobat en els musulmans, i una pretesa islamització d’Europa, el boc expiatori per projectar el seu malestar. Aquestes ciutadans, davant d’un crisi que no controlen i un fet immigratori que no saben com gestionar, han optat per recórrer a solucions tradicionals. Sacrificar la democràcia en benefici de la seguretat davant del risc. El que cal, no és negar aquesta evidència, sinó adonar-nos, analitzar i identificar aquells elements que, de forma objectiva, alimenten aquests sentiments o percepcions que es tradueixen en vots als partits d’extrema dreta.