Promoure la laïcitat positiva

La laïcitat positiva ha de desenvolupar-se a partir de la plena cooperació de les institucions públiques amb les religions. La laïcitat inclusiva defensa la total separació de l'esfera pública i la religiosa. Però el reconeixement de la neutralitat de l'Estat i de les seves institucions el fet religiós no significa que els poders públics siguin indiferents a les aportacions que puguin fer les confessions religioses. Per això la gestió política de la diversitat religiosa ha de proposar a les diferents confessions religioses estratègies de cooperació en benefici del desenvolupament social i la humanització de la societat. La laïcitat positiva no pot ser indiferent al fet religiós si aquest contribueix a la creació de l'espai de convivència cívica. La política pública d’afers religiosos ha de saber concretar la col·laboració entre les institucions públiques i les confessions religioses.

L’acció de govern ha d’identificar els diversos àmbits en els quals els poders públics han d'actuar a fi de garantir el compliment dels principis constitucionals relacionats amb la laïcitat positiva. Cal assegurar tant la laïcitat de les institucions públiques, com el crear les condicions adequades per afavorir la comprensió inclusiva i oberta de la laïcitat, enfront les visions tancades i antireligioses o anticlerical. Cal fer pedagogia política per explicar el sentit democràtic de la visió oberta del laïcisme i el valor polític de la diversitat religiosa. El respecte al principi de la laïcitat és una bona referència per contrastar les iniciatives dels poders públics alhora de promoure la llibertat religiosa. Com que encara hi ha en l'espai públic reminiscències de l'antiga cal ser sensibles amb aquestes qüestions.

L’acció de govern ha de vetllar pel caràcter aconfessional de les institucions públiques i el respecte a la diversitat religiosa en els espais públics. Tota política pública aplicada des de les estructures de govern han de facilitar l'exercici del pluralisme religiós en els diversos àmbits públics, especialment aquells on tenen incidència els ritus i les pràctiques religioses. Els poders públics han de garantir la laïcitat de l'espai públic a fi que les diverses confessions religioses puguin expressar-se sense dificultats i en igualtat de condicions.

Catalunya no és anticlerical

Les dues principals conclusions del simposi organitzat per la Fundació Claret conjuntament amb Justícia i Pau i el Grup Sant Jordi es poden resumir en dues proclames. La primera és que Catalunya ha deixat de ser anticlerical; la segona la pronuncià Màxim Múñoz, president la Fundació Claret “els cristians no volem privilegis, ni quedar-nos tancats a la sagristia”. La majoria de partits amb representació parlamentària a Catalunya, exceptuant Ciutadans que declinà la invitació i la CUP que s’excusà, participaren en una interessant taula rodona per explicar el seu posionament sobre les relacions entre l’estat i les confessions religioses. Si bé l’enfoc s’orientava a identificar com haurien de ser aquestes relacions en el cas d’una Catalunya independent, la pregunta es formulava de forma genèrica de tal manera que tots els partits podien definir-se entorn a aquesta qüestió.

Tothom coincidí en destacar, en primer lloc, que tot estat modern ha de preservar la separació de les institucions públiques de les confessions i cap religió ha de pretendre tenir la consideració de religió d’estat. També hi hagué coincidència en senyalar que cal establir formes de cooperació de l’estat amb les religions perquè aquestes tenen una funció social positiva per la cohesió de la societat. Algú afirmà de que les religions són font de capital social. La mateixa unanimitat es donà alhora de refusar el model de laïcitat francès guiat per la llei de 1905. Els diferents representants polítics parlaren de que cal definir l’estat en relació a les religions com aconfessional o, si es vol fer referència a la seva laïcitat, com a laïcitat positiva o laïcitat oberta.

Ningú volia que la religió fos element de confrontació sinó de lligam per enfortir la societat. Per això l’estat ha de trobar les formes de cooperació institucional amb les religions i ha de ser el debat democràtic el que determini els àmbits i el marc concret on es coopera. La gran coincidència en les intervencions dels representants dels diferents partits posà en evidència que a Catalunya l’anticlericalisme imperant en èpoques passades ja no té espai polític i que la societat admet sense cap problema la dimensió pública de la fe i que les religions puguin intervenir i proposar als ciutadans els seus punts de vista, com l’expressió de les creences en la plaça pública.

Les molèsties dels llocs de culte

No fa masses dies un diari resumia les polítiques que seguien alguns municipis en relació a la localització dels centres de culte. La lectura d’aquest article convida a treure una conclusió principal: ningú està en contra d’obrir centres de culte. Aquesta conclusió és una obvietat, doncs es tracta d’un dret protegit en el desenvolupament constitucional de la llibertat religiosa. Un cop dit això venen els matisos. El primer es dóna en relació al lloc on situar els centres de culte. Un alcalde fou explícit en les seves declaracions “en un lloc que no molestin”. El reportatge mostrava que altres municipis, de signe polític diferent, també opten per buscar ubicacions que no generin conflictes veïnals. Així, una altra conclusió fàcil és considerar que els centres de culte poden molestar si es troben en determinants llocs.

En aquest punt el tema s’embolica, ja que hom pot entendre que si es condiciona la ubicació això vol dir que l’autoritat local té la voluntat política d’acotar el planejament urbanístic perquè els centres de culte no es puguin situar en determinats llocs. L’alternativa que alguns regidors proposen és clara: a les perifèries. La raó és simple, allí no es veuen i no molesten.

Aquesta visió resta el valor social que poden tenir els centres de culte com a generadors de capital social i canals d’integració social per millorar la convivència. Perspectiva que es contraposa a les pors que manifesten els regidors partidaris de l’ús de les perifèries per fer assumir amb naturalitat els llocs de culte. Deixant a banda les interpretacions de constitucionalitat que poden tenir determinades mesures de segregació urbanística, és un error renunciar l’ús dels llocs de culte com a espais d’agregació i integració social. Però aquest paper social no és possible des de l’ocultació dels llocs de culte. Aquests, com qualsevol altra activitat, han de complir els condicionants que permetin la coexistència i convivència amb altres activitats en el territori; però entre el respecte i la segregació hi ha un abisme. 

La governança del fet religiós musulmà

La governança de Catalunya necessita donar un pas més en la gestió política del fet religiós relacionat amb la comunitat musulmana. L’aconfessionalitat de les institucions públiques no anul·la la seva capacitat de governar la societat amb una política específica orientada a garantir el que és un valor fonamental de tota persona: tenir una creença, viure d’acord amb ella i poder-la expressar lliurament. Per això, és propi del govern de Catalunya adoptar decisions polítiques que facilitin als catalans musulmans viure i celebrar la seva fe.

¿Què cal fer?. En primer lloc, garantir la legitimitat i representativitat dels interlocutors  de la comunitat musulmana. Cal fer explícits els seus líders a través d’un procés democràtic que permeti identificar qui parla en nom de tots ells. Sé que això no es pot imposar, però si que es poden crear condicions perquè s’articuli un àmbit representatiu dels catalans musulmans. D’acord amb el que preveu l’actual estatut d’autonomia hi ha un sòlid marc normatiu que permet proposar la creació d’un òrgan representatiu de totes les comunitats musulmanes de Catalunya. Tants anys de provisionalitat i representativitat implícita ha afeblit el valor simbòlic dels líders musulmans catalans. La lentitud i dificultats que ha tingut l’Estat en aquesta matèria no hauria d’impedir que a Catalunya la comunitats musulmana adoptés un camí propi i singular.

Al mateix temps que es resol la qüestió anterior cal facilitar que les diferents associacions de catalans musulmans puguin desenvolupar la seva tasca. Aquesta és, primordialment, organitzar i estructurar les comunitats musulmanes. La pèrdua o la disminució dels ajuts públics han debilitat moltíssim el marge d’actuació d’aquestes associacions i entitats. La seva pèrdua d’influència està sent aprofitada per persones passavolants que miren d’introduir visions tancades i esbiaixades de l’Islam poc coherents amb el que és la tradició religiosa de la majoria de comunitats musulmanes catalanes.

La tercera actuació està relacionada amb els llocs de culte. Cal resoldre definitivament aquesta qüestió. La indignitat de la majoria de llocs de culte no ajuda a que els catalans musulmans es trobin còmodes amb aquesta situació i la societat que els acull. Ja no és temps de moratòries, d’instal·lacions provisionals o de segregacions perifèriques dels llocs de culta. Cal assumir la construcció de mesquites allà on es vulgui i es pugui. Això exigeix obrir de nou un diàleg amb la comunitat per resoldre aquesta qüestió i garantir que el sistema de finançament d’aquests llocs de culte és transparent i no crea supeditacions incòmodes i poc aconsellables.

La darrera actuació està relacionada amb els imams. La feblesa de les comunitats musulmanes es projecta amb la seva poca capacitat per aconseguir uns agents del culte teològicament sòlids i amb uns esquemes mentals coherents amb els de la societat catalana. La manca de recursos d’aquestes comunitats propicia que moviments islamistes globals es moguin activament per proporcionar imams i predicadors ocasionals provinents de països exportadors de visions descontextualitzades de l’Islam. Si el fet religiós ha de contribuir a la integració social i a la creació de societat, és bo que les persones influents en les comunitats comprenguin els trets bàsics de la societat en la qual la comunitat arrela la seva fe. És evident que la governança ha de mantenir-se al marge dels continguts de la fe, però sí que forma part de la seva responsabilitat contribuir a que les expressions culturals de la fe, i de qualsevol creença, ajudin a travar la societat. 

Ara fa 20 anys: acords Estat i musulmans

El 10 de novembre de 1992, després de tres anys de negociació, es firmaren els acords entre l’Estat espanyol i la Comissió Islàmica d’Espanya en representació de vàries associacions musulmanes. De la mateixa manera, en altres dies, es firmaren uns acords amb les altres confessions minoritàries majoritàries: protestants i jueus. Ara fa 20 anys, els representants d’aquestes religions exigiren al govern tenir uns acords específics que fossin anàlegs als que l’Estat espanyol havia subscrit amb l’església catòlica l’any 1979. Era de justícia fer aquests acords perquè aquestes religions estaven totalment discriminades en relació als catòlics i les nova realitat del pluralisme religiós exigia oferir un marc jurídic estable per la pràctica religiosa.

El balanç d’aquests vint anys és ambigu. Els representants de la comunitat mususlmana consideren que, tot i que els acords foren una fita positiva, encara hi ha masses clarobscurs en la seva aplicació. Un d’ells, resolt recentment, és que les noves comunitats musulmanes sorgides en els recents anys estaven al marge. Un obstacle per un bon desplegament dels acords fou la desunió permanent de les comunitats musulmanes signant dels acords. Hi hagut, en aquests anys, moltes interferències geopolítiques que han bloquejat molts cop el desplegament normatiu dels acords. Això a condicionat aquests acords, els quals ofereixen un bon marc legal, elevat a la categoria de llei, que necessitava un adequat desenvolupament normatiu que no s’ha produït.

Ara fa vint anys hi havia 200.000 fidels musulmans i 40 mesquites a Espanya, ara n’hi ha 1.500.000 fidels i 800 espais de pregària. La situació social dels musulmans a canviat per això s’imposa aprofitar l’esperit dels acords i situar-los en l’horitzó actual a fi de garantir la llibertat religiosa pels musulmans i protegir el seu exercici. Aquesta responsabilitat és de tots, de les institucions públiques, dels musulmans i de tota la societat. 

Les religions, una oportunitat per humanitzar

En la nostra societat existeixen molts estereotips que condicionen com es percep el fet religiós. Davant la idea molt estesa que el fet religiós és una qüestió marginal en les societats modernes, els fets evidencien que els valors religiosos desenvolupen cada cop més un paper actiu en la societat i en les persones. No obstant, les idees preconcebudes segueixen condicionat la manera com els individus perceben el fet religiós. A més, els mitjans de comunicació, en moltes ocasions, no contribueixen a aclarir aquestes qüestions de tal manera que l'opinió pública encara es mou en la vaguetat d'algunes informacions, que únicament són caricatures de la realitat. Tot això no ajuda a descobrir la riquesa que la diversitat religiosa aporta a la humanització de la societat.

Totes aquestes circumstàncies no faciliten el diàleg entre la cultura de la societat i les seves religions tradicionals amb aquelles religions que s'expressen en paràmetres culturals molt diferents dels majoritaris en la societat espanyola. Per poder avançar en el procés de creació d'una ètica civil compartida fa falta, en primer lloc, conèixer millor les diferències culturals religioses i, en segon lloc, establir acords de convivència capaces de superar les mútues reticències. És necessari adoptar una nova mirada sobre les tradicions religioses. Gràcies a un millor coneixement de les tradicions religioses es poden modificar els diversos punts de vista que condicionen la seva comprensió i abandonar alguns prejudicis que, en lloc de veure les religions com una oportunitat per a les societats occidentals, en moltes ocasions, són considerades com un problema.

La gestió municipal de la diversitat religiosa

Els consistoris sorgits de les darreres eleccions municipals han de gestionar nous problemes que no tenien la mateixa intensitat en els anteriors mandats, per exemple, la crisi econòmica. Però també existeixen altres problemes que han anat emergent en els darrers anys i ara s’expressen en tota la seva importància. Una d’aquestes qüestions és la gestió política de la diversitat religiosa. La llibertat religiosa avui ja no és una vivència privada, sinó una fe personal que s’expressa públicament i entra en el debat públic. Aquesta doble realitat, presència en la plaça pública i actor polític modifica la forma com la governança tradicional es relacionava amb les religions en els darrers anys. La religió, les religions, han entrat en l’esfera pública i tenen unes responsabilitat que abans no tenien. ¿Què cal fer des de l’àmbit de la governança?.

Una primera preocupació és que les religions no siguin conflictives per la convivència i aquesta permeti a aquelles participar activament en la construcció dels valors cívics. Això comporta que les religions han de saber argumentar les seves raons de manera comprensible a la societat contemporània i les institucions públics han de saber respectar les creences de els persones. En segon lloc, el debat públic ha d’articular la participació de tots els agents implicats, entre els quals es troben les religions; però aquest debat, un cop clos, els seus acords han de ser assumits com a propis per a totes les parts, sense més límits que, si hi ha un desacord, caldrà introduir-lo de nou quan es tornin a debatre aquestes qüestions quan les condicions ho permetin.

En tercer lloc assumir que en el paisatge polític ha canviat perquè en l’escena pública ha aparegut, de sobte i amb força, un pluralisme cultural, ètic que, en algunes circumstàncies, s’expressa com a religiós. I això es dóna en un context cultural influït per una petjada cultural catòlica que ha conformat l’horitzó d’identitat de la nostre societat. Però ara, en la societat hi ha unes religions que tenen un altre horitzó d’identitat que, en alguns aspectes, es confronten amb el propi de la societat actual. Aquesta realitat és desconcertant perquè és nova. No estem acostumats a situar-nos en una societat on una identitat majoritària, en la qual la religió catòlica ha tingut un paper determinat, ha d’articular altres identitats amb diferents horitzons culturals. En relació a aquesta qüestió, encara hi ha mes preguntes que respostes. Les institucions públiques tenen un important paper per trobar les respostes.

En quart lloc hi ha tots els aspectes relacionats amb els llocs de culte. Cal resoldre de forma estable i digne la llibertat de practicar el culte. Això comporta tenir llocs de culte en condicions. Si les comunitats locals no són capaces de protegir la construcció d’una mesquita, s’està vulnerant un dels drets fonamentals que ens diferencia com a societat democràtica. Vulnerar aquest dret, a més d’atemptar a la llibertat religiosa, és una alteració de la pau pública com també ho seria limitar la llibertat d’expressió per por a ferir alguna sensibilitat religiosa.

Barcelona, capital mediterrània de les religions

Els esdeveniments del nord d’Àfrica demostren que les religions poden ser instruments de pau i diàleg en lloc de confrontació. A Egipte, la revolta que ha provocat la caiguda de Mubarak ha estat protagonitzada pels ciutadans d’aquest país, al marge de les seves creences. Les cròniques esmenten com a la plaça de l’Alliberament es trobaven egipcis musulmans i coptes, a més de persones que no tenien cap creença, tots units per les ganes de llibertat. S’ha tractat, com fou primer a Tunísia, d’una revolta laica contra una dictadura. És cert que els Germans Musulmans estaven presents, però el seu protagonisme ha estat del tot secundari. Com no podia ser d’una altre manera. Tots aquest fenòmens han passat a la riba sud del Mediterrani. ¿Que passava a l’altra riba?. El silenci de la Unió Europea ha estat vergonyant. Semblava que les complicitats d’alguns països de la unió amb les dictadures de Tunísia, Egipte i altres tenien més pes que les esperances de llibertat dels ciutadans.

Ara, quan comença la reconstrucció política d’aquests països, Europa hauria de jugar un paper més actiu a favor de la democràcia en el nord d’Àfrica. Una de les iniciatives que es podria dur a terme és enfortir el diàleg de les religions del Llibre a favor d’aquest procés democratitzador. La ciutat de Barcelona, amarada d’un històrica vocació mediterrània, que avui es concreta en diverses iniciatives polítiques en relació al Mediterrani, podria esdevenir la capital estable del diàleg d’aquestes religions a favor de la pau i la democràcia en aquest zona en transformació. Si en un moment la ciutat de Barcelona fou la seu del Parlament de les Religions (2004), es podria recuperar l’esperit d’aquesta iniciativa per tal que les tres religions monoteistes, a través del seus dirigents i institucions més representatives, endeguessin un procés de diàleg a favor de la pau i la convivència democràtica en els països de la Mediterrània que es troben en un procés de canvi polític. La millor garantia que tenen aquests pobles per combatre qualsevol forma de fonamentalisme religiós de qualsevol signe és obrir les religions a un encontre dialogal dins d’un marc democràtic.

Construir una ètica cívica a Catalunya

Una de les polítiques d’afers religiosos està relacionada amb la necessitat d'enllaçar la gestió política de la diversitat religiosa amb les iniciatives desenvolupades per definir una ètica cívica capaç d'ordenar la convivència en la societat. L'increment de la pluralitat cultural i religiosa de la societat com a resultat de la transformació de bona part dels valors cívics juntament amb els canvis aportats pel recent flux migratori ha comportat, entre altres aspectes, la necessitat de definir un nou sistema de valors i virtuts que puguin ordenar la convivència cívica.

Per progressar en aquest sentit és necessari, en primer lloc, establir un marc comú acceptat per una àmplia base social. Cal establir un marc laic en el qual creients i no creients puguin compartir valors i desenvolupar la seva convivència basada en l'enteniment, la pau i la col·laboració. Aquest marc comú de convivència ha de defensar diverses coses. En primer lloc, la llibertat d'expressió. Qualsevol figura religiosa pot ser objecte de crítica i opinió. Aquesta crítica és lliure, però ha d'estar limitada; ha d'establir-se de comú acord quins són els límits que la crítica no pot passar. Un altre principi irrenunciable és la igualtat davant la llei de totes les persones. De manera particular, aquesta igualtat ha de garantir la igualtat de drets d'homes i dones. El següent principi bàsic és el respecte a la llibertat religiosa. Llibertat per creure o no creure, i criticar la religió i abandonar-la si es vol.

Una vegada definides quins han de ser les regles que han de regular la trobada entre les diferents tradicions de pensament i religioses cal iniciar el diàleg entre elles a fi d'identificar quins han de ser els valors i virtuts compartits. Cal establir una aliança de valors compartits. Es tracta de construir uns valors morals comuns, assumits lliurement. Aquests valors s’han de crear pas a pas a través del diàleg obert basat en la interacció, el respecte a les diferents identitats i l'acceptació sincera d'una identitat compartida..

El consens entorn dels valors comuns ha de permetre articular una ètica civil a partir de la pluralitat de morals particulars presents en la societat espanyola. Existeixen nous reptes que interpel·len la moralitat personal i davant els quals les respostes donades fins al moment són molt parcials. Aquestes noves qüestions reclamen unes noves respostes ètiques organitzades des de nous relats morals. Davant aquesta situació s'ha d'actuar amb gran responsabilitat. Doncs ningú pot ser exclòs per endavant per motius de pensament o de creences. Com tampoc es pot demanar a cap participant en aquest diàleg franc i sincer que deixi d'aportar aquella sensibilitat que ho defineix com a individu. La política d’afers religiosos ha de crear les condicions perquè les religions participin en aquest procés de definició d’una moral cívica o ètica de mínims. Cal assegurar que les religions participen amb les mateixes condicions i gaudeixen del mateix respecte que altres tradicions del pensament.

Cooperació religiosa a Catalunya

A Catalunya els poders públics han d'establir acords de cooperació amb les confessions religioses tal com s'indica en l'article 16.3 de la Constitució. El mandat constitucional és clar i expressa el compromís de l'Estat a garantir que tots els individus tinguin igualtat d'oportunitats en el moment de practicar els drets associats a la llibertat religiosa. A tal fi, s’han d’articular els corresponents instruments de cooperació. L'establiment de relacions de cooperació no comporta una valoració, ni positiva ni negativa, del subjecte de la creença religiosa. Això és impropi en un Estat aconfessional o laic. La neutralitat davant el fet de les creences religioses o les no creences religioses és una garantia que la cooperació entre les institucions públiques i les confessions religioses mantindrà intacta la separació entre l'àmbit de la funció social de la política i el d'actuació de les confessions religioses. En cap moment, i sota cap concepte, les religions han d'interpretar que les actuacions de l'administració són ingerències en les seves dinàmiques internes. Cooperació, respecte i autonomia.

L'àmbit cooperatiu és bastant ampli. Des d'una perspectiva funcional, les relacions de cooperació poden ser directes o indirectes tant pel que fa als individus com amb els grups religiosos. Els poders públics poden prendre decisions per afavorir directament a les persones perquè puguin complir amb els preceptes religiosos. Aquesta mesura que afecta directament als individus afavoreix indirectament a les confessions. També es poden prendre decisions per ajudar directament a les confessions i indirectament als seus membres, com és el cas, per exemple, dels acords que atorguen protegeixen jurídicament a les confessions. En altres casos, els poders públics actuen només d'intermediaris entre els individus i les confessions. Això és evident a nivell de politiques estatals com són el cas de l'assistència religiosa en institucions públiques o la possibilitat de recaptar a través de la declaració de la renda per delegació de les confessions religioses, tot i que es pot desenvolupar també a nivell autonòmic.

Hi ha àmbits de cooperació obligatoris perquè es deriven directament dels preceptes constitucionals. Però també hi ha àmbits en els quals la col·laboració és possible i uns altres on la cooperació és del tot inadequada. L'àmbit de col·laboració obligatòria està relacionat amb tots aquells aspectes necessaris per millorar la promoció del dret de la llibertat religiosa dels individus i de les comunitats de fe. En altres ocasions, la cooperació entre els poders públics i les confessions religioses està menys definida i es situa en l'àmbit de les relacions possibles, però no obligatòries. Un aspecte particular en aquest àmbit de relacions possibles són els acords de cooperació, generalment en forma de concerts, que els poders públics poden establir amb les confessions religioses per enfortir el sistema de benestar social públic i millorar la cohesió de la societat. És evident que la cooperació dels poders públics amb les confessions ha estat bàsica per a la cohesió de la societat espanyola. Per això cal prosseguir en aquesta línea i consolidar els actuals convenis. Finalment, existeixen unes situacions que han de ser qualificades com de cooperació indeguda. Tenen aquesta consideració aquells casos en els quals els poders públics vulneren el principi d'igualtat i de laïcitat positiva de l'Estat o els acords establerts entre l'Estat i les confessions religioses.

Des del principi de la laïcitat positiva, la política d'assumptes religiosos ha de reconèixer explícitament l'aportació socialment positiva que tenen alguns dels valors bàsics de les identitats de les confessions religioses. Ara és possible explorar nous camins de col·laboració entre els poders públics i les confessions religioses entorn d'aquells valors sobre els quals ha d'organitzar-se la convivència cívica. Es tracta d'introduir en l'horitzó de la cooperació el reconeixement implícit dels valors que justifiquen aquesta relació de confiança mútua entre els poders públics i les confessions religioses.

L’ús dels símbols religiosos a Catalunya

Una de les qüestions que encara mostra algunes confusions i ambigüitats és l’ús de símbols religiosos en l’entorn públic. Per això la política pública sobre afers religiosos ha de saber articular un proposta concreta que doni garanties sobre la pràctica de la llibertat religiosa.

La presència de símbols religiosos en l'espai públic no hauria de representar cap problema. No obstant, la seva presència segueix sent objecte d'amplis debats entre els partidaris d'una dràstica eliminació de símbols religiosos i els qui consideren natural la seva presència. El cert és que no hi ha cap normativa reguladora de l'ús de símbols religiosos a l’interior dels edificis públics i actes oficials. Hi hagut algun intent regulador que s’ha quedat a mig camí. De tal manera que, davant d’aquest buit fora bo establir unes pautes, encara que mínimes, que permetessin ordenar el comportaments més enllà del sentit comú que tan bon resultat està donant. Això donaria seguretat a la ciutadania i s’evitaria acudir als tribunals per resoldre els conflictes que s’han donat sobre l’ús d’aquests símbols. En tot cas cal tenir present que, segons els tribunals, la presència d'un símbol religiós en un edifici públic no és un acte de proselitisme encobert a favor d'una determinada confessió religiosa. No obstant, diuen els tribunals, si la presència del símbol pot confondre o induir a interpretar la presència del símbol com un gest de la institució pública a favor d'una determinada confessió, llavors cal evitar-lo.

Sobre el tema dels símbols religiosos dinàmics o personals, la discussió és una altra, perquè afecta a l'ús que els individus puguin fer d'elements religiosos en les seves vestimentes. Est és el cas de l'ús de diferents tipus de vel (cristians o musulmans), kipà, turbants, etc. Aquesta qüestió no pot abordar-se de forma abstracta sense tenir en compte el subjecte i el seu context. L’ús d’aquests símbols està emparada per la llibertat religiosa. La qual no empara l’ús de símbols religiosos, burca o niqap, que vulneren el que s’entén com ordre públic. En aquest cas, la discussió no s’articula en relació a la llibertat religiosa, sinó a la salvaguarda de la convivència cívica. Aclarida aquesta qüestió, fora bo que l’administració autonòmica donés unes orientacions clares que permetessin a les administracions locals defensar l’ús dels símbols religiosos i diferenciar aquelles qüestions que vulneren la laïcitat de les institucions públiques o representen un risc per l’ordre públic.

Practicar la laïcitat positiva a Catalunya

Hi ha una àmplia coincidència d'opinions sobre la necessitat d'avançar en el desenvolupament de la laïcitat de les institucions públiques. Es tracta d'avançar més, del molt que ja s'ha fet en aquesta direcció, perquè en la societat catalana encara queden vestigis pràctics i reserves mentals sobre com haurien de ser i comportar-se les institucions públiques que en un estat que per definició constitucional no és confessional. La política pública d’afers religiosos a Catalunya hauria de promoure la comprensió pràctica de la laïcitat positiva.

La laïcitat positiva ha de desenvolupar-se a partir de la plena cooperació de les institucions públiques amb les religions. La laïcitat inclusiva defensa la total separació de l'esfera pública i la religiosa. Però el reconeixement de la neutralitat de l'Estat i de les seves institucions el fet religiós no significa que els poders públics siguin indiferents a les aportacions que puguin fer les confessions religioses. Per això la gestió política de la diversitat religiosa ha de proposar a les diferents confessions religioses estratègies de cooperació en benefici del desenvolupament social i la humanització de la societat. La laïcitat positiva no pot ser indiferent al fet religiós si aquest contribueix a la creació de l'espai de convivència cívica. La política pública d’afers religiosos ha de saber concretar la col•laboració entre les institucions públiques i les confessions religioses.

L’acció de govern ha d’identificar els diversos àmbits en els quals els poders públics han d'actuar a fi de garantir el compliment dels principis constitucionals relacionats amb la laïcitat positiva. Cal assegurar tant la laïcitat de les institucions públiques, com el crear les condicions adequades per afavorir la la comprensió inclusiva i oberta de la laïcitat, enfront les visions tancades i antireligioses o anticlerical. Cal fer pedagogia política per explicar el sentit democràtic de la visió oberta del laïcisme i el valor polític de la diversitat religiosa. El respecte al principi de la laïcitat és una bona referència per contrastar les iniciatives dels poders públics alhora de promoure la llibertat religiosa. Com que encara hi ha en l'espai públic reminiscències de l'antiga cal ser sensibles amb aquestes qüestions.

L’acció de govern ha de vetllar per l’aconfessionalitat de les institucions públiques i el respecte a la diversitat religiosa en els espais públics. Tota política pública aplicada des de les estructures de govern han de facilitar l'exercici del pluralisme religiós en els diversos àmbits públics, especialment aquells on tenen incidència els ritus i les pràctiques religioses. Els poders públics han de garantir la laïcitat de l'espai públic a fi que les diverses confessions religioses puguin expressar-se sense dificultats i en igualtat de condicions.

Les religions i la realitat nacional de Catalunya.

L’actual diversitat religiosa és un valor per Catalunya, però també comporta alguns riscos que no es poden menystenir. La tradició cristiana, tant la representada per l’Església catòlica com per les principals famílies protestants i l’Església ortodoxa del Patriarcat de Sèrbia, junt amb alguna tradició budista, han estat religions preocupades per arrelar la seva fe en la cultura catalana. Cada una d’aquestes religions, amb el grau d’intensitat i importància dona per la seva influència social, han procurat trobar el seu encaix dins de la societat i cultura catalana. Això ha estat fonamental alhora de conformar la identitat nacional. L’Església catòlica catalana, tal com ho s’ha recordat recentment a Montserrat en la commemoració del document dels bisbes catalans “Arrels cristianes de Catalunya”, no ha negat mai aquesta vinculació entre església i pàtria; entre comunitat creient i nació. Altres tradicions religioses han procurat afirmar i defensar la seva identificació amb Catalunya i la seva realitat nacional.

Aquesta situació es pot alterar per les dificultats que tenen algunes religions per vincular-se i relacionar-se amb la cultura catalana. Aquestes religions, identificades com a tals amb les cultures dels seus països originals, sinó s’aculturen en el nou context de la societat on ara s’expressen es poden aïllar i tancar-se en un ghetto cultural estrany a la realitat social de Catalunya. Això és el que pot passar l’Islam a Catalunya; sinó compren que cal transformar-se amb l’Islam de Catalunya. Algunes noves famílies protestants, especialment les vinculades en origen amb esglésies pentecostals d’Amèrica Llatina, poden tenir un problema similar. El mateix pot passar amb altres religions més identificades a una nació i poble. En aquestes circumstàncies, la política d’afers religiosos ha de saber crear les condicions perquè aquestes religions puguin transitar amb tota naturalitat cap la seva aculturació a la realitat cultural de Catalunya. Cal promoure iniciatives que facilitin aquestes religions sortir, si ho estan, del possible aïllament cultural i que, en algunes circumstàncies, pot comportar una certa marginalitat cultural dels seus seguidors en l’àmbit religiós.

Aquesta situació pot contrastar amb el que viuen les persones religioses en el seu context educatiu i social des d’on es treballa activament perquè es sentin integrades en la realitat catalana. Difícilment una persona religiosa tindrà clarificat el seu sentiment de pertinència si a l’expressar la seva creença ho fa amb uns referents culturals refractaris o estranys al que són els valors culturals compartits per la societat catalana. Cal avançar cap a una progressiva integració, en diàleg i harmonia, dels valors culturals identificadors de la societat catalana i els referents culturals en el que s’expressa una religió. Cal fer-ho amb respecte, assumint que d’aquest diàleg sempre en surt una síntesi generativa de noves expressions culturals que coexisteixen amb noves i velles formes d’expressar les creences. Per la importància i complexitat d’aquestes qüestions, la política d’afers religiosa ha de situar el problema de l’aculturació d’algunes religions com una de les seves principals preocupacions.

Els municipis i la gestió de la diversitat religiosa a Catalunya

Bona part de la política pública de la gestió de la diversitat religiosa ha de fer-se a través dels municipis. Els ajuntaments, a través de la planificació urbanística, ordenen la situació territorial dels centres de culte. La gestió urbanística és cabdal per garantir que la situació dels llocs de culte no dificulta la pràctica del dret fonamental de la llibertat religiosa. És en l’àmbit municipal on les religions poden aportar els seus valors i principis, i les seves sensibilitats per construir la convivència. El diàleg interreligiós pren cos i s’articula també en cada un dels municipis del nostre país. A més, els conflictes entorn al tema religiós, generalment, sempre s’han expressat en relació a problemes de convivència expressats en clau local. Les ordenances locals comencen a regular determinats aspectes cívics que afecten a l’ús de vestimentes i símbols religiosos. En la mesura que les religions estan presents en l’espai públic és una qüestió que entre a formar part de les agendes locals.

La convivència cívica i el respecte a la diversitat religiosa s’expressa, a través de moltes maneres en els municipis. Han estat les corporacions locals puntals bàsics alhora de celebrar jornades de portes obertes de les diferents religions o per fomentar trobades de diàleg entre les religions. Tota política pública impulsada des d’altres àmbits de govern ha de partir de la realitat del govern local i la seva implicació en el seu desenvolupament. Moltes de les polítiques públiques sobre la diversitat religiosa necessiten aplicar-se a partir del principi de la subsidiarietat. Això vol dir que, els altres nivells de govern, han de facilitar les orientacions i els recursos adequats perquè els ajuntaments, a través de les seves actuacions, esdevinguin actors en l’aplicació d’aquestes polítiques.

Cal endegar un treball de conscienciació als poders locals perquè assumeixin amb naturalitat la política de la diversitat religiosa com una preocupació més de les que conformen la seva agenda de govern. Entenent que, després d’un primer moment, aquesta política no ha d’estar relacionada al fenomen migratori sinó a l’exercici dels drets de ciutadania. Aquest canvi de perspectiva és molt important, ja que ell condiciona les actituds i les iniciatives que es poden promoure des dels municipis vers les religions. Les autoritats locals han de sentir-se acompanyades pels altres nivells de govern alhora d’endegar polítiques concretes en àmbits com l’urbanisme, els drets civils, etc... per tal de respectar el valor de la diversitat religiosa.

La política pública i l’Església catòlica a Catalunya

Un fet que la política pública d’Afers Religiosos a Catalunya no pot oblidar és considerar el pes que l’Església catòlica té en la configuració de la societat catalana. La commemoració del document Arrels cristianes de Catalunya evoca l’actualitat d’aquesta circumstància. Per això, l’acció de govern ha de saber integrar la incidència que el catolicisme català exerceix alhora de configurar la realitat social d’aquest país. Tot i la igualtat que han de tenir les religions en les seves relacions amb el poder públic, hi ha uns trets diferencials que provenen de la mateixa tradició i arrelament social i cultural de cadascuna de les diferents confessions a Catalunya. Això és el que justifica que, en un moment donat, l’acció de govern estigui atenta perquè cadascuna d’aquestes tradicions religioses, d’acord a la seva rellevància en el societat catalana, incideixin de manera particular i diversa en la cohesió social i en la definició de la identitat nacional.

Per la seva tradició i presència a Catalunya el rol de l’Església catòlica és bàsic. L’Església catòlica catalana fou, per exemple, una de les institucions que mantingueren viu l’ús del català durant la dictadura i moltes parròquies foren elements actius en el combat per la democràcia i les llibertats nacionals. La relectura del document les Arrels cristianes de Catalunya ajuda a comprendre aquest important paper del catolicisme català. Ara, en el nou context social es poden haver modificat els objectius, però no és menys cert que l’Església catòlica continua sent essencial per l’enfortiment de la identificació dels catòlics amb la realitat nacional de Catalunya. Per això, l’acció de govern ha de ser sensible davant d’aquest fet i ha d’acompanyar al catolicisme català en la defensa de la seva singularitat davant dels possible intents de diluir-ne la seva identitat.

La política d’Afers Religiosos a Catalunya ha de saber crear les condicions perquè no es perdi la singularitat del catolicisme català. En el ben entès que aquesta actitud no ha de comportar, en cap cas, una intervenció que pugui ser interpretada com una ingerència dels poders públics en els assumptes eclesials. Senzillament, això fora inadmissible atesa l'aconfessionalitat de les institucions polítiques. Ni es bo, ni és desitjable. El mateix Consell Assessor de la Diversitat Religiosa hauria d'articular l'escrutini públic per prevenir qualsevol temptació intervencionista. Però, un cop reconegut el que no ha de passar, res impedeix promoure una política pública d’afers religiosos que mostri a la societat i a les seves institucions, les de aquí i les de fora, i de forma molt especial en els ambients romans, la singularitat de l’església catalana. Cal fer molta pedagogia i accions pràctiques per explicar com l’Església catalana està compromesa en la cohesió de la societat catalana i ha intervingut en el desenvolupament de la consciència nacional; com ha estat cabdal en el desenvolupament d’una pietat popular vinculada a la cultura del país i que avui és una institució implicada en la construcció de la convivència social i en el benestar de la societat.

Cal encertar en les iniciatives a promoure. Aquestes haurien de ser sempre respectuoses amb les dinàmiques particulars de l’Església catòlica. Cal estar convençut que aquest és el camí a seguir i persistir; cal mostrar clarament el valor social del catolicisme català i de la seva Església i el paper que ha de desenvolupar avui per definir, conjuntament amb altres tradicions religioses i formes de pensament, aquells valors que volem que ens identifiquin com a societat. Les xarxes socials, els intercanvis, el patrocini i el foment, el suport a les iniciatives de projecció cultural són, entre altres, alguns dels camins que cal explorar per enfortir aquest objectiu.

Fomentar i protegir la lliberta religiosa a Catalunya

Un altre àmbit específic d’una política d’Afers Religiosos per Catalunya és el desenvolupament normatiu. Després de la fallida revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, és necessari millorar l’actual marc regulador d’aquesta llibertat per actualitzar-lo a la nova realitat religiosa, ampliar aquells aspectes no coberts en l’actual legislació i millorar algunes limitacions de l’actual normativa. Catalunya, per les competències atorgades pel seu Estatut d’Autonomia, té un marge de maniobra per assumir una certa iniciativa legislativa en aquesta direcció. És evident que hi ha unes competències reservades a l’Estat, però també és cert que el Govern de Catalunya pot prendre alguna iniciativa legislativa complementària. L’actual llei catalana de Centres Cultes és un exemple del que es pot fer en aquest àmbit.

Cal ser ambiciosos i pensar que Catalunya pot tenir un marc jurídic propi en relació a l’exercici del dret fonamental de la llibertat religiosa. En aquest cas, el que és important és la perspectiva que té el promotor de la iniciativa legislativa. Ja que no és el mateix legislar des d’una perspectiva de laïcitat positiva, que fer-ho des dels pressupòsits bàsics del laïcisme excloent. Els resultats no són els mateixos, tot i que els dos punts de vista poden coincidir en la diagnosi: encara hi ha molts aspectes pendents en el desenvolupament de l’aconfessionalitat de les institucions públiques. Es tracta de promoure un projecte de laïcitat des de la inclusió, la cooperació i el reconeixement de les aportacions de les creences religioses. En aquest apartat cal incloure totes les qüestions relacionades amb la presència de símbols en els edificis públics, les cerimònies públiques, ús de símbols religiosos, etc... En l’apartat de la cooperació, cal assegurar els marcs jurídics de col·laboració i cooperació de la Generalitat de Catalunya amb les diferents confessions religioses. Entenent que aquests acords institucionals afecten només a les confessions religioses i no altres institucions, com poden ser les centrades en la defensa de l’exercici de la llibertat de consciència.

La iniciativa governamental, a més de ser jurídicament consistent, hauria de tenir la sensibilitat d’assegurar-se que les confessions religioses entenen el sentit de les iniciatives legislatives i no les percebin com una limitació o agressió a les seves activitats. Per això, tal com vaig comentar en un altre post, es bo tenir un espai de participació i de creació de consens entre el Govern i les confessions religioses. Es en aquest sentit que es proposà la creació del Consell Assessor de la Diversitat Religiosa.

La iniciativa normativa ha d’orientar-se a fomentar i garantir l’exercici de la llibertat religiosa i defensar aquest dret. Es tracta d’assegurar una visió garantista, tant pels individus com per les confessions. Especialment en aquells aspectes que la reglamentació por crear alguna inseguretat jurídica. En aquest sentit, no estaria de més de revisar alguns dels reglaments existent que afecten a l’exercici de la llibertat religiosa per veure la seva coherència amb els objectius legislatius proposats. Fins i tot, es podria estudiar alguna moratòria en l’aplicació d’alguns aspectes de la llei de Centres de Culte per les dificultats econòmiques que es troben algunes confessions religioses. En l’àmbit normatiu cal seguir desenvolupant marcs que permetin emparar la pràctica religiosa en diferents nivells de les institucions i serveis públics. Cal garantir que la pràctica religiosa sigui un dret que es pugui exercir realment en l’espai públic sense més restriccions que les associades al que avui contempla la llei orgànica de Llibertat Religiosa. Vetllant activament per l’acompliment d’aquest dret. Això permetria, per exemple, que qualsevol confessió religiosa pogués celebrar el seu culte sense problemes en qualsevol universitats pública de Catalunya.

Fora convenient que en aquest esforç normatiu es clarifiqués l’estatut dels ministres de culte (o similars), tant en la seva vessant de definició d’aquesta activitat com dels seus deures i obligacions civils en el cas de l’existència d’indefinició d’aquest perfil, especialment en aquelles confessions que els acords bilaterals concedeixen a alguns actes d’aquests ministres de culte una transcendència civil, per exemple, el reconeixement civil del matrimoni. S’ha de garantir a totes les religions que els seus ministres de culte (o similars) podran donar assistència religiosa als centres educatius, hospitals, exercit i presons. El reconeixement d’aquest estatut específic de ministre del culte o similar ajudaria a resoldre la indefinició que tenen aquestes persones en el tema de la cotització a la Seguretat Social.

La representació institucional de les religions a Catalunya

La presència activa de les religions en l’espai públic i l’interès que aquestes tenen per les autoritats públiques justifiquen que hi hagi un diàleg institucional d’aquestes autoritats amb els dirigents de les diferents confessions. No és una tasca fàcil. Hi ha religions institucionalitzades, especialment les que tenen un arrelament històric en la societat catalana, i que estan avesades en les relacions institucionals. Això és evident per la religió catòlica i, en bona mesura, per la tradició protestant que ha sabut articular una estructura representativa comuna. No passa el mateix amb altres confessions que, tot i sent minoritàries, comencen a tenir una important presència en la societat catalana.

La institucionalització de les religions és necessària per tal de reconèixer efectivament els seus drets i deures. Per tal de poder garantir adequadament la pràctica religiosa les administracions públiques han de poder identificar els representants d’aquestes religions. Per exemple, són ells els que permetran acordar la construcció dels llocs de culte d’acord al planejament o garantir la validesa civil de certes pràctiques religioses, el matrimoni, o les pràctiques religioses en dependències públiques: hospitals, tanatoris, escoles, presons etc..

En algunes religions, no és fàcil identificar els interlocutors religiosos perquè no estan estructurades ni tenen la pràctica de fer-ho en el context d’etats no confessionals. El cas més paradigmàtic és l’Islam. La majoria de països occidentals han hagut d’afavorir, amb més o menys encert, la creació d’àmbits representatius dels musulmans. Al nostre país existeix una Comissió Islàmica d’Espanya que fou la signant els acords de cooperació amb l’Estat de 1992. Ara s’ha iniciat un procés de renovació d’aquest organisme a fi d’adequar-lo a la nova realitat de l’Islam. Un fet nou, no contemplat al signar aquests els acords de cooperació de 1992, és l’existència d’importants associacions musulmanes en les comunitats autònomes, en particular a Catalunya i que aquesta comunitat té competències en aquesta matèria d’acord al seu Estatut.

En aquests moments, una de les prioritats de la política pública d’Afers Religioses a Catalunya hauria de ser l’estructuració institucional d’algunes tradicions religioses i incidir en que la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya es fes d’acord amb la visió plural de l’Estat. Això vol dir, ser sensible a la diveristat d’associacions musulmanes consolidades a Catalunya, les seves dinàmiques particulars i l’existència d’uns col·lectius musulmans que, en un primer moment no semblen massa interessats en formar part d’aquesta Comissió Islàmica, però que el realisme polític aconsella no marginar-los. A més, la comunitat musulmana i la societat catalana han de traslladar a aquesta nova Comissió Islàmica aspectes tan sensibles com la construcció de nous espais de culte musulmans i la formació d’imans.

Política d’Afers Religiosos

¿Quina política d’Afers Religiosos cal desenvolupar avui?, o, per ser més precís, ¿quina política proposaria? Aquesta pregunta em sorgí de la lectura d’un petit article de Guillem Correa, pastor protestant i Secretari General del Consell Evangèlic de Catalunya. En un primer moment, vaig elaborar una resposta a una qüestió puntual que proposa Guillem Correu. Però, el seu article, en el fons, anava més enllà i convidava a articular el pensament sobre els afers religiosos en forma de propostes polítiques. Això és el que em proposo en diversos comentaris que s’aniran publicant en els següents dies.

La societat catalana ha necessita una política d’afers religiosos que permeti desenvolupar diversos eixos complementaris. La diversitat religiosa de la societat catalana és una realitat, però és evident que aquest pluralisme enriqueix un patró religiós on el catolicisme és, per tradició i realitat social, la religió majoritària. Cal assumir amb naturalitat aquesta realitat, sense percebre-la com una imposició. L’Estatut de Catalunya dóna un marc normatiu que cal aprofundir, especialment en allò que les competències atorgades i els acords polítics amb Madrid permetin ampliar en relació l’exercici de la llibertat religiosa. Així mateix és evident que cal adaptar les normatives que regulen l’exercici d’aquesta llibertat a Catalunya. És urgent resoldre l’articulació dels organismes representatius de les religions minoritàries, de forma específica tot el que afecta a l’Islam. Resoldre aquest tema és cabdal alhora de plantejar totes les qüestions associades al culte islàmic.

Les corporacions locals han de dotar-se d’una política de gestió de la diversitat religiosa coherent i consistent en tot els àmbits territorials. En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya, ha de facilitar els recursos per fer-ho. Les administracions han de fomentar la llibertat religiosa, garantir la seva pràctica i avançar en l’exercici de la laïcitat positiva constitucional. La rellevància social de les religions permet repensar alguns dels pressupòsits teòrics dels postulats laïcistes, especialment per la importància que tenen les religions en la construcció de capital social i d’una moral cívica que identifiqui la societat catalana avui. Aquest objectiu comporta un important diàleg de les religions amb la societat i una redefinició dels principis d’algunes religions en el context d’una nova cultura.

En el propers dies, reflexionaré sobre aquestes qüestions i algunes consideracions més

Consell Assessor de la Diversitat Religiosa

Guillem Correa, pastor protestant i Secretari General del Consell Evangèlic de Catalunya, comenta en el seu bloc de Catalunya Religió, que la Direcció General d'Afers Religiosos hauria de proposar una política sobre el fet religiós sensible a la realitat de la diversitat religiosa de la societat catalana. Te raó. Ara, la situació és molt diferent a l'existent en els anys en que el President Jordi Pujo, amb encert, encomanà a l’Ignasi García Clavel, la constitució de la Secretaria d'Afers Religiosos i que després, en la presidència de Pasqual Maragall es transformà en Direcció General dirigida per la Montserrat Coll. La pervivència d’aquesta direcció general fins ara demostra la sensibilitat que els governants catalans han tingut vers el fet religiós tot i que, cadascú d’ell, especialment en els darrers anys, han aportat els seus punts de vista particular. En tot cas, sempre hi hagut un fil conductor: el fet religiós és important a Catalunya i cal gestionar-lo políticament. Però ara, cal fer un nou pas endavant com proposa en Guillem Correa.

Durant aquests anys Catalunya ha canviat el seu perfil religiós. La diversitat religiosa es una evidencia inqüestionable en la societat catalana. Una part dels catalans practiquen una religió i expressen públicament les seves creences. Per tal de garantir l’exercici d’aquesta llibertat religiosa respectant la seva diversitat cal donar un pas més com proposa el pastor Guillem Correa. Per exemple, es podria crear un Consell Assessor de la Diversitat Religiosa vinculat a la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat. El nom és del tot accessori, però no el seu objectiu i les seves motivacions. Aquest consell hauria de vetllar perquè l’administració pública, en totes de les seves politiques garantís el respecte al pluralisme religiós, de la mateixa manera que assegura la laïcitat positiva de les institucions publiques i la seva cooperació amb les diferents religions.

Aquest consell hauria de ser representatiu i orientat a fomentar la participació normalitzada de les diferents confessions religioses reconegudes com a tals. A fi d’evitar alguna confusió del passat, caldria limitar la composició d’aquest consell a les religions, tot i que cal mantenir el diàleg i la col·laboració amb altres institucions relacionades a l’exercici de la llibertat de consciència però que han d’estar situades en un altre horitzó de preocupacions. La funció d’aquest consell, entre altres, podria ser ajudar a elaborar la política pública de la Direcció General i assessorar-la en matèria de gestió de la diversitat religiosa, a més de ser l’òrgan participatiu de les religions per tal de construir consens. Per fer-ho, aquest consell hauria de manifestar de forma clara en la seva composició i en el seu funcionament la naturalesa de la diversitat religiosa present en la societat catalana. Això vol dir, garantir la seva pluralitat respectant la diferent incidència, presència i arrelament en la tradició i en la societat de cadascuna de les diferents confessions.