El pacte constitucional de 1978

L’Estat espanyol té un problema seriós amb la seva Constitució. Cada cop hi ha menys persones que es sentin vinculades afectivament amb l’acord polític, social i generacional que feu possible la Constitució de 1978. La població del país s’ha transformat i cada cop hi ha menys gent que votà aquesta Constitució. La Carta Magna fou possible perquè les forces polítiques d’aquell moment renunciaren a alguns dels seus principis per trobar el lloc comú entorn el qual articular la convivència. És normal que les generacions d’avui vegin la Constitució des d’una altra perspectiva. Fins hi tot, molts dels més abraonats defensor de la Constitució els hi manca el grau d’adhesió afectiva. A ells els hi estat donada, mentre que a una part dels ciutadans d’aquests país haguérem de lluitar per tenir-la. Què podia haver estat millor la Constitució? Cert, però es feu el que fou possible, no el que desitjarem. Franco morí al llit i aquí no hi hagué cap ruptura amb el passat franquista. Només fou possible una transició cap a la democràcia sota l’atenta mirada d’unes institucions franquistes que procuraren perdurar en la nova situació política.

L’expressió de Franco “atado y bien atado” condicionà tot el procés de transició. Els sectors de la societat que afavorits pel règim franquista s’havien apoderat del poder de l’Estat trobaren la manera de perpetuar-se en dins de les institucions democràtiques a fi de seguir tenint el seu control. La democràcia introduí un sistema formal de llibertats, però no modificà l’ocupació del poder per determinats interessos i famílies que feien de l’Estat la seva propietat privada. Tot els canvis electorals, els diferents governs no han modificat aquest poder latent en les estructures de l’Estat espanyol. Molts d’aquests beneficiats son ara ferms defensors de la Constitució, no tan perquè siguin uns partidaris convençuts del sistema formal de llibertats, sinó per pragmatisme. Gràcies a les actuals institucions democràtiques aquests sectors de la societat podien continuar beneficiant-se de l’ús del poder, protegir els seus interessos de les crisis econòmiques i surar per damunt de les diferents dificultats del sistema polític d’aquest país. Ara tot està sota una altra perspectiva. L’aparició del moviment independentista català ha servit per situar, a primer pla i d’una manera directa, les limitacions del model constitucional. Tota solució política per Catalunya comportarà un canvi del model de Constitució. Els federalistes per fer-la més federal i els partidaris d’un referèndum vinculant per la independència de Catalunya modificant introduint les modificacions necessàries per fer-ho possible. Tots els camins porten al canvi constitucional de fons. Per cert, ja que s’ha de modificar la Constitució es podia aprofitar per definir a Espanya com una república.

La controvèrsia del dia de la Constitució

Avui, el dia de la Constitució, ha estat un festivitat estranya. Moltes ciutadans han viscut el dia amb indiferència, com a molt han procurat fer pont i anar a escampar la boira. Altres, uns quants menys, han manifestat el seu rebuig constitucional anat a treballar en les institucions locals. A Catalunya, un altre grup de ciutadans, menors que els anteriors, han celebrat la commemoració de la Constitució. Fora de Catalunya, excepte la nova esquerra, tothom ha procurat deixar ben clar que celebraven de cor la festivitat perquè la unitat d’Espanya estava en perill i el llegat constitucional era el ciment que garantia la no desintegració del país. 

 He seguit amb atenció les declaracions d’uns i altres per contrastar els seus arguments. Els defensors de la festa, ja ho esmentat, ho feien per salvaguardar la unitat d’Espanya i els detractors rebutjaven la Constitució perquè no permet la independència o la democràcia participativa, per exemple. Curiosament, cap argumentari destacava que, tot i les imperfeccions, aquesta constitució permeté a moltes persones transitar d’una dictadura a una democràcia. Això ja em sembla suficient per estar-hi agraït. No entenc que hi alguns polítics d’esquerres radicals diguin que la Constitució no els representa, que no l'havien votat o que se'ls ha imposat. Certament, alguns d’ells ni havien nascut quan altres ciutadans votaven sí a la Constitució. Per això celebro la festa de la Constitució no he trobat en cap dels discursos crítics a la Constitució unes paraules càlides de reconeixement a l’horitzó de llibertat i democràcia que portà a aquest país. Gràcies això, avui algunes persones poden criticar-la, blasmar-la i desobeir-la, si és el cas. Per celebrar l’efemèride he anat d’excursió.

Nacionalcatolicisme rampant

Ahir, el ministre de l’interior assistí a la inauguració de la caserna de la Guardia Civil a Fitero (Navarra) com és propi pel seu càrrec institucional. L’únic detall, impropi precisament per la seva responsabilitat institucional, fou tolerar la benedicció de la caserna per una autoritat eclesiàstica. Un any abans, les autoritats eclesiàstiques  havien beneït també la col·locació de la primera pedra d’aquesta caserna. Aquestes autoritats, eclesiàstiques i civils, no han comprés el sentit literal del que diu l’article 16 de la Constitució. El ministre i totes les autoritats del seu seguici: la presidenta del Govern de Navarra, el director de la Guardia Civil, el president del Parlament de Navarra, la delegada del Govern a Navarra i varis cargues públics, participaren tranquil·lament en un acte institucional que contradiu el redactat constitucional.

Aquest comportaments, potenciats pel fervor catòlic del ministre, que deu actuar sota el criteri de fer allò que creu just que ha de fer, són un bona prova de que en el nostre país encara queda un llarg camí per superar les restes del nacionalcatolicisme incrustat en les estructures d’estat. La reiteració d’aquestes manifestacions dóna forces arguments als partidaris d’introduir per la cabota la concepció laïcista de l’Estat. Existeix una inèrcia en considerar que les institucions de l’estat han de seguir tenint connivència amb l’Església catòlica.

He observat, en més d’una ocasió, que aquests comportaments es donen sense interrogar-se si són avui adequats d’acord amb la voluntat de la no confessionalitat de les estructures d’estat. Tant la Guardia Civil com la Policia Nacional, per exemple, tenen agents de religió musulmana. Aquesta circumstància ha motivat que aquests cossos policials adeqüessin, amb força encert, com em consta, les seves pràctiques a fi de respectar la diversitat religiosa dels seus agents. Lamentablement, no sembla que aquesta sigui la situació d’alguns polítics amb altes responsabilitats de l’estat que, amb el seu comportament, mostra una peculiar comprensió dels principis constitucionals. No està de més recordar que la benedicció de la caserna de Fitero és inadequat i impropi amb la Constitució.

Construir una mesquita és un dret constitucional

La proximitat de les eleccions municipals propicia que alguns polítics ens sorprenguin amb declaracions aparentment estranyes. Però no ho són. Tot forma part d’una estratègia electoral. Les paraules dels candidats sempre tenen la finalitat de mobilitzar a una part de les electors per alinear-los en una determinada direcció i captar el seu possible vot. Això és el que acaba de fer l’aspirant popular a l’alcaldia de Barcelona quan ha afirmat, en l’acte de presentació de la seva candidatura, que si ell és elegit alcalde "no es construirà una mesquita" a la ciutat.

Sobta la rotunditat d’aquesta afirmació. Només pot entendre’s com a missatge per buscar els electors que recelen o temen de la presència dels musulmans en la nostra societat. En aquest sentit, el missatge del candidat popular, es mou en la mateixa línia argumental de l’extrema dreta europea que combat una suposada islamització d’Europa. La contundent afirmació “no es construirà” situa als populars com a partit anticonstitucional perquè l’article 16 de la carta magna garanteix el dret a la llibertat religiosa: “es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats”. No hi ha interpretacions possibles: construir una mesquita està emparat per la Constitució.

Resulta paradoxal que els populars, que sempre esgrimeixen ser els defensors de la Constitució, quan els convé obliden el que queda garantit en aquesta normà màxima. No sé com ho veuen els partidaris del partit dels populars, però aquestes paraules, mirin com es mirin, neguen el dret constitucional a la pràctica de culte. Atempten contra un dels drets més bàsics de les persones: la llibertat de consciència i de creença, i la seva pràctica. La cultura occidental està articulada sobre el respecte i protecció d’aquesta llibertat. Per això sorprenen les paraules del dirigent popular, perquè són contràries als vectors bàsics del que és la cultura europea i el pensament democràtic que ens defineixen com a civilització. 

La sacralització de la Constitució

Han passat molts anys des de l’aprovació de la Constitució l’any 1978. Des de llavors fins ara s’ha aplicat el principi de que la Constitució, ni es mira ni es toca. El text constitucional és l’exemple més clar de l’immobilisme mental de la classe política espanyola dominant. Des de 1978 fins ara només hi hagut dues petites modificacions del text constitucional i, en les dues ocasions, han estat uns factors exògens els que han obligat a la reforma constitucional. El tractat de Maastricht obligava l’any 1992 ha modificar la Constitució per permetre la incorporació dels estrangers comunitaris a les llistes electorals municipals i ha poder votar-les. Anys després, el 2011, les autoritat comunitàries exigien a elevar a categoria constitucional la limitació de la despesa pública.

L’immobilisme reformador constitucional és una característica del sistema política d’Espanya. Mentre a Espanya des de l’any 1978 només s’ha reformat dos cops la Constitució, Portugal ho ha fet 7 cops en 35 anys; França 25 cops en 53 anys; Itàlia 13 cops en 64 anys i Alemanya 13 cops en 62 anys. Si es calcula la freqüència d’aquests canvis surten les següents dades: a Espanya els canvis són cada 16,5 anys; a Portugal cada 5 anys; a França cada 2,12 anys; a Itàlia cada 4,9 anys i Alemanya cada any. És evident que alguna cosa no funciona a Espanya

Una mirada al mateix fet des d’una perspectiva d’identificació emotiva amb la Constitució. Som l’any 2014, data molt llunyana  del 6 de desembre de 1978 dia en que es votà la Constitució. Han passat 36 anys. En aquesta consulta votaren els espanyols majors de 18 anys. Això vol dir que les persones que avui tenen 54 anys i menys no participaren en la votació constitucional. A Espanya a 1 de gener del 2013 hi havia 46.727.890 persones de les quals 34.355.084 tenen 56 anys o menys. Això vol dir que algunes d’aquestes persones a l’any 1978 tenien menys de 21 anys o ni havien nascut. Per la qual cosa no pogueren votar la Constitució. Això representa un 73,5% aproximadament del conjunt de la població total i un 68% (25.983.733) de les persones amb dret de vot avui. Valor que potser caldria disminuir lleugerament si del total d’espanyols es restessin aquelles persones que tenen altres nacionalitats. Però tot i aquesta correcció, el percentatge segueix sent molt alt. Aquest valor elevat senyala que hi ha una important quantitat d’espanyols no poden tenir uns clars sentiments de vinculació al pacte constitucional pe edat.  El sistema polític espanyol necessita assumir aquesta realitat i comprendre que, hi ha vida més enllà de la Constitució i que aquesta no és cap principi sagrat. La classe política dominant hauria d’entendre que el pacte constitucional es necessita refer en bé de la seva solidesa en tota una generació de ciutadans.

Una constitució de costellada

No pot ser que un grup d’amics es reuneixin per redactar la constitució d’una hipotètica Catalunya independent. Bé, sí que ho poden fer, però aquesta constitució no ha de ser la Constitució d’un estat sobirà. El procés constituent té un punt de sacralitat laica. És el moment en que els ciutadans decideixen establir les normes de convivència i la seva articulació en un cos normatiu. El camí per fer-ho és la representació política ja que és necessari que totes les sensibilitats de la societat estiguin ben representades alhora d’establir aquesta norma cívica que és la constitució. L’elaboració d’una constitució s’inicia amb el que s’anomena període constituent perquè és el moment en que la representació política, escollida democràticament, té el mandat de fer, única i exclusivament, la Constitució.

Fer-ho d’una altra manera és una charlotada que desprestigia la serietat del procés català i qüestiona la seva solvència internacional. ¿Què pensaran de tot això els països que necessitem tenir-los amablement al nostre costat per avalar el procés de consulta?. De la mateixa manera que un grup d’amics es troben per fer una constitució, es podia fer el mateixa encàrrec a una consultora jurídica o similar. Aquesta forma de fer la Constitució desvirtuaria el sentit de la política com a forma suprema d’ordenar la convivència entre persones que pensen i tenen interessos diferents. El procés constituent aporta claredat i transparència als debats parlamentaris. Aspectes inexistents en aquesta iniciativa dels constituents cívics. Es desconeix quins són els amics que, a hores perdudes, es converteixen en constituents. Ara per ara, tot és fosc. Quin ridícul podem fer si tot això va a més. Confio que algú amb seny recomani als amics que s’han reunit en una mena de foc de camp constituent dedicar el seu temps lliure a una altra activitat més útil pel país.

No és això monsenyor Camino

El bisbe Martínez Camino ha confós el seu pensament i desitjos polítics, amb la fe i la Doctrina Social de l’Església. Recentment ha afirmat que acatar la Constitució és un bé moral, o dit en negatiu, és una immoralitat no fer-ho. Aquesta interpretació aporta una curiosa lectura del pensament social dels catòlics recollit en el magisteri. És evident que tota Constitució té un valor moral en la mesura que representa un acord vàlid per ordenar la convivència; però és una llei humana i com a tal es troba sotmesa a les contingències dels individus i per això pot ser relativitzada quan es contrasta amb les virtuts i els drets que formen part de la matriu indiscutible de tota civilització.

Des d’aquesta perspectiva abans de la formalitat, sempre respectable, de qualsevol constitució, es troben aquests drets que sostenen els pilars de la societat. Aquest matís no el té en compte el bisbe Camino quan clarament omet que hi ha el dret bàsic a la consulta. Un dret bàsic de les persones i dels pobles es ser consultats per decidir lliurament el camí a seguir. Un d’aquests camins, naturalment, és redactar i i acceptar les normes constitucionals. Però per arribar a aquest punt hi ha hagut un pas necessari i previ: reconèixer a les persones que poden fer una constitució i que, un cop feta, se’ls pregunta el seu grau de conformitat. El mateix es podria dir en altres qüestions on s’evidencia que, abans de la formalització normativa hi ha el reconeixement d’uns drets bàsics inqüestionables. Per això, vull recordar a monsenyor Martínez Camino que molts catalans, entre els quals hi ha moltes entitats catòliques, tal com ho han manifestat recentment entregant una declaració al Parlament de Catalunya, volem que se’ns reconegui el dret a ser preguntats sobre quin futur aspirem pel nostre país. El que és immoral és negar l’exercici d’aquest dret.

El sentiment constitucional

El dia d’avui es festiu per commemorar l’existència de la Constitució. Aquest text, aprovat l’any 1978, fou el resultat d’un gran pacte entre els espanyols de diferents sensibilitats. Després dels terribles anys d’anul·lació de les llibertats bàsiques com a conseqüència d’una Guerra Civil i una llarga dictadura repressiva, els ciutadans d’aquest país ens donarem d’un text regulador que oferia la possibilitat de conviure plegats i entendre’s. La Constitució és un gran acord; el gran pacte de convivència. Gràcies als acords constitucionals hem viscut en pau i convivència durant aquests anys. Des del 1978 fina avui.

La Constitució no és, en sí mateixa, una font de moral, però sí que expressa uns valors i principis que serveixen per inspirar unes pautes de convivència cívica. El text constitucional brollà de diverses sensibilitats i morals particulars que saberen identificar allò que era comú en aquells moments per ordenar la convivència dels espanyols. Ara, molts anys després, 33 per ser més exacte, el pacte constitucional, per a moltes persones, queda ja com una referència llunyana; per altres és una abstracció i fins i tot hom ja que afirma que aquest pacte s’ha acabat. Un gran part de ciutadans d’aquest país no participaren en els acords sentimentals que propiciaren la Constitució. Han passat molts anys des d’aquell llunyà 1978. A més d’haver canviat, i molt, la societat, moltes persones no tenen la vinculació emotiva amb el text constitucional.

Penso que tot això és una deficiència que impedeix comprendre el sentit més íntim de la pròpia Constitució. Pot ser sí que ara, després de tants anys, més que pensar en la fi dels pactes constitucionals, no és aquest el motiu de la meva reflexió, el que sembla debilitat és el pacte emotiu que originà la Constitució. Per això el que caldria és començar a pensar un procés de reconstrucció d’aquesta vincle de la ciutadania amb la Constitució, aquesta o la seva reforma, que ordena la possibilitat de convivència. Cal recrear el lligam sentimental amb el text constitucional.

Per un nou pacte constitucional

El Cercle d'Economia ha tret una nota que anima als partits catalans ha aprofitar el canvi de legislatura per definir les pautes que permetin restablir les relacions entre Catalunya i Espanya. A més, s’ha assenyalat també la necessitat de reformar la Constitució per millorar la confiança mútua. Diuen que ara és el moment adequat per iniciar un diàleg entre totes les forces polítiques del Parlament, i ha assenyalat que els programes electorals haurien d'aclarir les posicions i facilitar l'acord entre els partits, deixant enrere el discurs tàctic i partidista "per poder donar una resposta adequada a les expectatives de la ciutadania".

El Cercle ha assegurat que l'Estat d'Autonomies comença a mostrar "clares limitacions" per atendre les aspiracions de Catalunya, i que és necessària una "reformulació sense renúncies de l'acord institucional a Espanya, per sortir més enfortits de l'atzucac". "Ha passat el temps suficient com para ja abandonar els ajustos de curt abast, habitualment promoguts per la necessitat de conformar majories parlamentàries". Cal, es diu, anar cap a un pacte que permeti abordar la qüestió amb una visió de llarg termini, "allunyada d'instints electoralistes immediats".

Cal considerar la Constitució com un marc dinàmic al servei de la convivència dels ciutadans i "no com un marc que, en si, sacralitzi el que fa més de 30 anys representava l'aposta per la moderació i el bon sentit en les circumstàncies d'aquell moment". Al final de la nota es diu es fa una proposta política de profund calat polític. S’indica que la societat catalana, liderada des de la política, ha de configurar una posició comuna tan majoritària com sigui possible, per tal de superar el "desengany" del fallit procés de l'Estatut, i que perfili la proposta d'un model concret de conformació de l'Estat "capaç de restablir la mútua confiança a Espanya". ¿Què volen expressar els empresaris amb aquest enigmàtic final?, ¿cóm es defineix aquesta majoria?, ¿on s’expressa, en el Parlament o en el govern?. Tothom té les seves pròpies respostes. Algun polític ja s’expressà fa dies en aquest sentit, altres ho han fet avui. No tots apunten en la mateixa direcció. Però les preguntes resten obertes.