El descans de l’ànima

L’acceptació de la fe és també el reconeixement d’uns valors i principis, i també d’unes normes que creen un marc de referència per tots els creients. La tradició, recollida en la pròpia història de l’Església ha donat cos i densitat a tot això. La perspectiva del temps ha transformat el que inicialment eren unes recomanacions per orientar la vida de les persones, en normes pesades i feixugues que, en determinants moments, semblen ofegar la pròpia experiència de vida. Aquesta no era la mateixa visió que tenien els israelites de la seva relació amb Déu. Els textos de l’Antic testament repeteixen que els manaments del Senyor són lleugers, fàcils de viure i donen felicitat “és perfecte la llei del Senyor, l’ànima hi descansa; és ferm el que el Senyor disposa, dóna seny als ignorants. Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls.” (Sl 19, 9). “Reconeix avui que el Senyor és l'únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç.” (Dt 4,32-40).

Des d’aquesta perspectiva els manaments no són cap càrrega sinó uns caminadors per situar-se en l’ofici de viure. La vivència dels manaments i els seus valors en lloc de punició ens dóna la pau de Crist  “que la pau de Crist regni en els vostres cors” (Col 3,15). És un estat d’ànim que ens alegra, ens fa sentir-nos contents i dóna felicitat. Aquesta felicitat s’obté no a través d’estímuls exteriors, no es compra,  sinó que brolla a través de la vivència d’uns valors i l’acompliment d’unes pràctiques que són portadores d’amor pels demés i ens allibera dels nostres pecats. D’aquí neix l’experiència de felicitat interior. És quelcom de pregon que tendeix l’experiència humana. Els manaments ens han d’orientar en el camí de la felicitat perquè neixen de l’amor de Déu. Sinó és així, els manaments són el resultat de l’afany regulador i restrictiu de moltes ments humanes.   

Estimar, el manament més gran

Seguir els manaments de Déu és més que guardar un codi de conducta, és estimar a Déu. El mateix Jesús ho explicà gràficament en el següent paratge: "Un dels mestres de la Llei anà a trobar a Jesús i li va  fer aquesta pregunta: "¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?". Jesús li respongué: "El primer és aquest: "Escolta, Isarel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces". El segon és: "Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha cap altre manament més gran que aquests" (Mc 12,28-34).

La primitiva comunitat cristiana entengué que la relació entre manaments i estimació és essencial. Sant Joan ho explica clarament “quan estimem Déi i complim els seus manaments, llavors coneixem que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I els seus manaments no són feixucs, perquè els que han nascut de Déu vencen el món”  (1Jo 5, 2-4). En el Nou Testament els manaments i estimar a Déu són realitats inseparables: “El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell (Jo 14,21); “si observeu els meus manaments, us mantindreu en l'amor que us tinc... El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.” (Jo 15,10-12).

Els manaments

La recerca de l’experiència de Déu és un llarg itinerari ple d’ avenços i retrocessos, i en moments de certa desesperació o desorientació. En aquest camí el pecat irromp amb molt facilitat pot fer-nos apartar del camí de la veritat. Així és com es produeix una lluita entre els múltiples rostres del pecat i la voluntat personal de seguir cercant Déu. En aquest caminar cal discernir quina és la voluntat del Pare i quines són les seduccions en que disfressen les temptacions. “Que ningú no digui que és Déu qui el tempta, quan es veu provat per una temptació. Déu no té cap mala intenció ni tempta ningú. La temptació ve dels gustos propis de cadascú que l'atreuen i el sedueixen. Aquests gustos engendren el pecat, i el pecat consumat engendra la mort....Ell ha decidit lliurement que la proclamació de la veritat ens fes néixer a la vida” (Jm 1,12-18).

La saviesa de Deú i la guia dels seus manaments són instruments pràctics que ajuden a realitzar aquest discerniment. Alguns cristians manifesten certa prevenció als manaments perquè consideren que, d’alguna manera,  impossibiliten una vivència adulta de la fe. Però el respecte als manaments de Déu és un missatge clar del nucli dur de la fe del poble d’Israel. Isaïes ho recorda "Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'instrueixo per al teu bé i t'indico el camí que has de seguir. Ah, si haguessis fet cas dels meus manaments!. La teva felicitat i el teu benestar es desbordarien" (Is 48,17-19). Però els manaments que Jesús ens deixa són lleugers i entenedors. A la pregunta d’un mestre de la llei sobre quin era el manament més gran Jesús respongué: “estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. 39 El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. 40 Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos”  (Mt 22,37-38). La resta, les normes fetes per humans, son preceptes que han d’estar al servei dels dos grans manaments donats per Jesús.