dissabte, 31 de juliol del 2010

Llibres per el temps de vacances

Ha arribat el dia d’aturar momentàniament el blog per ser temps de vacances. Espero que els meus amics del blog puguin fruir d’aquest temps de descans i aprofitin el temps per alimentar també l’esperit . Per ajudar, proposo la lectura d’alguns llibres. Són els que m’he endut, a un petit poble del pre-Pirineu català on em perdo tot sovint., Vilanova de Meià. Són uns quants llibres que penso gaudir durant aquests dies d’estiu. Alguns són nous llibres o relectures de coses ja vistes. No sé si podré amb tots, però ho intentaré. Si puc, a mitjans d’agost faré una nova recomanació. El retorn serà el primer dia de setembre

Antoni Vives - El somni de Farringdon Road – La Magrana
Kazuo Ishiguro –Nocturns - Empúries
John Heilemann i Mark Halperin – El juego del cambio – Planeta
Antonio Soler – Lausana – Mondadori
Robert Kuttner – El desafío de Obama – Algón editores
Michele Falci – La experiencia y la esperanza – Fundació Rafael Campalans
Josep Maria de Sagarra – Vida privada – Labutxaca
W.B. Yeats – Antologia Poetica – Lumen
Brian Goodwin – Las manchas del leopardo – Tusquets editores
Joseph Ratzinger/Benet XVI – Jesús de Natzaret – Claret
VV.AA. – La Bíblia – Qüestions de Vida Cristiana nº 236

Bon estiu i bones vacances

divendres, 30 de juliol del 2010

Revisitar la politica XVII - Etica politica

IL'oblit arrossega la pèrdua de referents ètics i davant l'absència d'aquests el poder es sacralitza. Pel comportament d'alguns polítics es pot tenir la impressió de que, davant el desprestigi que sembla tenir tot allò apareix fortament ple de referències ètiques, el que domina es " és l'afany o el desig d'aprofitar-se i treure profit de qualsevol oportunitat que es presenti...Ja ningú parla de transformar, millorant-los, els mecanismes d'un sistema; ja tots s'ocupen de treure profit ... ( les coses) funcionen malament, però si viu bé. S'està perdent el futur, però s'ha guanyat el present" . (Aumente, J. ¿Por qué negarse a lo existente?. El País 20 Octubre 1987 p.18) . I és així com, davant l'opinió pública, va prenent cos la sospita que els governants de les nostres democràcies estan més interessats a buscar, en "la major part de vegades,en primer lloc, els seus propis interessos i el dels seus amics de grup polític, la seva preocupació major és tornar a sortir vencedors en les eleccions que vénen, sense fixar-se suficientment en el bé del poble. No pretenen un programa a mitjà i llarg termini, els és suficient la moderada reforma que intenten momentàniament" .(Miret Magdalena,,E. Socialismo,¿para qué?. El País 30 Abril 1987.p.12(. Al final el que resulta censurable dels diferents escàndols polítics associats a l'ús del poder en benefici propi són "les facilitats d'enriquiment que el poder genera" (Cebrián, J.L. "Una cuestión estética" EL País 4 Febrer 1990 p.11.

El prestigiós politòleg I. Dror en el seu informe al Club de Roma sobre la governació mundial destaca que la majoria de governs i polítics dediquen poca atenció a la qüestió moral (Dror,Y. "La capacidad de gobernar". Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, Barcelona 1994. página 180-182.. Segons ell això es deu a les següents raons (hem resumit les principals idees):

"Primer: la idea fal·laç que les eleccions són una via que garanteix trobar als polítics adequats".

"Segon: la cultura occidental moderna és testimoni d'una degradació general de conceptes tals com «el deure»".

"Tercer: l'adoració d'homo economicus".

"Quarta: l'èmfasi en els «drets humans» sense massa preocupació per les responsabilitats i deures humans".

"Cinquè: la divulgada degradació del consens en els nivells morals que s’han d'observar en la vida pública lligats al buit moral de la vida privada, crea una cultura general on els valors estan absents".

"Sisè: la nostra cultura democràtica igualitària mesura als polítics jerarquitzats i als funcionaris com si fossin «gent corrent» rebutjant l'exigència de condicions morals «elitistes»"

dijous, 29 de juliol del 2010

Obama i el lideratge transformacional

Recomano vivament llegir el llibre de Robert Kuttner El desafío de Obama. La crisis y el poder de una presidencia por el cambio publicat per Algon Editores. L’autor, conegut analista polític, identificat amb el pensament lliberal progressista, descriu amb rigor el camí d’Obama a la nominació presidencial i els principals reptes que haurà d’enfrontar un cop escollit president dels Estats Units. L’originalitat del llibre és que fou escrit publicat poc abans de que Barack Obama guanyés les eleccions. El lector trobarà perfectament descrites les virtuts del lideratge d’Obama i la descripció dels temes que havia d’integrar en la seva agenda política en el cas que fos escollit president.

Robert Kuttner, cofundador de la revista política The American Prospect i soci Demos reconegut think tank, insisteix que Obama practica un lideratge de nou tipus, per això és percebut com a singular i diferent als polítics del seu entorn. Practica el lideratge transformador, segons expressió de James MacGregor Burns, gran teòric d’aquests temes. Aquest model de lideratge pretén que les persones es comprometin activament en la construcció de la societat aportant el millor de cadascuna d’elles. Això és el que Kuttner identifica que vol fer Obama per treure els Estats Units de la seva situació de crisi econòmica i de lideratge mundial.

Val la pena llegir amb atenció aquest llibre. Està escrit des de la sensibilitat d’una persona progressista, amant de la llibertat i defensora de l’Estat com a mecanisme corrector de les injustícies socials. L’anàlisi de Kuttner proporciona les bases teòriques per comprendre la naturalesa del lideratge polític transformacional i com es pot construir una agenda de canvi social progressista. Salvant totes les distàncies, moltes de les propostes de Kuttner són aplicables a la realitat política del nostre país i a altres institucions, com l’eclesial, que no són polítiques. Lectura obligada per politòlegs i assessors de campanya i de govern.

dimecres, 28 de juliol del 2010

La llibertat individual, els drets dels toros i la porta oberta

Escric aquest comentari un cop coneguda la votació del Parlament de Catalunya prohibint les corrides de toros i posposant per un altre moment la decisió sobre els correbous. Alguns polítics, per justificar el seu vot favorable a la prohibició, tot i emprant paraules diferents, han vingut a dir que aquesta decisió fa millor al país. ¿Per què el fa millor?, ¿els que han votat en contra de la prohibició s’alineen amb els que fan dolent el país?, ¿què és un país millor?.

El debat polític sobre les corrides ha estat inconsistent i, en bona part, ha estat dominat per molts aspectes emotius amb alguna càrrega identitària camuflad. El sentiments, tot i ser necessaris en i per la política, han d’anar de la ma de la raó i de la responsabilitat, especialment en el moment de la presa de decisions. Això no s’ha donat en aquest cas. Molts catalans són partidaris de les corrides i també volen el bé del país. Novament en un debat polític s’ha colat el maniqueisme dels que volen el bé contra els que no. Com si Catalunya avancés per la contraposició de les forces del bé i del mal. Catalunya no és pròpiament una qüestió moral tot i que té consideracions morals.

¿Ha estat la decisió del Parlament la correcte?. Personalment crec que no, perquè penso que la mateixa pregunta generava una tensió moral que havia de resoldre’s per una altra via. Era evident que el Parlament havia d’escoltar la proposta de la Iniciativa Legislativa Popular, però podria haver decidit en uns altres termes perquè, en la mateixa pregunta feta als diputats sí que contenia un desafiament a la moral política. El que el Parlament català implícitament decidia era com resoldre el conflicte que es produeix entre l’exercici d’un dret vinculat a la llibertar personal i l’emparament dels anomenats drets dels animals. La coexistència de l’exercici de la llibertat personal i la protecció dels animals no sempre resulta harmoniosa. Quan sorgeix el conflicte cal procurar resoldre’l sense lesionar els drets individuals. Amb la decisió d’avui, els diputats partidaris de la prohibició no han tingut en compte aquesta consideració. Han volgut resoldre en un vist i no vist, allò que el temps hauria situat en el seu punt just. Per tot això està per veure si Catalunya ha millorat o ha empitjorat en relació al respecte a les llibertats individuals més enllà de la decisió sobre les corrides. Amb la decisió d’avui tinc la impressió que, volent aconseguir protegir millor als animals, actitud positiva i necessària, la singularitat de la decisió ha fet que, sense adonar-se s’han alterat els propis valors morals de la llibertat de les persones madures. Així, ara han estat les corrides de toros, més endavant alguns ciutadans poden aspirar que el Parlament legisli a favor dels seus punts de vista moral particulars. Només caldrà promoure una Iniciativa Legislativa Popular. La porta ja està obert.

dimarts, 27 de juliol del 2010

La llengua dels immigrants


Avui s’ha fet públic el resultat d’una enquesta sobre l’estat de la llengua a Catalunya. Els resultats demostren que encara cal recórrer força camí per consolidar el català, especialment el seu ús entre els nous catalans. Recentment, la fundació ACSAR ha presentat un estudi basat en una àmplia enquesta encaminada a saber la percepció de la realitat social dels ciutadans catalans d’origen estranger. L’objectiu de l’anàlisi era determinar com la població immigrant veu la realitat més propera a partir del coneixement de la seva situació vital i de les relacions que estableix amb el país d’acollida. L’estudi s’ha fet a partir de 800 entrevistes personals a tot Catalunya a partir d’una mostra estratificada per afixació no proporcional segons àmbits territorials. La selecció dels individus a entrevistar s’ha realitzat a partir de quotes creuades de sexe i edat i de quotes amb les principals nacionalitats d’origen.


En relació a l’ús de la llengua les dades mostren que el castellà és la llengua principal dels entrevistats, tot i que la majoria conserva l’idioma del seu lloc d’origen, especialment a casa. La presència del català a la vida diària és mínima. El 54,5% utilitza el castellà a casa, el 84% amb els amics i el 94,6% a la feina. Només el 6,6% fan ús del català amb els amics i el 11,6% a la feina. Les dades es modifiquen en relació a les persones que estudien. En aquest cas el 68,2% fan servir el castellà i el 46,9% en català en els centres d’estudi.

La gran majoria dels entrevistats dominen el castellà, mentre que en el cas del català un de cada cinc no l’entén i un 55% no el sap parlar ni una mica. El 84% entenen el castellà i en 42,1 entén el català correctament. El 75% llegeix el castellà i un 27,8% llegeix el català correctament. Un 75,2% parla el castellà i un 11,5 para el català correctament. Un 63,2% escriu el castellà i un 8,8% escriu el català correctament. Per països d’origen es llatinoamericans són els que més entenen el català, un 63,2% i els africans en general són els que tenen més dificultats per entendre el català. El 65,9% de la població xinesa manifesta no entendre gens el català i un 54,6% diuen el castellà.

dilluns, 26 de juliol del 2010

La intimitat del dol

Sempre m’ha incomodat trobar la mirada d’una persona morta a la portada d’un diari. He tingut la mateixa sensació al veure les fotografies de los dues noies catalanes mortes a la tragèdia de Duisburg. La seva mirada somrient contrasta amb la certesa de la seva absència. Per això em torno a pregunta: ¿cal mostrar aquestes imatges?, ¿és necessari furgar en el dolor de la seva família?, ¿el meu dret a la informació justifica ignorar el respecte degut a la intimitat del dol?.

No crec que la morbositat ancestral dels humans justifiqui ser alimentada pels medis de comunicació. M’agradaria que aquests fessin més pedagogia alhora de compartir les notícies. La família dels difunts tenen dret a no esglaiar-se al veure novament les imatges dels seus estimats en portades dels diaris o obrint els telenotícies. No puc apropiar-me del dol d’aquestes famílies i dels amics d’aquestes noies. Hi ha una cultura dominant instal·lada en la vulneració continuada de la intimitat. Uns perquè són famosos, altres perquè són persones públiques, polítiques o de la fràndula i altres perquè el maleït atzar les ha fet protagonistes d’una tragèdia. No, gràcies. Deixem que els record sigui patrimoni de la família i dels amics.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Política i sentiments

La política són sentiments. La sentencia del Tribunal Constitucional ha generat una emoció forta a tota una generació de catalans que no tenien aparentment cap gran ideal a defensar, mes enllà de les agitacions abstractes. Ara Catalunya esdevé un eix de mobilització emotiu. EL clam d’ “Adeu Espanya” esdevé una síntesi de les emocions que troba sortida en el clam genèric de la independència, tot i que després no es manifesti massa en la intenció de vot. La sortida política tradicional a la crisi té dificultats afegides.

Una primera prové dels signes que venen d'Espanya. Els polítics espanyols no ajuden a resoldre emotivament el problema de Catalunya. Es pensen que es tracta d’un problema que afecta als catalans, sense adonar-se que també els afecta amb ells. No volen sentir parlar de renovar el pacte constitucional. Són insensibles a renovar el consens emocional que va significar fer i aprovar la Constitució. El 60% dels catalans d’avui són fills de la Constitució, però no l’aprovaren. No tenien edat per fer-.ho. La segona dificultat és la distancia que una part de la ciutadania expressa amb la classe política catalana. En uns trams de la població la distància es percep com un abisme. Tampoc l’independentisme aconseguirà resoldre aquesta separació. Hi ha un tema més de fons.

Una part dels catalans, especialment els sectors joves, consideren que la classe política es troba instal·lada en una escenari on tothom té assumit el seu paper. Afirmen que hi ha una interpretació benestant de la política lligada a un sosteniment ambigu en el poder. No fora estrany que aquest sector de la societat, capaç de mobilitzar-se per causes idealistes, busquessis nous lideratges menys contaminats, mes purs, pel sistema polític. En aquest punt és on individus, poc associats a la política tradicional, poden emergir com alternativa de renovació. Amb una mica de marketing polític; una bona gestió de la imatge; un pla de comunicació fonamentat en tòpics sobiranistes o independentistes i sense cap visió política global, i apel·lant a un futur messiànic algú pot emportar-se un quants vots decisius a l’hora de confeccionar el panorama polític a Catalunya.

dissabte, 24 de juliol del 2010

Reinvetar la política XVI. Impacte destructor de l'oblit

La majoria de partits polítics han procurat sempre identificar-se amb alguna de les grans tradicions integrades en el que denominem com a pensament modern. Però un dels signes del nou escenari polític dels darrers temps és que aquestes ideologies polítiques obliden l’origen de les seves tradicions genuïnes. Davant la necessitat d'atreure el màxim nombre de vots al mercat polític els partits han d’estar "preparats per entrar en coalició amb altres partits, reduint l'abast dels plantejaments polítics fonamentals" . (Off,C. “Partidos políticos y nuevos movimientos sociales” Editorial Sistema, Madrid 1988:63)

El principal resultat d'aquesta estratègia és que els partits s'obliden dels trets i signes que, durant anys, havien constituït la seva identitat i diferenciació en l’arena política. Aquesta actitud dels partits polítics concorda amb la manera d'entendre la política per part d'amplis sectors de la societat: "la crisi dels partits polítics tradicionals té molt a veure amb el pragmatisme que els votants exigeixen avui als líders polítics amb vista a que demostrin abans de res capacitat per gestionar amb eficàcia els assumptes i recursos públics. Poca ideologia, poca política i creixent pragmatisme són les característiques dels grans partits polítiques durant l’època del desenvolupament de l’Estat del Benestar, perquè en el mercat polític, en el qual competeixen per la captació del vot, una àmplia franja de l'electorat no demanda models de societat diferents al vigent, sinó que es gestionin i administrin amb eficàcia els recursos segons el model de societat que hi ha" González Temprano i Torres Villanueva,E. "El Estado del Bienestar en los países de la OCDE" Ministerio de Trabajo y Seguridad Social Madrid 1992 pàg.14

divendres, 23 de juliol del 2010

Alfonso Carlos Comín i Joan N. García Nieto


Avui fa 30 anys de la mort de l’Alfonso Carlos Comín i 16 del Joan Nepomuceno García Nieto. Dues persones que tingueren molta transcendència en la meva vida. El seu testimoniatge, que tingué la sort de viure’l a curta distància i amb molta complicitat, em transmeté uns valors que encara perduren. Amb ells compartí l’esperança de la utopia cristina social i política.

Foren homes de fe i de compromís profund. Ambdós tenien itineraris similars. Eren fills dels vencedors de la Guerra Civil. Però el contacte amb la realitat social els transformà. Des de l’experiència cristiana emprengueren a descobrir que els pobres de l’Evangeli tenien rostre encarnat en els treballadors, els camperols, els estudiants i en tota persona que lluitava per la justícia. L’enginyer Comín i el capellà jesuïta García Nieto optaren pels pobres com a compromís vital. La justícia que brolla de la fe els acompanyà tota la vida. Visqueren l’efervescència del Concili Vaticà II i la lluita per la democràcia a Espanya. En aquests combats forjaren un discurs teològic i polític que trancava els esquemes eclesials i polítics tradicionals. Gràcies a la seva visió moltes persones maduraren en la fe i en la política.

Tant anys després continuo sentint la seva absència com a desorientació pròpia. Ells sempre havien mantingut viva la tensió entre el present el futur que no és però és esperat. Mes d'un cop m'he trobat perdut buscant com resoldre aquest conflicte. En aquests moments m'hauria agradat discernir els signes del temps gaudint de la mirada clara de l'Alfonso i el gest humil i murri d'en Nepo. Els amics fa molts anys que ens han deixat. Els que els recordem, hem de saber explicar que no fa masses anys existiren uns homes, de fe i d'esquerres, que foren un exemple per tota una generació de cristians i persones progressistes. Mantenir viu aquest record, a les generacions d’avui, és l’aportació que podem fer els que tinguérem la fortuna de compartir una part de la vida amb ells.

dijous, 22 de juliol del 2010

La cara oculta de la mesquita de Lleia

L’ajuntament de Lleida ha decidit tancar provisionalment la mesquita del carrer del Nord per incompliment reiterat de les normes d’aforament circumstància que ha posat a les persones que hi havia a l’interior de l’establiment en una situació de risc important, pel que fa a la seva seguretat. La junta directiva de la mesquita ha ignorat repetidament els requeriments fets amb anterioritat per l’Ajuntament per que es respectés l’aforament. La suspensió d’activitat de la mesquita durant quinze dies, no obstant, no impedeix l’exercici de la pregària del divendres ja que durant els mesos de juliol i agost l’ajuntament ha cedit a la comunitat un espai als Camps Elisis per fer-se servir com a lloc de culte. Cal recordar que aquesta comunitat, durant els mesos d’estiu, es veu incrementada pels temporers de recollida de la fruita. El que cal debatre a partir del fet de Lleida no és l’ús d’un espai de culte, sinó l’actitud de confrontació adoptada per alguns dels dirigents de la comunitat musulmana del carrer del Nord al portar les coses al límit.

Durant aquests dies la junta de la comunitat musulmana del carrer del Nord té temps per meditar si la seva actitud, el sentit i els resultats de la seva estratègia. Dubto que aquest junta sigui prou lúcida. L’ajuntament i altres persones han intentat en diverses ocasiones que aquestes persones siguin sensates. Però no ho han aconseguit. La qüestió és que aquests dirigents musulmans no volen ser sensats perquè la seva estratègia és precisament la confrontació amb la societat occidental. Per això, els musulmans centrats de Lleida no tenen més remei, si realment volen viure i practicar amb condicions la seva religió, de canviar ràpidament de dirigents. La dinàmica del rigor fonamentalista basada en la continuada provocació, la desobediència i l’enfrontament d’alguns dels dirigents de la comunitat del carrer del Nord està portant als musulmans de Lleida a l’abisme. Cada cop estaran més aïllats socialment. Tot per culpa de quatre fonamentalistes que controlen com ningú la comunitat.

Sembla que els musulmans de Lleida només tenen dues alternatives. La primera és continuar amb els dirigents actuals de la comunitat. La seva estratègia es tancar les portes de diàleg amb la societat i atrinxerar-se amb la puresa de l’Islam dels primers seguidors de Mahomma. Es creuen cridats a la regeneració de l’Islam de les contaminacions occidentals. El resultat d’aquesta visió és ben evident: l’autarquia. Els promotors d’aquesta visió no tenen masses resultats a presentar a la comunitat. Tingueren la possibilitat de construir una mesquita nova i no han aconseguit els diners. En aquest sentit el temps s’ha esgotat i han perdut la seva oportunitat. En lloc d’això, han aconseguit que l’Ajuntament hagi tancat la mesquita del carrer del Nord. ¿Quins altres resultats més poden mostrar a la comunitat musulmana?.

Però hi ha una segona alternativa. La sensata. Canviar l’actual junta directiva i escollir a unes persones que treballin per la prosperitat i integració de la comunitat creient en la societat. Cal crear les condicions perquè aquest canvi sigui possible. La comunitat musulmana de Lleida ha de comprendre que avui, tal como estan les coses, no es concebible que sigui possible construir la nova mesquita, en els termes acordats en el seu moment, sense un compromís actiu de la comunitat per respectar les normes de convivència. Ben segur que amb una junta sensata i moderada dialogant i oberta, la construcció de la nova mesquita podria tenir un altre ritme. Fora una temeritat donar facilitats perquè l’actual junta de la comunitat del carrer del Nord liderés el procés de la nova mesquita. Cal que la comunitat musulmana de Lleida ho sàpiguen i que la pressió social deixi ben clar que els respecte religiós porta associat també l’acceptació d’unes normes de convivència pensades per afavorir el bé de la majoria dels ciutadans. L’Ajuntament de Lleida ha donat un positiu pas endavant, ara cal que la comunitat musulmana assumeixi les seves responsabilitats.

dimecres, 21 de juliol del 2010

Còrdova, un bon nom contra la islamofòbia

La ciutat de New York està agitada per la construcció d’una mesquita i un centre cultural musulmà al costat del lloc que ocupàvem les torres Bessones. S’han disparat totes les alarmes. La permissivitat nord-americana està perdent terreny per les pors que ha encès aquest projecte. El nom del projecte és, Córdoba House, en honor al clima de tolerància i diàleg que representà la ciutat del califat omeia. Ciutat que fou gran centre cultural i científic del seu moment.

Novament l’islamofòbia sembla imposar-se a la raó. Novament, les pors atàviques es camuflen sota la intolerància a l’Islam. Novament, l’estupidesa ofusca el pemsament. Perquè cal ser curt de mires per no adonar-se que el millor combat contra el fonamentalisme és obrir ponts culturals per avançar cap la aculturació de l’Islam. Aquest és l’objectiu del Cordova House. Els seus promotors volen aportar una sentit de pertinència cívica i cultural a uns nord-americana descendents d’immigrant musulmans i que, després d’una segona o tercera generació, encara es senten estranys a casa seva. Què estúpids som alguns cops els humans. D’aquesta tonteria en viuen el que alimenten la bèstia de l’odi.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Zapatero y Obama. Dos líders, dos lideratges, dos tempos verbals


La irrupció d'Obama en l'escenari polític va permetre transformar la dinàmica de l'espai polític nord-americà. Aquest va ser el seu desafiament inicial per guanyar les eleccions. Per canviar Estats Units era necessari canviar primer la mentalitat de les persones. Per a això calia transformar les claus dels missatges polítics i revolucionar els propis referents de l'acció política. Amb l'anunci detallat dels problemes de la societat i l'apel·lació implícita del “Yes, we can” Obama va proposar a la societat americana abandonar les bases polítiques de les etapes anteriors i va animar als nord-americans a ser responsables en la descoberta de les solucions als problemes que els preocupaven. Obama, en lloc de parlar de grans promeses, pròpies de qualsevol model messiànic de la política, o de fomentar l'agressivitat cap a suposades amenaces d'enemics exteriors destructius, va situar als ciutadans nord-americans davant la seva realitat i apel·là al compromís responsable per canviar la societat.

La paraula favorita d'Obama era vosaltres i transmetia a la societat nord-americana una visió inspirada en un model social poc jerarquitzat, basat en els vincles humans generats des de la llibertat individual. Per a això, Obama no va dubtar en presentar un missatge electoral que tenia a les persones com el seu eix central. Els seus verbs més utilitzats en la campanya van ser “treballarem, actuarem, lluitarem, afrontarem”. Eren verbs que traslladaven part de la responsabilitat als ciutadans. Eren paraules plenes de complicitats i proximitat. La campanya de Barak Obama ensenyà com a través del lideratge polític es poden transformar les comunitats polítiques aparentment instal·lades en el major desinterès o desconfiança cap al món polític i alinear-les cap a la transformació de la societat.

El rigor dels plantejaments d'Obama i l’estil del seu lideratge polític contrasta amb el comportament d’altres dirigents mundials. Unes paraules de José Luis Rodríguez Zapatero en el darrer debat sobre l'estat de la Nació de la setmana passada em serveixen per il·lustrar aquesta disonància.. Segons els titulars de premsa el president del Govern espanyol, va utilitzar expressions del tipus “Tomaré las decisiones que España necesite aunque sean difíciles. Voy a seguir ese camino cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste”. Es pot apreciar que com, en els moments claus de la intervenció, la diferència de la persona verbal fou important. El recurs retòric del President del Govern espanyol evidencia una comprensió del lideratge diferent a la feta servir per Obama. Curiosament, mentre el sistema presidencial nord-americà justificaria l'ús de la primera persona del singular i el sistema polític parlamentari espanyol, com a molt apel·laria a la primera persona del plural, la realitat no demostra que sigui així. Tot el contrari. Els papers estan canviats. Dos presidents, dos líders, dues persones i nombres gramaticals diferents i dos maneres diferents d’entendre el lideratge.

dilluns, 19 de juliol del 2010

Impacte emocional de la política


Deia Francisco Fernandez Ordonez, dirigent d’UCD mort prematurament, que no creia en la política de gestos, però que hi havia gestos que definien una política. Això mateix vaig pensar al veure la fotografia que un va publicar per il•lustrar un reportatge sobre un dia d’un polític al Parlament espanyol. És un polític sense rostre perquè tan se val qui sigui. Es tracta d’un polític molt ben valorat per la ciutadania i una persona que defensa amb convicció i fermesa les seves idees. És un polític bregat en moltes batalles i poc cremat en l’experiència de govern. Sempre està a punt per assumir alguna responsabilitat superior. Cop a dirigent polític té un bon domini de l’escena i l’arena política. Fa unes anàlisis acurades, tot i que alguns cops tinc la percepció de que darrera de les seves paraules hi ha una excessiva dosi de moralina que m’incomoda.

Al veure la fotografia del diari m’he sentit afectat. La confortabilitat de la suite m’ha incomodat. Entenc aquest polític es trobi còmode i bé, i que això li permeti fer millor la seva activitat parlamentària. Però, ara que des de la tribuna del Parlament es demana austeritat, contenció, estalvi i es redueix els sous dels empleats públics, la imatge de la suite mostra que hi alguns polítics que viuen en una direcció contrària. Tinc disgust amb aquesta imatge perquè hi ha gent que m’ha fet preguntes i altres que m’ha donat respostes. Ni m’han agradat algunes de les preguntes ni he trobat encertades certes les respostes.

Les imatges tenen un impacte major que les paraules. Les imatges provoquen un gran impacte emocional. Malament si aquestes emocions fan dubtar de la política, perquè la societat necessitat de la política. Però algunes imatges o algunes comentaris que es troben en els diaris deixen entreveure que no tothom entén la política de la mateixa manera. M’agradaria que un dia un periòdic expliques com és la vida quotidiana de molts diputats i diputades. Seria molt pedagògic i ajudaria a que els ciutadans comprenguessin el grau de precarietat i renúncia personal que han assumit aquests homes i dones per tal de representar els interessos dels ciutadans en les institucions polítiques. És evident que hi ha gestos que defineixen una política, que hi ha imatges que mobilitzen les emocions i, alguns cops, gestos i imatges, provoquen decepcions.

diumenge, 18 de juliol del 2010

London river, magnífica pel·licula religiosa


Per fer cinema religiós, no cal fer pel·lícules pietistes o guions on la fe sigui l’eix central de l’argument. El llenguatge cinematogràfic té molts recursos per explicar una història on els valors humans i religiosos esdevenen centrals. Alguns cops, la narració són imatges que expressen sentiments, conviccions i valors plens de significació religiosa. Això és el que ha fet el director francès d’origen algerí Rachid Bouchareb amb London river. La pel·lícula explica els sentiments i vivències de la senyora Summers, anglesa de profundes conviccions religioses i plena d’estereotips vers els musulmans, i el senyor Ousmane, musulmà d’origen senegalès i d’àmplia bonhomia, ambdós atrapats per l’angoixant recerca d’uns fills desapareguts durant els atemptats islamistes del 7 de juliol de 2005 a Londres.

La circumstància de compartir la recerca dels fills perduts apropa als dos personatges després d’uns primers moments de gran ignorància pels recels de la senyora Summers. Mentre que el senyor Ousmane, estrany en un país que no és el seu ni entén, ell és un subsaharià que treballa a França des de fa molts anys, troba el suport en la seva comunitat de fe; la senyora Summers està sola en la recerca de la seva filla perquè els seus no li presten massa atenció. Poc a poc, els personatges que perfilen la història, la majoria són musulmans. Bons musulmans enfront als terroristes que eren islamistes radicals. El propi senyor Ousmane l’angoixa la possibilitat de que el seu fill s’hagi radicalitzat i sigui un dels autores de l’atemptat. El responsable de la mesquita deixa clar que la religió musulmana no és font de terrorisme, ells van al lloc de culte a pregar no a fer política o ser terroristes. A mesura que el pare i la mare busquen els seus fills, els dos personatges s’apropen com a persones i la seva humanitat esdevé el punt de trobada que capgira les seves vides. La progressiva assumpció del sofriment per l’evidència definitiva de la mort dels seus fills en l’atemptat densifica els seus valors profunds de solidaritat i compassió. El dolor compartit, la descoberta del mateix sofriment, fa que la senyora Summers abandoni la seva arrogància benestant i assumeixi que el senyor Ousmane també plora la mort del seu fill. El dolor, el sofriment transforma el cor de les persones.

Cal destacar, a més de la direcció de Rachid Boucharebla magnífica interpretació de Brenda Blethyn, la mare petit burgesa cristiana patriòtica i el gest interpretatiu de Sotigui Kouyaté, actor nascut a Mali recentment traspassat que amb la seva mirada i el seu caminar trencadís omple d’humanitat la pantalla. Recomanació absoluta de veure aquesta pel·lícula.

dissabte, 17 de juliol del 2010

Reinvetar la política XV. Els partits catch all

Una de les característiques del model de confrontació política és la manera com els partits assumeixen les campanyes electorals. L'anàlisi d'aquest comportament ens demostra que "la política competitiva entre els partits estimula al fet que aquests facin promeses encara més exorbitants" (Johnson,N. El Estado de bienestar en transición, Ministerio de Trabajo y Seguridad Social, Madrid 1990:57) , de tal manera que sempre "es dóna sempre una tendència a l'elevació de les exigències i a la sobrecàrrega del sistema polític, en quedar difuses les conseqüències secundàries de les exigències" (Off,C. “Partidos políticos y nuevos movimientos sociales” Editorial Sistema, Madrid 1988:41) . Davant la necessitat de competir al mercat polític apareix els partits “catch all” que expressen la idea de que són partits que “ho agafen tot” o el partit “on tothom hi té cabuda”.

Una de les conseqüències d'aquest fenomen és que els partits diversifiquen la seva oferta ja que busquen "la lògica de «diversificació del producte» en el sentit que tracta d'interessar a una multitud amb reivindicacions i preocupacions diferents" (Off.C. “Partidos políticos y nuevos movimientos sociales” Editorial Sistema, Madrid 1988.64).El partits amplien il·limitadament les seves ofertes electorals davant la necessitat d'aconseguir una àmplia base electoral,. Això incrementa les expectatives inicials dels ciutadans que després es torna en frustració en constatar que quan els partits arriben en poder són incapaços de complir el promès: en uns casos perquè la realitat s'obstina a fer impossibles les promeses, en uns altres perquè mai es pensaven realitzar-les i en altres perquè els partits en governar renuncien, per un millor coneixement de la realitat, a desenvolupar les seves ofertes electorals. La progressiva pèrdua de la importància dels elements ideològics en la constitució de les identitats dels partits polítics fa que aquests cada vegada es decantin més cap a una consideració tecnocràtica de la política, especialment esbiaixada cap a les qüestions econòmiques en detriment d'altres qüestions.

Els partits polítics “catch-all” arraconen els seus referents ideològics i orienten la seva acció a les demandes del mercat polític. Això condueix a "una certa homogeneïtzació dels programes dels partits i a una política governamental en la qual no pot haver-hi profundes diferències amb els partits opositors" (González Temprano,A., Torres Villanueva,E. "El Estado del Bienastar en los paises de la OCDE" Ministerio de Trabajo y Seguridad Social, Madrid 1992:127.) . En ocupar els partits tot l'espai polític, els ciutadans creuen que la política únicament són els partits i els seus jocs de poder. Tota aquesta situació es projecta sobre el conjunt de creences i valors que predeterminen el comportament dels partits polítics i dels qui actuen sota les coordenades del polític. Els partits amb vocació de govern atents a aquests comportaments electorals procuren aportar sensació d'estabilitat i seguretat a fi de guanyar la confiança dels electors. Mentre que les formacions polítiques amb poques possibilitats d'aconseguir el govern d'un país, al no necessitar aquesta moderació, adopten plantejaments, aparentment, molt més radicals en recerca d'una clara diferenciació en l'espectre polític. Encara que aquesta radicalitat és ràpidament matisada en el cas d'assumir determinades responsabilitats de govern, especialment en nivells inferiors de l'administració.

divendres, 16 de juliol del 2010

Zapatero i la suposada contaminació laïcista



El bon diari capdavanter del periodisme català segueix la seva croada particular contra tot el que és socialista o s’apropi a la política dels socialistes. Cròniques, titulars ben destil·lats, fotos descontextualitzades o continuats articles d'opinió, avui mateix és un exemple, procuren escampar dubtes sobre la política dels governs de l’estat, de l’autonomia o, si és el cas, de l’ajuntament de Barcelona.

Avui aquest diari escampa que el president del govern espanyol preocupa al Vaticà perquè el seu laïcisme es projecte a Amèrica Llatina. Es posa com exemple la recent aprovació dels matrimonis de gais i lesbianes a Argentina. A partir d’aquest fet l’articulista elabora un discurs per alarmar d’un possible estat de tensió entre el govern socialista espanyol i els interessos vaticans. La seva tesi, sostinguda des de que el govern socialista emprengué diverses iniciatives legislatives entorn als drets dels ciutadans, és que Zapatero pot contaminar a Amèrica Llatina. Ja en aquella època, en el tercer pis del Palau Apostòlic del cortile di San Damaso, es comentava del risc de l’efecte Zapatero. Però tot quedà en un agitació més interessada que interessant. Reprendre ara aquesta sospita torna a ser una observació interessada.

No tinc la mateixa informació que esmenta el periodista en la seva crònica. Ni tinc la sensació de que les evidències senyalin en aquesta direcció. Els contenciosos del govern espanyol amb el Vaticà estan perfectament situats i, quan ha calgut, reconduïts a un àmbit de relacions plàcides. Les evidències indiquen que el Vaticà i el govern socialista de Zapatero tenen mes ressonàncies i complicitats que tensions o dissonàncies. L’alentiment de la nova llei orgànica de Llibertat Religiosa; les col·laboracions entre el govern espanyol i la diplomàcia de la Santa Seu en temes de geopolítica (l’alliberament dels disidents cubans n’és un exemple); els acords sobre el finançament de l’Església catòlica i la forma com fer-ho; o els acords sobre l’ensenyament de la religió en el sistema educatiu pública indiquen que hi ha un bon enteniment entre el govern espanyol i el Vaticà. És cert que hi ha alguns temes on els criteris són divergents, però això no es pot elevar a la categoria de distanciament o tensió. Sincerament, crec que el president Zapatero incomoda més a alguns sectors laïcistes espanyols. Només cal llegir les continuades cròniques d’un altre diari amb força pes a l’àmbit de l’Estat.

dijous, 15 de juliol del 2010

Viure com un gos

Hi ha vàries dites popular associades els gossos. Una d’elles és “tractar (o tenir) com un gos”. Això vol dir tractar algú molt malament, sense consideració, despòticament. Una altra expressió és “viure com un gos (o portar [o fer]) una vida de gos” que vol dir viure molt escarrassadament, sense poder fer altre que treballar. La cultura popular ha associat la vida dels gossos a moltes penúries. Però s’ha acabat. Ara, gràcies a la sensibilitat dels legisladors catalans, els gossos estan molt ben tractats. És més, quan algú abandona un gos, circumstància molt habitual, s’inicia un procés orientat a procurar el màxim confort al ca. L’ajuntament, el qual té la competència d’atendre aquestes besties repudiades pels seus amos, comprova si el gos porta un chip identificador. Si el duu, s’agafa al ca i se’l porta a l’amo de cor de pedra. Si no porta chip, circumstància més freqüenta del desitjat, l’ajuntament se’n fa càrrec del gos. Si pot, fa que algú l’adopti, sinó se’n fa càrrec de per vida del gos al cost de 7 euros per dia (promig segons els costos de les instal·lacions especialitzades).

L’alcalde que li toca assumir aquesta despesa li toca carregar un mort que li resta recursos d’altres coses. M’explicava l’alcaldessa d’un municipi petit al peu d’una autovia i amb un territori agradable per estirar les cames que cada any atendre els gossos abandonats és un cost fix que oscil·la entre 15.000 i 18.000 euros. Els que siguin alcaldes de municipis petits saben que aquest cost, aplicat a altres iniciatives més orientades als humans, pot fer meravelles. Davant l’elevat cost d’aquesta despesa, i atenent que els municipis estan immersos en una necessària reducció de despeses, fora bo que es revisés aquesta despesa fixa i poder destinar aquests recursos a altres prioritats més urgents. Quan tornin a ser èpoques de vaques grasses probablement es podran tornar a recuperar polítiques proteccionistes generoses. Però ara, pot ser cal revisar algunes decisions.

dimecres, 14 de juliol del 2010

La llibertat religiosa a l'Islam

He llegit amb atenció la notícia que la propera jornada mundial per la pau de l’Església catòlica, la que té lloc l’1 de gener del 2011, tindrà per lema “Llibertat religiosa, via per la pau” . Trobo molt encertat el lema. Els estudiosos dels conflictes indiquen que moltes guerres han tingut el seu origen per enfrontaments vinculats a la religió. La convivència de les religions en un món secularitzat i plural ha de ser una de les garanties per la pau. La pacificació entre els nacions, les tribus, les ètnies, les faccions passa per una pau en el cor de les persones i una comprensió que el fet religiós uneix en lloc de separar i enfrontar.

Per altre banda, la llibertat religiosa és una de les llibertats bàsiques dels individus. No es pot negar la llibertat individual de creure o no. Es propi de la naturalesa humana creure i, si és el cas, abandonar la creença. Personalment, estic convençut que l’ésser humà està avocat a la transcendència i la religió és l’expressió d’aquesta dimensió. Però, considero que forma part de la mateixa llibertat la renúncia a aquesta transcendència. Per això, la llibertat religiosa porta associada la possibilitat de la negació de la pròpia creença o, si és el cas, deixar-ne una per escollir-ne una altra. La llibertat religiosa té els límits propis de tota llibertat, el bé major expressat en la convivència lliure. Per això té sentit afirmar que l’autenticitat de la llibertat religiosa està en la recerca de la veritat i la veritat de l’ésser humà. Això permet excloure aquelles expressions religioses fonamentalistes que vulneren la dignitat humana.

Encara avui hi ha molts llocs del món que es limita l’exercici de la llibertat religiosa. Cal combatre aquestes formes de discriminació. En algunes ocasions, aquestes limitacions es donen en països que tenen una religió majoritària transformada en religió d’Estat. En nom del respecte dels Drets Humans cal denunciar aquestes situacions. Aquestes països han d’acceptar la discrepància religiosa i el lliure exercici de la llibertat religiosa. No es pot limitar als cristians l’exercici de l’evangelització. Avui, resulta inacceptable que alguns països de tradició islàmica expulsin a cristians acusant-los de proselitisme o impedeixin als cristians celebrar públicament i amb naturalitat la seva fe. Aquests països haurien d’avançar decididament en el camp del respecte de la llibertat religiosa i abandonar aquestes pràctiques incomprensibles. Sostenir aquests comportaments intolerants dificulta el treball moltes persones estan fent al nostre país, on el cristianisme és un inqüestionable referent religiós i cultural, per tal d’acollir amb respecte nous ciutadans que tenen altres expressions religioses.

dimarts, 13 de juliol del 2010

L'economia de la Santa Seu

Del 7 al 9 de juliol es va celebrar al Vaticà la XLV Reunió del Consell de Cardenals per a l'estudi dels problemes organitzatius i econòmics de la Santa Seu, presidida pel cardenal secretari d'Estat, Tarcisio Bertone. En un comunicat de la Santa Seu s'afirma que el balanç econòmic consolidat referent a l’exercici 2009 presentat per l'arquebisbe Velasio De Paolis, C.S., president de la Prefectura per als Assumptes Econòmics de la Santa Seu, va tancar amb un dèficit de 4.102.156 euros. Es tracta de la diferència entre els ingressos (250.182.364 euros) i les despeses (254.284.520 euros).

Les sortides s'atribueixen sobretot a les despeses ordinàries i extraordinaris dels dicasteris i organismes de la Santa Seu, en els quals presten servei 2.762 persones, dels quals 766 són eclesiàstics, 344 religiosos i 1.652 laics. Pel que fa al balanç consolidat 2009 de la Governació de l'Estat de la Ciutat del Vaticà, s'indica que la pèrdua va ser de 7.815.183 euros, un resultat més positiu pel que fa a l'any anterior, que va anar de gairebé 15 milions d'euros. Les persones que treballen sota la jurisdicció de la Governació són 1.891.

També es va presentar en la reunió el balanç de l’Òbol de Sant Pere, que està constituït pel conjunt d'ofertes que fan al Sant Pare les Esglésies particulars, sobretot en ocasió de la solemnitat dels Sant Pere i Pau, així com de les contribucions que fan arribar els instituts de Vida Consagrada i Societats de Vida Apostòlica, les fundacions i alguns fidels. La quantitat recaptada en 2009 va ser de 65.688.141 euros, amb un augment dels donatius pel que fa a l'any anterior. "Les majors contribucions provenen dels catòlics d'Estats Units, Itàlia i França. També és significativa, en relació amb el nombre de catòlics, la contribució de Corea i Japó". Els bisbes, segons les possibilitats de les seves diòcesis, sobre la base del cànon 1271 del Codi de Dret Canònic, van aportar 25.066.541 euros, sent la contribució més rellevant la presentada per les diòcesis d'Estats Units, seguides per les d'Alemanya.

El comunicat conclou indicant que l'Institut per a les Obres de Religió ha donat 50 milions d'euros per a les activitats del Sant Pare

dilluns, 12 de juliol del 2010

Tot esperant a Benet XVI

La propera visita de Benet XVI a Barcelona és una oportunitat per mostrar el vigor del catolicisme català. A Catalunya, la religió està present en la societat secularitzada. Poden canviar les maneres de viure i celebrar la fe, però a Catalunya les religions ajuden a definir el caràcter de la societat. Dins de la pluralitat de les religions, el catolicisme segueix ocupant un lloc central. Catalunya no ha renunciat a les seves arrels cristianes. Els bisbes catalans, en el seu document “Arrels cristianes de Catalunya” explicaren de forma planera l’estreta unitat que hi ha entre l’Església catòlica i la realitat nacional de Catalunya. Anys després, el Concili Provincial Tarraconense, partint d’aquesta referència, renovà el compromís de catalanitat de l’Església catòlica.

Benet XVI ha de veure que Catalunya és una nació i que l’església catalana s’expressa a partir de la singularitat del fet nacional. Des de la seva catalanitat, l’Església catòlica ha donat personatges emblemàtics que han combinat la dimensió universal de la fe i el seu arrelament a la realitat social de Catalunya. Antoni Gaudí i Joan Maragall, des de les seves peculiaritats, expressen aquesta fidelitat universal , romana i catalana de l’Església catòlica. Això és el que els catòlics catalans hem de fer percebre el Papa en la seva estada del proper mes de novembre. Els carrers de Barcelona, el pla de la Catedral, la Sagrada Família han de donar testimoni viu de la realitat nacional de l’església catalana. Els catalans de fe i aquells que són respectuosos amb les creences hem de saber transmetre a Benet XVI aquesta realitat nacional. Hem d'estar presents en l’espai públic, amb respecte i humilitat, afirmant que a Catalunya l’Església catòlica és catalana i s’identifica amb els seu símbols; que la Mare de Déu de Montserrat i Sant Jordi són reconeguts amb consideració com els patrons nacionals i que la senyera, símbol nacional per excel·lència, ens identifica i uneix. La mirada de Benet XVI ha de contemplar aquesta realitat i els seus sentiments han d'emocionar-se sentint com el català és la llengua d’expressió litúrgica, religiosa i cultural.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Catalunya té un problema, Espanya també

Foto El Punt - Juamma Ramos

Veient el que diu la sentencia del Tribunal Constitucional a molts catalans només els queda afirmar Adéu Espanya. Aquest fou el sentir de molts dels manifestants d’ahir. La sentència del Tribunal Constitucional ha trancat la naturalesa del pacte polític que fou la Constitució. L’obstinació reiterada del Tribunal Constitucional a negar el fet nacional de Catalunya contradiu el propi sentit del pacte constitucional. Negar la raó històrica del fet nacional català prèvia a la Constitució anul·la l’esforç continuat del catalanisme polític de trobar l’encaix de Catalunya dins de la realitat d’Espanya. Però si la resposta és que, aquest encaix només és possible negant part de la identitat de Catalunya, llavors només queda una sortida: Adéu Espanya.

La irresponsabilitat del Tribunal Constitucional, com molt bé ha indicat el President de la Generalitat, José Montilla, és haver dinamitat la paciència del catalanisme polític d’aquests anys. Durant anys, polítics de molt diferent signe, han intentat que Espanya entengués el que és Catalunya i que a Catalunya es considerés el que representa Espanya. Negar novament el que és Catalunya situa a catalanisme polític sense massa espai de maniobra. Per això cal explorar noves vies. Ahir, als carrers de Barcelona hi havia un fort clam: independència. Això és un horitzó, ara nomes cal identificar la via política per anar-hi. És tot un procés i un repte. Mentrestant, el catalanisme polític hauria de refer els seus eixos d’acció política.

L’escenari és molt simple: cal canviar la Constitució. Algunes personalitats catalanes força influents afirmen que els fets evidencien l’esgotament del pacte constitucional. Per això cal un nou pacte polític per resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya. Perquè, arribats a on s’ha arribat, la resposta no és un acord de concessió política d’allò que el Tribunal Constitucional ha negat. Ja és massa tard i massa insegur. S’ha perdut la seguretat que oferia la garantia estatutària. Només cal recordar que el PP, gran instigador del recurs contra l’Estatut i promotor de recollides de signatures contra Catalunya, pot desfer allò que el govern concedeixi per reparar el dany del Tribunal Constitucional. El que cal és refer l’acord polític per el qual Catalunya continua dins d’aquesta realitat plural i diversa que és Espanya. Això vol dir, una nova Constitució on es resolguin els dubtes escampats per la sentència del Constitucional. Renunciar a aquesta via és deixar tota la iniciativa política, no als sobiranistes moderat, sinó als independentistes. A partir d’un punt, Catalunya pots emmirallar-se amb Quebec.

Per avançar cap al nou pacte polític constitucional cal una gran unitat política. Cal situar les visions partidistes en segon lloc i situar l’horitzó nacional en primer lloc. Ara, més que mai, la política catalana ha de traduir un estat d’ànim emocional dels catalans en iniciativa política. La manifestació d’ahir evidencià la desconfiança que una part de la ciutadania activa de Catalunya té respecte a la classe política. Hi ha sentiment creixent de desafecció d’una part dels ciutadans amb els seus representants. Per això les iniciatives polítiques a prendre en aquests dies posteriors a la manifestació del dissabte 10 de juny han de confirmar la connexió del sistema polític amb als sentiments dels ciutadans. S’imposa la unitat d’acció, la formulació d’objectius de defensa de Catalunya per damunt de les visions particulars. Calen polítiques de mà estesa a la unitat per conquerir allò que volen arrabassar-nos en els tribunals. Cal molta generositat per assumir que en els propers anys, més que polítiques partidistes calen polítiques d’unitat. Ara és el temps d’una gran coalició nacional en defensa de Catalunya. Recordem que la “llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia” fou el resultat d’una gran política unitària.

Per això cal donar passos polítics més agosarats. Cal trancar les lògiques dels beneficis partidistes i buscar la defensa de Catalunya per damunt de tot. Ara és el moment d’albirar l’horitzó de la unitat política per recuperar la dignitat i el sentiment de pertinència a Catalunya. Aquesta unitat política ha de tornar a reafirmar la dignitat de Catalunya i recuperar la iniciativa econòmica, cultural i espiritual sense les quals no és possible afirmar plenament la realitat nacional. Cal escoltar les veus que des de la societat reclamen als partits polítics catalans voluntat d’unitat. Cal que el proper govern de la Generalitat sigui generós i sensible al sentiment de país i durant els propers quatre anys tingui com objectiu refer el pacte polític entre Catalunya i Espanya sense oblidar a recuperar les altres dimensions que ens diferencien i identifiquen com a país. Això no pot ser l’obra d’uns contra els altres, és una obra d’una àmplia majoria política i social. Avui, més que mai, ens cal unitat política i emotiva.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Demà Sant Benet, el monestir de Montserrat està de festa


Novament el pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ha parlat clar i oportunament. Avui, dia de la manifestació per la dignitat dels catalans, ens ha recordat, en una magnífica entrevista als diaris Avui i El Punt, que “hauríem de sortir al carrer units. Si anem dividits no tenim tanta força. Hem de treballar aquesta assignatura de la unitat i l'hem d'aprovar en les coses que són fonamentals per al país”. Ha parlat de política des de la perspectiva d’una persona implicada però no vinculada a cap opció política. Ha estat clar quan ha insistit “hem d'intentar que després hi hagi un treball constant i únic en els temes fonamentals de construcció de país” perquè “veig que hi ha molta gent respectable per les responsabilitats que han tingut o pel coneixement que poden tenir del que va ser el pacte de les autonomies que diuen que s'ha acabat tota una etapa. És possible que l'etapa del pacte constitucional s'hagi acabat”.

La sensibilitat política de Josep Maria Soler no anul·la que és un home de fe, d’Església i, sobretot, un monjo. Així ho recorda evocant la figura del pare Sant Benet que demà es celebra la seva festa. La vida monàstica és una camí de cerca de Déu, però no d’aïllament del món. Per això el monestir de Santa Maria de Montserrat és “un monestir que viu el que es mou en el pensament actual i intenta confrontar-se amb aquest pensament i, és veritat, intenta fer veure certes incongruències que hi poden haver amb el pensament actual”. Com molt bé diu l’abat “Montserrat vivim entre el desert i la plaça del mercat” el monestir és desert perquè és “l'espai i un clima de solitud per a la vida contemplativa i de pregària i la plaça de mercat, que és allà on la gent viu, treballa i comparteix les seves preocupacions i els seus problemes”.

Com a monjo i Abat, i com home d’Església catalana està esperançat en el vigor del cristianisme. Creu que vivim una revifalla del sentiment religiós. Aquesta realitat obliga a modular el missatge de l’Església. “El llenguatge de l'Església és i ha de ser molt matisat i contrasta enormement amb el llenguatge mediàtic, de conceptes breus i sintètics d'avui dia. Fer formulacions sintètiques fa que se t'escapin conceptes importants. En tot cas, entenc que una assignatura pendent de l'Església és la comunicació. Cal trobar un altre llenguatge i uns altres mitjans”. D’aquí pocs dies farà 10 anys de la benedicció abacial de Josep Maria Soler. Han uns anys de vigor i consolidació d’una comunitat de pregària al servei de l’Església i societat catalana. L’Abat es sent satisfet d’aquests anys perquè veu que “la comunitat és viva, que continua tenint candidats que se senten atrets pel nostre model de vida, que és una comunitat que mira d'anar a fons en la pregària, que mira d'anar creixent en la vivència fraterna, en la comunió i estimació entre uns i altres i mira de continuar oberta i acollidora amb tothom qui ve”. Bona festa de Sant Benet.

divendres, 9 de juliol del 2010

Distorsió dels espais polítics

El panorama polític està molt allunyat dels principis que van animar l'aparició i la consolidació de la democràcia liberal. L'espai polític ja no és el lloc on es confronten i debaten les idees. En el seu lloc han sorgit múltiples escenaris on, a través de diversos acords, es perfilen les grans decisions que afecten a la societat moderna. L'espai polític ha perdut la seva funció de creació de consens social i de recerca de l'interès general. Ja que al costat de l'espai polític existeixen altres àmbits menys transparents a l'escrutini públic on es prenen decisions socialment importants. L'espai públic ja no és l'únic lloc del discerniment polític. Davant la seva debilitat els interessos particulars, una vegada confrontats, es resolen a través d'un complex mecanisme de negociació. J.M. Guéhenno ens adverteix de la possible tornada a l'egoisme polític doncs davant "l’absència d'un principi regulador reconegut per tots com a superior als interessos particulars, la tendència natural és, per a tots, la d'arribar el més lluny en la defensa dels seus interessos. En nom que caldria limitar-se?" (Guéhenno, J.M. . "La fi de la democràcia". Editorial Paidós, Barcelona 1995. pàgina 39). Com a conseqüència d'això es configura un escenari polític on el principi motor de l'acció política no és ja la recerca de l'interès comú o la cooperació per aconseguir-ho, sinó la confrontació de tots contra tots per aconseguir fer pevaler el poder personal davant el poder del veí. La societat es converteix en un mosaic d'interessos particulars sense visió globalitzadora.

La recerca de ràpides majories polítiques ha distorsionat els espais ideològics dels partits, ha provocat la pèrdua de radicalisme d'alguns o la seva accentuació en uns altres. Una de les tendències de les societats avançades actuals és la "desmitologització o pèrdua de força dels estereotips clàssics de dreta i esquerra. Assistim a una minva de les tensions ideològiques i a una flexibilització centrista dels partits a fi d’anar conquistant espai electoral. Això provoca una desradicalització del missatge ideològic" (Oller, D. "Cristians i present polític: una relació conflictiva" a Cristians i Política. II Simposi "Pensament en la FE" Cristianisme i Justícia. Quaderns "Institut de Teologia Fonamental" Barcelona, 1994. pàgina 38) i la devaluació dels elements claus i identificadors de cadascun dels partits polítics. El PSOE ha estat un dels casos més paradigmàtics d'aquesta situació, doncs amb el seu ascens en poder s'ha "trobat en la situació singular d'haver d'exercir alhora de partit de dreta moderada, de centre i d'esquerra, perquè tots els altres partits que haurien d'ocupar aquests espais han passat, passen o passaran per greus crisis internes" (Solé Tura,J. "Una reflexió per a tota l'esquerra" El País 5 Novembre 1986 p. 18.

dijous, 8 de juliol del 2010

De nou el Dragon Khan Cat

Els catalans dóna la impressió que, a vegades, estem tocats per la tramuntana. Hi ha un referèndum per aprovar l’Estatut d’Autonomia i la majoria dels que anaren a votar digueren que sí (74%). Però la participació en el referèndum fou més flaca de la desitjada (49,42%). Després, una força política que aspira a governar a Catalunya pretengué guanyar en el Constitucional allò que havia perdut políticament. De nou, la justícia prenia l’espai de la política. Al final el Tribunal Constitucional dicta sentència i modifica allò que el poble havia decidit, primer políticament i després en referèndum. La resposta airada fou immediata. El President de la Generalitat i altres càrrecs institucionals representatius, entre els quals hi ha els dirigents polítics catalans, es manifesten en contra de la sentència i demanen als catalans que es manifestessin perquè el país es sentia agredit. El propi President de la Generalitat afirmà que volia encapçalar la manifestació al darrera de la senyera perquè és la bandera que uneix als catalans. Per la seva part, una entitat, Òmnium Cultural, atribuint-se la representació de la societat civil, convocà realment una manifestació amb un lema que no agradà a tothom. Quan sorgeix el conflicte sobre quina pancarta, lema o senyera encapçala la manifestació no hi ha acord. Òmnium no vol renunciar a encapçalar la manifestació amb la seva pancarta i es resisteix a que les institucions polítiques estiguin al capdavant de la manifestació. En poques hores s’organitza un autosacramental que ha durat fins avui. Circumstància ben sorprenent.

Per sort, el seny s’ha imposat hi s’ha trobat una solució creativa que permet a tothom sentir-se còmode el proper dissabte. Després de la tempesta del ridícul ha vingut la calma del pacte i la negociació. Encara conservem aquesta virtut. Però darrera el conflicte s’evidencia que la societat catalana es troba fortament polaritzada. Per exemple, hi ha una organització privada, que voluntat integradora s’atribueix la representació de l’anomenada societat civil, i, en nom de la seva legitimitat, s’oposa a que als càrrecs institucionals escollits pel poble encapçalin la manifestació. ¿Conflicte entre societat civil i societat política?. No ho crec, però pot ser ens trobem en un nou estadi de l’arena política. Més aviat penso que ens trobem en lectura interessada de la realitat. Perquè la societat civil és plural, heterogènia, difusa i, segons com, líquida. Qui la vulgui representar ha d’acreditar la seva capacitat real de representar-la. Per més que Òmnium ho vulgui fer, tal com es diu en la seva declaració de principis: “Òmnium té la voluntat d’esdevenir el punt de trobada de la societat civil. Una casa comuna generadora d’idees i projectes que permetin afrontar els nous reptes que planteja una societat canviant i en constant evolució: la Catalunya del segle XXI. És per això que Òmnium ha obert una nova etapa amb la qual vol prendre la iniciativa de portar més enllà la llengua, la cultura i el país”, aquesta voluntat de paller no esgota la complexitat de la societat civil. Hi ha masses cases comunes amb voluntat d’acollir i sumar. ¿La “casa comuna” d’Òmnium entre en competència amb la “casa gran del catalanisme” ?. ¿Ens trobem davant d’un conflicte que demostra que una part del catalanisme polític, reivindicatiu, esperançat es confronta amb el catalanisme del “peix al cova”?. Hem d’estar-hi atents.

En poques setmanes Catalunya ha transitat sense dificultats des de la duresa de la crisi econòmica o l’evidència de la sentència de l’Estatut a la batalla de les pancartes; a la desafecció política; a la desvinculació moral de la constitució per part d’alguns ajuntaments; al no reconeixement de l’autoritat real per part d’algú; a les mocions dels burques i dels nicabs; a la promoció activa dels referèndums independentistes; a les sospites, dissimulacions i fatxenderies en la comissió parlamentària pel cas Millet i Montull; les irritacions indissimulades d’alguns polítics; el rumor que la benestant societat està preocupada perquè es donaven per masses normals comportaments que no ho eren; l’estupefacció provocada per la conxorxa de estafadors del cas Pretòria; a saber que el Barça era un club amb recursos a descobrir que no es pot pagar la nòmina. Tot això en pocs dies i sense estar convocades les eleccions autonòmiques. ¿Que passarà si la selecció de futbol d’Espanya (o de l’Estat espanyol com diuen alguns) guanya el diumenge el mundial?. Per cert, el meu lema favoritat per la pancarta era “Som una nació. Ja ho hem decidit”.

dimecres, 7 de juliol del 2010

Les paradoxes de la burca

L’afany prohibicionista contra el vel islàmic integral d’alguns forces polítiques ha arribat a extrems paradoxals. Aquest és el cas del petit municipi de Tarrés on el consistori ha decidit amb seny refusar la moció presentada pel regidor del Partit per Catalunya (PxCAT) de prohibir la burca i el nicab en el municipi. La nota pintoresca, a més de la moció, és que en aquest petit municipi de les Garrigues, de 108 habitants, en l'actualitat no viu cap persona estrangera. Les raons de l’alcalde de Tarrés per rebutjar la moció són prou clares: "rebutgem la moció sense entrar en el fons de l'assumpte perquè el regidor de PxCat pertany a una llesta "fantasma" i no resideix al poble, per la qual cosa li encomiem a presentar propostes que atenguessin a les necessitats dels veïns, i no únicament amb l'objectiu d'aconseguir protagonisme personal i polític". Pel regidor de PxCat la motivació de la moció era purament preventiva i amb la voluntat de generar debat.

Paraules assenyades de l’alcalde de Tarrés que contrasten amb l’afany prohibicionista mostrada per alguns municipis i per alguns forces polítiques. En aquest pas hi hauran més mocions que nicabs. Més enllà d’aquesta anècdota que reflexa l’estat de les coses, del que està passant entorn a aquest qüestió se’n poden treure algunes conclusions. La primera és la total desorientació del municipalisme d’aquest país en aquest tema. No hi ha criteris clars i tothom fa el que pot i en direccions contràries. Sobre aquesta qüestió el municipalisme està dividit, tot i l’esforç que l’associacionisme municipal ha fet, encara que tard, en donar criteris generals sobre el tema. Els partits polítics tampoc tenen les coses massa clara o al menys la seva autoritat està superada per la realitat. Una força política pot votar coses contradictòries en municipis diferents. Tampoc tenen les coses clares alguns responsables polítics que un dia diuen una cosa i el següent el contrari. Finalment, en tot aquest episodi s’ha notat a faltar la manca d’una autoritat musulmana amb capacitat de centrar i ordenar el debat, tant a dins de la comunitat musulmana com vers la societat. Comença a ser urgent, després d’un any d’esperar, que sigui una realitat la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya. Els que posen pals a les rodes seria hora que fossin més generosos en els seus plantejaments i que les autoritats competents en la matèria, davant de tanta marejada de perdiu, diguessin prou d’una vegada.

dimarts, 6 de juliol del 2010

La contenció informativa

Ahir, en un excel·lent programa de televisió sobre l’apartheid, els antics governants de Sud-Africa explicaven com havien comprat la voluntat d’alguns periodistes i alguns medis de comunicació per crear un estat d’opinió favorable a la política d’aquest país. Les seves explicacions eren pròpies del més elevat cinisme polític perquè, tal com va explicitar en un moment, no es guiaven per cap criteri moral. La temptació del poder polític de manipular els medis és molt alta; com també ho és la de temptació dels medis d’intentar manipular l’opinió pública a favor d’unes determinades opcions polítiques sense explicitar-ho. No és casual que un diari molt important a Catalunya, per exemple, utilitzi el semàfor vermell per crucificar a un responsable polític a la primera de canvi i s’oblidi de que pot situar aquest responsable en el semàfor verd quan obté bons resultats. No és cap casualitat si hom constata que aquesta persona no s’alinea en les tesis que patrocina el medi.

Un bon amic periodista insistia l’altra dia que cal establir unes regles de contenció periodística. La idea és que l’ofici d’informar als ciutadans exigeix adoptar alguna acció orientada a impedir que una cosa surti dels seus límits, traspassi el seu límit. No es tracta d’establir cap censura. Perquè la llibertat es situa en primer lloc, però aquesta llibertat no ha de conculcar la llibertat de les persones a ser informats des de la veracitat, l’objectivitat i l’honestedat. I pel que sembla, avui l’ofici de periodista, sota les pressions dels editors dels medis, són laxes alhora d’entendre les tensions entre aquestes llibertats. Probablement, els editors i els periodistes haurien de reflexionar sobre aquest dilema a fi de resoldre’l sempre a favor dels ciutadans que, curiosament, poden qualificar-se amb dos termes similars d’etimologia diferent: lectors i electors.

dilluns, 5 de juliol del 2010

Les cues són evitables



Tinc el despatx a La Rambla. Des de les seves finestres veig tot el passa en aquesta artèria de Barcelona. Des d’ell puc observar com els trileros estafen, dia rere dia, alguns ingenus. Entre les estàtues animades i el quiosc, uns espavilats enreden a uns quants innocents 50 o més euros en cada actuació. Són persones conegudes en el barri. Se’ls pot veure prenen tranquil•lament cafè ens els bars de la mateixa Rambla i anar a comprar en les botigues de l’entorn. Formen part del paisatge i pel que sembla la seva total impunitat és irrefrenable. De tant en tant, alguna autoritat pública els espanta, però ells i elles són ràpids i s’esfumen momentàniament. Un cop passat el perill tornen a la feina.
Des de fa pocs dies a partir de les 8 del matí el paisatge de La Rambla s’ha enriquit amb un nou fenem. Unes llargues cues que prenen cos i esdevé majestuoses a partir de les 9 del matí. Venint del carrer Bonsuccés la cua gira per La Rambla i s’estén força més enllà del teatre Poliorama. La majoria dels pacients organitzadors de la fila índia són joves que esperen fer la preinscripció universitària a l’Oficina d'Orientació per a l'Accés a la Universitat que es troba a la plaça Bonsuccés 5-6. En un primer moment, vaig pensar que es tractava d’un fet circumstancial, però al veure que cada dia és així hem pregunto: ¿no es poden evitar les cues?. Crec que es poden fer els tràmits per Internet però, si algú ho vol fer-ho de forma presencial cal penalitzar-lo amb una insuportable cua a la llum dels centenars de turistes que diàriament passegen per La Rambla. Certament, es pot fer millor.

diumenge, 4 de juliol del 2010

Reinventar la política XIV. Participació i delibreació

La política convertida en espectacle suscita passivitat. Els mitjans de comunicació, desproveïts de qualsevol contenció, han fabricat moments de participació virtual: la televisió pot aconseguir que el ciutadà conegui la realitat política, fins i tot es pot aconseguir que s'identifiqui amb aquesta realitat i projecti cap a ella els seus sentiments, fins i tot pot creure's protagonista privilegiat dels successos polítics, encara que en cap dels casos pugui intervenir per modificar el curs dels esdeveniments. La decisió segueix fora de les seves possibilitats. L'única manera que té el ciutadà per manifestar les vivències acumulades com a espectador del món polític segueix sent el vot. Encara que també aquest gest es tracta d'una simulació, perquè sempre les eleccions signifiquen optar entre unes propostes amb les quals poc ha pogut intervenir el ciutadà en la seva confecció. En el nostre sistema polític la participació és totalment passiva. Les dades suggereixen que els partits polítics estan perfectament adaptats a aquesta situació i la pròpia societat sembla estar conforme amb aquesta delegació la sobirania popular.

Sense participació i deliberació el debat "es buida de substància i només mitjançant un abús del llenguatge pot qualificar-se encara de polític. A partir d'aquí, la mediatització que ingènuament es retreu a la vida política contemporània només tradueix l'evolució d'una societat en la qual l'efímera successió de percepcions, tal com escenifiquen els mitjans, ha reemplaçat a la consciència d'una destí comú" Guéhenno, J.M. "La fi de la democràcia". Editorial Paidós, Barcelona 1995:42). Ara el polític i el realitzador televisiu són els protagonistes del nou escenari polític. Ambdós tenen la missió de manejar encertadament aquestes percepcions en els mitjans de comunicació de masses. L'important no és el que es digui, sinó que es parli d'allò que interessa, doncs del que no es parla no existeix. La decisió política s'ha convertit "en alguna cosa semblat a un concurs de televisió, en el qual s'expressen les preferències per un actor o una destinació de vacances, decisions que poden canviar fàcilment si el presentador modifica la seva pregunta o to" Touraine, A. "¿Fabriquen vots les prediccions?". El País 4 de maig 1995:15)

dissabte, 3 de juliol del 2010

L'odi contra els musulmans

A Catalunya, la societat civil i la política han proposat a la comunitat musulmana uns límits que no es poden passar en benefici de la convivència. Els tribunals també ho estant fent d’acord amb l’ordenament jurídic. Una persona de fe musulmana es jutjada quan ha traspassat la línia vermella del que es pot fer i del que no es pot fer. Aquest rigor, necessari per la convivència, caldria aplicar-lo quan algú no musulmà es passa en relació als musulmans.

A Cervera els regidors del partit d’extrema dreta Partit per Catalunya han demanat declarar aquest població municipi lliure de mesquites. Crec que el codi penal tipifica com a delicte incitar l’odi xenòfob i altres actuacions que fomentin comportaments similars. Espero que algun fiscal actui d’ofici contra un partit que proposa negar a uns ciutadans d’aquest país l’exercici d’un dret fonamental com és la llibertat religiosa. Si ara no es posen límits a aquestes actituds d’odi, pot ser quan es vulgui fer sigui massa tard.

divendres, 2 de juliol del 2010

Abat de Montserrat: cal acompanyar el poble de Catalunya


Davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, a més de la classe política, hi hagut moltes reaccions per part de la societat civil catalana. No obstant, també hi han hagut silencis incomprensibles motivats, probablement, per considerar que la decisió dels Constitucional s’allunyava de les seves preocupacions principals per no afectar a temes de moral. L’Abat de Montserrat sí que ha parlat de la sentència de l’Estatut. Novament la seva veu ha estat justa i pertinent, i ha sabut veure l’espai en el qual l’opinió cristiana pot fonamentar un judici sobre aquesta sentència. Les opinions de Josep Maria Soler s’inscriuen en la línia argumental senyalada pels bisbes en el seu document “Arrels cristians de Catalunya” i mantinguda i ampliada posteriorment en altres manifestacions episcopals. El propi Concili Tarraconense de 1995, que van rebre el reconeixement de la Santa Seu, assumí com a propis els continguts d’Arrels Cristianes de Catalunya (Resolució 1).

El Pare Abat, en unes declaracions a l’agència de notícies Flama, afirma: "Tenint present que l'Estatut de Catalunya va ser aprovat en referèndum pels ciutadans com a expressió de la seva voluntat d'autogovern després que el text hagués estat pactat entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, cal dir que la sentència no respecta tots els drets que el Magisteri de l'Església reconeix per als pobles que són una nació”.

Si no fos prou clara la resposta, a la pregunta de l’exigència moral plantejada als cristians per la sentència l’abat Josep Maria Soler afirma: “no podem canviar la sentència, ni que hagi estat donada segons una aplicació restrictiva de les lleis de l'Estat Espanyol. Però, des de la convicció que el Magisteri avala altres possibilitats, caldrà continuar treballant amb mitjans democràtics i èticament correctes per assolir els drets que tenim com a poble. De tota manera, si volem ser realistes, hem de reconèixer que també a casa nostra hi ha cristians, i més concretament catòlics, que ja estan d'acord amb la sentència i que fins i tot potser l'haurien desitjada més restrictiva encara. Cal respectar-los i entre tots hem d'aprendre que la fe cristiana es pot viure amb intensitat tot i tenir concepcions diferents de com s'hauria d'organitzar la ciutat temporal. Aquesta visió diferent d'un cert nombre, però, no treu res de la força que té l'acceptació en referèndum que es va fer de l'Estatut com a expressió de la voluntat democràtica d'assolir unes cotes altes d'autogovern. Com tampoc no exclou altres possibilitats de fer realitat els drets nacionals, que són contemplades també pel Magisteri eclesial

Davant l’actual situació l’Abat de Montserrat recorda que l’Església catalana ha de ser fidel al poble català, no des de la distància o la prudència, sinó assumint un protagonisme moral de defensa de les aspiracions dels catalans. Sobre això afirma que cal “acompanyar el poble de Catalunya en aquests moments difícils tant a nivell ètic, com econòmic, social i polític. A més, ha de contribuir, en tant que sigui possible, a fer entendre serenament als altres cristians de fora del nostre País el perquè de les aspiracions del poble català. I, també, ajudar a resoldre els problemes que planteja la sentència en diversos àmbits d'una manera ferma però respectuosa i dialogant, amb tots els mitjans que la democràcia posa a l'abast. L'Església no pot restar al marge del que viu Catalunya, i ha de posar en pràctica la seva la doctrina social, que deriva sempre de l'amor fratern.”

Breus, clares, necessàries i reconfortants les paraules eclesials de l’Abat de Montserrat.

dijous, 1 de juliol del 2010

La percepció política dels immigrants

La Fundació ACSAR ha publicat un interessant estudi sobre la percepció de la realitat social i política de Catalunya per part dels ciutadans d’origen estranger. A continuació reprodueixo les principals conclusions d’aquest estudi.

Els ciutadans d’origen estranger entrevistats valoren molt positivament l’acollida que els hi ha donat la societat catalana i el tracte que reben pels ciutadans d’origen i nacionalitat espanyola. De fet, la majoria tornaria a marxar del seu país i li agradaria quedar-se a viure aquí. Tot i que el major vincle sentimental el mantenen amb el seu país d’origen, la major part també se sent molt o bastant proper a Espanya, a Catalunya i especialment al municipi on viu.

A nivell institucional, valoren també força positivament la gestió dels diferents nivells de govern (espanyol, català i especialment municipal) i consideren que són tractats iguals que els ciutadans d’origen i nacionalitat espanyola quan es dirigeixen als serveis públics.

L’atur i les qüestions relacionades amb l’economia (habitatge, crisi) són les principals preocupacions dels entrevistats a nivell personal. En un pla més institucional s’hi afegeixen també la inseguretat ciutadana i la política d’immigració. Pel que fa a la política, tot i que la majoria es mostra interessada pel tema, hi ha un ampli desconeixement; de fet, la meitat no sap citar cap partit ni situar-se en l’eix ideològic esquerra - dreta. En qualsevol cas, les seves referències polítiques se situen més a nivell espanyol que català: els canals d’informació més utilitzats són els espanyols, els líders estatals són molt més coneguts que els autonòmics i els partits que més coneixen i citen també són els d’àmbit espanyol.

Ara bé, s’observen diferències importants entre els entrevistats en funció de la seva procedència. Es pot afirmar que els d’origen americà presenten un nivell d’integració major que els dels altres col·lectius, seguits dels europeus, els africans i, per últim, els asiàtics. Els americans són els més propers culturalment a la societat d’acollida, fonamentalment a nivell religiós i lingüístic, la qual cosa facilita lògicament la integració. En aquest sentit, són els que millor valoren l’acollida i el tracte que reben per part de la societat catalana, tot i que alhora són els més exigents, ja que són els que més diuen haver-se sentit discriminats des de la seva arribada. Són també els que més coneixement tenen de la política del nostre país, tant pel que fa a partits com a líders i els que tenen una opinió més formada al respecte. Europeus i africans presenten dades similars pel que fa a valoració de la seva integració, però difereixen quan s’aborden temes polítics, ja que els primers presenten un nivell de coneixement i comprensió més elevat que els segons. Els africans, a més, són els que presenten unes condicions socioeconòmiques més difícils entre tots els entrevistats. Finalment, els asiàtics són els que presenten una menor implicació en les qüestions plantejades, ja que presenten un menor nivell d’identificació amb la societat d’acollida i són, juntament amb els africans, els que menys es relacionen amb la població autòctona. Per descompta t, són també els més allunyats del nostre sistema polític i institucional.