L’editorial Balmes, hereva de l’antic Foment de la Pietat Catalana, ha iniciat una nova col·lecció de llibres dedicada a la Nova Evangelització. L’objectiu d’aquests llibres és presentar els principals temes que integren l’agenda que ha d’afrontar l’Església catòlica en el tercer mil·lenni cristià. En cada un dels llibres s’abordaran les inquietuds i reptes que sorgeixen avui en l’anunci de l’Evangeli. Segons mossèn Ramon Corts, promotor d’aquesta iniciativa editorial, aquest material pretén ser un recurs formatiu orientat a sacerdots, laics, catequistes i moviments cristians. Ja que totes aquestes realitats eclesials estan compromeses en la missió d’anunciar l’Evangeli en tot lloc i sempre.

En el primer número de la col·lecció és Promoure una nova evangelització s’han reunit tres conferències pronunciades durant la Quaresma de 2011 a la parròquia de la Concepció de Barcelona. La primera conferència correspon al bisbe de Vic, Romà Casanova, i té per titol “Cridats a una nova evangelització”. La segona conferència és de monsenyor Rino Fisichella¸cap del Consell Pontifici de la Nova Evangelització, i està centrada en La nueva evangelización en Occidente. La darrera conferència reproduïda és la de l’abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Mª Soler, que parlà sobre La nova evangelització i Catalunya. La lectura d’aquestes tres conferències fa prendre consciència del sentit d’aquesta evangelització encomanada pel papa Benet XVI. Aquesta iniciativa de l’editorial Balmes, en la tradició del Foment de la Pietat Catalana, aporta al poble cristià de Catalunya un material que ajuda a la reflexió i la divulgació de l’Evangeli.

Jaume Balmes, una figura a recuperar

El passat dimarts es celebrà a la Fundació Balmesiana una jornada de debat històric en ocasió del bicentenari del naixement de Jaume Balmes. Aquesta activitat, organitzada pel director de la biblioteca Balmes, mossèn Ramon Corts, serví per donar a conèixer la importància i el valor del pensament de Jaume Balmes. Aquest capellà pensador ha estat més oblidat que recordat, tot i el valor i vigència que tenen les seves propostes filosòfiques, culturals i polítiques. El seu pensament conservador era obert i dialèctic amb la realitat del seu temps. En cap moment, com molt bé defensa el pare Hilari Raguer, es pot considerar a Jaume Balmes com una persona de mirada tancada o reaccionària. Al contrari. Des de postures moderades, Jaume Balmes analitzà amb esperiti obert i dialogal les qüestions del seu temps.

El problema de Jaume Balmes ha estat la manipulació descarada del seu pensament per part dels ultra catòlics espanyols per tal de justificar el seu suport a tot el moviment d’oposició que provocà la caiguda de la República i el triomf franquisme. Efectivament, Jaume Balmes fou una icona de la dreta tancada sense que el seu pensament s’alineés en aquesta direcció. Per això he trobat interessant la reivindicació de l’originalitat del seu pensament feta en aquest acte d’homenatge i record celebrat dimarts passat.

Cal treure de l’oblit el pensament de Jaume Balmes. Cal reconèixer el valor de les seves idees i assumir-les com una patrimoni cultural dels catalans, de tots els catalans sense distincions. Gràcies a les aportacions de persones com Jaume Balmes els catòlics catalans podem sentir-nos membres d’una Església que viu i practica un catolicisme obert, dialogal, catalanista i sensible a les necessitats socials.

Ramon Corts i el bisbe Joan Godayol

Avui és la festivitat de la Immaculada Concepció. Moltes felicitats a qui celebri avui la seva onomàstica. Des de fa uns anys, i espero poder seguir fent-ho en els propers, he anat a la missa que celebra la parròquia basílica de la Puríssima Concepció i Assumpció de Nostra Senyora de Barcelona (la Concepció). Un any més el seu rector, Ramon Corts, ha tingut a bé a convidar-me. És la Festa Major de la parròquia basílica i moltes persones han volgut acompanyar a la comunitat parroquial en aquesta efemèride.

La litúrgia de la missa ha estat sòbria i orientada a elevar l’esperit. Les lectures i els cants polifònics acompanyaven a trobar l’essència de la litúrgia. En la introducció a la cerimònia, Ramon Corts, ha insistit, reproduint unes paraules de Benet XVI en el seu recent viatge a Londres, que l’Església té moltes coses a dir en la societat actual. El rector de la Concepció ha insistit en que la societat necessita paraules cristianes de concòrdia, de consol i d’esperança davant de les nombroses desigualtats i injustícies,tant estructurals com d’esperit.

En Ramon Corts, en la cerimònia d’avui ha tingut un gest que l’honora ha convidat al bisbe Joan Godayol, bisbe emèrit Ayaviri (Perú), ha presidir l’eucaristia i a predicar sobre la Verge Maria, a més de beneir el pessebre del claustre. Cal felicitar la iniciativa de mossèn Corts, tot i que sospito que no haurà estat ben acollida entre alguns sectors de l’església catalana. Ja que per alguns el bisbe Joan Godayol és una persona incòmode, tant pel que és com perquè no s’ha sabut trobar el seu encaix dins de l’església catalana.

Beat Josep Samsó, testimoni de fe i exemple de reconciliació

L’Església catòlica compte amb un nou beat, el català Josep Samsó i Elies, proclamat com a tal el dissabte 23 de gener del 2009. Josep Samsó, rector de Santa Maria de Mataró, fou assassinat el 1 de setembre de 1936 per un escamot anarquista. L’acte de proclamació, celebrat en l’església mataronina on fou rector, tenia el valor de ser la primera beatificació feta a Catalunya després del canvi de ritus proposat per Benet XVI. La cerimònia fou intensa, emotiva i ritmada. La nodrida representació de l’església catalana mostrà el seu vigor al representant papal Angelo Amato, prefecte per a les Causes dels Sants, i al nunci Renzo Fratini en un dels seus primers actes a Catalunya.

La classe política catalana, encapçala pel President José Montilla testimonià el grau de consideració i respecte que mereix l’Església catòlica al govern de Catalunya. Al costat del president Montilla hi havia l’ex-president Jordi Pujol; el vice-president de les Corts espanyoles, Jorge Fernández Díaz destacat militant del Partit Popular; la Directora General d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll; l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Barón; i la delegada del Govern de la Generalitat a Barcelona, Carme Sanmiguel. Alguns partits catalans volgueren tenir un representació d’alt nivell. El PSC estava representat per la seva vice-presidenta, Manuela de Madre, i el Partit Popular per la seva presidenta Alícia Sánchez Camacho i altres dirigents. La coalició CiU, amés de l’ex-president Pujol, estava representada per la diputada Glòria Renom, militant de Convergència Democràtica. I aquí acaba la meva identificació de la representació política de primer nivell. Personalment, m’han sorprès algunes absències en aquest acte tant coherent amb les iniciatives de recuperació de la memòria històrica.

La cerimònia tingué dos moments d’emoció continguda. Un fou quan els assistents esclataren un prolongat aplaudiment es desvelà tapís amb la imatge del nou beat. El segon, fou el llarg aplaudiment després de la intervenció final del delegat del Papa, Angelo Amato. El seu discurs, quasi bé tot en català, rebé un sonor i prolongat aplaudiment. Quan semblava minvar, augmentava la seva intensitat. L’ocasió s’ho valia. Perquè amb aquest acte de beatificació, íntim i proper, es reconeixia la dimensió humana d’un sacerdot que, a més del seu martiri, hi havien prous raons per haver-lo proclamat beat. L’encert del cardenal Lluís Martínez Sistach ha estat presentar aquesta beatificació com un moment propici per la reconciliació i el perdó. Ara que és temps de recuperar la memòria històrica. El gest cardenal de Barcelona d’anar a visitar a la filla del dirigent anarquista mataroní Joan Peiró, aquell qui a l’any 1936 condemnà durament l’assassinat del beat Josep Samsó, fou tot un encert. Gràcies a la visió dels promotors d’aquesta iniciativa, la cerimònia de beatificació ha estat un acte eclesial i cívic. Acte eclesial per la seva significació de reconeixement de les virtuts cristianes de Josep Samsó; acte cívic perquè el món eclesial i polític català han donat una nova mostra de com les institucions religioses i polítiques conviuen, es comprenen i es respecten a Catalunya.

Les anècdotes de la jornada foren la manifestació de Falange Espanyola a les portes de la basílica de Santa Maria. Així com diverses crítiques que corren per la xarxa, algunes de les quals m’ha sorprès per la significació de qui les feia, qualificant de feixista l’acte de beatificació. El beat Josep Samsó fou testimoni fe i un benefactor de caritat. El seu exemple és avui viu per aquells que volen construir una societat més solidària, fraterna, espiritual i pacificada. EL record del seu testimoniatge de vida ens il·lumina. Tal com escriu encertadament en Ramon Corts, mataroní rector avui de la parròquia de la Concepció de Barcelona, en un magnífic llibre el missatge de Josep Samsó: “a la veritat, no se li ha de tenir por i a l’autocrítica, tampoc. Que ni les pressions del moment ni els complexos esterilitzadors no ens facin traïdors a la memòria dels nostres màrtirs ni oblidar tampoc la causa del seu martiri. I per damunt de tot, els màrtirs han de ser per els cristians i per als homes i dones de bona voluntat signes d’amor, de perdí i de reconciliació. La beatificació de Josep Samsó, és ben segur, una gran oportunitat per fer sentir aquest missatge”. Que el beat Josep Samsó, ens il·lumini.

La setmana tràgica

Avui ha tingut lloc a Barcelona la inauguració de les Jornades sobre la Setmana Tràgica organitzades amb entusiasme i rigor en commemoració del seu centenari per mossèn Ramon Corts, historiador director de la Biblioteca Balmes i rector de la Parròquia de la Concepció de Barcelona. Després de l’obertura acadèmica per part de l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martinez Sistach, el també historiador J.B.Culla ha fet una interessant reflexió sobre els diversos factors que portaren a la Setmana Tràgica de 1909. Per començar, J.B. Culla ha puntualitzat que l’adjectiu “tràgic” està ple de connotacions ideològiques. Fou tràgica pels partidaris de l’ordre establert (política i clerical); mentre que pels sectors populars fou la setmana roja, setmana revolucionària, setmana gloriosa o revolució de juliol. Al final quedà en l’imaginari la paraula tràgica.

De tot el que ha dit m’ha deixat impressionat el paper reaccionari jugat per bona part de l’església catalana d’aquella època. Aquesta no va saber interpretar els signes del temps: la desafecció de les classes populars catalanes contra un règim que obligava a la lleva els seus fills reservistes per anar a combatre al Marroc, mentre els rics se’n lliuraven previ pagament de 6 mil rals. La duresa de la guerra feia evident la dita d’aquells temps de “Hijo quinto sorteado, hijo muerto y no enterrado”. Ningú volia enviar els seus fills a la mort. Els rics ho podien evitar, els sectors populars no. La Setmana Tràgica fou, bàsicament, una revolta contra el tribut de sang.

La resposta popular a una situació considerada injusta fou la vaga general convocada pel 26 de juliol i la seva radicalització el dimarts 27 quan arribaren les primeres notícies de la mort de 1.200 espanyols al Barranco del Lobo, la majoria reservistes que havien sortit del port de Barcelona. El moviment popular no fou una revolució sinó una clam de justícia davant del desastre de la guerra. Però el que havia començat com una protesta contra la guerra considerada incomprensible, es convertí en una manifestació d’anticlericalisme. Perquè l’església havia anat combatent, dia darrera dia, el pensament d’aquells sectors populars que s’oposaven a les greus condicions socials del començament del segle XX.

L’estreta complicitat de bona part de l’Església catòlica amb els nuclis dirigents de la societat bloquejà que pogués interpretar la revolta popular com una manifestació contra la guerra. Dominada per la por l'Església catòlica catalana i cregué que l’esclat popular era una revolució contra ella. La jerarquia catalana i espanyola estaven espantats per les idees del radical Lerroux que poc abans havia escrit “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organizaciónsocial, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios, para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos”. Des de la defensiva els bisbes catalans, començant per Torres i Bages, denunciaren que la revolta del juliol era una conspiració contra el Crist. Que aquesta revolta havia estat preparada des de les escoles sota el guiatge del pensament laic. Deien que els llibres d’aquestes escoles fomentaven l’anarquia i l’odi. Per això, calia perseguir, tancar l’escoles i els diaris lliberals, reprimir i condemnar tot el moviment que propiciava l’escola laica d’aquella època, res de misericòrdia i pietat. Aquestes eren les paraules de molts eclesiàstics d’aquella època.

A partir de documents consultats J.B. Culla considera que l’Església catòlica catalana de 1909 creà les condiciones per la ferotge repressió endegada posteriorment pel govern d’Antonio Maura. Un dels damnificats fou Francesc Ferrer i Guardia que fou condemnat a mort, junt amb quatre persones més, per una revolució que li hauria agradat encapçalar, però que només va poder seguir-la a distància des d’El Masnou. La principal prova contra Francesc Ferrer i Guardia fou l’acusació dels bisbes catalans. A partir d’aquells moments bona part de l’Església catòlica catalana es refugià en plantejaments profundament conservadors, moguts per sentiments de venjança que buscava l’eliminació física dels seus adversaris, i reclamaven cada cop més privilegis i el monopoli de l’adoctrinament moral en les escoles.

En cap moment la jerarquia eclesiàstica catòlica s’interrogà si ella no havia estat també culpable parcial dels fets de la setmana tràgica. Poques veus catòliques assumiren aquesta visió autocrítica dels fets. De totes elles destaca la glossa de Joan Maragall en el seu article memorable article “L’església cremada”. El gran poeta escriví ”destruint l’església heu restaurat l’Església, perquè aquesta és la veritable, aquesta és la viva,aquesta és la que es fundà per vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els odiadors. I com que ara la veieu tancada, enriquida per dintre, emprada pels rics i els poderosos i els que hi venien a dormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres en la vostre pobresa i la vostre rebel·lió i la vostre desesperació i el vostre odi ... os la heu reconquistada”. Les paraules de Joan Maragall, digué en la seva cloenda J.B. Culla, no tingueren cap ressò en la jerarquia de l’Església catalana.