Ben aviat entrarem al mes d’octubre i de nou es tornarà a obrir la polèmica sobre el 12 d’octubre, la Fiesta Nacional de España segons prescripció de la llei 18/1987 de 7 de octubre, on, en article únic es diu: “Se declara Fiesta Nacional de España, a todos los efectos, el día 12 de octubre”. Aquesta festa em deixa indiferent, més aviat no tinc cap vincle afectiu en aquesta commemoració que em permeti defensar-la. Però sí que em servei per veure com l’Estat, en el seu afany d’uniformitzar i imposar una única lectura de la realitat feu del calendari festiu un instrument per combatre la identitat nacional de Catalunya. El nostre país, a partir d’un decret de 1958 tenia 20 dies i mig de festes, de les quals hi havia unes que no eren recuperables i altes que sí. Pel cap baix, atès que alguns dies festius podien caure en diumenge, el nombre mig de festes a Catalunya eren de 16 a 18 dies. Totes elles tenien una fisonomia pròpia i recollien la tradició cultural de Catalunya. Però la situació can durant el primers moments de transició democràtica. Si bé al principi es tractava d’una mesura d’ordenació de les relacions laborals, la llei 1/1976, 8 d’abril, a l’establir que hi havia 12 festes per igual a tot l’Estat i dues festes de caràcter local, tot i que podia haver-hi alguna mes sempre recuperable, desfia la singularitat de Catalunya en el seu cicle de festivitats populars. El calendari festiu ja no recollia una visió popular i identitària, sinó una decisió administrativa.
Amb tot aquest canvi de normativa els catalans perdérem algunes festes molt arrelades en l’imaginari col·lectiu i que havien estat claus en la formació de la identitat nacional. Una d’aquestes festes era el Corpus Christi, celebrada sempre en dijous a deu dies després de la Pentecosta o Pasqua Granada. Quan es perdé aquesta festa el professor i filòleg Antoni Comas i Pujol, poc abans de la seva inesperada mort ocorreguda el 1981, va escriure un article a l'Avui titulat "Què en farem de la ginesta?" on es lamentava d’aquesta pèrdua d’aquesta festivitat. Amb lúcides paraules digué: “Davant el fet de la supressió de la festa de Corpus ....entristeix profundament de pensar que deixen de tenir sentit d’una manera definitiva paraules essencials de Joan Maragall, Josep Pla, o de Salvador Espriu intèrprets tant lúcids de l’ànima i del temperament català.... Ens quedem doncs sense Corpus quan s’encén la ginesta a la muntanya. Allí resplendirà gloriosament i inútilment a la vegada. Es tan, però tan, decebedor que tot estigui a punt i preparat a la natura i que el que no arribi sigui la resposta de l’home!”.
Les paraules d’Antoni Comas brollen del coneixement de la cultura popular i son una reivindicació de la cultura catalana en el seus sentit més ampli i profund. Antoni Comas es lamentà de que sota una suposada necessitat de ser més laics i de modernització de les costums, els catalans havien perdut un signe clar de la seva personalitat com a poble. Ara, anys després, ens adonem que ens hem quedat sense festa de Corpus mentre la ginesta s’encén de groc en la muntanya i evoca aquell Corpus de 1640 quan els pagesos catalans es revoltaren contra les injustícies que els oprimien. Corpus ha de ser de nou nostre perquè, més enllà del sentit religiós, és una tradició que ens recorda, any rere any, que Catalunya havia estat una país lliure i vol ser-ho de nou. La festa del Corpus ha de tornar ser nostra.
