Constants en el testimoni

Seguir la causa de Jesús ens pot causar més d’una dificultat. No sempre resulta còmode proclamar l’anunci de la Bona Nova. El silenci del món davant la causa de Jesús és, molt sovint espès i impenetrable a la joia de creure. Per això hem de saber perseverar i mantenir-nos constant en el testimoni dels principis que donen sentit a la nostra vida. Hem de tenir un esperit ferm per mantenir-nos fidels quan les circumstàncies són adverses. En aquells moments, experimentarem la companyia de Jesús.

No hem de tenir por en anunciar les raons de la nostra esperança. Sabem que ens trobarem amb dificultats. Però estem confiats. Podem sentir-nos incompresos i, algun cop, fins i tot perseguits: “Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat”, (Mt 10,17-19). Tot i en tot moment hem de ser valents i continuar creixent en la confiança en l’amor que Déu ens té.

Testimoniar la fe

Un dia, un dels lectors de les meves petites glosses matinals, va comentar que parlava sovint del testimoniatge. És cert, ho faig perquè penso que el testimoni és un dels camins privilegiats per evangelitzar. Si vull fer creïble la fe que em sosté, he de testimoniar a les altres persones allò que dóna sentit a la meva vida. En el darrer quadern de Cristianisme i Justícia “Abraçades de vida. Testimonis de fe i justícia”, algunes persones expliquen les seves experiències i en donin testimoni. Uns testimonis de vida que ens conviden a descobrir la fe des de la justícia.  Uns testimonis que conviden a un diàleg personal i íntim que ajuda a buscar en la pròpia existència aquest camí de fe que és regal i alhora invitació a viure en plenitud.

En l’article d’introducció es reprodueix un fragment de l’exhortació apostòlica de Pau VI  Evangelii Nuntiandi (8 desembre 1975) que és tota una invitació a ser testimonis de la fe que ens mou. Pau VI afirmava “La «bona nova» ha de ser proclamada, en primer lloc, mitjançant el testimoni. Suposem un cristià o un grup de cristians que, dins la comunitat humana on viuen, manifesten capacitat de comprensió i d’acceptació, comunió de vida i de destí amb els altres, solidaritat en els esforços de tots plegats en tot allò que existeix de noble i bo. Suposem, a més, que irradien de manera senzilla i espontània la seva fe en els valors que van més enllà dels valors corrents, i la seva esperança en quelcom que no es veu ni es gosaria somiar. A través d’aquest testimoni sense paraules, aquests cristians fan que els qui contemplen la seva vida es plantegin uns interrogants irresistibles: «Per què són així? Per què viuen d’aquesta manera? Què o qui els inspira? Per què estan amb nosaltres?». Doncs bé, aquest testimoni ell tot sol constitueix una proclamació silenciosa, però també molt clara i eficaç, de la «bona nova». En aquest punt hi ha un gest inicial d’evangelització. Són possiblement les primeres preguntes que es plantejaran molts no cristians, ja es tracti de persones a qui Crist no havia estat mai anunciat, de batejats no practicants, de gent que viu en una societat cristiana però seguint principis no cristians, o de gent que busquen, no sense patiment, quelcom o Algú que endevinen però que no saben anomenar. Sorgiran altres interrogants, més profunds i més comprometedors, provocats per aquest testimoni que comporta presència, participació i solidaritat, i que és un element absolutament essencial, en general el primer, en l’evangelització. Tots els cristians estan cridats a donar aquest testimoni i, en aquest sentit, poden ser veritables evangelitzadors. Se’ns acut pensar especialment en la responsabilitat que recau sobre els emigrants als països que els reben” . Aquestes paraules expliquen el sentit del testimoni pers cristians.

Anunciar i viure els valors de l’Evangeli

El fet religiós està canviant de fisonomia a Catalunya. Hi ha una nova manera de viure i celebrar les creences religioses. En pocs anys s’ha passat d’una societat catòlica per decret i pressió social a una nova societat altament secularitzada. Aquest canvi social comporta una valoració singular del fet religiós juntament amb unes expressions culturals noves del laïcisme, especialment actiu en alguns àmbits polítics o en importants medis de comunicació. Aquesta situació, juntament amb l’amplificació de la diversitat religiosa provocada per la important immigració dels darrers anys, i l’afebliment de les ideologies sòlides i l’evident debilitat d’alguns relats culturals i religiosos o la seva irrellevància per una part de la societat marca el fet religiós a Catalunya en els darrers anys.

El pensament il·luminat per la Modernitat ha evolucionat en una metamorfosi permanent d’una cultura emancipadora a un consumisme refugiat en la defensa aferrissada de l’individualisme hedonista. Al final, sembla que els homes i les dones de la nova Modernitat tornen a mirar de nou el fet religiós en la recerca de respostes a les preguntes vitals de sempre. Però aquest retorn al fet religiós s’expressa en termes nous. Es busquen noves expressions religioses per una aparent insatisfacció davant les religions tradicionals. Les persones de la nova societat moderna abandonen els camins religiosos presents en la cultura del país i cerquen noves formes d’espiritualitat. Sovint aquesta recerca port a defensar la possibilitat d’una espiritualitat sense religió. Així, l’individu modern defineix un nou marc pel fet religiós més proper a la teràpia espiritual que a l’experiència d’una divinitat salvadora. Apareixen les religions sense salvació.

L’Església catòlica es troba incòmoda davant d’aquesta situació. És evident que la institució no ha sabut fer arribar adequadament el seu missatge als homes i dones que estan en recerca d’un sentit transcendent de l’existència. Els missatges eclesials dominants resulten poc creïbles. La societat percep a l’Església més preocupada en les seves cuites internes que en donar respostes acollidores a les necessitats espirituals i de vivència interior de moltes persones. Hi ha poques realitats eclesials assumides com espais càlids d’acolliment dels neguits dels homes i dones d’avui. La creença catòlica moderna, hereva de les notables intuïcions del Concili Vaticà II, no ha sabut equilibrar el diàleg entre la raó moderna i la fe com espai vital per viure els sentiments i les emocions de la joia de viure.

Malgrat tot això el futur no és aspre. L’actual situació eclesial, d’aparent atzucac s’ha d’interpretar com una oportunitat de renovació de la fe. Certament, avui és un temps propici perquè els cristians esdevinguem ànima de la societat. Per això cal explorar noves formes d’expressió del sagrat; reconèixer que hi ha noves manera de viure, practicar i celebrar la fe, així com de formes de transmetre-la i comunicar-la. Cal transformar el llenguatge eclesial sense banalitzar els principis bàsic de la fe ni ser frívols en el llenguatge. Caminar cap el futur no ha de comportar renunciar a la identitat confessant de la fe ni negar la tradició de la qual provenim. Cal estar present al mig del món amb l’afirmació dels principis i valors sòlids capaços de ser alternativa a la feblesa dels valors proposats avui com a únics possibles. No podem acceptar resignadament l’anòmia dels valors proposat en aquesta segona Modernitat. Cal proposar, enfront l’evanescència o liquidés d’alguns valors, la solidesa dels valors que emergeixen de l’Evangeli. Cal anunciar i testimoniar de nou l’Evangeli, amb pedagogia i claredat, sense renunciar a fer-ho fins i tot ens els llocs la raó sembla negar-lo.

Testimoniar els valors, viure les virtuts

Els valors, i més les virtuts, són importants en el procés d’humanització de la societat. Els valors i les virtuts, així com el compromís són dimensions essencials de les persones que, com molts altres components de l’ésser humà, necessiten un aprenentatge, i s’han de cultivar i transmetre. El fet de creure, comporta acceptar i viure coherentment uns valors. No és pot creure una cosa i viure’n una altre; pensar una cosa i fer-ne una altra. Encara que mantenir la coherència és un objectiu no sempre o no del tot assolible. Existeixen contradiccions i febleses que dificulten aquesta coherència. Però, l’existència d’aquesta dificultats no ha d’impedir la recerca de la coherència entre la creença, els seus valors i la seva pràctica.

Els contratemps no han de debilitar el pensament i abandonar la recerca de la coherència. La renuncia a la fidelitat dels valors associats al fet de creure convida a relativitzar el sentit dels propis valors. Si això es així els valors es difuminen i tots semblen intercanviables. La manca de referències, l’absència de criteris fan indiferents valors contradictoris. En aquests casos sembla que l´únic criteris vàlid és l’adaptabilitat, els valors seran bons en la mesura que siguin sempre útils en cada moment i no comportin cap renuncia o esforç personal.

L’Església catòlica insisteix en la centralitat dels valors essencials del cristianisme enfront del relativisme de l’època actual. La proposta cristiana és tornar a situar a Déu en el centre del projecte humà. Els catòlics hem de convertir aquest objectiu en una proposta de sentit a oferir a la cultura contemporània. Sense imposicions ni estridències; sense enyorar temps de cristiandat o efervescències confessionals. El millor camí, més que parlar de Déu, és testimoniar-lo allí on les evidències semblen negar-lo. La única manera de fer comprensible els valors associats a la confessió del crec en un Déu, és esdevenir testimoni d’aquests valors. Atenent que la naturalesa humana és limitada i sotmesa a les imperfeccions. Però, en qualsevol cas, la primera condició de la nostre credibilitat a la societat d’avui es viure els valors que proclamen. Benvinguda sigui aquesta virtut.

Aportar llum

Una part de la societat percep el moment present des de la sensació d’una pèrdua general de moltes coses: feina, expectatives laborals, falta de perspectiva de progrés, crisi familiar, incomprensió davant les absurditats, relativisme de valors o aparent absència, etc… . Tot porta a qüestionar el mateix sentit de la vida. Algunes persones prenen el camí del nihilisme i s’amaguen en la indiferència més absoluta sobre les possibilitats de trobar algun sentit. D’altres inicin un sincer camí de descoberta del sentit vital.

És en aquesta situació quan té sentit presentar el missatge de Jesús com una proposta de salvació i de felicitat perquè aporta el sentit buscat. Ara és el moment de proposar, davant el desconcert del present i la desconfiança del futur, el seguiment de Jesús com a camí que aporta llum en la foscor del present. En aquest itinerari apareix l’esperança que es capaç de transmetre la comunitat creient que s’aplega per celebrar i pregar entorn del misteri de Déu i de l’amor del seu fill ressuscitat per la nostre salvació. Els cristians hem de ser testimonis de la llum en tot moment i en les circumstàncies més difícils. 

Caminar amb el món i en el món

Els cristians estem convocats a ser testimonis de la veritat. Aquesta és l’amor que Déu té a la humanitat. Ser testimonis de l’amor del Déu pare, aquest és el repte. El concili Vaticà II proposà que testimoniar l’amor cal caminar amb el món i en el món. Els cristians no ens hem d’apartar de la vida terrenal, al contrari. Hem de saber trobar propostes de santificació de l’existència  a partir de les realitats temporals.

L’Església ha d’acompanyar als cristians en aquest itinerari de fidelitat al testimoniatge de la veritat. En tot moment, les institucions eclesials han d’alimentar la presència dels cristians en el món sense pretendre substituir els espais allí on la vida pren cos i s’experimenta. El papa Pau VI, en la seva encíclica Octogesima Adveniens, advertí del perill de crear estructures cristianes substitutives de les institucions de la societat civil: “l’acció de l’Esperit Sant és operant en l’acció dels cristians al servei dels seus germans, en els llocs a on aquests juguen la seva existència i el pervindre”. La comunitat creient està convidada a caminar amb el món i en el món.

Cristianisme de presència i mediació

Si Déu és amor, si l’estimar és el nou manament és lògic preguntar-me ¿cóm testimoniar l'amor de Déu?, ¿com ser testimoni d’aquest amor al proïsme?. Aquest qüestió ha estat el centre de moltes reflexions entre els catòlics. Sempre s’han evidenciat dues visions que porten a dos models complementaris sobre com entendre aquest testimoniatge i confessió de la fe en la societat contemporània: cristianisme de presència o de mediació. La comprensió d’aquests dos models parteix de les aportacions del concili Vaticà II i la seva reinterpretació en el pensament de Joan Pau II.

El Concili Vaticà II posà l'Església al servei del Món. Els pares conciliars abandonaren tot intent de crear institucions de contrapoder social i d'entendre la presència de l'Església en el Món només a partir de la presència organitzada dels cristians. Aquest canvi d'actitud incidí sobre els moviments cristians. Molts optaren per concretar la presència dels cristians en el món a través de la mediació en les institucions socials a on es desenvolupa la història humana. Aquest estil superava el esquemes pre-conciliars de la presència militant cristiana com a preàmbul de la cristiandat. Així el temps postconciliar estigué presidit per la primacia de la mediació sobre la presència. Els cristians de la mediació,  des de la seva fidelitat als ideals conciliars, proclamaven el valor del pluralisme d'opcions socials i polítiques dels catòlics, justificades  a partir del discerniment personal. Pels cristians de la mediació la l'Església catòlica ha d’estar en el món com al caminar de Jesús amb els deixebles d'Emaús (Lc 24,13-35). Jesús acompanyà i transità amb els seus deixebles per un camí històric concret, que a més era el que ells havien emprés: "Jesús en persona se'ls acostà i es va posar a caminar amb ells".

El llarg pontificat de Joan Pau II participà de la incredulitat dels apòstols i proposà el model anomenat de presència. Es tractava d’un model diferent al proposat pel Concili. El papa polonés, probablement influenciat pel model particular de l’Església catòlica en el seu país, tornava a proposar característiques de cristiandat a partir de l'acció, en la ciutat secular, de moviments concrets ben determinats encaminats a formular una cultura catòlica capaç de superar la decadència moral i espiritual de l'Occident. Convençuts de que el ressorgiment de nous populismes podrien propiciar una religiositat de masses que potencies l’hegemonia del catolicisme sobre altres cosmovisions. La combinació intensa de sentiments i emocions, junt amb una pastoral fortament arrelada en les grans mobilitzacions eren les estratègies que havien de conduir a una nova revifalla del catolicisme en la societat post secular.

Cap dels dos models, per si sols ha estat suficient per recuperar l’interès social per la religió. Ara, amb perspectiva, hom pot pensar que no es tracta de dos model alternatius sinó dos maneres d’entendre una mateixa manera de testimoniar la fe. Per això, un dels reptes de la nova evangelització és trobar una integració entre aquestes dues comprensions del testimoniatge de la fe.

La fe no s’imposa, es testimonia

La meva fe ha de ser proclamada en diàleg i amb respecte. No vull que s’imposi a ningú, ni la meva ètica ni la meva moral. Però sí que aspiro a poder-la proposar des de la meva església i en llibertat. Vull estar present allí on les persones construeixen el futur; m’agradaria fer-ho amb la mateixa actitud que han mostrat els bisbes catalans en els seus documents pastorals Al servei del nostre poble  o Creure en l'evangeli i anunciar-lo amb nou ardor. El bisbes catalans parlen de proposar i no d’imposar. Aquesta església que acompanya és la que trobo més adequada pels temps que vivim.

Des d’aquesta actitud de testimoni acompanyant l’Església podrà proclamar la nova evangelització amb respecte amb les creences d’altres persones, sense que això impedeixi donar respostes clares i convençudes als interrogants d’aquells individus que cerquen el sentit de la seva existència. La societat ha de respectar aquesta dimensió pública de l’església. Aquest marc de llibertat i respecte mutu és la pedra de toc per saber si la societat nostra és oberta o tancada. El que fa madura una societat és la possibilitat de coexistir la creença amb la no creença. Aquesta convivència és signe de llibertat i democràcia. Però aquesta coexistència ha de manifestar-se a l’espai públic. Per això, és necessària la confessió convençuda i pública de la fe. Fins i tot en aquells àmbits on la realitat sembla negar-la o combatre-la.

Testimoniar la fe en la societat postsecular

Amb la crisi de l'Estat del Benestar com a conseqüència de la globalització de l’economia i amb la mundialització cultural, no s’han esgotat únicament els paradigmes sòcio-econòmics que havien conformat tota una època, sinó que també s’han qüestionat els valors culturals propis del pensament modern. Vivim immersos en un temps de canvi històric profund. Assistim al naixement d'un nou paradigma de civilització, que encara no sabem com anomenar. Aquesta  nova situació transforma els paràmetres culturals a través dels quals els cristians expressàvem i celebràvem la fe. Es una nova situació que obra pas a una vivència inèdita, molt diferent a la viscuda quan l'experiència cristiana hagué de repensar-se a la llum del procés de secularització. En aquells moments hi havia el convenciment de que la religió, desemmascarada per la raó de l'home modern, deixaria d’ésser un fenòmen majoritari. Amb la perspectiva del temps, això no ha succeït.

La creença de la irreversibilitat de la privatització de la fe i la irrelevància de la paraula creient, es coneix una represa del sentiment religiós i de l'àmbit sacral. Les manifestacions religioses tornen a buscar una projecció social. Aquests són, entre d'altres, alguns dels signes de la postmodernitat o de la postsecularització. El nou context cultural obliga a una reformulació de la fe. Una de les qüestions que ha despertat, darrerament, un debat rellevant fa referència a cóm ha d'ésser la presència pública dels cristians i de l'Església en el món. En aquest debat la única important coincidència entre les diferents opinions es refereix a la necessitat de cercar una altre estil de presència, però en les formes concretes les discrepàncies són múltiples i contraposades. Perquè darrera d'aquests criteris hi han diverses concepcions sobre el que és l'Església i quína ha d'ésser la seva relació amb el món.

Déu vol amor i no ofrenes

Els cristians hem d’entendre la complexitat del món i saber discernir allò que podem considerar manifestacions de Déu i allò que no és de dalt. Però, no per condemnar-ho, sinó per salvar-ho: Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin  vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gracies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els condemna perquè, quan la llum ha vingut al món, s'han estimat és la fosca que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum no desemmascari les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu (Jo 3,13-21).

El nostre testimoniatge no pot comportar un rebuig del món, o crear comunitats protegides de la contaminació mundana. Tot el contrari, cal anar a l’encontre del món, perquè, tal com ens diu l’evangeli, Déu el que vol és amor i no ofrena de víctimes - diu el Senyor -; no he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors (Mt 9,13) o com digué Jesús no he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors (Mc 2,13-17).

Testimoniar la fe

El testimoniatge és bàsic en la transmissió de la fe. La fe sense obres és morta. Per això, els cristians hem d’estar atents a testimoniar la fe, especialment en els moments i en els llocs on la història sembla negar-la. Ser testimonis de la fe no és només afirmar-la amb paraules sinó viure d’acord amb els valors que la sustenten. El que diríem la moral particular. Les simples paraules d’Isaïes són tot un programa d’actuació sobre el qual referenciar aquest testimoniatge: “el qui obra com cal i diu la veritat, el qui refusa d’enriquir-se amb violències, el qui no es deixa comprar amb obsequis, no fa cas de propostes criminals i acluca els ulls per no mirar la maldat. Aquest home viurà en les altures, viurà segur en castells dalt de les roques” (Is 33,15-16a).

Cal testimoniar les conviccions i viure d’acord amb elles. Això significa adoptar un estil de vida coherent amb el sentit que un recerca: “Senyor, el meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi” (Sl 131,1). A partir d’aquesta voluntat de coherència els cristians han d’adoptar aquelles actituds i comportaments que permetin edificar la fe sobre una roca sòlida. Des d’aquesta fermesa, la vida cristiana serà testimoni i esdevindrà sal de la terra i llum del món.

Sortir a l’encontre

Molts cops he pregat amb el salm 116 i aquest fragment "compliré les meves prometences, ho faré davant del poble" (Sl 116,14) ha ressonat en el meu interior. És un cant al testimoniatge dels creients i un compromís a donar-hi publicitat. Aquesta perspectiva és interessant perquè anul·la una possible sortida desencarada de l’acte creient. Per algunes persones, la fe es redueix a pràctica que s’esgota en la intimitat del cor personal. Però el salm proposa anar més enllà.

La manifestació pública de la creença és com a resultat d'un agraïment. El salmista reconeix que “era feble i m'ha salvat” (Sl 116,6). Per això, ple de fe, proclama que donarà testimoniatge públic de la seca confiança amb Déu. Se sent salvat i ho manifesta a l’exterior. La fe no és només una experiència viscuda en el silenci interior, necessita sortir a l’encontre dels altres. Tenir fe no s’acaba en actes individuals que propicien instal·lar-se en la confortabilitat del cor, sinó que és un impuls a sortir d'un mateix per donar compliment de la vivència de la salvació davant del poble.

La credibilitat de l’Església catòlica

La meva parella, persona de fe però amb poca fe amb algunes institucions religioses, m’ha comentat l’encert del bisbe de Lleida, Joan Piris, de posar a disposició dels ciutadans desnonats un edifici del Bisbat i ha creat tota una moguda de solidaritat ciutadana a Lleida, arquitectes, decoradors, i gent diversa està ajudant a habilitar l'edifici perquè hi puguin viure els lleidatans que no tenen casa. Les seves paraules textuals han estat “he pensat que era un bon tema perquè en parlessis al teu blog. Aquest és el paper que jo crec que ha de fer l’Església, un paper d’acolliment a favor del que pateixen”.

El comentari de la Roser és encertat. L’Església catòlica apareix davant l’opinió pública massa preocupada en defensar els seus espais de poder i poc dedicada a transmetre a la societat que es troba al costat dels qui pateixen. És una llàstima que, per la continuada obsessió d’uns pocs, pocs amb molt de poder eclesial, en aferrar-se a institucions o postulats que volen imposar la fe a la societat, s’anul·la el testimoniatge d’amor i solidaritat efectiva de molts cristians. El cas de la diòcesi de Lleida és un exemple del que cal fer. El bisbe es fa solidari de la necessitat d’habitatge i proposa una iniciativa que mobilitza una part de la societat lleidatana per resoldre el problema.

Aquesta actitud recorda la paràbola del judici final de l’evangeli de Mateu “tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm” (Mt 25, 35-36). I a la pregunta de ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? la resposta de Jesús és “tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25, 40). Això és el que ha fet el bisbe Joan Piris. Això és el que haurien de fer altres responsables de l’església catòlica per contribuir a recuperar la seva credibilitat social.

Creure gràcies al testimoni comunitari

Un dels problemes importants, i particular, dels creients en qualsevol fe és com transmetre-la a altres persones. Es, en definitiva, saber respondre a les preguntes ¿com es pot fer creïble als demés una experiència personal que és font de sentit?, ¿com dir a aquestes persones que la fe és resultat d’una decisió lliure que va més enllà de tota raó, però que és raonable? ¿com explicar que val la pena creure perquè aporta felicitat, serenor i pau interior?. El repte de la transmissió de la fe a Europa preocupa avui a l’Església catòlica per la seva progressiva pèrdua de la seva rellevància social. Per això, els bisbes afirmen la necessitat d’una nova evangelització de les societat europees i orienten part del seu treball pastoral a transmetre aquesta fe a la societat.

Darrerament he viscut una experiència que m’ha permès comprovar la força que té el testimoniatge comunitari de la fe en persones que es troben en actitud de recerca interior. Vaig assistir a la festa jubilar de l’abadessa del monestir benedictí femení de Sant Benet de Montserrat acompanyat de la Roser que es troba en actitud de cercar el sentit de la fe i de la seva espiritualitat. La vivència intensa de compartir amb la comunitat benedictina i la percepció del acolliment càlid de les monges, cada una segons el seu carisma, aconseguí que la meva acompanyant experimentés el retrobament amb l’experiència del Déu amor.

Les paraules de la Roser, a l’acabar la cerimònia eren d’agraïment a la comunitat de monges per haver compartit un dia joiós i ple d'emocions. Manifestava sentir-se acollida i haver rebut la seva pau, la seva alegria i la seva bondat. Es confessava creient però no practicant i que feia molts temps que no participava de la celebració de la eucaristia. El fet de compartir totes les seves vivències del dia amb la comunitat monàstica  va fer renéixer el seu amor per Déu, un amor que sempre havia  guardat dins el seu cor i que, davant d’aquesta experiència personal volia donar gràcies a la comunitat de monges per tot això. Excel·lents paraules que mostren la força que té la comunitat cristiana per transmetre el que significa tenir fe.

Església propositiva i cristians compromesos

Ara, que vivim temps on la dinàmica política exigeix definicions i pronunciaments clars algunes mirades es dirigeixen als bisbes catòlics esperant sentir la seva veu. ¿Què ens han de dir?, ¿quin actitud han de prendre els bisbes?. Fa temps vaig escriure el següent. Espero que ajudi a comprendre el que s’espera de l’episcopat. L’Església ha de ser propositiva, mai impositiva. L’episcopat català així ho ha dit diverses vegades, “ens inspira  el sant pare Joan Pau II quan a Cuatro Vientos ens deia: la veritat no s’imposa, es proposa” (Creure l’evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor). Església a veure’s a ella mateixa com una estructura de mediació entre l’arena política i el bé comú. Com institució actuarà orientada a facilitar que l’acció política s’orienti cap aquest bé comú. Per la qual cosa, l’Església, exercint la seva vocació de denúncia profètica procurà que l’obra humana s’orienti cap els valors universal integrats en això que anomenem bé comú.

En aquest sentit els bisbes han de procurar que els cristians, i la societat en general, tingui com a referents aquests valors universals els quals han de regular les relacions humanes i les polítiques. No es tracta de promoure cap alternativa política concreta, sinó operar a favor de que els cristians assumeixin els compromisos concretes que permetin avançar cap a la realització del bé comú. Aconsellant que les mediacions emprades respectin i garanteixen els drets subjacents al que anomenem societat civilitzada. La responsabilitat del discerniment polític la tenim els cristians. Els cristians laics tenen la responsabilitat d’actuar directament en l’àmbit polític.

El Compendi de la Doctrina Social afirma  “La presència del fidel laic en el camp social es caracteritza pel servei, signe i expressió de la caritat, que es manifesta en la vida familiar, cultural, laboral, econòmica, política, d’acord amb perfils específics: complint les diverses exigències del seu àmbit específic de responsabilitat, els fidels laics expressen la veritat de la seva fe i, al mateix temps, la veritat de la doctrina social de l’Església, que troba la seva realització plena quan és viscuda de manera concreta amb vista a la solució dels problemes socials. La credibilitat mateixa de la doctrina social rau, efectivament, en el testimoniatge de les obres, abans que en la seva coherència i lògica interna. Introduïts en el tercer mil·lenni de l’era cristiana, els fidels laics s’obriran, amb el seu testimoniatge, a tots els homes amb els quals es faran càrrec de les interpel·lacions més urgents del nostre temps” (Compendi de la Doctrina Social nº 551). Per això, els polítics cristians han de donar testimoni dels valors que motiven i sostenen les seves propostes polítiques. En la línia del que diu el Compendi, han de procurar mostrar la coherència del seu testimoniatge polític i les interpel·lacions més urgents del nostre temps. Per això, el magisteri episcopal ha de facilitar que la reflexió política dels cristians doni resposta efectiva a les interpel·lacions de la realitat social.

Testimoniar els valors cristians

He llegit que hi ha algun bisbat que farà una campanya específica per presentar els valors cristians a la societat a través de grups de joves voluntaris que han d’anar a la societat a anunciar-los . En una missa solemne el bisbe de la diòcesi imposarà una creu missionera a tots els que "lliurement" s'ofereixin com a voluntaris. Aquesta creu tindrà gravades, per una cara, les imatges de Crist i unes mans d'un jove recollint la sang que cau del seu costat i, per l'altra, la d’una Mare de Déu molt apreciada a la diòcesi. Així els joves que rebin la creu "es comprometran a parlar a altres joves de Jesucrist, els donaran notícia del, que són estimats per Ell, que l'ha donat la seva vida per ells".

És evident que els cristians no hem de renunciar a explicitar i defensar la nostra fe i els valors que considerem que són la nostra identitat com a religió. Es tracta de valors i de virtuts que han de guiar-nos en la nostra vida i en els nostres compromisos socials perquè són ells els que ens permeten testimoniar la vida, mort i resurrecció de Jesús. Són valors i virtuts han de ser salvaguardats sempre al llarg de tot el procés de secularització que ens toca viure. El problema és com es dóna aquest testimoniatge. El dilema és si cal impulsar campanyes específiques o testimoniar la fe, dia darrera dia, a través de viure l’amor en la seva màxima expressió i explicitant les raons últimes de les nostres esperances.

Sóc més partidari, en lloc de fer actes puntuals i intensos en els quals es parla de la fe, procurar testimoniar aquesta allí on la vida flueix de manera continua. És allí, on molts cops hi ha dificultats per expressar-se la fe, on els cristians hem de parlar i donar exemple de la justícia, solidaritat, fraternitat i atenció als més dèbils i marginats. I al fer-ho explicar que aquests principis neixen de la vida, mort i resurrecció de Jesús de Natzaret.

Testimoniar la caritat

He tingut l’oportunitat, tot un privilegi, de participar en un recés organitzat per la Fundació Centesimus Annus i dirigit per l’arquebisbe Carlo Maria Celli (President del Pontifici Consell de les Comunicacions Socials) i el bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull. El tema de l’encontre era contemplar, meditar i entreveure propostes de compromís personal en l’àmbit social. Entre altres coses, algunes de les quals espero comentar en els propers dies, s’ha parlat del risc que poden tenir alguns cristians de ser ingenus alhora d’entendre la projecció social de l’església. Per il·lustrar aquesta qüestió l’arquebisbe Celli ha tret a col·lació les recents paraules del cantant italià Adriano Cellentano demanant el tancament d’alguns medis de l’església del seu país perquè no parlen prou del Paradís. Segons el cantant, aquests medis dediquen masses planes a parlar de temes polítics.

Monsenyor Celli ha reconegut que Celentano potser tenia raó, perquè cal parlar més de Déu, però també cal fer referència a les qüestions socials. La fe madura transita de la contemplació de Déu a l’acció social formant una sola unitat que deriva de l’amor entès com a Àgape. La narració evangèlica de la Transfiguració serveix per il·lustrar aquesta doble dimensió de la fe. Jesús se’n porta a tres deixebles a una muntanya alta. Allí, una ombra de núvol, símbol de la presència de Déu, els envolta. Llavors es sent la veu de Déu que revela qui és Jesús. És un moment d’intensa vivència interior del misteri diví que s’apropa a l’experiència dels deixebles. Quant aquest es troben embadalits en la seva experiència apareix Jesús sol. Llavors l’evangelista relata “mentre baixaven de la muntanya”. Es de suposar que el mateix Jesús convidà a emprendre el camí de tornada. La baixada de la muntanya, lloc on la tradició bíblica situa la revelació de Déu, s’ha d’interpretar com el retorn al món a continuar, a través de la caritat, l’experiència interior del trobament amb Déu. El descens és el caminar de la humanitat per situar l’experiència espiritual en la història. Per això, tota paraula sobre Déu, és també la proclamació del seu amor i, gràcies a Jesús que és l’amor de Déu encarnat en la història, el testimoni de la caritat obrant a favor de la justícia i de la dignitat humana.

Aprendre valors

Ahir tarda, en una interessant conferència dins del seminari "Religions i espiritualitat en un món en crisi” organitzat per la fundació Jordi Pujol en Lluís Duch, monjo de Montserrat, parlà de la necessitat de recuperar els mestres espirituals. La societat contemporània està mancada de persones amb capacitat d’aportar confiança i referents de significació. Els mestres espirituals, en el seu moment, complien aquesta funció i eren models a imitar tant pel seu comportament com pels valors que defensaven. Arran de la victòria del Barça a la Lliga de Campions vaig escriure sobre els valors sòlids que transmetia Pep Guardiola. Voldria retornar sobre aquest tema a partir d’un comentari que he sentit aquest matí per la ràdio.

El bon periodista Jordi Basté ha dit per RAC1, més o menys, el següent: fora un error traspassar el que havia fet Pep Guardiola en el futbol al camp social, polític o empresarial. Proposava que tot es quedés on estava, és a dir, en l’àmbit esportiu. No comparteixo aquesta visió. M’explico. El comentari de Jordi Basté no té en compte com s’aprenen els valors i el paper que juguen els models en la transmissió de la seva significació. La gran oportunitat d’aquests dies és aprofitar la presència mediàtica d’en Pep Guardiola per parlar dels valors que ell practica i que ha sabut transmetre als jugadors. Els medis de comunicació són uns instruments per transmetre valors, a més d’informar per crear opinió i estats d’opinió. Des d’aquesta perspectiva resulta interessant reflexionar sobre la possibilitat de que en Pep Guardiola pugui esdevenir un referent en la transmissió de valors.

La societat contemporània necessita aprofitar aquests moments en que s’evidencien models a imitar perquè encarnen uns valor sòlids. ¿Per què no aprofitar les oportunitats per aprendre els valors que són perdurables?. Els valors no s’aprenen amb discursos o sermons morals, sinó per la seva difusió vivencial a través del testimoniatge exemplar. Si en Pep Guardiola és testimoni d’uns valors sòlids, cal aprofitar-ho. Els adults hem de saber desvetllar als nens i nenes que ahir miraven embadalits a Guardiola i els jugadors el sentit dels valors que han fet possible els èxits del Barça.

Testimoniar els valors

El dissabte passat la revista Valors organitzà la II Jornada Valors i Compromís. El tema d’aquest any era "El nostre interior". Un compromís previ m’impedí participar en aquesta jornada. Però vaig sentir-me afectivament unit amb totes les persones que hi participaren. El record d’aquest convocatòria m’ha fet pensar en la importància que han de tenir els valors en el procés d’humanització de la nostre societat. Els valors i el compromís són dos dimensions essencials de les persones que, com molts altres components de l’ésser humà, necessiten un aprenentatge, i s’han de cultivar i transmetre.

El fet de creure, comporta acceptar i viure coherentment uns valors. No és pot creure una cosa i viure’n una altre; pensar una cosa i fer-ne una altra. Encara que mantenir la coherència és un objectiu no sempre o no del tot assolible. Existeixen contradiccions i febleses que dificulten aquesta coherència. Però, l’existència d’aquesta dificultats no ha d’impedir la recerca de la coherència entre la creença, els seus valors i la seva pràctica. Els contratemps no han de debilitar el pensament i abandonar la recerca de la coherència. La renuncia a la fidelitat dels valors associats al fet de creure convida a relativitzar el sentit dels propis valors. Si això es així els valors es difuminen i tots semblen intercanviables. La manca de referències, l’absència de criteris fan indiferents valors contradictoris. En aquests casos sembla que l´únic criteris vàlid és l’adaptabilitat, els valors seran bons en la mesura que siguin sempre útils en cada moment i no comportin cap renuncia o esforç personal.

Benet XVI insisteix en la centralitat dels valors essencials del cristianisme enfront del relativisme de l’època actual. La seva proposta és tornar a situar a Déu en el centre del projecte humà. Els catòlics hem de convertir aquest objectiu en una proposta de sentit a oferir a la cultura contemporània. Sense imposicions ni estridències; sense enyorar temps de cristiandat o efervescències confessionals. El millor camí, més que parlar de Déu, és testimoniar-lo allí on les evidències semblen negar-lo. La única manera de fer comprensible els valors associats a la confessió del crec en un Déu, és esdevenir testimoni d’aquests valors. Atenent que la naturalesa humana és limitada i sotmesa a les imperfeccions. Però, en qualsevol cas, la primera condició de la nostre credibilitat a la societat d’avui es viure els valors que proclamen. Benvinguda sigui aquesta virtut.

Laia de Ahumada a la Segona Jornada Valors i Compromís, "El nostre interior". from Clack Produccions - Clack.ws on Vimeo.