divendres, 30 de setembre del 2011

Política freda

En un article antic de Raimon Obiols, "El polític i les seves aspiracions”, un bon article sobre ètica, política i apoliticisme, escrit el novembre de 1990, es deia:

El nostre temps és un temps de canvis, de grans i ràpids canvis, i de complexitat creixent. En aquest món de la complexitat s’ha d’evitar un doble risc. El primer deriva de la temptació, (fonamentada en l’angoixa de no comprendre, de no saber) de construir o reconstruir una nova teoria unificada de l’esdevenir històric.

El segon és el risc de l’acomodament al pragmatisme estràbic dels dia a dia,a la manca de valors i de relats, a la manca d’idees, que porta a la “política freda”, al distanciament del ciutadà , a la pèrdua de participació. Que du, per tant, potencialment, el risc d’exonerar els més forts (en termes econòmics, físics, d’informació i de sabres) de qualsevol tipus de responsabilitat i de control democràtics.

dijous, 29 de setembre del 2011

El sou dels polítics

No fa massa, el Congrés de Diputats feu públic els ingressos patrimonials dels diputats. Es qualificà el fet com un gran exercici de transparència. L’opinió pública descobrí com alguns pares o mares de la pàtria tenien pocs ingressos, al contrari del que hom pogués pensar, i altres, inicialment considerats modestos tenien forces propietats. Entorn al sou i el patrimoni dels polítics s’ha escrit molt. El debat sobre el sou dels càrrecs electes és un tema recurrent. En més d’una ocasió les opinions expressades denoten indignació i ira. Es considera que els polítics cobren massa. L’argumentari acostuma a apel•lar a l’ètica pública. En nom d’aquesta moralitat es proposa abaixar els sous. Els arguments semblen sòlids. Però, ¿i si estiguessin equivocats?, ¿i si les coses fossin al revés?.

Penso que el que fora moralment acceptable és que els polítics cobressin el que és just cobrar d’acord al seu grau de responsabilitat en l’exercici del càrrec. No crec que sigui moralment acceptable que alguns polítics, que prenen unes decisions estratègiques cabdals pel país, cobrin menys que certs presentadors de vodevils televisius o alguns directius d’empreses que especulen amb l’esperança o els estalvis de les persones. No és sòlid defensar això en nom de les ofertes del mercat. La trampa és treure els sous del sector privat de l’escrutini moral. Si volem que els polítics siguin persones preparades i idònies per les responsabilitats que han d’assumir en l’exercici de la seva funció han de cobrar dignament. No pot ser que la dedicació política estigui mal pagada. Amb aquesta actitud s’expulsa de la política a les persones que volen dedicar-se generosament al bé públic i no s’evitarà que, els aprofitats busquin completar els migrats sous amb retribucions atípiques.

dimecres, 28 de setembre del 2011

L'arbre de la vida

Hi ha pel·lícules que provoquen tant entusiasme com decepció, aquesta es una d'elles. Hi ha algunes persones que se'n van abans que acabi la projecció, com alguns espectadors aplaudeixen a l'acabar. També hi ha títols de pel·lícula que descriuen amb precisió el discurs narratiu del guió, aquest és el cas d'aquest film. Crec haver vist una pel·lícula densa, però plena de reflexions profundes, situades entre la filosofia i la teologia, i d'una descripció de la capacitat destructiva d'una família ordenada, polida i complidora dels preceptes dominicals. És una meravella de pel•lícula, un poema visual i un relat emotiu.

El director, Terence Malick, comença la pel·lícula amb una llarga cita de Job extreta del capítol 38 versets 4-7. “On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra? Explica-m'ho, tu que ho saps tot! ¿Saps qui tirava el cordill i fixava els límits del món? ¿Saps on s'assenten els pilars de la terra? ¿Saps qui va posar la seva pedra principal mentre els estels del matí cantaven i cridava d'entusiasme tot l'estol dels fills de Déu? “. Tota la pel·lícula és una resposta a aquestes preguntes. A més, el director, intenta abordar també el mal del món des de la perspectiva del creient a partir de la descripció d’una família americana típica que mostra una estricta observança de Déu. Però, malgrat aquesta fidelitat, Déu esdevé a voltes absents i desagraït amb aquesta família que viu en el seu temor. Però aquesta família patriarcal perfecte té un gran defecte: el pare no estima. Infon temor a Deu i a ell, és destructiu i terriblement cruel, tot i que està protegit per una formalitat excelsa. El pare destructiu no té pietat. Valor que el director expressa de forma magistral amb la metàfora de la relació que tenen dos dinosaures en la llera d'un riu. “L’arbre de la vida” és una pel·lícula per veure amb actitud contemplativa perquè està amarada d’espiritualitat.

Déu està present en moltes de les seqüències perquè el director critica la massa sovint absència de Deu. La proposta de Terence Malick és que cal viure la vida combinant la bondat i la bellesa del que ens envolta. Aquesta bellesa ens remet a la gràcia de Déu. L’arbre de la vida és també l’arbre de la saviesa, però aquesta pot ser destructiva i allunyar als humans de la seva relació amb la creació i el seu Creador. El director ens alerta d’aquest perill i ens recorda la importància de la comunió amb la creació i amb Déu. Al final de la pel•lícula un dels protagonista dóna la clau: sense amor la vida passa fugaçment. Es bo que el cinema ens plantegi aquestes qüestions, a l'estil de Ingmar Bergman. Aquest cinema no serà un fenomen de masses, però prefereixo sempre una pel•lícula de pensament que les abundants destructives propostes que ens acostuma obsequiar el cinema de crispetes de molts multicines.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Valors, identitat, identitats

La iniciativa del conseller Josep Maria Cleries és una bona oportunitat per debatre entre els catalans quins són els valors que volem per conviure (viure junts) i, al mateix temps, han de servir per identificar-nos com a societat. La justificació esmentada pel conseller coincideix amb les preocupacions expressades des de diversos sectors de la societat. Sense anar més lluny, en termes similars s’expressava el darrer cap de setmana l’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínze Sistach. És evident que avui hi ha una important devaluació dels valors sòlids que, amb l’augment de la diversitat cultural dels darrers anys, ha afavorit una relativització dels valors estructuradors de la convivència i de la identitat.

Com molt bé ha dit el conseller, cal obrir un debat profund per identificar de nou els valors sòlids. Serà una ocasió per afirmar novament els valors que han d’estar per damunt de tota discussió perquè són valors relacionats amb la dignitat humana i per això són indiscutibles. Són valors sense adjectius. També hi ha uns altres valors que poden associar-se el perfil de la tradició cultural de la societat catalana i que per això resulten diferenciadors. Cal identificar-los de nou i defensar-los. Però també hi hauran nous valors que s’han incorporat a l’àgora pública a partir de la diversitat cultural actual. També cal ser sensible a aquesta nova situació i saber acollir, entre aquests valors, aquells que, en algun cas poden reforçar als valors tradicionals i, en altres circumstàncies poden acollir-se com aportació nova a l’univers dels valors comuns.

Tenim per davant uns mesos de diàleg apassionat i apassionant que exigeix el compromís generós d’amplis sectors de la societat. Cal evitar tot apriorisme, bé perquè algú pugui considerar que té el patrimoni dels valors, bé perquè els estereotips o desconeixements puguin condicionar negativament el debat. El diàleg serà profitós per vertebrar la societat catalana i demostrar que, en el segle XXI els catalans i les catalanes som capaços d’identificar una identitat assumida des de la pluralitat d’identitats particulars. Perquè això és el que avui som els catalans, homes i dones amb moltes identitats que tenim la voluntat de compartir uns valors que defineixin la identitat actual de Catalunya.

dilluns, 26 de setembre del 2011

En defensa dels valors d’en Pep Guardiola

Cada cop més, estic convençut que hi ha un periodisme que es dedica, per simple supervivència, a desvirtuar la realitat. I en alguns casos, a inventar-se-la simplement. Les recents declaracions d’en Pep Guardiola en relació a Joan Laporta ha desfermat alguns titulars i comentaris fora de to, totalment desajustat a la pròpia literalitat de les paraules. Més enllà de les paraules, alguns periodistes han elaborat un judici d’intencions que traspassa el sentit comú d’en Pep Guardiola.

Les paraules de l’entrenador del Barça han estat (transcripció personal):

"Tinc molt afecte a la junta de Laporta perquè em va escollir, el mèrit és seu i triar i estic trist per això. Entenc la llei, però aquella junta va fer coses extraordinàries. Va agafar el club en una situació més precària que ara, el recuperaren i van crear un equip extraordinari. Van donar normalitat a moltes coses.

Jo no sé com acabarà [el conflicte Rosell-Laporta], però sé que estan patint molt i no ho mereixen. Sé que m'estic ficant en alguna cosa..., però totes les juntes directives han fet coses bones i dolentes... Part d'aquest club tan gran pertany a tots els ex-presidents, a tots. Al president Núñez, que va estar molt temps, li corresponen moltes coses, i al president Laporta li toquen moltes d'aquestes virtuts que té l'equip, aquest club. Espero que tothom pugui reflexionar i que tots siguin conscients que estem on estem gràcies a molta gent... Per al club és un dany important".

Interpreto aquestes paraules d’en Pep Guardiola, primer, com una reconeixement just del treball fet per altres directives, tot els clars obscurs que poden haver-hi entorn la seva gestió, i una forma d’agraïment personal per la consideració que tingueren amb ell. Però també és un gest de conciliació, que cal agrair-li, per evitar una crisi que pot afectar al Barça com institució, tal com molt bé destaca el diari Ara. És un sarcasme paradoxal que el rebombori organitzat entorn aquesta notícia coincideixi el mateix dia en que el consell Josep Maria Cleries ha anunciat "Volem proposar un pla per reforçar els grans valors universals, que volem que siguin uns valors bàsics; la societat es va individualitzant i perdem de vista els valors que hi donen consistència”. Entendre l’espai públic com un lloc per la conciliació, i no per la crispació com atien alguns periodistes, ha de ser un d’aquests valors que cal impulsar. Però, en una societat mediàtica com la nostra, si els medis de comunicació no fan pedagogia activa sobre els valors que ens defineixen com a societat, ho tindrem tot molt difícil per considerar-nos una societat oberta, madura i humanitzada.

diumenge, 25 de setembre del 2011

La mesquita a la Monumental, per què no?

Pel que sembla, avui és el darrer dia d’una cursa de braus a la plaça de la Monumental. Si no hi ha un fet inesperat, la decisió del Parlament de Catalunya és irreversible. Si això va en aquesta direcció, quan sigui definitivament així, la ciutat de Barcelona tindrà un gran espai que caldrà trobar-li una nova destinació. En proposo una, fer la gran mesquita que la ciutat no té.

L’estructura arquitectònica de la plaça es ja evocadora de la cultura arabesca. A més, la dimensió de l’espai permetria assolir perfectament el que han de tenir les mesquites en els espais urbans occidentals: un lloc de culte i una proposta cultural. A França, per exemple, en algunes localitats que s’han fet noves mesquites aquestes estan al centre de les ciutats i aspiren a esdevenir un espai de referència monumental, tant perquè l’edifici és emblemàtic com perquè es compaginen les activitats cultuals amb iniciatives culturals: biblioteca, espais de conferència i ofertes gastronòmiques. ¿Per què no, fer la mesquita a la Monumental?.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Recull de pregàries personals VII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

25 setembre “En ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats.” (Ef 1,7)

26 setembre “Ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls” (Ef 1,4)

27 setembre “S'ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa
i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra”. (Ef 1,8-10)

28 setembre “En ell, vosaltres vau escoltar la paraula de la veritat, l'evangeli que us salva. En ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l'Esperit Sant promès (Ef 1,13)

29 setembre “Compadeix-nos, Senyor, compadeix-nos; estem saturats de menyspreus!
4 La nostra ànima n'està ben saturada, dels escarnis dels altius, dels menyspreus dels insolents (Sl 123,3-4)

30 setembre “Compadeix-te de mi, Déu meu, compadeix-te de mi! En tu m'emparo,
m'emparo a l'ombra de les teves ales fins que passin aquests mals. ” (Sl 57,2)

1 octubre “ M'allarga la mà des del cel i em salva, confon el meu perseguidor
(Sl 57,4)

divendres, 23 de setembre del 2011

La política, entre l’amor i l’èxit

La filòsofa Hannah Arendt proposà una concepció de la política que transita entre l’èxit i l’amor. Per Arendt la política té una visió agonística i individualista. Es tracta d’entendre la política com un àmbit en el qual les persones volen tenir èxit i per això s’esforcen per sobresortir, guanyar en la competició que marca la política. Així la política és joc, competició, habilitat, esforç i força per vèncer els adversaris.

En l’altre extrem hi ha una concepció de la política que posa l’accent, no el joc del poder i la glòria, sinó en el valor de la llibertat pública i la felicitat. En aquest cas, l’accent de l’acció política no està en la competició sinó en la cooperació. Des d’aquesta visió el ciutadà compromès no està motivat per l’èxit, sinó per l’amor al món.

No es tracta d’entendre les dues visions com del tot contraposades, però sí amb uns accents diferents que condicionen tota l’acció política. De tal manera que el dilema resta obert: ¿la política com a competició o com a col•laboració?

dijous, 22 de setembre del 2011

Equitat i pluja

En temps de crisi econòmica molta gent es recorda de Santa Bàrbara quan trona. Llavors, si resulta que plou, passa allò que digué Josep Pla en el Quadren gris, els banquers donen paraigües quan fa sol, però quan plou ni te’l deixen. En aquests moments la única possibilitat es mullar-se i confiar que Sant Bàrbara ens doni un cop de ma.

Aquesta situació és injusta, perquè quan plou es mulla tothom que està a descobert i no té un paraigües. La lògica del sistema meteorològic no és l’equitat. Quan cal mullar-se tothom és igual aparentment. A la crisi econòmica i a la moral pública li passa el mateix. No hi ha criteris morals equitatius per repartir la crisi. Els efectes negatius de la crisi es reparteixen amb equitat negativa, mentre que el beneficis dels guanys econòmics se’ls queden uns pocs.

L’absència de criteris morals públics afavoreix la no equitat en la resolució de les crisis econòmiques. Per exemple, mentre els sectors mes desafavorits s’empobreixen més, l’impacte de la crisi és menor en els sectors amb més resistència econòmica i els causants de la crisi queden perduts en l’anonimat total. A la pregunta ¿qui són els responsables?, no hi ha respostes convincents. El buit de responsabilitats és un signe de la feblesa del sistema moral públic. Quan això passa s’imposa arreu el cinisme polític dels amorals.

dimecres, 21 de setembre del 2011

Amor al proïsme, una regla d’or moral

Una conversa recent amb un bon amic va evocar-me un text del Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós que no feia massa havia fet servir. En una nota del Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós, organisme catòlic, comentant la trobada de representants de diferents religions mundials a Asís, l'any 1986, per orar per la pau, deia: “tota religió digna d'aquest nom ensenya l'amor al proïsme”. En els textos de referència de totes les religions es troben nombrosos esments a la importància d'estimar al proïsme. Aquest amor, per a les religions, és com una regla d'or de la conducta moral. Així es troba descrit en diferents textos:

Cristianisme: "Tot quant vulgueu que us facin els homes, feu-li-ho també vosaltres a ells: perquè aquesta és la Llei i els profetes", (Mt 7, 12)

Hinduisme: "El deure suprem és no fer als altres el que et causa dolor quan t'ho fan a tu" (Mahabharata 5, 15, 17).

Budisme: "No fereixis als altres, perquè no et trobis ferit tu també" (Udanavarga 5, 18).

Confucianisme: "La benevolència màxima consisteix en no fer als altres el que no vulguis que et facin a tu" (Analectas Rongo, 15, 23).

Judaisme: "El que para tu és odiós, no ho facis al teu proïsme. En això consisteix tota la Llei; tot la resta és un comentari" (Talmud, Shabbat 31 a).

Islam: "Cap de vosaltres és creient si no estima al seu germà com a si mateix" (Les 42 tradicions d'An-Nawawi).

Religió tradicional africana: "El que donis -o facis- als altres, això et donaran -o faran- a tu" (Proverbi ruandés).

Des d'aquesta realitat d'amor al proïsme les religions aporten a la societat la importància que té aquesta actitud per articular l'ètica cívica, aquella que és comunament acceptada per tots i que regula la convivència humana.

dimarts, 20 de setembre del 2011

Moral pública i vel integral

Algunes persones religioses han protestat contra l'anunci del govern català de que, en breu, proposarà dins d’una lleu sobre aspectes de seguretat pública, prohibir l’ús del vel integral en els espais públics. Diuen, els qui es lamenten, que aquesta mesura és restrictiva contra la llibertat religiosa. Com que tindrem temps per debatre la qüestió, avanço algunes idees.

La practica de tapar-se es comuna en moltes religions, però molt poques arriben a l’extrem dels vels integrals com proposen algunes interpretacions de l'Islam. Quan es pugui, i qui ho pugui fer, cal dir als catalans musulmans, amb serenor i respecte, que expliquen si aquesta pràctica està ben vista o no per part de l’Islam moderat. I, si defensen la seva restricció en l’espai públic de casa nostra. No cal defugir aquest debat. Perquè les religions viuen i s'expressen en uns entorns culturals on, a mesura que la societat ha anat madurant, s'han rebutjat determinades practiques i s'han incorporat de noves. Per això, les religions que han fet aquest procés poden afirmar que certes pràctiques religioses van en contra de la dignitat de les persones perquè són contraries a un codi moral comú com són els drets humans.

L’ús dels drets humans com a referència és un argument que presenta alguna punt feble, especialment perquè totes les religions, en més o menys intensitat, presenten algunes deficiències en relació alguns aspectes d’aquests drets. Però cal avançar en afavorir en aquest respecte, fins i tot per part de les religions. El fet de que sigui mal de molt, no representa cap excusa per denunciar allò que entra en contradicció amb els codis morals de la societat catalana. I això ho han d’integrar-ho totes les religions que volen normalitzar la seva presència a Catalunya. Per coherència amb aquesta argumentació em pregunto: quins són els criteris reals per prohibir l’ús del vel integral en l’espai públic? són morals o de seguretat, o els dos? i, en el cas que siguin els dos, quina és la millor llei per regular aquesta qüestió?.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Les religions, una oportunitat per humanitzar

En la nostra societat existeixen molts estereotips que condicionen com es percep el fet religiós. Davant la idea molt estesa que el fet religiós és una qüestió marginal en les societats modernes, els fets evidencien que els valors religiosos desenvolupen cada cop més un paper actiu en la societat i en les persones. No obstant, les idees preconcebudes segueixen condicionat la manera com els individus perceben el fet religiós. A més, els mitjans de comunicació, en moltes ocasions, no contribueixen a aclarir aquestes qüestions de tal manera que l'opinió pública encara es mou en la vaguetat d'algunes informacions, que únicament són caricatures de la realitat. Tot això no ajuda a descobrir la riquesa que la diversitat religiosa aporta a la humanització de la societat.

Totes aquestes circumstàncies no faciliten el diàleg entre la cultura de la societat i les seves religions tradicionals amb aquelles religions que s'expressen en paràmetres culturals molt diferents dels majoritaris en la societat espanyola. Per poder avançar en el procés de creació d'una ètica civil compartida fa falta, en primer lloc, conèixer millor les diferències culturals religioses i, en segon lloc, establir acords de convivència capaces de superar les mútues reticències. És necessari adoptar una nova mirada sobre les tradicions religioses. Gràcies a un millor coneixement de les tradicions religioses es poden modificar els diversos punts de vista que condicionen la seva comprensió i abandonar alguns prejudicis que, en lloc de veure les religions com una oportunitat per a les societats occidentals, en moltes ocasions, són considerades com un problema.

diumenge, 18 de setembre del 2011

Darwinisme social

Un bon amic m’envià un missatge força suggerent a partir del qual he pogut construir aquest post. La seva nota començava amb una cita d’Adam Smith, persona que cada cop admiro més i crec que ha estat força mal interpretat. La cita deia “aquesta disposició a admirar, i quasi idolatrar, als rics i poderosos, i a mensprear o, com a mínim, ignorar a les persones pobres i de condició humil (...) (és) la principal i més estesa causa de corrupció dels nostres sentiments morals” La cita d’Adam Smith el meu amic la treu del llibre de Tony Judt El món no se’n surt. Aquest autor, malauradament mort no fa massa, aprofita aquesta cita d’Adam Smith per criticar els aduladors de la riquesa per la riquesa i destacar que això és una immoralitat i un tret destructiu per l’economia moderna.

Toni Judt, segueix, dient: “Els nostres sentiments morals han estat corromputs efectivament. Ens hem tornat insensibles als costos humans de polítiques socials aparentment racionals, sobretot quan se’ns diu que contribuiran a la prosperitat general i, d’aquesta manera, als nostres interessos per separat”. El meu amic, aprofita aquestes cites per comentar-me: “això explica per què les classes mitges s’han tornat insensibles als costos humans dels retalls. Hem oblidat a Charles Dickens i per això sospitem que els pobres són uns aprofitats i tramposos. I sobretot els hi neguem la dignitat quan els esclavitzem, de fet, en treball miserables. Es evident que cal combatre els ganduls, però en cap cas cal oblidar que tots som fills de Déu i germans”.

El meu amic, una persona que es confessa de dretes, votant de dretes i lliberal modern, acabava dient-me “sembla mentida el darwinisme social que practiquen alguns polítics”. Les seves paraules finals m’advertien que els lliberals sí tenen principis morals, els qui no en tenen són els darwinistes socials camuflats com a nous lliberals. Té raó.:

dissabte, 17 de setembre del 2011

Recull de pregàries personals VI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

18 setembre “Mira i respon-me, Senyor, Déu meu! Omple'm els ulls de claror, que el son de la mort no me'ls acluqui; que no digui l'enemic: «L'he vençut.» Els adversaris s'alegrarien de veure'm caure.”” (Sl 12,4-5)

19 setembre “Jo confio en el teu amor, el meu cor s'alegra perquè em salves. Canto al Senyor pels seus favors.” (Sl 12, 6)

20 setembre “El Senyor guaita des del cel i observa els homes, per veure si n'hi ha cap d'assenyat que cerqui Déu.”. (Sl 13, 2)

21 setembre “Quin esglai els cau al damunt quan veuen Déu a favor dels justos! «Us rèieu de les esperances del pobre, però el Senyor mateix l'empara.»” (Sl 13,5-6)

22 setembre “Tu ets el meu Déu, Senyor; a l'alba et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua. (Sl 63,2)

23 setembre “L'amor que em tens és millor que la vida; per això els meus llavis et lloaran.” (Sl 64,4)

24 setembre “Que tota la vida et pugui beneir i alçar les mans lloant el teu nom (Sl 64,5)

divendres, 16 de setembre del 2011

La política, vehicle de la moral

Regirant papers antics he trobat un article de Raimon Obiols, "El polític i les seves aspiracions”. És un bon article sobre ètica, política i apoliticisme. Fou escrit el novembre de 1990 per unes jornades de la Fundació Campalans. Entre altres coses, Raimon Obiols, reflexionava sobre la política com a dimensió moral. En aquest sentit deia utilitzant unes paraules d’Hannah Arendt. “la política, com la moral o la cultura, formen part integral de l’existència humana. Així, de la mateixa llanera que aspirem que els nostres fills, o els infants que eduquem disposin de coneixements de sensibilitat estètica i de criteris morals, hem d’aspirar també a que s’interessin d’una forma activa, per l’estat del món”.

Continuava afirmant, “si una persona inculta o insensible apareix com una persona mancada, mutilada , incompleta, el mateix es pot dir d'una persona políticament apàtica. Cal, així, incloure entre les virtuts cardinals una preocupació activa per la comunitat i pel món”. De tal manera que “si l’ètica sorgeix de la consideració dels altres(...) la política és una vehicle de la moral, tal vegada el més important, perquè les decisions polítiques afecten a la via de molta més gent”. Si això es així, la conclusió és “la persona políticament apàtica no és sols una persona incompleta, sinó que és també una persona amoral. Aquest seria un contraatac molt nítid a la idea avui difosa – i sovint no innocentment difosa – que situa l’acció política en un parèntesi permanent de sospita”.

dijous, 15 de setembre del 2011

Alcaldades

Ben segur que la paraula del títol, pot semblar forta, però és ben descriptiva del que fan alguns edils. Estic disposat a abandonar la meva innocència política i creure que en el món local hi ha persones que, si poden, fan alcaldades. El diccionari defineix el terme com acció feta per un alcalde abusant de la seva autoritat. La feblesa de la naturalesa humana es manifesta també en les corporacions locals. En els inicis de la democràcia, el govern local, era el lloc on anaven a parar els minyons escoltes, els sindicalistes de cor, els dirigents veïnals, els cristians de base compromesos i tota aquella gent que volia servir a la comunitat. Amb el temps, el panorama ha canviat. La donació gratuïta ha resistit com ha pogut sota la pressió de vividors de la política, trepes d’última hora, calculadors de pactes, especuladors d’interessos i despreocupats de l’ètica pública. Molts cops jo, i persones del meu tarannà, hem negat l’evidència i pensàvem que el mal es reduïa només als quatre corruptes fàcilment identificable. Però pot ser el problema no és només la corrupció econòmica. Si s’analitza finament el món local es descobreix que hi ha un grup de gent que, amb tota naturalitat, abusa de la seva autoritat per anar contra l’interès general.

El poder local ha reivindicat sempre la seva autonomia. Aquest ha estat el seu estendard polític. Res a dir. Al contrari, cal protegir l’autonomia local. Però també, cal protegir als ciutadans de les actuacions abusives de poder desproporcionades que poden fer alguns alcaldes abusant d’un poder sense control. Els ciutadans han de tenir normatives protectores dels seus drets contra les possibles alcaldades. Renunciar-hi, per exemple, a través de la suavització de normes que atorguen més arbitrarietat al govern local, és entrar en un terreny de dubtosa aprovació democràtica.

¿Com es poden defensar els ciutadans de les actuacions arbitràries?. Primer, per l’existència d’unes normatives clares, sense ambigüitats i a través d’un sistema de poders polítics que contrapesi les temptacions arbitràries. Si això no funciona, perquè és vulnerat per alguna decisió administrativa, hi ha la via judicial. Que cal fer-la servir sense por i fins les darreres conseqüències. Crec que els tribunals de justícia, a més de perseguir els delictes de corrupció econòmica, haurien d’estar més atens a la vulneració de drets que comporten algunes decisions administratives. A més, si les vies del país queden esgotades, sempre hi ha el darrer recurs, quan es creu vulnerat un dret fonamental, presentar un recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans. Útil per denunciar les violacions dels drets reconeguts a la Convenció Europea de Drets Humans. Aquest conveni és un tractat pel qual alguns Estats europeus han acordat protegir certs drets fonamentals. Qui tingui orelles, que escolti.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Titulars provocadors

Les estadístiques, quan són minses, no són més que una anècdota. Però, sí que poden indicar una tendència. Els diaris d’avui destaquen, com no podria ser d’altra manera, la notícia de que el Govern de la Generalitat proposa revisar la llei de llocs de culte del 2009. Del total dels titulars dels diaris el 57% destaquen que es tracta d’una iniciativa per impedir o per frenar la proliferació de mesquites; el 29% posen l’accent en les queixes de les minories religioses i un 14% centren l’interès en que els ajuntaments tindran més poder per controlar el desenvolupament del mapa religiós.

Davant d’aquests titulars, ¿què pensaran els musulmans?. És fàcil de creure que les comunitats musulmanes poden pensar que hi ha una campanya contra ells. Però això no és així. La reforma de la llei de centres de culte no va per aquesta línia. Té unes altres lògiques, però en cap cas contra l’exercici de la llibertat del culte musulmà. El mateix podrien pensar els protestants o altres confessions. Totes les religions, en definitiva es troben afectades per aquesta iniciativa legislativa. Perquè, segons la idea de la reforma legislativa, totes les religions queden sotmeses el criteri discrecional del consistori. Circumstància que pot ser percebuda, per qualsevol religió, com a font de possibles arbitrarietats.

Emfatitzar periodísticament que la reforma de la llei és per impedir la proliferació de mesquites és un provocació. Involuntària, d’acord, però serà interpretada com un provocació. La comissió parlamentària creada després dels atemptats del 14M a Madrid, després d’analitzar les raons d’aquests actes criminals proposà una sèrie d’actuacions urgents per combatre el terrorisme islamista. Una de les seves propostes era la de facilitar la creació de centres de culte musulmà on, amb dignitat i de manera normalitzada, la comunitat creient pogués practicar la seva religió. Lamentablement, els titulars d’alguns diaris d’avui adverteixen, sense cap fonament, als ciutadans musulmans d’aquest país que a partir d’ara ho tindran una mica més difícil per practicar la seva religió. Anem malament.

dimarts, 13 de setembre del 2011

La reserva de sòl per centres de culte

La llei de llocs de culte fou una llei desitjada per molta gent i volguda per ben poca. Tot i així, al final, després del tran tran parlamentari a l’estiu del 2009 s’aprovà. L’acord fou immens. Moltes confessions religioses estaven satisfetes per la llei i algunes, amb més volada històrica, s’ho miraven amb suspicàcia però s’afegiren a l’acord perquè també defensaven la llibertat religiosa. Al final, després del debat parlamentari, s’aprovà una llei que tenia ben poc a veure amb la redacció inicial de l’avantprojecte. Al ser la primera llei en tot l’Estat sobre centres de culte, va haver-hi satisfacció general i explotació mediàtica in extensum.

La llei aportava ben poc al panorama normatiu existent en aquells moments. La normativa aplicable en la tramitació d’una petició de lloc de culte era més que suficient per ordenar el que llei del 2009 pretenia regular. Per això, en un primer moment, vaig expressar la meva opinió que no calia cap llei específica. Ara bé, la llei, com molt bé explicà un compareixent en el tràmit parlamentari, si bé era innecessària des del punt de vista normatiu; sí que aportava un valor simbòlic que no es podia ignorar. Per algunes confessions religioses, la llei era percebuda com una garantia contra qualsevol arbitrarietat alhora de construir un nou centre de culte. Per la ciutadania, la llei assegurava l’ordenació d’un àmbit urbanístic bastant desatès en els darrers anys i origen de més d’un sonat conflicte.

La iniciativa de l’actual govern de proposar una revisió de la llei és coherent amb algunes de les crítiques fetes en el seu moment. Retorna la autonomia municipal alhora del planejament urbanístic i demora l’adequació dels centres de culte existents. Això, diu el Govern, es fa “per tal de garantir un absolut respecte al principi d’autonomia local i tenir en compte les necessitats pròpies de cada municipi, en la nova llei no s’exigirà als municipis l’obligació de preveure en els seus plans d’ordenació urbanística sòls on s’admetin els usos de caràcter religiós de nova implantació. Aquesta exigència, obligatòria en el text original, no serà exigible si els municipis no han detectat la necessitat d’implantar nous centres de culte en el seu territori”.

En relació a la qüestió de la reserva de sòl, val a dir, que la llei del 2009 atorgava als ajuntaments de fer-la, o no, segons les seves necessitats i possibilitats: “els plans d’ordenació urbanística municipal han de preveure sòls amb la qualificació de sistema d’equipament comunitari on s’admetin els usos de caràcter religiós de nova implantació, d’acord amb les necessitats i les disponibilitats dels municipis (article 4.1)”. Aquesta redacció obligava als ajuntaments a fer la reserva en el cas d'una necessitat evident i concedia a les religions un dret subjectiu d'exigir la reserva. En aquest sentit, el redactat de la llei del 2009 obligava de forma condicional als municipis, perquè els donava una potestat restrictiva contestable per les confessions que ara, amb la revisió de la llei, es confirma de forma positiva. Amb la reforma es protegeix millor l’autonomia municipal.

No obstant, sí que l’anunci de la revisió de la llei, ha modificat el seu valor simbòlic. S’ha tornat, sense voler, a la situació anterior al 2009. Especialment, perquè algunes confessions temen, així ho han expressat, que de nou es trobaran sense protecció davant de les possibles actuacions d’alguns consistoris en relació a la llibertat religiosa. Per això, fora bo que el Govern, a més de garantir positivament l’exercici de la pràctica de la llibertat religiosa, tal com ho fa en nombroses ocasions, trobés la manera de que les confessions religioses recuperessin el grau de confiança que, de forma implícita, es trobava en la base de la llei del 2009. I que fou el seu encert. En aquesta direcció, el Govern de Catalunya, per tal de complementar la iniciativa legislativa empresa avui, hauria de fomentar la complicitat del món local català amb les confessions religioses a fi de trobar les millors solucions per una correcta pràctica de la llibertat religiosa en relació a l’ús del sòl i dels espais públics. En aquest sentit, és important el paper de suport i col•laboració que poden desenvolupar les institucions locals intermèdies i les associacions municipalistes..

dilluns, 12 de setembre del 2011

El lloc de Déu en la societat contemporània

En una interessant elocució en el Congrés Eucarístic italià el papa Benet XVI afirmà que “la primacia de Déu en la vida quotidiana és necessària perquè l'home trobi la veritat sobre si mateix, doncs les ideologies que han volgut organitzar la societat prescindint de Déu no han pogut sadollar a l'home”. El papa demanà que Déu torni a estar en la societat humana. Per això, cal recuperar en “el nostre món i en la nostra vida és la primacia de Déu, perquè aquesta primacia és la que ens permet tornar a trobar la veritat del que som, i és a conèixer i seguir la voluntat de Déu on trobem el nostre veritable bé”.

¿Quin és l’espai de Déu en la societat contemporània?, ¿on es troba Déu?. Alguns cops em dóna la impressió que cerquem a Déu de forma interessada i això ens impedeix descobrir a “Déu quan es deixa trobar”. Altres cops, la recerca és molt intel·lectual, plena de conceptes i doctrines, molt allunyada de l’experiència de la vida. Això ens dificulta reconèixer a Déu en “l’arbre de la creu, on morí el Salvador del Món”. En altres ocasions, aquest Déu que “manté les viudes i els orfes, però capgira els camins dels injustos” ha estat apartat de l’espai públic o, simplement, ha estat combatut per noves ideologies elogioses del poder i l’economia.

¿Pot prescindir la societat de Déu?. Benet XVI afirmà que “l'objectiu d'assegurar a tots el desenvolupament, el benestar material i la pau prescindint de Déu i de la seva revelació s'ha resolt en un donar als homes pedres en lloc de pa”. Probablement, la tensió de l’absència de Deu no es resol ni amb la negació de la seva existència, però tampoc amb la proposta d’una societat sense cor davant el rostre ple de sofriment de l’injust. És la lluita per la justícia la que testimonia la presència de Déu en la societat contemporània. Amb la mort de Jesus, s’esquinçà el vel del temple i Déu recuperà el seu lloc en el món. Ara bé, afirmar la seva presència, és una responsabilitat eclesial. Som tots els cristians els que hem de proclamar l’amor de Déu, fins i tot allí on el desamor el nega constantment. Benet XVI insisteix en que cal “donar temps i espai a Déu”. Ell proposa que la “font per recuperar i reafirmar la primacia de Déu és l'Eucaristia” perquè en ella “neix una nova i intensa assumpció de responsabilitats a tots els nivells de la vida comunitària, neix per tant un desenvolupament social positiu, que té en el centre a la persona”. És així com es podrà “donar testimoniatge dels valors fonamentals de l'existència, del saber, del patrimoni espiritual i cultural; la seva vitalitat ens farà habitar a la ciutat dels homes amb la disponibilitat de gastar-nos en l'horitzó del ben comú per a la construcció d'una societat més justa i fraterna”

diumenge, 11 de setembre del 2011

Factor Artesà

Al carrer Saragossa 64 de Barcelona, tocant a la Ronda del Mig o al carrer Balmes, segons com es miri, hi ha una nova botiga que es diu Factor Artesà. Es tracta de la iniciativa d’un jove emprenedor que pretén introduir un nou concepte en l’àmbit de la gastronomia: identificar, certificar, comercialitzar i promocionar els artesans gastronòmics de proximitat i els productes que elaboren. En el manifest on es defineix la identitat que aquesta iniciativa es poden llegir coses tan interessants com: “el procés d'industrialització i globalització del sector agroalizmentari ha permès a les empreses produir aliments de tot tipus a baix cost.No obstant, la contrapartida d'aquest procés ha estat, en molts casos, la introducció d'ingredients atípics com alguns conservants, colorants, coadjuvants i additius en general, així com la utilització de matèries primeres de dubtosa qualitat i procedència, i processos d'elaboració totalment mecanitzats on el rol humà hi juga un paper pràcticament nul.”

Enfront d’aquesta realitat, aclaparadora de les cadenes de distribució majoritàries les alternatives són posibles . Això és el que es propasa aquesta iniciativa de Favtor Artesà. En l’escrit de presentació, el manifest funcional, es diu: “afortunadament, les cultures locals disposen d'una gran quantitat de petits elaboradors artesans de proximitat que han sabut contrarestar aquest efecte globalitzador i homogeneïtzador i lluiten cada dia amb la seva feina per defensar i mantenir el patrimoni gastronòmic local, i el conjunt de sabors, aromes, textures i colors dels productes autòctons. Uns productes elaborats amb el màxim respecte possible per la matèria primera i el seu entorn, que esdevenen naturals i sans no com una estratègia de marketing sinó com a conseqüència de l'únic objectiu de l'Artesà: elaborar el producte amb l'amor i estima que es mereix, de la manera més natural possible, minimitzant l'ús d'additius, i respectant la tradició heretada, ja sigui donant-li continuïtat o a través de la innovació. Aquest conjunt d'Artesans agroalimentaris representa un element més de la identitat cultural, social i gastronòmica de cada poble, un reflex de la idiosincràsia local, i són autèntics garants del patrimoni local, tant de la seva biodiversitat, de les tradicions heretades dels nostres avantpassats i de les tècniques més innovadores fruit d'aquest coneixement".

Benvinguda sigui aquesta iniciativa que cerca adhesions, de persones i institucions, preocupades en defensar el patrimoni cultural, social i gastronòmic de Catalunya. Per més informació o emprar el servei de compra on line es pot consulta http://www.factorartesa.com/

dissabte, 10 de setembre del 2011

Recull de pregàries personals V

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

11 setembre “Penetrar les teves paraules dóna llum i enteniment als més senzills” (Sl 119,130)

12 setembre “ Que la teva promesa guiï els meus passos, que jo no sigui mai esclau de males arts. Allibera'm dels homes que oprimeixen, que pugui guardar els teus preceptes.
Fes veure al teu servent la claror de la teva mirada, fes que el teu servent aprengui els teus decrets” (Sl 119, 133-135)

13 setembre “Encara no és de dia i ja vinc a implorar-te confiant en les teves paraules. Abans d'hora es desvetllen els meus ulls per considerar les teves promeses”. (Sl 119.147-148)

14 setembre “Tu que m'estimes, escolta el meu clam; dóna'm la vida, Senyor, com vas decidir. Tinc a prop uns homes malèvols, que estan lluny de la teva Llei. Tu, Senyor, ets a prop meu i es mantenen ferms els teus manaments” (Sl 119,149-151)

15 setembre “La teva paraula neix de la veritat, són justes i eternes les teves decisions” (Sl 119-160)

16 setembre “Que el meu clam arribi fins a tu, Senyor, dóna'm seny com vas prometre; deixa entrar al teu davant la meva súplica; tal com vas prometre, allibera'm (Sl 119,169-170)

17 setembre “Fins quan, Senyor, em tindràs en l'oblit? Fins quan m'amagaràs la mirada? Fins quan portaré dintre meu tants neguits, tantes penes tot el dia dins el cor? Fins quan l'enemic triomfarà contra mi? (Sl 12,2-3)

divendres, 9 de setembre del 2011

El valor del diàleg interreligiós

El pluralisme religiós de la societat afavoreix l’aparició d’àmbits on les religions es troben. D’aquests espais poden sortir experiències d’entesa i de reflexió sobre la singularitat i l’enriquiment mutu de les religions. Indubtablement el diàleg interreligiós enriqueix la societat i a les pròpies religions. ¿Com la diversitat religiosa pot contribuir a humanitzar la societat?

En primer lloc, la diversitat religiosa contribueix a desenvolupar un nou concepte de laïcitat. Es tracta d'una laïcitat inclusiva i oberta a afavorir les aportacions dels valors religiosos al projecte de convivència. Això és important, en un país com el nostre, on des de sempre ha existit una història embastada de successius i dramàtics enfrontaments que han tingut en el fet religiós un dels seus components principals.

D'altra banda, la diversitat religiosa col·labora en el desenvolupament del sistema de valors i principis compartits que ordenen la convivència. La moral comuna, o l'ètica de mínims, es defineixen a partir del consens que sorgeix de la trobada dialogal entre els qui són diversos perquè fonamenten la seva identitat en uns valors que són diferents. Es tracta de situar tots aquests valors a la plaça pública i trobar aquells que ens defineixen com una societat madura, civilitzada i humanitzada.

Finalment, l'actual diversitat religiosa facilita l'aparició d'un diàleg interreligiós els resultats del qual, més enllà dels valors intrínsecament religiosos, fomentarà el respecte i l'obertura de la societat als valors dels altres, aquells que són diferents. A més, l’encontre de les religions pot afavorir l’aparició de noves comprensions de la realitat que complementen i enriqueixen els actuals paradigmes cognitius.

dijous, 8 de setembre del 2011

La moral de l'hinduisme

Preparant un material per un llibre he buscat quins eren els principis morals de la religió hinduista. Es tractava d’identificar aquells que poden considerar-se comuns tot i l’elevada diversitat de pràctiques i comportaments en aquesta religió. A partir dels textos dels Upanishad de l'escola Vedanta es poden trobar aquests elements comuns. Es tracta d’un conjunt de principis que poden identificar-se en dos grups.

Els Yama. Són els principis que regulen com les persones han de comportar-se en la seva relació amb els altres. Aquests principis són: la no violència, les persones han de ser pacients i amables amb els altres; la veracitat, no han de dir-se mentides i les persones han de ser honestes; no robar, ni es pot prendre o envejar el que és dels altres; la castedat, es considera que l'activitat sexual és negativa per al desenvolupament de l'espiritualitat;, la no possessió, despreniment dels béns materials, no acumular més del que es necessita.

Els Niyama. Són els principis que assenyalen com ha de ser la disposició interna de les persones per practicar l'hinduisme. Aquests són, entre uns altres: la neteja, les persones han d'anar netes i tenir uns hàbits saludables; l'alegria interior, acceptar amb alegria i pau interior el que succeeixi de tal manera que l'estat espiritual no estigui influït per elements externs; l'austeritat, que s’ha d'aconseguir mitjançant la disciplina corporal i mental; l'estudi, llegir i estudiar els textos sagrats i reflexionar sobre Déu; la dedicació a Déu, venerar la divinitat amb rituals específics i a través de la pràctica quotidiana.

Tota una proposta moral que es pot subscriure des de qualsevol religió.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Austeritat vs. retallades

La política sempre comporta prendre decisions morals. Darrera d’un acord polític hi ha un judici que guia i orienta l’elecció entre diferents alternatives. Aquest judici, generalment, té uns referents morals. Això és evident quan la decisió afecta als interessos generals, el bé major que tot governant ha de defensar i promoure. Un cop establert el marc general, els fets demostren que no sempre és així. Les mesures de xoc contra la crisi financera són una bona mostra de tot això.

L’enrenou mediàtic d’aquest dies ha fet servir, amb una certa lleugeresa, com a sinònims conceptes que no són del tot homologables. Això és el que passa amb els termes austeritat i retallada, o reajust. Mentre el primer té un clar component moral, els dos següents són tècniques de gestió pressupostària que, el seu referent moral, està molt més matisat. ¿Que l’aplicació de les retallades podrien fer-se amb criteris morals?, cert. Però no és la pràctica habitual.

Irene Lozano, en un excel•lent article de El País d’avui, “El imperativo del acreedor”, explica les diferencies entre aquests conceptes. Casualment, l’edició electrònica de Le Monde abusa del terme austeritat per designar polítiques anticrisi que són simples retallades pressupostàries. Penso que és bo resistir a la contaminació dels mots, especialment si aquests estan carregats de sentit moral. L’austeritat comporta una elecció personal de renuncia entre diferents possibilitats sotmeses a l’anàlisi moral. Per això, l’austeritat no pot confondre’s amb escapçar a la brava qualsevol pressupost o reajustar a la baixa les partides pressupostàries. L’austeritat requereix una renuncia d’algunes coses i no d’altres; comporta una anàlisi i una elecció. Des de temps he cregut que en el sector públic calen més polítiques d’austeritat i que les simples retallades que s’adopten quan els números no quadren.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Falles del sistema, i alguna cosa més

Durant l’estiu hi hagut un degoteig de notícies sobre les dificultats d’alguns municipis per pagar les nòmines i els proveïdors. Alguns municipis s’ha declarat en fallida tècnica i algunes comunitats autònomes estan a punt. La resposta de les autoritats competents ha estat transmetre tranquil·litat. No podien fer una altra cosa en un primer moment. Però convé reflexionar sobre aquest tema mirant al passat. ¿Per què s’ha produït una situació com aquesta?, ¿hi ha mecanismes per evitar-les?, ¿quines són les responsabilitats que cal admetre?.

En català hi ha una dita que diu: no es pot estirar més el braç que la màniga. Això és el que ha passat. Per més bons que fossin les intencions, sinó hi ha recursos per assumir les inversions i el seu manteniment ordinari, hi ha obres i actuacions que no es poden fer. No es poden assumir inversions que van més enllà de les possibilitats d’endeutament de les administracions. Això provoca el col·lapse. Les administracions, i les locals pot ser amb més alegria, durant anys han practicat la política de: tranquils, algú ho pagarà. Això no pot ser. Els sistemes de control de la despesa pública no han funcionat correctament. Però, les falles dels procediments del sistema expliquen una part del col·lapse. Però hi ha altres raons.

Alguns gestors públics, polítics i tècnics, han actuat malament. S’han fet inversions confiant en un endeutament sense tenir els diners per pagar els deutes. Es confiava que, en algun moment, algú pagaria aquests deutes o un altre assumiria el desastre. Hi hagut masses alegries i irresponsabilitats. S’han fet les coses malament perquè s’han fet inversions sense avaluar la seva necessitat, la rendibilitat o el seu valor social. No importava. La pressió social, les maquinacions dels promotors o contractistes, els interessos clientelars i altres raons, semblaven suficients per impulsar inversions fora del sentit comú i de les possibilitats econòmiques de les administracions. Certament, que hi hagut gent que ha actuat responsablement; però també hi hagut càrrecs públics que no. És en aquest sentit on el sistema falla perquè no hi ha possibilitats de demanar responsabilitats, més enllà de la reprovació política. Pot ser fora hora de començar a pensar que, de la mateixa manera que quan un pont cau algú assumeix la responsabilitat i la justícia investiga, el mateix caldria fer a l’administració pública quan hi ha negligència en la gestió dels bens públics, no per frau sinó per mala gestió.

dilluns, 5 de setembre del 2011

Misses de Festa Major

Un amic m’ha fet arribar el programa de la Festa Major del seu poble. Es tracta del programa oficial editat per l’ajuntament. Dins de les activitats hi ha un apartat dedicat a actes religiosos. Aquests són: una missa vespertina, una missa de Festa Major, una missa pels difunts i una conferència religiosa. Evidentment, tot es tracta de activitats del culte catòlic. Sobre aquesta qüestió seria bo reflexionar-hi una mica. Una primera consideració és: ¿han de figurar els actes religiosos en el programa de la Festa Major?. Aquest és un llarg debat que té moltes possibles respostes, no sempre coincidents. És evident que hi ha una evocació a la tradició que cal preservar; però el que cal reflexionar és com encaixar aquesta costum en el programa de la Festa Major editat per l’ajuntament. Però no és d’això el que voldria reflexionar.

Vull fer avinent que aquesta programació és poc sensible a la diversitat religiosa dels veïns d’aquest poble. Aquesta vil·la, important per la seva història i localització, el 25% dels seus habitants són d’origen estranger. Una anàlisi del padró municipal descobreix que probablement el 13% dels veïns d’aquest poble són musulmans, un 7% deuen ser cristians ortodoxes i un petit percentatge d'evangèlics. Davant d’aquestes dades ¿pot afirmar-se que els organitzadors de la Festa Major han comprés el que vol dir gestionar la diversitat religiosa?. Més aviat, no. Perquè el programa de la Festa Major està dient al 20% dels habitants del poble que la seva religió no té lloc en els actes festius. Implícitament es transmet el missatge de que són diferents perquè tenen una religió que no té espai en la Festa Major. Molt probablement, a aquestes persones constantment se’ls hi demana, una i altra vegada, proves d’integració a la societat d’acollida. Però, quan hi ha ocasió per dir-los que sí, són com els de casa, se’ls mostra que la religió els separa i els fa diferents.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Virtuts públiques, corrupcions privades

Hi ha la sensació estesa de que la corrupció és un mal endèmic del sector públic. Les enquestes d’opinió identifiquen la corrupció com una de les preocupacions majoritàries de la ciutadania quan s’avalua l’àmbit públic. És cert que hi ha bastants casos de corrupció en les institucions públiques. Res a dir, és inqüestionable que les coses són així. Però probablement , la manera d’abordar el tema està viciat d’entrada. Perquè la corrupció no és un problema, sinó el símptoma d’una qüestió de fons: la manca de virtuts públiques.

La feblesa de les virtuts públiques afecta també al sector privat. Però, el rigor que es té a l’analitzar a les Administracions Públiques contrasta amb la lleugeresa de l’anàlisi quan s’aplica al sector privat. Per exemple, el comportant d’alguns empresari que acomiaden treballadors a finals de juliol per no pagar el mes d’agost i transferir el sou als fons públics contra l’atur només és qualificat d’irresponsable. Pot ser comença a ser l’hora de dir que aquest, i altres comportaments que afecten l’economia del país, són també actituds corruptes que mereixen la mateixa reprovació social, i la mateixa persecució penal, que poden tenir els polítics que prevariquen o estafen. La recuperació de la confiança econòmica i de la confiança en les institucions públiques comparteixen una mateixa necessitat: recuperar les virtuts públiques.

dissabte, 3 de setembre del 2011

Ocurrències

En els darrers dies, entorn als centre s’estan dient moltes ocurrències. Dóna la impressió que algunes persones, probablement mogudes per la bona voluntat de trobar una solució adequada a les demanes denous centres de culte, fan propostes força ocurrents. La darrera és fer un Parc, a les afores d’una ciutat on acollir els diversos temples. Bé, tots no, només alguns. Els de nova demanda. Ja que els existents seguiran on han d’estar: al costat del lloc on viuen les persones.


Pot semblar que la idea del Parc és una solució, però no ho crec. Només és una ocurrència. Ja que una de les condiciones que exigeix l’exercici d’una llibertat és que no hi hagi discriminació. Els experts han dit que un dels riscos per resoldre la creació de nous centres de culte es caure en una discriminació espaial. Habilitar un espai únic i apartat on situar els llocs de culte és un cas de discriminació espaial, amés de representar, segons els casos, una discriminació d’una religió respecte una altra. La llibertat religiosa s’ha de poder exercir amb normalitat en relació a la vida quotidiana, sense necessitat d’adoptar unes pràctiques especials o que segreguin als col•lectius que les exerceixen.


L’allunyament dels centres de culte respecte els nuclis urbans és una estratègia que comporta negar la visibilitat d’allò que es diferent. Adoptar mesures d’aquest tipus neguen el valor de la diversitat perquè l’amaguen. No crec que això reforci la convivència i faci més madura la nostre societat. Voler amagar allò que és diferent evidencia la feblesa de qui ho fa i la seva inseguretat, així com por de reconèixer que l’altre és diferent. Aquesta és la realitat actual de Catalunya: avui tenim una societat diversa i plural. Hem de saber conviure des d’aquesta diversitat.

divendres, 2 de setembre del 2011

La quiblah musulmana

Durant el primers anys d’estada a Medina (Yathrib) Mahoma va ser adquirint una notable experiència política i va aconseguir dominar el poder polític de la ciutat oasi, encara que para això hagués d'enfrontar-se durament amb la comunitat jueva d'aquesta ciutat. La difícil relació amb les tribus jueves va ser el motiu del canvi en un ritual bàsic del culte islàmic: l'orientació de les pregàries.

Quan Mahoma estava en La Meca havia triat Jerusalem com a punt d'orientació (quiblah) on havien de dirigir-se els musulmans en les seves pregàries, de la mateixa manera com feien els jueus. Però els problemes que Mahoma va tenir amb la comunitat jueva de Medina li feren canviar aquesta decisió. En l'any 624 el profeta va rebre una nova revelació en la qual manava als musulmans no miressin ja a Jerusalem sinó cap a la Meca. On, segons la revelació, la Kaaba havia estat construïda per Abraham i el seu fill Ismael. Així, l'Islam tenia un temple que era molt més antic que el de Jerusalem.

A partir d'aquell moment, Mahoma es va distanciar del judaisme i del cristianisme, per no haver sabut conservar la puresa original. Per això Déu havia enviat el seu últim missatger Mahoma i l'Islam era la religió destinada a substituir el cristianisme, com aquest havia succeït al judaisme

dijous, 1 de setembre del 2011

De nou els centres de culte

La fi del Ramadà d’aquest any, quan la xafogor d’agost minvava, coincidí amb l’aparició de vàries notícies que han intranquil•litzat enormement als catalans musulmans. El mateix ha passat amb els cristians protestants. No hi havia dia que algú comentés, filtrés o expliqués alguna mesura que era interpretada com una nova dificultat per construir mesquites a Catalunya o una moratòria impedia edificar el templa evangèlic. La comunitat musulmana percebé que a Catalunya algunes persones no volen mesquites. Tothom negava que aquesta fos la intenció, però aquesta ha estat la impressió que s’ha instal•lat entre els catalans musulmans. Per la seva part, els cristians evangèlics mostraven la seva preocupació perquè es podia produir un retrocés en l'exercici de la llibertat religiosa a Catalunya.

La valoració de la idoneïtat del lloc o apel•lar a la coherència amb l’entorn o la tradició són criteris febles. Segons aquests criteris, per exemple, ni s’hauria fet la Sagrada Família no s’hauria fet o, en un altre ordre de coses, la burgesia barcelonina encara viuria al carrer Ample o Ferran. La pregunta espontània és: ¿per què calen uns criteris específics pels llocs de culte diferents a la resta de criteris urbanístics?, ¿per què uns criteris específics?. Totes les raons donades per revocar o revisar alguns els criteris per construir el centres de culte han estat interpretats com que alguna cosa ha canviat profundament en el panorama polític català. On abans es percebia amabilitat i comprensió, ara es tem que s’hagi instal•lat prevenció i desinterès. Probablement, aquesta no és l’actitud d’alguns governants. Però les senyals enviades apunten en aquest sentit.

És inqüestionable que, en relació als centres de culte, cal revisar i adequar algunes decisions anteriorment preses perquè la situació ha canviat, especialment, el context econòmic és dolent. Això crea moltes dificultats a les confessions per poder gestionar la moratòria de cinc anys alhora d’adaptar els seus llocs de culte a la nova normativa; o els municipis es trobaven massa condicionats alhora del planejament urbanístic. Cal revisar la llei i la normativa des del consens i l'acord. En aquest sentit, es bona la notícia de l'existència d'un avantprojecte. Però això no frena el malestar creat en la comunitat musulmana pels missatges enviats en els darrers dies. La majoria d'ells han estat interpretats en una altre direcció: ara no es volen mesquites a Catalunya. Altres, poden pensar que, certes decisions perjudiquen a unes religions més que altres. Si hi hagut un mal entès és necessari aclarir-ho, ja que l’avinença és bàsica per la bona convivència.