Nou paper social dels centres de culte

La realitat social dels darrers temps ha introduït diverses dinàmiques que han transformat el significat social dels centres de culte. Aquests, han de deixat de ser uns simples contenidors d’activitats cultuals. Entorn de molts centres de culte han aparegut moltes activitats no estrictament pròpies de les activitats cultuals. Això es suma al fet de que la secularització de les societats i la individualització de les creences en la majoria de les societats occidentals està conduint a considerar les religions com reserves culturals del patrimoni material i simbòlic. És el fenomen de la culturització de les religions.

La pràctica d’algunes confessions religioses, de manera especial la catòlica, ha incorporat entorn als centres de culte una sèrie d’activitats socials i culturals que han ampliat la consideració funcional d’aquests equipaments. Bàsicament, l’equipament que té la consideració de lloc de culte pot portar associat altres equipament on es desenvolupen activitats de caire social i cultural. Com tampoc és estrany que, en alguns casos, siguin els propis centres de culte que assumeixen algunes d’aquestes funcions.

Aquest fenomen també es manifesta en altres confessions religioses. La majoria d’elles entorn dels centres de culte es desenvolupen activitats solidàries amb les persones que pateixen els efectes de la crisi econòmica. En altres ocasions, els mateixos locals dels centres de culte esdevenen àmbits d’activitats culturals on s’aporten significants d’identitat als feligresos. Això és especialment rellevant amb religions fortament vinculades a col·lectius que han vingut a Barcelona amb els processos migratoris, tal com passa amb els musulmans, sikhs, hinduistes i algunes famílies evangèliques. L’anàlisi de la realitat de les religions a Europa mostra que les mesquites no només expressen la realitat d’una comunitat de fe, la musulmana, sinó que també manifesten els aspectes culturals de l’evolució de l’Islam en el context cultural europeu. Això s’evidencia, tant en la manera com els dirigents de les comunitats musulmans comuniquen l’Islam com perquè les pròpies mesquites esdevenen ofertes culturals relacionades amb l’àmplia cultura musulmana.

La comprensió de la dimensió cultural de les religions introdueix un interessant reflexió que no es pot obviar per la seva transcendència. Els poders públics, pels principis constitucionals, han de considerar per igual a totes les religions, però a la pràctica, cada una ha és diferent en relació al seu impacte en la tradició cultural. Aquesta igualtat des de la diferencia introdueix una perspectiva particular alhora d’abordar la manera que tenen les Administracions Públiques amb les diferents comunitats de fe. El principi d’igualtat que presideix les relacions de les institucions públiques amb les confessions religioses no es contradictori amb el reconeixement d’unes diferències alhora d’avaluar l’impacte de cada una de les religions en el patrimoni cultural i simbòlic de la societat.

Valor social dels centres de culte

Les confessions religioses poden ser considerades com a generadores de capital social religiós o capital de fe. Ho són perquè el primer valor social dels centres de culte és que permeten l’exercici d’una llibertat fonamental dels ciutadans: la llibertat religiosa, considerada per alguns, com a expressió de la llibertat de creença, la primera de totes les llibertats. El dret a construir centres de culte és un corol•lari directa de l’exercici de la llibertat religiosa. La pràctica d’aquesta llibertat fonamental comporta poder practicar la religió en un espai dedicat a celebrar-hi els cultes de cada religió. La Constitució de 1978 salvaguarda aquest dret reconegut en el seu article 16 i desenvolupat àmpliament en la Llei orgànica de llibertat religiosa 7/1980. La Cort Europea dels drets de l’home vetlla perquè les religions no tinguin impediments per l’ús de recursos per prestar els serveis religiosos que necessiten els seus feligresos.

Hi ha un altre valor social dels centres de culte més vinculat a la seva capacitat de generar capital social. Hi ha un acord compartit per la majoria d’autoritats locals i expertes en sociologia de les religions de que els centres de culte contribueixen a reforçar els lligams socials allí on es troben. Els experts comenten que les religions ajuden a construir aporten un capital social valuós. El concepte de capital social expressa el conjunt de relacions que vinculen i connecten les persones. Es considera que el capital social és important per consolidar la democràcia comunitària, la participació política i el benestar social.

Hi ha altres aspectes relacionats amb la situació dels centres de culte i la seva utilitat social. Un d’ells és la possible influència de la seva ubicació alhora d’escollir el lloc de residència. Aquest factor pot ser molt rellevant en el cas de persones molt religioses o de minories religioses molt practicants . El tema dels centres de culte s’ha convertit en una preocupació nuclear en les polítiques locals, no només pel que pot representar per la integració de les minories religioses, sinó per la contribució que els centres de culte poden fer per arrelament d’unes comunitats al territori, al marge de quines siguin les seves creences.

Urbanisme i centres de culte

No totes les societats democràtiques tenen les mateixes polítiques públiques en relació a la gestió del sòl susceptible de tenir usos religiosos. El model d’urbanisme de cada país condiciona la manera com es resolen aquestes qüestions. En qualsevol cas, tots els països assumeixen que es tracta d’un tema que necessitat una cura especial perquè afecta a l’exercici d’un dret bàsic de la democràcia: la llibertat religiosa. El model nord-americà, i en menor mesura el model francès, parteixen de l’afirmació de que l’espai de culte és un espai on es desenvolupa una activitat privada però que, donat en que en ell les persones exerceixen una llibertat bàsica, cal protegir de manera específica en relació a altres usos privats del sòl. Especialment per evitar limitacions a l’exercici de la llibertat religiosa.

Les societats europees han tractat aquesta qüestió amb diverses solucions urbanístiques encara que hi ha un comú denominador que es deriven de les directrius marcades pel Conveni Europeu de Drets Humans i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Aquest bloc normatiu enquadra el comportament dels estats i condiciona les seves estratègies urbanístiques. Per exemple, a Itàlia i Espanya, es consideren els centres de culte com equipaments comunitaris. Aquesta qualificació significa que es reconeix als llocs de culte un valor propi dins del sistema d’interès general que cal preservar. És una perspectiva totalment diferent a la nord-americana que situa els llocs de culte fora de l’interès públic.

Donada la consideració d’equipament comunitari l’administració no pot desentendre’s de la planificació urbanística associada als centres de culte. Per això el gestor públic ha de fer-se algunes preguntes entre les quals hi ha: on es situen aquests equipaments comunitaris perquè no discriminin a les religions; quin paper juguen els centres de culte en la configuració de la trama urbana o en la gestió de l’ordre públic i convivència. El que és evident es que la planificació urbanística i la llibertat religiosa dialoguen constantment sobre l’ús i l’aprofitament del territori.