dissabte, 28 de febrer del 2015

Millorar la inclusivitat

¿Què fer per ser més inclusius amb els joves catalans d’origen estranger?, ¿quines decisions cal prendre?. Les dades comentades ahir sobre la preocupant situació d’exclusió social que pateixen els joves catalans d’origen estranger, immigrants o fills d’immigrants, ens hauria de preocupar força. La gravetat de la situació exigeix adoptar mesures correctores, tant perquè és just fer-ho així com perquè hi ha un potencial problema per la cohesió de la societat catalana.

Ara, quan les elits polítiques del país estan treballant el que s’anomenen estructures d’estat no estaria de més que la preocupació per la desigualtat, i de manera específica, l’exclusió dels joves catalans d’origen estranger, entres en l’agenda política dels dirigents polític del país. La futura Catalunya sobirana necessita disposar, a més de les conegudes estructures d’estat, altres, pot ser menys conegudes, però també necessàries per consolidar aquest futur estat com una societat cohesionada i amb una alta justícia social. 

divendres, 27 de febrer del 2015

Tenim un problema amb els joves catalans d’origen estranger

Els investigadors socials Xavier Martínez Celorrio i Antoni Marin Saldo presentaren en un seminari de la Fundació Acsar un avançament del seu treball sobre la inserció socio-educativa i laboral dels joves d’origen estranger des d’una perspectiva intercultural. Les dades sociològiques són més que preocupants. Tot haver-hi alguns aspectes positius, l’obstinació de les evidències mostren les dificultats que tenen els joves immigrats o fills d’immigrats per assolir els mateixos estàndards que els joves autòctons. Hi ha una important desigualtat accentuada en els darrers anys com a conseqüència de la crisi i que no està apaivagada per la idea estereotipada del retorn als països d’origen. La crisi ha provocat molt poc retorn en els joves. Entre 2010 i 2014 només retorna un 9.4% dels joves a la província de Barcelona.


L’estudi avalua, entre altres aspectes, el grau d’integració cívica dels joves. La mesura es fa a partir de l’anàlisi que aquests joves fan dels recursos públics que tenen al seu abast i que són considerats camins d’integració. Aquesta aproximació permet, junt amb altres paràmetres, conèixer el grau d’immersió en el que és la societat catalana. També s’analitza el funcionament de l’ascensor social o si es dona descens social en relació als pares. Els resultats són força preocupants. Molts d’aquest joves no mostren un clar sentiment de pertinença a Catalunya, més aviat es senten membres d’un altre país o manifesten un sentiment de cosmopolitisme. La impressió és també negativa en relació al grau d’immersió al que es pot considerar el demos català. Només es senten formant part d’aquest societat un 13% la resta es reparteix entre l’ambivalència o la percepció de que es forma part d’una altra alteritat. L’anàlisi del descens social demostra que el 50% dels joves immigrants o fills d’immigrants de la província de Barcelona pateixen un clar descens social i només un 16% evidencien que funciona l’ascensor social. Curiosament aquest fenomen és forà evident en aquells joves que han fet estudis universitaris. Per exemple, mentre només un 15 % de joves universitaris autòctons pateixen un descens la xifra s’eleva all 47% en els joves immigrants o fills d’immigrants. En sentit contrari, l’ascensor social funciona pel 55% de joves autòctons i només es dóna en un 33% per universitaris immigrants o fills d’immigrants.

dijous, 26 de febrer del 2015

Les assignatures de religió

La publicació en el BOE de la resolució de la Direcció General d’Evaluació i Coperació Territorial (Govern de l’Estat) on es regula el currículum de l’ensenyament de la Religió Catòlica de l’Educació Primària i de l’Educació Secundària Obligatòria ha generat un gran enrenou mediàtic i d’algunes entitats civils. Molt de soroll, molta sorna i burleta, però poques anàlisis de fons i molts errors d’apreciació. Tot és molt epidèrmic i visceral. Si m’ho permeten, molt anticlerical. És un anticlericalisme antic que dóna la impressió que sempre té alguna compte pendent amb l’Església catòlica. Tot aquest enrenou  contrasta amb el silenci que les mateixes veus dispensaren a una resolució similar del 26 de novembre de 2014 en relació al currículum de la religió Islàmica. Muts i a la gàbia. Ningú aixecà la veu d’una resolució que, en forma i fons, és similar a la referent a la resolució que afecta a l’ensenyament de la religió en el marc educatiu.

El debat hauria de ser més seriós del que ha estat fins ara. Una primera qüestió a resoldre de forma entenedora i equilibrada és com els pares exerceixen el seu dret de garantir l’educació dels seus fills en el marc de l’escola pública. Cal resoldre aquest tema, de manera especial per les famílies amb creences religioses. El fet que l’escola es situï dins de l'aconfessionalitat pròpia de les institucions públiques no pressuposa marginar les conviccions religioses dels pares i la seva projecció en l’educació dels fills. Personalment, no trobo desencertat que el sistema educatiu públic ofereixi la possibilitat de l’educació religiosa voluntària, i contempli una assignatura avaluable de cultura i història de les religions dins del currículum. El desconeixement sobre els aspectes bàsics de les religions dificulta a moltes persones comprendre el sentit de moltes aspectes del patrimoni cultural del nostre país o saber relacionar-se adequadament amb ciutadans adherits a diferents religions. Avançant més en aquesta direcció, el problema real està en el tractament avaluable i computable que la llei Wert dóna ara a les religions dins dels currículum educatiu en general.

Un altre aspecte del debat és la pròpia naturalesa del currículum de les assignatures de religió. Vagi per endavant que totes les confessions amb acords amb l’Estat tenen reservat el dret de confeccionar aquest currículum. No podria ser d’una altra manera. Pretendre el contrari seria equivocar-se. Però sí que és interessant reflexionar sobre l’enfoc que es volen donar als continguts d’aprenentatge d’aquest currículum. Sobre aquesta qüestió hi ha diferents posicionaments i opinions. Existeixen veus competents que consideren que les assignatures de religió haurien de ser més educatives que transmissora de doctrina. De tal manera que l’assignatura de religió no fos pròpiament una catequesi sinó una aprenentatge d’una religió en concret. Sóc conscient de que és un tema amb límits imprecisos, però resultaria més clarificador situar les catequesis religioses en els marcs de les espais religiosos, i amb les seves metodologies, i deixar l’educació en una religió concreta en l’àmbit escolar.


Situats en aquest punt, i per acabar la reflexió, trobo a faltar en totes les opinions atropellades d’aquests l'anàlisi pedagògica, ja que estem dins del sistema educatiu, sobre la idoneïtat educativa dels continguts d’aprenentatge proposats, tant en la proposta de la religió catòlica com en l’Islam, i la consistència dels criteris d’avaluació dels aprenentatges i els estàndards d’aprenentatge avaluables. Em dóna la impressió després de llegir-me les dues resolucions que les autoritats educatives, com a garants últimes del sistema, i els responsables de les religions,  tenen per endavant un considerable camí a recórrer per aconseguir fer de l’ensenyament de les religions un aprenentatge que,  a més d’un interès religiós, tingui un valor social. 

dimecres, 25 de febrer del 2015

Cristians contra l’Estat Islàmic



Les notícies que arriben de Síria i Irak són cada cop més preocupants. Els mujahidins de l’Estat Islàmic segueixen atacant als cristians d’aquesta zona. Han segrestat a més de 200 cristians de ritus assiri i no han deixat d’assetjar als cristians de ritus caldeu i siríac de Mossul, Qaraqosh, la planura de Nínive i del nord d’Iraq. Poc a poc, com a resultat d’aquesta repressió, els cristians fugen d’aquests territoris. Es calcula que uns 150.000 han deixat casa seva per cercar refugi en altres llocs on poder viure la seva fe. Davant de l’actitud agressiva, exterminadora de l’Estat Islàmic, que podria rebre el qualificatiu de genocidi, si apliquem els mateixos paràmetres fets servir en ocasions similars, han aparegut respostes armades que volen combatre el fanatisme islàmic en nom del cristianisme.

Des de fa un temps existeixen diverses brigades de cristians per combatre militarment a l’Estat Islàmic en el seu territori. Un d’aquest grup són les anomenades Unitats de Protecció de la Planúria del Nínine (NPU) promogudes per Sons of Liberty organització fundada pel nord-americà Mattew Van Dyke que pretén que els cristians defensin ells mateixos els seus territoris. Les NPU tindrien entre 350 i 500 milicians sota la direcció de Gevara Zayam i es sospita que podria tenir lligams no oficials amb les autoritats nord-americanes. Un altre grup armat, el Dwekh Nawsha (que en arameu vol dir “els que es sacrifiquen”), està patrocinat per Albert Keeso Moshi asiri resident en Austràlia. Aquest grup actua en la localitat de Bakufa, a prop de Mossul

Es sospita que aquests grups podrien tenir entrenament militar sota la supervisió nord-americana. És oportú que aquest model fou l’emprat pels serveis d’intel·ligència nord-americans  en els inicis de la guerra del Vietnam i que fou molt ben narrat per Graham Green en la seva magnífica novella L’americà tranquil (The Quiet American). Els analistes identifiquen que la NPU té el suport en el Moviment Democràtic Asiri de l’Iraq i reben ajuts econòmics per la diàspora asiri d’Europa i Estats Units, així com de l’American Mesopotamian Organization. A partir d’aquestes organitzacions es recluten voluntaris, la majoria cristians que deixen els seus països d’origen, Estats Units, Austràlia, Canadà, Regne Unit, entre altres, per combatre directament el genocidi dels cristians en mans de l’Estat Islàmic. ¿Ens trobem davant d’una nova croada, encara que les coalicions siguin de persones i no d’estats?





dimarts, 24 de febrer del 2015

Preguntes sobre l’Islam




Fa temps que tinc relació continuada amb l’Islam. Tinc bons amics musulmans que estimo i comprenc les seves inquietuds; conec la realitat política i social d’algun país musulmà i des de fa temps procuro llegir tot el que puc sobre l’Islam. Intento sense defallir tendir ponts entre els musulmans que viuen a Catalunya i la societat catalana, amb resultats desiguals. Però estic preocupat, ja que més que trobar una àmplia comprensió sobre l’Islam hi trobo cada cop més recels per part dels que no són musulmans. M’ha sorprès constatar que aquesta desconfiança es dóna també, i creix, entre moltes persones a les quals se’ls suposa prou capacitat analítica per comprendre i diferenciar el que és l’Islam i el que són els grups radicals que es presenten com a islamistes. En general, la percepció que la ciutadania té de l’Islam és cada cop més negativa. 

Els no musulmans consideren que darrera de l’Islam es manifesten aspectes inquietants i preocupants. En les societats occidentals no s’entenen, per exemple, l’estatus de la dóna en les societats islàmiques i la comprensió que d’ella en té el mateix Islam; tampoc es comprèn la impermeabilitat d’aquelles societats a la secularització per evitar la confusió de plans entre la religió i política. No és fàcil assumir la intransigència adoptada en moltes societats islàmiques vers les altres religions i les dificultats que es donen per exercir la llibertat religiosa. Resulta paradoxal descobrir que aquestes dificultats es donen en països musulmans de tradició cultural àrab, mentre que a Indonèsia, el país amb més nombre de musulmans, sí que es respecte la llibertat religiosa.


Junt amb les anteriors consideracions, existeix una preocupació creixent per l’aparició de fenòmens violents associats, o que es volen associar, amb l’Islam. Per exemple, resulta sorprenent els enfrontaments durs entre sunnites i xiïtes en alguns països, o les diferents formes de terrorisme que busquen la seva justificació en interpretacions tancades de l’Islam. La perplexitat compren també els problemes que té l’Islam per compatibilitzar la seva expressió religiosa amb la cultura de Modernitat. No deixa de ser paradoxal adonar-se que, malgrat els esforços fets, encara són minoritàries les corrents de l’Islam que entren a reflexionar sobre aquests temes i són capaces de fer-se preguntes sobre la seva identitat i significació. Tot això, representen dificultats objectives alhora de presentar l’Islam en les societats occidentals.

dilluns, 23 de febrer del 2015

No ens mereixem alguns polítics



Vaig seguir per televisió amb molts interès la compareixença del matrimoni Pujol Ferrusola i el seu fill davant la comissió parlamentària. Al final, quan 3/24 decidí finalitzar de sobte la retransmissió abans de que acabés Jordi Pujol Ferrusola la vaig acabar seguint per ràdio. Tinc un sentiment que transita entre el fàstic i la vergonya per l’espectacle del Parlament de Catalunya. Les comissions parlamentàries han de servir per esbrinar les responsabilitats polítiques dels òrgans polítics en exercici de la seva funció, no per passar comptes o tenir minuts de glòria televisa. Escoltant algunes intervencions dels parlamentaris semblava que els seus interessos anaven per una altre direcció totalment equivocada.

Semblava que importava més l’accessori, el que era superficial, que el fons del problema. Els diputats estaven més interessats en les anècdotes personals que en dirimir les possibles connexions polítiques que podrien explicar l’origen de  la fortuna d’aquestes persones. Però no, les preguntes eren frívoles i moltes d’elles sense fonaments. Tot eren insinuacions, notícies de diaris, suposicions i converses efímeres. Quina vergonya. En aquest sentit, feu fortuna l’expressió de Jordi Pujol “diuen, diuen, diuen; això no és seriós”. Al veure la comissió parlamentària pensava que estava davant d’un “reality show” o un capítol més d’un programa escombraria com Sálvame. La vida parlamentaria no pot ser això. Necessitem polítics ben preparats i conscients de quin és el seu paper i un reglament del Parlament que eviti situacions com les d’ahir. Per això, davant d’aquesta lamentable situació entenc que hi hagin persones que, a partir d’un cert interès i sensibilització política, ahir nit estiguessin tristes i enfurismades contra alguns diputats del Parlament de Catalunya.

diumenge, 22 de febrer del 2015

Timbuktú



Durant el cap de setmana he tingut temps per retornar sobre una reflexió feta fa pocs dies en relació a les paraules de Barak Obama a la cimera mundial contra el terrorisme. Continuo trobant encertat l’interès del President nord-americà de combatre la idea, força estesa, de que l’Islam alimenta amb naturalitat un radicalisme polític que fàcilment porta al terrorisme. És important no estigmatitzar l’Islam com a religió del terror, doncs hi ha més de mil cinc-cents milions de musulmans força allunyats del postulats que patrocinen els moviments gihadistes. Només per respecte aquests  musulmans cal procurar esquivar qualsevol debat que associï gratuïtament Islam amb terrorisme.

Dit això, i després de veure, també durant el cap de setmana, la magnífica pel·lícula Timbuktú del maurità  Abderrahmane Sissako, on es presenta intel·ligentment el tema del gihadisme, penso que un cop feta de la declaració de no estigmatitzar l’Islam convé assumir que els terroristes islamistes es motiven per una concepció de l’Islam que, tot i ser incorrecte, te prou capacitat de mobilitzar les seves voluntats per cometre enormes barbaritats. El contrast de visions i de pràctiques l’Islam entre els gihadistes i els musulmans de Timbuktú és un dels fils de tota la pel·lícula. A més del drama personal que afecta la família dels protagonistes i que serveix de línia argumental, al llarg de la pel·lícula passen moltes coses que situen a l’espectador davant el drama de la violència gihadista. Resulta extraordinària la metàfora de la profunda irracionalitat de l’Islam proclamat pels gihadistes el partit de futbol jugat sense pilota. És tot una dansa a favor de la resistència a la barbaritat  de les interpretacions islàmiques dels terroristes. Com tampoc té malbaratament intel·lectual el diàleg entre el mujahidí  que forma part de la policia islàmica que vol imposar a una peixatera posar-se guants per tallar el peix i la brillant i assenyada resposta que aquesta li dona.

Els gihadistes violenten l’Islam fins a l’extrem de fer-lo una cruel caricatura d’una religió àmpliament acceptada. En aquest sentit, al llarg de la pel·lícula hi ha un diàleg permanent entre l’imam de Timboktú i els gihadistes a través del qual es posa de manifest la confrontació de visions de l’Islam que fomenten els gihadistes. Aquest és el conflicte real. Mentre l’imam del poble reivindica un Islam pacífic, senzill i humà, els mujahidins porten l’Islam a la total irracionalitat i barbaritat. El director de la pel·lícula Abderrahmane Sissako ho recorda permanentment fent servir la metàfora d’un ase que, de forma accidental, es creua en diverses ocasions davant dels mujahidins. Aquest és el drama que tenen els habitants de Timbuktú veure que estan envaïts per un grup de gihadistes que els imposen la seva interpretació de la xaria. Hàbilment Sissako mostra les incongruències dels gihadistes, com el detall que prohibeixen fumar però un dels seus caps fuma d’amagat.  L’encert del director en l’escena final pot servir de lliçó per la nostra societat i de manera especial pels catalans musulmans. Al final de la pel·lícula unes nenes corren pel desert sense rumb, semblen fugir de la barbaritat dels gihadistes, però avancen sense rumb. Estan com perdudes tot i corre cap a la llibertat. Seria bo que els catalans musulmans fossin audaços i oferissin  metes clares que permetessin fugir de totes les opressions dels gihadistes tradicionals o dels nous fantasmes que malmetem l’Islam com a religió de civilitat.

dissabte, 21 de febrer del 2015

Valorar la dignitat humana dels immigrants

Segons ha informat ràdio Vaticana la 31 conferència de les Comissions Justícia i Pau europees s’ha demanat en una nota "als líders polítics de cada  nivell i els actors de la societat civil per expressar una reacció ferma per al creixement del racisme  i la xenofòbia al continent " per tal “d’assegurar el respecte dels drets de cada individu i trobar la unitat en la diversitat d'una societat veritablement humana ". Aquest objectiu ha de permetre als partits polítics, dins de la seva autonomia de cada país, “perseguir un respecte democràtica i no violent, cercant el màxim respecte pels altres”.

El document final de la trobada afirma que cal “protegir les minories” i no deixar-se emportar per “simplistes consignes nacionalistes”. Aquests, entesos en el context del document, han de comprendre’s no com una desqualificació de tots els nacionalismes sinó d’aquells que són nacionalismes excloents que busquen “el poder i la popularitat a causa dels programes polítics i les consignes simplistes que llancen una idea de prosperitat i seguretat vinculats a mesures unilaterals nacionalistes, a costa d'altres pobles” . Es tracta de moviments que promouen un “un paradigma de l'exclusió que agreuja la situació”.  El “nacionalisme d’exclusió” així el defineix la nota, “és contrari a la dignitat humana, és  la denegació de justícia i amenaça la cohesió social a nivell nacional i europeu”. Enfront d’aquest visió excloent es proposa “respectar la dignitat humana” i assumir que “la injustícia i la marginació d'una part de l'empresa - de nou subratllen les Esglésies d'Europa - no  mai crearà les condicions per a una comunitat pacífica

Davant la nova realitat de la immigració, el seu drama i la vergonya que representen algunes polítiques migratòries, les Comissions de Justícia i Pau afirmen que “ignorar aquesta realitat i mirar de segellar les fronteres als fluxos migratoris és poc realista i inhumà”. Cal trobar solucions al problema de la immigració tant a nivell nacional com internacional. A nivell europeu cal “acollir als refugiats  en dificultat; contribuir a la definició, en el dret internacional, per a una resolució pacífica  conflicte; impulsar l'ajuda al desenvolupament per donar a la gent l'oportunitat de triar si quedar-se en els seus països d’origen o integrar els estrangers a la comunitat ". La resposta no pot ser ni el racisme ni la xenofòbia. Els europeus han de ser conscients de que si bé “la Unió Europea és culpable de la crisi econòmica actual,  la desigualtat social i la desocupació” és evident que “segueix sent un  eina per al manteniment de la pau i resolució de conflictes al continent”. “


La visió cristiana de la justícia i la pau universal convida a la solidaritat i el respecte de tots ",  en la perspectiva del “bé comú universal” que es situa en una perspectiva més enllà dels propis interessos nacionals. El document acaba recomanant als responsables polítics i als empresaris adoptar unes polítiques que millorin el món del treball i que les polítiques d’immigració europees siguin coherents, especialment per combatre les migracions forçades i afavorir  la integració i la cohesió  social. Polítiques que han de combatre tot nacionalisme excloent, enfortir la democràcia, la solidaritat i el respecte a la dignitat humana a través de l'educació  i millorar la dignitat de l'home com "un element essencial del patrimoni comú  europeu”.