divendres, 23 de juny de 2017

Glosses per la vida quotidiana

La no violència és un convenciment arrelat a la base de la fe cristiana. L’amor tot ho pot, fins i tot aquelles situacions en les quals sembla que la violència és la única resposta. La violència es manifesta de moltes maneres al llarg de la vida quotidiana. Hem de saber perdonar i no ser venjatius. Hem de procurar ser pacífics i pacificadors, amables i cordials en les relacions amb les altes persones. “No us hi torneu contra els qui us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra” (Mt 5,39) 

L’amor i el perdó són dos distintius de la vida cristiana. La pràctica de l’amor i el perdó obren el cor de les persones al sentit de la vida. El Déu de l’amor sens límits també és el Déu que perdona en escreix. Amor i perdó van de la ma. "Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel; ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. (Mt 5, 44-45) 

Tenim una expressió que diu “Déu tot ho veu”. Hem de comportar-nos creient que això és veritat. En tot moment hem de ser coherents amb els nostres principis i valors. Al llarg del dia hi ha molts moments en que tenim ocasió de ser testimonis de la nostra condició de persones que seguim a Jesús i treballem per la seva causa. “Quan preguis, tanca’t amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats i ell, que veu el que es amagat, t’ho recompensarà”. (Mt 6,6)

dijous, 22 de juny de 2017

Els mutazilites I

Està molt estesa la idea, en part estesa en forma d'estereotip, del gran uniformisme on sunnites, majoritaris, i xiites, minoritaris, es reparteixen la diversitat d'aquesta religió. No obstant això, al llarg de la història de l'islam van ser apareixent corrents i tendències que, d'una o altra raó, no sempre del tot conegudes, van acabar per desaparèixer. Un d'aquests grups van ser els denominats els mutazilites. Aquest corrent de l'islam es va originar durant el califat Omeia i va tenir la seva màxima expressió entre els segles VIII i X sota el califat abbàssida, especialment quan durant un cert temps va ser assumida com a doctrina d'estat durant el califat d'Al Mamún. La visió tradicional de l'islam va combatre des del seu inici als mutazilites, entre altres raons, per qüestionar el caràcter etern de l'Alcorà. Els mutazilites van desaparèixer pràcticament al segle XIII.

Conta la tradició musulmana que el moviment mutazilí fou fundat a Bàssora per Wasil ibn Ata (699-728) arran d'una disputa teològica en relació a la condició de pecador a l’islam. Segons el punt de vista de Wasil, el musulmà que ha pecat no perd la condició de creient en l'islam, per això no ha de ser considerat infidel, però tampoc és estrictament un creient. Wasil pensa que el pecador està situat en una condició intermèdia entre l'infidel i el creient pot sempre passar, sense cap dificultat, a la condició de creient.

Quan Wasil va exposar el seu punt de vista va ser molt criticat i va ser estigmatitzat com algú que s'havia separat del corrent principal de l'islam. D'aquí el nom d'aquest moviment, mutazilisme, que pot traduir-se com escola separada. Els membres d'aquest grup es denominaven a si mateixos com els Ahl al Tawahid wa l'Adl, persones de monoteisme i justícia. Molt probablement el nom mutazilí fora donat bàsicament pels seus detractors. El nom mutazilí apareix per primera vegada a principis de l'islam quan Ali va disputar el lideratge de la comunitat musulmana després de la mort d'Uthman. Hi va haver un grup de musulmans que no van prendre partit per cap dels bàndols en disputa situant-se en una posició intermèdia van ser denominats mutazilites. Alguns autors, sostenen que els mutazilites liderats per Wasil eren una simple continuació que aquest grup primitiu.

dimecres, 21 de juny de 2017

El civisme i la Guàrdia Urbana

Des de fa un dies que faig la mateixa pregunta als taxistes de Barcelona: ¿veu sovint els agents de la Guàrdia Urbana pel carrer?, ¿ percep que la Guàrdia Urbana es preocupa de mantenir el civisme en la conducció dels barcelonins? La resposta sempre és la mateixa: no. Tots coincideixen en l’observació de que els agents de la Guàrdia Urbana no estan en els carrers de Barcelona. Tinc la mateixa sensació. Els civisme en l’entorn urbà d Barcelona s’ha anat degradant de manera alarmant en els darrers anys. No és només el fet que alguns ciutadans, de la categoria vianants, mostrin comportaments fora dels cànons considerats cívics, també alguns conductors de cotxes, alguns ciclistes i alguns usuaris de patinets o altres andròmines amb rodes poden ventar-se del seu poc civisme. Dóna la impressió que, davant l’absència del poder vigilant de la policia local, alguns ciutadans han deixat el civisme a casa seva i s’han fet uns petits tirans de l’espai públic. 

És veritat que els comportaments cívics han de basar-se en la capacitat d’autocontrol de la ciutadania, però no està demés que la policia local, la Guàrdia Urbana en el cas de Barcelona, en nom de la seva competència de policia administrativa actuï per regular el compliment de les ordenances de civisme o altres normes de facilitin la bona convivència. La meva percepció, contrastada amb altres opinions, és que la Guàrdia Urbana de Barcelona ha deixat de fer una de les seves funcions bàsiques. Davant de casa meva, en un cruïlla molt transitada per ciclistes transitant pel carril bici, un percentatge molt petit s’atura quan el seu semàfor està en vermell. Si m’acosto cap al centre de la ciutat, he de procurar esquivar els ciclistes que fan eslàloms entre els vianants o, en el cas d’agafar el cotxe, en més d’una cruïlla no puc creuar perquè alguns conductors han decidit, malgrat l’evidència de l’embús, obstruir el pas de la cruïlla. Un conjunt de despropòsits que si el ciutadà incívic es sentís més controlat per qui té la delegació d’autoritat, la Guàrdia Urbana, pot ser decidiria comportar-se d’una altra manera i tots ens sortiríem guanyant. Els governants municipals barcelonines haurien de revisar si les seves decisions sobre civisme i seguretat pública són les més adequades.

dimarts, 20 de juny de 2017

Wahhabisme

Els analistes interpreten que els recents moviments geo-estratègics d’Aràbia Saudita obeeix a pressions del wahhabisme saudita per assegurar el seu projecte d’islamisme política. ¿Què és el wahhabisme?

El wahhabisme (wahhabiyyah en àrab) és un moviment relativament modern dins dels sunnites. El whabbisme fou fundat per Muhammad ibn Abd al Wahhab al segle XVIII a Nechd (Arabia central). Pot considerar-se una interpretació de l’Islam derivada del salafisme a partir de les idees proposades per al Wahhab en la seva obra Kitab at-tawhid (Llibre del monoteisme). La seva doctrina es basa en l’eliminació de les escoles d’interpretació de l’Alcorà i la interpretació literal del text sagrat a fi d’eliminar de l’Islam les lectures desviades. Pot considerar-se una corrent fonamentalista dins dels sunnisme. Algunes tendències wahhabites consideren heretges a la resta de sunnites. Els wahhabites apliquen amb rigor la llei islàmica i tenen un gran desig d’expansió de l’Islam. El wahhabisme afirma que l’Alcorà i els hadith són els texts bàsics i únics per l’Islam. Perquè aquestes textos interpreten directament les paraules del profeta Mahoma. La seva teologia és puritana i legalista en matèria de fe i de pràctiques religioses. Els wahhabites es consideren que són els defensors de l’Islam i proposen restaurar la seva identitat contaminada per les innovacions, les supersticions, les heretgies i la idolatria. Representen la visió més conservadora de l’Islam. Alguns grups whabbites han inspirat moviments islamistes intransigents i violents. No obstant, dins del wahhabisme hi ha també una corrent que està en contra de l’ús de la violència. El gran muftí de l’Aràbia Saudita, màxima autoritat religiosa d’aquest país, ha condemnat els atentats terroristes.

Per tal de retornar als orígens de l’Islam, els wahhabites prohibeixen escoltar determinades músiques, dibuixar éssers humans o altres éssers animats, pregar davant les tombes, àdhuc la de Mahoma, celebrar el naixement de Mahoma i estan en contra de qualsevol actualització del pensament islàmic. El rigorisme wahabbita es manifesta en tots els àmbits de la vida cultural, social i política. Donat que el wahhabisme no reconeix cap legitimitat jurídica fora de l’Alcorà els països que segueixen aquesta escola les seves lleis estan condicionades pel text sagrat islàmic, l’Aràbia Saudita  no té Constitució perquè ja que es considerà que l’Alcorà és la constitució.

La raó de l'important desenvolupament del wahhabisme a l’Aràbia Saudita és per l'estreta vinculació del fundador d'aquest pensament amb els inicis de la casa dels Saud. Muhhamed ibn Ab al Wahhab s’alià, a través del matrimoni de la seva filla amb el fill de Muhammed ibn Saud líder de la casa dels Saud de la qual s’origina la dinastia saudita. Per això el wahhabisme és avui la corrent oficial a l’Aràbia Saudita i és dominant a Kuwait i Qatar. Malgrat aquesta estreta relació, els saudites qualifiquen el seu islamisme com a salafista, i no volen ser qualificats com a wahhabites, perquè estan també pel retorn a l’Islam primigeni. Però, malgrat l’ús del terme salafista en el context saudite, aquest no té res a veure amb la doctrina salafista desenvolupada per Muhammad Abduh i que donà origen al moviment salafista.

El terme wahhabisme és més propi dels medis de comunicació o en l’àmbit polític. A partir de 1924, quan la dinastia de al-Saud conquereix la Meca i Medina, i passa a controlar la peregrinació anual als llocs sants (Hajj) el wahhabisme passa a tenir una gran influència sobre el món musulmà. La presència anual de peregrins a la Meca és aprofita pel wahhabites per donar a conèixer el seus punts de vista. La influència del wahhabisme està associada als els importants recursos econòmics que té l’Aràbia Saudita a partir del petroli. Per assolir els seus objectius teològics els wahhabites utilitzen les escoles còrniques de l’Aràbia Saudita, a les quals van alumnes de tot el món, especialment els de la tradició sunnita; financen mesquites i centres d’estudis islàmics en diversos països com fou el cas de la mesquita de Madrid, Centro Cultural Islámico de Madrid, coneguda popularment com la mesquita de la M30, la qual fou finançada, en part, amb capital saudita.

dilluns, 19 de juny de 2017

Ibn Rushd-Goethe, la mesquita mixta de Berlin

La notícia pot haver passat desapercebuda: a Berlin a la mesquita Ibn Rushd-Goethe homes i dones preguen tots plegats. Aquest gest s’ha interpretat per un sector de l’islam com una ofensa. El nom de la mesquita és una homenatge a Ibn Rushd, Averroes, el savi cordovès desterrat al segle XII pel rigorisme almohade i a Johann Wolfgang von Goethe, el gran escriptor alemany. La comunitat musulmana d’aquesta mesquita és oberta. Afirmen que poden venir a pregar sunnites, xiïtes, alevís, homes, dones, homosexuals ... Tots menys els fidels amb burca i amb nicab, perquè la igualtat de gènere és un dels principis bàsics de la filosofia d’aquesta mesquita.

En aquest mesquita la crida a l’oració també la fan les dones. És normal escoltar “Allahu Akbar”, dit per un veu femenina mentre homes i dones es preparen per pregar. Preguen junts, barrejats, homes i dones uns al costat dels altres. Amb aquest gest han acabat la tradició secular de segregar les dones dels homes, situades en un lloc menys prominent. Un home i una dona dirigiren l’oració del divendres passat i, com ha gest d’integració interreligiosa, al finalitzar l’oració musulmana dos rabins feren una petita pregària jueva. Aquests musulmans han ensenyat a tot el món com, davant unes interpretacions violentes i integristes de l’islam, hi ha un altre camí per viure diferent la fe musulmana.

La mesquita on homes i dones preguen junts és un exponent del canvi que s’està produint en una part de l’islam d’Europa. Aquests musulmans han abandonat les concepcions tradicionals de l’islam i han emprés el camí de construir una fe articulada amb els paràmetres culturals europeus. Tot un canvi de paradigma.

diumenge, 18 de juny de 2017

La tragèdia dLa tragèdia de la torre Grenfell com a metàforae la torre Grenfell com a metàfora

L’incendi a la torre londinenca de Grenfell i la forma com el govern de Gran Bretanya gestionà la tragèdia evidencien la magnitud de la incapacitat de les polítiques neo-liberals de resoldre els problemes del nostre temps. La construcció d’aquest edifici, i molt especialment la seva rehabilitació d’ara fa un any, evidencia que lluny estan aquestes polítiques dels objectius de la justícia social. L’ús de material prohibit o desaconsellat com ornamentació de façanes d’edificis alts per la seva alta combustió només és explicable per haver primat els criteris d’estètica urbanística, bàsicament per camuflar el caràcter social de l’edifici en un entorn d’habitatges benestants.

La total ignorància per part de les autoritats del districte a les queixes dels veïns per la manca de mesures preventives contra els incendis és una altra evidència de l’estat de la situació. Les autoritats governamentals britàniques són contràries, per raons ideològiques, a la idea de regulació per la qual cosa havien trobat injustificat una revisió de regulació específica de les mesures contra els incendis. Aquestes mateixes autoritats reaccionaren tard i malament al dolor dels familiars afectats per la tragèdia. La fredor i distància mostrada per la primera ministre amb aquests familiars és un símptoma més de la desconnexió mostrada per una determinada comprensió de la política. Els ciutadans volen ser comptats com actors de les polítiques públiques i no ser tractats com a súbdits. Els problemes percebuts pels ciutadans són importants, al menys així ho consideren ells, tinguin més o menys raó. La política freda i distant practicada per alguns governants contrasta amb la calidesa que molts ciutadans esperen avui de les autoritat públiques

dissabte, 17 de juny de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Confessar-se creient significa experimentar la confiança amb Déu. Tenim una dita catalana que diu: “Que Déu faci més que nosaltres” que expressa d’alguna manera aquesta idea. Hem de reconèixer que les persones som limitades i això ens porta a confiar amb la bondat divina com a font de seguretat. “El Senyor m’il·lumina i em salva, ¿qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida ¿qui em pot esfereir”. (Salm 26,1-2). 

Més d'un cop hem sentit o hem dit l'expressió fer les paus. És una bona expressió que resumeix perfectament les actituds que calen tenir en l'ofici de la vida. Hem de saber reconciliar-nos amb les altres persones perdonant les seves ofenses. Dóna pau i saviesa en el cor. "Ni que et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena , vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena" (Mt 5,23-24) 

La confiança dóna seguretat i pau a l’esperit. Hem d’aprendre a confiar amb altres persones. Cal obrir el cor i saber abandonar la falsa seguretat de pensar que som autosuficients per anar per la vida. Viure és confiar. “El Senyor m’il·lumina i em salva, ¿qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida ¿qui em pot esfereir?”(Salm 26,1-2)

divendres, 16 de juny de 2017

Glosses per a vida quotidiana

L’amor dóna sentit a la vida. L’estimar és un art que s’aprèn i cal saber-lo practicar. Estimant als altres ens trobem a nosaltres mateixos. L’amor fa descobrir els múltiples replecs de la vida. Qui estima es troba a si mateix i troba la pau. “Déu és amor, el qui està en l’amor està en Déu i Déu en ell”(1Jn 4,16b)


Estem cridats a ser sal i llum del món. Per més que hàgim sentit, no sempre actuem d’acord amb aquesta proposta. Hem de saber presentar al món el que és genuí de la fe cristiana i ho hem fer com a proposta d’humanització. No estem fora del món, ni contra el món. Formem part responsablement del món i vivim uns valors que creiem que són bons per alliberar a les persones de les injustícies i de les opressions, materials i espirituals. “Sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust ¿amb què la tornarien salada? ... Vosaltres sou la llum del món”.(Mt 5,13 i 14)

dijous, 15 de juny de 2017

Els cristians a l’Orient Mig


Avui, la situació dels cristians al països de l’Orient Mig és catastròfica. No hi ha cap país on els cristians no pateixin: atemptats, assassinats o persecució sistemàtica. Els experts opinen que la situació no anirà a millor. A mesura que els conflictes a l’Orient Mig augmentin els cristians en patiran les conseqüències. És probable que, a més tensió més emigració de cristians. Alguns d’aquests experts opinen que els cristians patiran molt més del que patiren en el règim otomà. El col·lapse de les institucions de l’Estat en aquests països fa que es pugui protegir eficaçment als cristians dels efectes de la radicalització anti-cristiana dels islamistes.  

A mesura que la pressió ambiental afavoreixi la emigració, els cristians orientals a l’exili aniran perdent progressivament les seves arrels. És més que probable que en dues o tres generacions no hi hagi prou memòria col·lectiva del que fou el cristianisme oriental. Les dades són prou eloqüents. A Iraq, abans de l’invasió nord-americana hi havia 1,2 milions de cristians, actualment n’hi només 300.000 la meitat dels quals viuen en camps de refugiats del Kurdistan. El panorama no és optimista perquè, a més radicalitat dels islamistes menys cristians.


Alguns experts aporten un petit bri d’esperança. Són del parer que la dramàtica situació del cristianisme afavorirà l’aparició de moviments de solidaritat amb ells des de països de fora de l’Orient Mig.  Aquest fenomen pot ajudar a que aquestes esglésies cristianes orientals no acabin de desaparèixer totalment. Altres experts opinen que, la pacificació de la zona, especialment Síria, pot provocar un canvi de tendència en aquest procés d’extinció del cristianisme. Es tractaria que els processos de pacificació dels territoris actualment en conflicte haurien d’incorporar en la seva agenda política la normalització de la presència dels cristians en les societats de majoria musulmana. Aquests països han de construir un concepte de ciutadania integrador on les adhesions religioses no siguin motiu de segregació o discriminació. La lluita unitària contra Estat Islàmic pot ser una font d’aprenentatge d’una nova realitat social a l’Orient Mig, molt més inclusiva del que ha estat fins ara.

dimecres, 14 de juny de 2017

Per entendre Hamas


El diari La Croix ha publicat una petita cronologia de la història d’Hamas, el moviment terrorista musulmà, força il·lustratitva de l’evolució d’aquest grup.

14 de desembre de 1987: Fundació de Hamas. Hamas és l’acrònim en àrab de "Moviment de Resistència Islàmica" creat per un grup d'activistes que es reclamen com membres dels Germans Musulmans. La seva fundació fou poc després del començament de la primera Intifada, l'aixecament palestí en els territoris ocupats, incloent Cisjordània, Jerusalem Est i Gaza. Hamas ha desenvolupat una àmplia xarxa d'assistència social i organitzacions benèfiques, i també va obrir moltes escoles.

18 d'agost de 1988: Per un estat islàmic. Hamas adopta una estratègia per competir amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP). Aquesta estratègia és per establir un estat islàmic que inclouria els territoris palestins ocupats i Israel.

1990: Desenvolupament d'un "braç armat". Hamas crea la seva "ala militar", els anomenats Ezzedine al-Qassam en honor a un militant nacionalista àrab que va lluitar a Palestina abans de la creació d'Israel el 1948.

14 de setembre de 1993. Primer atac suïcida. Hamàs realitza el seu primer atac suïcida a Gaza després de la signatura dels acords d'Oslo relacionats amb l'autonomia palestina. Les Brigades Qassam fan diversos atacs sagnants contra soldats i civils israelians i l'assassinat de molts palestins sospitosos de col·laborar amb Israel.

22 març 2004 Política d’eliminacions selectives. El líder espiritual de Hamas, Cheikh Ahmad Yassine mor en un atac d'helicòpters israelians, quan sortia d'una mesquita. Menys d'un mes més tard, el seu successor al capdavant del moviment, Abdel Aziz Rantisi, també fou mort a trets per un atac israelià.

El 25 gener de 2006. Hamas arriba al poder. Hamas guanya les eleccions legislatives derrotant a al Fatah, organització fundada el 1959 per Yasser Arafat i després dirigida per Mahmoud Abbas.

El 25 juny de 2007: Presa de Gaza. Després d'una virtual guerra civil entre els serveis de seguretat lleials a al Fatah i els islamistes, Hamas pren el control de Gaza.


1 de maig de 2017. Una lluita "política" i no "religiosa". Per primera vegada en la seva història, el moviment va anunciar noves directrius que suavitzen la seva acta fundacional. Afirma que duen una batalla "política" i no "religiós" contra Israel i accepten la idea d'un futur estat palestí limitat a Cisjordània, Jerusalem Est i Gaza. Aquest canvi d’actitud es deu a l’important aïllament patit per Hamàs, que ha perdut el suport de Síria i Egipte i han de fer front a l'Autoritat Palestina.

dimarts, 13 de juny de 2017

El valor de la vida monàstica


Fa uns quants dies un bon amic m’ha comentat que passat l’estiu iniciarà un temps d’aprenentatge de la vida monàstica per tal de discernir la solidesa de la seva vocació. Si tot va com ha d’anar, així ho espero, d’aquí uns anys, afirmarà “Prometo davant Déu i els sants dels quals conservem aquí les relíquies, i en presència del Pare Abat d'aquest monestir i dels seus monjos, lligar-me a aquesta comunitat, viure com a un monjo i ser obedient segons la Regla de Sant Benet". La lectura d’aquest text s’ha fet davant l'abat i la resta de monjos i, posteriorment, signarà la cèdula sobre l'altar de la basílica. Acabat, serà monjo incardinat en una comunitat i cantarà públicament tres cops el verset del salm 118: “Rebeu-me, Senyor, segons la Vostra Paraula, i viuré, que no em vegi confós en la meva esperança".

El compromís que emprèn el meu amic és una gran notícia, tant per la comunitat catòlica en general com, perquè no, per la societat en general. La societat necessita opcions radicals com la farà amb el meu amic. Hi ha una radicalitat de fons: el deixar-ho tot per entregar-se a la recerca de Déu, al seguiment de Crist i a la donació als germans que transmet uns valors que esdevenen necessaris per humanitzar la societat i esperonen la consciència. La vida de les persones consagrades, homes o dones, aporten uns valors que són escàndol pel món d’avui. Aquesta opció és necessària avui perquè, tal com digué fa anys el pare Abat, Josep Maria Soler, en una homilia de professió monàstica : “la capacitat d’exercir el carisma de servei propi del monjo: lliurar-se al combat perseverant i transformador de la pregària a favor de tota la humanitat i a l’acolliment d’aquells que cerquen un espai de pau, que demanen de poder compartir els seus afanys, que busquen una paraula de guarició espiritual”.

Els valors essencials de la vida monàstica: la humilitat; la disponibilitat al servei als demés; el silenci per escolar a l’altre i escoltar-se; l’obediència que fa sol·lícits per la pregària i la vida en comunitat són signes de la possibilitat d’una nova relació entre les persones que pels creients és una anticipació del Regne. Ens calen monestirs on homes i dones ens parlin d’aquest possibilitat d’una vida diferent. Els monestirs no són llocs tancats, sinó espais oberts al diàleg fecund i enriquidor amb la societat. Són llocs llocs de llibertat total que ajuden a descobrir la presència de Déu en els altres i on es pot experimentar la radicalitat de l’experiència de la fraternitat.


Els valors de la vida monàstica no poden ser rebutjats per una societat que no ha resolt encara aportar sentit a la vida de moltes persones. Hi ha molts homes i dones que estan cercant el sentit d’aquesta vida des del sentiment d’una profunda buidor. És un absurd pensar que el consumisme, l’individualisme i el desinterès de la vida contemporània puguin ser proposats com a paradigmes d’un projecte humanista. Necessitem l’exemple d’aquestes persones que, des de la plena llibertat han sentit la crida de Déu i han dit “aquí em teniu”.

dilluns, 12 de juny de 2017

Res de nou a orient


De nou les espases estan en alt a l’Orient Mig. Aràbia Saudita i Iran han entrat en un procés de desqualificació i de tensió preocupant. Però, res del que passa és nou. Els musulmans a l’Orient Mig des del segle VII es troben enfrontats entre dues visions de la política i dues comprensions de l’islam. El conflicte sunnites i xiïtes, quan encara cap d’aquestes corrents s’identificaven amb aquest nom, si primer expressava un barreja de visions polítiques i religioses, especialment importants eren els aspectes relacionats amb el lideratge de la comunitat de creients, després l’antagonisme tingué una expressió més relacionades a concepcions socio-culturals.

Des de la mort de Muhammad, la comunitat musulmana visqué un procés de definició de la seva identitat evolucionant d’una concepció tribal nòmada a una visió social més sedentària sense renunciar a les arrels tribals. Els primers líders de la comunitat musulmana, els més immediats a la successió de Muhammad, estaven encara molt dependents dels patrons culturals de les tribus nòmades del centre de la Península Aràbiga. L’adveniment del califat omeia significà un tomb molt important en l’articulació d’una proposta d’identitat per una societat que majoritàriament era sedentària. Aquesta nova identitat s’articulà fortament entorn al nou ideal àrab, construït per l’ocasió, on la religió actuava de ciment ideològic. El paper històric del clan omeia fou la definició d’aquest relat d’identitat a partir d’un nou concepte: ser àrab. Els omeies, empeltats de molta tradició cultural bizantina, saberen projectar aquest substrat a l’univers àrab que s’estava definint.

Quan el règim polític instaurat pels omeies s’ensorrà per la pressió de les grans desigualtats i tensions socials i culturals dins de l’imperi, especialment als territoris orientals, emergí un nou clan disposat a liderar la comunitat àrab: els abbàssides. Aquests, a diferència dels anteriors, tot i ser àrabs havien rebut influències perses i el seus aliats no àrabs eren majoritàriament perses. La tradició cultural persa adquirí un espai propi dins el complex univers cultural dels àrabs. Un dels fruits d’aquest situació fou l’aparició de la primera historiografia del món àrab i musulmà, i una relectura de l’Alcorà a partir de les influències culturals perses. Aquests realitats crearen dinàmiques socio-polílitico-religioses ben diferents. Mentre a l’orient del imperi islàmic es consolidava un visió de l’islam que després s’identificaria com a xiïta, en la resta s’estenia la versió sunnita.

diumenge, 11 de juny de 2017

L'anticlericalisme endormiscat

L’anticlericalisme endormiscat
11 juny 2017

He dubtat sobre quin havia de ser el contingut del meu d’escrit d’avui. Per casualitat he llegit un antic escrit fet, en el seu moment, per condemnar el gest d’intolerància que havia protagonitzat fa anys el col·lectiu anomenat “La Gallinaire” contra les creences d’una part dels barcelonins . Com que recentment alguns grups anarquistes han pintat algunes esglesioles i en el meu barri han tornat aparèixer cartells contra l’Església catòlica, crec que el vaig escriure fa anys, té encara vigència.

Els brètols agrupats sota el nom de “La Gallinaire” exhibiren ahir la seva mirada agressiva de la història contra vàries esglésies de Barcelona. Però no crec que siguin necessàries masses reflexions. Aquests individus i els seus gestos es desqualifiquen per si sols. Però sí cal manifestar la ràpida condemna contra aquestes manifestacions totalitàries. La indiferència no és bona consellera en aquests casos. Cal fermesa i contundència contra aquells que volen anular la llibertat dels demés. La llibertat és un bé que a costat molts anys en recuperar-la, ara cal defensar-la contra tota intolerància.


Per sort el vell anticlericalisme ja no divideix a la societat espanyola. La societat democràtica ha recuperat el valor de la convivència cívica basada en més respecte que tolerància. Masses intoleràncies, d’uns i d’altres, estan a l’origen dels fets del 1909 i en l’esperit de les dues Espanyes que pocs anys després s’enfrontaren en una guerra fratricida. La novetat del moment presents és que la societat d’avui no es troba fragmentada entre clericals o anticlericals. En la nostre societat no hi ha lloc, més enllà de les bretolades, per acollir els principis escrits en negre a les parets d’algunes esglésies de Barcelona. Les religions a casa nostre, amb l’Església catòlica al davant, tenen un compromís amb la societat molt diferent d’aquella església que Joan Maragall descriví brillantment en el seu article “L’església cremada”.

dissabte, 10 de juny de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Creure comporta tenir fe i testimoniar-la en tot moment. Cada dia tenim moltes oportunitats per mostrar a altres persones quins són els motius de les nostres esperances. Creure és estar disponible per afirmar els principis, valors i virtuts que són els nostres fonaments.

No m’he callat la vostra salvació dins del meu cor;
he fet conèixer el vostre ajut fidel, la lleialtat del vostre amor,
davant el poble en dia de gran festa.

Salm 39

Cal ser justos i estimar la justícia. No hi ha cap excusa. Les persones estem unides per una fraternitat universal por motivadora per trencar les desigualtats i discriminacions que fan perdre la dignitat humana. La justícia brolla del cor i ens mou a fer el bé.

El Senyor fa justícia als oprimits
Dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliure els presos.


Salm 145

divendres, 9 de juny de 2017

Glosses per la vida quotidiana

No hem de confondre món i fe, com antigament, com encara avui en alguns països es confonen l’espasa i l’altar. Hem de respectar, tot i que això no vol dir desentendre’s, les lògiques del món; com aquests ha de respectar, però no ser-ne indiferent, als assumptes de les religions. Tampoc hem de convertir com noves divinitats, seria un pecat d’idolatria, les coses del món. Món i fe tenen els seus àmbits respectius que cal respectar. ·Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu” (Mc 12, 17)

La vida és un do que hem de viure amb plenitud. Hem de contribuir a que altres persones puguin viure’l en tota la seva profunditat. No hem d’estar ni entristits ni amargats per viure la vida. La joia de viure ha d’omplir el nostre cor. Hem de transmetre aquesta joia i compartir-la amb les persones que es envolten i acompanyen. “No és Déu de morts, sinó de vius” Mc 12,27

dijous, 8 de juny de 2017

La Model


Avui, la ciutat de Barcelona, i per extensió Catalunya, han posat fi a la presó Model. Des de petit ha estat un referent a la meva vida. No perquè hi anés, sinó perquè els meus pares vivien al carrer Entença i era força natural passar-hi per davant. Tots els noticiaris han fet programes especials per commemorar aquest fet. Però, de tot el que s’ha fet m’ha sorprès negativament com el periodista Jordi Basté ha construït la seva notícia particular sobre la Model. Basté ha explicat que, a fi de comentar les últimes hores de funcionament de la presó ha dormit a la cel·la 443, una cel·la especial ja que és la mateixa on va estar reclòs Salvador Puig Antich. El periodista ha fet notícia després aquesta experiència.


No m’ha agradat gens ni mica el que ha fet en Jordi Basté. Com ha escrit un amic meu, en Manuel Punsola, el mític escalador de la via Punsola-Reniu al Cavall Bernat de Montserrat, “no m'agraden els periodistes que volen convertir-se ells mateixos en noticia”. El gest de dormir, el dia que tancaven la presó Model, a la cel.la on va passar la darrera nit de la seva vida Puig Antich, és un signe d’egolatria, i “una manca d'ètica, de criteri, de formes, senzillament denigrant. Tant pel personatge, que forma part de la nostra memòria històrica, com per el moviment que va defensar: La lluita antifranquista.”. Comparteixo el punt de vista d’en Manuel Punsola. En Jordi Basté ha ofès el patiment de moltes persones que dormiren en aquestes cel·les unes, privades de llibertat per haver delinquit, i altres, contra la seva voluntat, per haver lluitat a favor de la llibertat. Davant d’aquest sofriment humà, tot el sofriment, li escau millor el silenci i no la banalització per tenir més audiència.

dimecres, 7 de juny de 2017

Les paranoies islàmiques de Trump

En poques setmanes el panorama polític de l’Orient Mig ha sofert diverses sacsejades força importants. Segons els esdeveniments, sembla que hi hagi un abans i un després de la petita gira feta per Donald Trump per diversos països àrabs. La visita en sí, ja és un fet prou consistent per ser analitzat profundament. Però ara el que interessa és enumerar el que ha passat després. Posteriorment a la visita la coalició internacional liderada pels Estats Units ha iniciat una forta ofensiva contra Estat Islàmic a Raqqa, ciutat refugi de la direcció d’aquest grup islamista sunnita. Sense solució de continuïtat es produeixen diversos atacs terroristes d’Estat Islàmic a Londres i Paris. Quasi simultàniament Aràbia Saudita, i uns quants països àrabs del Golf,  decideixen  aïllar econòmicament l’emirat de Qatar i Estat Islàmic ataca el Parlament iranià i el mausoleu de l’aiatol·là Jomeini.

Tot està massa agitat per ser interpretat com simples casualitats. Cada cop que els americans han volgut aplicar a l’Orient Mig polítiques de ma dura els seus efectes han estat globalment negatius. El radicalisme sunnita salafista modern emergeix per les estratègies perverses impulsades per la CIA a Afganistan des de 1979. Però l’any 1989 la bèstia creada per desestabilitzar els invasors soviètics es revolta contra els seus creadors. Apareix un terrorisme salafista gihadista que troba en els atemptats globals un mitja d’actuació i propaganda. La invasió d’Iraq de l’any 2003 fou el catalitzador que afavorí l’aparició d’Estat Islàmic com a nou paradigma d’aquesta salafisme radicalitzat i terrorista. Després, les decisions de desestabilitzar el règim siri l’any 2011 enforteixen encara més les corrents del salafisme radical i donen cos a un Califat islàmic que treu de nou les banderes negres i convoca la gihad contra els infidels. L’odi ancestral, i actual, entre els àrabs d’Aràbia Saudita i els perses d’Iran s’ha traslladat des de 2014 al Iemen on els primers donen suport al govern sunnita i els segons a les guerrilles dels seus opositors xiïtes. Finalment, per acabar-ho de complicar, Rússia decideix l‘any 2015 donar suport al règim sirià.


Mentrestant, Donald Trump, en el seu combat particular contra el terrorisme, ataca tot el que li sembla musulmà. Durant la campanya electoral, tot i que Trump es va comprometre a millorar les relacions amb els països àrabs, va regalar-nos comentaris del tipus: "hi ha una malaltia al cor de l'Islam" o "crec que l'Islam ens odia". En el seu recent viatge a Aràbia Saudita digué als dirigents d’aquests país: “"totes les nacions de consciència han de treballar junts per aïllar l'Iran.". Dit i fet. Als quatres dies de dir aquestes paraules els saudites han iniciat la campanya d’assetjament a Iran mentre Estat Islàmic hi posa el terror. Guiat per les seves originalitats Trump sembla haver donat a Riad carta blanca per fer el que vulguin amb Iran oblidant-se que els saudites donen suport, des de fa molts anys, als missioners salafistes que han anat pel món escampant la visió més reaccionaria, tancada u perillosa de l’islam: el wahabbisme saudita. 

dimarts, 6 de juny de 2017

La dignitat dels camins

És recomanable anar lluny, conèixer nous països i triscar per les seves muntanyes. Algunes persones semblen que portin un Kilian Jornet dins seu. Som un país de grans proeses i de simpàtics emuladors. Tan sentir comentar les increïbles conquestes aquests muntanyencs, ara penso també amb la Núria Picas, sembla que, sigui com sigui, s’han d’imitar, encara que sigui a menor escala, aquestes gestes i sempre fer-ho en països llunyans. Hi ha moltes persones que se’n van molt lluny de Catalunya per poder fer la seva aportació modesta a l’excursionisme de certa alçada. Hi ha més catalans escampats per les muntanyes asiàtiques del que ens pensem. Probablement no sortiran als noticiaris, però la seva feina faran i la seva petita glòria portaran al cor 

 M’agradaria que aquestes persones que estimen les muntanyes caminessin més sovint també pels modestos camins que es teixeixen en el nostre país. Alguns d’aquests camins s’han recuperat gràcies a l’esforç institucional i el treball abnegat d’algunes persones que s’han esllomat desbrossant-los, eixamplant-los i tornant-los, si es pot dir així, la seva dignitat. Perquè els camins tenen dignitat, la dignitat que prové de ser memòria dels qui els feren bé per anar a treballar als camps, bé per fer llenya o carbó. Quan es recupera un camí es torna a reviure la seva memòria. Però els camins recuperats duren ben poc sinó es fan servir. Les herbes romegueres de tota mena se’ls tornen engolir i tornen a tapar-se ràpidament i cauen en l’oblit. Abans d’anar a les grans muntanyes fem servir els camins del nostre entorn, especialment els que, després de molts anys perduts tornen a tenir dignitat.

dilluns, 5 de juny de 2017

La llei musulmana

La llei musulmana, la xaria, està estructurada en dues parts.

Part I. Tot allò que està relacionat amb el culte i amb les normes de

   Purificació ritual (wudhû)
   La pregària (salat)
   El dejuni (ṣawm et Ramadan)
   L’almoina i la caritat (zakat)
   El peregrinatge a la Meca (Hajj)

Part II. Centrada en al Mu'amalat tot allò que fa referència a les interaccions humaes. En aquesta part hi ha les normes relacionades amb:

Transaccions financeres
  A les donacions
  A les herències
  Al matrimoni, al divorci i a la custodia dels fills
  Al menjar i beure (les normes de sacrific ritual dels animals)
  A la guerra i a la pau
  A les infraccions penals
  A les qüestions judicials

La xària divideix les accions humanes en cinc categories morals denominades al-akhām al-khamsa :

  Allò que està prescrit fard (és un precepte obligatori wajib, muhattam; necessari lazim)
  Allò que és recomanable mandub (preferible mustahabb; meritori fadila; o dessitjable marghub fih)
  Allò que és indiferent mubâh
  Allò que es reprobable makrûh
  Allò que està prohibit haram

La xària regula la vida dels musulmans a partir de dos instruments precisos: el coneixement de la llei (al hukm) i de les fatues (fatwa). El primer està regulat per les normes i regles derivades directament de la xària; són prou clares i precises per ordenar el comportament de les persones. La fatua és un decret jurídic emés per una persona especialista en dret religiós, anomenada mufti, sobre una qüestió particular. Generalment, una fatua es fa per petició d’un individu particular o d’un jutge quan considera que la jurisprudència islàmica no és prou clara. La fatua està limitada a un període i a un espai geogràfic concret i és emesa per una escola jurídica. Això fa que altres escoles jurídiques puguin, si ho creuen convenient, ignorar la fatua o fer-ne una altre amb una interpretació diferent.

Com que l’Islam no té una estructura eclesial, com passa en la majoria de religions cristianes, cada musulmà ha d’interpretar individualment la norma islàmica. Per tal d’ajudar a interpretar aquesta norma sorgiren el que s’anomenen les escoles jurídiques interpretatives de l’Islam. Més endavant s’expliquen amb més detalla aquestes escoles.

Dins del món islàmic sunnita hi ha la figura de l’ulema que és una persona considerada sabia i experta en l’Alcorà i la Sunna. El terme ulema en àrab és plural i el seu singular és `alim, mentre el plural és `ulamā' que és el terme fet servir en la transcripció fonètica. Es considera que l’ulema és una persona profundament coneixedora de la tradició i per això és un referent per la comunitat islàmica. En la tradició xiïta la figura similar és el mulà, que forma del que es considera clero xiï, i del conjunt de mulàs els que són grans experts en l’interpretació de la xària reben el nom d’aiatolà

diumenge, 4 de juny de 2017

El diari El Pais falta a la veritat

Estic reconfortat, però amb un ressentiment d’amargor, d’haver-me donat de baixa com a subscriptor del diari El País després de molts anys de fidelitat a una línia editorial que m’hi identificava. El rumb pres per aquest diari en els darrers mesos feia impossible mantenir aquesta fidelitat. El diari, no només s’ha tornat profundament bel·ligerant contra el procés independentista, sinó que converteix moltes notícies en petites editorials on la informació esdevé un fet secundari. Discrepo totalment d’aquest enfoc i, evidentment, estic a les antípodes de l’orientació editorial del diari.

Ara, el diari ha donat un pas mes que considero inacceptable: mentir a fi de justificar la seva línia argumental. En una pretesa crònica explicant l’inici d’una investigació sobre Germà Gordó, el periodista construeix un relat que a partir d’analogies pretén que el lector arribi a la conclusió de que aquest diputat és simplement un mafiós. La crònica aprofita una foto de Germà Gordó al volant d’una barca a la cala de S’Alguer per afirmar que es trobava a itàlia, a Sardenya, per ser més precís, tot seguit, comentant una altra fotografia, fa un paral·lelisme amb la seva imatge i Vito Corleone. El periodista deixa aquest fil argumental perquè el lector tregui les seves pròpies conclusions.

Aquesta estratègia informativa és totalment maquiavèl·lica i mancada deshonestedat perquè parteix d’una informació falsa: la cala on es troba Germà Gordó, S’Alguer, no està a Cerdenya, sinó entre la Fosca i el Castell a Palamós. És una cala que, per la seva bellesa, ha estat qualificada de bé cultural nacional. El periodista ha confós S’Alguer amb L’Alguer al no contrastar bé la seva informació que havia tret d’una foto de Germà Gordó a les xarxes socials. Si s’hagués molestat de contrastar aquesta imatge amb altres que estan a la mateixa xarxa social hauria comprovat el lloc exacte on es troba aquesta cala. ¿Un simple error o una evidència que el diari El País fa servir la mentida per construir les seves cròniques? ¿Era veraç tota la resta de la informació? ¿Què interessa més al periodista, la veracitat de la seva informació o les conclusions que pot treure’n el lector? Masses preguntes per seguir confiant en un diari.

dissabte, 3 de juny de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Tenir seny és una virtut desitjable. El seny es defineix com ponderació mental. Sana capacitat mental que és penyora d'una justa percepció, apreciació, captinença i actuació. Cal treballar amb constància a fi de tenir bon seny. “Beneit sigui el Senyor que em dóna seny. Fins a les nits m’amonesta el meu cor” (Salm 15)

Tot sovint no acabem d’entendre alguns fets o no comprenem certes coses fins que algú més entenimentat ens ho aclareix. Perquè això sigui possible cal tenir la ment oberta i ser receptibles a rebre aquesta ajuda per comprendre allò que està amagat a la nostre intel·ligència. “L’Esperit Sant us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre”. (Jn 14,25)

divendres, 2 de juny de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Deia el cardenal Tarancón, que hi ha alguns cristians que tenen torticolis de tan mirar a Roma. També podríem dir el mateix, d’aquells que es passen el dia mirant al cel. L’esperat Regne de Déu no és un somni metafòric. Serà realitat si comencem a fer-lo realitat en la història dels humans. El Regne de Déu serà a prop si nosaltres l’avancem amb les nostre obres. Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel? Jesús tornarà de la manera com vosaltres heu contemplat que s’anava al cel. (Ac 1,11)

No ho podem negar, estem en el món i som del món, però no hauríem de participar de la idolatria de la mundanitat. El sentit de la vida que cerquem no el donen els predicadors de falses esperances, sinó el convenciment de que l’amor ens vincula a una experiència de vida plena i complaent. “En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món” (Jn 16, 33)

Si alguna cosa ens distingeix als cristians és que som seguidors de la causa de Jesús. ¿Quina és aquesta causa?. Resumint podríem dir: alliberar a les persones de les injustícies, dels sofriments interiors que empresonen i aportar vida esperançada allí on sembla regnar la mort. “Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de bens els pobres i els rics se’n tornen sense res” (Lc1,51-53) 

dijous, 1 de juny de 2017

¿Qui demanarà perdó al bisbe Novell?


Les paraules exactes del bisbe Novell foren Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda a que “en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada”? . Observació: les paraules del bisbe són una pregunta i en ella hi ha una cita del papa Francesc que el bisbe de Solsona fa seva. El dubte que tinc és molt simple, ¿diu el bisbe Novell el que algunes persones diuen que ha dit?. Seria bo que determinades persones, algunes amb importants responsabilitats públiques, afinessin millor el contingut de les seves crítiques al bisbe de Solsona. És molt arriscat governar a partir de piulades o de titulars en els medis de comunicació. I encara més, amb prejudicis ideològics o actituds contràries a les creences religioses.

Ara, quan el bisbe Novell ha demanat disculpes, d’acord amb les exigències plantejades pels seus detractors, aquests no les consideren suficients. Les disculpes del bisbe van dirigides als pares que s’hagin sentits dolguts per la seva glossa dominical. Però els crítics del bisbe exigeixen més autocrítica i el segueixen acusant d’homofòbia.  Tot és un despropòsit. És evident que la glossa del bisbe és un text que es queda a mig camí. La seva insuficiència indueix a interpretacions esbiaixades tal com ha passat. Podria haver estat un text més complert. Per exemple, podria haver esmentat les recents referències doctrinals que mostren l’actitud acollidora de l’Església catòlica a les persones homosexuals. Hauria estat una recurs balsàmic per a possibles crítiques.

Aquesta limitació de la glossa ha estat aprofitada per forçar el text i fer-li dir allò que no afirma.  No és pot sostenir com pretenen alguns dels crítics del bisbe que sigui un text en contra dels homosexuals i que desprengui homofòbia. Sostenir aquesta tesi és enredar i confondre l’opinió pública aprofitant, en benefici propi, la poca sensibilitat d’alguns mitjans públics per la veracitat de la informació. Dóna la impressió, un cop més, tot val per ridiculitzar l’Església catòlica. L’anticlericalisme d’abans no s’ha anat i segueix prou viu per fer-se present aprofitant qualsevol excusa. Ara li ha tocat al bisbe Novell, demà serà una altre persona o institució eclesial. Lamentablement, la necessària lluita contra qualsevol discriminació sembla que no s’aplica amb el mateix rigor en el cas de les creences religioses cristianes.

dimecres, 31 de maig de 2017

Perfil dels cristians ortodoxes europeus

Rússia i altres països d'Europa central i oriental han experimentat un ressorgiment de la identitat cristiana ortodoxa des de la caiguda de la Unió Soviètica, segons lesdades aportades pel prestigiós centre Pew Research Center que ha fet un estudio en 18 països de la regió. Aquest augment de la identitat religiosa es manifesta per un increment en les creences religioses, com, per exemple, la creença en Déu. Aquest estudi evidencia una dada sorprenent, aquests cristians ortodoxos no mostren alts nivells de pràctica religiosa. podrien ser descrits com religiosament creuen i no practiquen.

Els cristians ortodoxos representen, aproximadament el 57% de la població del total de la població del centre i Est d’Europa, i són gran majoria en 10 dels 18 països estudiats, com són Rússia, Sèrbia o Grècia. La gran majoria dels cristians ortodoxos en els països estudiats, un 91%, diuen que creuen en Déu. També és majoritària la creença en l’infern i afirmen que la Bíblia és la paraula de Déu. Però la seva ortodòxia no necessàriament es tradueix en alts nivells de pràctica, o "ortopraxis". Menys d'un terç dels cristians ortodoxos resant diàriament i practiquen el dejú durant la Quaresma. Un 10% van a l'església setmanalment, un 17% llegeixen o escolten les escriptures sagrades fora de l'església i un altre 17% comparteix comunitàriament la seva fe un cop al mes.


Aquest estudi ha comparat els resultats amb unes enquestes fetes amb la població catòlica d’aquests mateixos països i les dades evidencien que els catòlics practiquen més que els ortodoxes. En alguns països les dades comparatives són espectaculars a Bòsnia, el 58% dels catòlics resen cada dia, en comparació amb el 28% de els cristians ortodoxos. A Ucraïna, el 40% dels catòlics llegeixen o escolten les Escriptures mensualment , en comparació amb només el 23% dels cristians ortodoxos.

dimarts, 30 de maig de 2017

La majoria dels musulmans dejunen durant el mes de Ramadà

Una enquesta del Pew Research Center feta l’any 2016 sobre més 38.000 musulmans de tot el món mostra la gran observança de la pràctica del dejuni durant el més de Ramadà. En els 39 països i territoris enquestats, un mitjana del 93% de persones, diuen que dejunen durant el mes sagrat. El dejuni és el segon precepte més observat dels cinc pilars, només per darrere de la creença en Déu i el profeta Muhammad, en el qual hi creuen el 97% del musulmans.

La pràctica dels altres pilars és menor. Un 77% dels musulmans afirmen donar el zakat (una almoina anual d'una part de la riquesa personal als necessitats). Un mitjana del 63% dels musulmans enquestats diuen que fan les cinc salat (oracions) diàries. Només el 9% dels musulmans diuen que ja han fet el hajj (peregrinació a la Meca). Sobre aquesta darrera pràctica és bo recordar que només en tenen obligació aquells musulmans que tenen recursos i plena facultat física per peregrinar.


Tot i la l’alta pràctica del dejuni durant el Ramadà es poden observar algunes variacions regionals. Segons l’enquesta de Pew Reserach Center el dejuni és gairebé universal en els països del sud i del sud-est asiàtic, per contra, en diversos països asiàtics i d'Europa central, menys de la meitat dels musulmans afirmen practicar poc l’abstència de menjar i beure durant el Ramadà: 44% a Albània, el 43% a l'Azerbaidjan i el 30% a Kazakhstan

dilluns, 29 de maig de 2017

Ha començat el mes de Ramadà

Ha començat pels musulmans el mes sagrat del Ramadà. Durant aquest mes de durada lunar els musulmans seguiran escrupolosament una sèrie de rituals associats en aquest cinquè pilar fonamental de la seva religió. Segons la tradició islàmica el dejuni durant el Ramadà és una forma de mostrar la devoció a Déu, i, segons alguns teòlegs, entendre el patiment d'aquells que passen gana perquè no tenen que menjar.

El dejuni durant el Ramadà no és fàcil i encara és més difícil durant aquesta època, especialment per la prohibició no poder, des de l'alba fins a la posta del sol, menjar, o beure a més d’altres prohibicions. Després d’una llarga jornada de dejuni es celebra l'iftar; és el moment privilegiat de menjar amb familiars i amics. Són hores de festa, sense les privacions del Ramadà, que tornarà a mostrar el seu rigor a l’alba del dia següent. Tots els musulmans del món celebren aquest ritus preceptiu. En alguns llocs no es pot celebrar adequadament aquesta festa perquè hi ha restriccions a la llibertat religiosa. Aquest és el cas dels uigurs, musulmans xinesos, que ho tenen forà complicat per seguir el Ramadà. En altres països, el Ramadà es fa per llei, com és el cas d’Aràbia Saudita i els països del Golf Pèrsic, l'Iran i Pakistan. En aquests països hi ha l’obligació de fer el Ramadà. No es contempla el que és bàsic en tota la llibertat religiosa: la possibilitat de no creure ni practicar cap religió.

La imposició del Ramadà per llei, diuen alguns savis musulmans, és un contrasentit i va en contra del propi islam. Si el dejuni durant el Ramadà s’entén com és un acte de culte a Déu, només té sentit quan es fa sortint del cor i no per obediència a les lleis de l'estat o el control de la policia religiosa o de la pròpia societat. En aquest cas la pietat religiosa és falsedat i hipocresia. Alguns mestres de l’islam, categoria en la qual poden incloure’s imams i doctors en la llei, suggereixen que en el cas d’un Ramadà en condicions climatològiques extremes caldria flexibilitzar la seva pràctica. Es freqüent trobar musulmans que consideren que el seu mes sagrat, ple de significació religiosa i ascesi personal, ni pot imposar-se, a partir d’un patró de connivència amb les autoritats polítiques, ni pot conduir a una pràctica inhumana que, en determinades circumstàncies, pot alterar greument la salut dels practicants del dejuni.

diumenge, 28 de maig de 2017

Fer de la mentida veritat

Darrerament es parla molt de la postveritat, nou concepte que serveix per explicar la vella costum de mentir però fent-ho d’una manera que sembli que es diu la veritat. La mentida i la manipulació estan ben presents en la nostra societat i alguns polítics n’han fet un estendard. La postveritat ha estat possible, en part, gràcies a la rapidesa de transmissió de la informació a través de les xarxes socials. L’aparició de les xarxes socials ha canviat substancialment el mateix sentit de la informació. Abans, aquesta circulava lentament a través del mitjans de comunicació i el seu objectiu bàsic era contribuir a formar la consciència crítica de la ciutadania. Ara, no. Les xarxes socials, més que transmetre informació per l’educació del civisme o de la capacitat crítica dels ciutadans, el que persegueix és transmetre creences. Moltes persones consumeixen les creences que els proporciona constantment les xarxes socials. Allò que es diu en les xarxes mereix ser elevat a la categoria de veritat sense cap verificació o sospita.


El receptor, pròpiament es podria parlar de consumidor de les xarxes socials, rep una informació que és integrada com a creença i assumida com a veritat, sense cap mena de contrast. La postveritat s’alimenta i alimenta aquesta estratègia. Molts individus del temps postmodern, en lloc de la raó per identificar la veritat, accepten plàcidament tot allò que li proporcionen les xarxes socials gratuïtes que li mereixen, més o menys confiança. El populisme polític coneixedor d’aquest fet se n’aprofita per construir percepcions de la veritat a partir de mentides. Manipulació a favor dels seus interessos mai confessats. Aquest populisme juga amb avantatja perquè sap que molts individus no són massa primmirats alhora de contrastar la informació rebuda. En general, se la creuen i res mes. Al final, les xarxes socials s’inunden de falses notícies, informacions falsificades i mentides cegudes com a veritats.

dissabte, 27 de maig de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Necessitem trobar la saviesa de la vida, escoltar-la, meditar-la i dur-la a la pràctica. Hem de saber descobrir les persones sàvies, aquelles que tenen un raonament sòlid i saben donar un bon consell. La mundanitat ens temptarà amb falses savieses però l’exercici del discerniment ens ajudarà a tenir claror en els nostres judicis. “El just té sempre als llavis la saviesa i diu la veritat, té gravada al cor la llei del seu Déu”. (Salm 36)

Alguns cops ens sentim tristos. Pensem que som desafortunats o que acumulem més calamitats de les que podem suportar. Fins i tot podem tenir la sensació de que hi ha persones satisfetes del que ens passa. En aquests moments, no hem de defallir perquè l’esperança que tenim és més forta i sòlida que tot això. “El món s’alegrarà i vosaltres us entristireu, però la vostra tristesa es convertirà en alegria. Una alegria que ningú us podrà prendre” (Jn 16, 20.22)

divendres, 26 de maig de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Si en alguns moments les dificultats de la vida podem fer-nos sentir que estem sols o abandonats, la realitat no és així. Si obrim l’esperit a l’amor, a la mateixa vida, descobrirem com som estimats i trobarem la força interior que brolla de l’experiència d’estimar. Per afrontar les dificultats de la vida hem d’estar confiats en la força de l’esperança de qui no es rendeix. “Quan vindrà el Defensor que jo us enviaré quan seré amb el Pare, l’Esperit de la veritat que prové del Pare, donarà testimoni de mi i vosaltres, que sou amb mi des del principi també en donareu testimoni” (Jn 15,26-27)

La fidelitat no és una virtut massa preuada en el nostre temps. Es diu que vivim en la societat líquida perquè tot s’esvaeix i s’escola ràpidament pel forat de la història. Les idees no perduren i els individus són mudables segons els seus interessos. Fins i tot l’amistat, pot variar segons convingui. Enfront d’aquest situació és bo vindicar la fidelitat com a virtut que aporta sentit a la vida. “Enalteixo el vostre nom, perquè estimeu i sou fidel” (Salm 137)

¿Què és la veritat? Ara que se’n parla tant, se’ns diu que estem al temps de la postveritat, no tenim resposta certa a la pregunta. Hi ha moltes respostes que pretenen guiar-nos per el camí de la veritat. De totes, m’interessa aquella que m’ajudi a descobrir el sentit de la vida. Aquesta  veritat allibera i reconforta. “Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera” (Jn 16,13)

dijous, 25 de maig de 2017

Els catòlics populistes contra el papa Francesc

El populisme està colonitzant molts aspectes de la vida política i social. Aquesta ideologia expressa una visió molt conservadora i atemorida respecte els canvis socials. El populisme beu del tradicionalisme religiós i dels integrismes extrems. Per més que modernitzi els seus discursos, l’arrel populista és reaccionària davant dels canvis i incerteses del nostre temps. La por, quan no l’odi, a l’estranger han esdevingut l’eix de la majoria dels discursos populistes que inunden l’espai polític. Les cròniques prèvies a la visita del Donald Trump al papa Francesc han tornat a evidenciar la distància el pontífex del populisme del president nord-americà. Pel papa Francesc, com ho ha manifestat en diverses ocasions, la caritas cristiana, font de la compassió vers els altres, especialment els que pateixen, està allunyada del discurs contra la migració del Donal Tramp.

Els populismes moderns no dubten, a fi d’assegurar l’assalt al poder, d’intentar establir aliances sòlides amb algunes corrents religioses. El papa Francesc, conscient d’aquestes maniobres, ha criticat reiteradament aquests populismes i més d’un cop els ha qualificat de dimonis. Però el que no ha pogut evitar el papa són les coincidències i aliances que els populismes estan establint amb moviments eclesials catòlics conservadors. Aquests moviments, a Itàlia la revista Tempi és un exemple del gir fet pels sectors integristes catòlics cap les noves formes de populisme.


Una part d’aquestes sectors catòlics parteixen d’una oposició al pensament social del papa Francesc i són permeables als discursos xenòfobs que s’estenen per la societat. Moviments com Forza Nuova i Militia Christi pretenen conciliar la xenofòbia amb la fa cristiana. A França, el Front Nacional, en les anteriors eleccions va intentar mobilitzar al seu favor, aquests sectors de catòlics, incòmodes amb el papa Francesc perquè el consideren massa obert socialment,  que defensen la necessitat d’assegurar un estil de vida tradicional i defensar-se d’unes polítiques d’immigració que consideren descontrolades.  

dimecres, 24 de maig de 2017

Veritat i vida

¿Què és la veritat? Ara que se’n parla tant, se’ns diu que estem al temps de la postveritat, no tenim resposta certa a la pregunta. Hi ha moltes respostes que pretenen guiar-nos per el camí de la veritat. Però totes són aproximacions parcials a la resposta que m’interessa trobar. Se’ns diu que el terme veritat no té una única definició que susciti acord. La dificultat està en saber que és cert o fals, com definir i identificar la veritat o el rol que té el coneixement revelat i adquirit, i si la veritat és subjectiva o objectiva, relativa o absoluta. Tot sembla bastant embolicat.


De totes les respostes, m’interessa aquella que m’ajuda a descobrir allò que val la pena trobar per tenir el sentit de la vida i ben segur que, és un bon contrast per identificat el que de cert hi ha en la realitat. Aquesta  veritat sí que allibera i reconforta. Trobar la veritat és un camí que cal explorar, però que també cal trobar i deixar-s’hi emportar confiadament. L’evangelista Joan diu “quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera” (Jn 16,13). Intueixo que la meva veritat sempre serà parcial, com ho són les veritats dels demés. Però, si sumem totes aquestes petites veritats, sempre limitades per percebre adequadament la veritat, podrem respondre a la pregunta que Jesús no respongué a Pilat ¿Qué ès la veritat? (Jn 18,38). El mateix evangelista posa en boca de Jesús, en un altre context, una intent de resposta quan afirma “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” (Jn 14,6).