dijous, 14 de desembre de 2017

Vull escoltar els meus candidats

M’agradaria que un jutge em dones empara a la següent petició: voldria escoltar en campanya electoral els candidats que hi tinc sintonia política. Però no puc perquè estan empresonats de forma preventiva. És cert que legalment una persona empresonada preventivament no perd els seus drets polítics i pot ser elector passiu. Fins aquí, d’acord. Però no podem perdre de vista que el vot ciutadà és un procés complex on intervenen diversos actors, vàries decisions i es comprometen drets diferents. Un dels drets que tenim els ciutadans és poder discernir lliurement les propostes electorals i decidir l’opció del vot. Actualment, una decisió judicial m’ha privat d’aquest dret al retenir en presó provisional a alguns candidats. 

Votar no és un gest i prou. Votar és una elecció i alhora de decidir el vot molts ciutadans escolten els candidats, estableixen vincles comunicatius amb ells fins arribar o no a empatitzar. Gràcies a aquests processos, i d’altres similars, els ciutadans s’identifiquen amb unes propostes i desestimen d’altres. Per la construcció de la confiança calen emprar diverses estratègies relacionals que, moltes d’elles requereixen la presència real dels candidats en els mitjans de comunicació. Això permet identificar els elements de confiança que, en definitiva, determinaran el sentit del vot. Interpreto que, quan una decisió judicial impedeix aquesta interrelació s’està conculcant el meu dret d’estar degudament informat per exercir responsablement el meu dret de la representació política. Com que avui, això no és així, m’agradaria que el poder judicial s’ocupés de resoldre aquesta dificultat.

dimecres, 13 de desembre de 2017

Observatori de la islamofòbia en la premsa

Avui s’ha presentat l’observatori sobre la islamofòbia en el mitjans de comunicació escrit. Es tracta d’una iniciativa impulsada per l’IEMED, la fundació AL FANAR pel coneixement àrab associats amb la fundació Tres Culturas, la Casa Àrab y FUNDEA (Fundación Euroárabe de Altos Estudios (FUNDEA) amb el suport acadèmic de la universitat de Múrcia, campus Marenostrum. És una iniciativa pionera en tot Europa. Aquestes institucions, de l’àmbit governamental i del sector privat no lucratiu, han creat una pàgina web on s’analitza, de manera continuada, les notícies elaborades pels diaris que tenen a veure amb l’islam. L’objectiu d’aquesta anàlisi és identificar com moltes notícies expliquen, de manera voluntària o involuntària, les notícies relacionades amb l’islam transmetent actituds islamòfobes.

S’analitzen permanentment la versió digital dels sis diaris amb més difusió estatal. A partir d’un sistema d’indicadors, consultables en la pròpia pàgina web com a garantia de transparència del mètode emprat, s’identifiquen si les notícies signades per algun membre de la redacció del diari té un enfoc que pot qualificar-se d’islamòfob. Aqust mètode permet identificar les notícies en tres categories: vermell (islamofòbia activa), ambre (islamofòbia passiva) i verd (no islamofòbia). Fins el dia d’avui s’han analitzat més de 1.000 notícies, de les quals, entorn el 65% poden ser qualificades de presentar algun tipus d’islamofòbia. A la mateixa pàgina web, s’ofereixen diversos recursos i bones pràctiques que poden fer servir els periodistes per recollir informació sobre l’islam i, si volen, corregir la seva manera d’abordar aquests temes per evitar caure involuntàriament en enfocs islamòfobs.

La consulta de la web hi ha un interessant apartat d’estadística on es mostra l’estudi de la situació de la islamofòbia en aquests diaris. Les primeres dades del tractament informatiu han revelat que les notícies més islamofòbia són aquelles que parlen de les dones i l’islam. L’any proper, segons han explicat els promotors d’aquesta iniciativa que ampliaran els medis escrits analitzats així com alguns medis televisius. Els promotors d’aquesta iniciativa confien que la pressió social contribuirà positivament a modular la manera com els mitjans de comunicació escrita tracten el tema de l’islam.

dimarts, 12 de desembre de 2017

El pessebre viu i ens reviu l’esperit

Estem vivint l’Advent preparant-nos per rebre el Nadal. El temps de Nadal pels cristians està ple de valor de fe, i així el vivim. Però per altres persones aquestes festes són moments de trobada i de vida familiar intensa. El Nadal convoca, aplega i uneix. El temps d’Advent i de Nadal són festes que, al marge dels seus valors religiosos, són moments en que la tradició popular els hi donat una profunda càrrega d’humanitat. La pròpia secularització de la societat no ha desvirtuar el sentit d’aquestes festes. La preocupació per la laïcitat de les institucions públiques que tenen algunes persones no ha de comportar abandonar el sentit comú. Una cosa és preocupar-se per evitar la confusió que pot generar l’existència d’uns símbols religiosos estàtics en edificis públics, i l’altre cosa és pretendre, per exemple, substituir els pessebres dels centres educatius per respecte a les tradicions religioses no catòliques o als ateus confessos. No és el mateix. L’arrelament de costums religioses en la cultural popular identifica un poble i li dóna el tremp que el diferencia d’altres que tenen altres tradicions. El pessebre és d’un d’aquests signes. Fora un signe de mala educació pretendre, en nom d’una determinada interpretació de la laïcitat negar fer pessebres en les escoles públiques.

És un error pensar que les iniciatives contra la costum de fer pessebres és donar un pas a favor de la laïcitat, el que és realment és un pas més a favor d'un model laïcista de la societat. Els que promouen aquestes iniciatives ho fan des d’una lectura excloent i restrictiva de la laïcitat; ja que hi ha altres comprensions que entenen la laïcitat com un projecte incloent de convivència. Mentre la primera és coherent amb una visió tancada i controladora de la societat, l’altra creu en el valor de la societat oberta i respectuosa amb les creences de les persones. A més, desdibuixar el sentit tradicional d’aquestes festes és difuminar els símbols socials que s’han anat definint al llarg del temps i que, al final, són valors permanents que li donen identitat. Mantenir la tradició del pessebre, a més d’afirmar una costum que afirma la identitat col·lectiva ajuda a reviure un record que humanitza.

dilluns, 11 de desembre de 2017

Temps d’Advent. Viure el present esperant el futur

Reprodueixo un resum de les paraules pronunciades per Benet XVI durant les primeres Vespres del I diumenge d’Advent a la Basílica de Sant Pere en ocasió a la inauguració del nou litúrgic de 2009.

L’Advent és el temps d’espera de la presència i de l’espera de l’etern, és un temps ple de sentit. L’Advent és un temps litúrgic fort que ens convida a detenir-nos en silenci per captar una presència. El terme llatí adventus indicava al món antic la visita d'un rei o funcionari d'alt rang a una província, però també la manifestació de la divinitat oculta. Pels cristians, adventus significava “Déu està aquí, no s'ha retirat del món, no ens ha deixat sols”. Encara que no ho podem veure i tocar com succeeix amb les realitats sensibles, Ell està aquí i ve a visitar-nos de múltiples maneres. L'Advent cristià es converteix d'aquesta forma en ocasió per tornar a despertar en nosaltres el veritable sentit de l'espera, tornant al cor de la nostra fe el misteri de Crist, el Messies esperat des de segles i nat en la pobresa de Betlem. Aquest temps convida i estimula a contemplar al Senyor present. La certesa de la seva presència, ¿no hauria d'ajudar-nos a veure el món amb uns altres ulls?.

Tots tenim l’experiència, en la vida quotidiana, de tenir poc temps per al Senyor i poc temps també per a nosaltres mateixos. L'Advent és una invitació a comprendre que cada esdeveniment de la jornada és un gest que Déu ens dirigeix, i que reclama la nostre atenció. A més de la presència aquest temps parla també de l’espera que és al mateix temps esperança. L'Advent ens empeny a entendre el sentit del temps i de la història com "kairós", com a ocasió favorable per a la nostra salvació. L'home, en la seva vida, està en constant espera: quan és nen vol créixer, d'adult tendeix a la realització i a l'èxit, avançant en l'edat, aspira al merescut descans. Però arriba el temps en el qual descobreix que ha esperat massa poc si, més enllà de la professió o de la posició social, no li queda gens més que esperar.

L'esperança marca el camí de la humanitat, però pels cristians està animada per una certesa: el Senyor està present en el transcurs de la nostra vida, ens acompanya i un dia assecarà també les nostres llàgrimes. Un dia no llunyà, tot trobarà el seu compliment en el Regne de Déu, Regne de justícia i de pau. Però aquesta espera ha d'omplir-se d’un present dotat de sentit, en cas contrari corre el risc de convertir-se en insuportable. Si Jesús està present, no existeix cap temps privat de sentit i buit. Podem dirigir-li la paraula, presentar-li els sofriments que ens afligeixen, la impaciència, les preguntes que ens brollen del cor. Estem segurs que ens escolta sempre.


Quan el temps està dotat de sentit i percebem en cada instant alguna cosa específic i valuosa, llavors l'alegria de l'espera fa el present més preciós. Visquem intensament el present on ja ens aconsegueixen els dons del Senyor, visquem-lo projectats cap al futur, un futur ple d'esperança

diumenge, 10 de desembre de 2017

Les festes defineixen la nostra identitat

Tot i que pot semblar una obvietat, cal repetir quants cops calgui que Catalunya no és laica. Per mes que ho reiterin algunes persones, la societat catalana, en termes de creences, és plural. La diversitat de creences comporta una pluralitat religiosa que enriqueix i contribueix a vertebrar la identitat de Catalunya. Aquesta identitat ve de lluny i es projecte cap el futur. La identitat nacional és el resultat d'un teixit d'associacions de factors que ens fan diferents, ni millors ni pitjors que els nostres veïns; simplement diferents. Un d'aquests factors és el fet religiós. La societat catalana ha incorporat progressivament en la seva matriu d’identitat moltes coses que tenen el seu origen en l’assumpció cultural d'elements de la tradició cristiana.

És cert que la tradició religiosa cristiana no és la única font de referents de la identitat catalana, però és innegable que el cristianisme ha deixat una notable petjada, totalment identificable en la cultura catalana. Sense anar més lluny, la festa de fa dos dies, la Immaculada Concepció, forma part de la imaginari cultural català com ho poden ser les festes religioses tan pròpies com el Nadal, Sant Esteve, Reis, Divendres Sant, Dilluns de Pasqua, Sant Joan, l’Assumpció (la Mare de Déu d’Agost), les festes patronals de les ciutats i pobles o Sant Jordi. Totes, excepte la darrera són festives i ningú ho qüestiona. Bé, la majoria de gent. Com, tampoc poca gent dubte que la força màgica de la festivitat de Sant Jordi és que sigui un dia feiner.

La discussió sobre quins haurien de ser els dies festius a incloure en el calendari laboral incideix sobre aquests temes. És cert que algunes festivitats, segons el dia en que caiguin, poden interrompre la cadena productiva afectant l’activitat econòmica. Però la discussió sobre els dies festius no hauria de circumscriure únicament als aspectes econòmics; també hauria de valorar en quina manera el calendari laboral incideix sobre elements d'identitat: els orígens i les arrels de sentir-nos pertànyer al poble català. Per això, cal anar amb molta cautela sobre aquests temes i no perdre en les discussions bous i esquelles. Perdre les arrel i no adonar-nos que determinats dies festius també ajuden a generar una altra activitat econòmica i comercial de més proximitat i arrelada a la tradició popular. Visquem en profunditat els cicles festius sense renunciar a mantenir vius els signes que es diferencien com a societat.

dissabte, 9 de desembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

L’amor és donació sense límits. És generositat plena sense cercar contrapartides. Cada dia tenim moltes oportunitats per estimar. Tots els dies estan plens de moments que ens demanen actuar amb amor. Hem d’estar sol·lícits a fi de donar una oportunitat a l’amor a desvetllar les nostres actituds. Estimar vol dir acollir a les persones amb dignitat i restituir els pobres allò que les injustícies dels rics els hi ha pres.  El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. (Jn 10,11)


Nadal és a prop. En el camí del Nadal ens trobem amb la festivitat d’avui, quan Déu anuncia la seva encarnació en una noia verge, Maria, per compartir la condició humana. Des de la seva humanitat Déu assumirà les nostres sofrences i proposarà un camí de salvació. Avui celebrem l’acceptació joiosa de Maria en la història de la salvació humana. Déu vós guard Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vós, sou beneïda entre totes les dones. (Lc 1,28,42)

divendres, 8 de desembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments que ens sentim abatuts perquè els esdeveniments no van com esperàvem. En aquestes estones, més aviat vivim la desesperança. En aquests instants necessitem trobar persones que ens proporcionin l’acolliment, la calidesa i el reconfort espiritual que ens facin reviure el goig de viure i l’esperança. Nosaltres podem viure aquests moments, com a protagonistes o com portadors d’escalf espiritual. Senyor, Déu nostre, veniu a alliberar-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada. (Salm 79,4)

La fe dels cristians ha de comunicar-se de manera intel·ligible a les altres persones. La hem de fer comprensible perquè donem raó de la nostra esperança. Ho hem de fer amb el llenguatge del cor i amb el testimoni de la força interior. Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu reservat als senzills tot això que heu amagat als savis als entesos. (Lc 10,21)

Les persones necessitem confiar, refiar-nos dels altres perquè hi ha moments que les nostres seguretats trontollen. Quan passi això volem sentir-nos acompanyats per persones que ens acullen i ens acompanyen a recuperar la confiança amb nosaltres mateixos i tenir seguretat davant les incerteses.

Em guia pels camins segurs
per l’amor del seu nom.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor
m’asserena i em conforta.
(Salm 22)

dijous, 7 de desembre de 2017

Indignant

Per més que m’esforci i posi bona voluntat, m’indigno i m’irrito davant la displicència reiterada de les autoritats de l’Estat espanyol amb Catalunya. No  hi ha dia que no trobi motius per voler marxar d’Espanya quan abans, millor. La gestió de l’esquela per la recent mort de Carles Santos, és un exemple, de com el l’Estat tracta amb menysteniment els assumptes dels catalans. ¿Per què han trigat tants dies en publicar-la quan es preceptiu fer-ho? Abans del 155 es publicaven el dia següent de la defunció. Ara no. Fins i tot, han agrupat en la seva esquela a Montserrat Pau morta quasi un mes abans. Aquesta actitud dels aplicadors del 155 és pròpia de misarables.


Més motius per la indignació i sortir-se’n d’Espanya. ¿Per què les autoritats d’Aragó reclamen les obres de Sjena que estan a Catalunya i no es reclamen les que es troben al museu del Prado, a Toledo o altres indrets? Cadascú por fer la seva interpretació, però la realitat és que els catalans apareixem, a la llum de certes informacions com espoliadors de l’art de Sixena. Un altre exemple, l’acomiadament dels treballadors de les delegacions de Catalunya a l’estranger. Els medis de comunicació han presentat aquestes delegacions com ambaixades camuflades i, aprofitant el 155, el govern les ha tancat. ¿Per què es tanquen aquestes delegacions i es mantenen les delegacions que moltes comunitats autònomes tenen l’estranger? Podríem fer-nos moltes preguntes similars. Hi ha una actitud continuada de menyspreu vers els catalans, en general, siguin o no independentistes. Perquè quan des de l’Estat s’actua menystenint la iniciativa política catalana, per exemple, recorrent lleis del Parlament català, i el Tribunal Constitucional les anul·la es perjudica a tots els catalans, sigui quina sigui la seva orientació política. Davant de tanta rancúnia només hi ha la sortida de la independència.  

dimecres, 6 de desembre de 2017

La Constitució incomplida

Avui fa 39 anys moltes persones anàrem a votar sí al projecte constitucional. Veníem d’una  ferotge dictadura i la Constitució oferia la possibilitat d’obrir-nos a la democràcia esperant l’acompliment positiu dels pactes constitucionals. La Constitució era la meta d’un gran pacte ciutadà i l’inici d’un camí que estàvem convocats a recórrer tots, sense restriccions, amb generositat i compromís democràtic. Però anys després, en el moment de fer balanç, els desencís és gran. La Constitució ha esdevingut una norma jurídica tancada, fossilitzada i insensible als canvis de la societat. En lloc d’anar-se adaptant a les transformacions de la societat, els principis constitucionals són un fre per ajudar els processos de canvi de la societat i motiu d’indignació pel seu constant incompliment

La Constitució ha esdevingut un pacte caducat i incomplert permanent en nombroses ocasions, de tal manera que el seu fracàs li ha restat legitimitat. Cada incompliment reiterat dels acords constitucionals augmenta la seva desafecció entre la ciutadania. Els anomenats constitucionalistes són la versió hipòcrita de la política. Sota la pretesa defensa de la Constitució s’amaguen moltes ideologies reaccionaries i totalitàries que aspiren limitar la majoria de drets ciutadans preservats en el pacte constitucional. La caducitat d’alguns dels pactes constitucionals és més que evident, com són palesos els seus incompliments. En podem recordar-ne alguns.

La Constitució estableix la igualtat com a fonament de l’Estat social i democràtica, però recentment la Comissió Europea ha dit que Espanya és un dels països amb més desigualtat de la UE. L’article 14 del pacte constitucional, diu que els ciutadans no es poden discriminar per raó de sexe. 39 anys després de l’aprovació constitucional les dones segueixen discriminades en molts aspectes: més atur, salaris més baixos, més hores de treball a la llar, etc.. La Constitució estableix l’aconfessionalitat de les institucions públiques, però la religió catòlica segueix tenint uns privilegis que no tenen les altres confessions. En la Constitució també reconeix la llibertat d’expressió però diversos informes internacionals evidencien el retrocés d’aquesta llibertat. També són principis constitucionals el caràcter progressiu del sistema fiscal, el dret al treball i una remuneració suficient per satisfer les necessitats personals i familiars, el dret de l’habitatge digne, cap d’aquests drets es compleixen avui. Com tampoc es efectiu la participació i progrés dels joves en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural. L’article 50 de la Constitució parla d’una sistema de pensions adequats i actualitzats periòdicament, mentre la realitat demostra tot el contrari.

La constitució té aquests, i molts altres incompliments, com també té buits que no permeten respondre a les necessitats de la societat que pretén servir. El més evident ara, és la incapacitat constitucional de respondre a les demandes de molts catalans de ser escoltats poder celebrar un referèndum per decidir sobre la independència de Catalunya. Davant d’aquesta situació, el camí a seguir és reconèixer la total caducitat de la Constitució de 1978 i emprendre el camí de la seva profunda reforma. A Espanya, cal un nou pacte constitucional fruit d’un procés de diàleg profund i sincer. Un nou consens sobre els grans problemes d’aquest país i els grans reptes que ha d’afrontar. Si els suposats constitucionalistes es neguen, com semblen fer-ho, a discutir-ho tot, resultarà que ells seran els principals obstacles de la consolidació dels principis constitucionals que diuen defensar.

dimarts, 5 de desembre de 2017

Manipulació gramatical de l’Alcorà

Els musulmans patiren una forta derrota en mans dels bizantins en la batalla de Mu’ta l’any 629. Però la historiografia islàmica manipulà el text de l’Alcorà per tapar aquest fet. L'Alcorà es refereix a aquesta batalla en la sura 2, Els Bizantins, text probablement revelat en l'any 630 just després de la batalla de Mu'ta amb l'objectiu d'elevar la moral dels musulmans i prometre una ràpida venjança per la derrota rebuda. Però, el text es desvirtuà per amagar la derrota. La majoria de comentaris sobre aquestes aleies diuen que es tracta d’una profecia sobre els bizantins. Seguidament es presenten les primeres aleies d'aquesta sura i s'han posat entre parèntesis, per a alguns termes, les paraules àrabs utilitzades en la seva composició.

Els bizantins han estat vençuts (gulibat) en els confins del país. Però, després de la seva derrota (galabi-bim), venceran (sayaglibuna) dintre de diversos anys. Tot està en mans d'Al·là, tant el passat com el futur. Aquest dia, els creients estan de festa de l'auxili d'Al·là. Ha protegit qui Ell vol. És el Poderós, el Misericordiós (30,2-5).

Diu Regeix Blanchère en el seu comentari sobre l'Alcorà que els primers versets d'aquesta sura resulten incomprensibles segons quina sigui la traducció dels originals àrabs. D'acord amb les traduccions habituals sembla que la sura sigui una invitació als musulmans de alegrar-se de la futura victòria dels bizantins. Però, i aquí està l'aparent absurditat del text, ¿per què els musulmans han alegrar-se de la propera victòria dels seus enemics? ¿Quin sentit té ?. E. M. Gallez afirma que és possible una altra interpretació a partir d'un altre tipus de vocalització del text. Es tracta de canviar les vocals de tres paraules fonamentals en aquestes aleies que tenen la mateixa arrel. Aquest exercici és legítim perquè les vocals foren incorporades tardanament al text alcorànic original. Aquestes paraules són: han estat vençuts (gulibat), victòria i venceran (seran vencedors, segons la traducció). És evident que la paraula àrab galabi-bim ha de traduir-se per victòria i no per derrota, ja que l'arrel d'aquesta paraula, glb, no pot originar el substantiu derrota tal com figura en la majoria de les traduccions. Segons quines siguin les vocals incorporades a les arrels s'obtenen les formes passives o actives de les mateixes paraules. Canviant la veu activa per la versió passiva per un simple canvi de vocals el text adquireix un altre sentit. Llavors, les aleies de les sura 2 dirien

Els bizantins han vençut (galabat) en els confins del país. Però, després de la seva victòria (galibi-bim), seran vençuts (sayaglabuna) dintre de diversos anys. Tot està en mans d'Al·là, tant el passat com el futur. Aquest dia, els creients estan de festa de l'auxili d'Al·là. Ha protegit qui Ell vol. És el Poderós, el Misericordiós (30,2-5).

Amb aquest canvi en les vocals, el text adquireix sentit i és el que probablement tenia en el seu origen. Es tractava d'un text ben lluny de ser una profecia d’un esdeveniment futur, sinó una referència a una situació viscuda recentment, la derrota de Mu'ta de 629, presentada de forma esperançada en anunciar que els vençuts seran vencedors. I va ser així, cinc anys després. Aquest exemple, a més de mostrar com en un moment hi va haver interès a presentar la batalla de Mu'ta no com una derrota, és un exemple clar de com els textos alcorànics poden alterar-se per una simple manipulació gramatical.

dilluns, 4 de desembre de 2017

La manipulació mental del terme explosió violenta

Alguna paràgraf de la providència dictada pel jutge Llarena em recorda el que la litúrgia cristiana proclama de renúncia a Satanàs, les seves obres i les seves seduccions en el moment del baptisme. A tots els polítics empresonats se’ls ha demanat una renúncia a l’independentisme unilateral, el rebuig a la legislació de desconnexió i a tota seducció per reprendre qualsevol estratègia similar la practicada fins ara i l’acceptació de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Tots els consellers han fet, a la seva manera, la promesa baptismal. Però no ha tots se’ls ha concedit la sortida de la presó. Quatre d’ells segueixen empresonats perquè el jutge aprecia risc de reiterar en una conducta que valora directament vinculada a l’exercici de la violència.

Des del meu total desconeixement dels aspectes penals, m’agradaria saber quin és el nucli de les decisions judicials: els fets i/o les actituds, allò que és objectivable com a delicte i/o  allò que pertany al terreny de les voluntats o les idees. Mentre el terreny dels fets tot és contrastable amb la tipificació delictiva, en l’àmbit de les actituds les valoracions es mouen en les subjectivitats i com a tals condicionades pels judicis previs de l’observador. Dit això, entenc que la comissió d’un delicte objectivable és indiscutible perquè és contrastable; però resulta més difícil objectivar consideracions del tipus “les seves aportacions estan directament vinculades a una explosió violenta que, si es reitera, no deixa marge de correcció o de satisfacció als que s'hi vegin afectats” perquè és una suposició tan demostrable com la contrària. Pensar que la decisió de restar en presó depengui d’aquesta feblesa de criteri m’esglaia perquè em qüestiona la idoneïtat o encert del judici. Però, el que és més greu, és l’expressió “explosió violenta” pel que significa de manipulació del marc mental de les persones. A l’evocar una explosió violenta el text crea una associació cognitiva amb explosius i en aquest país els explosius són bombes i les bombes és terrorisme. És gravíssim l’ús d’aquesta expressió per la manipulació que comporta i l’alteració de  la veritat que la justícia pretén establir. Les persones que se’ls nega la llibertat en nom d’aquest risc ha donat proves reiterades dels seus comportaments pacífics i el compromís pel civisme.

També resulta paradoxal que, en una societat de grans incerteses i de difícil predicibilitat dels riscos i esdeveniments, s’afirmi amb contundència, com diu la providència del magistrat, que "el risc de reiteració de les seves conductes imposa a aquest instructor més grau de rigor i cautela a l'hora de conjugar el dret a la llibertat dels investigats i el dret de la comunitat de poder desenvolupar la seva activitat quotidiana en un context despullat de qualsevol risc previsible de suportar comportaments que lesionin de manera irreparable, no només la seva convivència social o familiar, així com el lliure desenvolupament econòmic i laboral, sinó la pròpia integritat física". Vivim en la societat de la incertesa total i la justícia no pot pretendre posseir la seguretat de pronosticar el risc de reiteració per justificar la privació de llibertat. No ho entenc.


Tinc els meus dubtes, i torno al tema de la religió, que alhora d’emetre una decisió judicial sigui correcte voler condensar en aquest gest la moralitat del bé comú. Penso que això és el que passa quan el jutge afirma que el perill, valoració que pot ser objectiva como subjectiva, no desapareix amb la formal afirmació que abandonen la seva estratègia d'actuació i amb la determinació judicial d'avaluar la seva situació personal si les seves afirmacions resulten mentideres, "sinó que exigeix ​​constatar que la possibilitat de nous atacs hagi efectivament desaparegut, o que de mica en mica es vagi confirmant que el canvi de voluntat és veritable i real". Només a partir d’un judici d’intencions fet des de la pròpia subjectivitat, i només des d’aquesta perspectiva, es pot sostenir l’afirmació del jutge de que en l’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez el risc de reiteració delictiva "reflecteix la probabilitat que puguin reproduir-se actes amb greus, immediates i irreparables conseqüències per a la comunitat". Novament, en nom de la llei un òrgan judicial ha pres una decisió ajustada però no justa. Novament, es confirma que quan hi ha un conflicte el que primer es perd és la veritat. Novament, esglaia el silenci de molts dirigents polític per interessos partides i el seu silenci els fa còmplices d’una injustícia. 

diumenge, 3 de desembre de 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.
  
Del capítol cinquanta-vuitè de la Regla de Sant Benet, «La manera d'admetre els germans» Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència

De vegades voldríem un camí fàcil, o un camí que demanés només el grau d’abnegació que nosaltres estem disposats viure; el nostre moment cultural ho afavoreix amb la recerca de satisfaccions i de felicitat a baix cost. En canvi, el camí evangèlic és el de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” (RB Pròleg, 50).
P. Abat Josep M. Soler
13 de març del 2010

Gloriem-nos, germans, de ser pobres per Crist; però procurem de ser humils com Crist. Guerric, abat, Del Sermó en la solemnitat de Tots Sants

dissabte, 2 de desembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

La comunitat cristiana és un grup missioner. Els cristians han de sortir de les seves zones de confort i anar a l’encontre de les altres persones per testimoniar el sentit de la seva fe. La fe no és viu d’amagat, s’explicita i comparteix amb tothom. La fe escolta i surt a l’encontre de les altres persones. “Veié dos germans, Simó, l’anomenat, Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué “Veniu amb mi i us faré pescadors d’home”. Immediatament abandonares les xarxes i se n’anaren amb ell.” (Mt 4, 18-20) 

 La nostra esperança no serà defraudada. Tard a d’hora els nostres anhels seran realitat. La nostra esperança no és una il·lusió sense fonaments, podem donar raó d’ella. Compartim la nostra esperança amb moltes més altres persones i tots lluitem per fer-la realitat. Cada pas que donem cap a ella ajudem a tenir-la més a prop. Certament, esperem contra tota esperança. “Alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats” (Lc 21,28)

divendres, 1 de desembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Compartir la vida allibera. Si la compartim tots ens sortim beneficiats. Quina dóna generosament té la satisfacció interior d’haver estat sensible al que necessiten les altres persones; els que reben troben, en la generositat dels altres, una manifestació de la bondat humana gràcies a les qual les seves necessitats són ateses. “Aquesta vídua pobra ha donat més que tots, tots aquests altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava prou, ha donat tot el que tenia per a viure” (Lc 21,3-4)  

Afirmar-se creient, és proclamar que les persones han d’estimar-se sense restriccions ni càlculs interessats. L’amor ha de presidir les relacions humanes. Ha de ser un amor que tingui cura de de l’altre, de les seves necessitats i esperances. L’amor és acolliment càlid dels altres i acció compromesa a favor de viure digna i justament. “¿Quan us vam veure afamat i us van donar de menjar o que passàveu set, i us van donar beure? ¿Quan es vam veure foraster i us vam acollir o despullat, i vam vestir? ... Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.” (Mt 25,44) 

Més que mai necessitem força interior per viure temps difícils. Són moments complexos en els quals veiem empresonades preventivament persones pacificadores que el seu únic delicte és haver defensat els drets del poble català. Mentrestant, el cinisme del sistema permet que hi hagi persones en llibertat amb sentència ferma de condemna. No sempre és comprensible la justícia humana. “Però abans de tot això us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir” (Lc 21, 12-15)

dijous, 30 de novembre de 2017

Identitats perdudes

Permeti’m explicar una anècdota. Un professor universitari, d’origen àrab i immigrant, fa més de vint-i-cinc anys que viu a Catalunya, pare d’un jove adolescent m’explicà l’experiència viscuda amb el seu fill. Ha observat que aquest noi, davant la pressió xenòfoba rebuda contra ell en l’institut ha intentat reconstruir una nova identitat basada en elements religiosos construïts a partir d’informacions trobades en les xarxes socials. Paradoxalment, la família d’aquest noi no és religiosa. La direcció de l’institut s’ha inhibit de l’assetjament xenòfob rebut per aquest noi. El procés de redefinir una nova identitat viscut per aquest noi sembla donar-se en altres nois que han passat un procés similar.

Aquest cas m’ha fet reflexionar sobre les deficiències que té la societat catalana en el processos de crisis d’identitat en els fills d’immigrants. Es tracten de nois i noies, catalans d’origen, escolaritzats a Catalunya i que en un moment de la seva vida, per algun motiu, no sempre coincident, es pregunten sobre la seva identitat. Aquest fet no és gens estrany en una societat en la qual els individus es defineixen per múltiples identitats. Doncs bé, quan aquests nois s’interroguen sobre quina és la seva identitat i cerquen en els orígens dels seus pares algunes referències, les comunitats de vincles on els seus pares tenen les seves referències, no ofereixen respostes convincents per satisfer la inquietud d’aquests joves. L’alternativa que tenen aquests joves no és gens bona. Les xarxes socials van plenes de pàgines dissenyades per captar aquests joves i proporcionar-los uns referents d’identitat perfectament estudiats per afavorir la seva radicalització i hostilitat a la societat que ha acollit als seus pares. Les polítiques contra la radicalització islamista han d’abordar millor aquestes situacions i entendre que a més de les mesures policials, sempre necessàries, cal prendre iniciatives més encaminades a enfortir el sentit de pertinença a la societat i a donar resposta a les preguntes sobre la identitat.

dimecres, 29 de novembre de 2017

La radicalització de l’islam a Catalunya

A Catalunya, existeix una preocupació notòria per prevenir la radicalització del terrorisme islamista. Els atemptats del 17 d’agost passat a Barcelona i Cambrils provocaren diverses reflexions sobre la idoneïtat de les mesures empreses a l’àmbit escolar, en els serveis socials municipals, les presons, etc... i si s’havien fet bé les mesures impulsades per prevenir la radicalització dels musulmans. Les recents notícies sobre la vinculació de l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, amb els serveis secrets del CNI han atiat de nou la sospita de males pràctiques per part d’algunes administracions públiques. 

Les relacions fosques dels aparells de l’Estat amb l’imam de Ripoll han alimentat sospites de tota mena. S’han especulat diverses hipòtesis, algunes forces fantasioses i altres bastant preocupants sobre la possible manipulació de l’imam de Ripoll en benefici dels interessos de l’Estat. Es d’esperar que la futura compareixença del director del CNI a una comissió del Congrés de Diputats, encara sense data en agenda, serveixi per aclarir aquests punts foscos en relació als vincles dels aparells de l’Estat amb la radicalització islamista. 

Al marge de les consideracions anteriors, el cert és que els poders públics haurien de revisar les seves polítiques d’integració. Es tenen forces evidències que hi ha una part de joves de segona o tercera generació de fills d’immigrants sense massa sentit de pertinença en la societat que acollí als seus pares o avis. Per les dades que es disposen, la crisi d’identitat d’aquests joves porta a alguns d’ells a cercar identitats substitutes o compensatòries. Lamentablement alguns d’aquests joves troben aquestes identitats en el fonamentalisme religiós, fins i tot sense necessitat de provenir d’ambients religiosos. A partir d’aquí és fàcil iniciar el procés de radicalització.

dimarts, 28 de novembre de 2017

Idees per canviar l’estat

L’altre dia un amic va comentar-me algunes idees que poden fer-se servir per anar creant un estat d’ànim polític si la relació de Catalunya amb Espanya ha de seguir durant uns quants anys estabilitzada. Durant aquest temps hi hauran eleccions a les Corts espanyoles. En aquest moment seria l’ocasió d’introduir unes propostes polítiques orientades a qüestionar a fons conceptualment el propi sentit de l’estat espanyol. La primera proposta fora demanar un referèndum sobre la forma d’Estat: monarquia o república. Fora hora, un cop tancades algunes de les raons que justificaren l’acceptació conformada de la monarquia borbònica, plantejar-se la forma d’estat per transitar cap la renovació democràtica de l’Estat. La segona proposta és la modificació constitucional per permetre fer referèndums d’independència. Res a dir, és el que una part de la societat catalana ve demanant des de fa temps. 

La següent proposta és la supressió de l’Audiència Nacional. Aquest tribunal creat l’any 1977 en substitució del franquista Tribunal d'Ordre Públic, de la qual heretava competències i n’incorporava de noves, entre altres, terrorisme, crim organitzat, narcotràfic, delictes contra la Corona o els delictes econòmics que causen greu perjudici a l'economia nacional. Aquest tribunal és una anomalia en relació a l’arquitectura jurídica dels països democràtics. Una altra mesura a incorporar en l’agenda política fora la modificació del codi penal per formular de nou els delictes de sedició i rebel·lió tipificant-los de manera més harmònica amb la resta de països del marc europeu. Diversos estats membre els inclouen en els seus codis penals, però la seva definició i les penes que comporten varien molt d'un a un altre. Vaig trobar aquestes idees força atractives per si hem de seguir una temporada més convivint amb els nostres veïns.

dilluns, 27 de novembre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XIV

Alguns erudits dels primers moments de l'islam van escriure vàries obres analitzant la confusió existent al voltant dels documents islàmics doctrinals originals. D'alguns d'aquests textos es dedueix que en aquella època el terme Qur'an no es referia a cap llibre, tal com l’entenem avui sinó més aviat al conjunt de tot allò que les persones havien entès i percebut del que havia transmès oralment per Muhammad. Amb el pas del temps, aquest record es va complementar amb fixacions escrites per tal de retenir millor el contingut de les paraules de Muhammad. En aquests primers moments la comunitat musulmana posseïa el llegat de Muhammad, bé en forma de transmissió oral o escrita sense diferenciar el que seria el futur Alcorà i la tradició dels hadits. La separació d'aquest material heterogeni en dos corpus diferents va ser relativament tardana. En un primer moment tot estava barrejat. 

Molts especialistes consideren que el procés d'elaboració dels textos sagrats islàmics fou complex i bastant problemàtic. És molt possible que al principi de l'islam la comunitat musulmana disposés de moltes sentències relacionades amb Muhammad. Simplement eren considerades paraules sagrades perquè el seu origen era el propi Muhammad i per aquest motiu circulaven entre els musulmans d'aquell temps. Aquest corpus doctrinal fou progressivament depurat i diferenciat per originar els dos grans textos de l'islam: l'Alcorà i els hadits. Aquests dos textos representen, en la tradició islàmica, la Paraula de Déu i les tradicions de Muhammad. Alguns erudits estudiant l’anomenat sermó de l'adéu de Muhammad, observà la indecisió que va haver-hi en situar algunes paraules en l'Alcorà i altres en els hadits. Un exemple evident d'aquest situació són també els denominats hadit Qudsi paraules pronunciades per Déu mateix que en el seu moment no varen saber col·locar-se en l'Alcorà i van ser incorporats en els hadits. Els hadit Qudsi, anomenats hadits sagrats, també coneguts com hadit Rabbani o hadit Ilahi, traduïbles com hadits divins, son uns hadits considerats revelats per Déu i enunciats per Muhammad. La cadena de transmissió es remunta directament a Déu. Per la seva naturalesa es consideren com a revelació extra-alcorànica.

diumenge, 26 de novembre de 2017

II Setmana de la Bíblia

El lema de la II Setmana de la Bíblia és encertat: La paraula de Déu és viva i eficaç. Certament, la Bíblia són paraules vives. Cada lectura bíblica és com escoltar les veritats de la vida a cau d’orella. Tot seguit, aquestes paraules se’n van al cor il·luminant el que som, el que fem i el que sentim. La lectura diària dels textos bíblics, per més que llegim textos coneguts ens semblen sempre diferents. Efectivament, ho són perquè som nosaltres els que segurament hem canviat al viure una realitat que es canviant. Per això té tot el sentit afirmar que la Bíblia són paraules vives. La Paraula de Déu és viva. 

Totes les coses bones cal gaudir-les en petites dosis i, si és possible, amb assiduïtat. Per això és del tot recomanable dedicar una estona el dia, una petita estona a llegir la paraula de Déu i viure el mateix que experimentà la Verge Maria quan, al sentir les les paraules dels pastors en el moment de la seva adoració al nen Jesús, diu l’evangelista que “guardava tot això en el seu cor i ho meditava”. Cadascú pot tenir el seu mètode per apropar-se diàriament a la Paraula de Déu. Jo us proposo la Lectio Divina tal com forma part de l’espiritualitat benedictina. Primer llegir un text, qualsevol, el primer que surti a l’obrir la Bíblia i preguntar-se ¿què explica aquest text? ¿que passa en el relat?. Després meditar ¿què em diu Déu en el text?. Tot seguit pregar ¿quin diàleg puc fer amb Déu sobre aquest text. Finalment contemplar ¿que puc fer jo en la meva vida a partir de tot l’anterior?. Petit exercici que ens ajudarà ben segur a tenir una intensa vida espiritual. És així com la paraula de Déu és viva i eficaç.

dissabte, 25 de novembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

La preuada felicitat depèn dels objectius que tinguem fixats en la vida. L’estil de vida personal ha de ser coherent amb el que creiem i els principis que ens sostenen. Hem de revisar si el que fem es correspon amb el que diem i el que diem és el que pensem. Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! ( Lc 19,42) 

 Molts cops hem sentit l’expressió que cal ser políticament correcte. Penso que hem de ser més rebels i dir allò que pensem, això sí, sense ofendre i respectant als altres. No hem de preocupar-nos el que diem incomoda, sovint haurà de passar això perquè el que diem i fem, no per agradar, sinó per servir a la veritat. Cada dia ensenya en el temple. Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els dirigents del poble volien matar-lo, però no sabien com fer-s’ho, perquè tot el poble estava pendent del que ell deia. (Lc 19, 47-48)

divendres, 24 de novembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Viure és una joia. Cada dia hi ha petits instants que ajuden a comprendre quin és el sentit íntim de la vida. L’esperit necessita trobar també aquests moments en els quals tot esdevé comprensible il·luminat per raons profundes que sostenen aquesta joia de viure. Jo sóc la llum del món – diu el Senyor – el qui em segueix tindrà la llum de la vida. (Jn 8,12)

Ser honrat és una virtut, no ser corrupte una altra. Són virtuts clàssiques, que poca gent qüestiona. Però en podríem afegir d’altres. Per exemple, renunciar a viure amb coses supèrflues o compartir els bens que tenim amb altres persones. Això costa més. Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat, els restitueixo quatre vegades més. (Lc 19,8)

La llibertat de les persones està fonamentada en el respecte a la seves consciències. Necessitem normes per poder conviure, però les lleis no són sagrades no estan per damunt d’allò que hem acceptat com les lleis dels déus. Les lleis han de ser justes, sinó ho són la consciència moral obliga a desobeir-les. ¿Què espereu? No obeiré els manaments del rei, sinó només els de la llei de Déu (2Ma 7,30)

dijous, 23 de novembre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XIII

Alguns erudits dels primers temps de l'islam varen escriure diverses obres analitzant la confusió existent al voltant dels documents islàmics doctrinals originals. Llegint aquests textos hom pot pensar que en aquella època el terme Qur'an no es referia a cap llibre concret, sinó més aviat al conjunt de tot allò que les persones havien entès a partir de la transmissió feta oralment per Muhammad. Amb el pas del temps, aquest record es va complementar amb fixacions escrites per tal de retenir millor el contingut de les paraules de Muhammad. En aquests primers moments la comunitat musulmana posseïa el llegat de Muhammad, bé en forma de transmissió oral o escrita sense diferenciar el que seria el futur Alcorà i la tradició dels hadices. La separació d'aquest material heterogeni en dos corpus diferents va ser relativament tardana.

Molts especialistes consideren que el procés d'elaboració dels textos sagrats islàmics fou complex i bastant problemàtic. És molt possible que al principi de l'islam la comunitat musulmana disposés de moltes sentències relacionades amb Muhammad. Simplement eren considerades paraules sagrades perquè el seu origen era a Muhammad i per aquest motiu circulaven entre els musulmans d'aquell temps. Aquest corpus doctrinal va ser progressivament depurat i diferenciat per originar els dos grans textos de l'islam: l'Alcorà i els hadits. Aquests dos textos representen, en la tradició islàmica, la Paraula de Déu i les tradicions profètiques. En contrast amb l'Alcorà, que es considera revelació divina tant en el seu significat com en la seva redacció, l'autenticitat del hadit sagrat varia d'una narració a una altra, i no es poden recitar en les oracions. Per la seva naturalesa es consideren com a revelació extra-alcorànica.

Tot i l'actitud inicialment bel·ligerant del xiisme duodecimams  contra l'islam oficial per considerar-los falsificadors de l'Alcorà, cap a meitats del X canviaren d'opinió. La majoria dels erudits duodecimams, retornaren a les tesis sunnites sobre l'Alcorà. Mentre totes les obres d’abans de la segona meitat del segle X insistien en la falsificació de l'Alcorà, a partir d’aquesta data els teòrics duodecimams arraconaren la tradició original esotèrica i no racional interpretativa de l'Alcorà i van abraçar la lectura racional jurídic-teològic i progressivament van canviar el discurs sobre l'Alcorà fins al punt de defensar que no era sostenible la idea de la falsificació de l'Alcorà. Al final els erudits duodecimams d'aquesta època declararen que l'Alcorà d'Uthman era fidel a la revelació. A partir d'aquell moment aquesta va ser la posició oficial del xiisme sobre l'Alcorà. Així, sunnites i xiïtes comparteixen sens cap problema el mateix Alcorà.

dimecres, 22 de novembre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XII

La qüestió de la falsificació de les escriptures sagrades musulmanes ha estat sempre molt present des dels primers moments de l'islam. El mateix Alcorà reflecteix aquesta preocupació. En diverses sures es parla d'aquest tema. Per exemple, la sura 2, la Vaca, conté algunes al·lusions a aquests canvis en l'Alcorà "Però els impius van canviar per unes altres les paraules que se'ls havien dit i vam fer baixar contra els impius un càstig del cel per haver obrat perversament" (2 : 59) o “com aneu a anhelar que us creguin si alguns dels que escoltaven la Paraula d'Al·là la van alterar sabent, després d'haver-la comprès? (2:75). La discussió de la possible falsificació del contingut de l'Alcorà va estar associada al debat sobre quan va ser fixada per escrit la revelació rebuda per Muhammad. 

Els sectors tradicionalistes de l'islam van tenir des de sempre molt interès a demostrar que la recopilació del material base per a l'edició de l'Alcorà va començar just a la mort de Muhammad durant el temps del lideratge polític d'Abu Bakr i es va acabar amb la publicació d'un text bastant definitiu conegut com la Vulgata d'Uthman per haver-se recopilat en època d'aquest dirigent musulmà. Posteriorment, aquest text hauria estat enriquit lingüísticament sota la supervisió del califa Abd al Malik. Si aquesta hagués estat la seqüència, tal com pretén l'islam oficial, no hi hauria massa marge per a la falsificació del missatge rebut per Muhammad. No obstant això les dades aportades pels estudis de diversos especialistes suggereixen que la posada per escrit de l'Alcorà va passar molt més tard del que es proposa les fonts tradicionals de l'islam. Amb la qual cosa va haver temps més que suficient per manipular el text alcorànic original.

dimarts, 21 de novembre de 2017

Mobilitzacions sense lideratges

Una de les característiques de les darreres mobilitzacions independentistes és que s’han fet sense un lideratge clar. La majoria de dirigents polítics estan a la presó o l’exili, i els líders de les grans organitzacions de masses, Òmnium i ANC també estan empresonats. Malgrat aquesta circumstància les grans mobilitzacions a favor de la independència o per l’alliberament dels empresonats o contra l’aplicació de l’article 155 s’han continuat fent i ben segur que es seguiran fent. Aquest fenomen de grans mobilitzacions sense lideratges manifesta una salt qualitatiu en una part important de la ciutadania de Catalunya. 

Ens trobem davant d’una situació en que els ciutadans ens senten protagonistes dels esdeveniments socials, els construeixen i s’impliquen posant de manifest que són els grans conductors dels canvis socials. A nivell polític i social està passant el mateix del que succeeix en els formiguers o nius de termites, tothom sap que fer, tothom sap com moure’s i, sorpresa, no existeix ningú que dirigeixi. ¿Ens trobem davant d’una època de lideratges difusos o no lideratges tal com els havíem entès fins ara?. L’aparició del CDR qüestiona, en part el model tradicional de relació entre lideratges i moviments socials. És cert que els CDR estan força propers als moviments antisistema i políticament influenciables per les formacions polítiques d’aquesta òrbita, però també expressen una forma autònoma i espontània de la política que caldrà seguir amb atenció.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Democràcia, llei i obediència, una mirada des de la fe

En el debat polític sobre la independència de Catalunya ha aparegut reiteradament la tensió entre els principis de legalitat, legitimitat, democràcia i obediència a les lleis. Esquemàticament, podem dir que hi havia persones que defensaven la idea de que sense respecte a les lleis no hi ha democràcia i, en sentit contrari, altres persones consideraven que sense democràcia no hi ha lleis. Entorn d’aquests principis s’han fet debats durs, fins a l’extrem de plantejar en algunes ocasions dos mons conceptuals antagònics. Davant d’aquesta confrontació d’idees m’he preguntat, en més d’una ocasió  ¿quina podria ser la mirada cristiana a aquests temes?.

Penso que la legítima passió política eclipsa molts judicis o els pot distorsionar en excés. Al la base de tota consideració sobre la prelació d’aquestes principis ha de prevaldre, com a criteri fonamental, la recerca d’allò que és just. Les lleis positives no són principis autònoms al marge de la legitimitat moral. Perquè la democràcia, per si sola no garanteix la justesa de les lleis, tot i que sense democràcia no es poden fer les lleis. Com digué el bisbe Xavier Novell “els cristians no ens guiem ni tenim criteris en funció de lleis positives sinó per allò que és just, veritat i digne”. Per això la legitimitat de qualsevol actuació política està associada al sistema normatiu vigent, les lleis vigents, però també als principis morals.

Gràcies als principis morals i la recerca del bé moral, les lleis és poden desobeir. Com diu el pare Jesús Renau, “quan la llei és injusta o contraria a una llei fonamental superior o a uns principis dels drets humans, desobeir-la no sols no és delicte sinó exigència moral”. En aquestes condicions la desobediència quan es donen situacions d’opressió no pot ser un delicte sinó que és una virtut moral. En cas de dubte sempre resulta útil consultar la Doctrina Social de l’Església. En l’article 407 del compendi es diu amb tota claredat que “una autèntica democràcia no és el resultat d’un respecte formal de regles, sinó el fruit de l’acceptació convençuda dels valors que inspiren els procediments democràtics: la dignitat de tota persona humana, el respecte dels drets de l’home, l’assumpció del «bé comú» com a fi i criteri regulador de la vida política”.  Si es perden aquests referents en el debat polític, com bé ha dit l’abat de Montserrat, es “dificulten la construcció de ponts de diàleg” i es fa difícil treballar per la convivència.

diumenge, 19 de novembre de 2017

El moviment del President

Les eleccions del 21D aporten vàries novetats. La primera, i pot ser la més important, és el fet de ser unes eleccions imposades per la força de l’Estat espanyol amb alguns dels candidats a la presó a l’exili. Per sort, la intel·ligència política de les forces independentistes han donat la volta a aquesta situació i han fet d’aquestes eleccions una oportunitat per referendar de nou el camí cap a la independència de Catalunya. La segona novetat és la irrupció, com inesperat, d’un moviment polític nou que pot capgirar les estratègies dels partits polítics tradicionals, independentistes o no. Es tracta del moviment generat entorn l’anomenada llista del President. Mentre la majoria de partits independentistes han fonamentant la seva estratègia electoral en la confrontació partidista, un grup ampli de ciutadans, amb la complicitat del president Puigdemont, han sabut aglutinar al seu entorn la demanda de quasi mig milió de catalans que demanaven una llista unitària de les forces independentistes. 

La llista del President ha superat el marc estret dels partits polítics, inclòs el mateix PDCAT, formació on milita el propi Carles Puigdemont, i ha introduït a Catalunya la dinàmica dels nous moviments polítics que comencen a consolidar-se en alguns llocs d’Europa. El moviment “En Marche” de Macron a França fou un exemple d’aquest canvi en el panorama polític. Tot ha anat molt ràpid i està per veure el seu impacte electoral. Però aquest moviment del President aporta alguns trets nous que caldrà seguir ben de prop, perquè pot marcar el futur electoral de Catalunya en els propers anys. Les properes eleccions municipals poden ser nova pedra de toc per veure la solidesa d’aquesta aposta electoral per les eleccions 21D. Hem d’estar-hi atents.

dissabte, 18 de novembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Cada cop costa més entendre els esdeveniments socials i polítics del nostre temps. Els raonaments que tenim semblen insuficients per comprendre el que està passant. Ens cal aplicar una saviesa que va més enllà de la raó. És una saviesa que neix en el cor i que s’entén des d’una lògica diferent a la que el món proposa. “La saviesa té un esperit intel•ligent, sant, únic i variat, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, benèvol, agut i sense traves, benefactor, humanitat, segur, incommovible, tranquil, capaç de tot, atenent a tot. Impregna tots els esperits, sobretot els més subtils, intel·ligents i purs” (Sv 7,22-23) 

 Diuen que tota pedra fa paret. Gràcies al treball continuat i silenciós de moltes persones l’esperança segueix viva per a molts. En el món hi ha molts exemples de persones que calladament estimen i treballen per fer un món més just i lliure. Aquestes persones són grans testimonis d’esperança. “Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, la seva crida s’escampa per tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món”. (Salm 18)

divendres, 17 de novembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

¿Perdonem o cerquem cobrar-nos les ofenses? ¿Perdonem prou?¿Som venjatius? El perdó no abunda en la nostra societat. Tinc la impressió que està molt estesa la idea de qui la fa la paga. El camí del perdó és costerut. Perdonar costa i exigeix una capacitat interior que neix de l’exercici de la misericòrdia. “Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar “ (Lc 17, 3-4)

Necessitem ser persones confiades. Hem d’obrir el cor a fiar-nos d’altres persones que ens estimen i ens volen el bé. El recel tanca el cor a la vida. L’amor es confiat i ens fa confiar. L’egoisme ens gira d’esquena a deixar-nos estimar pels altres i confiar en ells. “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en pres deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna” (Salm 22)

La fe cristiana ha de ser un compromís per la justícia. La justícia brolla de la fe. Els creients no podem ser persones insensibles al sofriment de les persones que pateixen injustícia. Des de l’amor al pobre, a l’exclòs o el marginat la presència de Déu esdevé comprensible. Sense amor alliberador Déu resta amagat. “Són els febles i els orfes que he d’afavorir feu justícia als pobres desvalguts, allibereu els indigents i els febles, arranqueu-los de les mans dels injustos” (Salm 81)

dijous, 16 de novembre de 2017

El procés i el principi de realitat política

No fa masses anys impartia un seminari de Lideratge polític. Llavors explicava que la ciutadania atorga el lideratge polític, entre altres raons, a qui és capaç de llegir bé la realitat, detectar els seus principals problemes i proposar les millors alternatives per resoldre’ls. També explicava que els líders polítics ho són perquè tenen la capacitat de situar sense dissimular als ciutadans davant dels seus problemes i els ajuden a créixer personalment construint un futur diferent. El principi de realitat resulta bàsic per generar confiança i és fonamental assumir-lo en tota la seva complexitat.

He quedat sorprès escoltant les darrers declaracions d’alguns dirigents del procés independentista. Alguns d’ells, i no és el cas de president Puigdemont, s’han apressat en un vertiginós exercici d’autocrítica. Escoltant algunes de les coses dites m’ha entrat vertigen. He sentit dir que s’explicaven aquelles coses que sonaven bé o que ajudaven a cohesionar a la gent i també s’ha dit que no hi ha independència perquè no hi ha una majoria que la vulgui. Més d’un ha dit que havien estat ingenus al no avaluar correctament la força repressiva de l’Estat.

Si tot això és veritat ¿per què no es va deixar al president Puigdemont convocar eleccions?; ¿per què se’l pressionà per terra, mar i aire per no convocar eleccions? ¿per què se’ns va fer creure que s’havia declarat la independència, quan ara alguns d’aquests dirigents ens diuen que només fou un gest simbòlic perquè no hi havia consistència jurídica?.  Els resultats de la manca de principi de realitat són palmaris: mig govern a la presó i l’altre a l’exili, els Jordis a la presó i el la capacitat d’autogovern dels catalans intervinguda. Però, seguirem lluitant per la independència i per recuperar el govern legítim de Catalunya. Pot ser el que caldrà és pensar lideratges nous per nous temps.

dimecres, 15 de novembre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XII

La idea d'una manipulació de l'Alcorà va tenir molta acceptació, en un principi entre la comunitat alida, els partidaris d’Alí. Durant els primers anys de l'islam, a llarg del temps en el qual l'Alcorà va ser recopilant fins a adquirir la seva forma última al califat d'Abd al Malik, van haver moltes denúncies sobre les addicions o supressions de versicles alcorànics per satisfer els interessos del poder polític. Alguns islamòlegs comenten que el context polític influí en el procés de confecció de l'Alcorà. Diuen que les alteracions del text alcorànic són un reflex del clima de violència desfermada després de la mort de Muhammad i les lluites entre les diferents faccions de musulmans per liderar la comunitat.

Molts musulmans dels primers temps consideraven, per diverses raons, que la versió feta per Uthman, la considerada primera compilació de l’Alcorà, no era fidel a les revelacions fetes a Muhammad i dites per ell. Diversos escrits d'aquella època demostren que una sèrie d'erudits sunnites durant els tres primers segles de l'islam no van deixar de criticar la vulgata d'Uthman per la seva violació de la revelació. Les acusacions més explícites, més dures i més insistents contra la falsificació de l'Alcorà feta pels tres primers líders de la comunitat, Abu Bakr, Umar i Uthman van ser formulades per l'oposició alida, i, en concret del xiisme imamí. Segons aquest corrent del xiisme Alí era l'única persona que posseïa l'autèntic Alcorà recopilat. Aquest text era molt més extens que la versió oficial, però havia estat descartat per les autoritats, principalment perquè contenia un homenatge explícit a Alí com a futur hereu de Muhammad. Davant el rebuig que va provocar aquesta versió Ali l’amagà i es va transmetre secretament entre els que feien la funció d'imams dels xiïtes. Van ser els xiïtes imamíes acusaren els sunnites d'haver falsificat l'Alcorà. La polèmica estava servida.

dimarts, 14 de novembre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XI

Avui parlaré d’un tema poc conegut. La composició de l’Alcorà. La tradició musulmana afirma amb contundència que l’Alcorà reprodueix literalment el que Déu dictà a Muhammad. Aquesta afirmació no es pot discutir. Però en els primers temps de l’islam van haver-hi erudits que dubtaren que el text canònic fos realment la revelació rebuda. Al segle IX aparegueren obres que parlaven de la manipulació de l’Alcorà. Tenien títols prou suggerents: “Revelació i falsificació”, “Revelació i alteració” o “L’Alcorà i la falsificació”. Hi havia preocupació perquè això hagués passat.  La qüestió de l’alteració de l'Alcorà aparegué relacionada amb els problemes de la successió de Muhammad. Les dues qüestions, falsificació i drets successoris en el lideratge de la comunitat, han anat estretament unides.

Després de la mort de Muhammad el seu gendre Alí pretengué succeir-lo però perdé la disputa amb un altre sector de musulmans. Els partidaris d’Alí afirmaven que els seus contrincants a fi da barrar-li el pas manipularen l’Alcorà. Tingueren oportunitat de fer-ho. L’Alcorà en vida de Muhammad s’havia transmès oralment. Eren missatges per ser recitats. Després de la mort de Muhammad, els primers líders de la comunitat musulmana decidiren passar de la tradició oral a un text escrita per por de perdre el record dels seus ensenyaments. Aquí comença tot. Deixo per uns següents comentaris explicar com acabà tot.

dilluns, 13 de novembre de 2017

La impassibilitat de les elits polítiques

A les eleccions del 21D hi arribem condicionats per la lògica dels partits. Ni les constants i sostingudes mobilitzacions sobiranistes, ni la gran recollida de signatures per fer una llista unitària han estat suficients per capgirar aquesta lògica. L’obcecació partidista ha deixat perdre l’oportunitat per retornar a la legitimitat perduda per l’aplicació de l’article 155 i ha transformat les properes eleccions en unes simples eleccions autonòmiques. Tinc la sensació de que les cúpules dels partits van en una direcció i les dinàmiques socials en una altra. Els egoisme partidistes, els dictats de les seves elits, s’han imposat al sentiment de molts ciutadans que han expressat de forma reiterada als partits polítics que havien d’entendre’s per fer una llista unitària. Aquesta dissociació entre el que vol la ciutadania i les decisions de les elits partidistes em fa pensar que ens trobem davant d’un nou episodi de la profunda crisis dels partits polítics.

La sostinguda deficiència de la democràcia empresarial, on les cúpules directives controlen el poder de decisió de l’empresa al marge de la junta d’accionistes, s’ha traslladat de ple als partits polítics. Les elits dels partits polítics tradicionals decideixen al marge dels seus militants i estan totalment desconnectades del sector social que pretén representar i del qual reben el lideratge polític. Aquestes elits han segrestat la seva funció social en la societat democràtica. L’únic lligam vinculant entre la ciutadania i les elits són els processos electorals els quals permeten verificar l’encert de les elits polítiques. Les dificultats per fer una llista unitària expressen aquesta situació. La solidaritat mostrada reiteradament per la base social de l’independentisme no troba correspondència en la unió de les elits polítiques. Aquestes segueixen aferrades a lògica partidista la qual divergeix notablement de la lògica ciutadana. Aquest és el problema. Els fets semblen demostrar que, entre les elits polítiques, encara perdura la concepció leninista de la direcció política. Mala pesa al taler. 

diumenge, 12 de novembre de 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

És des de la humilitat que podem adorar Déu i beneir-lo. (P. Abat Josep Mª Soler
homilia del 3 de febrer de 2017)

El vostre amor és gran, més alt que el cel, la vostra lleialtat arriba fins als núvols. (Salm 107:5)

Preguem el Senyor perquè mentre nosaltres bastim exteriorment temples visibles, ell en basteixi en nosaltres, d’invisibles (Sant Paulí de Nola, Carta 32)


Aquell qui s’exaltarà a si mateix, serà humiliat, i el que s’humiliarà a si mateix serà exaltat. (Mt 23:12)

dissabte, 11 de novembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Vivim moments excepcionals perquè la societat catalana ha de donar resposta a grans reptes polítics i socials. En aquests moments cal tenir el cap ben endreçat i l’esperit asserenat per valor i jutjar amb rectitud i tenir la llibertat d’actuar en consciència. Guiats per l’amor, la voluntat de fer el bé i respectar les persones. Ser pacificadors i acollidors del qui no pensen com nosaltres.

La persona justa, compassiva i benigne,
és llum que apunta a la fosca.
Sortós l’home que presta de bon grat,
que disposa a consciència els seus afers..
(Salm 111)

Ens ha de sortir del cor respectar les altres persones. Les hem d’estimar i tractar-les amb el respecte que mereix la dignitat que tenen. En elles es manifesta la profunditat de la condició humana. Hem de saber trobar en els altres el rostre de la humanitat. ¿No sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres. Si algú profana el temple de Déu, Déu li demanarà  compte, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres. (1Co 3,16-17)

De jove cantava amb tota l’ànima “Vull ser lliure, abans de ser un esclau enterreu-me sota el fang i deixeu-me viure en pau i llibertat”. Han passat els anys i aquest anhel segueix en peu. Llibertat i pau, pels altres i per mi. Llibertat per no ser presoner de situacions injustes i pau interior per tenir la serenor per lluitar a favor de la justícia.


Que hi hagi pau dintre teu. Per la casa del Senyor, el nostre Déu, et desitjo la felicitat. (Salm 121)