dilluns, 16 d’octubre de 2017

Adéu, Espanya

Un dia el d’avui l’esperit queda estorat per la repressió que és capaç de generar l’Estat espanyol. Estat que només sap acudir a la via judicial en lloc de la política. Amb decisions judicials prefabricades, el dia 12 d’octubre a Madrid ja corria el contingut de l’auto de la jutgessa, es trenquen els ponts de diàleg que des de Catalunya es tendien cap a Catalunya. L’Estat espanyol en lloc de política practica el “a por ellos” a tots els nivells. A la primera de canvi fan d’en Jordi Cuixart i d’en Jordi Sánchez presos polítics acusats de promoure la violència sediciosa. El govern de Madrid ha ressuscitat els franquisme latent en les estructures de l’Estat. Espanya està governada per un neofranquisme que vol humiliar, atemorir i provocar els catalans.

En aquesta situació, la relectura dels autors clàssics poden ajudar a recuperar la serenos de l’esperit. Avui es fan diàfanes les paraules del poeta Joan Maragall en la seva Oda a Espanya.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!


diumenge, 15 d’octubre de 2017

Fòra vergonya dividir-nos

Voldria dedicar aquesta reflexió a tots els catalans esperançats amb la independència. Ells són l’esperança que la pàtria no quedi destrossada pels catalans que, com en García Albiol, amb to burleta i cínic, s’enriuen d’aquells altres catalans que volem que aquesta terra, claudicada per la força masses vegades,  tingui un futur en llibertat.

A les vigílies d’un dia decisiu pel futur de Catalunya se’m fan lluminoses les paraules del poeta Joan Maragall dirigides al dirigent de l’esquerra catalanista, Pere Coromines, en una carta escrita el 23 d’abril de 1910. En aquells dies, el poeta estava preocupat per la desunió del catalanisme i pel mal que les divisions podien fer al projecte polític de Catalunya. Quan Maragall escriví aquesta carta estava viu el record de la dura repressió del govern als revoltats durant la Setmana Tràgica. El poeta es commogué davant del dolor causat per aquests fets i la resposta repressiva del govern. Vivia en una certa soledat i incomprensió el seu dolor que tan magníficament expressà en el seu article prohibit de la Ciutat del perdó  i en l’article censurat de L’església cremada.

La situació política havia enterbolit la convivència dels catalans i això entristí profundament l’esperit sensible de Joan Maragall. Vivia en pessimisme aquella situació tensa, plena de contradiccions i de neguits. On l’entusiasme es barrejava amb el descoratjament. Malgrat aquests sentiments, Joan Maragall combaté per l’esperança. La llarga carta a Pere Coromines ens mostra aquest estat d’ànim. D’ella ara en reprodueixo un petit fragment.


Per això mateix us dic així com us és lícit combatre-us en nom dels principis polítics allà on no sofreixi contradicció la causa essencial de Catalunya, així mateix fóra vergonya per tots combatre-us de cap manera o dividir-vos allí on l’abominable encasellament centralista es presenti contra Catalunya en batalla.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

¿Sabem perdonar? ¿sabem acollir sincerament als qui ens han ofès? ¿tenim rancúnia? ¿som venjatius? ¿tenim un inventari d’ofenses a mena de factura que cal cobrar?. Res d’això ens fa bons. Aquestes actituds corroeixen l’esperit. El perdó ens allibera interiorment i refà les relacions amb els altres. “Perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès” (Lc 11,4) 

Tot sovint ens trobem en situacions que ens angoixen per la seva incertesa. Ens donen intranquil·litat i malestar. En aquests moments necessitem sentir tenir la força interior per confiar som forts i ho superarem. La confiança es construeix. És el resultat d'un treball pacient de trobar les fonts de la pau interior. El Senyor m'il·lumina i hem salva, ¿qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, ¿que em pot esfereir? (Salm 26) 

Al voltant nostre tenim molt de soroll. Hi ha moltes ofertes de felicitat immediata, de ràpids camins de salvació, i de propostes de tota mena per despreocupar-nos de la nostra realitat. Aquest soroll tapa les veus que hem de saber escoltar per asserenar el nostre cor i construir la felicitat sobre sòlids pilars. Estiguem atents, i no ens deixem seduir per primer predicador de falses il·lusions. Apunta per al justos la llum, I l’alegria per als rectes de cor. (Salm 96)

divendres, 13 d’octubre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Creure, ¿que és creure?. Algunes respostes a aquesta pregunta són fugides del món i d’altres les busquen en pràctiques rituals. Creure és fer el bé, buscar la veritat, ser just, net de cor i amable, està ple de virtuts i donar confiança i esperança als altres. A partir d’això Déu esdevé comprensible i l’ànima troba consol i l’esperit està en pau. “N’esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies; n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits”(Is 5,7) 

Sovint els neguits ens aclaparen. Quan recuperem la serenor descobrim que no n’hi ha per tant i que aquesta actitud l’únic que ens fa es tenir un caràcter agre. La majoria de solucions a aquests neguits no està a les nostres mans. La millor actitud és no preocupar-nos quan això passa. Això ens permet distanciar-nos, asserenar-nos i prendre el control del nostre esperit. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor” (Lc 10,41-42)

dijous, 12 d’octubre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. III

Amb tots els suhufs en el seu poder Uthman va ordenar a Zayd ibn Thabit supervisat per Abdallah ibn Zubair, Sa'id ibn As i Abdur Rahman ibn Harith ibn Hisham, tres membres de la tribu Coraix, editar un mushaf. Va ser el primer recull de l'Alcorà. Un cop realitzada aquesta primera recopilació es van elaborar diversos masahif que es van enviar, com a textos unificats de la revelació de Muhammad, a les ciutats guarnició. Pròpiament Uthman no va realitzar un recull de textos alcorànics, sinó més aviat va procedir a fondre els textos recurrents en una versió considerada oficial. Un cop realitzada aquesta tasca, Uthman va manar destruir els còdexs anteriors i va defensar el nou còdex de Medina com l'oficial. Uthman va morir assassinat quan uns rebels van assaltar el seu palau. S'explica que alguns dels assaltants el van acusar d'haver destruït els còdexs de l'Alcorà. A.L. Prémare cita que l'historiador Tabari compte que l'acusació concreta contra Uthman va ser: "l'Alcorà, eren diversos llibres, i tu els has reduït a un sol". 

Una de les persones molestes amb la recopilació feta d'Uthman va ser Abdullah Ibn Masud (594-653), personatge respectat per la comunitat musulmana per ser un dels primers companys de Muhammad convertits a l'islam i estretament relacionat amb ell. Es va comentar que el disgust d'Abdullah Ibn Masud amb Uthman es devia al fet que els mestres de d'Uthman havien agregat tres sures (1, 113 i 114) que mai havien format part de l'Alcorà original i per haver efectuat molts petits canvis en el text. Algunes cròniques expliquen que Abdullah Ibn Masud, en un sermó a Kufa, va qualificar l'Alcorà de Uthman d'un simple engany. Quan Uthman va manar destruir les còpies anteriors dels còdexs de l'Alcorà Abdullah Ibn Masud va amagar la seva. La relació entre aquest i Uthman van ser de mal en pitjor fins distanciar totalment i quedar relegat a l'ostracisme.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

L’Estat vol humiliar i reprimir l'independentisme

Reconec que escric aquesta nota profundament irritat per l’actitud del PP, amb el vist i plau del PSOE i Ciutadans, perquè davant la ma estesa del president Puigdemont per evitar el conflicte frontal amb l’Estat i abaixar les tensions, el govern de l’Estat ha iniciat els tràmits per aplicar l’article 155 de la Constitució que pot comportar la limitació o suspensió de l’autonomia política de Catalunya i manté l’acusació de sedició amb el major Trapero, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. 

Al meu parer l’Estat espanyol està construint un relat per negar tot diàleg amb qui vulgui qüestionar la unitat d’Espanya. A la base del seu discurs és que Espanya és una i indivisible i això no es pot qüestionar. Per fonamentar aquest relat l’Estat va més enllà del que diuen les lleis i demostren els fets. Des de la maquinària de l’Estat s’està fabricant una realitat inexistent però que satisfà la visió dels qui neguen, una i altra vegada, la possibilitat de que Espanya no sigui una. L’actitud del PP és una adaptació de la vella dita de que “la letra con la sangre entra” per la màxima de que “la unitat de Espanya con la sangre entra”. 

Qui sostingui que ahir el president Puigdemont proclamà la independència per justificar l’aplicació de l’article 155 falsifica els fets. Perquè ahir en el Parlament no es proclamà cap independència per més que molta gent s’ho pensà en sentir les paraules del President. Segons la llei del Referèndum aprovada pel Parlament de Catalunya en el seu article 4 diu “el Parlament de Catalunya dins dels dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura electoral celebrarà una sessió ordinària per efectuar una declaració formal de la independència de Catalunya, el seus efectes i acordar l’inici del procés constituent”. Res d’això passà. La sessió parlamentària no era una sessió ordinària, ni es feu una declaració formal ni s’acordà res que pugui sustentar-se com acte jurídic. Per altra part les paraules del president Puigdemont no digueren el que l’Estat espanyol, i la caverna mediàtica, suposen que va dir. El president Puigdemont afirmà textualment  “Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans, el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república.”. A partir de les seves paraules  no pot deduir-se que el President proclamà la independència, cosa que tampoc podia fer en solitari, sinó simplement assumí els resultats del referèndum i afirmà que Catalunya havia d’esdevenir un estat independent, sense precisar quan. 

Difícilment es sustenta  la idea que ahir en el Parlament es proclamés la independència de Catalunya. Això provocà la decepció de moltes persones perquè després de sentir les paraules del President, enlloc de sentir que proposava el mecanisme formal de proclamació de la independència en seu parlamentària, proposà suspendre-la. Circumstància, per altra part difícil perquè no existia cap acte formal de proclamació. Els partits que estan en contra de la possibilitat que Catalunya es pugui independitzar-se manipulen l’Estat espanyol, les seves institucions i la legalitat en favor de les seves tesis unionistes per construir un relat que pretén resoldre el problema català no amb política, diàleg i consens, sinó a partir de la repressió del governants catalans i dels catalans independentistes. Com apunt final voldria recordar que les humiliacions polítiques mai han donat bons resultat.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

10 Octubre, el dia de la independència diferida

Dia històric aquest 10 d’octubre. La sessió parlamentària ha acabat amb la signatura, fora de l’hemicicle, d’un document que afirma "Constituïm la República catalana com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social". Aquesta és la fórmula que s'utilitza en la declaració d'independència que han signat els diputats dels grups parlamentaris de JxSí i la CUP a l'auditori del Parlament, amb el president, Carles Puigdemont, i el Govern al capdavant. Abans, el president Puigdemont havia dit: “Com a president de la Generalitat assumeixo que el poble ha determinat que Catalunya esdevingui un estat independent” i tot seguit ha proposat “que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d'independència per obrir un diàleg per una solució acordada".

Quasi tots els medis internacionals han presentat la intervenció del President com un ajornament de la independència. Madrid no ho ha entès així. Ben curiós. ¿No serà que a la Moncloa tenen un guió fet i el volen complir? Sembla que demà es posarà en marxa la maquinària de l’Estat per neutralitzar tot el que ha dit el president Puigdemont. Aquesta nit, poques hores després de la sessió parlamentària, la Guàrdia Civil ha tancat la pàgina de l’Assamblea Nacional Catalana. Ho han fet davant la mirada de mil periodistes de tot el món acreditats per seguir els esdeveniment. No sé que en que deuen pensar els estrategues del govern de l’Estat.

Hi ha persones desencisades per la proposta del president Puigdemont. És normal. Els sentiments han fet possible el procés i ara, quan semblava que es tenia tot a tocar dels dits, se’n ha demanat temps per aconseguir obrir el diàleg. Però la realitat es tossuda. Penso que el President té raó i cal saber acostar-se a les persones o institucions que ens poden ajudar a dialogar amb el govern espanyol. Espero que en pocs dies el president Puigdemont concreti més aquest marc de mediació que hauria de ser el facilitador del diàleg. Pot ser, mentrestant caldria demanar als que en els darrers dies han suplicat aturar la DUI ara es comprometessin més en trobar la solució per resoldre el conflicte. Si tot això falla, com fou el cas d’Eslovènia, llavors no hi haurà cap alternativa i s’haurà de proclamar la independència. Sempre que la maquinària repressiva de l’Estat ho permeti.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Fem-ho bé, hi som a temps

Ens trobem a les vigílies d’una important decisió parlamentària que pot modificar radicalment la situació política de Catalunya. Escric aquesta reflexió per deixar clar quina es la meva postura, sense ambigüitats. Els resultats del referèndum del 1 d’octubre, tot i les dificultats per la violència extrema de la policia, demostren l’existència d’una important part dels catalans que estem a favor de la independència de Catalunya. Ara, el Parlament de Catalunya ha d’administrar aquests resultats. Segons la llei del Referèndum, en 48 hores després de la proclamació dels resultats, el Parlament declararà unilateralment la independència, la DUI. La llei del Referèndum farà explícita el que implícitament hi havia al darrera de la pregunta “¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?. 

Pocs dies després de l’1 d’octubre el president Puigdemont demanà una mediació per resoldre el conflicte de Catalunya. Semblava que tot apuntava a guanyar temps per administrar, en forma de pressió a l’Estat, la corrent d’indignació mundial per la repressió policial del dia 1 d’octubre. Semblava que el missatge del President era, no anem a la DUI. A continuació el Rei d’Espanya, amb un discurs contundent, donà carta blanca a continuar la repressió als catalans independentistes. Tot anava pujant de to i els efectes de la mediació no es notaven. Estem on estàvem i res sembla indicar que avancem. L’empatia que el procés ha generat fora de Catalunya no es tradueix en resultats que permetin albirar una sortida dialogal del conflicte. 

¿Què hem de fer? Espero que els dirigents que han conduit amb intel·ligència el procés segueixin trobant el bon camí per evitar una nova escalada en la repressió de l’Estat. El Parlament de Catalunya, en un exercici de sobirania i de responsabilitat pot buscar una sortida imaginativa per endegar un procés que permeti transformar la DUI en una DI, Declaració d’Independència. L’únic camí possible es tenir temps per aconseguir que la mediació internacional fructifiqui. Pot ser tot és més lent del que es pensava. Per això cal tenir temps per endavant. Cal ser pacients i no defallir. En cas contrari, la impaciència ens pot fer perdre tota la confiança acumulada. Sempre hi serem a temps a la DUI si trobem totes les portes tancades.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“No abandonis de seguida,esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret Del pròleg de sant Benet de la seva Regla. 
“Mirem de seguir la petjada de Crist, concretament dedicant-nos als germans i germanes necessitats”.Papa Francesc (Facebook 5 d’abril de 2017)

Per l’amor que teniu al vostre poble, recordeu-vos de nosaltres, Senyor. Salm 105:4

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

No estem sols ni abandonats. Podem experimentar aquests sentiments, però no podem quedar atrapats en ells. Hem de viure amb la confiança que tenim Déu al costat nostre tot i que sovint hem de sortir a cercar-lo. Cal deixar les nostres seguretats personals i obrir-nos a la seva presència a través dels camins que ens porten cap a ell. “Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom qui cerca, troba, a tothom qui truca, li obren” (Mt 7, 7-8)


No hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Aquests dies veiem com aquesta dita impedeix tot diàleg per resoldre els problemes que ens preocupen. Tot diàleg necessita una obertura de ments i de cor per situar-se en lloc de l’altre. El diàleg mai pot ser un episodi més d’una batalla, o d’una guerra, sinó un camí cap  la pacificació i la serenor dels esperits. “No enduriu, avui, els vostres cors, escolteu la veu de Déu.” (Salm 94,8ab)

divendres, 6 d’octubre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments que vivim fets que ens evidencien la persistència de la maldat en el món. Ahir, primer dia d’octubre, fou un moment de resistència davant aquesta maldat en forma de brutal repressió la policial comandada pels fills del franquisme. La violència no pot  anul·lar l’esperança de la raó. Aquesta és la nostra força, no la raó de la força. Recordeu la promesa que em vàreu fer, Senyor, i que manté la meva esperança. Això  és el que em conforta en les penes. (Salm 118)

Aquests dies algunes persones necessitem molta pau interior per poder suportar la important carga emocional que fa moure’ns entre la ràbia provocada per la violència policial, la il·lusió per l’assoliment del desig polític i la preocupació perquè aquesta situació no divideixi la nostra societat. Els cristians hem de ser persones de pau i diàleg. Cadascú, des de la fermesa de les seves conviccions, hem de procurar trobar allò que ens uneix i reafirmar la joia de viure junts.

¿Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?
Si mai t’oblidava, Jerusalem, que se’m paralitzi la mà dreta (Salm 136)

dijous, 5 d’octubre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. II

L'emir Hudhayfa al veure la gran diversitat de textos corànics comentà aquesta situació a Uthman, el màxim dirigent de la comunitat, qui va preguntar-li què fer davant aquesta concurrència de textos. L'emir va suggerir acceptar com a bo el còdex d'Abu Musa i desestimar els altres. Va ser especialment crític amb el codi d'Ibn Masud i també amb el d'Al Miqdad ibn Amr. Era evident que en aquella època, tal com havia constatat Hudhayfa existien molts textos alcorànics diferents. Probablement la proliferació de tants còdexs es deu a la ràpida expansió militar de l'islam per uns territoris cada vegada més allunyats de Medina. Aquesta circumstància va afavorir l'aparició de molts còdexs descentralitzats fora del control del govern musulmà de Medina.


El relat continua dient que Uthman no optà, en un primer moment, per cap dels còdexs existent. Manà a Hudhayfa enviar-li a Medina on vivien les persones que havien après l'Alcorà de Muhammad tots els suhufs que trobés per poder transcriure'ls en un masahifs. En aquesta època proliferaven els suhufs, singular sahifa, amb registres de la revelació de Muhammad. Es tractaven de peces soltes de material escrit com poden ser papers, pergamins, papirs, etc ... Després aquests suhufs es reunien de forma ordenada entre dues cobertes en un mushaf, en plural masahif, designant un volum. En el context alcorànic el terme mushaf ha de ser interpretat com el conjunt de fulls en què l'Alcorà va ser recopilat.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. I

Com bé va dir l'orientalista Alphonse Mingana (1878-1937) "no molts llibres sagrats són tan ben coneguts com l'Alcorà i molt pocs tenen un origen tan fosc". Aquesta és la realitat, encara que la tradició musulmana sunnita dóna per bo un relat de com l'Alcorà va passar a ser un llibre sagrat. Va haver-hi un moment, molt al principi de l'islam, que abundaren els relats de com s'havia gestat l'Alcorà. Alguns es basaven en cròniques històriques en les quals s'esmentava, directament o indirectament, la gestació del llibre sagrat; en altres les fonts no eren històriques sinó la tradició islàmica extreta dels hadits. Dades històriques enfront de dites extrets de veritats o llegendes. La tradició musulmana escollir, encara avui no se sap perquè, explicar l'edició de l'Alcorà a partir dels hadits en lloc de les cròniques històriques. Encara avui, no se sap la raó d'aquesta elecció.


La referència més antiga on s'esmenta l'existència relats alcorànics concurrents està en les cròniques de Sayf ibn Umar, historiador de finals del segle VIII mort en Kufa l'any 796-797. En el seu Llibre de les conquestes dedicat a comentar el govern d'Uthman, explica que l'emir Hudhay va recórrer diverses ciutats guarnició de l'imperi islàmic i constatà l'existència de reculls de l’Alcorà independents i dispars. Hudhayfa comentà  aquesta situació a Uthman qui preguntà què fer davant aquesta situació. L'emir va suggerir acceptar com a bo el còdex que tenia Abu Musa i desestimar els altres. Va ser especialment crític amb el codi d'Ibn Masud recopilat a la ciutat de Kufa i també amb el còdex que utilitzava l'Miqdad ibn Amr a Damasc, curiosament no esmentà, tal com faran altres crònica, la recopilació de Ubayy que utilitzava per aquell temps a Síria. Era evident que en aquella època, tal com havia constatat Hudhayfa, havien molts textos corànics diferents. Probablement la proliferació de tants còdexs es deu a la ràpida expansió militar de l'islam per uns territoris cada vegada més allunyats de Medina. Aquesta circumstància afavorí l'aparició de molts còdexs descentralitzats fora del control del govern musulmà de Medina.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Aurada general

La meva petita contribució a l’Aturada general d’avui és no escriure el meu comentari diari.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Entrenats per atemorir

La brutal actuació dels cossos de seguretat de l’Estat, policia i Guardia Civil, encara es manté viva  en el record de molta gent. Les continues mentides dels ministres del govern Rajoy del PP, o del seu delegat a Catalunya, minimitzant aquests fets encara han indignat més a molts ciutadans. S’ha instal·lat un cinisme en l’Estat, o en els dirigents sindicals d’aquests cossos, que desvirtua encara més la valoració que els ciutadans poden fer d’ells. Algunes imatges captades en els moments de les cargues policials transmeten la sensació d’odi.


Aquests agressors violent són l’encarnació de l’esperit del mal. Estaven programats per fer mal, espantar i intimidar. Però també han vexat a algunes dones. Ben segur que la misericòrdia divina els podrà perdonar, però els ciutadans no podem oblidar l’episodi de terror viscut ahir. Molts d’aquestes policies o Guàrdies Civils sortiren d’on viuen amb el crit de “a por ellos”. A fe de Déu que no feren. Foren brutals desfermant violència. Administraren el terror per atemorir i fer mal. No podrem oblidar mai el que veieren ahir. Mai seran ben acollits aquests agents del terror. Com tampoc ho són els burletes del seus caps polítics, els hereus del franquisme. Són còmplices ignominiosos del dolor i el sofriment de molts catalans víctimes de la violència policial. 

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Porres contra urnes

Avui, primer dia del mes d’octubre de 2017, els catalans que hem pogut hem votat per la independència de Catalunya. Hem votat perquè molts ciutadans hem defensat, amb entusiasme i compromís, els centres de votacions davant la repressió dels fills del franquisme. Malgrat les condicions adverses, i sota la preocupació davant les imatges que ens arribaven als telèfons mòbils, durant tot el diumenge hem seguit davant dels col·legis per defensar el que creiem que és un dret fonamental: el dret a votar.

Al final, per damunt de totes les dificultats i adversitats, els catalans han pogut votar malgrat els reiterats intents de l’Estat espanyol d’impedir aquest referèndum. Espanya està governada pels fills del franquisme. En els seus marcs mentals no hi ha espai per la política entesa com un art noble de construir consens per resoldre problema. Per ells la política és emprar al màxim la força de l’estat en benefici dels seus interessos, obtenir el màxim benefici i oblidar-se l’interès general en favor de l’interès particular.


El problema d’Espanya és que els seus governants tenen l’aquiescència d’algunes forces polítiques que toleren i permeten aquesta situació esdevenint còmplices actius o passius. El PSOE té en les seves mans invertir la deriva autoritària dels fills del franquisme. Davant el que passà ahir a Catalunya no poden practicar l’equidistància. El seu camí es situar-se en al costat dels qui estan patint la violència de l’Estat i adonar-se que, ells, junt amb altres forces polítiques tenen la clau de volta per modificar les condicions polítiques i facilitar que cada país tingui un democràcia i tothom pugui expressar-se i decidir lliurement el seu futur com a poble. En tot cas, els catalans tenim ara l’obligació d’administrar amb responsabilitat els vots dels ciutadans que pogueren votar i decidiren fer-ho en favor de la independència.

dissabte, 30 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

¿Que és la veritat? Aquesta és pregunta que Pilat formulà a Jesús en el Pretori. Jesús, en aquell moment, callà. Però els cristians sabem que Jesús és la veritat. Si assumim la seva causa, descobrim que en ell està la veritat. Jo sóc el camí, la veritat i la vida – diu el Senyor – ningú no ve al Pare sinó per mi. (Jn 14,6)


¿Què podem dir de nosaltres mateixos? ¿com ens podem presentar? ¿quines virtuts formen part de la nostre identitat?. N’hi moltes, però voldria destacar-ne dues. Estimar i ser fidel. L’amor als altres ha de ser el motor de la vida. I l’altre és la fidelitat, el no mancar a la fe promesa, a allò a què s’ha compromès envers algú. Enalteixo el vostre nom, perquè estimeu i sou fidel. Sempre que us invocava m’heu escoltat, heu enfortit la meva ànima. (Salm 137)

divendres, 29 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Estem vivint dies d’il·lusió però també d’incertesa. En aquests moments necessitem sentir veus serenes que ajudin a mantenir l’esperit ferm. Al costat de l’acció necessitem moments per contemplar tot allò que dóna sentit el que fem. Sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden. (Lc 1,28)


Quan els cristians estem en el món no hem d’adornar la nostra presència amb qualsevol forma de poder. La força de les nostres conviccions ha de transmetre’s amb el testimoniatge i la coherència de les coses que fem. No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, ni un altre vestit (Lc 9,3)

dijous, 28 de setembre de 2017

El principi de laïcitat estudiat per Óscar Celador

El profesor Daniel Pelayo Olmedo, profesor del Departament de Dret Eclesiàstic de l’Estat de la UNED, ha fet una ressenya de la recent obra d’Oscar Celador Angón Orígenes histórico constitucionales del principio de la laicidad. Tirant lo Blanch, València (2017). Pel seu interès presento els trets principals d’aquest resum del professor Pelayo Olmedo.

En l'actualitat, la relació entre l'Estat i la Religió s'ha situat com un tema principal de bona part del debat jurídic, tant com en el polític i / o social. La nova realitat de la diversitat religiosa obliga a revisar noves estratègies per gestionar aquesta realitat respectant els drets fonamentals. La recent publicació del professor Celador aporta valuosos arguments a aquest debat, recolzats un estudi exhaustiu del principi més característic en aquest context: la laïcitat.

Oscar Celador ofereix una obra científica essencial per comprendre la diversitat de matisos que acompanyen la laïcitat, tant en la seva configuració històrica com en la seva definició actual. A la primer part del seu llibre l’autor presenta el tres models de laïcitat considerats com un referent imprescindible: Regne Unit, Estats Units i França. S'hi analitzen amb detall els processos polítics, les fites jurídics i els esdeveniments socials que van donar com a resultat la configuració del principi de laïcitat a cada país. Oscar Celador mostra com el concepte de laïcitat neix vinculat a l'aparició i desenvolupament d'un sistema polític democràtic en el Segle XVIII, durant les anomenades revolucions il·lustrades. Seguidament, s’inicià un lent procés de reconeixement de tolerància religiosa que, ràpidament, culminarà en la garantia i protecció de la llibertat religiosa en tant que un dret fonamental. Aquesta llibertat serà reconeguda en els textos constitucionals. Celador posa de manifest l'impacte que va tenir en el tractament de la llibertat religiosa un nou procés comú en els ordenaments jurídics francès, nord-americà i anglès que va tenir lloc en el primer terç del segle XX. Sota el principi d'igualtat i no discriminació en funció de les creences i / o conviccions personals, que va tenir un paper central en els tres ordenaments, les creences i / o conviccions no religioses obté el mateix règim jurídic de protecció que les religioses.


En la segona part del llibre s’analitza la pràctica d’aquests models sobre tres grans apartats. En una part introductòria, es presenta com queda la configuració constitucional de cada un dels models en el Segle XXI, una segona part destinada als debats més intensos que s'han produït en el Segle XXI al voltant de diverses qüestions relacionades amb l'exercici del dret i una tercera on ens proposa una valoració global i personalitzada dels models. Es tracta d'aprofundir en el desenvolupament jurídic i les resposta que s'han donat en cada model a qüestions essencials. En aquesta part del llibre s'aprecia que, si bé per diferents motius o per resoldre problemes diferents, els models constitucionals francès, anglès i nord-americà, han dissenyat solucions molt similars per articular els seus respectius models de relació amb les confessions religioses, i especialment a els terrenys financer i educatiu. Finalment l'autor ens ofereix la seva valoració global de cada model. L’obra d’Óscar Celador és un estudi d'extraordinària utilitat, fruit del treball precís i objectiu que, sense cap dubte, es recomanable per als que vulguin aprofundir en la comprensió del principi de laïcitat.El profesor Daniel Pelayo Olmedo, profesor del Departament de Dret Eclesiàstic de l’Estat de la UNED, ha fet una ressenya de la recent obra d’Oscar Celador Angón Orígenes histórico constitucionales del principio de la laicidad. Tirant lo Blanch, València (2017). Pel seu interès presento els trets principals d’aquest resum del professor Pelayo Olmedo.

En l'actualitat, la relació entre l'Estat i la Religió s'ha situat com un tema principal de bona part del debat jurídic, tant com en el polític i / o social. La nova realitat de la diversitat religiosa obliga a revisar noves estratègies per gestionar aquesta realitat respectant els drets fonamentals. La recent publicació del professor Celador aporta valuosos arguments a aquest debat, recolzats un estudi exhaustiu del principi més característic en aquest context: la laïcitat.

Oscar Celador ofereix una obra científica essencial per comprendre la diversitat de matisos que acompanyen la laïcitat, tant en la seva configuració històrica com en la seva definició actual. A la primer part del seu llibre l’autor presenta el tres models de laïcitat considerats com un referent imprescindible: Regne Unit, Estats Units i França. S'hi analitzen amb detall els processos polítics, les fites jurídics i els esdeveniments socials que van donar com a resultat la configuració del principi de laïcitat a cada país. Oscar Celador mostra com el concepte de laïcitat neix vinculat a l'aparició i desenvolupament d'un sistema polític democràtic en el Segle XVIII, durant les anomenades revolucions il·lustrades. Seguidament, s’inicià un lent procés de reconeixement de tolerància religiosa que, ràpidament, culminarà en la garantia i protecció de la llibertat religiosa en tant que un dret fonamental. Aquesta llibertat serà reconeguda en els textos constitucionals. Celador posa de manifest l'impacte que va tenir en el tractament de la llibertat religiosa un nou procés comú en els ordenaments jurídics francès, nord-americà i anglès que va tenir lloc en el primer terç del segle XX. Sota el principi d'igualtat i no discriminació en funció de les creences i / o conviccions personals, que va tenir un paper central en els tres ordenaments, les creences i / o conviccions no religioses obté el mateix règim jurídic de protecció que les religioses.

En la segona part del llibre s’analitza la pràctica d’aquests models sobre tres grans apartats. En una part introductòria, es presenta com queda la configuració constitucional de cada un dels models en el Segle XXI, una segona part destinada als debats més intensos que s'han produït en el Segle XXI al voltant de diverses qüestions relacionades amb l'exercici del dret i una tercera on ens proposa una valoració global i personalitzada dels models. Es tracta d'aprofundir en el desenvolupament jurídic i les resposta que s'han donat en cada model a qüestions essencials. En aquesta part del llibre s'aprecia que, si bé per diferents motius o per resoldre problemes diferents, els models constitucionals francès, anglès i nord-americà, han dissenyat solucions molt similars per articular els seus respectius models de relació amb les confessions religioses, i especialment a els terrenys financer i educatiu. Finalment l'autor ens ofereix la seva valoració global de cada model. L’obra d’Óscar Celador és un estudi d'extraordinària utilitat, fruit del treball precís i objectiu que, sense cap dubte, es recomanable per als que vulguin aprofundir en la comprensió del principi de laïcitat.

dimecres, 27 de setembre de 2017

Apunts a la nota de la l’Episcopat espanyol. Catalunya no és el problema, el problema és Espanya

Han trigat, però al final l’episcopat espanyol, a través de la Permanent de la Conferencia Episcopal, s’han pronunciat sobre la situació a Catalunya. La nota dels bisbes, plena d’equilibris i d’ambigüitats calculades per evitar que ningú se’n pugui apropiar a favor de les seves tesis, te un to i un enfoc molt diferent als antics discursos patriòtics que ens tenien acostumats. Això és positiu. Suposo que el govern d’Espanya hauria esperat un condemna en tota regla del procés català, però no ha estat així. Els bisbes han moderat el to i han procurat rebaixar la tensió.

Els bisbes demanen diàleg i entesa per salvaguardar la convivència, el respecte els drets i les institucions. La intenció és lloable, però per avançar en aquest sentit cal entendre que el problema que s’ha de resoldre no és la qüestió catalana, com suposen els bisbes, sinó la mateixa naturalesa de l’Estat. El problema no és Catalunya, sinó Espanya. El que ha posat a primer pla la crisi catalana és l’esgotament d’un model d’Estat i la necessitat de redefinir la seva identitat.

L’apel·lació al diàleg, i la defensa dels drets i les institucions que fan els bisbes és important avui perquè aquests dies l’Estat està vulnerant de forma continuada alguns dels drets fonamentals: el dret de reunió, la llibertat d’expressió i el dret a ser consultats. La nota dels bisbes espanyols recorda que la verdadera solució del conflicte passa pel diàleg. Això vol dir, tornar a situar el conflicte en l’àmbit de la política i no de la incomprensió, menyspreu o repressió com fa l’Estat. Amplis sectors de la societat catalana han reiterat la petició de diàleg sense cap resposta política. M’hauria agradat que els bisbes espanyols haguessin acabat la seva nota apel·lant, no només a la serenitat i a l’entesa, sinó també demanant a l’Estat diàleg polític per pactar les condiciones que facin possible allò que diuen els bisbes catalans: que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català.


dimarts, 26 de setembre de 2017

Ètica civil i moral religiosa - III

La construcció de l'ètica civil és un deure i una responsabilitat de la societat civil. L’elecció del que s’ha de considerar com més positiu per a la realització del ben comú ha de ser generat per la societat. No és competència de l’Estat. L’ètica civil no es pot deduir, com pretén el positivisme jurídic, del procés formal de la creació de les lleis. Les lleis, per més democràtiques que siguin, tenen necessitat d’un fonament ètic més enllà dels seus procediments formals. No és suficient la idea de legitimitat ètica proposada per Thomas Hobbes en la seva obra Leviatán de que és l'autoritat i no la veritat qui fa la llei, “auctoritas, non veritas, facit legem”.

On resideix el fonament moral de les decisions preses en seu parlamentària? L'alternativa a la visió del positivisme jurídic no és el Dret Natural tal com insisteix bona part de la Doctrina Social de l'Església. El camí plausible és la denominada ètica civil que emergeix del sistema d'ètiques particulars pròpies del pluralisme social. L'ètica civil o l'ètica de mínims és el patrimoni ètic que han de compartir tots els membres de la societat. Acceptant que cap tradició de pensament o religiosa considera que els seus adeptes o fidels s’han de regir només per això, sinó per l'ètica de màxims pròpia del grup al fet que pertanyen.

L’Estat, guiat pel seu desig de construir el ben comú, ha d'integrar en l'ordenament jurídic, la síntesi consensuada dels valors i comportaments aportats per la societat civil. Dintre d'aquest marc de diàleg la tradició religiosa cristiana, al costat d'altres religions, han de fer presents amb decisió i claredat els seus valors i principis. En aquest esforç de construir l'ètica civil integrada com part del ben comú, les formes són importants. Qui participi en aquest diàleg sobre valors i principis han de comprendre que les seves aportacions són sempre propostes sotmeses a un escrutini compartit amb altres punts de vista.

dilluns, 25 de setembre de 2017

Amb un somriure cap a la independència

Bastants comentaris de les xarxes socials en relació a l’entrevista de Jordi Évole al president Puigdemont confirmen la meva idea de que hi ha gent de fora de Catalunya que no ha entès de res el que està passant aquí. Alguns d’aquests comentaris planyen als catalans pel que consideren lideratge tou de Carles Puigdemont. Aquestes persones, com els governants de Madrid, no han entès que la mobilització catalana és bàsicament social. Som els catalans, els anomenats catalans emprenyats, que han prenent consciència del seu paper històric i han decidit canviar les relacions entre Catalunya i Espanya. La política ha vingut després. Ha estat la ciutadania qui ha promogut les campanyes continuades any darrera any al carrer. Des de 2010, la ciutadania ha ocupat els carrers amb imaginació, alegria i amabilitat per dir prou a l’estat espanyol i avisar al món que els catalans som el subjecte polític de la nostra història.

Els catalans i les catalanes han establert el calendari cap a la independència i durant aquest procés s'han fet més independentistes. Al començament la independència era un desig d'uns pocs, ara és un sentiment de molts. Es pot veure aquestes dies. Davant la repressió de l’estat s’han alçat veus per tot arreu: eclesiàstics, monges, instituts, universitats, artistes de tota mena, bombers i metges, gent gran i joves, impressors i comerciants, existeix un sentiment difós que no es pot seguir com ara. Per sort, també hi ha moltes persones, que no necessàriament són independentistes, que des dels pobles d’Espanya consideren que els catalans i les catalanes, i només nosaltres, tenim tot el dret a ser consultats amb un referèndum quin ha de ser el futur polític de Catalunya.  Lamentablement el poder polític de Madrid, el conjunt de forces que sostenen el règim constitucional, en lloc de comprendre que el problema de Catalunya ha de tenir un tractament polític han optat per posar en marxa l'aparell repressiu del poder: policia, fiscals, jutges i el control d'alguns medis de comunicació per ofegar les aspiracions dels catalans. Són aquests els que, en lloc de resoldre el problema de Catalunya estan enfonsant Espanya cap una deriva anti-democràtica i autoritària. 

diumenge, 24 de setembre de 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Normalment quan els humans fem una experiència d’amor, de vida, de bellesa necessitem uns instants de silenci per comprendre i fer nostre l’experiència que hem viscut. Per aquest motiu, després de cantar el Magnificat totes les paraules que puguem pensar o afegir molesten, sobren. Únicament el silenci agraït pot mantenir en la ment i el cor la melodia d’aquest cant d’amor. Perquè l’amor necessita el seu silenci per trobar el gruix que li dóna vida. I en la mesura de la intensitat del nostre amor podrem seguir cantant i vivint. Perquè canta aquell qui estima; i viu aquell qui se sent estimat. Llavors la pròpia vida pot esdevenir un cant silenciós a l’amor que ens és donat. Fragment de Cantem el Càntic de Maria del monjo Jordi Molas

Per a molts cristians d’Orient, el diàleg i la construcció d’espais de convivència interreligiosa és una invitació a afrontar la passió de Jesucrist. Antoni Puigverd Diari Ara, 16 d’abril de 2017


Traieu-me, Senyor, aquest cor de pedra, traieu-me el meu cor endurit, incircumcís! Doneu-me un cor nou, un cor de carn, un cor pur! Dels Tractats del bisbe  Balduí de Cantorbery 

dissabte, 23 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem mantenir l’esperit. Hem de trobar moments per conrear l’esperit. Segur que cada dia hi ha estones que podem estar en silenci, escoltar el cor o contemplar una petita lectura que proporcioni aquest aliment espiritual. Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna. (Jn 6,63b,68b)

L’amor transforma. L’amor és la força interior que esdevé el motor de la vida. Gràcies a l’amor les persones ens podem relacionar honestament i buscant el bé mutu. Creure és estimar. Sense l’amor la fe no té sentit. Déu és amor. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que vull és amor, i no ofrena de víctimes. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors. (Mt 9,13)


Per viure l’experiència creient no cal arribar-hi per la possessió de coneixements refinats. La vivència de la fe neix de la pràctica de l’amor ple als altres. És un camí d’estimació que demana tenir el cor misericordiós per acollir a les altres persones com són i deixar-se transformar per aquest encontre del qual neix l’experiència dels transcendent. Us enaltim Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.  (Mt 11,25)

divendres, 22 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

La pregunta sense resposta que Pilat feu a Jesús: ¿què és la veritat? continua ressonant en els nostres cors. La resposta exigeix primer silenci per escoltar i acollir als germans, després contemplació practicar la misericòrdia i la caritat, i, finalment pregària per contemplar la força de l’amor. Jesús és la veritat. Déu, el nostre salvador , que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1Tm 2,3-4)

Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. També vol dir assumir les contradiccions personals, les qual no ha de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. (Mt 16,24)

dijous, 21 de setembre de 2017

L'Església catalana camina en mig del poble

Avui s’han conegut diversos manifestos i declaracions d’eclesiàstics i d’institucions eclesials catòliques que tenen com a rerefons el proper referèndum. Per la complexitat d’elaboració d’aquests escrits els seus redactors no han pogut valorar els gravíssims fet d’ahir. Desconec si hi hauran notes posteriors. Però ben segur que pel to dels escrits. Els bisbes de Catalunya, prenent distància dels esdeveniments polítics, feren una nota el passat mes de maig que ara es repeteix com a mostra de la seva orientació pastoral respecte la situació política de Catalunya. En el seu moment vaig escriure que els bisbes de Catalunya s’havien alineat en la tradició de l’episcopat catalana manifestada en el magnífic document “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) renovada, 25 anys després, amb un nou text “Al servei de nostre poble” (2011). Ara, quan el moment polític posa en pràctica algunes de les idees presents en aquests documents, els bisbes de Catalunya havien recordat que “per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional” (nota dels Bisbes de Catalunya 11 de maig 2017).

Seguint aquesta tradició de compromís amb les aspiracions del poble català hi hagut un comunicat conjunt dels abats de Sant Maria de Montserrat i de Poblet, Josep Maria Soler i Octavi Vilà respectivament, que afirmen amb contundència que els polítics "aquells als quals correspon la responsabilitat de govern, que tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país escoltant la veu de la majoria i respectant alhora la dels qui es troben en minoria.. És una nota de paraules mesurades al mil·límetre, on la brevetat del text impedeix aplicar la mirada cristiana, especialment a la llum de la Doctrina Social de l’Església, a la gènesi del conflicte polític que es viu avui a Catalunya.

Finalment, avui també s’han conegut varis posicionaments prou rellevants. Un manifest de 300 capellans i diaques, prou representatius de les diòcesis catalanes i de les ordres religioses de Catalunya. Per evitar equívocs, defugint de l’ambigüitat que solen emprar altres eclesiàstics, aquests mossens afirmen amb contundència “valorant totes les circumstàncies que han portat a la convocatòria per part del Govern de la Generalitat d’un referèndum d’autodeterminació el proper 1 d’octubre i davant la impossibilitat de pactar les condicions per a dur-lo a terme de forma acordada, considerem legítima i necessària la realització d’aquest referèndum” i conviden a votar en consciència “en exercici del dret fonamental que té qualsevol persona a expressar lliurement les seves posicions”. Cristianisme i Justícia, el centre de reflexió social i teològica de la Companyia de Jesús, que te la seu a Barcelona però d’abast a tot Espanya ha publicat una reflexió sobre el moment polític que es viu a Catalunya, amb una atenció especial a l’escalada de tensions dels darrers dies. Per aquesta institució “l'exercici del poder sense política és autoritarisme. S'ha volgut traslladar als tribunals una feina que no els correspon. Apostem per la resolució política i negociada, i no judicial ni policial, del conflicte entre els governs català i espanyol”.

Justícia i Pau, una altra institució de llarga trajectòria en l’església i societat catalana, en un comunicat ha declarat “la nostra extrema preocupació, rebuig i consternació per les diferents actuacions administratives, policials i penals que està duent a terme el Govern i altres institucions de l’Estat espanyol, que suposen una gravíssima ingerència en el dret a l’autogovern i en el funcionament de les institucions catalanes i que suposen un atemptat contra garanties democràtiques i drets i llibertats bàsics, com ara la llibertat ideològica, d’expressió i de participació política i secret de les comunicacions”. Aquesta institució afirma “ens reafirmem en la Declaració de Justícia i Pau en favor de la legitimitat i conveniència d'un referèndum d'autodeterminació”. Una part important de l’Església catòlica catalana, en aquests moments, ha sabut interpretar la gravetat del moment i s’ha situat al costat del poble català seguint l’orientació donada pel papa Francesc, “ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”.

dimecres, 20 de setembre de 2017

Etica civil i moral religiosa I

En l’agenda política dels propers mesos apareixen diversos temes que tornaran a obrir el debat sobre l’ètica civil. És evident que l'Estat ha d'actuar segons uns principis ètics que serveixen de fonamentació a les normes jurídiques a l’hora d’ordenar la convivència cívica. Aquests valors ètics provenen del respecte de la dignitat humana i als seus drets. Tots els ciutadans han de compartir aquesta sensibilitat. Aquests valors són irrenunciables i inqüestionables, i formen part del patrimoni cultural comú. La base d'aquesta ètica civil està formada pel conjunt d'elements que, per acord comú, defineixen la dignitat humana. No obstant, aquesta ètica civil, malgrat sorgeixi del diàleg entre les diferents sensibilitats presents en la societat davant els aspectes rellevants de l'existència humana, no implica que, com diu el bisbe José María Setién en el seu llibre “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC, l’existència d’un acord total en la manera d'entendre el que defineix la persona i en què ha de consistir la seva plena realització. 

Per això, entorn a l’ètica civil poden aparèixer en determinats moments alguns conflictes amb algunes tradicions religioses. En algunes ocasions, l'ètica civil i tots els seus desenvolupaments normatius posteriors no coincideix amb les ètiques religioses. Un primer nivell de problema apareix perquè el caràcter imperatiu de les normes ètiques, siguin les pròpies de l'ètica civil de l'Estat o les relacionades amb les religions, no s'expressen de la mateixa manera. Mentre l'ètica filosòfica o religiosa afecta a la consciència de les persones; l'ètica subjacent en l'ordenament jurídic és autònoma a aquesta consciència, ja que la seva font de legitimitat està en l'autoritat i les normes jurídiques són vinculants per sobre del pensament particular. L’autoritat s’ha secularitzat i les confessions religiosos han renunciat a la confessionalitat de les institucions públiques. 

El conflicte entre les disposicions legislatives i els principis religiosos es dóna amb la seva màxima expressió quan les dues ètiques, la civil i la religiosa, aborden aspectes relacionats amb aspectes que afecten als valors bàsics del sentit de la vida. En aquest punt, les institucions religioses, que la seva missió és ajudar a formar la consciència individual dels creients, es poden confrontar amb certes decisions preses legítimament en l'àmbit autònom i secular de la política. La solució d'aquest conflicte no passa ni per la volta al convencionalisme polític o l'adopció d'un laïcisme excloent. Cal assumir el conflicte i, a continuació, explorar les seves solucions des d’un marc més proper a la realitat de la societat civil.

dimarts, 19 de setembre de 2017

Ètica civil i moral religiosa II

Cóm construir l’ètica civil? És possible fer-ho a partir de visions del món més d’un cop enfrontades? El bisbe emèrit de San Sebastià José Maria Setién proposa abordar aquesta qüestió, no en clau de tensió o conflicte, sinó a partir del reconeixement polític del conjunt de valors presents en la societat i que dialoguen per a construir l'ètica civil (Setién, 2007). Des d'aquesta perspectiva, l'Estat ha d’endegar, quan es volen abordar algunes de les qüestions que posen en debat diferents sistemes de valors, obrir un procés de trobada i diàleg entorn a com tractar aquestes qüestions. Aquesta activitat, diu el bisbe Setién, forma part de les obligacions de l'Estat doncs identificar els valors comuns és una forma de construir el ben comú. També és competència, en aquest cas de les tradicions religioses, abordar aquestes qüestions des de l’especificitat de la fe i dels principis propis de les seves creences. No obstant això, diu el bisbe Setién, l'Església no pot pretendre que l'Estat assumeixi i imposi coactivament la seva pròpia concepció de l'home i del sentit de l'existència humana, amb totes les conseqüències ètico-morals que d’això puguin derivar-se (José María Setién “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC). 

Entorn de la construcció d’una ètica civil hi ha punts de vista molt contraposats. La manera més efectiva de resoldre la tensió moral és assumir que els valors que integren l'ètica civil emergeixen de la mateixa societat a través del diàleg i el consens. No surten de cap imposició, sinó de la trobada sincera. En aquest cas, el paper de l'Estat ha de ser facilitar les condicions perquè es produeixi aquesta trobada i perquè els distints agents i actors socials intervinguin amb llibertat, dialoguin i estableixin aquests valors que ha de ser comunament acceptats. L'Estat ha de promoure la trobada i el diàleg que facilitin l'ètica cívica, però per respecte a la laïcitat que li és pròpia, no pot emetre judicis a favor o en contra de les aportacions religioses o d'aquelles opinions que les rebutgen.

dilluns, 18 de setembre de 2017

La missa de la Festa Major de Barcelona

S’acosta la Festa Major de la ciutat de Barcelona, la festa de la Mercè que es celebra el 24 de setembre. La tradició del patronatge de Barcelona per part de la Mare de Déu de la Mercè ens remet a diversos miracles que l’hi són atribuïts. L’any 1687, Barcelona patí una terrible plaga de llagosta i el poble invoca la protecció de la Mare de Déu de la Mercè. Un cop superada la plaga, el Consell de la Ciutat la proclama patrona de Barcelona. No serà, però, fins al 1868 quan el papa Pius IX declarà la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat. Barcelona, des d’aquell 1868, començà a celebrar festes religioses i populars en honor de la Mare de Déu de la Mercè el 24 setembre. En síntesi, aquesta és la història del patronatge de la Mare de Déu de la Mercè de la ciutat de Barcelona tal s’explica en el llibre Protocol festiu de la ciutat de Barcelona editat per l’ajuntament de la ciutat l’any 2012.

Les administracions locals regulen les seves actuacions per acords plenaris i això és el que feu l’Ajuntament de Barcelona per fixar el protocol festiu de la ciutat. La Gaseta Municipal anuncià, en data del 20 de febrer de l’any 2010 que: el Plenari del Consell Municipal, en sessió del dia 5 de febrer de 2010, ha acordat: Aprovar el Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona, aprovat pel Ple del Consell de la Cultura de Barcelona el 15 de desembre de 2009, donant així compliment a l'encàrrec de la Comissió de 17 de febrer de 2009, d'elaboració d'un protocol festiu de la cultura tradicional i popular de Barcelona. Aquest protocol, vigent al no existir un acord derogatori, diu: “El Matí de Festa Major El Matí de Festa Major amb el conjunt d’actes que el conformen, sempre amb elements tradicionals, és la proposta festiva que té una trajectòria històrica més llarga a les Festes de la Mercè. L’acte sempre es celebra el dia 24 de setembre –Diada de la Mercè– pel matí. Al voltant de la celebració de la Missa concelebrada a la Basílica de la Mercè i de la recepció a l’Ajuntament es succeeixen un seguit d’actes de forta càrrega simbòlica i de gran transcendència festiva.”.


Un dels actes centrals del matí del dia de Festa Major, segons l’acord de ple, és la missa a la Basílica de la Mercè. Curiosament, ni el programa de la Festa Major de Barcelona d’aquest any, repartit àmpliament aquest cap de setmana, o en la pàgina web de la Festa Major, ni s’esmenta l’existència d’aquesta missa ni el seguici d’autoritats que s’inicia al final de la celebració tal como estableix el protocol. L’actual govern de la ciutat ha suprimit tot referent religiós del programa de la Mercè. Alguns dels comuns tenen una manifesta obsessió laïcista de saló o manual. La inclusió de la missa en el programa de de la Festa Major ni hauria afectat la secularització de la societat ni hauria desvirtuat el compromís per la laïcitat de la institució municipal. Fer-ho, a més de seguir un mandat del ple, hauria estat una continuïtat de la tradició popular. De la mateixa manera que el programa festiu afavoreix l’estabilitat d’altres tradicions populars, podria fer-se el mateix amb la missa tradicional de Festa Major sense desmerèixer altres consideracions pròpies de la llibertat de consciència. Ningú està obligat a anar a la missa. Entenc que hi hagi autoritats que no hi vagin. Tenen les seves raons que cal respectar. Però, treure la missa popular de la Festa Major de Barcelona és un simple postureig ideològic.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Primera aportació. “Aleshores Pere li digué: Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? ¿Fins a set vegades? Jesús li diu: No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.” Mt 18:21-22. Ho fem? Mirem en el nostre inventari si tenim a qui encara no hem perdonat. Fem-ho. Estarem en pau.

Segona aportació. “Mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d'aquesta vida, cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre.” Del Pròleg a la Regla de Sant Benet. La vida és viu en cada instant i en cada instant hi ha tot la vida.

Tercera aportació. “Sigues sempre amb tothom el més dolç i suau que puguis." Santa Joaquima de Vedruna. Que bé aniria el món si tothom ho fes. Fem-ho

dissabte, 16 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

No estem en el món per desqualificar als altres. Moltes persones practiquen la maledicència o la murmuració alhora de parlar d’altres persones. En altres ocasions, es fan ràpidament judicis de valors. Amb aquesta actitud no ajudem a tenir unes relacions humanes sanes.  Déu en vià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. (Jn 3,17)

Cadascú situa el llindar de la felicitat en diferents nivells. Si les exigències són molt altes, llavors és més probable que siguem sempre infeliços. La felicitat l’hem de situar en la nostra pròpia responsabilitat de tenir una vida sana i un esperit reconfortat.

Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi.
Jo dic “Senyor, ningú com vós no em fa feliç”

(Salm 15)

divendres, 15 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

De tant en tant, hem de saber prendre distància de tot el que ens envolta i trobar-nos a nosaltres mateixos. Des d’aquesta visita interior el camí cap a Déu és més visible. Es llavors quan els transcendent surt a trobar-nos i ens ajuda a comprendre el sentit de moltes coses. “Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i passà tota la nit pregant” (Lc 6,12)

Alguns cops, o pot ser més sovint del que volem, sembla que estiguem preocupats pel que diran els altres. Fem o no fem certes coses cercant l’aprovació d’altres persones i deixem de ser nosaltres mateixos esperant agradar-les. En aquest exercici, quan no actuem per conviccions deixem de ser nosaltres mateixos.  Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres, igual feien els seus pares amb els falsos profetes, (Lc 6,26)

dijous, 14 de setembre de 2017

Imams

Un error habitual en relació a la religió musulmana és considerar a l'imam com el presentant i interlocutor fonamental de la comunitat musulmana. Aquesta visió, que en alguns casos pot haver donat bons resultats, en general situada a la política pública sobre el fet religiós islàmic a un atzucac. Jordi Moreras, profund coneixedor de les comunitats musulmanes catalanes, fa temps adevertí dels riscos existents si es confonen els rols dins d'aquestes comunitats. El que és rellevant per al col·lectiu musulmà no és el seu imam sinó la comunitat. L'imam és una persona contractada per la comunitat per dirigir les oracions i la predicació del divendres, i proporcionar assistència espiritual. En general, és la pròpia comunitat musulmana que gestiona la mesquita qui busca i contracta l'imam. Per això l'imam reflecteix l'orientació ideològica de la comunitat, en general, i de la seva junta directa en particular. Si bé és cert que l'imam pot influir i modificar el comportament de la comunitat musulmana, aquesta és la que té a les seves mans la permanència de l'imam enfront d’un oratori. No obstant, en moltes ocasions es produeix l’efecte invers i és l'imam el que aconsegueix modelar els comportaments de la comunitat musulmana, especialment quan la seva figura es veu reforçada per un cert grau de representació i interlocució social. Circumstàncies que han situat a l’imam en el centre de l’atenció política i social.


A Catalunya, la comunitat musulmana ha tingut molts bons imams, tant des del punt de vista d’acceptació dins de la comunitat creient com perquè han estat claus en el procés d’integració social. En aquest sentit, l’activitat del Consell Islàmic Cultural de Catalunya ha estat fonamental per enfocar correctament aquestes qüestions. A mesura que la comunitat religiosa es consolida com a part activa de la societat catalana, cal tenir clars quins han de ser els rols ha desenvolupar en el procés de consolidació de l’Islam català per evitar confusions i futurs malentesos i problemes. És important, des de la perspectiva de la gestió política del fet religiós no confondre els rols que es donen dins de la comunitat musulmana. Per això, quan es vulgui dialogar amb una comunitat musulmana cal escollir bé l'interlocutor. Serà sempre més adequat dirigir-se al president de la comunitat i no a l'imam per evitar tornar a carregar-li en ell una representació que transcendeix el seu paper religiós. Ara és temps per donar centralitat a les comunitats musulmanes com a veritables pals de pallers de l’organització de l’Islam català i, al mateix temps, atendre les necessitats de formació que tenen els dirigents espirituals d’aquestes comunitats. Aquesta responsabilitat és de tots, ja que, en cas contrari, tornarem a veure com els imams dels catalans musulmans són formats fora de casa nostra o, com que són contractats a través de les xarxes islàmiques, són persones totalment desconeixedores de la realitat del país.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Ali Yassine i el seu izbiba

Arran els atemptats de Barcelona i Cambrils s’ha entrevistat diverses vegades a un compungit Ali Yassine, president de la comunitat musulmana Annur de Ripoll on tenien contractat l’imam implicat en els atemptats. En una de les darreres recents entrevistes afirmava que la seva funció “no era  controlar a ningú”. Una mirada atenta a les fotografies d’Ali Yassine permet descobrir una lleugera taca en el seu front. No és una taca casual, és la marca que deixa al front el fet de passar hores i hores prostrat. A Egipte és molt més comú que al Marroc, no perquè es pregui més sinó perquè es procura voluntàriament que aparegui aquest signe en el front,  que a vegades arriba a ser una crosta negra, pregant en superfícies dures o catifes poc toves. Aquesta senyal, molt evident en el president d’Egipte, Al Sisi, se’l coneix com la “marca de la fe” o izbiba. És considera com una manera de fer visible públicament la pietat tal com, penso, vol comunicar el senyor Ali Yassine.


Quan Ali Yassine diu que no està per controlar ningú s’equivoca o menteix. En qualsevol associació musulmana que gestiona un centre de culta és aquesta entitat qui contracta l’imam i, lògicament, són ells, com a contractants els qui tenen l’obligació de controlar els seus associats. Per això, no fora desaforat , però en tot centre, el contractador té una responsabilitat subsidiària dels delictes del contractat. Per tant, sí que han de controlar. Les respostes del president de l’associació Annur no explica realment alguns fets. Per exemple, afirma que els terroristes anaven poc a pregar. Els fets no foren exactament així. Més aviat aquests nois, de pietat contrastada per la seva presència continuada a l’oratori, deixaren d’anar-hi i ara s’ha sabut per indicació del propi imam per tal de dissimular. El senyor Ali Yassine no pot tampoc dissimular les seves responsabilitats com dirigent de l’associació Annur de saber a qui tenia contractat com imam.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Mocadors, vels i burkes

L'islamisme polític ha fet de la vestimenta un element clau en la seva estratègia de visualització en les societats occidentals. De la mateix manera que s'exigeix a les dones utilitzar vels integrals, els homes, amb un rigor menys exigent, adopten vestimentes molt vinculades a determinades tradicions islàmiques fonamentalistes. Un de les vestimentes més estesa són, sense cap dubte, les emprades per la cultura talibà d’origen pastú a l'Afganistan. Entre les quals destaca la burka. També pertany en aquest categoria el niqab dels països del Golf. L'Islam tradicional, el propi de la tradició sunní practicada, amb distints graus de rigor, per la majoria de musulmans espanyols no comparteix els criteris de vestimenta del fonamentalisme islàmic. Fins i tot, algunes veus qualificades de l'Islam, qüestionen la necessitat que les dones utilitzin, per motius religiosos, vels més lleugers i mocadors com són el chador, l'hiyab o la shayla. Més aviat atribueixen el seu ús a costums tradicionals i no a raons religioses. Tot i que, encara que, suposant que es considerin aquests vels com una exigència religiosa, aquesta és similar a practicada en algunes altres religions. 

 L'ús del vel islàmic, especialment aquells que cobreixen totalment el cos de la dona, pot amagar altres problemes poc relacionats amb la religió. Per a Tahar ben Jelloum la burka “mostra, quanta por té l'home a la dona, com fa tot el necessari per a tapar-la, perquè només sigui vista per ell i únicament per ell. És un problema que pertany més a la psicoanàlisi i a la psiquiatria que a la fe. La por a la sexualitat femenina es troba en el centre de l’integrisme religiós”. A l’Alcorà l’ús del vel tipus hiyab es presenta com un mecanisme de diferenciació de la dona prudent en relació a les dones de mala vida. Per tal d’evitar una possible confusió entre les primeres i les segones es recomana cobrir-les amb una xal quan surtin al carrer (XXXII,59). A partir d’aquesta referència corrents musulmanes començaren a augmentar l’allargada i forma de xal a mesura que augmentava el seu fonamentalisme. Com diu Tahar ben Jelloum, la burka i el niqab “descobreixen l’immensa por del mascle enfront la dona”. Perquè, al marge d’altres consideracions més religioses, aquesta vestimenta és tot un signe de submissió de la dona, una total anul·lació a la seva llibertat i un atac a la seva dignitat.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Rohingyes, una nova guerra de religions

Les guerres religioses semblen estar ben vives en alguns indrets del món. Ara assistim un nou episodi en el país actualment anomenat Myanmar l’antiga Birmània. Els odis tribals i les animadversions religioses estan presents en els conflictes d’aquests país. La ferotge dictadura militar tapà durant molts anys els diferents conflictes que sagnen aquest país. Un d’aquest conflicte és la persecució sistemàtica, fins a la seva destrucció, de la minoria rohingya. El rohingya són un poble minoritari de lestat d'Arakan de Birmània de religió musulmana, per contraposició als rakhine que són budistes y grup majoritari d’aquest país. Es calcula que a Birmània hi ha un milió de rohingyes i un milió i mig dins de Birmània.

L’any 1990 l'estat de l'antiga Birmània convertí a aquesta ètnia minoritària en uns apàtrides perquè se'ls va arrabassar la seva nacionalitat. Iniciant un procés continuat de de persecució segons les dades que es poden trobar a l'ONU. Encara que no tots els rohingyes són musulmans, la "islamofòbia" ha contribuït a la seva segregació a Birmània, sent els seus principals perseguidors els militars i els budistes (extremistes). Sorprèn l’hostilitat dels budistes per la imatge pacífica que aquesta religió tenen a Occident. Però és evident que el budisme també té unes corrents fonamentalistes que persegueixen i maten en nom de la seves creences. En un sentit oposat, Dalai Lama, una de les màximes autoritats budistes, ha demanat la fi d’aquest conflictes. La perdia de nacionalitat a convertit els rohingyes en apàtrides, estan desemparats davant l'extorsió, la violència oficial, la destrucció de cases, l'expulsió de les seves terres, el treball forçat, i tot tipus d'abusos. Birmània els considera com a immigrants il·legals bangladesos i per la seva banda,  Bangla Desh no els reconeix com a ciutadans seus ja que és una de les ètnies més pobres del món i amb la qual cosa el seu reconeixement seria l'increment de la despesa econòmica del país i al seu torn l'increment de la pobresa.

Avui ells rohingye estan fugint com poden de Birmània. Uns se’n van a la selva on malviuen amagats i totalment desemparats, altres van a Bangla Desh on són acollits en camps de refugiats de cabuda totalment insuficient. En poques setmanes han passat de 34.000 refugiats a ser-ne més de 70.000. Dins de tot aquest drama humanitari de persecució sistemàtica sorprèn moltíssim el silenci de la seva presidenta i ministre Aun Sang Sun Kyi premi Nobel de la Pau de la Pau per la seva lluita a favor de la democràcia a Birmània. El seu silenci continuat es esfereïdor, preocupant i fereix les sensibilitats de molts persones que cregueren fermament amb el compromís ètic de d’Aun Sang Sun Kyi. El seu comportament davant d’aquest conflicte l’alinea i la fa còmplice amb els mateixos militar que anys enrere havia denunciat com a opressors de Birmània.